LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

L’altre dia estava a l’ordinador, tranquil i relaxat. Quan de sobte es va bloquejar. Ho vaig intentar tot perquè es solucionés, però tot va ser en va. Tota la tranquil·litat es va convertir en ira i el relax, en estrès. Vaig decidir desconnectar, i anar al carrer a passejar el meu gos.

Estava fent el recorregut habitual, quant em vaig aturar a observar la lluna, el cel, i la fosca nit. Però se’m va passar per alt una estrella solitària. Era l’estrella més bella que m’hagués pogut mai imaginar. Brillava amb més força que la pròpia lluna i, alhora, era més fosca que l’obscuritat. Era l’única que hi havia aquella nit, però semblava com si anés a perdurar, les nits i els dies, les setmanes i els mesos, els anys i les vides. Era la brillantor de la bellesa, i la foscor de la soledat

En tornar a casa l’ordinador va funcionar un altre cop i l’estrella es va fondre amb l’arribada de l’alba. Des d’aquella nit, sempre que vaig a passejar el meu gos, observo el cel i busco la meva estrella. No l’he tornat a veure, però li agraeixo aquell ànim especial que em va regalar, just, quan més ho necessitava.

Jordi