LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Un futbolista, un cantant, un actor etc per mi no és una persona important.

No entenc perquè la gent es pot arribar a tornar boja quan veu alguna persona famosa, potser és perquè surt a la televisió o al cinema… Però per molt que surti a la televisió o on sigui, és una persona com qualsevol altra..

Un futbolista, per exemple, és una persona que se li dona bé jugar a futbol però per saber jugar no crec que sigui necessari que cobri els diners que cobra. Perquè un metge, un bomber, un policia… són gent que salva vides, que es juga la seva per la vida dels demès i, tot i això, no són valorats. Cobren una misèria comparat amb un futbolista que l’únic que fa es córrer i anar darrera la pilota. Perquè no poden cobrar un sou com tot els demés? A més que els metges, policies, bombers etc. han estudiat una carrera per arribar on estan, en canvi un futbolista no.

Després ens queixarem que el tercer món és pobre, però és que en comptes de donar-li a un sol futbolista els milions d’euros que li donen, els podríem enviar al tercer món o intentar arreglar el nostre, ja que molt bé no està que diguem.

Potser, si ens paréssim a pensar una mica, podríem arribar a la conclusió de que un famós no és més que una persona que fa el seu treball, com qualsevol altre, i veuríem que realment la gent que hauria de ser famosa és aquella que fa alguna cosa per nosaltres, alguna cosa realment important.

Judith Ricó

Aquests dies he tingut angines. Durant la nit, com que tenia febre, somiava coses estranyes. Dimarts, per exemple, havia somiat que estava a una illa i que volava amb un drac i jo somio coses rares, però no tant. Durant el dia també delirava una mica i a l’hora de dinar no vaig parar d’explicar acudits estúpids.

Aquell dia tenia poca febre, i normalment quan en tinc tampoc deliro d’aquesta manera. Va ser divertit perquè tot i que jo me’n reia de les bajanades que deia, no podia parar de dir-ne. També estava més contenta que de costum tot i el mal de cap que encara arrossegava.
Espero tornar a estar així el pròxim cop que estigui malalta, perquè almenys riuré una mica i em sentiré millor.

Júlia

Sento com la sorra em fa pessigolles als peus i com la suau brisa marina m’aparta els cabells de la cara. Miro al cel, és blau i clar, sense cap núvol, només veig brillar aquella gran estrella que desprèn tant de calor. L’aigua del mar em refresca i m’oblido així de la xafogor d’aquest dia d’estiu. Tanco els ulls. Escolto la cançó que està sonant al meu Ipod i penso en el gran estiu que estic vivint, sense parar quieta amb els amics.

De sobte, la brisa es converteix en un aire gèlid, i un calfred em recorre tot el cos. M’he tornat a deixar la finestra oberta i no és estiu, estem a novembre. Només estava somiant desperta. Tan de bo hagués estat cert… Enfonso els colzes a la taula i em torno a concentrar en la revolució industrial. Se’m fa eterna, m’estic adormint. Em consola pensar que ja queda menys per les vacances de Nadal.

Andrea

Des de petit, sempre he tingut en ment qualsevol tipus de música, però ja fa uns anys que la gent em pregunta: “a tu quin tipus de música t’agrada?”. Davant aquesta pregunta mai he trobat la resposta. Suposo que és perquè m’agrada quasi tot tipus de musica i, a més a més, perquè no tinc cap grup preferit, sinó que escolto cançons de diferents grups i estils.

Jo penso que la música és un tret que ens caracteritza, ja que demostra, potser, realment com som o com volem que la gent ens vegi. A més, ens ajuda a diferenciar els nostres estats d’ànim. Per exemple, quan estem contents escoltem un estil que sigui més o menys alegre, i quan estem més tristos, un estil més tranquil. També, crec que cada país, cada religió, cada nació, etc. té una música que la caracteritza, i gràcies a aquesta té un ball propi i/o una cultura més rica. Espero que la música no desaparegui mai, ja que des de fa molts anys, fins i tot segles, ens ha ajudat a passar millors o pitjors moments.

També, la música ens fa ser més lliures davant la vida, ja que ningú ens pot obligar a escoltar i a que ens agradi un tipus de música. Encara que hi ha molta gent que obliga a els altres a escoltar-la, suposo que la majoria de la gent pot pensar quina és la que més li agrada i quina li enganxa més o quina no li agrada gens.

Ricard

L’altre dia recordant amb la meva família aquelles vacances del 2005 a Burgos, em va venir al cap aquell moment en què em van dir que s’havia de pagar per entrar a la Catedral de Burgos. Jo era petita, però no em podia creure que et cobressin per accedir a la “casa de Déu”, segons els catòlics.

Se suposa que tothom té dret a entrar a l’església, ja sigui ric o pobre, de pell blanca o fosca, home o dona, però allà no hi podia entrar tothom, si no tenies aquells 6 euros no podies entrar. D’alguna manera t’estaven tancant les portes a Déu.

Aleshores on anaven a parar aquells diners? Per el benestar dels cures, perquè dormin, mengin i visquin com a reis?

Desprès d’aquella experiència i de totes aquestes preguntes sense resposta, a mida que he anat creixent me n’he adonat de que realment l’església SÍ que és un negoci, per infinites raons. I la meva conclusió és que tot s’ha comercialitzat tant fins al punt de convertir-la en un negoci més, de convertir en un negoci més l’església en la qual avui dia segueix creient i confiant tanta gent, però aquesta no és capaç de veure que l’estan “estafant”.

Marta

Els dies 6 i 7 de novembre el Papa de Roma Benet XVI ha anat a Santiago de Compostela amb motiu de l’any “Xacobeo” i ha vingut a Barcelona a consagrar la Sagrada Família. La seva visita ha sigut retransmesa per televisió i periodistes i catòlics de tot el món han vingut a presenciar-ho.

Amb la seva visita, s’ha creat molta polèmica respecte els diners que el govern ha empleat amb els preparatius i condicionament de les ciutats que ha visitat.

Hi ha persones, que no tenen res en contra de que el Papa vingui, i n’hi ha d’altres que fins i tot  creuen que podria ser beneficiós per les ciutats que ha visitat perquè farà publicitat i més gent anirà a visitar els indrets. Molts comerços han aprofitat la seva visita per crear “souvenirs” de postals, ceràmiques i figures amb la fotografia de Benet XVI per tal d’obtenir un benefici .

Jo, encara que no sàpiga molt del tema, crec que en temps de crisi com en el que estem ara no estem per gastar diners d’aquesta manera. Amb els diners que s’han utilitzat amb la seva visita podríem haver-los invertit en coses força més importants que aquesta. A més, opino que una de les creences dels cristians és compartir, ser humils  i prometen el seu vot de pobresa, cosa que en aquest cas el Papa no el compleix, i això fa quedar als creients cristians  en una mala posició.

En conclusió, crec que la església catòlica pot donar una millor imatge sent menys ostentosos i obrint-se una mica a una nova mentalitat,  per exemple no dient que els homosexuals, els preservatius o l’avortament  són fets immorals, i que són pecats. Aquests són temes delicats dels que hi ha moltes opinions diferents i en les que tots ens hauríem de respectar. Així el Papa seria més ben rebut i no hi hauria tanta polèmica.

Nina

Tot això comença des de ben petit. Quan naixem, els teus pares tenen un sentiment futbolístic. Quan ens anem fent grans, els nostres pares ens han anat transmetent aquest sentiment i nosaltres l’hem anat heretant. Però quan arribes a una certa edat, que ja opinem, fem cas al nostre interior, i ja tenim una idea de què és ser “lliure”, tot canvia. Nosaltres, comencem a opinar sobre aquest sentiment i ja podem escollir sobre l’equip del qual tu et sents. Quan ja ets aficionat i seguidor d’aquest equip, sempre vols el millor per ell.

Molta gent, pot pensar que si guanya el teu equip, què et dona, o què perds, si perd. És ben senzill, aquesta gent realment no els agrada el futbol, però els que realment seguim el nostre equip, no ens fa res, si no guanyem res material, però quan guanya, sentim una alegria interior i ens posem eufòrics perquè portem l’equip a la sang, i si perd sentim ràbia i impotència.

Gerard

És diumenge per la tarda, i ja és fosc. El dia pràcticament ha acabat, no tardaré a sopar i a anar-me’n a dormir per poder llevar-me aviat. Sona la alarma, el mòbil marca les 7.30, hora de llevar-se, allargo el braç cap a la tauleta de nit i la desactivo. Passen cinc minuts i llavors faig un esforç per aixecar-me del llit. Em rento la cara amb aigua ben freda, se m’obren els ulls, ja començo a ser persona. Em preparo i vaig cap a l’institut. Al migdia aprofito i després de dinar faig una becaineta que, tot i ser molt breu, serveix per desconnectar uns instants. Quan han finalitzat les classes, torno cap a casa i ja no queda gaire cosa més a fer. La nit arriba, després de prendre’m la llet calenta, me’n vaig cap el llit i a l’endemà torna a començar de nou.

Els dies són iguals que l’anterior. La rutina és així monòtona i avorrida, poder pots pensar que passarà alguna cosa interessant, que et motivi, però mai sol passar. Només esperes que el cap de setmana estigui al caure, per poder gaudir de temps lliure i canviar la monotonia del dia a dia que portes.

Sandra Moradell

Vaig entrar a la petita sala on feia classe de cant on m’esperaven 45 minuts plens de nervis.

Setmanes anteriors la professora ens va demanar que ens preparéssim per individual una cançó cadascú i cantar-la amb la música, al mig de tota la classe. Jo m’havia preparat una de facileta, perquè no estava preparada per posar-me un gran repte i menys sense saber cantar i al mig de tota la classe. L’últim que volia fer era el ridícul. Per això vaig escollir una cançó sense gaire melodia, que no pujava gaire de to i que durava poc. Bé la cançó perfecta per les persones com jo, que som principiants en el món de cant.

Em va tocar ser la cinquena en cantar de 15 que érem. Jo m’estava posant inquieta i molt nerviosa, estava en una situació que en la vida havia tingut. Posar-me a cantar davant d’unes quantes persones i que a més la professora, que és molt professional, em feia molt de respecte cantar davant d’ella. Jo volia que arribés el meu torn però a la vegada no. Per una banda volia que arribés perquè volia sentir la sensació de que algú t’estigui escoltant amb atenció mentre cantes, però a la vegada no volia que arribés el moment, perquè no estava segura de mi mateixa en aquell instant.

Finalment va arribar el meu moment, la professora va notar que jo estava molt nerviosa, se’m em va acostar i em va dir que estigués tranquil·la, que sempre hi ha una primera vegada, i em va demanar que estigués segura de mi mateixa i que no em traïssin els nervis. Amb pocs segons em vaig tranquil·litzar, em vaig acostar al piano i em vaig posar de cara als alumnes, li vaig dir a la professora que ja podia posar la cançó, vaig fer el més gran del sospirs i va sonar la música, va arribar el moment de cantar i això vaig fer, m’estava sorprenent a mi mateixa, que tingués el valor de posar-me a cantar, no em creia que en fos capaç. Va acabar la cançó. Em van aplaudir i la professora em va dir que ho havia fet molt bé i amb molt de sentiment. Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que havia sigut una sensació molt motivant i que m’encantaria repetir.

Laura Sánchez

El otro día, iba por la calle y escuché a un grupo de gente, entre ellos, una niña que decía ‘’la vida es una mierda…’’ y me quedé pensativa al escuchar eso…aunque incluso yo también lo he dicho alguna que otra vez…

Pero… por qué ‘’es una mierda’’? no sé qué razón tendrá la gente que lo dice, pero yo no tengo ninguna razón… puede que tenga un mal día, que las cosas me vayan mal… pero de verdad la vida es una mierda?

Esa es la pregunta ‘’del millón’’

No es una mierda la vida, si la vives como si fuera el último, como si cada momento de ella no se pudiera repetir jamás, como si no hubiera un mañana…

Quien no valora a la vida, no la merece.

Laura