LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Riing-Riing…

Carai, si que n’és de pesat aquest despertador. Em desperta cada dia de dilluns a divendres a les set del matí.

Mira què, abans d’aixecar-me reviso uns quants cops l’hora, però al final m’acabo despertant.

El pitjor no és solament fer l’esforç de llevar-te, sinó que també has de fer deures i estudiar quasi cada dia. I almenys a mi, si agafar el llibre em suposa un gran esforç, ja ni t’explico començar a llegir-lo.

He arribat a la conclusió, que no tinc força de voluntat. Com cada any, em dic a mi mateix que aquest curs serà diferent, que estudiaré més i faré els deures abans. Però a l’hora de la veritat mai ho faig i ho reconec. És agafar el llibre i em comencen a donar marejos, veig borrós…

Però no em queda una altra que acabar-ho fent. El primer dia que els alumnes entrem al institut ja estem desitjant que sigui estiu, i tornar a fer vacances. Però queden molts mesos encara i haurem d’aprovar si no volem repetir. I la vida continua…

Jaume

Un diari personal és l’espai on algú va abocant per escrit les seves vivències, reflexions, experiències, sentiments, records, expectatives, il·lusions, sentiments, etc… Normalment és un document força íntim, que no té cap altre destinatari que un mateix. Aturar-nos una estona cada dia per pensar la jornada transcorreguda és un bon costum, i l’hàbit  del diari escrit és una manera de forçar aquesta reflexió.

És clar doncs, que un “diari” públic com el que us proposo no és un diari íntim, encara que s’hi assembla pel que fa a proporcionar-nos un espai per a la reflexió. Tal com hem comentat a classe, es tracta d’aconseguir que cada dia una persona de cada aula publiqui el seu escrit. Quina mena d’escrit? El mateix que he dit respecte del diari personal, val per a aquest diari públic col·lectiu: “vivències, reflexions, experiències, sentiments, records, expectatives, il·lusions, sentiments, etc..” de la persona que signa l’escrit. No es tracta, doncs de “fer una redacció” o “explicar una història” sobre el primer que se’ns acudeixi. Cal que el protagonista de cada escrit sigui qui el signa, perquè allí hi aboca el que pensa, recorda o desitja, el que li ha agradat i el que no, etc.

En aquest sentit, l’escrit d’en Jordi, el primer del Diari de Quart, és un exemple de la mena de continguts que han d’anar omplint aquest projecte de diari col·lectiu.

Josep Maria

Aquest matí m´he llevat i he llegit el diari. He vist una notícia que a mi particularment m´ha escandalitzat. Dues persones condemnades a presó per llançar objectes a mossos d´esquadra, aprofitant que la gent va anar al carrer, a celebrar el gol d´Iniesta contra el Chelsea.

I aleshores em pregunto, per què sempre hi ha gent que ha d´espatllar el futbol, gent que no et permet tenir una tarda agradable de futbol amb els teus fills, gent a la que de sobte se li acudeix agredir a uns mossos d´esquadra, gent que no tenia res millor a fer que trencar coses. Així és com a un se li treuen les ganes d´anar a celebrar les victòries del teu equip.

Penso que, si no estan d´acord amb aquesta societat o que no els hi cauen bé els mossos d´esquadra, que facin un escrit de reclamació a l’ajuntament, o que recullin firmes, però mai utilitzar la violència, perquè mai ha servit de res. Que pensin en els mossos d´esquadra que l´únic que fan es vetllar perquè la llei es compleixi, i si això tampoc els importa, que pensin en les famílies dels mossos d´esquadra. Perquè per culpa d´aquestes persones hi han dones que han perdut els seus marits, homes que han perdut els seus germans, i fins i tot, hi han nens, que han perdut els seus pares.

Jordi

Benvinguts al bloc de quart! Aquest és un espai per publicar els nostres escrits, llargs o curts, seriosos o divertits, el cas és que tots puguem llegir i comentar el que tots els altres escriuen. Explicar experiències, reflexions, històries, idees… és una de les coses que ens caracteritza com a éssers humans. Xerraires com som, hem inventat un mecanisme que ens permet anar més enllà de les paraules dites: les podem fixar, ampliant així el nombre dels nostres interlocutors.

L’escriptura ens permet, d’altra banda, fer allò tan important i infreqüent de “pensar les coses abans de dir-les”, i anar més enllà de la comunicació necessàriament improvisada del parlar, i, així, aconseguir una coherència , un ordre, una claredat i una precisió majors que en la paraula parlada.  I l’esforç necessari per aconseguir-ho -res de bo es construeix sense treball- és una formidable gimnàstica intel·lectual, útil a tots els efectes per a aquests animals xerraires que som.

Josep Maria