LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Els videojocs són jocs que utilitzen sobretot el suport d’una consola o d’un ordinador per a utilitzar-los. Per jugar-hi s’han de fer servir accessoris com els comandaments, el ratolí i el teclat, entre d’altres.

Tot i ser un gran entreteniment modern, els primers videojocs van aparèixer el 1948 (increïble!). El primer s’anomenava “Tennis for Two” del qual després se’n va fer una versió més actualitzada anomenada “Pong”; els meus avis encara el tenen i jo encara m’hi he pogut entretenir i comprovar l’evolució que han patit els jocs fins avui; era molt senzill: en blanc i negre, dos jugadors en forma de línia, una pilota quadrada i una ratlla discontínua central que marcava la xarxa.

Avui hi ha una gran varietat de videojocs tecnològicament molt sofisticats: els “shoot’em all” (l’objectiu és disparar els enemics), les aventures gràfiques (amb una història que evoluciona mentre s’avança en el joc), d’estratègia (resoldre la missió i derrotar el contrincant), els jocs de rol (es crea un personatge propi que condueix l’aventura), de simulació (jocs que simulen virtualment la realitat), de plataformes (en les quals vas passant diferents nivells), d’automobilisme (curses de vehicles), de lluita (entre dos personatges), els de “survival” (jocs de supervivència en un ambient de terror) i els d’esports (per competir esportivament). A tots els videojocs s’hi pot jugar individualment contra la màquina o bé “online” compartint el joc amb altres persones. Hi poden participar tant homes com dones i estan preparats per a totes les edats.

Molts experts opinen, sobretot darrerament, que els videojocs causen addicció i tenen efectes negatius en els ulls, poden afectar el comportament perquè molts tenen continguts violents i agressius i que tot plegat va en detriment del rendiment escolar. D’altres pensen que, a part del factor d’oci, hi ha videojocs educatius la pràctica dels quals pot millorar la concentració, la capacitat visual i espacial, la memòria, la creativitat i la sociabilitat.
Jo sóc jugador habitual de videojocs. M’agrada practicar-los i fins i tot he anat a alguna trobada a escala internacional on competeixen els professionals de la matèria. Sóc conscient que jugar-hi massa estona no és adequat i que costa mesurar el temps. Tampoc m’entusiasma el contingut d’alguns jocs com ara els de guerra, l’ús d’armes, assassinats i drogues… sobretot quan els gràfics són molt realistes. Potser per això ara em decanto més per jocs d’estratègia on, en tot cas, els combats es fan entre personatges imaginaris League Of Legends; en aquests tipus de jocs cal prendre decisions en la resolució de problemes i convé tenir memòria i agilitat. Per tant, opino sobre aquest tema que, com en moltes d’altres coses, cal saber triar, sospesar, racionar i, evidentment, divertir-se.

Abel

El tipus de música que més m’agrada és l’electrònica: música contemporània que utilitza noves tecnologies com ara sintetitzadors, “samplers”, caixes de ritmes, seqüenciadors i ordinadors, per tal de crear uns sons específics. El ritme és molt marcat, fort, contundent i amb distorsions i repeticions, sempre dins d’una melodia que es reconeix fàcilment. Els gèneres amb els quals més m’hi identifico són l’”electro” i el “dubstep”. Entre els meus artistes i grups preferits hi ha “DVBBS”, “Dimitri Vegas & Like Mike”, “Knife Party”, “Marsal Ventura” i “Skrillex”. Tots són discjòqueis (DJ’s) i els admiro perquè són creadors que experimenten tecnològicament a cada cançó que composen.

Escolto aquesta música cada dia una estona. Em distreu i em convida a seguir el ritme amb tot el cos. Ara bé, amb cascs, per no molestar a la gent del voltant. De totes maneres el que més m’agradaria seria anar a un concert per gaudir-la en directe i a tot volum, i veure com l’artista improvisa mesclant i masteritzant sons i fins i tot versionant cançons antigues; a més a més, l’ambient va acompanyat d’imatges virtuals, làsers i efectes especials a dojo. És espectacular!

No és, però, l’únic tipus de música que m’agrada. De tant en tant escolto New Age, Hip  Hop, Pop, Heavy… i aprecio molt la música clàssica. Jo mateix l’havia practicat al piano durant sis anys!

Per tant, si a mi m’agraden tots els estils i gèneres musicals, no entenc per què a la majoria de gent adulta no els agrada la música electrònica. Diuen que els perfora les orelles, els posa nerviosos i que no val res. A mi em sembla que el que passa és que no l’entenen. Haurien de saber que aquesta música tan “moderna” recorda la música ancestral i primitiva dels primers instruments de percussió. Si l’escoltessin bé, reconeixerien que no és gens fàcil compondre-la. I que fins i tot hi ha metges que diuen que podria ser “curativa”, si es receptés contra la depressió i els estats d’ànim baixos…

Abel