LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest és segurament l’aspecte de la meva vida que més preocupacions em provoca: últimament valoro i veig la meva vida de manera més positiva, les persones al meu voltant són increïbles, son genuïnes, i són simplement els millors que podria desitjar de tenir a la meva vida, realment no sé què faria en el cas de que algú d’ells faltés algun dia, al moment en que algú que veig al dia a dia no hi és em preocupo, i desitjo que sobretot estigui bé o es recuperi aviat.

Però aquest no és el tema i m’estic desviant. El cas és aquest, tinc fantàstiques persones a la meva vida, cada una diferent, cada una genial a la seva manera, i quan m’hi poso a pensar ve el desastrós pensament: Jo no sóc mereixedor de la vida que porto. Miro al voltant i veig persones que mereixen ser felices a la vida i mereixen aconseguir el que es proposen, i llavors veig que jo no sóc suficient per ells, veig que el meu únic punt que puc aportar a una amistat és valorar-la, la qual cosa és molt poc.

Vaig gent que persegueix cada moment els seus somnis, veig gent més dolça que un congrés de diabètics, veig gent divertida, intel·ligent, radiant, esplèndida en tots els sentits I després em miro i penso: “que han vist ells en mi? Per quina raó tinc la sort de formar part de les seves vides? Sens dubte que he donat moments de felicitat, però no tenen rellevància al costat de la meravellosa vida que ells em donen dia a dia.”

Per molt que ho penso només puc dir que valoro el que tinc, intento cuidar-ho, però no és suficient, continuo essent l’ocell bocamoll amb ganes d’ajudar, simplement l’ultim terròs de sucre de la bossa (que mai és tan saborós com els altres però que ha agafat una mica de gust dels altres).

No puc dir que mereixi les persones de la meva vida, però si que puc dir això: les aprecio a totes i només vull l’oportunitat de mostral-s’hi com d’importants són (sou) per a mi.

Nil, el vostre ocell preferit.

Tots nosaltres hem tingut en algun moment un ídol, algú a qui et vols assemblar el màxim possible, simplement pel fet d’una admiració cega.

Els ídols de la gent comprenen des de artistes fins a filòsofs i inventors, en el meu cas no es gaire diferent, creieu-m’he, Leonardo Da Vinci, Ghandi… Tot i així tinc un ídol que només jo idolatro: el meu pare.

Sempre amb una paraula amable, sempre fidel a la seva ideologia, sempre ensenyant-me que la violència MAI es la solució i que hem d’assimilar i després oblidar els errors del passat per a anar endavant.

No en tinc dubte, el meu pare es la persona que més m’influencia, m’ensenya, de fet, quasi-bé tot el que està relacionat amb la meva ètica ho he aprés d’ell, però mai sense estar obligar a acceptar-ho, mai m’ha dit “has de fer això” en un tema de ideologia, simplement m’ensenya varis camins, els quals jo elegeixo.

Sempre he vist el meu pare com un heroi, treballador, divertit, amable, intel·ligent… totes aquestes coses només fan que em lligui més a ell.

N’estic convençut, el meu pare es el millor home que he conegut, i segurament que coneixeré, només espero que algun dia, jo pugui ser, com a màxim, un quart de humà del que es ell, i espero que ell arribi a ser escoltat.

Nilvi