LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Era el dia, era el moment, després de tot un any de patir, de treballar, de lluitar, de córrer i de suar, en un partit ens ho jugàvem tot, era el tot pel res.
Era el partit del CE Vilassar – Masnou. En aquest partit ens jugàvem l’ascens a una de les millors categories del futbol formatiu. Recordo els moments previs abans d’aquest partit. La nit anterior no vaig poder dormir, però a mesura que arribava el moment d’anar el camp els nervis augmentaven. Un cop a les instal·lacions del Masnou es notava a la cara dels meus companys i jo diversos sentiments, però sobretot concentració, ganes. Tots estàvem mentalitzats de la importància d’aquest partit. Un cop al vestuari, com era habitual l’entrenador donava l’alineació titular on jo hi era. Prèviament a sortit a escalfar el míster va penjar fotos on ens vèiem en tots els moments que vam haver de passar per arribar aquest moment, després ens intentava motivar amb frases però la que més recordo la va dir per calmar-nos “Si avui no es guanya hauríeu d’estar orgullosos per arribar on heu arribat”. El camp estava ple, a les grades no hi cabia més gent, feia sol, era el dia perfecte per aconseguir la victòria.

El partit va començar amb domini per part nostra, però no arribaven ocasions clares. No va ser fins al minut 35 que vam tenir un xut de falta directa que el seu porter va aturar amb dificultat. Ens n’aniríem el descans amb un marcador de 0-0.
A l’inici de la segona part ens vam avançar amb un gol del nostre capità, que tot l’equip celebraria amb molta ràbia i alegria. Però la cosa no va quedar aquí, a falta de 15 minuts pel final, el Masnou va saber reaccionar i ens van marcar dos gols. El partit va acabar 2-1 on ningú entenia com se’ns va poder escapar aquest partit quan vam dominar pràcticament les dues parts. El moment que més recordo va ser quan el nostre entrenador ens va demanar que féssim una rotllana al mig del camp, on no hi va haver cap jugador, cap persona del cos tècnic que no plorés per la derrota tan injusta.

Una setmana després vam sortir al diari com uns dels millors equips de la lliga, donant una imatge molt bona davant del futbol del Maresme. Després d’aquesta experiència em reafirmo que el futbol no és només un esport.

Fede

Aquest escrit esta fet abans de veure la final de la Champions. I voldria dir la meva opinió sobre els dos equips. Per una part tenim el Reial Madrid i per l’altra l’Atlètic de Madrid.
Tots dos són grans equips, un té més poder econòmic que l’altre, però tot i això és una final molt equilibrada i la pot guanyar qualsevol dels dos. Per la part del Reial Madrid ha sigut una competició molt còmode i plàcida, només ha hagut de sofrir en un partit de tota la champions. En canvi l’Atlètic ha sigut un equip bastant sofridor a l’hora de passar de rondes, però tot i així s’han plantat a la final eliminant a tot un Barça.
Com a Madridista que sóc, tinc certs dubtes sobre si es guanyarà la dècima aquest any. I els meus motius són bastant extensos. Un equip que va partit a partit, final a final, minut a minut, és un equip a tenir molt en compte perquè si ens confiem ens la “fotran”. Potser només sóc un madridista pessimista o potser només veig la realitat.

Sergio

Tito Vilanova va ser un futbolista i  entrenador  del primer equip del Futbol Club Barcelona des del 15 de juny de 2012 fins al 19 de juliol de 2013, quan va ser obligat a retirar-se per poder fer-se un altre tractament en la seva lluita contra el càncer que tenia concretament a la glàndula paròtide. Tito portava lluitant contra aquesta malaltia dos anys, ell sempre havia sigut molt fort per poder superar-la tot i que havia estat obligat a deixar el que realment li agradava, el món del futbol.

Tito sempre ha sigut molt estimat per tots els barcelonistes, per això el passat divendres 25 d’Abril va ser un dia molt dur per tots,Tito va morir a l’hospital on portava una setmana ingressat perquè la seva malaltia anava empitjorant. Poc després de l’anunci de la seva mort les xarxes socials s’han omplert de comentaris de suport a la família i de record al que va ser entrenador del primer equip del Barça. Durant aquets dies després de la seva mort el camp nou ha estat el lloc més visitat de tot Barcelona on s’ha creat un racó amb una foto de Tito perquè tots els aficionats portessin objectes per tenir un bon record.

Malgrat aquesta mala notícia tots els barcelonistes, i aficionats al futbol sempre recordarem a Tito com a un gran exemple a seguir.

Carla Marco