LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Llegó el jueves y sobre las cinco y media de la tarde se me ocurrió llamar a Alberto para preguntarle una cuestión relacionada con química. Él me la respondió y me dijo que estaban estudiando en la biblioteca y que fuera. En ese momento pensé que si iba, tendría más posibilidades de aprobar y en diez minutos ya estaba allí. Al llegar mi sorpresa fue ver que había mucha gente: Pol, Alberto, Sara, Marina, Fede, Oscar, Enric, Mónica…

Lo primero que hice fue sentarme con Pol e intentar resolver algunos problemas. En ese mismo instante me di cuenta que estaba muy jodido porque no sabía muy bien cuáles eran las valencias de cada elemento. Ante esa adversidad lo que hice fue dividirlas en grupos e intentar aprendérmelas. Una vez estuve convencido de que me las sabía fui a mi casa a buscar la libreta con los apuntes.

Al volver a la biblioteca repase con Pol y Alberto las diferentes maneras de formular según los elementos. Mientras repasaba se empezó a ir la gente y solo quedemos yo, Sara, Marina, Pol, Alberto y Mónica. A las ocho y cuarto cuando estábamos a punto de acabar de repasar y pensando que la biblioteca cerraba a las doce se apagaron las luces. En ese momento nos enteramos que a las ocho y media cerraban y reabrían de nueve a doce.

Lo que hicimos fue salir al parque a acabar de repasar porque yo me tenía que ir a las nueve a casa. En esos treinta minutos me lo pasé muy bien porque aparte de repasar nos echamos unas risas. Llegó la hora de irme y me fui con la sensación de que había aprovechado mucho la tarde.

Hoy he llegado a clase y a medida que se acercaba el examen me he ido poniendo muy nervioso, más de lo normal. Me han tranquilizado dos hechos: el primero, antes del patio tenía una presentación de tecnología y me ha salido muy bien, hecho que me ha dado confianza; el segundo, que en la hora del patio Alberto que había hecho el examen me ha dicho que era muy fácil.

Finalmente he hecho el examen y lo he acabado con la sensación de que lo he hecho lo mejor que he podido, para mí esto es lo más importante. Estoy muy contento por tener estos compañeros y compañeras que a mi parecer han hecho que haga un mejor examen.

Víctor

En aquestes últimes setmanes, com és normal, tothom va una mica estressat. Els exàmens es concentren en pocs dies i ningú té temps per res més que no sigui estudiar. Suposo que el truc és prendre-t’ho amb calma i començar a fer esquemes i resums amb antelació, però tot s’ha de dir, és una mica difícil.

L’altre dia ho estava comentant amb el meu pare, li deia que no sabia com organitzar-me i que a més a més cada dia se’m feia més llarg i difícil de superar. Només pensava en el que hi ha per venir, és a dir, un munt d’exàmens i tardes d’estudi. Esperava que em digués alguna cosa que m’animés, com per exemple que el curs s’acabava i només calia l’últim esforç, però, no em va respondre. Simplement es va limitar a agafar un llibre de l’estanteria de la sala d’estar, i deixar-lo amb cura sobre la taula, davant meu. Em va dir que en llegís el petit resum que hi havia escrit a la contraportada. Es titulava “También esto pasará”, no entenia gairebé a on volia arribar, però vaig decidir seguir-li la corrent. A mesura que avançava, anava entenent a què es referia. Parlava d’una nena, la qual, malauradament, havia passat per situacions molt difícils, li va preguntar a la seva àvia quina era la frase que servia per a qualsevol situació, l’àvia li va respondre: “También esto pasará”.

En la meva opinió, aquesta oració dona resposta amb poques paraules i d’una manera molt simple a qualsevol tipus de situació, i és totalment cert que tant les coses que esperem amb ànsia com les que semblen que no acabin mai de passar acabaran per fer-ho.

Ara aquesta setmana tan difícil ja ha acabat i la veritat és que estic força satisfeta. No fa ni quatre dies se’m feia una muntanya, però ara ja està. Ara només penso en el viatge a Venècia i l’estiu que m’espera, però, tal com diu el llibre, també això passarà.

Laia

Estem exactament a una setmana del final de curs. Aquest any, el curs ha passat molt ràpid, sembla que fa dos dies que vam començar el curs al setembre i ara ja estem a Juny. Ja hem passat l’últim curs de l’Educació Secundària Obligatòria, i ara ve el moment en què podem triar, podem decidir si continuar estudiant o no.

Molts dels companys de classe que sempre han anat amb nosaltres, marxaran, triaran camins diferents del nostre, i marxaran del nostre costat. Aquest fet, em fa entristir una mica, ja que odio acomiadar-me de la gent, i sé que segurament, molts de nosaltres deixarem de veure’ns. Però en la vida tot arriba, i algunes persones seguiran el nostre mateix camí i d’altres marxaran. I encara que no ens agradi la idea de separar-nos, haurem d’acostumar-nos i trobar temps fora de classe per retrobar-nos amb els nostres amics.

Però aquells qui vulguem seguir amb els estudis, haurem de cursar dos anys de curs de grau mitjà o batxillerat abans d’anar a la Universitat. Jo he pres la decisió de fer batxillerat a l’institut, per després anar a la Universitat a fer un grau de Periodisme. He triat aquesta carrera perquè m’agrada molt el món de la comunicació, i especialment els idiomes i les notícies d’arreu del món.

Els quatre anys de l’ESO han sigut llargs i intensos, però m’emporto ple de coses bones, i també de dolentes; les intenses hores d’estudi per als exàmens, les interessants o no tan interessants lectures, les tardes de fer treballs amb els nostres companys, les hores del pati amb els amics, tots els professors que ens han ensenyat coses que ens han agradat més o menys, però que ens seran útils al llarg de la nostra vida, i molts moments més. He pogut conèixer moltes persones que no coneixia abans, i que m’han caigut molt bé, i sobretot m’emporto un munt de records tant de companys, amics, professors, com de moments viscuts com les excursions, classes, treballs, etc. I ara, per concloure el nostre pas per l’institut, farem un viatge a Itàlia, on segur que ens ho passem molt bé.

Laia

Este verano será diferente a los demás porque me voy dos meses a Colombia, mi país natal. Por una parte estoy muy contenta de ir, ya que podré ver a mi familia de nuevo. Hace tres años que no veo ni a mis abuelos ni a mi padre, y la verdad es que les echo muchísimo de menos porque son personas muy importantes para mí. Pero por otro lado, me da un poco de pena irme porque estaré mucho tiempo sin ver a mis amigas y no podré disfrutar el verano aquí, la playa, las fiestas…

Me encanta viajar, me encantan los aviones y me encanta conocer sitios nuevos, pero esta vez estoy un poco asustada porque viajaré sola. Primero cogeré un avión que me llevará hasta Madrid, y allí tendré que hacer transbordo y esperar tres horas en el aeropuerto, y por último cogeré el avión que me llevará directo a Bogotá. Será un viaje cansado y un poco aburrido. En total estaré 14 horas en el avión.

Estoy ansiosa por estar allí, por volver al lugar donde pasé una infancia inolvidable. Tengo muchísimas ganas de ver a mi familia, de abrazarlos de nuevo y de disfrutar al máximo y recuperar el tiempo perdido. Estoy segura de que será un viaje increíble y me lo pasaré en grande.

Valentina

Qué significa Beckens? Para los demás tal vez no significa nada pero para mí significa muchas cosas, a pesar de que yo tampoco sé lo que quiere decir, solo sé que es una palabra alemana. Pues esta palabra surgió del nombre de un grupo de WhatsApp que crearon Marta y Valentina. A partir de este grupo se creó la Mafia Beckens  de la cual las integrante somos Anna, Ivet, Paula, Valen, Marta y yo.

Las beckens somos un mafia literalmente, los problemas de una se convierte en el de todas; si te metes con una te metes con todas, si llora una las otros le decimos “a quien hay que matar” jejeje. La verdad es que hemos creado un vínculo muy fuerte. Todas tenemos nuestro papel en la mafia y diferentes personalidades: Ivet es la más callada de todas, creo que la más sensible, Paula es un poco reservada y no suele responder a las provocaciones, como dice ella: “no me rebajo a su nivel, yo soy elegante”, pero ojo cuando se revela! Anna es la que más se preocupa de todo, la que conoce a todo el mundo, es nuestra “relaciones públicas”. Marta es la más agresiva, no aconsejaría meterse con ella, pues da mucho miedo cuando se enfada, Valentina es la que se altera con facilidad, la más contestona por así decirlo. Yo más bien soy la esencia o regla que tiene que tener cualquier grupo, según las películas de Hollywood, yo soy “la nigga”, la del acento caribeño, la que nunca para quieta, pues soy un nervio, aunque también hago el papel de “mami “de todas.

Sinceramente cualquiera que nos no conoce pensaría que estamos locas por la forma en la que actuamos y nos tratamos, pero la verdad es que todos los insultos son con amor y todas las bromas quieren decir lo contrario. Las beckens  me ponen mi mundo… la verdad no sé cómo, porque mi mundo ya vino de cabeza de fábrica. Pero la verdad es que no quisiera que esta “mafia” que hemos creado se destruya, ya que hacen mi vida más divertida y los días de escuela más llevaderos. Y aunque no lo parezca, en el fondo somos buenas niñas.

Nicole

Vull un estiu inoblidable. Bàsicament l’ESO ja esta acabada, només falta un mes per anar al viatge de fi de curs. Estic nerviosa i il·lusionadíssima. Aquest any he après moltes coses, he fet amigues, he tingut decepcions, però també, moltes alegries. Aquest any he madurat, però em falta molt per aprendre.

Com que ja fa calor i estem pràcticament a l’estiu, m’he començat a plantejar com seria el meu estiu perfecte. Estar amb les amigues, anar a la platja, viatjar, anar al poble dels meus avis, no tocar ni un llibre (això serà gairebé impossible, ja que potser me’n queda alguna), bàsicament, no fer res, relaxar-me i gaudir del millor estiu.

Just farà un o dos mesos que els meus tiets em van convidar a passar una setmana a un veler amb amics d’ells i nens de totes les edats. Jo estic molt il·lusionada, penso que serà una gran experiència i que m’ho passaré genial. Ahir vam tenir una reunió i ens han dit tot el que hem de portar, i els encarregats de les tasques i de les guàrdies. El meu pare m’ha dit que si em queda mes d’una assignatura no hi aniré, encara que ja tingui el bitllet d’avió, jo em vaig enfadar moltíssim amb ell. Però, després, vaig reflexionar i vaig decidir que aquest mes que queda havia de concentrar-me al màxim, posar tota la voluntat que pugui, entregar els deures i estudiar molt, per així poder gaudir del meu estiu perfecte tan esperat.

Maria

L’altre dia, a llatí, vam fer una classe sobre l’evolució de les paraules llatines fins a convertir-se en paraules d’altres idiomes que nosaltres coneixem. Va ser molt interessant perquè vam poder descobrir la història d’algunes paraules.

Llavors em vaig començar a interessar pel tema i vaig decidir investigar. L’etimologia és l’estudi de l’origen de les paraules, des de la seva formació fins als canvis que el seu significat ha patit al llarg dels anys. Les paraules són molt importants perquè les persones les utilitzem per expressar-nos, per transmetre els nostres sentiments i les nostres idees a altres persones que ens envolten i a nosaltres mateixos, ja que, amb paraules, narrem tot el que ens passa pel cap. Cada una d’aquestes paraules, com ja he dit abans, té una història que l’ha transformat fins a ser tal com la coneixem avui en dia, com les espècies i la teoria de l’evolució.

Tant el català com el castellà, les nostres llengües maternes, són llengües romàniques, és a dir, que provenen del llatí. Però això no vol dir que les paraules que nosaltres utilitzem tinguin el mateix significat de la paraula de la qual provenen. Això canvia i crea un significat ocult a la nostra parla. Per exemple, la paraula “perfecte” prové del llatí “perfeciō”, que vol dir “fet completament”. Així que quan nosaltres diem que una cosa està ben feta, també estem dient que està completament fet perquè la paraula encara no ha perdut totalment el seu significat anterior. Això, a mi em sembla fascinant.

Per altra banda, moltes paraules tenen més d’un significat ja sigui denotatiu o connotatiu per a cada persona, així com les diferents paraules entre les diferents llengües. Això pot crear confusions entre les persones que intercanvien aquestes paraules, però també fa que el món s’ompli d’idees i d’experiències diferents i fa que la simplicitat d’un vocabulari sigui un misteri per descobrir.

Per últim, acabo ja amb aquest text que no pretenia que fos tan llarg, vull mencionar que hi ha llengües que compten amb paraules per descriure coses o sensacions més específiques de les que podríem amb la nostra. Per exemple, en francès tenim la paraula “sillage”, que significa “deixar un rastre darrere d’un mateix”. Bonica paraula per descriure-ho, oi?

Blanca

Des de fa bastant de temps que porto donant-li voltes al tema, i és que no és perquè tingui algun tipus d’obsessió amb la llibertat ni res semblant sinó més aviat que no hi crec, i per més que m’expliquin punts de vista en els quals la llibertat és irrefutable, no em convenç de cap de les maneres.

Vivim simulant una falsa llibertat, creiem que el nostre camí és totalment decisió nostra mentre que en el nostre camí nosaltres influïm ben poc. Sí és cert que pots guiar cap a una meta el teu viatge però malgrat això no seràs lliure, més aviat seràs una persona més guiada per una societat. I és que si parlem de llibertat us ho puc permetre quasi tot, però dir que aquesta societat és lliure no, ja que sempre la societat exerceix un pes invisible sobre les nostres decisions, amb això no vull dir que jo sigui una espècie de súper savi i estigui fora d’aquest pes que ens fa suportar la societat sinó més aviat al contrari, jo sóc com tots vosaltres i també sense adonar-me caic en aquest joc que ens fa jugar la societat.

I arribats en aquest punt de l’escrit crec que va essent hora que us digui el perquè crec que vivim un falsa llibertat, el perquè? Simple. Vivim en un món de tòpics i amb tòpics no em refereixo a fets com que una persona que és de religió islàmica és un terrorista, sinó que em refereixo a les imposicions en forma de convencionalismes, un exemple clar és quan es diu que el color blau és per a nens i el rosa per a nenes, i així podria estar escrivint línees i línees d’exemples, però bé, això ja seria anar-se’n del tema.

Crec que les imposicions que ens vénen donades des de petits són les que ens fan viure una falsa llibertat, ja que en venir-nos imposades des d’abans que nosaltres tinguéssim ús de la raó, fan que ignorem gran part de les possibilitats que se’ns brindarien en ser realment lliures. No serem lliures fins que no siguem capaços de trencar amb les imposicions donades, cosa que és tan difícil que jo dubto viure en una llibertat real.

Guillem

He decidit tractar l’últim text d’aquest curs contestant a les preguntes que em vas questionar anteriorment en el text titulat “Millors amics”. He fet una petita enquesta demanant a una colla de persones quins els sembla que són els “requisits d’una bona amistat” i han sortit els requisits següents:

– La confiança, poder explicar tot encara que sigui bo o dolent perquè han de saber entendre’t i donar-te suport amb el que faci falta

– La sinceritat, si un/a amiga/amic és “fals” afecta molt a la persona del qual és amic/amiga.

– El respecte

– La tolerància

– La complicitat

– La diversió

– La fidelitat

– La comunicació

Hi ha gent que està a favor dels requisits que vaig publicar anteriorment  ja que la seva opinió consta que l’amistat és el que et fa feliç, però també hi ha gent que no ho esta ja que pensa que és menys important que la confiança i la sinceritat.

Al finalitzar l’enquesta he tret diverses conclucions. En aquesta societat hi predominen els requisits d’una bona confiança i sinceritat entre les persones i molta comunicació. He observat com hi han molts punts de vista de veure l’amistat.

Marina

Todos tenemos un sueño, algo que nos gustaría cumplir con todas nuestras fuerzas y que de verdad nos haga ilusión. Este es mi sueño: coger una mochila, meter cuatro camisetas, cuatro pantalones y un par de calcetines e irme, irme lejos, muy lejos; pero no a cualquier lado. Podría irme a Noruega pero hace demasiado frío, podría irme a Canarias pero está demasiado cerca, podría irme a muchos lados pero yo quiero poner rumbo a la India.
¿y por qué a la India? La respuesta es fácil. Es un país, que en mi opinión desprende vida; a pesar de que está lleno de pobreza la gente sonríe y la religión y la cultura llenan el país de clores. Es una aventura, un sueño, el que más me gustaría cumplir y el que voy a cumplir cueste lo que cueste.

Mariona

Mai m’han agradat els comiats i per mala sort el dia 15 m’hauré d’acomiadar d’una persona molt important per mi. Serà un dia estrany, en  part feliç perquè marxem tota la classe a Itàlia de viatge de fi de curs de 4t d’ESO, però alhora marxa la Valen, estaré 72 dies sense veure-la, tot l’estiu. Marxa a Colòmbia, el seu país natal, a veure tota la seva família.

El dijous 21 va ser el dia que em va confirmar definitivament que marxava, que la seva família ja li havia trobat un vol i que en qüestió de 25 dies marxava. Allò volia dir que havia d’aprofitar al màxim el temps que em quedava abans de la seva marxa.

Encara no ha marxat i ja l’estic trobant a faltar, m’imagino com serà aquest estiu sense ella, què farà mentre estigui ella allà… Però estic seguríssima que ho gaudirà moltíssim, ja que té moltes ganes de retrobar-se amb el seu pare i la seva família, ja que fa tres anys que no els veu.

Serà el primer estiu des que la conec que el passaré tot sense ella. Però ara li toca pensar amb ella i no pensar en el que deixa aquí durant aquest temps, sinó en el que l’espera allà.

Valen, si estàs llegit aquest text, vull desitjar-te un molt bon viatge, espero que el gaudeixis moltíssim, que de ben segur que ho faràs, i que aprofitis al màxim aquest viatge. Són 72 dies que et passaran volant. Jo t’estaré esperant a l’altre costat del llac. Ah! No pateixis amb el transbord a Madrid, que segur que no et perdràs. I no te n’oblidis de portar-me algun souvenir.

Anna

Gairebé tots tenim la sort de tenir una família al nostre costat: tiets, cosins, avis, pares… Normalment les millors relacions són amb els cosins perquè les edats són bastant similars.

La majoria dels meus cosins viuen a Mataró però tinc un cosí i una cosina aquí, a Vilassar. El noi té 18 anys i es diu Marc, la nena en té 15 i es diu Anna. Amb els dos tinc molt bona relació però amb l’Anna més, portem des de ben petites juntes i estic molt orgullosa.

Ella és la nena amb la qual he compartit molts moments. Com aquells dinars familiars cada dos per tres, els estius a casa els avis quan ens feien de cangurs, les tardes a la fira quan érem una mica més grans i un munt més. També, com els nostres germans, hem practicat juntes la majoria de les activitats extraescolars (bàsquet, natació, patinatge, volei…). Al rondar les dues la mateixa edat hem tingut moltes coses en comú de les quals no em penedeixo gens.

Espero que mai em falti al meu costat perquè és com una germana per mi i confio molt amb ella. L’estimo i l’aprecio moltíssim.

Elisenda

En estos últimos días me he dado cuenta de quién ha estado a mi lado, algunas personas cuando relamente las necesitas no están pero en cambio otras como Andrea sí.

Desde que la conozco no hace falta que me diga que le pasa algo porque solo con mirarnos ya sabemos lo que sentimos y lo que pensamos. Es una persona que significa muchísimo para mi, es como mi mitad, algunas veces pienso que sin ella todo seria muy diferente y no me equivoco al prensarlo. Al principio de nuestra amistad dijimos que siempre estaríamos juntas, después de cuatro años a su lado me he dado cuenta de que no me gustaría separarme y no disfrutar de todas aquellas tardes riéndonos hasta no poder más. Para mi Andrea no es una amiga es como mi hermana, forma parte de mi vida y quiero que siempre sea así.

Gracias Andrea por hacer estos cuatro años los mejores de mi vida, por estar a mi lado y de mostrarlo cada día. Siempre XXIII.

Judit López

Els idiomes, són una peça molt important avui dia. Conèixer i dominar llengües estrangeres, obre moltes portes tant en l’àmbit laboral com en l’àmbit social. Existeixen milions i milions de llengües en tot el món; anglès, espanyol, francès, portuguès, xinès, àrab, turc, etc. i a més a més existeixen una gran varietat de dialectes per cadascun. Però hi ha alguns que són més demandats i parlats que no pas els altres. És el cas, per exemple de l’anglès. Aquest idioma és un requisit en quasi qualsevol feina que existeix avui dia. També és el cas del francès, xinès i japonès, que últimament, s’han convertit en llengües molt utilitzades i demandades, a causa del creixement de la importància dels països en l’àmbit laboral.
Per una banda, conèixer idiomes permet viatjar arreu del món amb molta més facilitat. És una bona eina per conèixer més de prop la cultura d’altres zones del món, i permet endinsar-se dins el seu món per conèixer els seus hàbits, costums, forma de vida, mentalitat, etc.
Penso que és molt interessant poder tenir el coneixement de tot això, i que per tant, tothom hauria de dominar almenys una llengua estrangera, com l’anglès (que és la llengua més parlada del món).
Per altra banda, el nostre país ha viscut una època de crisi important en què el treball escasseja i quasi un 25% de població es troba a l’atur, i més concretament, un 50% dels joves espanyols, es troba en l’atur. És per això, que penso en la utilitat i la necessitat d’aprendre idiomes, ja que en cas de necessitat, és probable que alguns de nosaltres hàgim de viatjar a l’estranger a la recerca d’un treball, i conèixer certs idiomes ens obriria moltes portes.

Laia

Ja està. Ja s’ha acabat. Ja no hi haurà més exàmens en tot l’estiu. Tres mesos per descansar, passar-s’ho bé, gaudir de les festes, de les postes de sol, de les tardes a la platja, dels dies amb les amigues, de l’estiu. Hem estat nou mesos desitjant que arribi aquell 19 de Juny. Nou mesos estudiant, patint pels exàmens, llevant-se d’hora per anar a classes, quedant-se fins tard repassant, nou mesos amb molt d’estrès. Però ara ja està. En tot just quinze dies acabem aquests llargs nou mesos. Per fi podrem dir que hem acabat el curs, i que hem acabat l’ESO!

Canviar de l’ESO a batxillerat, és un canvi important per a tothom, ja que ara és quan comences a guiar pel que vols estudiar en un futur. Algunes de les amigues amb les quals portes tota la vida, marxen de l’institut. Les enyorarem molt, igual que a les que no portem tant de temps però que li hem agafat un enorme afecte. Les trobaré molt a faltar.

Per sort, en acabar aquests últims quinze dies de classe, farem el viatge de fi de curs a Venècia. Volem gaudir-ho al màxim. Serà un viatge que recordarem tota la vida.

L’esperadíssim 19 de junt està aquí mateix! Menys d’un mes per què arribi aquest dia. De fet, aquest esperat dia pot ser també el dia 12, ja que és quan realment acabem les classes. Ara hem de fer l’últim esforç, ja que queda molt poc. Hem d’acabar bé el curs per així poder obtenir una bona mitjana de quart.

Estic molt contenta per haver passat aquest últim curs de l’ESO amb les meves amigues, i crec que he obtingut uns bons resultats.

Per acabar, aquests pròxims tres mesos que ens esperen, serà de relax total per així descansar després d’aquests durs nou mesos. Crec que tots ens ho mereixem després del dur esforç que hem fet. És el nostre premi.

Us trobaré molt a faltar noies! Us desitjo el millor, espero que ens seguim veient!!

Lidia

S’acaba la temporada i els clubs comencen a moure’s per fitxar els jugadors més bons i els que han destacat més durant la temporada.
En el meu cas, la meva temporada ha sigut d’allò més bona, setze gols i quart golejador de la lliga. Per tant això vol dir que comencen a trucar clubs veïns interessant-se per mi. Però sempre he tingut clar que si no em trucava un equip gran o un equip en una categoria elevada no me n’aniria del Vilassar, porto des de petit jugant aquí i són molts records que deixaria enrere. Però també tinc clar que si m’hi vull dedicar-me, algun dia hauré de marxar per seguir progressant i avançant, ningú va dir que el camí seria fàcil però estic cent per cent convençut que jo jugaré a primera divisió i arribaré a complir el meu somni des de petit.

Sergio

Avui he pogut assistir a la segona sessió de l’obra PSIQUE, al Casal. Un treball d’interpretació fantàstic i una escenificació de molt mèrit. En Pau Castillo pot estar molt satisfet com a escriptor novell (que no pari!) i com a intèrpret. És una obra gens fàcil d’interpretar, per tant el repte s’ha aconseguit. Les moltes hores de treball previ han fet possible un espectacle de gairebé dues hores, amb una tensió dramàtica que els espectadors hem pogut gaudir gràcies a una presentació sorprenent.
Quan em va presentar el seu objectiu de treball de recerca (finals de juny del 2014) el primer que li vaig dir va ser: Pau, escriure no és fàcil, escriure bé encara menys, i escriure una obra de teatre és molt ambiciós, n’estàs segur? Quan ell em contestà que no tan sols volia escriure-la sinó també posar-la en escena, no pensava pas que seria possible. M’equivocava de mig a mig!
Molt bon treball d’equip. Felicitats a tots!!!
(Hi tornen el proper divendres 5. Val la pena)

Josep Maria

Hi ha moltes maneres d’estimar. Gairebé tots som capaços de fer-ho, sentim amor per algú. Enamorar-se suposa arribar al punt més alt de la muntanya, és tornar-se a sentir un nen, però des de la vista d’un adult. És plantejar envellir al costat d’una persona i somiar una vida en comú amb ella, saber el que t’espera i esperar-ho amb il·lusió. És triar una opció i rebutjar trenta, i tot i així sentir que surts guanyant i que has fet bé. Enamorar-se és omplir-se d’amor a un mateix. És tenir la capacitat per poder sentir, estar preparat emocionalment per suportar totes les sensacions.

Per això, t’enamores quan no t’avergonyeixes del que sents. Quan te n’adones que el focus de la teva vida ja no només t’il·lumina a tu. És reconèixer la teva admiració cap a una altra persona. Ser conscient que només tu pots triar les teves decisions, però les seves sempre et serviran de consell. Enamorar-se implica arriscar-se a ser sincer amb un mateix i amb l’altre. És una barreja d’emocions entre les quals pot ser un gran caos. Enamorar-se és veure-li el costat positiu a totes les desgràcies, és trobar tota la força disponible i inventar-te fins i tot la inexistent perquè la relació funcioni. I és que aquest sentiment apareix quan et perds des de tots els punts de la vida. És confiar i tornar-se intel·ligent, és no deixar que manipulin el que penses, no deixar que intentin decidir per nosaltres. És il·lusionar-se davant la mínima possibilitat de compartir experiències amb ella, és emocionar-se en recordar.

I és que, d’aquesta manera, passa que estranyes a una persona fins i tot tenint-la al costat, experimentant un tipus de sentiments quan dorm amb tu. I tens por de què algun dia, aquesta sensació et falti. Enamorar-se és dolor per no estar acostumat a sentir tant. És cobrir a l’altre de promeses, perquè és l’única manera que tens de demostrar en present que penses en un futur al costat d’ell.

És tornar a començar i a aprendre de nou. Enamorar-se és que els teus ulls es fixin amb cada part del seu cos, és la pell de gallina que se’t posa cada vegada que et toca. És descobrir el sabor més dolç en els seus llavis i desitjar escoltar la seva veu en tots els moments. Enamorar-se és dormir i recolzar el cap en el seu pit. És donar-li una mica més de sentit a la teva vida. És no trobar les paraules que el defineixin.

Enamorar-se és construir un món en comú amb l’altre, on compartir el més sincer de cadascú. És no tenir la necessitat de canviar res d’ell, ser capaç d’acceptar-se tal com és.

Enamorar-se és estimar-se a si mateix, és tornar a sentir-se un mateix al costat d’algú.

Marta Morató

Quan era petit, a l’edat de 5 anys, el meu pare em van comprar una moto de cros. Cada cap de setmana anàvem al circuit que hi havia a Vilassar de Dalt i m’ho passava d’allò més bé.

Però jo anava creixent i la moto se’m quedava petita. Un dia després de l’escola, el meu pare em va fer una sorpresa i em va comprar una moto una mica més grossa. Però tot i això, el meu pare va començar a tenir més feina i no podíem anar al circuit cada cap de setmana, com feien habitualment. Cada vegada hi anàvem menys. Fins que un dia vaig caure en un salt, em va caure la moto a sobre el peu i me’l vaig trencar. Em van haver d’enguixar i vaig passar tot el Nadal amb les crosses i fent repòs. Després d’això, la meva mare va decidir que no anés més amb moto, perquè patia molt per mi i ho passava molt malament. No volia que em trenqués una altra part del cos i vam decidir de vendre la moto.

Ara d’aquí a pocs dies començaré anar a l’Autoescola per treure’m el carnet de ciclomotor. I més endavant comprar-me una moto. Per mi és tornar als meus antics desitjos de conduir una moto.

L’únic negatiu i que no ha canviat és la por de la meva mare, que segueix sent la mateixa.

Pol

Tothom sap que el somni de tot nen és tenir un gos, i precisament jo no en sóc cap excepció. No sé si és perquè en ser filla única, volia tenir amb qui jugar quan els meus pares no podien, o perquè sempre m’han encantat els animals, bé, suposo que per ambdues coses. Vaig estar molt de temps sent molt insistent en aquest tema, fins que finament els meus pares van cedir.

Tot va començar quan ens vam traslladar a Vilassar, jo no volia venir de cap manera, fins que tenir un gos es va convertir en una de les condicions per venir aquí. Però passaven els mesos i semblava que aquest tema hagués quedat oblidat. Finalment, va arribar el dia que tant havia esperat. Era el meu aniversari, vaig entrar per la porta de casa meva i vaig veure d’una llambregada el que pels nèrvis em va  semblar una caçadora que havia caigut a terra, no m’hi vaig fixar gaire i tampoc li vaig donar molta importància. De seguida vaig córrer a ensenyar els meus pares tot el que m’havien regalat. En entrar a la sala d’estar em vaig trobar amb tota la família reunida i tots amb un somriure d’orella a orella. La veritat és que no entenia ben bé què passava, fins que la meva mare em va agafar la mà i em va ensenyar allò que abans m’havia semblat una jaqueta que havia caigut accidentalment del penja-robes, la qual va resultar ser un cadell de pastor alemany ajagut a terra. Era molt pelut, tenia les orelles caigudes, i no ens treia la vista del damunt, semblava que tanta expectació l’intimidava una mica. No m’ho esperava gens ni mica, tot i així de seguida vaig voler agafar-lo en braços i posar-li un nom, és clar. Entre tots vam decidir que es diria Bruc.

Ara ja farà gairebé sis anys que el tenim amb nosaltres, i la veritat és que segueix igual d’entremaliat que el primer dia, sens dubte, és el millor regal que em podien haver fet.

Laia

He aprendido.

He aprendido la diferencia entre dar la mano y ayudar a alguien, he aprendido que amar no significa felicidad, y que compañía no siempre significa seguridad.

Comienzo a aceptar las derrotas con la cabeza al frente y la mirada firme, a decidir hoy y no mañana todas mis decisiones, porque el dia de mañana es inestable para hacerlo y el futuro tiene la costumbre de caer en picado.

Acepto que las buenas personas pueden herirte alguna vez y hay algo que te dice que perdones.

Descubro que lleva años construirse a uno mismo y apenas unos segundos destruirse.

He aprendido que no tenemos que cambiar de amigos en el caso de que fallen si estamos dispuestos a aceptar que los amigos pueden cambiar.

He aprendido que las circunstancias y el ambiente que nos rodea influyen sobre nosotros, pero solo nosotros somos responsables de nuestros actos.

He aprendido que no importa dónde has llegado, sino a dónde te diriges, que la vida no siempre sigue la ruta que uno mismo ha programado.

He descubierto que algunas veces, la persona que esperas que te pateara cuando te caigas, a lo mejor es una de las pocas que te ayuden a levantarte.

Dario

Actualmente hay muchos textos e escritores del pasado que nos dicen quienes somos, unas personas libres que podemos elegir nosotros mismos el camino que queremos para nuestra vida.

No todo el mundo lo es, hay esclavos e incluso hay religiones que someten a la mujer a hacer lo que la familia y el marido quiera sin dejar que ella escoja las decisiones que ella quiere tomar en su vida. Estas personas que no pueden expresarse libremente por más que tengan bienes materiales no son del todo felices, la libertad es una de las pocas cosas que no se puede comprar.

Todos deberíamos de ser dueños de nuestras propias vidas, sin dejar que nadie tome las decisiones por nosotros, solo uno mismo es consciente de lo que le conviene. Aunque muchas veces nos dejamos llevar por los demás y hacemos cosas de las cuales nos podemos arrepentir. Sabemos que para conseguir lo que uno quiere tiene que luchar por más obstáculos y barreras que hayan, tenemos que conseguir lo que deseamos sin miedo a  lo que pensarán  los demás.

Dunia

La felicitat és la cosa més desitjada per l’home. Tothom vol per sobre de tot ser feliç, tot i que pocs ho aconsegueixen. La felicitat per dir-ho d’una manera, seria tot el conjunt de coses que fan feliç a les persones, coses que necessitem, coses que no podem no voler.

Es defineix només per les coses que tenim? Podem tenir tot el que vulguem, però la felicitat és un estat d’ànim, es a dir, podem ser la persona més rica del món i ser infeliç, ser algú que no tingui riquesa i ser feliç.

Quines coses són les que ens fan feliç? Els diners? La salut? La fama? Cada persona té una diferent visió de la felicitat, uns pensaran que sense diners i fama no n’hi ha i d’altres que la felicitat tan sols la crea un mateix.

Des del moment en el qual naixem, és un dels primers objectius que tenim, es un projecte inacabat, una cosa que no té fi, l’home sempre troba coses que el poden fer més feliç del que ho és, per tant és una cosa que sempre continuem buscant. Es podria dir que en aquest aspecte som ambiciosos.

Ser feliç no només inclou als fets materials, sinó també en trobar-se satisfet i trobar-se interiorment un mateix. Durant la vida sobretot és necessària una cosa essencial: l’amor.

La felicitat és allò que busquem, simplement perquè ens fa sentir bé, per això una de les coses essencials es l’amor.

Tots estimem alguna cosa, i si estimem es perquè aquella cosa ens omple i ens fa sentir un benestar interior i una seguretat que ens crea un bon estat d’ànim. Tanmateix la felicitat no existiria sense l’amor, simplement perquè és un dels principals motius pels quals som feliços. Tot i que sabem que igual que l’amor ens pot portar a ser feliços també ens pot portar a no ser-ho. Tot i així es una de les grans raons per les quals seguim cada dia, perquè ens omple d’immensa felicitat quan aquest amor també ens és correspost.

Paula

Després d’aquest estiu que està a punt d’arribar, al Setembre, tornarem a començar les classes, però no serà el mateix. Ja estem acabant l’etapa de l’ESO i comencem una nova, el batxillerat. Quan pensem en el batxillerat, per dir-ho així, “ens fa pal”.

Ara al maig, van ser les sol·licituds per entrar a un institut nou. Jo i la meva amiga Anna, segurament l’any que vinent, no estarem al INS Jaume Almera, ja que marxem a fer el batxillerat artístic a Barcelona, a l’institut Poeta Maragall. Vàrem anar a les portes obertes i ens va semblar un institut maquíssim tant per dins com per fora i el que els professors i directors varen dir de les coses que es feien al centre, ens va agradar encara més. Tenim moltes ganes de què ens hagin acceptat. Jo crec que sí. Hem de ser positius…

Queda poc menys d’un mes i intentem que tot ens surti perfecte per no haver de recuperar cap matèria però realment és difícil perquè no tot ens va bé. Tinc esperança de resoldre aquests problemes de les assignatures per poder gaudir plenament d’aquest estiu i de poder entrar sens cap problema a l’institut Poeta Maragall.

Júlia

Mirant els meus apunts de classe, vaig començar a rumiar coses de les quals parlàvem els alumnes:

Tothom s’acostuma a ordenar, sintetitzar i mantenir una conducta dirigida per uns valors estipulats. La moral no és més que això, un ordre sintetitzat que permet dirigir una conducta adient.

Si existeix algun cas d’immoralitat, és degut al fet que el subjecte no tenia una guia establerta per a donar amb la millor adequació a la seva consciència, a la seva moral. Però i si tot allò que tenim estipulat com a correcte no ho fas? El mateix sentit comú ens permet saber que és correcte i que no?
Si algú que actua immoralment és entrevistat per algú que creu que la seva conducta no és adient, aquest només contestarà que ell actua bé i que és una obvietat que actua moralment.

A cada societat trobem diferents tipus de moral, diferents tipus d’estètica i això ens fa jutjar als altres sense saber les raons per les quals cometem suposades immoralitats.
L’ésser humà busca la felicitat, però la seva conducta no sempre és moral o ètica. Què és aleshores la felicitat? La felicitat és un estat emocional que cada un troba en els seus gustos i desitjos, però com s’aconsegueix aquesta? Per a Stuart Mill, un filòsof anglès, la felicitat només es troba en una societat en la qual els components són feliços. Aquesta opinió és una veritat fonamental, ja que ningú és del tot feliç fins que comparteix la felicitat. Un bon exemple són els nens, quan un nen fa un dibuix i l’acaba, el primer que fa és mirar-lo i ensenyar-lo al primer que trobi. Això completa el goig del nen i l’omple de felicitat. Aleshores seria correcte dir que la immoralitat és un mitjà més de l’home per intentar adquirir la felicitat o és un error en la seva consciència?

Júlia

Jo realment, sóc una apassionada de les pel·lícules romàntiques. Però és cert que a l’hora de pensar en aquestes pel·lícules comences a meditar en el tipus de pensament que poden arribar a crear… Aquestes pel·lícules estan creades mitjançant diferents escenes d’amor que només es viuen als contes irreals, en què el paisatge és una perfecció falsa a la realitat composta per postes de sol, vespres a la vora del mar, llacs brillants, parcs verds… I el més important el noi que hi apareix, aquests nois són guapos, sensibles, romàtics, capaços de fer tot el possible per fer feliç a la seva princesa, i que les sorprenen amb petits detalls que a poc a poc fan més maca la relació.

En veure aquestes diferents escenes, crees una mentalitat paral·lela a aquestes escenes i esperes que l’amor en el nostre dia a dia sigui com el de les pel·lícules, quan a la realitat no hi ha ni aquests paisatges ni sobretot aquests nois capaços de donar la vida per la seva noia. És dolent doncs mirar aquests tipus de pel·lícules? No és dolent mirar-les, sempre i quant tinguis al cap que la realitat no és com les pel·lícules, si no és quan ho passem malament veient la realitat del que és l’amor i això és el motiu pel qual les noies ho passem malament a esperar l’amor de la ficció.

Maria

Tinc molts problemes amb el funcionament dels instituts. Entre ells hi ha normes que no m’agraden.

Sóc una persona que acostuma a seguir les normes, però no m’agrada gens seguir normes que considero inútils. L’altre dia em van treure el mòbil. Anava pel passadís entre classe i classe. Porto tot el curs utilitzant el mòbil entre classes, primer perquè, com ja ho he dit, penso que és estúpid prohibir els mòbils entre les classes. Si me l’haguessin tret quan estava fent classe, com a mínim ho trobaria just. Segon perquè els professors no acostumen a dir res, suposo perquè a molts d’ells també els sembla inútil, encara que no crec que ho admetrien mai. Estava indignada que em traguessin el mòbil en aquesta situació, i a més a més em van dir que no me’l tornarien al final del dia, sinó que em quedaria sense mòbil fins divendres. Vaig tenir sort perquè me’l van treure el dijous.

El fet que em molesta per sobre de tot és que et treguin el mòbil per tota la setmana i no te’l tornin el final del dia. Hi ha alumnes que necessiten el mòbil per organitzar-se el dia amb els familiars. Per alguns és imprescindible el mòbil per comunicar fets importants. No estic parlant de quedar amb els amics, sinó de comunicar-se amb els pares i organitzar-se la vida fora de l’institut. Hi ha persones que argumenten que la gent vivia perfectament sense mòbil fa uns anys i que podem sobreviure una setmana sense mòbil, però la societat actual s’ha adaptat a utilitzar mòbils, i si te’l treuen d’una manera tan imprevista, pot dificultar molt a depén de quines persones. En resum, no saps mai la situació de les persones i per tant els instituts no haurien de castigar els alumnes de maneres que poden afectar tant a ells i a totes les seves famílies.

Danielle

Divendres, penúltima hora de classe, últims deu minuts, mates.
La pissarra està plena de gràfiques i, per desgràcia, cada una d’elles va acompanyada d’una meravellosa equació amb dues incògnites.

La Cristina té les mans plenes guix i, de tant en tant, se les espolsa creant un petit núvol de pols blanca. Ha comès l’error d’escollir una jaqueta negra per fer classe. Les partícules de calç s’apoderen del teixit fosc i creen un curiós efecte difuminat de color gris, com de cendra. Està dient alguna cosa sobre les gràfiques, intueixo que espera una resposta. En veure que ningú diu res, es gira, i llavors, per primera vegada en molt de temps, només se sent el so del guix desfent-se sobre la pissarra.

Quan et pares a observar una classe t’adones de coses que normalment passen desapercebudes. Tothom està concentrat, ja sigui en les explicacions del professor, en els increïbles plans del cap de setmana o en aquella diminuta imperfecció de la taula capaç de distreure’t l’hora sencera. El cas és que els altres fan, i tu observes.

No entenc les funcions polinòmiques ni les racionals, i no tinc cap intenció d’entendre-les. Per això escric ara, perquè sóc incapaç de pensar en números els últims deu minuts, de la penúltima hora de classe d’un divendres.

Paula Rodríguez

M’agrada anar a la muntanya de dia, però m’encanta anar-hi de nit. A vegades, si hi ha lluna plena no cal ni portar llums. El món canvia completament de nit. Tot és més misteriós i més i interessant. Les vistes de la muntanya, que durant el dia són impressionants, de nit és impossible explicar-les. El mar és una taca negra amb puntets de llum on hi ha algun vaixell, però la foscor s’acaba de cop on comença la costa, plena de llums de les cases i els edificis, i a mesura que pugen, els puntets es van fent més dispersos fins que arriben a la muntanya, que només es pot distingir la silueta contra el cel. És realment espectacular.

Danielle

Desde que soy pequeño siempre me he sentido muy orgulloso de mi abuelo, para mí es un ejemplo a seguir y una de las personas que más quiero. Tiene cerca de 80 años, físicamente  es alto, fuerte, bastante blanco de piel, y sobretodo es muy activo, a todas horas está haciendo algo ya sea deporte o arreglando cosas de la casa, él se define como un “manitas”. Personalmente es muy cariñoso, estricto y no le gusta nada mostrar sus sentimientos en público.

Nunca he podido pasar mucho tiempo con él, porque hemos vivido a muchos quilómetros de distancia. Pero a pesar de eso siempre ha estado ahí cuando lo he necesitado, me ha ayudado con mis problemas y dado consejos muy útiles.  Es muy atento conmigo, casi siempre me está llamando y contándome anécdotas divertidísimas de cuando era joven.

Me gustaría poder irlo a visitar porque lo echo mucho de menos, pero por el instituto o por el futbol casi nunca tengo tiempo. En definitiva, lo quiero un montón.

Fede

La casualidad es la combinación de circunstancias imprevisibles e inevitables, en cambio, la causalidad es la relación entre una causa y su efecto. Escuchamos todo el tiempo hablar de las casualidades, pero… ¿existe la casualidad?

Centrándome en mi forma de pensarlo, no. Nada sucede porque sí. Es cierto que dificulta creerlo cuando miramos a nuestro alrededor y lo que vemos es una vida rodeada de pobreza, sufrimiento, capitalismo y muertes violentas, pero aun así, considero que todo lo que llega a nuestras vidas, cada situación por la que pasamos, es por algún motivo.

Sai Baba fue un líder espiritual de la India que enseñó las “Cuatro leyes de la espiritualidad”, las cuales hablan sobre este tema:
–  La primera dice “La persona que llega es la persona correcta”. Es decir, nadie llega a nuestras vidas por casualidad, sino que todas las personas que nos rodean están allí por algo, para hacernos aprender y avanzar en cada situación.
– La segunda dice “Lo que sucede es la única cosa que podía haber sucedido”. Nada de lo que sucede en nuestra vidas, podría haber sido de otra manera. Lo que pasó fue lo único que pudo haber pasado, y ha tenido que ser así para que aprendamos esa lección y sigamos adelante.
– La tercera dice “Cualquier momento en el que algo empiece es el momento correcto”. Todo tiene un principio en el momento indicado, ni antes ni después. Cuando realmente estamos preparados para algo, será el momento indicado para que suceda.
– La última, la cuarta, dice “Cuando algo termina, termina”. Sencillo. Cuando una cosa en nuestras vidas llega a su fin, es para nuestra evolución, por lo tanto es mejor dejarlo, seguir adelante y avanzar.

Gracias a estas leyes, se pueden relacionar muchas cosas que nos van surgiendo a lo largo de este camino, ya que la casualidad no es ni puede ser sino la causa ignorada de un efecto desconocido.

Alberto

Som a falta de quinze dies per a la LLIBERTAT i no puc desitjar-ho més. Arriba l’estiu i amb aquest fet comença una nova etapa de la meva vida. Després de cinc anys a l’ESO començaré a fer el que realment m’agrada i vull fer, és un pas difícil i la veritat és que es podria dir que tinc una mica de por. Canviar d’institut i no conèixer a ningú és complicat, però sé que no tindré problemes per integrar-me.

Per fi ho veig tot amb una altra mentalitat i he comprès que si no estudio, qui surt perjudicat sóc jo i que m’he d’esforçar si vull tenir opcions per al futur. I així ho faré.

Tinc molt clar que desprès d’aquest propers tres mesos de desfàs i descontrol, per celebrar el final, em centraré en general perquè és pel meu bé. És un canvi de vida i l’espero ansiós.

Pau

Hace 3 semanas varios amigos y yo fuimos al Tibidabo. Al principio se suponía  que iba a hacer calor y cuando me levanté y fui a mirar qué día hacía, vi que estaba muy nublado, pero eso no nos quitó las ganas de ir.

Habíamos quedamos a las 12.00 en la entrada principal para comprar las entradas. La primera atracción fue la Talaia, es una atracción que te permite disfrutar de las mejores vistas de Barcelona, se subieron todos menos Judit, Ruben y yo porque no nos fiábamos mucho de la seguridad que tenía. Mientras que ellos estaban subidos, nosotros pensamos en la siguiente atracción y como estábamos al lado del miramiralls decidimos entrar, nos dieron guantes para que pudiéramos tocar los cristales . Dentro del miramiralls había una sala con muchos espejos y cada uno hacía un efecto diferente, a Judit y a mí nos gustó mucho uno que te sentabas en una silla y en el espejo, se veía como si fueras un esqueleto.

Después de varias atracciones nos paramos a comer un bocata mientras hablábamos de lo que haríamos luego y la mayor parte del grupo quería ir al famoso pasaje del terror que se llama Hotel Krüeger así que, nada más terminar de comer fuimos a hacer cola, cuando estaba delante del hotel dije que no quería entrar y primero entraron 3 amigos. Cuando salieron y dijeron que no daba tanto miedo Judit, Ruben y yo decidimos entrar, todo iba perfecto hasta que en la recepción del hotel pusieron a Ruben y Gerard los últimos de la fila y a Judit y a mí las primeras, nosotras no queríamos ir las primeras y nos fuimos corriendo hacia la puerta otra vez.

Al final del día estábamos todos muy cansados pero, a pesar del mal día que hacía lo pasamos  muy bien aunque a Judit y a mi se nos quedo las ganas de hacer todo el recorrido del pasaje del terror y por eso hemos dicho que, en verano volveríamos para cumplirlo.

Andrea Aranda Ramírez

Mai has tingut por a ser oblidat? Aquesta por que es té a la mort, realment és una por innecessària però inevitable, no es pot fer res contra una cosa que ha de passar sí o sí. Jo crec que realment al que tenim por és a ser oblidats, a no ser recordats mai més per ningú. Sents que quan ja no hi siguis, ningú et recordarà, s’oblidaran de qui vas ser i del teu nom.

I sí, podem estar preocupats tota la vida tenint por a la mort i a no ser recordats, fer sempre el correcte i no fer coses massa arriscades, no beure, no fumar, fer una dieta saludable i bolcar la teva vida als estudis i al treball, perquè al cap i a la fi naixem i ens preparem per a treballar i guanyar diners perquè sense diners «no es pot viure». Segurament fent totes aquestes coses, entre d’altres, la nostra vida seria més llarga, però val la pena tenir una vida tan llarga i no disfrutar-la tant com es voldria? La vida és un regal, has tingut la sort de néixer i poder viure, és clar que això no vol dir que no tinguis unes certes obligacions i responsabilitats, perquè sinó no aniriem enlloc. Però el que vull dir, és que prefereixo una vida curta i aprofitada, que una vida llarga i poc aprofitada.

Moltes persones tenen por a la mort, una cosa inevitable. La gent busca fama, ser recordat, admirat, reconegut, poder morir sabent que el seu nom serà recordat. No importa ser recordat per tanta gent, potser algun dia el món deixarà d’existir, i llavors qui et recordarà? No creus que és millor viure la vida que vols, sense tantes preocupacions i fer-ne un bon ús? No estar preocupat en ser oblidat per la gent, perquè realment la gent que hagi estat al teu costat durant la teva vida és la que et recordarà, viu al màxim fent el que t’agrada, superant-te a tu mateix però, si ho fas, que sigui per haver volgut aprofitar la teva vida, no per ser recordat, perquè la fama és efímera.

Paula

Estic orgullosa de tu, mama. Portes gairebé setze anys al meu costat i no m’has fallat mai. Adoro la teva manera de ser, no t’afecta el que la gent pensi de tu, la teva personalitat és única. Ets la persona més forta que conec. T’adoro, t’admiro, em fascines, em sorprens. Ets el meu exemple a seguir. Fa cinc anys que ho dónes tot, tu soleta, per mi i l’Alba. Has fet esforços molt grans per veure’ns somriure. Mai has deixat que ens falti de res, ni molt menys un somriure per cada dia.

No sóc una persona que mostra fàcilment els sentiments i tu ho saps. M’agradaria dir-te moltes coses que per alguna raó mai t’he arribat a dir. Les dues sabem que tinc un caràcter molt fort que ha provocat moltíssimes discussions, algunes de molt fortes. Moltes vegades et parlo com no et mereixes, perquè si et dic la veritat, et mereixes el millor del món perquè tu dones el millor per les teves filles. No vull demanar-te perdó pels mil cops que t’he fallat perquè sempre que m’he adonat t’ho he dit. Simplement vull dir-te que gràcies per fer-me feliç cada dia. 

T’estimo molt, mami!!!

Laia

Des de petita que m’agrada llegir. Sempre que acompanyava a la meva mare a la llibreria a comprar material escolar, sortia amb un llibre més.

De fet, em vaig aficionar més a la lectura a partir de què vaig llegir: “Las lágrimas de Shiva” i “Marina” a l’institut. Dos llibres obligatoris de l’assignatura de llengua castellana. Em van agradar moltíssim. Hi havia intriga i no són gens avorrits. M’agrada llegir llibres però no més d’un cop, perquè llavors és quan se’m fan avorrits. Ja sé la història que hi ha dins i el que passarà en el gran final.

Sento que quan llegeixo un llibre és com una vida nova, hi ha un protagonista i altres personatges. M’agrada conèixe’ls bé, saber com són, què pensen… Històries irreals que imagines dins del teu cap.

Hi ha llibres de tota mena i de molts temes diferents. Novel·les irreals que et fan entrar en un món imaginari, altres llibres d’història i t’aporten cultura i llibres d’acció i d’amor que en són els meus preferits.

Sento que llegir llibres em serveix per ampliar els nostres coneixements, de manera que els nostres cervells van assimilant-los dia a dia. Amb un llibre pots aprendre nou vocabulari, cultura, històries… Però a la fi el que t’aporten en conjunt és l’entreteniment i la saviesa.

Blanca

Aquest any els alumnes de 4t ESO anem de viatge de fi de curs a Venècia, una de les ciutats més boniques que pots visitar no només a Itàlia, sinó en tot el món. Per planificar un viatge turístic a Venècia has de tenir en compte els diversos condicionants que presenta una ciutat que concentra milions d’habitants i que se situa en una llacuna, de forma que els carrers han sigut substituïts per canals.

Personalment he parlat amb diferentes persones i cadascuna d’elles m’ha donat la seva visió de Venècia quan van ser-hi allà. Una d’elles ha estat la meva mare, ella també va anar-hi per celebrar la fi de l’ESO. Resumint, em va explicar que és una ciutat amb molts carrerons i a causa d’això és molt fàcil perdre’s; alguns canals no fan bona olor però tot i això és agradable de visitar.

La segona persona que em va informar sobre la seva experiència va ser la meva osteòpata que va anar-hi l’estiu passat de vacances. Ella em va tornar a dir que en determinats llocs fa pudor i em va comentar que quan va tornar cap a Barcelona estava molt marejada a causa del petit moviment de la llacuna causat per la marea.

L’última persona em va explicar que és molt fàcil perdre’s però alhora t’ho pots passar molt bé amb les amigues.

Amb totes aquestes opinions m’han entrat moltes ganes d’anar-hi i quan torni poder explicar la meva experiència a Venècia.

Marina

La ciutat de Barcelona, és un lloc on em porta molts records de l’altra escola on vaig estar 6 anys, on tinc família, amics.. De petita sempre m’havia encantat; el moviment constant de la població, l’excés de transport, tot.. Tenia un pis d’estiueig a Cabrils i ens hi vam mudar ja que volíem fer un canvi, així també va millorar la situació econòmica familiar d’aquell moment. Però seguírem anant a l’escola de BCN. La rutina d’aixecar-me a les 6:00 del matí i arribar a les 19:00h a casa va durar tan sols 2 anys, a causa de la falta de comoditat.

Deixar l’escola on havíem passat tants anys va ser dur. Vam venir a l’Institut Jaume Almera que està a 10 minuts de casa nostra i estic vivint l’època més feliç de la meva vida. Qui m’ho anava a dir? Bons amics i amigues (considerats de la família), pau, amb un gos al pis, sense contaminació, muntanya i mar aprop, tanta felicitat… Tot i això, mai he oblidat els amics de Barcelona. De fet escric aquest text en un banc de Plaça Catalunya esperant a veure’ls, ja que no tardaran en arribar i seguiré compartint amb ells bons moments.

Moltes vegades tenim por als canvis però canviar d’aires, conèixer nova gent, nous llocs… és de les millors experiències que podem viure. La nostra vida no ha de ser cada dia, cada any igual. Som-hi, donem-li algun canvi, experimentem, descobrim.. Que al cap i a la fi a això hem vingut en aquest món: A viure la nostra vida!!

Mònica

El passat dissabte dia 9 de maig vam jugar el penúltim partit de lliga. Va ser un dels partits més emocionants, jugàvem contra el Basquet Neus, un equip al qual ja havíem guanyat en el seu camp.
Des del principi del partit vam anar dos o tres punts per sobre d’elles. El Neus són un equip que guanya els partits pels contraatacs que fa, és difícil saber parar la pilota en aquestes ocasions i més en pista gran com en la que jugàvem nosaltres. Però ho vam aconseguir, no van poder fer gaires punts amb contraatacs, gràcies a que nosaltres baixàvem ràpid a defensar. L’àrbitre tampoc va afavorir molt el partit, ja que pitava faltes que no eren. Va ser un partit dur, perquè només érem nou jugadores, a una de nosaltres l’havien operat el dia abans, però això ens va donar forces per guanyar i esforçar-nos al màxim.
Els últims minuts van ser molt intensos, perquè anàvem guanyant de tres punts i només érem 6 jugadores. Llavors l’altre equip va fer un triple, estàvem patint molt. Jo volia sortir però no podia perquè m’havien expulsat per faltes. Després que elles haguessin ficat el triple ens van pitar una falta, havíem de tirar dos tirs lliures, la Laia, que va ser a qui li van fer la falta, estava molt nerviosa, tenia molta pressió a sobre, ja que anàvem empatades i quedava un minut.
Al final vam ficar tres tirs lliures. Quan quedaven 10 segons la pilota la tenia l’altre equip i tenien temps per ficar un últim triple i empatar, però vam estar preparades per robar el pase llarg que segur que farien. El partit va acabar i vam guanyar de tres punts 53-50.
Aquests partits de gran emoció al camp són els més esperats per totes, ja que els gaudim fins al últim segon, mai tenim clar com acabarà el partit per això no ens podem rendim en cap moment.

Iria

Vivim en una societat on constantment només prestem atenció a aquelles coses que tothom fa, que tothom porta… En definitiva, seguim les modes. Aquest fet fa que moltes vegades ens allunyem de fer el que realment ens ve de gust, o ens deixem de comprar el que ens agrada, i tot per no cridar l’atenció o sentir-nos diferents dins el nostre cercle social. Això fa que tots, moltes vegades inconscientment, seguim el que seria “com que tothom ho fa, jo també”.
Moltes vegades som conscients de què no estem fent el que volem fer, sinó el que la societat espera que fem, i això fa que el corrent de les modes s’emporti tothom pel mateix camí i acabi amb l’originalitat i el gust propi.
Personalment, admeto que alguna vegada m’he deixat emportar per les modes i he acabat fent alguna cosa que no em venia de gust, o simplement he deixat de fer alguna cosa per evitar que la gent critiqués el que estava fent o em veiés diferent. Ara me’n penedeixo molt d’haver fet aquestes coses, estic creixent i cada vegada veig més clar que tothom ha de fer en cada moment el que vol fer i no deixar-se emportar per la gran riuada de gent per por a ser criticat.
Tothom ha de ser original i seguir el seu gust personal, que al final el bo és el que marca la diferència.

Mariola

Crec que tothom hauria de tenir un lloc que fos especial per a ell i la seva família. Jo ho tinc molt clar i crec que sóc afortunada perquè per sort en tinc uns quants on hem pogut gaudir amb la meva família molts estius o vacances.
No sabria per quin començar, però crec que el més important per mi es Sora, un poble molt petit a la muntanya on amb la família del meu pare passàvem moltes bones estones. Era una masia on ens reuníem tots i ens ho passàvem molt bé. Normalment, hi anàvem en l’època dels bolets, ja que a la meva família els agrada poder collir-los. Aquella casa tenia alguna cosa especial que la feia familiar, allà passàvem moltes estones. Organitzàvem partits, jugàvem, fèiem concursos, i sobretot rèiem molt. Els amos d’aquella casa tenien cavalls que vivien pels camps del voltant i sempre els teníem a la porta de casa esperant que els meus cosins i jo els donéssim menjar. Malauradament, la meva àvia ja no pot fer aquestes coses i ara ja farà uns anys que no hi podem anar. Crec que és un dels llocs que sempre recordaré amb un somriure.
Un dels altres llocs totalment diferents a Sora es Portbou, un poble de mar molt més conegut i molt a prop amb la frontera de França. Aquest al contrari de Sora és un poble on anàvem a l’estiu amb la família de la meva mare. Els meus avis fa molts anys es van comprar aquella casa juntament amb un local a prop del mar. Quan pujàvem allà hi anàvem tota la familia, en total unes 15 persones entre cosins els meus avis, tiets… Al meu avi li agrada molt el mar i per això cada matí agafàvem la barca i ens hi passàvem el matí. Els meus tiets sempre intentaven agafar petxines, garotes o coses similars i després de passar el dia a la barca anàvem al local on allà hi havia una taula on podíem menjar tots. De Portbou encara que fos petita me’n recordo molt bé i quan em van dir que es vendrien la casa em vaig posar molt trista. Per sort, ara tenen una casa a Sant Antoni de Calonge al costat de Platja d’Aro on a l’estiu passem uns quants dies.
En definitiva, em sento afortunada d’haver pogut tenir aquests llocs que tot i que ara ja no en podem gaudir sempre els recordarem.

Sara

Pienso que las personas tenemos otro “yo”, es decir, alguien con quien te entiendes y mantienes una relación diferente que con los demás. Tal vez tu otro “yo” sea tu pareja, tu mejor amigo, tu hermano… Eso depende de cada uno. En mi caso, mi otro “yo” es una de mis mejores amigas.

Hace cosa de 3 años conocí a Anna. Desde el primer momento conectamos muy bien y la verdad nunca pensé que llegaríamos a formar una amistad como la que tenemos ahora. Las dos tenemos un carácter diferente, ella es más tranquila y yo en cambio, suelo ser más impulsiva, pero juntas nos complementamos. Muchas veces no nos hace falta hablar para entendernos, solo con mirarnos basta. Con el paso del tiempo me he dado cuenta de que es una persona esencial en mi vida y de que muchas de las cosas que he hecho bien, han sido gracias a sus consejos y a su apoyo incondicional. Por decirlo de alguna manera, forma parte de mi rutina, ya que estamos todos los días juntas, dormimos juntas, nos vamos de fiesta juntas y miles de las cosas que suelo hacer, las hago con ella. Siempre está presente para alegrarme los días y para apoyarme cuando las cosas no van bien, pero también está para decirme lo que hago mal y ayudarme a mejorar poco a poco. Tengo muchísima suerte de tenerla como amiga y espero conservar esta amistad durante mucho más tiempo.

Si lees esto, te quiero muchísimo Ann.

Valentina

Todo empezó en una clase de lengua castellana, allí Maite nos informó de que la agencia de viajes nos había cambiado el hotel. Hotel Tritone, ese era el nombre del hotel en el que nos alojaremos cinco días. Nos comentó que se encontraba en primera línea de playa y que según su opinión era un gran hotel. Al escuchar esas palabras, mi reacción fue pensar que habíamos tenido mucha suerte.

Ese mismo día, después de comer decidí buscarlo en Internet. No fue fácil, pero al final pude encontrarlo, el problema consistía en que por ese nombre había una gran cantidad de hoteles. Al entrar en la página web empecé a ver fotografías y reafirmé lo que había pensado en el momento en que Maite nos informó del cambio. En las fotografías se veían habitaciones muy amplias, con balcón, vistas a la playa y a la piscina… Decidí compararlo con el hotel en el que estuvimos en la esquiada de segundo de ESO. En primer lugar comparé las habitaciones. En Italia eran mucho más amplias o eso era lo que me parecía, después comparé otros aspectos y en la mayoría ganaba el Tritone. En la mayoría y no en todos. El Tritone carece de restaurante y para comer los clientes deben desplazarse al hotel de al lado. A nosotros no nos afectará mucho porque la comida no nos entra en el precio. Como se suele decir no es oro todo lo que reluce.

Para que se entienda a donde quiero llegar voy a hacer uso del ejemplo. Si te pregunto por el color preferido, lo más normal es que tu color no coincida con el mío. Eso justamente fue lo que sucedió el día siguiente en clase de sociales. Les pregunté a algunas compañeras de clase qué opinaban del hotel y todas me respondieron que no les gustaba. Mi reacción fue de asombro total, no entendía nada, estaba alucinado. Al cabo de un rato, después de pensar lo sucedido llegué a la conclusión de que hay tantas formas de pensar, tantos gustos diferentes que era normal. Adentrándome más en dicha cuestión, la diferencia es la grandeza del ser humano, sin ella no seríamos tal como somos actualmente.

Cuando llegue al hotel haré un texto para que todos los que han leído este escrito sepan quién tenía razón si yo o mis compañeras. Aunque resulte que estaba errado, haré de igual forma el texto, lo utilizaré también para hacer una pequeña crónica del viaje a Venecia. Con esta promesa acabo este largo texto que espero que no os haiga aburrido.

Víctor

Qué es la libertad? Al igual que yo, creo que muchos tienen o tenían el concepto de  que  es hacer lo que te venga en gana. Pues bien, la verdad es que gracias a las clases de “ética” me he dado cuenta que la libertad es una palabra que contiene muchos ideales y valores.

Llevamos todo el curso hablando sobre la libertad. En casi cada clase abrimos un debate sobre esta. Cuando ya crees que lo tienes todo bien claro la siguiente clase te hace replantear todas las ideas y conclusiones a las que habías llegado en la clase anterior.

En este momento lo único que tengo claro es que la libertad física ( hacer lo que quieras cuando quieras) esta muy relacionada a la de pensamiento, porqué mi opinión es que en esta sociedad llena de prejuicios y obligaciones en la que vivimos, nunca puedes ser del todo libre, y aunque lo seas, siempre serás esclavo de tu conciencia y tus valores éticos.

Bueno, esto es un tema muy extenso y difícil, ya que cada uno tiene su punto de vista. Por este motivo lo seguiré dejando en las clases del Altes, donde espero resolver este “revoltillo”  de ideas.

Nicole

Des que era ben petita, la meva família i jo passem els estius i algun Nadal a Granada, concretament a Algarinejo. Algarinejo és un poble petit, d’uns quatre mil habitants, que fa frontera amb Córdoba. Està a una hora de la capital aproximadament. En ser un poble de poca població, tothom es coneix.
Allà és on la meva mare ha passat la infància amb els seus quinze germans. Devia ser un lloc fantàstic per jugar i passar l’estona. De fet, encara ho és. M’encanta passar les tardes d’estiu en aquell poblet amb els meus cosins. Ens ho passem d’allò més bé.
Algun dia m’agradaria portar a les meves amigues a Algarinejo per què puguin conèixer la vida rural que es porta allà, ja que és força diferent de la d’aquí.
Els estius a Granada, m’agraden molt perquè puc desconnectar de la vida d’aquí i gaudir de la vida d’allà. Quan baixem al mes d’Agost, coincideix que és la fira d’Algarinejo i la setmana següent la del poble del costat. També la fira és diferent de la d’aquí. Allà la fira és de nit i has d’anar arreglat. Molta gent es passa la nit sencera ballant. Com sortim uns quants cosins junts, ens ho passem genial.
Encara queda dos mesos per marxar de vacances, però ja estem començant a fer els plans de l’acampada que fem cada any tots els cosins. Estic molt impacient per anar i passar-m’ho bé i per veure a la meva família d’allà.

Lidia

En un texto anterior ya lo comenté, mi animal favorito es el zorro. Evité desviarme del tema ya que no tenía mucho sentido en aquel contexto, pero recientemente, tras haber visto una película en la que me llamó la atención un zorro, me han entrado ganas de hablar sobre dicho tema que he dejado demasiado aparcado en muchos aspectos.

Mucha gente conoce a los zorros, aunque muy poca gente los conoce de verdad. Desgraciadamente, no formo parte de esa pequeña parte de gente; aunque me encantaría. Los zorros (También llamados Vulpinos, que proviene de “Vulpini”) tienen una corta vida en “libertad”, puesto que son comúnmente cazados por sus pieles u otros componentes de su cuerpo. Tras una pequeña y breve introducción, ya puedo centrarme en el tema principal de mi escrito.

Los Vulpinos me llamaron la atención hace ya unos años. Sentía curiosidad por ese animal que tan poco conocía y la curiosidad se convirtió en agrado después de ver parte de un documental sobre ellos. A partir de aquel documental que vi hace ya un tiempo, me di cuenta que me gustaban mucho la vida de los zorros, son animales solitarios, astutos, ágiles, feroces, rápidos, precavidos e incluso temidos en ciertos países. Por ejemplo, en la cultura japonesa, el zorro (llamado “Kitsune”), es considerado una forma poderosa de espíritu travieso y astuto, pero a la vez en muchas historias e incluso en series televisivas de Japón se interpreta casi como un demonio, un espíritu maligno con sus feroces garras y colmillos.

El zorro ha sido un personaje muy importante en muchas culturas, pero no por eso me atrae tanto, sino por la hipotética idea que me gusta planearme de ser un zorro y vivir como tal. Muchas veces he soñado con eso y, por extraño que parezca, es uno de los pocos sueños que recuerdo permanentemente. No creo en las supersticiones ni nada por el estilo, pero se me hace raro e impulsa más mi curiosidad por el animal.

En general, esa es la mayor parte de motivos que creo tener para tener ese idealismo sobre los zorros y, aunque ya sé que no sería un “favor” para un zorro tenerlo como mascota, me gustaría al menos poder estar durante un tiempo prolongado en contacto con uno.

Enric

Valentina es una persona que en muy poco tiempo se ha convertido en unas de mis mejores amigas, lo que a otros le pudo costar años, a ella le bastó con un par de clases.

Hoy sinceramente me alegro de haberla conocido. Me he llegado a alegrar a veces de haber repetido curso por el simple hecho de que si no, no la habría conocido. Y es que ella forma parte de mi día a día, mis alegrías y locuras y también está presente en mis problemas.

Me encantan las tardes a su lado, los momentos que vivimos, los viernes de Cocoa , entre muchas cosas más. Pero unas de las cosas que más me gustan son las canciones que nos dedicamos ya sea mediante un vídeo o por una nota de voz en whatsapp, a pesar de que yo cante mal. Pero la verdad es que ya hemos aprendido a vivir con eso.

Conforme pasa el tiempo, nos vamos dando cuenta de todo lo que tenemos en común, son muchas cosas. Pero también somos diferentes en otras. Pero eso es lo que hace que nos complementemos; su realismo baja un poco mi exceso de autoestima y a la vez yo le subo el suyo.

En conclusión, no cambiaría nada de nuestra amistad, porque esos momentos de locura y esas pequeñas diferencias es la que la hace tan especial. Y es que yo Amo a Valentina. No hay palabra que defina nuestra amistad.

Nicole

Arriscant-me a ser reiteratiu amb el tema, parlaré d’aquesta etapa tan coneguda i tan esmentada que és la adolescència. Si, aquella etapa en la qual la vida és pintada d’un munt de colors però cap és com era abans i, segurament, tampoc són com se’ns pintarà en un futur.

Avui dia, en aquests temps, els punts de vista dels adolescents adopten altres angles i ens fan tenir en ment un munt de pensaments. Molts dels quals són un munt de bajanades, o són poc rellevants o, simplement, no tenen gens ni mica d’importància [Mira que som feliços per estar gastant així en nostre temps]. El que vinc a voler dir és que, tot i que els joves invertim un piló d’hores donant voltes i voltes a aquells pensaments que, sense saber com, ocupen la major part de la nostra ment encara que no siguin la nostre prioritat ni la major preocupació.

Una vegada ja està plantejada la base, aquí vinc amb una experiència: Com a adolescent, tothom sempre troba algun fet del seu voltant el qual crida la seva atenció d’una manera diferent a la resta; ja sigui una experiència desconeguda, alguna moda passatgera, alguna persona especial, algun ídol, o alguna antiga afició que has redescobert. Com tots els joves (i no només els joves) jo també he trobat un d’aquests fets fora de les meves expectatives, no és una exageració. Això que m’ha cridat tant l’atenció ja farà un temps, ha estat cridant-me tant l’atenció que ha arribat un punt en la que me l’ha tret i no la deixa anar. És un fenomen nou per a mi, i encara que hi havia molts detalls que m’interessaven, no m’imaginava res semblant. No em puc treure del cap això que m’ha robat l’atenció i no em deixa posar-la en cap altre lloc. La pèrdua d’atenció a tot el que m’envolta em fa sentir d’una manera estranya i, des de ja fa un temps, em fa canviar d’una manera suau, lentament i, fins i tot plaent. Aquests canvis em modelen i em fan ser com sóc i com seré en el futur així que espero que no cessin.

Fins aquí la meva experiència, guardant-me alguns detalls, he explicat des del meu punt de vista una de les moltes dificultats que presenta la pubertat i que, dificultat a dificultat ens fa ser com som, el que em replanteja una altre idea, però la deixaré per a una altre ocasió.

Enric

Aquests últims tres anys les xarxes socials han tingut un creixement excepcional. El famós “Youtube” n’és un exemple clar perquè avui en dia es troba en el lloc més alt del podi dins el monopoli de les pàgines web de reproducció de contingut audiovisual.

L’inici del concepte de “vídeo viral” va aparèixer l’any 1996, amb la presentació de la xarxa social “Hotmail”. Gràcies a aquest servei, va començar l’expansió de vídeos curiosos o divertits que aconseguien que es creessin cadenes de missatges entre milers de persones. Un dels vídeos que va assolir més fama mundial en aquell moment va ser l’anomenat “Dancing Baby”; aquesta animació es tractava d’un model en 3D d’un nen petit que ballava; va ser creat per l’equip de dissenyadors gràfics “Character Studio”.

Avui el fenomen ha evolucionat. Tothom pot ser viral: qualsevol vídeo pot ser penjat a internet i vist per milions de persones en poc temps. Podem comprovar que els vídeos que més s’han viralitzat són els de bromes a la gent, “animalades” de bèsties i persones, els de caigudes gracioses, pífies de famosos i ridiculeses vàries. Tothom s’hi enganxa!

Hi ha una gran quantitat de producció i molta variabilitat en qualitat i format. S’hi vols fer-te viral només has d’estar atent al teu voltant per captar en vídeo allò graciós o bé gravar-te a tu mateix si t’hi consideres. Ara bé: triomfar ja és més difícil… perquè el que facis ha de ser més que original o bé contenir una idea o concepte mai vist a internet. Si ho aconsegueixes, la resta arriba sola: les xarxes socials i els canals múltiples de difusió faran la part que falta de la feina. Finalment, només cal esperar que agradi per tenir 2.330.461.830 de visites, com el famós vídeo del Gangnam Style.

Abel

El “Caminant damunt un mar de boira” de Caspar David Fredirch és possiblement la manifestació pictòrica més representativa del moviment romàntic.

Aquest quadre té tres elements que ens deixen veure que és una obra romàntica: El jo poètic, és a dir, la figura del mateix autor dins del quadre; la naturalesa com a element imprescindible i poderós mentre que l’home és una cosa efímera, sense tenir importància per l’avanç del temps, i per finalitzar, el simbolisme del quadre, on els sentiments dicten la interpretació de cada persona que el veu.

Aquesta peça, junt amb tota l’obra de Caspar, és, en la meva opinió, meravellosa, ja que aconsegueix que els sentiments ens guiïn i no el nostre cap com sol passar. En el cas del “Caminant damunt un mar de boira”, la pintura ens transmet una sensació d’incertesa enfront del futur, el fet de no saber mai el que pot passar, també ens mostra la insignificança que suposem pel món i a alguns ens obre una mica els ulls per veure que realment no som ningú.

Com a opinió personal, si és que algú la vol, aquest artista està recomanadíssim així que us convido a què li doneu un cop d’ull i ja us anticipo que no us en penedireu.

“L’artista no hauria de pintar tan sols el que té davant, sinó també el que veu en el seu interior. I si no veu res, hauria de deixar de pintar el que té davant.” -Caspar David Fredirch

Gillem