LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui és Dimecres. Em toca fer de cangur del meu germà de sis anys perquè els meus pares han sortit i no tornaran fins a les set de la tarda. M’han donat un paper en què estava escrit tot allò que havia de fer. De cop i volta em sona el mòbil. És l’Albert. Em diu que dos carrers més avall de casa s’estan barallant dos nois. Em diu que vagi a veure-ho. Jo sé que la meva responsabilitat és cuidar del meu germà, però li dic que es quedi un moment sol a casa i que de seguida torno. Al cap d’una estona, quan arribo a casa, em trobo el meu germà plorant amb els meus pares davant. Els dic que he marxat un moment però em diuen que no hi ha excuses i que estic castigat. Quan me’n vaig a la meva habitació, reflexiono sobre el que he fet malament i, finalment, el que hauria d’haver fet, que era quedar-me a casa com m’havien dit els meus pares i cuidar del meu germà.

No sé què fer, estic indecís. Avui he anat a entrenar amb l’equip de futbol onze de Premià de Mar per decidir si, al final, deixava el futbol sala, esport en el qual he jugat durant deu anys. Durant l’entrenament, m’he divertit molt i els companys m’han semblat molt simpàtics però no estic convençut del tot, ja que deixaria de jugar amb els meus amics de sempre. Després de pensar-ho molt, he decidit que vull fer un canvi. Tot i que el meu pare m’ha advertit que no em fes enrere a mitja temporada, ho tinc clar: jugaré a futbol onze.

En tancar els ulls, vaig imaginar-me que estava conduint un cotxe de tan sols dues places i que l’estrenava avui. Em trobava just acabant de sortir del garatge i no sabia pas cap on em dirigia; però, tot i així, vaig seguir conduint.

Passant per davant d’una parada d’autobús, que es trobava prop d’allà on vivia, vaig fixar-me que hi havia dues persones esperant… La primera era una àvia molt malalta i calia portar-la a l’hospital urgentment. La segona persona era un amic meu. Ai no! Vaig fixar bé la mirada en ell i vaig caure en què era el meu millor amic, i que arribava tard a la feina.

Passava el temps i l’autobús no hi arribava. Mentrestant els observava, vaig preguntar-me: “Com podria ajudar-los?”

Vaig pensar en dues opcions: portar a l’àvia a l’hospital o portar al meu amic a la feina. Però cap de les dues opcions solucionava ambdós problemes. Finalment, vaig decidir que la millor opció era deixar-li el cotxe al meu millor amic i que ell mateix portés a l’àvia a l’hospital, així els dos arribarien a temps allà on hi havien d’anar.

S’ha acabat l’institut. Torno a casa i menjo amb afany el dinar que la meva mare m’ha preparat amb tota la seva estima i esforç. En acabar, rento els plats i me’n vaig a la meva habitació, on em passo la major part del temps que estic a casa. Allí m’organitzo per fer els deures i estudiar. Convençuda els començo a fer però els meus plans mai resulten tal com els havia previst. En aquell instant, la meva faceta gandula pren l’absolut control de la meva ment, del meu sentit del deure i de la meva culpabilitat. Res m’afecta, el no complir amb la responsabilitat de fer els deures, el ser incapaç de posar-me a fer feina. Res… Al final, amb esforç i deixant de banda les obsessions, trobo una sortida d’aquest bucle i aconsegueixo complir amb les meves obligacions. Aquest és el meu dia a dia.

Avui no és el meu dia. Després d’acabar l’entrenament, l’entrenador ha volgut parlar amb mi, ja que no havia mostrat interès dins la pista. Després de dir-li que no havia tingut un bon dia i que ja estava prou enfadada amb mi mateixa, m’ha aconsellat que en dies com aquests, hauria d’arribar a pensar des d’un punt més alt de maduresa i saber fer un canvi de “xip”.

Tots sabem que quan tenim un dia gris, per diverses raons, tot se’ns fa més difícil, i perdem les ganes de fer res… Però igualment, sóc conscient dels meus deures i, encara que sigui lliure de decidir si anar o no anar a l’entrenament en dies així, sé que estic compromesa amb l’equip. I avui, he decidit anar-hi però un cop allà, després que l’entrenador em cridés, m’he adonat que la meva actitud no era la correcta, però ja era massa tard per tornar a començar i desconnectar del dia que he portat i intentar que les coses vagin millor. He d’aprendre a saber l’actitud que he de tenir en cada moment i ser conscient de les seves conseqüències. Això és el que em diu l’entrenador mentre penso en les meves coses…

La meva mare m’ha dit que haig d’anar a posar la taula, però ara mateix em fa molta mandra, encara que no estigui fent res, sense tenir en compte que estic estirat al sofà amb els auriculars escoltant música. Quan em poso la meva música, entro en una altra dimensió i desconnecto de tot el que m’envolta. Però no només haig de pensar en mi, sinó que també amb tots els altres. Llavors, reflexiono i penso amb el que em diria la meva mare si no ho fes. Finalment acabo actuant i faig el deure que tenia pendent: posar la taula.

Sona el despertador a les 6.30 h i em llevo. Sempre sóc la primera a despertar-me a casa doncs el meu germà i la meva mare es desperten a les 7 h. Em llevo la primera, no per res en especial, sinó per no haver de fer cua per entrar al bany. Com deia, em llevo i directament em rento la cara i les dents, faig el llit, em vesteixo i faig el Cola Cao per al meu germà i per a mi. No és una obligació que tinc, ni de bon tros. Perfectament podria llevar-me tard o fins i tot a la tarda. Però, ho faig perquè la meva mare ja té prou feina amb nosaltres.

Cap de setmana, per fi!!! Ho necessitava urgentment després d’una setmana d’institut. La veritat és que aquest any ha començat força dur i jo vull treure molt bons resultats per entrar ben preparat al batxillerat, el qual ja tinc escollit.

Formo part d’un equip de futbol. Demà estic convocat al camp de l’Alella a les 8.15 h. Sona el despertador i m’envaeix una mandra immensa, però m’aixeco del llit perquè formo part de l’equip i sento que no els puc faltar.

El treball que fem és la suma del que fa cadascú de nosaltres i avui estic una mica nerviós. És el primer partit de la temporada i tinc un nou entrenador. Vull que vegi tot el que puc donar de mi mateix i el que puc aportar a l’equip.

Sento el soroll de la torradora, les torrades ja estan llestes, em mentalitzo de cara al partit i baixo a esmorzar.

Avui ha plogut. M’he aixecat sense ganes d’anar a les classes d’anglès de cada dimarts. Potser és pel mal temps, o simplement una mandra que qualsevol persona pot tenir en un dia així. Tot i això, segueix sent dimarts i a les 6.30 h començaran les classes.

Tot i ser un d’aquells dies per quedar-te al llit sense fer res… Sóc conscient que faria malament no anant-hi. És una obligació i, per tant, sé que és moral complir-la. Així doncs, sense cap excusa: ni pel temps ni per la meva mandra ni pel meu bé. Em poso les sabates i surto de casa.

Són les 9 h del matí. M’acabo d’aixecar del llit i els meus pares estan treballant. Com sempre, la meva mare m’escriu un full amb les tasques que he de fer durant el matí del dissabte, a vegades són moltes i a vegades només una. Amb poques ganes de veure el que he de fer avui, baixo al pis de baix i miro el full, per casualitat només he de fer una tasca: escombrar el jardí.

Mentre escombro el jardí, una pregunta em martelleja el cap: “per què he d’estar fent això i no estic al sofà mirant la televisió o fent una altra cosa millor?” La resposta se m’acudeix al cap d’uns minuts i és molt senzilla: és la meva responsabilitat. Sóc lliure i puc escollir de fer-ho o no fer-ho, però, si ho faig, la meva mare m’ho agrairà i si no ho faig, s’enfadarà. Al final decideixo acabar-ho i fer-ho amb més ganes de les que he començat.

Quan arriba la meva mare, òbviament em dóna les gràcies i estic content perquè sóc conscient del que he fet, fer cas a la meva mare i ajudar-la.

Els éssers humans sí que som responsables de la nostra llibertat, ja que som lliures d’escollir els camins que hem de triar al llarg de la nostra vida i per això, hem de pensar de quina manera ens afectarà el camí que escollim. Sí que som responsables! Vol dir que nosaltres tenim a càrrec nostre el camí que podem arribar a triar. Si es tria un mal camí, només la persona i la gent que l’envolta, com ara la família i els amics molt propers, patiran les conseqüències.

Estic a la meva habitació fent deures, és el pitjor dia de la setmana, he de fer moltes coses i no tinc gaire temps. Els meus pares em criden i em diuen que el Denver ha de sortir. Només em faltava passejar al Denver. Decideixo no treure’l a passeig, però no ha sortit al carrer des del matí.
Quan els meus pares arribin a casa em preguntaran si ha passejat; si els hi dic que sí, estic mentint als meus pares i si els hi dic que no s’enfadaran amb mi i hauré de passejar al gos.
Al final decideixo passejar al Denver, igualment que em quedi moltes coses a fer. El passeig no és gaire llarg, però igualment ha pogut fer les seves necessitats i els meus pares no em diran res.

Sóc a la classe, estem fent teoria. El professor parla tota l’estona amb el mateix to de veu. M’estic adormint, se’m tanquen els ulls, però haig de fer l’esforç d’obrir-los. Sóc conscient que hauria de prestar atenció i intentar entendre el que m’expliquen. Suposo que és el meu deure, per això estic asseguda a una cadira dins l’aula de l’institut. Per això m’haig d’aixecar cada dia a les set per començar les classes a les vuit i quart. Però després d’això, penso que hi ha moltes societats on les persones no arriben a tenir l’educació que hi ha al nostre país i no se’ls permet estudiar més o bé no creuen que això sigui necessari. I doncs, què és l’educació? Un dret, o un deure? Jo crec que tots tenim el dret d’anar a l’escola i d’obtenir un mínim de coneixements. Quan tens accés a una educació, aquesta comporta uns deures. A vegades tenir un bon ensenyament és un privilegi. Si no ens ensenyessin, no aprendríem i per tant no podríem evolucionar.

Fins fa una estona estava plovent. Per això no he pogut fer el passeig habitual de cada dia que faig amb la meva gossa i he de dir que m’he sentit contenta i alleugerada de no poder-lo fer perquè, la veritat, és que em feia molta mandra. Però ara que ha parat de ploure ja no tinc excusa per no treure-la a passejar encara que siguin cinc minuts al parc del davant, però continuo sense voler sortir. Tot i que sé que ho he de fer… no? Bé, ningú m’està obligant a fer-ho; llavors, per què ho dic com si fos una obligació? Sóc conscient de la meva decisió i de les meves responsabilitats, les que vaig assumir en el moment en què em van proposar tenir mascota i jo vaig dir sí. Jo mateixa sóc la que m’obligo a complir amb els meus deures, tant com pel benestar de la meva gossa com pel meu a l’hora de saber que estic fent allò correcte.

Des de ben petita m’han cridat l’atenció els pares que premiaven els seus fills quan treien bones notes. Al principi em feia molta ràbia perquè quan jo arribava a casa amb bones notes, o almenys amb tot aprovat, mai em premiaven amb res; només em donaven ànims per continuar així i em felicitaven. En canvi, amigues meves rebien joguines. Amb el temps, m’he adonat que el més important és aprendre tant com puguem i no pas rebre premis per a una cosa que és el nostre deure. Treure bones notes és una obligació que tenim com a estudiants. Suposo que encara existeixen els pares que premien els seus fills en comptes d’educar-los, però jo, personalment, em quedo amb la satisfacció que em transmeten les paraules dels meus pares.

Avui és dia 18 de desembre, dilluns, i sóc a l’institut. Tinc classe d’educació física i aquest trimestre l’esport que ens toca fer és el bàsquet. No m’agrada jugar a bàsquet, bé, en veritat, no m’agraden els esports. Tinc tan poques ganes de jugar… A sobre, és ple hivern, fa molt de fred i el vent que corre és gelat. La professora comença a fer els equips per disputar el partit. Quan ja estan fets, toca el xiulet, cosa que indica que el partit comença. No vull jugar, no vull. Però ho haig de fer. Si no ho faig, trauré mala nota, però el més important és que si no ho faig, possiblement el meu equip perdrà, ja que tindran un jugador menys. Ara sóc davant de la cistella contrària i tinc la pilota a les mans. No hi ha ningú de l’equip contrari defensant, així que llenço la pilota. La pilota entra a la cistella i pugen dos punts al marcador del meu equip. Tot i això, perdem el partit. Ningú m’ha obligat a llançar la pilota, he sigut lliure de fer-ho o no fer-ho. I ho he fet, m’he esforçat pel meu equip i per mi mateixa, i ara mateix, sóc una miqueta més feliç que abans.

Des del pis de baix em criden. La primera vegada ben fort. Tenen por que no ho senti. A la segona ho fan encara més fort. A la tercera criden amb un to de nerviosisme que fa fàcil palpar la seva desesperació. Però ara ja no cridaran una quarta vegada, perquè es cansen. El dinar és a taula, però jo ja sé quina és la seva estratègia. Al primer crit, comencen a preparar el menjar, al segon algú ha de parar taula, però si ningú ha baixat, comencen a parar-la ells, i al tercer estan fent el dinar. Per ajudar-los hauria de baixar al primer crit. Però no vull. Em fa massa mandra baixar els 16 esglaons que hi ha… Ja sé que ho hauria de fer perquè així l’ajudo, però la mandra normalment pot amb mi i opto per quedar-me fins al segon crit i baixar a mig parar la taula, perquè és quan l’han començat a parar… I, en canvi, col·laborar més a desparar-la.

Sóc a la meva habitació perquè estic castigada, i de cop i volta sona el mòbil. Una amiga em pregunta si puc quedar amb ella, i tot i que els meus pares no em deixaran sortir, dubto per un moment: sóc lliure de poder decidir allò que vull fer, però llavors també haig d’assumir les conseqüències que em porti i n’haig de ser responsable. Per tant, si d’entre les dues opcions que se’m plantegen escullo la de no fer cas als pares i sortir de casa, després seré jo la responsable i em tornaran a castigar. En canvi, si em quedo a casa estaré fent allò que és moralment correcte i tindré la consciència tranquil·la. Interrompo els meus pensaments i m’adono que encara no li he respòs a la meva amiga. Li dic que no podré sortir en tota la tarda i penjo el telèfon amb la satisfacció que he fet allò que estaba bé.

El tic-tac del rellotge no em deixa dormir. No para, no s’atura en cap moment. Això em fa pensar. Si hi ha alguna cosa a les nostres vides que hem d’apreciar, és el temps. Des que naixem tenim com un rellotge intern que comença a córrer com un rellotge de sorra. Ens va formant segons el que vivim, cada persona l’ocupa d’una manera diferent i això depèn d’on es neix, amb qui estàs envoltat i el com. Cadascú escull el seu camí i els motius pels quals fer servir el seu temps i consisteix també a acceptar les seves conseqüències, però no tothom el valora, ja que un cop passa no retorna.
I és aquí quan cau tota la sorra del rellotge i es queda totalment buit, perquè és clar, tot té un final i s’ha d’aprofitar cada instant. De fet, jo podria estar fent alguna cosa millor en aquest moment que estar escrivint això.

Aquest matí he començat a buidar el meu racó al departament de Ciències Socials. Hi havia més material que no em pensava i per aquest motiu no he pogut fer res més que això: començar. A la gran taula de reunions s’hi han anat apilonant els materials segons categories, uns per lleçar, uns altres per portar a casa, uns altres per deixar-los, i -inevitablement- uns que no sé què fer-ne. Pendents de destinació.

També he desenganxat les fotografies dels alumnes que decoràven el meu armari i han quedat col·locades en una caixa de cartró, juntament amb alguns llibres i la meva tassa de cafè. Aquesta caixa és l’element amb una destinació més clara, perquè va cap a casa amb tota seguretat (on posaré les fotos?).

Així he deixat el despatx. Molt més desordenat del que estava, amb la taula impracticable, i una part del terra intrasitable. Dilluns miraré d’enllestestir, perquè això no es pot pas eternitzar!

Josep M Altés

És difícil aconseguir la pau interior enmig de l’enrenou del dia a dia, requereix molt treball i disciplina… però és molt necessari. Per poder seguir endavant amb les nostres vides hem d’acceptar aquelles dificultats que la vida ens presenta i trobar solucions als nostres problemes, és a dir, hem de tractar de tenir aquesta pau, aquest minut amb nosaltres mateixos.

Hi ha moments de la vida en els quals pensem que ens vindria bé un nou començament, però a l’hora de la veritat ens adonem que no és tan fàcil: tenim cansament, tristesa, les coses no han sortit com planejàvem… Quan ja es té una vida, no és fàcil canviar-la i moltes vegades realitzar canvis se’ns fan irrealistas. Però no per això hem de conformar-nos i detenir-nos: hem de trobar la manera de seguir endavant aconseguint la pau que tanta falta ens fa.

Per a això, hem de posar prioritats i tractar de viure vides tranquil·les… i com s’aconsegueix aquesta pau? simplement pagant el que debem, encara que ens quedem sense res, la qual cosa ens hem endeutat és la nostra culpa. Ara ésel moment d’enfrontar-nos als fets, i això ens farà lliures d’alguna manera.

Paula

Escullo cuidar de mi, ser feliç.
Hi ha persones, de vegades amics, que no aporten res bé a les nostres vides. Persones que només saben criticar i veure el dolent en els altres. Són persones plenes de ràbia, rancor i enveja. No ens convé estar al costat de persones així. Hem de buscar la nostra felicitat, veure la vida de forma positiva, i si passem temps amb aquestes persones ens acabaran contagiant i amargant.

Quan algú t’ofereix alguna cosa que no vols, ho reps? Clar que no; ja que no tens perquè rebre-ho. Igualment, quan una persona s’apropa a tu ple de ràbia, enveja i rancors, t’està dient que l’acceptis amb totes aquestes càrregues que porta. I no l’acceptes en la teva vida, per a què? Per fer que la teva vida també sigui trista?

Sempre tenim l’opció de triar si viure amagadament o intentant ser felices. JO VULL SER FELIÇ i cada dia tracto de ser-ho, tracto d’ajudar a moltes persones i no tinc cabuda en el meu cor ni temps per a persones tan amargades.

Paula

Intento concentrar-me però no puc. De fons se sent el soroll de les rodes dels cotxes de joguina que el meu germà fa rodar amunt i avall. La meva mare parla per telèfon a la cuina mentre s’acaba de fer el sopar (verdura i peix, per mala sort). Del radiocasset del menjador sona Yesterday dels Beatles. Pot ser que totes aquestes coses em distreguin i per això no em concentri, però em distrec perquè no em ve de gust estudiar, no vull estudiar. No m’agrada com a la majoria de gent, però clar, ho haig de fer. Sóc lliure de no fer-ho, però sinó ho faig deixaré de ser lliure en altres coses. Ara estic decidint escriure això i no estudiar, i sí, sé que probablement suspendré i òbviament em preocupa, però em preocupa més pensar en altres coses. Potser és que no sé estudiar, no ho sé, però la majoria de cops que m’hi poso suspenc l’examen, i penso: “i per això perdo el temps estudiant?” Aquí es quan passo d’estudiar i faig el que estic fent ara; no estudiar.

Paula

El 22 de març de 1997 va néixer una de les persones més importants de la meva vida, una persona que sempre ha estat al meu costat, ha compartit mil moments amb mi, la meva confident. Però els anys corren i les persones ens anem fent grans.

Per fi ha arribat el dia tan esperat per tots, però sobretot per la protagonista, la Júlia, avui la meva germana fa 18 anys! Portem mesos i mesos organitzant-li una festa per celebrar el seu divuitè aniversari, ja que és un dia molt especial i s’ha de celebrar com mai.

La festa ha estat a Mataró, a un local que hem llogat, a “Fem festa”, ella ha escollit els convidats, però la resta estava en mans dels meus pares i meves. Hem fet que la festa giri entorn els Goya, tot era de color negre, vermell i daurat, i òbviament, ella és la súper estrella. Ella ha anat vestida amb un vestit vermell, estava preciosa, i la resta de convidats hem hagut d’anar negres o foscos de roba.

El que no sabia era la sorpresa que li esperava en sortir de casa, just a la porta l’estava esperant una Limusina rosa, ja que és el seu color preferit. La seva cara ha sigut tot un panorama, li ha encantat.

Jo, tenia clar que ella volia semblar una princesa, i ho ha estat, bé, ho és, i es mereixia moltíssim aquesta festa.

Aquest any, és un any molt intens, els meus pares fan 25 anys de casats, la Júlia fa 18 anys, acaba el batxillerat, fa la selectivitat, entra a la Universitat i es treu el carnet de cotxe, i pel demès tot segueix igual, bé, jo acabo quart d’ESO i marxo de viatge a Itàlia, que també en tinc moltíssimes ganes. Serà un any perfecte!

Anna Montagut

Dissabte 6 de juny del 2015, són les onze de la nit, i el Barça s’ha proclamat campió d’Europa. Xavi Hernández ha sigut l’encarregat d’aixecar la Copa d’Europa al cel, quedant aquesta imatge per a la posteritat, però aquesta no ha estat la imatge més destacada del partit, sinó que ho ha estat la imatge de les llàgrimes d’una llegenda del futbol italià, Andrea Pirlo.

Pirlo, campió del món amb Itàlia, i bicampió d’Europa amb el Milà; estava davant la seva última oportunitat d’aconseguir entrar en el grup selecte de jugadors que han aconseguit guanyar tres o més lligues de Campions, i a més a més, estava disputant el seu últim partit amb la samarreta de la “Vecchia Signora“. Davant d’haver perdut la seva última oportunitat de proclamar-se tricampió d’Europa, Pirlo va esclatar a plorar al mig del camp, deixant una de les imatges més emotives de la final de la Champions disputada a Berlín. Però davant de les llàgrimes d’una llegenda, també hi han respostes de llegenda i de gran capità com Xavi Hernández. El capità blaugrana va anar a saludar un per un els jugadors del conjunt italià, però es va aturar especialment amb Pirlo i Buffon. En veure al primer plorar, el va abraçar i el va consolar i va aconseguir treure-li un somriure per acabar caminant agafats de l’espatlla pel centre de l’Olympiastadion de Belin.

En el cas de Buffon; considerat com la llegenda viva de la Juventus, ja que va continuar a l’equip després de descendir a la segona divisió italiana; no ha aconseguit guanyar mai la Lliga de Campions, havent disputat 2 finals i havent-les perdut totes dues. Amb 37 anys, estava davant la seva última oportunitat d’aixecar “l’Orelluda” com a capità de la Juventus que és, però no ho va aconseguir. Tot i això, Gianluigi Buffon es va comportar com tot un senyor, amb tristesa al seu interior, però no es va moure del camp fins que el Barça va aixecar la Copa d’Europa, i en tot moment va saber perdre la seva última oportunitat de guanyar la Champions, és per això, que Xavi també va tenir un detall amb ell, i el va abraçar i va parlar amb ell durant el temps entre el final del partit i el moment en què els “bianconeros” pujaven a recollir la medalla de plata com a subcampions de la UEFA Champions League.

Roger

El dissabte passat vaig anar a Barcelona amb la família, i dins el pàrquing de Plaça Catalunya vàrem veure un grup de nois africans carregats amb sacs molt grosos i corrent, com fugint o amagant-se d’algú. Li vàrem explicar a la meva germana petita Alícia, que eren els del “top manta” amagant-se de la policia perquè està prohibit vendre al carrer sense cap llicència.

A mitja escala de sortida vàrem sentir molts crits al darrera nostra i de sobte, ens vàren avançar esverats els nois africans, perseguits per un grup d’homes forçuts, vestits de carrer, aporrant-los i escridassant-los violentament. Ens vàrem quedar enganxats a la paret molt espantats i gairebé ens aixafen, de fet, a mi un d’aquests homes em va trepitjar.

Fora al carrer, hi havia un furgó de la guardia urbana i uns quants dels africans enmanillats i envoltats de policies uniformats que els prenien els sacs i els empenyien de molt mala manera dins el furgó. La gent del carrer cridava indignada als policíes i als homes forçuts de la policia secreta, queixant-se de la violència amb la que havíen dut a terme aquesta detenció, que no hi havia dret, que els nois no feien mal a ningú.

Jo entenc perfectament que la venda il.legal perjudica als comerços que sí que paguen impostos per poder vendre els seus productes i que cal evitar que això passi, també entenc que els productes que venen els “top manta” són d’imitació de marques que han hagut de pagar molts diners per elles, però la solució no crec que sigui maltractar a aquests pobres nois d’aquesta manera, posant també en perill als ciutadans que circulen tranquil·lament. Els cops de porra no calien, els nois no s’hi tornàven, només fugien i em van fer molta pena..

Anna Cuevas Sabaté

Hoy le quiero dedicar este texto a Cristina la mujer que lucho contra el cáncer y que hoy ya no está.

Cristina me dirijo a ti, para decirte que a pesar de todo lo que has luchado y lo que has sufrido no ha sido posible vencer esta enfermedad, pero quiero que sepas que siempre estarás en nuestros corazones porque una persona como tú no se le puede olvidar por mucho que uno quiera.

Quiero darte las gracias por demostrarnos que porque las cosas vayan mal nunca debemos rendirnos, debemos sacar fuerzas de donde podamos, que a pesar de que estemos sufriendo hay que seguir para delante y que no podemos mirar hacia atrás. Me da mucho coraje que se vaya la gente que realmente está luchando como tú, que has estado años y años y que la gente que no quiere estar en este mundo se quede.

Mientras escribo este texto me doy cuenta que los días pasan y pasan y tu ya no estás. Mientras recuerdo todos los veranos, en aquella mesa donde jugábamos y hablábamos me doy cuenta, que al final de la vida solo quedan los recuerdos, por eso hay que vivir cada minuto como si fuese el último.

judit

Esta enfermedad, está por los dos lados de mi familia, mi abuelo materno, desde que lo conozco siempre lo he visto sin el labio inferior, pero la verdad nunca me he parado a pensar de que era, ahora que ya soy mayor, y después de ver a mis tíos, bueno en realidad serían tíos-abuelos, porque una era la hermana de mi abuela paterna y la otra era su cuñada, se murieron de esta enfermedad, bueno y más familia, pero me liaría explicando. Me centraré un poco en mi abuelo.

Por lo que me han explicado, resulta que cuando tenía unos treinta años, le salió como una verruga en el labio inferior de la boca, el médico le decía que no era nada, y se la quemaba, pero volvía a salir, hasta que al final se ve que ya se le hizo como una especie de raíz, (es como se lo explicó el médico a mi abuela) y le fue creciendo hacia el cuello, pasados unos años, mi madre y mi tío eran pequeños y mi otro tío un bebé, el médico dijo que tenía que operar porque lo tenía muy mal y tenía células cancerosas, así que le operaron y le tuvieron que cortar todo el labio inferior, siguieron abriendo, le quitaron el músculo que hay en el hombro, con lo que no puede levantarlo, como cuando quieres hacer el gesto que no sabes algo y levantas los dos hombros a la vez. Lo que si puede es levantar la mano. Una vez operado, le dijeron los médicos que ya no podía trabajar en el bar que había tenido siempre.

Encontró trabajo en el Mercat de la Boqueria de repartidor de carne, y tenía que llevar a los restaurantes, hoteles, carnicerías piezas muy grandes de carne, que dice mi madre, llegaba muy cansado a casa. El lado bueno es que ahora comenta mi abuelo, que en el fondo, gracias a estar tantos años repartiendo tanto peso, inconscientemente estuvo haciendo rehabilitación y por eso ahora puede hacer el movimiento de levantar el brazo y tener fuerza, ya que después de la operación no hizo nunca rehabilitación, se ve que antes no se hacía. También dice mi abuela, que pasados los años, el médico le dijo que mi abuelo siguió para adelante porque tenía mucha vitalidad, y fuerza. Bueno en sus años jóvenes hacía “ grecorromana “, y se ve que era bastante bueno.

Iria

Aquest matí, per fi, heu agafat l’avió cap a Itàlia. Serà el vostre viatge de final d’etapa. Primer d’Eso cau molt lluny i no sé si recordareu el vostre primer dia a l’Institut. Éreu els grans a primària i de cop vau convertir-vos en els petits de l’Institut. Ara heu acabat l’Eso (en teníeu moltes ganes, penso) i us mereixeu una celebració per la feina feta, una celebració en forma de viatge a Itàlia amb els companys amb què heu conviscut aquests quatre anys.

Passeu-vos-ho bé! Que la memòria conservi els molts moments fantàstics que viureu aquests dies, perquè d’aquest viatge no un n’oblidareu mai. No perdeu ni un segon de convivència amb uns companys dels que -en alguns casos- us esteu acomiadant!

Ah, i cuideu les profes, que facin bondat i vagin a dormir aviat!

Una abraçada,

Josep Maria

Fa uns anys i gràcies a una serie de televisió, vaig descobrir una artista que va haver de sofrir i pagar un preu molt alt per arribar a ser qui va ser.

Des de petita va haver d’estar en cases d’acollida, i va haver de presenciar com la seva mare es tirava per les escales en un atac de malaltia mental. Norma Jean, el nom real de Marilyn Monroe, va casar-se amb només 16 anys i ja havia estat violada en més d’una ocasió. Ella va descobrir el preu de la vida i va haver de madurar molt ràpid.

En poc temps la gent va començar a veure només el seu físic fins que va entrar a la Fox.
Un cop va haver entrat a la Fox li van obligar a canviar-se de nom i el color de cabell.
Aparti d’aquí tot semblava que tot anava prou bé, però no era veritat. Ella no havia tingut una família així que el que sempre va intentar va ser formar una, es va tornar a casar en dues ocasions, primer amb el jugador de baseball Joe DiMaggio i després amb el dramaturg Arthur Miller. Amb DiMaggio es van divorciar per rodar la mítica escena de les faldilles. Ella va voler tenir fills però això no va poder ser, després d’uns embarassos avortats naturalment va caure en els braços de J.F.K. el president dels estats units. Després d’estar amb ell i que tota la nació s’assabentes quan Marilyn va cantar el seu famós”happy birthday” ella va ser assassinada i tot va estar encobert com un possible suïcidi. Però això és veritat? Jo crec que no.

Una persona que és suïcides amb barbitúrics (uns somnífers) no es pot trencar una costella amb una xeringa, ja que les pastilles no s’injecten.

Que és el que sabia perquè Kennedy l’assassines?

Gorka

La Baldufa és la meva gata, els meus pares la tenen a casa des d’abans que jo nasqués. Ara té 18 o 19 anys, no sabem exactament el dia però es nota que està gran… abans no parava quieta, marxava a donar una volta per la muntanya i al cap d’un part d’hores tornava. Ara això ha canviat, es passa el dia a dins de casa dormint, buscant algú que l’acaroni o cridant perquè vol que el meu gos li faci companyia, es nota que ja té una edat i sé que no em puc queixar dels anys que porta amb mi, exactament d’ençà que vaig néixer que està al meu costat però no em puc fer a la idea que ens pugui deixar per sempre, encara que sé que és llei de vida.

laia

Segur que la majoria de la gent no s’ha parat mai a pensar en el mar de manera sensible i detallada. Jo mai hi havia parat a pensar fins ara i realment m’he adonat de la meravella que tenim davant dels nostres ulls. Després de pensar-hi una estona he arribat a la conclusió que el mar és una gran massa d’aigua que engloba un món i una societat enorme paral·lela a la vida terrestre.

Si nosaltres mirem el mar des de la sorra de la platja, ens transmet serenitat i llibertat, i vegades fins i tot por i misteri. Si ens endinsem una mica més, podem arribar a veure una gran varietat de peixos i animals d’una infinitat de colors diferents i contemplar un paisatge magnífic. Igual que en la nostra societat, en el fons marí els depredadors més forts s’apoderen de l’espai i es mengen als més petits i dèbils. Les mares protegeixen a les seves cries i es crea una xarxa de vincles entre tots els seus habitants.

Realment la visió que tenim nosaltres del mar no ens mostra gairebé res del que realment engloba, i veient-lo des de la llunyania no en veiem el significat ni la importància. A part de ser un món ple de vida marina uneix un món ple de vida terrestre. El mar enllaça tots els continents i ens permet gaudir a tots de tot el món.

Després d’aquesta reflexió he descobert el meu gran interès pel fons marí i la seva importància. Cal que mantinguem net i viu el mar per poder-ne gaudir durant molts i molts anys.

Mariola

Que no me digas que me calme, ni que espere, que exploto con la facilidad de una bomba y que la paciencia nunca la he tenido. Que no voy a limitarme a la rutina, voy a ser la más adicta a cada uno de mis vicios, así me hagan daño, como tú. Que sonreiré hasta que me salgan arrugas y que mi día a día se basará en mí y en las personas que realmente me aprecian. Que me pondré los tacones más altos que encuentre aunque al día siguiente no pueda ni moverme. Querré a los que me quieran e ignoraré a los que me odien. Que me pienso comer todo el chocolate del mundo que un centímetro de más me va a venir hasta bien. Que ni segundo plato ni hostias; aquí el primero o nada. Que gritaré en muchas ocasiones de la vida, que hasta a veces me volveré soberbia, y que me fumaré todos los problemas y me reiré de todo, tendré bajones remediados con muchísimos subidones a causa del vodka. Que me tropezaré con la misma piedra cien mil veces y no pararé nunca de hacerlo hasta que no le de una patada . Que a veces me siento genial y que a veces solo quiero escupir al espejo, que odiaré el lunes por el resto de mi vida y que adoraré el sábado siempre. Que me valore bien el que me tiene y el que no supo hacerlo que se joda, que las segundas partes nunca suelen funcionar. Pero ten en cuenta que si conmigo la cagaste una vez, ni te creas que te voy a dar la oportunidad de hacerlo una segunda, porque ya he pasado por eso muchas veces y sé que lo que no funciona una vez no vuelve a funcionar dos. Entonces, en este momento, es en el que me doy cuenta , de que realmente solo hay una vida, que muchas cosas pasan sobre esta, que habrá muchos amigos pero pocos de verdad, que habrá una primera vez por cada una de ellas, que hay que disfrutar tanto como se pueda, que un clavo, saca a otro clavo, que simplemente hay momentos y momentos, que hay alegrías y desilusiones, que todo es una barrera de errores cometidos, y los que faltan por cometer, mil sonrisas y mil lágrimas no merecidas , muertes no deseadas, vidas no correspondidas. Personas por las que vale la pena esperar, personas a las que ni siquiera deberías haberte cruzado, amores eternos, amistades neutras, recuerdos imborrables , daños irreparables, y felicidades extremas, etapas, momentos , rencor , odio, cariño , una variedad de sentimientos , de emociones , de miles de cosas que , solo se vivirán una vez , porque vida solo hay una, en la que pasaran una serie de cosas tanto buenas como malas, incluso neutras , pero que pese a lo que sea, solo pasan una única vez , por eso, vívela , equivócate , sé feliz , sufre por quien se merece y ante todo, no pierdas el tiempo , para que cuando un día decidas mirar y recordar el pasado, estés orgullosa tanto de lo bueno como de lo malo , y poder agradecer esos errores cometidos que un día, te hicieron aprender. Valora lo que realmente tienes y desprecia lo que no sirve.

Andrea Aranda.

Des del terrat es veu la lluna, una mica borrosa, però es veu. Li falta un trosset a baix a l’esquerra. He estat pensant en tu, en mi, en tots nosaltres, i no he arribat a cap conclusió. Les persones són massa complicades. És difícil ajudar algú que vol desaparèixer i no sap com fer-ho.

De mica en mica, els núvols es fan més densos, d’un color fosc però tímid, com si tinguessin por de sentir-se massa importants. Suposo que no han pogut suportar tantes emocions perquè s’han posat a plorar. Primer en silenci, lentament, com cauen les gotes d’una aixeta mig oberta, o mig tancada. Ara les llàgrimes rellisquen per les parets emetent petits sanglots carregats d’electricitat. Sé que no val la pena consolar-los, que necessiten crear una petita inundació i desfer-se de tota la ràbia abans de deixar sortir el sol.

S’aixeca un vent càlid. El sol ha decidit morir cap a les 9 del vespre. Començo a distingir taques de sang entre els llençols d’angoixa que em cobreixen el pit. El cel varia ràpidament del blau al rosat. Un centenar d’orenetes es persegueixen enmig de tot aquest caos que és la mort, la teva mort. La meva mort. Algunes porten un lliri blanc al bec i el deixen caure sobre l’aigua per intentar dissimular l’ambient llòbrec que, de mica en mica, s’empassa la ciutat i no la deixa respirar.

Sé que és complicat, però aquest escrit parla de sentiments, de sensacions, d’estats d’ànim, de mi. I per sort, ningú ha dit que els sentiments s’hagin d’entendre. Feia temps que tenia l’estomac ple d’emocions i necessitava vomitar-les. M’he marejat una mica però ja em sento millor, gràcies.

Paula

Avui he estat reflexionant sobre la salut i la seva importància. M’he fixat tot el dia en el meu voltant, en les persones que em rodegen i, sobretot, en mi mateix. Me n’he adonat del que fem i el que no fem per cuidar la nostra salut, i he trobat una mica de tot.

Per començar, m’he fixat en el menjar. A mi em sembla equilibrat i no m’he saltat cap àpat: fruita, iogurt, pa, formatge, arròs, peix, tomàquet, gelat, croissant, xocolata i embotit… repartits entre l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar. Ja hem fet bé de menjar peix, que diuen que és millor que la carn, que a la llarga et pot causar problemes al cor; a més a més el peix fa rutllar el cervell. Potser sobrava la pasta dolça i la xocolata, però segur que ja ho he cremat a la classe de gimnàstica! És molt important una alimentació equilibrada i amb pocs greixos, no només per l’aspecte físic sinó per la salut en general. Per beure, em sembla que no he arribat a dos litres d’aigua i, tenint en compte el constipat i la calor, seria bo beure’n més; els metges diuen que n’hauríem de prendre sense tenir set. I compte amb els refrescos, que porten substàncies químiques nocives i molt de sucre!

En quant a l’esport, l’assumpte ja canvia. Malgrat fer a l’institut dues hores de gimnàstica a la setmana i pujar i baixar a peu i en pendent carregats amb una motxilla de set quilos, la resta del temps el passem asseguts en una cadira. A la majoria d’adults també els passa. D’això ara se’n diu vida sedentària i afecta sobretot als infants, que estan moltes hores davant l’ordinador o el televisor. Opino que cal compensar-ho amb alguna anada al gimnàs o bé algun partit de futbol improvisat que es pot fer amb els amics el cap de setmana.

A l’hora d’anar a dormir, em sembla que hi anem massa tard i que això tampoc ha de ser bo per a la salut. En el meu cas, per molt esgotat que estigui, mai és abans de les dotze, sigui perquè tinc una mica d’insomni, sigui perquè em distrec amb l’ordinador o la televisió. Si l’endemà em llevo a les set del matí, representa que només he dormit set hores; tinc entès que n’has de dormir vuit com a mínim i per moltes raons: pel creixement, per no adormir-te l’endemà…

En quant a la gent del voltant, penso que potser també haurien de reflexionar sobre la seva salut: fumadors, més “canyetes” del compte, menjar malament i a deshores, anar estressat, anar poc o massa abrigat, utilitzar el cotxe per a tot, seure a la feina totes les hores, posar l’aire condicionat al màxim, etc. Estaria bé que un dia també s’ho plantegessin, oi?

Abel

Desde pequeño siempre me ha gustado la cocina, mi madre me dejaba hacer y preparar pero a la hora de tocar el fuego, siempre lo hacía ella, yo le decía que ya iba con cuidado, pero no me dejaba, me decía que cuando fuera mayor ya lo haría yo solo. Y así es, ahora cuando le digo que voy a preparar algo, enseguida sale de la cocina y me deja hacer. Lo único que llevo un poco mal es el recoger.

Ahora ya voy recogiendo, porque he de aprender ja que si no nunca seré buen cocinero. muchas veces les paso a los vecinos un poco de la comida que he preparado, y ellos están encantados, de momento siempre les gusta lo que les paso. Como era de suponer, quiero estudiar cocina, pero resulta que sólo hay dos escuelas públicas, una en Barcelona, mi madre llamó y había unas ochocientas personas para ir a “puerta abiertas”, le dijeron que no podíamos ir, pero que si quería apuntarme podía hacerlo, ya ni lo intentamos. La otra escuela está en Calella, a esa sí fuimos a las “puertas abiertas”, éramos unos ciento cincuenta y sólo hay veinticinco plazas, pero hemos hecho la “preinscripción”, por probar, que no quede.

Mientras, resulta que mi abuelo, tiene un amigo que es jefe de cocina de una escuela de cocina privada, se vieron y acabaron hablando de mi, y el hombre le dijo, que probara de llamar y dijera que era amigo del jefe de cocina. Así que mi madre, probó y llamó, nos concertaron una visita, el director estuvo explicándome cómo funcionaba la escuela, que es un oficio muy duro, que cuando mis amigos estén de fiesta yo estaré trabajando, pero le dije que me daba igual, así que después de unos días de la entrevista, le dijeron a mi madre que sí me cogían con ayuda económica, por ser amigos del jefe de cocina. pero de momento todo está en peligro ya que he de aprobarlo todo en junio, y parece que me quedará catalán.

Gorka

Ahir diumenge dia set de juny vam anar a la Color Run, una cursa de cinc kilòmetres, on al final de cada kilòmetre et tiren un color. Al final tots acaben plens de diferents colors, blau, verd, rosa, taronja, groc… En acabar hi ha un concert on tota la gent hi va a ballar i cada vint minuts tiraven més colors. Va ser molt divertit, jo havia sentit parlar d’aquesta cursa però mai havia anat, m’ha sorprès molt perquè mai hagués imaginat que fos tan divertit. El que més em va agradar va ser anar amb les meves amigues, totes juntes.

Portàvam molt de temps esperant que arribés aquest dia, ja que havíem comprat les entrades des de feia mesos. Vam tenir alguns problemes a l’hora de comprar les entrades i uns dies abans em van dir que potser no hi podia anar, però finalment va arribar el dia i tot va sortir molt bé, ens ho vam passar genial. Va ser molt divertit, una de les coses que més gràcia em va fer va ser que quan vaig arribar a Vilassar de Dalt anava caminant cap a casa i la gent em mirava estrany i em sentia molt intimidada, cosa que ni a Barcelona ni al tren de camí cap a casa ens havía passat.
Va ser un dia inoblidable i del que tindrem uns molts bons records!!!

Iria

Aquest estiu 2015 l’espero envoltada de bàsquet. Hi jugo des dels sis anys i mai he perdut la passió per aquest esport.

Un dia, estirada al llit i pensant en el genial estiu que m’esperava, se’m va ocórrer fer de monitora a un campus d’estiu. Ja he tingut una experiència semblant, he estat una temporada fent de segona entrenadora a un equip de nenes de tretze anys. Aquest any, per descomptat, seguiré gaudint del bàsquet com a jugadora i entrenadora.

Tornant al tema principal de l’escrit, aquest estiu estaré envoltada de nens petits amb moltes ganes de gaudir del bàsquet i passaré moltes hores a una pista de bàsquet, aproximadament unes set hores diàries, i alguns dies dues hores més. També tinc l’opció de fer 8 hores de bàsquet algun dissabte, no fent de monitora sinó que aprenent per millorar i aconseguir ser millor jugadora i en un futur, millor entrenadora.

La temporada que ve a mi i al meu equip ens agradaria poder estar a nivell A però per aconseguir-ho haurem de treballar molt, esforçar-nos i donar-ho tot. Un dels meus jugadors preferits de bàsquet diu una frase que m’agrada molt: “ Algunas personas quieren que algo ocurra, otras sueñan con que pasará, otras hacen que suceda.” –Michael Jordan.

Laia Solbes

No sé si podria dir bona tarda quan realment aquests dies no tenen sentit per mi, no em faig la idea d’haver arribat fins aquí, encara no m’ho crec. Però ara mateix vull estar aquí, m’agrada la sensació que em fa sentir, encara recordo quan el meu pare em deia que jo era un cas perdut i que no aconseguiria res en aquesta vida si seguia pel camí de no estudiar i de no fer absolutament res.

Però ara tot ha canviat, tot és diferent, jo vaig decidir canviar i li vaig prometre, però ell no em creia, no confiava amb mi. Ara em sento orgullosa de poder-li demostrar realment que he fet un gran canvi i m’he esforçat molt per aconseguir-ho, perquè ara m’importa el meu futur.

M’agrada saber que he fet un gran pas, i que aconseguiré tenir el títol de l’ESO, m’agrada poder explicar tot això als meus pares i que se sentin orgullosos de mi, de la seva filla. M’agrada haver madurat i haver obert els ulls i adonar-me que no podia seguir per aquell camí, sinó que havia de fer alguna cosa, ja que el que més ens agrada en aquesta vida són les coses difícils i tot esforç té la seva recompensa.

Marta Moraó

Hace 14 años desde que conozco a una persona muy importante para mi, Andrea. Hemos crecido juntas. Cuando acabó p5 se fue a vivir a Málaga y entonces perdimos el contacto. Al cabo de unos años nos volvimos a rencontrar, me acuerdo que fue en el laboratorio de experimentales, cuando nos volvimos a hablar. Desde entonces nos volvimos inseparables, siempre estábamos juntas.

En ese verano nos separamos durante casi 3 meses, solo nos veíamos por messenger y la verdad que nos lo pasábamos muy bien haciendo sociedad internacionalmente. Solo deseaba volver España para estar con ella.

Cada vez que salimos nos pasan unas cosas muy raras, solo son risas y risas. Lo que quiero decir con todo esto es que me alegro de haberla conocido, porque ella siempre ha sido un pilar en mi vida, no sé que haría sin ella, sin sus consejos… me conoce mejor que nadie y sabe lo que necesito en mis peores momentos. No sé como agradecerte todo lo que has hecho por mi en estos últimos 4 años, TE QUIERO DEMASIADO

Dunia

Porto molts dies plantejant-me el tema d’aquest escrit. Volia trobar un tema amb el que pogués dir alguna cosa que sigui important per mi. He començat a escriure pàgines i pàgines sense gaire sentit que han acabat a la paperera. Finalment, he decidit que dedicaré aquest escrit al Beatles.

The Beatles és un dels grups més importants de la música moderna. La seva música és atemporal. Format per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, es van atrevir a innovar i a expressar sentiments que ningú no havia mostrat mai. Tots quatre havien viscut unes infàncies difícils, però valoraven la vida i junts van crear una revolució. Al llarg dels anys que van tocar plegats, van provar molts estils i molts instruments, i cada una de les seves cançons és única.

I aquí estic ara, escoltant “Eleanor Rigby”. A la meva família, escoltar els Beatles forma part d’una tradició. Als meus pares, a la meva germana i a mi ens encanten i sempre escoltem els seus CDs al cotxe o casa. De tant en tant, traiem la pols dels vinils del meu pare, que és escoltar la música en el seu estat original. Les seves cançons formen part de la meva vida i em porten molt bons records entre la meva família. Amb el temps, he millorat molt els meus coneixements d’anglès i he pogut traduir les lletres de les cançons. Els Beatles eren verdaders poetes.

Els meu CD preferit és “Abbey Road”, l’últim que van gravar abans de separar-se però el penúltim en ser publicat. Allà hi ha una cançó en particular que m’encanta que es diu “Here comes the sun”, aquí arriba el Sol. Escoltar-la em fa sentir tranquil·la i segura entre tot el que conec i el que encara em queda per descobrir. A més a més, és una cançó preciosa. Aquí us escric un fragment de la lletra.

Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Little darling, it’s been a long cold lonely winter
Little darling, it feels like years since it’s been here
Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Little darling, the smiles returning to the faces
Little darling, it seems like years since it’s been here
Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Blanca

Realment, no t’ha passat mai el fet de tenir ganes de cridar al món el que et passa i desfogar-te?

L’edat per la qual estem passant jo i els meus amics, és una època de la vida difícil, es tenen problemes i les hormones són difícils de controlar, tant et pots posar a plorar com de cop i volta no poder parar de riure, i el pitjor és que els pares o familiars no ho entenen, no entenen com de cop i volta pots estar plorant tancada a l’habitació i llavors venen les preocupacions per part seva.

La millor font per desfogar-se dels problemes és tancar-se a l’habitació, els auriculars a les orelles amb la música ben alta i una cançó trista o amb molt de sentiment, en començar a recordar moments i problemes llisquen llàgrimes galtes avall i el teu cos a poc a poc se sent millor, en el meu cas sortir a córrer per muntanya amb una bona música m’ajuda a desconnectar. Encara que acudir a les bones amistats també és una de les millors opcions, explicar a algú altre el que et preocupa et pot ajudar molt i es pot rebre ajudes o consells.

En definitiva, els que pensen que l’adolescència és fàcil van ben equivocats, és una de les edats més complicades però amb la nostra energia i empenta tirem endavant.

Maria

Fa uns dies la professora de biologia ens va dir que si volíem pujar 0,5 punts de la nota de l’examen, podíem entregar-li un article i un resum sobre un tema que podíem escollir d’una llista que ella ens va dir. Vaig escollir buscar un article al diari sobre els animals en perill d’extinció, vaig triar aquest perquè els altres no em cridaven prou l’atenció per fer un treball i preferia parlar sobre els animals.

El dia abans de l’entrega dels treballs, vaig  buscar algun article relacionat amb el tema que havia escollit al primer diari que vaig trobar-me per casa, però no hi vaig trobar res, aleshores vaig decidir buscar a internet, ja que allà segur que em sortiria més informació.

Després d’estar buscant deu minuts alguna notícia interessant sobre els animals en perill d’extinció que hi ha al planeta, vaig trobar una que em va interessar al diari ARA, explicava que fa dues dècades les organitzacions animalistes van aconseguir treure de perill als rinoceronts de l’Àfrica i de l’Àsia, gràcies a tot el suport que va aportar la població i els diners que van invertir. Però la notícia que remarca és que, ara per ara aquests mateixos rinoceronts han tornat a recaure i que d’aquí  a pocs anys si no reaccionem, desapareixeran. Les organitzacions que s’encarreguen d’aquest tema diuen que antigament la gent tenia més interès en aquest àmbit i que ara al segle XXI no reben tant suport per part de tots els ciutadans com abans.

Carla

Cada persona té una mentalitat diferent, per tant una manera de pensar diferent i això comporta una manera d’actuar diferent. Aquesta manera d’actuar i pensar ens fa formar part d’un grup de persones que pensen igual que nosaltres als qui se’ls etiqueta amb un nom. Per exemple, segons l’orientació sexual (és l’exemple més típic) podem ser heterosexuals, homosexuals, bisexuals, transsexuals… però el que hauríem de plantejar-nos és per què hem de pertànyer a un grup i etiquetar-nos. El que actualment està passant és que la majoria sentim pànic a ser diferents i a no encaixar en la societat i ens plantegem molt què opinaran els altres de les nostres accions. Evidentment, moltes persones (desafortunadament aquestes no són ni la meitat de nosaltres) deixen de costat l’opinió dels altres i actuen de la manera que els ve de gust i volen de veritat.

Aquest fenomen s’ha donat a partir de la llibertat d’expressió i d’ençà que cadascú pot triar com actuar i què fer amb la seva vida i d’ençà que les modes són presents a tot arreu. Aquests grups ens serveixen per ser diferents però no massa. Si ho som massa una de les etiquetes que més faran servir per descriure’ns serà: “rar”, “marginat”…, etc. No hauríem de permetre que les etiquetes ens marquin d’aquesta manera, l’única que hauríem de tenir és la de persones.

Mariona

Feia més de dos hores que esperàvem, dempeus i a la intempèrie, a la vora d’un canal i d’una església de pedra. El vent bufava fort a les nostres esquenes, arremolinant els nostres cabells i les nostres bufandes. Jo intentava llegir ràpidament “Don Quijote de la Mancha”, la lectura obligatòria del trimestre, i anava passant pàgines pràcticament de dues en dues, per tal d’acabar el llibre el més aviat possible.

Era la passada setmana santa i els meus pares i jo havíem viatjat a Amsterdam. Estàvem fent cua per entrar a la casa de l’Anne Frank,  on ella i la seva família es van amagar durant la segona guerra mundial perquè eren jueus. Era un lloc que jo tenia moltes ganes de visitar des que vaig llegar el seu diari l’estiu passat. Allà, hi havia gent de tot el món esperant per entrar i es barrejaven les seves veus i els seus idiomes com un gran embarbussament. Resultava reconfortant veure tantes persones unides per una causa tan noble.

Quan va acabar el nostre temps d’espera, per fi vam entrar. La “huis” d’Anne Frank és una casa vella i estreta que antigament havia sigut un magatzem. Ara ja no queden mobles perquè els nazis se’ls van endur després de detenir a la família i Otto Frank, el pare d’Anne i l’únic membre supervivent de la família, no va voler tornar-ne a posar. És un lloc buit però sembla que els records cridin i quasi fa mal trobar-se allà dintre.

Els meus pares i jo vam seguir tota la visita. Al final de tot  hi ha una vitrina amb el diari original que va escriure Anne Frank i un vídeo on parlen persones famoses i conegudes de l’Anne. Em va sobtar molt una frase que deia la famosa actriu Emma Thomson. Era “els somnis d’Anne Frank són les nostres oportunitats”.

Quan vaig sortir de la casa tenia ganes de plorar, pensant en tot el que aquella guerra va treure a les persones que la van patir. Vaig comprar una postal amb la fotografia del diari per enganxar-la a la meva llibreta de les cançons per honorar tots els sentiments que l’Anne Frank va escriure en el seu diari i fer-los viure.

Blanca

Petits detalls

Sempre he pensat que són els petits detalls els que marquen la diferència.

Per arribar lluny en qualsevol aspecte de la nostra vida, crec que és important ser optimista, sense ser ingenus és clar. És important fixar metes elevades ajustades a les nostres capacitats i treballar per aconseguir-les: si fallem, que fallarem molts cops, servirà per aprendre i madurar. És veritat que els grans objectius ens orienten, però el dia a dia fa que ens fixem en els petits detalls.

Diuen que durant una conversa, els gestos que fem són molt importants i donen molta informació que transmetem a la gent. Aquests són alguns dels petits detalls que no notem però que són molt importants, per exemple, molts polítics a l’hora de parlar en públic utilitzen certs moviments i una certa tonalitat en la veu per mostrar sempre una bona impressió.

Sempre he tingut molt en compte els petits detalls, els petits grans detalls que marquen la diferència.

Paula

Notaràs el meu amor per la brillantor dels meus ulls i quan ja no puguis veure’l serà quan ho valoraràs. Voldràs sentir-me a prop teu, enredar els teus dits en el meu cabell quan ja no puguis recordar el que se sentia. Necessitaràs les meves paraules i les meves carícies quan aconsegueixis entendre quan podrien haver significat per tu. Voldràs abraçar-me quan t’adonis que ja no hi seré per obrir-te els meus braços i fer-te sentir com un nen. Recordaràs el meu somriure i els meus gestos quan ja ni tan sols puguis trobar el meu rostre.

Aconseguiràs adonar-te del gran amor que teníem quan ja sigui massa tard, quan jo ja hagi marxat i el nostre futur sigui inexistent. Voldràs besar-me quan els meus llavis ja no vulguin tocar els teus, i voldràs prendre la meva mà quan ja no estigui al teu costat. Voldràs abraçar-me a les nits fredes, però hauràs de conformar-te amb el teu coixí, en lloc de la meva pell, perquè ja no hi seré entre els teus braços, ni tindré ganes de despertar-te tots els matins amb el meu gran somriure.

Totes les il·lusions desapareixeran i només quedaran records, records que s’acaben oblidant.
Em valoraràs quan ja no hi sigui, ja que t’adonaràs de la falta que et faig. Desitjaràs haver estat amb mi quan jo ja hagi pres el meu propi camí i ja no vulgui tornar temps enrere. M’estimaràs més quan ja no puguis escoltar-me dir quant t’estimo, perquè ja no estaré disposada a fer-ho, ja que em vas fer perdre els sentiments i les ganes de dir-ho.

Voldràs estar amb mi quan jo ja t’hagi oblidat, quan estigui cansada d’haver-te esperat, quan ja no tingui ganes de tu, ja que no vas voler fer l’esforç de seguir lluitant, i això és el pitjor, perquè sento que només aconsegueixes valorar-me quan ja no em tens, i ja serà massa tard.

Marta Morató

Cuando tenía dos años, una tarde de invierno estábamos en casa, mis padres y yo. Yo estaba un poco tapado de pecho, y mi madre puso a hervir agua con eucalipto, era una costumbre que tenían en casa de mi madre, porque siempre han tenido problemas respiratorios, cosa que he heredado. Así que dejó la olla con el agua hirviendo en el suelo y yo estaba en el sofá, viendo dibujos ( una pelicula de caperucita roja que jamás he podido olvidar), mi madre se fue al balcón a tender la ropa y mi padre se puso al lado mío, mi madre siempre me decía que no tocara la olla que quemaba y yo le decía que sí, tenía claro que no tenía que acercarme, pero estando en el sofá, me dio sed y me quise bajar a coger mi vaso de agua, pero como mi padre estaba en el otro lado del sofá, sin pensarlo bajé sin acordarme que tenía la olla enfrente mío para que me llegaran los vahos, con lo que puse el pie dentro de la olla, sentí un dolor muy fuerte, mi padre enseguida me cogió y me quitó el calcetín que llevaba puesto y me llevó a la bañera, al momento estaba mi madre, se me cayó la piel del pie.

Yo no paraba de llorar, mis padres cogieron el coche y fuimos al ambulatorio del pueblo, pero era demasiado para ellos y nos mandaron a Mataró, allí enseguida me atendieron, me hicieron unas curas, y llamaron a la ambulancia, para enviarme a un hospital de Barcelona, el “Vall Hebrón”, mi madre se vino conmigo en la ambulancia, mientras íbamos hacia el hospital, yo ya no lloraba, no recuerdo si me dieron algo para calmar el dolor o me hice a notar algo en el pie.
Cuando llegamos, era de noche, me llevaron a una habitación donde había más niños. Se acercó una madre con su hija, a saludarnos, me impactó ver a la niña, porque no tenía nada de pelo, y tenía la cara quemada, y fue la madre la que dijo que era una niña, era pequeña como yo. Cuando me metieron en la cama, mi madre se fue, y nos quedamos solos los niños, venían las enfermeras de vez en cuando, pero no había padres.

Ese tema lo llevé mal, y me enfadé con mis padres, porque encima que tenía daño en el pie, se iban y me dejaban solo. Ahora sé que es que era una zona de “quemados” y era una zona “esterilizada”, con lo que no podían entrar de la calle, cuando entraba mi madre o mi padre un rato, se tenían que poner unas batas verdes, gorros y zapatos. Me tuvieron que hacer un injerto de piel. Recuerdo que salí justo el día de Nochebuena, estaba todo adornado de luces, ah!, y vinieron los Reyes Magos, trajeron juguetes para todos los niños que estábamos ahí, yo alucinaba, de cómo me habían encontrado, si no estaba en mi casa, pero aun así me habían encontrado.

Ahora que soy mayor recuerdo muchas cosas de esos meses, agradezco mucho a “los reyes magos” que hicieron un poco mejor mi estancia, pero jamas se me borrará la imagen de un pasillo largo y blanco y yo de la mano de una enfermera que solo me gritaba y me decía que pese a tener dos años era mayor para saber ir a la pata coja. Lo peor de todo fue que al recuperarme de la quemadura me rompí la tibia y al recuperarme de la ruptura de la tibia me hice daño en en un ojo.

Gorka

Per fi arribem a finals del curs, ha estat un curs molt intens i ple d’emocions i sentiments però també ple de feina, treballs, exàmens… Com a recompensa els alumnes de quart d’ESO marxarem de viatge a Venècia, serà una experiència molt enriquidora i que tinc moltes ganes de viure.

Agafarem l’avió el pròxim dia 15, el darrer dilluns de classe al Jaume Almera, i a les 9 del matí ja estarem sobre els núvols direcció Bolonya i en dues hores ja hi serem tots amb les enormes maletes. Després de passar el dia a aquesta meravellosa ciutat agafarem un autobús que ens portarà a l’hotel on podrem deixar les nostres pertinences, i en aquest moment haurem arribat al nostre destí; però, realment importa el lloc on passarem aquests dies? Marxem gairebé tots els de la nostra promoció i la bona relació entre nosaltres i solidaritat són els que fan plantejar-me aquesta pregunta, sigui on sigui podrem gaudir de l’escàs temps i estar junts.

Quan arribi el dia 19 i retornem a casa només ens quedarà acomiadar-nos, i malauradament, pot ser que aquest «adéu» sigui per sempre i que mai més ens tornem a veure, només ens quedaran els records. Qui sap que ens pot passar després de què tanquem aquesta etapa, tot queda en mans del destí.

Mariona

Per mala sort, avui, fent zàping he anat a parar a un canal on feien toros. Es veia una plaça plena de gent aplaudint i un torero fent córrer a un toro amunt i avall que ja no podia més i sagnava del llom perquè portava clavada alguna cosa. La veritat no he volgut fixar-me amb el que portava clavat perquè m’he posat molt nerviós i he canviat immediatament. Sincerament, qui es pot mirar aquesta crueltat i a més pagar entrada per anar a veure-ho en directe, no ho entenc.

No m’hi havia fixat mai perquè a casa som amants dels animals i estem en contra de tot el que té relació amb el maltractament dels animals i per descomptat que no ho mirem per la televisió. Comentant-t’ho amb la família m’han dit que això li diuen art i cultura espanyola, i perquè no he arribat fins al final de l’emissió, perquè m’ha comentat la meva mare que es veu que li tallen la cua i les orelles quan l’animal encara està agonitzant a terra. Es veu que també fan servir cavalls vells que no els hi queda massa vida al davant perquè portin a una persona muntada amb una espècie de llança a la mà i vagi punxant al toro per fer-lo empipar i es mogui, d’aquesta manera el torero es posa davant d’ell per fer no sé què. La majoria de les vegades aquests cavalls acaben en ferides irreversibles al seu cos a causa de les banyes del toro i moren, quin final. Entenc que la cultura i l’art són dues paraules que al darrere haurien de portar sensacions boniques, gratificants, d’admiració, de bellesa, de coneixement, emoció i moltes més però no el que he percebut amb els pocs segons a la televisió que ha estat d’impotència i de tristor. Jo com a ciutadà “espanyol” no em sento identificat amb aquest tipus d’acte criminal.

Amb les barbaritats que es fan amb els humans o s’han fet, imagineu amb els animals. Molta gent pensa que són l’última merda del món. Hi ha tant de maltractaments amb ells que si no fos per la gent que els defensem faria temps que no n’hi hauria cap. I el més curiós de tot és que són molt necessaris per a la nostra existència per poder sobreviure.

Per sort fa uns anys que a Catalunya es van prohibir les corrides de toros o braus però no podem abaixar la guàrdia perquè com que hi ha molta gent que té interès econòmic intenten revocar aquesta sentència. Esperem que no tinguin mai la força suficient per aconseguir-ho. Tenen sort de què els toros no puguin fer la revenja perquè sinó…

Pol