LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui és el meu aniversari. He estat esperant un any a què arribés aquest dia i per fi ja hi som. Fa més d’un any que vull que em regalin el nou videojoc de cotxes, el nou portàtil i la roba Nike tan cara que feia tant de temps que volia. La meva mare em diu sempre que no demani tantes coses que ja en tinc moltes a casa i que el meu pare va just de diners aquest mes, però jo seria l’home més feliç del món si pogués tenir el que vull.

A la tarda ve la meva família amb el pastís a taula i ens el mengem. La meva mare comença a donar-me els regals. Jo els vaig obrint i veig que és tot el que havia demanat menys una cosa i em vaig enfadar. El que més ràbia em va fer va ser que ja feia més d‘ un any que jo estava demanant tot allò i sembla que els meus pares no havien estalviat prou per als meus regals.

Al final, vaig reflexionar i pensar una mica més en la meva família, ja que si anaven justos de diners, segur que era perquè ja s’ho havien gastat en nosaltres.

Es pot ser feliç sense cap objecte que ens doni la felicitat o el plaer? En aquest cas, jo responc que sí. Es pot ser feliç, perquè en molts casos hi ha persones que no tenen res o que ho han perdut tot i, tot i així, segueixen sent felices. Jo he vist persones que no tenen res però, al mateix temps, ho tenen tot. És a dir, persones que no tenen diners i, tot i així, són felices.

En molts casos, en els països en què vivim, els béns materials són molt importants per a nosaltres, com el mòbil, la televisió, etc. I en el nostre país, els béns materials ho són tot. A la nostra societat, un objecte ens pot provocar plaer. És per això que necessitem moltes coses per arribar a la felicitat o provocar-nos el plaer. Però, a altres països, he vist gent que, amb una roda i un pal, poden arribar a ser feliços sense perdre mai el somriure.

Si finalment relacionem els dos termes de felicitat i plaer podem arribar a la conclusió que, sense obtenir una satisfacció sensible, les persones poden arribar a autorealitzar-se. Algunes teories ètiques afirmen que a la felicitat s’arriba amb un equilibri entre el món espiritual i el món material.

L’home, des que és home, busca la felicitat. Diuen que la mort més trista és la d’aquell que es mor sabent que no ha viscut res. Tothom desitja viure la vida que disposem amb alegria i joia, sense gaires maldecaps, amb salut, prosperitat… En definitiva, amb felicitat. Però què s’amaga darrere aquesta paraula de gran importància emocional però de gran ús quotidià? Podem ser, com acaben els contes de fades, “feliços per sempre més”? La felicitat és una fantasia o un desig?

Potser mentre intentem descobrir el secret de la felicitat i sentim gelosia dels altres perquè, segons els nostres ulls, són més feliços que nosaltres, la vida segueix i ens perdem els petits moments com ajudar algú que ens necessita o estimar i sentir-se estimat… Al llarg de la vida succeeixen milers d’instants que ens poden aportar felicitat i ens adonarem del fet que mai vam deixar de ser feliços.

Vull això, vull allò, vull l’altre… Ja n’hi ha prou! Estic cansada d’escoltar aquestes paraules que sempre surten de la boca del meu germà. És que no té límits? No li falta de res, ho té tot i, tot i així, no para de demanar més coses. M’irrita, encara que també em fa pensar.

Miro al meu voltant. L’armari ple de roba, la taula plena d’aparells electrònics, els calaixos plens d’objectes i els prestatges de llibres que segurament no hauré llegit mai. Realment ens fa feliços tenir tantes coses? Quantes de les coses que tenim no són necessàries? I sempre en volem més.

“Si desitgeu més del que teniu no sereu feliços”, això és el que ens diu la nostra mare bastant sovint. Però què passaria si no desitgéssim res? Tampoc seríem feliços, ja que tots nosaltres desitgem perquè tenim somnis i metes que volem aconseguir. Segurament suposarà un esforç arribar-hi, però si allò és més gran que l’esforç emprat, haurà valgut la pena i ens omplirem de felicitat.

Llavors desitjar no és dolent perquè sense desitjos no tenim objectius i sense objectius no necessitaríem triar entre dos o més termes i actuaríem sense cap finalitat. Per això, dic el contrari del que diu la meva mare: “Si volem ser feliços, hem de desitjar.” Ara bé, sempre i quan es faci amb moderació i siguin coses racionals.

Per què treballem? Treballem perquè és el que volem o perquè és el que s’ha de fer? Treballem per guanyar diners i poder fer coses que ens agraden i així ser més feliços? Però si treballem, també traiem temps per fer aquestes coses.

La societat ens inculca unes responsabilitats. Una d’aquestes és la d’estudiar. Però, pensant-ho bé, jo no m’he compromès amb ningú per anar a l’institut. Tot i així, haig d’anar-hi perquè se suposa que és el millor, per formar-me i aprendre. Per tant, el que busquem és un equilibri entre passar-s’ho bé i complir amb les nostres obligacions.

Es presenten diferents opcions: buscar una feina d’alguna cosa que ens agradi; tenir un treball amb un bon sou, que ens doni una felicitat més material; o bé, treballar, per necessitat, en un treball que no ens agradi.

Tenim tots una llibertat d’acció, però aquesta va molt condicionada amb la societat i amb les obligacions que hem de fer. De tenir-la, la tenim, però realment fem el que volem? Ningú ens obligarà a treballar, però és el que s’ha de fer per menjar, vestir-nos i moure’ns, per tenir una vida mitjanament feliç.

Quan em diuen que escrigui un text sobre la moral, l’ètica o qualsevol tema que em vingui al cap, no se m’acudeix res. Com a extra, l’escrit ha d’estar relacionat d’alguna manera, amb els conceptes que estudiem a classe d’Ètica. I és aquí, on observant totes aquestes paraules, em ve una al cap: conseqüència. Una conseqüència és el resultat d’una causa, una paraula que relaciono indirectament amb consciència.

Per a mi, existeixen dos tipus de conseqüències: una directa, on veiem el resultat després de l’acció o la decisió que prenem; i l’altra, que anomenaria indirecta, que passa sense ser-ne conscients.

Tothom coneix o n’ha sentit a parlar de l’efecte papallona. Vaig pensar en el tema quan el dimarts passat estava estudiant per a l’examen de Física i Química i em vaig passar la tarda estudiant la taula periòdica i les valències. L’examen era a 2a hora i primer teníem Socials, però la professora va faltar. Així que vaig aprofitar per tornar a estudiar-la un altre cop, però un company em va veure la taula que tenia feta i em va dir que més de la meitat estava malament. La vam corregir i, en una hora, me la vaig tornar a aprendre.

Suposo que l’examen m’haurà anat bé. I en acabar de fer-lo, vaig pensar: “Si la professora hagués vingut, ho tindria tot malament i tot això hauria passat sense que me n’adonés.” Aquí és on em paro a pensar quantes vegades m’ha pogut passar això sense que jo n’estigués al cas.

M’han demanat que porti un caragol a classe d’experimentals i aquesta tarda decideixo anar al bosc. No m’hi passo gaire estona, per decidir-me per un d’ells. Me l’he trobat sota una fulla, petit, jove, no s’havia donat compte de la gravetat de la seva situació, seguia caminant entre la gespa com un innocent dia qualsevol.

L’agafo i me’n vaig a casa. El poso en un tàper al damunt de la tauleta que hi ha al davant del sofà i em poso a mirar la tele. No puc evitar donar-li una ullada de tant en tant, veig com dóna voltes buscant una sortida, aixeca la panxa contra el plàstic… Em fa tanta pena veure’l així que li porto una mica d’enciam. No el vol. Deu ser perquè no està còmode com per tenir temps per menjar.

L’endemà al matí el porto a l’escola, dins del tàper. Pel camí vaig pensant si estic fent el més correcte. Si no el porto a classe, em posaran un negatiu. Allà possiblement morirà. Li he agafat molt d’afecte al caragol, al meu caragol, encara que només hàgim passat un dia junts. No tenir el negatiu per la vida del caragol. Val la pena?

Finalment ja estic a classe i he pres una decisió, sacrificaré la vida del petit animal per tal de no tenir un negatiu. No sé si he pres la decisió correcta, però si sé que al cap d’uns dies ja no me’n recordaré d’ell. Tot i així, ell era un animal innocent, no s’ho mereixia.

Era un dia qualsevol d’institut. Després del pati, vam fer classe d’anglès i, quan quedaven cinc minuts per acabar, la professora ens va informar que la de socials, no havia vingut… Tots vam fer gestos d’alegria!

Quan ens vam quedar sols a l’aula, tothom reia i conversava animadament, la situació va anar a més fins que una idea es va estendre: baixem al pati!

Alguns van marxar ràpidament, d’altres vam tenir més dubtes però, finalment, també ho vam fer; tota la classe havia sortit de l’aula. Mentre baixàvem les escales cap a la pista, un company i jo ens anàvem dient: hauríem de pujar a classe. Però els que estaven a prop nostre ens van dir que a la classe ens avorriríem fent deures i, tot i els nostres dubtes, finalment ens vam deixar convèncer encara que, per dins, pensàvem que ens enxamparien i que això no seria correcte. Tot anava molt bé, la primera mitja hora ens estàvem fent fotos, escoltant música… De cop, va aparèixer una professora baixant les escales que ens va fer pujar a l’aula. Tota l’alegria en baixar al pati es va convertir en mal rotllo i preocupació mentre tornàvem.

Va entrar el director a l’aula i es va enfadar moltíssim amb nosaltres, penalitzant-nos amb una falta per cadascú. El meu company i jo ens penedíem de no haver tornat a classe en el seu moment i haver-nos deixat convèncer per la resta.

La nostra vida està constituïda per tot el que decidim dia rere dia, minut rere minut i fins i tot segon rere segon. De fet, mai sabem ben del cert quan estem decidint alguna cosa que ens afectarà en el futur, de la mateixa manera que tampoc sabem si allò que ens aportarà serà bo o dolent. Això mai se sap, excepte quan ja és massa tard i aleshores pensem. Li donem voltes al tema i esclafats per una gran impotència ens culpem per haver escollit aparentment malament. No intentem pas mirar amb més profunditat la situació. I, si ens hem equivocat, qui ens diu que aquest “error” no ens durà finalment per un camí diferent i potser millor?

És per això que no hem de catalogar les nostres decisions com a bones o dolentes, simplement les hem de tenir presents perquè totes elles formen part del camí que anem construint a poc a poc, el camí de la nostra vida.

S’apropava l’aniversari d’un amic i li estàvem preparant una festa sorpresa. Tots els amics hi posàvem molta il·lusió. El dia anterior a la festa, el meu avi em va trucar per recordar-me que l’endemà havíem quedat per anar a un museu, que li feia molta il·lusió d’anar-hi amb mi. Jo no sabia que fer, no podia quedar malament amb l’avi, però tampoc podia faltar a la festa que tant havíem preparat.

Creia que la decisió era anar amb el meu avi, ja que hi havíem quedat abans. No obstant això, vaig decidir que aniria a la festa, no abans de parlar amb el meu avi. Li vaig explicar la situació i em va entendre perfectament, hi ha més dies per anar al museu i la festa no es repetiria. Li vaig prometre que el cap de setmana següent hi aniríem i li ho vaig agrair molt que m’hagués entès. Per a mi, el més important era quedar bé amb l’avi i que no hi hagués cap problema amb ell.

Segons el diccionari hi ha tres tipus de responsabilitats: la responsabilitat per acceptar una culpa, la responsabilitat per dur a terme un càrrec i la responsabilitat que té un mateix quan realitza una acció. Aquesta última és la que defineix si aquesta persona és ètica o no.

Per a mi, ser responsable significa que abans de fer una acció he de pensar en els efectes o conseqüències que succeiran després. Si crec que el que vaig a fer pot perjudicar a altres persones o a mi mateix, haig d’intentar ser responsable i no realitzar aquella acció, és a dir, pensar-la d’una altra manera per tal de no perjudicar a ningú.

Des d’un punt de vista moral i ètic, la responsabilitat es considera una qualitat i un valor de l’ésser humà. Es tracta d’una característica positiva de les persones que són capaces de comprometre’s i actuar de forma correcta. Per tant, tota persona ha de ser responsable dels seus actes.

La mort, tothom pensa que és dolenta, tothom plora si algú se’n va. Però és realment dolenta? És a dir, no sabem si quan una persona mor marxa per sempre o perdura d’alguna manera. La cosa és que jo opino que no hauríem d’estar tristos, ja que el mort no crec que vulgui que plorem i ens sentim malament.

Nosaltres interpretem la mort com a una cosa negativa i no té per què ser així. La societat ens ho ha fet creure així, però hauríem de deixar-nos influenciar per ella o podem creure en nosaltres i en les nostres idees? Per exemple a Hawaii quan algú mor, ho celebren amb una festa en el seu honor. I és que la vida no és més que un viatge que acaba quan comença un altre.

Sona el despertador, em costa creure que ja siguin les set del matí i m’hagi d’aixecar per anar cap a l‘ institut. Mig adormida i amb els ulls tancats paro el despertador i em quedo mirant el sostre pensant que m’he de llevar perquè si no faré tard, però la mandra em pot. Decideixo quedar-me al llit cinc minuts més, només són cinc minuts de res, però tot i això sóc conscient de què si ho faig, em quedaré adormida i faré tard a l’institut, però tinc tanta son que ignoro aquest pensament i em poso a dormir.

Al cap d’una estona, em desperto jo sola i espantada desitjant que el rellotge no hagi avançat més de cinc minuts, però sí que ho ha fet perquè no podem controlar el temps. Són dos quarts de set. M’aixeco ràpidament del llit i em vesteixo, i mentre esmorzo començo a reflexionar.

Penso que no puc seguir amb aquesta actitud i que si no canvio aviat, acabaré fent tard, i bé doncs això ho faig perquè no m’agrada anar a l’escola ni matinar, però és una de les meves obligacions així que agafo la motxilla amb els llibres i surto de casa a les vuit de camí cap a l’escola.

Fa més o menys dos anys, vaig deixar de tenir ganes de seguir fent les classes de violí, ja que m’avorria molt. Però mai vaig arribar a dir-los-hi als meus pares. En part, perquè pensava que, amb el temps, se’m passaria. Però més aviat era pel fet que feia poc que la meva família havia estalviat diners per comprar-me el meu violí nou, així que em sabia greu dir-los que volia deixar-ho, ja que havia estat tot un esforç econòmic per a ells. Això m’obligava a mi mateix a no deixar de fer violí, tot i que realment res ni ningú m’obligava a fer-ho, però temia les conseqüències morals que em comportaria a mi mateix. Al final, vaig decidir continuar i ara ja pràcticament ni m’ho plantejo.

L’altre dia vaig encendre el televisor amb la intenció de no pensar. Buscant en la programació em vaig topar amb una pel·lícula (en castellà) anomenada “Criadas y señoras”, ambientada en els EUA dels anys seixanta.

A poc a poc, el film em va anar captivant per les situacions que s’anaven donant, a vegades arribaven a un punt, fins i tot, surrealista. Va haver-hi dues escenes que, particularment, em van sobtar: la primera era que les criades de color eren obligades a fer les seves necessitats en un bany especial per a elles, segons les senyores blanques per evitar malalties o infeccions que portessin; l’altre era que els transports públics estaven separats en dues zones diferenciades i sense cap comunicació entre elles.

Quan va acabar el film tot allò no se’m va esborrar de la ment i vaig començar a pensar durant uns dies sobre totes aquelles situacions que el film ensenyava. Aquell racisme cap a les persones de color era evident, però com podia la població blanca tractar a la gent de color amb tanta superioritat i amb un cert punt d’odi irracional? Vaig intentar arribar a alguna conclusió. El primer que em va venir al cap va ser que històricament va ser així i, com si fossin micos de fira, tots seguien fent el mateix, ja que la situació era favorable cap a ells. Oblidant-se de la seva essència com a éssers humans, i amagant la seva consciència moral, podia ser que aquella gent hagués perdut el cartell de persones? Per a mi, sí.

Malauradament encara ara hi ha gent en el món que pensa i actua així, seguint les ensenyances dels seus pares o avis. És així com vaig arribar a una conclusió final: l’ésser humà és molt manipulable. I com a tal, ha de lluitar contra la malícia de la societat i exercir allò que el caracteritza: la racionalitat.

Tot allò que a l’inici buscava, va quedar col·lapsat amb un cop de realitat cap a mi mateix.

La realitat és que fa 3 anys que vull fer-me un tatuatge en honor a la meva mare i a la meva personalitat. Sé que està malament perquè és posar tinta dins la meva pell. No obstant això, és la meva decisió. El meu pare no vol que me’l faci de cap manera. Però, estic segura que la meva mare, des del cel, estarà, en part, orgullosa de mi. Tinc clar que el meu pare és el que mana i que l’haig d’obeir, però ha d’entendre que ja no sóc una nena petita i que, amb 16 anys, ja puc prendre algunes decisions.

He valorat l’opció de fer-me el tatuatge sense el seu permís. Ara bé, si arribés a fer-me’l abans dels 18, estic completament segura que el meu pare no m’ho perdonaria mai. Prefereixo esperar-me a ser major d’edat i així tindré més temps per a pensar-m’ho millor.

Tinc 25 anys, ja sóc un home, sóc tot un home i tinc la meva xicota a la qual estimo. M’estic adonant que m’agrada molt i no la vull perdre per res i per això sé que no haig de fer coses irresponsables perquè si no, marxarà i sóc conscient que no tornarà. I si faig coses incorrectes, ella té tot el dret a fer el que cregui més apropiat.

L’altre dia vaig anar a una discoteca i vaig veure massa. Quan vaig començar a parlar amb una noia, ella, la meva xicota, em va veure i em va esbroncar de valent… Però hi ha coses que no trobo bé, ja que sóc conscient del que ha passat. Encara que hagi begut una mica em sé controlar i no necessito a ningú dient-me el que haig de fer o deixar de fer. Però, tot i així, l’estimo i no la canviaria per res. Vull formar una família amb ella.

Quin dia més gris, no ha parat de ploure! Sort que tinc a la Tona al meu costat, fent-me companyia. Me’n recordo quan era una boleta i necessitava afecte, se la veia tant feble que era un plaer més que una obligació cuidar-la. Quan penses que hi ha tants animals maltractats o sense estimació, creus que hem de canviar algunes coses.

Abans d’acollir la Tona vam estar parlant durant alguns sopars sobre el que comportava tenir un nou membre a la família. Els que la volíem amb més ànsia, no dubtàvem en cap moment en acceptar totes les condicions i reptes, sense ser conscients del que suposava tenir-la. Qui ho diria! Realment necessitem organitzar-nos molt bé si volem gaudir del nostre temps lliure i satisfer les necessitats de la nostra gossa.

Sincerament, hi ha dies que m’intento escapolir al màxim per tal de no treure-la a passejar, però al mateix temps em sap greu, aleshores que faig? Surto amb ella o faig la meva? Finalment decideixo treure-la a passejar, ja que li faig un favor satisfent les seves necessitats bàsiques, com el favor que m’està fent ella ara, fent-me compañía.

Avui, un dia normal i corrent com qualsevol altre, surto de l’institut sabent que ja és hora de descansar perquè és divendres. Arribo a casa i miro el mòbil, un missatge de grup pregunta si surto aquesta nit a sopar amb tots els amics. I sense pensar-ho dos cops els hi dic: “No! Tinc entrenament!”. Els meus amics molts cops es molesten per això. Què puc fer? La meva obligació és anar cada dia a entrenar i ser millor que el dia anterior. Però, qui m’obliga? Perfectament podria dir que sí i passar-ho d’allò més bé amb els amics i pensar l’endemà quina excusa li puc dir a l’entrenador. En canvi, no ho faig. Per què? Perquè des de petit vaig aprendre que un no arriba on vol sense complir amb els seus deures.

L’amor és un sentiment que realment no es pot expressar amb paraules, ni de bon tros. I el fet o l’acció d’enamorar-se és ben difícil també. Cada persona és o hauria de ser conscient de qui s’enamora i de qui no, però no tothom ho veu de la mateixa manera.

Hi ha algú, que no recordo qui és, que em va confessar un dia que, amb quaranta anys que té, no sabia si s’havia enamorat o no. Em va dir que havia estat amb moltes noies, però que aquella sensació de sentir papallones a l’estómac o bé quan et suen les mans i no pots mirar a aquella persona, no ho havia sentit mai. En canvi, sí que havia estimat i moltíssim a una d’elles.

És per això, que com que no ha sentit allò que tothom diu que sent quan s’enamora no sabia si ho havia fet o no. Al cap i a la fi, tots hauríem de saber i ser conscients dels nostres actes, del que fem i del que deixem de sentir, per molt que estiguem confosos. Hem de tenir la suficient llibertat per expressar-nos i dir tot el que sentim.

La meva mare em diu que vagi a rentar els plats i jo, sigui perquè estic mirant la televisió o simplement perquè em fa mandra, em faig el sord. Després d’uns minuts, m’ho torna a preguntar i llavors decideixo fer-ho. Però en aquell mateix moment ja ha començat el meu programa preferit i he pensat que si trenco un got, em dirà que no els renti més. Però m’ho penso millor i decideixo no fer-ho. Més tard, sigui per l’aigua massa calenta o perquè ja estava escardat, se m’ha trencat un got i llavors la meva mare m’ha castigat. Potser hauria sigut millor haver fet cas a la meva idea inicial i ara no estaria sense el mòbil. Però em dóna més satisfacció haver trencat un got per causes desconegudes que no haver-ho fet volent.

Avui és dimecres i tinc entrenament de bàsquet. Justament avui, que he fet Educació Física i estic cansat, tinc entrenament i acabo molt tard. No sé el motiu, però la frustració que sento quan m’equivoco en alguna cosa és com si em donessin un cop físic, quan caic i no tinc forces per aixecar-me. És en aquell moment quan penso si realment dono la talla pel bàsquet o si potser hauria de deixar-ho. Seria correcte deixar allò que m’ha donat la vida i que em fa desconnectar dels problemes i preocupacions? Seria racional pagar la meva frustració amb els altres? Qui ho sap?

Penso en la llibertat que crec que tenim els humans. A vegades ens sembla insuficient: molts cops tenim obligacions i les complim, ja que som morals i molts cops potser no ens ve realment de gust decidir el que hem de fer. Però, encara que no ens vingui de gust, ho acabem fent, ja que si no ho féssim, seria com no fer el que toca, el que la societat pensa que has de fer. I si ho deixes de fer, ja ets diferent i et poden criticar. Tant de bo algun dia la gent actués a cada moment com volgués i no amb la influència dels altres, perquè realment la gent es deixa portar per l’opinió d’altres persones i ningú és lliure del tot.

Avui m’aixeco amb poques ganes, com cada dia entre setmana. Però el dilluns és el pitjor dia i m’aixeco amb menys ganes encara… Penso que em podria quedar al llit i passar del despertador com si no representés res important en la meva vida. Al final em decideixo aixecar-me, ja que anar a l’institut és una de les meves úniques responsabilitats i no seria correcte no complir-la. Si em quedés a casa, dormint, a part de no complir la meva única responsabilitat, no tindria un estudi uniforme. Millor m’aixeco i me’n vaig a l’institut.

És dissabte. Decideixo que avui faré alguna cosa productiva, però entre llit, ordinador i mòbil, se me’n va el matí. En fi, és igual no? És dissabte, el meu dia de lleure, d’oci, per a fer el que vulgui, no? Em proposo seguir gaudint d’aquest meravellós dia, però no puc. Hi ha alguna cosa dins meu que no em deixa relaxar. La meva mare no m’ha donat ordres explícites per avui (el dia de neteja és el diumenge). Teòricament sóc lliure de fer el que em plagui. Però tot i així, sento que he de fer alguna cosa. No puc passar-me tot el dia sense participar en les feines de casa, mentre els altres treballen. No m’ho ha dit ningú, això, però ho sento al meu interior. És una obligació que tinc com a persona que viu en convivència amb la família. És com un pacte secret, unes cadenes invisibles. No estic obligada a fer res; tanmateix, si no ho faig, em sentiré com un pes mort per als meus pares i ells em veuran així. Així doncs, un cop vistes les conseqüències de les meves accions, decideixo que no farà mal a ningú si dedico mitja hora del meu dia a ajudar a la meva germana a fer els deures, fregar els plats o fer el sopar.

Porto gairebé dues hores a la biblioteca intentant treure’m de sobre tot l’excés de deures que se m’acumulen dia rere dia. Decideixo apartar la mirada del full de problemes i pensar en altres coses. En el primer que em fixo, és en la taula de davant meu, ja que veig a un conegut el qual fa un temps que se sent rebutjat justament quan va decidir admetre que era homosexual. Realment aquesta persona té la total llibertat d’expressar els seus sentiments sense conseqüències? Per què existeixen aquestes conseqüències si el seu dret a ser com és no afecta a ningú més que a ell? Perquè avui en dia encara no s’accepten igual que les persones heterosexuals?

No trobo la manera d’entendre-ho. Suposadament, des de ben petits, ens han ensenyat a respectar totes les idees i maneres de ser, tot i que no les compartim ni les apliquem en nosaltres mateixos. A més, quan a aquestes persones se’ls hi planteja una situació diferent de la qual estan acostumats, no actuen com ho haurien de fer. Aleshores, perquè els homosexuals tenen més limitacions, dins la nostra societat, si estem parlant de la mateixa naturalesa humana?

Buidar o no buidar el rentaplats. Aquest és el gran dilema que avui, dissabte, se m’ha presentat. Pujo a esmorzar aviat, cosa rara en mi. Obro l’armari per agafar un plat i veig que no n’hi ha cap. Tot seguit, obro el rentaplats, que està net, i n’agafo un. Llavors m’adono que hauria de buidar-lo. Però vull aprofitar el dia, ja que avui, per molt estrany que pugui semblar, no tinc deures.

Tinc dues opcions: buidar el rentaplats o no buidar-lo i fer altres coses. Si el buido, no faig el que vull encara que estigui fent el correcte. Si no el buido, faig el que vull però no és el correcte. Sé que el fet d’endreçar-lo només em portarà cinc o deu minuts, però m’estimo més fer altres coses per distreure’m.

He pensat a aprofitar el dia al màxim fent tot allò que m’agrada, perquè fins ara no he tingut temps i no tinc ganes de perdre’l ara buidant el rentaplats. A més, segur que algú amb més estones lliures que jo ho farà…

Escoltaré una mica de música i miraré una pel·lícula que ja fa molt que vull veure i quedaré amb els meus amics. Ja tinc gairebé tot el dia ocupat però potser hauria de buidar-lo una mica, ho sé. Els meus pares ja tenen prou feina, però no em ve gens de gust fer-ne. Saps que et dic? Me’n vaig a mirar una pel·lícula, que vés a saber quan tornaré a tenir un altre dia lliure…

M’aixeco un dia del meu llit i penso molt en el meu futur. En començar un curs a l’institut amb energia i motivació per fer un 4t d’ESO amb les piles carregades i tenir una vida disciplinada i ordenada. El meu cas és que vaig arribar a la conclusió que l’any passat vaig començar una mica justa pel nivell que tenia dels altres cursos i ara aquest l’hauria de pujar perquè per al batxillerat ja no em serviria. També vaig estar pensant que per tenir una vida més tranquil·la i còmoda, he de fer unes obligacions. Cal seguir una rutina així ordenada per anar bé, sigui ajudant a casa o fent els deures i també tenir uns horaris ben marcats.

Els nostres pares ens han educat amb una bona disciplina que s’ha de cumplir com ells ens diuen, per tal de créixer més com a persona.

La meva opinió en tot això és que en aquesta vida hem de tenir uns drets, uns valors i uns deures, els quals tothom ha de complir i de respectar. Al llarg de la vida, tindrem una educació proporcionada pels nostres pares de la qual també anirem descobrint coses noves.

Dimecres, dia 30 d’octubre i fa mal dia. El cel és gris. Ha plogut i ara fa fred. La meva mare m’ha dit que tregui a la meva gossa a passejar, però com que fa tan mal dia, no em ve gens de gust. Abans prefereixo seguir en el sofà mirant la televisió. Però si em paro a pensar, si no trec a la meva gossa a passejar, es quedarà sense sortir i tot per culpa meva. Ho puc evitar, és molt senzill i no em costa res treure-la a passejar, però em fa mandra. L’única que surt perdent, si no la trec a passejar, és ella i només ella.

Uns 160 llebrers són abandonats cada dia, només a Espanya. Això em fa pensar sobre el deure i la responsabilitat que tenim de poder canviar, aquesta cruel realitat. Reflexionem. Més de 55.000 llebrers a l’any són penjats, llençats a pous i maltractats en general… Quan ens comprometem a tenir un llebrer com a animal de compañía, que en aquest cas ho ha passat tan malament, ens estem comprometent a donar-li tot allò que li ha estat negat i també a proporcionar-li una llar. Hem de ser conscients de tot el que comporta tenir un animal que hem de tractar sempre com a un igual.

Estic a l’habitació, engego el televisor i poso TV3, és nit de Champions. Juga el Barça contra el Bayer Leverkusen. Tinc deures per demà, no gaire importants, però bé, són deures. Vull veure el partit, ja que té molt bona pinta. El Barça perd a la primera meitat, m’emprenyo i vull apagar el televisor però no puc, sé que remuntarem. A la mitja part reflexiono, haig de fer els deures, així que m’hi poso a fer-los. Els acabo i torno a posar el televisor, ja ha començat la segona part, però no m’he perdut gaire. A punt d’acabar el partit, el Barça remunta en dos minuts. Ara ja he fet la feina i he gaudit dels últims minuts.

Em trobo a casa meva, concretament a la meva habitació. El meu germà està jugant a l’ordinador i la meva mare m’ha dit que haig de posar la rentadora. Però no vull posar-la i estendre la roba. No sé per què no ho vull fer. Potser serà perquè no en tinc ganes. Haig de posar la rentadora, ja sé que és la meva obligació. Ho sé, però jo no ho vull fer perquè estic fent els deures i no vull posar-la. Sé que ho he de fer però no ho vull fer. Sé que hi haurà conseqüències en l’entorn perquè els meus pares hauran de posar la rentadora i estendre tota la roba. Sí que és la meva obligació, però no ho vull fer perquè ara estic concentrat en els deures.

Les màquines que em donen aire, les màquines que donen força al meu cor perquè segueixi bategant, no deixen de fer un soroll que espanta. Tot em fa mal. Els meus pares són al meu costat, noto la seva presència. La meva mare deu estar llegint un dels seus llibres preferits, i el meu pare llegint el diari com cada matí. Sóc conscient del que em passa. Els meus pares volen desconnectar-me, perquè m’estimen i veuen que no ho estic passant gens bé. Però els metges volen això, què jo segueixi “vivint”, tot i que no estic vivint com hauria de viure…

Passi el que passi… Serien els meus pares responsables d’haver-me desconnectat? O els metges encara no són conscients que per mi ja tot ha acabat? Voldria cridar, voldria dir el que penso, però no sóc suficientment lliure, en canvi els meus pares, ells sí que són lliures de decidir. En ser conscients del que és millor per mi, s’han apoderat de la meva llibertat, però no ho han fet en mala fe, simplement volen que no pateixi més.

Estic castigat a l’aula d’estudi de l’institut. Dues hores em queden fins a les cinc i mitja. Per això he reflexionat i he decidit que l’opció més correcta és escriure aquest escrit abans de no fer res. Jo sé perfectament perquè estic aquí, perquè no em vaig comportar correctament a les hores de classe i ara he d’assumir les conseqüències corresponents. Estic una mica desmoralitzat, ja que no m’agrada estar castigat. Però ara que penso, aquest és un bon moment per estudiar, per això mateix estic aprofitant el temps. Ara estic sol i hi ha un silenci sepulcral on només se sent el meu boli com escriu. En aquest moment podria plegar i sortir de l’aula però no és l’opció moralment correcta, ja que no és racional perquè tindria unes conseqüències molt més greus. Per tant, està decidit… Em quedo aquí!

No és fàcil tenir una amiga a molts quilòmetres de distància. A vegades es fa molt dur i més si és la meva millor amiga, la que m’ajuda en tot i sempre està quan la necessito. La vaig conèixer gràcies a un grup de WhatsApp. Mai m’hauria imaginat que una persona a través d’una pantalla es podria tornar tan important per a mi. Però sí, així va ser. Han passat els mesos i jo sé que si ella em faltés, la meva vida ja no seria la mateixa.
Va arribar el dia de veure’ns per primera vegada i jo no sabia com reaccionar després de tants mesos parlant. Anàvem a veure’ns! I així va ser, ens vam veure i ens vam convertir en persones imprescindibles en les nostres vides; ella per a mi i jo per a ella.
Ara ja falta poc perquè faci un any que la conec. Va ser el passat dia 6 de desembre quan vam començar a parlar. I ara puc assegurar que estic molt orgullosa de tenir una persona com ella al meu costat.

Només en pensar el que m’espera d’aquestes dues setmanes plenes d’exàmens, ja em desmotivo. Hauré d’estar moltes hores concentrada en el més important ara en mi: els estudis. I penso que seran molt avorrides, ja que no tindré cap dia per poder anar a treure al cavall o a comprar amb les meves amigues. M’hauré d’organitzar el temps per poder fer tot el que hauria de fer. La part positiva de tot això és que, passats els exàmens, tindré tot el temps del món per fer el que tant desitjo, el que ara mateix encara no puc fer.
Tot i així, sento una pressió en el que m’espera per part dels meus pares, ja que em jugo la nota del primer trimestre. Això tampoc m’ajuda gaire, però he de mirar de lluitar, ja que ells ho fan pel meu bé. Jo sé que no tot sortirà bé, però ho procuraré. Intentaré millorar i no desviar-me dels meus límits. Espero i desitjo que tot em vagi bé, que jo estigui satisfeta dels meus resultats i que els meus pares continuin orgullosos del meu treball i esforç.

Aquesta nit pràcticament no he dormit. Estic nerviós i preocupat. Ara estic al metro. Em dirigeixo cap a Barcelona per jugar un partit decisiu i, tot i que m’agradaria pensar si el maleït entrenador que tinc em farà jugar o no, recordo la redacció de castellà i les vuit-centes activitats que ens va dictar el professor de matemàtiques. També penso en què em dirà el meu pare de l’examen d’història de l’altre dia, que em va anar tan malament, i en la trobada d’aquesta tarda que tots els meus amics han fet a la muntanya. I jo… Vaja… Jo mai puc ser-hi.

De sobte, trobo que estava mig adormit i que m’he passat dues parades. Què em dirà l’entrenador? Què faig ara? És aquesta la vida que vull viure? És això el que veritablement vull, amb les circumstàncies que he fet que m’envoltessin? Què em veig obligat a fer…? Truco a la meva mare.

Des de ben joves tenim responsabilitats que hem de complir. Entre elles està la de fer els deures i estudiar per a l’escola. A mi, per exemple, no m’agrada fer els deures, però com sé que els he de fer, els faig. Però a l’hora d’estudiar per a un examen em costa molt de concentrar-me. I sé que si vull aprovar, hauré d’estudiar encara que no vulgui. És la meva responsabilitat fer-ho. Tot i així, ara decideixo no estudiar per a l’examen de demà i, en canvi, faig aquest escrit que tinc de deures. Sóc conscient que, si no he estudiat, segurament suspendré l’examen.

Molts cops ens veiem obligats a fer coses que no volem. I les hem de fer perquè és la nostra responsabilitat. Això em passa a mi amb els meus pares, ja que em diuen que he de fer un munt de coses, però no veuen que no puc fer-ho tot. Sempre els hi dic que no m’estressin, però en part sé que ho fan perquè jo millori en els estudis i m’adoni que la vida no és un camí de roses… Jo sé que ho he de fer, però també tinc el debat dins meu de què és el que jo vull fer en realitat. No m’agradaria defraudar-los, ja que m’ho han donat tot per a mi i per als meus germans. Però hi ha alguns moments que no puc més i voldria tirar la tovallola… Llavors és quan entro en conflicte amb mi mateixa i em pregunto: “És això el que realment vull?”. Tot i així, tinc clar que faré alguna cosa en un futur pròxim i haurà de ser qualsevol cosa que m’apassioni. Allò que hagi de fer, vull que surti perfecte per poder sentir-me orgullosa de mi mateixa.

-Ara?
-Sí, Mario, sí!
-Encara són les quatre…
-Ara!
Els deures són molt avorrits, però necessaris per poder decidir amb llibertat quan siguis gran. A més, serveixen per aprendre, ser més obert, rebutjar la ignorància i ser independents de tothom, ja que si no tenim coneixement no podem ser lliures. També, gràcies als deures, podem tenir una millor consciència de tot el món en general. Però per fer els deures s’ha de tenir responsabilitat. I això és una cosa que realment ben poca gent té… I aquestes persones són les que podrien treure bones notes i arribar a ser alguna cosa en la vida.

Des de petit que m’agrada jugar a videojocs d’acció en primera persona o d’estratègia. Jugar a qualsevol joc és un plaer, però necessita temps. Quan era més petit això no era cap problema, ja que disposava de tot el temps que volia, però ara ja no el tinc perquè hi ha més responsabilitats, sigui a casa o a l’escola. I això representa que no puc permetre’m el luxe de gaudir fent només el que m’agrada, però tot i així, ho faig… Crec que a diferència del que molta gent pensa (que el temps dedicat als videojocs són hores perdudes), les hores invertides per no estar estressat o preocupat són hores per estar feliç. Però aquesta mentalitat m’ha portat a repetir curs. Per tant, a partir d’ara, hauria de replantejar-ho millor.

Em sembla increïble que només en un mes s’acabi aquest any i comenci un altre de nou, amb moments i experiències noves. És impressionant el fet que ja hagin passat gairebé 365 dies. Això vol dir que tinc més moments i més records en el meu cap, que probablement d’aquí a un temps ja no recordaré, però que potser m’han fet canviar i marcar un abans i un després. I si en un futur em parés a pensar, el més probable és que m’adonés d’això. Ara mateix, sí que puc notar els canvis en el passat, com per exemple, si he canviat com a persona o si tots els que estaven abans amb mi, actualment encara hi són. Així que com més moments visquis, més canvis notaràs.

Gairebé les úniques persones que t’acompanyaran sempre i t’ajudaran en tot seran els de la teva família, malgrat alguns amics que sempre hagin estat amb tu o bé la teva parella. Penso que el problema realment està quan ens adonem massa tard del que ha passat o si, fins i tot, no ens adonem prou i seguim cometent encara els mateixos errors.

Potser d’aquí a un mes, en un dinar en família, el més probable és que trobem a faltar a algú de nosaltres, però penso que hem de comprendre que tots els que hi falten ja han format part dels moments de la nostra vida, siguin bons o dolents.

La meva germana se n’ha anat de vacances i ens ha deixat a càrrec de la seva gossa. Nosaltres ja tenim un gos i ara la meva mare els hi ha de donar menjar, treure’ls a passejar i cuidar-los a tots dos. Així que li vaig dir que als matins, quan fa més mandra, ja els trauria jo. Però m’haig de despertar més aviat per fer-ho i això no em ve de gust. I a més, també perquè a la meva mare no li va agradar la idea de quedar-nos amb la gossa, ja que cuidar de dos gossos suposa més del doble de feina. Així que traient-los jo, li estalvio molt de treball a la meva mare.

Una llei és una norma jurídica dictada pel legislador, en què es mana o es prohibeix alguna cosa d’acord amb la justícia. Si no s’obeeixen aquestes normes, la persona serà sancionada.

La nostra societat està regulada per una sèrie de lleis i normes. Totes aquestes, s’han de respectar perquè en cas contrari, la persona estarà obligada a ser castigada. Aquestes lleis ens ajuden a separar el que és bo del que és dolent dins d’una societat. Per això, sense les normes no podríem conviure en pau, ja que tothom faria el que volgués i més d’una persona sortiria perdent.

Moltes de les lleis imposades són injustes per algunes persones, per això moltes vegades m’agradaria viure en un món completament lliure, sense lleis i que les persones busquessin la seva pròpia harmonia. Però estar en un món sense cap llei seria impossible, ja que no totes les persones tenen el benefici d’ajudar a altres i no tothom fa actes bons. Per tant, no penso que les lleis estiguin lligades a la llibertat d’una persona.

Que seria del món sense les lleis? Aquesta és una de les preguntes que moltes vegades em faig a mi mateix. Penso que la societat seria completament diferent de la d’avui, molta gent faria actes malèfics i dolents, i no serien castigats. Les persones no s’ajudarien entre elles i hi hauria un caos immens en el món.

La meva conclusió és que les lleis són essencials per tenir un món just i castigar a les persones que no fan actes bons dins d’una societat. Les persones sense cap acte dolent es beneficiaran per elles mateixes i les persones que són dolentes amb els altres o fent actes malvats, tindran el càstig que es mereixen.

Tinc un germà petit que la meva mare em fa cuidar a les tardes quan els meus pares treballen i és una obligació que no puc evitar. Tinc el deure de vigilar-lo però, al cap i a la fi, no només és el meu deure. Quan vull passar les tardes amb els meus amics, ell sempre ha de venir amb mi i em sento molt incòmoda quan l’haig de vigilar davant d’ells.

En aquesta obligació haig de ser prudent amb les accions que faig conscient o inconscientment perquè si alguna cosa falla, pot acabar perjudicant-lo a ell i als altres que l’envolten.

Haig d’estar al càrrec de tot el que succeeixi durant aquell període de temps en el que els meus pares m’han deixat al meu germà. Així podré demostrar que sóc moralment responsable.

M’acabo de despertar, crec que no vull sortir del llit. M’intento tornar a dormir però sempre hi ha el típic veí pesat que es posa a fer soroll de bon matí. Un veí que pica la paret amb algun objecte, probablement un martell. Però qui fa això a les 9 h del matí?
Penso que és millor aixecar-me, ja que he d’anar a esmorzar i no aguanto més els cops. Baixo les escales i me’n vaig a la cuina. En arribar, veig que no hi ha pràcticament cap cosa que em vingui de gust i decideixo tornar a pujar a veure si puc tornar a dormir. En estirar-me al llit, amb el soroll del veí, no puc ni tancar els ulls.
Penso que no puc ser l’única persona que li deu passar això. Però ja ha passat mitja hora i no crec que aguanti fins a les dues sense menjar. Així que acabo pensant més en el que haig de fer (aprofitar el temps) que no pas en el que vull (quedar-me dormint), resolent així els problemes del veí i de la gana.

Fa un dia apagat, un dia gris, un dia d’aquests que jo sempre he relacionat amb la tristesa, tal com seria un dia solejat amb l’alegria. Em veig en cor d’aprovar aquest curs però, per fer-ho, necessito tenir una certa responsabilitat de no perdre el bon ritme d’estudi. He de centrar-me en els meus deures i en les meves responsabilitats i més encara quan hi hagi la setmana d’exàmens. Tot i així, penso que cada dia és bo tenir una estona de relaxació o de temps lliure (sempre després d’haver acabat la feina) per descansar la ment. Sentir-te lliure de deures és una sensació fantàstica!

Coses tan necessàries com tenir menjar, dormir sota un sostre, tenir una família a prop ens donen la llibertat i la dignitat com a persones. Però no tothom té la sort de poder gaudir d’aquestes satisfaccions.

Moltes persones no prenem consciència de la importància de gaudir-les fins que les perdem. Per motius molt diversos, l’ésser humà pot trobar-se el dia menys esperat en una situació de mancança total, com en el cas dels milers de refugiats a Síria que fugen del seu país per motiu de la irracionalitat de la guerra.

Penso que tots tenim la responsabilitat d’atendre les seves necessitats i oferir-los una segona oportunitat per poder refer les seves vides. No podem defugir el deure de no ajudar-los perquè si ens passés a qualsevol de nosaltres, també esperaríem que ens ajudessin.

Aquesta notícia ha recorregut el món i molts ciutadans europeus voldrien acollir famílies sirianes com per exemple en el meu cas. Els governs, però, no tenen clar que fer amb aquestes persones, la qual cosa fa impossible, de moment, ajudar-los.

Sempre em passa el mateix, no em puc concentrar. He de fer els deures, però no puc, estic pensant en les meves coses, en el que m’ha passat o em passarà. Tinc el mòbil que no em para de sonar perquè la gent em parla tot el temps. Estic mirant la televisió que m’hipnotitza i després em ve una cançó al cap cosa que em porta a tenir ganes de ballar. Però els he de fer perquè si no em posaran un negatiu i em sentiré com si no fos prou intel·ligent per fer-los. La qüestió és que sí que puc i sé fer-los. Ara m’hi poso, seriosament. Paro la televisió, deixo el mòbil i em concentro. Quan els acabi, amb el temps que calgui, sense pressa, em sentiré bé amb mi mateixa, sense tenir aquell mal d’estómac quan em demanin els deures i no els tingui.

Un dia com qualsevol la meva mare em va dir que havia de parar la taula per sopar i jo estava ocupat acabant una pel·lícula de la televisió. Li vaig dir a la meva mare que s’esperés, que quedava molt poc per acabar però ella em va dir que ja tenia el sopar fet, que era tard i que demà havia d’anar a l’escola. Jo per dins sabia que era tard i que el sopar ja estava fet, però una part de mi volia acabar de veure la pel·lícula, tot sabent que potser la meva mare s’enfadaria. Al final vaig reflexionar sobre el que em va dir i vaig parar la taula. Tot just després de sopar, vaig acabar la pel·lícula.