LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A mi, personalment, si em preguntessin com definiria la felicitat, diria que és una manera d’organitzar la nostra vida per intentar aconseguir el màxim de plaer possible i el mínim de dolor. Tot ésser humà, inconscientment, busca aquesta felicitat.

Però bé, si em preguntessin què és el que em fa feliç, donaria una resposta sobre alguna cosa material. Allò que em van regalar, en aquell moment i que em va provocar la felicitat. Allò precisament, perquè ja tenia el que volia.

Però amb el pas del temps, m’he adonat que, realment, la felicitat no només està en les coses materials, sinó que també la podem trobar fent el bé i ajudant a la gent. Per exemple, col·laborant en una ONG o presentant-se com a voluntari per curar animals, etc.

La meva opinió és que no tota la felicitat està en els objectes materials, sinó que també es pot trobar fent bones accions.

Vull parlar d’un dels plaers que, per a mi, s’apropen més a la felicitat i que és un dels més estranys que he tingut i, de segur, que li haurà passat també a moltes persones més. Parlo d’aquell sentiment o sensació que té una persona quan sap que algun fet bo està a punt de passar-li.
En el meu cas personal, em ve aquest sentiment, sobretot en fets materials. L’espera o el saber que t’estan a punt de regalar alguna cosa, sigui perquè és el teu aniversari o bé perquè has encarregat un paquet i encara està per arribar; això crea en mi, un sentiment de felicitat i d’ànsia.

Finalment quan passa o, en aquest cas, ja tens el regal en mà, la sensació desapareix immediatament amb un sabor amarg. Em fa l’efecte que és millor l’espera que el regal en si mateix. I et fa pensar si realment la teva vida i la felicitat que hi ha en ella, només ve condicionada i gira entorn dels desitjos materials.

Aquesta és la història d’un home que no va saber aplicar els principis morals adients i va tenir un criteri de racionalitat erroni que el va portar a la misèria.

Un dia, a aquest home, se li va plantejar un dilema: comprar un cotxe que econòmicament estava per damunt de les seves possibilitats o no comprar-lo i assegurar el benestar de la seva família. Però, l’inevitable desig d’obtenir l’objecte luxós, el va conduir cap a un comportament imprudent.

La recerca d’una falsa felicitat per obtenir el vehicle no li va portar la desgràcia només a ell, sinó també a tota la seva família.

Fa uns anys, creia que la meva vida ja no podia anar més malament. Em discutia molt amb el meu germà gran i, el que passava realment, era que jo tenia un greu conflicte amb el món.

Ara que m’he fet una mica més gran, he après a valorar el que tinc i estic molt feliç de tenir la vida que posseeixo. He aconseguit una relació amb el meu germà que no té preu. Ara la meva estimada vida no la canviaria per res! Aixecar-me del llit amb un somriure i pensar en tot allò que em fa sentir bé és grandiós.

La felicitat de saber que la meva família i els meus amics m’estimen, és espectacular.

Realment quan sentim aquest plaer? Amb què podem arribar a ser feliços? Actualment el plaer s’està massificant en el consumisme i en les coses materials.

Pensem que el que ens pot arribar a fer més feliços és tenir l’èxit econòmic per sentir-nos satisfets amb una vida de luxe i gaudir d’objectes que no tothom pot tenir. Però realment el plaer i la felicitat es basen en les coses més simples de la vida. Pots sentir plaer veient pondre’s el sol o sentir-te feliç perquè tens una família que t’estima; fets que tothom pot gaudir algun cop.

La gent creu que serà feliç si obté la cosa material que desitja. Però veritablement si és innecessari per a la seva vida, perquè ha d’esperar per voler més i més, si el veritable plaer el pot trobar pensant o recordant un passat feliç? Aquests dos objectius que tothom es proposa a la vida són més aviat cosa de sentiments.

El plaer de saber que som feliços sense cap necessitat material, és valorar la vida real. Encara que la gent tingui diferents punts de vista.

Fa un dia gris que amenaça pluja. Mentre miro el cel assegut el sofà davant la llar de foc, assaboreixo aquest petit moment de tranquil·litat, no se sent res, només l’espetec de la llar de foc que dibuixa relleus amb les seves flames. M’agraden aquests dies tranquils en què puc gaudir d’una bona lectura sense que ningú em molesti. Moments com aquest contribueixen a la felicitat, són petits plaers que, a vegades, costen de trobar en el dia a dia.

De sobte, sento un soroll, aixeco el cap i miro cap al finestral. Sí, el que em semblava, ha començat a ploure, un motiu més que arrodoneix aquesta tarda grisa i tranquil·la. Mentre llegeixo estirat al sofà i tapat amb la manta, noto davant meu l’escalfor de la llar de foc i escolto les fines gotes de la pluja que cau sobre la terrassa. Quin moment tan especial! La vida està plena d’aquests moments, moments que ens omplen de felicitat i ens ajuden a gaudir de la vida.

Encara que no podem deixar de banda que també hi ha altres moments no tan bons, o fins i tot molt dolents. Però fins i tot aquests, els dolents, ens serveixen per aprendre, per saber, una mica millor, aprofitar tot el que tenim; donar valor a les petites coses que ens omplen els dies i donen sentit a les nostres vides.

Segons el diccionari, la felicitat és un estat de molta satisfacció espiritual i física.

Però per a mi, la felicitat és aixecar-me cada matí sabent que tinc el privilegi d’anar a un lloc on tenir l’oportunitat d’aprendre i això em fa ser feliç. Anar caminant cap a l’institut i pensar que, a l’hora del pati, passaré una estona amb les meves amigues, amb aquelles amb les que ric i ploro. Aquelles amb les que comparteixo mil experiències i fan que el meu dia a dia sigui cada cop més divertit i especial, això em fa sentir feliç. Sentir el timbre de l’institut a les 14.45 per arribar a casa i poder gaudir, per fi, del dinar que em va fer ahir a la nit la meva mare. Això també m’omple de felicitat. Quan a les 17.30 sento la porta del carrer i la veig entrar. Aquestes petites coses són les que hem d’apreciar perquè s’acaben i no tornen. Això és el que em fa sentir feliç.

Per tots aquests petits moments i per molts altres, m’esforço per ser feliç i donar felicitat a la gent que m’envolta i m’ajuda sempre.

De totes maneres, no hi ha cap obligació de ser feliços en tot moment. La felicitat, en tot cas, és intentar apreciar el que tens. Encara que vivim moments molt difícils, una mirada, un somriure, veure un nou dia o sopar cada nit junts, això és el que em fa apreciar el que tinc.

I ben diferent és la realitat que li passa a tanta gent que pateix guerres i que ha de marxar del seu país perquè la seva vida no té cap valor…

No puc plantejar-me que és la felicitat si miro al meu voltant, en el món on vivim, perquè per desgràcia, aquesta, depèn d’on hàgim tingut la sort de néixer.

Avui és el meu aniversari i per aquest motiu estic feliç. El dia comença a les 00.00 quan la majoria de la gent em comença a felicitar per WhatsApp, fen-me escrits que em commouen i, fins i tot, em felicita gent que no esperava que se’n recordés.

Cap a les 7.15 del matí començo a sentir sorolls estranys a casa però jo continuo dormint, quan, de sobte, noto que algú engega el llum. Pensant que és la meva mare continuo dormint com si res. De cop i volta, sento com la gent se’m tira a sobre. Em desperto de cop i veig a les meves amigues al voltant del meu llit amb un Dònut de xocolata i amb les espelmes de 16 anys. Em fa molta il·lusió, no m’ho esperava!

Aquestes sorpreses són les que em fan estar al 100% de felicitat en el dia d’avui. I sé que aquest dia s’acabarà i que demà serà un com qualsevol altre. Però no hi penso i gaudeixo el setze de febrer al màxim. Carpe diem.

Tot el que he viscut i tot el que he plorat. El gran càstig de créixer tan de pressa, pels dolors incurables que et cura l’amor. L’alegria que et dóna veure el riure d’una persona. Les veritats indiscretes. L’amor correspost. El record d’infància. Escoltar la meva cançó preferida en el moment oportú. L’enyorança del meu lloc preferit. La dolça olor d’estiu que tots enyorem. Els somnis que t’aparten de la realitat. La passió del cor a la dedicació. La raó que no raona. Les persones d’aquesta vida que, sense oblidar, perdonen. L’amistat que no traeix. Tot aquest cúmul de coses són la meva manera de definir i d’expressar què és per mi la felicitat i les meves ganes de viure.

No necessito res material per ser feliç, si puc viure tenint tots aquests plaers que m’omplen d’alegria. Només el fet de tenir una bona salut, una família magnífica al meu costat i tenir la sort de poder tenir una educació, em fa feliç.

Si estimes tot el que tens, tens tot el que vols.

Les persones amb qui compartim la nostra vida, ens fan sentir a gust perquè són amb les que volem estar: la família, els amics, els amors…

Com ens movem? I amb qui ens movem? I per què ho fem amb aquelles persones i no amb unes altres? De què depèn de fer això que fem? Estem i volem estar amb aquelles persones amb les quals compartim gustos i que ens fan sentir bé. I, pot ser, fins i tot, que compartim moltes més idees de les que pensem. El que em fa seguir amb les persones que anem, és tenir un objectiu comú, una felicitat comuna; fer aquelles coses com jugar, un esport, dibuixar, ballar, cantar, caminar… Tot el que ens provoqui una satisfacció.

Què fem per ser feliços? Com som feliços? Fent el que ens agrada som feliços i això ens provoca plaer. Si som amb les persones amb les quals volem estar, som feliços només pel fet d’estar amb elles. I si fem el que ens agrada, això ens provocarà un plaer major.

No tot el que em proposo en aquesta vida ho puc aconseguir i assolir de manera alliberadora, una part de mi regira el que penso i interpreto. Intento escollir i pensar per tal de satisfer-me, sempre de manera intel·ligent, prudent i raonada per poder aconseguir allò que desitjo. Però no m’és gens fàcil, és com si el meu pensament i jo fóssim dos. De manera que assolir els meus plaers de forma serena i sense preocupacions es converteix en un objectiu difícil d’aconseguir. Tot i així, m’agrada avançar sense por i enfrontar-me al que m’espera en el futur. M’agrada esforçar-me per tal d’aconseguir els meus propòsits i arribar a la meva pròpia felicitat.

Els moments més feliços són els que aconseguim fent alguna cosa amb l’esforç propi. I aquesta felicitat no és de tipus material, és a dir, no és efímera. Crec que en aquest moment, això es reflecteix perfectament.

Un dels moments més feliços que he viscut va ser aquest estiu passat. El futbol és una part important de la meva vida i hi poso molt d’esforç i sacrifici per intentar estar al màxim nivell. Jo jugava al Vilassar de Mar, però vaig anar a provar al Mataró. Si em fitxaven, volia dir jugar a la màxima divisió que puc estar, és a dir, jugar entre els millors 16 equips de Catalunya (Barça, Espanyol, etc.). Tot i que això significava més temps en viatges i fer un major sacrifici, era un dels meus somnis i lluitaria fins al final.

Vaig estar dues setmanes entrenant fins que, després d’un partit, l’entrenador ens va cridar al meu pare i a mi, i ens va donar la notícia: em volen per l’any que ve! El moment de felicitat va ser màxim, ja que vaig veure recompensats tots els esforços que he anat fent. Això és el que més m’agradava i, a més, contra els millors.

Aquest va ser un dia que difícilment oblidaré i que em fa sentir molt orgullós. Per tant, em sembla el moment més idoni per definir la felicitat, ja que és una cosa que sempre recordaré, l’any que estava entre els millors de Catalunya.

Una vegada hi havia un home tan, però tan ric, que un dia va quedar encegat per l’or. Vivia envoltat d’abundància i opulència, però no ho vivia. S’acompanyava dels productes més exclusius i exòtics que podia comprar el seu gran cabal, però no podia gaudir-los de veritat.

Aquest home tenia un secretari. El secretari era un home humil, que vivia en una casa petita però acollidora, i que gaudia llegint els diumenges, assegut en una vella i foradada butaca (això només quan podia arribar a fi de mes, clar). El pobre home es veia obligat a gestionar cada dia la hisenda del seu cap i havia de presenciar la dilapidació contínua i desmesurada de la seva fortuna: un casalot aquí, un cotxe per allà… Cada dia havia de tornar a la seva penúria, a la seva vida de pobresa, amb el record de les noves i luxoses adquisicions de l’home ric. A vegades, somiava ser el propietari de tan abstracta riquesa. Treballava cada dia, amb un esforç que podria semblar fútil, amb l’objectiu d’arribar a assolir la posició desitjada.

Un cop plantejada aquesta situació, només queda preguntar-nos: qui dels dos homes és el més feliç? L’home ric, que no sap el que té; o el secretari, que és pobre i que somia amb el que pot arribar a obtenir?

La felicitat és un concepte que tothom o la majoria de gent intenta apropiar-se. Acaba sent un desig de la necessitat de tenir-la. La felicitat no es pot comprar, encara que certa gent l’associï amb el concepte de tenir més i més, per arribar a aquell punt concret en el qual creiem que som feliços. És com una ànsia. Nosaltres la identifiquem com la millor compensació. Encara que molta gent, tot i estar al punt extrem de poder-ho tenir tot, no és feliç.

Però la felicitat és temporal. Molts cops ens pot semblar que, en moments determinats, una gota de felicitat pot arribar a ser un gran raig de llum dins de la completa tempesta en què vivim. Cadascú té les seves maneres i els seus propis objectius per ser feliç. I si algunes d’aquestes metes no les tens o les deixes de tenir, te’n vas a l’altre extrem. Sí que sabem que, quan ho ets, és perquè vius ben lluny de tots els problemes, els odis, el dolor i més a prop de tot allò que sabem, que estimem.

En canvi, el plaer ja no és una idea general sinó que podem dir que és dins d’un dels molts apartats que hi ha dins la felicitat, com per exemple l’amor. Conceptes que, en realitzar-los, pugen o baixen un tant per cent del teu estat d’ànim, en aquest cas de la felicitat. Cada persona té uns criteris diferents, uns percentatges diferents, li dóna més valor a unes coses que no pas a unes altres…

En conclusió, la felicitat no depèn més que d’un mateix. Ets lliure d’escollir què fas i què deixes de fer, i què o qui pot canviar-te.

Jo sóc esportista, ho sóc de naixement. Ho porto a la meva sang i m’enorgulleixo. Em sento un privilegiat, perquè no tothom ho pot dir; em sento realitzat fent el que faig. Et fa sentir d’aquella manera tan especial, que només reconeixen els esportistes; aquella sensació de superar els teus límits cada dia lluitant contra corrent, contra la pluja, contra l’adversitat i contra el rival.

Ara per ara, estic en aquesta situació: sobre la bicicleta, porto 90 quilòmetres, estic situat a Blanes i, per arribar a casa, encara he de recórrer 50 quilòmetres més. Porto un cansament a sobre que no m’aguanto, tinc molta gana i estic patint. Malgrat això, sabent la duresa, constància i patiment que requereix aquest esport, faig això perquè m’agrada, perquè penso que em fa feliç. Hi ha una sensació que és incomparable. Quan s’apropa la meta, la tensió augmenta de manera progressiva, els músculs em pesen. Tinc certs dubtes de si podré arribar o cauré desplomat d’esgotament. Però continuo cada dia superant-me a mi mateix fent petit aquell cronòmetre que, en un principi, semblava que girés d’una forma vertiginosa. Cada dia em sorprenc més a mi mateix.

En dies festius, com el Nadal, acostumo a anar a algun centre comercial per a comprar els regals dels meus familiars. Quan hi estic, veig tots els productes que es venen i em plantejo: “Quina necessitat tenim que siguin nostres?”

Els homes acostumem a buscar la felicitat mitjançant el consum de béns materials, la felicitat material. En un principi és un desig, però al final s’acaba convertint en una necessitat que hem de satisfer. El fet de tenir aquell producte ens dóna un plaer. Aquest plaer es veu molt potenciat a causa del sistema en què vivim, el capitalisme, que es basa en el consum massiu.

Però el fet de sadollar aquesta necessitat derivada d’aquest desig de pertinença ens donarà un plaer gaire qualitatiu? No, aquest plaer serà totalment efímer. Ens produirà un plaer molt limitat que després haurem de reemplaçar pel desig d’obtenir un altre bé material.

Serà, per tant, segons el criteri d’alguns pensadors com J.S. Mill, un plaer inferior. Els plaers que hem d’intentar assolir, els plaers superiors, van més enllà de la possessió d’un objecte. El plaer material ha estat creat artificialment pel sistema per tal que les classes dirigents guanyin més capital a força de fer-nos comprar productes que no ens són necessaris en absolut.

Fou una vegada un home que vivia a la muntanya, es dedicava a pescar en un llac darrere de casa seva i a vendre els peixos que ell pescava. Cada matí, ell sortia al llac i es posava a pescar peixos; mentre ho feia, ell somiava en pescar la gran i vella truita del llac. Alguns dies havia estat a prop d’aconseguir-la pescar, d’altres no. Ell deia que l’única cosa que el podia fer feliç en aquest món era pescar-la.

Dia rere dia ell ho intentava, ho desitjava. Fins que un dia cansat de no aconseguir-ho va decidir buidar l’aigua del llac amb una galleda. I, entre moviment de galleda i moviment de galleda, va buidar tota l’aigua del llac. Finalment va vendre la truita.

El pescador va guanyar molts diners i va fer-se un palau. Tenia tants diners que podia tenir de tot. Tot i així, ell no acabava de sentir-se feliç. No sabia per què, però de tant en tant ell desitjava tornar al llac a pescar la gran truita. Va ser aleshores quan va entendre que el que li feia més feliç no era pescar-la, sinó estar dia rere dia intentant aconseguir pescar la gran i vella truita del llac.

Si ara mateix se’t preguntés si ets veritablement feliç, què diries? En què o qui pensaries primer? I, per tant, què o qui et proporciona la felicitat? Què és el que et garanteix una vida plena? Però, més enllà de tot això, realment existeix el concepte de felicitat?

Ens enfonsaríem en un mar de dubtes sobre totes aquestes qüestions, però el que la meva pobra experiència m’ha assegurat és que sí; sí que existeix i, no tan sols això, sinó que constitueix un estat natural de tot ésser humà, on el problema que l’afligeix és que no cau en el compte que ja és felicitat. La porta incorporada quasi inconscientment i, tot i així, transcorre la resta de la seva existència buscant-la pertot arreu excepte on certament es troba, que no és altre lloc que en el seu interior.

Per tant, esmentaríem amb tota seguretat que es tracta d’un criteri de caràcter individual, però les persones no constituïm entitats separades, sinó que estem connectades, de manera que la recerca de la felicitat no funciona sense la dels altres. Parlem, doncs, de manera recíproca, car no existeix felicitat sense oferir-la als altres i, d’igual manera, tenint en compte que tractem amb un sentiment contagiós, s’ha de saber com incorporar-la al cos i a la ment.

Així doncs, l’evolució humana ens pot dir com som o com ens correspon ser, però mai com serem feliços, perquè aquesta responsabilitat recau en cadascun de nosaltres, en ningú més. El que converteix la felicitat en perceptiva, ja que serà la respectiva virtut de cadascú la que tindrà la determinació d’aconseguir-la. D’aquesta manera, el que per a un és una profunda crisi i desgràcia, un altre pot veure un bon exemple o una oportunitat per a una vida millor.

Com a resultat, aconseguiríem dividir-la en una felicitat immediata d’una postergada, ambdues d’igual transcendència. La primera correspondria a quedar-se en el present; puix que la ment influeix en el cos ho sap molta gent, però no tants saben que passa de manera contrària. Somriure o canviar una postura negativa pot invertir aquesta baixa autoestima que tenim inculcada des de petits; doncs, tan important és cuidar el físic com alimentar la ment amb saviesa sense descuidar el nostre esperit. D’una altra banda, considerem una felicitat llunyana, establerta amb el propòsit d’uns objectius que s’han de saber triar correctament, i que ens asseguraran un estat d’autorealització i satisfacció un cop assolits.

De la mateixa manera, el millor aliat i el pitjor dels enemics per obtenir aquesta preuada felicitat és la por. És tan capaç de regular el seu camí com defugir d’ell. Així doncs, en un mateix cor no poden residir junts la por i la gratitud. La gratitud com a amor, ja que la felicitat no és una altra cosa que amor a la vida. Estimem-la.

Per a mi la felicitat és passar bons moments amb la gent que estimo. La felicitat és sentir-se bé i gaudir de la vida sense cap preocupació. Jo em sento bé quan he tret bona nota a un examen o quan la meva mare se sent orgullosa de mi per qualsevol cosa que he fet bé.

Quan estic amb els meus avis vull aprofitar cada moment perquè algun dia no hi seran. Molts cops jugo a cartes amb ells i quan veig que comencen a riure em sento bé. Quan faig una bajanada comencen a riure i a imitar-me, i jo també em començo a riure d’ells amb el que fan.

M’agrada molt quan els meus avis m’expliquen el que han fet i llavors m’ho pregunten a mi. Segurament no els hi importa el que els hi expliqui, però posen cara d’interès perquè el que volen és que la seva néta estigui bé, feliç.

Els meus avis ho són tot per a mi, són els que m’escolten quan tinc un problema i intenten que em senti millor. Recorden cada moment bonic de la meva infantesa i m’ho expliquen tot tan detalladament que sembla que només hagin passat un parell de dies.

Sóc feliç quan la gent que estimo és feliç.

La felicitat és allò que ens passem tota la vida buscant, però cada persona segueix un camí diferent per arribar a ser feliç. Cadascú té desitjos diferents que vol complir per ser feliç. Però com arribem a aquesta felicitat? S’aconsegueix a través d’objectes materials?

Estem en una societat en què tothom pensa que la felicitat s’aconsegueix tenint aquell vestit que tant t’agrada, el mòbil d’últim model, el rellotge que està a la moda… Totes aquestes coses només ens alegren en aquell moment en concret però no ens portaran a la felicitat màxima a la qual volem arribar.

La felicitat ideal arriba en el moment en què et trobes bé amb tu mateix i amb els que estan al teu voltant. Per estar bé no necessites cap objecte material. I allò que és ideal no és real. Per tant, la màxima felicitat existeix? Per ser feliç has de passar també per moments de dolor, de tristesa, i així coneixeràs realment la felicitat.

Crec que la felicitat és la satisfacció propia de veure’t a tu mateix com a tu t’agradaria ser sempre, amb un somriure a la cara, gaudint d’allò que t’ha fet, et fa i et continuarà fent feliç. Però quan ja creus que ets completament feliç, veus que encara hi hauria coses que et farien ser encara més feliç. Malgrat això, la felicitat és diferent per a cadascú de nosaltres. Hi ha persones que amb molt poc ja són feliços i unes altres que necessiten més per aconseguir la felicitat. També crec que si ets feliç, la vida se’t fa més fàcil, veus la vida d’un altre color, per això crec que la felicitat és indispensable per a la vida.

Jo penso que la felicitat no són les grans fortunes, sinó les petites coses positives de cada dia. Però el més important per ser feliç un mateix és sentir-se feliç amb totes i cadascuna de les nostres accions, en poques paraules: estimar-se a un mateix.

Per això, per a mi mateixa, la meva felicitat és seguir gaudint de la companyia d’aquestes persones que fan tot el possible per veure’m somriure, i gaudir de cadascun dels moments viscuts i per viure al seu costat.

La felicitat i el plaer són dos termes que trobo que estan lligats entre si en moltes circumstàncies. Una d’elles podria ser, per exemple, quan aconsegueixes realitzar amb èxit un repte o un objectiu amb què et sents feliç. El triomf obtingut en realitzar-lo pot ser amb diners, fama o algun tipus de reconeixement. Però després hi ha el plaer que sents tu mateix en veure el que has aconseguit amb l’esforç i el treball. I és perquè ho has volgut, independentment del premi obtingut finalment com a recompensa.

Sóc feliç, quan sento aquella cançó que tant m’agrada, quan rebo el missatge que la música em vol transmetre, quan oloro aquell perfum que em recorda a primavera i somric, quan estic gaudint d’una posta de sol, o quan em sento lliure. Tinc la immensa sort de tenir uns amics verdaders, que sé que puc comptar amb ells i que, passi el que passi, seguiran al meu costat.

Estimo tot allò que faig i intento posar la màxima positivitat a cada problema. He après que la felicitat es constitueix de petites coses, petits detalls que a poc a poc van omplint el meu cor i fan que segueixi endavant. Està clar que no puc viure sempre així i, que la vida va i ve; i no sempre les coses surten com un s’espera. Però s’ha d’aprendre dels errors, tot i que potser en el moment en què les coses no surten com esperaves, t’enfonses, plores i plores més, i et preguntes, perquè t’ha de passar a tu això? Després, passa el temps, i et pares a pensar i ho entens; obtens la resposta.

Tot el que passa, passa per alguna raó, així que, sigues feliç, per tu, i si vols aconseguir-ho, només depèn de tu, d’un mateix i de la manera en què mires les coses. Realitza tot allò que t’ompli, encara ets a temps. Et queden moltes coses per fer i tot és possible. La felicitat no està tan lluny, només has de trobar-la.

Hi ha unes dates de l’any que m’agraden molt, i espero no ser-ne l’únic. És el Nadal, en el qual la gent es reuneix en família, parlem de la vida i sobretot gaudim del moment. Quan som junts allà mengem, bevem, etc., però el que fem no és important sinó com ho fem, és a dir, ho fem amb ganes, compartim, intentem que a ningú li falti de res i això al final fa que siguem una família unida i aquest fet em provoca felicitat, la nostra felicitat.

Però ells no són els únics que em provoquen aquest sentiment, els meus amics també em provoquen el mateix i sense tots aquests no sé què faria, ja que fan part de mi i, amb esperança, espero que jo part d’ells.

La felicitat és allò que tot home desitja arribar a tenir, a mantenir-la i allargar-la el màxim que pugui. Bé, doncs, la felicitat és el fet de sentir-se ple, de no necessitar cap cosa afegida al que tens.

Ser feliç per a mi, és un camí ple d’aventures i problemes però que acaben desembocant en un gran plaer. Molta gent comenta que els diners ens fan ser feliços, altres diuen que no, que el que és important és la salut.

En la meva opinió, la felicitat es basa a procurar no tenir més necessitats de les que ja tenim. Sentir-te a gust amb el que ets, amb el que fas i el que tens. Has de dirigir la teva vida per aconseguir aquest propòsit, ja que és el què et farà una vida plena i satisfeta.

Encara que vulgui la felicitat, sempre he pensat que m’agradaria tenir històries de situacions dolentes amb les quals pogués aprendre dels meus errors i explicar-se-les als meus progenitors. Fent així, de la meva historia, un mite i una bona anècdota per a explicar a tothom, com les típiques que m’explicava la meva àvia quan estàvem les dues parlant de la seva vida.

La felicitat d’una persona consisteix a aconseguir un repte o un somni. Però aquest no dura per sempre. Al llarg de la vida, hi ha moltes emocions diferents i la més perseguida, per l’ésser humà, és la felicitat. Però aquesta no dura per sempre i depèn de cada persona. N’hi ha que pensen que es pot ser feliç a través dels béns materials.

En la meva opinió, aquestes persones estan enganyades, ja que el que s’aconsegueix és el plaer, no pas la felicitat. En canvi, hi ha gent que no el necessita i és prudent quan busca la felicitat. És cert que, per a mi, la majoria tria la primera opció, el plaer, però perquè no saben trobar la seva felicitat.

Segons Aristòtil, la felicitat és la finalitat última que ens proposem per naturalesa, és a dir, tots desitgem ser feliços, i com que som éssers dotats de raó, podem triar els mitjans que ens condueixin cap a la felicitat, realitzant-los de la manera més racional possible. Això se’n diu eudemonisme.

En canvi, Epicur diu que tots els éssers vius busquem plaer i fugim del dolor, és a dir, tenim el plaer com a meta de la vida, i hem d’assolir el màxim de plaer i el mínim de dolor. Aquest filòsof parla d’hedonisme individual, que tracta d’assolir el màxim plaer individual. Ell també diu que el principi de la moral és l’equilibri entre el cos i l’ànima, d’acord amb les nostres decisions racionals. I que existeixen els plaers estables, que consisteixen en l’harmonia produïda per absència de dolor en el cos, i els plaers positius, com el de l’alegria.

Jo crec que ser feliç és més important que tenir o sentir plaer, ja que segons quin tipus de felicitat tinguis, pots també sentir plaer.

Que és la felicitat? Realment podem obtenir una resposta clara d’aquesta pregunta? No, no puc respondre aquesta pregunta perquè crec que cada ésser humà ha de saber que és la felicitat per a ell mateix. La felicitat és com un joc, pots perdre o guanyar, depenent dels teus actes guanyaràs el joc, és a dir, seràs feliç, o bé el perdràs i per tant, ja no seràs feliç.

Ara ens trobem en la felicitat social i individual. Jo crec que per obtenir una felicitat social, primer cal obtenir i consolidar la felicitat d’un mateix. Aquesta felicitat ja l’aconsegueixo estant segur de mi mateix, tenint clars els meus pensaments i no tindré raons per estar malament o trist. I si les tinc, fer el possible perquè marxin i torni la felicitat.

Crec també que un ésser humà ha de saber controlar i jugar amb els quatre sentiments: l’alegria, la tristesa, la ràbia i la por. Aquests són sentiments que els tenim interioritzats i que per molt que vulguem sempre els tindrem a dins, preparats per sortir. Com és així, he pensat que cal saber conviure i controlar aquests sentiments i fer una harmonia amb tots ells, per tal d’arribar a ser feliços sent persones, amb tristesa, alegria, por i ràbia. Sense cap excés, sobretot; no són bons els excessos.

Finalment, crec que ser feliç pot arribar a ser un plaer. En el món dels plaers… En fi, n’hi ha moltíssims! Però jo crec que el plaer més gran de tots és la felicitat duradora i segura.

La felicitat per mi és imprescindible en aquesta vida, jo sé que en algun moment seré feliç. Pot haver-hi moments de tristesa, dolor o simplement de voler desaparèixer d’aquest món, però el sentiment en el qual es basa aquest escrit és el més positiu, alegre i el que dóna ganes de viure.

La cosa que sempre m’ha fet molt feliç, és la dansa. Em sento així quan hi penso i quan hi ballo perquè m’agrada. Mai he pensat en una vida sense això. En qualsevol moment que hi penso, em surt un somriure que em costa fer fora de la meva cara.

Sóc feliç tal com sóc, amb tot el que tinc i amb tot el que m’envolta. Tinc tot el que necessito, per tant em comprometo a viure una vida plena de felicitat; vivint cada moment, orgullosa del viscut i envoltada dels que m’estimen i estimo.

Pensar en els records i en el que vindrà em fa ser feliç, ja que estaré acompanyada en cada moment, dedicant-li un somriure en el record més petit de tots perquè per poc que sigui m’ha fet sentir bé.

Estic orgullosa de la vida que m’ha tocat, ja que jo mateixa m’he proposat d’anar-la canviant cap al millor bé personal i estic segura que si segueixo així, la recerca que tant m’agrada transmetre serà cada vegada més gran cap a mi i cap als altres.

Jo sóc bastant crític i materialista sobre les coses, així que vaig a pensar sobre el que és la felicitat. Per a mi, la felicitat no existeix. Doncs la felicitat és una espècie de sentiment que dura poc perquè a mi ja m’ha passat que volia tant una cosa que pensava que amb allò seria feliç. I va ser així, però durant un període molt curt de temps. Així que basant-me en les meves experiències, crec que la felicitat no és més que un estat d’eufòria.

Tot i així, crec que hi ha molta gent que podria tenir un estat de felicitat molt més freqüent que una altra i això passa per l’avarícia, crec jo. L’avarícia impedeix que puguem estar en un estat de felicitat etern perquè aquesta característica humana ens fa voler més i llavors ens fa perdre aquest estat de felicitat per tenir un desig encara més gran.

La felicitat és un estat d’ànim de satisfacció dels nostres desitjos. Els desitjos són diferents per a cada persona i això ens mostra que la felicitat és subjectiva. No es basa en béns materials, sinó en diferents àmbits de la nostra vida: amics, família, aficions, etc.

En el meu cas, per exemple, el que contribueix a la meva felicitat és el cau i tot el que l’envolta. Però el que per a mi és tan especial, per una amiga meva pot no significar res. Per a molta gent, el cau és avorrit, cansat o per als hippies. Jo hi estic des dels set anys i, des que vaig començar, les caminades són uns dels millors moments. No és en si pel fet d’estar hores caminant i patint les dificultats com la calor, quan ens quedem sense aigua i ens deixem les cames en els pendents. El que esperem és al final del dia, les espectaculars vistes, el moment en què arribem al nostre destí i podem descansar, menjar, asseure’ns grans i petits tots junts i comentar anècdotes del dia, cantar cançons amb la guitarra passant fred però amb ganes de seguir allà, uns sobre els altres còmodament, mirant les estrelles i imaginant els seus significats. Pel simple fet d’estar allà tots junts val la pena l’esforç de tot el dia. Per aquests moments i molts més és pel que vull seguir formant part d’aquesta gran família.

És per tant que la felicitat és un desig inesgotable; sempre volem que tenir totes les coses que ens fan feliços per sentir-nos bé. Així lluitem cada dia per allò que ens agrada, ens omple i ens fa sentir a nosaltres mateixos. És per això que em considero feliç, perquè el desig és una necessitat i el que necessito per ser-ho ja ho tinc.

Sóc dins un somni, un dels bons, un d’aquells que la felicitat t’acompanya al llarg d’aquella nit. Quan em desperto a mitjanit i miro el despertador pensant que m’he adormit en un dia de competències bàsiques. És just quan m’omplo de felicitat en veure que encara em queden 3 hores per seguir dormint i somiant a gust. En aquell instant sóc per uns segons la persona més feliç del món. Ja que la felicitat és això, petits bocins que es mostren de tant en tant a la nostra vida.

Si es presentés a cada hora del dia, tindria la felicitat el mateix concepte? Crec que no seria valorada i estimada de la forma que ho fem actualment.

Per això mateix m’agrada pensar que la felicitat no és permanent, perquè així fa que estimem el que som i no el que tenim.

Normalment quan pensem en la felicitat tendim a fer-ho en coses materials: els diners són la felicitat. Per tant, com més ric, més feliç ets. En la meva opinió, aquesta afirmació no és del tot certa.

Com diuen alguns filòsofs, per tal d’aconseguir la plena felicitat s’han de fer bones accions que han de sorgir de manera voluntària, sense esperar res a canvi, és a dir, per ser feliç, l’ésser humà ha de ser altruista. A més, una persona no pot arribar a ser completament feliç si no comparteix la seva felicitat. Per això, considero que és important tenir empatia a l’hora de conèixer noves persones, perquè d’aquesta manera compartim la felicitat amb més gent i ets més feliç. Així mateix, hem de cuidar a les persones que estan al nostre entorn, siguin familiars, amics o coneguts, perquè d’una manera o altra ens ajuden a ser feliços. També podem trobar la felicitat en les petites accions de la nostra vida quotidiana, ja sigui practicant el hobby que més ens agrada o fent allò que més ens apassiona, com, per exemple, practicar algun esport, ballar o cantar, tocar un instrument, cuinar, etc.

Tot això es podria resumir amb aquesta famosa frase: “No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita.” Així doncs, una persona que sempre vol més, mai estarà satisfeta, perquè li faltaran recursos per a ser feliç. En canvi, una altra que ja ho és amb el que ja té, valorarà la felicitat d’una altra manera.

Me dan rabia muchas cosas. En la sociedad en que vivimos todo es superficial. Si se trata del físico de la persona y ésta no encaja en los perfiles, es totalmente criticada. Pero, en cambio, si está físicamente bien, es aceptada por todos. Ninguna persona se fija en otra que no tenga un buen físico, y quien diga lo contrario, miente totalmente. En ningún momento, nadie se fijará en el carácter o la conducta de las personas. Nada por el estilo.

También me da rabia ver como hay gente que te pide mucho y espera cosas de tí, y en cambio, no hace absolutamente nada por tí. Ver como hay gente a tu lado y al día siguiente ya no está. Y con suerte, alguien te hará caso y quizá se acuerde de ti.

La gente, a la que tienes más cariño, es la que menos te suele valorar. Mientras que tú, intentas ayudar y nunca es suficiente. Y lo que más rabia me da, es cuando te dicen que has cambiado, después de no recibir respuesta, alguien te recrimina que has cambiado sólo por darte cuenta de las cosas.

Finalmente, lo que más odio es cuando ponemos nuestra fe en los demás y después los que están a nuestro lado, nos fallan.

En aquesta vida hi ha molts plaers i tothom té moments per a gaudir-los, ja siguin petits i de durada molt curta, o grans i de llarga durada. El plaer és com un petit temps limitat de felicitat.

Per a mi, hi ha molts tipus de plaers: dormir, menjar, escoltar música, beure aigua quan tens molta set, etc. Però un que a mi m’encanta és el de menjar, ja que és una cosa imprescindible per a la vida, que, a més, es pot gaudir. Sobretot, m’encanta quan arribo a casa, cap a les dues del migdia, després d’haver jugat un partit de futbol, quan arribo amb molta gana i que el meu pare em digui que va a buscar una paella que havia encarregat… Això és magnífic perquè quan arriba, ja seiem tots junts a dinar. I jo l’espero amb molta ànsia. Al final, quan ja has acabat de menjar i estàs molt tip, pots decidir fer una petita migdiada, ja que dormir és un dels altres plaers de la vida.

Era un dia, per desgràcia, ennuvolat. El vent, que es podia observar a través de la finestra del menjador, no ajudava a alegrar el dia tampoc. La temperatura rondava els 0° a causa de la gran ventada, la qual es trobava en la zona on visc.

Aquell dia, un divendres, era un dia especial per a mi. Els meus pares em van prometre que aniríem a esquiar a Andorra el mateix cap de setmana, i així ho vam fer. Vam matinar molt per poder arribar a l’hotel, situat a Andorra la Vella, tan aviat com fos possible per desfer les maletes i començar a esquiar aquell mateix dia.

L’alegria que s’apoderava del meu cos era immensa en aquells moments, ja que esquiar ha estat sempre una de les meves aficions esportives preferides des de ben petit. Podria dir que sempre espero l’arribada de l’hivern amb més ganes que qualsevol altra estació de l’any, tan sols per a poder practicar aquest esport, tot i que, com en aquest cas, només el pugui aprofitar un cap de semana.

Quan em pregunten què em fa feliç no sé respondre sense pensar. Em fan feliç les petites coses que em trobo al dia a dia, com pot ser llevar-me una mica més tard del normal en un dia festiu, estar a casa mirant alguna pel·lícula interessant quan a fora és fosc i fa fred, escoltar música, treure un somriure a un nen petit…

De fet, de petita, quan em preguntaven què em feia feliç, sempre responia que era la meva joguina preferida. En aquell moment em devia fer sentir bé el meu osset de peluix. Però, a mesura que passa el temps, trobes que el que et fa feliç no és material i que gairebé no té res a veure amb tu mateix o a alguna cosa que posseeixis, que no té mida ni es concentra en un sol lloc, sinó que simplement és una petita gran cosa que et fa sentir bé i que no per a tothom és igual ni en el mateix grau.

Vaig tancar els ulls, sentia com la lleu brisa d’estiu lliscava per la meva cara, el xoc de les onades componia una melodia que en aquell moment era meravellosa, immillorable. Aquell agradable sol d’estiu que, a poc a poc, anava escalfant la sorra on jo em posava estès.

Tot d’una, vaig començar a pensar en la situació i en el sentiment de benestar que m’omplia en aquell moment. Era allò la veritable felicitat? La sensació d’estar bé amb tu mateix i amb el que t’envolta, aquella sensació que et fa creure que no hi ha ningú més, només tu i la teva ment, envoltats d’una pau i serenitat profunda. Aquella sensació que realment et feia sentir en un núvol infinit de benestar.

Era allò la felicitat? No només es tractava d’una mera situació passatgera, que s’acabaria en un moment donat. En aquell moment m’era igual, podia ser que les immenses ganes de perdre’m en l’interior del pensament que m’anaven envaint, m’estiguessin ennuvolant la ment, no ho sé.

De mica en mica, aquells pensaments es van anar diluint en una son profunda, una son que tacava de negre l’interior més profund de la meva ment. Una son, que provocava que aquella sensació de felicitat s’anés esfumant en l’oblit.

Les persones tenim moltes metes, molts projectes pel futur, moltes il·lusions; i qui diu que no les puguem arribar a aconseguir? Estem en una època de trànsit i canvi, l’adolescència, tenim moltes inseguretats i dubtes sobre què farem en el futur i si el que ara estem fent no ens fa del tot feliç perquè en un futur ho hauria de ser?

Per ser feliç no cal tenir grans coses, ni una gran casa, ni milions d’amics… A vegades t’has de parar a pensar una mica la situació d’altres persones o simplement d’altres cultures (les seves lleis, els seus drets, la seva economia…) poden de veritat ser felices? Algunes si i algunes no. Arreu del món hi ha molta pobresa, molta fam, nens amb pocs recursos d’anar a l’escola i gent que s’esforça per la seva família perquè puguin tenir algun aliment per a la seva subsistència. Mentre que nosaltres, ens queixem de la nostra pròpia vida: perquè hem d’anar a l’institut?, per què no puc tenir aquest objecte i els altres si?… Potser ara no valorem les oportunitats que ens han donat i si ara no ens agrada ni ens fa del tot feliç el que fem, potser en un futur agrairem que gràcies a aquestes oportunitats i tots els mitjans possibles que hem tingut al llarg d’aquest viatge hem trobat el sentit de la vida i el que de veritat ens fa feliç.

Una amiga meva em va dir: “Saps Marc, tinc un conflicte d’interessos amb mi mateixa: m’encanta menjar coses dolces (referint-se, per exemple, a la brioixeria tipus croissant, dònut o a la xocolata en qualsevol de les seves varietats, etc.) però vull gaudir d’un bon cos, atlètic, que llueixi la roba i que agradi als altres i sobretot m’agradi a mi.”

Doncs pensant en les paraules de la meva amiga, entenc perfectament com es referia a què no sempre allò que ens dóna plaer durant un moment, més o menys llarg, és sinònim de felicitat. És més, de vegades passa tot el contrari: allò que ens fa feliços, sovint també ens fa patir.

Ella sentia un gran plaer mentre menjava un dònut, però no s’ha de confondre amb la felicitat; la felicitat li aportava el fet de gaudir d’un cos espectacular (i tot el que d’això se’n derivava, com sentir-se més segura de si mateixa, agradar-se, agradar els altres, sentir-se més saludable, etc.) i, aquest cos, l’aconseguia amb esforç i sacrifici, fent esport pràcticament cada dia, fet que no identificava com a plaent, més aviat al contrari en determinats moments (com quan havia de matinar per sortir a córrer, les lesions, el cansament, etc.).

Clarament, menjar un dònut li donava plaer i fer esport per mantenir un bon cos, li donava la felicitat, que no el plaer. Penso que és important que cadascú identifiqui allò que el fa feliç, i lluitar per aconseguir-ho, perquè encara que no sigui un plaer instantani, pagarà la pena la felicitat que se’n derivarà.

Com diu Aristòtil que tothom va a la recerca de la felicitat per a la seva vida, les persones sempre buscaran sortides per tal d’obtenir una finalitat bona. Ser feliç per mi, diria que és com un estil de vida. Tu decideixes ser feliç o no ser-ho. La felicitat és un terme que normalment la majoria de gent l’entén i el sent per igual. Provoquen felicitat les coses semblants universalment. Un exemple bastant clar: una persona sempre buscarà tenir amics que el facin feliç, es distraurà amb coses positives i s’allunyarà de la gent que el fa sentir malament o que li pren les ganes de fer coses que li aporten felicitat.

En canvi, el terme del plaer segons Epicur és totalment diferent. Buscar o arribar al plaer seria sacrificar-se en alguna ocasió o lluitar per allò. També podrien haver-hi unes conseqüències fins a arribar al punt de plaer amb què l’ésser humà pogués gaudir. Ja que no és un estil de vida, el plaer no es busca, s’hi arriba a base d’alguns objectius que ens proposem. També podríem dir que el plaer és una cosa més intima o més personal. Es considera plaer aquella cosa o situació en el moment en què “es posa a la balança” tot el que t’has esforçat per aquell benefici obtingut. Com a exemple, podria dir la situació d’una persona obesa no es pot permetre molts “plaers alimentaris” per menjar perquè té un excés de greix. Si aquesta persona fes el sacrifici de seguir una dieta i deixar enrere els greixos i fer més esport, acabaria obtenint el seu pes ideal i se sentiria millor amb si mateixa, procurant una vida més saludable.

Actualment, vivim en una societat en la qual ens intenten fer creure que la felicitat es basa en objectes materials i en tot allò referent al consumisme, però, què és realment allò que ens fa feliços?

Anys enrere, quan érem més petits, respondre aquesta pregunta hauria estat fàcil: la nostra joguina preferida, els nostres pares, fins i tot anar a l’escola… Però ara, si ens preguntem això, trobar una resposta ens costa més. És veritat que moltes coses que comprem ens fan feliços, però n’hi ha moltes de no materials que encara ens en fan més. Amb això vull dir que, si prescindíssim d’aquests objectes materials que creiem imprescindibles, podríem seguir sent feliços amb els petits records de la infància, moments amb els amics, els somriures dels nostres familiars… Mentre que si invertíssim la situació, deixant de banda els sentiments positius però tenint tots aquells productes materials que volguéssim i que creiem que ens aporten felicitat, estic segura que no seríem tan feliços i que ens sentiríem sols i sense l’estimació de ningú.

Per tant, si el que realment volem és assolir la felicitat, no ens hauríem de preocupar tant en aconseguir el nou mòbil que ha sortit al mercat, ni aquell joc que tant ens agrada, sinó de trobar-nos a gust amb nosaltres mateixos i amb els que ens envolten, perquè és d’aquesta manera com som feliços.

L’home, moltes vegades, actua per obtenir aquell plaer que ha estat buscant, però hi ha vegades que el plaer no és suficient per a l’esforç o la dedicació que s’hi ha posat.

Existeixen dos tipus de plaers: els plaers quantitatius que són aquells que es mesuren en quantitat i els plaers qualitatius que són els que es mesuren en qualitat. A parer meu, prefereixo mesurar els plaers per qualitat, però a vegades no sempre és millor buscar la qualitat, però això depèn de la persona.

Moltes vegades, les persones es paren a pensar abans d’actuar per a obtenir un major benefici, tot i que després de fer-ho, es poden equivocar al deixar-se arrossegar per les passions.

L’home sempre busca el plaer per naturalesa, sense adonar-se que fa totes les accions per aconseguir aquesta satisfacció.

La felicitat ens transmet satisfacció, per això tots desitgem ser feliços i triem els camins que ens condueixen a aquesta finalitat. Ser feliç no només és somriure, també és reflexionar sobre la tristesa, saber que val la pena viure i deixar de ser la víctima dels problemes. Jo només sóc feliç quan les altres persones que estimo també ho són i em conformo amb les petites coses de la vida, que són les més significatives i les que et fan ser feliç de veritat.

En Gerard, un home ric com qualsevol altre ric, que viu de la seva herència que prové de generacions i generacions d’homes majoritàriament infeliços i tranquils. I quan dic tranquils, vull dir “econòmicament tranquils”, aquells que gràcies als seus diners no assolien la felicitat, sinó que vivien amb menys coses de les quals preocupar-se.

Han intentat assolir la felicitat de moltes formes, viatjant arreu del món, comprant les cases més extraordinàries, menjant en els restaurants més luxosos… En alguns moments han estat feliços, però ha estat una felicitat efímera: han obtingut una falsa felicitat, emmascarada, la que podien pagar… És impossible assolir aquesta meta sense esforç.

Potser en Gerard ja veu l’error que està cometent: el mateix que tots els seus avantpassats han comès. Però potser el descobreix a temps, abans que la seva vida s’apagui del tot i s’adoni que tota aquella felicitat que havia comprat ja no li serveix per a res.

Des que era petit veia com en sortir de l’escola de primària, hi havia una taula on els alumnes de quart de l’institut hi venien pastissos per guanyar diners, per poder anar al viatge d’estudis. I jo pensava: “On aniré quan vagi a quart? Quants diners em costarà? Ens portarà molta feina als meus companys i a mi aconseguir diners per anar de viatge? Hi hauré d’anar amb avió?…” Però sempre acabava amb la mateixa conclusió: “Ara sóc petit i encara falta molt. Quan vagi a quart ja ho sabré. Encara falten molts anys.”

Doncs estava equivocat. No faltaven tants anys com em pensava. Ara ja hi sóc! I ara sí que em puc contestar totes les preguntes que em feia a mi mateix quan veia a aquells alumnes preparant el viatge. Ara ja ho sé, aniré a Amsterdam! També sé quants diners necessitarem, aproximadament uns cinc-cents euros. I que ens costarà aconseguir els diners per al viatge. En efecte, hi hauré d’anar amb avió, tot i que no m’agraden gaire els avions… Però la resposta que tinc més clara és que, de ben segur, tots junts ens ho passarem d’allò més bé a Amsterdam!

No tots els plaers són iguals. Alguns també són auditius, visuals o d’altres tipus. Quan tens fam i arribes a casa, si et trobes un bistec boníssim, sents un plaer positiu i immediatament et canvia l’expressió de la teva cara. Quan jo escolto la música que m’agrada, depenent de la cançó, això em transmet un tipus de missatge, de records o d’emocions ben diferents de les altres que puc escoltar.

Un plaer ens fa despertar els nostres interessos i passions. Una cançó, per exemple, pot motivar-te a aprendre’t la lletra o a començar a tocar un instrument. Quan escolto música sóc feliç.

Feu la prova. Jo l’he fet abans de redactar aquest escrit. Atureu-vos a la vorera i observeu totes les persones que van amunt i avall, homes, dones, nens… Amb gos, sense gos, anant a treballar, a passejar… Tant és! Quantes d’aquestes persones són felices? No ho sé! Una persona feliç és aquella que té un somriure als llavis, que li brillen els ulls, que és agradable i, sobretot, que se sent bé amb ella mateixa.

Moltes vegades veiem persones que tenen un caràcter agre, és a dir, un caràcter antipàtic i poc sociable per què, segurament, tenen algun sentiment negatiu o de culpabilitat que no les deixa sentir-se realitzades. I si no et sents realitzat, no et pots sentir feliç del tot. En canvi, hi ha persones que de seguida les veus que són amables, tolerants i agradables, les quals segurament són prou felices. També trobem persones que un dia estan bé i al següent no. Doncs jo crec que tenen alguna angoixa que no els deixa arribar a la felicitat.

Jo sóc feliç. Em considero una noia feliç. Lluito cada dia per ser-ho i perquè ningú m’ho impedeixi. Però moltes vegades no depèn de mi. Quan depèn de les altres persones, intento sentir-me positiva i equilibrar el meu estat d’ànim per aconseguir la felicitat. Ens hem de treure de dins els remordiments i tot allò que ens oprimeix per ser forts i gaudir senzillament de la felicitat.

Parlaré sobre el que és per a mi la felicitat. Per a mi, la felicitat és sobretot sentir-se bé amb un mateix, és a dir, fer realment allò que ens agrada. La felicitat és lluitar pel que volem. I si ho aconseguim, ens arriba el sentiment d’alegria.

Les persones infelices són les què no han pogut aconseguir el que desitjaven, potser perquè no han lluitat prou o bé perquè no ha pogut ser. Però jo, personalment, sóc feliç, ja que faig el que m’agrada i tinc al costat les persones per les quals sento molt d’afecte.

Tothom es mereix tenir aquest sentiment de felicitat. Podem aconseguir tots els reptes que se’ns posin al davant; això si, sempre que ho intentem de veritat.