LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dijous! Per fi dijous, només queda un dia i ja és cap de setmana! M’he passat tot el dia pensant què faré; aniré al cinema, quedaré amb les amigues, veuré el Barça, miraré alguna pel·lícula, etc.

Però, tot s’esborra del meu cap, quan, arribo a casa i em diu la meva mare; Anna, recorda que t’has de preparar la maleta, demà marxem a “La Galera”.

Llavors, és quan recordo que cada Castanyada marxem a una casa rural. Hi anem amb altres famílies que també tenen fills, però no n’hi ha cap de la meva edat, i és una mica avorrit. Tots anem amb cotxes 4×4, fem excursions per la muntanya caminant (que per cert, a mi no m’agrada gens), visitem el Delta de l’Ebre, etc.

Jo entenc que els pares, no només els meus, vulguin marxar algun cap de setmana fora, perquè es passen tota la setmana treballant i volen canviar una mica d’aires. També entenc que s’ho passen bé amb els seus amics i suposo que a mi em passarà el mateix quan tingui la seva edat.

Cada any, quan marxo, penso: “m’avorriré com una ostra”, però quan torno, me’n adono de que els meus pares han intentat que jo estigués a gust i sincerament, en el fons, no m’ho he passat tan malament com em pensava.

Anna

Ja tens 15 anys. Vas a 4rt d’ESO i encara no tens del tot clar que es el que vols fer.
A molta gent amb 15 o 16 anys d’edat els passa el mateix que a tu, i es normal, encara no som persones madures i anem de bojos per la vida sense que ens importi que passarà dintre de dos dies, per això no ens parem a pensar què passarà dintre de deu anys.

Quan  tothom pregunta “Què vols ser de gran?”, jo no sé ben bé que contestar.

De petits ja ho tenim ben clar que volíem ser, un volia ser veterinari, l’altra astronauta i passaves de ser astronauta a ser metge. Però ara és moment de posar-nos serios i decidir tot el nostre futur.

Et comences a estressar i a preguntar-te, “Què passa si no m’agrada això?” “I si no trobo treball?”  “Com començo a organitzar tota la meva vida?”.

Intentes explorar totes les teves opcions. Mires quines són les assignatures que se’t donen millor, però, què passa amb el que ens agrada a nosaltres, amb el que realment voldríem dedicar-nos la resta de la nostra vida?

Avui dia, has de fixar-te amb quin treball tindràs un bon futur i  si guanyaràs suficients diners com per mantenir-te a tu i a la teva família.

Jo crec que l’única solució és experimentar, com la majoria de coses en la nostra vida.

Alba Canals

Se siente  ligera, casi flotante. Finalmente  se ha graduado!  Ahora comienza la vida real. Un puesto de trabajo. Dinero. Participar en la sociedad. Independiente. Espíritus buenos. Aprieta  el acelerador del coche con mas fuerza, emocionada por lo que  esperaba en el futuro.

Pasa por un puente y es cuando ve muchos cuervos volando sobre su coche.  Ella odia a los cuervos, el día que fue  enterrado su abuelo (cuando era una niña), se sentó en silencio,  llorando en el cementerio, triste, y los cuervos la observaban. Algunos giraban  la cabeza, y se levantaban  sobre sus pies. Otros tomaban las alas y volaban  hacia ella, con grandes sombras.

Coches tocan  la bocina, suena el  freno. Mueve el  volante para desviar un vehículo que se acercaba. Madre mía!

¡Qué trágico, al comienzo de un futuro prometedor, un accidente mortal para ella! Todo se termino antes de que comenzar, o al menos eso parecía.

Mira a través del parabrisas y ve una luz  brillante. Regularmente escucha la alarma de la ambulancia.

De repente desaparece de  las carreteras, los cuervos desaparecen. La luz brillante ya no se ve y ya no se escucha el sonido de la ambulancia.  Esta sobre una superficie blanda. En una cama,  parece ser que solo fue  un sueño.

Es consciente del  dolor punzante en el brazo, dolor  en la nariz y dolor pesado por  golpes en la cabeza. Una sensación de malestar se ha extendido como una ola a través de su cuerpo. Sólo entonces se dio cuenta, por la  olor: olor a hospital!

Sorprendida,  abre los ojos. Un hombre enmascarado aparece en su visión, ella lo observa. Es obvio que algo pasó.

Se siente desorientada en ese extraño lugar donde ni siquiera sabe cómo llego.
El  médico personal entra sin llamar, un médico extranjero interfiere con ella. Le dice que ha estado en peligro.

Ella se limitó a preguntarle al doctor lo que había sucedido, pero él le dijo que no hable y que duerma.

Le hizo caso, cerró los ojos los ojos lentamente hasta caer en un sueño profundo del cual nunca quiso despertar…

Kiana Beijleveld

Com cada setembre, tornem ha despertar del somni il·lusori de l’estiu, veient-nos captius de nou d’allò que en diuen viure.

A tu i a mi, ens continuen creient bèsties salvatges, i a la vegada futur; irònic, no?

Així doncs, de volta a la gàbia, fins que aprenguem a dar la poteta. Et cauran fuetades fins que no sàpigues mossegar-te la llengua, baixaràs dels núvols amb galledes d’aigua freda. D’aquesta manera creuen que, com sempre ha sigut, acabarem conformant-nos dins del que s’ens demana.

La creativitat acceptada, fins a cert punt , per descomptat. “ No et passis de llest” et diran. Desaprendràs a pensar per aprendre a memoritzar i obeir manaments. “ Pensa per tu mateix” típica consigna d’un típic hipòcrita, i el teu intent serà devorar el primer full que se’t passi pel davant (sigui química biomol·lecular o la guia de telèfons) provant inútilment de veure-hi algun sentit.

No odiïs al qui diu ensenyar-te, és tan presoner com tu. La seva esperança, semblant a la teva; també creia que amb els anys acabaria sent lliure d’aquells grisos murs. Il·lús! les excrecions que vessa sobre la pissarra, no són més que l’amargor que l’omple. L’omple des de el dia que deixant enrere els grisos murs, s’adonà que no eren aquells els que l’aturaven.

Que la frustració i el desencís seguien allà, les pors no se n’havien anat, es mirà les mans i llavors es veié encadenat per l’obediència, imposada pels anys.

Alguns, desesperats, intenten ara salvar-nos a nosaltres d’allò que han passat. Però els murs segueixen allà, i acabaven cansats de topar-hi, estèrils d’il·lusions; com en un principi el sistema manava. D’altres, encesos d’ira, s’equivocaran i voldran pagar-ho amb tu, inconscients de que la falsa moralitat que t’imposen i pregonen, és la culpable de la seva desgràcia.

Tu i jo, segurament acabarem com la gran majoria. Després de tants anys de viure de l’esperança, acceptant tot retall als nostres somnis, veurem que no hi ha més futur que el que ja ha set escrit. Ens buscarem una bona casa, una bona feina, la muller obedient o el marit treballador; el marit obedient o la muller treballadora, un bon cotxe, un bon televisor… amb una mica de sort unes bones vacances, on puguem esquivar la realitat uns dies .

O bé, si ho prefereixes, podem aficionar-nos a l’heroïna, no importa pas; sempre que no et queixis. Com si vols furtar carteres, o escapçar jovenetes en carrers foscos. Al sistema, sempre que no et queixis, no li seràs molèstia. Blanament, farà allò que et pertoqui: oficialitzar la teva addicció subministrant-te dolces dosis de metadona, posar barrots a la presó que t’envolta o declarar-te boig… Mentre no et queixis, més enllà del que et pertoca, viuràs mitjanament tranquil dins del teu propi eufemisme de llibertat.

Recorda sempre, que vius en una societat tan perfecta, en un sistema tan superior; que accepta fins i tot la seva imperfecció. Això si, vigila, perquè no suporta les crítiques.

Alexander

Recordo els primers anys d’escola, arribes i tot és nou, tot et sorprèn, estàs impacient per conèixer els teus nous companys que seran els que passaran amb tu els següents anys de la teva vida. Són els que en els mals moments t’acompanyaran o t’abandonaran, et faran riure o plorar, però seran ells els que t’acompanyaran durant tota la teva infància.

Quan ets petit no et pares a pensar com preguntar-li a un nen o nena si pots jugar amb ell, directament et poses al seu costat i comences a jugar amb ell. No t’importa que sigui alt, baix, moreno, ros, guapo o lleig, només penses en passar una bona estona amb el teu nou amic que tan poc t’ha costat conèixer, no en la imatge que et donarà jugar amb ell.

Quan ets adolescent tot això ja s’ha perdut, has perdut a molts d’aquells amics de d’infància, però t’adaptes a un nou grup d’amics i d’aquí no surts.

No se’t fa gens fàcil relacionar-te amb una nova persona, apareix la vergonya, el dubte de si t’acceptarà tal i com ets o que s’aparti de tu a l’instant per la raó que sigui, que et critiqui o que t’admiri, entre altres coses.

Et preocupen moltes més coses, a vegades ja no parles amb una persona per l’aspecte físic que té o perquè no t’han parlat bé d’aquesta, però la realitat és que t’has deixat influenciar, no coneixes a aquesta persona, però et fan conèixer una part d’ella que no saps si és veritat o és només un prototip d’aquesta.

El que em pregunto jo és el perquè no podem seguir sent nens petits en això per molt que en tots els altres aspectes siguem els adolescents que ens toca ser. Tots seriem amics, sense complicacions, sense classes socials, ningú seria popular i ningú seria un “friki” més, ningú seria millor que ningú.

Però, això no és més que un somni impossible no?

Marta

Avui, quan he anat a dinar he posat la televisió, ho estaven donant les noticies. normalment no em paro a mirar-les, excepte els esports que per mi són molt mes entretinguts. Però com ha sigut la primera noticia que ha sortit m’he posat a mirar-la, ja que m’ha impactat bastant. Deia que aquesta matinada un home havia assassinat a la seva dona i que l’havia decapitat. S’havia passejat per tot el poble amb el cap de la seva dona ficat en en una bossa de plàstic. Després l’home havia trucat al seu germà per dir-li que es suïcidaria. Al cap d’una estona la policia havia trobat el cos de l’home al costat d’una torre d’electricitat.

Aquesta era la cinquantena víctima per violència de gènere en el que portem d’any. Aquestes violències s’haurien de parar el mes ràpid possible. També hi ha molts casos de violències de gènere que no acaben amb la mort però que també són iguals d’importants ja que la persona atacada ho passa tan malament que es pot arribar a suïcidar. Però el que em molesta més de tot és que aquesta violència també se’ls hi fa a molts menors que no es poden defensar contra els adults i que a causa d’això sofreixen molts trastorns. Fins i tot hi ha hagut casos de haver matat als teus propis fills. Això és el que no he entès mai, com una mare pot matar al seu propi fill que a lo millor no havia complert ni el seu primer any.

Marc

Riing-Riing…

Carai, si que n’és de pesat aquest despertador. Em desperta cada dia de dilluns a divendres a les set del matí.

Mira què, abans d’aixecar-me reviso uns quants cops l’hora, però al final m’acabo despertant.

El pitjor no és solament fer l’esforç de llevar-te, sinó que també has de fer deures i estudiar quasi cada dia. I almenys a mi, si agafar el llibre em suposa un gran esforç, ja ni t’explico començar a llegir-lo.

He arribat a la conclusió, que no tinc força de voluntat. Com cada any, em dic a mi mateix que aquest curs serà diferent, que estudiaré més i faré els deures abans. Però a l’hora de la veritat mai ho faig i ho reconec. És agafar el llibre i em comencen a donar marejos, veig borrós…

Però no em queda una altra que acabar-ho fent. El primer dia que els alumnes entrem al institut ja estem desitjant que sigui estiu, i tornar a fer vacances. Però queden molts mesos encara i haurem d’aprovar si no volem repetir. I la vida continua…

Jaume

Un diari personal és l’espai on algú va abocant per escrit les seves vivències, reflexions, experiències, sentiments, records, expectatives, il·lusions, sentiments, etc… Normalment és un document força íntim, que no té cap altre destinatari que un mateix. Aturar-nos una estona cada dia per pensar la jornada transcorreguda és un bon costum, i l’hàbit  del diari escrit és una manera de forçar aquesta reflexió.

És clar doncs, que un “diari” públic com el que us proposo no és un diari íntim, encara que s’hi assembla pel que fa a proporcionar-nos un espai per a la reflexió. Tal com hem comentat a classe, es tracta d’aconseguir que cada dia una persona de cada aula publiqui el seu escrit. Quina mena d’escrit? El mateix que he dit respecte del diari personal, val per a aquest diari públic col·lectiu: “vivències, reflexions, experiències, sentiments, records, expectatives, il·lusions, sentiments, etc..” de la persona que signa l’escrit. No es tracta, doncs de “fer una redacció” o “explicar una història” sobre el primer que se’ns acudeixi. Cal que el protagonista de cada escrit sigui qui el signa, perquè allí hi aboca el que pensa, recorda o desitja, el que li ha agradat i el que no, etc.

En aquest sentit, l’escrit d’en Jordi, el primer del Diari de Quart, és un exemple de la mena de continguts que han d’anar omplint aquest projecte de diari col·lectiu.

Josep Maria

Aquest matí m´he llevat i he llegit el diari. He vist una notícia que a mi particularment m´ha escandalitzat. Dues persones condemnades a presó per llançar objectes a mossos d´esquadra, aprofitant que la gent va anar al carrer, a celebrar el gol d´Iniesta contra el Chelsea.

I aleshores em pregunto, per què sempre hi ha gent que ha d´espatllar el futbol, gent que no et permet tenir una tarda agradable de futbol amb els teus fills, gent a la que de sobte se li acudeix agredir a uns mossos d´esquadra, gent que no tenia res millor a fer que trencar coses. Així és com a un se li treuen les ganes d´anar a celebrar les victòries del teu equip.

Penso que, si no estan d´acord amb aquesta societat o que no els hi cauen bé els mossos d´esquadra, que facin un escrit de reclamació a l’ajuntament, o que recullin firmes, però mai utilitzar la violència, perquè mai ha servit de res. Que pensin en els mossos d´esquadra que l´únic que fan es vetllar perquè la llei es compleixi, i si això tampoc els importa, que pensin en les famílies dels mossos d´esquadra. Perquè per culpa d´aquestes persones hi han dones que han perdut els seus marits, homes que han perdut els seus germans, i fins i tot, hi han nens, que han perdut els seus pares.

Jordi

Benvinguts al bloc de quart! Aquest és un espai per publicar els nostres escrits, llargs o curts, seriosos o divertits, el cas és que tots puguem llegir i comentar el que tots els altres escriuen. Explicar experiències, reflexions, històries, idees… és una de les coses que ens caracteritza com a éssers humans. Xerraires com som, hem inventat un mecanisme que ens permet anar més enllà de les paraules dites: les podem fixar, ampliant així el nombre dels nostres interlocutors.

L’escriptura ens permet, d’altra banda, fer allò tan important i infreqüent de “pensar les coses abans de dir-les”, i anar més enllà de la comunicació necessàriament improvisada del parlar, i, així, aconseguir una coherència , un ordre, una claredat i una precisió majors que en la paraula parlada.  I l’esforç necessari per aconseguir-ho -res de bo es construeix sense treball- és una formidable gimnàstica intel·lectual, útil a tots els efectes per a aquests animals xerraires que som.

Josep Maria