LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Yes, we can!” Aquesta frase ha portat molta moral a aquelles persones a qui la política els va fallar.

Obama va ser qui ho va dir, el primer president negre dels Estats Units. Ell va ser el preferit per a moltes families americanes i molts països del món, ja que va prometre moltes coses per fer que Estats Units continués sent un país molt important per tot el món. Una de les coses que va prometre va ser tancar Guantánamo, una presó americana a la illa de Cuba, on hi ha o hi havia força terroristes islàmics. També va dir que retiraria les tropes de Iraq i d’altres… Entre aquestes promeses, per aconseguir una mica més de Pau entre els demés països contra els qui havia tingut polèmiques i guerres anteriorment, li van concedir el premi Nobel de la Pau. Obama ha aconseguit arribar molt lluny en el camí en el que va començar, però,  jo crec que concedir-li un premi Nobel a una persona per tot el que ha promès no té gaire sentit, ja que pot canviar d’opinió al cap d’un temps i començar a canviar les seves ideologies polítiques: com canviar les lleis del país per poder quedar-se amb la presidència o tornar a enviar exercits contra països que tenen suficient petroli.

És per això jo pregunto: “és correcte donar-li un premi Nobel a una persona pel que ha promès i en comptes en una que està lluitant dia i nit per aconseguir la llibertat, acabar guerres amb la parla o totes les accions possibles… no, només pel fet de que no és reconeguda mundialment?” Suposo que la vida és molt cruel en aquests aspectes i en com totes les persones que sofreixen per aconseguir fer realitat els seus somnis no tinguin cap reconeixement per altres amb qui no mantenen contacte.

Mandela va aconseguir a partir de l’expressió oral, i no amb la guerra, l’acabament del racisme a Sudàfrica, on la majoria dels ciutadans eren negres, contra els blancs. A ell també li van concedir el premi Nobel, però ja passada la seva acció, a Obama li han concedit només per prometre unes accions que vol fer. Així que si ara donen Nobels de la Pau per prometre coses, molts dels altres presidents que han promès diverses accions també haurien de rebre un Nobel.

No ho dic per gelosia, ja que no en tinc pas, però hi hauria d’haver una mica més de sentit als premis importants sobre què és prometre i què és actuar.

Ricard Rodríguez

Avui dilluns, dia de festa, m’he quedat a casa, ja que he tingut un cap de setmana bastant mogut. Pràcticament no he tingut temps per mirar la TV i estar a l’ordinador perquè he hagut defer tots els deures que, en teoria, havia de haver fet entre dissabte i diumenge.

I és que va bé tenir un dia per descansar després d’un cap de setmana frenètic, ja que, sempre és el mateix, estàs tota la setmana esperant a que arribi dissabte i, quan arriba, se’t passa volant i no tens temps per descansar per que ja torna a començar la setmana i has d’anar a l’’institut.

Clar que, mirat d’una altra manera, tenir una jornada sense anar al ”cole”, per algunes persones, en les que jo m’incloc, fa que ens tornem més mandroses i, a l’hora de fer els deures, no ens hi posem fins a l’últim dia. Tenim la idea de que, si dilluns no hi ha institut, tenim més tranquil·litat per fer els deures però, mai acaba sent així. Sempre diem allò de: -¡Bah! Ja els faré dema! I llavors van passant les hores fins que arriba el dilluns i ho has de fer tot a corre-cuita.

Per tot això, crec que haurien de deixar de ficar jornades de festa els dies següents a un cap de setmana i posar-los els divendres, per el bé dels estudiants!

Marc Riera

Quan coneixem a algú, tots pensem alguna cosa sobre aquesta persona, ja sigui bona o dolenta. Encara no sabem res d’ella; potser el nom, la seva edat, on viu, a què es dedica…, però al cap i a la fi, res important. No sabem si és bona persona o no, si és simpàtica o tot el contrari, si és educada o incorrecte, si es pot confiar en ella o no… Tot i així, prejutgem, és dir, jutgem abans de saber res. Això, ho hem fet tots alguna vegada. No només prejutgem la forma de ser d’algú, sinó també, com actua. I jo em pregunto, tenim dret a fer-ho?

Fa temps va sortir a les notícies una dona que anava al tren en un vagó on només hi havia dues persones: ella i un home, assegut un parell de seients darrere seu. Quan el tren va parar, va entrar un home i va colpejar brutalment la dona, pel simple fet de ser sud-americana . Mentre li propinava cops de puny i de peu, les càmeres de seguretat del tren van gravar com l’home del darrere ho estava veient tot, immòbil, sense fer res per impedir la pallissa.

Si aquesta situació es mira des de fora, es podria pensar, per exemple, “Com pot quedar-se mirant tan tranquil·lament?”. Segurament, és el que va pensar molta gent aquell dia, al veure la notícia a la televisió. Però si t’atures un moment, ho analitzes més detalladament, empatitzant amb l’home del vagó, i et preguntes “Què hagués fet jo?”, te n’adonaràs de que no és tan senzill com opinar i ja està. Si jo fos aquell home i m’hagués trobat en una situació com aquesta, el més probable és que la por i els nervis m’haguessin impedit moure’m. No tothom és, per sort o per desgràcia, tan valent ni té tan de valor com per moure ni un sol dit en un moment com aquell.

Quan opinem sense tenir informació ni proves suficients, o sense posar-nos al lloc de l’altre, estem prejutjant. I tornant a la pregunta anterior, tenim dret a fer-ho? Penso que no. No tenim dret a decidir si algú ha fet bé o malament alguna cosa, o a opinar sobre res ni ningú, sense informar-nos primer. I encara que és injust i no està bé, tots ho hem fet algun cop. Així que, abans de jutjar res, hem de saber, per nosaltres mateixos -no pel que ens han dit- com és el que anem a jutjar, ja sigui una persona o situació i després d’això, només després, tindrem dret a opinar i donar el nostre punt de vista.

Andrea S.

“Ja passen vint minuts de l’hora; com és que no comencen?”-comento-. “Aquest país és així” -em respon- “això seria impensable a França o a Alemanya” -conclou el meu interlocutor, contundent, abans d’iniciar un llarg discurs entorn de les virtuts cíviques dels habitants d’aquests països, virtuts que contraposa a la lamentable “manca d’organització, rigor i civisme” que es pot observar arreu a casa nostra-. Ho afirma amb tal seguretat que ningú no gosaria pas contradir-lo. El cas és, però, que ell encara no fa ni deu minuts que ha arribat!

Suposo que l’hauria de respondre posant de manifest la incoherència entre les seves paraules i la seva conducta, tot fent-li notar el seu retard, però de seguida desisteixo. Estic convençut que m’explicarà els embolics i entrebancs que ha hagut de patir, i no em ve de gust que m’expliqui la seva vida. No és la primera vegada que ens trobem tots dos en una situació semblant i que he de suportar les raons per les quals, en mig d’un oceà de bàrbars deixats i mal educats, ell és una illa de civisme amb butlla especial per arribar tard. Els seus retards són accidents inevitables. Els dels altres, manifestacions d’un país essencialment endarrerit i tercermundista.

El meu acompanyant sosté que, acostumats com estem a no protestar educada però enèrgicament davant d’aquestes coses -aparentment petites però fonamentals- hem acabat construint una societat mancada de rigor i d’autoexigència. Davant del retard d’avui, per exemple, sosté que no m’hauria de limitar a una protesta amb veu baixa, que no arriba a ningú. Hauria de presentar una reclamació  formal (per escrit, és clar) als responsables de l’espectacle per tal que no pensin que ja ens està bé que comencin quan els vingui de gust. Tal vegada té raó. Ens cal millorar “detalls”, com ara ser puntuals, escoltar-nos més, no cridar, etc. que faciliten la convivència. I segurament també hauríem de ser menys condescendents davant dels incompliments de valors cívics com aquests i tants altres. Però no avançarem pas amb paraules (ni que siguin escrites): al meu acompanyant li fallen els fets.

Josep Maria

Un dia d’estiu d’allò més assolellat, vaig decidir anar a comprar el pà. Eren les dotze i mitja del migdia, quan de cop i volta se’m va ocórrer anar a fer un tomb i així estalviar-li feina al meus pares. Vaig sortir de casa caminant tot tranquil.

Al arribar al poble, vaig haver de prendre una decisió; a quina botiga anava a comprar el pa. No va ser gaire difícil, i vaig decidir anar a la “Bleda”. Tot just arribar a la botiga, vaig picar el timbre. “Ding” “dong”, i ningú m’obria. Vaig estar esperant cinc minuts, fins que vaig decidir saber el que passava, ja que la panederia estava oberta. Jo, vaig enfilar-me, i per un petit espai, vaig observar tot el que passava. El paneder, estava molt ocupat parlant amb una senyoreta molt atractiva, i vaig entendre, que se li en fotia que estigués picant el timbre, i a més un vailet com jo.

Davant aquella situació, vaig sentir-me impotent, perquè veia que no podia fer-hi res. Jo, que estava molt enfadat i amb cara de pomes agres, vaig marxar a la panederia més propera: “La Figa”, on allà si que van atendre’m bé.

Gerard Sanchez

Ja fa temps que ho estic pensant. Però que és el que vull de debò? De què vull treballar? A què em vull dedicar?

Aquest any hem hagut d’escollir quin itinerari volíem fer, per començar a enfocar més les nostres vides en el que volem estudiar. Però i si no ho tens clar, què has de fer? Jo vaig escollir l’itinerari humanístic-social, ja que les lletres m’agradaven. Però com que no estava segura, vaig demanar consell als meus pares. Ells hem van dir que havia d’escollir el que més m’agradés, que a tot arreu hi hauria alguna assignatura que no m’agradaria. Però no em va servir de gaire el que em van dir perquè no sabia què volia. Llavors vaig demanar l’opinió dels meus pares i la meva mare em va dir que ella faria el humanístic, ja que a ella li agraden les lletres. EL meu pare em va dir tot el contrari, que ell escolliria el científic, ja que a ell li agraden els números. Tot això encara em va confondre més. Llavors preguntant a professors i a amics, em van dir que el científic era el que tenia més sortides i que si més endavant volia fer el batxillerat científic i ara continuava amb el 4rt humanístic hauria perdut aquest any.

Al final, vaig demanar que em canviessin al científic, ja que tampoc em desagradava.

Crec que som massa joves per decidir ja el nostre futur, i més jo que sóc bastant indecisa i encara no sé el que vull, però si no, quan ho hauríem de fer?

Estefi

Jo estava a la dutxa tan tranquil·la, com sempre relaxada. Tardo com trenta minuts en acabar. Em vesteixo, em pentino, m’asseco el cabell. Surto del lavabo. M’assec al sofà i acaricio a la meva gossa. Em poso a mirar la tele. Estic sola.

Al cap d’un quart d’hora sento sorolls d’algú que no pot respirar. Em giro cap a l’entrada de casa i observo a la meva gossa que està tremolant i fa uns sorolls molt estranys, vaig cap a ella corrents, jo estava molt espantada no sabia el que li passava a la meva gosseta que feia quinze minuts estava tan tranquil·la com sempre. M’hi vaig acostar i la vaig fer caminar, es pot dir que actuava com una persona quan va tan borratxa, que va d’un costat a l’altre sense ser conscient del que fa, doncs així actuava l’animalet. La vaig agafar en braços i la vaig estirar al sofà perquè es calmés, la veia patir com si li costés respirar i al mateix temps no parava de moure’s. vaig trucar corrents a la meva mare i va venir en un tres i no res. Ens la vam emportar al veterinari i ens van dir que només va ser un ensurt, li havia agafat un atac epilèptic.

Jo no en tenia ni idea que els gossos també en poguessin tenir d’epilèpsia. Jo només tenia ganes de plorar perquè ho havia passat molt malament veient a la meva gossa patir. El veterinari em va tranquil·litzar i em va dir que no tenia per què patir, que un gos pot viure tranquil·lament amb epilèpsia.

A partir d’aquell moment em vaig mentalitzar que hauria d’estar preparada per veure a la meva gossa patir d’aquella forma quan li agafessin aquells atacs.

Només seran espants enganyosos, m’anava dient, espants que et fan patir però que al cap d’uns minuts es torna a la normalitat com sempre.

Laura

És la sisena vegada que repetim la simfonia 101. La directora ens atura constantment en el mateix compàs. És un tros complicat per els violins però jo tinc quinze compassos de silencis. M’agrada Haydn i la seva simfonia però se’m fa eterna.

Ser clarinetista té molts inconvenients. Quan no tens silencis tens mitja composició amb la mateixa nota. Però llavors arriba el meu moment, el moment del meu solo, un minut exclusiu per a mi i el meu instrument.

El seu so s’eleva i es reparteix per tots els racons de la sala, un so tan simple i tan dolç que entendreix a tota l’orquestra. Valen la pena els trenta compassos d’espera. Els que em passo mirant com els violins fan boniques i enrevessades melodies i com són acompanyades elegantment per els violoncels.

A l’hora del concert, la corda, es col·loca a primera fila ocupant una gran part de l’espai. Semblen els protagonistes. De clarinets no n’hi ha tants i estan col·locats darrere de tot tapats per la resta d’instruments.

Però quan tot comença sé que jo sóc el punt clau, trenco amb la monotonia i dono un to especial. Quan acabo, noto com la gent queda sorpresa i alhora satisfeta. Aquesta sensació m’omple i no ho canviaria per res.

Potser que el clarinet sembli menys important però és necessari i essencial. Estic orgullosa de dir que toco el clarinet, per a mi el millor instrument de tota l’orquestra.

Emma

Vet aquí la típica pregunta què a tothom li han fet algun cop: què és millor, ser el germà gran o el germà petit? Depèn de com t’ho miris pot ser millor una cosa o una altra. D’una banda, ser el germà gran és una responsabilitat molt gran. Has de donar exemple al germà petit però també té els seus avantatges. I d’altra banda ser el germà petit té els seus pros i les seves contres. Per exemple ser el petit és bo perquè sempre tens el suport dels pares però quan aquests no estan, el gran es pensa que té poder sobre el petit i és aquí on comencen les baralles.

I ara ve quan em pregunto: podria haver evitat moltes d’aquestes discussions o baralles? La majoria de cops la resposta seria que sí .

Sí, es pot evitar, però nosaltres, els germans, no ho fem. Per què? No ho sé.

Mai m’havia parat a pensar que sempre es pot evitar una discussió. Quan et diuen que dos no es barallen si un no vol, potser et pares a pensar un minut o dos però desprès te’n oblides. Fins que arriba el dia en què estàs tan enfadada que sense pensar et passes en una d’aquelles petites baralles diàries amb el teu germà o germana petit/a. I aleshores t’adones que és una persona molt important en la teva vida. Encara que et barallis cada dia o et facin molta ràbia les coses que fa, l’estimes i en el fons tu no pretenies fer-li mal.

Aquesta és la conclusió a la què vaig arribar ahir desprès de tenir la pitjor de les baralles amb la meva germana petita, de la qual estic tan penedida què m’he promès no tornar-li a dir una cosa com la que li vaig dir.

Andrea.

El fet de ser de raça blanca o negre ha d’implicar conflictes? Tant uns com els altres som iguals, que tenim sentiments. L’odi és un d’ells, però aquest no hauria d’estar lligat per un simple color de pell. Ningú escull on néixer, ni la seva família, ni ser alt o baix, si tenir pigues o no tenir-ne, són coses que no podem triar-les.

La gent de color fa segles que ha estat menyspreada. Ningú tenia dret a tractar-los com esclaus ni inferiorment i tampoc jutjar-los sense raons de robar per exemple, per el seu color. Actualment encara hi han baralles racistes, amb la finalitat de fer mal psicològicament i físicament. Amb paraules ofensives discriminant a la persona pel que és, i no per com és interiorment. Aquests comentaris fan que es fomenti el racisme a la societat.
Estem en el segle 21, s’ha suposa que hem d’anar obrint la ment. Fixar-nos en els errors de les generacions passades, per construir un món més just i millor. On tothom puguem opinar lliurement sempre i quan respectant les diferents opinions, tot i que no les compartim.

Sandra Moradell

Som adolescents. Segons molta gent, estem en l’edat de preguntar-nos i qüestionar-nos el perquè de totes les coses. Les hormones bullen dins dels nostres cossos en un esclat de transformacions.

Doncs bé, el cas és que m’he cansat de sentir dir als adults que m’envolten tot aquest munt de coses que a mi ni em passen. Així que, he decidit començar a qüestionar les coses. He arribat a la conclusió que el primer que em cal saber és: qui sóc? O millor: què sóc?

Tinc clar que sóc alguna cosa, perquè penso. Per tant, només sóc una cosa que pensa? Crec que no sóc el meu cos, ell només m’ajuda a ser. Què sé? Sé que sóc jo. Però, què és “jo”? Potser aquest “jo” que em denomina depèn de les coses que m’envolten, suposant que aquestes coses existeixin. Com puc saber que les coses que m’envolten existeixen? Potser només són càrregues elèctriques que un cervell interpreta. O no? Si són càrregues elèctriques, també és possible que el meu cervell no les sàpiga interpretar de la manera correcta, el que em porta a pensar que pot errar. La realitat tal com la visc no puc demostrar que sigui la realitat del món, ni tan sols puc demostrar que el món existeixi. Això em podria portar a comparar-ho amb un somni, percepció “real” de la meva realitat durant uns instants en la meva imaginació. Aleshores, imaginar m’aporta realitat? Massa abstracte, no ho entenc. Què sóc? No sóc res. O si?

Pot ser que les meves reflexions siguin errònies, però ara sé que els adults diuen la veritat quan afirmen que la ment d’un adolescent està feta un embolic, ja que per culpa (o gràcies) a reflexionar ara no podré parar de preguntar-me què sóc.

Buscaré en la imaginació fins que trobi una resposta que pugui satisfer la meva curiositat. Probablement, no ho aconseguiré mai.

Joana Pelegrín Garcia

Sona el xiulet que indica el final del partit. El teu equip ha quedat eliminat de la Champions. Plores, t’enfades, estàs molt decebut i no vols parlar amb ningú.

A molts aficionats de qualsevol esport, si el seu equip perd, els passa això, inclús tenen la sensació que el món els ha caigut al damunt, i no fan més que lamentar-se. De fet, a mi, a vegades també em passa, per exemple quan l’any passat el Barça va caure eliminat de la Champions davant l’Inter.

Però si t’ho pares a pensar, només és un esport, ni tan sols hi jugues tu. I el dia següent, seguiran morint milers de nens a causa de la fam o la guerra, seguiran havent dones maltractades, seguiran havent-hi desgràcies al mon, etc.

Però a gran part de la societat no ens importa què els passi als altres, només pensem amb els nostres problemes, i ens posem tristos perquè el nostre equip ha perdut un partit. A veure com reaccionaríem si no tinguéssim per menjar o patíssim una guerra. Crec sincerament, que ens hauríem de deixar de preocupar per tonteries com aquestes i que hauríem de canviar i intentar fer un món millor.

Gerard Lombarte

Avui, amb les meves amigues hem recordat la nit de la festa de la Mercè a Barcelona.
Anàvem contentes però també he de dir que anàvem amb la por de que esclatés la suposada bomba que els de Al Qaeda amenaçaven en posar.

La raó, d’aquesta era que no estaven contents amb la prohibició del burka i el nikab als llocs públics de Barcelona. Jo estic a favor, penso, que d’alguna manera està bé que ho prohibeixin, ja què és una humiliació per a la dona portar-lo. L’acte d’obligar a posar-se’l provoca un poder superior al “primer sexe” o també al sexe masculí. En aquells països, la dona és menyspreada i maltractada física, psicològicament.

M’he estat informant i també pot provocar problemes de vista, d’equilibri, problemes dermatològics, problemes del sistema respiratori, com asfixia i claustrofòbia entre altres que poden provocar fins i tot la mort.

També he de dir, que entre elles també es sotmeten a una pressió social, com per exemple, si una dona no porta burka, les altres es senten ofeses, i “es burlen d’ella“, fins que no se‘l posa no deixen de martiritzar-la.

La prohibició del burka ha generat molts debats a favor i en contra. En contra amb l’argument de que la prohibició d’un costum com aquest, reforça les idees masclistes del país i les fa més seves, per tant la prohibició no fa més que embolicar-ho tot i dona la raó als ideals d’aquesta gent. La prohibició d’un costum sigui de la religió o ideal que sigui crea un sentiment patriòtic i religiós, com prohibir parlar el català als catalans durant la Guerra Cívil.

Ho creieu just? Som menys que els homes?

Adriana.

Molta gent considera que l’acció educativa és responsabilitat de la família. No n’estic d’acord totalment, és veritat que una bona educació és fruit dels conceptes que els pares representen, però per altra banda la societat en què vivim té un paper considerablement important.

Hi trobem una relació perversa entre societat i l’educació, on coincidirem amb un seguit de bones intencions però pocs mitjans per posar-les en pràctica.

La societat i l’educació sempre han tingut factors importants en comú, de positius i de negatius. Una persona pot tindre una gran capacitat mental , pot ser responsable o organitzada, però sempre ha de tindre uns factors que l’influeixin de manera positiva, aquests factors com podrien ser els hàbitats de la persona, influències amistoses o familiars, temes econòmics, etc, són relativament positius es podria dir llavors, que el noi/a tindria unes condicions molt òptimes per poder desenvolupar els seus coneixements i comportaments dins de la seva societat i en la seva vida en general.

Però si pel contrari s’introdueix en una societat amb valors que influeixin en la seva manera de viure, en els seus estudis, etc.., de manera negativa diríem llavors que tindrà una dificultat al afrontar la seva vida de manera correcta.

En fi, la societat juga un paper molt important, en aquesta comparació hi podem veure clarament que el resultat d’introduir-se en una dinàmica d’estudis i de treball continuu et proporciona una vida més correcta, mentre que introduir-se en una societat conflictiva sense valors educatius, l’únic que et farà és que et trobis amb una vida amb més dificultats.

Mohamed

Hi ha una edat a les nostres vides que podríem anomenar l’edat del “per què”? –Mare, per què això? Oncle, per què allò altre?.

En conclusió, volem saber el “per què” de totes les incògnites que se’ns presenten.

Més tard tenim una època, en la qual només ens agrada gaudir cada moment com si fos únic, sense tenir en compte cap dels motius que provoquen la successió de tots els esdeveniments que ens passen o bé que en deixen de passar.

Reflexionem, si us plau, val la pena “menjar-se la olla” amb coses que no podem resoldre? Aquesta és una pregunta ja realitzada per molts individus.

Concretament la meva situació actual de vida quasi que em fa decantar per a aquesta qüestió tan feta, però en ocasions no puc evitar intentar muntar aquest trencaclosques que li falten peces, tot i que sé perfectament que no el podré muntar.

És una característica humana lluitar per al que volem descobrir o resoldre, cosa la qual ens ha permès evolucionar fins l’actualitat.

Després d’haver presentat un debat i unes preguntes plantejades sobre la llibertat de cadascú en una classe de ètica, he arribat a la conclusió de que:

Sí, tot te un “per què”, una causa, o un com ho vulguem anomenar i nosaltres només podem estar esquivant el suposat destí en períodes molt curts de temps.

Per aquesta raó  se’ns obliga a triar un camí dictat per a la nostra consciència i marcat per a la situació en la que ens trobem i anar esperant les conseqüències que resultin d’aquesta encertada o equivocada decisió, en la suposada dimensió espai/temps en la que ens trobem.

Alex

Parlaré del canvi de les notícies depèn de la cadena televisiva, emissora de radio o diaris que utilitzis.

Les persones i mitjans de comunicació tenen diferents idees polítiques, socials, esportives… ( capitalistes, socialistes, comunistes, madridistes, barcelonistes…). El cas és que ens manifestem el 10-Juliol 1,5 milions de catalanes i catalans favor del dret a decidir ( majoritàriament per la independència) i al diari espanyol El Mundo i la televisió encara preconstitucional Intereconomia van dir: “ 56000 catalanes se manifiestan a favor del estatuto de autonomía”.

El fet és que moltes vegades no diuen moltes notícies o només diuen les que els hi convenen.
No diuen a cap televisió que el tribunal d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per tortures ( per exemple una molt important al nostre país, Catalunya, la del 1992 nomes per militar en organitzacions com Moviment de Defensa de la Terra, Esquerra Republicana de Catalunya, Catalunya Lliure…)

Vull recordar que Celestino Corbacho ( número 3 a les llistes del PSC) ha dit que la independència no seria pacífica. A veure, senyor Corbacho no seràs tu el que per tal de que Catalunya no fos un país enviaries els tancs i atacaries als catalans? Això es democràcia? No, senyores i senyors, això es una màscara que es comença a caure a trossos, una mentida que fa pena a la resta d’Europa.

No ens mereixem estar lligats a un estat que ens roba 22000 milions d’euros anuals( 500€ al segon ), ens fan discriminacions becàries, complicacions per a la emancipació juvenil, tenim d’estar lligats a unes seleccions esportives que possiblement no les sentim properes, discriminacions a la llengua, cultura, no ens deixen comerciar amb altres països per nosaltres sols, els vols internacional gairebé sempre passen per Madrid amb el que ens encareix més el bitllet, paguem molts diners en peatges…
Nosaltres, les catalanes i catalans tenim un virus i aquest virus es diu ESPANYA.

David

Aquesta setmana passada vaig anar als concerts de la Mercè, bé aquest no és el tema concretament sinó, les amenaces de bomba que hi havia.

Dijous, varem anar amb unes amigues al concert de la Pegatina, un grup de rumba, amb la intenció de riure, ballar i passar-nos-ho molt bé.

Quan vam començar a veure helicòpters volant, policia per tot arreu i totes les portes molt controlades, va ser quan vaig començar a pensar que potser si que era veritat que hi havia una bomba però, a la mateixa vegada pensava que si hi hagués una bomba no deixarien fer el concert de cap de las maneres. Va ser en aquells moments quan vaig començar a donar-li moltes voltes, “I si realment si que hi ha una bomba i no veig mai més la gent que més estimo?” “I si la meva vida s’acaba aquí?” “Prefereixo morir abans que quedar amb la cara desfigurada i sense un braç?” En fi, moltes preguntes que et ronden pel cap. En aquells instants ho donaries tot per poder arreglar moltes coses del passat, per demanar perdó a molta gent, per dir t’estimo i per abraçar a les persones que t’envolten.

Crec que una situació de vida o mort ( en aquest cas molt exagerat) et pot fer reflexionar sobre tot et fa apreciar tot el que tenim, sobre els nostres actes i també sobre moltes coses que t’agradaria fer, molt de temps que voldries aprofitar, tantíssimes coses a dir…

Per mi i les meves amigues va ser un dijous dels millors de la nostra vida. Tot va acabar bé sense cap bomba ni cap problema però, que haguéssiu pensat vosaltres si estiguéssiu en aquella situació?
Penso que és una situació que dona molt a parlar.

Ariadna

Tots pensem que morirem de vells, ningú es planteja la possibilitat de que demà a aquesta mateixa hora el teu pare, mare, amic, parella, company de classe o qualsevol persona propera a tu falti. Ningú s’ho planteja perquè ningú vol que succeeixi. Tots pensem – No això a mi no em passarà… però després podem veure a les noticies de la televisió que hi ha famílies destrossades per la falta d’algun membre, que ahir estava perfectament bé sopant en família, rient amb els amics, planejant coses per el cap de setmana, i avui ja no hi és, i no s’hi pot fer res no hi ha marxa enrere. La pregunta que s’ha fet molta gen és Perquè en aquell moment va tenir que anar fins allà? Segur que es podria haver impedit. És massa tar, el buit dintre el pit ja no te’l pot treure ningú.

Hauríem de viure el dia a dia de la millor manera possible amb les persones que t’envolten, perquè si demà alguna d’elles no hi fos tindrem el desig de no haver estat somrient amb aquesta persona el dia anterior.

El valor del temps és incalculable.

Natalia Gasulla

Quan era petita volia un gos. El demanava quan em despertava, mentre dinava, cada vegada que en veia un pel carrer…La meva mare no en va voler cap en aquells moments, per això em vaig haver d’acontentar amb passejar els dels meus amics o veïns. Però no era el que jo volia, jo volia el meu.

Al cap d’uns anys, la meva mare va considerar que jo i el meu germà ja érem prou grans i ens va donar una de les millors sorpreses que m’han donat mai: ens va portar un gos!!!

A partir d’aquell dia vaig entendre de veritat el que és tenir un animal així. Dona feina, sí, l’has de treure a passejar, rentar-lo, jugar amb ell, posar-li el menjar i l’aigua… Però és impressionant de la manera que et tornen tot això. Et donen tot l’amor que poden i més. Tu els pots renyar, que al cap d’una estona, venen cap a tu remenant la cua, sense cap mena de rancor. Si tens un mal dia, estan amb tu, encara que no sàpiguen el que et passa i quan tornes a casa, t’esperen a la porta per rebre’t tot content. Per mi, els gossos són uns dels millors animals de companyia.

Judith

Trec el cap de l’aigua. Els pulmons se’m fan petits. Busco la connexió entre la meva taula i jo. Em segueixo la cama amb la mirada i trobo el lligam. Estiro la corda, agafo la taula. Intento pujar, però les forces em fallen. No és només això. Em costa respirar, no pensava que l’ona tingués tanta força. De sobte recordo l’instant, la sensació de l’empenta de l’onada, el contacte del meu pit amb la cera de la taula, el tibament dels músculs dels meus braços al alçar-me sobre aquesta. Al principi tot era correcte, recordava els passos a seguir, però l’ona era massa gran. El control que exercia sobre la taula va desaparèixer, i el llavi de la onada se’m va empassar.

No per això deixaré d’intentar-ho. No estic sol. Al meu costat tinc companys surfistes que busquen el mateix que jo: agafar l’onada adequada, per molt gran que sigui, per molta força que tingui…

M’aïllo de tot, només sento el gronxar del mar i el soroll del vent. L’ona s’aproxima. Em prepar-ho, em mentalitzo, estic disposat a intentar-ho tantes vegades com calgui, això ho tinc clar.

De sobte la sensació de l’atracció de l’ona s’apodera de mi, no sé si els braços m’obeiran, però sé que he d’intentar-ho. Així que començo a barallar-me amb l’aigua situada per sota de mi amb un moviment de braços i cames tan sincronitzats com els d’un atleta professional. Avanço meteres amb el meu enemic darrere trepitjant-me els talons, fins que m’atrapa. Aquell era el moment! Aquí és on m’havia d’aixecar; per tant, arreplegant les forces que em quedaven, flexiono els braços i m’alço sobre la taula. Canvio el rumb d’aquesta i la col·loco en diagonal. Quan vull donar-me conte em trobo sobre un taulell de fibra de vidre surfejant l’onada germana de la que m’havia engolit sense compassió. La qual va acabar amb un esclat de ràbia per part del llavi, produint una explosió d’escuma extensa fins a la costa. A l’escuma la taula no lliscava, s’enfonsava, així que vaig baixar-ne. En girar-me vaig poder observar com tots aquells companys amb els mateixos objectius que jo m’aplaudien i em felicitaven.

Un gran repte superat, vaig pensar.

Xavier Martínez

Des de petita que visc a Barcelona, i ara us preguntareu ? Vius a Barcelona ? vaig néixer a Barcelona i porto des dels 10 anys, a Vilassar de Dalt, ara el meu poble.
Va se l’estiu de 2004, quan la notícia va arribar a les meves orelles, quan els meus pares em van dir que marxaríem a viure fora, que deixaríem la nostra vida de Barcelona, i aniríem a viure al poble dels avis, per part del meu pare.

Aquella notícia va ser com si em caigués tot damunt, com si la vida se’m acabés en aquell moment, és clar, ara pensareu, que exagero una mica, però era ‘’petita’’ i per mi, el fet de canviar de ciutat, de casa, d’amics, de veïns, era tot molt nou.

Els dies passaven i la meva germana i jo, pensàvem idees per no haver de marxar d’aquell piset del barri de Montbau, i haver de deixar-ho tot, en pocs dies…

Cap idea servia, pels nostres pares, la decisió ja estava presa.

Les mudances van començar d’immediat, no podia veure com desmuntaven els mobles del pis,  com fèiem les caixes i havíem d’empaquetar-ho tot per deixar-ho ben llest i portar-ho rumb ‘’cap a la nova casa’’.

Vam arribar a Vilassar, al nou pis, i després de veure-ho vam pensar, que no estava tan malament com pensàvem..

Els dies van anar passar i vam començar el cole, ara, començava 5è de primària, i quan vaig arribar a l’escola I.E san Jordi, vaig pensar:’’ i si no faig amics ? i si no m’adapto bé ? i si no els agrado, i si…’’ bé, doncs tot eren preguntes sense respostes.

Al final vaig acabar fent amics, em vaig acabar adaptant, els vaig acabar agradant, i tots vam fer una pinya, i no van deixar que em quedés sola en cap moment.
Passaven els anys i jo, cada vegada em sentia millor, tenia amics, coneguts, un piset en perfectes condicions al centre del poble, què més podia demanar ?

Al cap de 3 anys, vam tornar a canviar de casa, i vam anar a viure a una casa molt més gran que el pis, i nostra, sense haver de pagar hipoteques i aquestes coses..
També vaig haver de canviar d’escola, i vaig anar a l’institut, tot el meu cap eren preguntes i més preguntes sobre com seria ‘’la meva nova vida a la nova casa, i al institut’’ millor se’m feia la idea perquè ja coneixia a molta gent al poble, i no se’m feria tan difícil haver d’adaptar-me, així va ser, he conegut a nova gent, nous amics, he canviat d’escola…
El millor és que encara conservem el pis de Barcelona, i els amics de tota la vida, que quan vulgui, els puc anar a visitar.

Però… si ara em preguntéssin de tornar a Barcelona, la veritat, es que no sabria que contestar..

Laura Masiques

Muchas veces me pregunto: ¿qué significa respeto? Para la Real Academia Española de la Lengua respeto significa consideración hacia alguna persona o cosa. Parece una idea bastante sencilla de explicar, pero a la hora de ponerlo en práctica, la cosa cambia.

Las personas somos hipócritas por naturaleza. Sobre todo si se habla de respeto.  Casi todos nosotros –incluida yo- hemos criticado a alguien por su manera de vestir, de hablar, de pensar…  y lo vemos como una simple broma, o un simple comentario. Lo gracioso, es que cuando vemos a alguien criticando a otra persona y nosotros pensamos que se está pasando, no dudamos en llamarle la atención. Y eso pasa, porque la mayoría de veces somos muy observadores para detectar los errores que comete algún compañero, pero incapaces de aceptar los nuestros. ¿Y por qué? Simple: porque somos todos una panda de orgullosos.

Las personas, que tenemos la consideración a niveles muy bajos, somos  incapaces de estar un solo día sin criticar o reírnos de alguien, cuando sabemos perfectamente que no está bien. Pero nosotros lo seguimos haciendo. Quizá por aburrimiento, por falta de conversación o porque simplemente esa persona nos cae mal.

Después, están aquellas personas que critican a una solo porque sus amigos lo hacen. Y eso me parece vergonzoso, además de una falta de personalidad enorme. Estaría bien que aquella gente que se pasa todo el día hablando mal de los demás se pusiera delante de un espejo, se mirara detenidamente e intentara sacar a la luz sus propios defectos. Porque todo el mundo los tiene.

Por último, quiero invitar a todos a una reflexión consigo mismo sobre este tema. Yo creo que nadie tiene ningún derecho a opinar sobre la indumentaria, sobre los pensamientos o sobre la forma de vivir de la otra gente, porque, si te paras a pensar, seguro que hay personas a las que les encantaría juzgarte pero no lo hacen. ¿Y sabéis por qué? Por respeto.

Arantxa

Ahir, tenia hora per el dentista. Ja sabia al que anava, m’havien de posar ferros. Això no es que sigui plat de bon gust, perquè apart de que influeix en el teu aspecte, també requereix que hagis de treure’t alguns costums que tenies en el passat.

Anava amb la idea de que em faria una mica de mal quan me’ls posessin perquè algunes amigues que n’havien portat, m’ho havien comentat. Això va fer que tingués una mica de “por” al cos, durant tot el dia. Un cop allà, vaig asseure’m  a la sala d’espera, com diu el mateix nom, a esperar. Se’m va fer etern, fins que va venir la secretària i em va dir aquestes paraules: “Bé Marta, ja no podem esperar més. Et toca”. Després de sentir aquestes paraules, em va sortir com un acte involuntari el tocar-me les dents, perquè probablement, no podria sentir el mateix tacte en 2 anys, que és el temps que he de portar-los posats.

Vaig estar com mitja hora asseguda en una mena de butaca. Quan ja me’ls van posar, em sentia molt rara. És una sensació que mai havia sentit. És inexplicable. Has de passar per aquesta experiència per poder comprendre la raresa de portar un tros de ferro a les dents.

Gairebé no volia riure ni parlar aquell dia. No volia que la gent em veiés les dents. Tot i així, vaig reflexionar una mica i vaig dir que no em podria estar durant dos anys de la meva vida, amagant-me les dents. A part que no és res de l’altre món portar ferros, perquè pel que he vist, molta gent en porta o en portarà d’aquí poc temps.

Un dels inconvenients, és que no pots menjar tot el que t’agradaria. Al principi, has de deixar de banda les “gominoles” o bé una cosa que m’agrada molt, el fuet. Encara que si en volem treure un punt positiu de tot això és que tindré una dieta més saludable.

El primer dia, no he menjat gairebé res. No perquè no vulgui, sinó perquè no puc. A part de que tardo el doble del que tardava abans, hi han moltes coses que són incòmodes de menjar perquè has de mossegar bastant, i fa mal.

Encara que la gent diu que em queden bé, jo no opino el mateix. Això és psicològic, per tant encara que m’ho diguin molts cops o em diguin coses bones…quan tens una cosa ficada al cap, a vegades no hi ha res ni ningú que ens pugui fer canviar d’opinió. Suposo que amb el pas del temps m’acostumaré i acabaran per agradar-me, encara que sigui una mica.

He arribat a la conclusió que no val la pena estar tot el dia pessimista, com ho estic aquests primers dies. Les coses no canviaran. No me’ls trauran. Així que m’hauré d’acostumar i intentar seguir com abans. Com moltes amigues m’han dit, el resultat és el que compta, i encara que seran dos anys llargs, espero que finalment hagi valgut la pena.

Marta

“Voleu relaxar-vos i parar un moment!” és el que em passa pel cap quan veig la gent. La veritat és que jo sóc una d’aquelles persones, no paro, sempre tinc coses a fer. No hi ha dia que no vagi amb l’agenda amunt i avall organitzant-me per fer-ho tot.

Però la cosa canvia quan dic “ no puc més” em poso una cançó, m’estiro al terra (de parquet) i tanco els ulls. Molta gent pensaria “què fa aquesta estirada al terra?” Però estic seguríssima que canviarien d’opinió si ho provessin. No sabeu què agradable és estirar-se i escoltar una cançó tranquil·la. Ni Hip-hop, ni Metal, ni cançons comercials… ni tota aquesta música que t’estressa més quan l’escoltes.

El so del piano, la guitarra acústica, el saxo… I tu allà tirat, és el que et fan passar al món de la imaginació on els teus somnis es fan realitat. I desconnectes completament de tot, disfrutant del que t’agrada fer.

No vull dir que la gent s’estiri al mig del carrer, brut . Simplement m’agradaria que la gent es parés a pensar i que pogués disfrutar del que fa i del que els agrada. Que miressin per la finestra i diguessin “quin dia més maco que fa avui”.

La gent només pensen en les coses que els estressen i no gaudeixen del que hi ha al seu voltant. I sí, implicar-te en les teves obligacions és important, però fins a un cert punt, no deixis que el teu estrès et superi.

Laia

Entro a la pàgina web d’un diari esportiu i es veu un titular amb lletres grans “ALBERTO CONTADOR DA POSITIVO POR CLEMBUTEROL“. La gent que només llegeix els titulars de les notícies ja es queda am la idea de que en Contador s’ha dopat, però a mi em va estranyar la noticia i vaig clicar per llegir-la sencera.

Llegint la notícia sencera vaig esbrinar que en realitat només li havia donat un 0,00000005 de positiu en clembuterol, per tant no es podia dir que s’havia dopat.

Dies després vaig veure a la televisió unes declaracions en què el ciclista deia que la premsa li havia faltat al respecte per la manera de tractar la notícia. Jo estic totalment d’acord amb ell. Em poso en la seva pell i jo estaria indignat, perquè s’ha esforçat molt per arribar a on està i uns quants periodistes en uns dies han embrutat el seu nom.

M’agradaria saber per què la premsa manipula les notícies d’aquesta manera. Potser atreu més gent, però com poden ser capaços d’intervenir en la carrera professional d’alguna persona només per vendre uns diaris de més? Els governs haurien de crear lleis perquè la premsa sigui objectiva i real i castigar aquells diaris que no les complissin.

Tan de bo la gent algun dia veiés la manipulació de les notícies i deixés de comprar diaris i veure les notícies a la televisió fins que les notícies fossin clares i entenedores. Fins que això no passi, per desgràcia, la premsa ens influenciarà molt en les nostres vides.

Roger Martínez

L’altre dia vaig veure un programa on t’ensenyaven el que passava pels carrers mentre tu dormies.

En el programa que jo vaig veure hi havia un avi voltant pel carrer a les sis de la matinada, els reporters li van preguntar que què feia allà; de cop, l’avi plorant els va explicar que estava sol i tenia una jubilació de 350€ al mes, cosa que només li permetia viure dins d’un cotxe i si menjava no podia dormir i si dormia no podia menjar.

Allò em va trencar el cor, com un avi de 70 anys ha de viure dins d’un cotxe on hi deu estar incòmode i on li poden agafar mals a tot arreu…

Em vaig parar a pensar: està clar que aquest avi la crisi li havia afectat molt però hi ha gent a la que no els hi afecta gens ni mica, és el cas dels futbolistes per exemple; és el sou més injust de tots, xuten una pilota i per fer aquesta tasca s’omplen milionades a les butxaques mentre que per altra banda persones que salven vides com els metges, cobren una xifra tan baixa pel treball que realitzen que molts estan marxant del país.

Aleshores, què? Com es pot entendre això? Jo de veritat no ho entenc…

Però això dels sous injustos no només passa amb els futbolistes sinó que el pilots de F1, MotoGP, etc. també cobren milionades.

Si et pares a pensar, aquests sous estan ben justificats? Gent del segon inclòs el quart món que passen gana i no saben on dormir mentre la resta es codegen amb cotxes de luxe, joies i més-

Però aquests sous mai podran canviar, sempre seran injustos, i jo mai podré entendre-ho.

Judith

Arriba setembre, i com tots els inicis de curs professors nous s’incorporen a l’institut. Acabem de començar quart i cadascú fa l’itinerari que va triar a finals de tercer. Els que fem el social i l’humanístic som bastants. Al principi érem 38 alumnes a música i llatí però van fer algun canvi perquè no hi cabíem tots a la classe.

A la segona setmana, les classes de música les fèiem amb la Tere. Un dia ens van dir que havíem de partir la classe en dos grups perquè havia vingut un altre professor. D’aquesta manera podríem fer la classe en millors condicions.

Ja hem tingut algunes classes amb el nou professor i la veritat es que ensenya d’una manera molt diferent de la Tere i això no hauria de ser d’aquesta manera. L’altre dia la nostra meitat del grup estàvem llegint el llibre i agafàvem apunts sobre el tema, però de fons sentíem cançons que venien de l’altra aula, la de música. Un cop acabada la classe vaig anar a preguntar a l’altre grup què estaven fent i em van dir que feien un karaoke.

Jo crec que les classes de música les hauríem de fer tots igual i no que uns facin una cosa i els altres una altra. Ja sé que tothom té una manera d’ensenyar diferent i el seu estil però haurien d’assemblar-se una mica.

Clara

Recordeu el mundial de futbol celebrat a Sudàfrica aquest mateix any 2010? Recordeu qui va guanyar el mundial? I que els dos finalistes de l’última edició del mundial, a l’any 2006, Itàlia i França, van quedar eliminats a la fase de grups? I perquè us faig totes aquestes preguntes? La resposta és senzilla: us vull explicar un fet.

18 de Novembre del 2009, França i Irlanda s’estan jugant l’última plaça europea del mundial. És el partit de tornada, a l’anada França va guanyar 0-1 a Dublín. Van 0-1, Irlanda ha marcat al minut 33 de la primera part. Durant el partit, Irlanda està jugant molt millor que el combinat francès, però no marca el segon gol i finalment arriben a la pròrroga.

És el minut 104 de partit, pilota a l’àrea, i Henry la controla amb la mà dues vegades dins l’àrea i assisteix a Gallas perquè remati a plaer. L’àrbitre dóna gol, la FIFA no diu res, Irlanda eliminada i França al mundial injustament.

Realment el resultat és tan important? La fi justifica els mitjans? El més important era que els francesos arribessin al mundial? Pensem-hi…

Recordem que França va quedar quarta a la fase de grups, és a dir, última i eliminada. I no només això, sinó que hi ha hagut sancions, expulsions i dimissions; tant de jugadors com de tècnics.

No serà que la selecció francesa va rebre el seu càstig? Jo personalment, penso que hi van intervenir raons psicològiques sobre els jugadors, ja que sent els actuals sotscampions del món, van entrar al mundial a la repesca i servint-se de trampes.

Poseu-vos en el lloc dels irlandesos…

David Garcia Llonch

Des de petita que m’agraden els animals, sobretot els gossos. Quan tenia 6 anys pel meu aniversari em van fer el millor regal de la meva vida, me’n van regalar un. La veritat es que no em va costar gens escollir. Quan vaig arribar a la gossera van venir tots els cadells a saludar-me, menys un que estava sol darrera de la seva mare, semblava que tingués vergonya i com que jo sóc tímida me’l vaig quedar. Entre tots vam decidir anomenar-lo Terry. Era un gos petit amb els ulls blaus i el pelatge d’un color marronós amb taques negres, tots dos congeniàvem molt bé, jugàvem junts a pilota. Passats dos anys, va créixer molt, ja no era el gos petitet que no sabia bordar, ara era enorme i tenia tanta força que no el podia treure a passejar perquè més aviat em treia ell a mi. Va començar a portar-se malament. Bordava a tots els gossos i persones, trencava coses i s’ho menjava tot. Però continuava sent el gos que li feien por les bicis i m’estimava tant.

Va arribar un dia que els meus pares ja no sabien què fer, i van prendre una de les decisions més difícils, van treure el Terry de la meva vida. M’ho van explicar tot: em van dir que era massa gran per casa i que es comportava molt malament. Havien trobat una casa millor per ell, on hi havien gossets que es podrien fer amics i tenien un pati gegant on jugar. Primer vaig començar a plorar perquè no m’ho podia creure, em treien un germà i un amic, algú que sempre tenia temps per jugar amb mi i remenar la cua. Pensava que tot era un somni, no podia ser veritat.

Va arribar la nit abans, els meus pares em van deixar dormir al seu costat, aquella nit vam dormir els dos junts. Era l’últim dia que el veia. Em vaig despertar al meu llit, vaig baixar escales avall i no hi era, tampoc hi havia les seves coses. Em van explicar que havien marxat sense avisar-me perquè ell mai es volia separar de mi, i això hauria estat més difícil si jo hagués estat allà present.

Fa poc vaig saber que havia mort. Totes les il·lusions de tornar-lo a veure es van acabar. Vaig recordar totes les històries que vam passar junts, totes les coses que em va trencar, encara que el perdonava; o els dies que em tirava pel terra de la força que tenia. S’ha acabat no el tornaré a veure mai més. Tot i així sempre el tindre un lloc per a ell dins meu, a més tinc un àlbum de fotos dedicat a ell on hi ha cada historia que passàvem junts.

Gemma Cuenca

Cada matí em llevo, i cada matí em faig la mateixa pregunta: Com hagués sigut?. Com hagués sigut si tota la meva família visqués a prop d’on visc jo? Que els meus pares es barallessin sobre amb quina família passar la nit de Nadal i amb quina cap d’any o reis; que per celebrar el meu aniversari ens ajuntéssim tots i ens ho passéssim genial! …

Somniar despert és fàcil, i gratis, però no serveix de gaire, doncs la vida real no és la única que tenim. Quantes de petites somiaven en ser princeses i tenir el seu príncep blau? Jo, m’imaginava, almenys, que tota la meva família vivia al mateix país. En realitat, tota la família per part de ma mare, viu a Holanda. A excepció de la meva tieta que viu a França, i no sé com s’ho fa perquè no té família allà.

Cada dos anys vaig a Holanda. I quan estic allà, em sento com a casa, però alhora trobo a faltar el que durant molt de temps sempre considero la meva única casa. És possible mantenir dues vides? Dues identitats? Jo tinc passaport holandès i DNI espanyol. Però si haig de viatjar a algun lloc, quina nacionalitat agafo? A l’aeroport dic que sóc holandesa o que sóc espanyola? Masses preguntes.

Fa poc el meu cosí és va treure la carrera de psicologia i la d’arquitectura, i jo no hi era per felicitar-lo. Quan a la meva àvia li van detectar càncer i la van operar, tampoc hi era per donar-li suport. I tampoc hi era quan la meva besàvia va morir, ni per estar amb els meus cosins en moments importants, i veure créixer el meu cosí més petit –que ara és igual d’alt que el meu germà tot i que es porten més de 3 anys -. Sempre que els visito i veig la quantitat de coses que m’he perdut, que no conec de les seves vides… Ara som com estranys, i quants més anys van passant, aquest sentiment és més gran.

Fa dos anys vaig creure haver trobat la solució, doncs volia anar-me’n a estudiar allà. Però perquè? Podré tornar a sentir-me bé amb ells? O sacrificant-me així l’únic que aconseguiré serà perdre també la bona relació que tinc amb la meva família d’Espanya?

Però saps que? M’agrada tenir part d’holandesa i part d’espanyola, doncs m’ha donat més cultura i sé un idioma més. A la vida sempre hi ha coses que es podrien millorar, però lo maco es poder sobrepassar els obstacles i seguir endavant.

Kim

Moltes vegades un jove passa per moltes situacions que no el deixen viure totalment feliç. Aquestes situacions poden ser familiars, estudiantils, personals com poden ser els fets que passen a la vida quotidiana, que et deixen sense ànims de seguir endavant… sense ànims de somriure o de parlar amb ningú! Aquests estats d’ànim són els que em passen moltes vegades… Puc estar totalment content i als 2 minuts estar trist… simplement per alguna cosa que hagi sentit o alguna cosa que m’hagi passat… i em pregunto si seré l’única persona a qui li passa això. Tinc un caràcter força descontrolat i quan se’m fica alguna cosa al cap, sempre ha de ser el que jo vull i gairebé sempre me n’adono que estic equivocat. L’adolescència no és una època gens fàcil per mi, sobretot si tinc una personalitat tan forta que no em deixa expressar amb claredat el que veritablement vull fer. Tinc un nus al cap, un nus que no em deixa pensar en res més que en el futur… “Què faré quan acabi l’institut?” aquesta pregunta és tan repetida… que ni tan sols ho he sabut mai. La meva família no ha tingut mai bons estudis, han viscut a una època difícil i no han pogut mai poder anar a una Universitat, per tant no em poden ajudar gens a decidir un bon futur per a mi… A més el tracte amb ells, sobretot amb el pare, no és gens cordial… Sempre ens barallem per tot, sota el meu punt de vista, perquè no suporta la meva personalitat i això em fa ràbia. Però de la ràbia trec el voler passar de tot i que no importi res, perquè així es quan jo puc ser feliç, almenys a aquesta edat, quan encara no tinc gaires responsabilitats…

PD. Encara que la majoria del dia m’ho passi somrient, no vol dir que estigui totalment feliç, perquè, a vegades, és millor treure un somriure que explicar perquè estàs malament! 🙂

Tulio

Jo, des dels deu anys he tingut un telèfon mòbil. Me’l van donar perquè els meus pares em poguessin localitzar per les tardes en sortir de l’escola i per quan anava a donar un tomb al cap de setmana. Era un Nokia 3310, com els hi diem ara “Tochacos”. No tenia colors, només brillava la pantalla per poder llegir el contingut i tenia unes llumetes al teclat. Cada vegada que em trucaven sonava un “tono” i vibrava. En aquell temps era el millor que es podia tenir.

Al llarg del temps, la telefonia ha anat avançant molt ràpidament, hi ha una gran varietat de telèfons mòbils. Cada marca té la seva característica que els fan destacar, com el 3G, wifi, càmera de fotos amb una gran pixelada, el fet de que sigui tàctil, etc. Però el principal servei és el de poder-nos comunicar a cada moment encara que estiguem a l’altre punta del món.

Avui dia, a l’hora de comprar-te un mòbil no vas segur, perquè penses “Si ara em compro aquest, el més segur que al cap d’un mes en surti un de millor. M’espero o no?”. Això fa que la gent se’l canviï cada dos per tres i aquest immens negoci creixi cada cop més i més. Per exemple, cada dia en sé d’algú que té una Black Berry, per només el fet de que incorpora una mena de xat per enviar-se missatges sense gastar-te saldo. També és una bona manera de comunicació, però crec que aquest tipus de smartphone és per treballar, i tindre una altra utilitat, com rebre el correu electrònic estiguis on estiguis o Internet.

Podria ser que, en el futur acabem anant pel carrer amb una pantalleta que sens obri davant nostre cada vegada que ens truquin? O anirem amb un xip instal·lat al nostre cos, ja directament amb un número de telèfon?. Aquestes teories les he llegit a diferents llocs, i penso que podrien ser certes i raonables, mai se sap. Com ja he dit abans, aquest invent va avançant, tot gràcies a la tecnologia.

Alba Larrosa

Sobre què escriure? Escriure sobre tu, sobre mi, sobre ells. O descriure un sentiment? descriure l’amor i l’odi, l’amistat, la culpa i l’alegria, la enyorança… Descriure el moviment de les fulles d’un arbre, descriure un cel negre o el color de la pell d’una dona nua. Escriure sobre herois i també sobre malvats. Escriure sobre desgraciats, escriure sobre muses o sobre reconeguts artistes ja morts. Homenatjar la memòria d’aquelles persones perquè siguin recordades. Narrar una sensació, descriure el sabor de les salades llàgrimes o sobre el reconfortant que resulta, en un 11 de gener, sentir el vermell calor d’una estufa. Escriure sobre el que voldríem, el que reivindiquem. Escriure del que coneixem o deixar volar la imaginació?

Tots, en algun moment de la nostre vida ens ha vingut la idea d’un llibre que no hem arribat a escriure mai. Com aquell desig que mai va conèixer el petó o aquell dècim de loteria que mai va ser premiat…

Tan se val el que escriguis. El repte es tenir la valentia de fer-ho. “Escriu”. Es increïble com hi ha moments en els quals no surt ni una sola paraula, impossible, incapaç de ser escrita. En canvi hi ha moments -en els que els podríem anomenar “divins”- que res t’atura. Són aquells moments en que les paraules surten per si soles, una força les impulsa perquè neixin.

Està clar que escriure és un art. Però això vol dir que tots fem art? O crear es un dret reservat per alguns pocs? En cas de ser així… què ens espera als demés, els que sabem que no tenim res a fer amb les grans ments dels genis? Suposo que res.

Jo, no escriuré sobre res. Alceu la vista! Oi que he escrit un text?

Maria Lorente

El dia del teu naixement és especial. Les dues primeres persones que et miren de dalt a baix i diuen ‘’quina nena més bonica’’ són els teus pares. Tota la família plena d’alegria, pensant, ha nascut un nou ésser en aquest món, on potser farà una acció bona o dolenta. Però i si fos diferent?

El dia del meu naixement, les dues primeres persones que em van veure van ser ma mare i el meu tiet. Joan, el meu pare, estava de festa amb els seus amics. Ma mare per una part estava contenta i per una altra no. Havia donat vida a una altra persona, on compartir emocions i sentiments. Però digueu-me, creieu que el meu pare cuidarà de mi? Aquesta es la primera preocupació que va tenir me mare.

Van passar dies, mesos, i ella ja no ho suportava més. No venia durant dies, nits on es barallava amb altres persones, i va decidir enviar-lo a la ’’merda’’ i deixar les maletes davant la porta. Quan jo m’anava fent gran, el meu pare s’anava fent més petit. Els divendres, i alguns cap de setmana, era per ell l’única opció que tenia d’estar amb nosaltres. Aquests dies se’ls passava bevent, fumant i sortint de festa amb els seus amics. Per alguna casualitat, varis divendres ens venia a buscar, i ens deia que ens estimava molt i que no va poder vindre per raons de treball.

Algunes persones reflexionen sobre els seus errors i canvien oposadament la seva vida. Ell va canviar, però a pitjor. Cada vegada fumava i bevia més. Ma mare s’encarregava de mi i del meu germà. Quan jo tenia 7 anys, un dia, veníem de comprar, i portàvem tantes bosses que la majoria se’ns va caure. La seva primera reacció, abans d’agafar el menjar, va ser plorar. Jo en aquell moment no ho entenia, però quan em vaig fer més gran, sabia que ella va plorar d’impotència, de no tindre cap ajuda a l’hora de cuidar-nos. Aquest moment el recordaré tota la meva vida.

Divendres de 2004, sonen les campanes. Ma mare després de dinar ens dona la noticia que el nostre pare ha mort. El meu germà i jo no sabíem si plorar o riure. Perquè si comences a reflexionar i a pensar, el nostre suposat pare no ha fet res per nosaltres. Si et dic la veritat, la meva vida amb o sense ell serà la mateixa.

Al cap d’uns quatre anys aproximadament, ningú encara va ocupar aquell petit i a la vegada gran tros en el cor de me mare. Ella es sentia frustrada, ningú mai ha ocupat aquell tros de cor que significa molt en la seva vida. Fins que un dia, va aparèixer el seu amor. Es deia Jordi, era educat, tenia molta cultura, com si en la segona guerra mundial ell va estar allà present lluitant…

I ara dissabte de 2010, ens trobem en l’Hotel Casa Fuster, en la cerimònia de la meva mare i d’en Jordi. La família i juntament amb els amics, ploren i celebren l’amor que hi ha entre ells dos. Ara si, en Jordi ha ocupat aquell petit i a la vegada gran tros del seu cor.
Sincerament, agraeixo haver nascut.

Clàudia Gómez

Quan el cel s’ennuvola, tot al teu voltant canvia i ja pots estar del tot segur que aquell dia serà un dels pitjors de la teva vida.

Sona el despertador, em llevo feliç de ser qui sóc, sense imaginar-me el que em passarà. M’aixeco i em dirigeixo al lavabo. Encara amb els ulls tancats, em començo a desvestir. Em poso dins la dutxa i engego l’aigua que em regalima per tot el meu cos nu. Una pell blanca es descobreix sota l’espuma. Apago l’aigua i em vesteix-ho. Em miro al mirall, em pentino i em pinto una miqueta perquè no es notin tant les olleres d’ adormida que porto. Em bec el got de llet i me’n vaig cap a l’ institut.

Un dia com qualsevol altre. Comencen les classes. Les dues primeres hores passen molt ràpid, no me n’adono i ja és l’hora del pati. Plou i no podem sortir, em topo amb un amic i hi parlo una estona. De sobte una esgarrifança em recorre per tot el cos. Sense saber perquè una imatge em ve el cap, un record, un altre, un sentiment, una llàgrima i de sobte recordo que avui fa anys que es va morir. Trobo a faltar el meu avi. La persona que més necessitava, el que m’entenia, m’escoltava i em comprenia, el que em protegia i m’estimava, trobo a faltar els petons que em feia quan en veure’m notava que no estava bé i em posava a plorar, les seves abraçades, la seva veu greu que desprenia una tranquil·litat i serenitat que ningú més té. No se perquè però ja no és el mateix. Les hores van passant i les classes s’acaben.

Torno a casa amb un buit immens a dins. “On és?” “Perquè ha passat?” i milions de preguntes més sense resposta. Mai sabré perquè però aquella persona que tan estimava un dia va decidir abandonar-me i marxar, potser per voluntat pròpia perquè ja era molt gran i deia que ja li tocava, o potser no, perquè en el fons no em volia deixar mai, però se’n va anar. Un munt de llàgrimes m’inunden els ulls, no puc parar de plorar i per molt que em tanqui a l’habitació, la meva mare em sent, entra, m’abraça i em fa un petó. Em tranquil·litzo una mica i amb molt d’esforç aconsegueixo deixar de plorar. Llavors toca fer la feina més dura i dolorosa que he fet mai, toca oblidar. Llavors sí, el temps t’ajudarà.

Et pot arribar a fer tant de mal un simple record ?

Marta

Cada vegada, les persones van evolucionant, no tan sols ells, sinó també la nostre tecnologia. Aquest fet és molt curiós perquè abans, les coses es feien a mà, si havies d’enviar alguna cosa, l’havies d’enviar per carta o, molt rarament, per coloms missatgers. En canvi, avui dia, les coses han evolucionat tant, que tot, o quasi bé tot, es pot fer a través del nostre ordinador.

D’aquí a uns anys, la gent ja no farà servir la gasolina per fer funcionar el seu vehicle, sinó que farà sevir l’electricitat.

A més a més, les persones s’estan adonant que estan contaminat el planeta, i crec i estic convençut que estan fent això per millorar la nostra condició de vida i la “salut” de la Terra en si.

Si no és així, ho contaminarem tant que quasi no podrem respirar un aire tant contaminat, i vés a saber si podríem viure en un món així.

Jo crec que per això estan mirant altres planetes (com ara Mart) per així trobar un altre planeta si aquest s’acaba contaminat del tot.

Peró, la gent s’adonarà que el nostre planeta corre perill? S’adonarà amb el temps suficient per poder canviar-ho o serà massa tard?

Jo espero que la gent s’adoni, però, la meva pregunta que m’estic fent ara mateix i que segurament me la faré fins que la gent s’adoni és:

S’adonarà la gent a temps?

Sergi

No hi ha dia que no em queixi per alguna cosa. Si un dia no em queixo pel que toca per sopar, ho faig perquè no em deixen sortir. El cas és que mai en tinc prou, sempre hi ha quelcom que trobo que falta. Quan em queixo no m’aturo mai a pensar en el que tinc, no ho sé valorar.

Per fer-ho m’haig de posar a escriure un escrit com aquest. És aleshores quan m’adono que visc en una societat privilegiada. Tinc una bona educació, disposo de sanitat pública, tinc un sostre per dormir, cada dia tinc tres àpats esperant-me a taula, etc. El cas és que tinc tot el necessari per viure i més. A tot això se li ha d’afegir la despreocupació amb la que visc, ja que els pares s’encarreguen de tot, jo només em limito a estudiar i ajudar en algunes coses de la casa.

No tothom pot dir que té tot això. Hi ha gent que viu en pèssimes condicions, i no es queixen. Simplement es limiten a lluitar pel que necessiten per sobreviure. Aquest és el tipus de gent que realment valora el que té. I després d’aquesta reflexió que en poques ocasions faig em pregunto: ho haig de perdre tot per veure el que tinc?

Laura

Era onze de setembre: un dels pocs dies que no em va costar aixecar-me del llit. Tot el que representa aquell dia m’impulsava a aixecar-me, encara que volgués seria difícil oblidar-me’n, per no dir impossible.

En menys d’una hora ja era al tren, camí de Barcelona. A l’estació m’hi estaven esperant els amics carregats d’estelades i ànims per afrontar aquesta jornada de lluita. Un cop a Barcelona ja eren les deu del matí, ens vem tirar el matí amunt i avall entre parades, símbols, banderes, himnes consignes i discursos molt emotius.

Ja era l’hora de dinar; tanta passejada per la ciutat ens havia cansat i estàvem afamats, així que vam parar a dinar al parc de la Ciutadella. A les cinc començava la manifestació i ja ens impacientàvem, el recorregut era des de la plaça Urquinaona fins al Fossar de les Moreres.

Ja érem a la manifestació. Veure’m envoltat d’estelades, senyeres i pancartes em despertaven els sentiments, notava com si la terra s’alcés per alliberar-se. Els ànims s’anaven escalfant. Cada cop hi havia més exaltats. Les consignes a favor de la independència havien donat pas a crits de provocació a la policia. Per tot arreu contenidors, papereres i cotxes esclataven en flames. Des de totes les bandes començaven a carregar més i més antiavalots. Les pilotes de goma xiulaven per tot arreu, la gent va començar a córrer i a empènyer-se. Els que queien o quedaven ressagats eren persones sense opció alguna,  víctimes d’una brutal pallissa policial. Un cop ens vam poder refugiar pels estrets carrerons del casc antic ja no els vam veure més.

A la nit feien concerts a l’Arc de Triomf, i no hi vam faltar, era l’hora de disfrutar la nit i donar gràcies que ni jo, ni cap dels meus companys havien resultat ferits. Després d’una gran festa i un llarg dia, vaig arribar a casa i em vaig adormir només estirar-me al llit.

Pol Gonzàlez Hosta

Miro fotografies de fa temps… M’adono de com ha canviat tot: el temps, les persones que estaven al teu voltant, la teva manera de veure el món, la teva personalitat…

Començo a preguntar-me si en comptes de haver fet el fet, hagués triat de fer aquella cosa d’una altra manera. Aniria ara tot bé? O pel contrari malament?…

A gairebé totes les fotografies de fa anys surto somrient. En aquella època estaves tot el dia jugant, encara que fos amb desconeguts. La “mama” i el “papa” t’ho feien tot, no t’havies de preocupar de res.

La qüestió és que el temps avança. Poc a poc, ens anem desenvolupant. Uns creixen rectes, i uns altres amb el temps es van torçant fins a caure.

Si no penses en tu mateix, qui ho farà?

Aina

Avui dilluns he anat a entrenar, i just després de canviar-me ha entrat el coordinador. Ens ha dit que tenia una cosa important a dir-nos, de cop, tots ens hem aturat i hem parat l’orella. Ha començat el seu discurs dient que, no ens havíem de prendre malament el que ens diguessin i que donaria igual la decisió, nosaltres ens hauríem de seguir esforçant de la mateixa forma.

El cas es que s’havien de dividir l’equip, per fer-ne dos (l’ A i el B), un dels quals seria més competitiu que l’altre. Tothom esperava anar a l’A, però ben bé tots sabíem ja qui aniria al A i qui al B. L’ A acostuma a ser el equip més bo, o com a mínim amb més bons jugadors, i el B és el que té els jugadors que no ho fan tan bé, o que no tenen lloc en l’ A. A mi m’ha tocat anar al B, cosa que ja suposava, però m’esforçaré igualment, per sort hi anirem quatre amics. L’entrenador que ha tocat al B se’l veu molt motivat, amb ganes d’ensenyar-nos, ens ha dit que si tots ens esforcem, ho podem fer bé.

Les conseqüències de formar el B han sigut, que alguns nois ja es veien al A, i no ha estat així, per culpa d’això han sentit impotència, s’han frustrat les seves idees. Però jo crec que si tots al B ens esforcem i fem pinya, podem jugar a futbol.

Raúl

Cada quinze dies el diumenge per la tarda amb la família compartim una afició. Anem a veure jugar el nostre equip, i l’animem passi el que passi. Blanc i blau són els nostres colors i guanyant o perdent quasi sempre hem de patir.

Molts cops em pregunten que perquè sóc d’aquest equip. Jo explico que és un sentiment que es passa de pares a fills, com el meu avi li va passar al meu pare.

No hem d’oblidar que només és un esport. Cadascú és d’un equip i cada equip té uns colors. Més fàcil em seria pujar-me al carro de l’equip guanyador, però aquests són els colors que jo sento. El futbol ens porta moments d’emoció, en el moment que el nostre equip marca un gol. Són minuts d’alegria. Però jo hem quedo amb el minut 21 quan tot l’estadi aplaudim en record d’un jove jugador que es va morir i que duia el número 21 a la samarreta.

Ariadna Colom

Aquest dissabte va ser la festa de la Mercè a Barcelona, i amb algunes amigues vàrem decidir anar-hi. El fet de sortir de festa per Barcelona era una cosa que mai cap de nosaltres havíem fet, i suposo que per això estàvem tant emocionades.

Abans de sortir de casa, els pares ens devien de dir a totes la frase de: ‘’Passa-t’ho bé però amb enteniment’’. Sincerament, no sé el que deuen pensar els pares de nosaltres com per que ens hagin de dir que tinguem enteniment, però aquest no és el cas.

Va ser una nit d’aquelles que mai s’obliden, sis hores plenes de felicitat amb la gent que una més estima. Primer va ser el concert de Lax’n’Busto, on totes vam cantar i cridar fins a quedar-nos afòniques. Desprès va començar la festa Màxima, i amb això va començar també el que es diria el ‘gran desfase’, on es va disfrutar encara que, com a mi, no t’agradés aquell tipus de música. A les tres va acabar la festa, massa d’hora crec jo. A la mateixa hora, vam agafar l’autobús per tornar cap a Vilassar.

Abans d’adormir-me vaig estar pensant en tot el que havia passat aquella nit, i la vaig comparar amb altres festes i la meva conclusió va ser la següent: El grau de diversió i d’alegria en una festa no va relacionat amb el lloc en el que estàs, sinó que va relacionat amb la gent amb la que estàs.

Mercè

S’acosta el meu aniversari i porto uns quants dies pensant. Serà un aniversari especial o serà com cada altre? Com el celebraré? Hi ha moltes coses que em ronden pel cap…

I dels regals què? He decidit que aquest any ja no voldré regals. Perquè és la pregunta.
Si després no m’agraden i faig com si fos el millor regal que m’han fet mai. Sempre és millor fer una mica de teatre que posar cara de pomes agres.

Els regals són una obligació que hauríem de treure de les nostres vides. No desitjo que em regalin ni roba que mai m’acaba de fer el pes, ni consoles que a la llarga em fan perdre temps que necessito per fer altres coses, ni mòbils o reproductors musical que no són essencials per mi ni per la meva vida.

Al final, com que no puc dir que no als regals, he pensat que el millor seria un regal de tipus econòmic ja que el millor, seria, començar a fer la meva. El futur és molt més a prop del que ens pensem…

Joan

Aquest dimecres hi ha vaga general, molts treballadors exigiran els seus drets al carrer, i per demanar el que els hi pertoca se’ls restarà del sou 120€. On volem arribar així? Una persona que es passa el dia treballant per poder menjar i mantindre a la seva família no pot reclamar els seus drets sense una constant amenaça. Aquests tipus de coses em fan molta gràcia, com això de que tothom te dret a la vivenda. Llavors per què llogar un pis et costa 700€? I si a la teva feina cobres 500€?.

La veritat es que hi ha molta avarícia en aquesta societat consumista en la que vivim. Tothom vol tindre més que un altre, i ningú es para a pensar en que no cal tant com tenim. Comprem tant com podem, no ens guardem ni una mica, ho volem tot i ho volem ja. És aquest l’exemple que ens donen, es com estan creant el futur, és com volen que siguem dintre d’uns anys. Com màquines que no fan més que consumir.

Però què més dona, “els joves són el futur”, quina frase tan gran! El que la continua és “carregem-nos tot el que hem tingut nosaltres i creem-los una societat de consum de la que ja no puguin sortir, és el millor que podem fer per ells”. I quan intentes canviar l’avui per tindre un demà millor et paren els peus, és massa dolent que ens vulguem valdre per nosaltres mateixos.

I el que ens faltava ara, la reforma laboral, que els contractes basura legalitzats, els acomiadaments a més baix preu, etc. No hi ha suficient gent al carrer, sense feina i amb una família a la que cuidar? Però què mes els dona, ells estan molt bé en els seus xalets amb piscina, els seus camps de golf… i a l’educació que vagi tirant, ells viuen com rics mentre altres es moren de gana i que els joves aprenguin això que és el millor. Per què ensenyar que podem repartir el que tenim, que no calen tantes coses, que podem aconseguir que tots vivim bé. Però no, seria massa complicat, la nostra societat no esta educada per això, no estem preparats per intentar-ho.

No, la nostra societat està preparada perquè acabem tots vivint en la merda i matant-nos entre nosaltres per sobreviure. Així es com acabarem. Perquè…no hi ha futur.

I el primer pas per acabar amb això és tan senzill com deixar que els treballadors reclamin els seus drets. I aquest és el moment de començar a fer-ho. Sembla que no, però els joves ja treballen per poder acabar amb aquesta situació.

Perquè és el nostre futur, i volem tindre dret a fer-lo a la nostra manera, i ens tocarà viure’l a nosaltres.

Clara

Arriben les vacances, i amb elles la festa major. Aquesta celebració no és res més que un seguit de dies, en que la gent  fa el que vol, sense pensar en les conseqüències. Molts joves, i no tan joves, compren begudes alcohòliques per què creuen que així, s’ho passaran millor, una idea que és bastant estúpida.

El dia de la nit jove, veia gent que conec, tirats pel terra, borratxos fins al punt de no saber ni on eren. Altres, no tan beguts, s’ho passaven molt bé, els veia rient i ballant sense parar. Jo vaig beure un o dos cubates, anava bastant “content” i de l’únic que tenia ganes era d’anar a divertir-me. El meu objectiu es va complir, vaig anar a casa meva a dormir i a l’endemà, el pitjor de tot, la ressaca.

Uns dies després, vaig anar a una festa sorpresa que li vam preparar a un amic meu. Com que era a casa seva, ningú va gosar a portar alcohol. Va anar passant l’estona i m’ho estava passant perfecte, parlant, vaig anar a fer una volta pel poble i cap a las dues de la matinada, vaig anar cap a casa. A l’endemà, no tenia, ni mals de cap, ni vaig vomitar i tot això, gràcies a que no vaig beure res que portés alcohol.

El que vull dir amb tot això, és que t’ho pots passar igual de bé o millor sense fer res il·legal i que després, et senti malament. No seràs més popular si beus o si fumes. L’important és saber passar-s’ho bé sense tenir preocupacions i que al final del dia, puguis dir que ha estat una nit inoblidable.

Martí Cavaller Francés

Avui, dijous 23 de setembre del 2010, mentre estava al ordinador, xatejant amb una amiga i a la vegada xafardejant a la xarxa social Facebook, de cop, ha deixat de funcionar. Amb el dubte de si era l’única a qui li passava li vaig preguntar a la Jade -l’amiga amb qui xatejava- si també li passava, i ella, va respondre amb un “sii:(“.
Tot seguit, vaig intentar tornar a entrar, moltíssimes vegades, però no hi havia manera, el servidor em dia que estava fora de servei.

Minuts desprès, la Jade em va enviar un missatge instantani que deia :
“Informamos que mediante un comunicado de prensa el creador de Facebook, Mark Zuckerberg ha fallecido en la mañana de este martes en un accidente aéreo, el Facebook estará cerrado por 3 meses mientras se normaliza el trámite de los derechos de autor y todo lo demás, debemos mantener la calma”

Les dues, sabíem que no era veritat, però era imaginar-nos que estaria tancat 3 mesos, i ens “desesperàvem”. Està clar que podríem viure sense ell, però, ens hem acostumat a coses prescindibles per viure i no valorem les imprescindibles com el menjar cada dia, beure, o portar roba neta cada dia. Penso que tot això de la comunicació està molt bé però, hi ha persones que no poden beure aigua les vegades que voldrien o tenir àpats diaris, mentre nosaltres ens “desesperem” si no ens va el Facebook en aquest cas, o en altres, la televisió, el mòbil.

També, me’n adono de que no som les úniques que es “desesperen”, la persona que havia escrit aquell missatge, al final havia posat “debemos mantener la calma”.
Tant important és? Hem de mantenir la calma? Ni que fos un atemptat o terratrèmol.

Hem de valorar tot el que tenim, encara que sigui una simple arracada.
Perquè, què passaria si estiguéssim en el lloc d’un noi de la nostra edat al tercer món?

Nabila.

Quan l’ésser humà descobreix alguna cosa, l’observa, l’experimenta, li agafa confiança i finalment, quan pensa que ho té tot controlat, un perill s’imposa al seu davant i acaba agafant-li por. Això és el que ens ha passat amb el nostre planeta, la Terra.

Avui a la tarda, el meu pare i jo hem anat a Barcelona amb cotxe i mentre mirava al meu voltant m’he fixat en com era el paisatge. Grans edificis s’alçaven a banda i banda dels carrers, al seu davant, una filera d’arbres plantats arran la vorera, en molt mal estat, resseguien el carrer de punta a punta. A prop meu, un reguitzell d’automòbils amb els motors engegats deixant anar grans quantitats de CO2 i amb un soroll que, juntament amb el de les botzines, creava un ambient no gaire agradable. I què m’esperava doncs! Quatre casetes envoltades d’una gran vegetació?

Les coses han canviat; el món ja no és el que era. Ara, per veure un arbre o respirar aire pur, s´han de fer quilòmetres. El que actualment són pobles de muntanya acabaran essent grans ciutats amb el mateix ambient que les actuals. Si es continua edificant amb aquest ritme no quedarà cap espai verd. I que passarà quan ens quedem sense boscos, edificarem sobre el mar?

D’aquí uns quants anys, quan el món estigui contaminat i ja no hi càpiga cap edifici més, aquest ens ho farà pagar i llavors ens adonarem del mal que li hem fet durant tant de temps. I el que ens farà més ràbia de tot plegat és que tots nosaltres en tenim una part de culpa.

No us sembla que hauríem d’obrir els ulls i fer un esforç pel que en realitat ens importa?

Xavier Cañellas Mestres

La meva anècdota comença la nit de fa dos o tres anys enrere, l’1 de novembre, el dia de la castanyada o en altres països Halloween, quan els meus amics i jo vam anar a gastar bromes per celebrar aquest dia. Érem en Gerard, l’Ignasi, en Raül, en Xavi i jo.

La nit va començar a les vuit i mitja, els cinc vam anar a sopar a Cabrils al bar-restaurant “La Concòrdia” on menjàrem uns entrepans ràpids. Quan vam haver acabat va començar la diversió, els cinc vam anar porta per porta per les cases de Cabrils on fèiem bromes, com per exemple llençar bombes fètides a les cases, posar cola al pany de les portes i després trucar al timbre, o empaquetar un cotxe amb paper del vàter, entre d’altres. Va ser realment divertit.

A les onze i mitja de la nit passàvem per un carrer molt fosc on vam veure que un noi tirava un ou a un cotxe, llavors vam començar a córrer nosaltres cinc i aquells nois. Uns moments després un home va sortir del cotxe i ens va agafar a mi i a en Raül, aquell home ens va exigir que li netegéssim el cotxe però nosaltres dos vam dir que no perquè no havíem sigut. Aquell home ens va respondre que volia que li netegéssim de totes totes perquè no ens creia, per sort la seva parella va sortir del cotxe, el va calmar i s’en van anar.
En Raül i jo vam pujar a casa en Gerard perquè ens hi quedàvem a dormir, en arribar ens vam trobar en Gerad, en Xavi i l’Ignasi que havien aconseguit fugir, a un d’ells se li va acudir dir als pares que ens havien segrestat, immediatament quan nosaltres dos ho varem sentir ens vam posar a riure una bona estona.

Després de calmar-nos ens vam acomiadar de l’Ignasi i en Xavi i ens vam ficar a dintre casa d’en Gerard a mirar una pel·lícula i a dormir.

Pau

La teva vida es com un reality show, on has d’intentar fer tot l’impossible per continuar i seguir endavant. Surten companys, n’entren de nous, però sempre t’afectarà més que s’en vagi aquell company amb el que tenies tanta confiança, aquell suport on et recolzaves, o fins i tot potser el veies com un model a seguir, com a base de la teva ideologia dins el programa. No ho suportes més i et tanques a plorar a l’habitació, no vols contacte amb l’exterior. I si has de fer el paperet davant les càmeres ho fas, però, això sí, s’ha de posar mala cara, si no et fas la víctima, saps que no arribaràs enlloc.

Passen els mesos i et deixen a fora, al món exterior, passes de conviure amb càmeres a compartir la teva vida amb la crua realitat, la realitat que tu vivies abans, però com que no eres conscient…

Et trobes enmig d’un bullici de gent, t’angoixes i veus que ja no estàs en aquella casa, on podies plorar, i ho tenies tot fet, ‘’m’hauré de buscar la vida’’ penses…

I aquella bombolla fictícia que tenies al teu cap, l’has d’anar guardant per força, saps que si la vas lluint pel carrer, seràs criticat, t’has de fer gran de cop. Gran per dins, potser per fora ja ho ets, però mai se sap noi.

La meva bombolla la vaig amagar fa aproximadament un mes, la mort del meu besavi va ser un cop molt dur per tots. Va ser quan aleshores, vaig sortir del meu propi reality show i em vaig afrontar al món exterior, aquell que m’esperava ansiós fora de la meva bombolla. Va ser com si alguna part de l’ànima del meu besavi s’hagués traslladat al meu cor, i per primer cop, vaig sentir que em vaig fer gran. Havia d’aguantar una postura ferma, davant la família i anar a l’enterrament en representació dels altres besnéts, (més petits és clar). Potser no es la manera més comú per sortir d’aquest reality que tenim creat quan som petits a casa, però suposo que per alguna raó inexistent a mi m’ha tocat fer-me gran així.

Carolina Castaño

A la meva família, tinc la sort de que ens agrada molt viatjar. Gairebé cada estiu anem de viatge a algun lloc, hem estat a molts llocs del món, però on més ens agrada és a Àfrica. Hi hem estat varies vegades, però per mi, la millor va ser un cop que vaig anar amb el meu pare i el meu oncle a Kenya. Aquell cop, no era el primer que jo anava a Àfrica, ni el meu pare tampoc. Però si que era ell primer cop que anàvem pel nostre compte, és a dir, sense cap guia ni a través de cap agència, simplement havíem llogat un tot terreny, havíem comprat uns mapes i ens havíem organitzat una ruta nosaltres mateixos.

Hi ha gent que diu que no li agradaria anar a països com aquests perquè són llocs insegurs, tot està brut i en males condicions i, sincerament, així és. Tot i axó son bons països per visitar, on si es té una mica de cap i es va amb compte no s’hauria de tenir cap problema. En quant a que tot és brut i  en mal estat, hem de pensar que amb el turisme ajudem a millorar el país.

Per anar-hi, són recomanables una sèrie de vacunes contra malalties com la febre groga o el tètanus i un tractament amb pastilles per prevenir la malària, però això no suposa cap problema. Actualment, es pot fer tot al CAP.

El nostre viatge, consistia bàsicament en visitar un parell de Parcs Nacionals del país, i passar-nos els dies fent “safaris” per veure animals. Vam visitar el “Maasai Mara National Park”, el “Nakuru National Park” i la “Kakamega Forest”, un petit tros de selva que quedava al país. A tots els llocs vam veure moltíssims animals, realment la quantitat que n’hi ha és sorprenent. Aquí, per molt “Parc Nacional” que sigui un lloc, si pots veure el cul d’un cèrvol fugint entre els arbres, has tingut molta sort, En canvi allà, els animals es veien per tot arreu.

La escena més impressionant que vaig veure, va ser al Parc Nacional de Nakuru. Estàvem amb el cotxe per un camí quan de cop, vam veure dos rinoceronts corrent per  la sabana en el que semblava un joc. Vam quedar-nos mirant, i al cap d’una estona, vam veure com s’apropaven al camí, i es paraven a tan sols uns metres del nostre cotxe. La sorpresa que ens vam endur quan vam veure que els rinoceronts no estaven jugant, sinó lluitant va ser enorme. Ens trobàvem a tan sols uns quants metres de dos rinoceronts de dues tones cadascun lluitant entre si!! Els dos estaven sagnant de la base de les banyes, punxant-se i esbufegant tan fort que aixecaven pols del terra.  Mentre contemplàvem la perillosa escena amb la por a flor de pell , el meu pare no havia ni apagat el motor del cotxe per poder marxar ràpidament d’allà en cas de que se’ls acudís atacar-nos. I la veritat és que aquella escena et feia anar el cor a tota velocitat. Pensar que en qualsevol moment l’animal se’t podia llençar sobre i bolcar d’un cop el cotxe… Era una sensació que t’espantava, però que va valer la pena.

En resum, el viatge va ser un total èxit, perquè això que he explicat, és només una mínima part de tot el que vam poder veure. Àfrica és un continent ple de possibilitats, hi pots trobar de tot, àrids deserts, selves  i sabanes plenes de vida i una gran varietat de cultures i llengües molt interessants.

Cristian