LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hores abans del clàssic, tot era expectació, mig món esperava ansiosament el partit que, actualment dins la meva visió esportiva, ens oferirien els dos equips més grans del futbol d’avui en dia.

Gran part dels madridistes tenien coll avall que em el seu nou i reforçat equip de talonari, podrien destronar la immunitat del barça en els clàssics des de l’arribada d’en Pep a la banqueta blaugrana. Tot el contrari passava amb els aficionats “culés”, que temien que en “Mou” i l’estrella futbolística i mediàtica Cristiano Ronaldo (CR7), els deixessin en evidència en el seu propi estadi, el “Camp Nou”.

Però, com tot, el futbol s’ha de jugar abans de poder donar un resultat el 100% fiable, i així va ser. El F.C.Barcelona va mostrar la seva millor cara envers l’etern rival i va fer una gran demostració de joc i filosofia de club.

El R.Madrid va marxar ni més ni menys que amb una maneta cap a casa, alguns ho varen titular com una “Bufetada a Mou”, altres com el partit perfecte, etc. Sincerament, el que des del meu punt de vista vàrem poder gaudir 400 milions de persones el passat dilluns 29 de novembre, va ser F-U-T-B-O-L, amb totes i cadascuna de les lletres.

Això sumat al plaer de fer empassar les paraules als impresentables dels merengues, van produir un orgasme d’emocions perfecte. Només esgarrat per personatges com en Ramos, que com no, va voler donar la nota, intentant lesionar el millor jugador del moment i agredint a un parell de companys seus de selecció.

Àlex

Al principio es algo solo para los sábados noche; y te sientes bien, como un gánster o una estrella de rock… Es solo algo para matar el aburrimiento de vez en cuando. Lo llaman drogarse, un pequeño-gran vicio… Y te satisface tanto que empiezas a hacerlo también los viernes, luego vas aumentando la dosis y la frecuencia; y finalmente te atrapa…

Si no consigues escapar ni le ves límite, terminas perdiendo la ilusión por todo menos por ello, sólo te sientes bien con la droga. Si no te das cuenta cuándo debes hacerlo, toda esta mierda te arruina y acaba convirtiéndose en algo habitual para ti, algo malo y perjudicante. Crees saber controlarlo, pero en realidad no aprendes a hacerlo hasta que no te deshaces de ello.

Poco a poco y desgraciadamente, van cayendo todos, cada uno rompe su hielo y no lo hace incasualmente. La influencia de la compañía que te rodea y, la curiosidad y tentación por experimentar nuevas sensaciones; vienen a ser las mayores incitaciones.

No deberíamos caer y si deberíamos saber evitarlo; debemos saberlo dominar y no dejar que nos domine. No hay conciencia del daño que nos estamos haciendo ni del mayor daño que nos hará cuando en verdad nos pase factura a la larga. ¡Cuánto nos arrepentiremos!

Todo aquello que experimentamos bajo sus efectos, verdaderamente no existe, lo hace existir la droga, tan solo en tu mente, cuando la consumes. No estás reaccionando naturalmente, estás viviendo la reacción de la droga en tu cerebro. No estás en tu puro estado ni estás viviendo tu realidad, sino la realidad de la droga. Que sí, la mayoría de la droga es química, y la química es real; pero tu cerebro naturalmente, no actúa como cuando te drogas.

Lo que vengo a decir es que las drogas alteran nuestro cerebro, nuestras hormonas, nuestro sistema nervioso, nos vuelven locos y esquizofrénicos, incluso nos matan. No vivimos la vida naturalmente en su total plenitud cuando vamos colocados; nos convierten en otras personas, que acaban viviendo de la ficción de las drogas y olvidando la realidad, olvidando como eran las cosas sin ir colocado.

¡SI QUIERES ESCAPAR DE TODA ESTA MIERDA TIENES QUE SER MÁS RÁPIDO QUE ELLA.!

Celia.

Aquest és l’any de decidir, de decidir-ho tot, què volem estudiar, de què volem treballar, quin tipus de vida volem portar… En resum, aquest és el moment de triar el nostre futur. Però què passa si no estem llestos? Si no ho tenim del tot clar? Doncs res, ens obliguen a triar i punt. A vegades em dóna la sensació de que no tenim ni veu ni vot. La gent es pensa que la vida d’un estudiant de quart d’ESO és molt senzilla. Doncs a mi no m’ho sembla gens, de senzilla. A sobre de la pressió que ens suposa ell simple fet de decidir, de triar, ens posem a pensar: ” I si d’aquí uns anys ja no m’agrada el que estic fent?” “I si desprès em resulta massa complicat tot plegat i no puc acabar els meus estudis?” I, el més important: ” Què passa si al final no trio correctament?

Elisenda

Aquesta tarda, anava decidit a posar-me a escriure quan arribes a casa, però no ho he fet, he començat al cap de una hora ja que hi havia hagut una força molt coneguda que m’ho havia impedit. Realment, no ha estat així, el que ha ocorregut ha estat que abans de començar tenia moltes ganes de fer les coses, però m’he acomodat al sofà just arribar i no hi havia ningú que m’hi tragués. A sobre posar-me a estudiar no era una feina molt divertida, sinó que era ben avorrit, almenys més que estar al sofà mirant la televisió. Aquesta força que m’ha empès a estirar-me al sofà, ha estat la mandra, la qual està a tot arreu, després però hi és en més quantitat a les coses que no m’agraden i en menys a les que si, almenys en la meva vida, i n’estic segur que en la de molts altres també.

Per sort, finalment ha arribat el meu pare i m’ha dit que comences a fer feina, que no m’havia vist fer res, jo m’hi he posat i aquí estic escrivint la redacció que m’havia descuidat de fer. Ara estic concentrat i amb ganes d’acabar la redacció, aquesta mandra ha desaparegut del meu cap, en veritat no és real, el que passa és que a molts ens costa concentrar-nos i fins que no ho estem no treballem bé. També crec que això té a veure amb els hàbits de cadascú o amb la seva personalitat, hi ha gent que li costa més, i gent que li costa menys o que no li costa.

En canvi jo crec que si un es posa a fer els deures i a estudiar just quan arriba, agafarà aquest hàbit, i no li costarà tant posar-se a estudiar ni a treballar. D’aquesta forma la força de la mandra no existirà en la seva vida, l’haurà esquivat i tot li serà més fàcil. De la mateixa manera utilitzarà el mateix temps que l’altre i a sobre se sentirà millor amb ell mateix de tenir la feina feta i no estar fent el desvagat, sense treballar.

Raúl

La voluntat: – ens determina, ens estanca en una xarxa de causes,?…

– ens allibera de tota causa i som nosaltres els reals responsables dels nostres actes
Jo sóc la pitjor persona per a explicar qualsevol cosa referent al que és la voluntat.
Posant un exemple pròxim, que és el del examen de socials.

Realment sóc una persona que li costa molt aquesta matèria i em costa posar-m’hi i quan m’hi poso amb voluntat realment acabo fent un bon examen. Però la pregunta aquí seria, què guanyo no estudiant…una carbassa i prou, tota l’experiència resideix en estudiar i aprovar, que és realment on es guanya alguna cosa.

D’aquí es podria treure de bo que la voluntat és una cosa positiva a “grosso modo” sempre amb la fi de coses bones.

La vagància es podria considerar el contrari de la voluntat. Per que la vagància en fa caure en temptació, les coses dolentes, per exemple les addiccions.

La nostra voluntat pot arribar a tenir un grau més elevat o més petit segons la importància que li puguem donar.

Per altre banda es podria dir que la voluntat és el govern d’un mateix. Tot i que per l’altre cantó, la voluntat dels altres la podem manipular?

Jo crec que sí, perquè som els éssers humans, que ens podem manipular uns als altres fàcilment depenent de les condicions de cada persona. Tot i tenint molta voluntat es podria dir que cedim davant d’una temptació que supera el preu de la nostra voluntat (tothom té un preu).

Eduard

El tema principal d’aquests últims dies: el partit del Barça contra el Madrid. Aquest dilluns la veritat és que no era un dilluns qualsevol. De bon matí, la majoria de persones ja parlaven sobre el clàssic. Era d’esperar que hi hagués molta expectació, ja que la majoria estem esperant el dia en que aquests dos grans equips s’enfrontin. Doncs bé, aquell dia ja havia arribat. Tothom esperava que fossin les 9 de la nit perquè comencés!

Encara que m’agrada el futbol, he de dir que no sóc de cap equip en concret. Per tant puc dir que si guanyava un o l’altre, no m’importaria. Només m’interessava veure un partit bo de futbol. Per contra, he de dir que portava posada la samarreta del Barcelona, amb el nom de David Villa al darrere, perquè des que ell jugava al València, que m’agradava. Exactament fa 5 anys que l’admiro moltíssim. Era el seu primer clàssic. Per això era molt important per a ell.

Doncs bé, quan només quedava una hora i mitja perquè comencés, vam anar en busca d’un lloc bo en un bar, que no estigués gaire ple. Però ens vam emportar una gran sorpresa, i no positiva. Al principi ens van dir que al poliesportiu posarien una pantalla gran perquè la gent pogués veure millor el partit. Però quan vam anar cap allà, no hi havia cap pantalla. Tot i així vam voler prendre’ns això amb alegria, i una amiga va dir: “si es que la pantalla és tan plana que ni es veu”. Possiblement, ara no faci gràcia, però en aquell moment ens en va fer . Al trobar-nos amb aquest problema, vam decidir anar als altres bars. Total que ens vam recórrer gairebé tot Vilassar per trobar un lloc, i no en vam trobar. Tot estava ple.

Ja no sabíem que fer, i per això una amiga va decidir trucar a un amic i preguntar-li si li faria res que anéssim a veure 5 amigues el partit a casa seva. Ell ens va dir que no li importava.

Quan vam entrar a casa seva, hi havia familiars seus del Madrid i altres del Barça. Va ser un bon partit, però el que més em va agradar d’aquella nit, sens dubte, va ser la companyia amb la que estava. Vam riure moltíssim. Sobre el partit, he de dir que encara que no anava ni amb un ni amb l’altre, he de reconèixer que va jugar molt millor el Barcelona. A l’hora de celebrar els gols, els que vaig celebrar amb més alegria van ser els del Villa,  ja que és com el meu ídol.

Marta

El clàssic, el Barça–Madrid, “el partit del segle”. Un partit que es veu a la majoria de països del món, milions d’espectadors observant el que passa damunt el terreny de joc. Aquest fet l’aprofiten perfectament les televisions de pagament, que en un sol partit, aconsegueixen una gran quantitat de diners.

Aquestes televisions de pagament, com per exemple “Gol TV” o “Canal+”, el que fan és comprar els drets del partit per poder retransmetre’l per televisió i la gent paga una certa quantitat de diners per poder veure’l. Gràcies a això, aquestes televisions privades obtenen grans beneficis en un sol partit. De fet, aquest clàssic s’ha convertit en el esdeveniment futbolístic més vist en la història de la televisió de pagament, amb 2.488.000 d’espectadors. A part de la gent que ho compra per tenir-ho a casa seva, alguns negocis com bars o restaurants, també compren aquest servei per poder oferir als seus clients el partit. Com a conseqüència d’això, molta gent que no té els diners necessaris per comprar aquest servei i vol veure el partit, té la possibilitat de fer-ho.

Tot i això, penso que tothom, com a ciutadà i amant del bon futbol, té dret a veure un partit tan important com aquest a casa seva sense haver de pagar. Però com que això no passarà , és evident que el clàssic s’ha convertit en un clar negoci per les televisions de pagament.

PD: 5-0 😉

Gerard

Dilluns, molts van disfrutar d’un gran partit de futbol entre el Barcelona i el Reial Madrid. Jo no el vaig veure perquè no tinc televisió de pagament. Però no pretenc parlar del partit en si, sinó que vull parlar de la importància que se li va donar al partit fora del món del futbol.

A mi no m’importa que durant una setmana abans de l’anomenat “clàssic”, en els diaris i notícies d’esports gairebé només es parli del partit, ni tampoc que se’n facin programes especials. Però sí que m’importa que repercuteixi tant com ho va fer fora del món del futbol. I és que per a mi, les conseqüències del partit van passar la línia de l’estupidesa, semblava que el dimarts s’acabés el món.

Perquè m’entengueu, us posaré exemples personals o propers a mi. Dilluns jo no vaig entrenar, ja que començo a les 21:30 i el partit començava a les 21:00. Però així i tot, no ho trobo bé, hi havia gent del meu equip que volia entrenar, però com que el club va decidir que no hi hauria entrenaments a causa del partit, es va suspendre el meu entrenament i els de després. Deixant a part els entrenaments, el meu pare tenia una reunió important, però es va aplaçar ja que els seus clients havien de veure el partit. I estic segur que es van suspendre molts entrenaments, reunions i compromisos, i fins i tot, es van arribar a tancar botigues abans d’hora a causa del “match”. I això, si tota la gent tingués interès per veure el partit, ho trobaria bé, però com sé que no és així no hi estic d’acord.

Per acabar, jo penso que tot i que va ser un bon partit (sobretot per als del Barça), se li va donar massa importància. I no només importància fora del món del futbol, sinó també dins. Ja que es va parlar massa d’un partit que, tot i ser un clàssic, no era tan trascendental per a la lliga.

David

Segur que moltes vegades heu caigut en un estat d’ànim una mica baix, d’això en diem tristesa. Pot aparèixer per moltes raons: una simple discussió, una baralla, un malentès, la falta d’algú o alguna cosa, una decepció…

Quan estàs trist és el moment en que la gent del teu entorn que t’estima i es preocupa per tu t’ajudi a passar aquest mal moment. Si de veritat t’estimen faran el possible per animar-te, intentant que ho oblidis per una estona i ajudar-te a arreglar les coses encara que no hi estiguin implicats.

Personalment quan estic trista l’única cosa que em funciona i m’ajuda a sentir-me una mica millor és desfogar-me, ja sigui cridant, plorant, rient o cantant; qualsevol d’aquestes coses serveix. Cridar: em va molt bé quan sento impotència i no sé què fer. Plorar: ploro quan de veritat estic molt malament sigui per la circumstància que sigui. Riure: em serveix per oblidar-me una estona dels problemes i normalment em passa quan estic amb les meves amigues, que intenten fer el possible perquè no hi pensi. Cantar: canto quan crec que s’arreglarà i no em preocupa massa la situació.

La tristesa és un sentiment molt desagradable que et pot provocar molts maldecaps. Ara mateix no puc dir res més perquè el meu estat d’ànim és bastant baix. M’agradaria que reflexioneu sobre el que sentiu, perquè moltes vegades no és culpa vostra i les circumstàncies fan que el vostre estat d’ànim canviï a negatiu i apareix aquest sentiment.

Marta.

S’acosten els exàmens finals i estic molt nerviós, ja que tinc por de suspendre alguna assignatura i l’hagi de recuperar. El meu pare sempre em diu que estudiï, i que no jugui tant, però…siguem sincers, és molt avorrit estudiar.

El problema és que no tinc gaire temps; entre els meus entrenaments, els entrenaments dels nens petits i el Da Vinci, no tinc gaire temps.

El que això té de bo és que la setmana següent tenim tres dies de festa per quedar amb els amics i disfrutar-los al màxim, perquè gairebé no tindrem cap examen.

El meu pare i el meu tiet, diuen que si suspenc alguna assignatura per les vacances de Nadal, passaré unes males vacances, ja que hauré d’estudiar per recuperar-les durant el segon trimestre.

Quins nervis!

Sergi

Estàs a sobre d’un vehicle de dues rodes, saps que has d’anar en compte per no tenir un accident, ja que el teu cos és el que es dóna tots els cops. Sents l’aire, la velocitat i de sobte veus a aquella persona que et crida l’atenció et distreus i per una pedreta caus. Estàs al terra desconcertada, amb dolor, i dos o tres persones apropant-se per veure què t’ha passat.
Uns mesos enrere aquella persona em va dir que m’estimava i jo l’estimava més que a ningú havia estimat. Vaig passar uns mesos extravagants al seu costat. De sobte un dia sense cap raó em diu que m’oblidi d’ell que ja no vol parlar amb mi. L’única raó d’aquest fet, és que no n’hi ha. Jo encara em pregunto per què ho va fer, però no trobo cap resposta.
Avui, anava a casa després de l’institut amb la moto tranquil•lament. Vaig per un carrer, giro a l’esquerre, baixo i em trobo la meva distracció. El miro, em salto l’ stop, freno, rellisco, i en una mil•lèsima de segon i sense adonar-me, estava al terra amb un tall a la mà esquerra i amb rascades. Desconcertada veig a unes quantes persones venint fins a mi per veure què em passava. Entre aquelles persones estava ell, la meva distracció. Ve, em mira, es queda 30 segons sense preguntar-me si estic bé, i se’n va.
Sincerament, aquelles paraules eren mentida. Jo no em puc explicar com algunes persones poden ser tan falses. Li surten les paraules de la boca, sense cap sinceritat. Ell sap que t’ho creus, i a tu t’arriben al cor fins que t’enamores. La teva vida al seu costat és preciosa. Fins que arriben tres miserables paraules, ‘’et deixo,adéu’’. La teva primera reacció és plorar, i ell t’observa, et veu plorar i es queda igual. Això no és amor, és falsedat absoluta.
Vull sinceritat i res més.
Clàudia Gómez Sillero

A l’hora de vestir-nos, moltes vegades ens costa decidir-nos. Si això combina amb això, si és antiquat, si s’ha passat de moda.

Penso que la moda només és una estafa, creada perquè les persones normals “s’hi deixin la pasta”. Qui inventa la moda? Qui diu la roba que s’ha de portar a l’hivern o a la tardor? No és més que un sistema per embutxacar-se.

A part, crec que la moda elimina els gustos propis. No vull dir que els elimini del tot, però els hi fot una pinzellada per sobre, de manera que els encobreix.

Jo estic més en contra en la moda de la roba, però últimament s’han posat de moda uns braçalets de formes i colors, que tothom els porta! He arribat a veure nenes amb el braç completament ple de polseretes…

Mentrestant, l’empresa que hi està darrere, està guanyant tots els diners de les “Mames” de les criatures pesades.

En conclusió, crec que cadascú hauria d’anar com li agrada, i portar el que li agrada.

Pol

Missatges de text, correus electrònics, xarxes socials… Elements cada vegada més presents en les nostres vides. Elements que estan substituint altres elements com les cartes o un de molt important, la comunicació cara a cara. Potser això passa perquè ens és més fàcil comunicar-nos escrivint que no pas parlant, no ho sé.

El exemple més clar per mi de que la comunicació oral cada vegada és menys utilitzada és el de les xarxes socials com Facebook. Actualment, és utilitzat per comunicar-nos amb els amics i per conèixer gent nova. Això està molt bé, però sovint ens oblidem de certs aspectes. A través de les xarxes socials coneixem gent nova però realment la coneixem tal com és? Crec que no. Mitjançant la forma d’expressar-se i d’escriure de la gent podem fer-nos una petita idea de com és, però mai saber el seu vertader caràcter i personalitat. La pantalla de l’ordinador amaga moltes coses. Els textos poden ser mal interpretats molt fàcilment i crear mal entesos innecessaris. A més, si no veiem la cara de la persona amb la qual ens estem comunicant no podem saber les seves intencions o les seves reaccions. Darrere la pantalla s’amaguen molts sentiments.

Amb tot això el que vull dir és que no es poden formar grans amistats a través d’una pantalla. Podem conèixer la faceta d’una persona però fins que no parlem amb ella en persona no la podrem conèixer realment. Tampoc vull dir que em de ser desconfiats, però sí tenir precaució per evitar possibles decepcions.

Laura

Noto que moltes persones encara no han après res d’aquesta vida, segurament pensaven que tenia unes bases compactes, i uns fonaments prou clars, que ho feien tot més fàcil, però ara no és així, les amistats ja no són les que eren.. algunes s’han ensorrat, pensaments i reflexions d’alguna manera, ja no són el que eren i no aconsegueixen veure-ho tot amb els mateixos ulls .. però realment tot això no sé si és fruit del que ells mateixos han anat escampant durant aquests anys o que potser existeix la aquests canvis siguin originaris per part de la gent que els envolta dia a dia.

La qüestió és qui o què ens ha fet canviar… llavors a qui farem responsable dels canvis en la nostra vida? És clar que, si els hem fet, al final això és una decisió que hem pres nosaltres i és cosa nostra decidir una cosa o altra, és un no parar de decisions per part nostra.

La veritat és que la vida canvia a mesura que van passant el anys.

Què hem estat fent en realitat tots aquests anys? Hem estat amb qui volem? Hem fet tot allò que ens vam proposar un dia? Un munt de qüestions per tal que un, es pari a pensar i descobreixi què o qui ens ha fet canviar.

Mohamed

Milers de cops sents a dir que la vida no val per res, que es una cosa que passa i res pot canviar el destí de cadascú. Mai he cregut que el destí fos alguna cosa ja dita, i menys que no es pugui canviar. Si penses que la vida es una porqueria, es perquè tu l’has fet així. I, vulguis o no, sempre estàs a temps per fer que no ho sigui.

La vida es com un regal que et donen. Si el saps aprofitar bé, surts guanyant. Si no, no tens res a fer. No has de deixar de viure una cosa com a tu t’agradaria per parar-te a pensar en que pensarà l’altre gent. No has de deixar-te manipular per terceres persones. Has de fer el que t’agrada fer, sense pensar en les males conseqüències que això et comporta i sense deixar-te influir per res.

L’alegria de viure es aquella cosa que només es pot expressar si ho vius.

Mercè

Un grito. Y otro. Un insulto. Seguido de un llanto. Y desesperación. Y frustración e impotencia. Y un golpe. Y más y más. Y un intento de escape. Y más golpes. Y más insultos. Y sangre. Y dolor… mucho dolor. Uno que pide perdón. La otra que perdona. Y al día siguiente la misma historia. Cada día lo mismo. Cada día la esperanza que se desvanece, que se esfuma. La casa patas arriba. Ella inconsciente. Él arrepentido. Pero después siempre vuelve a hacer lo mismo. Ella, cansada, intenta acabar con eso. Él la amenaza. Le vuelve a insultar. Y ella se apaga. No queda nada de valentía en ese corazón roto. Se acurruca en una esquina y ve como él se acerca. “Ahí viene otra vez”. Y entonces más miedo, más odio, más rabia, más rencor. Y menos coraje para decir “basta”. A él se le va la mano. A ella se le va la vida. Y él escapa. Y ella muere.

Hoy es 25 de Noviembre. Día para la eliminación de la violencia de género. 2010: 75 mujeres muertas a causa de la violencia machista. Apuñaladas, degolladas, disparadas, golpeadas, estranguladas y asfixiadas. Y muchas otras que ahora mismo deben de estar sufriendo maltratos y pueden ser las siguientes. Ya va siendo hora de acabar con esto. Ya va siendo hora de darle apoyo a esas mujeres que tanto lo necesitan. Para coger fuerzas. Para afrontarlo. Para huir. Para ser definitivamente libres. Ya va siendo hora de hacer justicia. De encerrar a esas personas que no saben querer, que no saben respetar. Porque quien es machista, lo es para siempre. Vamos a hacerlo por todas esas mujeres que han perdido la vida. Vamos a unirnos todos por ellas, por lo que han soportado, porque no se lo merecían. Porque esa cifra no se puede volver a repetir. Vamos a ponernos en pie y a gritar todos juntos: “¡No a la violencia de género!”.

Arantxa

Diumenge passat vaig anar amb les meves millors amigues a una masia, ja que a una d’elles l’havien convidat a anar-hi per practicar el dibuix natural, perquè aquesta va a classes de pintura. Allà vaig veure que la majoria de la gent que anava a aquesta “excursió”, tenia una certa edat, podríem dir fins i tot, avis i jubilats, però també hi havia de més joves, entre d’altres nosaltres tres.

La masia tenia unes vistes molt maques, muntanyes, boscos i molta vegetació…
Tots portaven el material necessari, cavallet, pintures, paletes, etc. Per poder plasmar tot allò que veien, a la seva làmina.

Em va agradar l’estada pel simple fet de veure com tota aquella gent compartia la seva estima per aquest art, la pintura.

La meva reflexió sobre aquesta experiència és que una persona per ser feliç, no ha de tenir el millor cotxe, la casa més luxosa, ni l’últim model de mòbil o la roba més cara.
Sinó que ha de ser feliç amb allò que tingui.

Perquè per exemple, podem trobar persones molt privilegiades i amb un estat d’ànim pèssim amb “un buit per dins”, i una altra amb pocs béns materials i ser ben feliç, amb la seva parella i els seus fills. Els diners no compren la felicitat o dit d’una altra manera, hi ha coses que els diners no poden comprar, com l’amistat, l’amor, l’apreci …

Ja ho diu aquella dita, “NO ÉS MÉS FELIÇ QUI MÉS TÉ, SINÓ QUE MENYS NECESSITA PER SER-HO”.

Nabila

De vegades, succeeixen diverses coses alhora: a casa arriben factures inesperades que han de ser pagades, tens problemes  familiars (amb pares o germans), la teva mare està hospitalitzada o hi ha una reorganització en el treball del  pare, possiblement el  treball està col·locat en situació de risc. En aquest punt, només es pensa en no voler problemes, desitjant poder retrocedir, avançar a l’època en que tot està clar i ben pensat.

Si tenim problemes i sabem  el que poden  arribar a empitjorar,  el millor és guardar el control. Tot i això  de vegades aquests problemes arrosseguen a la família,  i per més que s’intenti, el control no es pot guardar. Sembla que un problema és només un suplent dels altres que vindran. S’alimenten de l’energia de tots nosaltres  i no hi ha res que ens tregui la preocupació, i inclús a vegades apart d’aquest problemes hi afegim més,  i ho fem  amb el nostre propi comportament.

Moltes persones busquen l’ajuda d’altres en els seus problemes, començant amb la família o amics. Si els problemes són de caràcter temporal segur que estaran  encantats d’escoltar-te i donar-te consell. Però creus que si veuen que la història es desesperant i no hi ha solució immediata et  podran ajudar molt ? Volem que aquesta persona es faci  càrrec de nosaltres i ens ajudi  a resoldre els problemes. Però tot i que ho  sembla, això no és tan simple i  la molta ajuda no està destinada a resoldre els problemes.

Realment podríem viure sense problemes?

I què faríem  si no tinguessis problemes?

Kiana

A menudo, no se que me pasa. Me vienen ataques de risa sin motivo. Cualquier chorrada que suceda mientras tengo este síndrome me parece inútilmente gracioso.

Lo mejor son las expresiones de la gente… pagan por su cara. Creo que me toman por loca, pero yo sigo riendo, “me meto en mi mundo de que todo me aparenta chisposo”. Cuando estás en clase y te viene, los compañeros más cercanos te ven roja como un tomate y con alguna que otra lágrima derramando por los mofletes. ¡Nada!, dices. Y como nadie sabe de qué te ríes, ríes más. Poco a poco tus otros compañeros se dan cuenta de tu repentino ataque. El profesor al ver que todo el mundo mira a una dirección, busca a la persona a la que están mirando y se queda perplejo.

– ¿Qué te parece gracioso?

– Nada, nada… (un poco más seria, todo el mundo te está mirando)

– ¿Como que nada? ¡Si te parece gracioso explícanoslo, así nos reímos todos juntos!

De golpe el profesor, como no lo dices, vuelve a la explicación. Tú sigues en tu mundo recordando aquella situación tan graciosa y poco a poco, tus compañeros apartan la mirada de ti hasta que vuelves a estar atento.

Al fin y al cabo… dicen que reír alarga la vida, ¡Pues debo ser inmortal!

Aina

Molts de nosaltres sabem el que és tenir els pares separats. Molts hem tingut que viure la seva separació i, sobretot si ets petit, no és molt agradable. Primer vius amb ells mentre no paren de discutir en tot el dia i després et donen la noticia: es separen. Com ets petit no t’acabes d’adonar del que volen dir, però ho acabes comprenent al cap del temps.

Un cop t’has acostumat a que els teus pares estiguin separats, visquin en cases diferents, etc. Et fas gran i aleshores comencen de nou els problemes quan no vols anar a casa d’un o a casa de l’altre perquè no hi estàs còmode o per qualsevol motiu. Et sens malament. No li vols dir, perquè no vols fer-lo sentir malament, però tampoc vols passar-ho malament tu.

Tot i això, tant si ets petit com gran, que els teus pares es separin també té coses bones, el doble de regals per reis, dues cases, i clar està que si la mare no et deixa fer alguna cosa el pare ho farà, o al inrevés. Encara que a la nostra edat, solen guanyar les coses dolentes, tens el doble de discussions i et renyen el doble.

Clàudia

Això ja m’havia passat altres vegades…quan un se sent desmotivat, sense ganes de fer res, i quan un tira la tovallola i deixa estar de fer qualsevol cosa relacionada amb l’àmbit escolar o personal.

El cap em dona mil voltes, i per a cadascuna de les coses que se’m passen pel cap i em fan “rallar-me” deixo estar tot i entro en un món de desmotivació total. Un món on no penso en res, i on només tinc ganes d’estar sol amb la ment en blanc i, sobretot, descansant…

Però sembla impossible estar en aquesta situació de tranquil·litat, quan la major part del dia has d’anar a un lloc on estàs rodejat de gent i quantes  més persones veuen que tens mala cara, més persones et van preguntant, i això fa que un es desanimi més, perquè, quan un se sent d’aquesta forma, el que menys té ganes és d’explicar-ho, almenys amí em passa això. I no ho explico perquè no tingui una certa confiança amb qualsevol persona que em pregunti pel meu estat d’ànim, sinó perquè, a vegades, ni jo mateix sé perquè estic així, amb aquesta desmotivació tan molesta.

Espero que aquesta capacitat de desanimar-me fàcilment, no vagin en contra meu en un futur, quan no hagi d’anar a l’escola i estigui en un determinat lloc treballant, fent un determinat càrrec…I sobretot, que aquests desànims, no puguin causar qualsevol mena de discussió amb algú.

Tot i així, aquests estats d’ànim solen ser temporals. En un determinat temps, se’n van, i després tornen, i així repetitivament.

Tulio.

Un soroll empipador no desitjat em desperta cada matí. Amb mandra m’aixeco del llit, em refresco la cara, esmorzo, em vesteixo i, quan estic llest, marxo amb la meva mare amb cotxe direcció cap a l’institut.

“ Que n’és de cansada la rutina! ” penso a vegades. Cada dia el mateix, amb l’esperança de que arribi el divendres el més aviat possible i poder gaudir de dos dies de descans. Sempre amb la recerca d’algun canvi inesperat que no arriba, mentrestant, només em queda queixar-me dels que crec que ho tenen tot millor que jo.

Però llavors penso amb el futur que m’espera, i és en aquest moment quan deixo de caminar amb el cap baix i m’adono dels milions de coses que em queden per fer i aprendre. M’agrada pensar això perquè m’oblido dels problemes i m’omplo de ganes de continuar vivint. Vull aprofitar cada segon de la meva visita a aquest món tan fantàstic i meravellós ple de sorpreses inesperades, bones o dolentes.

I finalment penso, “la meva rutina no està tan malament ”. Tinc una educació, gent que em dona suport cada dia i que es pren molèsties pel meu benestar, sempre tinc un plat a taula quan arribo al migdia… I el que és més important, tinc una família i uns amics que m’estimen i que m´ajuden en el que faci falta. I és veritat allò que diuen que les coses més petites són les que més ens omplen de vida! Creieu que hi ha algun motiu per poder queixar-me?

Xavier

La setmana passada, em sembla, va morir assassinada una senyora que vivia un parell de carrers més avall que jo. Quan m’ho van dir, no m’ho podia creure, no és una cosa que passi gaire sovint (per sort) i on menys t’esperes que passi és a un poble com aquest, on mai passa res, i menys en aquest barri tan tranquil.

Però bé, no és d’això que volia parlar. El que volia explicar, és una cosa que va començar a passar uns dies després d’aquest fet:

Van començar a passar, per les tardes i pels migdies, venedors de sistemes de seguretat de tota mena per intentar-nos convèncer de que un bon sistema de seguretat era necessari per una casa. Al principi em va estranyar que vinguessin casa per casa a vendre una cosa així. Però després vaig adonar-me de que venien, segurament, perquè s’havien assabentat de l’assassinat que hi havia hagut a la zona i veien que allà hi tenien un bon mercat de veïns atemorits pel que havia passat.

Així és com actua qualsevol empresa, sigui del que sigui, s’aprofita de qualsevol situació per vendre el seu producte a tota costa. Fins i tot de les desgràcies d’altres persones.

Cristian

El proper dilluns 29 de novembre a les nou de la nit tenim una cita. Es juga el Barça-R.Madrid i com tots sabem, no és un partit qualsevol.

Un partit com aquest, significa rivalitat. Significa xoc entre els dos equips més forts de la lliga. Significa lluitar per aconseguir el triomf, la copa i el reconeixement dels altres. A més a més, hi ha un plus afegit; la relació Mourinho-Guardiola, el duel Messi-Cristiano i la competitivitat entre tots dos equips. Allà, en el Camp Nou, serà on veurem llimar diferències i on es demostrarà quin dels dos és el millor.

S’hi parla als medis de comunicació, al supermercat i a l’institut, perquè com he dit abans és un partit diferent. Tothom hi està pendent vulgui o no, ja que un duel com aquest és notícia i no només on es juga sinó que també arreu del món.

Tothom queda per veure’l ja sigui amb els amics, la família o els companys, encara que no segueixi gaire aquests dos grans equips i, sempre trobem l’afortunat que pot anar al camp i llavors, disfruta com el que més. En fi, és un punt de trobada entre totes les persones.

El pròxim dilluns em despertaré a les set i mitja del matí i estaré desitjant que siguin les nou de la nit per disfrutar i llavors, casa meva serà el punt de trobada. Us confesso que només de pensar-hi ja em poso nerviosa.

Anna Benítez

Amb un territori de 32.000 km² , Catalunya ocupa el nord-est de la península ibèrica. Repartits en 4 províncies, 41 comarques i 946 municipis, aquests 32.000 km² semblen poc, però ja ho deia Lluís Llach: ‘’El meu país és tan petit, que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist’’. I si potser es molt petit, però us ben asseguro que abans de que el sol se’n vagi a dormir , pots descobrir petits racons que ni t’imaginaries que hi són. Amagats entre valls, muntanyes, planes i serralades, aquests petits racons m’esperen i jo, nomes em limito a descobrir Catalunya.

Cada estiu acompanyo el meu pare per tot Catalunya. La seva feina, de repartidor, inclou el fet de recórrer la geografia catalana de punta a punta i per mi això és fascinant. Viatjar sempre és un plaer, i resulta molt més gratificant quan ho fas al costat d’una persona que aprecia la riquesa paisatgística del nostre petit país. Des de la Costa Brava, passant pels Pirineus, la Plana de Vic, Lleida, l’àmbit metropolità de Barcelona… A poc a poc resseguim aquelles línies que creen xarxes viàries perfectament teixides, com si fossin teranyines. Cada dia 500 Km, cada dia una zona del país. Potser sona molt avorrit, és cert que es fa repetitiu i que molts cops fem la mateixa ruta; però això jo ho comparo com si fos una bona pel·lícula. Cada cop que la veus descobreixes coses que no havies vist abans, doncs si ho apliquem als paisatges ens passa igual.

Només cal que deixem de banda la societat i els pensaments egoistes que ens envolten. Potser així, encara que tornem a veure la mateixa vista dia a dia, descobriríem racons i detalls que abans desconeixíem.

Tens 24h per descobrir Catalunya, no gosis dir que abans de que el sol se’n vagi a dormir no has apreciat prou la riquesa paisatgística del teu petit país.

Carolina Castaño

El divendres passat  mirant el diari vaig poder observar i reflexionar en moltes coses…. Serà per les notícies, serà per la informació esportiva  serà per la informació meteorològica que ens proporciona?

Em vaig parar a pensar la de coses que passaven en el món coses bones, coses desastroses com per exemple que a Veneçuela un home ha matat a la seva dona, un nen africà ha mort a causa de la sida, el papa de Roma ha anat  a Barcelona, Un corredor de 125cc  amb només 17 anys es campió del món……Passen moltes coses i els diaris son una bona forma de fer que la gent s’assabenti del que passa al seu voltant i n’estigui informada. A vegades no t’agrada llegir-lo per no haver d’assabentar-te dels horrors que passen al nostre planeta. A vegades et sents interessat en saber coses… quines? No ho saps, però tot i això obres el diari i decideixes entrar en el món de la informació ja que en la societat actual la gent sempre ha sigut molt xafardera.

Els diaris, són una de les fonts d’informació més exactes i més importants ja que tenim notícies dia a dia i podem anar a qualsevol llibreria a buscar-lo…

David

Moltes vegades hem vist pel·lícules en que es veia una persona que arribava molt lluny en la seva activitat professional perquè l’han “enxufat” i d’altres persones que potser han estudiat i treballat molt més per aconseguir-ho i no han arribat tan lluny.

Les pel·lícules són un reflex de la realitat.

Hi ha persones que els seus estudis els orienten cap a una professió que econòmicament sigui molt remunerada, altres prefereixen uns estudis que els reportin una professió de prestigi, d’altres es conformen en uns estudis que la seva feina sigui assegurada de per vida, altres orienten els estudis cap a la vocació de la seva vida, d’altres no es posen cap meta i prefereixen aventurar-se al que els porti la situació del moment, altres les circumstàncies de la vida els porten cap on mai es podien imaginar i d’altres senzillament són “enxufats”.

Pots tenir molts diners sense que hagis hagut de molt d’esforç en la teva vida, perquè senzillament has estat “enxufat” en la teva professió sense tenir gaires coneixements. D’altres persones que no han tingut una vida tan fàcil econòmicament però en canvi s’han esforçat i estudiat molt, ara tenen un coneixement important sobre el que han estudiat. Aquestes persones són les que realment hem de valorar.

Pau Barba

Crec que molta gent deu conèixer César Millán. Per qui no ho sàpiga, és un ensinistrador de gossos que fa un programa de televisió: “El encantador de perros”. La meva mare està obsessionada amb aquest home, cada dissabte al matí posa el programa. I no és que em molesti, perquè el veig amb ella.

No sé com s’ho fa, és capaç de controlar qualsevol problema que pugui tenir un gos. Si hi ha un gos que té por de sortir al carrer, va ell i en deu minuts ho soluciona. Si hi ha un gos que mossega els amos i destrossa la casa, va ell i en uns minuts està enllestit.

I sí que és veritat que, aquests programes tampoc són certament fiables, perquè pot ser que alguns casos no hagin sortit bé i els suprimeixin. Però tot i així té molt de mèrit el que fa, i crec que ha solucionat molts més casos que no pas fracassat. I si alguna vegada aparegués per Espanya, seríem els primers en trucar-lo.

Jaume

1975. Mor el dictador. Jo tenia vint anys i em va tocar patir la part menys dura del règim franquista. Per fi s’acabava el malson!!! A partir d’aleshores començà un període complex i apassionant en la història política del nostre país, que acabaria portant-nos a la llibertat de premsa, a la legalització de partits polítics i sindicats, a la convocatòria d’eleccions, a la Constitució, als estatuts d’autonomia…  Coses que ara semblen no tenir importància i que, en aquell moment, a mi em van semblar la realització d’un somni que es deia democràcia. Val la pena recordar-ho, ni que sigui com a brindis en honor dels que van lluitar i hi van deixar la pell, sense poder viure i fer festa aquell vint de novembre.

Josep Maria

És divendres a les tres de la tarda i estic fent els deures, perquè durant el cap de setmana gairebé no tindré temps a causa dels partits que hauré de jugar: per començar, aquesta tarda ben aviat tinc el meu entrenament Just després, jo juntament amb un altre entrenador, entrenem a l’”escola”, els nens més petits del club. Avui mateix a la nit, tinc un partit retardat amb la meva categoria. I demà pel matí, en tinc un altre també amb la meva categoria, mentre que per la tarda jugo un partit amb el juvenil, els de la categoria de sobre la meva (jo sóc infantil). Diumenge pel matí, tinc un altre partit amb el juvenil, i per fi s’acaben els partits d’hoquei. Però per acabar aquest cap de setmana, encara falta diumenge per la tarda, que vaig a Cornellà a veure el partit de l’Espanyol, i és que en sóc soci i gairebé mai em perdo els partits que juguem a casa.

Penso que aquest cap de setmana serà divertit, però alhora bastant cansat. A mi ja m’agrada jugar més partits del normal (habitualment en jugo dos, un amb el juvenil i l’altre amb l’infantil), però el problema és que no em queda gaire temps lliure. Així i tot, els partits, l’entrenament i anar a veure l’Espanyol, ho faig perquè vull, ja que ningú m’obliga a fer-ho. A més, això només passa aquest cap de setmana, i crec que estarà prou bé.

David

Fa temps que no goso mirar el meu reflex desdibuixat als aparadors, doncs no hi veig més que un ésser desorientat, caminant sol per carrers buits.

Podríem dir que em trobo als llimbs, la teva eixida em portà letargia i m’hi deixà. Però, no creguis que he perdut la noció del temps; el compto amb desfici, mirant el rellotge de fit a fit, desitjant que les hores fossin segons, provant d’esquinçar els dies restants.

A debades, intento distreure’m deixant volar les idees i allí torna, malgrat tot, “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Això diria vostè, mestre Estellés. Jo en canvi, només puc tancar els punys, maleir l’atzar i la meva ingenuïtat.

Com m’agradaria de poder deixar mots i paraules fetes de fum, i arribar a llurs mans, tornar a les carícies i a les eternes nits d’estiu.

“Encara recordo el teu adéu i ens evoco als dos tan muts, allí abraçats; seguint-nos l’esguard dels ulls. I la teva mirada, sempre tan lúcida, sempre sincera. Va ser llavors i sense avisar, em plantares un darrer bes; els teus llavis varen ser com un esclat de llum, que m’omplia tot. Al trobar el nord de nou ja no hi eres”.

Ara per ara, la feixuga distància em torna de peus a terra, de volta a la realitat. Només puc esperar, ajagut, silenciós, valent-me de les promeses que ens vam fer -valen més que un imperi!- i de la impossibilitat d’oblidar-te. Històries com la nostra sempre perviuen gravades a la memòria, difícilment l’estroncaran distàncies, anys o neguits.

Viu, doncs, dins meu l’esperança de que encara ens queda molt camí a recórrer, en el nostre solemne i sincer estimar-nos.

Alexander

Era un día frío de invierno con mucha lluvia. Las nubes negras rodeaban las casas. Las calles del pueblo estaban oscuras y solitarias, no se podía ver ni una mosca rondando por ahí. Las tiendas estaban cerradas, los dueños no se molestaron en abrir ni un minuto.
Se oían pasar los coches de vez en cuando, los árboles se movían de un lado a otro de manera violenta y las hojas caían al suelo lentamente.

Era un día de descanso. para dormir, ver pelis o relajar-se. El día perfecto para meterse bajo la sabana y echarse una buena siesta. Pero eso no fue lo que hizo Sammi: se levantó, se dio una buena ducha, se vistió rápidamente y se dirigió a la estación de tren con un paraguas en la mano.

Esperando a que llegase el tren, bajo la lluvia, vio que no era la única que lo esperaba. un chico de estatura alta y rubio también se encontraba allí.

Iba sin paraguas y ella le ofreció resguardo bajo el suyo. Hablaron durante mucho tiempo y finalmente decidieron no ir a trabajar e ir a tomar juntos un café.

De camino, el paraguas se rompió y corrieron bajo la lluvia, riéndose, hasta esconderse bajo un edificio para no mojarse. Se fueron acercando, con la cara mojada, hasta que sus rostros quedaron a centímetros de distancia. Un cúmulo de sentimientos surgieron en ese momento. Y poco a poco, se fundieron en un beso cálido y dulce. Y en ese momento, los dos agradecieron haberse levantado de sus camas para ir a la estación.

Kiana

L’altre dia van venir els meus avis a casa a dinar. Vam estar a la taula tots xerrant i recordant els vells temps. Al acabar vam agafar l’àlbum de fotos i en mirar-les recordàrem tots aquells records enterrats i que ja no sabíem ni que hi eren.

Ens vam emocionar en veure les persones que hem perdut durant aquests anys i el que hem viscut junts fins els seus últims dies.

També tots els viatges que hem fet, els nostres vells amics, quan ma germana, els meus cosins i jo érem petits, totes les festes familiars, quan ma mare estava embarassada…

Jo per un altre bàndol, vaig agafar el meu àlbum i vaig començar a mirar les fotos de quan anàvem a l’escola. Estàvem tan petits que em vaig dedicar a mirar qui era cadascú i em vaig sorprendre de com hem canviat tots i de com han canviat les coses. Vaig recordar que a música ballàvem i cantàvem, a plàstica jugàvem amb la plastilina i després de dinar sempre fèiem migdiada.

Van ser un torrent d’emocions i records en una sola tarda.

Alba Canals

Espantats, els humans (també els animals més pròxims a nosaltres) actuem de forma inusual i imprevisible. Els mecanismes de control racional de la conducta queden automàticament “desactivats”, i passem a funcionar seguint una lògica totalment diferent, més elemental i, segurament, essencial per a la supervivència de l’individu. En la por, el codi genètic o, si voleu, l’impuls instintiu substitueix la raó a l’hora de dirigir la conducta. Em recorda aquelles escenes de pel·lícules on el comandant de la nau diu allò de “passem a control automàtic”, per poder dedicar-se a altres tasques menys “automatitzables”.

Certament, el fet de disposar de programes de conducta no regulats conscient ni voluntàriament (automàtics) ens allibera i ens permet fer algunes altres coses en què cal concentració, calcul i reflexió, i això és un gran què. Imagineu-vos haver de donar ordres explícites i conscients al nostre organisme per tal que realitzés la simple, però complexíssima tasca d’agafar una poma i fer-li una mossegada! Quan per fi aconseguíssim començar, la poma ja s’hauria florit (això si no ens havíem mort de gana abans, és clar). Vivim, doncs, gràcies a aquests programes de conducta instintius. Un d’ells, la por, activa mecanismes d’alerta i autoprotecció, habitualment adormits (no podríem pas viure en constant estat d’alerta!)

Aquests dies, moltes persones del poble viuen en un estat de neguit i alerta com a conseqüència de l’assassinat de la Carme Blanch. Els detalls macabres, que puc anar escoltant a les converses als comerços, no sé si són certs o no, però posen de manifest una intranquil·litat que, afortunadament, no és habitual al poble. La por es passeja pels carrers, es percep a cada racó. No sé si trigarà en desaparèixer aquest estat d’espant i desconcert col·lectius davant d’un fet que ningú pot comprendre. Mentre duri, però, seguirà modificant les pautes de conducta habituals… tan desitjables. La tranquil·litat és un component important de la felicitat, mentre que el neguit constant genera estats de nervis que ens agradaria evitar, però no podem. L’instint guanya la raó, no pot ser d’una altra manera.

La Carme és la víctima, però tots els veïns també som una mica víctimes del seu brutal assassinat.

Josep Maria

Hi ha situacions en què dos amics meus queden junts, i com que els seus pares no els deixen sortir a soles a vegades venen a casa meva. En el moment que estem els tres a soles em pregunto: “Què estic fent aquí? I si els deixo sols? Què he de fer? “.

Vaig estar pensant alguna vegada que em va passar i vaig recordar què fa un mes vaig estar en aquesta situació. D’ells dos vaig invitar l’amic i quan va arribar a casa meva els veig veure als dos. No m’esperava que també vingués ella perquè normalment ell m’avisa si ve o si no ve. Vam pujar a l’habitació. Jo estava incòmode allà tancat. Com que no sabia què fer, vaig decidir deixar-los a soles. Al tornar a l’habitació estaven enfadats i ella se’n va anar a casa seva.

Al final, abans de què el meu amic se n’anés el vaig convèncer perquè li demanés perdó, i l’endemà van comportar-se igual que sempre.

Àlex

Lo intento o no lo intento, – ¿Qué pasa si lo intento? – ¿fracasaré? – ¿triunfaré?, pero -¿y si no lo intento? -, ¡no fracasaré!, pero tampoco triunfaré.

Yo siempre en muchísimas situaciones sean cuales sean me pregunto: “Lo intento o no”. Por ejemplo en el fútbol si te toca tirar un penalty, tu puedes decir que no lo quieres tirar porque tienes miedo a fracasar, pero sin embargo nos olvidamos de que lo que queremos es triunfar en la vida, y para triunfar hay que intentar.

En la vida tendré muchísimas situaciones complicadas, en las que tendré cuestión de segundos para decidir si actuar de una manera u otra.

Normalmente nos invaden los nervios, a unas personas más que a las otras, a mí en general bastante. Cuando estas nervioso o tienes miedo a fracasar lo último que quieres es intentar (cualquier situación) ya que podrás fracasar.

Por otro lado, la mayoría de la gente quiere ser “algo” alguien importante en la vida, al igual que yo, pero ignoramos que todos aquellos que triunfan, son los que alguna vez han fracasado y “se han levantado”.

Es la misma situación como cuando por ejemplo, tenemos una enfermedad y nuestros anticuerpos generan una defensa contra ella para así vencerla y así hacernos más fuertes contra esa enfermedad, pero para eso tuvimos que pasar por ella. “La única manera de vencer el sufrimiento es pasar por él y superarlo”, tenemos que fracasar para razonar y la próxima triunfar.

Ahora me comprometo a intentar aquello que no quiero intentar por miedo a fracasar, ya que no pierdo nada, y si lo que quiero es triunfar, entonces tendré que intentar. Olvidaré mi ser interior que me distorsiona mi mente y que me provoca el miedo a fracasar. Me dominaré a mi mismo. Los chinos decían que: “Los que dominan a los demás, son poderosos, pero los que se dominan a si mismos, son invencibles”.

Por lo tanto evitare cualquier miedo que tenga a fracasar, e intentare ya que es el único camino que conduce al triunfo.

Edu

Per mi els avis són de les persones que més m’estimo. Normalment no  és la mateixa relació la que tens amb els pares que  la que tens amb els avis. Això depèn de la família i la persona, però jo amb els meus avis comparteixo moltes coses. Com per exemple anar a dinar a casa seva i gaudir de la seva cuina,  anar de viatge junts, anar a buscar bolets, anar de compres, etc… Només pensar que un dia ja no els tindré al meu costat, em dona mal de panxa, la veritat és que no sé com reaccionaria. Ells m’han vist créixer i jo els veig com es van fent grans. Jo sempre li dic a la meva àvia que cada any em passa més ràpid i ella em contesta: “Pues imagínate a mí, hija”. I la veritat és que té raó, a ells encara els hi passen més ràpid els dies. Jo encara no he perdut cap avi, i no em puc imaginar com ho passaria de malament. Tots els avis es desviuen pels seus néts, ho farien  tot i més per ells . Moltes vegades puc pensar, què pesada és la meva avia, què vol ara?, però en el fons és de les persones que valoro més. Els avis han viscut més anys en aquest món i ens donen bons consells que cal escoltar. Ells també van ser joves i van ensopegar amb problemes similars als que ara ens trobem.

Diuen que no t’adones del que t’estimes algú o del que significa per tu fins que el perds. Potser no és del tot veritat perquè jo encara tinc als meus avis i intento estimar-los cada dia més.

Ariadna

El que més m’agrada de tenir la meva edat, és poder viure el moment dia a dia. En realitat, gràcies als meus amics. Fins fa poc em sentia molt apagada, però ara veig que s’ha de disfrutar sempre. Quan un d’ells et treu un somriure quan les coses no van bé, agraeixo de tot cor el simple gest de donar-me una abraçada o de preocupar-se. Una companyia cada tarda, una sortida tot el dia, un matí per anar a comprar… estar al costat de gent que aprecies, per a mi es un regal. Poder parlar sense preocupar-se de que se n’assabenti tothom; una confiança. O per exemple, a casa arriba una bona notícia i hi ha un bon ambient. M’encanta poder compartir coses amb els meus pares o amb la meva germana petita, perquè es fa gran i comença a entendre una mica de món. Estar reunits a taula a  l’hora de sopar i tenir una conversa llarga, o quan el pare arriba a casa i em pregunta com va tot, perquè hi ha una relació d’amor que per a mi, és el més important.

En el fons, si no tingués a tota aquesta gent, no sabria on recolzar-me, simplement cauria.  Ara sé que puc despendre tota aquesta felicitat acumulada i compartir-la amb cada un d’ells, perquè es mereixen això i molt més.

Alba Larrosa

Un futbolista, un cantant, un actor etc per mi no és una persona important.

No entenc perquè la gent es pot arribar a tornar boja quan veu alguna persona famosa, potser és perquè surt a la televisió o al cinema… Però per molt que surti a la televisió o on sigui, és una persona com qualsevol altra..

Un futbolista, per exemple, és una persona que se li dona bé jugar a futbol però per saber jugar no crec que sigui necessari que cobri els diners que cobra. Perquè un metge, un bomber, un policia… són gent que salva vides, que es juga la seva per la vida dels demès i, tot i això, no són valorats. Cobren una misèria comparat amb un futbolista que l’únic que fa es córrer i anar darrera la pilota. Perquè no poden cobrar un sou com tot els demés? A més que els metges, policies, bombers etc. han estudiat una carrera per arribar on estan, en canvi un futbolista no.

Després ens queixarem que el tercer món és pobre, però és que en comptes de donar-li a un sol futbolista els milions d’euros que li donen, els podríem enviar al tercer món o intentar arreglar el nostre, ja que molt bé no està que diguem.

Potser, si ens paréssim a pensar una mica, podríem arribar a la conclusió de que un famós no és més que una persona que fa el seu treball, com qualsevol altre, i veuríem que realment la gent que hauria de ser famosa és aquella que fa alguna cosa per nosaltres, alguna cosa realment important.

Judith Ricó

Aquests dies he tingut angines. Durant la nit, com que tenia febre, somiava coses estranyes. Dimarts, per exemple, havia somiat que estava a una illa i que volava amb un drac i jo somio coses rares, però no tant. Durant el dia també delirava una mica i a l’hora de dinar no vaig parar d’explicar acudits estúpids.

Aquell dia tenia poca febre, i normalment quan en tinc tampoc deliro d’aquesta manera. Va ser divertit perquè tot i que jo me’n reia de les bajanades que deia, no podia parar de dir-ne. També estava més contenta que de costum tot i el mal de cap que encara arrossegava.
Espero tornar a estar així el pròxim cop que estigui malalta, perquè almenys riuré una mica i em sentiré millor.

Júlia

Sento com la sorra em fa pessigolles als peus i com la suau brisa marina m’aparta els cabells de la cara. Miro al cel, és blau i clar, sense cap núvol, només veig brillar aquella gran estrella que desprèn tant de calor. L’aigua del mar em refresca i m’oblido així de la xafogor d’aquest dia d’estiu. Tanco els ulls. Escolto la cançó que està sonant al meu Ipod i penso en el gran estiu que estic vivint, sense parar quieta amb els amics.

De sobte, la brisa es converteix en un aire gèlid, i un calfred em recorre tot el cos. M’he tornat a deixar la finestra oberta i no és estiu, estem a novembre. Només estava somiant desperta. Tan de bo hagués estat cert… Enfonso els colzes a la taula i em torno a concentrar en la revolució industrial. Se’m fa eterna, m’estic adormint. Em consola pensar que ja queda menys per les vacances de Nadal.

Andrea

Des de petit, sempre he tingut en ment qualsevol tipus de música, però ja fa uns anys que la gent em pregunta: “a tu quin tipus de música t’agrada?”. Davant aquesta pregunta mai he trobat la resposta. Suposo que és perquè m’agrada quasi tot tipus de musica i, a més a més, perquè no tinc cap grup preferit, sinó que escolto cançons de diferents grups i estils.

Jo penso que la música és un tret que ens caracteritza, ja que demostra, potser, realment com som o com volem que la gent ens vegi. A més, ens ajuda a diferenciar els nostres estats d’ànim. Per exemple, quan estem contents escoltem un estil que sigui més o menys alegre, i quan estem més tristos, un estil més tranquil. També, crec que cada país, cada religió, cada nació, etc. té una música que la caracteritza, i gràcies a aquesta té un ball propi i/o una cultura més rica. Espero que la música no desaparegui mai, ja que des de fa molts anys, fins i tot segles, ens ha ajudat a passar millors o pitjors moments.

També, la música ens fa ser més lliures davant la vida, ja que ningú ens pot obligar a escoltar i a que ens agradi un tipus de música. Encara que hi ha molta gent que obliga a els altres a escoltar-la, suposo que la majoria de la gent pot pensar quina és la que més li agrada i quina li enganxa més o quina no li agrada gens.

Ricard

L’altre dia recordant amb la meva família aquelles vacances del 2005 a Burgos, em va venir al cap aquell moment en què em van dir que s’havia de pagar per entrar a la Catedral de Burgos. Jo era petita, però no em podia creure que et cobressin per accedir a la “casa de Déu”, segons els catòlics.

Se suposa que tothom té dret a entrar a l’església, ja sigui ric o pobre, de pell blanca o fosca, home o dona, però allà no hi podia entrar tothom, si no tenies aquells 6 euros no podies entrar. D’alguna manera t’estaven tancant les portes a Déu.

Aleshores on anaven a parar aquells diners? Per el benestar dels cures, perquè dormin, mengin i visquin com a reis?

Desprès d’aquella experiència i de totes aquestes preguntes sense resposta, a mida que he anat creixent me n’he adonat de que realment l’església SÍ que és un negoci, per infinites raons. I la meva conclusió és que tot s’ha comercialitzat tant fins al punt de convertir-la en un negoci més, de convertir en un negoci més l’església en la qual avui dia segueix creient i confiant tanta gent, però aquesta no és capaç de veure que l’estan “estafant”.

Marta

Els dies 6 i 7 de novembre el Papa de Roma Benet XVI ha anat a Santiago de Compostela amb motiu de l’any “Xacobeo” i ha vingut a Barcelona a consagrar la Sagrada Família. La seva visita ha sigut retransmesa per televisió i periodistes i catòlics de tot el món han vingut a presenciar-ho.

Amb la seva visita, s’ha creat molta polèmica respecte els diners que el govern ha empleat amb els preparatius i condicionament de les ciutats que ha visitat.

Hi ha persones, que no tenen res en contra de que el Papa vingui, i n’hi ha d’altres que fins i tot  creuen que podria ser beneficiós per les ciutats que ha visitat perquè farà publicitat i més gent anirà a visitar els indrets. Molts comerços han aprofitat la seva visita per crear “souvenirs” de postals, ceràmiques i figures amb la fotografia de Benet XVI per tal d’obtenir un benefici .

Jo, encara que no sàpiga molt del tema, crec que en temps de crisi com en el que estem ara no estem per gastar diners d’aquesta manera. Amb els diners que s’han utilitzat amb la seva visita podríem haver-los invertit en coses força més importants que aquesta. A més, opino que una de les creences dels cristians és compartir, ser humils  i prometen el seu vot de pobresa, cosa que en aquest cas el Papa no el compleix, i això fa quedar als creients cristians  en una mala posició.

En conclusió, crec que la església catòlica pot donar una millor imatge sent menys ostentosos i obrint-se una mica a una nova mentalitat,  per exemple no dient que els homosexuals, els preservatius o l’avortament  són fets immorals, i que són pecats. Aquests són temes delicats dels que hi ha moltes opinions diferents i en les que tots ens hauríem de respectar. Així el Papa seria més ben rebut i no hi hauria tanta polèmica.

Nina

Tot això comença des de ben petit. Quan naixem, els teus pares tenen un sentiment futbolístic. Quan ens anem fent grans, els nostres pares ens han anat transmetent aquest sentiment i nosaltres l’hem anat heretant. Però quan arribes a una certa edat, que ja opinem, fem cas al nostre interior, i ja tenim una idea de què és ser “lliure”, tot canvia. Nosaltres, comencem a opinar sobre aquest sentiment i ja podem escollir sobre l’equip del qual tu et sents. Quan ja ets aficionat i seguidor d’aquest equip, sempre vols el millor per ell.

Molta gent, pot pensar que si guanya el teu equip, què et dona, o què perds, si perd. És ben senzill, aquesta gent realment no els agrada el futbol, però els que realment seguim el nostre equip, no ens fa res, si no guanyem res material, però quan guanya, sentim una alegria interior i ens posem eufòrics perquè portem l’equip a la sang, i si perd sentim ràbia i impotència.

Gerard

És diumenge per la tarda, i ja és fosc. El dia pràcticament ha acabat, no tardaré a sopar i a anar-me’n a dormir per poder llevar-me aviat. Sona la alarma, el mòbil marca les 7.30, hora de llevar-se, allargo el braç cap a la tauleta de nit i la desactivo. Passen cinc minuts i llavors faig un esforç per aixecar-me del llit. Em rento la cara amb aigua ben freda, se m’obren els ulls, ja començo a ser persona. Em preparo i vaig cap a l’institut. Al migdia aprofito i després de dinar faig una becaineta que, tot i ser molt breu, serveix per desconnectar uns instants. Quan han finalitzat les classes, torno cap a casa i ja no queda gaire cosa més a fer. La nit arriba, després de prendre’m la llet calenta, me’n vaig cap el llit i a l’endemà torna a començar de nou.

Els dies són iguals que l’anterior. La rutina és així monòtona i avorrida, poder pots pensar que passarà alguna cosa interessant, que et motivi, però mai sol passar. Només esperes que el cap de setmana estigui al caure, per poder gaudir de temps lliure i canviar la monotonia del dia a dia que portes.

Sandra Moradell

Vaig entrar a la petita sala on feia classe de cant on m’esperaven 45 minuts plens de nervis.

Setmanes anteriors la professora ens va demanar que ens preparéssim per individual una cançó cadascú i cantar-la amb la música, al mig de tota la classe. Jo m’havia preparat una de facileta, perquè no estava preparada per posar-me un gran repte i menys sense saber cantar i al mig de tota la classe. L’últim que volia fer era el ridícul. Per això vaig escollir una cançó sense gaire melodia, que no pujava gaire de to i que durava poc. Bé la cançó perfecta per les persones com jo, que som principiants en el món de cant.

Em va tocar ser la cinquena en cantar de 15 que érem. Jo m’estava posant inquieta i molt nerviosa, estava en una situació que en la vida havia tingut. Posar-me a cantar davant d’unes quantes persones i que a més la professora, que és molt professional, em feia molt de respecte cantar davant d’ella. Jo volia que arribés el meu torn però a la vegada no. Per una banda volia que arribés perquè volia sentir la sensació de que algú t’estigui escoltant amb atenció mentre cantes, però a la vegada no volia que arribés el moment, perquè no estava segura de mi mateixa en aquell instant.

Finalment va arribar el meu moment, la professora va notar que jo estava molt nerviosa, se’m em va acostar i em va dir que estigués tranquil·la, que sempre hi ha una primera vegada, i em va demanar que estigués segura de mi mateixa i que no em traïssin els nervis. Amb pocs segons em vaig tranquil·litzar, em vaig acostar al piano i em vaig posar de cara als alumnes, li vaig dir a la professora que ja podia posar la cançó, vaig fer el més gran del sospirs i va sonar la música, va arribar el moment de cantar i això vaig fer, m’estava sorprenent a mi mateixa, que tingués el valor de posar-me a cantar, no em creia que en fos capaç. Va acabar la cançó. Em van aplaudir i la professora em va dir que ho havia fet molt bé i amb molt de sentiment. Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que havia sigut una sensació molt motivant i que m’encantaria repetir.

Laura Sánchez

El otro día, iba por la calle y escuché a un grupo de gente, entre ellos, una niña que decía ‘’la vida es una mierda…’’ y me quedé pensativa al escuchar eso…aunque incluso yo también lo he dicho alguna que otra vez…

Pero… por qué ‘’es una mierda’’? no sé qué razón tendrá la gente que lo dice, pero yo no tengo ninguna razón… puede que tenga un mal día, que las cosas me vayan mal… pero de verdad la vida es una mierda?

Esa es la pregunta ‘’del millón’’

No es una mierda la vida, si la vives como si fuera el último, como si cada momento de ella no se pudiera repetir jamás, como si no hubiera un mañana…

Quien no valora a la vida, no la merece.

Laura

Aquest cap de setmana he pogut comprovar que la obsessió et pot jugar una mala passada, ja que, el dissabte, vaig jugar un partit de basquet que portava esperant tota la setmana i vaig acabar decebut amb mi mateix.

Portava cinc dies pensant amb les jugades, amb els punts i amb tot el que havia de fer per poder guanyar aquell partit, que jugaríem a casa a les 4 de la tarda. Aquesta temporada no l’hem començada gens bé, potser, perquè l’entrenador és nou i perquè molts dels jugadors no havíem coincidit abans degut a que aquest any no érem suficients per fer tres equips i, per això, s’han acabat fent dos, el meu, compost per jugadors d’un any menys. Total que, aquest dissabte teníem l’oportunitat de guanyar el nostre primer partit des que va començar la lliga contra un dels rivals més assequibles de tots i, és per aquesta raó que, durant aquests dies abans del partit he estat mirant vídeos al “youtub”de basquetbol. N’he mirat de tota mena, però sobretot m’he dedicat a mirar jugades d’en Kobe Bryant, el jugador nord-americà amb més qualitat de tot Nord Amèrica i, possiblement, de tot el món.

El cas es que vaig arribar a l’hora del partit molt motivat i amb ganes de fer un gran partit. Però no va ser així, tot i que no vaig fer un mal “match”, no vaig complir ni la meitat de les expectatives que tenia sobre mi mateix, poc encert en tir i fluix en defensa. Vam acabar perdent el partit tot i que, per molt poc i amb un final molt ajustat. Vaig estar content per l’esforç que va mostrar l’equip en tot moment i pel partit que vam fer, ja que va ser el millor de tots els que portem.

Desprès d’aquesta experiència he arribat a la conclusió que no m’obsessionaré més en cap altre partit i esperaré a tenir la sort de fer un bon paper.

Marc

Sí, avui he perdut l’autobús. La meva mare m’ha obert la porta de l’habitació, ja que quan estic adormida i detecto la llum em desperto. Perquè m’obres la porta? Ha sigut la meva pregunta. No havia caigut que estàvem a dimarts, després del magnífic pont. M’he aixecat de mala gana, eren les 07:20. Havia d’anar a l’institut. No podia ésser. Un minut més dins del llit era la glòria, calenteta, amb els mitjons de llana i la manteta…

Una vegada ja vestida, he començat a posar-me “les joies”: quatre braçalets, el rellotge i dues maquíssimes arracades blanques de fusta en forma d’anella.

He estat més de vint minuts intentant posar-me-les. Se m’ha fet etern! Uns 10 minuts per posar-me la primera i els altres 10 minuts per intentar posar-me l’altra. Justament quan he tancat la porta del carrer per anar al autobús i he avançat uns vint metres, escolto la veu del meu avi: Ainaaaa! El bocadilloooo!… He anat corrent a buscar-lo i quan l’he tingut a les meves mans, he escoltat com l’autobús frenava… He esbatanat els ulls d’una manera al veure com l’autobús tancava les portes a cinquanta metres de mi i marxava!

Al final, la meva mare m’ha portat en cotxe, molt ràpidament. Tenia una arracada posada i l’altra a la butxaca. Les meves amigues no se n’han adonat fins que els he explicat la meva surrealista història… han començat a riure de les expressions de desesperació que feia.

Per què vaig haver de comprar-me aquelles arracades tant precioses i tant difícils de posar? Per què vaig decidir que hauria de comprar-me unes arracades? No podria haver-ne escollit unes de simples i boniques? El cas es que estan “maleïdes” i m’han desencadenat una sèrie de problemes…

Aina