LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada matí a l’hora d’esmorzar poso les notícies. Sempre són els mateixos temes. Un dels que més es parla aquests dies és el tema dels refugiats, una de les pitjors crisis que s’ha enfrontat la UE.

En ple segle XXI, com pot ser que es produeixi una situació com aquesta? Milers de persones que venen a Europa fugint de la guerra (una guerra que nosaltres mateixos hem provocat) i en comptes d’ajudar-los, com a persones humanes que són, els tanquem les portes de “l’Europa Civilitzada”.

Què estem fent amb la dignitat d’aquestes persones? L’argument que donen els dirigents europeus és que aquí no hi ha lloc ni diners per a tanta gent. En canvi, sí que hi ha diners per a què les persones que fan aquestes declaracions se’ls puguin guardar en paradisos fiscals.

En permetre que tots aquests refugiats es morin de fam, ofegades o per malalties, els estem privant de la seva dignitat i també els estem degradant com a persones. Un acte vergonyós i inhumà.

El duc de la vall, el deien, tenia un munt de terres que dia rere dia eren conreades pels seus esclaus. No els tractava gaire bé, però, que més dóna! Només eren esclaus! Per a ell, ni els donaria menjar, però això si, al carrer vinga a rebre insults: malparit, repressor, idiota…

El posava tant dels nervis que va anar a demanar consell al monjo del monestir més proper. Preguntava el perquè de tants insults i el monjo savi va dir:

–Tothom sap de la teva conducta amb els teus pobres esclaus.
–I que més dona com tracti als esclaus, no tenen cap valor –va contestar.
–No es tracta del valor dels esclaus, sinó de la teva conducta amb ells. Aquesta et converteix en un home no valorat pels altres, en un home indigne…

No van passar ni tres dies que ja tenia a tots els seus amics a taula dinant amb ell. Bé, ara els nomenava amics, els havia posat nom i tot. Quin home més ximple, deia que la dignitat d’un provenia de l’opinió que creaven els altres sobre ell. Sort que jo visc sol en aquest món i tampoc he d’explicar a ningú aquesta història.

Qui sigui un ésser digne que llenci la primera pedra. Tothom dirà de saber què és la dignitat humana, tot i que poca gent l’haurà conegut, ja que és tant intrínseca com desconeguda, tant consistent com vulnerable. I aquest no és el problema, sinó que la gran majoria d’aquesta gent la perdrà sense haver-la apreciat, ni tan sols. I és que, a diferència del que es pugui pensar, és un fet categòricament autònom però, el pitjor de tot, en el rotund hipotètic cas, arribarem a ser dignes de què, exactament?

En el que estaríem d’acord, és que forma part de nosaltres connaturalment, i que, sense cap altre privatiu, constitueix la nostra pròpia essència. Som nosaltres.

D’altra banda, caldria pensar en la nostra dignitat com la part intrínseca de l’ésser humà que no assoleix en tota la seva vida però en canvi és agredida constant i indefinidament per nosaltres mateixos. Per aquest motiu, la història de la humanitat és més aviat la història de l’atemptat contra la dignitat humana. Per això, cada vegada que algú la cita, entren unes ganes terribles de deixar-se bigoti i conquerir mitja Europa.

Responent a la pregunta, és necessari tenir en compte que una persona està condemnada a ser-ho fins a la seva mort, i això la priva de l’alliberament de la seva dignitat? L’ésser humà s’ha adonat que no és res més que una passió inútil, que ha viscut enganyada des de la creació del foc i que s’utilitza aquesta miserable barrera diferencial per justificar la seva infinita feblesa. En aquest sentit, equivalem a un mosquit, a diferència que nosaltres vivim cent vuitanta vegades més.

Per tant, l’home, en canvi, ha de fer-se la pregunta de si pot perdre la seva dignitat. Ha evolucionat per qüestionar-se com serà d’insignificant aquesta pèrdua. Aleshores, ho resol adonant-se que és un valor exigu i que no li serveix, però que, sense ella, ja no li queda res. Ja no és res.

És molt trist que sent éssers amb ment i cor arribem a fer coses molt lletges només pels nostres interessos. Nosaltres estem tot el dia criticant a tothom de dalt a baix perquè no ens cau bé o perquè no ens agradi la seva manera de vestir; també molts cops deixem de ser nosaltres mateixos per culpa de la moda i els pensaments de les altres persones cap a nosaltres.

T’agradi o no, sempre la gent et criticarà per qualsevol cosa, sigui la que sigui, però també tu criticaràs per qualsevol ximpleria que hagi dit aquella companya de classe.

També criticarem a la gent pel que té i deixa de tenir, per exemple, si et compres un dels mòbils més cars que hi ha actualment et diran que et gastes molts diners en una cosa absurda, però si et compres un mòbil amb un preu raonable, et diran que no tens suficients diners per permetre’t un mòbil una mica més car. Igual que passarà amb la roba, si et compres roba de marca, ets un materialista i no saps estalviar els diners perquè has invertit una mica més en uns texans, però si vas amb roba de baix cost o amb roba per fer esport et diran que no et preocupes per la teva imatge.

Arribo a la conclusió que, facis el que facis o diguis el que diguis, sempre seràs apunyalat per l’esquena per alguna altra persona. Per tant, el que has de fer és ser tu mateix sense donar importància a les crítiques que puguis rebre.

Crec que tots ens hauríem de plantejar aquesta pregunta: ”Per què hi ha persones utilitzen a altres persones com a mitjans i no com a finalitats?” Vull dir, a la vida hi haurà moltes persones que, per exemple, voldran casar-se amb algú perquè aquella altra persona té diners, i no pel fet que l’estima, sinó només perquè té diners, és a dir, la primera persona estaria utilitzant a una segona com a mitjà per a aconseguir diners. I així poden haver-hi molts exemples de persones que utilitzen a d’altres per a aconseguir una altra cosa.

En el moment en què una persona és utilitzada com un mitjà i no com una finalitat, cosa que jo crec que tots ho hem passat, encara que no ens hàgim adonat, perd la seva dignitat. I, què som les persones sense dignitat?

Avui és un dia com qualsevol altre, estic a l’institut, concretament al pati, ja que són dos quarts de dotze. Estic sola ara mateix. Els companys em tenen com a una persona estranya. El motiu? No el sé, certament. Crec que és per ser com sóc i fer el que em fa feliç. Llavors penso en la dignitat, sí, aquest concepte que estem estudiant a ètica i que fins no fa gaire em semblava força estrany. Ara ja sé que és un límit infranquejable que compartim totes i cadascuna de les persones del món. Penso que no me’n queda gaire, de dignitat, a causa de les petites accions que m’han anat perjudicant, que han fet un forat en mi. Però, certament, això no pot ser.

La dignitat és el nostre valor, el principal que tenim, pel fet de ser persones. Però, què significa el concepte de “dignitat”? Sincerament, no es pot explicar amb paraules, ja que per a cada persona és diferent. Per a mi, la dignitat és l’espurna d’energia que tenim a dins; pot atenuar-se cada cop que algú ens humilia, però mai no es pot apagar. Per tant, és la força que ens ajuda a mantenir-nos drets i a somriure malgrat tot.

Sona el timbre. Bé, he de tornar a classe, però abans decideixo una cosa: seré més forta que la meva pròpia dignitat, per tal que ningú pugui ni tan sols atenuar aquesta espurna que habita en el meu interior.

Moltes vegades em quedo sorprès quan veig com la gent discrimina, insulta o, fins i tot, maltracta a una persona perquè aquesta té un altre color de pell o viu al carrer per qualsevol motiu que desconeixen.

Des del meu punt de vista, quan una persona fa mal (no necessàriament físic) a una altra per aquests motius, ha perdut la dignitat.

I si, en lloc de fer això, ajudéssim als necessitats i veiéssim per igual a les altres persones? Podríem fer entre tots un món millor i més digne; però, per desgràcia, encara estem molt lluny d’aconseguir-ho.

En la vida quotidiana acostumem a actuar moguts per l’interès. No dubtem en utilitzar a altres persones per aconseguir allò que volem. Però realment, com es deu sentir una persona que és utilitzada?

Imagina’t que aquest dissabte fas una festa perquè els teus pares no hi són i estàs sol a casa. Decideixes convidar als teus amics més propers, ja que no vols que es converteixi en un batibull. No saps com passa, però el rumor de la teva festa s’escampa. Comences a notar que gent que no et parlava, ara et saluda per l’institut i et mira amb uns ulls plens d’interès. Dos dies abans, reps un munt de missatges amb indirectes de persones que volen que les convidis, per tal de passar una bona estona amb els seus propis amics. Com et sentiries? Creus que aquestes persones pensen en tu quan et parlen? O més aviat pensen en què poden aconseguir? Lògicament, saber que tu no ets important et farà sentir malament i menyspreat.

Una persona utilitzada, pot arribar a perdre la seva autoestima i el pensament del seu propi valor. El culpable d’aquesta pèrdua és la persona que actua moguda pel seu interès. Així doncs, abans d’utilitzar a algú, tingues en compte que aquesta persona també té valor propi, pel que és i no pel que pot donar.

Sabeu que hi ha diferents coses que no he entès mai sobre el nostre món? Em refereixo a les guerres, al fet de morir per a una altra persona i al sentit d’una ideologia.

Les guerres són conflictes territorials, els quals els civils són convocats a anar a morir per algú, però aquella persona no lluita, només espera a què li duguin tot fet. Així ens agradaria que fos a tothom, però seria digne? No ho crec.

Els humans som els únics éssers vius que ens matem entre nosaltres. Menjar, foc, fins a arribar al punt extrem dels diners i el poder. Som realment nosaltres, quan pensem que volem la mort d’altres persones, encara que siguem diferents? Doncs no ho sé, però el que realment conec, és que quan algú mor assassinat per alguna altra persona, n’estic convençut que no s’ho mereix. Hauríem d’aplicar a fons els nostres coneixements per adonar-nos que la mort d’algú no és necessària? Totes aquestes persones que han mort per algun fet involuntari, és la gent la qual es mereix més respecte, tot i que la seva dignitat ha sigut violada per algú altre.

Crec que tothom ha de tenir les seves pròpies idees i que si el món fos vist homogèniament per tothom, no es podria evolucionar com ho hem fet nosaltres al llarg dels segles. Espero que ens adonem aviat del fet que, si tots reflexionem una mica més, es pot formar un món molt millor del que tenim ara.

No ens adonem que, en aquesta societat, és més important la imatge que no pas el que pensem o els nostres sentiments. La gent es fixa més en si portes les sabates a l’última moda que no pas en com et pots arribar a sentir, quan la imatge no importa i tu estàs sol davant dels teus problemes, sense cap ajut. Molta gent se sent que no encaixa i, fins i tot, se sent marginada per tenir uns gustos diferents, encara que alguns s’adapten als gustos que ”més es porten”, suprimint per complet la seva pròpia personalitat.

Moltes persones fan crítica o bé bromes de mal gust a tots aquells que “no s’ajusten a la normalitat”. Però avui dia, què és normal i què no ho és? Sempre es critica a la gent que destaca, a la gent que s’aficiona per coses potser no tan conegudes i ja els etiqueten de ”bitxos rars”, quan potser tenen un gran interès en fer amics i en integrar-se. Crec que hauríem de fer un ”clic” en la mentalitat de la societat i deixar de rebutjar a la gent amb diferents costums, fent així un món molt més agradable.

Existeix la dignitat humana en algunes relacions de parella? El maltractament a la dona, per a mi, és una gran mostra d’egoisme.

Un home que maltracta una dona físicament o mentalment no té dignitat. Una de les raons d’aquest fet és la covardia. Tenen por a quedar-se sols, i per això s’aprofiten d’aquella persona que de veritat els estima. Una persona dèbil, que, en molts casos de desesperació per aquest abús, ha posat fi amb la seva vida suïcidant-se abans que ho faci la parella. És una mostra de covardia en tenir por per quedar-se sols i creure que no trobaran a ningú més, possiblement també algú de la que no es podran aprofitar.

Per què una persona ha de pagar la seva crisi amb la vida d’una altra persona? No només això, l’home sempre ha dit ser superior a la dona. Físicament potser sí que normalment són més forts que les dones, però els hi falten una sèrie de valors.

A vegades, els meus amics i jo, fem la típica broma al dir “has perdut la dignitat” o “la teva dignitat s’ha anat volant”. Però, a què ens referim quan diem el terme “dignitat”? Per a mi, la dignitat és un deure que tenim les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer el seu valor. Però, hi ha persones que no tinguin dignitat des d’un principi? Les persones sempre tenim un mínim de dignitat, encara que cap persona sàpiga reconèixer-la.

D’altra banda, crec que una persona pot perdre la seva dignitat amb el pas del temps. Una manera fàcil de descriure això és pensar en una persona d’edat avançada. Tota la seva vida que ha estat independent, capaç de fer o d’anar on vulgui, i, aleshores, potser es posa malalt i ha d’anar a l’hospital. De cop i volta, ja no pot vestir-se per si mateix o ha de trucar a algú quan necessita anar al bany. En resum, que necessita l’ajuda d’algú. Pot ser que senti que ha perdut la dignitat i ha de suportar tota mena de coses que són compromeses o incòmodes, però les altres persones que els envolten, saben que ja és un home gran i necessita més ajuda de la que tenia abans. Tothom ho ha d’entendre, ja que en un futur tots serem els que necessitarem l’ajuda d’altres persones.

Des que un mateix neix, és digne d’existir i de ser. Tot ésser viu ha de poder ser digne de conservar la seva pròpia dignitat, això va lligat a la llibertat. Sí que tothom és lliure quan neix, però hi ha persones que perden aquesta llibertat i, quan passa això, normalment perden també la seva dignitat: els esclaus.

Crec que hi ha humans que es creuen superiors a d’altres humans, quan això no és així; tots els humans hauríem de ser tractats per igual. Dic dignitat sobrehumana, perquè hi ha humans que tenen molt creguda i potenciada la seva dignitat i creuen que poden aixafar la dels altres. La persona que fa això realment està perdent tota la vertadera dignitat; la dignitat de ser, de néixer, de ser humans tots per igual.

Sempre hi ha moments en què tens ganes de desconnectar de tot i de tothom, vols estar sol i pensar. Així doncs, un dia a Holanda, quan estava a casa la meva àvia, em va venir un d’aquells moments i vaig agafar la meva bicicleta per anar a fer una volta pel poble on estàvem.

Durant tot aquell temps estava a gust i només feia que pensar en els meus problemes, en com solucionar-los i en el futur. Vaig decidir que ja era hora de tornar a casa, però jo sempre estic dubtant de si fer una cosa o no, de tornar-la a fer o no.. En aquell moment, estava pensant si tornar a fer una volta o no mentre mirava el cel, i, de sobte, em vaig trobar a terra perquè vaig xocar contra un cotxe. No volia aixecar la mirada, ni tan sols moure’m, per si veia a la gent rient-se de mi o si creien que era la típica espanyola que volia crear problemes a altres països. La meva dignitat es va enfonsar i em vaig sentir molt malament.

En passar aquest incident, la senyora que estava dins del cotxe va obligar als meus pares a pagar els danys que li havia causat al seu cotxe, encara que l’única que va sortir mal parada vaig ser jo. Tot el temps que ells van estar discutint a casa, jo el vaig passar a la planta de dalt, amagada, perquè em feia por anar al menjador i que em miressin amb mala cara i m’esbronquessin. Un altre cop la meva dignitat es va perdre en aquell moment.

Com cada dia em trobo el diari sobre la taula del menjador i només obrir-lo el veig ple de desgràcies sobre l’agressió, l’esclavitud, països enfrontats, condicions de vida pèssimes…

Com pot ser que l’espècie humana deixi que passi això? Com ens podem quedar amb els braços plegats, sense fer res, veient com l’ésser humà destrueix el món d’aquesta manera?

La gent que té aquesta mentalitat, al voler el mal, no és humana. No puc admetre que, en la societat actual, es permetin el luxe d’utilitzar, enganyar i sotmetre a il·legalitats a les dones i els nens; això no té cap perdó. Mai entendré com es pot ser així, sense escrúpols ni miraments, només per obtenir el bé personal sense donar importància als altres.

En aquests casos, podria definir que l’home no és moral simplement pel fet de no tenir dignitat ni consciència, ja que, en un moment, pot perjudicar la dignitat dels altres, és a dir, ens pot prendre el valor de ser persona.

Què hagués passat si jo hagués nascut a un país com els d’aquests nens tan innocents i treballadors que per uns quants cèntims es juguen la seva salut? I, per contra, nosaltres, encara ens donem el valor de comprar aquelles peces de marca tan cares que han costat moltes vides i no en som conscients. I si m’haguessin enganyat, agredit, advertit, obligat…

No penseu que això no pot continuar així? Les coses han de canviar, aquesta societat no va enlloc. Si ara ens destruïm d’aquesta manera a nosaltres mateixos, què passarà en el futur?

Segons la Wikipedia, la dignitat fa referència al valor de l’ésser humà quant a ser racional, dotat de llibertat i poder creador, doncs les persones podem modelar i millorar les nostres vides mitjançant les decisions; ja que som racionals i, per tant, som lliures.

A Espanya, avui en dia, poques persones poden millorar les seves vides “mitjançant decisions”. Doncs la diferència entre la riquesa i la pobresa és abismal. La dignitat de les persones en la pobresa és gairebé nul·la, mentre que hi ha gent guanyant milers de dòlars explicant la seva vida en la televisió. Això fa que en el món no hi hagi ni dignitat ni justícia.

A més, l’Estat, en comptes d’ajudar a les classes baixes i regular els sous, abaixa el pressupost en educació i sanitat, demostrant que la dignitat de les classes pobres és baixa. Mentre que els rics es poden permetre l’educació i la sanitat privada de qualitat.

Un veí, fa unes setmanes, va decidir que volia anar uns dies a un camp de refugiats d’Idomeni per poder oferir la seva ajuda des de més a prop. Quan fa res va tornar i vam parlar amb ell, ens explicava la situació que es va trobar.

Els mitjans de comunicació, quan ens parlen dels exiliats, sempre mostren imatges desastroses, de la brutícia i del desordre que hi ha. Però un cop allà va veure que les coses estaven més netes i organitzades del que ens diuen, que malgrat estar en una situació d’inseguretat i de rebuig per part de tothom, volen mantenir una bona imatge d’ells, que amb l’ajuda de voluntaris, que són gent del poble com nosaltres, poden tenir unes mínimes condicions d’estada: tenen menjar fresc gràcies a les campanyes, tenen accés a l’aigua potable… Les seves cabanyes estan ben ordenades amb les poques pertinences que tenen i sempre ofereixen el que poden al visitant.

Per sobre de tot volen mostrar-se tal com són a casa seva encara que no hi puguin ser.

-Alba se t’escapa!
-Què dius tu ara?
-La dignitat se t’ha escapat!
-Explica’m que és la dignitat.
-Doncs… És allò que portes dins i que perds si fas coses dolentes. Que és la dignitat per a tu?
-La dignitat no és material, com bé saps, sinó un sentiment. Com un òrgan que tots portem dins però, al contrari dels altres, és invisible. És el que ens ensenya com tractar a les persones o com t’has de tractar a tu mateix. La dignitat es pot veure en perill si la persona està sent maltractada, sigui psicològicament o físicament. També es podria veure afectada segons els actes que pots arribar a fer, és a dir, si a un polític l’enxampen perquè ha estat robant diners de l’Estat, la seva dignitat està perdent valor…
-I per què no es pot perdre la dignitat?
-Ningú diu que es pugui o no arribar a perdre, perquè, com t’he dit abans, és un sentiment que l’home ha inventat, per dir-ho d’alguna manera, per poder justificar amb un altre camí els nostres actes.
-Jo crec que la dignitat es perd quan fas una acció i després t’avergonyeixes. Però si dius que no es pot perdre…
-No t’he dit que no es pugui perdre. La perds si tu t’ho proposes, i si la vols mantenir, ja sigui per tenir sentit comú, també és cosa teva.
-Doncs no la deixaré marxar, sempre faré els millors actes que pugui! I seré racional amb tots els aspectes de la vida que ens envolta.

La dignitat és el respecte i l’estima que una persona té de si mateixa i mereix que els altres ho respectin.

Al llarg de la història, moltes persones han viscut directament com es posava en joc la seva dignitat. Podem parlar dels esclaus que eren tractats com a objectes i no com a persones; de la dona que, durant molts anys, ha sigut considerada només apta per la cura de la llar, etc. I actualment, hi ha persones que viuen amb una baixa dignitat.

Per això, és important aprendre a acceptar-nos a nosaltres mateixos i no esperar a ser acceptats pels altres. Hem d’aconseguir ser fidels amb les nostres idees i amb allò que volem aconseguir, ja que està en les nostres mans la pròpia felicitat.

Vaig entrar al metro un divendres a la nit. No tenia bitllet i havia de treure’m un viatge de la màquina de venda. Quan estava buscant els diners, vaig notar com algú em donava cops en el meu braç dret. Em vaig treure els cascos i un noi jove, devia tenir la mateixa edat que jo o potser un o dos anys més, em va dir que ell em passava amb el seu bitllet. Era un noi moreno, vestit amb roba esportiva i amb una carpeta plena de papers. Ens vam apropar a l’entrada i ell va picar el meu viatge. Jo, somrient, li vaig agrair d’una forma bastant tímida. Estava bastant sorpresa, com per a poder dir qualsevol cosa… I quina casualitat! Vaig anar a parar a la mateixa andana que ell, i va asseure’s pel final. Ell em mirava i jo a ell també, però va treure la mirada i es va posar a observar aquella carpeta que portava.

El metro va trigar uns 10 minuts a arribar, i jo, de tant en tant, el mirava, però ja no vaig veure que ell em mirés més. En el meu cap van començar a passar molts dubtes, i jo no entenia res. Quan va arribar el tren no li vaig dir res, ni tan sols em vaig posar al mateix vagó que ell, només vaig seure a un lloc on el podia veure. Ell va baixar a la mateixa parada que jo, però ell va canviar d’andana. Jo el vaig mirar des de l’altra andana i, de tant en tant, em feia alguna mirada. Finalment vam pujar al mateix temps, però en un metro diferent, i ja no em va tornar a mirar en pujar al seu vagó.

La dignitat es basa en el reconeixement de la persona de ser mereixedor de respecte, és a dir, que tots hem de ser respectats sense que importi com siguem. En reconèixer i tolerar les diferències de cada persona, perquè aquesta se senti digna i lliure, s’afirma la virtut i la pròpia dignitat de l’individu, fonamentada en el respecte per a qualsevol altre ésser.

La dignitat és el resultat del bon equilibri emocional. Al seu torn, una persona digna pot sentir-se orgullosa de les conseqüències dels seus actes i dels que s’han vist afectats per ells. Un excés de dignitat pot fomentar l’orgull propi, podent crear la sensació a l’individu de tenir drets inexistents. La dignitat reforça la personalitat, fomenta la sensació de plenitud i satisfacció.

Alhora que forma part del món, l’home mostra una singular capacitat, per la seva intel·ligència i per la seva llibertat, de dominar-lo. Podem acceptar, per tant, que el valor de l’ésser humà és superior respecte de la resta d’éssers. I, a aquest valor, l’anomenem “dignitat humana”.

La dignitat de l’home és un valor específic que fàcilment es pot reconèixer. Però aquest valor ni el podem donar, ni el podem treure a ningú. És una cosa que ens ve donada. És anterior a la nostra voluntat i ens demana una actitud adequada: el seu reconeixement i acceptació com un valor suprem.

En una situació en la qual, malauradament, la gran majoria dels països i la seva població s’hi han vist involucrats en algun moment de la seva història, com és una guerra, no només es perden objectes i algunes possessions personals, entre d’altres, sinó que també els ciutadans que es veuen enmig d’aquesta situació, estiguin involucrades en la guerra o simplement siguin víctimes del que els alts càrrecs del govern decideixen, també perden la seva dignitat.

Milers de persones, en aquests moments, viuen en uns camps de refugiats amb unes condicions indignes en tots els aspectes. Però el pitjor és que som nosaltres els que els fem viure així. D’acord que no serà la gent del carrer la que hagi d’assumir la culpa que aquelles persones, que a sobre fugen del seu país deixant-ho tot a allà i perdent el que primer es perd en una guerra, els objectes personals, es trobin les fronteres tancades, no els deixin passar i els agrupin en una mena de càmping que no val res.

I també és cert que la culpa no serà d’una sola persona, sinó compartida. Gairebé segur que aquests exiliats que ara mateix viuen en aquestes tendes de campanya enmig de fang, quan plou, farien tot el que se’ls hi demanés per tal d’aconseguir entrar en un país, que potser està vivint en una gran crisi i que té sense-sostres que dormen en caixers automàtics en unes condicions semblants a les d’ells.

Admirablement, són capaços de caminar travessant tot un país sencer si els hi fa falta. Això demostra que aquests refugiats no tenen dignitat, se’ls hi ha arrabassat, com també casa seva, i la seva família en molts casos.

L’altre dia, vaig començar a pensar en l’actualitat política del nostre país. No és gens estrany, ja que, normalment acostumo a fer-ho. Habitualment m’envaeixen els pensaments més dramàtics, els factors que realment et poden fer mal a tu i sobretot a la gent que t’importa, i aquest n’és un. El fet és que, el que em preocupava no era la incertesa política actual, sinó l’esperança que, els que finalment succeeixin l’actual govern, siguin honestos amb nosaltres i no abusin del poder que els concedim. Sí, és una democràcia, una bonica i perfecta democràcia, però no ho és tant com sembla.

Constantment apareixen nous casos de corrupció dins del govern, en relació amb aquest, o de gent poderosa. Així és com penso, ens estan prenent la nostra dignitat com a honestos ciutadans de carrer o realment estan venent la seva per uns zeros més al compte del banc?
El més sobtant és que els últims a entrar en l’espiral sense fi, han estat clars vencedors de les últimes eleccions. Així és com em qüestiono la capacitat humana i si al final hem evolucionat tant com ens creiem, o ens han fet creure.

És que a l’actual societat li han pres la capacitat de raonar? Sé que no tinc dret a jutjar les decisions alienes, però m’és impossible evitar-ho. Potser és que el sistema no està ben estructurat, o potser està tan ben planejat que des de ben petits ens preparen per manipular-nos en un futur, no ho sé. El que sí que sé és que, si aquesta espiral no és tallada de soca-rel, el futur que ens espera no és de color blau cel.

Qui mai s’ha sentit utilitzat? O, qui mai ha utilitzat a una persona com a mitjà per aconseguir un altre objectiu? A ningú li agrada ser utilitzat i tothom sap que fer-ho és immoral, no és digne del mateix ésser humà. Tothom té els seus interessos i capritxos, i poques persones trien decisions adequades per satisfer-se a un mateix: és difícil decidir i és massa fàcil culpar als altres, fins i tot potser difícil considerar que tots els nostres actes són humans i morals.

Malauradament, hi ha gent de tot tipus, gent molt egoista, hipòcrita i poc digne de considerar-se humana pels seus actes; com totes aquelles persones que s’aprofiten d’individus amb grans fortunes i no pel fet d’estar a gust amb ell o amb ella. Totes aquelles persones que a l’hora d’escollir amb qui han de treballar, trien a aquella persona perquè tenen la garantia que ho farà tot. Persones que pretenen ser amigables per fer-se amic d’un altre amic… Són exemples indignes del que ha pogut fer qualsevol persona. Tots aquests actes els podem considerar morals i dignes? Evidentment, no.

Són poques les persones que, veritablement, actuen sempre de bona fe i voluntat, sense esperar res a canvi. Tothom que vulgui merèixer-se ser pròpiament un ésser humà, hauria de ser honest, respectuós i humil davant de cada decisió que pren, doncs tot el que fem, si ho fem bé, ens fa més humans i més dignes de ser-ho.

La meva germana és negra. L’Aina-Zeritu va néixer a Etiòpia, un país preciós ple d’olors i colors. Però pobre, extremadament pobre, fins al punt que no tothom pot viure d’una forma digna, amb un mínim benestar.

La vam adoptar quan només tenia sis mesos; la seva llengua materna és el català, la seva dieta la mediterrània i el seu equip el Barça. Ara té set anys i és una nena feliç, li encanta ser de color xocolata (com ella es defineix) i a l’escola i al seu entorn s’ha adaptat totalment i és acceptada sense diferències, com ha de ser, pel seu valor com a ésser humà, amb dignitat.

Però jo penso: quan creixi i ja no sigui una preciosa nena negra de la mà dels seus pares i germans, quan surti de l’entorn del poble que no l’ha vist néixer però si créixer, quan sigui una dona negra que camini sola pel carrer, llavors, també tothom la respectarà com ho fan ara? O hi haurà persones que la discriminaran per raó de raça amenaçant així la seva dignitat humana? Per desgràcia, segur que es creuarà amb algun miserable que li doni un tracte vexatori. Però allà estarem nosaltres, la seva família per recordar-li que camini amb el cap ben alt, orgullosa del seu preciós color de pell, i que no permeti mai ni per un moment que ningú li intenti prendre la seva dignitat humana.

Una persona humana ha de ser conscient dels seus actes. Sí, però això no vol dir que es deixi manipular per altres persones. L’ésser humà posa les seves normes, i decideix si complir-les o no.

Ningú pot obligar a cap altra persona a fer un acte que no estigui d’acord en fer-lo, ja que, les persones tenim una dignitat pròpia la qual s’ha de fer respectar per nosaltres mateixos. No hem de deixar-nos portar per qualsevol que vagi en contra de la nostra raó, només pel fet de tenir-li por o qualsevol altra cosa semblant.

Com se sol dir, una persona no es pot vendre als altres. S’ha de tenir un criteri valuós on es respecti la seva dignitat, perquè si no haurà perdut tot el seu valor.

Fa uns dies, una amiga meva em va demanar que l’acompanyés a una discoteca, ja que no hi ha ningú que ho pugui fer. Li fa moltíssima il·lusió anar-hi, ja us deveu imaginar el perquè. Exacte, és aquell noi que la torna boja, també hi va.

La qüestió és que no estic segura de voler anar, no em ve gaire de gust. Penso que no hi faig res en aquest pla. Val la pena per a mi acompanyar-la? No? Bé, al cap i a la fi, l’acompanyaria perquè aconseguís el seu propòsit: estar amb el noi que li agrada. I tampoc em fa molta gràcia quedar-me sola.

Teniu raó, només vol utilitzar-me, i si no vull anar-hi, no tinc per què fer-ho. Però, penseu: qui no ha demanat mai un favor com aquest? Sé que no és digne utilitzar a una amiga de la manera què ella ho vol fer i segurament em direu que estic perdent la dignitat, però és realment així? No ho crec. Sóc jo la que decideix si em deixo utilitzar i la que vol ajudar-la perquè penso que no fer-ho tampoc seria digne per part meva; per què estan els amics sinó?

La veritat és que la comprenc, per a ella és important, i a mi també m’agradaria que m’ajudessin si em trobés en un cas semblant. Fer aquests petits esforços per ajudar a una amiga és digne d’admiració. Què opineu? L’acompanyo, no? A més, segur que al final m’ho acabo passant d’allò més bé.

Muchas veces cuando hablas con una persona, te dice que sí de verdad. Si quieres a alguien o a algo, no dejes la dignidad a un lado y lucha por ello. Pero, es cierto, que no tienes que perder la dignidad por nadie ni por nada, ya que eso es lo que te hace ser uno mismo. Lo que si puedes dejar a un lado, es el orgullo, ya que muchas veces te hace perder lo más querido.

El hombre, a lo largo de la historia, es el único ser que se cuestiona sobre sí mismo y sobre el mundo que le rodea. Una vez que sabes lo que eres, la gente te podrá tratar como te mereces, es decir, dignamente.

Dignitat. Què és la dignitat? Una paraula que se’ns fa gran a la boca.

Segons el diccionari, la dignitat significa el respecte que es mereix algú; però, realment es demostra això?

La gent fa servir aquesta paraula per riure-se’n d’una persona en comptes de respectar-la, dient que aquesta persona l’ha perdut, la dignitat, i que si és capaç de trobar-la. Això em fa remoure l’estómac. Tothom té l’obligació de respectar i de ser respectat.

La dignitat és allò que ens manté drets, malgrat els problemes i les situacions difícils, i ens ajuda a tenir un somriure ben gran a la cara. Sense aquest valor que tots compartim, no seríem res.

Quantes vegades ens hem parat a pensar en totes aquestes persones que, ara mateix, a causa de la situació econòmica, es troben demanant almoina al carrer, sense casa ni família? Potser ens recordem d’ells quan veiem les notícies per la televisió o quan algú proper a nosaltres es troba en una situació semblant, però, quantes vegades hi pensem per nosaltres mateixos? Possiblement poques. I això per què? Per quin motiu hem de considerar totes aquestes persones inferiors a nosaltres fins a arribar a ignorar-les? No són persones com tots nosaltres?

I tant que sí! Són dignes i mereixedors de tot respecte i ningú té dret a riure-se’n, burlar-se’n ni a fer comentaris desafortunats perquè, com ja he dit abans, són persones que tenen dignitat; una dignitat que no se’ls pot treure, doncs un ésser humà no té preu i, per tant, és impossible trobar-ne un equivalent.

Si ens parem a pensar en la nostra manera d’actuar davant d’aquestes persones, ens adonarem que és molt lamentable, doncs intentem fer veure que no les veiem però que ens fan pena.

Potser hauríem de deixar de banda les ximpleries i, en lloc de sentir pena, fer realment algun petit acte que, a la llarga, pugui suposar una millora.

Cada dia miro la televisió i, moltes de les vegades, em trobo amb unes notícies que no puc creure que passin en aquesta època. En moltes parts del món, la dignitat humana és destruïda fins al punt d’haver-hi persones sense cap tipus de dret (esclaus, tortures, discriminació, etc.). Per aquestes accions moltes vegades penso si, en part, encara vivim en l’edat mitjana i no hem evolucionat.

La dignitat humana és pràcticament un dels aspectes més importants, si no el que més, per a una persona. Quan no tens dignitat en aquest món, és quan perds els teus drets com a persona.

Jo visc en una societat on els valors són molt importants, però en molts llocs els valors i els drets són trepitjats com si res i moltes persones no són conscients del que passa.

Que faria amb aquelles persones que infravaloren la dignitat humana dels altres i la destrueixen com si res? Moltes vegades penso que si de veritat tinc l’oportunitat de fer-los passar per tot allò que han fet passar als altres, no em podria controlar. Però quan penso detingudament, em pregunto: “No estaria fent el mateix que han fet ells?”

Som conscients de la nostra dignitat quan no ens rebaixem, quan no tolerem ser ofesos i quan ens fem respectar.

Si mirem el significat de la paraula “dignitat” al llarg del temps, veurem que ha anat canviant.

En primer lloc, si observem quin sentit tenia aquest concepte fa uns segles, ens adonem que només eren dignes els que tenien el poder i la dignitat dels esclaus era nul·la. Aquesta qualitat era entesa com la qualitat moral digna només dels poderosos.

En canvi, fa cinquanta anys la dignitat ja era més semblant a l’actual; no hi havia igualtat entre sexes i, per tant, no tenien la mateixa dignitat els homes i les dones.

Tot i així, el significat del terme era el mateix, encara que només afectés els homes i no a les dones, i no com en l’antiguitat, que era una qüestió d’economia i societat.

L’altre dia una noia m’explicava com la seva mare havia obtingut la seva nova feina. Em deia: “Va ser molt dur per a ella. Encara no entenc com va poder aguantar aquella dona tan arrogant!.” M’explicava que, per arribar al lloc de subdirectora de no sé quina empresa, la seva mare havia hagut de fingir ser amiga de gent que no li queia gens bé.

No m’agradava el que m’explicava. No entenc com podia pensar d’aquella manera. No és just que totes aquelles persones hagin estat enganyades pel desig d’una sola persona. Els estava prenent part del seu propi valor, part de la seva dignitat, a aquelles persones i sobretot a ella mateixa.

Crec que tenir ambicions i proposar-se metes està molt bé, però no pots sentir-te bé ocupant aquest lloc de treball, sabent que has utilitzat a altres persones. Sincerament, crec que és molt més gratificant aconseguir tu mateix el teu lloc de treball amb esforç i sense recórrer a la manipulació d’altres éssers humans. Tots volem ser respectats, així doncs, també hem de respectar nosaltres a l’altra gent.

Els animals tenen dignitat, tot i que no és igual a la nostra. La seva dignitat es plasma en els Drets dels animals, que consta de catorze punts. Tots aquests punts els hem de respectar perquè els animals també tenen dret a viure una vida digna. Cada dia la seva dignitat va millorant perquè s’aconsegueixen noves metes, com eliminar les festes on es maltracten els animals. En poc temps, espero, segurament la tauromàquia serà prohibida.

També un animal ha de ser tractat amb dignitat després de la seva mort i sobretot han de tenir una vida digna. Tot i no semblar-se gaire amb nosaltres, m’alegra saber que els animals també tenen uns drets, els quals s’han de respectar.

La dignitat és la lluita constant amb un mateix per sentir-se o, més ben dit, per ser valorat. L’única realitat que fa que tots puguem ser iguals en dignitat, és el fet de ser valorats per a nosaltres mateixos i, per això, tenim una raó, la nostra voluntat, les passions i la llibertat.
La dignitat d’un mateix es demostra en totes les accions que fem. Nosaltres, els humans, naixem amb una dignitat que ningú no ens podrà mai treure.

Què en podem dir de la dignitat? Tots mereixem respecte sense importar com siguem ni del lloc on venim. No ha d’importar ni el color de cabell o de la pell, ni la llengua que parlem, ni la religió que practiquem. Qualsevol persona, sigui més rica o més pobre, més o menys famosa, més o menys introvertida… En definitiva, ens hem de respectar, ja que tot ésser humà ha de tenir una estimació i un orgull que no ha de perdre, ja que tots tenim els mateixos drets davant la llibertat i som lliures per actuar i prendre les nostres pròpies decisions, pensant sempre que han de ser justificades moralment.

Per a mi, tenir dignitat és fer-se respectar. Per exemple, si estàs amb una persona i et deixa perquè no vol estar amb tu, has de tenir dignitat, és a dir, no arrossegar-te. Perquè si algú t’estima de veritat, no marxa de la teva vida. Quan estàs malament per alguna cosa, així primer t’has de trobar a tu mateixa i després anar pel que vols. Penso que tothom ha de tenir dignitat, ja que s’ha de fer valer pel que és. Cada persona s’ha d’estimar a si mateixa i estar còmoda. El primer que has de fer per tenir dignitat, és acceptar-te i no fer cas del que diuen els altres.

L’altre dia a l’institut, a classe de socials, vam parlar de la Segona Guerra Mundial i de com els nazis humiliaven i mataven als jueus per qüestions racials. Molts d’ells feien treballs forçats, obligats a passar fred i gana. En aquestes circumstàncies de vida que tenien, no podien escollir i havien de perdre la seva dignitat humana per poder sobreviure. Els nazis se’n reien d’ells, els insultaven, els maltractaven, els torturaven però els jueus no podien fer-hi res, si volien seguir vius o salvar a les seves famílies.

Per sort jo no passo aquesta situació, ja que estic en un país sense guerres, però encara hi ha països on passa això i s’ha de solucionar.

Sempre en el nostre interior ha regnat la raó, que ens fa ser el que pròpiament som. Però també i, juntament amb ella, ha estat la dignitat, allò que ens fa sentir el que som. El mateix ésser humà és qui dirigeix la seva vida segons un tipus de normes que ell mateix ha de complir. Aquestes són les que nosaltres les anomenem “les nostres normes”. Un dels principis bàsics d’aquestes normes considera que l’ésser humà no té cap preu, no es pot intercanviar per cap altre objecte. Per tant, tots tenim una dignitat i aquesta ha de ser respectada per qualsevol altre ésser humà. Tanmateix, per aquesta raó, pròpia del nostre pensament, tot home es mereix un respecte.

Però en alguns casos, totes aquestes normes que hem anomenat anteriorment es trenquen. I així, el propi ésser humà és dut a l’extrem, on tota la seva concepció sobre ell mateix canvia en un instant. Aquestes circumstàncies, tan dramàtiques per a la nostra humanitat, es duen a terme molt sovint. Un clar exemple va ser durant la Segona Guerra Mundial. Però no cal anar-nos tan lluny, ja que aquestes vulneracions de la dignitat humana es veuen en el nostre dia a dia. No és necessari pensar en altres països per saber que en el nostre també passa el mateix. Miris on miris hi ha abusos constants d’aquesta dignitat. Simplement veient la televisió, concretament les notícies, es pot observar el tracte indigne d’altres éssers humans, com ara el cas dels refugiats, que vénen dels seus països en guerra. Aquests éssers humans són iguals que nosaltres i no els tractem com els hauríem de tractar, ja que les normes es vulneren. Aquests refugiats l’únic que volen és que se’ls tracti com a persones i no com a animals. En aquest cas, i en molts altres, som nosaltres mateixos qui vulnerem les nostres pròpies normes.

En conclusió, tots els éssers humans sembla que tenim molt clar quines són les normes de convivència i en què consisteix la dignitat humana. Però la realitat és ben diferent, perquè quan l’ésser humà es troba en una situació extrema i veu perillar els seus béns més valuosos, no té en compte aquella norma interior humana que és tan important com la pròpia essència racional. L’ésser humà si es veu en perill físic o amenaçat de perdre el seu prestigi social o material, no dubta en vulnerar la dignitat dels altres éssers humans.

A veces llegan personas a nuestras vidas que, ya sea por las palabras o por las muestras de cariño que tienen hacía nosotros, nos hacen sentir especiales o con alguna posibilidad de empezar algo serio. A medida que vamos hablando con ellos, los sentimientos crecen y se convierten en personas importantes en nuestra vida.

Hacen lo imposible para conquistarnos y quieren que formemos parte de ellos con palabras que nos llegan al corazón. Pero una vez que nos tienen, todo cambia. Nos dejan de dar los buenos días, las buenas noches y de preocuparse por nosotras y sólo se acuerdan cuándo tienen tiempo libre o están aburridos. Pero entonces ya es tarde para olvidar, porque nos hemos enganchado a ellos o incluso enamorado. Las horas pasan despacio sin recibir ningún mensaje. Y si nosotras les hablamos, nos dicen que están ocupados y parece que molestamos. ¡Así es la vida! Llegan personas que creemos que nos quieren, pero lo que de verdad les interesa es ilusionarnos.

Pero uno no valora lo que tiene hasta que lo pierde. Y esa persona que creías pesada por mandarte muchos mensajes, es la que de verdad se preocupa por ti. El día que deje de escribirte, te darás cuenta que esa chica valía la pena y que ahora ya no la tienes.

Sona el despertador, aquell que ja m’ha fet avorrir quatre de les que abans eren les meves cançons preferides. Intento buscar raons per les quals somriure. I tot i que ja començo a olorar a cap de setmana, no en trobo cap ni una.

La dutxa matinal intenta fer l’impossible: despertar-me, i no ho aconsegueix… Arribo a classe amb els ulls lleganyosos, segueixo ocupat amb no adormir-me i està clar que les classes no ajuden.

Unes hores més tard sona el timbre, trenca la meva concentració i vaig al pati. Dóna gust aquesta mitja hora entre amics. Sota les rialles, tornem a classe. Suplico al rellotge, vull tornar ja a casa, acaba cedint.

És tot un plaer tornar a casa. Dino tranquil·lament i després de fer els deures, vaig a futbol amb els meus amics. Ara sembla que un matí tan pesat ha valgut la pena. M’estiro al llit i deixo volar lliure la meva ment. Sóc feliç; fins demà al matí.

És una tarda de dissabte, tinc partit de futbol contra l’Alella i, ja després, m’espera un fantàstic vespre amb els amics, sopar i festa a la platja.

La meva mare amb recull amb el cotxe i em comunica que marxem a sopar a casa dels meus tiets, és el segon aniversari de la meva cosina i els hi fa molta il·lusió que hi anem. Em cau el món a sobre! No hi vull anar, no hi puc anar… Tinc altres plans! Petits plaers que ara mateix, encara que sembli mentida, m’acosten al que jo ara crec que és el meu concepte de la felicitat.

La veritat és que penso que no cal que hi vagi, ella és massa petita i tampoc n’és conscient del que passa o de si hi seré o no. I a més, ja m’havien dit que hi podria anar. Em sento enfadat i defraudat.

Intento reflexionar i penso que potser si que és important l’esdeveniment per a la meva família. Passo molts caps de setmana amb els amics, ens ho passem molt bé i m’agrada estar amb ells. Però sé que no puc estar sempre amb ells, ni tampoc sempre amb els meus pares (perquè és clar, ja vull ser una mica independent). Potser la celebració de la meva cosineta val la pena i als meus tiets els hi farà il·lusió que jo hi sigui. La meva cosina només farà 2 anys una vegada i ells no han faltat mai a cap dels meus aniversaris. Recordo que em sentia molt feliç quan venien a la meva festa.

Així que vaig a la festa i intento passar-ho el millor possible. Tot i així, m’avorreixo moltíssim, només hi ha nens petits. Però veure la cara de felicitat dels meus tiets i la careta de la meva cosina quan arribem tots per celebrar el seu aniversari; això sí ha valgut la pena.

Així que, de vegades, és bo passar per un mal menor per aconseguir un bé major. De família només n’hi ha una, però de caps de setmana n’hi ha molts.

He arribat a un punt en el qual penso que el menjar és un plaer de la vida. Hi ha poques coses quotidianes que donin tant de plaer com un bon menjar i cap ésser humà hauria d’estar exclòs de poder obtenir-lo.

Gaudir del menjar no té res de dolent, fins al punt de fer-ho en excés; menjant sense control aquells aliments que ens fan temptar. És per això, que hem de ser conscients i saber decidir quins aliments són saludables pel nostre cos i quins no ho són tant.

Hi ha persones que decideixen deixar de banda aquells aliments que els hi provoquen plaer per diferents raons. Normalment això costa molt, ja que quan més evitem conscientment un aliment, el desig de consumir-lo augmenta fins que la persona al final no es pot resistir a la temptació.

Ja sigui per moments d’avorriment, estrès, nerviosisme o ansietat, tenim aquella sensació de necessitat de menjar perquè sabem que, passi el que passi, ell sempre estarà allà per complaure’ns.

Estem a dissabte, dia que em toca jugar un partit de futbol, possiblement un dels més importants de la temporada, ja que és contra el primer classificat a la lliga. El partit és a les quatre de la tarda.

He anat fent una bona setmana d’entrenaments i el més segur és que l’entrenador em posi a l’onze inicial. Em desperto ja nerviós per culpa del partit, però és normal perquè avui he de demostrar molt.

D’altra banda, avui vindrà l’entrenador del Juvenil A, per veure com jugo i això em fa estar encara més neguitós. Em dutxo per intentar treure’m els nervis de sobre, però no em serveix de res, segueixen al meu cos.

Arriba la una del migdia, hora de dinar. Em preparo un plat d’espaguetis perquè necessito hidrats de carboni que donen energia. Passades les dues em començo a mentalitzar per al partit. Em preparo la motxilla i l’altaveu, per motivar a l’equip amb la música.

Són les dues i quaranta-cinc, hora de marxar cap a El Masnou que és l’equip on jugo. Estem convocats a les tres però gairebé tots arribem una estona abans. Entrem al vestuari i preparo la música abans que l’entrenador entri per fer les explicacions pel partit. Tots estem molt motivats.

Entra l’entrenador al vestuari i diu l’onze, i al mig del camp estic jo, content. Penso que és un gran moment per demostrar les qualitats que tinc. Jugo els vuitanta minuts del partit, és a dir, sencer. Estic molt content, ja que hem guanyat 1-0; un partit molt complicat.

Surto del vestuari després d’haver-me dutxat i em ve a veure l’entrenador del Juvenil A per dir-me que li he agradat molt com he jugat i que em convoca per a l’endemà, anar a jugar amb ell. Quina il·lusió! No puc ser més feliç!

Els amics són importants i tothom té amics per pocs que siguin. El plaer i la felicitat que dóna l’amistat és incomparable. L’amistat no es pot crear ni comprar, no es pot demanar ni encarregar. L’amistat sorgeix i aquest fet és immesurable. El plaer de tenir uns bons amics, en qui confiar i poder parlar, sabent que ells et comprenen i t’entenen, és genial. I la felicitat d’aquells moments compartits que mai oblides i que, en els dies de pena, recordes per poder treure’t un somriure de la cara, es podria dir que són necessaris.

El cas és que no hi ha res que pugui donar més plaer i felicitat que l’amistat, ja sigui directament, per les vivències amb ells o indirectament, pels records que mai vols oblidar. Es podria dir que l’amistat és una font d’alegria.

Tots sempre ens queixem perquè ens agradaria tenir allò o allò altre, però perquè volem tantes coses? Si amb ben poques podem ser feliços igualment…

Sempre volem més del que tenim i pensem en el que desitgem. Això no és res dolent. Potser és el que ens fa feliços, el fet de pensar-ho. En tot cas, assolir tot el que desitgem sí que pot arribar a ser un inconvenient. Per exemple, a mi m’agradaria tenir una casa més gran. És obvi que no me la compraré per satisfer el meu desig, perquè no puc comprar-me-la, però tal com estic en el meu habitatge actual, estic bé.

És per això que mai assolim la màxima felicitat perquè no podem aconseguir tot allò que volem, tot sent feliços. Això respon al fet que la felicitat l’assolim tots en algun moment donat i és en aquell moment quan realment ens sentim satisfets.

La felicitat és un sentiment o estat d’ànim que tots perseguim incansablement, però potser no ens adonem de tot el que tenim. La felicitat no és la possessió de coses materials, sinó el fet de gaudir cada moment de la vida, cada segon amb els amics, amb la família…

Potser per a molts la felicitat sigui una mica utòpica, però jo no ho crec. En la meva opinió, tot depèn de les forces que tinguem per seguir lluitant pel que realment volem.

És possible que mentre que la busquem no ens adonem que sempre ha estat amb nosaltres. I en el cas que no ens sentim feliços, no ens quedem de braços plegats pensant: “Què podríem fer per trobar-la?”

Lluitem per allò que ens fa feliços perquè un somriure val la pena i la felicitat no és una cosa impossible.

Podríem confondre felicitat i plaer? La veritat, és que dit d’aquesta manera, podríem creure que són sinònims, però no és així. Per poder diferenciar el plaer de la felicitat, hauríem de pensar que, de les dues paraules, la felicitat és la finalitat última, la qual assolim passant per una sèrie de plaers.

Però perquè aquests plaers siguin perdurables i, per tant, puguem aconseguir la nostra felicitat, hem de tenir en compte que siguin uns plaers d’autorealització i no pas materials, és a dir, plaers estables i positius.

És així doncs com una persona podrà arribar a assolir el seu màxim plaer, la felicitat.

L’altre dia, mirant un documental, em vaig adonar de la quantitat de programes que no valen la pena de veure, ja que no aporten res més que una falsa idea d’una vida que no és real. Però tot sabent-ho, hi ha gent que els mira.

En aquell instant vaig veure que qui veu aquests tipus de programes està ignorant la greu situació mundial, els problemes que hi ha i mostra el seu menyspreu davant d’aquests fets.

Estic totalment en contra d’aquest plaer que obté aquesta gent en veure aquests programes en lloc de llegir, escriure o, simplement, no fent res. La mania d’haver de gaudir sempre de la mateixa manera en comptes d’exercitar el nostre cap fent coses de profit.

La veritat és que ens estem perdent moltes coses només per mirar la televisió, tant per a aquells que miren els documentals, com per als que miren les tertúlies.