LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui estem a dia 7 de gener, comencen les rebaixes de Nadal. Ara són les 9:30 del matí i agafem el cotxe direcció Mataró. Tot i llevar-nos força aviat per no agafar embussos, no és suficient perquè ja hi ha molt de trànsit a les carreteres. Arribem al centre comercial, baixem al pàrquing, veiem que no hi ha cap lloc on aparcar i donem voltes per intentar trobar-ne . Tots els aparcaments estan ocupats , però llavors veiem un home sortir per la porta i anant en busca del seu cotxe, el seguim per evitar que algú més espavilat i ràpid ens prengui la plaça d’aparcament. Tot el centre comercial esta ple, les botigues tenen cues infinites que no et deixen mirar res. Entre els pilons de roba trobo una samarreta que m’agrada, només una… però em replantejo si val la pena agafar-la per tal de no fer aquella cua que podia durar hores. En una altra botiga ma mare i jo trobem vàries peces de roba, tot i tenir el mateix problema decidim comprar-les. Ens col·loquem al final de la filera i esperem. Les hores passen lentes, mentre la meva mare està a la cua jo miro més coses per tal que el temps passi més ràpid. Així que acabem amb més coses de les que volíem. Quan per fí hem pagat, mirem el rellotge i són les dues del migdia no ens dona temps de anar a més botigues, aquella cua havia ocupat tot el nostre matí, no queda més remei que tornar cap a casa.

Sandra

Realment les úniques persones amb un cert grau de fe haurien de celebrar aquesta “bonica tradició”,el Nadal, que es repeteix any rere any durant ja ben entrat el fred a les llars. Al cap i a la fi, el que es festeja, és el naixement de Crist, i si no ets creient per què ho has de celebrar?
Tot i així, la gent aprofita aquestes dates per estar amb la família. Dinars i sopars envoltats dels nostres, amb aquest ambient de felicitat que es respira, però amb el mal regust del sentiment melancòlic de saber que n’hi ha que ja no hi són entre nosaltres hauria de ser la raó per la qual donem un valor tan important a aquestes festes.
D’altra banda, gran part de la població dóna a aquestes dates el sentit al consumisme sense motiu, aquesta vena malaltissa que surt a tanta gent per a comprar coses sense sentit, només perquè ens ho marca la nostra manera de ser o l’obligació de fer-ho perquè si, és una cosa que odio.
Amb aquest breu escrit, en conclusió, el que m’agradaria es fer una reflexió sobre quines coses volem o calen conservar i quines altres hauríem d’esborrar definitivament de la nostra “avançada cultura occidental”, perquè realment en alguns àmbit semblem una mica estúpids.

Àlex Mercadé

A l’agost de l’any passat, de campaments, ens van proposar de fer un viatge a Suècia amb mes de trenta mil persones. Nosaltres, naturalment, vam dir que si que volíem anar-hi i que faríem tot el que fes falta per poder-nos-ho muntar bé. El viatge es una trobada d’Escoltes de tot el món que es diu Jamboree. Es farà a Rinkaby, al sud de Suècia, entre el 27 de Juliol i el 7 d’Agost del 2011. Com és de suposar, no coneixerem a tota la gent que hi anirà.

Per anar-hi, hem de fer una campanya econòmica que surti bastant bé, perquè el viatge costa uns mil euros i en època de crisi són molts diners. Participem en festes del poble fent una parada i venent pastissos, cafès i alguns detalls o fent una tómbola amb coses que tinguem per casa.

Ahir, parlant amb la Sandra i la Emma, dèiem les ganes que teníem d’anar-hi, de conèixer gent nova de tots els països i de totes les cultures, passar dies en un país on mai hem estat, anar també a Dinamarca… I per aquest viatge encara falta sis mesos, però les ganes d’anar-hi no se’n van. Esperem que sigui inoblidable.

Mercè

Aquest Nadal he anat (per 5è cop) al Marroc. Jo ja em puc considerar mig berber perquè em conec aquell país com si fos casa meva. Com cada any que hi vaig, he tingut gastroenteritis per culpa de les espècies que posen al menjar que mai em senten bé. A més a més no hi ha massa varietat de coses per menjar i no comprenc el perquè ja que allà cultiven mongeta verda, però no la cuinen i així en diferents casos. Així que diguéssim que he fet “la dieta de l’amanida i el tajine de pollastre”.

Bé, aquest cop hem anat a fer bàsicament turisme, ja que sempre que hi vaig és per anar amb el cotxe o el quad de 4×4. Parlant de motor, aquest cop he conduit un altre vehicle per les dunes, el buggie, m’ho vaig passar d’allò més bé i crec que és el vehicle ideal per anar per allà, però només per les dunes perquè Marroc no només és desert com la majoria de gent pensa, Marroc té zones de mar, zones verdes, etc.

Ah! He practicat el francès perquè a part de que allà es parla aquest idioma, venien uns amics francesos i se’m han “encomanat” algunes paraules de tant dir-les.

Marroc crec que és el bressol de l’artesania, és inhumà el treball que arriben a fer, el dia que vaig estar a la medina de Fès ho vaig poder comprovar, d’una peça en blanc et poden arribar a fer un estampat geomètric a ull.

Doncs aquí un petit resum de les meves vacances nadalenques al Marroc, que per cert no feia massa calor com potser la gent pot pensar. Ah, i jo i la meva germana petita vam pujar dos cops a la Gran Duna que no és pas fàcil! Feliç 2011!

Judith Hernàndez

Són les 4 de la matinada, sona el despertador, avui es el primer dia de vacances, vacances de Nadal. Ràpidament em vesteixo i, mig adormida, pujo al cotxe, en direcció a l’aeroport. Tots parlem sobre el temporal de neu a Europa, i discutim el si l’avió sortirà o no, tenim por de que per culpa de la boira, l’avió no s’enlairi.

Estem a la terminal, porta 11. El televisor de sobre la porta marca la destinació del vol i l’hora en que començaran a obrir portes. Queden tres quarts d’hora, però ja s’ha fet una fila de gent.

Busques un bon lloc per seure, al costat de la finestra preferiblement. L’avió s’enlaira i penses “he escollit un bon lloc”, però el nen que seu darrere et recorda que no et deixarà en pau durant tot el viatge. Comença pujant i baixant la finestreta, desprès donant patades al seient, i més tard a plorar.

La llumeta sobre el meu cap indica que s’han de cordar els cinturons, i l’hostessa diu que estem baixant, i que la temperatura és de -2·C, “puf quin fred”; des de la finestra es veu tot blanc, no es pot distingir entre els núvols i el terra.

Amb la quantitat d’abric que porto posat em dec haver engreixat 10kg. L’abric d’esquiar, els 2 jerseis que porto posats, la samarreta de màniga llarga que mai em poso, els leggins sota els pantalons, les botes, la bufanda i els guants nous, no em deixen caminar còmodament, però són calentons.

Agafem les maletes i ens dirigim a l’exterior de l’aeroport. Com que les carreteres estan congelades i plenes de neu, no ens poden venir a buscar, així que agafem l’autobús fins a l’estació. Un cop allà veiem un cotxe de color verd, el meu avi, que ha vingut a buscar-nos.

Ja puc veure la casa dels meus avis, i tanta neu que només penso en blanc. Ràpidament baixo del cotxe saludo a la meva àvia i sense perdre el temps començo a fer un ninot de neu, de total 1,5m.

Mentre el faig penso, aquestes vacances de Nadal han començat de la millor manera, amb part de la família, a Holanda i amb molta neu!

Kim

El dia 31 de desembre, la meva mare anava conduint cap a Mataró i va entrar en un revolt, plovia, i el cotxe va patinar tot girant fins que va topar contra el guarda rails. Llavors va començar a anar endarrere totalment fora de control i va envair el carril contrari amb tanta mala sort que venia un cotxe de cara i la va envestir i la va llençar deu metres més enllà.

Per un moment va sentir que allà s’acabava tot. Però no va ser així. Miraculosament va sortir il·lesa després d’un impacte fortíssim. Ningú dels que van veure l’accident no s’ho podia creure. Al cap d’un moment van arribar els mossos i van agafar el control de la situació: ordenar el trànsit, avisar les grues, preguntar si algú s’havia fet mal.

Amb aquesta experiència he entès que en un instant ens pot canviar la vida com de la nit al dia.

Estefi

Nadal; època de somnis fets realitat, màgia i alegria, temps de reunir-nos en família i rebre regals.

L’arribada de tres homes estranys, Melcior, Gaspar i Baltasar, feia que fins ara tot rebés un aire màgic i d’inquietud. Durant tot l’any ens hem estat comportant bé per ser compensats amb els regals que aquests homes reparteixen per totes les cases del món.

Per mi, el dia de reis era molt especial. Em llevava d’hora per obrir els paquets, embolicats amb molta cura i papers de colors. Mentre el meu pare filmava la nostra cara de sorpresa i alegria, la meva mare ens llegia les pistes per trobar els regals amagats per tota la casa. I anava a casa dels meus cosins, per gaudir d’un dinar molt especial amb tota la família; finalitzant un dia gairebé perfecte.

Xavier Martínez

El Nadal és un dels moments de l’any més esperats per tothom, ja que et reuneixes amb la família, es fan moltes festes, la gent està feliç… Però aquest moment, per mala sort no dura per sempre encara que sí que està present cada any durant unes setmanes.

Durant l’any la gent pensa, quan arribarà el Nadal, ja estem a la tardor, falta poc, tinc ganes de veure als més petitons ben entusiasmats, amb els Reis i el Tió. Durant el Nadal tothom és feliç, a les cases s’hi respira felicitat, encara que tots els Nadals també hi han algunes petites discussions familiars que solen aparèixer en els moments de més estrés i aclaparament. Però el que més mal fa és que s’acabi, la gent torna a la monotonia, la rutina, cada persona la seva, uns el treball, altres l’escola.

La gent pensa que el Nadal trigarà un any a tornar, encara que per sort hi haurà unes vacances abans del pròxim Nadal tan esperades com aquest. La gent creu que la felicitat que s’hi respirava s’ha esvaït i que la monotonia que els envairà trigarà temps en desaparèixer entre les portes de les vacances. Però jo crec que el més important és que el record d’aquest Nadal sempre perdurarà a les nostres ments, i això és el que ens farà més feliços any darrera any.

Raul Gómez

Ahir a la nit vaig veure un documental a la televisió que parlava sobre Wikileaks. Wikileaks és una organització sense ànim de lucre que publica documents confidencials filtrats per persones anònimes. Publiquen documents, imatges i vídeos que perjudiquen als governs de molts països, però un dels que n’ha sortit més mal parat ha estat el d’Estats Units.

Wikileaks va fer públic un seguit de vídeos dels soldats nord-americans a la guerra d’Iraq. En un d’aquests vídeos es pot veure com uns soldats d’Estats Units que patrullen Bagdad en helicòpter maten a un grup de gent que passejava pel carrer. Entre aquest grup de persones n’hi havia dos que treballaven per una televisió internacional, eren l’objectiu dels soldats. Desprès d’acabar amb la vida d’aquestes persones innocents, els dos soldats es felicitaven entre ells. A més a més, just desprès d’aquest atac, és pot veure com una furgoneta es para per ajudar a un ferit. En la furgoneta hi anaven un pare i els seus dos fills i els americans els ataquen un altre cop, i com si fos un videojoc, el tiroteig es celebra.

Aquest fet em va sorprendre molt i em vaig preguntar perquè ho feien. Vaig descobrir que ho feien per diversió i per presumir davant els seus companys. Comparteixo l’opinió de Julian Assange, director de Wikileaks, quan diu que les persones abusen del poder que tenen per fer mal a innocents.

Espero que amb tota aquesta documentació publicada per Wikileaks no tant sols els governs deixin de fer el que fan sinó que els soldats siguin conscients que estan jugant amb la vida de gent innocent. Reflexionem que mentre jo estic escrivint això i vosaltres ho esteu llegint, gent innocent segueix morint en nom de la guerra.

Gerard

PD: Si voleu mirar el vídeo (min. 26) aquí teniu l’enllaç: http://www.tv3.cat/videos/3292490/Wikirebels

Des de que era petita m’han il·lusionat les festes de Nadal. Les esperava amb impaciència i quan finalment arribaven les gaudia fins el últim minut. Mirava enamorada les llums dels carrers, la gent abrigada i les múltiples bosses que portaven. Els detalls amb què cada botiga adornava el seu aparador i aquell arbre oblidat durant tot l’any que es guarnia amb amor. M’encantava fer les compres de Nadal. De fet em van agradar més quan vaig albergar la veritat sobre el gras amb barba blanca i els tres homes dels camells. Així podia participar en tot.

Però aquest Nadal m’he adonat d’una cosa. Que la part més incòmoda d’aquestes festes és quan algú crida:“Apa! anem a obrir els regals!”. No es fàcil fer un regal i molt menys si tens una família molt nombrosa. “Li agradarà? No li agrada?” o “ No es massa car?” Amb totes aquelles preguntes que t’atabalen finalment acabes per oblidar-te de les persones. Sí. La persona a qui fas aquell obsequi. És a dir, penses tant en que has de regalar alguna cosa que se t’oblida el que realment importa. Per exemple: Com li regales a una persona un diari, si no saps, realment, si aquella persona escriu. O també, no pots regalar un llibre si tu no l’has llegit. A més un llibre és una cosa molt personal.

Són aquest tipus de coses que acaben en un calaix de la teva habitació i anys després les trobes, les mires, una mica per sobre una mica per dins i tornes a guardar-les.
Aquestes petites coses et porten a preguntar-te si la teva família et coneix com tu creies que et coneixia. I si tu els coneixes com pensaves.

Maria

El passat 24 de desembre vaig veure una notícia que em va fer reflexionar una mica. A causa del fort vent va haver-hi una avaria que va afectar tres línies de Rodalies. Fins aquí tot normal ja que ningú té cap culpa del mal temps. El que em va dur a reflexionar van ser els incidents que va haver-hi a Martorell. Com a transport alternatiu als trens de la línia 7, van oferir autobusos que anaven de Martorell a Cerdanyola. La gent, cansada d’esperar es va començar a posar nerviosa i aquí van sorgir els problemes. La gent empenyia i cridava per poder entrar al autobús i així no haver d’esperar al següent. Només pensaven en entrar i tota la resta els era igual. El cas és que famílies amb nens petits i persones grans van ser els que en van sortir més mal parats. No s’atrevien a posar-se al mig d’aquella “batalla” i es van haver d’esperar al següent bus amb unes condiciones meteorològiques molt dolentes.

Aquesta situació es repeteix diàriament en la societat que vivim. La gent va amb presses i només pensa amb ella mateixa. Moltes vegades penso que hauríem d’aturar el nostre ritme de vida, pensar una mica en els altres, i sobretot pensar diverses vegades abans d’actuar.

Laura

Otro año que se va. Un año bastante movido. Con muchos altercados, muchas peleas, muchas desilusiones, muchas amistades perdidas. Ha sido un año de cambios profundos. Cambios irreversibles. Pienso cómo era todo a principios de año, y cómo es ahora. Miro fotografías pasadas y la nostalgia se apodera de mí. Viajo hasta aquellos días, donde todo era tan diferente, tan extraño. Revivo todo lo sucedido y una sonrisa aparece en mis labios. Sonrío y pienso: “Cómo han cambiado las cosas”. Sí. Han cambiado mucho. No sé si para bien o para mal. Sólo sé que ya no es como antes.

Todos nosotros hemos crecido, física y psicológicamente. Ya tenemos las ideas claras, ya sabemos lo que nos gusta, lo que no. Ya sabemos lo que buscamos y lo que no queremos encontrar. Tenemos a nuestros fieles amigos, personas que no cambiaríamos nunca. Creemos que vamos a estar con ellos por siempre pero, en el fondo, sabemos que es muy difícil. Queremos a nuestros amigos tal y como son. Pero a veces no es suficiente. Siempre hay algo que cambia, que se distorsiona. Y no es fácil acostumbrarse. O puede que la culpa la tenga la monotonía. La rutina es pesada y aburrida.

Creemos que los cambios no son buenos. Pero en la vida tienen que haber. Es un sistema de progreso. Nos pueden gustar o no, pero es lo que hay. Nos ayudan a madurar. Hay que saber digerirlos. No todo puede ser de color de rosa. Y por supuesto, no se puede vivir en el pasado, recordando viejos tiempos. Lo que importa es el presente y nada más.

PD: Que paséis un buen fin de año y un próspero año nuevo 2011!

Arantxa

Aquest Nadal ha sigut diferent als altres. Pot ser que sigui jo, però aquest any no he viscut amb tantes ganes aquestes festes. Sempre ha sigut una data important per a mi, que esperava amb moltes ganes que arribés, però aquest any, no sé molt bé per què, no ha sigut així.

Sempre anàvem a Tarragona per passar aquests dies i aquest any no ha sigut una excepció, el que passa que ara ja no és com abans. Els meus cosins són més petits que jo i vulguis o no ja no és tan divertit com abans, ara m’avorreixo més que de costum. Suposo que això també te a veure amb l’edat. Quan més grans som, més estona volem estar amb els amics i no tant amb la família. Al menys això és el que em passa a mi. Dies com cap d’any, que m’agradaria estar aquí i celebrar el nou any amb els amics, no podrà ser. No podré tenir aquest privilegi. Estaré amb la família que també m’agrada molt estar unes 50 persones juntes i ballar, cantar i sobretot riure molt, però amb 15 anys ja és una edat que vols estar dies com aquests sense pares perquè no et controlin tant.

A pocs dies de que comenci un nou any, crec que és hora de valorar aquest 2010. Puc dir que aquest any m’ha servit sobretot per millorar com a persona, a aprendre dels errors que he comès i millorar el dia a dia. He conegut a persones que han fet que la meva vida sigui més alegre del que era. Només puc donar les gracies a les persones que m’han fet créixer com a persona. Aquesta gent és molt important per a mi i els hi desitjo el millor.
L’única cosa que desitjo en aquest any és que sigui igual o millor que aquest i que les persones que més estimo estiguin contentes i que aconsegueixin els seus propòsits.

Marta

Hi han “adéus” i “adéus” de saludar, d’acomiadar-se, d’amor, de tristesa, de fins després, de fins mai més, de penjar el telèfon, de parlar pel facebook, de dir bona nit, etc.

Es bo pensar que un “adéu” no és per sempre. Però és molt dur dir “adéu” si saps que aquella persona no la veuràs en molt de temps o potser mai més.

Personalment prefereixo tenir l’esperança de que el/la tornaré a veure.

El temps passa i quan ja fa molt que no el/la veus, perquè potser viu a l’altra punta del món, perquè ha emigrat, o perquè ha marxat de viatge. Llavors te n’adones de quant l’estimes, de l’important que és, de quant el/la valores i finalment t’adones de quant l’enyores.

Arriba el dia, estàs nerviós/a esperant a l’aeroport. Mires el rellotge i la gent que va sortint de diferents països procedents de tot el mon… el/la veus i et fa un somriure d’orella a orella. Ell/Ella corre i tu fas el mateix per donar-li una forta abraçada i dir-li “benvingut a casa”.

En aquest moment te’n adones que no importarà dir “adéu” si al tornar a veure aquesta persona et fa tanta il·lusió i que quan se’n vagi i et torni a dir “adéu” en lloc de plorar estiguis pensant en el moment en què el/la tornaràs a veure.

Laia

En un racó et trobes tu. És fosc, i no saps com escapar-te de l’obscuritat. Estàs plorant, i no saps com deixar de fer-ho. Penses, i no saps com buidar la teva ment. Et sents culpable, i no saps com arreglar-ho. Creies que tot aniria bé, però no, i ara et trobes en aquell racó fosc solitari.

A vegades les intencions són bones, però no sempre surten bé. Vols fer el millor possible per la persona que estimes. De sobte falles en alguna cosa, i en una mil·lèsima de segon tot se’n va a la merda. Et sents frustrat i desil·lusionat. La teva intenció era que tot sortís bé.
Busco la felicitat, i no la trobo en cap lloc. Però quan la trobi ho sabré.

Clàudia Gómez Sillero

El Nadal és fantàstic! Estàs amb la família, tothom està content, els carrers il·luminats omplen d’alegria el poble i, per descomptat, la gent propera t’omple de regals. Però creieu que s’ha de gastar tant en regals només perquè sigui Nadal?

Hi ha gent que compra coses només pel fet de quedar bé davant l’altra gent. Però jo crec que no cal fer grans regals, i que només amb un per a cada persona que estimes ja n’hi ha prou i de sobres. Tampoc cal gastar-se un dineral en regals. Primera, perquè són temps de crisi i no convé gastar gaire. I segona, perquè un regal ben original que agradi a la persona a qui va dirigit és millor que un de car que no saps si agradarà.

Però tot i això, el més important és estar amb família i passar unes bones festes, amb regals o no.

Xavier Cañellas Mestres

Ens sembla una cosa per a infants, això de la carta als reis. Però suposo que també es pot convertir en una bona ocasió per preguntar-nos pels nostres desigs més profunds. Què és el que realment vull amb la meva vida? Faig el que m’agradaria fer? On m’agradaria arribar? Estic en el camí correcte per arribar-hi?

En un context on es valoren les persones més pel que tenen que pel que són, no resulta estrany que la “carta als reis” sigui sempre un llistat, més o menys llarg, del que m’agradaria tenir. O, si es vol, un llistat del que m’agradaria rebre: mai una reflexió entorn del que m’agradaria donar.

Tenim de tot, (i llencem de tot) però som el que ens agradaria ser? El problema més important, davant d’aquest interrogant, és que ens sorprèn desarmats i sense resposta, perquè encara no podem contestar la pregunta prèvia: què vull fer i ser, en realitat? Aquesta és, tal vegada, una pregunta massa ambiciosa, però segurament la podem simplificar si ens qüestionem: de tot el que sóc i faig, què no m’agrada gaire i què puc fer per canviar-ho?. Ho provem? És una altra carta als reis.

Josep Maria

Fa un parell de setmanes, vaig llegir a “www.lavanguardia.es” una notícia que em va atreure, deia així: “Continental Airlines, condenada a pagar 200.000€ por la catástrofe del Concorde“. La notícia diu que Continental Airlines haurà de pagar 200.000€ de multa i 1 milió d’euros d’indemnització a Air France per l’accident de l’any 2000 a l’aeroport de París on van morir 113 persones. La causa de l’accident va ser una peça que va caure d’un avió de Continental i va rebentar un pneumàtic del Concorde, cosa que va provocar una fissura als dipòsits de combustible i els va inflamar.

En això no hi ha res d’estrany, és normal que hagin de pagar si són ells els responsables -encara que involuntàriament- del tràgic accident. Però el que em va cridar més l’atenció, va ser una cosa que hi diu més endavant, que també van ser acusats i condemnats a presó els tècnics que van col·locar a l’avió de Continental la peça que més tard va caure.

Jo no soc jutge, però no crec que aquests tècnics es dediquin a col·locar peces mal cargolades als avions per diversió, així que em sembla a mi que no són pas culpables de l’accident i no haurien d’haver estat condemnats tot i que després els absolguessin. És possible que teòricament, seguint al peu de la lletra les lleis, siguin culpables, però, es pot culpar algú per una cosa que ha fet involuntàriament? I no només em refereixo en aquest cas, sinó en general.

P.S. Si voleu llegir la notícia aquest és l’enllaç:

http://www.lavanguardia.es/internacional/20101206/54082789855/continental-airlines-condenada-a-pagar-200-000-euros-por-la-catastrofe-del-concorde.html

Cristian

Esverada a les 7:30 del matí, entres i demanes un cafè. Vas amb el teu diari a les mans i seus. Encara no ha començat la rutina, la sensació de fatiga i de neguit es fa més intensa quan seus. Comences a llegir el diari mentre el volum del teu cafè puja a causa del sucre. I just en aquell moment veus que la teva vida passa monòtona com si res. Es va dissolent com el sucre del teu cafè i no arribes a apreciar com endolceix.

T’esvaeixes d’aquell matí fred de desembre. De la teva rutina freda. Pares atenció i escoltes, que a la radio de la cafeteria, sona la teva cançó preferida. Veus que el noi del costat t’està picant l’ullet. No és res nou, ell ha estat allà cada matí, i la cançó sona tres cops al dia. Estan com el sucre del teu cafè, dissolts a la teva vida. Les presses t’ho emmascaren tot, no creus?

Potser t’estàs empatxant de sucre. Però si tornes a parar atenció veuràs que ja s’han dissolt tots els cristallets minúsculs al cafè. Cada cristallet es un petit detall que no has apreciat. Un cristallet que endolceix la teva vida, i qui sap si un cop endolcit tu, col·labores a endolcir la d’algú altre.

Carolina 🙂

Moltes noies de països pobres, són enganyades per estafadors de països més rics. Les enganyen dient-les que si treballen per a ells com a models en el seu país les podran treure de la pobresa i tindran un vida millor. Per tal d’aconseguir un millor benestar accepten la proposta, però en arribar al país desenvolupat, s’adonen que han estat víctimes d’una estafa i que hauran de treballar per aquella persona fent favors sexuals a canvi de diners, que hauran de lliurar a la persona que les ha enganyat. La situació que viuen aquestes dones és molt greu i no poden denunciar-la perquè no tenen papers i han de viure com esclaves en una societat totalment estranya.

Com a conseqüència d’aquesta farsa es trenquen moltes famílies que abans eren pobres però ara gairebé no poden ni sobreviure. Per això han de treballar els nens i tenen molt malestar. Quasi es podria dir que viuen com fa 2 segles. No obstant això, aquestes dones agafen moltes malalties les quals moltes les condueixen cap a la mort ja que els estafadors no es deixen gaires diners per la salut de les noies.

Les autoritats haurien d’intentar endinsar-se més en aquest casos d’explotació sexual ja que moltes dones i famílies pateixen greus danys psicològics i físics.

Marc

La marató és un projecte solidari impulsat per la Televisió de Catalunya i que està enfocat a obtenir recursos econòmics per a la investigació de malalties que, de moment, no tenen curació definitiva. Aquest programa, s’emet cada any en el mes de desembre i dura unes quinze hores. Durant l’emissió, s’expliquen els testimonis de les persones que pateixen la malaltia, els de les seves famílies, els dels metges, etc.

Però la marató, va més enllà de la recaptació de fons. La població catalana hi  té un important paper. L’emissió la segueixen més de tres milions de persones i, per això es diu que és una mobilització ciutadana. També hi participen voluntaris coneguts o anònims, rebent les trucades de donacions en les seus telefòniques.

Aquest any la Marató de TV3 tracta les lesions medul·lars i cel·lulars adquirides. Aquestes lesions apareixen de manera sobtada i poden canviar la vida en un segon. Alteren el funcionament del cos humà i molts dels afectats queden discapacitats.

Penso que la Marató és una manera de fer veure a les persones el que veritablement es passa quan es pateix una malaltia com aquesta. Perquè estic segura que molts de nosaltres no hi pensem mai en aquests malalts o, simplement, en la sort que tenim de no patir-ne cap. També és una forma de reunir a moltíssimes persones catalanes per una bona causa. I, si cadascuna d’aquesta gent hi posa el seu granet de sorra, podrem ajudar en la investigació d’aquestes malalties i, recordem que la investigació és l’esperança per a tots aquests malalts. Per això, jo sóc una més i em sumo al lema d’aquest any; “La Marató diu molt de tu. Truca”.

Anna Benítez.

Abans d’ahir vaig tenir una idea. Va ser un d’aquells impulsos que agafes alguns dies. La idea era anar al WOK (bufet lliure de menjar xinès-japonès) de Mataró. Li vaig dir a uns quants companys, però finalment només l’Appel i jo hem pogut anar-hi.

Doncs avui ja no hem esmorzat per poder menjar més (teníem pensat arruïnar al WOK) i al acabar l’institut hem començat el viatge.

El meu avi ens ha dut fins a Vilassar de Mar i des de allà ens hem colat al tren en direcció Mataró. En sortir, jo pensava que trigaríem un quart d’hora més o menys en arribar però per casualitat de la vida ens hem trobat un WOK nou just sortir de l’estació. Hem vist el cartell del preu per persona i hem entrat.

Ens hem estat menjant prop d’una hora i mitja i devem haver menjat finalment uns 8 plats a rebentar de menjar (sushi, arròs xinès, cranc, vedella, fideus…) cadascú.

Hem acabat que no podíem ni caminar de tant plens que estàvem, hem baixat a l’estació i hem agafat el tren i el bus fins a casa. Al arribar a casa m’he assegut al sofà i m’he adormit als 5 minuts posant un punt i final a un dinar molt peculiar.

David

Ja s’acosten les vacances de Nadal i per fi podré tenir una mica de tranquil·litat. Aquest trimestre ha sigut bastant estressant per mi, ja que, essent repetidor, havia de demostrar una millora important respecte a les notes del curs passat. Clar que, ara que i penso, aquest hivern no serà tan tranquil com he esmentat al principi, la meva mare m’ha dit que encara que no vagi a l’institut, hauré de seguir treballant durant tots aquests dies de festa. Si que és veritat que em deixarà sortir amb els amics per les tardes i fer més coses que no durant el curs, però pensar que també hauré d’estar estudiant cada matí fins i tot per vacances, em deprimeix. Potser sí que al no haver-me esforçat gens l’any passat aquest, aquest m’hauré d’estar estudiant durant tots els dies, però és que, igualment, trobo massa haver de fer “cole” quan no n’hi ha.

A més a més de tot això, les notes que trauré, encara que seran molt millors que les del primer trimestre del curs anterior, són millorables. És a dir, que si d’aquí al segon trimestre vull millorar les mitjanes, m’hauré d’estressar encara més del que ja estic.

Marc

Suena el silbato, se acaba el partido. Felices por nuestra victoria celebramos el resultado eufóricamente. La alegría del logro invade nuestras mentes y provoca una gran satisfacción. Nuestro éxito, fruto del esfuerzo del equipo, es el mayor trofeo.

Durante la semana, espero ese momento con anhelo. Esos minutos en los que sientes un vínculo con tus compañeras, donde no necesitas palabras para comunicarte y en los que te mueven las ganas de luchar por tus objetivos. El bullicio del campo te absorbe y une el lazo de la compenetración del equipo.

No puedo dejar de comparar el baloncesto con un puzle. Todo el mundo es importante para realizar un buen juego, cada uno en su medida y con sus cualidades  pero, si falta una pieza el puzle está incompleto. Las piezas deben encajar entre si. En un trabajo en equipo es necesario el vínculo que una a los participantes para cooperar y conseguir el resultado deseado.

Una de las virtudes humanas, es la capacidad de razonar, y con ella se realizan grandes maravillas. Así pues, uniéndose y formando un fuerte núcleo se pueden conseguir hazañas que un solo individuo difícilmente lograría.

Este es el caso del diálogo para evitar conflictos en algunos países. A veces, por no usar la razón y haciendo caso de la codicia de poder y riqueza surgen problemas que se habrían evitado de haber tenido en cuenta la opinión de todos los afectados.

Finalmente remarco la importancia de saber trabajar en equipo y unir fuerzas. Ya que, en mi parecer, es la base de un futuro donde toda nuestra especie pueda gozar de un mundo en equilibrio y armonía, donde no existan estratos sociales y donde se valore la opinión de cada persona por igual.

Joana

Muchas veces tenemos miedo, aquel que nos persigue en cualquier situación. Nuestro futuro, nuestras palabras, nuestras decisiones, y muchas otras cosas más son dominadas por un miedo que nos perjudica en nuestro futuro.

Personalmente me pasa mucho, mis decisiones en la vida son dominadas por el miedo que me evita tomar dichas decisiones. Esa vocecita en mi interior que siempre me dice que “no”, que “voy a fracasar”, que “me voy a equivocar”…

Sin embargo, hay que tener en cuenta que “un universo de posibilidades te espera al otro lado de tus miedos”. Ese universo existe, aquel de las grandes posibilidades, que nos llevará a triunfar, a ser grandes, a gozar de la vida, pero para alcanzarlo, tenemos que cruzarlo.

Creo que uno de los grandes retos del ser humano es, dominarse a si mismo, quizás el más difícil. Un rey puede dominar regiones, estados, países o hasta continentes, y ser muy poderoso, pero sin dominarse a si mismo jamás será “invencible”

Dominando nuestro interior como, cada vocecita, cada miedo, la conciencia, nuestros pensamientos, nuestros planteamientos…

Controlaremos nuestro propio mundo, el más complicado de controlar y a la vez el más importante.

Edu Seyde

Un dia dels molts que vaig passar durant l’estiu, a un petit poble proper a la Costa Brava, va despertar dins meu un desig molt profund de voler descobrir llocs marins ignots.
Tot va començar en un dia normal després d’haver-me llevat, esmorzat i fet la digestió quan vaig decidir baixar cap a la platja com feia cada matí estival de les deu fins la una del migdia aproximadament. Em vaig posar a dormir sota l’escalfor matinal fins que la meva pell va desistir i vaig anar amb quatre gambades tot posant-me les aletes i les ulleres de busseig directe cap a l’aigua. Seguidament em vaig endinsar cap a les profunditats tot observant uns lleugers canvis en la textura del fons; la sorra deixava de ser la típica fina i clara d’aquell lloc i tot es convertia en pedres, algues, coralls verdosos, grogosos, taronjosos, en fi, de molts colors i sobretot, el que em va deixar més bocabadada va ser la varietat de peixos que els meus ulls van poder observar. Es movien cadascun amb el seu banc corresponent, n’hi havia de petits, d’allargats, de grossos, de grocs, de diferents colors,… Mai havia tingut el plaer de contemplar un moment així i em sento molt afortunada, mai canviaria aquell record que sempre em quedarà ja què, no sé com, es va fer un lloc dins meu.

Laia

Fa poc van venir a fer-nos un taller, en el qual volien que reflexionéssim sobre el consum. Sí que és veritat que, sense adonar-nos, podem comprar un producte que hagi estat fabricat per nens explotats i segurament, els hagin pagat poc. Però realment, quan anem a comprar qualsevol producte, no hi pensem. I tampoc ningú ens pot assegurar que hagi estat fabricat en tallers il·legals on treballen nens les 24 hores del dia o no. Per tant, seguim comprant els productes que volem.

En aquest taller, l’activitat que més em va agradar va ser la següent: Et repartien un paper en el qual t’indicava, entre d’altres coses, quin sou necessitaves per viure. A partir d’aquí, havies d’anar a buscar feina a quatre empresaris. El meu contracte no va ser gaire potent, treballava 24 hores al dia i guanyava 25 euros al mes. Estava totalment explotat, tot el dia fabricava mòbils sense parar i em discriminaven perquè era de Perú.

Aquesta activitat em feia pensar en que hi ha gent molt explotada, especialment en països subdesenvolupats. No crec que ningú estigui com en el meu cas, però explotats i mal pagats segur que sí.

Jaume

Quan era petita sempre anava pel terra, ja que només que fes un pas queia. No tenia gens d’equilibri. El metge va recomanar a la meva mare que em portés a fer algun esport que necessités molt d’equilibri. La mare va decidir apuntar-me a ballet. Ara jo segueixo fent dansa, però no per l’equilibri sinó perquè és una manera de despreocupar-me.
A molta gent li passa això mateix, no només amb el ball sinó amb les seves aficions. Quan es posen a fer allò que més els agrada, desapareix tot el que estaven pensant abans i els queda la ment en blanc.

És el que em passa a mi: només obrir la porta de l’aula de dansa, tots els meus pensaments, problemes o malalties desapareixen. Em relaxo, sóc una persona diferent, m’inhibeixo de la vida real i tot passa a ser un altre món, el meu món. Ballar és una escapatòria que busco sempre. És la millor.

Georgina Ros

Antes poníamos el árbol todos juntos, poníamos en la mesa del comedor un gran Belén, y luego Cristina y yo jugábamos con él… Al llegar la revista de juguetes cogíamos rápidamente la carta que venía y la rellenábamos con mucha ilusión. El día 1 de diciembres nos traían el típico calendario de chocolate, y como cualquier niño nos comíamos el chocolate antes de tiempo. Durante el mes de diciembre, cada noche le poníamos muchas galletas al caga-tió para que a la hora de ‘’cagar’’ los regalos, nos trajera bastantes. Una semana antes de nochebuena empezamos a hacer planes para despertarnos pronto para poder abrir los regalos lo antes posible. Cuando ya sabíamos que habían comprado los regalos de Navidad, mi hermana y yo nos dedicábamos a buscarlos, pero la mayoría de las Navidades no los encontrábamos, y cuando sí lo hacíamos los intentábamos abrir pero siempre nos acababan pillando. Cuando por fin ya era 24 de diciembre, Cristina y yo nos íbamos temprano a la cama para que la noche pasara rápido. Al despertarnos y ver todos los regalos allí nos entusiasmábamos. Nuestros padres, al vernos despiertas, nos decían que solo podíamos abrir un regalo, porque primero teníamos que almorzar. Almorzábamos lo antes posible para poder ir corriendo a abrir los demás regalos. Como yo los abría más rápido, mi padre siempre me decía que ayudara a mi hermana pequeña a abrir los suyos, y una vez abiertos todos los regalos nos poníamos a disfrutarlos. Luego venia la familia y comíamos todos juntos.

Ahora cada Navidad es peor que la anterior. Poco a poco hemos ido perdiendo el espíritu navideño, ya que entre los miembros de mi familia no hay una buena relación.
La Navidad para mi ya no es la misma que hace unos años, antes me gustaba y me alegraba y ahora ya no es más que vacaciones y algún que otro regalo. Y ya ni hablar de nochevieja, como mis padres son enfermeros, no les dan fiesta en nochevieja y ya hace un par de años que no lo celebramos juntos. Este año para variar, ellos trabajan, mi hermana pequeña irá con mis tíos, y yo… a quien le importa?

Judith

Ja fa un mes, va ser el meu aniversari. Amb les amigues vam celebrar-lo fent un petit sopar, així és com acostumem a festejar-lo entre nosaltres. Tot va anar molt bé, vam riure com sempre i vam marxar cap a casa. L’endemà, que era el dia de l’aniversari, em vaig aixecar i vaig veure una petita postal sobre la taula, on hi deia: Avui t’espera un gran dia!. Vine a les 13.30h als pins de Can Silva. No estava firmada. A l’hora que em citaven, vaig ser allà. Tota l’esplanada era plena de papers de colors on em felicitaven. De sobte vaig sentir unes rialles conegudes, vaig alçar el cap i un grup de noies van venir corrents cridant: “felicitats!”. Eren elles, les meves amigues. Jo molt sorpresa em vaig posar vermella com un tomàquet. Em van entregar uns regals d’aniversari i van començar a treure tovalles, begudes, estris i molt de menjar. M’havien preparat un picnic sorpresa! Quina il·lusió, mai m’ho hauria imaginat.

Va ser un dels millors aniversaris que he passat mai, gràcies a la bona companyia i a l’ambient. Un altre cop gràcies noies per aquell diumenge diferent que em vau fer passar.

Maria

Des de que vaig sentir que ja es començaven a obrir les pistes d’esquí, cada dia tinc més ganes d’anar esquiar. Potser és un dels únics esports que em surten bé i a més a més m’encanta.

Quan vaig a esquiar em llevo molt aviat, a les vuit o així. Em poso la roba de sota l’equip amb molta son i mandra mentre em vaig repetint interiorment que val la pena abandonar el llit calentó per el que ve després. Esmorzo una mica i marxem amb el cotxe cap a les pistes d’Espot, que son les que anem sempre ja que estan a prop d’Esterri d’Àneu i surten força bé de preu. A aquelles hores el sol ja ha sortit gairebé del tot.

Quan ja tenim els forfets i els esquís posats pugem al telecadira que ens porta a dalt de la muntanya. Dura uns minuts en els que encara sento més el fred, que em congela les parts de la cara que no he pogut tapar ni amb el buff, i m’entra per tot el cos. No és fins que poso els esquís a terra per baixar del telecadira, i començo a remar amb els pals per sortir del mig, que entro en calor. Faig unes baixades tranquil·les per la pista blava i començo a agafar el ritme. Al principi em costa moure’m i he de recordar-me de parar atenció als trossos de gel o pedretes que hi pugui haver pel camí. Encara hi ha alguns trossos gelats i no puc evitar derrapar una mica. Em passo una o dues hores baixant per totes les pistes blaves, fent classes a les meves germanes o a la meva mare, i tractant de superar-me a mi mateixa perfeccionant l’esquí paral•lel. A finals del matí, quan la meva mare ja està cansada i prefereix quedar-se a les pistes més fàcils amb la meva germana petita, la meva germana mitjana, el meu pare i jo pugem a les de dalt de tot, les vermelles i negres. Les vermelles no em resulten gaire difícils, baixo davant la meva germana i el meu pare, que prefereix no córrer, i intento baixar amb la mateixa lleugeresa que amb les blaves. M’encanta notar cada vegada més seguretat quan em deixo envelar, notar com els esquís tremolen perillosament amb cada irregularitat, però que tot i així els puc dominar. És genial la sensació que provoca l’aire al fregar-me, la manera amb què em sento lliure, lliure al dominar la neu sota els meus peus i sentir que res em pot aturar. Res excepte una d’aquestes caigudes fatals de les quals sóc conscient en cada moment que puc patir. Però tot i així m’arrisco.

Amb les negres m’hi esforço molt. Són com un examen per mi, per veure el nivell que tinc. Allà no m’importa la velocitat, sinó la tècnica, perquè com més ràpid baixo les negres més malament ho faig, més em descontrolo.

Recordar totes aquestes sensacions fa que m’augmentin les ganes de veure la neu. Aquest pont no hi he pogut anar, però espero que per Nadal si.

Júlia

Jo, sóc una persona que no acostuma a recordar-se del que ha somiat, però avui ho he fet. En despertar-me m’ha vingut al cap aquell estrany somni en el qual he estat pensant tot el dia.

En aquest hi apareixien d’alguna manera o altra les meves pors i els meus desitjos més profunds.

Desprès de reflexionar sobre que és realment un somni, he arribat a la meva pròpia conclusió de que un somni és com una finestra que et permet conèixer-te millor a tu mateix, una oportunitat de viure una altra vida paral·lela a la real on pots ser qui voldries ser o bé tot el contrari, el que et fa por ser, és una línia de comunicació entre tu i el teu subconscient…

Suposo que la paraula somni pot ser mol extensa en significat, fins i tot infinita, tothom li pot donar el sentit que vulgui.

Cada persona té el seu propi edifici amb milions de finestres diferents a les de qualsevol altra persona, potser són verdes o blaves, grans o petites, de fusta o bé de plàstic, en fi, el que vinc a dir és que hi ha molts estils de finestres i sobretot de somnis.

Marta

La juventud es un proceso que nos engloba en aspectos como la madurez física y social en uno mismo, por ejemplo siempre nos estamos mirando si somos perfectos, principalmente en el físico de uno mismo, a través de este proceso cada vez vamos madurando, y además vamos corrigiendo los errores que hemos cometido.

Uno de los procesos más complicados en la juventud puede ser la independencia de casa de tus padres, ya que conlleva dificultades domésticas y económicas pero a la vez también te ayuda a crecer como persona.

Cuando te independizas ya no tienes tanta protección de tu familia y has de aprender a solucionar tus problemas por ti sólo.

Las etapas de la vida hasta ser adulto son de 0-12 niño / 12-18 adolecente / joven 18-__ adulto.

En la etapa de niño entendemos por salir a jugar, solamente a entretenernos, y por lo cual a veces no nos damos cuenta de los errores que hemos cometido.

En la etapa juvenil entendemos, que ya puedes escoger en salir de fiesta, ir a tomar alcohol, ir a fumar, decidir estudiar o trabajar, es decir empezamos a decidir.

Tonny

L’altre dia estava a l’ordinador, tranquil i relaxat. Quan de sobte es va bloquejar. Ho vaig intentar tot perquè es solucionés, però tot va ser en va. Tota la tranquil·litat es va convertir en ira i el relax, en estrès. Vaig decidir desconnectar, i anar al carrer a passejar el meu gos.

Estava fent el recorregut habitual, quant em vaig aturar a observar la lluna, el cel, i la fosca nit. Però se’m va passar per alt una estrella solitària. Era l’estrella més bella que m’hagués pogut mai imaginar. Brillava amb més força que la pròpia lluna i, alhora, era més fosca que l’obscuritat. Era l’única que hi havia aquella nit, però semblava com si anés a perdurar, les nits i els dies, les setmanes i els mesos, els anys i les vides. Era la brillantor de la bellesa, i la foscor de la soledat

En tornar a casa l’ordinador va funcionar un altre cop i l’estrella es va fondre amb l’arribada de l’alba. Des d’aquella nit, sempre que vaig a passejar el meu gos, observo el cel i busco la meva estrella. No l’he tornat a veure, però li agraeixo aquell ànim especial que em va regalar, just, quan més ho necessitava.

Jordi

Dir adéu a algú és fàcil quan saps que l’endemà el veuràs, però haver de dir-li a una persona que saps que no la veuràs fins al cap de molt de temps o mai més no és tan simple. Suposo que a tots ens ha passat, que hem deixat enrere a una persona estimada sense cap problema, potser perquè havia de passar o potser perquè ens era igual. En la nostra edat cap endavant, quan comencem a veure que les coses no són tan fàcils com sembla, dir adéu a una persona estimada és molt més difícil del que ens resulta.

Molta gent té diverses històries que explicar sobre amistats que té o ha deixat de tenir. El millor que un pot fer és recordar tot el que ha viscut i veure que cadascú tenia amics dels quals no es podia separar, i adonar-se que ara ja no els considera amics. Jo he perdut a molts amics, però de mesura que avança el temps comprenc que, amb la gent que ara em relaciono és molt diferent a la d’abans. Suposo que si em relacionés un altre cop amb aquelles persones a les qui havia estimat veuria que han canviat molt la manera de ser i que, ara, les trobo molt diferents a qui recordava.

Espero que tots els amics i amigues que he tingut i ara ja no recordo ni el nom continuïn amb el camí que havien triat orgullosos. Ara tinc amics i amigues que molta gent els agradaria tenir i estic content de saber que sempre els tindré al costat passi el que passi.

Ricard

L’hivern ja és aquí, l’època més familiar i emotiva de l’any on els dies són més curts i les tardes més fosques. El fred recorre els carrers i la neu es comença a veure en algunes muntanyes. Les llars de foc són enceses i la sopa calenta a la taula.

El Nadal s’apropa, només queden un parell de setmanes. Per tant és l’hora de guarnir els carrers i de preparar-se les nadales per guanyar-se uns calerons.

S’oloren els torrons i les neules de les paradetes nadalenques. Tant pares com fills enllesteixen la casa, adornen l’arbre i munten el pessebre.

Els dies passen ràpid i a casa els avis les famílies es reuneixen.

Els nens canten, juguen i ballen, mentre el sopar gairebé és a punt. El menjar és deliciós, però n’hi ha tan que han de ser moderats, per no acabar tips.

L’endemà altre cop es reuneixen a taula per el dina de Nadal. L’harmonia regna a les cases. Tothom és feliç. Els petits detalls uneixen més a la família.

El dia 31 és cap d’any, la gent celebra l’últim dia d’aquests 365. Quan la nit arriba han de tenir a punt el raïm , perquè quan siguin les 12 hauran de donar-se pressa per menjar-se’l al so de les campanades. Brinden amb xampany per el nou any, perquè sigui millor que l’anterior.
Pocs dies després els pares s’afanyen per comprar els regals de Nadal, ja que els reis mags arriben. Els nens són contents. A la cavalcada els nens segueixen les carrosses dels reis i al arribar a plaça esperen el seu torn per entrega’ls-hi la seva carta. De bon matí es troben amb la generositat dels nostres reis mags i aprofiten per jugar amb les joguines fins que tornin a l’escola.

Sandra

Se m’escapen moltes coses de les mans, les mans les tinc calentes, després humides, després una suor freda… ¡agost em tambaleges! Calor intensa, humitat sufocant.

Al compàs de la música que sona combatem l’espera del temps lliure. El ritme ve donat pel soroll del gel als gots, l’alcohol acompanya les nits, és l’única forma que tenim de viatjar lluny sense moure’ns d’aquí. La matinada amiga i confessora, secrets guardats en l’alba, la clau no entra al pany: ens espera un dia de ressaca. Vaig dir massa coses, sempre passa quan tens aquesta sensació estranya de falsa llibertat, tot importa menys, tot és una mica més igual. Ara…! ja és molt tard !

I que busques en les meves paraules? el recolzament de la veritat… en l’alcohol tot és fals. T’ho explico amb un somriure i va ser vertaderament amarg. Els secrets volen i van deixant rastre, a cadascú li toca una paraula i amb ella fa la seva pròpia imatge. No t’ho creguis, no em creguis, deixem-ho de costat. Un altra ronda, ¿A qui li toca pagar?

David

Hi ha gent que es pregunta “què passa després de la mort? ” i jo abans era un d’ells. Cada nit em preguntava: ” Què vindrà després de la mort? No es pot fer res per esbrinar-ho?

Quan era petit, més o menys entre els 5-8 anys, no m’ho podia treure del cap i no podia dormir. Quan intentava dormir m’imaginava que després de morir no tindria ni sentiments ni pensaments. En canvi ara ja no hi penso tant però quan se’m passa pel cap em costa molt deixar-hi de pensar.

Eren pensaments dolents però els he pogut canviar a bons. Ara el que intento fer quan penso amb què vindrà després de la mort és imaginar-me que continuarem vivint sense cos però seguirem vivint amb l’ànima.

Àlex

Al contemplarla uno se siente liberado y siente que forma parte de ella. En momentos como en el que nos paramos a contemplarla es cuando uno intenta dejar la mente en blanco y alcanza la serenidad; y piensa que profundamente se da cuenta de lo absurda y represiva que es la sociedad, de lo atrapados que estamos, de lo necesario que es un encuentro como ese. Pararte a mirar un paisage, o estar minutos contemplando una planta animal o insecto…

La naturaleza es armonía. Pero, ¿que es armonía? ¿Existe la armonía, o solamente existe en nuestras mentes? ¿Es esto bonito, o es la mente humana que lo hace correspondiente?

Todo está en la mente, todo es psicológico. Lo bonito no es ese paisaje, flor o lo que quiera que sea. Lo bonito es la reacción de nuestras mentes si nos paramos a observar, a contemplar, a cavilar…

Celia.

Son les 5 i 22 minuts, acabo d’arribar a casa, el dia es fosc com si fós de nit, quina tristor m’entra quan obro la porta de casa, entro al jardí i tot està humit, les fulles dels arbres ara són de color marró i moltes estan escampades per terra, les pedres son mullades, i de les fulles i gotegen petites gotes d’aigua…

Així són les tardes de la tardor, però, això no vol dir que totes hagin de ser tristes, però la d’avui ho és…

Però, com que avui tinc la tarda lliure… pujaré a dalt, al menjador, i encendré la llar de foc, em taparé amb una manta i em posaré a veure una pel·lícula…això ja m’agrada més!!!

Potser, la tarda no acabarà sent tant trista i avorrida com em pensava.

Laura.

Hi ha maneres diferents de veure a una persona. Fa poc temps vam fer un taller d’autoestima amb tota la classe. A mi em va agradar molt, trobo que et fa reflexionar sobre les coses que veus, que penses, i que passen al teu voltant i probablement no t’havies parat a pensar mai.

A mi, encara que fos només per un instant m’agradaria veure’m i valorar-me des de fora, com si fos una altra persona. He estat reflexionant sobre aquest tema i ja fa bastant de temps que em faig les mateixes preguntes, sense obtenir cap mena de resposta: Com em deuen veure els altres? I què passaria si ens veiéssim a nosaltres mateixos des d’un altre punt de vista? Ens tindríem enveja, ràbia… vaja que no ens agradaria la nostra manera de ser? o tot el contrari ?

Clara

5 de desembre, per a la majoria de vosaltres, un dia com un altre. Per a mi, mig holandesa que sóc, és Sinterklaas. Per què ho entengueu, és com el Pare Noel, els Reis Mags o el Tió per als holandesos. Aquesta nit, Sinterklaas porta regals a tots els nens que s’han portat bé, i l’ajuda el seu ajudant Zwarte Piet. El curiós és que als nens se’ls explica que aquest personatge que vesteix una llarga túnica vermella, un barret molt gran i graciós, i una mena de bastó, arriba des d’Espanya en vaixell. Havia de ser justament Espanya, d’on tinc jo mitja nacionalitat, que estigués relacionada una tradició de la meva altra mitja nacionalitat.

En la dècada de 1960, el 5 de desembre, a Alacant es feia una cavalcada des de la catedral fins al port, perquè “Sant Nicolau” s’embarques cap a Holanda. A que no encerteu qui és el patró d’Alacant? Doncs si, Sinterklaas.

Altres anys, aquesta festa l’havíem celebrat, però amb pocs regals, i guardàvem els regals més grans per a Reis; però per alguna raó aquest any ha sigut diferent, doncs els meus pares ens han regalat al meu germà i a mi un ordinador amb pantalla tàctil i una impressora. I vaig pensar “mare meva!” I, tot i que era la primera vegada que en veia un, sembla ser que força gent en té d’aquests. Com avança la tecnologia, potser d’aquí dos o tres anys, tenir una pantalla tàctil estarà molt antiquat. No se sap.

Kim

Falta molt poc per Nadal, encara que sembla com si ja hi fóssim. Les llums adornen els freds carrers, on les parelles passegen agafades de les mans i les famílies caminen totes juntes, mentre els nens corren il·lusionats mirant els aparadors plens de joguines. Aquestes són unes quantes coses que fan adonar-nos que el Nadal ja és aquí.

Però n’hi ha d’altres també fan que ens n’adonem, com per exemple, els anuncis. Tots són de joguines o de perfums i en fan a tota hora,( moltes vegades te’ls arribes a saber de memòria i es fan molt pesats). Els nens es queden mirant la tele i  diuen:

-Vull això, i això, i això…

Una altra cosa són els catàlegs, que venen ja preparats perquè els nens marquin en una casella el que demanen als reis, al tió o al pare Noel.

Tot i això, el Nadal és una època que es viu amb molta il·lusió per a gairebé tothom: pares, nens, avis tiets. Siguin grans o petits. Són uns dies de tranquil·litat o de no parar, però la qüestió és passar-ho bé. També és una època on les famílies s’ajunten per celebrar les festes, i on t’ajuntes amb gent que potser fa molt temps que no veus, i t’alegres de fer-ho. Tots els records que tinc d’aquestes festes, de quan era petita, són fantàstics. I realment, a mi, el Nadal m’encanta!

Judith

Els carrers comencen a estar il·luminats per les llums de colors, per tot arreu hi ha neu artificial, els aparadors de les botigues decorats amb motius nadalencs, a les notícies paisatges nevats, anuncis de joguines… Aquesta es la meva època de l’any preferida quan fa un fred que pela i quan estàs a dins de casa et ve de gust sortir però quan surts l’únic que vols és tornar a casa i prendre una xocolata calenta.

El millor d’aquesta època és decorar la casa i veure la il·lusió que tenen els nens per rebre regals del Pare Noel i dels reis Mags. Tot és felicitat, no val la pena estar enfadat al Nadal!
Andrea.

Les tres de la tarda, és dissabte i tinc una actuació. Estic massa cansada i decideixo fer una migdiada. Poso l’alarma i m’adormo…

M’aixeco de cop, miro el rellotge … m’he adormi! l’alarma no ha sonat i fa mitja hora ha començat l’actuació. La meva mare condueix a tota pastilla fins al teatre. Al arribar, com descriure-ho? un caos? Sí, allò era un caos. Tots estaven esperant-me, trucant-me etc. hi havien corregudes amunt i avall, i mentrestant el públic cansat d’esperar cridava.

En veure’m, les directores m’esbronquen, ràpidament però intensa i després d’això em fan anar a canviar-me.

Baixo corrents per les escales que condueixen als vestuaris. En veure’m, els actors cridaven preguntar-me què m’havia passat, només em faltava això per acabar-la de rematar i jo, amb ganes de plorar.

En aquest moment pots veure al meu voltant com a mínim 15 persones, uns em maquillen, altres  em pentinen … i tot per ajudar-me.

Llavors ve la gran pregunta “Laia on es la teva roba?”

De cop callo i tots em miren. Ho Déu meu… casi em moro, i tot cuidant dic: “M’he deixat la roba!!!” .

Una cançó sona i els meus ulls s’obren, l’alarma. Tot ha estat un somni. Però ningú no em treu les llàgrimes d’espant que cauen per la meva cara.

Laia

Com si es tractes d’un llibre, llegeixo el meu full pentagramat. Intento entendre cadascuna de les notes que apareixen en ell, però no, aquesta no és la forma. Vull sentir-la, expressar-la, entendre el que intenta dir-me… i fer-la meva.

Ella, entra per les meves orelles, el meu cervell l’analitza i utilitza tot el meu cos com a caixa de ressonància creant una sensació complexa, però, que alhora es perfecta. Fa reaccionar els meus braços, les meves cames, els meus llavis…Son com carícies que recorren tot el meu cos en una mil·lèsima de segon.

La música, un fet tan efímer, que ens agrada simular que atrapem i preservem, però que fem que sobrevisqui expressar-nos mitjançant-la.

I en el moment d’interpretar-la, totes aquelles mirades sobre meu, mirades de desig que provoquen emocions ambigües. L’exhibeixo, i tots aquests sentiments es barregen amb els dels meus espectadors, provocant un orgasme de sensacions des de l’última persona del públic, fins damunt l’escenari.

Clara

Escriure ens costa, sempre que ens diuen d’escriure un relat, un poema i fins i tot aquest bloc, ens bloquegem i les idees mai vénen. No és pas feina fàcil, però si volem podem fer que no sigui difícil. Podem escriure sobre una història viscuda, una cosa que t’han explicat, reflexionar sobre una notícia, etc. Però la dificultat no la trobem aquí, sabem que cada dia passen moltes coses arreu del món, però el problema és trobar l’adequada per comentar-la i reflexionar-la correctament sense que sigui pesat o ridícul.

A l’hora de triar el tema, una pluja de preguntes ens cau a sobre: llarg o curt?, els agradarà als lectors?, serà interessant? Totes aquestes preguntes ens frenen encara més i al final no escrivim.

A mi em costa escriure, a molta gent de la meva classe els passa el mateix, per no dir a tots. Quan el professor pregunta per què no escrivim, la resposta sempre és: “em costa” o “no estic satisfeta amb el meu escrit”. Jo sincerament tampoc sabia què escriure i el dia de penjar el text al bloc s’acostava. Quan vaig sentir el problema a classe vaig decidir reflexionar sobre el tema i em vaig preguntar per què a tothom li costava escriure.

Finalment, he arribat a una conclusió: ens atabalem quan ens diuen que hem d’escriure per què ens trobem “sota pressió” i per tant ens “tallem” i mai acabem d’estar satisfets amb el que escrivim.

Judith Hernández

1984 de George Orwell es un libro que nos habla sobre la distopía, nos presenta una sociedad que vive bajo el control de un gobierno autoritario pero la gente vive como si fuera un mundo perfecto, una utopía.

La historia empieza en Londres, en una sociedad dividida por dos grupos: el Partido, los que gobiernan y controlan a la población mediante la presencia del Gran Hermano, que vigila sin descanso los actos cotidianos de cada individuo de la sociedad. El otro grupo son los Proles, no forman parte del Partido, viven en la pobreza y sólo saben obedecer las órdenes y dejarse manipular inconscientemente. Su ignorancia es tan grande que el Partido les permite la libertad intelectual que no pueden ejercer. Winston, el protagonista de la historia, trabaja en el Ministerio de la Verdad cambiando los acontecimientos históricos del pasado para favorecer al Partido. Pero él es el único que es consciente de la farsa del gobierno y de todas las mentiras que escribe. Poco a poco conoce a Julia, una mujer que no le importa el gobierno, ella sólo desea la libertad de poder hacer lo que quiera. Winston se siente atraído por ella y empiezan a tener una relación sentimental que a la vez implicará una rebelión contra un gobierno que pretende anular los sentimientos de los ciudadanos. Aun así, evidentemente, uno no puede huir de su destino.

George Orwell escribió este libro para que nunca llegásemos a este punto, pasar a ser ignorantes de nuestra sociedad, ni vivir entre mentiras ni la prohibición de expresar nuestros sentimientos. Aunque en mi opinión nunca descartaría la posibilidad de que sucediera en un futuro próximo.

Elionor

El meu germà no para de xerrar sobre el munt de regals que demanarà per reis. Els veu per la televisió constantment i els nens petits són fàcils de convèncer. Està molt il·lusionat amb tot això del Nadal i la veritat és que la seva alegria es contagia. Li he manat que faci dibuixos nadalencs i es posa a fer-los a la vora de la xemeneia, que es passa tot el dia encesa.

Del mes d’octubre al mes de febrer l’olor de la meva roba passa a ser la de fum de llenya cremada a la llar de foc. M’agrada perquè és acollidora i familiar i els meus amics quan la senten pensen: “fa olor a Emma”.

Jo estic asseguda a la butaca amb les galtes vermelles com el vestit de pare noel del meu germanet. I com sempre, els peus congelats, per molts mitjons que em fiqui.

Aquesta època de l’any és especial per a tothom però per a mi el millor Nadal de tots va ser el del naixement del petitó de la casa. Ja fa set anys d’això, just el van portar a casa el dia de reis, com un regalet més. Venia tot embolicat amb mantes i duia un gorret bufó de color blau cel.

Són petits aspectes quotidians i ben simples però són els més agradables. Ningú ho pensa ni escriu sobre això, però aquestes són realment les coses que conten a l’hora de ser feliç.

Emma