LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Nunca sé qué escribir, siempre me pongo frente a la pantalla del ordenador y me pongo a pensar en lo que escribir, puedo tardar 10, 15, o hasta 20 minutos en decidirme. Todas estas decisiones, por tan absurdas que sean algunas, siempre nos rodean a lo largo de nuestras vidas y son importantísimas para nuestro futuro, algunas más que otras indudablemente.

En la vida cualquier decisión es complicada de decidir, cuando se trata de tomar una decisión, estamos hablando de dos o más posibles caminos con un mismo objetivo, pero con diferentes resultados. Por ejemplo cuando decides qué carrera escoger, puedes escoger o una o la otra, con ambas tienes el objetivo de trabajar y ganarte la vida, pero cada una te dará una manera de vida distinta.

Una de las decisiones que pronto me tocará decidir, precisamente, son los estudios. Los estudios quizás son una de las decisiones más importantes que una persona puede tomar, y quizás de las que se debe tomar con más seguridad debido a que marcan la vida “laboral” de una persona.

La verdad es que todavía no se que estudiar, pero tengo todavía dos años, por lo tanto no me preocupo demasiado, antes me preocuparía por las notas de este curso, digamos, en pasar limpio cuarto de Eso, sin embargo no cabe duda de que en mi vida está empezando una nueva etapa que marcará mi futuro.

Edu

“Laia no veus que aquest quatre està a l’inrevés?
-No mami, jo el veig bé”

Era incapaç de llegir, escrivia els números capgirats, no sabia distingir la dreta de l’esquerra, feia moltes faltes d’ortografia…

Només feia que visitar metges, em feien proves, exàmens i l’únic que jo veia era als meus pares molt preocupats.

“Per què no sóc com els altres nens?
-Ets simplement especial”

“Per què suspenc els examens?
-Perquè et costa una miqueta més”

“Mami, que em passa?
-No ho sé carinyo”

Finalment, van saber què em passava, a tercer de Primària em van diagnosticar dislèxia. L’escola no se’n podia fer càrrec perquè l’atenció especial estava en els nens d’altres països que no sabien l’idioma i a mi, que sóc d’aquí, em van dir que havia d’anar a algun lloc privat especialitzat.

Em passava el dia a la logopeda… m’esforçava i m’esforçava, però no hi havia dia que no tornés a casa plorant histèricament, dient-li a ma mare que no volia tornar-hi mai més. Una gran pregunta voltava pel meu cap “Per què jo?”

Abans de saber què em passava, un professor em renyava per no llegir bé i em feia anar a l’hora del pati a practicar. I jo, una nena que simplement volia jugar, em passava el dia plorant, estava traumatitzada i pensava: per què a mi?

El món va quasi caure sobre meu quan em van dir que havia de repetir curs, m’espantava aquesta idea i el fet de deixar a totes les meves amigues. Aquell estiu va ser el pitjor de la meva vida: cada dia em discutia amb la meva mare i em passava els dies plorant. Al cap i a la fi, tant d’esforç no havia servit per res. Estava totalment frustrada. Estic convençuda que els professors no ho veien de la manera que ho veia jo, però verdaderament ho vaig passar fatal.

Al cap d’anys plorant, treballant al 110%, estudiant com mai, esforçant-me, fent exercicis, anant a la logopeda i a les classes de reforç, escrivint, llegint, aprenent… i escoltant a la meva mare dir-me que jo podia superar aquella prova, de sobte va succeir un miracle: la meva dislèxia havia desaparegut.
Mai ningú, a part de la meva mare, sabrà com vaig lluitar i com vaig patir, sempre amb ella al meu costat.

Després d’haver passat per tot això; puc respondre a la meva pròpia pregunta: I per què a mi? La meva desposta és: I per què no (a mi)?. He après moltes coses amb aquest problema. Per exemple, com poder superar-me o podent-ho fer tot si realment crec que puc.

Amb aquest escrit us vull explicar i compartir una part de la meva vida que no acostuma a conèixer la gent del meu voltant. I volia agrair als meus pares, especialment a la meva mare, per tot el temps que em van dedicar, els diners que van invertir, les hores que van estar amb mi estudiant, per tots els moments que em van consolar, per les seves abraçades i somriures… i finalment perquè van creure en mi.

M’agradaria dir-vos que no us rendiu mai, potser cap de nosaltres arriba a tenir problemes greus, però sí molta gent d’aquest món. Amb dificultats realment grans es poden arribar a fer coses increïbles. Tu també pots superar la negació “no puc” si realment ho creus pots arribar a fer molt.

Laia

La publicitat ens envolta a tots dia a dia. Podem veure anuncis des de quan anem pel carrer, fins a les revistes o a les pel·lícules. Hi ha un estudi que diu que una persona reb de mitja uns 3.000 impactes publicitaris al dia. Si, com ho heu llegit, 3.000! Possiblement no ens n’adonem, però són molts.

On més veiem anuncis és a la televisió. N’hi han molts tipus: creatius, aquells que et fan treure un somriure, uns que fan que se t’enganxi la música, els que t’agraden les imatges que hi surten,els que et fan riure… N’hi han molts de diferents, i es que la gràcia de la publicitat és innovar, per poder cridar l’atenció de l’espectador.

A mi, uns dels anuncis que més m’agraden són els de la “ Coca-Cola”. Em fan posar la pell de gallina, i és que personalment, penso que estàn molt ben fets. Et fan veure la realitat, les coses tal i com són. Fa molt poc n’ha sortit un de nou, que segurament pocs de vosaltres haureu vist. Aquest ens fa veure com està el món actualment, però sobretot la part bona.
Espero que us agradi perque és molt bonic i realment, està molt ben fet.:

http://www.youtube.com/watch?v=fiE8KbqQsf8

Judith

M’agradaria fer servir aquest text com a arma de defensa per a reconèixer els mèrits d’uns artistes, que generalment són etiquetats de vàndals, “gamberros”,… els graffiters. L’art urbà, és una forma d’expressió sorgida a barris marginals nord-americans, utilitzada sobretot per joves que volien marcar el seu “territori” amb la seva firma, tag o com ho vulguem anomenar.  Jo amb aquestes pintades no hi crec, però, per sort, no tots n’han fet aquest ús dels esprais.

Altres, els autèntics pintors de murs han fet servir el graffiti, com a forma d’expressió. Per mi, aquest són uns artistes dignes d’admirar, creadors d’espectaculars obres d’art, murals, etc. A més a més, amb la valoració que avui en dia té l’art abstracte plasmat en un simple paper, que, personalment molts cops no té ni sentiment, per molt que es negui, fa que, per això pensi que s’hauria de tenir una millor visió dels artistes urbans i les seves obres, amb tot el que aquestes han significat pel seu autor. Estar al marge de ser detingut per a voler exposar les seves idees al públic i totes les emocions mostrades en les parets dels carrers.

Veritablement, aquesta és l’única i simple raó per la qual mereixen el meu, i, espero que després d’haver llegit el text, el respecte de molts.

Àlex Mercadé

Feia temps que no pensava en l’univers, és una de les coses en les quals prefereixo no pensar-hi. Ja que l’univers és una de les coses que més em fa pensar, quan hi penso m’adono de que el món en el que vivim no és res, només és un dels planetes que òrbita al voltant d’una estrella que està dintre d’una galàxia de las quals l’univers n’està plena.

Quan penso en quants anys té l’univers m’adono de que la nostra vida és efímera, i que el temps que fa que la nostra espècie existeix també ho és, cosa que em fa pensar en la mort de la qual ningú no m’ha sabut explicar que hi ha després. Apart d’això, la paraula univers també em fa pensar en els orígens del orígens, la creació del univers, de la qual els científics només tenen teories que no saben si son veritat o mentirà. Però encara em fa pensar més la relació que hi ha entre els petitíssims àtoms i l’univers. Jo penso, com és possible el que passa a la terra, com pot ser que la gent no s’adoni de que no sembla possible que puguem existir dintre d’aquest univers infinit.

Totes aquestes coses són les que em vénen al cap quan m’avorreixo, i de las quals em costa molt escapar-hi, per això intento no avorrir-me mai. Pensa-hi i t’adonaràs de que el món en el que vius és surrealista.

Raúl

Divendres vaig perdre el meu ipod. El meu estimat reproductor de música. Feia ja tres anys que el tenia. Amb molt d’esforç havia aconseguit que me’l regalessin per a Reis, i ara ja no sé on és.

No el trobo, i estic preocupada. Ja no me’n recordo ni del últim cop que el vaig tenir a les meves mans. Sé que el vaig portar a l’institut, i el vaig fer servir. Recordo haver-me’l posat a la butxaca dels pantalons, i un cop a la moto pensar, haig de guardar-lo a la motxilla; però ho vaig fer? No ho sé. Em va caure a terra o me’l vaig emportar a casa?

Si va caure a terra, m’agradaria pensar que algú el va trobar i que, gràcies a les fotos que hi tenia guardades, ha esbrinat que és meu i que quan torni dilluns a l’institut me’l tornarà. Però si ningú l’ha agafat, se l’haurà emportat la pluja, perquè a l’endemà ja no hi era.

Si me’l vaig emportar a casa no sé on és, perquè un cop a casa vaig voler agafar-lo per emportar-me’l a anglès, però no sé si el vaig agafar i el vaig deixar a algun lloc o si m’ho vaig imaginar. La qüestió és que l’he buscat, i no sé si és que la dona de la neteja l’ha amagat, perquè mai trobo les coses quan ve ella, no la culpo, perquè ella no sap on van, però m’agradaria saber on les deixa. He remenat tots els racons de casa però no apareix, i somio en que dilluns quan torni la dona de fer feines em digui on és.

Per estrany que sembli, fins i tot m’ha passat pel cap que tot hagi estat un somni, i que mai hagi tingut un ipod. Però no crec que hi estigui només a la meva imaginació.

Puc agrair que almenys els meus pares no s’hagin enfadat, però m’han dit que no me’n compraran un altre. He fet tot el que he pogut, l’he buscat a tot arreu, i fins i tot he posat un “anunci” a facebook per veure si algú en s’havia alguna cosa, l’anunci deia així:

ES BUSCA!!
ipod nano rosa, sense camera!! igual al de la foto!! (incloïa fotografia)
possiblement perdut a l’insti, on les motos!! si sabeu d’algú que hagi adquirit un igual sospitosament i recentment digueu-me alguna cosa!!
SIUSPLAU!!!! QE ESTIC DESESPERADA BUSCANT-LO!!!

Desitjo arribar dilluns a l’institut, i que algú me’l torni. Em torni el meu estimat ipod !

Avui parlaré del “piNikoOoh rEshùúLoOnN” semblarà estrany i “freak”, ja que s’escriu d’una manera rara, però és molt divertit (en realitat posa, “piniko reshulon”, pin xulo). És un joc que consisteix en dirigir-se a algú dient el seu nom, i si la persona a la que t’has dirigit no et respon amb el teu nom perd i es queda amb el pin, que ja he anomenat abans. Li hem posat aquest nom tan peculiar perquè ens feia gracia i no era corrent.

Ah, per cert! Qui el tingui, demà dilluns 31 de gener a les 10.45h del matí, tindrà una penyora, que serà portar una boa durant tres dies al institut.

Sembla infantil i una tonteria però trobo que està molt bé, ja que quan sabem quina té el pin i la veiem intentant passar-li a una altra de nosaltres, és graciós per què veiem com l’enreda, preguntant-li coses absurdes com, “Què fas, Maria?” o “On eres, Nabila?” o quan no ho sabem, desconfiem les unes de les altres. Bé doncs, la meva conclusió és que d’una setmana normal i avorrida hem fet una setmana més divertida i amena. I que no ha fet falta gastar-nos cap cèntim per gaudir d’una setmana entretinguda i intrigant.

Nabila.

Als aparadors, a les sèries de televisió, a la música. A molts llocs on tothom mira, escolta. Presenten una o unes imatges on els nois o les noies són extremadament primes i guapes. Això és gràcies al photoshop.
Als aparadors: els nois i les noies de les fotografies o els maniquí son bastant prims. On utilitzen la talla més petita de pantalons o de samarreta. I, en algunes botigues només tenen fins a un tipus de talla. I si una persona utilitza una talla més gran i no es pot comprar els pantalons que li agrada? No pot fer res.
A les sèries de televisió: a totes les sèries tots són bastant guapos. Només contracten a gent guapa perquè així pensen que tindrà mes audiència. Segur, que algú volia ser actor o actriu però no l’han contractada perquè es lletja. Potser ho feia més be que els altres, però es lletja.
A la música: ara, qualsevol pot cantar. Perquè amb una màquina on toques quatre botons, pots fer que una cançó mal cantada sembli bona. Abans no existien aquestes màquines. Només podien ser cantants els que tenien una veu dolça i bonica. Sigui lletja, guapo/a es podia fer cantant per tenir una bona veu.
Ara la imatge de tot en general ha de ser perfecta. Nosaltres com estem acostumats a aquestes coses menystenim les altres coses. Per exemple, una noia grossa canta molt bé i la menystenim, no l’escoltem.
A la fi, jo penso que la gent que no és tan guapa es pot sentir frustrada. Potser té un somni, ser actriu per exemple, i no vol aconseguir-ho per aquesta raó, per vergonya. Això hauria de canviar.
Clàudia Gómez Sillero

Diumenge passat vaig veure un reportatge a la televisió sobre el Dakar.

Des que era petita, jo i el meu pare ho miràvem. Cada any, i a mida que m’anava fent gran, m’agradava cada cop més. Després de les primeres colònies al campus dels quads, vaig assolir un ídol al Dakar: Pedregà. Jo el coneix-ho i fins i tot aquest any, quan me’l vaig trobar al Marroc, em va reconèixer i em va saludar!

Tornant al tema, com el meu pare i jo érem uns viciats al Dakar, vam dir que algun dia el faríem; el meu pare en cotxe i jo amb quad en honor al meu hobby i al meu ídol. Però aleshores, un any es a deixar de fer i el meu pare i jo ja ens temíem que el Rally s’acabaria.

L’edició de 2008, l’any després de comunicar que no es feia el Dakar, van proposar canviar de lloc ja que a l’Àfrica hi havia molt terrorisme.

Reconec estar una mica indignada ja que l’Argentina- Xile no seria el mateix. Ja no seria un Rally, seria un Raid pur i dur. Al meu pare i a mi se’ns van acabar les ganes de seguir-ho i juntament, les ganes de participar-hi.

Però diumenge en veure el reportatge, vaig veure que no era com el meu pare i jo ens havíem imaginat, està clar que no era com el París- Dakar, però també hi havien dificultats en les rutes i això va fer que les meves ganes de participar-hi, tornessin. Però em continuo fent una pregunta: No és hora de canviar-li el nom?

Judith

Arriba divendres, desprès d’haver fet 30 hores de classes, la majoria de vosaltres ja us oblideu de tot i comenceu a pensar en el cap de setmana. Però jo no puc fer el mateix, a la tarda em toca fer tres hores d’anglès extraescolar, perquè, tot s’ha de dir, el nivell d’anglès de l’institut crec que és relativament baix.

La gent em diu que fer tres hores d’anglès un divendres és una “putada”, i jo els dic que tenen raó. No crec que a ningú li agradi fer anglès un divendres a la tarda, però jo ja m’hi he acabat acostumant.

A més, com que tot té la seva part positiva, sé que l’anglès és molt important en aquests moments, ja que si en tens un bon nivell, pots aconseguir feina més fàcilment.

D’això en puc treure una conclusió, si alguna cosa no t’agrada i l’has de fer, esforça’t i trobaràs les parts positives.

Gerard

Hoy cumplo 17 años.. Último año de menor, último año de inocente.. y tengo la sensación de que no voy a tener tiempo para hacer todas la cosas que quiero hacer en la vida, que no son pocas. Cuanto más crezco más rápido pasa el tiempo, y de eso quería escribir, del tiempo.
El tiempo no existe, es algo totalmente mental, algo que en mi opinión no se puede medir con esa odiosa máquina que aletea histéricamente sus agujas para darle números. ¿Quién dice que un día tiene 24 horas, que una hora tiene 60 minutos… ? Depende de cómo lo vivamos: el tener sensación de lentitud, aburrimiento o pesadez; o tener sensación de entretenimiento, diversión, vitalidad…
El tiempo solo se siente porque solo es la sensación de vida y por mucho que se intente organizar con cifras, cada uno lo vivirá de una manera u otra. ¿Puedes tu medir el paso de la vida? La muerte, la muerte matará el tiempo.

Celia, 28 de gener

Em fan mal els ulls de tant de mirar i mirar, els braços sempre caiguts per no abraçar-te. Tinc xemeneies als talons, sempre intentant escapar d’aquelles imatges. Un stop, i un senyal de carrer tallat als pensaments: i per últim una cinta groga, perquè mai més ningú entri.

No importava abans, (era un passeig quotidià) aquest costum de mirar des de fora: passant de llarg i imaginant-me dins. Els cristalls grossos no em separaven de ningú, podia inventar les meves històries al peu d’una foto. ¿I ara què li passa al costum? ¿per què s’obstina en subratllar els meus defectes i no em deixa viure entre indiferència?

Ara ja no distingeixo l’obsessió de la raó. Ara, el meu cap es convertit en una bobina de llana. ¡Amb compte! Un gat negre està solt i no para d’enredar tot allò que duc per dins. Així i tot, si algú intenta desfer el nus, game over a la història, perquè fa mal, perquè fa molt de mal, perquè així tampoc m’agrada.

Jo no tinc un bonic final per a tot això, però tampoc importa. Faré ús de la millor reserva: amics i una sol·licitud d’un nou fetge, perquè al que tinc, li queden molts silencis.

David de Paz

Avui, en entrar a l’institut m’han explicat el significat de “vaga salvatge”: Significa que hi ha uns salvatges que fan vaga. Han estat els mateixos salvatges els que m’han aclarit el sentit de l’expressió, amb lletres ben grosses al mur d’entrada. Era una llarga paret grisa sense cap gràcia, fins que amb motiu del la Setmana de la Ciència d’enguany algú va tenir la fantàstica idea de col·locar-hi el sistema solar. Al llarg d’uns quinze metres de ciment s’arrengleren uns cercles metàl·lics que i·lustren els tamanys dels planetes i les distàncies que els separen. A sota de cada cercle, el nom del planeta i la seva distància al Sol. Feia goig. Fins avui.

Els salvatges en qüestió han tingut el detall poc elegant d’afegir la seva informació al damunt d’aquesta informació astronòmica. Les grans lletres negres ens fan saber que ells fan vaga i que la vaga és salvatge. De passada s’han entretingut a posar silicona als panys de l’institut, suposo que deu ser la seva forma de convèncer els no salvatges.

Ja sé que em direu que no hi he de fer cas, que són quatre arreplegats que no tenen dos dits de front. Potser sí, però no puc evitar d’indignar-me en constatar la facilitat amb què es pot fer malbé el que ha costat tants esforços. És tan fàcil destruir i tan difícil construir! Avui hi ha al mur un exemple més de la lluita inevitable entre la civilització i la barbàrie, perquè ser civilitzats, i no salvatges, no és gaire més que mirar de no fer als altres el que no voldríem que ens fessin a nosaltres.

Caldrà seguir treballant.

Josep Maria

Odio tenir la sensació d’angoixa, que em provoca pensar en tu. No suporto mirar per la finestra, i no veure’t. No m’agrada anar a portar-te flors, ni plorar la teva absència. Tampoc es gaire agradable somiar amb tu. I quan veig les teves fotos a casa de la iaia aquestes sensacions encara es fan més evidents.

Dormo amb un atrapa-sons. No se com t’ho fas, però de tant en tant, passes de llarg aquella xarxa i t’endinses dins el meu cap. Ja et vaig dir que no m’agradava. Però és la teva debilitat, a tu t’agrada molestar-me per les nits. Et recordo amb molt caràcter, deu ser això. No sé com idees tot aquest embolic. Deu ser molt complex.  Tot és tan real. T’abraço, parlo amb tu, m’abraces, parles amb mi. Seiem i de sobte desperto.

Quan arribo a casa de la iaia, miro les teves fotos i somrius com si res. No sé on està la gràcia. Sempre em deixes amb la paraula a la boca. Ets feliç, estàs agafant afició a passar per les xarxes de l’atrapa-sons. Abans de que em tornis a deixar a mitges, et faig una pregunta. ‘’Com és que no ets al cementiri com sempre? ‘’ La teva resposta és clara i senzilla. ‘’Al cementiri? Si jo no estic morta:)’’ No tinc paraules.

És diumenge i pugem a portar-te flors. La iaia i el iaio, van davant. Jo vaig darrere i m’assec  al banc. Ells marxen a donar una volta, i jo em quedo mirant aquell forat a la paret. Començo a parlar en veu alta. ‘’I si no ets morta, què pinto jo al cementiri portant flors?’’ No obtinc resposta. T’espero tota la nit, i tu ja no vens. Que ha passat?

Després d’onze anys començo a entendre les coses. A tu tampoc t’agrada la sensació d’angoixa, provocada per pensar en nosaltres. No suportes mirar als somnis i no veure’ns feliços. No t’agrada que et portem flors, ni que plorem la teva absència. I no acabes d’assimilar que tinguem tants records teus a casa. Mai has marxat del nostre costat, mai vas morir. Ets viva i vols que ho sapiguem.  Deixaré de fer bestieses, quan ens regalis l’últim sospir d’aquesta vida, em queixaré. M’estàs deixant en ridícul. No tinc raó.

Carolina C.

Sempre que faig un escrit, em deixo el títol pel final. Primer de tot faig l’escrit, i quan l’he acabat de retocar i corregir, hi poso el títol, però em costa molt posar-n’hi un. A tots i cadascun dels escrits que he fet, m’ha estat difícil escollir un títol que em fes els pes i que quedés bé amb l’escrit.

I és que el títol ha de ser cridaner. T’ha de demanar que llegeixis l’article o l’escrit. T’ha de convidar a entrar a l’història. El títol és la primera impressió. És el representant de totes les paraules que vénen al darrere. A vegades, és el mètode d’elecció d’un llibre, o simplement, és el que decanta la balança entre llegir o no l’article d’un diari. Un títol pot vendre molts llibres des del principi, independentment de si després el llibre és bo o no.

Per tot això i més, s’ha de saber escollir el millor títol, l’exacte, el perfecte, l’adequat per a cada escrit. Cosa que jo encara no he aconseguit, i si ho he fet en algun cas, m’ha costat bastant.

David Garcia

Es divertido. Muy bromista. Y también pesado. Le gustan los mimos y los abrazos. Es cariñoso y dulce. A veces es un poco inmaduro, a veces un poco plasta y otras un poco insoportable. Pero a mí me gusta. Tiene mucho genio y, cuando se enfada, no se puede hablar con él. Hay días que le cambia el humor drásticamente y no sabes qué decirle. En eso se parece a mí, así que no me puedo quejar. Es sincero: lo que tiene que decir lo dice. Aunque el orgullo sea mayor, sabe arrepentirse y aceptar sus errores. Le gusta llevar la razón y odia que le contradigan. Se deja llevar demasiado por los sentimientos, pero tiene un gran corazón.

No tengo muy claras sus aficiones, pero sé que le cuesta horrores acabarse un libro. Eso me exaspera. Cuando yo ya llevo tres o cuatro libros leídos, él sólo lleva la mitad de uno. Le falta inteligencia para los estudios, pero en la vida social se defiende muy bien. También es muy charlatán: le encanta contar anécdotas. Por otra parte, sabe escucharme, aguantar mis problemas, mis enfados y mis quejas. Es como mi psicólogo personal. Sabe cuándo le necesito a mi lado y cuándo quiero estar a solas. Hasta diría que me conoce mejor que yo misma.

Me gusta su sonrisa, me gustan sus ojos, sus abrazos y esos piropos que me tira de vez en cuando. Me cuida con cariño y me trata genial. Me siento bien a su lado: segura y protegida. Me mima y me respeta. Es un sol. A pesar de sus defectos es una de las personas más preciadas que tengo en esta vida, alguien que no cambiaría por nada del mundo: mi mejor amigo.

Arantxa

A vegades tens dos opcions per triar i no saps quina escollir. No saps quina serà la més correcta. De quina no et penediràs. En definitiva, quina serà la millor.
Mai és fàcil triar una opció i que l’altra la deixis de costat. Però la vida és així. Aquesta anècdota que explicaré no és meva sinó del meu cosí, però jo ho he pogut viure d’una manera més propera, ja que és un membre de la família i he pogut estar al seu costat.
Ell es diu Sergi i juga en l’equip del Reus, al Juvenil. No ha jugat sempre en aquest equip, sinó que ha anat canviant a mesura que s’ha anat fent gran. Des que va començar a jugar a futbol sempre havia jugat com a porter. Era molt bo. Es parava gairebé tots els penals i jo li trobava una semblança al porter Iker Casillas, que per a mi és un dels millors porters del món. Ell estava molt còmode jugant com a porter, però tot va canviar quan va arribar un entrenador nou. Aquest li va fer una prova per veure si seria bo en una altra posició que no fos la de sempre. Va quedar sorprès quan va veure que era molt bo com a davanter. A partir d’aquí, va ser quan tenia un petit embolic al cap. El nou entrenador li va dir que provés com a davanter, però ell no sabia què fer perquè sempre havia sigut porter; no sabia si tindria resistència, si seria bo donant passades de gol…
Al final va decidir intentar-ho amb la nova proposta, la de davanter. Jo, sincerament crec que va ser la decisió correcta. Ara ell està molt content i la seva família també.
Dissabte passat va tenir una gran noticia. L’havien convocat perquè jugués amb el primer equip del Reus, amb els grans que juguen a Tercera Divisió. Les hores prèvies al partit, estava molt nerviós. Jo no sabia què fer per tranquil·litzar-lo. Simplement em va sortir abraçar-lo i dir-li que és una oportunitat única i que simplement havia de gaudir-la. I així ho va fer. L’entrenador el va cridar a la segona part perquè sortís. Ell va gaudir-ho al màxim i va donar el pas del primer gol.
Amb aquesta experiència el que vull reflectir és que a vegades hem de prendre decisions que poden ser difícils, però que si pensem quina pot ser la més correcta, segur que ens surt bé. Si pel que fos, després no ens agradés l’experiència, no hauríem de penedir-nos MAI, perquè simplement pel pròxim cop, aprendrem del que hem fallat.
“Mai ens hem de penedir d’alguna cosa que ens ha passat: si ha sigut bo, doncs perfecte. Si per contra no ens ha agradat, simplement que quedi com una experiència més”
Marta Jareño

Tenir confiança en els teus amics, és típic en l’adolescència, són el més important en aquests moments de la vida. Les persones, quan ens cuiden i estan sempre amb nosaltres, els agafem carinyo i aquella persona és converteix en algú molt important.

Els meus amics, tot i que en són pocs, són els que t’ajuden en lo bo i en el dolent, t’aconsellen sobre els teus problemes. Són les úniques persones, a part de la família, que són ells mateixos sense cap dificultat. Els sents propers a tu, el teu suport de cada dia, els que estan sempre al teu costat. Tens una connexió molt forta amb ells, coses en comú.

Com en tots els casos, hi han algunes discussions, enfrontaments i, hi ha èpoques en les què no confies en ningú. Però mai pots deixar perdre els bons amics que han estat al teu cantó, per una estupidesa. La confiança, el respecte i aquest amor ha d’estar per sobre de tot, sobretot amb aquelles que has compartit la infància.

El més important en una relació d’amistat és la confiança, tots els moments viscuts, tots els somriures, les llàgrimes, el jo t’ajudo i tu m’ajudes. I el que encara es més important, és no perdre tot això, que a mi, em fa aixecar-me cada dia. Els amics són molt especials, i per això, ara mateix els compto amb els dits d’una mà.

Alba Larrosa Montserrat

Només fa tres setmanes que ens vem endinsar en un nou any. El 2011. I som molts els que cada anys acostumem, en aquestes dates, a fer una llista de bons propòsits que intuïm que no serem capaços de complir. Ja per la poca força de voluntat o simplement la vagància. També hi ha els més llestos que s’excusen per justificar el fracàs. Però encara així no podem evitar sentir-nos frustrats al no aconseguir el que desitgem.
Els nostres objectius.

En què fallem llavors? Possiblement algunes de les llistes siguin molt fantasioses i infinitament llargues. És a dir, no podem deixar de fumar, aprimar-nos, fer més esport, aprendre anglès, dedicar-nos a hobbies, estudiar més, etc, i tot al mateix temps. És pràcticament impossible.

Així que pregunto: És suficient desitjar un canvi perquè aquest es produeixi? Òbviament no. A part de que a principis d’any tot sembla més fàcil, perquè primer tens ganes, tens il·lusió, energia i entre altres virtuts… Les coses comencen a oblidar-se amb el pas del temps i apareix la ganduleria. “Ja ho faré dema”.Típic.
En alguns casos l’objectiu sol ser molt difícil però la tenacitat i la disciplina són unes de les condicions indispensables per aconseguir qualsevol cosa a la vida.

No ens donem per vençuts i bon any nou i tres setmanes!

Maria Lorente

Quan trobes a faltar una persona, tens una sensació de buit a dins. Aquesta sensació rep el nom de nostàlgia.

La nostàlgia es pot manifestar de moltes maneres com per exemple: llàgrimes, un record obsessiu, canvis sobtats en el teu estat d’ànim, pot crear insomni i malalties psicosomàtiques (com ara asma, picors, artritis…). Tot això és degut al sentiment que sorgeix amb el pas del temps, quan una persona ha perdut o està lluny de les persones estimades i les voldria recuperar.

Jo tinc una amiga que va anar a viure a Madrid per assumptes familiars. Al principi tot anava bé, parlàvem per telèfon, em venia a veure alguns caps de setmana… Però en passar el temps vam començar a perdre el contacte i cada vegada parlàvem més poc i no ens vèiem tant. Per ella va ser un cop molt dur i va entrar en depressió. Una depressió tant gran que no anava a l’escola. Al cap de tres anys va començar a millorar. La sensació de fer coses i no tenir aquesta persona al costat fa pensar que a partir d’ara ja res serà igual.

No us enganyeu, tot s’acaba superant i el temps ajuda molt !!

Marta.

Jo jugo a bàsquet. Fa temps que es diu que hi ha problemes a l’equip i tothom està culpant l’entrenador. Trobo malament que culpin de tot a ell, perquè estic d’acord que una petita part de la culpa és seva, però no pas tota. La culpa la tenim nosaltres per fer-ho tot, rient-nos i fent molta broma, a part d’això, tres o quatre jugadors no volen jugar a bàsquet i venen obligats pel seus pares, i com que no els agradar jugar-hi, fan anar malament l’equip.
Doncs, dilluns un jugador va dir que volien fer fora l’entrenador, i com a bons demòcrates, vam fer una votació. Aquesta va donar 8 que el volien fora i 5 que no.
Ell va dir que dimecres en parlaríem sobre el tema davant el coordinador i ell decidiria si feria fora l’entrenador o hi hauria un canvi general dels jugadors o de l’equip en general.
Per a mi, està molt malament el que hem fet amb el nostre entrenador perquè ell no té la culpa del funcionament de l’equip i no hi ha dret de la manera en la qual l’estem tractant, no és gens just.

Sergi

Fa cosa d’unes setmanes, va entrar en vigor la nova llei antitabac, una de les més contundents d’Europa. Aquesta llei estableix que no es pot fumar a cap recinte interior ni tampoc a parcs infantils, al voltant dels hospitals i instituts, etc. La llei s’ha respectat majoritàriament i els bars han instal·lat estufes a l’exterior per no perdre clients.

Jo crec que aquesta llei és desmesurada. Ara ja no pots estar en un parc tan gran com el de Can Rafart i fer-te una cigarreta tranquil, dubto que el fum li afecti a un nen de dos anys que estigui jugant a l’altra punta del parc.

Respecte als bars, penso que encara que posin estufes a fora, no es pot comparar com estar-hi a dins. També respecto a la gent no fumadora i ja poden estar ben agraïts perquè ara no sortiran del bar amb pudor de fum i tampoc el respiraran.

En conclusió, la millor solució seria, segons la meva opinió, que fessin una llei que permetés fumar a tots el espais exteriors, però no als interiors, així no molestaria ni a fumadors ni a no fumadors.

Pol

Vivimos en un mundo donde no valoramos las cosas como las tendríamos que valorar y ni tan solo amamos como deberíamos amar a las personas que nos rodean día tras día.
Nos quejamos de lo poco que tenemos, y sin embargo no sabemos lo que hay en otros continentes como en África o en Asia.
Cada vez que nosotros abrimos la nevera, alguien se muere de hambre. Cada vez que le das un beso a tu madre, algún niño se queda sin ella. Cada vez que suspendes un examen ellos darían lo que fuera por tener una educación como la que tenemos nosotros..
No sabemos la vida que tienen ellos ahí, pero si fuéramos una temporada a vivir allí nos quedaríamos sorprendidos de cómo viven, de lo poco que tienen para comer, de la sanidad, de la poca educación, en las casas en que viven, de los sucios barrios en que viven…
Y nosotros aquí, pidiendo más de lo que tenemos, y en realidad no vivimos tan mal sino que somos nosotros o nuestra mente quien cree que vivimos mal; así que menos egoísmo y aprendemos un poco más a valorar todo lo que tenemos a nuestro alrededor.
Yo misma desde mi teclado no puedo hacer gran cosa, pero hoy me he querido quejar por esta mierda de vida que todos llevamos. Pero no nos damos cuenta, que a cada paso, y que cada día que marcha, es uno menos que tienes en la vida, uno menos con tu familia, uno menos porque esta sociedad desaparezca…

Laura Masiques

Des de fa ben poc que està de moda portar la Black Berry. Fa uns mesos l’anunciaven a la tele i la venien pels empresaris, un mòbil que a més de trucar, pots connectar-te a internet. Ara la porta tot déu. Molta gent, adolescents sobretot, la fan servir només per estar al facebook, al xat de “Blackberrys” i quatre missatgets. I hi estan tot el dia, caminant pel carrer, als passadissos de l’insti i cadascú amb la seva funda de color diferent… S’han convertit en una plaga, i no para de créixer.

Abans la gent no es gastava diners en comunicar-se, anava amunt i avall per comentar notícies o el que fos. Ara, hi ha gent que es passen el dia al mòbil i a final de mes arriba una factura de 50 euros. Però no em vull aprofundir tant.

Jo crec que un simple “Nokia” amb el que es pugui trucar, en tenim suficient i no cal complicar-nos amb maquinetes tàctils que posen nerviós quan no fan el que vols.

Pol

El passat quinze de gener, es van inaugurar els Campionats del Món de Snowboard. Aquests campionats se celebren cada dos anys. Els atletes procedents d’arreu del món, competeixen en sis disciplines: Half Pipe, Big Air, Paral·lel Eslàlom, Paral·lel Gegant, Border Cross, i per primera vegada Slope Style.

Enguany, s’han celebrat a La Molina, una estació d’esquí alpí de la Cerdanya.

La competició va començar el dia quinze al Palau Sant Jordi de Barcelona. Allà es va celebrar la Cerimònia d’inauguració, i seguidament es va realitzar la primera prova, la de Big Air. A partir d’aleshores, s’ha viscut una setmana plena d’emocions. Cada dia s’ha anat realitzant una prova. Finalment, el dissabte es van disputar les finals de Slope Style, que van posar punt i final a la competició. El mateix dissabte vint-i-dos, es va celebrar la Cerimònia de cloenda al pavelló esportiu d’Alp.

Per mi, ha estat una setmana fantàstica. Encara que no he pogut assistir-hi, m’ho he passat molt bé veient les proves per la televisió.

D’altra banda, crec que l’organització d’aquests campionats ha estat molt bona. Tot i la falta de neu, les pistes estaven en perfectes condicions. Crec que l’estació ha superat aquest gran repte amb èxit.

Laura

Bé, m’agradaria dedicar aquest escrit a una persona que fa 6 mesos que no veig exactament a l’Ainara Odriozola.
Per temes d’estudis se’n va anar 6 mesos a estudiar a fora, al principi et fa molta il·lusió i te’n alegres moltíssim per ella però de mica en mica notes que a la teva vida li falta alguna cosa que no està plena…
Durant tot aquest temps ens hem estat comunicant via Facebook o skype hem estat parlant de com és la vida a Austràlia i de com es aquí, de l’hora que és aquí i l’hora que és allà, el temps, els amics, els problemes, les alegries etc…
Avui semblava ser un dia normal bàsicament com un divendres qualsevol en el qual entràvem a les 8.30 a l’institut i sortíem a les 13:00 amb l’examen d’última hora de castellà i l’hora del pati estudiant… però quan ha sonat el timbre d’última hora al baixar les ultimes escales abans d’arribar al pati l’he vist! Estava allà! Havia tornat! Han sigut moltíssimes emocions moltes llàgrimes, abraços, petons… ha sigut un dels meus millors dies.
I és que quan una amiga s’en va, ni que sigui per poc temps, si és una amiga vertadera sempre la trobaràs a faltar…!

Ariadna Gelambí

Començo el 2011 amb bon peu, finalment i després de dos anys sense treball, la meva mare n’ha trobat!
Si estic feliç però ja no és estar feliç perquè hi hagi un sou més a casa o perquè hi hagi més diners sinó perquè per la meva mare trobar un treball és una feina amb força dificultat ja que està malalta. Té una malaltia anomenada fibromiàlgia i us preguntareu què és. La fibromiàlgia és una malaltia en la qual els ossos et fan molt de mal, se’t inflen les mans, els peus, i fins i tot hi ha dies que no et pots moure del llit. Realment és molt dur per la persona que la pateix i per la gent que l’envolta encara ho és més. Una persona que no té aquest tipus de malaltia pot trobar feina molt més fàcilment degut a que es pot moure i carregar pesos amb molta més facilitat i agilitat. Després d’enviar milions de currículums per tot el Maresme ho ha aconseguit bé però no me’n vull anar del tema el fet de veure a la meva mare estirada al sofà sense poder-se moure bastants dies em dol molt però imagineu-vos a ella, ella que se sent inútil per no poder agafar una olla amb sopa a dintre o fins i tot buida perquè té les mans inflades i adolorides. La fibromiàglia no té cura però sí mètodes de relaxació; per això està en un estudi està lluitant perquè gent que te un grau bastant alt li puguin donar la invalidesa total perquè hi ha dies que una persona amb aquesta malaltia s’enfonsa, cau en depressió fins el punt d’arribar a fer mal als éssers que l’envolten.
Tot això us ho he explicat perquè realment veure la meva mare sortir de casa i que no estigui tot al dia tirada al sofà, que estigui amb un somriure a la boca per a mi això és començar un molt bon any i sincerament ha valgut la pena lluitar tant i tant per aconseguir-ho, veure-la així per mi és el millor regal del món, ni reis ni tió ni papa noel poden compensar una cosa com aquesta.

Ariadna Gelambí

Com ja sabeu tots, sóc molt culé i sempre estic al corrent de les últimes notícies del Barça. Suposo, que també sabreu que últimament s’ha estat especulant moltíssim sobre una possible relació entre el defensa del Barça, Gerard Piqué i la cantant colombiana, Shakira.

Trobo que en aquest tema no hi tinc res a veure, però com a fidel seguidora d’en Gerard Piqué, crec que hi puc opinar. He pensat que escriure unes línies sobre un dels temes que estan al dia pot ser una bona idea.

Molta gent hi parla, i com sempre hi ha una part que hi està d’acord i una altra que no tant. Per què dues persones famoses no poden ser parella? Per què ha hagut de buscar precisament aquest futbolista amb tots els que hi ha? Continuaran fent bé les seves respectives professions? Totes aquestes preguntes se les fan moltes persones… però en realitat cap en sap la resposta.

La premsa, ja ha fet comentaris desafortunats i no ha parat de perseguir els dos protagonistes d’aquesta història, però com era d’esperar, ho han desmentit rotundament.

Un exemple, és el periodista català, Xavier Sardà, que va confirmar la relació de manera poc adient… encara que, després va fer un comunicat demanant perdó per com s’havia expressat. Un altre exemple és el diari Sport, que en un principi ho van anunciar i ara diuen que s’ha de deixar tranquil l’esportista.

Aquí cap de nosaltres sap realment el què passa i jo, personalment, crec que és així com ha de ser. Perquè nosaltres no n’hem de fer res de les vides de les altres persones, siguin famoses o no. Encara que en aquest cas es tracti d’aquest gran jugador i a sobre, la que hi opina sóc jo.

I com se sol dir en castellà, “cuando el río suena, agua lleva”, crec doncs, que amb aquesta frase feta ja ha quedat clar el final d’aquest capítol.

Anna Benítez.

Des de ben petit, sempre han hagut diverses tradicions; una d’elles és el Nadal. Tothom està desitjant que arribin aquestes dates, ja sigui pels regals, per gaudir amb la família o per uns petits dies sense treball.
Quan arriba l’hivern, tothom o la majoria de gent té aquella necessitat que nevi i poder anar a esquiar. Però quan arriba el Nadal és diferent; sents una alegria i uns nervis impressionants. Quan ets petit, els pares t’han anat fent creure que existeixen els Reis Mags, el Pare Noel, el Cagatió… però a mesura que et vas fent gran, deixes de creure en totes aquestes coses, perquè ja tens la suficient capacitat per raonar. És per això que quan arriben aquestes festes, no tens la mateixa alegria que quan erets petit però et segueix fent il·lusió. Això també passa amb els pares; ells en aquestes dates estan feliços, perquè són dies per estar amb la família, i a més, perquè els fa il·lusió veure com nosaltres obrim els regals. Però és diferent.
Aquesta festa, és alegrant per quasi tothom. Encara que no ho demostris, sents una part d’alegria al teu interior.

Gerard Sanchez

Sovint els pares o altra gent del nostre voltant ens diuen què és el que hem o no hem de fer.

Jo sóc del tipus de gent a la que li agrada fer el que creu que ha de fer o el que sento en aquell moment. Penso que estem a l’edat de cometre errors, de caure i després d’aixecar-nos i aprendre de les experiències, tant positives com negatives. Si ens ho donen tot fet i solucionat, sense cap tipus de risc ni de possibilitat d’anar errats, com aprendrem el que és realment millor per nosaltres? Com tindrem d’aquí uns anys la capacitat d’arriscar-nos i triar el que creiem més convenient? com podrem sortir de situacions complicades quan ens veiem sols?

Està bé que els que ens envolten ens vulguin donar consells o ens intentin guiar pel que ells creuen que és ” el bon camí “, però no poden pretendre dirigir la nostra vida ni decidir en nom nostre.

Elisenda

L’altre dia, mentre dinava, els meus avis em van preguntar a que em volia dedicar quan fos més gran. Sovint em passen pel cap moltes idees sobre aquesta qüestió, però la veritat és que encara no ho tinc gaire clar.

Quan era petit sabia el que voldria ser de gran: astronauta, pilot d’avió, bomber i molts altres oficis que anava coneixent. Però és ara que m’ho haig de plantejar, no pas quan somiava truites. De fet m’és igual, no cal preocupar-me per això, ja que, jo crec en un destí i el que hagi d’arribar, ja arribarà.

Aquest raonament el faig servir moltes vegades: per a coses que he fet mal fetes i així em costa menys penedir-me’n o també per a coses bones. Penso que això ja estava escrit i que d’una manera o altra havia de passar.

Crec que tot el que ens passa no ho podem decidir nosaltres, que només som individus que seguim un camí que ja està creat, que no ens en podem escapar ni canviar-lo i que per tant, crec que en aquesta vida no podem decidir el que volem ser, però sí que podem saber el que som i tirar endavant.

Així doncs, creus en un destí?

Xavier Cañellas

Aquest primer mes de l’any m’ha fet pensar en moltes coses…

En quan van sonar les dotze campanades, vaig començar a fer-me propòsits per aquest any nou.

Un 2011 en el que la meva vida canviarà en alguns aspectes com per exemple, els estudis, relacions familiars, conflictes escolars…

En els estudis he començat malament i no he assolit els objectius del primer trimestre. El que passa és que jo tinc un problema, cada any dic que els meus resultats escolars milloraran, que m’esforçaré. Però ja estic fart de parlar i parlar i no complir-ho, perquè així m’enganyo a mi mateix.

Aquest cop em comprometo a fer-ho, no solament per fer els pares contents, sinó perquè em senti orgullós amb mi mateix.

Com a conseqüència d’aquests aspectes, a casa hi ha una mala relació amb els meus pares i no vull que les notes comporti perdre la confiança am ells.

L’últim propòsit que vull complir és: No tenir conflictes escolars, m’agradaria tenir un comportament més correcte a escola, no vull haver de visitar cada dos per tres el despatx de la directora…

Finalment espero complir aquests objectius ja que a través d’això la meva vida pot millorar molt i entre tot faria que els meus pares estiguessin orgullosos de mi……….

David

Adoro esa sensación de éxtasis en mi cuerpo cuando rozan tus labios con los míos.
Es como la excitación que siente un crío en la gran bajada final de la montaña rusa o como efecto que tenemos todos al despegar en un avión y experimentar el cambio de gravedad, mezclado con un hormigueo placentero que consigue confundir mi realidad con el limbo. Algo parecido al impacto de la expansión de luces en el cielo después del estruendo de un fuego artificial, que invade nuestra atención; semejante al recorrido en el que acaba una chispa incandescente después de la corriente: que hace que me sienta liberada de ser presa del amor que siento por ti.

Celia.

¿No has tenido nunca la sensación de que estás viviendo algo que ya has vivido antes?

Es lo que pasa en muchas ocasiones cuando vamos por la calle, con los amigos o en otras situaciones y tenemos la impresión desconcertante de conocer esa situación pero desconociendo la razón.
Esta situación se llama déjà vu en francés, que quiere decir “ya visto”. Es decir, cuando tienes un momento en que ves algo que sientes que te ha pasado antes.

Los científicos han investigado mucho, dicen que el 80 % de las personas tienen esta sensación pero nunca han podido descubrir por qué.
Puede ser que verdaderamente hayamos vivido algo parecido antes y que nos llegue el recuerdo de nuevo, o puede ser que lo soñemos y que lo recordemos repentinamente. De todos los sueños que tenemos se supone que solamente recordamos un 1 %, puede sea eso no? ¿Será que en el otro 99% soñamos cosas que podemos vivir? Eso solo son ideas mías, aunque según dicen algunos científicos es una alteración del cerebro que hace que circuitos se crucen y que recordemos cosas que ni siquiera nos han pasado antes.

Hay muchas mas teorías que éstas que aun no conozco. Aun no se ha descubierto cuál de ellas es cierta, pero según mi opinión, y supongo que será parecida a la vuestra, es que cuando tienes esta impresión de vivir algo ya vivido y cuando te pasa no te sientes tranquilo. Más que tranquilo estas inquieto, y te pasas el día preguntándote cuando te había pasado. Cosa que por mas que la intentas no la recordarás, porque seguramente nunca te ha pasado.

Cuando vivía en Holanda mis padres me llevaron unos días a Amsterdam para que lo conociera. Cuando llegué allí les dije que no era la primera vez que estaba allí porque ya había visto todo eso antes, todo y eso mis padres me repitieron mil veces que era la primera vez que había ido, y así era. Aunque me quede con la sensación de déjà vu en mi mente y hasta el día de hoy sigo pensando por qué habrá pasado eso.

Kiana

Fa dies vàrem debatre a classe sobre el consum. Us convido a veure aquest impactant documental passat a TVE sobre el tema: Fabriquem coses amb instruccions de que no han de durar, perquè si duressin, no consumiríem, i si no consumíssim el sistema faria fallida. És a dir, deixaríem de generar aquesta peculiar “riquesa” que en realitat ens empobreix. Comprar, llençar, comprar… És un documental sobre la obsolescència programada, o dit d’una altra manera, la reducció deliberada de la vida d’un producte a fi d’incrementar-ne el consum.

Comença el documental presentant-nos una bombeta centenària: Està encesa sense interrupció des de 1901 i és a internet les 24 hores del dia. De moment ja ha agotat dos webcams i va per la tercera! Curiós, no?

Obsolescència programada a YouTube

Obsolescència programada 2

Obsolescència programada 3

Obsolescència programada 4

Aquesta setmana és el primer aniversari del tràgic terratrèmol d’Haití i la situació continua gairebé tan malament com un any enrere, o inclús pitjor a causa de la recent epidèmia de còlera que, juntament amb la delicada situació política, que provoca nombrosos disturbis i manifestacions, acaben d’enfonsar el país.

Uns quants mesos després del desastrós terratrèmol, a la Conferència Internacional de donants, la comunitat internacional es va comprometre a donar 10 mil milions de dòlars per ajudar a reconstruir el país. I fins ara d’aquests 10 mil milions acordats només ha arribat el 10%.

Això és qüestió de compromís. De fer el que es diu que es farà. De dir el que es creu que es pot fer, i no de dir el que més bé ens fa quedar, i fer el que més ens convé, que és el que està passant a Haití i el que passa cada cop que hi ha un desastre per l’estil.

I, en la meva opinió, la causa aquest problema, és que passats uns mesos de la tragèdia, els mitjans de comunicació deixen d’informar de la situació a la zona afectada. Això fa que la gent se’n oblidi, i per tant, la comunitat internacional ja no té la pressió que tenia abans per complir les donacions i ajudes a les que es va comprometre en moments de màxima atenció dels mitjans de comunicació.

El problema és, com he dit abans, que els països donants no tenen capacitat de compromís. Quan tot el món els esta mirant i està pendent del que fan, prometen les 7 meravelles, però quan la gent gira el cap un instant, ells ja se’n estant desentenent. No es comprometen de veritat a ajudar el país afectat, només volen quedar bé davant del món, i els altres, que se les arreglin sols.

Cristian Álvarez

Facebook és una xarxa social que va ser fundada per Mark Zuckerberg, el 4 de febrer del 2004. Principalment, es va crear per ser una eina de coneixement pels alumnes de la universitat. Va començar expandint-se per Boston, més tard per tot el país, i avui en dia, hi han més de 400 milions d’usuaris d’arreu el món. També s’ha de dir què, Facebook ha estat bloquejat per països com Paquistan, Síria, Xina, Vietnam o Iran. A l’any 2009, era la xarxa més utilitzada a Internet, superant a MySpace.

Per registrar-se a Facebook només cal una adreça de correu electrònic i tenir més de 13 anys. Aquesta xarxa, permet afegir gent com a amics, enviar missatges, penjar fotos, penjar vídeos,etc. I aquest és un motiu , pel qual, el lloc web va augmentar crítiques sobre el seu funcionament, degut a la quantitat de dades personals i imatges. I va fer incrementar els protocols de privacitat.

Per a mi, Facebook és un gran mitjà de comunicació, perquè pots comunicar-te amb tothom que vulguis d’arreu el món. Si que és veritat que pot ser perillós, ja què, comparteixes fotos i moltes dades personals. Però tot i així, som molts els que el fem servir, i cada vegada en som més.

Jaume

Membres del consell escolar,

Durant aquest primer trimestre de curs, s’ha donat una augment d’activitat de la nostre organització política a l’institut. Aquest fet, ha aixecat entre algunes persones una infinita polèmica, crítica amb la presència de qualsevol tipus de manifestació política dins el centre i favorable a un institut apolititzat.

També es criticava l’aparició d’adhesius nostres als passadissos i va quedar prohibit penjar cartells als suros de les classes. Cedint a les demandes de certs sectors de l’alumnat, va ser instal·lada una cartellera a la porta d’entrada principal, on les diferents entitats actives a l’institut podien anunciar-hi hipotètics futurs actes; deixant exclosos del “dret a cartellera”- diguem-ho així- a tots els continguts teòrics, polítics, etc….

Nosaltres, ja vàrem expressar desacord amb una aquella resolució mitjançant un escrit dirigit al consell. En aquella encesa carta, s’hi defensaven aferrissadament els motius de la nostre acció dins el marc de l’institut, en un intent de fer entendre la vital importància que té la diversitat d’informació, opinions i “colors” a l’hora de formar un alumnat crític. Finalment, i tenint en compte els motius adduïts anteriorment s’hi reivindicava l’ús obert a tothom de les cartelleres presents a les aules.

La negació a la proposta per part del consell escolar va ser fàcilment previsible, però demostrà un curiós fet: Sembla ser que a consell escolar, a Direcció; a l’estat Espanyol! –perdoneu la generalització- existeix un temença ,gairebé instintiva, a tot allò que pugui ser significant d’un alumnat amb visió clara de la realitat, crític i combatiu, més enllà de simples individus consumidors de coneixement, programats lliçó a lliçó per a un futur imposat.

Amb aquest nou redactat no volem pas tornar a exposar els nostres principis o justificar els nostres actes. Ja ho hem comprovat, tot intent de fer comprendre, per bé que inútil; acaba traduït en mirades enverinades envers nosaltres i tot el moviment  pel qual ens sentim representats. Ara per ara, doncs, la nostra major fita a l’institut; i ho diré sense embuts, és la celebració d’una consulta als alumnes sobre l’ús de totes les cartelleres del centre, sense excepcions. Aquesta seria, incloent-hi les modificacions que fessin falta, la consulta:

– Estàs d’acord amb l’ús de totes les cartelleres del centre per a penjar-hi informació de tota mena ( política, entitats, actes, festes…), sempre i quan, la informació citada no sigui de característiques violentes, xenòfobes o sexistes?

a)Sí

b)No

c)Ns/Nc.

I la proposta va més enllà, doncs aquesta seria només la primera de les consultes; hauria de ser possible convocar-les sempre que hi hagi necessitat

Dit això, esperem que el consell coincideixi de forma unànime que gràcies  a les possibles consultes, construirem un model d’educació  molt més democràtic, basat en la participació activa de l’alumnat, per contra de les imposicions gairebé autoritàries que sempre l’han caracteritzat.

Tanmateix, una resposta negativa portarà certes conseqüències, doncs serà ja innegable el model d’institut imposat, i quedarà clar que no interessa per res la veu dels alumnes; que ens volen  passius i obedients, sense cabuda en decisions que podrien definir el nostre futur com a persones.

Si, és necessari s’organitzarà l’elecció d’un consell escolar alternatiu que sigui veritablement legítim i promogui consultes per donar una veu real als alumnes.

Representants de Maulets Maresme al centre.

Vaig elaborar i presentar aquest escrit al Consell Escolar del centre en representació de Maulets( El jovent independentista revolucionari). Va ser just abans de les vacances de Nadal, per això comprenc que no s’hagi respost encara. No soc pas l’únic que para l’orella aquests dies, impacient per la resposta d’aquest òrgan, m’equivoco? I tampoc crec errar al pensar que a vosaltres, també us envaeix un frustrant sentiment al escoltar rumors descabellats- tot i que potser no ho són tant- sobre la maleïda resposta. Espero, doncs, atent i reflexiu, cavil·lant totes les possibilitats.

Tot i que no ho sembli, el pronunciament del Consell anirà molt més enllà d’un simple “Sí” o “No”; les dues opcions poden provocar canvis significatius a la nostre vida estudiantil, capgirant-la, deixant enrere antics dubtes i portant llum a assumptes distants.

Les reflexions que us guardeu per a un mateix, aquelles sospites gairebé instintives; un sol monosíl·lab farà emergir-ho tot a flor de pell.

Desitjaria, amb aquestes breus paraules, fer-vos discernir sobre la importància d’això que es proposa. La consulta pot semblar banal, estic segur que a molts de vosaltres us importa ben poc, però és senzillament simbòlica.

Sí, volem defensar el dret a expressar-nos lliurement, però en essència, una consulta així representaria el model d’educació que defensem.

Digueu-me somiador, però jo afirmo l’organització d’un poder de decisió de l’alumnat d’aquestes magnituds simbolitzaria l’arrelament de la democràcia a les bases d’una societat que sembla haver perdut el nord en aquest aspecte.

Nosaltres, els estudiants, i tots els que arribin després; som les bases d’aquesta societat i tenim l’oportunitat de transformar-la mitjançant molts marcs de lluita, i un d’especialment important ha de ser la nostra formació.

La proposta, i la conseqüent resposta són –sota el meu parer i com he dit abans- una prova de foc per al centre, que ha de determinar la nostra reacció. Rebre amb alegria, conscients de la gran victòria d’un “Sí”; comprendre un “No”, i bastir-li una resposta pròpia, sòlida i real.

Així doncs, us animo a tots els que llegiu l’escrit a que opineu sobre el tema, i ja de retruc, que escolliu un posicionament vers la consulta plantejada!

Àlex Appel

Quan s’acaba l’any, és molt normal pensar en coses que esperes poder fer durant el següent, coses que encara no has aconseguit i nous propòsits. El començament d’un altre any et fa creure que és una nova oportunitat, com si tornessis a començar de nou. Inclòs pot semblar que les coses seran més fàcils. Però realment, no canvia res. Potser t’has proposat pujar les notes, i quan toca estudiar trobes que et costa igual, que seure i concentrar-se és tan difícil com ho era abans. Potser has decidit que aquest any faràs alguna activitat regularment, com ara anar a córrer o no estar-te tantes hores a l’ordinador, o qualsevol altra cosa. Comences amb la il·lusió de millorar i durant unes setmanes ho aconsegueixes, però al final no trigues a deixar-ho córrer i donar-te per vençut/da.

Jo m’he proposat coses cada any però gairebé totes han acabat igual o ni han començat. Per això aquest any ja ni havia pensat en els bons propòsits.

El cas és que m’he acabat adonant de que quan vols una cosa, no necessites esperar a cap fet especial perquè el més probable és que les coses no canviïn gaire. De fet, si vols canviar-les, ho has de fer tu i has de posar-hi molt d’esforç perquè sempre costen.

Crec que el cap d’any serveix per adonar-te de les coses que vols i pensar realment com ho faràs. Després, les ganes i l’esforç les hi has de posar tu.

Júlia

L’altre dia, mentre estava mirant la televisió, concretament TV3, vaig veure que emetien l’entrega de la pilota d’or.
Eren tres finalistes: Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Lionel Messi, ha estat la primera vegada a la història del futbol, que els tres finalistes eren del mateix equip.
Per a mi, tots tres jugadors haguessin guanyat, ja que en Xavi Hernández és, actualment, un dels millors centrecampistes del món; sap obrir espais, és molt bon passador… l’Andrés Iniesta és molt bon jugador, i a més a més, va marcar el gol que va donar la victòria d’Espanya en el Mundial de Sud-àfrica, i per últim, en Lionel Messi, va marcar molts gols l’any passat amb el FCB i és considerat el millor jugador del món, ja que, no és individualista i té molta visió de joc.
Al final de l’entrega del premi, el guanyador de la pilota d’or va ser Lionel Messi.
Pel meu punt de vista, s’ho ha guanyat treballant molt durant l’any, però per a mi hagués hagut de guanyar en Xavi Hernández.

Sergi Francès

M’he passat tot el dia amunt i avall per aprofitar l’últim dia de vacances. Però s’acaba. Tot s’acaba. Avui toca guardar l’arbre de Nadal, el pessebre i tots els adorns que vam posar il·lusionats fa unes tres setmanes. També toca fer una neteja general i ordenar tots els regals. Però el més important, toca tornar a la rutina.

Baixo a la sala d’estudi i em faig la motxilla. També miro l’agenda per si m’he deixat alguna cosa per a fer. Per sort, ho vaig acabar els primers dies de vacances i m’ho vaig treure de sobre! Però de cop miro l’horari de l’endemà i m’agafen tots els mals…Quina mandra!

Pujo a dalt, em dutxo i sopo. Vaig a dormir el més d’hora que puc, perquè sinó l’endemà tindré una son que no m’aguantaré! Quan m’estiro al llit intento pensar en tot el que pugui menys en el dia que m’espera, però llavors em ve al cap el pensament de que demà em despertarà el soroll del despertador…

Judith Maltas

S’han acabat… s’han acabat les apreciades vacances de nadal…i ara a tornar a tota la rutina diària: Aixecar-se d’hora, dormir més aviat, estudiar… i, a més a més, amb l’estrès de quan no entens qualsevol cosa en qualsevol classe… i els nervis de no poder recuperar les assignatures suspeses!  És tot un cúmul de depressions… cada dia que passa tinc menys ganes d’acabar-me de formar acadèmicament. Em sento cansat i sense gens ganes d’empollar-me un tema de socials… de pensar en com resoldre un problema de matemàtiques…o de saber com conjugar qualsevol verb de català, o com resoldre les frases sintàctiques a castellà! Ja n’estic fart, fart d’aquelles paraules que, durant el primer trimestre, em van deprimir encara més, referides a l’institut, com el tema del comportament o de les notes! M’agradaria que ningú m’atabalés i pogués fer les coses a la meva manera, sense comentaris a fer i que surtin tal i com han de sortir! Que jo mateix pugui decidir si fer bé o malament una cosa i saber les ganes que hi he posat en una feina per l’institut i entendre la nota, sigui quina sigui. A casa no tinc cap motivació en estudiar ni de fer res relacionat amb l’institut! Jo tinc clar el que vull… vull aconseguir, almenys, l’ESO, però el que no tinc clar, és com fer-ho, realment.

Tulio

Nadal; en teoria màgic i especial, però en realitat ho és?

És cert que aquesta festa té principis religiosos i culturals, però actualment, és un costum tant de creients com de no-creients, convertint-se en una excusa més per gastar diners.

L’arribada dels tres reis ja no és sorpresa i alegria, sinó, una altra festa de la societat en què comprar regals ha esdevingut una obligació que només comporta estrès.

En créixer, les coses canvien. El fet d’obrir els paquets és diferent. Abans ignorava per complert el que contenien. Ara, no només puc fer-me’n una idea, sinó que alguns els he comprat jo. Aquest fet, fa que desaparegui la màgia que duien els regals. En saber el secret dels reis i moltes altres coses, ha fet que algunes vegades ja no dinem en família i que el Nadal ja no sigui el mateix.

Xavier Martínez.

Un altre any que deixo enrere, i un que començo de nou. El meu 2010 ha estat inoblidable, he aconseguit fer coses que em creia incapaç de fer. He conegut a gent amb qui creia que mai tindria cap relació, i ara són amics meus. He aprés amb quines persones puc confiar. Però no tot ha estat bó, com perdre amistats. Veure com gent que he estimat m’han fastidiat els dies, i saber que amics amb qui he estat al seu costat m’han deixat per anar amb gent més inútil.

Ara només penso amb el 2011 i amb els propòsits establerts en ell. Podré arribar a la meta establerta bé, o hauré d’anar per un altre camí contrari a tot el que vull fer? El que sé és que passi el que passi no tot serà somriures, sinó que també hi haurà llàgrimes i dolor. La única cosa que vull és intentar i fer el possible per aconseguir-ho, amb ajuda o sense. La única cosa que puc dir, és que aquest 2011 ha començat molt bé per mi, i espero que ho segueixi sent.

Ricard Rodríguez

Ahir al migdia, mentre mirava les notícies van anunciar que avui al matí hi hauria un eclipsi parcial. Feia molt de temps que no en veia un així que vaig parlar amb el meu pare i vam decidir anar-lo a veure a la platja. Ens vam informar: sortia a les nou. Al principi vaig pensar: “quin pal aixecar-se d’hora per veure’l a més si haig de baixar a la platja…” però desprès vaig pensar que el pròxim no era fins el 2015 així que vaig decidir anar-hi. Poc després vaig sentir que el meu pare li explicava a la meva mare que si feia núvol no hi aniríem.

Aquest matí m’he despertat més d’hora perquè no podia dormir així que m’he passat més d’una hora voltant pel llit. Finalment he sentit el despertador del meu pare i com ell s’aixecava. Desprès ha anat cap a dalt ha baixat al menjador i ha tornat a pujar. Jo, que encara intentava dormir, em preguntava per què pujava i baixava. I just quan ja estava un altre cop dormida sento que baixa corrents, obre la porta i diu: “des de dalt es veu l’eclipsi!” i torna a pujar. Jo m’he aixecat mandrosament, he pujat darrere seu i me l’he trobat mirant per la finestra sense cap mena de protecció i aleshores he caigut en que com el cel estava ennuvolat no calia i, per tant, no aniríem a la platja. M’ha costat veure l’eclipsi, primer perquè il·luminava molt i els meus ulls encara no estaven acostumats i segon per culpa dels núvols que a vagades el tapaven. Al final l’he pogut veure i la veritat és que ha valgut la pena llevar-se d’hora per poder-lo veure.

Andrea Morell

És 4 de gener de 2011 i he decidit que aquesta tarda el primer que faré seran els deures, ja que no he fet res de deures des que van començar les vacances de nadal.

Després de dinar, em poso una estona al sofà a mirar la televisió, i quan me’n canso, me’n vaig a l’habitació a fer els deures. Obro la cartera, miro l’agenda i em poso a treballar. Al cap de dues hores i poc ja he acabat, i penso: “- Sí, ja els he fet, però no els podria haver fet abans, quan van començar les vacances?-”. I és que gairebé cada dia pensava que havia de fer els deures per treure-me’ls de sobre, però feia qualsevol cosa abans de posar-me a treballar, perquè pensava que encara quedaven molts dies de vacances.

El que m’ha passat aquestes vacances em passa sovint. Moltes vegades em proposo fer la feina quan me l’acaben de posar, i així tenir lliure de deures la resta de dies. Però la gran majoria de vegades no ho compleixo. I no només per vacances, sinó també els divendres de cada setmana. Cada curs i cada trimestre em proposo fer els deures als divendres, per així tenir el cap de setmana lliure, però igualment no ho acabo complint. És clar que a vegades ho faig, però només són excepcions, ja que normalment acabo fent els deures a última hora.

I per culpa de no fer els deures al començament de les vacances he entregat tard l’escrit d’ètica. L’havia de penjar el dia 31 de desembre, però com que no havia obert la motxilla ni tampoc m’havia recordat de que tenia que penjar-lo, doncs no me posat a escriure fins avui, dia 4 de gener de 2011 ( per cert, bon any a tothom!).

David Garcia

Aquell divendres em vaig despertar dubtosa, perquè no sabia si sortiria després del sopar de cap d’any o no. Per sort, sí vaig sortir. Vaig anar a casa d’una amiga on havíem quedat totes, i com de costum hi vaig arribar tard… però com que les meves amigues m’estimen molt m’ho van perdonar.
Tot seguit, vam anar a una festa a Cabrils, amb perdó de l’expressió, una merda. Hi havien quatre pares borratxos amb la corbata de cinta al cap.
I per cert, una dona que ens va fer molta gracia, que tot i que els altaveus estaven al màxim i que estava ben a prop de l’escenari, s’adormia, al·lucinant, però cert.
La festa no va estar molt bé, però millor va ser estar amb les meves amigues tota la nit xerrant, rient…
Amb tot això vull dir que encara que no fos especialment divertida la festa, l’important va ser la companyia, és a dir, que vaig estar amb les noies que més estimo i m’ho vaig passar molt bé, no va fer cap falta que la festa “molés parda”, com es diu ara, per que la nit fos perfecta.

Nabila.

Aquest nadal he anat de vacances a Londres i m’ho estava passant molt bé. Cada nit pensava en tornar a Cabrils però no hi volia tornar. Intentava no pensar en que tornaria però no podia evitar-ho, sabia que hauria de marxar. Les coses són així sempre que viatges a un lloc, acabaràs marxant tard o d’hora.

D’una altra banda, en tornar de Londres em deia a mi mateix: ” Quan tornaré a anar-hi? I si no hi torno mai més?”. Jo en el fons sabia que hi tornaria a anar perquè encara em quedaven moltes coses per veure i perquè en tenia moltes ganes. A partir d’aquell moment vaig decidir no tornar a pensar mai més en marxar sinó en poder gaudir del que tinc ara mateix.

Alex

El FIFA World Player és un premi individual que la Federació Internacional de Futbol Associat (FIFA) que va decidir instaurar a l’any 1991 i amb el qual es reconeix al millor jugador del món de cada any.

Com és decideix el guanyador? Molt senzill, els capitans i entrenadors de totes les seleccions nacionals dels cinc continents voten. Cada capità i seleccionador vota a tres jugadors, atorgant-li tres punts al primer classificat, dos al segon i un punt al tercer, l’única condició és no poder votar a un jugador de la mateixa selecció nacional.
Aquest any els tres candidats són el Leo Messi, el Xavi Hernàndez i l´Andrés Iniesta.
Guanyi qui guanyi d´aquests jugadors és un orgull per a tots els culers, degut a que els tres han estat formats a la Masia, i que els tres juguen al Barça.

En la meva opinió els tres es mereixen el gallardó, però a mi m´agradaria que el guanyes el Xavi, perquè és un jugador català (nascut a Terrassa) i perquè és el més veterà dels tres. Els altres dos ja tindran oportunitat de guanyar-ne més!

Jordi