LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En el món que vivim nosaltres sempre volem fer coses fàcils encara que de vegades es complica, s’ha d’intentar superar perquè aprenem dels errors que cometem.

El fet de voler lluitar pel que volem aconseguir ens fa aixecar, per poder i realitzar la frase “NO DEIXIS PER DEMÀ, EL QUE POTS FER AVUI”.

Nosaltres els estudiants quan tenim deures, treballs o un examen ens plantegem a fer-ho 1, 2, 3, o 4 dies abans del previst, però al final gairebé sempre acabem fent-ho tot a última hora.

Tonny

Les decisions en la meva vida són dominades per la por que m’evita prendre aquestes decisions. Aquesta senyal al meu interior que sempre em diu que “no”, que “vaig a fracassar”, que “em vaig a equivocar” …

També hem de tenir en compte que tenim moltes possibilitats que ens portarà a triomfar, a ser grans, a gaudir de la vida, però per assolir-lo, hem de poder superar el pànic que el tenim en dins.

Si podem dominar els nostres pànics que tenim al nostre interior podrem controlar tots els nostres propis sentiments, el nostre interior i finalment acabarem dominant el nostre propi món.

Tonny

Tinc debilitat per la xocolata.

És un dolç que es fabrica a partir del cacau. Actualment n’hi ha molts tipus: blanca, negre, amb llet, amb trossos de taronja, amb ametlles…

A mi m’encanta la xocolata amb llet.

Fa uns dies, vaig anar a Barcelona a visitar una tieta, anava passejant pel carrer quan de sobte vaig veure una botiga especial. Tot eren xocolates!!, no m’ho podia creure. Hi vaig entrar amb la meva mare i em va dir que en podia triar una, la que fos, que ella me la comprava. No sabia per quina decantar-me, totes eren molt especials. Després d’estar mitja hora dins la botiga discutint en veu baixa quina seria la millor, em vaig decidir.

Em va fer molta il·lusió trobar una botiga de xocolates. Feia molt temps que no en veia cap, l’última vegada que en vaig veure una va ser durant un viatge a França.

Tot i que em va costar molt decidir-me, vaig triar la correcta. Una xocolata amb llet, molt gruixuda i enorme. Estava boníssima, llàstima que m’hagi durat tan poc.

Ja tinc ganes de tornar-hi per comprar-ne més!!

Marta

La nostra és una terra d’iniciatives, sempre s’ha dit que els catalans som emprenedors, i la història ho ratifica. La Revolució Industrial arribà a la península de les nostres mans, a principis del s. XIX, quan començaren a proliferar manufactures tèxtils d’indianes al voltant de les nostres ciutats , i colònies industrials a les ribes dels rius més cabalosos del principat.

L’aparició d’una indústria important provocà un gran creixement econòmic, però no comportà una millora de la vida de les classes populars catalanes gaire significativa, car els jornalers deixaren l’austeritat i la misèria del camp per passar a la precarietat i la brutícia de la ciutat.

La classe obrera catalana naixia llavors, sota el pes opressiu d’una explotació constant i la inexistència dels seus drets, tots dos fruits del capitalisme “caníbal” que caracteritzà l’època. Paral·lelament, l’onada del moviment obrer colpejà també Catalunya, primer amb protestes luddistes contra la maquinària de les fàbriques, seguides de l’arribada de la 1a AIT (Associació Internacional dels Treballadors), amb la conseqüent difusió dels inicis del marxisme i l’anarquisme entre les classes populars; i més tard, la fundació del sindicat socialista UGT al 1888, i la del sindicat llibertari al 1910, la CNT, una organització sindical que tingué molta força a Catalunya.

L’aparició d’aquests sindicats i les seves reivindicacions conformaren una gran front de lluita obrera a l’Estat Espanyol, assolint notables victòries en l’àmbit obrer i creant un clima de forta tensió social a la Catalunya dels inicis del segle XX

Malgrat la importància del sindicalisme en aquell context històric, no vull centrar-me en aquesta vessant de la resistència obrera del moment; la meva intenció es exposar un rellevant espai en la vida de les classes populars de llavors, parlem de la cooperativa, del cooperativisme.

La Barcelona que creixia llavors a ritmes forçats, expandint-se cap els pobles dels voltants un cop caigudes les antigues muralles l’any 1859, va ser el principal focus d’aparició de les primeres associacions obreres: ateneus, escoles racionalistes, locals sindicals; i sobretot, les primeres cooperatives obreres. Inicialment, la majoria foren petites cooperatives de consum, sorgides vers la necessitat d’accedir als productes bàsics per part dels estaments més humils de la població, amb el temps, però, la experiència cooperativa experimentà un gran creixement, fins a conformar una extensa xarxa associativa que establí una societat alternativa al capitalisme imperant.

Cooperatives de consum, de producció, d’habitatge, financeres. Les cooperatives dels barris asseguraven la subsistència dels seus socis, establint a més un fons col·lectiu destinat a pensions de viudetat, vellesa o malaltia; esdevenien a la vegada centres socials, llocs de reunió dels veïns, s’hi organitzaven xerrades, col·loquis, debats, obres teatrals…

En cas de vagues, aldarulls o conflictes les cooperatives podien mantenir als obrers durant aquesta i fins i tot, en cas de ser despatxat, la cooperativa oferia una refugi econòmic o feina a la mateixa societat.

La Formiga Obrera, la Lleialtat Santsenca, la Rajolera, la Flor de Maig, la Nova Obrera, la Balança Obrera; totes són exemples històrics que ens mostren la importància del moviment cooperativista durant els principis del segle XX, sota el règim de Primo de Rivera i la República. Sense oblidar la tasca cabdal que desenvoluparen durant la Guerra Civil, quan totes les cooperatives de la ciutat s’uniren en la UCB (Unió de Cooperatives de Barcelona) amb l’objectiu d’abastir el front popular.

En definitiva, el moviment cooperativista català proporcionà una font de resistència i autodefensa als treballadors que es trobaven sota el feixuc jou de la Revolució Industrial, amb l’objectiu final d’aconseguir la emancipació de la classe obrera i crear la faceta econòmica de l’embrió d’una societat alternativa al capitalisme. Malauradament, el projecte cooperativista es veié erradicat amb la resta dels ideals republicans quan triomfà el feixisme.

Bé, el vertader motiu sobre aquest resum històric sobre el cooperativisme català és demostrar “el triomf de les idees”, almenys durant cert període de temps, on vam ser propers a la utopia; i plantejar-nos doncs la pregunta:

<<Seria possible bastir avui en dia una alternativa al capitalisme global per mitjà de l’experiència cooperativa?>>

Sota el meu parer, i tant que sí! Sempre i quan s’afegís al conjunt de lluites que poden derrocar al sistema econòmic actual, garant de les desigualtats en llurs vides.

Potser l’ombra del franquisme silencià als cooperatistes i esborrà els seus avenços, de la mateixa manera que ho va fer amb la resta de projectes de la resistència antifeixista, però el seu record, llegat i ideals segueixen presents, i pot ser tant cabdal com ho fou ara farà 80 anys.

Si volem construir una economia basada en les persones, la cooperativa és la eina que estem buscant, doncs l’objectiu final d’aquesta no és el lucre d’una empresa capitalista, sinó assegurar la satisfacció, la dignitat i els mitjans de vida dels qui la constitueixen. La democràcia com a forma de funcionament, la propietat col·lectiva i el repartiment equitatiu dels excedents, conceptes realment transgressors a l’hora de parlar d’una iniciativa econòmica; al cap i a la fi, parlem d’autogestió, de no dependre de ningú més que de nosaltres mateixos i el col·lectiu. Autogestió del nostre treball i de les nostres vides.

-Per què cooperativa?- potser us seguiu preguntant molts encara.

Micaela Chalmeta, feminista, socialista i partícep del moviment cooperatiu d’inicis del s. XX, va respondre als vostres dubtes l’any 1931:

Per què hem de ser cooperadores?

1. Perquè l’associació cooperativa és una obra orgànica de la classe obrer, en particular i ha estat creada amb els seus propis recursos;

2. Perquè si ella realitza beneficis, són aquests la propietat de tots els consumidors;

3. Perquè ella retorna als socis, en forma d’excés de percepció sobre les compres molts milers de pessetes que si no passarien a convertir-se en capital privat;

4. Perquè ella atribueix importants quantitats a obres de solidaritat pel cooperadors en cas de necessitat;

5. Perquè ella acumula recursos per concedir, gratuïtament, pensions als socis vells o que queden inválids per al treball;

6. Perquè amb les seves reserves i els seus fons col·lectius estableix la gran propietat comú d’edificis, mobles i material, que són de tots els associats;

7. Perquè ella, amb la seva actuació impedeix que els intermediaris amassin fortunes a costa dels obrers i consumidors en general;

8. Perquè ella constitueix un exemple de la societat futura en cuant a la igualtat de drets i deures de tots:

9. Perquè ella desenvolupa la instrucció econòmica del poble mitjançant les seves publicacions i l’exercici de la seva actuació;

10. Perquè ella serveix de recolzament a les classes modestes en la seva lluita per a l’emancipació social;

11. Perquè ella és un baluart d’energies combatives que aspiren a substituir el règim d’explotació actual per un nou ordre de coses;

12. Perquè ella se’ns apareix com l’embrió de la societat futura, en la que tot serà dels que treballen i a cadascú se’l recompensarà segons el seu esforç.

Alexander

Quan anava a primària mai havia suspès un examen. Quan vaig arribar a l’institut em vaig pensar que seria tan fàcil com al cole, però no va ser així. Tot i que era mes difícil, jo seguia amb els mateixos pensaments que abans, per la qual cosa no estudiava ni feia els deures.

Quan vaig acabar primer d’ESO vaig suspendre tres assignatures, però les vaig recuperar totes. Tot i que sabia que no podia seguir així perquè tard o d’hora acabaria repetint curs, no em vaig convèncer a mi mateixa d’estudiar i fer el que tocava. Vaig anar aprovant els cursos ‘pels pèls’, o això em posaven els professors sempre a les notes, i suposo que en aprovar vaig pensar que si seguia així passaria de curs. A més a més, em deien que el meu comportament a classe no era el correcte i que suspenia molt per l’actitud.

Ara, que en principi em queda aquest últim curs per acabar, m’arrepenteixo de no haver aprovat des del principi, de no estudiar quan ho hauria d’haver fet, de no fer els deures per mandra i de sortir de festa quan hauria d’estar llegint llibres. Tot i que a quart m’he esforçat més del que ho havia fet els altres anys, veig difícil passar de curs, però jo seguiré intentant-ho.
El que vull dir amb tot això es que tot i pensar que ja està tot perdut, l’esperança no ho està. Tot és esforçar-se.

Mercè

Primera part: abans de tancar.

Aquests últims dies s’haurà pogut sentir molts cops la frase “com que tanca!?”, ja que la setmana que bé la discoteca SHE, de Vilassar de Mar, obrirà les seves portes per últim cop. Tot i que segurament es traslladi a un altra zona canviant-li el nom, el següent dissabte es celebrarà una festa batxillerats per acomiadar la “disco” amb grans convidats com el DJ Abel Almena i entre d’altres.

Segona part: després de tancar.

L’última festa del SHE va estar molt bé, quan va acabar, em va saber greu pensar que aquell lloc s’havia acabat i no podríem tornar-hi mai més els caps de setmana. Al final de la nit van deixar anar uns quants globus i van posar les cançons que més agraden a la gent. En sortir del local vaig fer-me una foto on es veiés bé la discoteca i així guardar un record que mai oblidaré.

Tercera part: en espera a la nova discoteca.

Bastants dies després del tancament del SHE ja s’ha pogut confirmar l’obertura d’una nova discoteca a Mataró que, segons es diu, seguirà l’estructura de la clausurada recentment. El nom també tindrà tres lletres i el logotip serà semblant a l’anterior, SIX és com es dirà. La mala sort és que serà una lloc per gent de més de 18 anys tot i que s’espera que de tant en tant es facin festes especials per gent de més de 16, i així espero que sigui!

Marc

Te mereces reír, te mereces disfrutar, te mereces jugar, te mereces ser feliz, te mereces vivir alegre, te mereces todo lo bueno que te pueda pasar…

Cuántas veces me habrán dicho eso mis padres, por lo menos cada vez que he pasado una mala época y cualquiera sabe que en la vida, no son pocas. A veces hay gente que me pregunta: ¿Por qué estás siempre tan feliz? Nunca les he sabido responder, ni creo que sabré hacerlo, pero luego pienso y de lo que si estoy seguro es de que algún factor me hace feliz y probablemente, por no decir seguro, son las personas que me quieren de verdad y aunque parezca mentira si todo te va mal y tienes a tu al lado a esas personas, tienes más que suficiente.

Yo personalmente si un día, por lo que sea estoy mal, lo que hago, es no dejar tiempo para comerme la cabeza y de momento hablar con alguna de esas personas, que suelen ser mi familia y al momento me siento mucho mejor. Entonces cuando me preguntan sobre esa sensación de felicidad, no la puedo describir ni explicar simplemente la vivo y doy gracias a quienes me hacen vivirla.

Jesús

Tot comença amb els altibaixos diaris de cadascú: tonteries momentànies, atacs d’ira o qualsevol coseta que fa canviar el nostre estat d’ànim cada dos per tres. Però quan la cosa empitjora, encara que sigui per un motiu insignificant, et pot fer canviar la teva visió de la vida, del moment o del teu tarannà en un sol segon. Aquella angoixa, tristesa, preocupació, esperança, fúria, ganes de tirar-ho tot per la borda i desaparèixer eternament… Ganes de voler reflexionar sobre tot, quan en realitat no ho fas, simplement trobes causants i solucions al que et succeïx. Moments com aquests, tots n’hem passat; sovint el que et ve en gana és rebentar qualsevol cosa o fins i tot a algú, però també tens una intensa sensació de necessitar una abraçada infinita d’un ésser estimat, encara que simplement és contacte físic, ens dóna a entendre que ens sentim compresos per algú en un mar ple d’estupideses, contradiccions i coses rares rares que ens fan sentir fatal. Recaure pensant en allò que et fa sentir tan malament pot ser que sigui bo, només si ets capaç d’eliminar-ho per fi; o dolent, si l’única cosa que fa és que et mengis més el cap en el tema… No tot són flors i violes… no tothom és com creiem que és i com esperem que sigui, i SEMPRE ens trobarem sorpresos davant d’una acció d’algú altre, que per a un mateix, no te cap mena de sentit i pot arribar a fer molt de mal. Sincerament, quant aquella ràbia comença a córrer per les teves venes i t’arriba a tot el cos, es com un huracà d’emocions que no saps ben bé què fer amb el teu cos, i tampoc saps què fer am la teva ment; intentes trobar alguna solució ràpida i efectiva que et tregui aquest malestar de sobre… d’aquí esdevenen els brots psicòtics i coses així… no per fer-nos mal, sinó per sentir-nos a gust amb aquest descontrol d’adrenalina que corre pel nostre cos i fa que siguem unes autèntiques bèsties.

Judith

Ja no comprenc la raó de que tantes mentides ens envoltin.

Fa uns anys jo també jugava amb les mentides, pensava que eren la sortida més fàcil a molts dels meus problemes. Però el que realment feia era complicar cada vegada més les coses. Feia d’un gra d’arròs una immensa muntanya d’aquest, i és que l’única opció de tapar una mentida és mitjançant l’invent d’una nova.

Aleshores em vaig adonar que no porten a cap lloc i que a la llarga t’embolcalles en una realitat fictícia, on res és veritat, tot és inventat i ja no ho pots aturar fins que arriba el moment en que t’enxampen.

A ningú li agrada viure enganyat i per això tots hauríem de ser sincers amb les persones del nostre entorn ja que, a part de que ens agrairan la sinceritat que els mostrem, també ens farem un favor a nosaltres mateixos evitant entrar en aquest joc sense sentit en el que molta gent ja ha caigut.

Laia

Avui és un dia trist, camino tota sola i veig que tot el que hem fet no ha servit de res, les coses no han sortit com havíem planejat. Ho hem intentat rectificar, arreglar el que vam fer malament, però ja és massa tard i no hem pogut fer-hi res. Els nostres camins s’allunyen. Recordo tot el millor, tot el bo i em torna a la memòria el que vam somiar i ara veig que no passarà. Cada moment que m’has fet passar, cada regal que m’has donat. Ara tanco els ulls, vull plorar, no vull ningú al meu costat, al meu cap només hi ets tu amb els nostres petons.

Amb el temps el record es va fent més petit, ja he plorat i recordat, ara s’ha acabat, les llàgrimes ja no em tornen a visitar, ja t’he estimat massa temps i no vull fer-me més mal. Ara el que toca és tirar endavant i deixar de banda tot el que vam passar. Avui segueixo caminant com cada dia sense recaure ni mirar enrere. Torno a començar vivint el present.

La felicitat és un camí que s’ha de construir un mateix i l’has de recorre a poc a poc. A vegades i han entrebancs, però t’has de quedar amb els moments que ets sents alegre i content, la felicitat està al teu costat, només te n’has d’adonar i compartir-la amb qui vulguis.

GEMMA

Farà ja uns mesos, en aquest bloc, vaig escriure sobre els meus propòsits de cara a la segona avaluació. Ja que d’aquí poc ens donaran les notes m’agradaria tornar a parlar-ne….

A la primera avaluació vaig suspendre vuit assignatures, cosa que em va desanimar i portar molts problemes, tant dins com fora de casa. Seguidament, gràcies al meu esforç he aconseguit complir els meus “propòsits”. Tot i així estic molt nerviós ja que mai se sap el que pot passar i m’agradaria saber que tot el meu treball al llarg del trimestre ha servit d’alguna cosa. Quan vaig parlar de propòsits no només parlava de resultats escolars, sinó del meu comportament
en general tant a casa com a l’institut.

En fi, ara tinc una bona relació amb la meva mare i n’estic molt orgullós perquè crec que he fet un gran canvi. Aquest canvi em servirà molt al llarg de la vida, perquè dels errors s’aprèn…

Que potser suspendré una assignatura? Pot ser, però jo estaré igual de feliç amb mi mateix perquè de d’una a vuit hi ha un canvi important…

David

Més de 50.000 animals entre toros i vaquetes són massacrats en la mal anomenada Festa Nacional, a més de centenars de cavalls ferits de mort en les curses de braus. La mort d’un toro a la plaça és lenta i agonitzant. Hi ha moltes coses que el públic no veu, la gent pot creure que una cursa de braus  és una “tradició de la qual sentir-se orgullosos”, una baralla entre un home sol enfrontant-se a una terrible bèstia molt mes gran que ell, i terriblement perillosa, però aquesta imatge és una mentida. La veritat és que el toro no té cap oportunitat, abans que l’espectacle comenci els toros es troben malalts, desorientats i amb dolor.

Jo d’això en trec una simple conclusió, i és la següent: La crueltat que humilia i destrueix pel dolor mai es podrà considerar cultura.

Laura

– ‘’Nou menú! ’’ És el que ens van dir després de tornar de setmana blanca als alumnes que ens quedem al menjador. Jo vaig pensar que seria igual de dolent que sempre, però estava equivocada.

A 1er d’ESO el menjar era bastant dolent però res comparat amb el d’aquest últim curs, on ens podíem trobar: macarrons passats i caducats, formigues a les ‘’chips’’ i a la carn, o fins i tot, pèls a la sopa. Tot això va arribar al seu límit i algú hi havia d’intervenir.

Amb l’ajuda de pares, de coordinadors inclús de professors, vam poder cridar l’atenció a la companyia. Cosa que va fer canviar la manera de cuinar el menjar i servir-lo.

A més a més han variat la cuina, és a dir, està al mateix lloc i sala, però hi han instal·lat unes cambres frigorífiques noves i un microones per escalfar el menjar.

De moment el menjar m’ha agradat, ja que també fan més varietat de menú afegint menjars més gustosos per nosaltres. Demà toca verdura, espero que l’hagin millorat i molt!

Andrea Mora

El otro día vi un documental acerca de la segunda guerra mundial, en el cual se reflejaban todos los hechos de la bomba atómica en Hiroshima y yo me pregunto ¿Cómo puede ser capaz el ser humano de provocar semejante tragedia?

Los animales se matan entre si, pero por supervivencia. Sin embargo, los humanos, nos matamos entre nosotros por ambición e insatisfacción. Es verdad que somos la especie más racional, que nunca estamos satisfechos y siempre queremos más. Pero yo pienso que tirar la bomba atómica, sabiendo los daños que puede producir, no solo en el impacto, sino las en consecuencias posteriores, (radioactividad, cáncer, enfermedades) es una bestialidad, salvajada, crueldad y todo lo que le quieras llamar.

Es una incógnita lo que pueda llegar a pasar en los siguientes años, ya que si hace menos de un siglo el hombre fue capaz de crear y hacer uso de la bomba atómica, no sabemos de lo que seria capaz con la nueva tecnología, con la que una bomba actual puede llegar a ser inmensamente más grande que la bomba de la segunda guerra mundial. La verdad es que si seguimos así, pronto nosotros mismos acabaremos con la existencia de la humanidad. A esto mencionado se refirió Einstein diciendo “Si me preguntáis como será la tercera guerra mundial, no lo se, pero en cuanto la cuarta, a palos y pedradas”. Pienso que es una vergüenza que nosotros destruyamos este mundo por nuestra insatisfacción.

Seyde

El periodista Juan Antonio Alcalá va anunciar ahir per la nit en un programa de la Cadena Cope que el Real Madrid demanarà que es vigilin més els controls “antidòping” de tos els equips de la lliga BBVA, ja que segons ells, són de broma.

El club culer no se n’ha pogut estar i aquest mateix matí ha emès un comunicat. En el qual, s’exigeix una rectificació immediata i la seva indignació. I ja s’estan estudiant possibles accions legals per defensar el seu honor.

Les respostes a aquestes acusacions no s’han fet esperar ja que han parlat el doctor Ramon Segura i el jugador blaugrana Gerard Piqué. El doctor del FC Barcelona ha assegurat que “els controls d’antidopatge no tenen res a veure amb la seva alimentació” i que “aquests batuts recuperadors es van començar a donar quan Mourinho estava en el Barça”.

El defensa català ha estat més rotund: “Qui acusi al Barça de guanyar amb trampes està jugant amb foc” i ha dit que “els complements alimenticis només porten vitamines, de les que qualsevol de nosaltres pot prendre”.

El Real Madrid de moment no s’ha pronunciat. Però en el cas que es confirmés la notícia, no només estarien dubtant del Barça i el València (l’altre equip acusat) sinó que també de la Selecció Espanyola, ja que vuit jugadors culers en formen part.

Aquestes filtracions no han sentat gens bé al club i a tots els seguidors. Quina serà la pròxima? És una nova excusa per desacreditar el Barça i els seus triomfs? Ara ja no es parla ni del “villarato” ni dels horaris del partits. I el pitjor, en comptes de parlar de la passada jornada de Lliga es parla del possible dopatge per part dels jugadors del Barça.

Anna Benítez.

Sempre hi ha primeres vegades per a tot, des de que naixem fins que experimentem la mort.

El més interessant és que aquestes primeres vegades no són planejades, et sorprenen quan menys t’ho esperes i en aquell moment entres en dubte, negar-te a seguir, o donar el pas endavant sense por al que vingui i únicament podràs fer per primer o últim cop en la teva vida?

Tot i que encara em queden moltíssimes més experiències per descobrir,  jo ja he passat moltes úniques primeres vegades des de la millor amistat amb una persona fins a una mentida enxampada pels meus pares tot passant pels primers petons amb un noi.

És curiós com es descobreixen o canvien bons i mals sentiments, comportaments o sensacions a través d’aquestes experiències irrepetibles. Elles et fan adonar del que realment és la vida, et donen més informació i experiència d’ella a mesura que et fas gran.

Tot el que vull dir és que hem d’aprofitar aquests moments, siguin bons o dolents, per adquirir experiència, ja que solament tindrem l’oportunitat de gaudir-los o patir-los per primer cop una sola vegada en la nostra vida.

Laia

Aquest dilluns passat al arribar al menjador, ens vam quedar tots bocabadats: la qualitat del menjar havia millorat!

Des de primer d’ESO que el menjar de l’institut estava bastant dolent, a ningú li agradava i fins i tot s’hi havien trobat insectes dins. Vam preguntar a que era degut aquest canvi i ens van dir que els pares havien denunciat l’empresa. Ja era hora!

Això em va fer pensar. Nosaltres només fèiem que queixar-nos, però mai havíem actuat, sort dels pares, que amb l’ajut de l’institut, si que ho van fer. Un altre exemple serien els països àrabs, que desprès de suportar les dictadures durant més de 30 anys, per fi s’han revoltat i ara estan en camí d’aconseguir el que volen.

Crec que la societat també és així, si alguna cosa no ens agrada, només fem que queixar-nos i deixar que un altre ho arregli, sense nosaltres actuar per solucionar-ho. Hauríem de ser més persistents i lluitadors, i si de veritat volem resoldre algun problema, ho hem d’intentar, perquè tot i que no ho aconseguíssim, ja hauríem fet un petit pas.

Gerard

Què passarà amb tots els mitjans de transport que fins ara hem conegut, quan s’acabin els combustibles fòssils o siguin tan cars que ningú se’ls pugui permetre? És una pregunta la resposta de la qual és crucial per al futur de la nostra societat i el nostre món.

Si una cosa és clara, és que als cavalls no tornarem -almenys això espero-, per tant la solució ideal seria un cotxe que funcionés amb energies alternatives, i a ser possible, més ecològic. Però tot això, al seu temps!

El que vull dir, és que ara hi han un munt de fabricants que estan desenvolupant i posant a la venda una sèrie de cotxes elèctrics que, a part de semblar-se més a un caça de La Guerra de les Galàxies qua a una cotxe, només permeten recórrer menys de cent quilòmetres abans d’aturar-se més de sis hores per carregar la bateria a endoll especial que ves a saber on pots trobar. I sincerament, no crec que ningú compri un cotxe d’aquests, principalment, perquè no estan a l’altura del que la gent vol. I no m’entengueu malament, no és que estigui en contra de que les empreses investiguin amb cotxes elèctrics, però si encara no han aconseguit crear-ne un d’efectiu , perquè no fan un pas enrere cap els cotxes híbrids, i agafen impuls per, quan tinguin la tecnologia suficient, crear-ne un totalment elèctric?

De fet ja hi ha alguns cotxes híbrids al mercat, però són pocs. Per això jo crec que hauríem de frenar una mica, deixar estar els prototips elèctrics -que com veieu, no funcionen- i centrar-nos en els híbrids. Fer les coses pas a pas, i no a grans gambades.

Cristian

Sempre em diuen que fer esport és bo per la salut, i ens manté en forma.

Jo que sóc un gran apassionat de l’esport el practico perquè em sento bé amb mi mateix i em diverteix. Com a esportista m’agraden quasi tots, però tinc un de preferit i altres de secundaris, aquest és el kitesurf. Per a mi aquest esport es molt especial ja que el “kite”, em dona una sensació de llibertat i felicitat al lliscar i “volar” d’amunt l’aigua.

Si un dia en el que estic trist, enfadat, nerviós o que simplement tinc un mal dia, i m’adono que les condicions meteorològiques són adequades per anar a la platja a practicar-lo, és a dir, que fa una quantitat de vent correcte. Per a mi serà un d’aquells dies en el que me n’aniré a dormir amb el cap ben alt i un record increïble d’haver pogut fer el esport de la meva vida oblidant el mal dia i disposat a fer qualsevol cosa amb una alegria dins meu.

Finalment sempre m’agrada recordar que alguns tenim una sort molt gran i és el que podem fer esport quan vulguem ja que hi ha gent amb dificultats físiques que pagarien per poder practicar-lo i aquesta gent em fa molta pena. Per això m’agradaria animar a fer esport a totes aquelles persones que poden i no el practiquen sovint, ja que no hi ha millor solució al mal dia, que una bona tarda d’exercici envoltat dels teus amics…

David

L’aire amb olor a frescor, la llum del sol ponent-se, el cel clar després d’una tempesta, el cant dels ocells, la verdor dels arbres i la imatge d’onades que es trenquen a la platja. Això em porta a pensar en un lloc bastant lluny d’aquí, del qual estic segura que aquests últims dies heu sentit a parlar. Un lloc en el que milions de vides han sigut canviades amb un simple dia. 10.000 morts de moment i sense comptar els desapareguts. Gent que ho ha perdut tot a cause d’un Tsunami.

Potser no ets conscient de la situació, penses aquest país queda molt lluny de tu o fins i tot que aquí no hi han terratrèmols/sismes submarins. Però, et diré una cosa, jo veig el mar des de casa meva i aquest fet també em podria haver passat a mi o a tu.

Fem plans per el futur i pensem “quan sigui gran…” però no som conscients que la vida et pot canviar en un segon, en un segon ho pots perdre tot, en un segon pots perdre la vida.

Posa’t a la pell d’aquell que hi ha allà (un que podries ser tu) i imagina’t com estaries després d’haver perdut éssers estimats, la casa, el cotxe, etc.

Aquest escrit és en honor de totes les persones de Japó que han mort, les que han perdut propietats o éssers estimats, les que pateixen, les que necessiten consol, les que han petit lesions, les que estan desesperades, les que necessiten esperança …

Laia Monells

Algun cap de setmana o festiu que la meva família pot, ens escapem a un petit poble de la Cerdanya. Allà he passat moments molt divertits amb els meus cosins. Sempre que estem a fora la terrasseta de la casa, observem el cementiri del poblet on recordem aquella nit d’aventura.

Vam decidir pujar per passar la castanyada tots junts, amb els avis i els tiets. Els dos cosins meus i jo sempre que acabàvem de dinar, estiguéssim on estiguéssim, sempre anàvem a descobrir el lloc per fora. Però aquell dia era de nit, i els hi vam dir als pares que marxàvem a dormir a les habitacions, i en lloc de fer-ho, ens vam escapar al cementiri. Jo era la que tenia més por, és clar, era la nena petiteta i els altres dos eren els intrèpids.

A mig camí, ens vam trobar una colla de nois i noies que eren veïns nostres, algun cop els vèiem per allà jugant. Portaven el seu gos, un Labrador molt maco. Ens vam presentar, i ens van dir que anéssim amb ells que així seriem més i més divertit. Vam baixar per un camí de sorra i pedres en molt mal estat, menys mal que alguns portaven lots i telèfons mòbils per enlluernar-lo. Algú va caure de cul, però res greu. Recordo el gos que pujava i baixava pel camí amb molta facilitat, vigilant que ningú caigués. Finalment, vam arribar a la porta del cementiri i estava tancada. Un dels nois la va obrir. En entrar, vam observar-lo i feia una mica de por, il·luminat per llums ataronjades. Tots ens vam plantar davant de la capella i alguns van començar a cridar coses perquè sonés l’eco. De sobte, una de les noies va cridar massa fort i les llums del cementiri es van apagar de cop. Vam sortir corrents com mai havíem fet ningú de nosaltres.

Quan recordem aquesta anècdota, ens divertim; gaudim només pel simple fet d’estar els tres junts. Ens adonem de que ens estem fent grans, però cap de nosaltres volem que això s’acabi. Encara tenim massa aventures per viure.

Alba

Com haureu pogut comprovar vosaltres mateixos, ahir va ser un dia que era per estar-se a casa. Tot el dia plovent, plovent i sense parar de ploure.

Al principi esperava que fos un dia normal i corrent, sense cap cosa nova en la meva vida que fos interessant. Passaven les hores i seguia estant a casa, mirant pelis i més pelis. Va arribar un moment que ja no sabia què podia fer. Estar tancada a casa tot un dia, amb pijama i mirant només la televisió, no era d’allò que pogués dir “divertit”; i més si sóc una persona que no m’agrada estar molta estona a casa, m’agrada passar el temps al carrer.

Per la tarda, jo i unes amigues volíem anar a una discoteca, però com el dia no acompanyava gaire… vaig decidir no anar-hi, encara que elles si que ho van fer.
Quan ja tenia pensat no sortir, unes altres amigues em van dir d’anar al centre comercial de Mataró Park.

Teníem previst arribar allà sobre les 19:30h però a causa del temporal, hi havia molt de trànsit i, per tant, vam arribar més tard. El que compta és que vam arribar bé i ens ho vam passar molt bé. Mai havia vist tanta gent en un centre comercial, tot estava ple: el cinema, els restaurants… fins i tot costava caminar per alguns indrets.

Amb aquest escrit el que vull dir és que encara que el temps no acompanyi, sempre pots fer alguna cosa que no sigui quedar-te a casa sense fer res.

“Normalment les coses que es planegen a l’últim moment, surten millor”.

Marta

Que seré de gran? Doncs no ho sé. Aviat hem de fer un treball de recerca sobre el que ens agradaria estudiar.. No tinc clar ni el que em posaré demà i ja haig de decidir-ho..

A vegades, penso: de gran, de gran vull ser.. metgessa, tot i que tinc un gran pànic a la sang, o advocada, per ajudar la gent a solucionar els seus problemes, o empresària que també m’agrada molt; fer tractes amb alts càrrecs, tancar acords importants i anar vestida sempre “de traje”.

També m’agradaria molt estudiar periodisme i publicitat, ser realitazadora, o estar rere una càmera filmant un programa de gran audiència. Fins i tot, guia turística, d’aquesta manera tindria la oportunitat de parlar varis idiomes com el català, castellà, l’àrab i altres idiomes que no domino tan com l’anglès i el francès, i sempre estar en contacte amb la cultura del lloc on estigués, a Paris, ensenyant la coneguda Tour Eiffel i el Moulin Rouge, o a Auschwitz, un dels camps de concentració més coneguts, explicant que feien a milers de persones innocents o a Marrakesh portant als turistes als ‘zocos’ i mostrar-los els llocs més secrets i interessants.

L’única cosa que tinc clara, és que he d’estudiar de valent, treure’m el batxillerat, superar la ‘sele’, fer una carrera de la que estigui ben convençuda (serà difícil, ja que tinc un embolic important, espero solucionar-lo ja) i treballar d’allò que hauré escollit. Fer alguna cosa de profit, per poder tornar-li a la meva mare tot el que fa per mi.

Nabila

L’altre dia mentre estava a l’escola, em vaig emportar un cop al nas i em va començar a sagnar. Primer, no li vaig donar gaire importància, però  en els dies següents, es va convertir en una molèstia, tant per mi, com per els meus companys.

Avui m’he decidit a agafar hora al CAP de Cabrils, dic m’he decidit, perquè anar al CAP és el pitjor que et pot passar. Us explicaré el meu cas, tenia hora a les 5:50, d’acord, fins aquí bé, llavors comença el “millor”: comences a esperar… no et criden, segueixes esperant… segueixen igual, segueixes esperant… (però ja  amb una revista) però segueixen igual.

Fins que arriben les 6:30 de la tarda, tu segueixes esperant, veus com surt el metge de la consulta, les llàgrimes se’t posen als ulls de l’emoció , però no, no diu el teu nom. A tot això li hem de sumar uns nens petits que no paraven de molestar a la gent.

Fins que arriben les 7:00, la gent ja es mira amb desconfiança, per veure qui entra primer, de sobte, s’obre la porta… tota la gent amb tots els sentits ficats en el doctor, i se sent.. Bruno Villanueva? En aquell moment et quedes sense paraules i penses, ja està, ja s’ha acabat i mentre entres a la consulta penses per dintre mirant a la gent (pobrissons aquests, encara els queda fins les 8 com a poc).

Avui sens dubte, ha sigut un dia dur, però quan surts ets sens amb una satisfacció perquè ja arriba l’hora d’arribar a casa. Aquest escrit va dedicat a les persones del CAP perquè mirin d’arreglar la situació.

Bruno

“Esta canción me hace recordar…” “Pero si fue aquí donde…¡Qué buen recuerdo!”

Muchas veces escucho una canción que me recuerda alguna cosa que me haya gustado, me recuerda todos esos felices momentos que pude haber vivido, me puede recordar a una persona, un lugar, una cosa, un día, una temporada del año, o sin embargo me puede recordar un mal día.

Las canciones para mí son como una caja de recuerdos, durante unas semanas puedo estar escuchando la misma canción, simplemente porque es nueva y me gusta; años más tarde puedo volver a escucharla y me recordaría todos aquellos momentos vividos durante dichas semanas.
A lo largo de mi vida he escuchado cientos de canciones distintas de todo tipo, cada canción de aquellas me recuerda algo particular.

Los lugares también nos hacen recordar. Cuando vamos a un lugar, al que hace mucho tiempo que no hemos ido, recordamos todos aquellos momentos vividos, ya sean felices o tristes. Nuestro cerebro actúa con “memoria fotográfica”, ya que muchas veces para poder recordar una anécdota debemos ver o escuchar algo vivido en ese momento, por tan absurdo que parezca.

Edu

Al jardí hi tinc tres-cents calçots a punts de ser ficats al foc. Hi ha una gran flama que fa envermellir les meves galtes, la seva escalfor em recorda un matí d’estiu a la platja. Comencem la primera tanda amb els capgrossos. Tarden en cremar-se però finalment queden negres com el carbó. Quina oloreta la del calçot! A camp, a pagès. Em cauen les llàgrimes de la fumarola, que aviat s’escampa per tots els racons del meu petit jardí.

Només en queden deu per fer i els devoradors de cebes ja estan a punt. Tots amb el pitet, que no falti. Per fi, agafem tots una ceba. En traiem la funda que rellisca fàcilment, l’impregnem en salsa i ens mengem la punta d’aquesta allargada verdura. És impossible no acabar tot brut, ja sigui de color taronja o de negre. Les nostres mans semblen de miner i quan no t’adones, ditada a la samarreta o als pantalons. Però tots sabem que ha valgut la pena.

Llenya, foc i uns quants calçots. I sobretot la companyia dels teus amics. És la millor recepta per gaudir d’un bon matí.

Emma

Us imagineu com serien les coses, si en el futur s’hagués avançat tant que poguéssim fer-nos immortals? Us imagineu realment el que suposaria aquesta proposta tant temptadora?

Quan ets petit això de ser immortal et sembla una idea meravellosa. Temps infinit per jugar, córrer, passar-s’ho bé i fer tot el que t’imagines. Per la manera d’entendre les coses d’un infant, sona genial. Aquesta idea però, quan agafes consciència, pot canviar. Hi ha molta gent a la qui li continuaria semblant bé, però també n’hi ha que hi veurien problemes. Jo sóc de la part que no creu que sigui una bona idea. Primer de tot, perquè si paréssim de morir-nos, però continués naixent gent, la Terra s’ompliria i acabaria semblant una gran patera, hi hauria una caos total. Després, perquè, realment aprofitaríem cada minut i cada segon sabent que tindríem tants anys com volguéssim? Veuríem el futur com una cosa evident i ho deixaríem tot per més endavant. I encara que no fos així, hi hauria un moment en el que et cansaries de fer coses. Això de ser immortal provocaria un gran canvi de manera d’entendre les coses i necessitaria una disposició a anar canviant de manera de pensar al llarg dels anys, o l’avenç i les innovacions s’acabarien encallant en el moment en que hi haurien hagut els primers immortals.

A més a més a la Terra aquesta opció no és possible, ja que no podem menysprear el fet que un dia hi haurà un final inevitable, tant si és perquè el sol s’apaga o perquè cau un meteorit.

Explicat així sembla molt tràgic, i potser mai arribem a tenir aquesta oportunitat, però si mai passa, s’haurà d’anar en compte quan es decideixi i es posi en pràctica, ja que podria ser un dels pitjors errors de la humanitat. Crec que les vides s’han d’allargar tant com es vulgui i sigui possible, per tal d’aprofitar-les al màxim, però que han de tenir un final. És necessari que unes vides s’acabin, perquè en comencin de noves.

Júlia Xaubet

Hi ha vegades que em paro a pensar en el que em passarà d’aquí uns anys o més ben dit el que m’agradaria que passés.

Doncs em trauria l’ ESO, desprès el batxillerat i la carrera d’història. Aquesta carrera, per això, no té gaires sortides laborals (les empreses agafarien abans a algú que dominés administració, el tracte amb la gent, l’anglès…). Els seria igual si tu en saps molt del com eren les ciutats medievals, la societat grecoromana, els deus egipcis o els temples maies. És per això que tinc el dilema de si es donés el cas de que puc estudiar una carrera escollir història o ciències polítiques (que tampoc és que tingui moltes sortides).

El que tinc molt clar és el que m’agradaria ser de gran. Historiador o polític. Ser historiador perquè tinc molta curiositat en conèixer la cultura medieval catalana i mediterrània (els castells, les esglésies, l’art, la societat, les guerres, els herois…).I polític, ja que tinc una petita utopia que m’agradaria tirar en davant. Ser polític no hauria de ser un treball, sinó un bé per la societat.

David Barnet

M’estic traient el carnet de moto. La teòrica no és difícil però s’han de practicar els textos per l’examen. Els de l’autoescola em recomanen que hi vagi 4 o 5 cops per setmana. Només hi puc anar un parell. Per això intento estar-m’hi el màxim de temps possible. Per anar-hi agafo el bus de Cabrils – Vilassar de Mar que m’hi deixa davant. El trajecte dura de cinc minuts. Amb els auriculars posats escoltant música ni ho notes.

Quant s’ha fet tard i ja em sé els textos de memòria, agafo l’autocar una altra vegada i em poso en marxa. Avui he tingut sort, l’autobús no està ple i he pogut agafar lloc darrera el conductor. El conductor engega el vehicle. Amb un cop de peu, pitja l’accelerador. Un cotxe vermell es creua davant seu i li priva el pas. Jo, aixeco el cap i veig una senyora d’uns quaranta anys que s’acosta a pas lleuger. Només la separen uns deu metres de l’autobús.

El conductor del turisme de 20 places també la veu, però l’ignora. Encara amb l’autocar aturat, ella pica la porta. Però ell la segueix ignorant. La senyora va carregada amb dues bosses de plàstic, una a cada mà i així dedueixo que ve del supermercat. Amb un gest de mans juntes, ella li demana per favor que la deixi entrar. El xòfer la mira per primera vegada. Ni s’immuta.

Un noi jove s’aixeca per recriminar-li el que ha fet. Em trec els auriculars per per sentir el que li mana. “Deixi entrar a la senyora, que li costa a vostè? li crida el noi “. “Tu no me tienes que decir cómo ni de que forma tengo de hacer mi trabajo! replica el conductor”. I per acabar d’imposar la seva llei acaba amb un : “Cállate y sientate coño si no quieres que te eche del bus!”.

Pobra senyora, penso. Ara s’haurà d’esperar al autocar de les 8. Segurament havia de fer el sopar pels seus fills o tenia convidats a casa. Ves a saber, hi ha moltes possibilitats. El que sí sé és que no arribaré mai tard per agafar l’autobús.

Joan Baylach

La confiança es un sentiment cap a les altres persones amb les qui ens relacionem, donem confiança a qui ens la proporciona, ens la promet o en els amics…

Pero en el moment que alguna persona ens traiciona, no podem proporcionar-li la confiança altra vegada amb tanta facilitat. La confiança és necessària donar-la a canvi de la que ens donen a nosaltres, les persones que tenen la confiança d’una altra han de demostrar que són dignes de tenir-la perquè segueixi confiant. Es la forma de demanar explicacions un cop ens han fallat o traicionat i d’aquesta manera demostrar que ens mereixem que ens puguin dir que som persones de confiança per poder exigir a les altres persones que ens la donin a nosaltres.

Bruno

El cap de setmana passat vaig anar a fer Snowboard amb unes amigues a la vall de Núria. Vam anar amb cotxe i després un cop a Ribes de Fresser vam agafar el cremallera. Quan vam arribar allà vam haver d’agafar el “telehuevo” per arribar a l’alberg.

Aquella nit, totes estàvem mortes, però abans d’anar a dormir vam decidir sortir i mirar el cel. Tot ple d’estels, es veia el Carro, algunes constel·lacions… Quin cel, Déu meu. Aquell cel et fa pensar…

Et fa pensar en tot allò que tens a la vida i que no valores… la vida és curta… i hem d’aprendre a lluitar per aquelles coses que realment valen la pena.

Judith Rico

Dies, setmanes, mesos sofrint. Dones tot el millor, perquè al començament de la relació tot vagi perfecte. Però de sobte el dia següent no et parla, suda de tu… Cosa que jo no puc entendre.

Intentes passar del tema. Però de sobte veus a aquell noi guapo, que et crida l’atenció. El saludes. Comencem a parlar i parlar fins que quedem. Va haver-hi molta connexió, llavors vam quedar un segon cop, i un altre…

Comencem a sortir en serio. Amics i amigues em feliciten. Jo estic més feliç que mai. Ell intenta fer-ho tot be perquè jo estigui feliç. I, crec que m’estic començant a enamorar. Fa pocs dies, i potser es una mica precipitat. Però ens agradem moltíssim. Amb sinceritat, mai havia estat tan a gust i tan bé amb una persona.

La vida et pot anar malament, però de sobte, una persona et demostra que li agrades i t’estima, i la vida et canvia totalment. Canvia a millor.

Clàudia Gómez Sillero

L’altre dia mentre estava amb els meus amics al carrer, a l’hora de sopar quan anava a trucar a la meva mare, em vaig adonar que m’havia deixat el mòbil a casa. En aquell moment, em vaig adonar de la dependència que tenim les persones amb els mòbils.

Els mòbils són uns dispositius que ens permeten estar comunicats amb la gent que volem, en molt poc temps hi ha molta distància de nosaltres. En aquests darrers anys, la majoria dels adolescents i grans tenen un telèfon mòbil privat i moltes d’aquestes persones no podrien conviure sense ell. Això ho dic, perquè és tal la dependència dels mòbils que si en aquest moment tots els mòbils del món desapareguessin seria un caos mundial.

Personalment, jo no tinc molta dependència pels mòbils, però, sí observo, al pati mateix, tota la gent que està amb els seus mòbils (les noves blackberry per exemple) que tothom té i estan constantment escrivint missatges amb elles. Això és degut, al fet que la societat ens ha manipulat de tal manera que ens ha fet voler tenir un mòbil sí o sí i la veritat és que ho ha aconseguit.

Bruno

Cada dimecres per la tarda faig classes d’anglès a dos germans, la Martina, que té set anys, i en Marc, que en té nou.

Fa un parell de setmanes va sorgir el tema dels superherois i dels poders sobrenaturals. En Marc em va dir que li agradaria poder ser invisible, i la Martina voldria volar. Llavors ells em van preguntar que quin poder m’agradaria tenir a mi. Jo els vaig respondre tota convençuda: M’agradaria poder anar i tornar en el temps.

Em pensava que seria una resposta d’allò més normal. A qui no li agradaria tornar a viure un moment inoblidable? Seria genial! Els records, per molt que els tinguis al cap saps que no podràs repetir aquell instant, que és una imatge en la memòria i que de mica en mica s’anirà deteriorant.

Però ells em van mirar estranyats i em van dir:
-Nina, per què voldries fer això?

En aquell moment em vaig adonar de moltes coses. Quan ets més petit ho veus tot molt diferent. No planeges el dia a dia ni penses en cada segon que passa, no mires el rellotge contínuament per saber si arribes tard a algun lloc, vius tranquil·lament sense amoïnar-te per res, amb gairebé cap problema rondant pel cap.

De mica en mica et comences a estructurar les hores, a tenir més obligacions, preocupacions, i el temps lliure està més limitat. A més de disposar de menys temps per a nosaltres, trobo que no el gaudim prou pensant en coses que no tenen a veure amb el moment que vivim.

També em va semblar interessant la perspectiva que tenen els nens del passat, el present i el futur. Personalment, crec que ells valoren molt més l’ara, en canvi quan et vas fent gran tens massa en compte el passat i el futur sense fruir del tot d’aquella conversa, d’aquell riure amb els amics, d’un sopar en família…

Nina

L’altre dia vaig obrir un calaix buscant alguna cosa. El què? No me’n recordo. Però fos el que fos va perdre sentit quan vaig trobar la meva vella Game Boy Color i em van venir un munt de records. Havia passat tantes hores jugant amb aquella màquina…

Vaig mirar quins jocs tenia i si tenia piles… I vaig encendre-la. CLINC! Aquell característic so va ressonar dins del meu cap. I van començar a aparèixer imatges senzilles. Amb prou feines tenia color, tenia uns dibuixos molt simples. Els personatges tenien un moviment molt mecanitzat i uns diàlegs força sobris.

Però…Malgrat tot això… Tots volíem aconseguir els 150 Pokemons, tots volíem ajudar a Mario a salvar la princesa Peach, tots volíem encaixar les peces del Tetris, tots volíem aconseguir l’espasa mestra del Zelda…

Cada cop la tecnologia ens dóna més de si… però per què no ens pot entretenir el que ho va fer anys enrere? Us convido a tots a reflexionar sobre això i a agafar coses que sabeu que de petits us agradaven per tornar a ser nens durant una estona. Us adonareu de com n’és de divertit i de que no necessitem tant com tenim.

Clara Córdova

‘’Suda de mi, m’és igual si em moro d’un puto càncer! No em vull operar, es més, no em faré l’ecografia. No té sentit!’’ Quan vaig ser conscient del que havia dit, va ser massa tard. La meva mare es va quedar callada, i va marxar en silenci cap als lavabos. Jo, orgullosa, vaig seure a la sala d’espera, tot i que no sabia ben bé el que esperava. La meva mare va tornar just a temps, vam entrar a la consulta i al marxar cap a casa aquell capítol va quedar arxivat al nostre historial mèdic personal.

Fa aproximadament un any, que convisc amb un quist a l’ovari dret. Per primer cop vaig experimentar un bloqueig emocional al meu cos. La postura que vaig agafar davant la família va ser de rebuig. Durant mesos vaig fer-me la dura, donant a entendre que a mi allò no m’afectava. Pensava que d’aquesta manera potser ajudaria. Si a mi em veien forta, ells s’oblidarien i viurien feliços. El meu pla, va fracassar i vaig adoptar una postura neutra davant de tot i tothom.

Aquell quist era bastant considerable i els metges deien que corria el risc de tenir càncer. Durant uns mesos, els ginecòlegs van decidir no tocar res, i seguir el procés natural del cos. Segons la reacció, el quist podria créixer o dissoldre’s. Em van fer una última ecografia i la bona noticia va ser que el quist s’estava fent cada cop més i més petit. Probablement no caldria operar-me, ni patiria cap càncer. Al informar-me bé, vaig assabentar-me de que molts cops els quists són hereditaris i de que si ja n’havia tingut un, probablement en tindria més. De totes maneres, aquesta bona noticia va ajudar a equilibrar el malentès que hi va haver amb ma mare abans d’entrar a la consulta.

El fet de patir un càncer, d’operar-me, de fer-me més ecografies m’aterroritzava. Vaig viure amb por durant un any i no estava disposada a conviure amb aquesta por durant un any més.

No sé si la meva reacció va ser la correcta, si vaig fer mal a la meva mare o si la gent del meu volant es va assabentar de la meva història. El que si que sé, és que la por s’apodera del teu cos com vol i quan vol, i que davant de situacions com aquestes només ens queda la nostra ànima, i la fe. Fe en nosaltres mateixos, en créixer i seguir lluitant. La vida es curta, i estem aquí per ser feliços.

Aprofitant l’escrit vull donar les gràcies a tots aquells que van saber des d’un principi el meu problema. A la meva mare, que ho va passar malament. A la meva tieta, que encara que ella ja no hi sigui, quan miro per la finestra la segueixo veient. Als meus avis, a la Júlia, el Mario i la Berta. I per últim i no menys important a vosaltres. Els meus amics i companys, que des del dia que ho vau saber, vaig rebre tot el vostre suport i força per sortir endavant.

Carolina C.

L’any passat vaig decidir repetir quart perquè necessitava més temps per pensar quins estudis triar; batxillerat o mòduls.

El cas és que aquest any he fet molts amics nous, però últimament notava que m’estava allunyant cada cop més dels meus amics de sempre.

Aquest assumpte m’estava preocupant molt perquè, tot i que estic molt a gust amb els companys d’aquest any, no volia que els meus amics, amb els que he passat tantes coses, es convertissin de cop, d’un any per l’altre en uns simples desconeguts.

Però aquesta pensament va desaparèixer en una simple nit. Després d’uns tres o quatre mesos de no veure a les meves amigues fora dels passadissos del institut, vam anar totes juntes a sopar i RES HAVIA CANVIAT. Me’n vaig adonar de que tot seguia igual i que elles tampoc eren diferents amb mi.

Suposo que quan tens una amistat de veritat amb algú, per molt que passis molt de temps sense veure l’altre persona, tot segueix igual.

Elisenda Carmona

Per què quan sembla que tot va bé succeeix alguna cosa que ho espatlla tot?
Moltes vegades soluciones un tema i al dia següent ja tens una altra cosa de la que preocupar-te.

Hi ha dies en que no t’ha passat res en especial, en que només tens pensaments que et creen preocupació, però hi ha d’altres en que sí que hi ha un fet que fins i tot pot canviar el teu present i el dels qui t’envolten.

Potser ni tan sols has creat tu aquest conflicte, però t’afecta en primera persona, no hi pots fer res per arreglar-ho i simplement només pots esperar a que es solucioni sol o que, qui sí te la capacitat de millorar la situació, ho faci.
És cert que si tot anés sempre sobre rodes no apreciaríem els bons moments però, tot i això, a vegades tot el dolent passa massa seguidament.

Intentes posar al mal temps bona cara, però quan el que tens no és un mal dia, sinó una mala temporada, llavors la cosa ja no és tant fàcil.

Quan tot això passa i no trobes cap consol aparent, l’únic que pots pensar per poder seguir és: demà serà un altre dia. Pensar en que RES dura per sempre, que tot s’acaba, fins i tot aquestes males temporades.

Elisenda Carmona

La vida és l´espai de temps que transcorre des del naixement fins la mort en la qual ens desarrollem, ens reproduïm i estem en un ambient.

Aquesta és la definició del diccionari però si profunditzem ens adonem que la vida és molt més, la vida és bella, la vida és efímera, la vida és perillosa, la vida és sentiments, la vida és pensaments, la vida és amor, la vida és temps, la vida és moviment, la vida és tot el que puguis imaginar.

“Al final, lo que importa no son los años de vida, sino la vida de los años.” Abraham Lincoln.

Amb aquesta frase, Lincoln, manifesta que no importen els anys que hagi viscut un individu, sinó que el realment important és el que haguem aprofitat aquests anys.

“La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes”
John Lennon.

Amb aquest frase, Lennon, vol dir que l´ésser humà és preocupa massa de coses sense importància i no es centra en el més important, viure la vida.

En conclusió aquestes frases tenen com a objectiu aconsellar a l´home per aprofitar la vida, ja que la vida és molt més curta del que ens imaginem, encara som joves i pensem que tenim tota la vida per davant però la vida és ara. Hem de ser conscients que si pensem en el futur (com és habitual en la etapa actual de les nostres vides) no podrem viure el present i caurem en una visió pessimista de la “bella” vida. Hem de viure la vida de la manera que ens faci més feliços, ja que la felicitat és vida.

Jordi

Març ja ha començat i d’aquí un parell de setmanes, exactament el dia 21 arribarà la primavera.

Ja l’ensumo, és aquí aprop, i quan arriba… l’hivern se n’acomiada. Comencen a sortir les flors, de colors, en els prats i els jardins, els boscos i els camps recuperen la seva verdor anterior. La neu de les muntanyes comença a desapareixer. El Sol llueix ben gran. Cada matí surt abans i se’n va més tard, els dies tenen més vitalitat. Mira que n’és de bonica la primavera!

Hi ha il·lusió i alegria en el poble, es nota, la gent surt més al carrer, no hi fa tant de fred.La seva màgia fa que els ocells cantin per celebrar la seva arribada i els animals deixen d’hivernar per donar pas a l’estació. M’agrada, m’agrada molt.

Sandra Moradell

Això ja s’acaba!

Tot just acabem de passar una setmaneta de festa que tots estem molt agraïts, però estaria molt millor si fossin més dies. Ha estat una setmana per descansar i deixar la ment en blanc i no pensar en els estudis. He fet de tot: veure la tele, quedar amb els amics, jugar al poker, jugar a la xbox… ara bé, fins avui no havia obert l’agenda en cap moment.

Avui, m’he aixecat pensant que no tenia res, però a l’hora de mirar l’agenda he vist que tenia una setmana plena d’exàmens. He pensat: merda!. M’he passat el dia llegint tots els temes que surten a l’examen, però tinc la sort que no són pas per demà, sinó que són per dimarts, dimecres i dijous.

Cap Problema!. Ara, l’únic problema que tinc, és no saber si demà em podré aixecar per anar a l’escola.

Gerard

La meva opinió sobre aquest tema és nefasta. La religió per mi te una història plena de mentides i injustícies, com quan una persona era confosa per una bruixa era cremada davant tota la població, o quan els jueus eren menystinguts pels cristians, o quan la bíblia diu que els humans vam ser creats per Déu quan ja s’ha demostrat que el humans venim dels simis després d’anys d’evolució (teoria de Darwin)… Tots aquests fets em posen de molta mala llet sobretot quan encara l’església ho nega després de que tot això s’ha corroborat. Però la meva opinió no és solament contra els cristians sinó contra totes les religions existents. En resum totes les religions em semblen nefastes ja que estan governades per gent que segons jo solament busquen el poder, la fortuna i la fama.

Antigament molta gent coneguda va arribar al poder recolzant-se en la religió com Adolf Hitler i Franco, un exemple és la ideologia de Hitler i la frase que encunyava Franco a les monedes quan encara estava al poder, en les monedes hi deia “Caudillo de España por la gracia de Dios”. Totes aquestes accions han sigut solament per tenir poder.

Pau

Els humans durant tots els anys que hem estat vivint a la terra des que vam néixer fins ara, hem perjudicat a la natura d’una manera increïble. Un exemple és la massiva tala d’arbres en molts boscos del planeta per construir o tenir més recursos per qualsevol cosa, això causa un gran canvi en l’ecosistema del lloc on es fa la tala d’arbres, per no dir la gran quantitat de animals que es queden sense habitat. Un altre seria la construcció de preses per obtenir energia, aquesta construcció tan massiva talla el curs normal del riu, per tant a vegades s’han hagut d’evacuar pobles sencers per tal de construir una presa, al igual que la tala d’arbres el ecosistema local canvia completament obligant a molts animals canviar d’hàbitat. Per culpa d’aquestes dues maneres i d’altres igual de greus s’han extingit una gran quantitat d’espècies animals i de plantes. En resum l’ésser humà ha sigut i està essent el culpable de les pluges àcides, sequeres, o inundacions que estan succeint en aquestes moments per culpa de que no hem sabut cuidar a la natura de com ho hauríem d’haver fet i això ara ens està causant problemes greus sobretot per culpa del canvi climàtic.

Pau

Ahir a la nit vaig veure una pel·lícula que es deia “Black blood” i que tractava de una guerra entre Estats Units i Somàlia. Quan es va acabar van posar el crèdits i estava escrit que aquesta pel·lícula estava basada en fets reals, també estava escrit que a la realitat en aquesta guerra havien mort 1000 somalis i solament 19 nord-americans i llavors va ser quan em vaig sorprendre i em vaig preguntar tres coses, la primera era “per què hi han tantes guerres sense sentit en el món” i la segona va ser “com pensen els nord-americans respondre a totes aquestes morts per part seva” i la última “com es poden infravalorar d’aquesta manera les vides humanes”. Llavors també va haver una cosa dins la pel·lícula al qual feien herois al americans i no als somalis quan ells havien causat més morts que els altres i vaig dir-me “això és injust, com els líders mundials poden permetre aquestes matances?”. Va ser llavors quan li vaig preguntar al meu pare, “per què hi han aquestes guerres”, i ell em va contestar “per culpa del interessos territorials”. Però em vaig quedar igual i pensant el mateix “quina estupidesa”.

Pau

Avui, dijous, en despertar-me m’he dit a mi mateix: “que bé és setmana blanca i ens podem despertar a l’hora que vulguem com a l’estiu”. Llavors se m’ha acudit escriure en el bloc la injustícia de que l’any que següent ens la treguin.

La setmana blanca encara que comencéssim l’institut més d’hora, en la meva opinió és que està molt bé que s’en fes, perquè tens una setmana per descansar d’estudiar i de fer deures. I a més a més per mi ho frueixes molt més.

Abans l’institut el començàvem el dia 14 de setembre i a partir d’aquest any el dia 7 amb setmana blanca inclosa fins aquí bé, però el que em fa més ràbia és que quan va arribar l’Artur Mas, el seu govern va impedir que l’any següent no hi hagués setmana blanca. I el això significa que l’any següent farem una setmana més d’institut.

Àlex

A tots ens costa molt escriure, sobretot quan hem de pensar un tema, què dir, expressar-ho correctament, etc. Des del primer escrit que fem, cada cop ens costa més tenir idees, però no ens resulta expressar-nos tan malament com al primer cop. Totes les idees que cadascú té per a escriure són diferents però semblants. Molts cops escrivim de mateixos temes, però amb les nostres paraules, amb la nostra manera d’expressar-nos o amb les nostres maneres de pensar.

El meu primer escrit, va ser el més difícil d’escriure, però va resultar el més fàcil per extreure una idea. Ara ja no em costa tan escriure però m’és més difícil aconseguir una idea per a treure algun escrit. Tot i això, sempre s’acaben aconseguint escrits, siguin sobre pel·lícules, sobre l’amistat, sobre l’engany, sobre algun esport, etc. Sempre acabem escrivint alguna cosa.

Aquest ja és el meu cinquè o sisè escrit i ja volia expressar-me sobre el que pensava d’escriure. Encara que ens costi, ens esforcem a aconseguir relatar temes o expressar-nos sobre qualsevol cosa.

Ricard

Després de fer unes setmanes de classe, ben llargues i cansades, arriba la setmana blanca. Una setmana per descansar, a part dels deures i alguns exàmens que ens posen. Jo crec que per una banda, no està gens malament fer una setmana de festa. Perquè després de cansar-nos durant unes quantes setmanes, va molt bé descansar: poder llevar-nos a l’hora que vulguem, fer el que ens vingui de gust sense cap obligació, etc. Però per l’altra banda, crec que no està bé. Perquè, almenys a mi, després de fer una setmana sencera de festa, a la setmana següent em costa moltíssim arrencar amb les classes. Crec que perdem el ritme a l’hora de fer les assignatures: no recordem les coses que havíem fet dies anteriors, o no ens recordem d’alguns aspectes que el professor explica. També és un problema quan es deixa un tema a mitges. Perquè arriba la setmana següent de les vacances i: Primer, s’ha de repassar el que ja s’havia donat i després seguir amb les explicacions noves.

Després de fer dues reflexions, jo em quedo amb la primera: poder descansar una setmana. No demano més. Visca la setmana blanca!

El temps, una incògnita que ni el més llest ni el més ric han pogut controlar i que només pot anar en sentit positiu, és a dir, no pot fer marxa enrere.

Es multiplica per cinc la seva velocitat de pas quan volem que passi lent o quan estem en un bon moment, i es divideix quan passa tot el contrari, ens sembla una eternitat… Per tant el podem qualificar com una cosa difícil de controlar.

Sense adonar-nos, l’increment de temps augmenta constantment, la qual cosa fa que tot lo demés canviï, com amistats, amors, fins i tot la coneguda personalitat, etc. Apareix gent a la teva vida, en dos dies se’n van o potser es queden, segons el tipus de persona. Tot depèn de tot, cada factor influeix i apareixen noves incògnites per resoldre, tot es va complicant.

Tot s’acaba, és com un cicle on el qual hi vas passant repetitivament, moments feliços, tristos i d’altres entre mig. Ningú pot decidir això, el que toca, toca. Avui toca amb uns, demà amb altres, amb uns millor amb altres pitjor però tot canviarà, és norma. I només valorem quan perdem alguna cosa.

La vida t’ensenya moltes coses dia a dia, és l’únic que cal entendre.

Estefi

Un cop cada 4 anys, cada 48 mesos. Un dia especial. Mai t’has plantejat que passaria si haguessis nascut el 29 de febrer? Si el dia en que havies nascut no ocorregués cada any? Ho celebraries el 28 de febrer o un dia més tard?

Des de fa 2.000 anys, quan Juli Cèsar va crear el calendari julià, un any de cada quatre és de traspàs, és a dir febrer té 29 dies en lloc de 28.

Però, per què el terme “traspàs”? Ho he buscat a internet:

En els temps de Juli Cèsar, el primer dia de cada mes es deia calendes, el setè eren les nones i el quinzè dia eren els idus. En lloc de dir 28 de febrer, els romans deien primum dies davant calendes Marti (primer dia abans de les calendes de març). El 27 de febrer era el secundum dies davant calendes Martí (segon dia abans de les calendes de març), el 26 de febrer, tercer dia i així successivament. Per introduir la seva novetat, l’any de traspàs, Juli Cèsar va intercalar un dia entre el sisè i el cinquè dia abans de les calendes, és a dir entre els dies que avui són el 23 i el 24 de febrer. Aquest dia addicional va ser anomenat bis sextus dies davant calendes Martias, és a dir, “segon dia sisè abans de les calendes de març” i l’any que contenia aquest dia es va dir per això bissextus, en llatí.”

Tinc un amic que viu a Amsterdam, i ens coneixem des que érem petits, doncs els nostres pares sempre han sigut amics. El seu aniversari és aquest dia del que us parlo. Així que li volia fer un petit homenatge, tot i que no ell no l’entengui. Jo de petita sempre pensava que clar, com el dia 29 només es un cop cada quatre anys, creia que ell devia de tenir, als vuit anys, 2 anys; als dotze, 3, …  Quina tonteria eh! Així que volia fer aquest escrit per felicitar-lo, i dir-li que tan de bo poguéssim veure’ns més. Felicitats.

Kim

Què és Internet? És una xarxa pública i global de computadors interconnectats mitjançant una sèrie de paràmetres informàtics, com el protocol d’Internet, que ens permeten comunicar-nos. Aquesta xarxa als seus inicis és va crear només per a un ús militar al Departament de Defensa dels Estats Units, després d’aquest ús va ser utilitzada per altres aspectes com a la Universitat de Califòrnia Los Angeles, fins arribar a la seva cara comercial. L’ús actual és molt gran, és una xarxa a través de la qual molts joves de tot el món és comuniquen, la gent treballa, compra, juga … però tots aquests tenen un fi comercial, menys alguns usos com pot ser el de les pàgines .org. A més dins d’aquesta xarxa s’alberga una quantitat d’informació personal o no personal molt gran.

Estem protegits? Totes les persones que tenim Internet estem abocats sense poder-ho controlar a una sèrie de perills, com poden ser els virus i els troians, un malmet el nostre ordinador i l’altre ens roba informació. Veritablement, la forma d’evitar-ho no és tant com posar el millor antivirus i de més al nostre ordinador, sinó fixant-nos en què instal·lem i què ens descarreguem d’Internet. Ja que els antivirus només protegeixen dels virus que és coneixen si algú en fa un de nou, i nosaltres intentant descarregar-nos un film el col·loquem al nostre ordinador podríem dir que “l’hem cagat”. Així que ús recomano que vigileu amb el que feu a Internet, i penseu si és segur.

Raúl Gómez