LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Em vaig quedar bocabadat, jo estava al balcó tan tranquil i de sobte va aparèixer una senyora. No era el primer cop que la veia, ni l’últim. La meva veïna té uns seixanta anys, suposo que deu estar jubilada. Sap secrets de tot el poble. Coneix tothom. Aquesta bona dona té controlades totes les plantes de la meva casa, totes les terrasses, tots els balcons, totes les sortides i entrades, totes les finestres…

L’altre dia es va trobar amb una senyora que passava pel carrer. Es van saludar. La seva suposada amiga li va preguntar què feia allà. La meva veïna va contestar que des d’allà ho podia “xafardejar” tot. Van acabar la conversa rient. Sort que ho reconeix fins i tot ella perquè si no seria preocupant.

Aquesta dona és la pera. No pot descansar ni un moment, està menjant un entrepà mentre mira a través de la tanca del veí. Ho mira tot, ja siguin persones sortint d’un cotxe, gent passant pel carrer o a mi, el seu veí. No s’avorreix, pot passar-se una hora seguida dreta, mentre subjecta un escuradents amb la mà dreta, xafardejant. Què descarada, enganxa l’orella a la paret del veí per sentir-ho tot. Aparta una mica els xiprers per poder veure com té la terrassa el seu pobre veí.

No podem fer res al respecte, ens ha tocat una veïna espia. Jo ja he avisat a casa que no deixin res obert, que baixin les persianes i posin les cortines. Si surto un moment al jardí, me la trobo mirant-me, si surto a la terrassa de dalt, també. Quin remei… Hauré d’acabar fent-me amic d’ella.

Jaume

Ja fa més de dos mesos que li vam regalar un ordinador portàtil al meu avi. Al principi no sabia com funcionava, però gràcies a unes quantes classes, ara ja en sap una mica..

Se’m feia estrany explicar-li què era l’Internet i com es buscava una pàgina web. També em vaig passar molta estona explicant-li com trucar des del telèfon mòbil. Però és normal. En la seva època no existia res d’això, la tecnologia era molt diferent. No hi havia mòbils ni Internet. A més, pel que m’ha explicat, la televisió era en blanc i negre i només tenia dos canals. Ara la tecnologia ha avançat molt. Per tant, és normal que el meu avi no entengui com funciona un ordinador.

A vegades penso que quan jo sigui gran, també hauré de preguntar als meu nets com funcionen les màquines. És a dir, em passarà el mateix que ara li passa al meu avi. I això, se’m fa estrany.

Gerard

No m’hi havia fixat mai, però cada estació fa una olor diferent. Són molt difícils de descriure però és impossible confondre-les, i totes són molt agradables.

Aquest hivern vaig començar a parar-hi atenció. Quan estava al Pirineu amb la meva família, la meva mare em va fer notar que l’aire feia olor de neu. És l’olor que sents encara que no te n’adonis, quan neva, quan hi ha neu i quan bufa vent del nord i de llocs nevats. Aquí a Vilassar la vaig sentir algun dia, acompanyant aires molt freds, aires nòrdics. Fins ara ni me n’havia adonat, d’aquesta olor.

Des de llavors, cada dia m’hi he fixat. Primer l’olor del fred, del vent del nord i la neu, l’olor de la pluja a l’hivern. Després l’olor dels primers dies de primavera, l’olor de la primera calor i també de la pluja primaveral. La millor que he sentit fins ara ha sigut la de la neu, la que fa aquests dies i la que vaig sentir ahir, quan vaig obrir la finestra cap a les onze: la de nit d’estiu.

Júlia

Aquest cap de setmana, s’ha celebrat la Piosfera, una trobada de nois i noies entre 15 a 18 anys d’arreu de Catalunya que es fa cada tres anys. Érem 250. Durant dos dies ens vam submergir en un món controlat per la publicitat i el consumisme. Mitjançant activitats ens van fer adonar de la societat en la que vivim.

L’activitat de tarda va ser una petita mostra de maneres d’explotar a les persones. A part de cobrar una misèria per fer les feines que ens manaven, si no ens comportàvem o ens negàvem a fer-les, ens enviaven a la gàbia de la vergonya. Una espècie de presó, on com indica el nom et feien passar vergonya perquè no volguéssim tornar.

Entre prova i prova teníem un temps per gastar el nostre petit salari comprant tot tipus de productes. Ens incitaven a fer-ho mitjançant anuncis i dient per uns altaveus “Compra! Compra! Compra!”, “Consumeix! Consumeix!, Consumeix!”. Durant les tasques, a vegades, passava un grup de gent repartint pamflets convocant-nos a la revolta nocturna per tot el que ens havien fet fer durant la tarda. Però cansats de tant “treballar” (ho poso entre cometes perquè sóc conscient que només era un joc) ens vam negar a fer les activitats, i va haver-hi un moment que a la gàbia de la vergonya ja no hi cabia ningú més.

Obligats a treballar i obligats a consumir de manera desmesurada. No va ser gaire agradable, tot i que era un joc, perquè veies que no podies decidir, i si ho feies et castigaven a la gàbia. Tot com la nostra societat. Nosaltres podem decidir, més o menys del que volem treballar, però sabem que serem tota la vida esclaus de la nostra feina, i no perquè tinguem caps explotadors, sinó perquè ens hem muntat un sistema basat en el que tenim. Semblem obligats a treballar per tenir i no per ser algú.

Maria

Una de les aficions que comparteixo amb la meva família és viatjar. Ens agrada molt i ho fem sempre que podem. Un dels records que em compro durant els viatges són dos peces de plata amb alguna cosa representativa d’aquell país o ciutat. A París em vaig comprar la torre Eiffel i l’arc de triomf, a Venècia una góndola i una màscara, a Holanda un d’aquells típics molins i esclops, a Itàlia la torre de Pisa i el ponte Vecchio, a Londres un dels famosos autobusos de color vermell i el Big Ben….

Fins fa dos anys, però, no m’havia muntat la polsera i tenia les peces soltes. Li vaig demanar a la meva mare que m’enganxés les peces a la polsera i així ho va fer. Durant l’estiu me la vaig posar (només a les ocasions més especials) amb molt d’orgull. Sempre que la mirava se m’omplien el cap de records bonics, especials i que m’omplien d’alegria. Recordava el passeig en góndola per els canals de Venècia, el caos de Londres, el relax d’Holanda…

Un bon dia, però, no la vaig trobar. La buscava dins les bosses, per casa, al cotxe, etc. fins que un dia la meva mare, molt trista, em va dir que l’havia agafat per ensenyar-li a una amiga i que des d’aquell moment no l’havia tornat a veure. Ella es sentia molt culpable perquè sabia que significava per a mi aquella polsera i em va prometre que tornaríem les dues als països d’on havia perdut les peces, per poder comprar-les una altre vegada. En aquell moment em vaig enfadar molt, però alhora em vaig posar molt trista. Tot i això vaig arribar a la conclusió de que aquella polsera només era una cosa material amb la que relacionava els records i que aquest seguien al meu cap.

Actualment segueixo fent la polsera, tot i no tenir les peces antigues, i guardo la promesa que em va fer la meva mare.

Judith Maltas

M’agrada quan plou així, suaument. Em fa sentir bé, notar les diminutes i lleugeres gotes que em rellisquen cara avall. Quan dormo em relaxa escoltar-les com repiquen al canaló que recull l’aigua. Més tard, al matí, miro a través de la finestra: els carrers estan mullats i a les flors encara queden petites gotes d’aigua que li donen una miqueta més de vida a cadascuna. Sembla que plorin d’alegria al veure la llum del Sol. Surto al carrer per observar més de prop el paisatge. No fa gaire fred i ha clarejat, ja no hi ha cap núvol. Fa un dia increïble, esplèndid, preciós. Es respira un aire pur; com si la pluja hagués netejat l’ambient. Sento la frescor del dia quan inspiro. Somric… Comença un nou dia!

Andrea

Avui al tornar on va començar tot, m’he adonat que estic farta de llevar-me i pensar en tu, de mirar les fotos del facebook i tenir ganes d’abraçar-te i no deixar-te anar… també he recordat tots aquells moments viscuts al teu costat, tant de dolents com de bons.

Intento refer la meva vida, però tu ets qui fa que la meva vida estigui plena, i passi el que passi vull ser el teu costat. Avui, al veure’t tant feliç agafant el teu cosí i jugant amb ell, amb aquell somriure tan preciós i amb el nou pentinat que et queda tant bé, m’han entrat ganes d’abraçar-te i parar el temps.

Trobo a faltar tantes coses… com dir-te t’estimo, enviar-te un missatge de bona nit, trucar-te a la nit perquè m’expliquis un dels teus contes del nostre futur o de com ens vam conèixer…

Des de fa ja dos mesos, que la meva vida té un buit, que tu ja no hi ets, que els teus petons han desaparegut, que les teves abraçades ja no tenen el mateix valor sentimental que abans.

Espero algun dia, deixar de comptar els mesos que porto lluny de tu i tornar a contar els que porto al teu costat. T’estimo!

Judith

Es titulava “Busca’t la vida” i, com indica el seu nom, consistia en buscar informació del treball al qual ens volem dedicar: estat del mercat, salari, reconeixement social de la feina, requisits i tasques a fer, etc. També de les universitats: les notes de tall de cadascuna i quina ens convé més i perquè. En una de les activitats vam fer un parell d’enquestes. La primera a un estudiant i la segona a un treballador, òbviament, en relació amb la nostra elecció. Per a mi, aquesta activitat va ser la més interessant i la que més utilitat ha tingut. En canvi, en la penúltima activitat vam haver de dissenyar un pictograma. Quin sentit té, això? De què ens servirà en el futur? A més a més d’això, el redactat era fatal i no s’entenia el procediment per realitzar l’activitat. Amb activitats d’aquest estil hem descobert moltes coses que no sabíem i, d’aquesta manera, ara tenim una mica més clar si volem continuar el camí que preteníem fer abans del crèdit, o si, pel contrari, preferim canviar. És molt difícil saber a la nostra edat de què volem treballar, però penso que amb aquest treball hem pogut veure més clar el nostre futur, potser no del tot, però, almenys jo, ara tinc una idea més clara.

Pel que fa el grup, aquest any, al igual que l’any passat, també hem pogut escollir-ne els membres. En part, això és positiu perquè treballes amb gent amb la que et sents còmode i que coneixes i, per tant, saps si són treballadors o no, si els costa o no els cal cap classe d’ajuda… D’altra banda, té aspectes negatius. En aquests tipus de treball, en que has de treballar conjuntament, sempre hi ha idees diferents i no tothom vol fer les coses de la mateixa manera. Per això, solen haver-hi problemes. I si et baralles o discuteixes amb gent que acabes de conèixer o amb qui no tens relació, no t’importa. Però si són amics teus, sí. Per sort, només són petits problemes, desacords sense importància que s’obliden quan el crèdit ha acabat.

Ha sigut una setmana dura: molt treballar i poc dormir. Tot i això, no ens podem queixar pas: ja queden menys de dues setmanes perquè arribi setmana santa, la festa major del poble i, tot seguit, el viatge de fi curs a les Canàries.

Andrea

Desde pequeña siempre me ha gustado mucho el arte. Muchos profesores de la guardería decían (aun lo recuerdo) que muchas veces me sentaba y me ponía a leer cuentos. Podía pasarme horas observando de arriba abajo todos los dibujos, fijándome en los detalles, en los trazos, en los pequeños animalitos que estaban en el fondo del dibujo… También, recuerdo que me gustaba mirar por las ventanas de las casas, para observar los paisajes, las formas de los edificios, los colores de las fachadas… A veces en casa, cogía hojas de borrador y con un Plastidecor hacía mil garabatos sin sentido y me esforzaba en encontrar su significado.

Siempre me ha gustado observar y dibujar. Actualmente aun conservo muchos de esos dibujos y cuentos. Aunque ya hayan pasado unos cuantos años, me los sigo mirando tan cuidadosamente como de pequeña. Creo que es una sensibilidad que nunca voy a perder. Por mucho que tenga 16, 30 o 40 años voy a seguir haciéndolo porque me lo paso genial y porque creo que hay verdaderos artistas detrás de esas ilustraciones para niños.

Elio

Dijous de la setmana passada vam anar al Saló de l’Ensenyament de Barcelona. És una fira destinada a que els joves aclareixin el seu futur professional i s’informin sobre el camí que han de seguir per arribar a treballar d’allò que volen, les escoles i universitats en que es poden formar, etc. Allà hi havia diverses parades amb gent aclarint els dubtes dels visitants i repartint papers informatius.

Això va ser l’inici del nostre projecte de recerca que, evidentment, tractava sobre els nostres futurs acadèmics i professionals. Divendres, tot just arribar a l’escola, vam començar a fer les activitats del projecte. Les activitats consistien en buscar informació a través d’internet, diaris i revistes, assistir a xerrades informatives, fer entrevistes, etc. per a informar-nos millor d’aquell ofici que volíem arribar i dels seus estudis corresponents. El dimecres vam exposar el treball davant d’un tribunal format per dos professors.

Personalment, aquest treball m’ha anat de meravella per orientar el meu futur, ja que mai m’havia parat a pensar-hi seriosament , però el dijous em vaig veure obligat a fer-ho i a prendre una decisió. Després de preguntar a vàries universitats, vaig veure que la carrera que més m’encaixa és la de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, perquè m’agraden molt les assignatures i em convencen les sortides professionals. El treball de recerca m’ha ajudat a acabar d’informar-me’n i a decidir-me del tot per aquest camí.

Roger

Des de fa uns mesos, he trobat una nova afició, una activitat que em fa emocionar-me i tenir ganes de passar-me el dia practicant-lo.

L’art de plasmar imatges, l’art de la captura, de l’edició, l’art de la fotografia.

És impressionant les moltes coses que es poden fer amb aquell complex aparell, i amb aquest senzill funcionament, diguem que qualsevol pot fer una foto.

Capturar tot allò que et crida l’atenció, que et sorprèn, que et sembla inusual, o molt normal. I poder traduir-los en records.

També, l’interessant procés de millorar el que ja has fotografiat, connectar la càmera a l’ordinador i editar les fotos, donar-li forma i aconseguir que transmetin el que tu vols…

Perquè, com diu el dit, “Una imatge val mes que paraules” i pot provocar molt més!

Clara

Fa un mes, durant la setmana blanca, vaig pujar un dia amb uns amics a Palautordera. Allà, havíem quedat amb amics de Palau, i vam estar una estoneta en una masia prop de la muntanya. Més tard, vam anar a un pantà proper a aquella casa.

Feia certa caloreta, el sol es reflectia a l’aigua, i hi havia una deliciosa humitat del pantà. Era com si fóssim enmig del mes de Juliol, sense preocupacions, amb amics i perduts pel món…. fa trobar a faltar l’estiu…

Vam ser-hi allà un parell d’hores, i desprès, vam baixar de nou a la masia, que estava rodejada de camps, amb una verdor tranquil·litzadora… De fons, vèiem com es perdia el sol.. i com despertaven les ombres de la nit.

Hores més tard, vam baixar al poble, a gaudir d’un concert de la mà d’un grup d’amics.

Enmig d’aquesta pesada rutina, un petit parèntesi que fa pensar en l’estiu, és rebut amb els braços ben oberts.

Clara

Hace poco me leí el libro Diez Negritos de Agatha Christie y me gustó muchísimo. Por eso me gustaría explicaros un poco de que trata.

La historia empieza con diez personajes muy distintos entre ellos, los cuales son invitados por el Señor Owen a su isla privada a pasar un par de semanas.  El primer día, después de haber cenado una voz empieza a recitar ciertas acusaciones de crímenes hacia los invitados. Todo el mundo se exalta desmintiendo todo lo  dicho. Esa misma noche fallece uno de estos protagonistas. Lo que en un principio parecía una broma de mal gusto pasa a ser real, hasta llegar al punto de la locura y de la desconfianza.

La clave principal se encuentra en una simple canción infantil que nos muestra la autora ya desde un primer momento: Diez negritos salieron a cenar; uno se asfixió y entonces quedaron nueve. Nueve negritos estuvieron despiertos hasta muy tarde; uno se quedó dormido y entonces quedaron  ocho. Ocho negritos viajaron por Devon. Uno dijo que se quedaría allí y entonces quedaron Siete… hasta no quedar ninguno.

En mi opinión es un libro muy interesante ya que puedes ir haciéndote tus propias hipótesis, no se trata del típico libro infantil como Equipo Tigre, sino que se basa en una serie de complejas situaciones, con pistas debajo de las palabras más inocentes. Pero hay algo que sí que me llamó la atención:  fue la capacidad de la autora de saber definir a la perfección la psicología de cada personaje, sus distintas formas de sobrellevar la situación, como llegan a la locura, sus pensamientos sobre sus  compañeros… todo relatado con detalles. Realmente me ha fascinado y quiero seguir leyendo libros de Agatha Christie. Me gustaría decir a todos aquellos que no les entusiasma la lectura que lo lean porque se quedaran maravillados.

Elio

L’odi és la venjança del covard, l’odi és la demència del cor, l’odi és la còlera dels febles, L’odi és tot allò que no ens deixa ser lliures, ja que vivim encadenats a la persona que odiem. L´odi és el que no ens permet estimar, ni ser estimats.

Si alguna cosa he après de la meva curta vida, és que l´odi és un llast, la vida és massa efímera per estar sempre enfadat, no val la pena. No és pot ser feliç amb odi i és per això que en la vida s’ha de prendre aquesta decisió, i tot i que la resposta a aquesta pregunta sembla més que evident, la majoria s´equivoca i acaba triant l´odi. El plaer que se sent en odiar una persona i saber que ho està passant malament és un mer miratge que mai arribarà a ser tan gratificant com la felicitat. Si jo hagués de explicar que és l´odi el més breument possible, diria que és la càrrega, que sempre portarà la humanitat i si hagués d’explicar que és la felicitat diria que és el motiu per el qual estimem la vida.

Finalment vull acabar aquest escrit amb una cita d’Abraham Lincoln que em va fer prendre la decisió correcta i em va guiar pel camí de la felicitat:
“No som enemics, sinó amics. No hem de ser enemics. Si bé la passió pot tibar els nostres llaços d’afecte, mai ha de trencar-los. Les místiques cordes del record ressonaran quan tornin a sentir el tacte del bon àngel que portem dins “.

Jordi

A mi sempre m’havia fet gràcia poder provar tocar el piano. Sempre que veia algú tocar-lo, m’entraven unes ganes immenses de sentar-me davant d’ell i començar a tocar aquelles tecles.

Fa uns quants dies, se’m va acudir comentar-li a la meva mare que m’agradaria fer classes de piano. Ella em va dir que si m’agradava de debò, es posaria en contacte amb una noia que fa classes particulars. I així va ser, al cap de tres dies la meva mare em va dir que el dilluns següent començaria les classes de piano. Només una hora a la setmana, però per a mi ja era suficient.

Va arribar el dia de la primera classe i m’ho vaig passar molt bé. Em vaig adonar que no era mentida, que m’agradava tocar el piano. Vaig tocar una cançó i vaig fer varis exercicis amb el piano i em va encantar. Al principi costava tocar les notes que posava al pentagrama però de mica en mica, anaves agafant “el truc”. Durant la classe també vaig fer teoria, no em va costar, ja que sabia les notes i els temps perquè ja havia fet música anys anteriors.

La veritat és que no m’arrepenteixo haver-me apuntat a classes de piano, és una bona forma de desconnectar i fer servir molt el cap. Ho recomano.

Laura

Veus com la gent comença a entregar l’examen, i tu no vas ni per la meitat. Al cap d’una estona sona el timbre, i la gent que ha entregat l’exàmen s’aixeca i se’n va, ja queda menys de la meitat de la classe. Fins que arriba un moment en que només quedes tu i dos companys més. Tu ja et comences a desesperar perquè han passat cinc minuts des que ha tocat el timbre, i encara et queden dos exercicis! No passen ni tres minuts que ja ets l’únic alumne que està fent l’examen. I tu, cada vegada estàs més estressat. Arriba un moment en que et fixes més en els minuts que passen, que en el propi examen. Finalment, acabes l’examen i ja estàs tranquil.

Això és el que em va pasar fa un temps durant un examen de matemàtiques. I no ho vaig passar bé, perquè a més de que m’havia deixat el pitjor exercici pel final, no parava de pensar en l’hora. I és que tot i que sé que no passa res que et passis una mica de l’hora, no puc evitar pensar-hi mentre faig l’examen. I no m’agrada gens fer un examen amb la sensació de que l’he d’acabar ja.

Simplement, espero que no em torni a passar. I si em passa, espero no tenir aquesta sensació que em fa difícil treballar bé.

David

El dijous passat vam començar el crèdit de síntesi, aquest any es deia “Busca’t la vida” i tractava sobre què volem fer en un futur, el per què i què necessitem per poder estudiar i treballar. Hem après a fer coses que mai havíem tractat com per exemple, fer un currículum i buscar feina. És un treball difícil però interessant i ens ajudarà a decidir quin batxillerat volem fer i sobretot a què ens volem dedicar en un futur.

Crec que aquest any no ha estat ben organitzat, un exemple pot ser que el dia anterior de l’exposició ens fan una xerrada i sobre els mòduls i hem de fer un resum sobre què ens expliquen. La meva opinió és que el dia anterior de l’exposició hauria d’estar dedicat només per arreglar els defectes del treball, acabar el power point i organitzar i estudiar l’exposició. A més al dossier hi havia informació errònia que ens ha fet endarrerir el treball i els exercicis no estaven ben redactats.

Per acabar la Marta Jareño i jo ens vam trobar amb una altra dificultat. Hem anat a Londres de dijous 24 fins a diumenge 27 i ens vam trobar que només teníem 3 dies per fer el treball. Allà ja vam avançar tota la feina que vam poder, però tot i així crèiem que no donaríem abast. Diumenge en quan vam arribar ens vam posar a treballar i vam poder avançar força feina endarrerida.
Per fi, vam acabar el treball a temps i l’exposició ens va sortir força bé. Tot i aixó ens ho em passat bastant malament, aquest any. Estàvem preocupades per si acabaríem a temps i de si ens sortiria bé. Però com que ens vam esforçar tot va anar bé.

Alba Canals

Viatjar és una de les coses que més m’apassiona fer. El simple fet de descobrir llocs desconeguts, nova gent i una nova cultura em fascina.

De moment, amb la família he viatjat per Europa: França, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Liechenstein, Àustria i també m’he quedat per Catalunya i per les Illes Balears.

Possiblement aquest estiu o el següent vagi als EEUU a casa d’una família per millorar el meu accent anglès. També m’agradaria anar a Eivissa o al Carib amb amigues, però això haurà d’esperar perquè són masses coses que vull fer.

Quan sigui més gran i ja sigui independent, tinc clar que aprofitaré al màxim el temps per viatjar. Un dels meus propòsits és anar a la Xina durant una temporada, aprendre sobre la cultura d’allà, practicar l’idioma (ja que dintre d’un any o així ja hauré començat a estudiar-lo aquí), visitar un temple xinès, …

Bàsicament dedicaré una part de la meva vida a viatjar, que és una de les coses que més em motiven. Quan ja m’hagi cansat no sé que faré, espero ser jove encara i em quedi molt per viure i descobrir.

Laia

Durant aquesta setmana hem estat fent el crèdit de síntesi. Aquest crèdit ha estat diferent als altres, ja que aquest és l’últim que farem abans de treball de recerca i, a més a més, aquest dossier estava una mica mal explicat, o almenys, els professors volien que ho féssim d’una altre manera, que aquesta manera no ho explicava d’aquella manera en el dossier.

Jo, anava amb en Pau Barba, en David Garcia i en Xavi Cañellas. Hem treballat molt durant aquesta setmana, però també hem tingut temps per divertir-nos, com per exemple anàvem a jugar a pilota. Ens ha costat una mica, depèn de quins apartats, com ara l’activitat 9, que havíem de fer un pictograma, i no enteníem com l’havíem de fer.
Avui, hem estat els primers d’exposar, cosa que ens ha agradat molt, perquè així ja no havíem de pensar en l’exposició durant la resta del dia.
Ha estat molt esgotador, però alhora molt divertit.

Sergi

Fa un mes o així, la meva mare va rebre un e-mail que deia que buscaven un actor, sense experiència, entre 16 i 17 anys, alt i prim, per fer una pel·lícula, i el càsting seria el dia 26 de març del 2011. Em van enviar tres guions que m’havia d’aprendre (o sigui que eren tres escenes), i m’ho vaig aprendre. Al principi no estava segur si anar-hi o no, ja que estava una mica nerviós i no sabia com m’aniria. Després em vaig anar adonant que si hi anava, seria una nova experiència per a mi, i que si no m’agafaven no passava res, perquè jo hi havia anat per divertir-me, així que al final vaig decidir que si, que valia la pena anar-hi.

Un cop vaig ser allà, estava nerviós, no gaire, però ho estava. La noia em va explicar una mica per sobre de que anava la pel·lícula, que jo més o menys ja ho sabia. Després em van cridar perquè entrés a una altra sala, havia arribat l’hora. Em van fer presentar-me davant d’una càmera cinematogràfica i després em van preguntar dos de les tres escenes que m’havien donat perquè m’aprengués.

Em va anar molt bé, fins i tot m’ho van dir, però no crec que m’agafin perquè s’havia presentat molta gent, però és igual, jo hi vaig anar per diversió i perquè seria una nova experiència per a mi. Em van dir que sabria la resposta, tant si és un si, com si és un no, d’aquí a dos mesos, aproximadament. Quins nervis.

Sergi

Els finals acostumen a ser sempre tristos: el final d’una sèrie, el final d’una vida, el final d’una relació…

Quan s’acaba una sèrie, ens quedem amb un gust estrany a la boca, amb una sensació diferent al cos, pensem: “I ara què veure?” però finalment la cadena de televisió treu una altra sèrie i ens acabem enganxant, sense pensar que la situació es tornarà a repetir.

Quan una vida s’acaba, és diferent. L’altre dia veient un capítol d’una sèrie a TV3, s’acabava la vida d’un dels protagonistes. Com no, vaig plorar. Qui no ha plorat mai en aquestes situacions? Crec que plorem perquè el nostre cervell ens porta a la situació d’aquest nen a la realitat, com si fos el nostre germà. Ens posem a pensar en les coses que no ha pogut fer, ens posem en la pell dels pares i ens comencem a fer la nostra pròpia història al cap i acabem plorant.

El final d’una relació sempre és dur. El final de la relació amb la teva parella, el final d’una relació d’amistat i el final de la llarga relació dels teus pares. Jo ja no recordo gairebé del dia en que els meus pares van decidir separar-se, només recordo al meu germà consolant-me i dient-me que allò seria el millor per a tots, que els “papes” estarien millor separats.

Normalment, però, els humans tendim a fer qualsevol cosa perquè el final no arribi. Potser perquè ens fa por, perquè farà que estiguem més sols, etc. Som egoistes. No pensem en el que és millor per a l’altra persona ni si el nostre egoisme la perjudicarà, només pensem en el nostre bé.

Però hem de començar a acceptar que sempre hi haurà un final, sempre hi haurà una vida dels que ens envolten que s’acabarà, sempre hi haurà una relació que no funcioni bé, sempre les sèries hauran de tenir un final per donar lloc a altre sèries, etc. Ens agradi o no, sempre hi haurà un final.

Judith

31, 30, 29,… quants de vosaltres, alumnes de quart de l’IES Jaume Almera, no heu començat ja a contar els dies que falten per anar-nos de viatge de fi de curs? Tots desitgem que arribi Setmana Santa, les festes del poble, i el viatge. Tots ens volem oblidar del treball de recerca i de totes les setmanes d’exàmens tan esgotadors. Volem vacances, i les necessitem ja.

Molts porten molt de temps fent dieta, per estar “ideals” dins el banyador, però realment és necessari? Vull dir, encara no ens hauríem de preocupar tant d’aquestes coses, i no ens hauria d’influir tant el que pensin els altres de nosaltres. D’acord que la gent vulgui tenir un bon cos, però un no s’ha d’obsessionar. He sentit a gent, que està molt prima, que fa el doble d’exercici i dietes. Em preocupa que aquesta gent s’acabi obsessionant, encara som joves. Es tracta de gaudir de la vida, de no haver de preocupar-nos gaire pel què mengem, de no contar les calories que vam engreixar el dia anterior, i no sentir-nos culpables per això.

Kim

Aquest diumenge a Barcelona tindrà lloc la Cursa del Corte Inglés. Cada any se celebra a mitjans de maig, però aquest any es fa abans. Això és degut a que al maig hi ha eleccions municipals.

Aquesta cursa té uns deu quilòmetres de llargada i passa per llocs de Barcelona que m’agraden molt. Surt des de Plaça Catalunya i tira Passeig de Gràcia amunt fins arribar al carrer Aragó. Recorre aquest carrer fins a Plaça Espanya. Personalment aquest és el tros més pesat, ja que és on trobes més aglomeració de gent. Un cop a Plaça Espanya però, comença el millor. Puja fins dalt de Montjuïc, i allà dóna una volta a l’Estadi Olímpic. Aquesta part és impressionant. Tens unes vistes de Barcelona molt maques. Després, baixa per l’altre costat de la muntanya fins arribar novament a Plaça Catalunya.

Tot i la seva llargada i la calor que fa normalment, és una cursa molt bonica de fer. La pots fer caminant o corrent, per tant et permet descansar quan ho desitges. A més, està a l’abast de tothom, qualsevol persona de qualsevol edat és capaç d’acabar-la.

Laura.

El dijous passat vam anar al saló de l’ensenyament, on ens van oferir una àmplia informació sobre els estudis que es podien realitzar a Catalunya. Personalment em va agradar molt, vaig trobar molt interessant tot allò que m’explicaven. Tot i que des de feia temps, ja sabia que volia orientar els meus estudis cap al món de la comunicació, va servir-me per resoldre petits dubtes.

Després de saber sobre les altres possibilitats professionals, vaig tenir més clar que el que m’agradava era el grau de Publicitat i Relacions públiques.

A final d’aquest any ja toca decidir el batxillerat que voldrem cursar, i també aquelles assignatures que seran vàlides a la selectivitat. D’aquí pocs anys hauré d’escollir una carrera i també la universitat. Són decisions importants ja que la professió a la qual et vols dedicar en un futur dependrà d’elles i de l’esforç i dedicació que els hagis donat.

Sandra

El crèdit d’aquest any m’ha fet reflexionar molt sobre el meu futur. Tot i que ja tenia clar que volia fer medicina, era una d’aquelles coses que dius sense pensar, simplement perquè te’n atrau algun aspecte.

Doncs bé, el fet és que aquest crèdit m’ha fet aterrar al planeta Terra. Tor el que abans era un somni, ara és un projecte. Ara per ara, tinc clar què vull estudiar, on i per què -sempre es pot canviar d’opinió, però penso que no serà el cas-.

Vull estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Per fer-ho necessito un 12 de les PAAU. Tot i que és una nota molt alta, amb esforç i predisposició tot s’aconsegueix.

El perquè de la meva decisió és el fet de pensar que en un futur no gaire llunyà utilitzaré els meus coneixements per ajudar els altres. Admiro totes aquelles persones que dediquen les seves vides a millorar i/o salvar les vides dels altres. També admiro a les persones que dediquen, encara que sigui mínim, un esforç per millorar aquest món i els habitants que hi vivim.

Joana

Aquest any el crèdit de síntesi ha estat molt diferent al de l’any passat. Per primer any en l’ESO, he fet un crèdit que m’hagi agradat, tot i l’esforç que ha requerit. Han estat 3 dies, els que el meu grup i jo hem estat treballant, i a més, l’exposició oral, que jo crec que ens ha sortit mot bé.

Com ja he dit, aquest ha sigut l’únic crèdit que m’ha agradat, perquè hem tractat el tema del nostre futur. Hem tingut l’oportunitat de preguntar a gent que està treballant o estudiant una cosa que, en un futur, és el que voldrem estudiar nosaltres.

Aquest crèdit, no només m’ha agradat pel temari, sinó que també m’ha agradat pel grup on he estat. Érem cinc persones contant-me a mi, a més em cauen tots molt bé i són grans amics meus. Els cinc membres del grup, som persones que no parem de fer el tonto, uns més que altres, tot i així, hem pogut finalitzar perfectament i espero que amb bona nota.

Només vull dir una cosa més, al dia següent de finalitzar un crèdit de síntesi, no ha d’haver classe, ja que el cansament és al·lucinant.

Martí

Cada matí quan m’aixeco i miro per la finestra veig les terres de casa meva amb tots els hivernacles plens de flors i hortalisses. Això m’omple de satisfacció, però a l’hora també m’entra un neguit al cos perquè penso que algun dia podríem perdre totes aquelles terres.

El meu pare fa temps que treballa de floricultor a la masia de Can Cañellas, on visc ara actualment. Aquestes terres, antiga propietat del meu avi i dels respectius avantpassats, han donat vida a una gran família i l’han fet créixer fins l’actualitat. És per tot això que estimo aquestes terres i no voldria canviar-les per res. Temo perdre-les perquè fa unes quantes setmanes m’he assabentat de que es vol fer una ampliació dels laterals de l’autopista C-32. Aquesta ampliació pot afectar a molta gent dels voltants que es dediqui a la pagesia i d’aquesta manera caure en la ruïna. Casa meva està ubicada a un quilòmetre de l’autopista i de moment no estem afectats, però molts veïns poden ser víctimes d’aquesta ampliació.

De moment em sembla que no ens faran fora, però més endavant per alguna altra causa ens trobarem sense res. Crec que per ampliar una autopista no t’han de donar una misèria de diners (que no són ni de bon tros el que val la vida i el valor sentimental de moltes famílies) per convènce’t i fer-te fora d’on vius

Xavier

Million Dollar Baby és una de les pel·lícules amb que Clint Eastwood va guanyar l’Òscar a millor pel·lícula. Fa poc que la vaig tornar a veure, a mi m’agrada molt, ja que els actor que actuen en ella són molt bons i l’argument és fàcil de seguir.

La pel·lícula tracta sobre una noia, en que la seva vida és un fàstic, i la única cosa que l’ajuda a aconseguir oblidar totes les seves penes és el boxa. Així, a partir de l’ajuda que aconsegueix finalment dels dos altres protagonistes, es dedica professionalment a boxejar. Ella va aconseguint pujar de categoria fins que en un combat pel títol de campiona, la seva rival li clava un cop que la fa caure i es dóna amb el costat del tamboret. A partir d’aquí, es queda paraplègica i s’ha d’estar la resta de la seva vida estirada en una llitera de l’hospital. Finalment, el personatge que fa Clint Eastwood la desconnecta de la màquina que està connectada i ella mor.

En aquesta pel·lícula, Eastwood vol transmetre l’amor que dóna un pare a la seva filla i l’amor que dóna una filla al seu pare. Això ho aconsegueix, encara que els personatges en la pel·lícula no siguin familiars, pel fet de que ells estan units des del moment en que es comencen a estimar, fins al moment en que ella li demana que la desconnecti de la màquina. També es demostra la importància que hi ha en veure com la protagonista vol ajudar amb els problemes que té cada membre de la seva família. En una d’aquestes ajudes, li compra una casa a la seva mare obesa per tal de que pugui viure amb la família en aquella casa i no en la caravana en la que viuen. Tot i així, ningú de la família accepta els detalls ni les ajudes. I per acabar aquesta anàlisi, a mi m’agradaria comentar una escena; l’escena és quan ella està a l’hospital paraplègica. Al cap d’unes setmanes, arriben els seus familiars per veure com està, però que realment han anat a allà per anar a DisneyWorld. Així, es pot demostrar la importància que dóna la família a la seva pròpia germana i filla, i com que, encara que ella hagi intentat ajudar-los, ells només van a allà perquè volien anar a DisneyWorld i també perquè volien que els firmés el certificat de que la casa comprada per la filla passés en mans de la mare.

En definitiva, aquesta pel·lícula és una de les millors que he vist, i m’agradaria que tothom que la pogués mirar, que es fixés en els detalls petits, perquè cada detall de la pel·lícula és important per captar el missatge que Eastwood vol transmetre als espectadors.

Ricard

Aquest any el crèdit ha sigut molt diferent, per primer cop l’he fet d’alguna cosa que a mi m’interessava.

Recordo el de l’any passat, en que havíem de preparar un viatge a Itàlia. Potser no ens vam organitzar bé o potser va faltar temps però la cosa és que vam acabar l’últim dia i gairebé no vam tenir temps de preparar la presentació. Tot i això ho vam fer bastant bé, guardo un bon record d’aquells dies.

Aquest ha sigut un crèdit molt divertit, hem rigut molt totes les amigues. El dissabte vam quedar a casa de la Judith i ens vam estar gairebé tot el dia treballant. Quan era la hora de marxar, la Júlia i jo vam sortir de l’estudi. De sobte vaig veure que la Júlia obria la porta d’un armari i deia: “es surt per aquí no? Adéu!” i de repent es gira per sortir per la “porta” i se n’adona de que allò és un armari. Vam riure una bona estona. Desprès vam posar serietat a l’assumpte i finalment avui hem fet la exposició oral. La veritat és que ens ha anat bastant bé. Jo no estava ten nerviosa com els altres anys, anava relaxada ja que hem pogut practicar la exposició un parell de vegades. Però un cop allà davant m’he posat bastant nerviosa; jo no volia que se’m notés així que he intentat actuar amb naturalitat. Quan he acabat, les meves amigues de l’altre grup m’han dit que ho havia fet molt bé i que els nervis no se m’havien notat. Me n’he alegrat molt perquè ha sigut un gran esforç.

Per acabar m’agradaria dir que encara que als crèdits s’hagi de treballar sempre hi ha temps per passar-s’ho bé i riure.

Andrea Morell

Avui el meu pare m’ha castigat per dir una mentida i per això he decidit fer aquest escrit.

Mentir, suposo que ja ho sabeu, està mal fet, pero a vegades és millor mentir que dir la veritat. És molt diferent mentir perquè no vols fer una cosa, o mentir perquè no vols perdre l’amistad que teniu entre vosaltres.

Hem de saber que si ens descobreixen que estem mentint  podríem acabar més malament que dient la veritat. També hem saber que si ens surt bé no passa res i tot segueix com si no hagués passat res.

Per mi mentir també és quan saps una cosa que a l’altre li pot afectar molt més que ho descobreixi per ell mateix.

Pel que es veu molta gent prefereix arriscar-se .

Àlex

Un lloc amb unes vistes precioses. Sobretot de nit. De nit tot il·luminat, és impossible descriure-ho.

Al mirador pots anar amb algú que estimes. Ja que les vistes son precioses. On dos enamorats poden anar. El noi per impressionar la noia. La noia es queda bastant impressionada. Sobretot quan vas pujant. Passes pel bosc, amb tots els arbres, amb tota la naturalesa. I, després el mirador. Vistes que, des d’on et mous, de dia no les pots veure.

Un lloc on et pots animar. Deixa de banda per uns minuts els teus problemes.

Clàudia Gómez Sillero

Som les persones els únics éssers que podem pensar? som nosaltres els únics que podem extreure conclusions? N’estàs segur? Quina és la capacitat que ens caracteritza?

Jo crec que vertaderament si que hi ha una sèrie d’aspectes que ens ensenyen que les persones pensen, però quins són que podem extreure conclusions, relacionar-nos, viure com si estiguéssim per sobre del món que ens envolta. Però i si aconseguíssim que un robot ens respongués a una sèrie de preguntes de forma coherent. Com això és un problema i la tecnologia actual no ens ho permet, però i si un robot fos com una persona, i si anés aprenent las coses a mida que se li va ensenyant. Seria això possible si creéssim a un robot que es programés a ell mateix, i a mida que se li va parlant ell anés aprenent el que li anéssim dient. Les seves respostes tindrien coherència.

La meva pregunta és si responguessin amb coherència voldria dir que tenen la capacitat de pensar? La meva opinió és no un ésser que pensa és aquell capaç de parlar amb coherència i tenir imaginació pròpia sense que ho hagués hagut de sentir anteriorment.

El llibre de gènesis de l’autor Bernard Becket ha estat el que m’ha inspirat escriure aquest relat, us el recomano.

Raul

T’estimo és una paraula, que tothom té dret a utilitzar, però hi ha gent que la malmet. Hi ha gent que diu t’estimo, com qui diu ”hola” a un desconegut, i aquesta gent fa perdre cada cop més el significat d’aquesta paraula.
Hi han diverses maneres d’estimar… que totes són certes, l’amor que sents per a un familiar, un pare, una germana… però també existeix el que sents per una persona, que és com de la teva família però sense llaços de sang, sinó els llaços que has unit amb el temps i la confiança. Un amic.
Existeix però, un tipus de persona que li dona un significat totalment diferent al mot ”estimar”. Una persona a qui, en dedicar-li aquest mot, no li estàs dient només una paraula. Una persona que per ell pot significar una vida, un motiu més per viure, un motiu per somriure i sentir-se feliç… Una forma d’entendre que es sent correspost… Però per dedicar-li a algú aquesta paraula, no es pot escollir a qualsevol, donat que ha de ser algú especial… algú que no només esta allà quan estàs bé, o per necessitat, sinó que es troba allà més vegades per aguantar-te, per fer-te sentir bé, o fer-te sentir especial a la resta.

Ariadna Gelambí

Pienso que un verdadero amigo es aquel que entra cuando todos los demás se van o también es aquel que esta contigo cuando lo necesitas, aunque a veces a aquella persona le gustaría estar en otro sitio.

Casi siempre hay personas que entran y salen de tu vida a lo largo de los años. Pero siempre los verdaderos amigos dejan huellas en uno mismo a lo largo del tiempo.

Pero también podemos decir que cree en ti aunque tú hayas dejado de creer en ti mismo.

A lo que me refiero y a lo que quiero transmitir en este texto es que yo creo que para crear un verdadero amigo (amistad) requiere de mucha dedicación y muchísimo tiempo.

Tonny

Molts cops, he pensat que estar fantàstica en qualsevol situació no pot ser complicat amb estilistes i grans firmes a la teva disposició. Però he llegit en una revista de moda un petit escrit anònim i m’ha obert els ulls. Les noies que surten a les fotografies que l’escriptora ha fet, són noies que estaven caminant per el carrer i no els hi importava fer-se una sessió. Elles apareixen elegants i triomfadores, però portar tots els modelets amb tanta seguretat no deu ser fàcil. El bon gust per vestir-se és el que fa que es creïn tendències.

M’he adonat de que no només el mèrit se l’emporta el dissenyador que ha creat la samarreta, el vestit, els pantalons, les sabates, etc. Sinó elles mateixes que ho llueixen, sempre amb un gran somriure. Aquest detalls sempre els observo. Quan vaig per el carrer, em fixo en la roba que porta la gent i intento treure una idea per poder combinar-ho amb el que jo tinc. M’agrada tenir un model per poder-lo seguir, la moda.

Alba Larrosa

Sóc un noi que em costa bastant expressar les meves opinions, em costa molt buscar la part filosòfica de les paraules i expressar-la.
No estic del tot content amb els comentaris que ens publiques dels nostres escrits. En cap moment, estic criticant la teva manera de corregir i opinar, bàsicament jo crec que és la teva manera d’expressar el que et transmet.
Sé, que també valores el nostre esforç, però m’agradaria, que a la gent que li costés més expressar-se, siguessis una mica més optimista. No puc dir que només valores negativament, perquè tinc algun escrit que l’has valorat més positiu que negatiu.
Segons el títol, és la meva manera de dir, que valores amb un llistó una mica alt; això no és dolent, perquè ens vols fer aprendre i treure el màxim profit i fer l’ús correctament de les paraules.

Gerard Sánchez

Per fi torna la primavera! L’època on moltes plantes floreixen, torna el bon temps, els dies són més llargs i fa un solet que et posa de bon humor, i t’omple d’optimisme. Quan fa bon dia és més fàcil aixecar-se del llit, fa menys mandra, no sé per què. La primavera ha començat avui mateix, 21 de març per això he decidit escriure sobre aquest tema. L’única cosa que no m’agrada de la primavera és que també plou sovint, i quan plou no es pot fer gaire cosa, t’has de quedar algun lloc tancat o a un espai amb sostre, almenys si no et vols mullar. Però tot i això és una bona època perquè saps que després ve l’estiu que és encara millor. Espero que la disfruteu!

Pol

Les dues de la matinada, quan per fi ja aconsegueixo adormir-me, sento uns sorolls que em molesten, de cop em desperto i entre la foscor distingeixo una silueta. En una mà porta una petita llanterna i a l’altre un coixí, però estic tant adormida que no aconsegueixo deduir qui és. De sobte, una veu que em diu: -Puc quedar-me a dormir aquí? és que ha entrat un mosquit a la meva habitació i no em deixa dormir.
I, sense forces per respondre em torno a adormir.

Però per mala sort no s’acaba aquí. Torno a sentir un altre soroll, però aquest cop és completament diferent, molt agut. És el d’un mosquit que ha entrat per un petit espai de la porta.

Tres quarts de vuit de la matinada, l’alarma del despertador comença a sonar cada vegada més fort, fins que l’apago d’un cop. Amb prou feines m’aixeco del llit i, als meus peus em trobo un matalàs estirat al terra i el meu germà dormint.

És com si tot això hagués estat un somni, aquella nit se m’havia fet molt llarga.
Ja ho diuen que els bons moments passen voltant,però en canvi els dolents se’t fan eterns.

Clara Battestini

Al principio, aguantábamos como podíamos. Cada vez que pasaba esto sentía como la sangre corría por mis venas y esa gran impotencia, ya me estaba empezando a cansar. En mi cabeza solo existían preguntas sin respuestas; ¿Por qué mama no denuncia a papa?, ¿Por qué sigue permitiendo que esto pase?, ¿Cuánto tiempo aguantaremos?

Era miércoles y me desperté mas temprano de lo habitual, tenía una sensación rara y de repente, justo cuando iba a reflexionar sobre la situación en la que me encontraba, me pareció escuchar a mi madre llorando. A decir verdad no me extraño que estuviera llorando, lo que me sorprendió fue que lo hiciera a esas horas de la madrugada. Me levante y decidí que la situación no podía continuar así. Me vestí, encendí la televisión y deje que se hicieran las siete. Deje a mis hermanos pequeños en el colegio y seguidamente me fui al mío.

Las horas se me hacían interminables, y lo único que tenía claro ese día era lo que iba a hacer después de clase: acudir a la policía. Todos los problemas se iban a terminar. Yo se lo había pedido millones de veces, le había dicho que ella no merecía eso, e incluso en una ocasión casi la convencí, pero el miedo dominaba su rostro, así que a pesar de mis doce años de edad comprendí que era yo quien debía tomar medidas. Pase toda la mañana sumergido en un mar de pensamientos, y estaba tan concentrado que ni siquiera me entere de la presencia de dos agentes policiales hablando con la profesora, levanté la cabeza y observe en los rostros de los adultos que había algo fuera de lo normal. Rosa, la profesora se me acercó y me dio la peor noticia que jamás he recibido. En ese momento, mi mundo se derrumbo, salí corriendo de la clase y corrí todo lo que pude, pero mis piernas empezaron a flojear, aquella sensación no se la deseo a nadie.

Han pasado dos años, seis meses y catorce días desde la tragedia, mis hermanos y yo estamos con una familia de acogida asignada por el estado, y la persona que un día fue mi padre cumple condena por el asesinato de Estefani Muñoz Sanchez, mi madre.

A pesar de los años que pasen, la pesadilla jamás terminará ya que no se que nos deparará el futuro a mi y a mis hermanos, nunca volveremos a ver a nuestra madre, y el remordimiento de no haber actuado antes siempre permanecerá en mi cabeza.

Mami, lo siento. Siempre te voy a amar.

Borja

Per fi s’ha acabat aquesta setmana. Ha sigut una de les pitjors del curs. Quasi cada dia teniem un maleït examen. A sobre avui he fet un control de socials que era molt important i no m’ha anat com per tirar coets. Per sort, la setmana que ve tenim l’últim examen del trimestre, el de matemàtiques. En aquest no s’ha d’estudiar, però s’ha de practicar i saber-ho fer tot bé. Això no és tot, també hauré de fer el meu currículm, inventar-lo. No és pas una feina fàcil, ja que es necessita revisar-ho uns quants cops abans d’acabar-lo si volem que estigui el millor possible. Me n’oblidava, també haig de fer un resum de socials d’un tema sencer, i encara que no sigui difícil s’hi ha de dedicar una bona estona. Ara estic fent una redacció per al bloc, que l’hauria d’haver enviat la setmana passada però amb tants controls no he pogut fer.

Aquesta és una altra, el dijous de la setmana que ve tenim una sortida al saló de l’ensenyament. I encara no sé que vull estudiar. El que sí que crec, és que ha de ser una carrera de lletres, ja que ara estic fent l’itinerari tecnlògic i m’està costant bastant. El que se’m dóna pitjor és física i quimica, no hi ha manera. En tecnologia vaig bastant bé sempre i quan no siguin problemes. Ara puc descansar una mica però no puc perdre el ritme, sinó les passaré canutes.

Jaume Abril

Enteneu el món? Jo no entenc la gent que viu en éll. Quan naixem, tots ens fan carícies, estan atents a nosaltres i ens miren cada instant perquè no ens passi rés. Arriba un moment on les coses canvien, la guarderia, allà ens deixan sense la vigilància constant, sense tenir els ulls fixos paternals damunt de nosaltres, i també en aquest lloc, tenim les nostres primeres baralles per una joguina, el nostre primer trau, i en aquest lloc tan estrany per a nosaltres, ens ensenyen que els ulls que ens seguiran mirant seran el dels amics. Ara són ells, els que no apartaran els ulls de nosaltres, i encara que els amics aniran canviant al llarg de la nostra vida, seran els ulls de cada un d’ells els que ens vigilaran per a que no ens passi rés, encara que ens pasaran coses.

Aquest punt, on els amics es converteixen en la nostra mà, siguin com siguin, ens fa pensar que tenim dret a descriure què és l’amistat. Però no tot es tan bonic com als contes, i cadascú defineix amistat d’una manera diferent; ¿Creieu que aquest és el problema?

David de Paz

Para mi el significado de la música es que cuando necesito estar sola, cuando necesito sentir algo que no sea alguien, que me repita lo que he hecho mal o bien, las letras de cada una de mis canciones me hacen reflexionar en lo que hago para bien o para mal.

Cada letra del mismo autor o de diferentes autores me expresan un sentimiento.
Y si la canción no te acaba de gustar no llegas a sentir su significado. Pero cuando la canción que escuchas te gusta, entiendes su significado y sabes transmitir lo que te ha sucedido con lo que te dice la música.

Cuando estas alegre, una buena canción es un buen acompañante para sentirte todavía más feliz.
La mayoría de gente, cuando esta triste no escucha canciones que animen o que les alegren, al contrario, se cierran y escuchan todo tipo de canciones que expresan dolor, sentimiento… porque se sienten identificados con cada letra, con cada palabra…

En esta vida no todo es la amistad y la familia .. si no hubiera alguien que nos describiera lo que sentimos en cada momento de nuestra vida con una canción, creo que faltaría algo para acabar de llenarnos, nunca estaríamos del todo felices, porque cuando estás bien y una amiga te da una canción para que la escuches porque te la dedica, siempre llega más la canción, que no un regalo material que te ha hecho. Cuando tienes pareja y te dedica esa canción siempre te llena más esa canción, que te describe lo que él siente por ti. Cuando se te va alguien y escuchas esa canción, aunque duela escucharla como describe cada sentimiento que sientes en ese momento o que has sentido, para mi es lo que significa.

La canción es un sentimiento que nos ayuda siempre a ser mejores personas o a que alguien, o nosotros mismos expresemos lo que sentimos…no solo con las palabras.

Laura Masiques

Tú, siempre con un incontrolado genio. Siempre con tu voz chillona. Siempre con tus consejos de mujer fuerte. Tú, que todo te da igual, que te importan poco las apariencias, que bromeas con todo el mundo. Tú, que me criaste para ser valiente, orgullosa e independiente de todos. Tú, que me sermoneas constantemente y me indicas el mejor camino a seguir. Tú, que tuviste que dejar los estudios a los 12 años para trabajar y llevar dinero a casa. Conociste al hombre de tu vida a los 16 y te fuiste sola a la discoteca para estar con él, dejando de lado a tus amigas. Autosuficiencia es lo que corre por tus venas. Libre de seguir a nadie. Y me alegro. Si no fuera así, yo no estaría en este momento aquí.

Tú, que me consolabas cuando venía llorando del colegio porque los niños me insultaban. Y me decías: “No les hagas caso. Tienes que ser fuerte. Ya se cansarán.”. Cuánta razón tenías. Y cuánta razón sigues teniendo. Tú me enseñaste a no fiarme de nadie, a quererme tal y como soy, a ser fiel a mis ideales. Tú me levantaste cuando ya me había rendido y me hiciste prometer que no derramaría una lágrima más. Me advertiste sobre la vida, a veces miserable. Me concediste el derecho de cometer errores para aprender. Y lo más importante: me educaste desde la verdad. Algo muy valioso para ti. Y para mi también.

Mamá, hoy es tu cumpleaños y por falta de tiempo no te he podido comprar nada. Siempre me dices que no tengo por qué hacerlo, que tienes de todo. Pero no me sentiría bien si lo dejara correr. Sé que me apoyas a la hora de escribir y que te gustan mis escritos, así que creo que te gustará. Ya tienes 48 años, pero tu vitalidad es de una de 25. Sigues siendo como siempre: risueña, gruñona, un poco bruta, pero con un corazón enorme. Y espero que continúes así por mucho tiempo. Felicidades, mamá. No cambies nunca.

Arantxa

Com ja sabeu Japó acaba de viure un terratrèmol de 8,9 graus a la escala de Reichter que va originar un tsunami el qual va acabar amb tot el que es va trobar per davant fins arribar a la central nuclear de Fukushima. Va trencar els refrigeradors la qual cosa està provocant moltíssims problemes amb els reactors que han arribat a explotar o incendiar-se. Cal recordar el treball de 50 voluntaris que estan arriscant la seva vida per evitar fuges radioactives.

Japó està actualment devastat i els danys son incalculables, es parla de uns 10.000 desapareguts i 8.000 morts, xifres que podrien augmentar molt si esclatés Fukushima. Tan mateix els milers de desallotjats, famílies trencades, escàs d’aliments i subministres bàsics.

Els fets tràgic del Japó han obert el debat sobre la seguretat de les centrals nuclears i han fet canviar polítiques com en el cas d’Alemanya on han escurçat la vida útil de les seves centrals.

El futur japonès està es incert, hi ha por de un accident nuclear amb un país que ja va viure la tragèdia de dues bombes atòmiques. El que es clar es que al Japó li esperen molts anys de recuperació malgrat la ajuda internacional, la seva potencia econòmica, i el esperit de superació del poble japonès.

Borja

Com tots sabreu, el jugador francès del Barça, Eric Abidal, se li ha detectat un tumor al fetge en una revisió rutinària efectuada pel club. Per sort, ja va ser intervingut aquest dijous, i, pel que sembla, tot ha tingut una bona resolució.
M’agradaria afegir que ahir, la televisió nacional de Catalunya, TV3, es va comportar molt solidàriament dedicant-li el partit i el programa posterior, el Hat-Trick a l’Abi.

Bé, el meu propòsit amb aquest escrit, és que tot el que la majoria de la gent hem sentit per aquest esportista d’èlit, ho hauríem de fer també, per a totes aquelles persones que han patit o estan lluitant per vèncer un càncer.
Finalment, agrair a tots els jugadors de futbol que han donat suport al francès i enviar un missatge d’ànim al Japó, país el qual ha sofert la catàstrofe més gran, des de la Segona Guerra Mundial

Àlex

Avui he tingut un dinar amb la meva família de part de pare. Abans ho solíem fer cap de setmana si cap de setmana no, però últimament els fem només per ocasions especials. Bé, aquest cop hem fet el dinar perquè venia la meva cosina Agnès, que des de fa uns anys viu a Madrid.

Encara que ha sigut un dinar normal, molts records m’han vingut al cap quan m’han recordat que l’Agnès tornaria a viure a Cabrils, com quan les dues érem petites. Des d’aquell moment m’he adonat de com canvien les coses en poc temps … Ara, en lloc de ser dues cosines, en som quatre i en acabar de dinar és la Gal·la, la petita, qui ens ha d’arrencar de la taula per anar a jugar, quan abans, tot just ens menjàvem un plat ja estàvem a la nostre habitació jugant. És cert que el temps passa i tot canvia… A vegades cap a bo i a vegades cap a dolent, però sigui com sigui, ens separin 10 o 600 km, la família és la família. I ens agradi o no són els únics que SEMPRE estaran al teu costat i t’ajudaran si ho necessites.

Claudia

La setmana passada, quan vaig fer l’últim escrit, vaig esmentar que havíem de fer el treball de recerca i jo encara no ho tenia decidit.. Bé, crec que ja ho tinc casi clar, gràcies a un questionari que ens han fet fer per anar a El Saló de l’Ensenyament, per començar el treball de recerca.
En el questionari, s’hi reflectia en un gràfic el que més t’agradava o interessava, i els camps que tenien un percentatge més elevat eren el de Comunicació, el Jurídic i el de Noves Tecnologies. Tots tres m’agraden, però em decanto més per la Comunicació i el món Jurídic. En la Comunicació, podria estar rere una càmera, com ja vaig dir, o presentant un programa de televisió, però crec que té menys sortides, hauria de tenir un “enchufe”, així que, em queda el món Jurídic, que també m’agrada molt, podria anar “de traje”, com també vaig dir, sempre mudada, i ajudar a la gent a solucionar els seus problemes en un bufet. Fer tràmits, representar una empresa important.. són coses que m’interessen i espero algun dia poder fer, després d’haver estudiat.
I sentir aquella coneguda frase de: “¡Orden en la sala!”, ja sé que és probable que no la diguin en mig d’un judici, que és una frase de moltes pel·lícules americanes, però em fa gràcia.
Si la sento i aquesta web encara existeix us ho faré saber!
Espero que el dijous 24 d’aquest mes es dissipin els meus dubtes, i d’una vegada tenir-ho clar.

Nabila

Avui recordo els dies de setmana blanca. No em puc queixar, m’ho vaig passar molt bé. Encara que no fos amb les meves amigues, ja que vaig anar-me’n fora amb la meva mare, la meva germana i la seva i el fill d’aquesta última. Vam viatjar a Múrcia però del que vull parlar és de l’última part, quan tornàvem; L’oceanogràfic de València.

Jo ja hi havia anat quan era més petita. Farà quatre o cinc anys. Em vaig enamorar d’aquell lloc! I tornar-hi va ser com recopilar dins la ment imatges i records que ja eren borrosos i casi els tenia oblidats. A més, anar-hi amb la companyia de dos nens petits ajuda gratament a reviure aquelles emocions que se’t desperten en veure un tauró o fins i tot… a Nemo!
Després estava en Marc, el meu cosí petit, que obria els seus ulls blaus com plats quan descobria un d’aquells peixos que s’amaguen sota la sorra.

Deixant de banda que, sense voler-ho, vam escollir el pitjor dia del mes de febrer per anar-hi, -ja que plovia moltíssim i les sabates que portàvem tots van quedar xopes. Per tant vam haver de comprar-nos-en unes de noves-. Però deixant de banda això i que tots vam agafar un refredat o si no vam estar a punt, va ser un molt bon viatge de setmana blanca.

És que no hi ha viatge de veritat sense aventures.

Ah! He mencionat que també ens vam equivocar d’Hotel?

Maria

Quan era petit sempre em va agradar la guitarra, perquè els meus cosins cada vegada que venien a visitar-me tocaven una cançó, ja que jo no podia fer-la servir perquè no en sabia gens, a més la meva il·lusió des de petit era aprendre a tocar la guitarra.

Hi va haver un dia que vaig decidir agafar la guitarra dels meus cosins, i em vaig adonar que com tenia els dits molts petits no hi arribava a l’ultima corda, vaig decidir tocar amb les cinc cordes primeres. Fins i tot em vaig anar acostumant, mentre el temps anava passant va haver-hi un dia que els meus cosins em van descobrir en la meva habitació amb la seva guitarra i em pensava que es cabrejarien, però van fer tot el contrari: em van dir que tocava molt bé. Em vaig relaxar molt del pes que em treia damunt, llavors van decidir ensenyar-me més del que jo sabia i em vaig sentir molt content.

Mentre el temps anava passant, cada vegada anava aprenent més i més fins que un dia ells em van corregir que vaig cometre un error en acostumar-me a tocar amb les cinc cordes primeres, llavors em van començar a explicar que no és que no arribi, el que passa és que he d’aixecar mes la mà per poder arribar a la sexta corda.
Una vegada que vaig aprendre vaig decidir donar-li una sorpresa als meus pares de tocar-los una cançó

I es van sentir molt orgullosos de mi. Aleshores van decidir apuntar-me a un curs de guitarra i a més encara estic en el curs i cada vegada m’adono que vaig aprenent més i més.
Per això sempre toco la guitarra quan tinc temps lliure i també és una escapatòria que busco sempre. A més estic molt content amb la meva il·lusió que es va anar complint.

Tonny