LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

– I tu, ¿qué quieres ser de mayor?… Nunca he sabido qué contestar. Como la gente que me miraba me hacia mala cara esperando una respuesta, les decía que queria ser feliz. Se echaban a reír y a mí no me hacía mucha gracia… no sabía qué quería ser.

Antes de asistir a la excursión del “Saló de l’Ensenyament”, había pensado en algunas profesiones como criminóloga (me gustan este tipo de cosas con enigma), mosso d’esquadra, detective privado (aunque parece un poco de película) o varias profesiones procedentes de la rama de medios audiovisuales como: fotógrafa, cámara, documentalista, realizadora de televisión, técnica de sonido…

Fueron unas horas duras: estaba lleno de gente y tenías que guiarte tú sola. Recuerdo que a la media hora que llevábamos en esa especie de nave industrial con paraditas ya tenía una sobredosis de información en mi cabeza. Por ahora no lo tengo aún muy claro… Espero decidirme rápido!

Aina

Sona el despertador. El cap em dona voltes, estic molt cansada! Miro l’hora i són les vuit del matí. Apago el despertador i em torno a estirar, però al cap de 5 minuts ja m’està picant a la porta la meva mare. Ve a despertar-me…

Així és com em vaig despertar jo el dissabte desprès del viatge de final de curs. Mentre la majoria dels meus companys seguien dormint per recuperar la son dels últims dies, jo em vaig vestir, vaig esmorzar i vaig anar cap a la perruqueria. Tenia un casament al migdia i havia d’estar preparada abans de la una.

Durant l’estona de la perruqueria vaig poder relaxar-me i descansar, però per poc temps, ja que desprès d’això em vaig dirigir a casa meva per vestir-me i maquillar-me a corre-cuita.

El casament es va allargar fins les 10 de la nit i si m’oblido del mal de peus degut als tacons o de la son, que feia que no m’aguantés de peu, tot va anar fantàstic. La cerimònia no va ser molt llarga però si molt emotiva i desprès vaig poder gaudir d’una bona tarda amb amics meus que no acostumo a veure sovint. Per tot això, va valdre la pena despertar-se d’hora.

Judith Maltas

El meu avi tenia càncer, fa un any i mig o una cosa així que li van diagnosticar. Fins ara li havien pogut anar frenant, però per setmana santa va empitjorar. El càncer estava massa escampat, cada cop li diagnosticaven a més llocs i els metges ens van avisar de que li quedaven dos o tres anys com a molt, el temps que poguessin anar provant noves quimios i endarrerint el procés. El cas es que aquesta malaltia també li provocava febres i altres conseqüències i malgrat els calmants i medicaments que es prenia, cada cop es trobava pitjor. Els últims dies de festa, va començar a fallar-li el cervell. Aquest òrgan és l’últim que deixa de funcionar bé quan una persona està malalta d’aquesta manera. Aquesta vegada ja ens van dir que el diagnòstic canviava, li quedaven dies o hores. Va durar fins al 3 d’aquest mes.

Va morir-se dimarts, quan jo estava a Canàries, però jo ho vaig saber dimecres, el dia de l’enterrament. Va ser un cop, tot i que ja sabia que passaria. Després de pensar-hi unes hores, vaig decidir que, ja que no tornava a casa, valia la pena aprofitar els dos dies del viatge que quedaven i passar-m’ho bé. En tornar, el dissabte, vaig anar al cementiri a veure’l. El seu nínxol atapeït de flors i el matí de primavera assolellat que feia, no em van donar una sensació de comiat ni de res per l’estil, sinó com d’homenatge.

El meu avi, no l’oblidaré mai. Per molt que ara em costi d’assimilar els fets i d’alguna manera “no m’ho acabi de creure”, sóc conscient de que s’ha mort i de que ja no estarà a casa seva, ni acompanyarà la meva àvia a tot arreu com sempre, i de que ja no el veuré més. Ha sigut una gran persona que sempre s’ha preocupat molt de fer el bé i estic molt contenta de que hagi sigut el meu avi, he tingut molta sort.

Júlia

Mourinho, Mou, José, tots aquests i més, són el ventall de noms que podem atribuir a l’entrenador actual del Reial Madrid.

Aquest personatge, s’ha convertit, des de la seva arribada a la casa blanca, en el fürher d’aquest club tan “senyorial”. Ell, juntament amb l’ajut de la “Central Lechera” o premsa madrilenya, amics personal de Florentino Peréz (president merengue), ha desprestigiar tots els mèrits aconseguits pels culés.

Aquest modest entrenador portuguès, ha deixat de banda, el futbol o cap cosa que s’hi assembli, només dedica la seva feina a criticar i desprestigiar qualsevol cosa o acció que emprengui l’equip blaugrana.

Bé, també s’ha de dir que ha utilitzat els cinc clàssics per a repartir llenya, però sobretot, que no es pogués jugar a futbol. Un exemple a això últim que dic, és que a tots els clàssics, menys aquest darrer, ha acabat el partit sense els onze jugadors. Ens preguntarem, i “POR QUÉ” tot això sr. Mou?, segur que el nostre estimat traductor ens podria contestar aquesta pregunta, que tants cops repeteix.

Àlex

Dijous dia 14 d’abril, sóc realment feliç. Avui a primera hora del matí he realitzat el darrer examen. L’examen era d’història, jo diria que m’ha anat força bé o això és el que espero. Desprès d’aquest últim examen m’he sentit lliure i com si ja hagués acabat cronològicament el 2n trimestre. Ara m’esperen molts dies de vacances per desconnectar totalment.

En primer lloc demà comença la Setmana Santa (10 dies). Seguidament, Dimarts, tornant de Setmana Santa, hi haurà classe juntament amb Dimecres i Dijous, però Divendres comencen les festes majors de Vilassar de Dalt, les de primavera.

Un cop finalitzat aquest cap de setmana de gresca, la setmana entrant, ens esperen 5 dies a les illes Canàries, el nostre viatge de final de l’ESO. Espero poder gaudir en especial, del clima càlid de l’illa de Tenerife.

Si ens parem a observar durant 3 setmanes anirem 3 dies a d’institut. Per una banda és una bona forma de donar la benvinguda al bon temps. Però, per altra banda, no se si és bo tants dies de vacances, ja que, al tornar costarà immensament acostumar-se a la rutina. Malgrat tot, mai direm mai a unes vacances!

Andrea Mora

L’aigua, una beguda inodora, incolora i sense sabor (a no ser que sigui salada). L’aigua la podem trobar als rius, llacs i mars. Potser, el que acabo de dir no és res que ningú no sàpiga, però no tothom ho valora.
Molta gent es dedica a malgastar-la, naturalment aquesta gent no sap o no recorda què és tenir sequera o simplement que sense ella no podríem sobreviure.

Fa uns 4 o 5 anys aproximadament, jo recordo que no vam poder omplir la piscina de casa a causa d’una sequera. En aquell moment em vaig morir de la ràbia, jo volia la meva piscina. Però no era conscient que al mateix temps que jo em queixava, altra gent (que no feia falta que fossin de l’Àfrica o de llocs del tercer món), morien a causa de no poder beure aigua potable. Coses com aquestes et fan valorar més intensament facilitats i avantatges que tenim al viure en una país ‘’desenvolupat’’.

Andrea Mora

Com ja veu observar molts de vosaltres, va haver-hi un “tsunami” al Japó. Quan ho vaig veure em vaig quedar paralitzat , no m’ho podia creure! Personalment em va fer molta llàstima veure tota aquella gent afectada.

Un tsunami, ja sabreu, és un terratrèmol que es produeix a l’interior del mar, principalment en zones on els moviments sísmics són elevats. Això és el que ha succeït. Fins ara ja s’han trobat 10.000 morts i hi han milers de desapareguts i ferits. Aquest fet endavant el futur pot provocar una gran crisi, la pitjor desprès de la segona guerra mundial, ja que el tsunami ha deixat el nord-est sense electricitat. També ha arribat la informació que el terratrèmol ha afectat una central nuclear. Això ha provocat l’explosió d’un dels reactors, i s’han produït diverses fuites.

Estic trist i desconcertat, perquè aquest desastre natural ha deixat un gran nombre de persones deshabitades, sense feina, amb ferides que recordarà tota la vida, cosa que els costarà molt refer la seva vida.

Dono suport a tots els asiàtics que alguna vegada han patit una catàstrofe natural, ja que ès un fet en que ningú hi té la culpa i la gent no es mereix morir d’aquesta manera.

David.

Perdoneu-me per tornar a escriure sobre ” el dia de…” però penso que pot ser interessant explicar-vos perquè els evangèlics celebrem el dia de la mare avui, segon diumenge de Març i no com El Corte Inglés o l’Església catòlica.

Tot prové d’Anna Jarvis, una dona nascuda a la petita població de Webster, West Virginia. Filla d’Ann Maria Reeves Jarvis.

La família es va mudar a Grafton, West Virginia, quan ella era petita i es va graduar (1883) al que ara és el Mary Baldwin College.

La seva mare havia fundat els Clubs de les mares treballadores a 5 ciutats per a millorar les condicions sanitàries i de salut. També curaven les ferides, alimentaven i vestien tant als soldats confederats con els de la Unió amb neutralitat.

Al 12 de Maig de 1907, dos anys desprès de la mort de la seva mare, Anna va promoure un Funeral en Memòria d’ella i va començar una campanya perquè el Dia de la Mare fos una festa reconeguda en el seu honor.

Va ser el 1912 quan Anna Jarvis va registrar com a marca les frases “Second Sunday in May” i “Mother’s Day ” creant també la Mother’s Day International Association. Va ser molt especifica en la localització del apostrof (de la s). Ja que en anglès l’apostrof davant de l’essa es un posseïu singular, en canvi si la poses darrere l’essa seria un possessiu plural. Al posar-lo en singular es venia a referir al fet de celebrar i honorar a la propia mare. No com un fet general sino personal.

Però no va ser fins el 1914 quan la festa del dia de la Mare va ser reconeguda com a festa Nacional.

El 1920 Anna Jarvis ja estava disgustada davant del gir que havia donat la celebració, ja que sabia convertit en una comercialització de valors. Molta gent enviava a les seves mares un postal d’agraïment en comptes de passar temps amb elles.

Tant ella com la seva germana, Ellsinore, va dedicar tota la herència familiar a combatre en el que se havia convertit la festivitat.

Marie Jarvis mai es va casar i no va tenir fills va morir arruinada el 24 de Novembre de 1948 a West Chester, Pennsylvania .

Aquesta historia ens diferencien de l’Església catòlica que ha convertit aquest dia per honrar a la Verge Maria, mare de Jesús. I al Corte Inglés que l’utilitza com a eina de consumició.

Laia

6 de mayo. El sueño termina

Hoy es viernes. El cansancio está presente en todos nosotros. También la alegría de todos los momentos vividos y la tristeza por abandonar Tenerife se palpan en el ambiente. Sí, es el último día.

Hoy nos hemos levantado más tarde porque ayer estuvimos hasta las 4 despiertos. Hemos bajado soñolientos a desayunar para recuperar energías y comentar lo pasado en la noche anterior. Después de desayunar, tocaba rehacer las maletas y dejarlas listas para irnos. A las 10 todos estábamos preparados para hacer la última visita: los Lagos Martíanez. Estos lagos son un conjunto de piscinas de agua salada. Hay de agua fría, de agua caliente, con cascadas, profundas… Entre las 2 y las 2 y media, nos hemos dirigido al hotel para atacar el buffet libre. Personalmente, me he alegrado de poder comer en el hotel, ya que todas las excursiones duraban todo el día y el hotel nos daba un picnic soso y monótono.

A las 4, hemos cogido las maletas y nos hemos marchado al aeropuerto de Tenerife Norte. El entorno era de resignación: nos queríamos quedar, pero sabíamos que no podía ser. Pues bien, resignados y cansados, y muchos también quemados, nos despedimos del hotel, de la “guagua”, de las “papas arrugás”, del “mojo picón”, de la eterna primavera, del mar atlántico, y del padre de todo Tenerife, el Teide. El viaje en el avión a transcurrido sin altercados. Ya con las maletas en nuestras manos, y con unas ganas locas de llegar a nuestras casas, nos dirigimos a coger el autobús de regreso al instituto. Grande ha sido la sorpresa y mucho más el cabreo que hemos cogido todos al saber que el autobús nos ha dejado tirados. Así que cansados, resignados, quemados, cabreados, y soñolientos, hemos tenido que coger taxis entre cuatro personas para llegar a nuestras casas.

En definitiva, nuestro viaje ha sido gafado por alguien. Aunque, a pesar de todos los inconvenientes que se nos han presentado, creo que nos lo hemos pasado muy bien y que ha sido una experiencia fantástica.

Arantxa

Dimecres 4 de maig. Puerto de la Cruz, Tenerife

Sol, l’intens olor a mar, sorra volcànica, l’esbojarrat atlàntic, humitat, calor. Penso que amb aquest breu recull d’adjectius ja us podeu fer una idea del nostre paradís personal. Bé, doncs avui dimecres l’hem dedicat a visitar el vessant sud de l’illa, una de les zones més àrides i seques.

Ja comença a ser una rutina i com cada matí ens hem llevat amb la trucada telefònica de la recepció. Un cop enllestits esmorzem, agafem el pic-nic i cap a la ‘’guagua’’. La nostra visita estava dirigida cap a la fauna, la flora i el relleu. Així doncs hem apreciat el Drago mil·lenari, un dels símbols de l’illa ja que els seus orígens esdevenen de l’època terciària, té mes de 3.000 anys! Es tracta d’un arbust de dimensions gegants i està format per ramificacions que s’han anat calcificant al llarg del temps. A continuació i ja parlant de temes de relleu, ens hem dirigit al mirador de Garachico, una població que va ser destruïda a causa d’una de les múltiples erupcions del Teide.

Uns quilometres més enllà xocàvem literalment amb els acantilats de Los Gigantes, uns immensos blocs de pedra, que com la resta de l’illa té origen volcànic. La calor en aquella vessant es constant i en baixar de la ‘’guagua’’ ens venia de gust un bany. Just al costat dels acantilats, no a més de mitja hora, es troba la platja de Los Cristianos, i sí, allà es on hem passat gairebé tot el migdia. Les primeres sensacions amb la sorra negra han estat impactants. Es lleugera i quan et mulles s’enganxa com mil dimonis. Com us deveu imaginar el microclima presenta una eterna primavera i tot i haver núvols, la xafogor i l’impacte del sol eren notables. En tornar a l’hotel hem gaudit de temps lliure i molts de nosaltres l’hem invertit en fer compres per la zona costera.

Desprès de sopar, i de tastar el bufet lliure que com cada nit està ple de menjar, hem tingut temps lliure fins la una, i jo personalment he gaudit d’un gelat amb les 4 persones que més m’estimo en aquests moments.

Carolina Castaño 🙂

Descobrint les Canàries

Dilluns, dia dos de maig. Són les 11:20 de la nit (les 00:20 a la península!). En David i jo estem asseguts al vestíbul mentre els altres gaudeixen de la llarga nit a les Canàries. Ara us explicarem com ha anat el nostre primer dia de viatge. Cap al migdia els seixanta alumnes de quart ens hem trobat a l’aeroport de Barcelona. Després de facturar i fer l’enze amb els porta maletes ens hem dirigit a l’avió que ens portarà a Tenerife. La decepció i indignació s’han notat al principi a les cares dels companys però desprès s’han anat dissipant (havíem d’agafar un avió a les 7 i mitja de la matinada i ens van canviar el vol per el de les 5 de la tarda, en conclusió hem perdut un dia).

En deixar l’avió hem tingut un entrebanc desagradable per part d’un dels nostres companys. La postura dels professors ha estat molt severa en un inici però finalment ha acabat en no res (per sort). L’estada al poble ha estat breu per falta de temps però ja s’han notat els aires càlids de l’illa. En arribar a l’hotel, hem tingut problemes amb el repartiment de les habitacions, com era d’esperar. Els grups s’han hagut de desfer i ens hem hagut de redistribuir. A la nit, hem tastat les interessants “papes” amb “Mojo Picón”, la salsa més famosa a les illes Canàries. Acceptable per ser del buffet de l’hotel però esperem provar-ne de millors.

A l’hotel gaudim de l’entranyable companyia dels nostres amics, els jubilats. S’alegren molt de veure l’ambient juvenil. Encara que quan passin unes quantes nits més ja n’estaran farts de tant de jovent. Però de moment la convivència és agradable. Així acaba el primer dia a El Puerto de la Cruz, on la primavera i el bon temps són eterns.

Emma Puig i David Barnet

Ja només em falten dos anys per iniciar una carrera universitària. La il·lusió de la meva vida seria poder estudiar medicina, com ho van fer els meus pares. Els meus pares em diuen que és més que una carrera universitària, perquè necessites el que tothom anomena tenir vocació.

El primer obstacle que hauré de superar és l’alta nota d’accés a la carrera de medicina. Aquest primer obstacle molts estudiants ja no el poden superar, quedant fora possibles metges amb vocació.

El segon obstacle que s’ha afegit últimament és la falta de feina. Sembla que ara, de cop i volta, sobren metges, però que hi ha menys malalts quan ha augmentat la població?. Probablement el país amb la crisi no pot cobrir l’assistència mèdica com ho ha fet fins ara.

Però jo m’he proposat superar aquests dos obstacles, perquè aquesta és la meva il·lusió. De moment no m’imagino fent una altra feina. I si tinc la sort de poder estudiar medicina, quan acabi la carrera desitjaria no haver de marxar d’aquest país per poder treballar.

Ariadna

Per què hi ha anuncis? Tots ho sabem, per donar-se a veure, perquè la gent compri el producte que s’anuncia.

Sabem però la força real que exerceixen els anuncis sobre les persones, sobre tota la població? Sí, però no ens hi hem parat a pensar mai potser. Qualsevol anunci, des d’una simple enganxina fins a un anunci de televisió, té la intenció de fer-nos canviar la nostra manera de pensar, perquè nosatres fem el que ells volen que fem.

És difícil no canviar la forma en la que pensaves abans de veure l’anunci, ja que aquest ens fa raonar en el producte que dona a conèixer. Cosa que ens fa extreure’n certes conclusions per simples que siguin ens fan canviar la nostra manera de pensar, encara que no sigui la que ells volien. Fent-nos canviar la manera de mirar el món.

Raul

Demà, ens anem de viatge de final de curs a Canàries. En teoria, havíem d’estar-nos cinc dies sencers, però l’últim dia de classes abans del viatge, ens van informar que només hi estaríem “4 dies”.
Això és degut a que el vol, en lloc de sortir a les 9 del matí, surt a les 5 de la tarda. Per tant, perdem 8 hores més les 3-4 que dura el vol.
Tot i que amb la informació que tenim és difícil saber de qui és culpa, em sembla indignant que havent perdut quasi un dia sencer, no ens tornin una part del diners que hem pagat. Crec que en aquests casos ha d’haver-hi algú que tingui i assumeixi la responsabilitat final. Només espero que l’ institut parli amb l’agència de viatges i ho pugui arreglar.

Gerard Lombarte

El món del consumidor d’avui dia en el qual estic inclòs està molt bé. Un consumidor pot trovar el producte que ell vulgui, es podria dir, des d’una olla per cuinar fins a una avió, tot però a un cert preu. El preu dels productes varia depenen de la qualitat, de la má d’obra i del guany per producte que en vulgui treure el vendedor. Fa això al consumidor d’avui dia feliç? Podríem dir que sí, però estariem dient la veritat? Potser si, ja que aquestes persones tenen el que volen i més. Però tot això de comprar els fa deixar de pensar en que comprar tenir riqueses no és viure millor, hi han altres coses com portar-se bé amb la gent, ajudar a casa o a fora, tenir salut … que segurament són més importants. A més hi ha tota la mà d’obra barata que s’utilitza per a fer aquest productes, les quals a vegades acaben explotades. Finalment parlem del seu propi món en el qual hi viuen, del qual s’en estan aprofitan de manera desmesurada. Es creuen que els recursos són il.limitats o es fabriquen instantaniament, ja veurem que pasa quan s’acabi el petroli per exemple, o continuin extingint-se d’aquesta forma las espècies. El seu món acabara destruit per ells mateixos.

Raul

Demà ens anem de viatge a les Canàries. Seran uns dies per desconnectar, relaxar-nos i divertir-nos però sempre tinc un problema amb els viatges, la maleta. Sí, aquell trasto que portem sempre a sobre i que si et pesa més de 20Kg et fan pagar. Doncs sí, per mi fer la maleta és un problema, no saps què endur-te perquè sempre penses: “I si em fa falta?”

Finalment, acabes agafant per a quatre dies 20 pantalons, 40 samarretes i un fotiment de roba més. Quan acabo de fer la maleta sempre penso que la meitat de la roba ni me la miraré però és clar, qui sap si em farà falta? Malament Judith, a veure si aprens ja d’una vegada a fer com el teu pare, que amb 4 samarretes i 2 pantalons ja fa.

Suposo que algun dia n’aprendré, quin remei, però fins que això passi hauré de conviure amb aquest problema de que cada cop que me’n vagi de viatge, la maleta sigui un joc de TETRIS de: a veure qui encaixona tot això…

PD: A pesar de tots els problemes, espero que tingueu un bon viatge i no feu la maleta com jo! Tot i que aquest any he batut el meu rècord: 14.2Kg!

Judith

Avui vull dedicar el meu escrit a la meva tieta, que quan tenia quinze anys es va quedar cega. Ella és de Madrid i va venir a Barcelona per operar-se. Durant l’operació els metges li van tocar el nervi òptic i des de llavors no ha tornat a veure.

Molts cops em paro a pensar que ara mateix si jo fos ella ja no veuria res i que només tindria quinze anys de “records visibles”. Molts cops em fa pena quan penso que mai no ha pogut veure el seu fill ni el seu marit. Tot i això cada cop que ens reunim en família i m’acosto per donar-li dos petons em diu que he crescut molt i jo sempre em quedo molt parada.

Sempre està contenta com si no passés res. I m’encanta aquesta alegria perquè tot i que té aquesta discapacitat ho veu pel costat positiu.

Andrea

Viure la vida i aprofitar el moment és el millor que es pot fer. Deixar de rallar-te per temes que no són importants, com la gelosia.

Ja sé que quan estàs amb alguna persona i l’estimes tens por de que marxi del teu costat, i per qualsevol motiu ens posem gelosos. Però si tu estàs amb aquella és perquè t’estima i tu l’estimes i has de confiar en ella. Jo també he estat gelosa… encara que és un sentiment que no m’agrada gens, ja que em feia sentir com una desconfiada i no ho sóc, però la por es fa ser persones diferents..

Ara és l’època d’enamorar-nos i començar a viure, i més d’una vegada ens faran mal amb temes d’amors, però si et passes el dia pensant en quan arribarà aquest dia, no gaudiràs del que realment val, com els teus amics, o la família, o els petits detalls… que fan que la nostra vida estigui completa.

Judith

Ahir 29 d’abril de 2011 va ser el dia internacional de la dansa.

La dansa és un art, una manera d’expressar-se. No és solament un moviment sinó tot el que amaga o porta darrere. Ballar és expressar els teus sentiments ja siguin de ràbia, d’emoció o d’angoixa, de felicitat o fins i tot d’odi, també d’amor… gràcies aquests pots ballar. Ballar no és fer quatre passes. És agafar el que tens dins i treure-ho a través del moviment.

Expressar-te. Quan balles, la gent pot arribar a sentir el teu sentiment sense ni tan sols coneixe’l. Quan balles només sents un so, el del batec de la música que passa a ser el teu batec. Aquests és el que et fa moure lentament quan balles ràpid.

La dansa és un somni del que no vols despertar o al que vols arribar. És el focus que s’encén per il·luminar-te dalt de l’escenari i així fer-te brillar. També és el desig que portes dins. Les ganes de continuar, d’arribar més lluny.

Hi ha gent que aprèn a ballar i gent que neix per ballar.

Laia

La setmana santa va ser una de les millors de la meva vida. Dilluns va venir la meva millor amiga de Manresa, la Cris, que venia a passar uns dies a casa meva. Va baixar a Barcelona i jo la vaig anar a buscar a l’estació de tren.

Vam passar la tarda per allà i a les nou de la nit vam anar al Teatre del Liceu a veure el David Bisbal, que feia un concert acústic. Era un dia molt esperat ja que teníem les entrades des de feia molt de temps. Ens ho vam passar molt bé i vam gaudir tal com ens ho havíem imaginat.

Dimarts vam passar el dia descansant i dimecres, el dia del meu aniversari, vam anar a una barbacoa que havien organitzat els meus amics. Va estar molt divertida. M’hauria agradat molt haver-m’hi estat més estona, però la Cris em tenia preparada una sorpresa i, per això, vam marxar més d’hora. Sens dubte, la sorpresa va ser fascinant, no m’ho esperava ni molt menys. I la veritat és que vaig ser molt feliç el dia del meu aniversari, gràcies a les persones que em fan feliç dia a dia.

Me’n duc un maquíssim record d’aquesta setmana santa que crec que em quedarà per tota la vida.

Laura

La setmana que ve ja és el viatge de fi de curs. El porto esperant des que vàrem iniciar aquest curs. Hem tingut molts problemes per fer-lo. Primer ens van dir que era possible que no el fessin pels problemes que havien causat els de 4t de l’any passat. Després que cap professor de la nostra tutoria hi volia anar i, per tant, que era difícil trobar professors que hi volguessin anar. També, vam haver de decidir a quin lloc aniríem, i hi havia gent que no volia anar al lloc que es va triar per votacions, Canàries. Però finalment, la majoria va cedir. I avui ens han dit que s’ha canviat la hora en que sortirem. Això ens ha afectat bastant, ja que ens perdem el primer dia dins d’un avió, i per tant, perdrem la primera excursió que teníem prevista. Tot hi això, estic content de que puguem anar de viatge amb els amics i passar-nos-ho bé.

En la meva opinió, les Canàries serà un bon lloc per anar de viatge de fi de curs, ja que parlen el mateix idioma, i per tant ens entendrem; el temps a allà és bastant bo i, com a mínim jo, espero que no plogui, i si és així, que la pluja no ens esgarri els plans que tenim fets; i, finalment, que serà un viatge per deixar la rutina diària i oblidar-nos per uns moments d’estudiar.

Ricard

No hi ha dret. No hi ha dret a que una companyia de vols faci el que vulgui. Que canviï l’hora d’un vol d’un dia per l’altre. Cada vegada fan més el que volen, cada vegada pots portar menys pes a les maletes. Ja no es pot portar res a l’equipatge de ma; és absurd no poder portar més de 100ml d’algun líquid, no sé que es pensen que podem portar en una ampolleta d’aigua!

La setmana que ve anem de viatge de fi de curs a Tenerife, i hi anem en avió. Anàvem a sortir a les 9 del matí, però avui els de Spanair ens han comunicat que ens han canviat l’hora del viatge per a les 6 de la tarda. És o això, o cancel·lar el vol i, per tant, no poder fer el viatge. No ens va bé! Perdrem tot el dia. Les activitats que teníem planejades passaran a fer-se al dia següent, i les que no puguen fer a l’endemà, cap al següent, i així. Si és que no tindrem temps lliure! Si ja abans en teníem poc, ara ja…

Però de totes maneres em fa molta il·lusió poder anar amb avió amb les meves amigues. Doncs hi ha que no han anat mai en avió i em fa gràcia poder estar amb elles la primera vegada. Crec que  tot plegat serà una experiència genial i inoblidable. Anar totes plegades a Canàries! Ho espero amb tota il·lusió i no hi ha dia en que no hi somiï.

Kim

El dilluns passat a TV3 van passar la pel·lícula Herois. Al principi em va fer una mica de ràbia que la fessin aquest dia, ja que normalment fan Polseres Vermelles i només queda un capítol perquè s’acabi. Aquest sentiment però, va canviar només començar la pel·lícula.

És una pel·lícula preciosa. Tracta sobre un publicista sense vida personal que només es preocupa per la seva feina. La pel·lícula té lloc durant un viatge a contrarellotge per arribar puntual a una reunió. Pel camí coneix una noia amb la qual, malgrat les seves diferències, acabarà connectant i recordant una època de la seva vida molt emotiva: l’últim estiu que van passar junts al poble d’estiueig. Durant la pel·lícula es van fent flashbacks que mostren el primer amor del protagonista, la lluita per aconseguir la cabanya màgica i moltes altres aventures. Al final de l’estiu el poble acabarà convertint-se en un pantà. Aquests records faran que el publicista es pregunti què n’és de la seva vida i si realment li agrada el que fa.

Al principi costa una mica entendre de què va ja que els viatges al passat fan que sigui complicat comprendre les dues històries paral·leles que es narren. Un cop diferencies les dues histories, tot és molt clar. El títol d’aquest escrit és la cançó del final de la pel·lícula. M’encanta i a més està molt ben pensada per al final de la pel·lícula. Crec que el que vol transmetre és que tot i que el poble ha desaparegut, l’amistat entre els de la colla mai es trencarà, sempre seran nens.

Laura Fernández

Fa sis anys que et conec i m’has ensenyat com ningú a riure i fruir de la vida. Hi ha poques persones en aquest món que saben treure un somriure quan més es necessita i tu ets una d’aquestes.

Has sabut fer-me enrabiar per qualsevol fotesa sempre que has volgut, m’has obligat a estudiar i esforçar-me tot i saber que jo no volia, m’ho has fet passar bé de festa i ballar fins la matinada… Riure’m de tu es una de les coses que més be m’has ensenyat a fer, sobretot quan recordes a cada moment lo guapo que ets i lo bo que estàs (ironia) i totes ens riem de tu. Sempre he pensat que es admirable la forma en la que vius la vida, sempre veient la part positiva de les coses i mai preocupant-te pel passat que algun dia hagi pogut fer mal.

Gràcies per tots els moments que hem compartit; campaments, classes a l’“acadèmia” amb la Sandra on poc anglès aprenem, els teus ‘bailoteos’ a discoteques rodejat de noies, les teves cançons de La Pegatina, el vídeo dels ‘hermanos mas reshus de Cabrils y Vilassar’, totes les tafaneries que ens has arribat a explicar i totes les tardes de divendres a casa l’Emma que per culpa teva acaben sent divertides.

I per acabar, la frase que no podria faltar: TU ME HAS ENSEÑADO A SER UNA LEONA, PICHURRI.

Gràcies per tot Jordi, t’estimo!

Mercè.

Ja farà uns quants dies d’això, però se’m va passar d’escriure-ho al blog. Vam estar fent un treball de recerca “busca’t la vida”, és un treball que vaig trobar molt interessant i que casi segur que ens haurà ajudat molt de cara al nostre futur. El vaig trobar molt interessant per algunes de les activitats que ens proposaven: per exemple, l’activitat de fer entrevistes a un estudiant i a un professional de la professió que vulguem fer quant siguem més grans.

Trobo que és una activitat molt encertada per aquest treball, perquè t’adones dels “pros” i “contres” de la teva professió. També et permeten resoldre molts dels dubtes que t’hauries pogut plantejar.

Primer, no m’agradava el treball, el trobava innecessari perquè pensava que no serviria de res, però, un cop finalitzat m’he adonat de la importància i la necessitat d’un treball com aquest per orientar-nos de cara al nostre futur.

Bruno

Són un quart de deu del vespre. Hi ha molta tensió a Mestalla. Un quart d’hora més tard, arriba el moment. Són dos quarts de deu quan l’àrbitre marca el començament del partit.

Amb un joc brut per part del Madrid, la primera part i la segona han estat bastant igualades, amb ocasions de tots dos rivals; fins que al final de la pròrroga arriba la tragèdia. Cristiano Ronaldo, encaixa un gol a la porteria de Jose Manuel Pinto, i tots els culers aficionats ens desesperem. Suposo, que els merengues, estaran satisfets d’aquesta victòria, ja que fa uns divuit anys que el Madrid no guanyava aquesta copa. No passa res!

Nosaltres, els culers, som optimistes, sabem que si ens volen eliminar de la copa d’Europa, hauran de suar sang i deixar-s’hi la pell.

Gerard

Cada dia quan vaig al llit m’adormo de seguida, no obstant ahir va ser diferent. A las 11 vaig anar cap al llit. No podia dormir i em regirava cap a un cantó i cap a l’altre del llit contínuament. M’avorria, les hores passaven lentes i no aconseguia adormir-me.

El meu pare algun cop m’havia dit que quan ell era petit i no podia dormir, visualitzava amb detalls alguna pel·lícula que li agradava, així doncs ho vaig fer, però no em va donar cap mena de resultat. La son no m’arribava. Més tard vaig començar a comptar ovelles, fins que a les 300 aproximadament vaig parar, ja que apart de que no funcionava les ovelles m’estaven atabalant. Finalment vaig optar per no fer res i esperar. No sé ben bé quan vaig adormir-me però va ser molt tard.
Per què no m’adormia? Potser la becaina que havia fet al migdia o la coca cola que m’havia begut m’havia tret la son. Qui sap, jo no ho sé pas..

Sandra Moradell

Després de deu dies de vacances, la tornada a l’escola ha estat més difícil que mai.

En arribar a l’escola, he parlat amb tots els companys de com els havien anat les vacances. Normalment les vacances sempre van bé a tothom i evidentment a tots els han anat bé. Però sembla ser que aquesta nit tothom ha dormit malament. Suposo que és perquè hem passat molts dies anant a dormir tard i ara costa tornar a la normalitat i agafar el ritme de cada dia.

Ha sigut un dia dur. A mi també m’ha costat bastant aixecar-me i mantenir-me atenta durant les hores de classe, tot i que és un dimarts. Els dimarts, per mi, són dies millors que els dilluns perquè falta menys per el cap de setmana i això m’ajuda. Però avui estava cansada i amb ganes de que s’acabés el dia. Tot i que sabia que seria llarg perquè, en arribar a casa, després de les classes de la tarda, havia d’estudiar.

Finalment s’ha acabat el dia i espero que demà sigui millor.

Marta

El bo s’acaba. Després d’una setmana de vacances, comença un altre cop la rutina.

Aquesta setmana santa ha sigut especial. Com cada any, els meus pares, la meva germana i jo, hem anat a Tarragona a passar uns dies amb la família. Dissabte 16 d’abril, vam anar a casa dels meus avis a celebrar el meu aniversari. Va ser un gran dia que, com tots els altres, no oblidaré mai. És en aquests dies quan te’n recordes més que mai dels familiars que falten, i també a adonar-te que has de viure cada dia com si fos l’últim perquè no saps el que pot passar l’endemà.

Diumenge vam tornar a Vilassar i vaig poder estar tres dies amb les amigues. Teníem previst anar a la platja cada dia, però com que el temps no ens va ajudar gaire, no vam poder anar-hi cap dia. Així que vam haver de canviar els plans que teníem i vam fer diverses coses: un dia vam anar a Barcelona a donar una volta; un altre vam mirar pel·lícules…

En arribar dijous, jo i la meva família vam marxar cap a Logronyo. Després de 5 hores de viatge, vam arribar al poble on ens esperaven (Ezcaray). Allà uns amics dels meus pares tenen un apartament, on cada any anem a passar uns dies amb ells. La veritat és que quan estem amb ells m’ho passo molt bé ja que ens coneixem de tota la vida, i sempre quedo amb els amics que tinc allà i anem a donar voltes pels camps, on veiem molts animals com vaques, ovelles… allà és un lloc on vius contínuament amb la naturalesa, i això m’agrada molt.

Marta

Em vaig llevar entusiasmat, perquè seria un dia especial. Vaig baixar a esmorzar i vaig marxar a l’escola com tots els dies. Tos els meus companys em felicitaven, ja que aquell dia feia un any que sortia amb la Marta.

En acabar les classes vaig marxar a casa. Vaig dinar ràpid, havia quedat per recollir el regal que li havia de fer a ella. Era un CD amb les nostres cançons que duia una fotografia dels dos a la part de sobre. També tenia pensat dur-la a sopar a un restaurant italià, l’apassiona la pasta. Feia dies que ho preparava, estava tot molt ben assajat, no podia fallar res. Però la Marta es va presentar abans d’hora a casa meva, desmuntant-me tots els plans. Per culpa d’aquest imprevist, no va anar segons el previst, malgrat això, puc afirmar que va acabar sent un dia perfecte.

La tarda, vaig haver de passar-la amb ella. I li vaig demanar al meu germà que portés un parell de coses al lloc on soparíem, ja que jo no podia.

Quan es va fer de nit, i va ser l’hora de sopar, vaig portar-la amb els ulls tancats fins al restaurant. Un cop allà vam seure a la taula que havia reservat i vam sopar. Després van arribar les postres, havia preparat un pastisset de xocolata. La cambrera el va portar a taula acompanyada del so de la nostra cançó. Va ser un moment màgic. Quan vaig sentir la música em vaig emocionar molt, tot i que ho havia preparat jo. Després de sopar, vam anar a l’Hemisferi Sud, una cocteleria. Allà estàvem a les fosques, fet que donava un ambient molt tranquil i romàntic. I al final la vaig acompanyar a casa.

Va ser un dia molt especial !!

Xavier

La setmana Santa és una setmana de festa que tenim a començaments del tercer trimestre. Com de costum tenim deures i exàmens tot just tornant d’aquestes “mini vacances”. Exactament 4 exàmens i una lectura de 185 pàgines.

El divendres 15 d’abril en acabar les classes vam sentir-nos alliberats de l’institut i només pensàvem en gaudir del temps lliure per anar a la platja, sortir amb els amics, prendre alguna cosa en una terrassa, etc. Ningú se’n recorda dels exàmens durant aquestes estones, però la realitat és que el temps passa molt de presa i ja només queden dos dies per tornar a l’institut, dos dies per preparar-me tots aquests exàmens i fer la lectura. Torna l’estrès. Me n’he adonat que sempre em passa el mateix, sempre ho deixo tot per l’últim moment i no faig les coses tal i com les hauria de fer.

Cada setmana santa, cada estiu, cada any em proposo el mateix: la pròxima vegada començaré a fer les coses abans. Però quasi mai ho compleixo, sempre trobo alguna cosa millor a fer i qualsevol distracció a l’hora de posar-m’hi.

Natalia

Quatre rodes, dos eixos i una taula, formen el meu skate. En utilitzar-lo em sentia viu, fora de l’òrbita, com si fos l’única persona capaç de fer-lo servir. M’envaïa una sensació de benestar, de pau i serenitat. Era com navegar sobre l’asfalt, sense obstacles que m’impedissin avançar.

Tot això feia que m’oblidés de tots els problemes i maldecaps que em preocupaven i, aconseguia que m’endinsés en un món on només hi era jo. Sabia que en baixar de l’skate tot tornaria a ser real. Els problemes i els maldecaps em tornarien a envair, apartant-me del meu món imaginari.

Aviat farà un any que ho vaig deixar. I ara cada cop més, necessito endinsar-me en el meu món, encara que només siguin uns segons, per tornar a sentir el que sentia.

Xavier

Les xifres rodones sempre són un bon pretext per a construir un comentari sobre un personatge o un esdeveniment: els cinquanta anys d’aquella persona, el centenari d’aquella situació històrica, els cinc-cents anys d’aquell esdeveniment, etc. El cas és que avui, vint-i-tres d’abril, el marcador del bloc ha arribat a la xifra rodona de trenta mil visites. Precisament avui, dia del llibre.

Ja sé que tan sols és una coincidència, però m’ha fet pensar que el bloc és un esforç més en defensa de la comunicació escrita i de la seva qualitat. Em direu que el bloc no és ben bé un llibre, però en plena revolució de les tecnologies de la informació, la definició de què és un llibre resulta força complicada. Deixant de banda les definicions però, el dia del llibre és el dia dels escriptors, i tots vosaltres heu fet d’escriptors i heu creat una mena de “llibre” col·lectiu.

Les xifres no ho diuen mai tot, però no per això deixen de ser importants. I és que trenta-mil lectors (encara molts siguin visites ocasionals) no són cap broma. D’altra banda, en aquest moment, aquest llibre vostre que no para de créixer és compost per quatre cents vint-i-set articles, cinc cents vuitanta-nou comentaris i cent cinquanta-una pàgines. Darrera de tot plegat hi sou tots vosaltres: vuitanta-un escriptors.

Enhorabona per l’efemèride, i feliç Sant Jordi!

Josep Maria

A finals del primer trimestre vaig fer una lectura optativa de català del llibre “Palestina, simfonia de la terra” d’Anna Tortajada i ara el torno a tenir com a lectura obligatòria de la mateixa assignatura. Me l’estic tornant a llegir per anar més ben preparat a l’examen i al mateix temps perquè és un llibre que m’ha agradat molt tant pel que diu com per la manera en que s’expressa l’autora.

“Palestina, simfonia de la terra” és un llibre en que es narra l’origen, l’evolució, i el procés del conflicte a Palestina. Crec que és un relat emotiu, per part de l’autora (que es recolza en la societat palestinenca), caracteritzat per la vida de dos personatges amb idees no gaire diferents. És un llibre molt recomanat en l’àmbit educatiu, i no només pel context històric sinó que també té una gran importància en la psicologia de l’adolescent en molts terrenys.

A mi m’ha agradat molt perquè no havia estudiat aquesta temàtica abans i trobo que és interessant. Moviments com les dones de negre, l’esperança de poder arribar a un acord amb els israelians, persones valentes de tots dos bàndols que defensen que el territori pertany a l’estat de Palestina, moments de tristesa, de felicitat, d’injustícia, de culpabilitat, de resignació, de rendició… Són aspectes de la vida a Palestina que porten anys resistint i suportant-se, els quals romanen al llibre d’Anna Tortajada.

En la meva opinió, crec que és un llibre molt encertat el qual recomanaria. En ell hi destaco la seva estructura, dividida en quatre moviments, com si fos una simfonia i la creació de la vida dels dos personatges, que ens acompanyen a entendre la història, rodejats per un ambient de guerra i injustícia on la música es converteix en el principal refugi de tots els problemes i en una porta a una nova etapa.

Aquest llibre m’ha fet veure que a la vida no tot són flors i violes (encara que ja ho sabia) i que s’ha de lluitar per aconseguir el que es vol, encara que al final no surti com t’esperaves. En el cas del relat recorrent al pensament de Mahatma Gandhi que està convençut que no hi ha camins que portin a la pau, sinó que la pau és el camí.

Xavier Cañellas Mestres

D’aquí unes hores farà uns mes que tinc la Mercè a la llista de persones bloquejades del meu compte al Facebook. Al principi, només era una broma, ella m’havia esborrat, i jo per empipar-la la vaig posar en no-admetre. L’endemà, a l’hora del pati, li vaig explicar a l’Adriana i ella com que ens coneix molt bé ens va dir que segur que no aguantàvem ni un dia i que quan arribéssim a casa una de les dues agregaria l’altra. Jo, que volia portar-li la contrària, li vaig dir que sí que érem capaces de fer-ho, que m’apostava un euro -ja sé que no és una quantitat gaire elevada, però estem en temps de crisi- a que aguantàvem un mes, del 23 d’abril al 23 de maig. Acte seguit, ens vam donar les mans, havíem fet un tracte. Jo havia de resistir un mes sense la Mercè, passar llargues estones d’avorriment, i ella igual. Per comunicar-nos ens havíem de trucar, i com he dit abans, estem en crisi, ho fèiem poques vegades.

Dimarts que ve, espero que l’Adriana porti l’euro que em deu, i que la Mercè no em demani part de l’euro… he guanyat l’aposta i a més, a partir d’ara podré parlar amb la Mercè!!!

Nabila, 19:36 de 22 maig.

No, no os voy a hablar ni de un dúo de cantantes ni de dos grandes actrices. Ana y Mía distan mucho de ser eso. Es más, ni siquiera son personas. Para aquellos que no lo sepan, Ana y Mía son los nombres con los que se refiere a la anorexia y a la bulimia, respectivamente. Pues bien, hace unos días, estaba buscando información detallada sobre estas enfermedades porque es un tema que me interesa mucho. Grande fue mi sorpresa al descubrir varios blogs de pro-anas y pro-mías (gente partidaria de estas enfermedades). En estas webs se da todo tipo de información y consejos para llegar a ser lo que ellas consideran una “princesa”.

La primera web que encontré se llamaba “Mis amigas Ana y Mía”. Debajo del título rezaba la siguiente frase: “Porque la comida es como el arte… Existe sólo para mirarla”. Navegué por todo el blog, y descubrí todo tipo de dietas extremas, ayunos de larga temporada, ejercicios para quemar calorías y varias pastillas -como la sibutramina o incluso los anticonceptivos- que ayudan a perder peso. Me impactó mucho saber todas las consecuencias que tenía la dueña del blog por ser Ana y Mía, pero mucho más saber que le daba absolutamente igual: ella quería ser una “princesa” costara lo que costara.

Infinidad de mujeres y hombres sufren lo mismo por una baja autoestima, por problemas familiares, e incluso por fracaso escolar. Muchas personas han muerto y otras muchas están a punto. La sociedad no ayuda a erradicar estos problemas. Marcas de ropa como Bershka o Stradivarius tienen muy poca variedad de tallas y son bastante pequeñas. Las grandes modelos de la pasarela Cibeles son delgadíssimas: sus cuerpos carecen de carne, de curvas. Apenas tienen caderas, apenas tienen pecho.

Todos estos factores incitan a querer estar más delgada y más “guapa”. Mientras todos esos estereotipos de belleza no sean eliminados o reemplazados por otros, la anorexia y la bulimia seguirán llevándose las grasas, los músculos, la fuerza y, poco a poco, la vida.

Arantxa

PD: Os dejo el link de la página web, por si queréis entrar y ver más detalladamente lo que hay.

http://amigasanaymia.blogspot.com/

Un dimarts com qualsevol altre anàvem caminant cap a l’institut a les tres del migdia la Maria, l’Emma i jo. Anàvem sobrades de temps i ens vam entretenir parlant assegudes a unes escales, estàvem molt a gust sota l’ombra però vam decidir estirar-nos en una zona d’herba per estar més còmodes. Les tres estirades en fila mirat el cel blau sense núvols, una suau brisa i amb el cant dels ocellets de fons, anàvem explicant-nos coses sobre l’anterior cap de setmana i a cada moment es podia escoltar una rialla. Aquests moments són els que realment val la pena compartir i recordar i no solem valorar-los com tal, puc sentir-me afortunada. Tenir dues bones amigues com elles ja és una gran sort, però més encara tenir-les com a veïnes.

Natàlia Gasulla

Vam passar un dia de primavera brillant, començava el bon temps amb un Sol espatarrant i una calor que es començava a notar. Des de feia temps volíem planejar un dinar i menjar calçots i botifarres. L’Emma va oferir-se per fer la calçotada al seu jardí, on teníem suficient espai per posar les taules empaperades, per no embrutar, una zona amb bancs i la cantonada dels encarregats de fer els calçots i vigilar el foc. Tots intentàvem col·laborar en alguna tasca, però tot i això el dinar va començar a les quatre de la tarda. Va ser molt divertit i quan ja començava a fer-se fosc la gent va anar marxant cap a casa. Ara tenim les fotos d’aquell dia i moltes ganes de repetir-ho.

Natalia

Aquest dissabte es va jugar el primer dels quatre clàssics que ens esperen les pròximes dues setmanes. El resultat va ser d’empat a 1 i els culers vam acabar una mica decebuts no pel joc de l’equip sinó per l’arbitratge tant casolà i madridista que va fer el senyor Muñiz Fernandez. Tot i els favors arbitrals que el Real Madrid va rebre, el seu entrenador José Mourinho va sortir a dir que l’arbitratge va afavorir al barça i jo em pregunto: Per què?

– Pel penal que no va xiular a Villa a la primera meitat?
– Per assenyalar tres faltes perillosíssimes a la frontal de l’àrea blaugrana que només va veure ell?
– Per ensenyar més targetes a jugadors del barça que a jugadors del Madrid mentre els madridistes van fer el doble de faltes?
– Per deixar sense amonestar un jugador tant perillós com és Pepe?
– Per regalar un penal al Madrid al minut 82 de partit?

A part d’això, ja estic tip de sentir sempre les mateixes queixes de Mourinho (que si els àrbitres van contra ells, de si el calendari no els va bé, si al barça li regalen els partits, de que sempre que juga contra el barça acaba jugant amb 10 jugadors…).

També s’ha de comentar que el Barça hauria d’haver matat el partit quan jugava amb un home més degut a l’expulsió al minut 56 d’Albiol (per una claríssima agafada del coll a Villa dins l’àrea quan es quedava sol davant Casillas).

Definitivament, crec que la lliga ja està acabada, però que podíem haver-la rematat al Bernabeu, on fa més mal si no fos per la nefasta actuació de l’àrbitre, al qual per desgràcia nostra l’estadi se li va fer gran.

David

Aquest cap de setmana tot va començar bé. Divendres, una gran tarda acompanyada d’un petit sopar amb gent molt especial per mi.

El dissabte el matí, va ser com un d’estiu. Un matí a la platja prenent el sol i banyant-nos a la platja. Per millorar encara més el dissabte, vaig estar un ratet amb una persona molt maca.

Tot anava molt bé, després de molt de temps, no hi havien problemes, després de molt , era feliç. Fins que va arribar la nit. Al principi, tota anava bé. Tothom ballant i rient, però de cop i volta tot és va tornar tot negre… El meu cap de setmana perfecta havia desaparegut…

Sempre que tot rutlla bé, que tothom és feliç, ve algú i t’espatlla el dia, el cap de setmana.

Judith

Fa quatre anys que vaig arribar a l’institut i m’han passat volant. Des del principi vaig veure que la realitat a l’institut no era com la pintaven a la jornada de portes obertes. Queden dos mesos perquè arribi l’estiu, però encara he de superar un últim obstacle: aconseguir el graduat de la ESO.

He superat amb èxit 1r, 2n i 3r, tot i que aquest últim va faltar poc perquè el repetís i sort que em vaig posar les piles en veure que en suspenia unes quantes. Sempre m’ha fet mandra estudiar, i dels bons propòsits de setembre, a l’octubre ja me n’he oblidat. El primer trimestre de 4rt he suspès set assignatures, i al 2n trimestre també he tret un mal resultat. Això em perjudica molt perquè he perdut el temps de mala manera, havent tingut la oportunitat d’aprofitar-lo.

Ara ja no valen mitges tintes, això no pot continuar així. O m’hi poso seriosament, o repetiré curs; o vaig a estudiar el que m’agrada, o tornaré a fer el mateix en aquest institut; o segueixo endavant amb la meva vida, o perdré un any inútilment.

Aquest tercer trimestre he de comprometre’m a complir amb tota una sèrie de propòsits si vull assolir el meu objectiu: passar de curs. Per aconseguir-ho hauré de fer un gran esforç i dedicar el meu temps a l’estudi, ja que fins ara no m’hi dedicava gaire. Anar a classe i mostrar-me interessat també són punts a favor per presentar-me als exàmens amb garanties d’aprovar-los. Malgrat tot, intentaré fer aquest esforç i espero que sigui recompensat.

Pol

La bulímia, es el desordre alimentari causat per l’ansietat i per una preocupació excessiva pel pes i l’aspecte físic.

És una malaltia psicològica i somàtica, amb dietes abusives, associat a vòmits i la ingesta de diversos medicaments (laxants i diürètics)

Bastants persones en aquest món tenen bulímia o anorèxia. Hi han més noies que nois. Però cada una d’aquestes persones que té aquesta ”malaltia”, la té a causa de problemes amb la societat.

En alguns casos, la persona pensa que si no està prim no triomfarà en la vida. Vull dir, que no podrà treballar en qualsevol lloc simplement per què està gros. Ell es veu gros, però en realitat està prim. S’obsessionen tant amb el pes, que no veuen la realitat. No són els mateixos, canvien de personalitat.

Aquest escrit l’he fet, perquè ningú s’adona que pateixen molt. I han d’estar tancats en un lloc per recuperar-se (normalment entre 6 mesos o 18 mesos). Aquestes persones sofreixen, perquè si no es recuperen de qualsevol manera, poden morir.

Clàudia Gómez Sillero

I us preguntareu per què aquest títol no? Molt fàcil, no heu tingut mai ganes de cridar al món que l’únic que voleu és que us deixin tranquils, sense pressió, sense que a cada segon que no somrius et preguntin què et passa, sense ningú que t’envolti sinó tu i nomes tu.

El meu pare diu que a vegades això et passa perquè estàs trist i que ell quan era petit tancava els ulls molt i molt fort i esperava a que quan els obris tot el que no li agradava desaparegués. És clar que, de petit, tot és bastant més diferent.

La meva tristesa es basa en una sola persona en la qual l’únic que em podria fer feliç seria un somriure seu i que per diversos motius de moment no veuré fins d’aquí un temps, a mi ja no em valen les paraules d’ànim o les abraçades…

I és que a vegades el millor remei és pensar que sempre hi haurà algú pitjor.

Bé sé que no està molt ben explicat però és difícil descriure el sentiment que tinc a dintre. Seria una cosa així: “adjskdfuhdughtfrkiutrkj” i a la vegada un “…” espero que la gent a qui algun cop li hagi passat això em pugui entendre.

Ariadna

Tots sabem que des de sempre els humans ens hem malmès per tal d’assolir una certa aparença física per motius culturals o religiosos, però fins a quin punt ens podem perjudicar per aconseguir-ho?

A molts llocs els humans hem patit físicament i psíquicament per estar atractius, per seguir una tradició, un ritual… Un clar exemple serien les cotilles (corsés en castellà) que s’han utilitzat a occident durant segles. En el cas de la dona, la seva funció era accentuar les corbes femenines pujant els pits i estrenyent la cintura. A causa d’utilitzar aquesta peça de vestir et podies desmaiar per falta d’aire, se’t deformaven les costelles i els òrgans del cos s’atrofiaven.

A Tailàndia hi ha una tribu en que algunes de les dones porten unes anelles al coll amb la funció d’allargar-lo, aquest és un símbol de bellesa per a ells. Els posen argolles des de petites i cada cop en tenen més, si se les treuen moren a causa del pes del cap perquè el coll no el pot suportar.

A la Xina, des del segle XVI fins fa uns cent anys, era considerat que una dona amb els peus amb la mida de 10 centímetres aproximadament era la més bella i eròtica. Per arribar a aquest objectiu, a partir dels cinc anys immobilitzaven els peus, embenant-los, trencant-los els dits, provocant dolors permanents. Els resultats d’aquests processos són dramàtics: gairebé no podien caminar i si ho feien havien de fer passes diminutes i cada una d’elles era dolorosa.

Podem pensar que aquestes tradicions o processos que s’han fet en el passat o en altres cultures són espantoses, sense sentit comú i cruels. Però les coses no han canviat, actualment a tot el món i sobretot a occident milers de persones s’han sotmès a operacions estètiques amb risc i d’ altres pateixen trastorns alimentaris amb l’objectiu de tenir el que actualment i en la nostra cultura és considerat “la bellesa”.

Nina

Ella és dolça com la mel
si em besa m’eleva fins el cel,
em fa posar de punta fins a l’últim pèl
amb els seus dolços llavis de caramel,
als que sempre sóc fidel
que si no beso em torno fred com el gel,
jo l’allotjo en el meu cor com si fos un hotel
on només s’hi serà ella, el meu estel

D’aquesta lluna jo en vull ser l’únic sol
la miro des de l’habitació per un finestrol.
Mentre l’espero al meu llit sota el llençol
captivat l’observo com al sol un gira-sol
Donar-li un petó, és de passió prendre’n un bassiol,
un flux de sentiments en aquest rierol,
que és dels meus somnis el coixí del meu bressol,
on és la planta que endolceix els somnis, el gínjol.

Edu

“Semblo bipolar…” Qui no ha dit o escoltat algun cop aquesta frase? I la veritat és que tots hem tingut algun canvi d’humor sobtat al que tots associem amb aquesta malaltia, amb la que, per sort, gairebé ningú ha hagut de conviure. Jo mateixa ho deia molt sovint fins que el meu pare va conèixer la seva parella actual.

Al principi no vaig notar res però al cap d’un temps vaig veure que passava alguna cosa. Hi havien vegades que es passava dies sencers sense sortir de l’habitació, on plorava durant hores, i de sobte baixava al menjador o a la cuina i no podia parar de fer coses, com si s’hagués tornat hiperactiva.

Al començament, com que era petita i no sabia el que significa aquesta malaltia per ella, em molestava una mica perquè per culpa d’això molts cops ens quedàvem sense viatges o simples sortides familiars. Però al cap dels anys i de moltes històries i explicacions vaig entendre el que realment significava ser bipolar, i tots els impediments que causava aquesta malaltia.

Des d’aquell moment, quan algú diu una frase del estil : “Semblo bipolar!” , penso en totes les històries i problemes que aquesta malaltia comporta i que la majoria de la gent desconeix.

Clàudia

Avui és divendres i ja s’ha acabat el segon trimestre, amb això vull dir que comencen les vacances de setmana santa, on els que han tret bones notes podran gaudir-les al 100%. Jo, com moltes altres persones que hem tret males notes, ens tocarà estudiar per les recuperacions en tornar de les festes, i com si això no fos poc, un càstig gens bo que en propinaran els pares. El que vull dir amb això, és que de vegades em dona la sensació de que els pares es pensen que a nosaltres no ens importa el fet de suspendre, es pensen que ens agrada repetir curs.

Bé, espero treure bones notes al tercer trimestre per no haver-me de quedar estudiant a les vacances d’estiu com cada any.

Julen

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda

Almargen és un poble que es troba a una hora de Màlaga. És on va néixer el meu avi i on viu gran part de la meva família.

Almargen és diferent, molt diferent. No és com Cabrils o Vilassar de Dalt. Allà la gent viu al revés. Tots els nens juguen en el carrer fins que és fosc, les mares es passen el dia parlant i rient. Sembla que el dia mai s’acabi, que mai es faci fosc. La gent sempre té ganes de més i més, mai es cansa. Per les nits, Almargen sembla el centre de Barcelona. Et trobes tothom vulguis o no, perquè és molt petitet i la gent surt a passejar.

Recordo que quan la meva germana i jo érem més petites, ens feia moltíssima il·lusió anar-hi i la nit abans ens costava molt dormir. Sempre que hi anem és una alegria.

Acostumem a anar-hi un parell o tres de vegades l’any. Estic amb la iaia, els cosins, els tiets… tota la família que no puc veure durant la resta d’any. M’ho passo d’allò més bé i ric molt, allà tothom és molt divertit.

Aquesta Setmana Santa també hi aniré. Estic intrigada perquè no sé com es viu allà. Pel que m’ha explicat la meva iaia, la gent es pren molt a pit aquesta tradició i impressiona molt veure les processons.

Per a mi, Almargen és una caixa de records. En cada indret del poble hi guardo un. I anar-hi em recorda al meu avi, sense dubte, el record més especial.

Anna Benítez.

Ja només queda una setmaneta per poder tornar a gaudir d’uns descans. La Setmana Santa, és la salvació de la majoria d’estudiants per sortir amb els amics i ara més que mai, per veure dos clàssics que amb un interval de cinc dies tindran lloc. Dos partits d’infart entre el Barça i el Madrid, que decidiran la lliga, i, donaran a conèixer el nou campió de la Copa del Rei!!!

Canviant de tema, jo, personalment aquestes vacances les aprofitaré per fer un viatge amb cotxe en família. La idea és anar fins a Càceres amb cotxe, passar un parell de dies visitant la ciutat, i, després fer una ruta per algunes cèlebres ciutats portugueses. En, fi es podria dir que per mi, seran unes vacances una mica mogudetes, és a dir, que descansar, no gaire. No obstant, crec que valdrà la pena fer tot això!!!

Àlex