LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dos setmanes o tres. Això es el que ens queda d’escola. S’estan multiplicant les hores? Els dies? Sembla que cada cop triga més en arribar la data esperada per tots, la data en que, tant si hem aprovat o no només pel fet de deixar tot això enrere, podrem dir tranquils: per fi!

Ja es pot sentir l’estiu a la pell, i tot això ens porta records enterrats, tan vius que ens fa mal que no estiguin aquí ja. Tan vius que ens provoquen enyorança d’aquelles nit d’estiu eternes amb les amigues rient i gaudint de no tenir horaris i encara més de no haver de despertar-nos pel matí aviat, planejant mil sortides impossibles que totes prenem en serio encara que sapiguem que mai es portaran a terme. Tan vius que fins i tot podem sentir la brisa marina que ens refresca en els calorosos dies d’estiu prenent el sol a la platja.

Però encara hem d’anar a classe, i a més a més ara es quan ens hem d’esforçar més pels exàmens finals, com diu la meva mare: la recta final. Però costa tant… es tan llarga aquesta recta…
Vacances siusplau, arribeu ja!

Ainara

Per a molts s’està a punt d’acabar l’última etapa escolar obligatòria. Alguns farem Batxillerat, altres Cicles Formatius, i també hi ha els que es posaran a treballar.

Arriba el moment de prendre decisions importants. En el meu cas tinc clar que vull fer Batxillerat. He decidit fer el Científic ja que és el que més s’ajusta als meus gustos. Fins aquí, tot perfecte. Ara bé, quan et pregunten “i desprès què vols estudiar?”. Aquí es presenta el gran dilema. Tinc algunes coses en ment com Medicina i Farmàcia. El problema és que a la primera carrera, que és la que més m’agrada, et demanen una nota altíssima. En tot cas, això ara no em té per què preocupar. Encara queden dos anys ben llargs per aclarir què vull fer un cop acabat el Batxillerat.

Per últim, m’agradaria acabar l’escrit pensant amb un futur més immediat. L’esperat estiu! Piscina, platja, relax…entre d’altres coses que portem esperant des de fa mesos. Ja queda menys d’un mes. Ara toca fer l’últim esforç superar aquestes tres setmanes tan dures que queden.

Laura

Sempre ens han ensenyat que ser fort és no plorar mai, no mostrat les teves debilitats.
Jo tinc una altra teoria; per mi “ser fort” no és riure sempre ni fingir ser insensible, sempre he cregut que una persona forta és la que, quan cau, sap aixecar-se en comptes de quedar-se al terra.
Un altre estereotip de la fortalesa és que has de saber resoldre tots els teus problemes sol.
Per què? Per què per demanar ajuda a qui te l’ofereix o te la pot donar és ser dèbil? És cert que tothom és diferent i que alguns expressen les seves emocions més que d’altres, però també és veritat que tota persona necessita que algú altre, encara que només sigui una persona, el comprengui.
Es podria dir que, en resum, mai he entés aquest prototip de fortalesa que ens han ensenyat, ja que sempre he trobat que una persona forta és la que accepta que té un problema i el resol.

Elisenda

Aquest estiu tinc dos opcions de les quals n’he de triar una.

Les opcions són: Anar a un campus de bàsquet amb dos amics meus a Balaguer durant 7 dies, o bé, anar amb en David Garcia, a Londres durant 2-3 setmanes.

Tothom em diu que triï Londres, perquè són més dies, estaria en un país estranger i que m’ho passaria millor, i jo també penso el mateix, però amb els dos amics que aniria a Balaguer, en Marc Riera i en Marc Duran, vam fer un pacte de que aniríem els tres al campus. Tinc por de que si acabo anant a Londres, ells dos s’enfadin amb mi, i això no ho vull. O sigui que no sé què he de fer, ni què faré en un futur. Les dues coses no poden ser, ja que les dues cauen en la mateixa setmana, és a dir, si vaig a Londres, una de les setmanes que estaria allà, seria la setmana de Balaguer.

Estic quasi segur de que l’opció que triï estarà ben triada i per un bon motiu, o almenys això espero. Si vaig a Balaguer una de les coses que faria seria jugar a bàsquet, la qual cosa, m’agrada; i a Londres, una de les moltes coses que faria seria aprendre anglès, que això ho necessito en un futur no gaire llunyà.
Buf…quina manera de menjar-se el cap, mare meva; però es que no sé què fer. En tot cas, encara queda una mica de temps per rumiar-s’ho.

Sergi

 Ahir dimarts, els alumnes que fem francès, vam marxar a Perpignan i Collioure per estar allà tot el dia. Després de tot un curs treballant força bé el francès ens va anar molt bé passar un dia allà i poder practicar una mica l’idioma.

Ben aviat, a las 7:30 del matí, vam agafar el bus i vam marxar cap a Perpignan. Després d’unes 3 hores vam arribar al nostre destí. Allà vam començar a fer una “Gimcana” que els nois de batxillerat havien preparat per fer aquest viatge més divertit i que alhora, parléssim francès.
Vam recórrer gairebé tot el poble en busca de la informació que havíem de trobar;com per exemple, en quin any es va construir el castell Saint Jean Baptiste, etc.

Després d’haver dinat allà, amb molta calor al nostre cos, vam pujar un altre cop al bus i ens vam dormir una estona. Quan va passar una mitja hora, inclús més, vam arribar a Collioure. La veritat es que als dos llocs feia una calor insuportable. Sense comptar això, va anar tot perfecte. Primer de tot vam anar a la tomba d’Antonio Machado i seguidament a la platja. A les 4:30 aproximadament, vam tornar cap a Vilassar. Van ser moltes rialles a l’autobús i vaig passar grans moments amb les amigues.

Encara que no ho sembli he pogut practicar bastant l’idioma i adonar-me’n del que sé. Encara que vam anar a França a practicar francès, també vaig aprofitar alguns minutets per parlar l’anglès, idioma que em sento més segura quan el parlo ja que porto més anys estudiant-lo.

Per tant, m’he endut una bona impressió d’aquest viatge i us recomano que si teniu l’oportunitat aneu a un altre país a practicar l’idioma que estudieu, que encara que sigui per un dia, serveix per fer “comprensió oral” i per adonar-te del que saps.

Marta Jareño

Un d’ells ès quan els meus pares marxen i ens diuen que a la nit s’ha de treure la gossa, el que hi ha d’anar sóc jo. Ella no pot anar-hi perquè encara és massa petita i no pot anar sola pel carrer de nit.

Una altre avantatge és que la Clàudia la porten a tot arreu, per això de que encara és petita, en canvi si jo he d’anar a algun lloc si tinc sort és possible que m’acompanyin. Us posaré un exemple, quan ella queda amb les amigues, el meu pare la porta amb cotxe; en canvi jo per anar al tennis que és a Cabrera he d’agafar el bus.

Per acabar us explicaré el que em fa més ràbia. Com que la meva germana és un curs més petit que jo, el següent any haurà de fer servir els mateixos llibres que jo i si n’hi perdo algun l’he de pagar. I la Clàudia en canvi, si en perd ja és igual perquè no li deixarem a ningú més.

Àlex

El meu aniversari cada any cau en època de recuperacions, per tant no hi ha moment per celebrar-lo. L’any passat quan ja estàvem al mes de Juliol, em trobava a casa de l’Emma que em va proposar anar a casa d’una amiga a sopar, jo m’hi negava rotundament ja que a més a més d’anar caminant fins a la muntanya de Cabrils, el temps no acompanyava gens. Finalment em van convèncer, dient-me que podíem anar amb el cotxe d’una altra amiga. Quan vam arribar estaven a la porta a punt d’entrar l’Andrea i la Lola. Vam baixar totes 5 les escales de la casa i de sobte en la foscor del soterrani unes veus van exclamar : SORPRESA!

Mai havia estat tan desconcertada, no sabia què fer ni com reaccionar, pensava que era una festa tan sols per a la Lola i que ningú m’havia avisat. Després de l’estat de xoc en que m’havia quedat, totes van abalançar-se a sobre meu per abraçar-me. En aquell moment vaig entendre que tot aquell festuc també me l’havien preparat a mi, se’m saltaven les llàgrimes dels ulls, estava molt emocionada. Però el millor encara estava per arribar, després de sopar, el soterrani va tornar a quedar-se a les fosques però amb unes simultànies i petites llums que s’apropaven a la taula. Hi havia dos pastissos, un per cada una. Van cantar-nos ” l’aniversari feliç ” i en acabar la cançó, jo no tenia paraules. Llavors vaig tancar els ulls i vaig bufar les espelmes mentre demanava un gran desig.

Va ser una gran sorpresa que mai podré oblidar. Sens dubte tinc unes amigues que valen or.

Sandra Moradell

Jo jugo a hoquei, al Vilassar de mar, i aquest cap de setmana passat vaig jugar els quarts de final de la Copa Federació de Barcelona. Feia uns quants anys, des que era petit, que no jugava una eliminatòria, i tenia moltes ganes de jugar-ne una. Jugàvem contra el Cerdanyola. L’eliminatòria era d’anada i tornada: l’anada, el dissabte a Cerdanyola, i la tornada, diumenge a Vilassar de Mar. Tal i com es fa a la Copa d’Europa o a la Copa del Rei, també conten doble els gols fora de casa en cas d’empat.

A l’anada, a Cerdanyola, jo anava molt motivat, però alhora pensava que ens guanyarien fàcilment. Ja que, amb l’equip que tinc actualment, no havíem arribat mai a les eliminatòries, i pensava que el Cerdanyola era molt bò. Així i tot, al començar el partit vaig veure que ells no eren res de l’altre món i, que fins i tot, potser nosaltres erem millors que ells. L’única cosa que semblava que podíem tenir en contra, era que nosaltres només teníem cinc jugadors i el porter, ja que un de l’equip s’havia lesionat uns dies abans (en hoquei es juga amb quatre jugadors i un porter). Vam començar el partit marcant nosaltres, però vam arribar a la mitja part 2 a 2. A la segona part, també vam començar guanyant, però l’equip va anar de més a menys i vam perdre 7 a 5, un resultat que, en l’hoquei, no és massa difícil de remuntar. Això sí, teníem un problema greu per al partit de tornada: un jugador del nostre equip va ser expulsat. Això volia dir que en el partit de tornada no tindríem jugadors a la banqueta i, per tant, ens cansaríem molt més.

Tot i els inconvenients, l’equip va encarar el partit de tornada amb bons ulls. Per una banda perquè comptàvem amb el factor pista, i és que nosaltres estem molt acostumats a jugar a la nostra pista, i en hoquei, això compta molt. I, per altra banda, perquè ja havíem vist com jugàven ells, i sabíem quins errors no podíem tornar a cometre. Just començar el partit, al minut 1, vam marcar el primer gol, però tal i com ens va passar a l’anada, el marcador al descans marcava 2-2. Nosaltres només necessitàvem dos gols, i havent vist la facilitat amb la qual havíem marcat a la primera part, estàvem convençuts de que passaríem l’eliminatòria. Finalment, per culpa del cansament, de la falta d’encert davant de porteria, de la poca experiència en aquest tipus de partits i, la poca però certa superioritat del Cerdanyola respecte nosaltres, vam acabar perdent el partit 4 a 6. Això volia dir que el Cerdanyola ens havia eliminat amb un còmput global de 13 a 9.

Tot i l’eliminació, he de dir que m’ho vaig passar molt bé i que els partits van ser molt emocionants, en part perquè tenia moltes ganes de disputar una eliminatòria d’anada i tornada. A més, l’equip ha qualificat la temporada com a bona, perquè a principi d’aquesta, era impensable arribar a la fase d’eliminatòries.

Aquest diumenge vaig anar a la Plaça Catalunya, lloc on es celebra una de les moltes acampades que hi ha a tot l’Estat. Són revolucions pacífiques i totes les persones que hi participen, es fan anomenar indignats.

Sincerament, nosaltres hi vam anar a fer turisme, ja que volíem veure com funcionava aquest moviment. Però durant la mitja hora que hi vam estar, vaig aprendre moltes coses. La més important, la raó per la qual hi estan: reclamar una democràcia real.

Bàsicament els indignats demanen menys privilegis pels polítics, banquers i grans fortunes; sous dignes i qualitat de vida per a tot el món; el dret a l’habitatge; uns serveis públics de qualitat i una llibertat i democràcia participativa. La gent se sent estafada pels poders fàctics, que s´enriqueixen d’una forma indecent e immoral a costa del poble, que veu, impotent, com els polítics s´alineen amb els poderosos en lloc de fer costat a la gent que els han votat i que teòricament hi son representats.

Penso que hi ha bons motius per manifestar-se, no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat. Espero que gràcies a aquestes acampades multitudinàries es resolgui d’una vegada per totes la situació actual del país en que vivim. Per tant, és necessari que aquests moviments no decaiguin fins que aconsegueixin fer reaccionar els polítics.

Gerard Lombarte

Una vegada més el Futbol Club Barcelona demostra la seva fantàstica manera de jugar a futbol. Tot i que guanyen gran part dels partits que juguen, quan perden, saben perdre. Tot al contrari que el Real Madrid. Malgrat això, en la meva opinió, el Madrid és un bon equip.

Al dia següent d’un ‘’Madrid-Barça’’, l’institut s’omple de polèmica. Els nois discuteixen entre ells sobre les faltes justes o injustes, de les targetes que l’àrbitre no ha tret i havia de treure, dels mals modals d’alguns jugadors, inclús d’entrenadors incapaços d’entendre el ‘’PER QUÈ?’’ un equip és així.

En el moment que intervinc en alguna d’aquestes discussions o polèmiques, automàticament per la boca d’un merengue surt: -Calla! Tu no en saps de futbol!-. Probablement tenen raó, moltes normes d’aquest joc no les sé amb claredat, però jo crec que és una manera de no escoltar l’opinió d’altres aficionats, i limitar-se a defensar el seu equip de la manera que es pugui.

El que certament trobo molt trist és que pel simple sentiment rabiós que tenen ALGUNS seguidors madridistes, les noies no puguem tenir una conversa de futbol. No obstant tot el que he dit, sempre hi haurà algú que t’escolti i entengui que t’agrada la teva afició al Barça.

Andrea

Algun dissabte al vespre, mentre faig “zàping” a la televisió, em fixo què fan uns programes que et fan creure que pots guanyar diners fàcilment o que et poden predir el futur i ajudar-te en problemes quotidians.

Aquests programes són els que jo classifico com a “programes estafadors”, i presenten un joc de dificultat mediocre amb la finalitat que l’espectador truqui a un número de tipus 905, en què normalment et mantenen en espera indefinidament mentre et solen cobrar la trucada a 1’80 euros al minut + IVA o més.

En aquest tipus de programes no només hi consten els de guanyar diners, sinó que també n’hi han dels que et pretenen fer creure que et poden ajudar en els problemes familiars, físics o psicològics que puguis tenir.

Personalment no crec que aquesta gent et pugui ajudar en res, potser a augmentar la teva autoestima i a tenir ànim de recuperació, però penso que només són persones que ja estan preparades per fer aquest tipus de programes i que juguen amb els problemes de tothom amb la finalitat d’obtenir un únic objectiu: incitar l’espectador perquè truqui.

En la meva opinió, aquests programes s’haurien de prohibir, però el que més em sorprèn és que canals com Antena3, La Sexta o canals privats de TDT que fa un temps es queixaven de l’estafa d’aquests teleconcursos, actualment permetin l’emissió d’aquests en els seus propis canals!

Xavier Cañellas Mestres

Aquesta setmana passada, era l’última per fer la preinscripció als cicles formatius de grau mitjà. Per això vaig pensar que havia de començar a demanar informació a les diferents escoles que volia anar el curs següent. A Calella n’hi havia una i per tant el dimecres, en acabar les classes, dos amics em van acompanyar cap allà.

Vam agafar el tren de Vilassar de Mar fins a Blanes que tenia una parada a Calella. Com que anàvem acompanyats no se’ns va fer gens llarg el trajecte però si que vam haver d’esperar una estona a que arribés el tren ja que el que va en direcció a Blanes passa cada mitja hora. Tot just arribar a Calella vam preguntar a una persona si sabia per on quedava l’escola Bisbe Sivilla. No ens va ajudar gaire la seva ajuda ja que ens va dir que anéssim fins a l’hospital i que allà al davant veuríem l’escola. El cas es que no havíem anat mai a Calella i tampoc sabíem per on quedava l’hospital. Així que de tant en tant anàvem preguntant a la gent. Al final vam arribar a l’institut, i vaig entrar a secretaria a demanar informació sobre el mòdul que m’agradaria fer. El primer que em va dir, va ser que el mòdul d’esports era l’ultim any que l’ensenyaven en aquest centre i que l’any següent el traspassaven a l’institut de Pineda.

Com que ja eren les 6 de la tarda i no ens donava temps d’anar fins a Pineda vam quedar-nos a la platja per matar la tarda. Abans de tornar a agafar el tren vam anar a sopar a un McDonals que hi havia allà al costat.

El darrer divendres em va tocar anar a Pineda però també em van acompanyar uns altres dos amics i així vam tornar a passar un altre dia diferent i entretingut.

Marc

El dissabte passat el Club Esportiu Premià vam disputar un partit de futbol contra el Club Esportiu Mataró. El partit tenia una gran importància, ja que si no aconseguíem guanyar es posava molt difícil quedar segons i per tant, ascendir de categoria.

Vam començar la primera part molt motivats i dominant en el joc i en les ocasions, però estàvem una mica nerviosos i no encertàvem les ocasions. En canvi, el Mataró va arribar en dues jugades aïllades i ens va marcar dos gols. Vam arribar al descans amb un desavantatge de dos gols (0-2). La segona part va començar tal i com havia acabat la primera; domini en el joc i en les ocasions per part del Premià i defensa organitzada i contundent amb jugades d’atac aïllades del Mataró. En una d’aquestes jugades aïllades ens van marcar el tercer gol. Aquell gol ens va enfonsar molt, però a falta de 10 minuts pel final del partit va començar el miracle: vam marcar el primer gol. Dos minuts més tard vam marcar el segon i ens vam venir amunt, començàvem a creure que la remuntada era possible. Només un minut després vam marcar el gol de l’empat i quan ja havia acabat el temps reglamentari vam marcar el quart gol, que ens donava la victòria.

Després del partit, a part de tres punts molt valuosos, ens vam emportar una cosa encara millor. Hem après que mai s’ha de tirar la tovallola, que si creus en una cosa la pots aconseguir a través de l’esforç i la lluita. I el més important de tot, que un jugador sol pot fer una jugada molt bona o pot marcar un gol molt bonic, però és un equip el que guanya partits i campionats. Quan tots els membres d’un equip creuen en ells mateixos i s’esforcen al màxim pel grup guanyaran molts partits, en canvi un equip ple d’estrelles en el que tothom va pel seu compte ho tindrà molt més difícil.

Roger

Un futur proper ens va arribant a la vida. Van passant els anys, i cada cop queda menys temps. Com ens explicava l’Altés a les classes d’ètica, sempre hem de triar per cada pas que fem, vulguem o no, estem escollint. S’ha d’aprendre a triar, des de les coses menys importants, a les que més.

No sé si a vosaltres també us passa però a mi, cada vegada que em pregunten “què vols ser de gran? A què t’agradaria dedicar-te? Quin itinerari vols agafar?”, se’m fa un nus a l’estómac.Tinc por de no servir per a res en el futur, de no poder trobar una bona feina.

La veritat és que no crec que a la nostra edat tinguem prou consciència per poder triar el començament d’una nova etapa. En aquests moments m’agradaria ser una d’aquelles persones que tenen clar el camí que volen agafar.

Clara

Aquest divendres, estava a casa i no tenia res a fer. Llavors, vaig decidir posar-me a mirar una pel·lícula. Em va costar decidir-me, no sabia del cert quin tipus de pel·lícula em venia de gust veure. Finalment vaig recordar un suggeriment que m’havia fet la meva tieta. La pel·lícula era, “El guerrero pacífico”.

El film tracta sobre un jove estudiant i gimnasta que destacava en les anelles. El seu objectiu era arribar a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units. El seu talent era el causant de la seva arrogància. Fins que una nit d’insomni coneix un misteriós home que treballa en una gasolinera. Aquest li ensenyarà a veure i viure la vida d’una altra manera, centrant-se en el present.

La pel·lícula és plena de frases i moments que et marquen. Alguns d’ells són:

“El viaje aporta la felicidad, no el destino.”

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

M’ha ajudat molt veure aquesta manera de viure centrant-se en el present, deixant enrere el passat i sense esperar el futur. Recomano aquesta pel·lícula a tot aquell qui vulgui passar una estona reflexionant.

Xavier Martínez

Avui m’agradaria dedicar el meu escrit a totes les persones que han patit o pateixen càncer i a totes aquelles que ja no estan aquí per culpa d’aquesta malaltia.

Fa un temps jo pensava que la medicina hauria evolucionat suficientment per salvar a moltes persones; no coneixia cap cas d’algú proper que hagués mort de càncer. Però fa uns mesos va començar a haver-hi gent al meu voltant que tenia familiars o amics amb aquesta malaltia i al final molts es van convertir en terminals. Jo sempre em preguntava: no hi ha forma de tornar enrere? No es pot solucionar? I poc a poc vaig descobrir que es necessitava un miracle per vèncer a aquesta malaltia quan està tan avançada. Encara que a mi aquests casos ni m’anaven ni em venien vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa al respecte per evitar totes aquelles morts innecessàries. No m’agradaria haver de passar pels moments tan durs que això comporta.

Per últim m’agradaria donar ànims a aquelles persones que hagin perdut alguna persona important en la seva vida i a totes aquelles que ara pateixen càncer. I animar a tothom que col·labori per aconseguir un remei.

Andrea Morell

Eres la madre de mi madre, me has visto nacer y crecer, sabes como soy, me conoces perfectamente, y aún así me discriminas solo por falsas apariencias.

Yo puedo comprender que tengas otra mentalidad porque recibiste distinta educación que la mía, pero no por eso puedes juzgar mi personalidad, ni intentar privarme de ella, porque es parte de mi y de mi creatividad. Debes aceptarme tal como soy igual que yo te acepto a ti aunque no me guste que seas racista, materialista y chantagista, cosa que nunca que te echado en cara.

Me dices que no puedo venir con toda la familia a tu casa de Menorca como hacemos cada año, y la razón por la que no me dejas venir es porque llevo rastas i pircings… Te haces mayor, pero inversamente cada vez te comportas más como una niña. “La pelota es mía, ahora no juegas”.

¿Es que te avergüenzas de mí? ¿Es que le ves defectos a ser una perroflauta? ¿Sabes cuál el mayor defecto de un perroflauta? El mayor defecto que tenemos los perroflauta es permitir que el resto de la gente te desprecie y te trate como un ser inferior, permitir que inventen tópicos falsos sobre los perroflauta y nos encasillen a todos en el mismo saco (¡Mis rastas están más limpias que muchos miembros de tus pijos amigos!).

Live your own lifestyle and respect!

Celia

Dissabte 14 de maig, anem amb la família a la nit dels museus. Una nit en que obren tots els museus de Barcelona gratuïtament fins la una del matí.

Primer anem al museu de xocolata, arribem quasi els primers i no hem de fer molta cua. De seguida entrem i ens regalen una xocolatina a cadascú. Està molt bona la veritat. Donem una volta per tot el museu i observem totes les figures de xocolata que hi ha. Estan molt ben fetes, fa molt goig veure-les. En quaranta-cinc minuts acabem de donar un cop d’ull a tot el museu i anem cap al museu dels invents. Arribem a la porta i veiem que hi ha molta gent fent cua. Decidim posar-nos a la cua a esperar. Comença a ploure moltíssim i jo proposo marxar cap al museu de màgia. Em diuen que no, que ens esperem a fer tota la cua per veure el museu. Passen més de dues hores i per fi entrem al museu. Hi ha coses molt curioses dins del lloc, però també d’altres que són sincerament molt insignificants i absurdes. Pensem que no ha valgut la pena fer tanta estona de cua per veure aquelles coses… Se’ns fan quasi les dotze de la nit i anem a sopar a un bar. Quan acabem, anem cap al cotxe a peu, però pel camí veiem el museu de màgia que encara està obert. Decidim entrar, total, no tenim res a perdre. El museu és petit i està força bé per el que li agrada la màgia, però en ningun lloc explica res. Finalment anem cap al cotxe i tornem cap a casa.

Ha sigut una tarda força divertida perquè estar amb la família sempre és agradable, però penso que no ha valgut molt la pena anar als últims dos museus. Del únic que n’he sortit satisfeta és el de la xocolata. Bé, ara ja sé a quins museu no hauré d’anar d’aquí uns quants anys.

Laura

Algunes classes són tan avorrides, pesades, llargues, poc interessants i eternes, que fan que desconnectem amb facilitat. El pitjor és que algunes assignatures ocupen quatre hores setmanals, en algun cas cada dia menys divendres. Els divendres són més alegres i més divertits que un dimarts qualsevol, suposo que és perquè s’acosta el cap de setmana, i aixó és l’únic que desitgem de dilluns a divendres. És possible que a aquestes alçades de curs ja només pensem en les vacances d’estiu, les coses que volem fer i els llocs on ens agradaria anar, sobretot després de l’experiència del viatge de fi de curs que ens ha fet oblidar del tot l’institut. Tornar a posar-s’hi costa molt, però s’ha de fer ja que només queda un mes de curs.

Natalia

El riu Iang-Tsé, tan bell, tan important, tan poderós, rega el 70 % del famós arròs xinès i proporciona aigua al 40 % dels habitants de la Xina. Un riu que és venerat com un déu i que en sentir-ne parlar fa sonar una simfonia al meu cap.

La simfonia comença amb el naixement d´un petit rierol al “sostre del món” mentre cadenes de gegants rocosos observen el part de Gaia. En la segona part, el “petit rierol”, ja convertit en colós, és venerat per Poseidó amb milers de nàiades. El riu inicia el seu descens, en la broma de la incertesa, en què el seu cabdal serà un obsequi per a l’ésser humà.

La civilització xinesa abusa de l’indefens gegant fins a tals extrems de contaminació que acaba amb la vida de les nàiades. La bèstia, ferida, suplica a l’ésser humà que la deixi refer-se, no l’escolta, abusen més d´ella per aprofitar els pocs recursos que li queden. Converteixen el seu físic nítid en una fosca capa de brutícia. El riu Iang-Tsé està arribant a la fi del trajecte sense forces, sense vida. L’ésser humà no li ha permès gaudir de la seva vida i finalment mor en la mar de la xina oriental. El sol es nua per regalar-li al ferit colós una aurora.

En acabar de sentir aquesta simfonia una llàgrima recorre el meu rostre i sento vergonya de ser un ésser humà.

Jordi Abril

Quan entro en un centre comercial i veig totes les botigues, colors i els productes que podria tenir al meu abast amb tant sols un petit moviment de tarja, se’m desperta el desig de comprar coses que no són necessàries. Comprar de forma espontània em produeix una felicitat especial i al mateix temps em provoca un sentiment de capritx.

Un dia de compres és un dia especial. Un dia que mires per tu i només per tu, el teu dia.

Et pots permetre qualsevol cosa; una samarreta, un pantaló curt, una polsera, un barret, un fulard, un cinturó, unes sabates… pots comprar-te el que et vingui de gust, el que més et cridi l’atenció o el que més t’agradi.

Quan estic trista o enfadada, ho necessito. És un dels moments en que em trobo amb mi mateixa i puc pensar i reflexionar sobre qualsevol cosa que em preocupi. Fer-me un regal m’ajuda a canviar d’humor i en tornar a casa, sóc una persona feliç i estic contenta.

Marta

Un dia començo a fer l’escrit d’ètica, ja que queden dotze dies per penjar-lo i el vull començar amb antelació. Em costa trobar el tema, i finalment penso que és millor deixar-ho per un altre dia. Pocs dies després, em ve al cap un tema i començo a fer l’escrit, i quan estic a la meitat d’aquest, se m’acudeix un altre tema. Aquell mateix dia vaig començar cinc escrits de diferents temes, que amb el pas dels dies van anar agafant forma fins a acabar-los.

A mi no em costa desenvolupar un escrit a partir d’un tema, però em costa molt trobar un tema jo conegui o que em sigui proper. Amb això vull dir que no m’és gens fàcil fer escrits, simplement perquè em costa trobar el tema. Però no sé què em va passar aquell dia per què em comencessin a venir temes, tot i que aquests fossin senzills.

Finalment, vull dir als que els costa trobar un tema per escriure, que no es posin el paper davant sense saber abans sobre què escriure. Que el que penso que han de fer és que quan els passi alguna cosa que no els importi compartir la escriguin.

David

Avui fa un any que vas néixer. El meu primer cosí. Dic “primer cosí” perquè encara que ja tenia sis cosines tu vas ser el primer nen. Mai oblidaré el 20 de maig del 2010 al migdia quan vaig rebre un missatge que deia : “Felicitats, ja ets cosina d’un nen preciós des de les dues de la tarda”. En aquell moment vaig saber el que era plorar de felicitat. Després d’allò de la Gina tots teníem por de que et passés alguna cosa a tu també.

L’endemà vaig anar amb els avis i la teva germana Gal·la a veure’t al hospital. Tothom em deia que t’assemblaves a mi quan era petita però el que més em va agradar que em diguessin va ser que no et passava res i que series un nen saníssim.

Encara que a vegades sento que no passo tant temps amb tu com el que vaig passar amb les teves germanes quan eren petites, sé que seràs, i de fet ja ho ets, el millor cosí que es pot tenir.

Clàudia, 20/05/2011

Fa pocs dies, la meva mare em va dir que s’havia fet voluntària a la protectora d’animals de Cabrils. Em va semblar molt bona idea perquè és una manera d’ajudar els gossos que estan allà. Va tres o quatre dies per setmana a passejar-los.

Avui, jo i el meu germà petit hem acompanyat a la meva mare a la protectora. En arribar, la senyora que s’ocupa dels animals, ens ha assignat un gos a cadascú. A la meva mare li han demanat que passegés un Dóberman, ja que ningú s’atreveix a fer-ho. És el gos més bo i obedient del món, però al ser una raça considerada perillosa, molta gent es nega a passejar-lo. A mi, m’ha tocat una gossa mestissa de Pastor alemany, Kira. És bona però té caràcter. I al meu germà li ha tocat un gos de caça.

Ens han donat la corretja, i els hem tret. Estaven eufòrics, no paraven de tirar. Vist això, hem començat a córrer amb els gossos. Mai havia vist a un gos córrer tant. Oloraven tota l’estona i no paraven quiets. Després de córrer uns deu minuts ja estaven més tranquils, però seguien estant excitats. És normal, ja que no surten mai i són gossos joves amb molta energia i vitalitat. Al cap d’una hora, vam tornar els gossos a la protectora i no ens treien els ulls de sobre. Ens miraven com si diguessin: Traieu-nos d’aquí!

Dintre de tot, tampoc estan tan malament allà. Em refereixo a què, hi han molts gossos i tenen companyia. Tampoc els falta menjar i hi han persones que es preocupen per ells. Però res és comparable amb tenir una família i una llar.

Ha sigut una bona experiència, espero tornar-hi aviat. A la protectora hi han catorze gossos, diferents. Sempre que hi vaig em crida l’atenció el Xino, ja que és el germà del Lolo, el meu gos. No s’assemblen massa, però em recorda per la seva manera de ser i d’actuar. Animo a tothom que vulgui passejar un gos, a que hi vagi. I si voleu adoptar-ne un, endavant. Una mascota no es compra, s’adopta.

Jaume Abril

Ser jo és curiós, et passen moltes coses, com als demés -si fossiu jo ho sabríeu-, a més, et permet conèixer a gent fascinant que cada dia et sorprén més -com als demés-, gent amb qui pots parlar de tot i compartir tot el que penses, gent que inspira una confiança quasi absoluta i sents que fins i tot que ja forma part de tu, que si deixaren d’existir, deixaria de ser una part de tu.

Hi ha gent que apareix un dia i passa de llarg com aquell que s’equivoca de carrer. D’altra banda hi ha persones que com qui no vol, sense adonar-te’n, un dia, per casualitat, truquen al timbre de casa i es decideixen quedar-se, tu, com no podria ser d’altra forma, li ofereixes seient, i així van passant els dies. Aquestes persones mai se’n van de casa, sempre queda un perfum particular, un ambient agradable que li dóna a la casa -o a la vida- uns trets especials i inconfusibles

David de Paz

Surts al carrer i ja tot fa aquella olor que recorda a platja. Només un núvol de tant en tant pot fer-te pensar que no arriba, però saps que sí, que en pocs dies serà estiu…

En poc temps podràs gaudir de la platja, del sol, de la festa, dels amics, dels gelats, dels pantalons curts i del bikini sense pensar que al dia següent hi ha classe i que has de anar a dormir aviat, i t’oblidaràs de posar-te jerseis i pantalons llargs. I és que l’única cosa que pots demanar ara mateix és que arribi ja, que acabi el curs i poder descansar.
I en dies com aquests comences a recordar l’estiu passat, desitjant que aquest sigui el doble de cops millor. Tots els moments viscuts, el passar-se hores i hores a la platja fins sentir-se socarrimada com una gamba, anar de festa cada nit i arribar tard a casa, quan tothom ja dorm…

Mil moments que només passen en una època de l’any però que es recorden per tota la vida.

Que si! Que som la generació dels ₺ni-nis₺, els macrobotellons i les farres repetides d’alcohol , drogues i sexe. Som aquells que deixen el seu futur pels terres i ens apalanquem al primer sofà que veiem. Aquella colla d’ignorants que ho tenen tot i no saben el que volen. Que si, que teniu raó! És aquest el prototip actual de la joventut. M’equivoco? No és així el retrat que té de nosaltres la societat?

Doncs s’equivoquen, perquè nosaltres, aquesta colla de ‘’ni-nis’’, ignorants i apalancats s’ha mobilitzat. Hem fet ús del nostre dret a expressar-nos lliure i pacíficament. Farts de veure com juguen amb el nostre (vostre) futur, hem decidit cridar, alçar la veu, dir prou a les injustícies polítiques i econòmiques. Tothom té veu. En menys de 24h, nosaltres aquells que no sabem el que volem, hem creat una veritable ciutat, dins d’una que no ens escolta. Amb l’ajuda de les noves tecnologies via Twitter, Facebook, càmeres web en directe, emissores de radio i canals a la TDT ens hem fet escoltar al món. La nostre consciència social ha creat incertesa al món polític que d’una manera grollera ha intentat fer-se amb el moviment i alhora els ha deixat muts, sense arguments. I muts ens quedem també nosaltres quan veiem que ja no ens anomenen ni-nis sinó indignats. La nostra mobilització és gran, cada cop més. Compatriotes residents a diferents països segueixen els nostres passos. Ja no tenim por, perquè no tenim res més a perdre. Demostrem la nostra seguretat a base d’una molt bona gestió del nostre ‘’territori’’. Defensem els nostres dominis i responem a provocacions a base d’una ideologia de NO-violència. #notenemosmiedo #noensmouran. I a partir d’aquí, nosaltres els ‘’ni-nis’’ que som al carrer, els que no tenim por, i els que creiem que és una opció ens fem dues preguntes: On és i quan tornarà la democràcia real? I un cop sortits a prendre el carrer, quan serà el moment oportú per tornar a casa?

#esunaopción #notenemosmiedo #yeswecamp #catalanrevolution #spanishrevolution #acampadasol #acampadabcn #noensmouran #nousmouran

Carolina Castaño

Tinc una amiga que és diferent a les altres. Ella és molt innocent, però a la vegada és una persona molt madura. La conec des de fa cinc o sis anys però només érem companyes d’institut. Però des de fa uns quants mesos l’he començat a conèixer millor i adonar-me que és una persona que realment val molt la pena. Ella sempre que l’he necessitat ha estat allà per ajudar-me i animar-me. Jo, sense adonar-me’n, li he arribat a fer mal per una tonteria massa gran, però per sort ella té un cor massa gran per enfadar-se i ser rancorosa i ara per sort estem bé i espero seguir molt de temps així. Amb ella puc ser jo mateixa, és genial.

Poc a poc m’assabento de la gent per qui realment val la penar lluitar i ”derramar sang”. Encara que per desgràcia la humanitat, incloent-me a mi, és estúpida i lluita per persones que ens destrossen per dins i encara que ens adonem ho continuarem fent.

Ara per sort, tinc a gent molt especial al meu costat fa que cada dia de la meva vida sigui únic. Al seu costat, val la pena viure, perquè em fan feliç.

Me dirijo hacia un grupo de chicas que hablan animadamente. Las saludo y me siento con ellas.

• Nosotras vamos a comprar 2 botellas de ésto, y después las mezclaremos con ésto otro…

• ¡Buah tías, tengo unas ganas de fiesta! ¡Me voy a pillar un pedo que no voy a poder ni caminar!

• ¡Yo igual! Pero hay que comprar lo suficiente para que “suba”…

Sigo la conversación en silencio. Todas están impacientes porque llegue “la gran noche de las borracheras”. De pronto, todas se giran hacia mí:

• Y tú, Arantxa… ¿Vas a beber?

• No, lo siento. Quiero mucho a mis neuronas y a mi hígado como para destrozarlos de esa manera.

Les sonrío. Me miran. Les sigo sonriendo. Me siguen mirando. No se dan cuenta de que hablo en serio.

• No es broma.

Entonces me observan como si fuera un extraterrestre o se me fuera ido la olla. Piensan que soy una aburrida, una sosa. Y me dicen que no sé disfrutar de la adolescencia. Les pregunto por qué tienen la necesidad de beber alcohol siempre. Cruzan sus miradas y se callan. Ni siquiera ellas saben la respuesta. O sí, pero es tan extremadamente estúpida que no se atreven a decirla en voz alta. Y mi interrogatorio continúa: ¿de verdad tenéis que emborracharos para pasároslo bien? Una de ellas me contesta indignada: ¡Claro que no! ¡Nosotras nos lo pasamos bien igual! Contraataco: entonces, ¿por qué antes has dicho que había que comprar lo suficiente como para que “subiera”? ¿Si tan bien os lo sabéis pasar sin él, que más da beber un poco y estar normal, a beber mucho y estar “en el punto”? Mi sonrisa no podría ser más grande. Saben que tengo razón y eso les crispa por dentro. Decido dejarlas disfrutar de su derrota y me voy de allí.

Conclusión: la gente bebe por beber. Y lo que es más absurdo: hay personas que beben porque las demás lo hacen. Se ve que eso de emborracharse se ha vuelto una moda. ¿Y yo? ¿Qué debo hacer? ¿Beber porque lo hace todo el mundo? ¿Emborracharme hasta perder la conciencia para que no me miren como si fuera una fracasada? ¡Yo digo no! ¡Basta ya de tonterías! Si queréis beber, adelante, pero no me hagáis sentir como si fuera una desgraciada sólo por no seguiros como un perrito faldero. Desistir ya de intentar cambiarme, porque no lo vais a conseguir.

Arantxa

-No pot ser, no pot ser!!- L’Emma, la Marta, la Sandra i jo estavem dels nervis, les cames ens tremolaven, no ens ho podíem creure, tot aquell esforç intensiu durant tres dies se n’havia anat en orris.

Això va passar la nit abans de presentar el nostre treball de crèdit de síntesi. Ja gairebé havíem acabat el treball, però unes hores abans l’ordinador se’ns havia apagat per falta de bateria, i anteriorment no havíem guardat l’arxiu en què estavem treballant. En aquell moment de desesperació vam arribar a pensar que hauríem de tornar a fer gairebé tot el treball un altre cop.

Després d’haver buscat el treball a totes les carpetes de l’ordinador, a la paperera, al buscador d’arxius i gairebé tots els llocs possibles, el vam trobar. S’havia guardat a l’apartat “Equipo”, cap de nosaltres va entendre exactament per què, però vam suposar que abans de que s’apaguès l’ordinador, l’arxiu s’havia guardat automàticament. Vam tenir una sort increïble, vam saltar d’alegria com unes bojes. Després d’aquella mala passada ens vam poder tranquil·litzar, vam guardar el treball en dos USBs i vam anar a sopar.

Aquell dia vaig aprendre dues coses: 1. Els ordinadors de vegades poden ser lents i ens fan perdre temps, però en aquest cas ens havia salvat un arxiu que ni tan sols haviem guardat. 2. HEM DE GUARDAR TOT SEMPRE A L’ORDINADOR, I A UN USB TAMBÉ!

Nina

Fa sis mesos, va passar algo, que va canviar per complert la meva vida…Des de petita, he tingut gats. És un animal genial, potser no ho sembla, però pot arribar a ser molt més fidel agraït que un gos. Són, especials.

Un dia, al tornar de la guarderia, estava allà, sota la taula. Jo ja tenia un gat, però sota aquella taula n’hi havia dos. Es deia Celeste, un mascle creuat de siamès i “callejero común”. La meva mare el va trobar a prop de la feina i el va portar a casa. Tenia un suau pelatge tigrat, uns preciosos ulls blaus i un dibuix simètric al front. Tindria al voltant d’un any…

Des d’aquell moment, va haver-hi un nou membre a la família. Va ser com un germà per mi. Era el millor dormint, jugant, escoltant…

Quan vam venir a viure a Vilassar, li van detectar liposomes per tot el cos i diabetis. Els liposomes son com unes berrugues, que en els gats no són dolentes si són exteriors -a diferencia de en els gossos..que són càncers- però s’han d’anar treient, però el Celeste era diabètic, i no se li podien extirpar pel risc de que no cicatritzés bé. Una nit, va tenir una crisis, i va caure en un coma. El vam portar al veterinari, i van aconseguir estabilitzar-lo, però havia estat inactiu durant molta estona, i encara no havia despertat del coma. També li havien fet una ecografia, en la que, van observar que també tenia liposomes a la panxa. Això es tracta amb quimioteràpia, però la diabetis es incompatible amb la químio.. i no era una opció per ell. Davant de tot aquest risc, vaig haver de prendre una dura decisió. Els vaig dir als meus pares que el millor seria sacrificar-lo, ja que, si havia d’estar patint i sota un munt de tractaments, seria encara pitjor.

Ho vaig passar molt malament. Era aquella estranya sensació de que al despertar-me, estava sola al llit, que no hi havia qui miolés, que ningú demanava carinyo, Una sensació totalment horrible, sentia un gran buit, el necessitava. Hi van haver moltes coses en mi que van canviar, el meu somni de ser veterinària, es va esfumar, l’havia perdut a ell. Vaig acabar recolzant-me en els meus pares i en alguns amics, però sobretot en la meva gata i el meu gos..ells seguien allà.

Ja fa sis mesos que no hi és i sento que el necessito..

L’altre dia, vaig acompanyar una amiga a buscar un cadell de gat, i en veure un dels seus germans, hi vaig veure una gran semblança amb el Celeste. El pel tigrat, els ulls blaus, el dibuix simètric al front…La veritat és que no s’assembla gaire a ell, però vaig convèncer als meus pares, i ara, tinc dos cadells de gat a casa, ja que també vam agafar un altre germanet.

Potser encara no estava preparada per això, però sé que aquest conjunt de fets, m’ajudarà a créixer, a madurar. Però tinc molt clar que d’ell mai m’oblidaré i que sempre l’estimaré.

Clara Córdova

Durant Setmana Santa el president del bloc de pisos va penjar un cartell a l’ascensor. Hi deia que seguint una normativa de l’Ajuntament no es podia fer soroll a la nit perquè la gent havia de descansar. Posava exemples com ara tocar instruments o els animals de companyia i, subratllat en groc, que no es podien moure mobles.

El divendres passat quan vaig arribar a casa del viatge a Tenerife, després d’obrir la maleta i donar el “mojo picón” als meus pares, van trucar al timbre. Eren dos quarts de dues de la matinada i ma mare, estranyada, va anar a obrir. Era el president del bloc, que va entrar indignat i ens va acusar de tenir un “taller de fusteria clandestí” des de feia un mes i mig, sobre del seu dormitori (el que seria el l’habitació dels meus pares). Deia que a la nit fèiem reformes i ell sentia com arrossegàvem mobles, fèiem servir trepants elèctrics, el soroll de les fustes que tiràvem al terra… un sens fi de coses que si el meu pare no fos fuster, no l’hi haurien passat pel cap. Ens va amenaçar amb denunciar-nos a la policia si no aturàvem el nostre “negoci nocturn”. Però intentant calmar-lo, vam oferir-li passar a l’habitació perquè observés que allà no hi havia cap taller. I quan va veure-ho va callar. Avergonyit anava cap a la porta, tot i que ell encara ens acusava de que a les nits no podia dormir.

Penso que sovint jutgem a la gent pel poc que sabem d’ells, tot i no conèixer com són realment. Sembla que als nostres veïns els costa dormir i els ha semblat lògic que la professió del meu pare els anava bé per explicar que no poguessin agafar el son. I si el meu pare fos un executiu que es passa el dia a l’ordinador fent informes, de què se’ns podria acusar?

Maria

Volia escriure quatre ratlles sobre com he viscut el viatge a Tenerife:

He tornat francament contenta d’aquest viatge, sobretot pel fet que tot ha anat prou bé, exceptuant alguns detalls que amb la perspectiva del temps es poden considerar pures anècdotes.

El que més em va impressionar gratament va ser el comportament de tothom i especialment l’amabilitat de la gent de l’illa, el personal de l’hotel, la persona que va tornar el mòbil a en Joan B. (i per fer-ho va haver de recórrer uns quants km. sense voler cap recompensa), la gent de l’aeroport, la guia de la “guagua”,…

I el pitjor de tot, potser va ser que no ens va acompanyar gaire el bon temps, els entrepans repetitius que posaven als pic-nics, i l’autocar que ens va deixar plantats el dia de tornada,…

Per tot plegat, m’he emportat un bon record, he conegut millor els alumnes, he pogut comprovar el gran companyerisme que hi ha entre ells i això ha estat molt gratificant. Felicitats a tots!!!

Carme Chalaux

Escoger un buen futuro es una tarea difícil, mas cuando uno es joven y aun no se tienen claras las metas que quieres en la vida, esta decisión es muy importante para todas las personas que aun no hayan tomado un rumbo y no saben cuál es el mejor camino a seguir.

Yo personalmente sé o creo saber a lo que me quiero dedicar, aunque siempre existe ese miedo de si escogeré mal o bien, o si serviré para ese futuro próximo. Esta elección tiene que estar basada en las cosas que a uno le gusta o que le puedan hacer feliz, al menos es lo que me han dicho la mayoría de personas y supongo que si todo el mundo me lo dice es por algo…

Por otro lado apetece enfrentarse a esa prueba de madurez, que a veces conllevará lágrimas y otras veces sonrisas, pero al fin y al cabo es la meta que uno se propone.

Muchos jóvenes nos planteamos el objetivo y el significado de nuestro futuro, tratamos de encontrarle sentido desde diversos ángulos, a veces sin darnos cuenta que lo que realmente nos hará feliz puede ser aquello que en apariencia sea más simple, porque las cosas sencillas de la vida, son las que nos enriquecen por dentro

Jesús Solís

S’acaba el curs, però no un curs qualsevol sinó quart de l’ESO. Amb això vull dir que normalment l’últim curs de l’ESO és el decisiu i un curs en el qual la gent es separa per motius d’estudis o laborals.

Bé en el meu cas quart d’ESO és el meu últim curs en aquest institut ja que l’any que ve marxo a Barcelona a estudiar, no sabeu les ganes que tinc de perdre de vista a certa gent però a la mateixa vegada sense allunyar-me dels meus, de les meves amigues de veritat, dels pesats de la classe que sempre et treuen un somriure i sobretot de la persona que més estimo.

Espero que tothom comenci un nou curs amb moltes ganes i amb las piles carregades com jo.

Ariadna.

Estem vivint en un món molt injust.

Des de sempre, la societat ha sigut injusta. Començant per la època prehistòrica, ja hi havia una societat injusta; manava la llei del més fort i de la supervivència, i sempre hi havia gent que tenia menys que un altre, i això que tots els humans som iguals.

Tot seguit, amb la època medieval. Allà, és on va sorgir clara la diferència d’injustícia. Hi havia gent, que per procedència naixia noble i pertanyia a una família poderosa, en canvi, hi havia gent que per desgràcia venia de família pobre i tota la seva vida havia de viure en unes condicions pèssimes, de fam i de pobresa.

Ara, en l’actualitat, també hi ha una gran desigualtat entre la societat, tan econòmica com política. Vivim en un estat on la diferència econòmica és radical, cada vegada més s’està incrementant l’augment de pobresa.

La injustícia no canviarà, és a dins de la naturalesa humana, tal com va sorgir, no acabarà, seguirà convivint amb nosaltres.

Gerard

Aquest dissabte, em vaig llevar perquè tenia molta calor. La finestra estava oberta i entrava tota la claror. Quan vaig acabar d’esmorzar, em vaig posar a prendre el sol a la terrassa; eren les deu i mitja del matí i ja no es podia estar a fora perquè donava tot el sol de ple. Però com de costum, sobre les tres de la tarda el cel es va començar a ennuvolar. Quan ho vaig veure, li vaig comentar a la meva mare que era la cinquena setmana consecutiva que passava el mateix. Cap a les sis i mitja de la tarda, es van sentir trons i seguidament va caure un xàfec important; i així fins la matinada. Diumenge, en llevar-me, vaig mirar al cel i com si no hagués passat res, el sol brillava amb intensitat i feia calor.

No sé si és perquè estem al mes de maig, i com diu la dita ‘cada dia un raig’, o perquè el temps s’està tornant boig de veritat. Realment els humans estem destruint la capa d’Ozó.

Alba

Avui va per tu, per ser la millor persona que he pogut conèixer en els anys que porto de vida, per ajudar-me en tot el que has pogut, per fer-me riure, per cuidar de mi quan els pares no hi eren, per mil moments que m’has donat i que espero que em donis..

He après moltes coses de tu, la veritat és que no se què faria ara mateix si no hi fossis. M’has explicat com has lluitat de petit, com has treballat per arribar on ets ara: em sento afortunada de tenir-te.

M’has aconsellat, m’has explicat les teves històries d’amor amb l’àvia, també com van ser els teus anys a la mili, com et vas quedar amb poca visió d’un ull. I, en ocasions se m’ha posat la pell de gallina. Segueixo admirant-te i estimant-te com ets tu, una persona molt especial per mi. Són 88 anys vivint en aquesta vida, no sé si una altra persona hagués aguantat el que tu has aguantat, però el que si sé és que et mereixes totes les coses bones que puguin existir.

Per molts anys avi, 88 anys no els pot complir tothom. Gràcies per ser com ets.

Laura Masiques 🙂 17-05-2011

Avui tres de maig de 2011, els nens i nenes del IES Jaume Almera hem passat el primer dia a Tenerife (Canàries).

Aquest matí, hem anat d’excursió al volcà Teide. Ha sigut força interessant. Feia més fred mica en mica que anàvem pujant. Vam fer diferents parades durant el trajecte guiat.

Passat el matí, hem baixat al Loro Parque. Hem dinat a l’entrada on hi havien unes escales. Al acabar de dinar, hem vist espectacles d’animals i també hem visitat les instal·lacions. M’ha agradat molt.

Cap a les sis de la tarda, hem anat a l’hotel. Tothom va ràpidament a dutxar-se per poder anar a veure el partit Barça-Madrid, la semifinal de la Champions. Hem patit una mica però finalment hem guanyat.

Quan hem acabat de sopar, hem baixat a la discoteca on allà hem festejat la victòria.

Alba

Les 7.30 del matí. Et regires agònica entre els llençols i t’arrossegues a les palpentes. Tens la sensació de no haver aclucat l’ull en tota la nit, tot i això, acabes aconseguint un estat d’enteresa uniforme per mitjà d’un raig d’aigua i un esmorzar fugaç; i així, comences de nou el cicle rutinari del dia a dia, dèbilment resignada a reprendre el rol que et pertoca reproduir de per vida.

Ho saps, però. És un rol insignificant i silenciós que t’assignaren per naixement. Una escena constantment repetida: l’existència precària, al servei dels teus carcellers. I l’apatia et defineix, t’estreny, fent de mordassa i barrots a la vegada. Una presó ben quotidiana.

En pocs minuts, probablement seuràs davant la pantalla, l’informatiu en marxa i les orelles que et xiulen davant l’allau instantània d’imatges: morts, radicals infames i pactes internacionals; violències, veneracions i misèries vàries, acompanyades sempre de la immaculada innocència i heroïcitat d’algun cos policial, exèrcit o ministre.

Potser no de bon matí, però tard o d’hora, t’assetjarà el ritual diari d’ésser informat pels grans mèdia. Mitjançant la televisió, la premsa escrita o les ones radiofòniques, aquests propaguen pel món sencer quelcom anomenat “informació plural i contrastada”.

Una forma ben curiosa d’anomenar-ho, la veritat. Si en fessis un detingut anàlisi probablement toparies amb un seguit de realitats que, subtilment enllaçades, resultarien ser coincidències massa evidents. Veuries, doncs, que històricament parlant, els mitjans de comunicació no són un cas excepcional en l’evolució de la societat durant aquests dos últims segles; de la mateixa manera que la petita empresa familiar a mitjan s.XIX esdevenia corporativa i entrava al joc de l’especulació financera i concentració del capital; cent anys després, les publicacions de premsa, diaris i programes radiofònics van seguir el mateix procés, esdevenint en conjunt els “mass mèdia” – és a dir, el conjunt d’estructures i tecnologies utilitzades per la informació i comunicació de les masses, i les organitzacions que les controlen-.

Indiferent, però, continues palplantada, amb un regueró de saliva que se t’escapa dessota el llavi. Potser et caldrà filar més prim. Planteja-t’ho així doncs: <<Qui prodest?>> Altrament dit, qui se’n beneficia d’aquesta transformació social i econòmica de la premsa?

Mirant una mica més enllà, podràs discernir certes conseqüències que es deriven d’aquests processos de corporativització. En primer lloc, sorgiren càrtels i trusts del sector. Els càrtels, trusts, holdings i viceversa eren tècniques econòmiques liberals, nascudes al si del capitalisme salvatge de les revolucions industrials, que consistien en aglomerar gran part de les empreses d’un mateix ram concret en un sola corporació, amb l’objectiu d’eliminar la competència i controlar el mercat.

Després d’implantar aquestes unions, al món de la premsa naixeren grans empreses transnacionals que van aconseguir controlar la difusió a través de tots els mitjans possibles( ràdio, televisió, premsa, internet, etc…), guanyant un gran poder d’influència sobre l’opinió pública.

Gràcies a això, aquestes empreses fixaren uns costos de producció i distribució tan alts que els guanys en ventes acabaren sent ni de bon tros suficients per finançar un diari, canal televisiu o qualsevol altre tipus de mitjà. Aprofitant l’avinentesa, entren en escena grans bancs, entitats financeres, altres empreses privades i l’Estat; els quals, a base de subsidis, la publicitat i l’adquisició directe dels mitjans a través de la compra d’accions, aconsegueixen que la premsa, i conseqüentment la circulació de la informació generada, esdevingui dependent d’ells.

La culminació d’aquesta estratègia és el panorama informatiu del que gaudim actualment: 4 agències multinacionals controlen el 80% de la informació que corre pel món, agències de propietat americana o europea, per descomptat.

Aquestes són l’Associated Press, una agència nord-americana creada al 1900 que poseeix més 1.700 publicacions de premsa i 6.000 canals de televisió i radio, distribuint així informació a més de 15.000 empreses del la comunicació situades a 112 països diferents; l’Agence France Presse, d’origen francès com el nom indica i fundada durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial. Aquesta compta amb més de 2000 assalariats i té presència al flux informatiu de 165 estats. La DPA (alemanya), la xarxa d’informació de la qual s’estén per més de 100 països, i té una facturació anual d’uns aproximats 106’6 milions d’euros. Per últim, trobem el grup Reuters, que controla l’oligopoli del la informació financera a nivell mundial, amb uns 2000 treballadors i presència a 175 països.

El 20% restant, però, no creguis que el formen empreses gaire alternatives o independents, són simplement el mateix tipus d’agència que les quatre anteriors, tot i tenir menys poder econòmic.

Un exemple curiós l’és la cadena de capital espanyol EFE, que actua a Llatinoamèrica i fou fundada l’any 1939. El seu nom ( F) va ser proposat en honor a la victòria d’aquell mateix any del general Francisco Franco.

L’origen dels mitjans de comunicació d’avui dia i l’evident control econòmic que exerceixen sobre ells els lobbys de poder mundial ( estats, l’empresa privada, organismes internacionals, etc..) ens fa qüestionar la “pluralitat i contrast” que s’atribueixen a si mateixos.

Que és el que ens mostren realment? Fins a quin punt la informació que ens arriba no ha estat limitada? Ens arriben els fets retocats, de manera que no sabem gaire més d’allò que ells volen que sapiguem?

Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi alemany, va fer una extravagant afirmació: ”Una mentida repetida mil cops esdevé veritat”. Tal frase ens pot semblar altament contradictòria, però el fet és que aquest home va aconseguir convèncer a tota la població alemanya de la necessitat, moral i física, d’assassinar 6.000.000 milions de jueus, pel bé i la prosperitat del 3er Reich.

De ben segur que la majoria deu creure que avui en dia quelcom així no seria possible, però res més lluny de realitat, no som pas gaire més immunes a la propaganda ara que durant la 2na Guerra Mundial; tot el contrari, si alguna cosa ha quedat palesa amb les dades presentades anteriorment és la immensa capacitat d’influència dels mitjans. Ara per ara, l’espectre dels continguts de la informació que ens bombardegen es extensament ampli: Des difondre la por i la desconfiança amb notícies de guerres, morts i l’avanç de l’Islam ( notícies que guarden una certa i preocupant semblança amb les “conspiracions judaiques per acabar amb la humanitat “ que destapava l’aparell de propaganda nazi) fins a programes destinats directament a estovar la matèria grisa de l’espectador i reproduint la cultura mitjaval del “Pa i circ”- em refereixo a la premsa rosa, etc…-.

Potser ara, esbatanant els ulls davant el xoc que suposen tantes revelacions seguides, comprens que no ets ni molt menys lliure. Els amos del poder, polític i econòmic coneixen la formula perfecte per conciliar els seus interessos amb els nostres: redreçar al seu gust la nostra consciència individual i col·lectiva. Mentre nosaltres, el poble, creiem ser amos i senyors de tot, ignorem que ens manca el control del propi pensament. Ja podem ufanosos, adorar el millor sistema del món, i considerar-nos-en sobirans. Rere el teló audaçment teixit que ens esborrona la vista, l’oïda i la raó seguirem sempre sent mers esclaus.

I, malgrat tot, allà t’estàs, immòbil, passiva; la teva capacitat d’indignar-te, de protestar, queda aixafada. L’han alterat, redirigint-la cap objectius fútils , i d’aquesta manera, la teva consciència queda ofegada. Sembla que així, no et digui gaire res aquest canvi en els mitjans de comunicació al llarg de la història. A més, a hores d’ara, sota els efectes narcotitzants d’un monòleg de l’entrenador de l’equip X ja has oblidat l’intent de veure més enllà de tot el que et diu un televisor. Tanmateix, la discussió entre aquell i aquest altre retransmesa en directe, continua deixant-vos prou atònits a tots. Es veu que aquest vespre hi ha partit.

Que pots fer, doncs, davant d’una agressió constant i sense treva; davant l’implacable acció dels mitjans?

L’autodefensa és la resposta! No és qüestió de renegar de la civilització i anar-se’n a viure entre els arbres, de cap manera. Actuar així seria equivalent a rendir-se, a cedir sota la pressió, a involucionar rebaixant-se a una condició de bèstia salvatge. Has de ser ferma, crítica i perseverant. Existeixen corrents d’informació independents, són molt minoritaris, però; i sovint poc objectius. Reforça’ls, participa-hi. Juntes podem bastir un corrent d’informació seriós i contrastat, que circuli i sigui generada sense filtres o límits.

El pensament, col·lectiu i individual, és la clau de la nostra llibertat, defensa’l, aprèn i enforteix-lo constantment; si n’ets l’amo seràs un individu lliure, i amb d’altres com tu conformareu una societat lliure. La qüestió és: ara per ara, n’ets realment l’amo?

*Deixo la direcció web d’alguns mitjans un pèl diferents al que estareu acostumats, no són perfectes, però són una alternativa:

• L’Accent: http://www.laccent.cat/

• La Directa: http://www.setmanaridirecta.info/

• Gara: http://www.gara.net/

• Indymedia (independent media center): http://www.indymedia.org

• La Fàbrica: http://fabrica.cat/

• Rebelión.org: http://www.rebelion-org
  

Alexander

Quin serà el nostre futur? Veritablement, se’ns fa impossible saber quin és el nostre futur, però podem donar la nostra opinió del que creiem que serà. El món esta evolucionant de forma esfereïdora , i el nostre futur penja d’un fil.

Per començar hauríem de fixar-nos en el món laboral el qual està molt magre, els treballs que ofereixen, són pocs i la majoria d’aquests són treballs temporals, amb un sou baix, i alguns amb pèssimes condicions de treball. Com podrem els joves d’avui dia accedir a un habitatge digne? Si tenen aquest preu tan elevat fins i tot ara amb la crisi i hi ha tant poques ajudes per accedir-hi. Com podrem viure en un món, que amb el ritme que portem de consum i contaminació, acabarà amb els recursos primaris i la fauna. Per sort alguns països com Dinamarca i Alemanya estan prenent la difícil decisió d’apostar fortament per las energies renovables, el futur que necessitem per poder sobreviure en aquest planeta. Però les grans inversions de recursos i energia per poder fabricar aquests sofisticats sistemes d’energies renovables són els aspectes negatius que s’haurien de llimar.

Per tant jo crec que el futur que ens espera en aquest món és difícil de predir, però l’únic del que estic segur és que haurem de fer un gran canvi en la nostra manera de pensar si hi volem sobreviure. És difícil saber quin és el canvi que necessitem però és fàcil saber quina mena de canvis o costums no necessitem: no necessitem més empreses que només pensin en guanyar diners i tinguin els treballadors explotats, sinó treballadors que treballin per què els hi agrada i que pensin en els seus clients; tampoc hauríem de pensar en canviar de mòbil cada cop que surt un de nou, si no que hauríem de comprar-ne un de nou en el cas de que s’espatllés i es tornès inútil. Aquests, són l’estil de canvis que jo proposo per a un món millor.

Raul

Durant els tres primers anys de la meva vida he viscut a Polònia, jo d’això no me’n recordo és clar, era molt petit, però sé que durant aquests anys va passar una cosa que m’ha marcat fins ara.

La zona de Polònia d’on sóc és molt rural: boscos frondosos, grans latifundis de conreu, però sobretot llacs, molts llacs, que són els que li donen el nom de “Kraina Tysiąca Jezior” (La Terra dels Mil Llacs). A l’estiu la gent s’hi banya, hi fa vela i sobretot, molta gent hi va a pescar. Així doncs, el dia del meu tercer aniversari, si no recordo malament, el meu avi em va regalar una canya de pescar. Com no podia ser d’altra manera, aquell dia mateix vam anar a estrenar-la a una petit estany que hi havia al costat de casa. En arribar-hi, només van caler uns minuts per que piqués el primer peix, era molt petit i el vam deixar anar, però va ser la meva primera captura.

Ara és quan m’adono que aquella petita i llunyana experiència, potser insignificant a primer cop d’ull, em va marcar tant, que fins avui dia continuo sortint a pescar. Al Maresme no és el mateix, no hi ha llacs, però per sort tenim el mar, que és un lloc molt bo per anar a passar una tarda de pesca, tot i que jo sempre preferiré la Terra del Mil Llacs.

Cristian

Fa dies que us volia escriure quatre lletres a tots, a aquests nois i noies que fa uns anys vareu entrar per primer cop a una aula del nostre institut i ara hem compartit unes bones estones de viatge. Avui ha estat el moment, fa una estona he rebut la trucada de la meva amiga Delia que viu a Tenerife i m’ha explicat que divendres quan ja havíem marxat de l’hotel s’hi va passar per portar-me un record. Li van indicar que ja no hi érem li van comentar que estaven molt contents de nostre grup. La veritat és que hem rebut felicitacions dels guies, del conductor, de l’hotel i crec que fins hi tot dels jubilats que ens van acompanyar en tot moment. Com a persones que participem en la vostra formació ens agrada rebre aquests comentaris i amb molt d’orgull us ho vull transmetre. Vaig mirant els centenars de fotos que vaig fer i somric en recordar moments molt divertits. En especial el dia que us vam acompanyar a la disco, realment els profes van gaudir de veure-us gaudir a vosaltres, rient, ballant, xerrant els uns amb els altres, jugant, fent la “conga”… Resumint, voldria que sapigueu, que a part d’una mica de son, el viatjar amb vosaltres ha estat un plaer.

Laura

Fa cosa d’uns mesos va començar una revolta dels ciutadans de Tunísia. Es manifestaven alguns pacíficament i altres a pedrades, contra Ben Ali, l’home que governava l’estat amb el seu règim autoritari i antidemocràtic. Un cop el van aconseguir fer fora del govern, va servir com a exemple per altres països àrabs i es va esdevenir una onada de revoltes, perquè en països veïns estàven en la mateixa situació. El següent de Tunísia, fóu Egipte, on els civils també van demostrar una àmplia majoria i van fer caure Hosni Mubàrak.

A Líbia està costant més. Ja fa un temps que els libis s’estàn revoltant contra Gaddafi però ell és un tossut, fa quaranta anys que governa i encara no s’ha cansat, creu en la tradició i vol que un dels seus fills sigui el seu successor. Fins fa poc ho tenia molt fàcil, controlava l’exèrcit i matava els seus propis civils. La cosa ha canviat, l’OTAN va decidir ajudar als rebels i atacar a Gaddafi, tot pel petroli, el principal interès en aquesta intervenció militar de França, Espanya, el Regne Unit i altres països d’Europa sobre Líbia. De moment segueixen en guerra, Gaddafi no es rendeix i els catalans seguim rebent molt poques notícies sobre aquest tema.

El següent país que es va revoltar va ser Síria, fins on fa unes setmanes encara estàven tenint problemes per sortir al carrer, ja que tenien por per si els hi disparaven un tret. Però els nens i les dones d’allà no es queden callats, s’organitzen manifestacions via Facebook, com també a les altres revoltes àrabs.

Personalment, crec que hi ha dos guerres, la guerra del petroli, per part d’Europa i la lluita contra les dictadures, per part dels pobles àrabs. Potser és un avenç per als països revoltats últimament a la península Aràbica. Em sembla molt trist que hi hagi guerra al món. Em sembla trist que els humans haguem de recórrer a la violència i a la guerra per solucionar els nostres problemes, crec que és millor partir del diàleg.

Pol

Per fi! Som Campions!! Ho portàvem desitjant tota la temporada i ho hem aconseguit. Encara que la campanya anti-Barça ha estat molt dura i ens han atacat des d’on han pogut. Han volgut treure la il·lusió, però en cap moment hem perdut l’esperança i al final, hem rebut la millor recompensa. Hem guanyat jugant a futbol i demostrant qui som. Els jugadors, l’entrenador i l’afició que tenim.

S’ha celebrat una gran festa. Milers de persones hem acompanyat el bus que duia els jugadors i el cos tècnic pels voltants de l’estadi i hem esperat la seva arribada a l’interior del Camp Nou. Els hem rebut com es mereixien i els hem mostrat el nostre agraïment.

“Llorca al nostre cor”, va ser el missatge que portava el bus i on es solidaritzaven amb les víctimes del terratrèmol. I així, una vegada més es va deixar clar que el Barça és més que un club.

Durant els parlaments, els jugadors van deixar clar que reservaven el seu discurs pel dia 29, després de la final a Wembley i esperem que així sigui. Ja que tots estem impacients per a aquest dia.

Després d’haver-me passat tota la temporada parlant del Barça he pensat que aquest text seria una bona forma d’acomiadar-la. Aquest diumenge a la nit, rebrem la copa en el millor escenari possible i davant de la millor afició. Serà el final més esperat i feliç per a tots nosaltres.

Anna.

Ahir divendres, semblava que seria un dia normal i corrent, sense que passés cap cosa interessant per destacar. Però no va ser així.

Al sortir de l’ institut a la 1, vam anar unes amigues i jo a la platja a dinar. Feia molt bon temps i vam poder, fins i tot, banyar-nos. La sensació d’estiu ja es notava en el meu cos. Vaig passar una gran estona amb elles, tot i que em vaig cremar una mica…

Quan estava allà, em va venir a la ment els estius i les ganes que tinc que arribi. Vull que s’acabi la rutina d’aixecar-me cada dia a les 7.30 i no dormir gaire bé. El poder estar cada dia amb les amigues i família i sortir de festa casi cada dia, etc. Només falta un mes i ara hem d’esforçar-nos al màxim en els estudis, encara que a mi, personalment, em costa una mica perquè començo a notar el esgotament de tants mesos estudiant.

Espero que no se’m passi lent aquestes últimes setmanes que queden perquè arribi el moment per relaxar-me i passar-m’ho bé!

Marta

El tabaco contiene un elemento clave que asegura a las tabacaleras, un consumo continuado y cada vez mayor, por parte de consumidor.

La nicotina es una droga adictiva, es decir, provoca una necesidad compulsiva de fumar. Esta, produce sensaciones agradables y afecta a la química del cerebro. Por lo tanto, como cualquier droga genera alteraciones físicas y psicológicas en quien la consume, cómo el desgaste físico de la cara a largo plazo, o el aumento de la frecuencia cardíaca, que puede desembocar en enfermedades cardiovasculares.

Como todas las drogas, también tiene efectos agradables; bienestar y relajación, excitación y placer entre otros.

El síndrome de abstinencia es un efecto que se produce cuando un adicto al tabaco interrumpe el consumo, éste causa irritabilidad, ansiedad y trastornos del sueño entre otro efectos.

La sociedad cada vez está más concienciada en la lucha contra el tabaco y se han creado muchas medidas en contra del tabaquismo, como la prohibición de fumar en lugares públicos o las campañas de concienciación.

Aunque todo eso está ayudando a que la gente fume menos, el tabaco es una droga muy adictiva y muy difícil de dejar.

Julen

Ja fa més d’una setmana que vam tornar del viatge de quart a Tenerife. Ara ja estic situada a casa, la feina, la vida social i les activitats de costum. Però encara em corren pel cap imatges de les terres que hem visitat allà a Tenerife, una de les anomenades Illes Afortunades. Em queden a la memòria els paisatges, els camps verds del nord de l’illa, les plantacions de plataners, el Teide, aquelles petites ciutats que no tenen res a veure amb les nostres i, sobretot, visions relacionades amb les persones amb qui vaig compatir cinc dies molt intensos.

Per una banda, els meus companys, amb la majoria dels quals no havia viatjat mai i amb els quals vam fer un bon equip. Com sempre en aquest tipus de viatges, vam haver d’anar prenent decisions sobre la marxa, d’una manera sobtada a vegades, a mesura que anaven passant els fets i esdeveniments.

Per altra banda, l’amable, servicial i encantadora gent canària amb la qual ens vam creuar allà on vam anar. Sempre disposada a fer-te un favor, ajudar-te i fer les coses més senzilles. Per descomptat, amb un somriure a la cara i una paraula afectuosa en tots els casos. Una de les raons més poderoses per les quals intentaré visitar aquella illa, una vegada més, tan aviat com em sigui possible.

En últim lloc, i com diuen els anglesos “last but not least”, els alumnes. Nois per la majoria dels quals aquest ha estat el seu viatge iniciàtic. El primer viatge llarg sense els pares, junts amb els amics, on s’han pogut divertir, conèixer més a ells mateixos i han pogut tenir moltes experiències noves i que representen la primera vegada en molts sentits. Hem vist com són els nostres alumnes fora les aules i en situacions que mai no veuríem si no fos per aquests viatges: acabats de llevar amb la cara de son, molt arreglats i preparats per anar de festa, menjant plats vertiginosament plens de gelatina o gelat, habitacions impenetrables per piles de roba, ballant i fent gresca tots junts. És aquí on descobrim com són i com funcionen en la vida real i no entre les quatre parets on normalment els veiem.

Viatjar amb seixanta alumnes sempre és cansat però estem contents i agraïts alhora per les bones estones passades. La valoració general és positiva i la gran majoria dels alumnes ens ho han fet passar molt bé i han sabut respondre tal i com esperàvem d’ells. Repetiríem, que és el més important. Esperem que a ells els hagi passat exactament el mateix!

Núria Cuscó

Fa exactament una setmana i quatre dies, vam marxar a Canàries. Tot anava bé fins que vaig rebre una de les pitjors notícies que podia haver rebut en la meva vida…

Tenia una gossa des de feia onze anys. Es deia Dana i era un pastor alemany. Fa un any i poc, li havien diagnosticat càncer de mama i vam decidir operar-la. Li van extirpar el tumor, que semblava benigne i de pas la van esterilitzar. No tenia problemes des de l’operació però al gener li va sorgir una estranya infecció a la pell. Després de molts tractaments i antibiòtics, semblava que la cosa millorava una mica però simplement no havia fet res més que empitjorar. El seu últim més de vida, va començar a coixejar de la pota davantera esquerra i els últims dies ja ni podia caminar.

Una nit, el meu pare l’anava a treure a passejar quan de sobte, a l’hora de cridar-la perquè baixés al rebedor per posar-li la corretja, es va sentir un fort soroll que ens va despertar a tots. La Dana havia caigut per les escales. Des d’aquell dia no va tornar a ser la mateixa. No es comportava igual, estava molt més apagada i sense ganes de res.

Jo començava a notar la seva absència i va arribar el dia que marxava a Canàries. No em va donar temps d’acomiadar-me d’ella perquè tenia pressa per no perdre l’autobús. El primer dia a Tenerife em vaig quedar sense bateria al mòbil i, a més a més, m’havia oblidat el carregador. Així que vaig passar una bona setmana sense parlar amb els meus pares fins divendres quan vaig tornar a Vilassar de Dalt i els vaig tornar a veure. El meu pare no portava bona cara i estava estranyament callat fins que de sobte em va deixar anar unes paraules que se’m quedaran gravades per sempre: <<Has de saber que la teva gossa ja no està>>. En aquell moment se’m va trencar el cor i em vaig quedar commocionada, no sabia com reaccionar i finalment vaig pujar a la meva habitació i no vaig parar de plorar durant dos dies.

Durant un temps he tingut un buit al cor immens però a poc a poc ho he anat acceptant i assimilant ja que no tinc cap altra opció. M’he adonat que el temps passa volant, sembla que fos ahir quan va venir per primer cop a a casa i era tan sols un cadellet de dos mesos escassos.

S’ha d’aprofitar al màxim cada moment, és l’única manera de gaudir la vida, centrar-te en el que tens davant i no en el que hi ha hagut abans o hi haurà després.

Laia

Una vida sense amor és incompleta, ja que ningú és capaç d’explicar el que un simple sentiment pot arribar a fer a la vida de les persones. Res se sap de l’amor fins que s’estima. Estimar és inevitable, t’ajuda a créixer i ajuda a que altres creixin. De vegades les tristeses tenen a veure amb les persones que se’n van i això fa mal. En aquests moments jurem no tornar a encapritxar-nos amb ningú més i des que coneixem a d’altres d’especials oblidem aquesta promesa que mai arribarem a complir. I així és com anem deixant petjades en el cor de les persones. I com aquestes, al seu moment, deixen petjades en el nostre. Quan algú se’n va plorem perquè el cor ens demana a crits aquestes llàgrimes, aquestes pataletes, per alleujar una mica el dolor que estem sentint. No obstant això, quan nosaltres ens n’anem, en algun racó del món, hi haurà algú que plorarà pel simple, però alhora complex fet que ell també ens van estimar.

Estefi