LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dissabte al vespre vam anar a sopar a casa d’una amiga que feia poc havien operat. La idea era; si ella es trobava bé, quan acabéssim de sopar baixaríem a Premià de Mar, si no tenia ganes de sortir, quan ens fes fora de casa seva hi aniríem. Vam sopar i vam passar una bona estona, però quan vam acabar va arribar l’hora de decidir. Tot i que ella volia sortir de casa i respirar aire del carrer li feia vergonya que algú conegut la veies i que li preguntés que l’hi havia passat, volia passar el més desapercebuda possible. Així que les altres tres vam decidir pintar-nos un hematoma al voltant de l’ull, com si haguéssim caigut per les escales o ens haguéssim barallat.

Un cop a Premià de Mar ens vam trobar a varis coneguts, i tots es van fixar en el nostre morat a l’ull. Quan ens preguntàvem què ens havia passat responíem amb un “és una historia molt llarga”. La tàctica va funcionar, tothom es va fixar en el nostre hematoma i ella va passar desapercebuda, que era el que volíem, a més a més la reacció de la gent al pensar que ens havíem pegat va ser molt divertida.

Maria

Com cada any Estrella Damm es dedica a fer un anunci de cara a l’estiu. Un anunci que sigui reconegut per tothom i que la cançó que s’escolta es converteixi en la cançó de l’estiu. Últimament ho han aconseguit, ja que, des de fa tres anys, els espots d’aquesta coneguda cervesa han estat un veritable èxit, els anuncis i les seves cançons.

Des del 2009 fins al d’aquest any els anuncis es basen en recrear l’estiu perfecte en un lloc concret. Per exemple, al 2009 el protagonista viatja a Formentera on coneix a dues noies i s’enamora d’una d’elles; al 2010 un noi, amb el seu amic i dos noies més, navega amb un vaixell de vela fins a Menorca. Allà s’enamora d’una d’elles i acaben donant-se un petó. El tercer i últim, el protagonista arriba amb més gent a Roses, Girona. Aleshores ha de passar una sèrie de proves per intentar entrar com a cuiner al “Bulli”, el restaurant de Ferran Adrià. Allà coneix a dos noies i un noi, i es fan amics, i seguin la estructura dels anuncis anteriors, s’enamora de una de les noies i s’acaben fent un petó.

Penso que encara que sempre fan servir la mateixa idea per vendre la beguda, han sabut triar-la molt bé i treuen el màxim profit. A mi, personalment, m’encanten els anuncis que fan i cada estiu m’enganxo a la cançó que treuen. Tot i que costa pensar que algun estiu et pugui passar una historia tan perfecte, sempre que veig l’ espot em fa sentir bé i em fa somiar que de cara a l’estiu que està a punt d’arribar em passarà alguna cosa semblant. En conclusió, vull dir que felicito a Estrella Damm per aquestes històries tan ben fetes i que et fan sentir feliç. Al menys a mi m’ho fan sentir.

Marc

Jo jugo a basquet i espero que l’any que ve també. El que passa és que la temporada vinent volen ajuntar a dos equips perquè no hi ha prou pistes per a tothom. Els equips que formaran un de sol seran l’infantil a i l’infantil c (el meu actual). I aleshores ens convertirem en el sub21 de Vilassar de Dalt.
Quan abans he dit que esperava continuar jugant , ho he dit perquè al ser tanta gent, volen fer fora a uns quants. A la fitxa només hi poden haver dotze jugadors i per tant tres o quatre no podrien jugar els partits.

Ja fa unes dues setmanes que tenim nou entrenador. Ell tenia pensat veure’ns durant les pròximes setmanes i al final de la temporada decidir qui és el que es queda i qui és el que se’n va. Crec que tinc nivell per estar dintre d’aquest nou equip, però així i tot estic preocupat. El que passa és que aquestes ultimes setmanes hem tingut exàmens molt importants, i per culpa d’això només he pogut assistir a dos entrenaments i segurament no hi assisteixi a gaires més, ja que d’aquí poc hi ha les recuperacions i haig d’estudiar molt.

Encara que jo crec que amb dos dies que he anat ja ha pogut veure el meu nivell, tinc por que sigui un dels que faci fora per no haver assistit als entrenaments ni als partits amistosos.
Tinc esperances que ell ja m’hagi pogut veure prou i no em faci fora de l’equip ja que per a mi, això seria una noticia molt dolenta, al portar tants anys fent aquest esport al Vilassar.

Marc

-Saps la història de l’home què cau d’un edifici de 50 pisos? Bé, l’home en qüestió està caient d’un edifici de 50 pisos, però ell tanca els ulls i es diu “ De moment tot va bé, de moment tot va bé”. Així van passant un, dos, tres, quaranta-nou pisos; i l’home que encara no ho ha comprès. Allò que importa realment no és la caiguda, sinó l’aterratge, el cop contra l’asfalt, l’esclat final.

La Haine ( l’odi), 1995

El film parteix d’aquesta anècdota, convertint-la en una metàfora de la vida als suburbis francesos, fent una caricatura grotesca, marginal i, malgrat tot, realista dels seus habitants. A les acaballes de la cinta, Said -un jove musulmà- recorda la història del home que cau. Ho fa mentre es recolza emmanillat a un cotxe patrulla, als afores de París i veient al seu company jueu Vin tacat de sang, estès al terra; mort d’un un tret accidental per part d’un policia inepte. A la vegada, observa com Hubert- el seu altre company, negre- i el policia s’encanonen mútuament. Said evoca a l’home que cau, tanca els ulls i l’esclat de dos revòlvers dóna pas als crèdits finals. Magistral i prou dura, en definitiva: una bona pel·lícula

Tanmateix, aquest cop no vull parlar de suburbis, immigració, Le Pén o la gossa que el va parir. Seré molt frívol, i ho diré sense embuts: aquest curs ha estat el teu edifici de 50 pisos, i tu, el que queies. Ja m’imagino la reacció, “Però què diu aquest ara?! És ben boig.” D’acord, d’acord; et sentiràs més o menys legitimat per això que he dit, però almenys en el teu cas, no podria trobar una millor manera d’expressar-ho. I que quedi ben clar, només prenc la metàfora com a tal, reeixint de comparacions, ja que la situació dels joves immigrants dels suburbis francesos, no és ni de lluny equiparable a la nostra.

Bé, m’explico: tot començà per inèrcia, n’hi ha que només de néixer ja caiem, i a poc a poc agafem embranzida i força per relliscades majors. Tu, després d’haver guanyat velocitat a un ritme vertiginós, te n’adones que caus, ja és massa tard i t’has d’empassar les hòsties, una a una. Del precedent ara en farà ben bé un any. Era tot just davant l’estiu, i ensopegues, molt hàbil per part teva. T’havies afegit a projectes en els que no creies, però seguies pensant “De moment tot va bé, no em farà pas mal, és experiència”, a més, per desgana pròpia, vas firmar la sentència que em portaria a estar-me tot aquest curs estudiant quelcom que poc t’importava o interessava gens. De ben segur que tot el seguit d’actes poc intel·ligents per part teva, venien donats per un estat embriaguesa constant. I per acabar-ho d’adobar, l’estat d’embriaguesa era motiu d’una història que vivies llavors, en un principi tan maca, idíl·lica; i inevitablement destinada a acabar tard o d’hora. Però vas ser massa curt de mires, i per contra d’haver posat punt final a l’assumpte a temps, vas deixar que s’allargués. Més tard, i a l’equador del curs, la trompada fou brutal i ,com no, t’agafà per desprevingut.

Així doncs, després d’un estiu ben estúpid, es posava davant teu un curs d’allò més depriment. Malgrat que ja ho intuïes d’un bon principi, ara ho pots confirmar, oi? Cada error comès es va materialitzar en un curs que t’ha desil·lusionat, en tots els aspectes. No ets capaç de constatar amb exactitud l’instant que vas deixar de dir-te “De moment tot va bé”, adonant-te que ja havies aterrat, però almenys ja n’ets conscient. Sí, per suposat, han nascut noves idees, has encetat projectes plens de força i il·lusió, però són expressió de la teva consciència, la qual fa temps que va per lliure.

Mires al teu voltant, i els companys no van gaire millor. N’hi ha que, com tu, ja han caigut, d’altres encara cauen, i “De moment tot va bé”. El desencís impera en la majoria. Tot i que sempre ens havien venut el final de l’ESO com una període estimulant, la tendència és més aviat inversa. Molts s’han quedat enrere. És una llàstima.

De totes maneres, i reforçant el tòpic, dels errors n’has acabat aprenent. Saps perfectament com encarar el curs vinent, res de falses esperances com cada any. Les cendres no poden ser cremades. Tens el deure de plantar cara, i no deixar que t’enfonsi allò que anomenen educació, ni a tu ni als altres.

A tots els companys i companyes:

Malgrat l’intent de radiografia clarament pessimista i grisa que he fet del curs, no puc deixar-me d’agrair-vos tots els somriures, bromes i bons moments en general; al mateix temps que demano disculpes per les actituds desagradables que hàgiu hagut de suportar per part meva, no puc justificar-les, però potser ara s’entenen millor. Ens veiem l’any vinent, per al qual només guardo una esperança: que siguem capaços de fer pinya i lluitar colze a colze, contra els que encara, en nom de l’ensenyament, reprimeixen la capacitat d’aprendre, pensar, criticar i construir d’un mateix.

Bon estiu!

Àlex

Aquest escrit el vull dedicar a unes de les persones que més m’estimo en aquest món, el meu avi.
Ahir era divendres i com cada divendres vaig quedar amb les amigues. Com que estava plovent vam decidir anar al centre comercial de Mataró Park. Allà vam riure i sobretot vam menjar moltíssim, però vam veure una cosa que ens va fer entendrir, una parella d’avis agafats de la mà caminant junts, immediatament em vaig recordar dels meus avis i també vaig recordar una temporada que vaig estar trista i preocupada perquè pensava que el meu avi es moria.

El meu avi ja té 84 anys i ja és bastant gran, a més fa poc el van operar del genoll i li fa bastant de mal, però els metges li han dit que ha de caminar, a més a ell li encanta caminar, però a vegades se li fa difícil i arribarà un futur que no podrà caminar molt més i es quedarà paral·lític.

Fa poc vaig tenir un somni en el que em trobava al meu avi paral·lític i al poc temps es moria, mai ho havia passat tan malament i em vaig despertar entre llàgrimes. Aquest somni em va impactar tant que vaig estar una setmana preocupada i plorant pel meu avi pensant que li passaria alguna cosa.

Per sort, tot continua al seu lloc i ell està perfectament, com sempre ha estat. T’estimo avi!

Alba Canals

La meva tieta ja fa temps que s’estava plantejant tenir un segon fill, ja que diu que el millor que li ha donat aquesta vida és el seu nen. Fa pocs dies ens va dir que possiblement estava embarassada i per confirmar-ho va anar al ginecòleg a fer-se una radiografia i efectivament, estava embarassada. Quan tota la família ho va saber ens vam posar d’allò més contents, tenir un nen és una de les millors coses que els pot passar a una dona i a una família, i molt més a qui els agraden els nens. Els meus avis són els que es van emocionar més, a la meva àvia li encanta mimar els seus néts i al meu avi el tornen boig els nens petits.

Espero que durant aquests pròxims anys puguem gaudir d’una família unida amb un membre nou a la família.

Alba Canals

Aquests dies hi ha hagut molta gent excitada pel Barça-Manchester. Després de la victoria del Barça la gent va anar a celebrar-ho a la font de Canaletes i, com sempre ha passat, la gent fa destrosses a la ciutat o molesten el veïnat, per això la policia intervé i hi han baralles cotra la policia i molta gent surt ferida. El dia que el Barça va guanyar jo també ho vaig celebrar, però no d’aquesta manera. Llavors em faig moltes preguntes sempre que això passa, “per què tant d’enrenou per una victòria?”, “Cal destrossar coses i barallar-se amb la policia per celebrar-ho?”. L’única resposta que he trobat és que no és necessari fer servir tal violència per celebrar una cosa com aquesta.

Moltes vegades he escoltat els meus familiars que parlaven de la política en el football. El tema que més comparaven era sobre la independència de Catalunya i el que la gent d’Espanya no ho deixaria, i els enfrontaments del Barça-Madrid. No era només la meva familia sinó que molta més gent ho compara. Llavors em poso a pensar el perquè d’aquesta comparació quan són dos temes molt diferents.

La veritat es que encara no he trobat cap resposta convincent a totes les preguntes que em faig però sé que algun dia les trobaré.

Pau

Fa dos anys em va començar a fascinar el món del football americà, ja que a mi m’encanten els esports de contacte i crec que no hi ha esport més interessant que aquest. Tot va començar quan estava a casa meva mirant la televisió i en el canal Teledeporte estaven anunciant la Superbowl de la NFL (National Football League), que és la lliga americana de football.

El que més m’agrada d’aquest esport és la manera de jugar, sempre avançant el màxim territori del camp fins fer-te amb tot i marcar un “touchdown”. El football americà consta d’onze jugadors en cada equip, és a dir, un total de 22 jugadors disputant un partit que dura 60 minuts amb 4 parts de 15 minuts cadascuna.

Quan em vaig informar de tot aquest món del football americà, vaig anar a mirar al club més proper a casa meva, que són els Bocs d’Argentona. Jo em volia inscriure però estaven a meitat de temporada i vaig prendre la decisió d’apuntar-me l’any següent.

Ja ha arrribat l’any en que em va bé inscriure’m i no penso perdre aquesta oportunitat, ja que he estat un any sense fer cap esport en equip, que és el més divertit. De l’únic que tinc ganes ara mateix és que començi la pròxima temporada i començar a jugar.

Martí Cavaller

Just avui em acabat per fi els exàmens!!! Es un pes més que ens hem tret de sobre i ara només hem de gaudir de les vacances tan esperades.

El primer que he fet al arribar a casa ha sigut dinar i posar-me a dormir, porto dies anant-me a dormir a les tantes de la nit, sense poder descansar tranquil·lament. Durant aquests dies l’únic que hem fet ha sigut passar nervis i males estones pensant: “Sortirà això?, Com m’anirà l’examen?, Serà molt difícil?”, però val la pena tant d’esforç.

Ja tinc ganes d’estiu, trobo a faltar aixecar-me a l’hora que vulgui, sortir amb les amigues fins tard, sortir de festa o menjar gelats. Una cosa que m’agrada molt és viatjar, aquest estiu ja el tinc mig planejat: aniré a Tarragona amb una amiga meva, la Marta Jareño i la seva família, també aniré a Menorca amb la família, estarem tot el dia a la platja relaxades i per últim aniré amb una amiga a passar uns dies a la Costa Brava. Ja tinc ganes de que arribin aquests dies i passar dies inoblidables.

Alba Canals

 Una de les coses que aprens de petit és a caminar. Això ho fem tota la vida i cap a camins diferents. Ara, estem acabant un d’aquests trajectes. Es tracta de l’ESO.

Miro enrere i veig unes petjades llunyanes, ingènues, discretes… són les que passaven per primer. Aquestes és van tornant cada vegada més segures, més profundes i marquen un camí més recte, són les de segon. Al costat de les meves també en veig d’altres, són la dels meus amics. Algunes s’han quedat pel camí, també hi han altres que s’han incorporat fa poc…

El temps va passant i els cursos van succeint, tercer, quart, això s’acaba. D’aquí uns dies aquest trajecte finalitza i en començaré un altre cap al batxillerat, allà espero poder continuar amb els amics, conèixer altres persones… A la fi de començar un nou tram que espero compartir amb il·lusió, compromís i esperança.

Gemma Cuenca

 Hace ya un tiempo que quería dedicarte un escrito, pero no lo he hecho antes porque se me hace muy duro. Hoy hace poco más de un mes que te fuiste y ha sido sin duda el mes más difícil de mi vida. No hay día que no piense en ti y me cuesta mucho pensar que ya no estás y que nunca más podre verte, pero intento pensar en los buenos ratos que hemos pasado.

Hoy te quiero dar las gracias. Gracias por cuidarme como me has cuidado, tanto de pequeño como de más grande, por ocuparte de mi cuando mis padres no podían, por recibirme siempre con una sonrisa y nunca dirigirme un mal gesto, una mala palabra, etc. Por acordarte de mi cuando te has ido de vacaciones, por formar esta familia de la que estoy muy orgulloso de formar parte… Podría seguir agradeciéndote muchas cosas mas pero lo voy a resumir en una frase: gracias por quereme tanto.

Ni una enfermedad tan dura como el cáncer te quitó tu simpatía, tu bondad y tus ganas de vivir y de disfrutar la vida. Me va a costar mucho superar tu perdida pero tu me has enseñado a ser fuerte y siguiendo tus consejos seguro que lo consigo.

En fin Juanito, me siento muy afortunado de ser nieto del mejor abuelo del mundo y siempre llevaré tu apellido con mucho orgullo. Estés donde estés, quiero que sepas que te quiero y siempre te querré.

Roger

 Per molts llocs del món hi ha una gran tal·la d’arbres. Està directament causada per l’acció de l’home sobre la natura, principalment com a conseqüència de les tales realitzades per les indústries, així com per a l’obtenció de sòl per a cultius agrícoles.

Hi han conseqüencies molt dolentes per culpa de la tal·la d’arbres, una  d’elles com ja he dit abans és per la creació de nous espais agrícoles en llocs que són fonamentals pel desenvolupament d’algunes espècies en perill d’extinció, o úniques d’aquest lloc. Una altre de les conseqüencies és que al tal·lar tants arbres el medi no pot absorbir tot el dioxid de carboni que es produeix en el món, aixó crea l’efecte hivernacle. La conseqüencia més nefasta és la destrucció dels ecosistemes de la zona a part de acabar amb el lloc de vida dels animals que hi viuen i el canvi de clima que a vegades pot ser pitjor per al lloc on s’ha desforestat.

Però tot i així en els països menys desenvolupats els boscos es redueixen cada any, mentre que en els països industrialitzats s’estan recuperant gràcies a les protestes i manifestacions socials, reconvertint-se els boscos en atractius turístics i llocs d’esbarjo.

Com a mitja per evitar aquets efectes algunes organitzacions internacionals han decidit reforestar els boscos. Però el problema és que els humans generem massa material i la meitat no la fem servir. Com per exemple quan estem escrivint alguna cosa o dibuixant i ens  equivoquem moltes vegade arribem a lençar el full sense quasi res guixat, quan encara es pot fer servir.

Pau

Podríem dir que demà ja és l’últim dia de classes “normals” i per fi s’ha acabat la setmana d’exàmens on només patíem i no podíem anar a la platja o simplement no fer res per culpa dels exàmens . Ara només tenim una cosa al cap: fer moltes cosses a l’estiu i passar-ho molt bé. Hem proposat amb el grup d’amigues un dia anar a la platja o d’excursió, un dia anar al cinema, un altre a Barcelona o a un centre comercial, fer algun dinar plegades, anar d’acampada etc. Però totes aquestes idees no sempre les acabem complint, ja que pot ser que no coincidim a causa dels viatges amb la família o qualsevol altre motiu, i ho deixem passar fins que arriba el setembre i ja no tenim temps, aleshores és quan pensem de nou en la rutina de l’institut i ens penedim de no haver fet totes aquelles coses.

Penso que està molt bé planejar coses ja que pensem que així sortirà tot millor i no hi haurà cap imprevist, però la sensació de llevar-te pel matí sense tenir ni idea del que et passarà durant el aquell dia és molt millor. Improvisar a cada moment fa sentir-te més lliure i et fa gaudir més de tot.

Marta

 Avui dimecres 8 de juny, jo i tots els que estem d’exàmens, estem estressadíssims.
Fa unes hores he fet un examen de català, m’ha anat més o menys bé, espero aprovar-lo.
Dilluns vaig anar a casa d’una amiga per gravar un programa en francès del temps a França.
Demà, tinc un altre de literatura castellana, espero no morir mentre estudio, se’m farà molt pesat. Un altre de matemàtiques de estadística i probabilitat que tot i que mai se m’han donat bé, em surt!
Per demà també, un treball d’anglès, el faré de la serie americana de televisió “How I met your mother”. Haig d’explicar davant tota la classe, de què va aquest show, i tot en anglès. Em fa molta vergonya parlar en públic i a més en un altre idioma que no domino.. no sé com m’ho faré, però haig de superar aquesta vergonya ja.
I per acabar-ho de rematar, un altre examen divendres de socials, de la guerra freda i del franquisme a Espanya i a Catalunya. Que ara que hi penso, crec que el Carmel va dir que el tema del franquisme no entrava però com som tan xerraires i no li fem cas crec que al final si que entra..

En definitiva, espero aprovar-ho tot amb molt bona nota, i que s’acabi aviat aquest malson de setmana!

Nabila

Quan tenia 6 anys i vivia a Vilassar de Mar, vaig convèncer les meves millors amigues perquè s’apuntessin a una extraescolar de patinatge ja que si no érem 5 nens no es podia fer. Quan ja portava un any fent l’extraescolar, amb el que em va costar aconseguir que la fessin, els meus pares em van dir que ens mudàvem a Vilassar de Dalt i que ja no podia seguir patinant. Jo no volia deixar-ho i per això només arribar aquí vam anar a informar-nos al poliesportiu, on per sort, feien patinatge artístic.

Vaig estar un mes al grup de les més petitetes i el Kike, el meu entrenador actual, que jo encara no el coneixia, un bon dia es va dirigir a la meva mare i li va dir : “Si quieres que tu hija haga algo en el patinaje, ya le estás comprando unos patines nuevos”, i ell mateix me’n va aconseguir uns de segona mà d’una nena que havia estat campiona, i encara els conservo amb molt d’amor. A partir d’aquí va començar, es podria dir, la meva carrera esportiva com a patinadora perquè ja no era una simple extraescolar sinó que estava en un club esportiu.

Per mi, patinar és desconnectar de tot… és un altre món. Em fa sentir lliure i despreocupada, fa que m’aïlli dels problemes que m’envolten i em fa perdre la noció del temps, és la meva passió. En el patinatge hi ha dies millors i dies pitjors… dies que et costa més i dies que et costa menys… dies que estàs més cansada i dies que ho estàs menys…dies que caus, però de seguida et tornes a aixecar… Però sé que al meu costat sempre hi ha el Kike i la Laura, els meus entrenadors, sé que puc confiar en ells tant a nivell esportiu com a nivell personal. M’han donat el seu suport en tot el que han pogut, inclús m’han ensenyat coses fora del que és el patinatge, a ser millor persona i a fer-me forta. M’han transmès valors que estan fora de l’esport, espero no perdre’ls mai i ser jo qui transmeti aquests valors a les meves nenes.

Fa un parell d’anys em van fer una entrevista per la web del meu club i en aquesta deia: “Espero poder ser algun dia jo qui ensenyi a patinar a nens i nenes que ho desitgin, i seguir tenint una part de mi en aquest esport” i per fi aquest any aquell petit somni que semblava tan llunyà s’ha complert. Ara sóc jo qui a la mateixa hora que realitzo els meus entrenaments també passo part del meu temps ensenyant a les meves nenes el que he après durant aquests onze anys. Us convido a gaudir d’aquest esport ja que és increïble.

Marta Artigas

La setmana passada un home de 43 anys va desmaiar-se i va caure a les vies just en el moment que el tren estava a punt d’entrar a l’estació de Plaça Catalunya. Un passatger que estava esperant el tren no s’ho va pensar i es va llançar a rescatar-lo. Va arrossegar l’home, que estava inconscient a un espai de sota l’andana. Un espai de seguretat que s’utilitzava per feines de manteniment. Els dos van quedar enganxats a la paret fins que el tren va sortir de l’estació. L’home que havia caigut només tenia alguna contusió i el que l’havia salvat cap ni una rascada.

És digne d’admirar el que va fer aquell home. És un heroi. No tothom seria capaç de jugar-se la vida per llençar-se a salvar a un altre a les vies del tren quan aquest està a punt d’arribar. És increïble que reaccionés tan ràpid perquè gairebé no tenia temps. Gent com ell o com en altres ocasions persones que han defensat algú que li estaven donant una pallissa, aquests són els veritables herois de la nostra societat.

Sandra

Estem a dimecres dia 8 de juny de l’any 2011 i la sensació d’haver acabat 4t ESO és inevitable. Aquesta setmana està sent de les més lentes, ja que cada cop se’ns apropa el moment de estar-nos tot el dia sense fer res de profit i passant-ho bé amb els amics i amigues, aquest moment és l’estiu.

El que més m’agrada de l’estiu són els horaris. Em refereixo a aquells dies que te’n vas a dormir molt tard i quan et despertes has de mirar el calendari perquè no saps quantes hores t’has passat dormint, i en despertar-te no has de pensar en res, perquè com que és estiu, no has de fer res important. L’únic que has de fer és anar a fer una volta pel poble i seguríssim que trobes algú conegut amb qui passar la tarda.

Una altra cosa que també m’agrada en aquesta època de l’any, són els viatges. Com cada any, aniré a Menorca on els meus tiets ens deixen la casa que tenen allà. Està situada al centre de Mercadal i on les festes, són bestials i amb la gent menorquina, encara més.

Resumint, vull que passi aquesta setmana bé, aprovar-ho tot i gaudir dels millors estius que tindré en la meva vida.

Martí Cavaller

Quan era petita vaig tenir una temporada en la que tenia molts malsons. No sé per què els tenia, però jo sofria a l’hora d’anar-me’n a dormir per culpa d’això. Un dia d’aquells va coincidir amb que amb l’escola varem fer una excursió a un museu d’indis americans i allà em van explicar, entre d’altres coses, què era una caça-somnis. Encara me’n recordo de la definició que ens va dir: “és un amulet que utilitzaven els indis americans que amb la mena de tela aranya que té al centre atrapa els bons somnis i per el forat del mig expulsa els dolents.” Jo, com no tenia res a perdre tan si funcionava o no, ho vaig provar, i encara que sàpiga que són creences i que el caça-somnis no funciona de la manera que els indis americans diuen, a mi em va funcionar.

També, fa un parell d’anys, quan una amiga va tornar de Còrdova de visitar a la seva família, ens va portar unes claus que, segons deia l’embolcall en què venien, portaven sort. A mi em va agradar i vaig decidir penjar-me-la del coll, i des de llavors vaig començar a tenir més sort amb tot. Jo ja sabia que tenia que veure amb la clau,
però no perquè la clau fes res, sinó perquè jo actuava diferent al tenir la clau, mirava les coses d’una altra forma. Si em passava alguna cosa dolenta no passava res perquè jo creia que sense la clau  hauria pogut ser pitjor. I si em passava alguna cosa bona, era gràcies a la clau.

Jo crec en els amulets, però no com si fossin els amulets els que actuen, sinó que som nosaltres, que al creure que aquell objecte ens ajudarà ens ajudem nosaltres mateixos.

Ainara Odriozola Pérez

Queden únicament quatre setmanes per acabar el curs, com aquell que diu són dos dies i ja estem! Però ara és quan més cansats estem i en l’únic que pensem és en les vacances, l’estiu, el sol, la platja… i és en el moment on, els estudiants ho hem de donar tot per poder tenir un estiu fantàstic i sense preocupacions, ja que desprès ens esperen dos anys molt durs amb els estudis.

Molts de nosaltres a aquestes alçades de curs, ja tenim planejades totes les vacances, on anirem de viatge, què farem amb els amics… i només fem que pensar en això i jo crec que hauríem d’agafar totes aquestes il·lusions i centrar-nos en els últims exàmens que ens queden. L’important és acabar el curs, tenir un molt bon estiu i mentalitzar-nos per a l’any que bé.

Georgina

Quan tenia quatre anys, la meva mare em va obligar a fer classes d’anglès a una acadèmia de Vilassar perquè deia que era important saber idiomes, i sobretot aquest, ja que és el més parlat a tot el món. Jo m’hi negava des del primer moment, però al estar obligada a anar-hi, hi anava sempre. Quan vaig anar fent-me gran vaig veure que tenia raó, que l’anglès és molt important però a la vegada vaig anar veient que volia deixar-ho.

L’any passat vaig aconseguir que els meus pares em permetessin deixar d’anar a classes, i així ho vaig fer. No vaig durar massa, al mes següent vaig tornar-me a apuntar perquè m’ho havia repensat i me n’havia penedit, tot i així, seguia pensant que era un pal anar-hi cada dimecres i divendres. Mentre que totes les meves amigues quedaven, jo estava fent classe amb la Sandra, però alguna cosa dins meu em deia que feia lo correcte.

El divendres passat vaig acabar aquest curs d’anglès. La professora em va dir que el meu nivell era molt bo, però que podria ser millor si m’esforcés més. La meva resposta va ser: ‘Anna, no et preocupis, si jo l’any que ve no faré més anglès’. Sincerament, no li va agradar el que li vaig dir.

Abans de la setmana que ve he de decidir si seguir fent anglès o no. La pregunta que em faig és si val la pena deixar córrer tots els anys que he estat fent anglès i no treure’m cap títol, o seguir un curs més, que es el que em queda, i aconseguir el First…

Mercè

A Japó hi han moltes tradicions, una d’elles és menjar pop viu directament collit del mar.

El vint-i-set de juny de 2001, l’Hiroshima Sakura estava dinant amb la seva filla i el seu promès, el qual no li agradava molt, al conegut restaurant Xiao Yang de Nagasaki.

L’Hiroshima no parava de desafiar al xicot a menjar coses molt insòlites per demostrar la seva gran virilitat i per ensenyar-li a la seva filla que no feia per a ella, fins que va arribar el plat FINAL, el pop viu. El que el senyor Sakura no sabia era que aquell sí seria el seu últim menjar.

Per demostrar que ell era més home que aquell pobre noi que només volia tenir un bon dinar amb la noia que estimava i el seu pare, en comptes de tallar el pop com “Déu mana” el va engolir sencer, tot d’una sola peça. El pop, encara viu, es va enganxar amb els seus forts tentacles a la tràquea de l’Hiroshima i sense poder fer res al respecte va caure abatut al terra, llençant pels aires la seva “gran” virilitat.

Aquesta verídica història ens ensenya que no ens hem de creure superiors a cap persona de les que ens envolten i que a tothom que fa alguna cosa dolenta d’una manera o altre la malifeta li torna. Alguns tindran sort, altres com per exemple l’Hiroshima no tanta. També ens ensenya que al món hi ha moltes cultures diferents on moltes de les tradicions poden arribar a ser molt perilloses. I et poden portar fins i tot a la mort.

Marta Artigas

Ara s’acosten quasi tots els aniversaris de totes les amigues i s’ha de pensar regal, vestit i una felicitació per telèfon o simplement un missatge. Però el més difícil penso que són els regals, ja que la imaginació s’acaba i ens costa molt pensar una cosa original i “xula”, que agradi. Com ara un vídeo on sortim totes felicitant i moltes fotografies, una composició, un puzle amb la foto de totes les amigues…

I quan parlem del vestit per la festa, això encara és més complicat, ja que obres l’armari i penses uff… NO TINC RES! És molt típic i t’estàs tres hores amb la tovallola al cap -acabes de sortir de la dutxa- pensant què combina millor amb què. Al final, amb les preses, acabes agafant el primer que trobes per no ser la última en arribar a la festa.

Però quan et pares a pensar en tot això dedueixes que, en realitat, la teva amiga es conforma amb qualsevol regal, perquè per mol petit que sigui sempre li acaba agradant. I, pel que fa al vestit, total ningú s’hi acaba fixant, a menys que vagis com un pallasso!

Georgina

El cas és que vull felicitar a la monitora del bus de baix de Vilassar a Cabrils ja que aquest any ha estat perfecte el trajecte diari (no ha passat mai com cap altre any en que hi van haver problemes i expulsions de bus, tot el contrari).

Ella, ha portat perfectament l’assistència de les persones que pujaven (als altres busos a vegades hi havia problemes ja que un alumne no venia una setmana i el esborraven de la llista o el traspassaven de bus sense dir-li res). És més, va lluitar perquè als alumnes del bus de baix (és el bus que va a la part baixa de Cabrils com a St. Crist, les escoles…) ens deixessin de baixada i no haguéssim de donar tota la volta per la girada del SHE de Vilassar de Mar i desprès tornar a pujar, ja que cada dia perdíem entre 6 i 10 minuts depèn de la parada que baixessis (això els hi vam proposar a cada una de les monitores de bus anterior i sempre deien que si, que si però mai no van fer res.)

També, una de les coses que més em va impactar va ser que tot i no haver parlat mai amb ella (tret del ‘’bon dia’’ i ‘’adéu’’ que amb un somriure ens deia cosa que les altres monitores no ens havien dit mai) sabia els nostres noms. Com pot ser que se’ls sàpiga? Doncs serà perquè estava atenta a les coses de que parlàvem o perquè és preocupava de que si algun dia hagués de parlar amb nosaltres pogués dir-nos pel nom.

En definitiva, vull donar les gràcies a la monitora del bus de baix per aquesta tranquil·litat que ens ha donat i espero que els anys de bus que quedin els pugui fer ella com a monitora. Gràcies.

David

Jo contínuament estic escoltant música, al matí quan m’aixeco, al migdia en agafar el cotxe per anar a dinar, en tornar cap a l’escola i fins i tot a la nit. Escoltar música és una cosa que em fa sentir bé.

Molts cops, la música que escoltem va relacionada amb nostre estat d’ànim. Per exemple quan estàs mol content i animat escoltes músiques amb molt de ritme, animades o que simplement et fan sentir bé. En canvi, quan tens un dia trist o et trobes malament, tendeixes a escoltar cançons lentes, tristes i depressives. Fins i tot quan perds algú que estimes cada vegada que el trobes a faltar o el necessites a prop teu, i saps que no tornarà mai, escoltes músiques que et recorden aquella persona.

Això passa perquè la música ens transmet sentiments i per nosaltres són importants. És una manera de desfogar-se.

Georgina

Dimarts passat vaig anar a Perpinyà per tercer cop i a Colliure per segon cop ja que faig el crèdit de francès. Dels tres cops que hi he anat, aquest és el que més m’ha agradat, potser perquè hem fet una activitat diferent als altres anys; hem tingut tota l’estona lliure, o simplement perquè anava amb amigues. És una mica cansat i llarg anar fins allà, però escoltant música, fent petites baicaines i xerrant amb la companya del costat es fa més amè. Un cop allà vam començar amb la gimcana. Una de les activitats era cantar l’himne francès, la Marseillaise i enregistrar-nos fent-ho. Va ser molt divertit. Mentre la Marta, la Mercè i jo cantàvem la Laura grabava i la gent ens mirava sorpresa. També vam fer moltes fotos, “intentant sortir bé”, fent el burro…
M’he emportat un record, una pulsera molt maca de Colliure, també he comprat postals, una per enviar-la a l’institut i les altres per la meva mare, que li agraden molt.
Espero tornar-hi l’any que ve i passar-m’ho igual de bé!

Nabila

Podríem obrir un gran debat sobre aquesta pregunta ja que són moltes les raons per a la seva utilització i molts els interessats en el desenvolupament d’aquestes tecnologies. De la mateixa manera, són molts els detractors i moltes les falses afirmacions, o les desacreditacions cap a les energies netes.

A nivell mediambiental està clar quins són els seus beneficis, són molt més netes que els combustibles usats convencionalment per produir energia, un altre avantatge d’utilitzar formes d’energia renovable com ara la solar, eòlica, geotèrmica, etc, és que les mateixes no poden ser esgotades . I un altre factor molt important, i que sol passar desapercebut, la utilització de recursos renovables redueix en gran manera la necessitat d’utilitzar aigua per a la generació d’electricitat, conservant així un recurs natural de molta importància per a tots els éssers vius.

Però si ens centrem en l’àmbit productiu, la utilització de les energies renovables és un repte que compromet de ple l’activitat de producció amb la necessitat d’un creixement sostenible i responsable amb el medi ambient.

Analitzant les repercussions que les energies renovables tenen de manera positiva sobre els projectes de qualsevol empresa podem trobar:

La utilització d’energies renovables es tradueix directament en millores de la gestió dels recursos, minimització del consum energètic, i per tant una gran font d’estalvi de recursos.
Una gestió responsable i eficient dels recursos naturals posiciona els projectes d’energies renovables en un sector de mercat mediambientalment responsable, proporcionant així un valor afegit que les empreses poden aportar a la societat.
És sens dubte una opció voluntària que aporten a tot tipus d’empreses que opten per aquest tipus de projectes una actitud favorable per part de l’administració i la societat.

Afegit a això, cal destacar que existeix, tant per part de la Unió Europea com per part de la política nacional i regional, un gran interès en el desenvolupament de projectes d’energies renovables. Sense cap dubte, en un futur proper, no serà concebible cap projecte de creixement econòmic i de desenvolupament sense tenir en compte la utilització de les energies renovables.

Però té alguns efectes negatius els quals s’haurien de pal•liar, els quals tenen a veure en la construcció de la maquinaria per a l’obtenció de les energies renovables, ja que la producció d’aquests consumeix una gran quantitat de matèries primeres i d’energia.

Per tant, la utilització de les Energies Renovables té, per qualsevol entitat o organisme, clares avantatges econòmics i socials, encara que al principi tingui efectes negatius per medi ambient.

Esperem doncs que la nova consciència energètica sigui present cada vegada més en el món.

Raúl

Una manifestació convocada per una vuitantena d’entitats ha recorregut avui diumenge 5 de juny el centre de Barcelona per reclamar que es tanquin les centrals nuclears. Fukushima ha tornat a mostrar l’energia nuclear com allò que és: bruta, perillosa, cara en vides i en costos econòmics. Les entitats que ho organitzen s’apleguen en la coordinadora Tanquem les nuclears.

Les demandes de “Tanquem les nuclears” són unes quantes, i aquesta és una d’elles: Reclamen que s’aprovi un calendari per tancar de manera urgent les centrals que encara funcionen, i seguidament, s’obri un procés de participació pública per analitzar i decidir sobre la gestió dels residus radioactius.
La marxa de diumenge va començar a la delegació del govern espanyol a Pla de Palau i va acabar davant la seu de Fecsa-Endesa, al Paral·lel; un recorregut simbòlic per mostrar que la protesta s’adreça al govern català, a l’espanyol i a les companyies elèctriques propietàries de les centrals.

La catàstrofe de Fukushima va tornar a encendre totes les alarmes dels perills de l’energia nuclear. Els convocants de la manifestació avisen que “els veritables efectes de l’energia nuclear apareixen de nou” i, “Com va passar a Txernòbil, una part del Japó quedarà afectada durant desenes, potser centenars, d’anys, i la radiació s’estendrà més enllà de les seves fronteres, arribant a molta gent”.

Recorden que en molts punts del món la societat reclama que s’abandoni l’energia nuclear, també a casa nostra: Les velles nuclears que funcionen a l’estat pateixen avaries, problemes tècnics i errors de seguretat de manera continuada.

Penso que està molt bé que s’organitzin manifestacions o trobades antinuclears, perquè, com tots ja sabem, és una energia no renovable i molt contaminant! S’han de trobar altres fonts d’energia!

Pol

Només falta un dia per poder dir que ja portes tres anyets des que vas arribar en aquest mon. Sento que el temps passa molt ràpid, sembla com si fos ahir. Encara me’n recordo perfectament del dia en que em van anunciar que tindria un cosinet. Va ser a les vacances de Nadal, quan ens vam quedar tots els cosins a dormir a casa els avis. Em vaig emocionar molt en sentir la notícia, encara que no ens van poder determinar el dia del naixement. Tot era qüestió d’esperar.

Finalment, vas néixer el 4 de juny de 2008 i, des d’aquest dia has omplert un buit a la meva vida i, de mica en mica t’has anat fent molt important. Vius molt lluny, però els pocs cops que he tingut l’oportunitat de veure’t els he gaudit molt.

Et queda una vida molt llarga i plena d’aventures per endavant, espero que aprofitis al màxim cada dia, però sobretot el que arriba demà. Moltes felicitats Ïu.

Clara

Què importa el que pensin els demès sobre tu? Mentre tu mateix sàpigues qui i com ets n’hi ha prou. He arribat a aquesta conclusió avui mateix.

Aquest matí una noia s’ha posat a llençar-me coses en cara i a criticar-me sense coneixe’m absolutament de res. M’ha dit que no estudio mai i que, bàsicament, no faig ni faré res amb la meva vida quan justament la tarda anterior m’havia passat hores fent treball de cinc assignatures diferents.

Aquest fet ha fet que realment m’enfadés moltíssim i que em passés unes quantes hores nervioses, preguntant-me què coi feia ella ficant-se a la meva vida sense que ni tant sols li hagi demanat opinió.
Però quan ja m’he relaxat una mica he pensat que no importa gens el que pugui pensar ella, o qualsevol altre, que el que és realment important és que jo mateixa sàpiga qui soc i el que faig o deixo de fer, sense que ningú m’ho hagi de dir.

Elisenda

Hi ha un tema del que fa temps que vull parlar, però em feia por la reacció de la gent. Encara que molts de vosaltres ho sabeu, mai saps què pot passar i menys quan parles d’una cosa així.

Gairebé fa dos anys que es podria dir que he sortit del armari, en efecte, sóc bisexual. Abans que ho hagués reconegut, vaig estar durant un anys que no sabia què em passava, ja que em fixava tant en noies com en nois.. Poc a poc vaig anar descobrint la bisexualitat. Jo no sabia que existia fins que una amiga em va explicar que ella era bisexual i en aquell moment li vaig dir que em pensava que jo també. Aquell dia em vaig treure un gran pes de sobre, em vaig sentir totalment alleugerida.

A mesura que passaven els dies ho tenia més clar i per fi vaig fer el gran pas de reconèixer el que jo era i de fer-ho públic. Quan en vaig estar parlant amb les meves amigues i els ho vaig explicar, em van dir que ja ho sabien. Com era possible que ho sabessin abans que jo? El cas és que a partir d’aleshores ja no havia d’amagar res i fins i tot vaig descobrir el que és l’amor… el de veritat.

Tal com ens han ensenyat des de que son petits, tots som diferents però semblants, tenim gustos diferents i ens agraden persones diferents. Ara al cap de dos anys ja puc dir tranquil·lament: ‘’Sóc bisexual i estic orgullosa de ser-ho’’

Judith

Com pot ser que a un jove com jo, que ha viscut ja setze anys en aquesta societat, no li soni el nom dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (en castellà Grupos Antiterroristas de Liberación) o GAL!! Una de les organitzacions terroristes més importants que hi ha hagut al que seria l’estat Espanyol. Foren organitzacions parapolicials fundades l’any 1983 les quals utilitzaven la Guerra bruta o terrorisme d’Estat.

Fins fa poc mai ningú no me n’havia parlat, una de las pitjors trames de corrupció política, en una “Democràcia”, basada en els fons reservats del Ministeri d’Interior. Veritablement és un tema del qual és fàcil extreure’n crítiques, és igual si et sents espanyol, català, basc…, ja que la matança de persones no està justificada, sigui un terrorista, un innocent, un polític corrupte… D’acord que potser lluitaven per la fi del terrorisme d’Euskadi Ta Askatasuna (E.T.A), però l’assassinat de 23 persones contant etarres, militants de l’esquerra abertzale, ecologistes, ciutadans francesos sense vinculacions a partits polítics… Tot això amb el suport del partit que estava al govern, el PSOE, el cap del qual era Felipe González. Aquest potser no va anar a presó perquè hagués estat un gran escàndol, però sí que hi van anar el seu ministre d’interior José Barrionuevo, José Luis Corcuera… Igualment això va ser i serà un dels majors escàndols que hagi existit a qualsevol democràcia.

El pitjor de tot és que aquesta guerra bruta, tot i que amb més cautela per tal de no cometre errors com els dels GAL de segrestar a una persona innocent, continua essent utilitzada per l’estat espanyol, formant així un teló de repressió contra la llibertat de tots els pobles oprimits per l’estat espanyol. No cal buscar molt per trobar aquest casos: Eudald -un acusat injust el qual fan anar a declarar cada quinzè dies per veure que tot està en ordre- i Jona -el qual la jutgessa ha trigat 5 anys en absoldre- militants de Maulets, il·legalització d’organitzacions juvenils basques Segi,  Jarrai y Haika, partits de l’esquerra abertzale els quals estaven il·legalitzats fins fa res…

PD: Potser tinc una idea equivocada, comenteu (si hi esteu d’acord també).

Raúl

Hoy quiero explicar una experiencia que tuve el viernes pasado.

Un hombre de cierta edad llegó muy temprano a la clínica donde trabaja mi cuñada, para hacerse curar una herida leve, se le notaba que tenía prisa, porque no paraba de preguntar cuánto quedaba para terminar, se le veía un hombre simpático y por curiosidad le pregunté cual era el motivo por el que tenía tanta prisa.

Me dijo que tenía que ir a una residencia para desayunar con su mujer como todos los días y que vivía allí. Me contó que llevaba ya tiempo en ese lugar y que tenía un Alzheimer muy avanzado.

Terminando la cura de la herida, le pregunté de nuevo si ella se inquietaría al ver que su marido llegaba tarde.

-No, me dijo, ella ya no sabe quién soy, hace ya casi cuatro años que no me reconoce.

Entonces le pregunté extrañado.

-Y si ya no sabe quién es usted ¿Por qué tiene la necesidad de estar con ella todas las mañanas?

Me sonrió y dándome la mano me dijo:

Ella no sabe quién soy yo, pero yo si sé muy bien quién es ella..

Personalmente pienso que aparte de una conversación agradable me dio una lección de vida muy importante.

Jesús Solís

No m’agraden gens les aranyes, des de sempre m’han fet por i no sé per què. De petita no podia ni dormir si tenia alguna aranya voltant per la meva habitació. És una por sense sentit i m’he repetit milions de vegades que una aranya és una cosa minúscula i que la majoria potser ni piquen. Tot i així, cada cop que en veig una, amb aquelles potes tan llargues i fastigoses que tenen…

Aquest any, com tots els altres, l’arribada de la primavera ha portat l’arribada de les aranyes, i me’n trobo a tot arreu. A casa meva, m’han envaït. Un dia en tenia una a l’habitació, l’altre dia en vaig trobar una d’especialment repulsiva al sostre del menjador, també en vaig trobar una a sobre uns pantalons i una a la porta de casa meva, i cada cop que entro o surto tinc por de que em caigui a sobre.

El pitjor va ser dissabte passat, que vaig sortir a estendre la roba al matí. Vaig anar a buscar les pinces als fils d’estendre, i vaig trobar-me amb una aranya penjant, tant a prop meu que podria haver-la tocat. Em vaig apartar de seguida i la vaig observar uns segons. Penjava d’una teranyina invisible, que es movia amb el vent, i anava movent les potes. Amb la pell de gallina i calfreds per tot el cos vaig començar a moure els fils d’estendre per l’altra banda i intentant fer-la caure. Vaig estar-me deu minuts així, però només vaig aconseguir que es convertís en una boleta. Canviant de tàctica, vaig agafar les pinces i vaig anar-les tirant a veure si se li trencava la teranyina. Vaig deixar el terra ple però per fi ella va baixar una mica més, cada vegada més a prop del terra. Jo volia això, que baixés i així poder trepitjar-la amb un moment, perquè no m’hi podia acostar mentre continues penjant i volant; podria haver vingut una ventada que me l’encastés a sobre. El fet és que, quan ja em pensava que podria acostar-m’hi, ella va tornar a pujar, aquest cop més de pressa, i a mig camí va agafar una variant secreta de la teranyina que la va portar molt a prop d’on jo estava. Vaig allunyar-me i al final vaig poder veure la seva xarxa a contrallum. Era molt més gran del que em pensava i estava per tot arreu, i jo que creia que només es tractava d’un parell de fils. Vaig veure que no podria treure l’aranya (que ara ja es passejava pels cables on hi havia d’haver la roba assecant-se) i que tampoc podria treure la teranyina perquè era massa gran i em feia molt de fàstic. Havia guanyat ella, i jo em vaig haver de rendir i anar a buscar l’estenedor plegable.

Júlia

La meta final d’aquest llarg curs ja s’acosta. Tothom està desitjant que el dia 22 de juny arribi. Poder llevar-nos més tard, anar a la platja o a la piscina, passar el dia a Barcelona, sortir de festa, quedar amb els amics tots els dies…

A vegades, el que t’espera després d’acabar les classes no anima tant com un voldria, i aquest és el meu cas. Jo em trobo en la desagradable situació, i dic desagradable perquè a ningú li agradaria trobar-s’hi, en que havent acabat el meu últim curs d’educació obligatòria, hauré d’anar a fer un curset intensiu d’anglès durant tot el mes de juliol. M’hauré de llevar d’hora i, a més, com que és a Mataró i hi vaig en tren, hauré de veure el mar i com no m’hi puc banyar! Tot es fa molt llarg, però la veritat és que aprens bastant i fas noves amistats, tot i que no deixa de ser molt dur. L’any passat, al mateix curset, vaig fer tres bones amigues amb les que encara m’hi parlo, tot i no quedem tant com a mi m’agradaria.

No entenc per què a la majoria de pares no els agrada que els seus fills estiguin el mes de juliol a casa, i els apuntin a casals d’estiu, colònies, cursos…  D’acord que els nens petits no poden estar-se sols, però a partir de certa edat no hauria de suposar cap problema. Per exemple, jo tinc una amiga a la que els seus pares la enviaran a l’estranger a casa d’una família que no coneixen, per mitjà d’una acadèmia. Però a ella li fa vergonya i por de no trobar-se còmode. Si volen que tingui experiència fora de casa i que practiqui l’anglès, poder podrien anar-hi tots de vacances no?

De totes maneres, hi ha molts casos de vacances fallides. Un es pensa que les seves vacances seran d’una manera, i tot acaba sent diferent. La meva opinió i experiència em diu que el que es planeja molt, al final acaba sortint molt diferent, almenys pel que a mi em respecta.

Kim Rodríguez

Ja fa força temps que a Europa, i per extensió a casa nostra, s’arrossega una reiterada polèmica al voltant de la immigració. Els diferents posicionaments, però, es desenvolupaven normalment entre certs grups d’afinitat, sense tenir gaire incidència en la opinió general. Aquesta darrera dècada, i sent encara més concrets, aquest últim any; s’ha tornat a encendre amb virulència el debat, amb l’aparició de lleis que criminalitzen trets culturals d’alguns sectors que composen la immigració d’aquí, promogudes en un principi per partits clarament ultradretans.

Com a conseqüència, el fenomen preocupant és la desviació de partits tradicionalment moderats o progressistes, cap a postures que recolzen aquestes lleis. Podríem dir, doncs, que des d’ençà no s’ha legislat pas poc: exàmens per aconseguir a la residència, limitació del visat, quotes d’expulsió dels “sense papers”. Una de les mesures més cèlebre i posada de moda ha estat la prohibició dels burques i niqabs a espais públics, que gairebé ha esdevingut un tòpic a l’hora debatre sobre la immigració.

A França, i de la mà de messier Sarkozy, entrava en vigor el passat 12 d’abril << la prohibició del vel integral que cobreixi la cara en qualsevol espai públic, inclòs el carrer […] en virtut d’una llei que imposa multes i cursets de ciutadania per les infractores, i penes de presó per als que les obliguin a portar-lo>>. Bèlgica, pionera europea en mesures d’aquest caire i, aprovà a l’abril del 2010 la prohibició del burca i niqab a espais públics. Països com Dinamarca, Itàlia, Holanda i Alemanya estudien legislar de manera semblant al seus parlaments; sinó és que mentre jo jeia al sofà de casa mirant-ho tot astorat, ja ho han fet.

Sense anar tant lluny, la dèria contra aquestes peces de roba ha arribat als nostres municipis. Durant la primavera de l’any passat, a Lleida, el Vendrell i Reus entraven també mocions contra l’ús d’aquestes vestimentes a edificis de l’administració. Les propostes s’han implantat amb més o menys èxit, sofrint impediments del Tribunal Suprem Català, que ha suspès en mesura cautelar la prohibició a Lleida.

A hores comptades per les eleccions municipals del passat 22 de maig, sortiren de sota les pedres una munió de detractores i defensores de les prohibicions al voltant les peces de roba islàmiques. Ambdues no tardaren gaire en omplir televisions, programes de ràdio i publicacions de premsa d’arreu del país amb aferrissats duels d’opinió. Així doncs, tal com es veia a venir, la polèmica agafà una clara tendència electoralista, i darrere la majoria d’opinions hi havia alguna grup municipal o formació política, provant d’escombrar cap a casa uns quants vots.

Les erigides com “prohibicionistes”, per anomenar-les d’alguna manera, no em varen sorprendre pas. Algunes, s’amaguen sota un actitud de feminista fervent, carregant contra els burques en nom dels drets de les dones, a la vegada però, es retraten, evidenciant que la seva croada no és tant per les dones àrabs, sinó contra els àrabs en general. Legitimen els bombardejos i les guerres a Afganistan, Palestina i Iraq, potser cofoies amb tots els burques soterrats entre runes carbonitzades, per bé que oblidant l’ésser humà que s’hi amagava sota, i la família que l’envoltava; morts en qüestió de segons.

La hipocresia, en general, caracteritza aquest tipus de persones, que consideren a la dona occidental l’única capaç de lluitar pel seus drets,- i per suposat, ni se’ls passa pel cap parlar d’emancipació d’aquesta i la classe obrera en general, “No ens excedim de radicals!”- estigmatitzant la resta del gènere femení, i en especial i a causa de l’islamofòbia, les dones àrab; les quals titllen de “esclaves”, “servils” incapaces de desenvolupar lluites o idees propies.

Amb ànims d’ofendre, m’atreveixo a insinuar-ho: la indignació i persecució dels burques per part de les esmentades anteriorment no la provocat la consciència de gènere, sinó més aviat la falta d’aquesta i el poc coneixement sobre el feminisme a nivell històric, local, global i social. Informeu-vos, llegiu; tal vegada arribeu a conèixer els moviments feministes als països àrabs, fins i tot dins el mateix Islam, i així trenqueu els vostres esquemes sobre les dones àrabs i/o musulmanes.

Acte seguit, mirant cap al bàndol “antiprohibicionista”, el desgrat se’ns fa palès altre cop.

La postura i els arguments són vergonyosament bàsics, superficials. Un discurs marcadament multiculturalista, basat en la llibertat d’expressió per davant de tot, i per acabar-ho d’adobar, una actitud repel·lent de “modernes puristes esquerranes” . Ni un rastre de denúncia del racisme que destil·len tals mocions o lleis, ni una reflexió al voltant dels rols que actualment s’adjudiquen a les dones, a les quals els pertany encara el paper de precàries transversals- és a dir, precàries en tots els sentits: laboral, social i cultural-. Res a dir sobre la invisibilitat creixent de la dona, relegada cap a treballs indignes i contractes indecents; a ser l’esclava de la quotidianitat de les feines domèstiques.

La manca de profunditat dels seus arguments, així doncs, donà una clara victòria, almenys a nivell d’opinió pública, del discurs partidari a impulsar la prohibició del vel integral als espais públics d’arreu de Catalunya. Aquelles que no s’acabaven de deixar convèncer per la vessant suposadament feminista del discurs, caigueren davant els motius que adduïen a la inseguretat inherent que comporta el fet de no poder veure el rostre de la persona que s’amaga darrere un burca.

I la resposta del sector d’opinió “multiculti” , i ho sento per la expressió, només foren més balbucejos repetitius, oblidant l’axioma que defineix el funcionament dels mètodes paternalistes i repressius de la societat actual:

“La creació de noves lleis que promouen l’increment de la seguretat ciutadana gràcies a la criminalització de certs col·lectius (el jovent, la immigració, els moviments socials i d’esquerra), només respon a la necessitat de represaliar-los i anul·lar-los; i no es tradueix necessàriament en un augment de la seguretat, sinó que provoca un agreujament de la tan denunciada conflictivitat social .”

En conclusió, i des del meu entendre, no em puc sentir més desmoralitzat després d’assistir a aquests deplorables debats; ultratjat davant el discurs d’unes i decepcionat pel de les altres.

I mentrestant, i un cop passades les eleccions municipals, ens topem amb un nou panorama polític certament esfereïdor. A Badalona, ha sorgit una consistori obertament racista, i el xenòfob per excel·lència dels populars catalans ,García-Albíol, s’erigeix com alcalde, comptant amb 11 regidors del seu grup electoral. A Vic, PxC obté 5 regidors, que formen part dels 67 regidors escollits d’aquesta formació als ajuntaments d’arreu del territori.

Vista la situació, cal donar el seu mèrit als debats al voltant de la immigració difosos públicament i als que hi participaren, que molt hàbilment han contribuït a normalitzar tòpics racistes, en comptes de trencar-los. Pocs hem estat aquells que ens alarmàvem davant una ultradreta que anava desacomplexant-se a pas segur, sense por a mostrar-se racista i feixista a ulls de tothom.

La tolerància que s’ha practicat en general vers aquesta eclosió ja ha donat els seus fruits, i ara ens toca assumir-ne les conseqüències.

Per tant, no ho dubteu, allà on la dreta o la ultradreta hagi aconseguit representació política, s’hi presentaran propostes legislatives per regular, criminalitzar i anul·lar la immigració i els seus trets culturals propis; siguem-ne conscients, la resta de partits, cediran en moltes ocasions a la pressió d’aquestes forces polítiques racistes, car cada cop veuen més amenaçada la seva hegemonia i no tindran problemes a l’hora de radicalitzar el seu discurs sobre la immigració, si així poden evitar la pèrdua de vots.

En front les futures prohibicions a nivell municipal dels burques als espais públics, i per extensió, cap els immigrants en general, hem de renovar la estratègia, reeixint de postures superficials, que amb simplisme s’han basat només en la llibertat d’expressió, multiculturalitat, etc. Toquem de peus a terra, els vels integrals són una problemàtica a tractar, però no s’ha de fer pas a base de prohibicions. Crec que el burca i el niqab són en essència sexistes, un mitjà de dominació de la dona, darrere el qual trobem sempre un home que imposa la seva voluntat sobre ella, simbolitzant-ho amb aquesta vestimenta; o bé una decisió pròpia d’aquesta, que malgrat tot no canvia gaire les coses, car la decisió és precedida per fortes pressions socials i una educació totalment masclista.

Cenyint-nos a la realitat, però, opino que els casos de dones que vesteixin burqa són tan poc ocorreguts, que els podríem contar a dit. Tot i això no ho puc assegurar, no puc contrastar les dades, per això, abans d’iniciar lleis excloents i estigmatitzadores, s’hauria de fer un cens on constessin les dades de tota persona que vesteixi un vel integral. A partir d’aquí la feina restant és la de incidir en la vida d’aquestes dones, conscienciar-les, detectar possibles coaccions, donar-los eines per la seva vertadera emancipació; són tan dones com qualsevol de nosaltres, tan o més capaces de rebel·lar-se contra el marit, el vel que els cobreix el rostre i el patriarcat que disfressa tot plegat de quelcom acceptable i moral .

I així, per extensió, la incidència és la política que hem de bastir contra el racisme. Deixem enrere d’una vegada per totes la tèbia tolerància o l’expectació covarda, la bel·ligerància i el rebuig són l’única actitud possible davant aquells que, sense cap temor, es declaren obertament racistes.

Contra lleis d’immigració i persecucions policials hem d’atrevir-nos a trepitjar els barris suposadament problemàtics, i trencar el guetto. La pedagogia, duta a terme mentre es treballa colze a colze amb els veïns, col·lectius i altres membres de la nostra realitat quotidiana més propera, servirà per refutar tots els tòpics racistes que han reaparegut després de les mentides demagògiques d’alguns, emprades amb intenció electoralista.

Quan el filòsof de bar de torn, se’t declari votant de PxC i t’engegui que “ A Barcelona, els immigrants col·lapsen els serveis socials, i tots els pisos de protecció oficial van a nouvinguts, que col·lapsen els serveis sanitaris, que ens estan envaint i cada cop en venen més d’immigrants!” desmunta-li cada mentida amb dades contrastades, simplement repassa la realitat:

L’any 2009, només un 5,3% dels residents estrangers de Barcelona van ser usuaris dels serveis socials. El gruix de la despesa en serveis socials és per persones majors de 65 anys i tan sols el 2,5% d’immigrants tenen aquesta edat. El 2010, només el 15% de les sol·licituds d’habitatge protegit de propietat i lloguer eren de població estrangera. Els immigrants utilitzen un 40% menys de recursos sanitaris que els espanyols. Un estudi de l’Hospital de Sant Pau conclou que l’assistència a urgències de la població estrangera és la mateixa que l’espanyola; exactament el 14,2% del total de pacients, que correspon al percentatge de població estrangera que viu a l’àrea d’influència de l’hospital. A més la majoria de nouvinguts son joves i , per tant, tenen menys malalties. Des de 2009 la tendència d’arribada de nouvinguts és negativa. Durant l’any passat tenim 10.285 immigrants menys a Barcelona. La immigració, en definitiva, aporta més del que rep: l’any 2007 les seves aportacions a la Seguretat Social representaven el 6,6% del total, les despeses que van originar van representar el 5,4% del total.

I per acabar, reitero. La lluita contra el racisme, és a peu de carrer, barri a barri; construint la integració a base de projectes conjunts, i així, vèncer juntes els prejudicis i pors que encara perduren entre molts de nosaltres. Sobretot, no puc deixar-me d’esmentar la premsa de nou, que s’ha d’emportar una vegada més els meus retrets.

Aquest cop, aprofitant l’alarmant resultat electoral, han explotat sense miraments la exclusiva, i no ho han fet pas per mostrar rebuig o crítica cap l’augment de la dreta i  la ultradreta, més aviat, ho han utilitzat per col·locar davant l’exponencial creixement de les CUP i la resta de candidatures alternatives ( més de 150 regidors, per contra dels 67 de PxC), una subtil cortina de fum. Tanmateix, les notícies són força esperançadores, tenint en compte que aquells que s’oposaran frontalment a les agressions de raça, gènere, classe o contra el territori des des els ajuntaments, tenen més força que no pas els reconeguts xenòfobs i feixistes. Esperem, però, que el rebuig popular contra aquests individus i l’odi que prediquen, impedeixi la propagació del racisme radicalitzat cap a esferes polítiques més poderoses.

Àlex Appel

El dia 2 de juliol comencen les rebaixes d’estiu. És una bona època de venda per als comerços ja que la majoria de persones està de vacances. La gent té mes temps lliure i s’allunya dels problemes i l’estrès, això comporta estar més alegre i optimista i les ganes de donar-te algun capritx i comprar-te alguna cosa augmenten. Si a més a més de tots aquests factors abaixen els preus de les coses que durant l’any no ens hem pogut comprar, no ens ho pensem dues vegades i ho comprem.

Sovint les persones durant aquesta època es converteixen en compradores compulsives degut a les rebaixes, i compren molt més del que realment necessiten amb l’excusa “això es molt barat! També m’ho enduc.” Al final acabem gastant més diners en època de rebaixes que durant la resta de la temporada. Això es pel fet que vivim dominats pels grans comerços i el desig de comprar més roba, videojocs, aparells electrònics o qualsevol altra cosa augmenta en el moment que ells volen.

Hauríem de ser més conscients amb el que comprem i amb les quantitats realment necessàries.

Natàlia

Estic a la meva habitació fent temps per marxar a entrenament. Aquests últims dies no han sigut gaire bons. Veig un paper sobre la taula i tinc la necessitat d’agafar un bolígraf i expressar-me. Sento que hi han moltes injustícies que ens envolten a nivell mundial. Sempre ho he dit, però ara me n’he adonat encara més. Pensem que no ens és suficient amb les coses que tenim i això comporta una sensació de buidor que et fa consumir, comprar i malgastar.

En aquests darrers dies he llegit i escoltat arguments sobre l’economia, el tràfic d’armes i drogues, l’estructura dels estudis actuals, el sistema polític… i m’ha fet reflexionar bastant. Espero que em serveixi per més endavant.

Aina

Fara ja uns tres o quatre any que vaig deixar d’anar a Cardedeu (Montseny) a muntar cada dimecres, divendres i dissabte a cavall.

Muntar a cavall ha estat des de sempre la meva major passió. Em sento lliure quan munto, i més si munto a pèl. Els dimecres feia classe de salt, muntava el meu cavall preferit, en Rocky. No era gaire bo, sempre li feia mandra córrer, i saltar ja ni se li passava pel cap. Però quan estàvem els dos junts la situació canviava. Aconseguíem després d’un o dos intents fer el salt i la professora, que es deia Laia ens felicitava. Em sentia orgullosa de poder muntar-lo, era especial.

Divendres feia horseball (o bàsquet a cavall) amb els i les de l’equip. Primer escalfàvem fent voltes al pas i després al trot al voltant de la pista, seguidament galopàvem durant una o dues voltes i començàvem l’entrenament. Consistia a passar-nos una pilota amb sis nanses de cuir i encistellar-la tants cops com poguéssim al camp de l’equip contrari. Es celebraven partits els diumenges, normalment cada dues setmanes i quasi sempre a les hípiques dels equips contraris.

Dissabtes feia classes normals, perfeccionant el galop. També jugàvem a jocs (de petita jugàvem al pica-paret a cavall), muntàvem a pèl i fins i tot a vegades sortíem de l’hípica i anàvem a donar un tomb amb els cavalls.

Recordo que al 2005 es van celebrar els Tres Tombs a Llinars-St. Antoni i gairebé tota l’hípica Can Tramp hi va participar. Jo hi anava també, amb en Rocky. Al principi em trobava insegura i una mica nerviosa però al final m’ho vaig acabar passant molt i molt bé amb els amics; en vam gaudir.

Va ser una vertadera llàstima haver de deixar l’hípica, era i és encara l’únic esport que m’ha arribat a agradar de debò.

Encara espero el dia en que pugi tornar a muntar, ho trobo tant a faltar!

Laia

El futbol és un esport que tots coneixem i que forma part de les nostres vides; en realitat és un esport ben poca-solta: vint-i-dos homes o dones darrere d’una pilota i donant-se puntades de peu com si d’això en depengués la seva vida.

Bé, el cas és que m’he decidit a fer aquest escrit perquè últimament hi ha hagut algunes polèmiques relacionades amb el futbol, com la final de la Champions, els Barça-Madrid etc… És un esport que m’agrada molt, però trobo que mou massa diners, per exemple: com pot ser que el senyors Cristiano Ronaldo, Lionel Messi entre d’altres cobrin tants milions d’euros, quan tenim gent per tot el món morint-se de gana i ningú fa res per ajudar-los?

La resposta no la sé, però m’agradaria que els que llegiu la meva petita reflexió, penseu en tot això i de quina manera pot arribar a ser injusta la vida amb algunes persones.

Bruno

¿Por qué normalmente el ser humano se pregunta que tiene que hacer para ser feliz? Evidentemente porque busca la felicidad, sin embargo pienso que nos tendríamos que preocupar más por “ser” y no por “hacer”. Luchamos por la felicidad, la cual no siempre adquirimos y esta lucha nos genera estrés, un estrés que nos impide fluir con naturalidad al ritmo de la vida, sin posibilidad de crecer como mejor persona y así no es como funciona la ley de la naturaleza.

Como simple ejemplo, una flor: Para que ella crezca con naturalidad no hay luchas ni intentos, simplemente sucede, lo que demuestra que las cosas simplemente pasan y son por lo tanto parte de un plan, el cual no podemos cambiar ni incluso saber.

Últimamente he reflexionado acerca del supuesto “camino” que tiene mi vida, el cual no lo puedo cambiar ni escoger, ya que las cosas suceden y son como son. Por lo que doy por hecho que he de “caminar” por el sendero de la vida sin mirar atrás ni delante, olvidándome del pasado e ignorando el deseado futuro.

Dejaré de condicionar mi felicidad a que las cosas tengan un aspecto determinado al de mis sueños, deseos y espejismos de la vida. Con lo dicho, cualquier ser triste podría abrir una nueva puerta que le conduzca a la total felicidad, puesto que no se preocupa por el futuro, sino que simplemente vive el momento “Carpe diem”.

En mi humilde opinión, lo necesario para dominar nuestra mente es saber vivir el único momento en el que uno se encuentra, olvidándose uno de las preocupaciones u otros pensamientos que pasan por su mente en dicho momento, estando únicamente “allí” y “en ese momento”. De esta forma, dejaré que mi vida corra libremente, simplemente siendo yo mismo, sin preocupación alguna, ya que nada es azar, todo tiene un sentido, el cual ni yo ni nadie puede comprender.

Para ello, es sumamente importante aprender a vivir el presente, el aquí y ahora, sin importar nuestra situación en un año, un mes o inclusive una semana.
Por consiguiente dejaré de temer y viviré en un estado de gratitud y optimismo, sabiendo que todo terminara bien, de una manera u otra, pero sin tratar de alterar el “camino” que tiene mi vida desde un comienzo. Simplemente me dedicaré a “ser yo mismo” sin tratar de “hacer o planear mi futura vida”.

Seyde

El dimarts passat vam anar a França amb l’institut. Era una sortida que havíem d’aprofitar per practicar el francès. Per fer-ho el grup de francès de batxillerat, ens va organitzar dues gimcanes per Perpignan i Collioure. Es tractava d’una sèries d’objectius que havíem d’aconseguir dins les ciutats que vam visitar, com per exemple, recitar un poema d’Antonio Machado davant de la seva tomba o comptar els arcs que hi ha a la catedral de Saint-Jean Baptiste de Perpignan.

Quan vam arribar allà pensava que seria molt difícil fer-me entendre en francès i guiar-nos per una ciutat desconeguda. Però no va ser així, sorpresa em vaig adonar que era capaç de mantenir una conversa en francès i d’entendre perfectament tot el que em deia la gent a qui preguntava.

Ara, més que mai, tinc ganes d’aprendre bé el francès ja que em sento capaç de fer-ho.

Joana

M’he tornat a canviar de casa, aquest cop a Mataró. He viscut en cinc cases diferents;  dues de Premià de Dalt, una de Vilassar, una de Cabrils i finalment, a Mataró.

Hi han molts motius pels quals m’agrada canviar, però el que més m’agrada és poder-me sentir de tot arreu on he viscut. Quan algú em pregunta d’on sóc, jo responc que del Maresme.

Hi ha gent que no comprèn com em pot agradar tant canviar-me de casa, ja que per ells, la seva llar és allà on han viscut sempre. Per a mi, és exactament el mateix, la meva llar són tots els llocs on he viscut i dels quals en tinc records, i casa meva allà on hi tinc la família.

Joana

Avui ha vingut un home a fer una xerrada. Era un economista que ens ha parlat sobre l’economia i els diferents problemes que hi ha al món. Però no és d’això del que vull parlar. El tema que vull tractar és el respecte.

Moltes vegades quan ens diuen que farem una xerrada ens alegrem perquè així perdem classe. Desprès, quan arriba l’hora d’escoltar, molta gent és incapaç de callar i prestar atenció a la persona que té davant. No pensem en que aquesta persona ha fet un esforç preparant-se tota aquella xerrada o que està perdent part del seu, segurament, valuós temps venint a explicar-nos coses a nosaltres. En comptes d’això el que fem, la majoria de nosaltres, és xerrar o riure.

La veritat és que mai m’hi havia parat a pensar però, al fer-ho avui, m’he sentit malament al pensar com es podia senti aquell home al estar explicant-nos coses importants i veure que molts de nosaltres no li fèiem ni mica de cas.

En definitiva el que vull dir és que pot ser que no t’interessi el tema que s’està tractant (ja sigui en reunions, xerrades o classes), però s’ha de mostrar un mínim de respecte cap a la persona que, al cap i a la fi, està fent un esforç per nosaltres.

Clàudia Lòpez

Fa un mes vaig anar a l’oculista i em va dir que la miopia m’havia augmentat bastant. Això volia dir que m’havia de fer unes ulleres noves o unes lentilles.

Portava bastant temps rondant-me pel cap la idea de les lentilles. Quan t’hi acostumes són molt més pràctiques i fàcils de portar i quan plou no s’embruten com les ulleres, així que em vaig decantar per les lentilles.

Fa dues setmanes vaig anar a l’òptica on treballa la meva tieta perquè me les fes. Que fos ella qui m’ensenyés a utilitzar-les em va treure un gran pes de sobre, ja que jo no estava del tot segura i em feia “por” que no me les pogués treure de l’ull. Però ara m’adono que és qüestió de pràctica i d’acostumar-se. Al principi em costava posar-me-les, ara és un moment.

És impressionant la sensació que notes amb les lentilles, sobretot quan has portat ulleres abans. Ho veus tot, mentre que amb les ulleres ho tens “emmarcat”. Animo a qui porti ulleres i s’estigui plantejant portar lentilles a que no s’ho pensi més!

Judith Maltas

Per fi va arribar la tarda que tant havia esperat. Tota la gent al carrer, amb la seva samarreta del barça, bufandes, banderes… fos el que fos. Tothom estava entusiasmat. No era un partit corrent, estàvem a la final i teníem aquest mèrit.

Vaig anar caminant fins arribar al poliesportiu de Vilassar, on podria gaudir de la màgia del Barça i on veuria si guanyaríem o no. Havia decidit sopar abans per tal de tenir un lloc quan entrés, i per sort hi havia persones conegudes, amics i familiars, amb els quals podria seure i divertir-me. Tot anava bé, i tothom esperava, com jo, que comencés el partit.

Quan l’àrbitre va xiular l’inici, tota la festa va començar. Primer hi va haver patiment, ja que el Manchester atacava constantment. Però al cap de deu minuts, el joc barcelonista va arribar i només el nostre equip tenia el control de la pilota. Jugaven molt bé i, com era d’esperar, va arribar el primer gol. L’eufòria embogia totes les persones que ho estaven veient. I jo, amb els meus amics, també tenia aquesta eufòria i aquesta alegria de saber que estàvem a un peu de guanyar la Lliga de Campions. Però tot té un preu, i ens van empatar el partit.

Va arribar la mitja part, i això significava un petit descans i podíem fer un mos o beure algun refresc per refer forces. Després va començar la segona part. El Barça seguia amb la possessió de la pilota, i per fi, va arribar el segon gol. Tot de crits i salts de la gent que tenia al meu voltant i, com era d’esperar, una gran celebració amb els companys. Tot seguit, va arribar el tercer. El partit es va acabar amb aquell gran gol per al Manchester, ja que per a ells, remuntar a un gran equip com és el Barça era d’allò més difícil, i encara més si no tenien la pilota i només patien perquè no els marquessin un altre gol. I quan ja no es podia dir res més, l’àrbitre va sentenciar el partit, que feia el Barça el guanyador d’aquella Lliga de Campions, i que això significaria la quarta Champions d’aquest equip.

Per acabar vaig veure l’entrega de la copa i me’n vaig anar a casa per poder sentir amb detall totes les declaracions dels entrenadors, jugadors, directius, etc. que havien estat en aquell partit.

Ricard

L’altre dia em vaig fer una pregunta que ja me l’havia qüestionada més d’una vegada: “Per què té més audiència el futbol masculí que el futbol femení?” Jo sincerament no ho acabo d’entendre. Poden haver-hi diferents opinions, hi ha gent que pensa que els homes juguen millor, d’altres que no és un esport per dones, d’altres que és culpa nostra de l’audiència, etc.

Però jo em pregunto :“que no juguen al mateix esport?” A mi m’agrada el futbol, però a aquestes preguntes no els hi trobo una resposta. Algun cop he vist per la televisió partits de futbol femení, però no tants com de masculins. Jo crec que les noies estan preparades físicament, tenen il·lusió de triomfar, ganes de jugar i la mateixa tècnica que els homes. I ara pregunto: “Són menys que els homes?” “No creus que els hi agradaria tenir la mateixa importància que tenen els jugadors masculins?”, sembla ser que només l’audiència que puguin tenir per televisió fa que un esport pugui ser més conegut que un altre. Tant important pot arribar a ser la televisió?

Ariadna

Avui, només aixecar-me he encès la televisió i la notícia del dia era “El Barça guanyador de la Champions”.

Ahir per la nit, vaig anar a veure el partit amb les amigues al poliesportiu de Vilassar, ja que posaven una pantalla gegant perquè ho poguéssim veure millor. Vam arribar allà amb el partit ja començat, i era impressionant la quantitat de gent que hi havia allà dintre.

He de dir que jo vaig anar per gaudir d’una final de futbol i per estar amb les amigues, perquè jo no sóc de cap equip en concret. M’agrada el futbol però no sóc aficionada a cap. Per tant, no vivia amb tanta passió el partit com les meves amigues, però m’ho vaig passar molt bé veient-les gaudir a elles i a les altres persones que estaven allà.

La veritat és que el Barça va guanyar merescudament. El gol que, al contrari dels altres, vaig celebrar amb més força va ser el tercer; el que va marcar David Villa. És el meu jugador preferit des de fa 5 anys, i crec que es mereixia marcar en aquesta final ja que ha sigut molt criticat aquest any per alguns aficionats culers, que deien que no rendia tant com havia fet en els altres equips en els que havia jugat. Crec que tenen una mica de raó, encara que tampoc era just que l’ataquessin de la manera que ho han fet alguns. El pitjor és que com que la gent sap que a mi m’encanta el “Guaje”, sempre em deien a mi:
El Villa no està fent res aquest any!
I fins i tot, alguns han arribat a dir-me que no es mereixia estar en el Barça.
Jo els ignorava però no m’agradava que m’ho diguessin, perquè a mi em continuarà agradant encara que a vegades no jugui del tot bé…

Crec que el gol que va marcar ahir li servirà per tenir més seguretat en ell mateix i també tenir més suport per part de l’afició, perquè la veritat és que per a mi, va ser un grandíssim gol i no és gens fàcil marcar un gol com aquest en una final de la Champions.

Marta Jareño

Farà una setmana que vam anar a França. L’excursió va estar molt bé però em va passar una cosa que pensava que ja tenia superada; el pànic als cementiris. Sí, una pregunta de la gimcana que havíem de realitzar deia que recitéssim un poema de Antonio Machado al costat de la seva tomba a Collioure. Des de bon principi, vaig advertir a les meves amigues de que aquella part de la gimcana no la podia fer, però elles pensaven que exagerava i inclús em feien bromes sobre el tema.

Un cop allà, anava decidida a entrar, però a la porta em vaig quedar. No podia, era superior a mi. Era un terror que em pujava per l’esquena i feia que em quedés immòbil. Al cap d’una estona, vaig decidir agafar la meva por i entrar a recitar el poema, però al arribar allà (tot i que havia entrat amb els ulls tancats) el pànic es va apoderar de mi, em vaig veure envoltada de tombes i el terror em va pujar per l’esquena. Em vaig quedar immòbil uns instants i vaig començar a plorar casi desmaiant-me del pànic que vaig arribar a tenir. Les meves amigues es van quedar petrificades, jo també. No pensava que aquest pànic fos tan gran.

Un cop a fora, una dona que va veure el que m’havia passat, em va preguntar si estava bé. –Sí- vaig respondre. –No sé què m’ha passat, li tinc por als cementiris- vaig explicar, però ella va rectificar: – No, li tens por a la mort -. Em vaig quedar pensant. La dona va continuar explicant-me que a ella de jove també li passava però ara que ja era més gran, li havia perdut la por.

No sé a què li tindré por, però espero perdre amb els anys el pànic a tot això ja que en un futur em pot impedir veure als meus estimats.

Judith

Tic-Tac, tic-tac, dia 7 de Setembre, dia 23 de Maig, el temps passa i això s’acaba. 1er d’ESO 2n, 3r i 4t.

Estem a la recta final, només quedem 26 dies. Però ja han passat quatre anys des del primer dia que vam entrar. Uns nens petitons que es dirigien cap a l’interior de la porta de ferro amb por del que es trobarien. 26 dies i haurem acabat, acabat una etapa. Alguns repetiran, d’altres obtindran el títol de l’ESO. Els que obtinguin el títol optaran per Batxillerat, Cicles formatius o treballar. N’hi haurà que es quedaran a l’institut però d’altres marxaran. 26 dies amb feina per tot arreu, 26 dies dels quals molts dormirem poc per estudiar, 26 dies sense parar, 26 dies d’angoixa, 26 dies per esforçar-se com mai. Però al cap i a la fi només són 26 dies. 26 dels centenars que ja hem passat. 26 dies per estar tots junts, 26 dies i tot serà només un record de bons i mals moments.

No se si tindré l’oportunitat d’acomiadar-me de tots vosaltres així que ho faig ara: ha sigut un plaer poder estudiar al vostre costat durant aquests 4 anys. Confio i desitjo que us vagi molt bé a la vida, que arribeu a ser grans persones i que els vostres somnis s’acompleixin.

26 dies.

Laia

El deporte español durante la última década, en particular los últimos años, ha resaltado por todo el mundo, desde los innumerables títulos del FC Barcelona hasta el histórico Campeonato del Mundo de la selección española, sin mencionar que hay otros grandes deportistas a primer nivel mundial, como lo son: Rafa Nadal, Alberto Contador, Pau Gasol, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo, Dani Pedrosa y muchos más.

Dentro del éxito del deporte español, cabe destacar el gran efecto que tiene Cataluña en él. Pedrosa, Xavi Hernández, Puyol, Guardiola, Pau Gasol y otros más relacionados con el deporte, son catalanes reconocidos mundialmente, sin mencionar el grandísimo FC Barcelona que en estos momentos está reconocido como el mejor equipo del mundo. Por lo que pienso que es digno de admirar que una pequeña región de España tenga este elevado nivel deportivo, a esto se le suma el resto del deporte español, dando a lugar a uno de los países con más talento deportivo a nivel mundial.

El 28 de este mes se disputará la final de la Liga de Campeones en Londres, en donde jugará un equipo catalán representando a España, el FC Barcelona. Pase lo que pase, yo estoy orgulloso de mi equipo, no solo por llegar a la final, sino por el emblema que es para Cataluña y España.

Seyde