LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La mentida en general és una declaració, que no és totalment certa, que tot ésser humà té en la seva pròpia essència; però sabem ben bé com són les mentides i quines conseqüències poden tenir?

Per començar, les persones, normalment diem mentides pel simple fet d’autoprotegir-nos d’alguna cosa, o quan estem en situacions límit. Aquestes mentides, encara que siguin per protegir-nos, l’únic que fan és enganyar-nos a nosaltres mateixos i fer que les persones a les que has mentit s’ho creguin.

En general, les mentides normalment surten bé i ja no els fas cas, però n’hi ha d’altres que poden sortir malament i causar greus problemes a la persona o persones que han mentit. Encara que nosaltres pensem que les mentides són petites bromes sense cap repercució, hi ha mentides que són molt greus i que poden tenir unes conseqüències molt greus; com podria ser el cas d’una persona que ha matat a algú i està en llibertat, això seria un exemple d’una mentida que pot estar ocasionant greus problemes a altres persones.

En la meva opinió, la mentida no serveix per res, i per molt que estiguem en una situació límit i pensem que l’única manera de sortir-ne d’ella és la mentida, el millor que pots fer és dir la veritat i probablement serà el millor per a tú i per a l’altre persona; ja que al dir la veritat segurament et sentiràs més bé amb tu mateix. En el cas de la mentida la repercusió que pot tenir és pitjor perquè hauràs sortit de la realitat i probablement et sentis malament i amb una sensació estranya encara que la mentida t’hagués sortit bé.

En conclusió, la mentida, encara que pensem que sigui bona per a nosaltres, en realitat és perjudicial per a nosaltres i per a la nostra vida social.

El whatsapp se ha convertido en una de las redes sociales más usadas en el mundo, tanto que se ha convertido en muchos casos en una obsesión.

Esta red entre otras han provocado muchos problemas, entre ellos los siguientes:

En primer lugar, la gente que contesta correos o mensajes a las 12 de la noche por temas de  trabajo, creo que en las horas que no son laborales, la gente no tendría que trabajar ni implicarse con su trabajo,  ya que la jornada laboral ya se ha acabado; esto no quita que esta gente que necesita horas extras para trabajar en casa, aveces, aprovechan la situación  poniendo una excusa de que tienen que trabajar para estar con el whatsapp o en otras redes sociales.

Por otro lado el hecho de colgar radiografías,  entre otras cosas personales,  en Facebook o Instagram. Cada persona es libre de hacer lo que quiera con su intimidad, pero creo que hechos tan personales como puede ser una radiografía, no está bien, o no es ético, pero como he dicho antes, todo el mundo es libre de hacer l0 que quiera. 

Por último, utilizar el whatsapp delante de un amigo o un familiar cuando se está manteniendo una conversación, es de muy mala educación. Además,  representa que has quedado con alguien para estar juntos y no para estar con el whatsapp y dejando de lado a la persona que tienes delante.

En conclusión, decir que el hecho de tener whatsapp y redes sociales nos facilita mucho la vida además de que nos ayuda a hablar con gente que no tenemos cerca, pero creo que se le hace un mal uso, ya que todo con exceso es malo.

Probablemente, una de las preguntas más comunes y típicas que se nos hace durante de nuestra infancia y parte de adolescencia, es la siguiente:

-¿Qué quieres ser de mayor?

No empezamos a tomarnos esa pregunta en serio hasta que nos damos cuenta de que es una decisión importante, algo a tener en cuenta para el futuro; una decisión crucial.

Por otro lado, desde que obtenemos la capacidad de comunicarnos, los adultos ya insisten en esta cuestión; ellos tampoco se toman en serio nuestras respuestas; al menos hasta que cumplimos cierta edad. La edad donde, se supone, que ya somos lo suficientemente maduros para decidir a qué vamos a dedicar el resto de nuestra vida. Qué nos gusta, qué no nos gusta; por qué sentimos vocación o afecto, por qué sentimos desagrado u odio.

Muchas veces, no se dan cuenta de que ni siquiera nosotros mismos lo sabemos, quizás, seguimos creciendo, desarrollando nuestros gustos. No se dan cuenta de que, la velocidad para decidir este tipo de asuntos, es diferente para cada persona. No todos lo tenemos todo claro al empezar la secundaria; ni siquiera al acabarla.

Pero es una decisión que, al fin y al cabo, se debe tomar sí o sí y, tarde o temprano, nos daremos cuenta de si fue acertada; o si, simplemente, hay que redirigir nuestra vida hacia donde prefiramos porque para ese entonces sí sabremos qué queremos ser.

En el silencio de la noche solo se oía el irregular silbido del viento gélido que había pillado a toda la ciudad desprevenida. La zona industrial solía estar bajo el dominio de la oscuridad a aquellas horas de la madrugada, exceptuando algunas  bombillas intermitentes que iluminaban la acera a ratos. Un gato negro apareció cruzando la calle solo para desaparecer unos segundos más tarde entre las sombras acechadoras de una de las naves.

La chica que se mezclaba en la sombras estaba apoyada en una pared de hormigón al lado de la carretera. Miraba la inmóvil escena con desinterés, como si ella fuera superior a todo aquello, mientras se fumaba un cigarrillo. De repente oyó el derrapar de un coche romper el silencio a pocas manzanas. Tiró el cigarrillo al suelo, sin molestarse en pisarlo al descubrirse de su escondite de oscuridad. Unos segundos después, un coche negro despampanante se paró para encontrarla. Al bajar los cristales tintados ella pudo identificar el conocido conductor que le sonreía con esos dientes blancos que contrastaban tanto con su piel oscura.

-Yo conduzco- Fue lo único que ella dijo sin devolverle la sonrisa. Al dar la vuelta al coche y abrir la puerta, él ya se había cambiado al asiento de copiloto. Y esperó a que se abrochara el cinturón antes de pisar el acelerador. El chico siempre se reía de ella por insistir en los cinturones, cuando lo que hacían ellos normalmente no era muy precavido, pero esa noche no le dijo nada.

Mientras conducía, él no podía apartar la mirada de ella, de cómo sus mejillas se iban tintando de los diferentes colores de las luces de neón de locales que iban dejando carretera atrás.

-¿Qué?- Dijo ella notando su mirada.

-¿Dónde vamos?-

-Donde no nos encuentren.- Esta vez sí que se giró hacia él, topándose con esos ojos color almendra  tan bonitos, pero esta vez estaban tristes. No fue capaz de decirlo en voz alta, así que murmuró un “lo siento” que sólo ella pudo oír mientras volvía su mirada hacia la carretera.

Ara fa una setmana vaig tenir un dinar familiar, van venir tiets, avis, cosins… Durant el sobretaula, vam parlar de temes bastant actuals, refugiats, corrupció, terrorisme… Llavors un comentari del meu tiet em va fer reflexionar; va dir: A tots aquests se’ls hauria de matar o tornar-los al seu país (referint-se als immigrants). No entenia com podia ser que durant l’any 2017 encara es fessin aquests tipus de comentaris i a més de no rebre cap crítica fossin recolzats per alguns dels adults. Va ser en aquell moment quan realment em vaig adonar que encara queda moltíssima gent amb pensaments racistes. Cal canviar aquesta societat, cal fer d’ella una societat igualitària i no anem pel bon camí. Ara mateix fa dos mesos Donald Trump va arribar a la presidència dels EEUU i durant una tarda ja va prohibir l’entrada al país a persones amb nacionalitat de països islàmics. I per canviar tot això no és suficient amb dir-ho, cal actuar, començant pels més petits, educant-los correctament a casa, a l’escola i al carrer, i acabant amb els més grans, sigui corretgint-los o organitzant manifestacions. Això no pot seguir així, hem de canviar!

Actualmente, a pesar de ser una sociedad avanzada,  el hecho de que otras no lo sean nos resulta un tema indiferente. ¿Pero verdaderamente, ese es el camino que debemos seguir para que todo el mundo tenga un derecho básico como es el de la educación?

Parece mentira que incluso hoy en día, en el siglo XXI haya países, incluso me atrevería a decir, la mayor parte de algún continente que contenga población analfabeta y se les vete el derecho a un aprendizaje básico y digno. Aunque la mayor parte del mundo puede acceder a un sistema educativo, hay partes de la población total de este que ni siquiera sabe leer o escribir. No nos damos cuenta de que esas personas el día de mañana serán el futuro de nuestra sociedad, economía y política, y el simple hecho de tenerlos aislados lo único que puede comportar es una barrera hacia el avance y la innovación.

Esta negación que reciben algunos territorios enfrente a la educación es provocada por el rechazo de otras poblaciones,que sí que tienen el poder para acceder a esta, de echarles una mano. Piensan que con ellos tener estudios y cultura el mundo está ganado. ¿Pero realmente llevan razón?

Como tradicionalmente se dice, la unión hace la fuerza, así que para solucionar este terrible problema que no tendría que estar existiendo en nuestra época actual, todas las grandes potencias se deberían unir y ayudar en esta cuestión para que el día de mañana la población total del mundo sea culta y inteligente. Pero no solo ellos sino que todo el mundo se debería de volcar en un hecho tan importante y primordial como es este. Que no estamos hablando de un juego sino de la EDUCACIÓN.

Administrar un fòrum online pot ser una feina complicada, i més encara si el fòrum és sobre memes (acudits o bromes internes compartides per un grup de persones, en aquest cas expressades per una imatge acompanyada o no de text) de tot tipus. El més gran problema del fòrum de reddit “dankmemes” és un grup d’usuaris anomenats “normies“. Se’n diuen normies a totes les persones que segueixen la cultura mainstream, és a dir, que fan bromes i acudits que no tenen la picantor dels memes del tipus dank. A més, els danksters (els usuaris del fòrum dankmemes) són diferents de la majoria de persones i la seva comunitat se centra en temes més tabú.

Des dels inicis dels fòrums d’aquesta mena, els normies s’han dedicat a agafar els memes dels fòrums dank i transformar-los en normie, generalitzant-los a la cultura mainstream i, aixì, fent que aquests deixessin de ser dank. Aquest esdeveniment és un cicle que ha estat passant des de l’inici de la comunitat dels memes. Des de 2016 que s’ha oficialitzat “la guerra dels memes” en la qual normies i danksters lluiten virtualment pels seus memes. Simultàniament, s’han aplicat diverses mesures per frenar l’acció dels normies tals com la introducció de robots, tant per controlar la qualitat dels memes com també per evitar que aquest siguin idèntics a altres prèviament penjats, el reclutament de nous moderadors i fins i tot l’emprament de marques d’aigua per evitar el robament dels dank memes. A banda d’això, cap el gener de 2017 ha succeït “la fam dels memes”, deguda a l’escassa quantitat de contigut nou i original que era penjat als fòrums, que va facilitar la invasió dels normies. Com a resultat d’una cadena de successos, ha arribat a haver-hi episodis de censura en els dankmemes degut a la infiltració d’un normie en el grup dels seus moderadors.

Encara que els danksters hagin recuperat de totes aquestes desgràcies, segueixen avui en dia lluitant per la seva llibertat. La lluita contra els normies ha deixat ferides en la comunitat i els danksters saben que hi pot causar més.

Si en aquest moment pogués estar en qualsevol part del món, ara mateix estaria a Gàmbia.
El lloc on et valoren i tu aprens a valorar. On mai s’acaben els somriures i on veus la realitat de la vida, és a dir, veus que tindre menys és ser més. Gàmbia és un país màgic, que et canvia la manera de veure el món completament i t’adones que els petits detalls marquen la diferència. Quan estàs allà, tothom té un somriure per tu, i tu per ells. Canten, ballen, corren, i a vegades, fins i tot, sembla que puguin volar de felicitat. Sense tindre res, ho tenen tot i això et fa pensar en el teu dia a dia. Aquí, si no tenim l’últim model de telèfon, no som prou feliços; en canvi allà, quan els hi dónes una simple samarreta vella, el somriure que tenen a la cara, és immens.
Així que crec que no hauríem de donar tanta importància al material, sinó més aviat, al que ens omple com a persones i al que ens fa més feliços.

Distancia según la Real Academia Española es el espacio o intervalo de lugar o de tiempo que media entre dos cosas o sucesos, pero hoy en día la gente habla de distancia como si fuera una simple moda. Pocos saben de verdad qué es tener a una persona a tantos kilómetros de ti.

Muchos dicen que la distancia es el olvido, otros dicen que ni siquiera les afectaría tener a alguien a tantos kilómetros, pero cuando de verdad tienes a una persona que te importa lejos de ti lo que más deseas en este mundo es verla pronto, poder estar ahí siempre que ella necesite un abrazo, siempre que necesite un hombro en el que llorar. No poder sentir esa sensación que se siente al llamarla y decir en 5 minutos estoy en tu portal y verla día a día o simplemente verla,  es algo muy complicado. Pero esta distancia tiene algo bueno, te ayuda a valorar todo eso que te da y te aporta esa persona, te ayuda a ser fuerte y a comprender que aunque la vida ponga mil trampas de una manera o de otra saldrás de ellas y que cuando por fin vuelvas a tener ese reencuentro con ese ser querido del cual estás separado por tantos kilómetros por fin podrás decir: la distancia no es nada cuando alguien lo significa todo.

Molts creuen que saben el que és realment el Bullying, però no és cert. Tristament és un fet molt actual, tot i que ja fa anys i anys que succeeix, i que afecta a molts infants i adolescents durant la seva etapa de la infància i juventut; aquestes etapes haurien de ser divertides, per jugar amb els amics i passar-ho bé, i no per passar-se-les amagant-se de la gent o tenint por.

Però, el pijor, és que hi ha vegades que els pares dels acosadors o de les mateixes víctimes no són realment conscients de la situació que estan provocant o passant els seus fills. D’altres, que els pares dels acosadors simplement passen, que creuen que són coses de nanos. Però no; aquestes situacions són reals, i són serioses.

Una persona mai hauria de passar per aquesta situació, encara que no sigui una magnífica persona, perquè no és just per ningú. De veritat volem una societat on no es pugui anar pel carrer o a l’escola o a l’institut sense tenir por de trobar-nos a certa o certes persones?

Si algú s’assabenta què està succeint una situació així o que està començant a succeir, s’ha d’avisar i en cap moment, pensar que s’ho mereix.

Prou ja de tenir por!

Donald Trump el nou president dels Estats Units, ha arribat al poder amb una de les seves promeses més polèmiques, la construcció d’un mur en la frontera amb Mèxic. L’objectiu del mur és impedir l’ immigració il·legal als Estats Units, el mur inclouria  barreres de contenció: il·luminació de molt alta intensitat, detectors de moviment, sensors electrònics i equips amb visió nocturna connectats amb la policia; així com vigilància permanent amb camionetes tot terreny i helicòpters artillats. La frontera entre els Estats units i Mèxic és de 3.000 km d’extensió.

Donald Trump en repetides ocasions va dir que Mèxic pagaria per la seva construcció, el president de Mèxic va dir que no pagarien res i Trump va dir que ho pagarien de una forma o una altra, a través de l’augment de les tarifes de creuament de frontera i els arancels del TLCAN ( tractat de lluire comerç D’Amèrica del Nord ).

A molta gent no li acaba d’ agradar el mur,  alguns perquè estan en contra del mur i de les fronteres, altres perquè les barreres són inútils i perjudica al comerç i al turisme. Molts llatinoamericans estan en contra de Donald Trump per voler fer un mur i per racista,  però també  molts llatinoamericans de Àmerica  estan a favor de Donald Trump, perquè ells són immigrants  legals i estan en contra dels immigrants il·legals. Donald Trump pensa que tots els immigrants de Mèxic  que entren  als Estats Units són  violadors i  traficants de droga.

En definitiva, si al final es fa el mur de Mèxic portarà moltes conseqüències pels Estats Units i per Mèxic: econòmiques, en el medi ambient, en les migracions i en la seguretat.

És difícil per a un jove plantejar-se la seva incorporació al món laboral perquè moltes empreses busquen un treballador que tingui certs anys d’experiència en el seu àmbit i això només s’aconsegueix treballant.
Des de fa uns anys, cada vegada es demanen més requisits per poder accedir al lloc de treball. A la majoria de les grans empreses es busquen joves que tinguin una gran disponibilitat per viatjar, un ampli currículum on s’exposin tots els coneixements adquirits, per tant estan dins d’una bombolla de competitivitat que dificulta que el jovent pugui constituir la seva pròpia família.
S’ha de reflexionar sobre com aquest món trenca els esquemes de la vida privada i la conciliació familiar/laboral. A la llarga això provocarà que encara hi hagi menys natalitat, hi haurà més població en la tercera edat i quarta edat. Ara les grans empreses haurien de començar a plantejar-se si en un futur pròxim, els perfils que ara busquen els acabaran beneficiant o no. En definitiva estem dins d’una societat competitiva que ens acabarà trastocant els plans cap a bé o malament.

En esta época de pobreza, todo parece blanco y negro: las personas, las calles, las flores… La gente no se para a pensar ni intentan cambiar su rol, siguen un camino ya marcado para ellos sin querer más. En una esquina, Sofía espera impaciente que una solidaria mano le de unas monedas a cambio dé una de sus flores. Ni su negocio es muy estable ni la imagen de pobre ayuda en la economía, ya que todos están en su misma situación.

No se atreve a subir la mirada ni a levantar la voz, permanece de pie sin mover su minúsculo cuerpo mientras los pueblerinos pasan sin percatarse de su existencia. Mantiene una rosa alzada entre sus delgadas manos, esperando que esta capte la atención de un buen cristiano o que el viento se lleve la bella flor, y a ella detrás.

Su hambrienta barriga se queja por no haber comido nada después de tantas semanas, y seguir robando comida a la señorita Carmen no es una opción. Esta se había dado cuenta, semanas antes, de que sus intenciones al acercarse a hablar no eran conocerla mejor, sino aprovecharse de que era muy despistada para coger cualquier alimento a su alcance.

Sofía baja la rosa con un delicado suspiro, se estira en el suelo y cierra los ojos. Aún y cuando se encoge siente su cuerpo protestar, ya no tiene el control de sus extremidades. Se deja llevar por una fuerza mayor, por la que muchos antes ya se dejaron dirigir. Luchar ya no tiene sentido sin un fin, soñar en colores no está permitido en una época en blanco y negro.

Reem había despertado temprano aquella mañana, justo cuando su marido se iba a trabajar. Parecía un día normal, mas nadie sabía lo que iba a pasar en pocas horas.

Nada más levantarse, se vistió y fue a comprar al mercado de su pequeño pueblo, llamado Saqba. Hacía frío, así que decidió ponerse el abrigo algo raído por el uso continuado y continuó su camino.

Una vez llegó a la primera tienda, hubo algo que la distrajo. No supo exactamente qué era, pero entendió que algo no iba bien.

Cuando terminó las compras, caminó rápidamente hacia su hogar bajo la atenta mirada de los pueblerinos; justo entonces escuchó las primeras ráfagas de viento. Muchos pensaron que se avecinaba una tormenta de arena. Ilusos… Reem, que había vivido muchas más experiencias que la mayoría, no tardó en percatarse de lo que realmente sucedía: un bombardeo.

Llamó a su marido a gritos por la calle, pero no lo encontró. Sonaron las alarmas en el pueblo, pero éste, desprovisto de mecanismos para enfrentar el momento, fue calcinado prácticamente en el mismo instante.

Reem logró entrar en un edificio y esconderse en una especie de almacén, con la única compañía de sus pensamientos y los silbidos exteriores de los proyectiles.

Pasaron lo que le parecieron minutos, horas, incluso días. Y entonces llegó la calma, la desolación; aquél tiempo indefinido de silencio que daba paso a la desesperación.

La pequeña joven salió del edificio tropezando con algo que no logró identificar; bien podría ser una roca, o bien podría ser carne. El aire frío chocaba con la humedad en sus mejillas, pero se centró en seguir hacia su domicilio.

Nada más llegar, vio el paisaje de la pérdida: el polvo, la sangre. Y después, el rostro de su marido bajo los escombros. Fue entonces cuando se sintió desfallecer, y comprendió la cruda realidad de la guerra: siempre la sufrían quienes no lo merecían.

En el silencio de la noche solo se oía el irregular silbido del viento gélido que había pillado a toda la ciudad desprevenida. La zona industrial solía estar bajo el dominio de la oscuridad a aquellas horas de la madrugada, exceptuando algunas bombillas intermitentes que iluminaban la acera a ratos. Un gato negro apareció cruzando la calle solo para desaparecer unos segundos más tarde entre las sombras acechadoras de una de las naves.
La chica,  que se mezclaba en la sombras, estaba apoyada en una pared de hormigón al lado de la carretera. Miraba la inmóvil escena con desinterés, como si ella fuera superior a todo aquello, mientras se fumaba un cigarrillo. De repente oyó el derrapar de un coche romper el silencio a pocas manzanas. Tiró el cigarrillo al suelo, sin molestarse en pisarlo al descubrirse de su escondite de oscuridad. Unos segundos después, un coche negro despampanante se paró para recibirla. Al bajar los cristales tintados ella pudo identificar al conocido conductor que le sonreía con esos dientes blancos que contrastaban tanto con su piel oscura.
-Yo conduzco- Fue lo único que dijo sin devolverle la sonrisa. Al dar la vuelta al coche y abrir la puerta, él ya se había cambiado al asiento de copiloto. Y esperó a que se abrochara el cinturón antes de pisar el acelerador. El chico siempre se reía de ella por insistir en los cinturones, cuando lo que hacían ellos normalmente no era muy precavido, pero esa noche no le dijo nada.
Mientras conducía, él no podía apartar la mirada de ella, de cómo sus mejillas se iban tintando de los diferentes colores de las luces de neón de locales que iban dejando carretera atrás.
-¿Qué?- Dijo notando su mirada.
-¿Dónde vamos?-
-Donde no nos encuentren.- Esta vez sí que se giró hacia él, topándose con esos ojos color almendra que tan bonitos, pero esta vez estaban tristes. No fue capaz de decirlo en voz alta, así que murmuró un “lo siento” que sólo ella pudo oír mientras volvía su mirada hacia la carretera.

La furgoneta amarilla recorría la carretera a media noche, ahora desierta. Ella acababa de despertarse de un corto sueño, no podía con eso de dormir en el coche. Se dirigía a King Cove, en el sur, allí empezaría una nueva vida. Miró al cielo y,  somnolienta, vio un paisaje que podía haber sido perfectamente mitad real, mitad producto de su imaginación.

Hasta donde llegaba a ver  del extremo superior de la ventanilla, se divisaban los restos brillantes de la nebulosa cangrejo que había explotado en 1054. En ese instante, parecía tan resplandeciente como el primer día que dejó la Vía Láctea, manchando sus colores amarillos cálidos pasados con los azules tristes presentes.

En la parte inferior de la ventanilla aparecía una nebulosa parecida a la del pequeño fantasma, con los brazos abiertos de polvo estelar enfocados hacia arriba, como si quisiera abrazar el resto brillante de la pasada estrella.

Sin embargo y pese al increíble horizonte que se le presentaba frente a sus ojos, lo que le llamó más la atención fue una joven y pequeña estrella situada en el centro de la ventanilla. Pobre estrellita, parecía que había salido de la nebulosa cangrejo y que en cualquier momento iba a ser engullida por los brazos del pequeño fantasma. Parecía perdida, indecisa, aterrada; pobrecita.

Cayo dormida, con un golpe seco, y no volvería a despertarse hasta llegar al sur.

Molta gent creu que les relacions a distància o no són molt fiables, o acaben malament sempre. Bé, des de sempre he cregut que això no tenia perquè ser així. Si tu estimes a una persona, visqui al costat de casa teva o a molts kilòmetres, l’ estima és la mateixa. Per experiència, puc assegurar que una relació a distància, que potser només veus a la teva parella una o dues vegades a la setmana amb sort, no és gaire diferent a la relació d’una parella que es veuen cada dia. A més a més, cada vegada que veus a la teva parella, com no la veus cada dia, l’emoció, al menys en el meu cas, es multiplica. És clar que, a tothom ens agradaria tenir a la nostra parella sempre amb nosaltres, poder veure-la cara a cara, en lloc de a través d’una pantalla sempre. Però, tot i els inconvenients que es troben dia a dia a les relacions a distància, ja sigui algun problema de confiança, no conèixer bé amb qui va… tot es supera amb el temps i la confiança. Si tu l’estimes i ets feliç, viu el moment. Que no t’importi el que et puguin dir les altres persones sobre aquest tipus de relacions. Tot val la pena si tu ets feliç.

Avui en dia, la societat en la que vivim ens té a tots etiquetats segons la personalitat que tenim, per com vestim, per com som físicament o pel simple fet d’on som, però realment això no descriu com som, només com ens deixem veure. I si, és important donar una bona imatge a primera vista, però més important és que coneguin com ets realment.
Hauríem de començar a no posar etiquetes a les persones, ja que hi ha d’algunes molt despectives que poden afectar a la persona i que realment no diuen com és i inclús una persona que tu penses que és molt diferent a tu només per com va vestida o pel seu físic, pot estar passant per la mateixa situació que tu i tenir moltes coses en comú, però pel fet de que la societat ja li ha posat una etiqueta molt diferent a la teva segurament ja no t’aproparàs a parlar-li.

LA NBA

La NBA empezó a disputarse en Estados Unidos el 1946. Desde su existencia ha cambiado varias veces el formato de su competición, pero parece que finalmente se ha asentado en uno. Acerca de la NBA mucha gente conoce nombres de estrellas como el de Pau Gasol, Lebron James, Michael Jordan o Stephen Curry, pero poca gente conoce el formato de esta NBA, el qual le hace ser una de las ligas más populares del baloncesto y del deporte en general.

La NBA se divide en 2 conferencias (este y oeste) con quince equipos en cada una. La temporada se divide en 2 fases, la regular en la que se premia la regularidad, ya que se disputan una gran cantidad de partidos y los que más victorias consigan posan a la 2ª fase de los playoffs.

Los ocho mejores equipos de cada conferencia acceden a estos playoffs. Se cruzan los de ambas conferencias, y se enfrenta el primero de una conferencia contra el octavo de otra, el segundo contra el séptimo, y así consecutivamente. Todas las eliminatorias de los playoffs son al mejor de 7. Durante 13 años consecutivos la final de los playoffs de la NBA ha sido el segundo acontecimiento deportivo a nivel mundial más visualizado, solo por detrás de la “Champions League” de futbol.

Pocos días atrás, el mandamás de la NBA declaró que intentarán tomar las medidas necesarias cada año para hacer la competición lo más atractiva posible. Por lo que parece, el fanatismo hacia la NBA va a seguir en auge.

L’atre dia passejant pels carrers de Barcelona, vaig veure una nena d’uns quatre o cinc anys, anava amb la seva mare agafada de la mà, ella anava molt contenta, tot i què la seva mare no tant. Vaig suposar que la petita,  aquell dia,  estava feliç per algun fet que li havia passat, però ella és conscient de què és la felicitat?
Primer de tot hem d’aclarir el que és la felicitat i quins motius la provoquen. Diem que la felicitat és un sentiment agradable de satisfacció, normalment estem feliços quan el que volíem ho aconseguim amb èxit . Però no tothom la veu així, quan ets més petit trobes felicitat a gairebé tot el que et passa, com ara quan fas un amic o quan els pares et deixen veure la teva sèrie preferida a la tele. A mesura que passen els anys les raons per les quals la felicitat succeeix van disminuint. Per als adults la felicitat es troba en tenir salut i un gran grup d’amics amb qui poder sortir a ballar o a prendre alguna cosa.
Ara mateix entenc perquè  la nena que vaig veure per un carreró de Barcelona anava tan contenta i feliç, perquè a ella no li costa gaire aconseguir la felicitat.

El cub de Rubik va ser inventat el 1974 per l’escultor i professor d’arquitectura hongarès Ernő Rubik. És un dels trencaclosques mecànics més famosos de la història i és la joguina més venuda del món, amb més de tres-cents milions de cubs venuts al 2005.

Originalment, Ernő va anomenar el trencaclosques amb el nom de “el cub màgic”, però el seu nom ha anat evolucionant fins al nom amb que tothom el coneix, el cub de Rubik. El cub original, està compost per sis cares, cadascuna d’elles està dividida en nou quadrats iguals (s’anomena 3x3x3) amb enganxines. Les enganxines originals són dels colors blanc, groc, verd, blau, vermell i taronja.

L’objectiu del joc consisteix en barrejar els colors de les enganxines per a més endevant, tornar a reconstruïr els colors de manera que cada cara estigui composta per un únic color. Avui en día hi ha molts patrons per a trigar tan sols uns minuts en completar el cub, però Ernő va trigar en completar-lo per primer cop un mes sencer. Es fan competicions de velocitat del cub de Rubik, i actualment, el rècord mundial de resolució d’un cub 3x3x3 el té Mats Valk amb un temps de 4’74 segons.

El món dels cubs de Rubik no sólament es limita al cub 3x3x3, sinó que hi ha una gran quantitat de colors, formes, deformacions… que avui en dia molts dissenyadors de cubs estàn sintetitzant. No és extrany que molts fanàtics del trencaclosques no en tinguin mai prou i no puguin parar de comprar nous cubs amb noves formes i colors.

La independència de Catalunya no és una posició política que s’hagi inventat fa poc per que sí, sinó que és una reivindicació que fa anys que els catalans defensem. Es remonta ara fa uns 315 anys amb el començament de la guerra de successió, quan, al 1705, Catalunya va donar suport a La gran Aliança de la Haia lluitant contra Felip V. Des d’aquell moment els catalans van reclamar una República. L’11 de setembre del 1714 després d’un gran setge a Barcelona, Catalunya es va rendir. Per això el dia 11 de setembre cada any es fa una diada per defensar la República catalana. Com ja veieu l’ independentisme no es nou sinó que els catalans ja fa anys que ens reivindiquem. Els catalans d’aquell moment tenien raons per no voler com a rei a Felip V, principalment perquè era nét del rei de França, Lluís XIV,  i la gent tenia un fort sentiment antifrancès degut al sistema centralista que tenien. A més a més  l’economia si veia reflectida i els productes francesos suposaven un perill per l’administració catalana. Catalunya, actualment, és una nació amb cultura, bandera i idioma propia. El principat dona una part important dels seus beneficis a Espanya. Si s’independitzés no ho hauria de fer i podria reinvertir-los en els seus ciutadans, millorant l’educació, la sanitat, etc. Fent això aconseguiria ser un verdader estat del benestar. Per altra banda deixaríem de tenir una monarquia que,  es vulgui o no, no deixa d’ésser una reminiscència del passat. I això ens donaria l’oportunitat de crear un nou sistema polític més lligat al segle XXI.

No us heu preguntat mai perquè a l’escola hi ha lectures obligatòries? Per què a la gent que no se sap explicar al parlar o escriure se’ls hi recomana llegir? O fins i tot, per què hi ha gent que escriu llibres? Tantes preguntes relacionades amb un mateix tema.

La lectura, en sí, és la manera en la qual l’escriptor transmet mitjançant el llenguatge les seves emocions, sentiments, pors… a través d’un seguit de personatges; ficticis o reals.

Saber expressar-te utilitzant una llengua és esencial per al dia a dia i la lectura n’és un bon remei. Al llegir, el vocabulari fins ara conegut s’expandeix i, a més , ets capaç de deixar les teves inseguretats i frustracions llegint qualsevol novela.

En l’àmbit escolar, com ja s’ha dit, la lectura és obligatòria per el simple fet de que en la vida quotidiana saber enraonar és bàsic. Per exemple: en una entrevista de treball, en un examen o fins i tot anant a comprar el pa.

Tenir la capacitat de poder explicar en paraules el que un sent o pensa és magnífic. Saber escriure un llibre és un art, una obra mestra.

Per això i molts altres motius penso que no s’ha de deixar de llegir mai i que, tot i que en el cas de l’escola sigui obligatori es pot disfrutar de la mateixa manera.

L’amor tothom sap que no existeix en si mateix, sols és un sentiment que ens fa veure diferent la realitat. L’amor és solament química, o això és el que diuen, però quan un està enamorat… és molt difícil d’explicar; necessites veure la persona estimada però alhora no ho vols fer perquè no se’t noti (posant-te vermell, per exemple). La sensació és fantàstica però no es pot descriure de forma senzilla.
Segons el diccionari, l’amor és un concepte universal relatiu a l’afinitat entre persones i n’hi ha de molts tipus diferents: platònic, artístic, científic, religiós…
L’amor sovint s’ha representat al llarg del temps en l’art (cinema, música, pintura, escultura…) de formes molt diverses i creatives.
Des del punt de vista de la ciència, l’amor és l’evolució natural de les relacions de l’ésser primitiu. Inicialment una relació basada en la supervivència i reproducció. L’amor també és la base per estudiar la creació segons la visió de Darwin (ciència) o la de Déu (religió) i des d’aquí s’obre tot un món que us convido a explorar: budisme, ying i yang, hinduisme, islamisme,…
I el seu símbol universal és ♥.

L’Eric i la Paula eren dos germans bessons de 5 anys. Formaven part d’una família molt unida i nombrosa, que vivien a Vic. L’Eric era un nen tranquil, cosa que la Paula era el contrari. No estava mai quieta, s’havia de tenir molta paciència. L’Eric, tenia els cabells llisos i rossos com els raigs de sol, i en canvi la Paula els tenia arrissats i de color castany. Vivien en una casa molt gran amb piscina i jardí,  i a ells els hi agradava molt jugar a l’exterior. Eren adorables, i alhora, entremaliats.

Quan l’estiu va arribar, deixant enrere l’escola i les preocupacions, va ser el seu aniversari, i per celebrar-ho es va organitzar una gran festa a casa els avis, amb menjar, jocs, etc., i molts convidats: la família, els amics…i també molts regals. Però un dels regals va ser molt especial per ells, no era una joguina qualsevol, sinó què els hi van regalar un patinet per la Paula i una bicicleta molt maca per l’Eric. L’Eric estava tan emocionat amb la seva bicicleta que no la deixava a ningú. La Berta va tenir una mica de fred de peus, ja que va veure que era una bicicleta per nens grans, i va començar a plorar i a rondinar, no entenia el sentit de la propietat.

Al cap d’una estona l’Eric es va adonar que estava jugant sol amb la seva bicicleta i que la seva germaneta estava plorant, ja que li feia molta il·lusió provar-la. Va baixar de la bicicleta i la va arrossegar fins on estava la Paula. Li  va dexar arrepenjada dabant seu amb la intenció de què l’agafes i la proves. Ràpidament la Paula va deixar de plorar i es va posar damunt de la bicicleta. Tan petits i es van adonar per ells mateixos de la importància que té la família i el fet de compartir.

Me gusta componer, de hecho me encanta. Junto con tocar el piano es una de mis actividades favoritas. Cuando compongo, siento que tengo el poder, el  poder de hacer que la pieza te asuste, te emocione; el poder de cambiar de un sentimiento a otro. Cuando compongo me olvido de todo, solo estamos la partitura y yo. Olvido mis problemas, mis alegrías y hasta de comer.  Sólo pienso en una cosa: ¿Cómo voy a enfocar mi próxima obra?, ¿Qué sentimiento voy a transmitir? ¿Quiero que sea tonal? ¿Atonal? Todas estas cosas las enfoco a la hora de componer una obra.

Quiero explicar cómo me inspiré en mi última obra titulada “Visiones”, una obra donde  los sentimientos están escondidos en la música y en la que sólo si prestas mucha atención y te concentras en ella puedes sentirlos. Entre ellos encontramos: alegría, tensión e incluso hasta miedo, un miedo real, que parece que puedas verlo.

Visiones son varias obras donde se puede apreciar  una historia en cada pieza que por separado no tienen ningún valor,  pero que al juntarlas encontramos las emociones de una persona que sufre depresión y piensa que el suicidio es la única manera de salvación. A medida que la obra avanza la persona se da cuenta que siempre hay esperanza y salvación.

Hacer la obra de “Visiones” me ha hecho llegar a comprender sentimientos que no podía imaginar que entendería, desde la melancolía más profunda hasta la alegría más radiante.

MANUEL TORRALBA

4rt B

El Minecraft és un videojoc de construcció, té dues maneres de joc, de construcció lliure, i de construcció amb supervivència. Es va crear al 17 de maig del 2009, després va ser més elaborat i es va publicar al 2011.

Aquest joc és jugat per molts jugadors, ja que és un joc de mode lliure i no has de seguir una història o unes missions. El minecraft està disponible per Android, iOS, Xbox 360, Xbox Live Arcade, PS3, PlayStation Vita, PlayStation 4.

La primera manera de jugar, que és del mode creatiu, utilitzes la teva imaginació, tens una sèrie de materials, tots ells quadrats i construeixes el que vols. Amb el mode de construcció lliure s’han arribat a fer estructures molt treballades, mapes que han estat construïts en sis anys i mapes que des de que va començar el joc encara es construeixen.

La segona manera de jugar és supervivència, la primera proba que has de superar és la primera nit, ja que has de buscar materials, menjar, eines, i a part, a la nit surten monstres que t’ataquen i morts. En aquest mode de joc també has de construir, però hi ha maneres de jugar diferents.

Pots ser inventor, pots utilitzar redstone, que és un material per fer circuits elèctrics, fabricar portes automàtiques, vies per vagonetes, granges automàtiques, etc.

També pots ser nòmada, no fas casa, tens els materials i eines que necessites i vas a explorar el mapa, així pots trobar moltes estructures generades pels mapes o pels mods, que són expansions que poses.

Ser habitant d’una casa, implica construir-ne una, també pots ocupar una casa d’un poblat, o temples. Si construeixes una casa pots construir lliurament, necessites material, com fusta, pedra, vidre, troncs, etc. També pots construir una granja, amb animals i amb horts, que poden ser de patates, pastanagues i blat, així tens menjar infinit, així series habitant i granger.

I també pots ser miner, et fas una petita casa amb un magatzem gran per emmagatzemar tots els materials que obtens, i a prop de casa teva comences a construir una mina, a les mines surten monstres, ja que és fosc, així que si poses llum no sortiran. A les mines pots trobar diferents minerals, com carbó que és important per cuinar i per poder fondre materials; també hi ha ferro, important per les armes i eines; or, important per elaborar pocions; redstone, en el que es fabriquen circuits elèctrics; lapislàtzuli que és un tint i serveix per les pocions; maragda, i per últim diamant, que és un dels minerals més difícil de trobar en comparació els altres i és important per les armes i eines, ja que duren més i són més forts.

Cuando uno piensa en el amor, piensa en su primer amor o en el primer chico que le hizo sentir sentimientos indescriptibles . Pero en verdad ¿queremos recordar ese primer amor? El primer amor siempre suele ser doloroso, nefasto, horrible… Pero también puede ser el mejor amor y el último que tengamos en nuestra vida.

Yo tuve ese primer amor, no puedo negar que fue horrible y doloroso, pero quién me va a quitar esos momentos de felicidad, esas miradas que me hacían perder la noción del tiempo, esos besos que me transportaban a otra dimensión, ojalá,  no se hubiera acabado nunca. Aún anhelo sus brazos abrazándome siempre.   

Hay momentos que nunca se irán de nuestros recuerdos, no por el hecho de ser indispensables para seguir adelante, sino por no querer perder esos momentos que en ese instante y en esas circunstancias fueron tan importantes y tan felices.

Pero como ya he dicho es el primer amor. No cierres ni niegues el volver a querer, ya que, es la mejor manera de no pensar en ese que te dio muchos malos momentos y pocos felices. Volver a enamorarse, o volver a sentir ese amor que un día todos tuvimos, es el mejor momento que podemos recordar y el que tendríamos que recordar con más detalle.

Dejar a un lado los buenos y malos momentos con el primer amor, y dejar que el segundo, o hasta el tercer amor llegue y nos regale ese amor que otros no nos podrían dar por mucho esfuerzo que hicieran por dárnoslo.

Per fi divendres! Arribo a casa esgotat d’una setmana plena d’exàmens. He passat moltes hores estudiant i encara el que em queda! De vegades, quan arriben aquestes dates plenes d’exàmens li faig el comentari a la meva mare dient-li que preferiria estar treballant com ella. Que això de treballar ha de ser més divertit i més fàcil. Ella sempre em diu que no sé el què em dic. Em poso a dinar i, com cada dia, miro les notícies a la televisió.

En primícia, un reporter que ha estat infiltrat en una fàbrica de Bangladesh, ens relata com una empresa internacional de gran prestigi està utilitzant a menors d’edat per fabricar les seves peces de roba. Em quedo glaçat! Aquells nens són molt petits i es passen més de 12 hores treballant sense parar. La finalitat és la mà d’obra supereconòmica per a tenir més guanys.

Des de quan això és legal? Des de quan els diners són més importants que la pròpia dignitat humana? Aquells nens tenen el dret fonamental de ser nens, de jugar, d’aprendre, de créixer i de tenir possibilitats en la vida. Possibilitats com les que tinc jo, d’estudiar per poder convertir-me en una persona autònoma i formar part de la societat, en igualtat de condicions.

Realment, jo em plantejava que treballar seria més divertit, però aquells nens no tenen cap altra opció. La seva vida és aquella, perquè hi ha algú per sobre d’ells que els obliga i que no els està donant cap valor com a persones que són.

Penso, per uns instants, que tinc molta sort de viure on visc i de tenir la família que tinc. Però en definitiva, no hauria de ser només qüestió de sort, hauria de ser una qüestió simplement moral.

L’altre dia, passejant per Barcelona, vaig trobar-me amb unes dones que demanaven diners. A prop d’un bar, asseguts a les taules de fora hi havia uns homes que les estaven mirant. Més tard es van començar a riure d’elles tirant monedes per terra i cada vegada que s’ajupien cridaven: “Oleeé!” Aquelles pobres dones recollien tot el que podien. Després les feien ballar i si ballaven, els hi tiraven més monedes. Els homes no paraven d’humiliar-les. És clar que a aquelles dones no els hi importava com les estiguessin tractant, el que realment volien eren els diners.

Però l’ésser humà té un valor, independentment de la seva situació econòmica, social i cultural, i un respecte que s’ha de tenir i ser tolerant amb les altres persones. Aquest concepte no tothom el té clar, ho podem veure, per exemple, en el comportament menyspreable que tenien aquells homes.

Es podria parlar de molts temes en l’àmbit de la dignitat, però em centraré en un aspecte bastant impactant, ja que l’hem estudiat aquest any i el tenim bastant recent. A més, és una cosa que ha passat des de sempre i encara continua passant: els refugiats arreu del món.

Uns que ara coneixem molt que són els de Síria, uns altres que ho van viure a la Guerra Civil Espanyola, els jueus i gitanos a la Segona Guerra Mundial i molts més. Com s’ha de sentir aquesta pobra gent que ha de marxar del seu propi país, ja sigui per una guerra a la qual saben que no tenen res a fer o per la seva ideologia? I en el cas de la Guerra Civil Espanyola, per ser republicà o comunista?

És gent sense un país, gent que no la vol acollir ningú tot i que són humans com nosaltres. A aquests refugiats o bé no se’ls deixa entrar al país o bé se’ls deixa en camps de refugiats on no poden fer-hi res i on s’hi passaran molt de temps.

També s’entén que hi ha països europeus que no estan preparats per acollir a tantes persones. Però s’hauria de fer alguna cosa, ja que són humans com nosaltres i han de sentir-se persones dignes i no pas com a animals tancats en camps, en els quals no hi fan res.

L’ésser humà és l’únic ésser viu que té dignitat, ja que és l’únic que es qüestiona la seva existència i tot el que l’envolta. A causa d’això, formem el que en diem “dignitat”, que és el fet de ser respectat.

Dit això, m’agradaria que tots penséssim si realment conservem la nostra dignitat, és a dir, si tots hem siguts enganyats algun cop, ja sigui per les persones, el sistema polític… Partint d’aquest fet, la dignitat ens és arrabassada en el moment en què naixem.

No som respectats, tots hem estat enganyats o extorsionats. Però no només això, sinó que nosaltres no decidim perdre la nostra dignitat i, a més, les persones que ens l’arrabassen no són dignes de fer-ho.

Per tant, es podria dir que tot això és una paradoxa que mai tindrà solució. Així que sembla que vivim sense dignitat… I encara que creiem que la tenim, ens és arrabassada sense preguntar i hem de viure amb això sense cap altre remei.

Independentment del nostre sexe, de la nostra religió o del nostre color de pell, compartim un valor que és la dignitat.

Tots tenim el nostre orgull i, per molt que experimentem moments difícils a la nostra vida, hem de tenir la força interior que ens manté ferms i ens ajuda a seguir endavant amb un somriure.

Però quant a la violència de gènere, els indigents… Aquí és on perdem aquesta dignitat per circumstàncies de la vida. I després, costa molt tornar-la a recuperar i necessita el seu temps. Tot i així, és possible.

El terme “dignitat humana” costa de definir i no sempre es pot expressar amb paraules, però tenim les eines suficients per a no perdre-la mai i intentar ser tolerants amb aquells que ens envolten.

Un bon exemple seria quan un company de l’escola ens assetja i no ens deixa en pau burlant-se de nosaltres. Aquesta conducta és inacceptable i no l’hem de tolerar.

Hem de reconèixer que som importants, que no hem de deixar-nos controlar per ningú, i que hem de valorar-nos com a persones que som i acceptar-nos com a tals.

La dignitat és la qualitat que es fa valer com a persones. Una persona que té present la dignitat es comporta amb responsabilitat, serietat i respecte cap a si mateix i cap als altres.

No podem deixar que ens humiliïn ni que ens degradin, perquè això seria perdre la dignitat. Cal respectar la dignitat de la persona, amb tots els seus drets i llibertats, sense fer diferències de cap mena com podrien ser el sexe, l’ètnia o l’edat…

Tots els éssers humans, pel fet de ser-ho, mereixem el respecte de la nostra dignitat. Visquem amb dignitat!

No parlo de fa gaire temps, quan encara quedava l’últim partit de la lliga BBVA, va sorgir la notícia que tots esperàvem, sobretot en lligues tan disputades, però que tots desitjàvem que no aparegués. Parlo ni més ni menys que dels famosos “maletins”. És cert que això no ve de nou, ja que és un tema molt parlat en les últimes jornades, però, de veritat potser què existeixin equips, amb falta de professionalitat, els quals acceptin un acte tan immoral com el suborn?

Aquest any han estat protagonistes el Granada i el Deportivo de la Corunya, últims rivals dels equips amb accés a guanyar el títol de lliga. Els rumors no van tardar a escampar-se ràpidament al mateix temps que les especulacions, els més racionals deien que era del tot impossible que un equip de jugadors d’elit realitzes un acte tan miserable i fora de tot plantejament ètic per un benefici tan material com serien els diners, d’altres simplement desconfiaven de l’honor de la directiva de tots dos equips.

És cert que es tracta d’un acte irracional i que, a priori, tots negaríem de seguida, però mai podrem saber el nivell d’amor propi d’una persona ni fins on està disposada a arribar per un bé material, així que, malauradament, no podrem conèixer la resposta a la qüestió del primer paràgraf.

Hi ha gent que diu que els refugiats sirians que vénen a Europa, per tenir una vida millor per a ells i per a la seva família, perden la seva dignitat en deixar el seu país natal i anar a un altre lloc desconegut.

Aquestes persones saben de veritat el que vol dir la paraula dignitat? És evident que no. Si busquem la definició de dignitat, veurem escrit que les persones han de ser tractades justament. És per això, que vénen aquí, pel simple fet que volen ser felices; ja saben que allà, d’on vénen, no ho seran.

Tanmateix puc posar l’exemple de les dones de companyia. M’incloc en l’opinió que les que fan aquest tipus de treball perden la dignitat, però escriure això em fa reflexionar i pensar que només ho fan per sobreviure en aquesta societat desnaturalitzada en la qual ens ha tocat viure.

Hi ha vegades que fas coses sense sentit o sense pensar-hi gaire, simplement perquè t’ho estàs passant bé. Però moltes vegades aquesta diversió pot acabar en desastre i la teva dignitat per terra.

Doncs bé, això em va passar l’any passat a classe, just en aquells cinc minuts que ens deixen lliures els professors per descansar i poder refrescar-nos una mica…

L’any passat, jo em portava molt bé amb una companya de la classe. Però aquest any ja no hi és perquè s’ha hagut d’anar de l’institut. Amb aquesta noia m’ho passava sempre molt bé.

Un dia, estàvem molt esverades perquè era la primera classe després del pati i ens vam inventar un joc, que ara em faria vergonya, però no en aquells moments, que no hi pensava. Es tractava de veure qui pujava abans a la classe. Era una ximpleria, però, a vegades, sense adonar-te’n, ets feliç i no t’importa estar fent el ridícul.

I aquell dia va ser diferent. Normalment arribàvem les dues alhora, però aquella vegada jo em vaig entrebancar i vaig caure. En aquells moments vaig sentir molta vergonya. No volia aixecar el cap perquè no volia veure en cap moment les mirades de la gent. No volia respondre a ningú si m’havia fet mal o no, simplement vaig sentir que la meva dignitat va caure per terra, literalment.

Fins a quin punt es respecta la dignitat humana? Passen els dies i el que més es veu a les notícies, durant aquests mesos, són les novetats sobre els camps de refugiats. Notícies bones, com el nombre de refugiats que acull un país i, notícies dolentes, sobre el tancament de les fronteres per part d’uns altres.

Cada dia es veu la seva situació. I de les seves condicions en veure aquestes imatges, em ve a la ment un sentiment de déjà vu del que vaig veure fa poc al camp d’Argelers i de la història humana que hi existia al darrere. La mateixa història que es repetia: gent fugint, gent a la recerca d’un lloc on refugiar-se de la guerra i gent que se’ls hi nega l’entrada.

Per què se’ls tracta com a números i no com al que realment són, és a dir, persones? Són famílies obligades a fugir de casa seva per una guerra. I el que més necessiten és un lloc on poder viure i sentir-se segurs, sentir-se dignes i sentir-se persones; i no veure’s tractats com el resultat d’una reunió entre els alts càrrecs polítics.

Era un matí com qualsevol altre, estava a casa mirant la televisió, un programa on les persones riques competeixen per aconseguir encara més fortuna. Per a mi, una persona humil a qui no li sobra però tampoc li falta. Aquell programa no despertava gens d’interès, així doncs, vaig decidir apagar la televisió i anar a prendre alguna cosa.

Vaig parar a beure un cafè a un bar. Estava tranquil·lament assegut en una butaca que tenia vistes a l’exterior contemplant el carrer bulliciós. Entre tota aquella inquietud que regnava el carrer, vaig reconèixer a una de les adinerades concursants del programa que estava veient uns minuts enrere. Era una senyora gran i afeblida, es veu que no podia travessar el carrer perquè el semàfor canviava de color molt ràpidament. Jo, que em sentia malament per la impotència que podia sentir la senyora, vaig sortir del bar i la vaig ajudar a creuar. Ella em va oferir uns diners, però, amablement els vaig refusar, argumentant que no ho havia fet per rebre cap cosa a canvi.

Arriba el moment on et sents atrapat, tot el que t’envolta diàriament va malament. Els estudis no van com t’agradaria, necessites més temps per a tu mateix, els amics et fallen quan més els necessites, la relació amb la parella no continua i la família tampoc ajuda.

Quan et trobes tancat entre les quatre parets tot és fosc, no ets capaç de veure un punt més llunyà del que se’t presenta en aquell mateix moment i et rebaixes a qualsevol altre problema que se’t presenta i no pots veure cap altre camí per on treure el cap. És en aquests moments que cal tenir present el que creus que està bé encara que ara no et sembli el més correcte. No fer res per sortir d’aquesta habitació fosca del que després te’n puguis penedir o sentir-te utilitzat, ja que et rebaixes als teus mínims i és quan perds la dignitat.

S’ha de pensar en aquells petits plaers que construïm amb la nostra pròpia vida, moments amb els amics o d’altres, com algun viatge, etc. Sempre pots recolzar-te en un passat o mirar més en un futur, potser, no tan llunyà, simplement pensar que demà serà un altre dia diferent i les coses poden canviar.

Ningú s’ha de veure aterrit perquè les coses no vagin bé, en aquesta vida sempre hi haurà èpoques millors i èpoques pitjors perquè no vivim sols. Per tant, cal escollir com estar i afrontar els problemes de la forma en què cadascú ho trobi més convenient.

No has d’estar viu, sinó sentir-te viu. Només així pots aconseguir veure-ho tot possible.

L’altre dia vaig anar a Barcelona a la nit, feia molt de fred i, a més a més, també plovia. Em va cridar molt l’atenció trobar-me cinc o sis indigents al carrer, dormint junts, aixoplugats sota uns cartons fets malbé per mantenir la seva calor corporal.

Em vaig preguntar com era possible que succeís això en ple segle XXI, on els avenços tecnològics han arribat fins on han arribat. Per què ells no tenen els mateixos drets que els altres? La resposta és ben senzilla: diners. Vivim en una societat capitalista i condicionada, per tant basada en els diners, on qualsevol ésser humà amb poder adquisitiu pot fer el que vulgui a la seva conveniència.

Hi ha un 1% de gent que controla el 50% dels diners del món. És aquesta mateixa gent la que provoca aquesta situació d’indigència. Si els éssers humans som racionals, no seria la racionalitat mateixa la que ens hauria d’impedir realitzar accions d’aquesta mena? Això significa que aquest 1% no es demostra a si mateixa la seva pròpia racionalitat, per tant són immorals. És a dir, som els ninots d’uns porcs satisfets, com diria John Stuart Mill.

La principal característica que ens diferencia dels animals és la racionalitat, però també la dignitat. Si ens arrabassen qualsevol d’elles, automàticament ens convertim, en què? En un animal sense cap dret. Els indigents que vaig veure no en tenien pas de dignitat, sinó que els hi havien arrabassat. Potser no són persones? Sí, sí que ho són, però és el govern qui no les reconeix com a tals.

El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d’un document de trenta articles en el qual se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans.

Un d’aquests trenta articles, en concret l’article vint-i-cinc, diu que tot ésser humà té dret a un nivell de vida adient; però jo em pregunto, si és un document que s’aplica sense excepció, a tots els éssers humans, perquè hi ha gent que no té casa, ni menjar… ni res? Per comprovar-ho no cal anar-nos a països del Tercer Món, en veig cada dia al metro, al tren i em pregunto: “En quin moment la societat ha renunciat i ha oblidat els Drets Humans? On està la nostra dignitat?”

Jo veig que la gent no hi pensa, deu ser per pur egoisme a perdre el seu estatus i els seus privilegis comprats amb diners. Mentre ells visquin bé no voldran pensar en l’infern que està passant la gent que no té res. El consumisme i el materialisme s’han apoderat d’aquesta societat podrida i, com deia John Stuart Mill: “Els ignorants seguiran sense voler saber res sobre el món i es quedaran amb el seu propi bé”.

Això és el que estableixen les ètiques materials, perquè així és la naturalesa humana. Egoista. I a mi em sembla immoral.

Proxeneta. Aquest el mot prové del grec i significava mercader o comerciant. Actualment un proxeneta és aquell qui treu rendiment econòmic de la prostitució d’una altra persona.

Aquests homes es guanyen la vida utilitzant a altres persones com a instruments per a aconseguir diners. Sovint tenen un gran cabal econòmic i un alt estatus social. De cara al públic són homes galants, amables i rics, però rere aquesta imatge de prosperitat hi ha la venda, la humiliació i la tortura d’altres éssers humans.

Per tant, aquests que no respecten la dignitat dels altres i els utilitzen, són realment dignes?

M’agradaria fer una reflexió sobre el comportament que tenim els éssers humans en moltes ocasions. L’avarícia i la poca dignitat que tenim com a éssers humans em fa pensar en perquè actuem així. Amb això vull dir que, en moltes ocasions, mirem només per a nosaltres mateixos sense importar-nos la gent que pugui ser afectada al nostre voltant.

Un cas a destacar és el tema dels refugiats que està passant actualment, ja que em sembla totalment indignant el comportament que seguim tenint en el s. XXI. La poca empatia i el rebuig envers les persones iguals que tu (deixant de banda la raça, el sexe…). Persones que estan passant per unes condicions pèssimes i que nosaltres no som capaços d’acollir-los en el nostre país per tal de garantir-los una vida millor.

Per això, de vegades, em poso a pensar i m’adono que m’avergonyeixo de com som per la crueltat i la insensibilitat que tenim envers la nostra pròpia espècie.

L’actitud capitalista i consumista que tenim molts humans ens fa oblidar que l’altra meitat del món està lluitant cada dia per aconseguir un tros de pa. Nosaltres però, seguim treballant per comprar més i més coses que han estat fabricades en llocs del Tercer Món amb condicions molt desfavorables.

Amb aquest text vull aconseguir que fem cadascú una valoració sobre nosaltres mateixos i que intentem deixar un món millor del que ens hem trobat.

Jo crec que la dignitat és un sentiment que tenim de nosaltres mateixos i un pensament que tenim dels altres i que és propi i individual de cada persona. La dignitat va acompanyada de la moralitat, de la raó, de l’experiència i dels coneixements.

Quan ens referim a què hem perdut la dignitat és quan tenim un sentiment de culpa per una acció que sabem que està mal feta i, tot i així, la fem, o ens la recorden, jutjant-nos.

Tenim dignitat perquè vivim en societat? O, si visquéssim sols també en tindríem? I com se suposa que es recupera la dignitat? Només un mateix pot jutjar la seva dignitat i saber quan l’ha perdut, encara que altres persones et puguin jutjar de no tenir-la. Això només ho sap un mateix. Però fins a quin punt influeix la resta de persones del teu voltant? Hi ha persones que fan el mal sabent que això no està bé i no creuen que, per aquesta raó, hagin de perdre la dignitat. En canvi, hi ha d’altres persones que, amb una petita cosa mal feta, ja es pensen que l’han perdut.

La dignitat és un sentiment com la moralitat que és individual i lliure i diferent per a cadascú, i ens afecta de manera diferent. Si hi hagués un món on tothom fos bo i tingués bona fe, no hi hauria ocasió de perdre la dignitat.

Com a persones tenim una dignitat. No som objectes, i per tant, no ens podem posar un preu ni negociar-nos. L’ésser humà, com a ésser racional, s’ha de fer valer, demostrar el que som i tractar-nos per igual.

Però per desgràcia no és així. Milers de dones, siguin del tercer món o d’altres que busquen una vida millor, són enganyades, forçades i utilitzades com a objectes. En aquell instant, senten que deixen de ser persones, que han perdut els seus drets i la seva dignitat de manera que ja no els hi queda res.

Per què hi ha gent que tracta a altra gent com si fossin inferiors? Per què no són racionals? Per què cometen actes que no s’haurien de fer? Per tot això no hi ha una resposta, simplement els humans deixem de ser-ho; perdem nosaltres mateixos la nostra essència, deixem d’actuar correctament i molts cops ens arribem a sentir superiors davant dels altres per satisfer el propi benefici, sense importar-nos a quanta gent hem d’enfonsar.

L’exemple d’aquestes dones, és un dels milers de problemes que hi ha sobre la dignitat al món. Penso que ningú hauria de perdre la dignitat, com ho fan algunes persones que sí realment l’han perdut en cometre aquests actes inhumans, tractant com a objectes a les persones innocents.

Els drets de les persones són indestructibles i crec que tothom hauria de respectar això, perquè és un valor que no té preu.

Últimament és noticia gairebé diària el tema de l’exili, sobretot, dels sirians cap a Europa. Sembla mentida que en ple s. XXI estigui passant aquesta desgràcia des de fa tant de temps i el pitjor de tot, no sembla que s’apropi el seu fi. En ple segle de les innovacions tecnològiques i del progrés científic, és indignant que hi hagi milions de persones que visquin en condicions insalubres i inhumanes.

Agafen les quatre coses que poden carregar i se’n van a la recerca d’un futur, no demanen tenir una casa enorme ni un mòbil d’última generació, només tenir la certesa que no els caurà una bomba mentre dormen. El següent pas que els espera a aquesta pobra gent, que ho ha invertit tot a la recerca del somni europeu, és recórrer milers de quilòmetres en condicions pèssimes o bé, pels que tenen diners, pagar a una màfia que s’aprofita de la seva situació, per enviar-los amb pasteres on van tots amuntegats cap a la costa europea més propera.

Pels que prenen la decisió d’anar caminant, des de fa poc, s’han trobat que les fronteres europees estan tancades i que no poden seguir endavant. Estan al mig del no-res, sense diners ni menjar, sense lloc on viure, sense poder tornar a casa, ho han perdut tot… Sí que molta gent s’ha mobilitzat i està donant la seva vida per ajudar a aquesta gent.

Sí que moltes ONG han anat a ajudar en el que poden; però tots hem vist imatges sobre les pèssimes situacions en què viuen aquestes persones que han estat obligades a marxar del seu país per una guerra. La pregunta és: “És just que aquesta gent es trobi en aquesta situació només pel fet d’haver nascut una mica més al sud que nosaltres?” Ells no han fet res i no s’ho mereixen i, mentrestant, des dels governs d’aquí, sembla que ens ho prenguem amb calma mentre aquesta gent s’està morint.

És indigne que hi hagi gent que estigui vivint en petites tendes situades en camps, sense aigua corrent, amb poc menjar, amb lavabos compartits per moltes persones, sense medicines i sobretot sense saber com acabarà aquesta història.

Crec que s’hauria d’aprofitar aquesta situació per plantejar-nos si hem de permetre que torni a passar una desgràcia com aquesta i que hi hagi tanta gent passant-ho tan malament. Cal posar-hi solució, no és just que passi això.

Divendres a la nit. Sortir de festa, els amics, la música… La beguda. Les drogues. Avui has decidit que et deixaràs anar una mica més que de costum. Per fi has acabat els exàmens i vols passar-t’ho bé, vols gaudir d’una nit en un món més “adult”. Les noies, el flirteig, les faldilles i les volades. No et sents del tot còmode, et fa vergonya ballar o parlar amb desconeguts. Tot i estar en mig d’un remolí de gent movent-se, ets sents aïllat, sol. T’afeixuga un sentiment de sufocació, per tant, decideixes anar a la barra a prendre alguna cosa per a refrescar-te i alliberar-te de les teves inhibicions.

Després d’un parell de copes, recuperes les forces i les ganes de festa i tornes a la pista. Ara ja pots moure’t i gaudir entre rialles amb els teus amics. Entre cop i cop de música veus una noia. És molt bonica. Té un cabell llarg i daurat que balla al ritme de la seva cintura. T’interessa. La seva manera de fer girar els malucs pausadament, com si no s’adonés que fa estona que ha canviat el ritme; la seva mirada, posseïda per l’eufòria iridescent que l’envolta; els seus llavis… Ella aixeca la vista i les vostres mirades es troben. No arribes a distingir el color dels seus ulls, que brillen reflectint la llum, però això no té importància. Ella et somriu i, sense canviar el ritme, s’apropa cap a tu. Tu, acovardit, et perds entre la multitud. Encara no et sents preparat i suficient valent, per tant tornes a la barra. Aquest cop, treus de la butxaca una pastilla. Se suposa que et farà ser més tranquil i valent.

Un parell d’hores després, ja no saps dir el dret de l’inrevés. A dalt o a baix. Sí o No. Perds la teva capacitat de raonament. Ja no saps què fas. No saps què és el que has de fer. El que ja has fet. La noia dels cabells daurats fa temps que ha marxat, després de llançar-te una mirada de decepció en descobrir el teu estat. T’has quedat sol. Ets en mig de la pista, el moviment de la resta t’impulsa a continuar seguint els batecs de la música, però ja no la sents. De cop, les cames et fan fallida. Per a evitar caure, et recolzes en la persona que tens al davant, una dona baixeta que et mira amb cara de preocupació. Tu vols companyia, passar-t’ho bé. A qualsevol preu. Decideixes que pots substituir el sentiment de preocupació de la dona per interès. Comences a abraçar-la i a portar-la cap a un racó. Ella intenta desfer-se de tu i crida, però tu la calles amb un petó forçat. Ella t’empeny i demana que paris, però tu ets sord a les seves súpliques. Ella no sap el que vol, oi? El que pensa no és important. Tu només vols passar una bona estona amb algú. Segueixes. Ja no hi veus. Tot és una taca borrosa al teu davant, però saps que sigui qui sigui la persona que tens agafada, la necessites per a deixar aquest sentiment d’angoixa que t’envaeix, la soledat, els problemes… A poc a poc, la teva consciència fuig, entre els crits de la dona i el tremolor de les teves mans…

Què has fet? L’has utilitzat per a fer-te sentir millor. L’has ultratjat. L’has cosificat. Has esborrat la seva opinió del teu llenguatge, has suprimit el seu valor com a ésser humà. I ara pensa: i a tu, què t’has fet?

Parlem de dignitat quan som capaços d’actuar de manera que el valor de les nostres accions sigui una finalitat en si mateixa.

No es tracta d’actuar d’acord amb les conseqüències provocades en els altres. Cadascú és autònom (parlant universalment), però cal saber que no ens podem vendre a qualsevol preu. Hem d’imposar les nostres normes (morals) per tal de dirigir la nostra pròpia vida.

Així, és clar que un ésser humà no és intercanviable, com ho seria qualsevol altre objecte material. Tots hauríem de ser capaços de valorar la nostra pròpia dignitat i saber respectar a les altres persones.

Sóc a la plaça Catalunya amb els meus pares, estic assegut en un banc i converso tranquil·lament amb ells. A l’altra punta, observo una dona asseguda a terra, demanant diners i uns turistes estrangers joves, que semblen seguidors d’un equip de futbol, li tiren monedes per veure com les agafa amb ànsia, arrossegant-se. Aquests joves no deixen de riure, sembla que no han vist mai un pidolaire.

Posteriorment, aquests homes, li demostren a la dona, d’una manera exagerada, que tenen molts diners, agafen alguns bitllets de poc valor i els cremen davant de la dona, burlant-se d’ella. M’impacta aquesta situació, però, estic situat lluny d’ells i en aquests moments vaig amb crosses, no tinc massa ganes d’anar a recriminar-los per la seva immoralitat. Així que faig veure que no me n’adono i segueixo parlant amb els meus pares.

En arribar a casa, al vespre, a les notícies apareix exactament el que he vist amb els meus ulls en directe, i m’he sorprès. Després d’haver reflexionat, m’he adonat que encara que m’hagués costat arribar-hi fins allà amb les crosses, hauria valgut la pena dir-los un parell de coses a aquells turistes ignorants que trepitjaven la dignitat d’un ésser humà.