LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La veritat és un tema difícil de tractar. La veritat es que aquest tema se m’ha acudit pensant en la pel·lícula de Truman. Nosaltres entenem que quan algú menteix no és de fiar, no és una bona persona. En canvi quan es diu la veritat es pot fer més mal que mentint. O sigui que és millor dir-li a una mare que el seu fill ha mort dignament (suposant que és una mentida), o que ha mort per traïdor. Jo crec que la primera opció es la més adequada.

Al que vull arribar és que les mentides no s’han de dir per salvar-te d’algun mal moment, sinó que s’han de fer servir per ajudar a la gent, per no fer patir. Però la veritat és que jo menteixo més per salvar-me a mi. Tant si es en el per què he arribat tard a casa, si he suspès algun examen o si he recollit la casa…

A la història d’en Truman es dóna a entendre que tota la seva vida és una mentida i ell esta lluitant constantment per saber la veritat. La nostra societat es beneficia molt més de la mentida que de la veritat. Això es veu en la política, marketing, comerç… Gràcies a la nostra capacitat per creure’ns les mentides, els polítics poden fer la seva feina, els comerciants la seva… És a dir ara mateix no sé què seriem sense mentides.

Gerard

Des que els meus tiets se’n va anar a viure a Sevilla i van tenir a la meva estimada cosina, no deixo d’anar cap allà. L’any passat hi vaig anar com unes set vegades, sis acompanyada pels meus pares o la meva àvia i una que hi vaig anar jo sola.

Tot va començar un dia que li vaig dir a la meva mare que volia tornar a anar a Sevilla, però ella em va dir que no tenia moltes ganes d’anar-hi i em va posar l’excusa de que jo no podia faltar a classe simplement per anar-me’n de viatge. Jo no estava d’acord amb el que ella em va dir, i tot i que tenia raó de que no podia faltar a l’institut per anar-me’n a Sevilla, li vaig proposar d’anar-hi al juny per les vacances d’estiu. Ella em va seguir dient que no, aleshores li vaig preguntar que aquest cop per quin motiu era, ja que l’excusa de que no podia faltar a classe ja no servia,llavors em va dir que a Sevilla a l’estiu fa massa calor i que no tenia ganes de sortir al carrer per morir-se de calor, però tampoc volia estar tot el dia tancada a casa morta d’avorriment.

Després de discutir una estona li vaig dir que si ella no volia anar-hi que es quedés a casa, però que com a mínim em deixes anar a mi. Al principi no li va semblar molt bona idea, i em va dir que ja parlaria amb el meu pare, aleshores vaig pensar que si convencia al meu pare abans de que la meva mare parlés amb ell, ell la podria convèncer a ella, i això és el que vaig fer.

El meu pare va estar d’acord i al final la meva mare m’hi va deixar anar, només espero que la pròxima vegada que hagi d’anar jo sola, em diguin que sí a la primera, per estalviar-nos tot el temps que vaig estar insistint, i també estalviar-nos tot el temps que vam estar discutint la meva mare i jo.

Judith

El veinte de noviembre son las elecciones generales, que las han anticipado por la gran crisis que está pasando Europa.

En todos los medios de comunicación se habla de lo mismo, de las elecciones. Intentan poner tensión en el ambiente con debates de políticos y de gente que sabe de política, y solo se centran en dos partidos políticos, y parece que no existan más. Sencillamente, no les dan importancia, al no darles importancia es normal que no salgan ganadores, si siempre por la televisión hablan de los mismos dos partidos, la gente a quién votará?

La mayoría de la población española quiere un cambio, pero el cambio va ser volver a la política de hace unos ocho años, con el mismo partido político de entonces. La gente prefiere votar a unos de estos dos partidos antes que leerse tranquilamente las propuestas del resto de partidos i escoger el que más les guste.

Solo espero que dentro de unos años, las nuevas generaciones, sepan votar con quien estén más de acuerdo.

Víctor

Us deu semblar estrany que no vulgui ser major d’edat, però després de veure aquests últims dies les campanyes electorals penso que tindria un gran problema si hagués de votar en aquestes eleccions. Fins ara només ens explicaven que el país anava malament i que s’havien de fer retallades. Però comença la campanya electoral i sembla que tots tinguin una vareta màgica per arreglar el país, durant aquests dies de campanya tots els mitjans de comunicació van plens d’anuncis i vídeos dels diferents partits, que només es dediquen a criticar-se els uns als altres enlloc de explicar el que faran ells.

Avui a les notícies he vist que la diputada Francisca Pol ha hagut de dimitir per penjar una fotografia trucada al “facebook” de la ministra Carme Chacón, aquesta és una de tantes mostres de la falta de confiança que ens demostren els polítics.

El que més em preocupa és que aquests polítics tenen el nostre futur a les seves mans, ja que si no fan bé la seva feina no sé quina mena de futur ens pot esperar a nosaltres.
El que sí que tinc molt clar és que sempre faré servir el meu dret a vot, ja que va costar molt aconseguir-lo, i espero que quan aquest dia arribi els polítics estiguin a un nivell superior a l’actual i es preocupin més dels problemes dels ciutadans.

Aida

La muerte. Hay tantas preguntas sin respuesta, tantas historias narradas, tantas leyendas escritas, tantos mitos relatados,… sobre esta palabra de tan solo seis letras.
Una de las preguntas que han pasado por nuestra mente en más de una sola ocasión ha sido la de ¿qué hay después de la muerte? O simplemente ¿hay algo después de la muerte?

Una de las leyendas más conocidas es la del famoso túnel. Si, ese largo y placido túnel al final de cual hay una espléndida luz que nos atrae hacia ella. También hay muchas religiones que aseguran que si que hay algo. Por ejemplo, el budismo cree en la reencarnación, es decir, en una vida totalmente diferente después de la muerte. Sin ir tan lejos, el cristianismo afirma que hay una división de todas las almas: las que han pertenecido a buenas personas irán al cielo, lugar maravillosamente bonito y perfecto. Por lo contrario todas aquellas almas que han pertenecido a malas personas, irán al infierno cuyo sitio es descrito de una manera horrorosa y tenebrosa. Podría seguir nombrando teorías más o menos creíbles sobre este gran enigma pero me temo que son infinitas.

Pero en realidad, ¿la muerte es un concepto tan malo? quiero decir, ¿que nos haga estar tan preocupados? Si lo pensamos detenidamente la muerte es un suceso que excluye lo viejo y deja paso a todo lo nuevo. Me refiero a todo aquello que nos aportará conocimientos, situaciones y hechos diferentes, más modernos, nuevos. Y es que acaso, ¿esto no es bueno? De esta manera creo que se asegura una evolución continua de la humanidad.

Volviendo al principio de mi escrito y llegando a una opinión personal, nos preocupamos demasiado por algo que nunca llegaremos saber. Podemos seguir preguntándonos las mismas ridículas preguntas sobre si hay vida después de la muerte o no, podemos seguir creyéndonos todas esas historias escritas por alguien, cuyo nombre nadie conoce, pero algún día, entre tantas preocupaciones y preguntas, nos daremos cuenta de que lo más importe no es lo que hay después de la muerte sino antes.

Andrea Maria Vidal Ruiz.

Jo no sóc una de les persones que diu “No puc viure sense musica” o “La vida sense musica seria molt avorrida” res.Tanmateix sóc una persona amant del hip-hop, i sempre m’ha agradat el rap dintre d’altres components d’aquesta cultura .

El cap de setmana passat, vaig anar a visitar uns amics a la meva ciutat natal, Premia de Mar. Vaig estar estudiant i fent vida allà des que vaig néixer fins el 2009 que vaig venir a estudiar aquí a Vilassar de Dalt, a l’institut IES Jaume Almera.

Tornant amb el que deia, quan vaig baixar em vaig adonar de com era tot abans, les tardes amb la banda pintant a les rieres i pels carrers. Els divendres desprès de l’escola gravant i punxant, les tardes solitàries escrivint lletres, i les festes que ens muntàvem a classe, he que reconeixer que vaig fer bastant el “burro”.

Pero no crec que anar-me’n d’allà hagués sigut res dolent, ara mateix estic en una etapa de la vida en que m’adono de com era tot abans, i de tot el que he guanyat en bones experiències gracies a la meva família, la meva parella, i alguns coneguts.

Edgard

Per fi, ja està arribant la neu i amb ella la meva major passió que és l’esquí.

Dissabte, dia 5, ja vaig pujar allà on vaig a esquiar, Andorra. Varem pujar perquè volíem treure’ns un passe de temporada. Amb molta impaciència vaig preguntar al dependent: “Sabeu ja quan obrireu?” Ell em va respondre que si tot anava bé el 19 obririen dos sectors i el 26 tota l’estació estaria oberta. Jo no ho tenia del tot clar. Veia que aquesta temporada no feia prou fred i que la neu cauria molt mes tard però, la cosa s’ha avançat i aquella tarda-nit, va començar a fer una bona nevada. Vaig quedar molt content perquè ja no tenia cap dubte del que deia el dependent, que d’aquí unes dues o tres setmanes podria esquiar. Aquella nevada em va alegrar tot el cap de setmana perquè com he dit abans, l’esquí es la meva màxima passió, ho és tot. Quan ja s’ha acabat la temporada ja estic tornant a desitjar l’hivern però tot té el seu temps, i sort que ara es temps de pensar en la neu. I desitjar que nevi molt.

Joan

La comoditat s’ha convertit en l’enemic número u del segle XXI. Actua subtilment, acomodant-nos i abstenint-nos; mantenint-nos en un estat passiu, casi adormit, un estat regit per la llei del mínim esforç.

L’excessiva i innecessària comoditat és la principal causa de la insensibilització de l’espècie humana. I la falta de sensibilització, pot acabar destruint la mateixa espècie. La sensibilització amb l’entorn és necessària, fins i tot per a un mateix. Estem embobats romanent hipnotitzats. Un egoista seria més intel·ligent i actuaria per aturar la seva pròpia destrucció. Com pot haver-hi gent que no recicli?, que llenci les seves brosses a terra, sense cap mena de remordiment? Hauríem de sentir que el carrer és nostre, que el món és nostre. Estimar el sòl que hi ha darrere de la capsa on ens arrecerem, on simplement realitzem les nostres necessitats bàsiques.

La Terra és el nostre gran úter. Compartir-la i cuidar-la no és voluntat, sinó necessitat. Els fets i les dades científiques són els plors de la nostra gran mare, està malalta i necessita ser sanada. L’evidència se’ns menja, Terra ens reclama per tots els mitjans. Hem d’empatitzar amb ella. Perquè bloquejar l’empatia, serveix per no sentir dolor, però deixar-la fluir, destrueix la divisió. L’altruisme, elimina qualsevol embenat, per veure així, el gran imant que tot ho mou, perquè l’energia que un porta dins és la que ofereix la naturalesa.

Blablabla, tan sols són paraules. Només el fets existeixen. Si algú llença un paper a terra, apropa’t a ell, regala-li un somriure, agafa el seu paper i llença’l a la brossa. Perquè el paper és seu, però el sòl que trepitgem cada dia, és de tots.

No ho oblidis, transforma’t tu, en el que t’agradaria que es transformés el món, i això, així succeirà. Aquesta és la clau de la felicitat.

Cèlia

Ja fa unes setmanes que surto de festa pensant que la veuré. No diré el seu nom perquè no us interessa, només us diré que és impressionant, que balla d’una manera increïble i que tant sols el fet de pensar que probablement la pugui tornar a veure, em venen encara més ganes de tornar-hi.

El primer cop que la vaig veure va ser fa aproximadament tres mesos. Jo estava ballant amb els meus amics quan va passar davant meu. Un d’ells va tocar-li el cul, la noia es va girar molesta i em va insultar i emprenyar a mi. Des d’aquell moment vaig pensar que era una noia antipàtica i creguda. Unes setmanes mes tard ella i la seva amiga van venir a ballar davant meu, no deixàvem de mirar-nos i llavors jo els vaig donar l’esquena, ja que no tenia cap interès en elles. Però seguien buscant la meva atenció i es van tornar a posar davant meu. El meu cos va experimentar una sensació de canvi, em vaig fixar en ella i des d’aquella nit tot en mi va canviar. Ara la veig com una noia molt atractiva, inigualable, sens dubte m’ha conquistat, i sento que és el meu prototip de dona, físicament perfecta i amb una personalitat que tinc ganes de descobrir.

A vegades penso que tot això es una tonteria, només la conec d’allà, però alguna cosa en el meu interior em diu que l’acabaré coneixent de veritat algun dia o altre.

Tiago

Hace tres años largos que voy a este instituto. Vivo en Vilassar de Dalt desde que nací así que, supongo que por comodidad, mis padres decidieron que mi hermano y yo iríamos al Jaume Almera.

En mi opinión, es un buen instituto en todos los aspectos. Muchos alumnos repartidos en seis cursos, la mayoría entre los doce y los dieciocho años, edades catalogadas como “la adolescencia”, donde, supuestamente, los jóvenes están en la época de experimentar, de no saber siempre lo que quieren, de cambiar de humor continuamente, de enfrentarse a sus autoridades y todas esas cosas que siempre se dicen. Cosas inevitables, que pasan en todas las generaciones que llegan a estas edades y cosas que todas las personas experimentarán, están experimentando o han experimentado. Incluso las personas que ahora tienen la responsabilidad de cuidar de nosotros y aguantarnos, en algún momento de su vida han sufrido o han disfrutado esta época, así que alguien, en su tiempo, también tuvo que hacer el esfuerzo de entenderlos y convivir con ellos, pese los problemas que pudieran causar.

Con esto quiero decir que, por ese mismo motivo, y aunque acepto y me puedo imaginar lo difícil que puede ser en algunas ocasiones, por ejemplo, aguantarme a mí, estas personas, ahora responsables, deberían ser conscientes de con quién están tratando. Ellos han elegido tener esta responsabilidad, con sus pros y sus contras; los padres han elegido tener un hijo sabiendo que algún día tendrá quince años, los educadores han elegido ganarse la vida sabiendo que sus clientes serán niños o jóvenes etc.

Durante toda mi vida he oído un millón de veces a adultos hablarme sobre la “empatía” y enseñándome a asumir las consecuencias de todas mis decisiones pero, sinceramente y valorando y admirando a todos los que si fueron capaces, dudo mucho que todas las personas que eligieron invertir su tiempo en adolescentes hayan sido siempre conscientes de con qué clase de personas trataban y dudo que siempre hayan intentado ponerse en nuestro lugar.

Paula

Anàvem direcció Barcelona, i el tema de conversa al cotxe era el centre comercial “La Maquinista”, que no hi havíem visitat mai. Vam pensar que podríem provar-ho.

Vam aparcar al cotxe al pàrquing, fèiem voltes perduts sense parar per aquells carrers del centre comercial, veient la multitud de botigues que hi havia. De sobte, davant nostre hi havia una botiga que a mi personalment em va cridar molt l’atenció, perquè l’entrada no era com la de les botigues normals. Era com si fos l’entrada d’una casa antiga, escales al mig, una petita teulada sobre les escales, i finestres als costats. Impulsats per la curiositat, vam decidir entrar. A l’entrada hi havia un petit sofà, i al seu costat unes revistes. L’entrada es dividia en dos, si anaves cap a la part esquerra era la part de noies, i cap a la part dreta de nois. Només entrar em vaig quedar sorpresa de la quantitat de roba qui hi havia i no només això sinó l’estil diferent i personalitzat que tenia. Aquell dia només em vaig comprar un jersei que a la part de davant deia “Hollister”, que és el nom de la botiga. Em va picar la curiositat i vaig buscar més informació. La botiga provenia de Califòrnia, de la marca Abercrombie & Fitch.

Des d’aquell dia vaig saber que la botiga estava feta per a mi, i sempre que puc hi vaig, ja que és una de les meves botigues preferides!

Gisela

Aquest curs fem el viatge de quart i em fa molta il·lusió. Els professors ja ens han dit els tres possibles destins que els ha proposat l’agència de viatges. Són tres llocs que s’han escollit perquè hi ha una part d’oci, però també una part cultural i no són fora d’Europa. Els llocs a escollir són entre Roma, Berlín o Londres, es farà una votació entre els alumnes de cada classe. Jo encara no sé si triaré Roma o Berlín, perquè m’atrauen tots dos. El que segur que no votaré és Londres, perquè ja hi he estat dues vegades, i tornar-hi a anar un altre cop, no em ve gaire de gust.

Per recaptar diners perquè el viatge surti més barat, el centre, l’AMPA i els professors demanen col·laboració als pares de quart. Tots junts proposen idees: Algunes de les quals són fer diverses fires (de segona mà, de Nadal, etc.), vendre samarretes del viatge, fer competicions de bàsquet, futbol i ping-pong, fer un concurs del FIFA, i altres propostes. Una professora ens ha fet arribar als alumnes les propostes dels pares i de l’AMPA i nosaltres decidirem quines realitzarem i ens apuntarem a les comissions a les que preferim treballar.

Jo crec que el viatge és en part com un premi pels anys d’estudi al centre, i també una mena de comiat. Hi ha gent que després d’això se’n va a fer mòduls, gent que canvia d’institut, etc. En resum, és una gran idea per acomiadar-nos d’una etapa de la nostra vida i els nostres estudis.

Jofre

Aquelles nits en les quals surts al carrer i mires cap amunt i ho veus tot buidat.

Mai us heu preguntat: perquè estem “surant” enmig d’aquest espai, ple de coses que ni tan sols coneixem? Com aquestes petites llumetes que veiem brillar amb la seva llum pròpia i li solem anomenar estels, o els planetes, que inclòs el nostre van donant voltes al voltant del Sol, i sense anar mes lluny, aquest satèl·lit denominat Lluna, que té la seva pròpia òrbita al voltant del nostre planeta i que ens convida a veure tots els seus moviments rotatius al llarg d’uns nou dies, però tot i així sabem que des de la Terra no es pot arribar a veure completament, només veiem un petit percentatge de tota la seva superfície, però gràcies a la tecnologia i a investigacions l’home ha arribat a trepitjar la Lluna.

Bé, l’home a part de la Lluna no ha trepitjat res més de tot el que us he explicat del “desconegut”, però sí ha inventat i enviat un robot a Mart, que és el planeta més proper a la terra i amb unes característiques semblants, la “missió” d’aquest robot és passejar-se pel planeta per estudiar el clima, la composició de la seva atmosfera, buscar aigua congelada en els seus pols o a l’interior del sòl.

La veritat és que espanta pensar que si no hem arribat al planeta amb més semblança i proper de la Terra. Que serà de tot lo demès?, imaginant-me que la superfície de tot l’espai és incalculable, se’m posen els pèls de punta.

Patricia W.

La vida, és complicada en molts aspectes, però una cosa que ens passa a tots els éssers humans i que tots compartim són els sentiments; Tristesa, ràbia, amor, etc. El problema d’aquest últim és que no t’adones de la importància de tenir algú o la companyia que et fa, fins que la perds o t’enfades amb aquella persona. El que vull dir és una cosa difícil d’expressar tant en una conversa com per un escrit; estic parlant de l’amor.

Aquesta paraula ens és familiar a tothom, amor significa que confies en una persona i que ella confia en tu. Però per culpa d’aquest sentiment s’origina el pitjor mal que li pots fer a una persona: Fer-li mal al cor. I és en aquest casos quan penses: l’odio. Però més tard, quan sents aquella nostàlgia i tristesa, tornes a pensar: vull tornar amb ella.

A vegades aquest amor només el sent una de les dues persones. Això fa que l’altra se senti malament, amb un sentiment d’impotència o simplement sentir-se malament amb un mateix. El pitjor és quan t’adones que ella no vol saber res de tu encara que ho desitgis amb l’ànima. I aquest mal que t’ha causat sense saber-ho, costa molt de tapar perquè no és un mal físic, és un mal constant; perquè cada vegada que parles amb ella o només la veus et fa pensar en el que en un temps havies sentit per ella.

Pol

Des de sempre sabem que hi ha moltes maneres de veure les coses, i també sabem que hi ha unes que són millor que altres.

Sobre aquesta reflexió, l’altre dia vaig veure un vídeo on apareixia un invident que demanava caritat a través d’un cartell on hi deia “No puedo ver, ayúdeme”. Una part molt escassa de la gent que passava li donava diners, fins que una dona s’acostà i li canvià les paraules al cartell, on va escriure “Hoy es un día precioso y no puedo verlo”. Va expressar amb diferents paraules allò que l’home volia dir i, gràcies a ella va obtenir més monedes que no pas amb l’anterior cartell.

Un altre exemple: un dia d’estiu, anant amb el meu pare amb tren ens varem topar amb un home que demanava mentre tocava l’acordió. Quan aquest passà a recollir almoina, el meu pare li va donar. Al veure-ho, una dona a prop nostre es va queixar, indignada. La qüestió és que, si aquell home hagués passat a demanar diners sense fer res per aconseguir-ne, el meu pare no li hauria donat res, però pel contrari, l’home va esforçar-se per obtenir una recompensa.

El que vull dir amb això és que, per molt pobre que siguis o per molt malament que et puguin anar les coses, hi ha molts camins diferents a triar i, si en comptes de llençar la tovallola et dignes a mirar el món des d’un altre punt de vista i t’esforces per aconseguir alguna meta, de segur que aconseguiràs viure millor.

Júlia Reina

Avui el meu escrit anirà sobre el meu veí. És un home molt correcte, quan ens creuem pel carrer passejant els gossos em saluda amablement amb un somriure. No tinc cap queixa, no fa soroll per les nits, no fa grans festes al seu jardí fins la matinada, no crida, però hi ha una cosa que no suporto:

Els dissabtes és el dia que dormo més. M’aixeco bastant tard per poder recuperar les hores de son perdudes de la setmana. Encara que porti deu hores dormint a vegades em quedo fent el “ronso” al llit, només per assegurar-me de que he descansat suficient. Però ja porto uns quants mesos escoltant un soroll que em xafa tots els plans. Cap allà a les vuit i mitja del matí començo a sentir al meu agradable veí que encén la màquina de tallar la gespa. Clar, a mi aquest soroll em desperta, a sobre no s’està deu minuts tallant la gespa que enseguida et pots tornar a dormir, sinó que s’hi està una bona estona. Tot això comporta que, cansada de sentir el soroll, m’aixequi del llit, probablement de mal humor, i vagi tot el dia com un fantasma. Així que des d’aquí, si algú llegeix aquest escrit i es sent identificat amb el meu veí, que pensi en els seus veïns que estaran desitjant que talli la gespa a les 10 del matí.

Alba

Aquest any no he fet unes vacances normals, la meva família i jo vam decidir anar-nos de creuer per les illes gregues. Ja havia preguntat a la gent que hi havia estat abans, si els va agradar, la majoria van dir si, altres van dir no i alguns van comentar que les tenies que veure amb els teus propis ulls. Al cap d’una setmana ja hi era, la primera illa, em va enamorar. Santorini és un poble enlairat a dalt d’unes muntanyes les quals estan envoltades d’una aigua neta i transparent, no com les d’aquí. Només arribar-hi vaig sortir al balcó, els meus veïns, americans, no paraven de senyalar al mar i una de les nenes petites cridava. Quan em va donar per mirar, vaig veure allà nedant al costat del vaixell una manada de dofins, potser eren quatre o cinc, quina meravella! per pujar-hi vam tenir que agafar el telefèric, ja que L’altre opció era pujar amb burro les al menys mil escales que hi havia, i el burro no es un animal que em caigui especialment bé. Una de les altre illes va ser Mikonos, diuen que es una illa de turisme Gay, i us puc assegurar de que es totalment cert, però l’encant d’aquell lloc és inimaginable, les platges de Mikonos van ser les maques que he vist mai: l’aigua era tan cristal·lina que es veien tots els peixos sense tenir-te que comprar ulleres de busseig, és mes, si allargaves la mà, era possible que algun peix s’acostés a tu. Les platges estaven recobertes de tumbones amb sombrilles, allò semblava el carib. La gent a Grècia no anava amb cotxe, quasi be tota la població es desplaçava amb motos o sobretot quads, hagués donat el que fos perquè m’haguessin deixat conduir un!

Els segons, els minuts, les hores en aquells llocs van ser únics… allà vaig ser capaç d’oblidar el passat, d’oblidar els problemes, d’oblidar a les persones . A Grècia em vaig trobar a mi mateixa, i no ho oblidaré mai.

Paula

Muchos fines de semana me los paso en el camping de Ampuria Brava, con los amigos y la familia. En el camping se puede hacer de todo, desde ir a darse un baño en la playa, en la piscina, hasta hacer una excursión en bici, hacer kitesurf, estar con el ordenador, jugar a ping-pong… Pero es que llevo tantos años yendo, que ya se me hace pesado, no solo el hecho de estar allí, sino el hacer el viaje con el coche y sobretodo el no poder quedar con los amigos los viernes, porque tenemos que ir pronto.

Por suerte ya se ha acabado, y a partir de ahora estaré todos los fines de semana en casa. Pero por otra parte también echaré de menos estar en el camping con los amigos, poder hacer lo que me de la gana y sobre todo esos días que cogíamos la KTM de mi padre y nos hacíamos unas vueltas por la zona.

En fin, supongo que aunque no me guste mucho estar allí, al final tendré ganas de volver.

Marcos Giménez

Simplement mala sort. Les lesions no són benvingudes. Fa dos anys en vaig tenir una de gran, em vaig trencar el lligament creuat anterior. És una lesió important per a una persona esportista com jo.

Tot va començar l’últim dia de les colònies de segon. Estava esquiant quan de cop vaig ensopegar amb una noia. Els dos ens varem fer mal, però jo més. Al principi pensava que només seria un cop de res, però estava molt equivocat després del que em va dir el metge. Havia de fer repòs durant una gran temporada. Perquè només m’havia esquinçat el lligament.

Tot anava molt bé, fins que un dia, a la classe vaig fer un malt gest. En aquell moment em vaig trencar el lligament creuat anterior per complet. Feia molt de mal, vaig anar directe a l’hospital.

Al cap d’un temps vaig decidir operar-me. Era la meva primera operació i com tot estava molt nerviós. Tot va sortir a la perfecció. Recordo que quan em vaig despertar no parava de dir tonteries.

Per sort, després d’un any i mig dur de recuperació puc tornar a fer esport tal i com el feia abans. Ja que per mi és molt important.

Carles

Me gustaría hablaros de mi abuelo Miguel, que falleció hace ya dos años.

Él era un hombre de pueblo, que siempre llevaba su boina, su chaleco de cuadros, su camisa remetida por dentro de los pantalones y sus zapatillas, que solo podían ser marrones o negras. En sus edades mozas (como él diría) era un chico atractivo, que consiguió conquistar a mi abuela, que también era muy bonita.

Siempre tenía algún chiste o alguna anécdota que explicarnos. Sus maravillosas anécdotas…Esas que aunque pasaron hace años aún las recordaba. ¡Eran únicas! Igual que lo cruasanes que nos traía…Cada domingo, a mis padres y a mis tíos nos traía cruasanes para desayunar; yo me levantaba muy pronto e iba a la puerta para recoger la bolsa, él pasadas las once venia a casa para asegurarse de que las habíamos recogido, era como cada domingo.
Cada año lo vamos a visitar todos los días que podemos. El próximo martes es 1 de noviembre, el día de Todos los Santos, así que le llevaré nuestras flores preferidas, las rosas blancas.

Echo de menos tus anécdotas, tus cruasanes, nuestras caminatas por la montaña…te echo de menos . Bien sabes que no te olvidaremos nunca. ¡ Te quiero yayo!

Marta

Des que estic a l’ESO, sempre m’ha costat molt al principi de curs estudiar pels primers controls.
Quan anava a l’escola treia unes notes força altes i mai havia suspès una assignatura. Ara, cada curs que vaig passant, els temes són més difícils i s’ha d’estudiar més. Ja no trec aquelles notes tant boniques de veure, ara són gairebé totes de 5 i 6. Jo crec que són notes baixes perquè em fico les piles al 2n trimestre, i no pot ser. Quant feia 1r d’ESO, vaig començar el curs molt malament, i a la preavaluació moltes assignatures em quedaven suspeses. Hi havia un comentari de la tutora que no em va agradar gens sobre les meves notes i a partir d’aquell moment, les notes van canviar moltíssim, a millor!
Aquest curs ha començat més o menys com els anteriors, però ja he après la lliçó: ficar-me a estudiar de valent i des del primer dia.

Pau

Tinc la gran sort de no poder recordar cap etapa de la meva vida on ella no hi aparegui. És molt més que una amiga, no puc dir que sigui com una germana, lo nostre no té res a veure amb cap tipus de relació familiar, de fet, no té res a veure amb cap tipus de relació descriptible. És simplement nostre, ella ho entén, jo ho entenc i és perfecte pel simple fet de que nosaltres ho entenem.

Considero que després d’haver crescut juntes, estem connectades d’alguna manera. Em refereixo a que és perfectament capaç d’interpretar cada moviment meu, cada ganyota.

No puc fer veure que alguna cosa m’agrada sense que ella sàpiga la veritat, no puc estar trista sense que ella m’ho noti, sempre és capaç d’actuar de la manera adequada al moment adequat i per això l’estimo.

Pot sonar típic, però qui ens coneix sap que és veritat.

Sempre hem tingut diferents punts de vista sobre molts temes, i això ha generat moltes i moltes discussions. Moltíssimes. Així que si seguim sent amigues, imagineu tots els bons moments que hem tingut que passar perquè ens surti a compte… moltíssims.

I és que no puc passar dos minuts amb ella sense riure. Només amb ella he arribat a riure fins el punt de no poder respirar, aquell que et fan mal les galtes i et ploren tant els ulls que l’únic que vols fer és parar i intentar calmar-te.

Amb ella no tinc vergonya, sóc com sóc, no m’amago. Amb ella el temps vola i tot sembla més fàcil, més divertit.
Ara ella està a Canadà. Mai havíem estat tant de temps separades i la trobo moltíssim a faltar. Però a mi no em cal tenir-la lluny per saber que la necessito, sempre hem sigut amigues i sé que és probable que en el futur no ho siguem però sempre recordaré aquella amiga meva amb els cabells arrissats.

Laura.

Fa una millonada d’anys que conec a una persona, però no a una persona normal, la meva millor amiga, amb la que des de ben petita m’he sentit còmode al seu costat. Ens portem sis mesos justos. Ella és la persona més important que he conegut.

Tot va començar al parvulari, però la veritat és que ja no me’n recordo, però sé que des d’aquell moment, no ens hem separat mai. Quan estic amb ella, canvio totalment, no sóc jo, sóc una nena petita que només fa tonteries i no para de riure, com si el temps no hagués passat.

Ella m’ha ensenyat a anar en bicicleta, a saltar a corda, he rigut amb ella fins no poder més, he plorat, però durant tot el temps que porto amb ella, tots els records que tinc són bons.

Quan li va caure la primera dent, em vaig quedar parada, jo no sabia que les dents queien. Jo li deia “Paula Paula, tens un forat, i ara que?!” fins que ella em va dir que les dents queien i després en creixien de noves.

Sempre, sempre anava a casa d’ella, i el primer que fèiem era jugar a les barbies, sembla ridícul, però ens muntàvem una d‘històries, i ens passàvem l’estona a dalt de casa, sense que el temps corrés, sense cap preocupació. De mica en mica ens hem anat fent grans, i ara ja no passo tant de temps a casa seva, però estiguem on estiguem, segueix sent igual que abans, sempre amb un somriure a la cara i amb ganes de fer tonteries.

Per mi és com una germana de la que mai em vull separar, mai, amb la que sóc jo mateixa i no m’avergonyeixo de ser qui sóc.

A vegades penso que potser en algun moment troba algú millor que jo, una persona més del seu pes, una persona que em farà allunyar-me d’ella i que per mi suposara la fi, però jo, passi el que passi, mai l’oblidaré i sempre serà la meva Paula.

Anna

This writing is for the thirty-first of October, so I have no choice but to write about Halloween.

This year I’m not really doing Halloween. I don’t even have a costume. Next year though… next year I’ll be in Canada. Last year we went back for Halloween. We must have been gone a couple days, and it was incredibly awesome. We were staying with a friend, who was dressing up as a suicidal marshmallow. I designed it and made it, but even so I don’t think people will blame me for saying it turned out wonderfully. I was a transvestite lumberjack, complete with axe, scarb jacket, moustache and big gold drag queen eyelashes, and my sister was zombie Hannah Montana with a knife in the skull.

We have never gone in for store-bought costumes, us three.

Due to my nomadic lifestyle, my Halloweens have been varied. My first Halloween was when I must have been four. I dressed up as a black cat in a costume made for my grandmother by my great grandmother. It has been worn by three generations of Penneys and Carters. At that point we were in Toronto. I have very little memory of that Halloween, but I probably was fairly traumatized. Kids don’t tend to enjoy their first Halloween untill they’re home with a big bag of candy.

The next year I do remember. It was my sister’s first Halloween, her turn to be a black cat. Well, sort of. She didn’t like the tail on the pants, so she wore simple black pants, and she didn’t want to wear her bright red sweater underneath the cat top, so she just ended up wearing the hat. I was Little Red Riding hood, another costume that’s been in the family for something like sixty years. I enjoyed that Halloween rather more, as I knew what to expect and I also had a little sister to impress with my coolness and general feeling of blasé towards general Halloweenesque creepiness.

The year after that I was in grade one, my first go at school, as kindergarten hadn’t really agreed with me. That year I was Pippi Longstocking, and for some odd reason that was the year of the Pippi Longstockings in Toronto. I met three other girls who were Pippi, but I felt that they had done a bit of a sloppy job on their costumes. My mom had gone full out on mine. I had a blue fleece dress warm enough to not have to wear a coat over it, that my mother had sewed big red patched onto, mismached stripey stockinga and large red lace-up boots. We had gelled my hair out into braids, with the further support of a modifies bit of coathanger wire so my braid stuck out horizontally. We had also bought some spray-on scarlett hair-dye, so I was screamingly redhead. I don’t think I had any face paint on, being a freckly sort of person.

In Canada, there’s a whole system for Halloween in elementary schools. The morning consisted mainly of giggliness and talking about costumes, but in the afternoon we wore our costumes. We went to the library and Mr. Red, the librarian, read us a suitably scary story and then all the students went on a parade around the school. It was fun.

When I was seven we did Halloween in Reedville, Virginia. We were travelling down the ICW to the Bahamas, and we met this nice man, Spud, who had a house with a dock facing onto the harbour. He took us to see the house of a woman who decorated for holidays (Christmas, Easter, Valentine’s Day, Thanksgiving, Halloween…) so extensively that the town of Reedville actually paid the electricity bill for the decorations. It was amazing. That year I was a witch, and my sister was a princess. After we got back to the boat with all out candy we actually saw the Northern Lights. It was weird. We’d come all the way from Canada to see them in Virginia.

My fifth and sixth Halloweens were celebrated in Toronto. We never went back to the boat before the end of hurrican season, at the begining of November. At Swansea Public School Halloween was a big deal- we all went to school in our costumes and went on a parade around the neighbourhood. In grade 3 I was a vampire, and in grade 4 I was a headless person. My grade 4 costume was pretty sweet. It looked like I had been beheaded and was carrying my head around on a plate. I totally scared a group of kindergarteners.

My seventh Halloween was also spent in Toronto. At that point we were in Spain, but we went back for a week or so. That year I was a vampire again, but it was a seriously cool costume.

On my eighth and ninth and tenth Halloween we did parties in Spain. They were okay.

Last year we went back to Canada and it was awesome beyond belief. I’ve already talked about it above.

This year I’m not doing anything, but I did help my mom and my sister make a killer Mona Lisa costume for my sister.

But next year…next year is gonna be epic. I assure you all. I have Plans.

Natalia

Aquel día en Vilassar fue muy divertido. Quedamos todas delante de la Atlántida, pero tuvimos que esperar a Lucia media hora porque llegó tarde, como de costumbre. Si quieres quedar con ella a una hora en concreto siempre le tienes que decir que venga media hora o una hora antes, porque nunca llega a tiempo.

Cuando llegó le echamos un discursito y nos fuimos al campo de fútbol a ver el partido, pero primero nos paramos a comprar chuches y pipas.
Una vez llegamos, nos sentamos en las butacas y esperamos a que empezara. En la mitad del partido, más o menos, un chico chutó la pelota en dirección para las gradas y Lucia tuvo la mala suerte de que le aterrizó en la cara. Pobrecita, pero en aquel momento me hizo mucha gracia.

Al finalizar el partido, el chico que le había chutado sin querer la pelota, se disculpó y estuvimos un rato hablando con él y sus amigos. Cuando ya se tenían que marchar nos preguntaron el nombre para agregarnos al facebook y en el momento en que Lucia dijo que se llamaba Verde de apellido, se rieron mucho y le dijeron que si también se llamaba amarrillo y se fueron riendo.

Pobrecita aquel día había tenido muy mala suerte, pero después se acabó riendo con nosotras de las cosas que le habían pasado.

Andrea Fernández

Cuando llega la mañana de resaca uno suele dormir hasta el mediodía o, en el caso de algún salvaje, hasta las cinco o las seis de la tarde. Naturalmente este no es mi caso, si son más de las diez no puedo seguir metido entre las sábanas por muy tarde que me haya acostado.

Aprovecho la mañana para salir a pasear con mi madre para estirar un poco las piernas, las tengo hechas polvo. La verdad es que el partido de ayer en el fútbol fue muy duro, hasta le partí los morros a un mozo y le tuvieron que poner puntos, pero sin querer, está claro!

Esta vez quiero hablar del pueblo de mis padres, algo que echo mucho de menos. Los paseos por los campos llanos de “La Mancha” recorriendo los caminos de tierra entre las muchas hectáreas de viñas con la uva madura y hermosa, el olor del aire fresco, el solecito que uno se merece, la hierba y los bichos crecer, los chapuzones en la alberca de día y de noche, la familia, el clima seco, las tapitas de los mediodías, las cogorzas de vino por las tardes en la plaza de toros: en las corridas o en las vaquillas, los botellones de los viernes en “el Carmen”, entre otras cosas.

Pienso que quizás ese sea mi lugar, donde desconecto del mundo, donde no necesito ni siquiera amigos, sino la familia.

Saúl Lara

La Marihuana, como muchos sabréis, es una una planta. Sus hojas se extraen y se fuman como tabaco. Como muchas drogas, es ilegal, y el hecho de consumirla puede producir trastornos mentales y físicos. Hace aproximadamente un mes, una de mis amigas fumó Marihuana y estuvo al borde de la muerte.

Era un viernes normal y quedamos con varias amigas para dar una vuelta. Nos quedamos a cenar en un bar y cuando acabamos, dos de ellas decidieron fumar María. Yo ya había dicho que no me gustaba mucho la idea y que no me parecía bien que fumaran en medio de la calle, pero ellas insistieron, yo estaba muy nerviosa por si alguien las pillaba.

“No puedo respirar…” esas fueron las últimas palabras que dijo antes de echarse al suelo. Gesticulaba mucho, diciendo que no podía respirar, que le costaba y que sentía un fuerte dolor en el pecho, luego, se estiró en el suelo y perdió el conocimiento. Yo estaba muy asustada, incluso derramé alguna lágrima. Finalmente, la madre de una de las chicas llamó y vino a ayudarnos. Por suerte, ella ya empezaba a encontrarse mejor.

Esta experiencia me ha hecho reflexionar sobre lo malo que es drogarse y todo lo que puede pasarte si lo haces. Sin duda, tenemos que ir con cuidado con esos temas. Solo se vive una vez y hay que disfrutar al máximo, pues nunca sabes cuando puede llegarte la hora.

Sandra

Cerca de mil millones de personas padecen hambre en el mundo: 963 millones, según datos oficiales de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO). Sin embargo, esta realidad convive con otra: la enorme cantidad de comida malgastada a diario en todo el planeta.

“Con la comida desperdiciada durante un año en el Reino Unido y Estados Unidos se podría sacar de la hambruna a todas las personas que pasan hambre en el mundo”, dice el experto Tristram Stuart. Mientras millones de personas padecen hambre, una enorme cantidad de comida se descarta o malgasta a diario en todo el planeta. Es algo que debe cambiar por el bien de todo el mundo, porque el despilfarro de comida podría convertirse en una de las posibles vías para salvar el planeta.

Empezando por cada casa particular, la gente debería comprar lo que realmente sabe que se comerá, lo que están completamente seguros de que no irá a la basura. “Un plato limpio debería significar una conciencia limpia. No te pongas en el plato más de lo que puedas comer.”

Además de los grandes supermercados que disponen de más de la mitad de los alimentos que realmente la gente acaba comprando. ¿Es necesario que la oferta sea superior a la demanda para poder mostrar una imagen de una abundancia infinita? Vayas a la hora que vayas a un supermercado, encontrarás igualmente todo aquello que necesites y más! Os habéis preguntado alguna vez qué hacen al final del día con toda aquella cantidad de comida?¿A dónde va a parar?

El primer mundo padece sobrepeso mientras que personas del tercer mundo mueren de hambre a diario y nadie se digna ni siquiera a pensar en ellos cuando va a tirar los tres cuartos de comida que tiene en el plato.

Comemos en exceso mientras otros no comen.

En definitiva, si cada persona pusiera de su parte, si cada ser humano, antes de arrojar a la basura algo que no le acaba de gustar, se lo pensara dos veces… podríamos salvar este planeta consumista y muchas veces egoísta.

Laura Morales

Si escoltes parlar a la gent, la majoria diu que no és racista, que hem de lluitar per la igualtat, que tenim els mateixos drets, etc… Però les notícies contínuament ens fan veure que tot és teoria, que en la realitat el racisme existeix. No només en la nostra vida propera on hem vist com es menysprea una persona d’una altra raça amb insults o indiferència, sinó que també ho veiem a nivell mundial.

Estava veient les notícies quan vaig veure que hi havia hagut un atemptat, en un país Europeu, on havia mort una gran quantitat de gent. Tots els polítics dels països rics, van fer actes per la memòria dels afectats, se’n va parlar durant dies a tots els canals i a tota hora.

Però jo em pregunto si no és racisme no parlar, ni fer actes, i mirar cap a un altre costat, quan mil·lers de nens, homes i dones moren diàriament de gana, son torturats o explotats, en països menys desenvolupats. Això no és racisme?

Sandra

“Ets tonta” em diu el meu germà, i aquí s’inicia la discussió, ens comencem a insultar i a veure qui la diu més grossa. Al cap i a la fi som germans, i que hi hagi germans que no es barallin és difícil. Ell es diu Nil i és més petit que jo, té 12 anys. De vegades els meus pares em diuen que l’ajudi amb els estudis o que li expliqui algun exercici que no entén. Això no m’agrada perquè llavors he de deixar de fer el que estava fent i anar a ajudar-lo. Sempre ho acabo fent, però la majoria de vegades amb cara de pomes agres.

Per contra, no sabria què fer sense el meu germà, hi ha moltes estones boniques que hem compartit i que sempre ens quedaran a la memòria, com si les estiguéssim vivint ara, en aquest instant. Per mi, el meu germà és una persona molt important, perquè sé que sempre hi serà, per les coses bones i les dolentes, per tot. Ell pot fer-me riure en els pitjors moments, em coneix com ningú en el món i li ho dec tot. Qualsevol problema que tingui sé que li puc explicar, perquè estic segura que m’entendrà, encara que de vegades faci bromes, sempre intenta buscar solucions a tot.

Per això aquest escrit li vull dedicar al meu germà, perquè sàpiga que sempre em tindrà pel que sigui i encara que moltes vegades ens barallem o ens insultem, l’estimo tal i com és, el valoro molt i és una persona en la que puc confiar de veritat. Com ell no hi ha ningú.

Pau

Era un fin de semana diferente a los demás porque me iba de excursión con mi mejor amiga y un grupo de amigos de ella. El objetivo de la excursión era ver las cosas de la vida desde otra perspectiva, mediante actividades, enseñanzas, salidas, etc.
Respecto a las personas, éramos casi todos muy diferentes; unos más divertidos que otros pero estábamos unidos por una misma razón; traer cambios a nuestras vidas.
Todo empezó cuando al repartir las habitaciones nos separaron a todas las personas que se conocían para así tener la posibilidad de interactuar con otras personas y conocer de ellas. Después de esto comenzaron las actividades diarias como ir a playa, piscina y hacer juegos juntos, pero la actividad más importante era la de contar una experiencia la cual te haya hecho crecer mucho como persona y así dejar enseñanzas.
Todos comenzamos a contar nuestros sucesos pero hubo uno que me impactó muchísimo; era la de un chico de quince años, que su vida comenzó algo diferente a la nuestra. Su nacimiento fue un embarazo no deseado ya que su madre lo tuvo a los dieciséis años y su madre la echó de su casa, ella casi lo aborta, si no es por su novio no lo tiene pero al tenerlo lo dejó en brazos de la abuela por parte de papá, su situación a nivel económica no era la mejor y él a medida que iba creciendo se daba cuenta de esto. A los seis años le tocó vender droga para así poder ayudar a su abuela pero luego de un tiempo la misma abuela le dijo que lo dejara.
El seguía creciendo pero llevaba muchos vacíos dentro como saber que no tenía ni padre, ni madre y que su infancia no era normal, él tenía que encontrar un punto estable el cual lo hiciera olvidarse de todo esto y eso fue los estudios. Pero al pasar un tiempo conoció no las mejores amistades para él. Eran emos que en su mente predominaba el pensamiento de que no servían para nada y que sólo existe la tristeza. Él se dejo guiar y estas amistades lo conllevaron fue a dos intentos de suicidio pero gracias a su abuela y a Dios no le pasó nada y el día de hoy sigue adelante a pesar de todas las cosas que se le puedan presentar.
Estos son hechos reales que te hacen pensar y reflexionar. Para mí fue algo muy impactante al ver como las personas nos preocupamos por cosas tan ficticias en cuanto hay personas que tienen razones verdaderas de las cuales preocuparse o estar mal pero aún así, siguen adelante. Las enseñanzas que esto me trajo fue: nunca es tarde para arrepentirse y darse cuenta de las cosas, piensa en lo afortunado que eres, fuerza y perseverancia.

Natalia D

Des de petit sempre m’ha agradat molt escalar, saltar i fer tombarelles. Però fins fa relativament poc temps no sabia que això era un esport.

Ara fa un parell d’anys un company em va explicar que a França hi havia gent que practicava un esport anomenat Parkour o art del desplaçament. El Parkour consisteix en salvar obstacles escalant o saltant de diferents maneres.

Un dia vaig veure per la televisió un grup de persones fent Parkour i em va impressionar molt el que feien. Vaig començar a provar alguns salts i m’hi vaig acabar aficionant. Al principi només aprenia salts bàsics i no gaire perillosos, però amb el temps vaig començar a provar alguns trucs més difícils i d’un risc més alt. S’ha de dir que el Parkour és un esport de carrer, ja que, es pot fer en qualsevol lloc i no té cap norma. Això sí, requereix molta coordinació i una certa agilitat ja que de vegades si el que vols fer no et surt bé, et pots fer molt de mal.

Ara ja fa molt de temps que no faig Parkour, però en algun moment puntual, sigui per ensenyar-ho a algú, sigui per recordar, sigui per simple diversió, faig algun salt dels que solia fer abans.

Tot i això el Parkour sempre serà una de les meves grans passions.

Enric Grau

Ostres, no! He deixat l’article per a l’últim moment i ara no sé què escriure (o potser sí)… i és que sóc massa despistat i això m’està portant pel camí de l’amargura.

En primer lloc, el que més freqüentment oblido son les llibretes. Tant li fa la matèria, es queden a casa al fons d’un calaix. L’agenda també s’hi queda, tot i que és ben visible a sobre la taula. I l’estoig. Si m’hagués de posar a dir tot el que oblido al cap del dia no acabaria mai.

Ara bé, el que jo volia deixar ben clar és una subtilesa, però que em molesta molt! I és que no suporto que em recrimineu perquè no tanco lo porta de la classe quan en realitat sempre sóc l’últim en sortir i tanco (amb dues voltes de la clau!). I que a més arribo un quart d’hora abans cada matí per tal d’obrir-vos, que deixeu les motxilles, etc.

Per tant, prou de recordar-me una i altra vegada que faci coses que ja sé que he de fer. I si la porta és oberta quan acaba l’hora del pati, ja ho sabeu: NO-ÉS-CULPA-MEVA! No m’emprenyeu més! Jo també tinc sentiments!

Xavi. H

Avui us parlaré sobre les meves vacances. Bé, començaré des del principi.

El cap de dos dies d’acabar el curs vam anar una setmana a un hotel prop de Tarragona, que està just al costat de la platja. Cada any des que era petita els meus avis ens conviden a passar-hi alguns dies tota la família. L’hotel és molt gran i té tres piscines força grans, normalment pels matins anem a la platja i abans d’anar a dinar estem una estona a la piscina. Però bé, us seguiré explicant.

Quan vam tornar cap a casa, a principis de Juliol, vam estar unes dues setmanes per allà, i després, a mitjans d’aquest mes, vam anar amb uns altres amics a Suïssa. El trajecte se’ns va fer força llarg ja que hi vam anar amb cotxe però vam parar a passar la nit en un petit hotel passat França. Al matí ens vam despertar força d’hora ja que havíem d’arribar a aquella casa cap al migdia. Quan per fi vam arribar, vam pujar tots ràpidament a aquella casa, estàvem bastant emocionats ja que era la primera vegada que hi anàvem. Quan vam haver acabat de passejar-nos per tota la casa vam decidir on dormiríem i tot seguit vam començar a pujar totes les maletes. La casa era força gran i tenia tres plantes. La part de fora era molt extensa ja que la casa era una de les que estaven més amunt i estàvem just al costat d’un bosc on hi vam anar a explorar una mica què hi havia.

La setmana que hi vam estar allà va ser molt divertida, vam pujar a diverses muntanyes amb un telefèric, totes estaven nevades i hi feia molt de fred, jo portava almenys tres jerseis. Normalment hi anàvem pels matins i després de dinar anàvem a visitar les ciutats dels voltants. Pels matins acostumava a fer molta calor però a la tarda sempre plovia. Quan va passar tota la setmana, ens en vam tornar cap a casa, la veritat és que ens ho vam passar molt bé.

Al cap d’una setmana o així de tornar de Suïssa, la meva germana i jo ens vam apuntar dues setmanes a fer “windsurf”. Vam aprendre molt i va ser molt divertit també, però només hi anàvem per la tarda.

I per acabar l’estiu vam estar una setmana en un càmping a Cambrils, hi havia una piscina, no gaire gran, però també va estar molt bé, més a baix de la piscina podíem trobar una platja, que era a l’altre costat d’una reixa.

Bé no es pot dir que no hagi fet res aquest estiu, de fet m’ho he passat molt bé ja que he estat força temps fora anant amunt i avall.

Sandra

El passat dijous 20, ETA va fer un comunicat. Les cadenes van posar en marxa la seva maquinària per donar avenços i ultimar els seus informatius. I en aquesta bomba informativa, que inclou també la mort de Gaddafi.

Sobre les set de la tarda, ETA, ofegada per la lluita antiterrorista, va triar aquest passat dijous 20 d’octubre per anunciar “el cessament definitiu de la seva activitat armada” en un dia en què també va morir el dictador Muammar Gaddafi a mans dels rebels libis.

Crec que ja era hora de que ETA parés de matar a gent innocent, i que la dictadura de Gaddafi s’acabés.

Enric

S’ha acabat l’estiu, la millor època de l’any, plena de llibertat, sense responsabilitats, ni horaris, ni exàmens… una període de temps en el qual hem oblidat l’estrès… Però tot allò bo s’acaba, i ara comença un nou curs, el de quart d’ESO. No m’ho puc creure, el temps passa molt ràpid, sembla ahir que em passava el dia jugant i no tenia cap mena de preocupació… i veia des de la meva humil posició, la immensitat dels alumnes de quart. Eren els grans, els adults que estaven a punt d’acabar una etapa estudiantil… i ara em toca a mi! Ja hi he arribat!

M’imagino un curs on tot serà diferent, amb una nova organització, ple de lluites contra rellotge i és just en aquest moment quan em plantejo qüestions que abans ni m’havien passat pel cap!

Quin batxillerat fer? Què serà del meu futur?…. Són preguntes que ara mateix no sé contestar però espero que durant aquest any es puguin aclarir!

Marina Fitó

La meva opinió sobre la política espanyola és molt dolenta. Penso això perquè al meu entendre una democràcia autentica és la que, quan la gent va a votar, pot escollir entre més d’una opció que sap que pot sortir elegida.

Això aquí no passa, perquè la política espanyola pràcticament només està dividida en dos partits majoritaris: el PSOE i el PP. l’Esquerra i la Dreta, sense cap matís més. La resta de partits polítics que es presenten a les eleccions mai aconsegueixen prou suport popular en forma de vots per a aspirar a governar, ni tan sols a ser l’oposició al govern que surt escollit.

Penso que per començar a millorar aquest aspecte de la política d’Espanya es podrien fer moltes coses: una seria conscienciar la gent del dret que té cada ciutadà al vot; una altra seria fer que a tothom amb edat de votar li arribessin d’igual manera les informacions electorals de cada partit polític. Aquest fet faria diversificar el vot i per tant que els partits electorals més desafavorits poguessin estar una mica més en igualtat, etc. Però la cosa no acaba aquí. També considero la política espanyola en relació a la política Catalana. La situació és molt injusta, més que en qualsevol altra comunitat autònoma. Pràcticament no ens tenen ni en compte, i més aviat els interessem més pels diners que aportem, que per cap altra cosa: som la comunitat autònoma que més paga i menys rep.

Coses així, al meu entendre, són les que fan que un país no rutlli tan bé com ho podria fer. Políticament i socialment, tant dins del parlament com a fora, aquestes coses divideixen el país. Fan que no vagin tots a una. Per exemple, si una part de l’estat es vol independitzar, ni tan sols li deixen celebrar un referèndum. Encara que aquest no es guanyés, diria molt del govern d’Espanya que s’atrevís a començar a ser una democràcia real sense tòpics i ideologies de centre dreta tancada. Encara que una cosa així no l’acceptaria mai.

Nil Farriols

Les vacances sempre són fantàstiques! Et pots relaxar, no hi ha horaris, d’alguna manera pots fer el que vols. Però tot s’acaba quan hem de tornar a la rutina diària.

Quan s’acaba l’estiu, ens costa tornar a la rutina habitual, encara que sempre hi ha les persones que esperen amb impaciència tornar a l’escola, etc; però normalment és el contrari i a causa d’això, algunes persones que pateixen una sèrie de síndromes, aquests els anomenem “el síndrome postvacacional”. La gent que els pateix solen ser més aviat els nens. I aquests síndromes consisteixen en desequilibris fisico-psíquics (depressions, insomni, tristesa, entre d’altres) que solen marxar al cap d’uns dies però, en els casos més extrems, podria durar fins a dues setmanes, és a dir, més o menys fins que la persona s’ha acostumat de nou a l’ambient del treball, etc.

El principal causant d’aquest síndrome acostuma a ser al canvi d’horari, després també tenim el canvi de ritme diari, les hores de menjar i sobretot l’activitat social. Una manera d’evitar-lo és per exemple, tornar l’àmbit del treball uns dies abans de que acabi l’estiu perquè el cos s’hi vagi acostumant.

Normalment, quan tornem a començar l’escola, pensem que encara queda molt per les vacances i això ja ens porta una altre cop al síndrome postvacacional, però si ens proposem començar de nou amb energia i pensant en positiu, és possible que la tornada no ens afecti tant.

Sandra

Els pírcings m’encanten, sempre m’han agradat. Fa uns anys que en volia un al nas. Quan li vaig dir a la meva mare, em va contestar amb un no rotund, però, desprès, em va veure tan segura del que volia i tan decidida que al final em va deixar i el meu pare no va oposar-s’hi, ja que des de el principi em deia que si estava convençuda, tirés endavant.

Un dissabte que estava a Premià, vaig veure una botiga de pírcings i tatuatges i vaig entrar per a preguntar els preus i mirar com era el lloc. El lloc estava bé, tenien cura amb la higiene i em va semblar adient. Vaig decidir ferme’l. Estava molt nerviosa, només quedava mitja hora i no deixava de menjar-me el cap pensant si faria gaire mal.

Finalment, em van fer pujar unes escales fins arribar a una petita sala. Vaig estirar-me a la “camilla”. Després de desinfectar-me el nas i posar-me una mena d’esprai, la noia va agafar l’agulla. El cor em bategava a cent i vaig tancar els ulls amb força. Va ser ràpid, sense adonar-me l’agulla ja havia passat i la noia començava a posar-me el pírcing. La veritat és que em va fer més mal quan em va posar el pírcing que quan em va clavar l’agulla, i mira que en tenia, de por!

Ara, després d’uns mesos, ja tinc el pírcing al nas que tant volia! Sóc realment feliç!

Carla

La meva mare sempre em diu que m’hi assemblo moltíssim. No la vaig arribar a conèixer i per això li vull dedicar aquestes línies.

Va morir de càncer quan la meva mare tenia només 16 anys, per ella va ser un cop molt dur. Jo no em puc ni imaginar què faria ara sense ella, la veritat és que va ser molt valenta, va encarar la vida i va saber tirar endavant.
En efecte, parlo de la meva àvia. Es deia Sacramentos. Tenia tan sols 53 anys quan aquella malaltia li va arravatar la vida. En aquella època la ciència no estava tan avançada com ara i era tot molt més difícil.

Quan jo era petita ningú sabia a qui m’assemblava, fins que un dia, la meva mare es va adonar de sobte i li va dir al meu avi: “s’assembla a la mama!”, tinc els seus ulls, el seu nas, la forma de la cara. Fins i tot la mateixa ondulació de cabell. Això la va alegrar moltíssim, però sobretot a mi, perquè ja que no l’he arribat a conèixer és com si tingués una part seva. És una sensació difícil d’explicar.

Paula

Aquesta nit he tingut un somni. No recordo com era, encara que he intentat fer-ho moltes vegades, no ho he aconseguit. Només he aconseguit recordar els sentiments i les sensacions que he tingut durant aquest, ja que han sigut profundes, i he tingut cert malestar a causa d’elles.

No se què devia somiar, però he passat molta por, nervis i força estrès. Això m’ha acompanyat gran part del dia. He esperat una mala notícia, una discussió… Algun moment del dia que em fes sentir igual que el somni.

Això no ha passat. El dia ha anat rodat. Me n’alegro molt, realment, però també em sento estúpida, ja que per un somni he passat tot el dia esperant un succés dolent… Ni que tinguéssim la sort de saber gràcies als somnis les possibles desgràcies properes. Si fos així, estaríem sempre preparats, no ens doldrien tan els moments dolorosos de la vida.
Però no tenim aquesta sort. Hem d’aixecar-nos cada dia sense saber com anirà el dia. Un dia que semblava meravellós pot acabar sent un desastre, i un dia horrible pot acabar sent el millor. Tot i que realment, aquests canvis inesperats, tan els bons com els dolents, són aquells que ens fan créixer, aquells pels quals, ens enfortim i canviem poc a poc, ja que no es poden canvia, perquè precisament no te’ls diu el somni de la nit anterior, no te’ls esperes.

Jo,probablement, continuaré tenint somnis que em facin esperar el pitjor dels pitjors, i d’altres pels quals esperi un gran moment, però espero, que cada dia hi hagi sorpreses gràcies a les quals vagi creixent, amb el temps.

Marina

Hoy domingo 23 d’Octubre de 2011, a las 16:56 horas en Malasia, ha fallecido el piloto de Moto Gp Marco Simoncelli.

Marco Simoncelli ha fallecido tras haber tenido un trágico accidente con su moto. Simoncelli ha intentado salvar la caída de su moto, y esta misma le volvió a reconducir a la pista. Donde se encontró con Colin Edwards y Valentino Rossi,ambos pilotos no pudieron evitar embestirlo, y eso le causo una parada cardiorespiratoria.

Todos los que estábamos viendo esta carrera, nos habíamos dado cuenta de la gravedad del accidente,muchos de nosotros volvimos a recordar la muerte de Shoya Tomizawa, que falleció hace un año y cuatro meses.

Sus familiares, pilotos y amantes del motociclismo estamos hoy de luto por esta muerte tan injusta.

Simoncelli era un joven piloto de 24 años,con un gran personalidad, carisma y valentía. Marco ha fallecido donde hace tres años se proclamó ganador de 250 cc, pero bueno ha fallecido haciendo lo que más le gustaba, pilotar su moto.

Sin duda hoy es un día muy doloroso para todos los amantes del motociclismo

PD: Nunca te olvidaremos 58!

Rosa Puertas

Hi ha vegades en què vols fer una cosa i sortir-te’n tu sol, però en realitat no pots fer-ho sense ajuda.

És el que li passa al meu avi, que li han de fer una operació de pròstata i hauria d’anar un parell de setmanes a una residencia, on li farien la rehabilitació que li cal, i tindria les instal·lacions correctes per no haver de fer esforços. Ell s’hi nega rotundament a anar-hi, perquè diu que allà no s’hi sentirà a gust. Encara que sigui poc temps no vol renunciar al seu silló, el seu diari, el seu telenotícies… Jo crec que les coses desconegudes li fan una mica de por, però això li passa a tothom.

Però ho ha de superar, perquè quan tingui la cicatriu de l’operació no es podrà moure gens ni mica. Si es quedés a casa, la meva àvia no podria cuidar d’ell perquè ella te problemes de memòria i es cansa de seguida.

El meu avi ha d’acceptar que s’està fent vell i que necessita l’ajuda de la família, la que fa el possible per que sigui feliç.

Cinta

Fa gairebé un mes, vaig començar la pretemporada de futbol i, fa un parell de setmanes varem començar la lliga.

He començat molt il·lusionat ja que vaig passar-me les tres darreres jornades de la lliga de l’any passat lesionat a causa d’un problema muscular als genolls i des de llavors no havia pogut disputar ni un minut.

Ara però, ja puc tornar a córrer, saltar i entrenar amb tot l’equip, (abans havia d’entrenar apart i en solitari). Aquest fet em fa sentir molt satisfet ja que no és el mateix entrenar en solitari i en un altre ritme que fer-ho amb el meu grup de companys.

Ara ja tot torna a ser com abans, la temporada ja ha començat i portem dos partits jugats amb dues victòries contundents, la primera d’elles per onze gols a un contra el Montgat, i la segona contra el Sant Pol per vuit gols a un.

Aquest any tot pinta millor, seguim amb el mateix entrenador i han vingut companys nous a l’equip. Espero poder guanyar la lliga i no lesionar-me.

Pol

Per què es tant car viure?
Si ens poséssim a mirar els diners i despeses que tenim en un dia al·lucinaríem.
Només aixecar-nos esmorzem, posem que esmorzem un bol amb cereals i llet, els cereals ja costen uns diners i la llet també, després ens anem cap al institut amb cotxe i gastem benzina… A l’hora del pati tens un entrepà de botifarra molt bo, però això també son calers … A l’hora de dinar ens quedem a l’institut però també hi ha despeses! Un cop sortim de l’escola berenem un croissant de xocolata (per posar un exemple) amb un suc per acompanyar..
Però per arribar a casa com que estem una mica lluny necessitem un bus que ens hi acosti i ja tornem a gastar. Després d’haver berenat segurament que estem al PC i fent deures però ja estem gastant i a l’hora de sopar, sopem una bona truita de patates que costa el que costa… I segurament mirem la TV un ratet abans d’anar a dormir, que ja estem un altre cop….
Segurament si un dia deixéssim de fer totes aquestes coses i ens donessin els diners en mà penso que hi hauria gent amb una mica més de diners, només fent les coses suficients per poder viure…

Guillem

Em sento bé, sí, molt bé. Un núvol. Potser aquesta és la millor manera de descriure-ho. Normalment és com se sent un enamorat envaït per l’amor. I jo, em sento així, perquè estic enamorada, però de la vida i d’aquells moments que et regala i et sents el més afortunat del món.

Com l’altre dia. En un ambient d’amigues, rient, xerrant, en definitiva, passant-nos-ho de ”conya”, una d’elles se’n va haver d’anar, tenia pressa. Més tard, només uns minuts més tard, em va trucar. Sorpresa vaig contestar. ”Si?” ”Hola Laia, sóc jo…” bla bla bla, em va dir quatre coses, entre d’altres que tenia ganes de ”marxa”. Aiii, cada dia em sorprèn més, aquesta noieta. ”Et deixo que ara no puc parlar” li vaig dir. Tot just ens vam haver acomiadat es va fer un breu silenci. T’estimo, em va dir. No sé perquè un somrís va aparèixer al meu rostre. No era el primer cop que m’ho deia però aquell, aquell va ser especial.

Ella i jo tenim un historial molt extens de moments, anècdotes, secrets i milers de tonteries. I crec que la paraula que em va dedicar ahir sempre la recordaré. El seu t’estimo.

Laia

“Medicinas gratuitas, así las llaman públicamente. Las donan las compañías farmacéuticas, la mayoría están caducadas. Fármacos desechables para pacientes desechables.”

El jardinero fiel

La película el Jardinero fiel, basada en la novela de John Le Carré, es, entre otras muchas cosas, una brillante crítica social. Aunque, seguramente, podría llenar este texto de elogios y demás sobre ella, esta vez he elegido utilizarla únicamente como ejemplo para reflexionar sobre un tema que me indigna especialmente.

África, América Latina, Europa Oriental y Asia son continentes donde la pobreza y la miseria abundan. Las compañías farmacéuticas juegan con sus gentes como si de títeres se trataran. Se aprovechan de la situación, de las enfermedades que los atacan, de la angustia y de la poca ayuda médica que reciben, para utilizarles como conejitos de indias tras una tapadera solidaria.

Y yo me pregunto por qué, ¿Por qué se benefician de la desesperación de la gente? ¿Por qué no son capaces de ayudar, ellos que poseen los recursos necesarios, en lugar de empeorarlo todo? ¿De verdad les da satisfacción mejorar a costa de la vida de los demás?

Vivimos en una sociedad injusta, preferente, que se mueve por puro interés. La pena es que todos lo sabemos, lo criticamos y nos compadecemos, pero los actos reales son mínimos.

Mi reflexión final se limita a un par de preguntas, ¿Igualdad, justicia, dónde quedan esos caracteres que decimos tener? ¿Existen verdaderamente?

Ana

Per a mi, la platja sempre ha estat una manera de desconnectar dels problemes. El soroll de les ones quan xoquen contra les roques del port, la sorra que et crema els peus durant les hores de sol intens, i l’aigua tan freda… Són moltes les sensacions que tinc quan sóc aquí. Aquestes petites coses fan que estigui tranquil·la, i sobretot que m’ho passi bé quan estic allà amb les amigues.

A l’estiu no hi ha dia que no baixem a la platja, per sort, a la meva mare també li agrada molt i té la paciència d’agafar el cotxe cada dia i portar-m’hi.

Quan era petita hi vivia just davant, només havia de travessar el carrer i ja hi era. M’agradava quan hi anàvem cap a les vuit del matí perquè tot estava tranquil, l’aigua estava plana i neta i hi corria la brisa dels matins. Però també m’agradava quan hi anàvem a les nits que, igual que al matí, tot estava tranquil i perfecte.

Quan marxem de vacances d’estiu normalment anem a la costa, a Palamós, i el meu pare i jo, acostumem a anar, un o dos cops, cap allà a les deu de la nit, al moll del port. Des d’allà es veu la llum del far, les casetes del poble totes il·luminades, les petites barquetes que naveguen pels voltants, i sobretot els pescadors ansiosos per fer bona pesca.

Suposo que és perquè de petita he estat a prop de la costa que ara no podria viure a més de 10km de la platja!

Jennifer

Avui us vull parlar d’un lloc que m’agrada molt, per a mi és un lloc on poder desconnectar de la realitat, un lloc on poder viure emocions fortes, us estic parlant de PortAventura.

PortAventura és un ‘resort’ que consta d’un parc temàtic, un parc aquàtic, quatre hotels, un centre de convencions i un camp de golf. Però en aquesta entrada em centraré a explicar-vos el parc temàtic, sé que molta gent hi ha anat però conec gent que no hi ha anat mai. El parc temàtic te una extensió de 117 hectàrees i en el seu interior hi han cinc àrees temàtiques però només us n’explicaré tres ja que, si no, l’escrit em surt molt llarg.

La primera és la ”Mediterrànea” i representa un poble pesquer de la costa catalana, hi ha tres atraccions entre elles, el Furius Baco, la muntanya russa més ràpida d’Europa. El Furius Baco agafa una acceleració de 0 a 135 km/h en 3,5 segons amb un recorregut de 850 metres que el recorrem en escassos 25 segons i han diversos restaurants com per exemple el bar l’estació, situat a sota del Furius Baco.

La següent àrea, la ‘Polinesia” és l’àrea més verda i més bonica de tot el parc (pel meu gust), hi ha més de 600 palmeres. Està tematitzada en una illa de la polinèsia, amb les cabanyes fetes de palla i fusta, però hi han molts insectes i bitxos insuportables, però és molt maca. Hi ha 5 atraccions: Un vaixell que es balanceja, un simulador tematitzat en una investigació marina, unes canoes que descendeixen per una baixadeta pels més petits i l’atracció estrella d’aquesta àrea, el Tutuki Splash. Es tracta d’una barca gegant que passa per un canal enmig de la selva i fa dues baixades que provoquen que et mullis, i, a la segona, surts mulladíssim. Hi ha un restaurant, el Bora-Bora, una botiga Quicksilver ( no sé què fa enmig de la Polinesia) i diverses botigues de records.

La tercera àrea del parc és la novetat d’aquest any: ”SésamoAventura”. Es tracta d’una àrea infantil de més de 12 000 metres quadrats, amb 11 atraccions, una zona de tobogans per als més petits, un punt de restauració, i una botiga de regals, la”Chikitienda” (ecs, quin nom més estrafolari!). Entre les 11 atraccions que hi ha, la meva preferida es diu ”Magic Fish”. Es tracta d’una atracció giratòria sobre l’aigua, et puges en un peix i comences a donar voltes, gires el manillar que hi ha al cap del peix i derrapes i mulles a la gent que està mirant des de fora. Aquesta àrea té un defecte, que fa molt poca ombra i a l’estiu sembla un forn.

Doncs, fins aquí arriba la primera part del meu escrit, la segona ja la penjaré a la pròxima, ens veiem!

Hector

A l’estiu va acabar l’institut, era fi de curs, arriben les recuperacions. Va ser una setmana molt estressant, a part d’estudiar, també pensava en el meu avi que va estar malalt. Quedava molt poc per anar al Marroc, però el meu avi cada cop es posava més malalt, era una situació molt greu. Tenia una recuperació, em quedava un dia per baixar al Marroc, en aquell moment no podia fer res cada cop deien que el meu avi estava pitjor. La meva mare estava boja perquè volia que baixéssim tot junts, i només faltava un dia per fer les recuperacions. No sabia què fer i vaig decidir dir-li a la meva mare que baixés, encara que fos a veure’l abans que passés alguna cosa. Vaig trucar als meus tiets i tots van baixar menys nosaltres, la meva mare va sentir que passaria alguna cosa. Jo l’única cosa que desitjava era que el meu avi es recuperés i tenir l’oportunitat de passar un bon estiu amb ell.

Una tarda, però, després d’acabar d’estudiar i començar a gaudir de les vacances, de sobte sento el mòbil que sona, com sempre dic “hola?”. Sento veus cridant i plorant, ningú parlava i vaig dir “mare?” “què passa?” i és quan em diu “el teu avi s’ha mort”. Tiro el mòbil i me’n vaig directament a l’armari on tinc un àlbum de fotos amb molts bons records amb ell, agafo una foto i m’estiro en el mig del passadís, plorant i dient “no s’ha mort!”, “ no s’ha mort”. El meu pare va intentar calmar-me, dient-me que a ell també se li va morir el seu pare quan tenia 12 anys i ho ha hagut de superar. Desitjava estar allà amb ells al Marroc, encara que fos per mirar-lo per últim cop, alguna última paraula, però no va ser així…

Vaig passar una setmana dins de casa, sense ganes de res, sense voler parlar amb ningú. Un dia van venir les meves amigues a casa perquè sabien que em passava alguna cosa. Gràcies a elles em vaig animar aquells últims dies, abans de baixar al Marroc. Quan va passar una setmana varem baixar jo i el meu germà. Quan varem arribar no estava en el seu lloc de sempre, vaig començar a plorar abraçant la meva àvia i a les meves cosines, animant-me i explicant-me que la vida és així i que tots morirem. Aquella arribada al Marroc va ser diferent, perquè el primer que feia era abraçar-lo i com que no em podia veure només em tocava i em deia sempre has crescut molt. Aquest estiu ha estat el pitjor de tots.

Amal