LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo sóc la petita de tres germans, i com que els meus pares van esperar a tenir-me, ens portem bastants anys: disset i dotze. Els meus germans són diferents als de les meves companyes: la majoria són més petits que elles, i molts cops s’estan barallant. Els meus, en canvi, tot i que també ens barallem de vegades com tots els germans, em fan molts regals: em porten de vacances amb ells, a esquiar, a sopar… però fa gairebé un any el meu germà gran em va fer el millor regal del mon, en Pol, el meu nebot.

En Pol es un nen dolç, divertit i guapíssim, el que més m’agrada és quan esta plorant i em tira els braços perquè l’agafi i jo li faig alguna tonteria i comença riure d’una manera que m’encanta. Ara ja no és el nen que nomes dormia, menjava i plorava, ara comença a dir hola, aplaudir, caminar bastant bé, i a repetir tot el que fas, jo m’ho passo genial amb ell i cada dia que el veus fa coses noves cada cop més divertides i difícils.

Aida

La tierra es muy importante y hay que cuidarla, para ella hay que reciclar todos los residuos, pero desgraciadamente muchísima gente no lo hace y por eso todos e incluso nuestro planeta sufrimos las consecuencias.

Un ejemplo claro, es la contaminación, que como consecuencia de esta podemos tener problemas de salud. Actualmente esto esta pasando en muchos países, incluso la gente no puede salir a la calle a menos que se ponga una mascarilla.

Así que debido a todo esto, todos podríamos hacer un esfuerzo día a día en nuestra vida cotidiana para reciclar, y así evitar todos estos problemas.

El reciclaje debe empezar por casa: en primer lugar podríamos separar todos los residuos. Por ejemplo, todo lo orgánico en un cubo, el papel en otro, etc. Luego, cuando vayamos a tirar la basura deberíamos procurar dejar cada bolsa en el contenedor correspondiente. Otro ejemplo es que cuando salgamos a comprar, en vez de coger una bolsa de plástico del supermercado, llevemos una que tengamos por casa o vayamos con uno de esos carritos de la compra.

Así evitaremos que se nos acumulen las bolsas en casa, y no tendremos que tirar ninguna.

Judith

Cada cop falta menys perquè s’acabi el curs i amb ell l’ESO. Hi haurà gent que repetirà, d’altres marxaran a fer mòduls o batxillerat en un altre institut. Per tot això anirem a Berlin, ja que serà, possiblement, l’últim viatge que farem amb alguns amics. El penso aprofitar al màxim, passar-m’ho molt bé, fer moltes fotos i comprar-me algun record .

De moment estem intentant aconseguir diners perquè aquest viatge en costa molts. Per això estem organitzant moltes activitats per treure el màxim benefici, com la fira d’estocs on vam obtenir uns beneficis d’uns 700 euros o també la fira de Nadal on també vam aconseguir una bona quantitat de diners. De moment no anem gens malament!!!!!!!!.Crec que si seguim així al final podrem aconseguir que el viatge costi una mica menys als nostres pares, però el millor seria que poguéssim aconseguir els diners suficients perquè ens sortís de franc.

Sergi Rubio

He soñado tantas veces con volver a esa vida perfecta…

En donde solamente me encontraba rodeada de felicidad y de buenos momentos, en donde mi mayor preocupación era decidir el nombre de mi nuevo muñeco. Donde me podía poner a correr y a saltar sin pensar en las consecuencias… Pero sin darme apenas cuenta las cosas han ido cambiando, a medida que he ido creciendo, he tenido más responsabilidades y experiencias en la vida que me han enseñado a seguir dando esos pequeños pasos hacia la madurez y a poder crecer como persona.

Sé que aun me queda mucho camino por recorrer y que me tendré que caer muchas veces para poder al fin levantarme y alzar la vista.

Por eso nunca hay que tirar la toalla. Dicen que después de un día nublado, siempre sale el sol.

Patricia W.

Fa poc va fer tres anys que vaig al cau, l’agrupament escolta de Cabrils, en que fem tota mena d’activitats que ens ajuda a formar principis ètics adequats per dur a terme el nostre creixement cap a la maduresa.

L’altre dia, diumenge 26 de febrer vam anar a Barcelona, concretament al Raval, a un menjador social a col·laborar juntament amb les persones que ofereixen aquest servei. Aquell menjador atorgava dos torns de menjar amb una missa prèvia ja que es tractava d’un ajut amb suport religiós. Hi havia gent que mentre recitaven el Pare Nostre se’ls veia cara de orgull i ho feien amb eufòria, però d’altres abaixaven la mirada amagats i feien cara de decebuts pel destí que els hi ha tocat.

Allà, i més amb aquesta situació de crisis actual, s’hi veia tot tipus de persones, des d’immigrants, persones joves, mares amb fills (tot i que no es tractava de nens), senyores grans, d’altres anaven bruts i es veia que havien dormit al carrer… Però en general la gent estava molt agraïda del que rebien; els donaves el plat i et miraven amb aquells ulls vessant d’esperança i et deixaven anar un ‘’moltes gràcies’’ molt dolç. Entre ells xerraven i semblava que quan estaven amb companyia tot fluïa millor i s’ho passaven bé.

Un home em va sorprendre bastant, es tractava d’una persona amb uns cinquanta anys i escaig que podies veure-li que encara duia una mica de tint a les puntes dels cabells. Prop d’ell, s’hi trobava una dona, que ja deuria ser àvia, que portava els llavis pintats i totes les joies a sobre però que, pel contrari, no tenia diners ni per poder-se permetre un plat d’arròs. Cada una de les ànimes porta darrera una història. Alguns havien creuat l’estret de Gibraltar amb una barca, d’altres havien perdut tots els diners amb qüestió de poc i alguns, fins i tot, ja tenien per la mà això de viure al carrer.

He anomenat així aquest escrit perquè vull que tots sapigueu que darrere del Liceu, el famós teatre d’òpera que et cobren una fortuna per entrada, just al darrere de tanta llum i de  tanta decoració daurada, en un d’aquells carrerons s’hi troba una de les obres realment boniques, una obra de caritat: poder oferir a les persones que realment necessiten el que es mereixen. Sense cobrar res a canvi, algunes persones donen molt per d’altres.

Com a persona això em va aportar molt. Només vaig posar plats a taula i després vaig a ajudar a netejar el menjador però em va omplir moltíssim espiritualment. M’ho vaig passar molt bé i estic convençuda de que hi tornaré.

Laia

Fa cosa de dues setmanes que vaig anar al teatre amb la meva família i uns amics, vam anar a veure a l’humorista Carlos Latre. Jo el coneixia de veure’l per la tele i quan la meva mare em va dir que anàvem a veure’l en directe em vaig emocionar molt perquè m’agrada molt anar al teatre. De fet, estudio interpretació a una escola de teatre musical, deu ser per això que m’agrada tant veure un escenari en acció.

Dissabte 11 de Febrer en sortir de les meves classes d’interpretació vaig tenir la sort de gaudir d’una altra estona de teatre, una mica diferent. El Coliseum de Barcelona estava tot ple, no quedava ni una sola plaça lliure per a l’espectacle “Yes we Spain is different” que protagonitzava Latre. Tot estava decorat de llums i cartells amb el patrocini de l’obra, era maquíssim. Tot i que ja havia estat moltes vegades en aquelles butaques, no havia presenciat mai un monòleg en directe.

Abans que comencés l’espectacle, asseguda a les butaques jo pensava en com estaria preparant-se l’actor tant física com psicològicament, ja que és tant difícil omplir un escenari on només actues tu. No tens el suport d’altres companys i el responsable de que el públic gaudeixi amb els teus actes, ets tan sols tu.

Un cop començat l’obra vaig al·lucinar amb la capacitat que té aquest home de fer riure a la gent. Pot arribar a imitar a la perfecció a més de 100 personatges coneguts i en cap moment se’l va veure tímid, ballava i actuava com si fos el seu pa de cada dia (segurament ho és). La manera en què omplia l’escenari, mirava al públic i sobretot quan feia riure tot el teatre, em va fascinar.

Dedicar-se a fer riure els demés ha de ser molt complicat alhora que satisfactori. Admiro moltíssim el treball de Carlos, és un exemple immillorable i té un ‘do artístic’ que el caracteritza dels altres. La funció va ser molt divertida, tot i que ja ha marxat de Barcelona, recomano a tothom que pugui que hi vagi, val molt la pena deixar-te treure un somriure de la cara per aquest gran actor.

Paula

Desde bien pequeña me ha gustado mucho dibujar, pintar y hacer cosas con las manos, pero hace ya un tiempo descubrí que esto era mi verdadera vocación.

No me había planteado nunca dedicarme al mudo del arte, mi padre siempre ha dicho que es un mundo bastante complicado. Sin embargo un día hablando con una amiga me dijo: Oye, pues yo de mayor te veo como una diseñadora, se te da muy bien. Desde ese momento empecé a interesarme por el diseño, a dibujar en mi tiempo libre y a pintar cuadros para colgarlos en la pared de mi habitación. Desde luego cada vez me gusta más hacer tales cosas. La verdad es que cuando pinto un cuadro o hago un dibujo reflejo allí mi estado de ánimo y mi personalidad.Es muy interesante ver cómo puedes plasmar en un lienzo de 50×20 centímetros.

Siempre suelo fijarme mucho en las cosas de mi alrededor, en pequeños detalles que me pueden llevar a grandes ideas. Tengo muchas ganas de hacer y aprender las cosas sobre este desconocido mundo.

Ainoa

Durant el dia hem de fer moltes coses, unes ens agraden més i d’altres menys però hem de saber repartir el nostre temps perquè només tenim 24 hores per fer-les. D’aquestes 24h, unes 8 dormim i les altres 16 que ens queden, com les gastem?

Si penso en el meu dia a dia, puc saber que durant aquestes 16 hores que em queden del dia, 7 estic a l’escola, 2 hores més són per fer els deures i estudiar a casa, i unes altres 2 que les dedico al meu lleure (extraescolars, etc…). També em queden unes 2 hores en total que les inverteixo a menjar (esmorzar, sopar…). Però, amb les 3 hores que em queden, que faig? O que fem en general? Suposo que molts de nosaltres no sabem què fer i busquem una manera de distreure’ns com els nostres “hobbies”, jugar, passar temps amb la nostra família, estar a l’ordinador, etc.

El que vull dir és que, moltes vegades no sabem valorar o no som conscients del temps de què disposem, i d’aquestes tres hores que perdem inútilment o no. Per exemple, imaginem, en una vida de 80 anys, quantes hores perdrem si a la setmana en malgastem 21, i en un mes unes 88. Així doncs si fem el mateix durant 80 anys al final haurem llençat unes 84.000 hores. I què fem amb tot aquest temps que hem perdut? Quan penso en tot això m’adono que el temps és una de les coses més valuoses de la vida que no es pot recuperar mai un cop es perd. Seria bo aturar-nos una estona i reflexionar sobre què fer per no malbaratar aquest temps tant valuós. Per això crec que hem de viure cada minut del dia al màxim i no culpar-nos a nosaltres mateixos per haver fet coses en el passat de les quals no ens sentim massa orgullosos, ja que el passat ja no es pot canviar, però en canvi podem construir el futur que nosaltres volem.

Sandra

Què ens transmet la musica? .

La música és una altra manera que tenim d’expressar els nostres sentiments i les nostres emocions. Tendim a escoltar un tipus de música o un altre segons les emocions que sentim (més alegre, més trista…) ja que normalment ens sentim identificats amb la lletra o la melodia. I quan escoltem una cançó, sovint ens ve alguna imatge a la ment, alguna persona o algun fet que relacionem amb la cançó.

Una dita popular diu que “la música amansa les feres”. Això vol dir que la música en sí és capaç de fer-nos canviar el nostre estat d’ànim. Segons el tipus de música que escolti, una persona exaltada pot arribar a relaxar-se, un estat d’ànim melancòlic es pot convertir a través de la música en alegre. Fins i tot diuen que els nadons, dins del ventre de la seva mare, són capaços d’identificar una determinada cançó que la mare escolta regularment, fins al punt que es belluguen més quan la senten. D’altres vegades, una música suau els tranquil·litza. Els experts també diuen que estudiar música des de petits, estimula la ment, i ajuda en l’estudi de les matemàtiques.

Jo crec que hi ha molt poques persones al món que no els agradi escoltar música, sigui de l’estil que sigui. Per això, al llarg de la nostra vida, la música sempre ens acompanyarà i, de ben segur, ens donarà moments feliços i inoblidables.

Sandra

Encara que us costi de creure, l’aricle de la Sandra és el que fa nou-cents de la Tertúlia del quart pis (CM per als romans). Nou-cents articles són molts articles, i és una xifra prou imponent com per felicitar tots els membres de la tertúlia, així que, encara que no ho sospitéssiu, avui és el vostre aniversari de “tertúlia”: Moltes felicitats.
El pròxim aniversari, al mil. Us hi espero a tots!

Una abraçada d’aniversari,

Josep Maria

Els mòbils, que són per nosaltres els mòbils?

Avui dia, el mòbil ens ha portat grans avantatges que també es poden convertir en inconvenients si abusem massa d’ells. Són com petits ordinadors que ens han obligat a dependre absolutament d’ells.

L’agenda del dia a dia pràcticament ha desaparegut i la llista de telèfons que teníem en ella gairebé no s’utilitza, les cartes que fins fa poc enviàvem per correu s’han convertit en e-mails i missatges de text que enviem a través d’Internet o del mòbil. Ara, cada vegada més, van disminuint les trucades telefòniques i ens comuniquem per xat amb vàries persones alhora i que podem dominar des del nostre mòbil.

Això i moltes coses més han fet i segueixen fent que els mòbils s’hagin convertit en un aparell imprescindible de la nostra vida. Aquesta dependència extremada ens està fent més inhumans, és a dir, no és millor veure`s cara a cara amb aquella persona i poder escoltar la seva veu? Quan parlem pel xat, tots aquests petits detalls desapareixen (gestos, somriures, expressions…) i fan que la conversa sigui més freda.

Amb això vull dir que no hem d’estar sempre pendents d’aquests aparells que poden ser molt útils en moltes situacions, sobre tot, en moments d’emergència, ja que actualment podem fer una trucada telefònica amb un mòbil des de qualsevol punt del món on ens trobem. Però també és veritat que són com una droga de la qual no ens en podem desfer, i crec que seria bo prendre consciència dels greus problemes que ens pot comportar aquesta dependència i, per tant, caldria que aprenguéssim a utilitzar-lo “amb seny”.

Sandra

De vegades, una cançó ben expressada, ben dirigida i ben composta, pot ser un exemple d’art.

Cançons que donen nom a allò innombrable o d’altres que et comuniquen alguna cosa desconeguda. Com he dit abans, és art; l’art més directe que hi pot haver. Un tipus d’art únic, que entra per les orelles i va directe el cor, no es pot expressar d’altra manera que amb la veu i els sentiments. Potser és cert allò que diuen que “La música comença on s’acaba el llenguatge”. Perquè fer música no és només el fet d’ajuntar una lletra, amb una melodia i un ritme, la música és una forma d’expressió lliure i directa de sentiments, pensaments o desitjos. I com tota expressió o manifestació artística, és un producte cultural i s’ha de respectar.

La música, en molts casos, pot mostrar-nos l’estat d’ànim d’una persona. Ja estiguis feliç, enamorat, amb ganes de festa o enfadat, hi haurà una cançó que de ben segur reflectirà els teus sentiments. En ocasions pot passar que et sentis identificat amb la lletra d’alguna cançó o fins i tot, amb l’artista que la interpreta.

Àlex Giménez

Avui a Vilassar de Dalt, s’ha celebrat la fira d’estocs a la plaça de la vila. Nosaltres teníem, just davant de l’edifici de l’Ajuntament, una parada on veníem objectes que havíem portat dies abans a l’institut. Veníem moltes coses: joguines, trencaclosques, peces de ceràmica, roba, però també les samarretes de l’institut i pastissos. Fins i tot podies tallar-te el cabell per 6 €. El públic podia aconseguir participar en un sorteig d’un cap de setmana per a dues persones en un balneari.

Per organitzar-nos bé, ens van assignar grups d’unes vuit i algunes persones de cada grup havien de portar pastissos o xocolata desfeta. Cada grup havia de fer un torn d’una hora a la paradeta (de les 8 del matí fins a les 3 del migdia). A mi m’ha tocat anar d’una a dues del migdia i al final he hagut d’ajudar a recollir la paradeta. Això no m’ha agradat, però la part positiva ha sigut que he pogut menjar els pastissos que no s’havien venut. Al final han sobrat moltes coses però les guardarem per alguna fira propera.

Quim

Les vendes del viatge de final de curs no van gaire ben encaminades, al menys per a un cobriment notable del preu que haurem de pagar per alumne del viatge…

El que estem fent fins ara es molt útil, la venda de tota mena de productes i l’elaboració de pastissos, però amb la crisi es nota que es guanya poc, per què calculo que només ens tocaran uns 20€ per alumne, que no és gaire… Suposo que si ens esforcem encara més, aconseguirem un increment dels diners que estem guanyant, que espero que arribin a pagar-nos a cada estudiant com a mínim 80€, però sento dir que sóc bastant pessimista per que això arribi a passar. En vers a les idees per a recaptar donacions bé, sé que costa molt pensar enginys per aconseguir beneficis, però hi han algunes que m’han resultat una mica il·lògiques (perquè predeia que no arribarien a res). Em pregunto perquè ens hem apuntat a les coses que volem fer, si ara gairebé tothom fa tot el que s’ha proposat, o millor dit ens han obligat a l’última activitat que es durà a terme, carnaval també l’hauria de contar tot i que no es va fer.

En conclusió, hem de treure partit i aprofitar tot el que podem les poques ocasions que ens queden per guanyar el màxim de beneficis possibles, per tal de pagar una bona part del viatge, i el següent pas és gaudir del viatge amb els companys i companyes!

Maria

Fa una semana vaig anar a Esterri d’Aneu amb un amic. L’havien convidat uns amics de la familia i es podia quedar a dormir, per sort ens deixaven les taules de snow, ja que tenen una tenda de lloguer de material d’esqui. Vaig comentar-ho a casa i em van deixar els diners necesaris per anar-hi, encara que em va saber greu haver de demanar-los per un “luxe” del que podia prescindir.

Al arribar a la casa, em va presentar als amics dels familiars, i ens van dir que fesim una volta per el poble per a mirar com era el poble, i sincerament, el que es basicament un poble dedicat al turisme. Tant el d’hivern com el de primavera com el d’estiu. A l’hivern esqui i excurcions per la neu, i per la primavera rafting, escalada i fins i tot puenting. Mentres feiem la volta per el petit poble anavem veient que allo estava, una mica mort. Despres d’haver sopat ens vam decidir a anar a pendre unes cerveses a algun lloc del poble, simplement per fer alguna cosa mes interesant.

A l’endema aixecats a les 8 per anar a la neu. Ens vam aixecar i vestir ràpidament per poder sortir abans, que nomes haguesim de carregar les taules i anar cap a pistes. Va fer un dia molt bo, sol i gens de vent, donava gust estar alla dalt. El primer dia vam poder aprofitar fins a l’ultim moment les nostres forces per estar a les pistes. Vam arribar a casa i a dinar alguna cosa. Com que estavem cansats ens vam posar a descansar durant gran part del que quedava de tarda i a la nit vam tornar a fer unes cerveses per fer alguna cosa.

El segon dia de neu va ser menys actiu perquè el meu company es va cansar més ràpid i no l’anava a deixar tirat. Vam reposar perquè en teoria hi havia festa al poble d’Esteri d’Aneu i al arribar a la teorica festa, no deixava de ser un poble, per tant, era la tipica orquestra de poble. Vam anar a un pub de nit amb un amic que vam fer allà, i vam estar parlant amb ell i allà vaig saber què era el que realment anava a fer l’any que ve si tot ho permetia, fer el modul de activitats fisicoesportives, però a poder ser lluny, per poder desconnectar de tot.
A l’endemà ens en vam anar amb el bus, que va tardar unes 4-5 hores… per poder relaxar-nos de tot el que havíem fet.

Va estar una experiencia que repetiria més sovint si m’ho poguès permetre, distracció, diversió i cervesa.

Eduard

No ens n’adonem, però el temps passa molt ràpid, fa res vam començar el curs i ara fa poc em passat ja de la mitat del curs i queda res, tres mesos que passaran volant.

Ha arribat la fi d’una etapa de la nostra vida, l’ESO, per alguns no variarà molt, ja que aniran al mateix lloc a fer batxillerat, però altres, se’n van a fer el batxillerat a un altre lloc o, comencen a fer un mòdul de grau mitjà.

Jo, m’aniré a fer un mòdul de grau mitjà i això significa canviar de centre, però no a un a prop, el més segur és que vagi a Mataró o Barcelona, és un canvi bastant gran, ja que estem en un poble petit i l’institut no és molt gran comparant-lo amb altres centres. Però sobretot, el que més trobaré a faltar son alguns companys de la classe, aquells que m’ajuden, em fan riure, m’escolten i que m’ho fan passar molt bé aquelles estones tant avorrides entre classes.

Suposo que encara és una mica d’hora per comentar aquestes coses, però, tampoc queda tant, i per acabar només vull dir que us trobaré a faltar!

Víctor

A veces tumbada en la cama, mirando al techo, pasando el tiempo con mi música, siento que quisiera hablar cara a cara con el que está decidiendo mi futuro:

Eh tú, si, tú, ese que se hace llamar Destino. Si lees esto que sepas que no podrás conmigo, soportaré esto y mucho más, el día a día, los problemas, la rutina y la gente que parece que quiere hacerte la vida imposible. Da igual todas las piedras que me pongas en el camino, me da igual lo grandes que sean, el color, la forma y el por qué estén ahí, superaré cualquier obstáculo. Ninguno de ellos logrará que deje de intentar ser feliz, que deje de luchar por todo eso que vale la pena en mi vida, la alegría, el amor, la amistad… Y mientras haya una posibilidad, media posibilidad entre mil millones de alcanzar todo aquello que busco, no dudes que iré a por ello y lo conseguiré, soy YO quien decide mi futuro.

Cristina

Sembla mentida però sempre mirem més enllà del que tenim. És una temptació, ho fem la majoria de persones per no dir, tots. Ens passem els dies o les setmanes recriminant i queixant-nos per canviar el dia a dia o simplement anar a un altre lloc i desconnectar del que ens rodeja. Sí que és veritat que fer-ho de tant en quan ens aniria bé, però sincerament, no apreciem el que tenim fins que ho perdem.

Estaria bé que en algun moment paréssim de pensar en el passat o deixar de fer-nos il·lusions de futur. Hauríem de viure el present. De mirar el que ens rodeja. Mirar la família, aquell grup de persones que t’estimen i t’aprecien com a ningú altre i que ho donarien tot per a tu, que t’ajuden en tot el que poden i si cal, deixen de fer altres coses simplement per aconseguir la teva felicitat. Mirar, també, els amics. Són ells els que estan dia si i dia també al teu costat, per aguantar els teus mals i bons dies. Per compartir amb tu tots els moments que siguin possibles i com no, acabant-te traient, sempre, un gran somriure.

Ens queixem també del poble i sí, a vegades tenim raó, massa petit i ofegant… Però, i quan ens falti? Quan siguem grans i sortim a viure a dins d’una gran ciutat trobarem a faltar aquell racó on tothom es coneixia amb tothom, on si et passava alguna cosa dolenta, tenies mig poble al teu costat. Igual que si tenies una bona noticia, a la que sorties de casa, tothom ja se n’havia assabentat i el primer que et trobaves de seguida et felicitava.

El problema no és que el poble sigui molt petit o que ens aclapari la gent, el problema és que sempre volem més del que tenim. Sempre busquem més enllà i sense dubte, no apreciem el que tenim i en molts dels casos és més del que qualsevol altre voldria.

Gisela

Des de fa cinc anys la meva àvia té un gosset molt petit que es diu Black, es diu així en honor a un altre gos que també es deia Black. És un shih tzu, una raça tibetana, per a mi és la més maca del món. Va venir a casa el dia de reis de 2008. Va ser un dia màgic, molt millor que els reis d’altres anys.

Com cada 6 de gener, em vaig aixecar d’hora molt nerviós, vaig anar corrent cap al menjador per obrir els regals, tots em van agradar molt, vaig esmorzar i em vaig posar a jugar amb ells, estava nerviós per pujar a casa la iaia. Va arribar el moment de pujar, vaig trucar al timbre i ella em va obrir, em va dir que al entrar no obrís la porta del menjador, em vaig espantar, pensava que havia passat alguna cosa. Però quan va obrir la porta va aparèixer una coseta de pelatge negre i blanc, era un gosset! La meva germana es va espantar i jo em vaig posar a jugar amb ell, no parava de remenar la cua de costat a costat, estava tan emocionat que es va posar a córrer amunt i avall.

L’àvia em va explicar que l’havia comprat dos dies abans i que l’havia deixat a casa d’una amiga seva, com tenia només tres mesos de vida es va pixar les dues nits que va passar amb aquella persona. Quan la iaia el va anar a recollir, la seva amiga es va posar a plorar, deia que era un gos molt bo i que s’ho havia passat molt bé amb ell.

En Black és un gos molt mandrós, es passa mig dia dormint o estirat ja sigui en el terra, en el sofà, o en el llit, a vegades agafa un os que té i el mossega i li borda. Si esteu pensant en adoptar o comprar un gos i teniu familiars petits, aquesta és la millor raça de gos que podeu escollir.
Ens veiem!

Hector

Queden menys de quatre mesos perquè marxem a Berlín. Tinc present que hi han alumnes de quart que preferieixen anar a Londres o Roma, jo no sóc una d’ells, encara que tampoc em desagraden. Crec que molts companys com jo, hem estat buscant fotografies de la ciutat on anem, i he de dir que és un lloc preciós. Amb aquest escrit no intento convèncer a ningú de que Berlín és molt millor que les dues altres destinacions que teníem per triar, però si faig canviar algú de opinió, tampoc em fa res.

Berlín té grans monuments que segurament casi tothom coneix, un exemple és el Mur de Berlín que va ser enderrocat el 9 de novembre de 1989 i que a mi m’agradaria moltíssim poder veure (encara que actualment el tros de mur més gran que queda només té 1.316 metres, que comparat amb els quilometres que hi havia, és molt poc). També em faria gran il·lusió poder visitar la Porta de Brandenburg ja que és el gran símbol de Berlín. Apart d’aquests dos grans monuments que us he nombrat, hi han moltíssims més que estic segura que podrem i ens agradarà visitar.

Espero que el curs passi força ràpid per així poder-me trobar davant de algun d’aquests grans patrimonis de la humanitat! I també apendre alguna frase més en alemany que no sigui: Ich liebe dich (t’estimo).

Berlin, dort gehen wir!

Marta

Fa uns dies a TV3, al programa 30 minuts, van fer un reportatge sobre ” Els guerrers de la Mina”. Era un reportatge que parlava de com nois i noies nascuts en un barri marginat on la droga, la violència i la falta de cultura es veu per tot arreu.

A través de l’esport aconsegueixin tenir objectius, saber treballar amb grup i ajudar-se uns als altres, gràcies a això no estan al carrer.

Em va fer pensar que la marginació, moltes vegades, se la creen ells sols. Vam veure com nois de la zona estudiaven, treballen i volen una vida millor, mentre que altres es queixaven, però no feien res per canviar-ho.

És un treball de tota la societat, però els primers que han de voler són ells. Si un ho pot fer, tots ho poden fer.

El primer pas l’han de fer ells, però, nosaltres tenim l’obligació de no jutjar, ni apartar-los de la societat, a tots els que vulguin participar, sense tenir en compte, ni el seu origen ni el seu passat. Hem de tenir clar que per acabar amb la marginació, hem de lluitar les dues parts juntes.

Sandra

Trobo a faltar els dies d’estiu, aquelles tardes caloroses, i sense res a fer, en què l’única cosa preocupant, és no deshidratar-te per calor o mirar si la velocitat del ventilador està al màxim per així poder suportar millor les altes temperatures.

També trobo a faltar les tardes estant a la platja amb les amigues, banyant-nos tota la tarda i en començar a fer-se fosc anar al ‘’xiringuito’’ i prendre la nostra beguda amb patates i explicar-nos els nostres problemes.

Últimament, els trobo molt a faltar. Farà cosa d’unes dues setmanes que tinc la sensació de tenir massa coses a fer, tant de l’escola com de casa. A vegades voldria gaudir d’aquelles tardes d’estiu tant perfectes per poder desconnectar. Però encara em queda pensar una cosa, saber que cada dia en falta un de menys perquè tornin aquelles tardes íntimes i relaxants, aquelles tardes d’estiu.

Sara

Hi penso molt sovint i ho he somiat moltíssim, marxar d’aquí, agafar amb els amics una Volswagen California hippie decorar-la al nostre gust, emportar-nos les coses que més estimem, la guitarra que no hi falti i fugir d’aquí.

Fugir d’aquest poble, d’aquesta rutina que ens mata dia a dia, anar on sigui i començar pràcticament de nou, viatjar per allà on vulguem, aparcar de nit a la platja fer una foguera, cantar i riure com bojos. Ser nosaltres mateixos i conviure junts en una aventura inoblidable.

La veritat és que ho necessito, deixar tot enrere i ser feliç al costat d’aquells que més estimo.

I ho faré, per satisfer les meves necessitats. Sempre tenint en compte de que mai és tard per a res, ni per enamorar-se, ni per tornar a començar ni per somiar.

Paula

Hoy es domingo el día mas aburrido de toda la semana son las 21:00 y estoy aquí sentada frente al ordenador escribiendo esta redacción.

Esta mañana mi madre me ha hecho recoger la habitación y me ha obligado a hacer algunas tareas de la casa, cosa que no soporto, después he tenido que hacer los deberes para el lunes porqué no he tenido tiempo los otros días.

Como que mañana hay instituto y tengo que despertarme temprano, mis padres no me han dejado salir hasta tarde con mis amigas, nada más ir a dar una vuelta y como muy tarde a las 8:00 tenía que estar en casa.

Cuando he llegado he cenado y me he puesto a mirar la televisión pero no daban nada interesante y me he dispuesto a empezar la redacción que ya estoy terminando.

En fin no soporto los domingos ya que no hay nada interesante para hacer.

Andrea

La Llei Sinde (Llei d’Economia Sostenible), és una llei que, bàsicament, prohibeix les descàrregues il·legals per Internet de música, pel·lícules, sèries… A causa d’aquesta llei, s’han tancat moltes pàgines web que la majoria de nosaltres utilitzàvem sovint. El debat està en si aquesta llei és, o no, adequada per a tots nosaltres.

D’una banda, molta gent es queixa perquè fins ara, havien pogut seguir sèries o escoltar música sense restriccions, i això és una cosa de la qual no se’ns ha de privar. A més també es pot considerar que això és una llei abusiva, ja que no ens deixa veure lliurement el que volem.

L’oposat a aquestes idees, són els que pensen que aquesta llei està molt bé perquè així els artistes que facin la seva feina, cobraran perquè els altres la vegin. Però al cap i a la fi, si no hi fossin aquestes pàgines, tota la gent que coneix la seva obra la coneixeria igual? En la meva opinió, amb aquestes pàgines, tot el que fa la gent s’estén i això fa que tothom ho reconegui més. Per mi és un error que es faci aquesta llei.

Jofre Mañosa

Un dia dolent dels que tothom té, no tens ganes de res, sents impotència i ràbia a la vegada perquè no vols sentir-te així però no ho pots evitar. I cada minut t’endinses més en aquest sentiment i comences a pensar més en el que et preocupa o et fa estar així de malament. I cada cop la muntanya es fa més grossa sense voler, i es va convertint en tristesa.

Es en aquet moment quan la necessito. Sembla mentida però només ella em sabia calmar, només ella em feia sentir bé. I és això el que més trobaré a faltar, perquè per molt independent que fos sempre la tenia allà, calmada amb aquella harmonia que ens encomanava a tots. Aquella delicadesa amb la que actuava i aquell silenci amb el que es movia.

Per aquest motiu li he volgut dedicar aquest escrit, perquè ha sigut una ajuda immensa en els mals moments, i ella sempre m’ha ajudat a aixecar-me, sense ser conscient. Sempre la recordaré i amb mi sempre la portaré.

Tots necessitem alguna cosa/persona que ens serveixi per recolzar-nos, per calmar-nos i per reflexionar.

Alba

Trobo a faltar aquells dies calorosos d’estiu on tot just acabant de dinar em posava a prendre el sol. També s’ha d’admetre que una de les coses que més enyoro és la piscina, sobretot els banys nocturns on m’oblidava de tots els problemes i en relaxava.

Ara en canvi aquest fred no es pot aguantar i una de les que més em molesta és que es faci fosc tan aviat, que a les 7 de la tarda en algunes zones del poble ja no s’hi pugui estar, tan com per falta d’il·luminació com per fred.

També s’ha d’esmentar que gràcies a aquests dies de neu ens vam saltar unes quantes hores de classe. Per mala sort això només passa molt de tant en tant. Va ser una llàstima que no apretés més la neu, perquè jo i uns amics volíem anar a la muntanya a fer l’estúpid i passar-hi una bona estona.

En la meva opinió recomano que el millor remei pel fred és una bona banyera amb aigua calenta o una dutxa gairebé bullint. El despertar-me aquests dies tan freds em dutxo amb l’aigua tan calenta, tan que fins i tot surto amb la pell més vermella que un tomàquet.

També s’ha d’afegir que una de les pitjors coses d’aquest fred hivern són els encostipats on estàs una setmana o més en el meu cas amb un mal de cap inaguantable i mocs per donar i vendre.

Així que he arribat a la conclusió que l’única solució que hi ha per vèncer el fred és el temps així que…HEM D’ ESPERAR!

Jordi Xivillé

Actualment hi ha sis instituts que fan jornada intensiva en una prova pilot.

La LEC (llei d’educació de Catalunya), però, diu que a l’ESO no pot haver-hi més de dues tardes setmanals lliures per a cada alumne; tot i així els professors davant la situació actual de crisi que els obligarà a treballar més hores i cobrar menys, volen millorar amb la jornada continuada.

El sindicat ASPEPC ha fet un estudi econòmic per veure l’estalvi que representaria aquesta mesura. En tres anys es podria estalviar 40 milions d’euros: es reduirien les factures de la llum i manteniment i no caldria servei de menjador ni transport escolar.

Els pares, en canvi, han respost amb un manifest a favor de la jornada partida. Els alumnes creiem que a les classes de la tarda estem més dispersos i cansats i no aprofitem tant el temps. A més si aconseguim tenir les tardes lliures podrem organitzar-nos millor el temps, fent altres activitats extraescolars.

Pau

Aquest diumenge hem anat a un menjador social del Raval de Barcelona a fer de voluntaris amb els escoltes.

En arribar a la porta d’entrada havíem de passar per una rampa una mica estreta on la gent s’esperava per entrar a menjar. Com podeu comprendre la majoria eren rodamóns i gent del carrer i quan vam passar per entremig se’m va fer una mica violent.

Un cop a dins una voluntària ens va explicar quines tasques hauríem de fer i ens va assignar unes taules on havíem de servir. Després la gent va començar a entrar i a seure al seu lloc. Nosaltres els havíem de portar el plat d’arròs, el pa, l’aigua i tot el que necessitessin. Quan marxaven havíem de desparar taula i netejar els plats amb els altres voluntaris. A mi em va tocar esbandir els gots al costat d’una dona que els fregava, vaig estar parlant amb ella i em va explicar que algunes vegades hi havia baralles perquè la majoria dels comensals són alcohòlics o drogoaddictes.

Ha sigut una experiència molt impressionant que m’ha ajudat a comprendre com està de malament el món i la crisi tan forta que patim perquè més 300 persones a les quals vàrem servir haguessin de venir cada dia per poder menjar.

Una de les impressions més xocant que vaig patir va ser veure una vella molt ben vestida que aparentment semblava que tingues diners, però que en la realitat no es podia permetre comprar menjar perquè tenia una pensió massa baixa.

Trobo que això de fer de voluntària m’ha ajudat a créixer com a persona, i espero tornar algun dia, perquè ajudar als altres em fa sentir bé.

Cinta

Gairebé tothom té un heroi. Hi ha gent que té com a heroi o heroïna algun personatge famós, com per exemple algun actor o actriu. Per altre gent, els veritables herois són gent més propera, gent que dia a dia et demostra que t’estima i que faria qualsevol cosa per tu. Bé, aquest és el meu cas.

Si no fos per ella jo no hi seria aquí. Sempre ho ha donat tot per mi i per tota la família, sense rebre res a canvi. Per mi ella és una inspiració de fortalesa, de valentia, d’amor, d’innocència, de confiança i de totes les coses bones que us pugueu imaginar. A vegades sento que és l’única persona que m’escolta i m’entén, puc explicar-li tot allò que vulgui que ella mai em jutjarà. Em coneix més que jo mateixa i sempre està disposada a donar-me bons consells.

Ella no ha tingut una vida gens fàcil. Va néixer en una família més aviat pobra i el seu pare va morir a la guerra quan encara era ben petita. Tot i que no va tenir una infància molt agradable, li encanta explicar històries d’aquella època. Se li il·lumina la mirada quan parla de la seva mare, l’admirava moltíssim. Però és clar, qui no ho faria tenint en compte que va tirar endavant a una família ella sola? Ella seria com la meva segona heroïna, però per desgracia no la vaig arribar a conèixer.

Podria continuar escrivint paràgrafs sobre ella, però crec que mai acabaria. Només em queda dir una cosa: Iaia, moltíssimes gràcies per tot, les teves històries de superació em donen força davant qualsevol problema. Tu ets de les poques persones que em comprens. Em demostres dia rere dia que no cal llegir milions de llibres, ni escriure perfectament, ni tenir una carrera de física aeroespacial per poder ser a més una gran persona. T’estimo.

Núria

Em vaig llevar a les 9.30 del matí (encara que sembli molt d’hora, en realitat no ho era ja que els dies entre setmana normalment em llevo a les 7 del matí). Al cap d’una estona vaig baixar amb una amiga a Vilassar de Mar perquè havíem quedat allà amb tres amigues més.

Vam anar juntes a la platja i ens hi vam passar tot el matí. Tan nosaltres com elles teníem festa a l’institut així que vam gaudir d’un matí de sol (sense cap núvol al cel) oblidant-nos de tot, desconnectant dels deures i exàmens…

Les hores van passar volant. No volia marxar perquè s’hi estava realment bé. Vam estar parlant, rient, explicant anècdotes, ens vam estirar sobre unes barques a prendre el sol i fins i tot vam posar els peus a l’aigua, que per cert, estava molt freda.

Els dies com aquest em recorden a l’estiu, la tranquil·litat, el no haver d’agobiar-se per res. Per això vull que arribi ja l’estiu, per poder gaudir de la platja i la piscina i poder estar cada dia amb els amics.

Pau

El passat dimecres 22, un grup d’alumnes de l’Institut Lluís Vives de València es trobaven al carrer per protestar sobre les retallades que el govern està realitzant en el sector públic i, més concretament, per la falta de calefacció a l’institut on estudien. Aquesta protesta s’havia acordat a la Federació d’Estudiants.

Cap a les tres de la tarda d’aquest dia, la policia es va acostar al carrer on estaven els protestants adolescents i els van començar a atacar amb l’excusa que estaven tallant la circulació del trànsit (que no era veritat). Molta gent va quedar ferida (estudiants, professors o pares per exemple) i, sobretot, molt espantada per aquella càrrega policial, més propia d’un país amb una dictadura o tercermundista que un país democràtic com Espanya.

L’excusa que va usar la policia per detenir un menor d’edat va ser de que va mossegar a un agent, però no era veritat, perquè uns pares i professors que estaven allà no van veure cap agressió del noi a l’agent, més aviat, tot el contrari. Es veu que les mentides anaven en el guió de la pel·lícula dels agents. L’agent “ferit” del que us acabo de parlar va tornar el dia següent amb els seus companys de professió a seguir estomacant i aterroritzant els alumnes.

Crec que l’actuació de la policia va ser ridícula i sense sentit, ja que era una protesta tranquil•la i pacífica; els agents valencians han quedat molt malament a tot Espanya i bona part del món.

Guillem

La setmana passada a l’institut Lluís Vives de València hi va haver una gran manifestació en contra de les retallades fetes a l’ensenyament públic, la majoria de la gent eren estudiants de secundària. La manifestació es va estendre rapidament fins que tota la ciutat estava en un caos; la policía va actuar de la mateixa manera que quan van haver-hi les manifestacions dels indignats a la Plaça Catalunya: van començar a atacar a tots els ciutadants que hi havia allà, encara que no participessin en la protesta.

Per això els nostres pares paguen impostos?, perquè quan hi hagi una llei injusta i la gent vagi a defensar els seus drets puguin fer-los fora?

El divendres passat al nostre institut a l’hora del pati es va fer una pancarta donant suport a l’institut Lluís Vives, i la mateixa vaga que van fer ells aquí Catalunya es farà el dimecres, per defensar els nostres drets com estudiants defensant l’ensenyament públic i si hi ha alguna de professors també que puguin defensar els seus salaris.

Jo crec que tots els funcionaris de Catalunya, València i altes comunitats autònomes haurien de fer una vaga perquè estan perdent tots els drets que van guanyar els obrers en la revolució indústrial, els alumnes que vulguin defensar l’ensenyament públic també; però no ho han de fer 3 o 4 ciutats s’ha de fer massivament i que sigui una vaga indefinida, això no pot continuar s’ha de fer ja.

Organitzem-nos i lluitem pels nostres DRETS!

Pol

Divendres de la setmana passada, va passar una desgracia. Va morir la germana del meu avi que és deia Leonor. Va morir després del post operatori, de l’operació del cor.

Amb l’edat de 72 anys va entrar a quiròfan el dimecres 15 de Febrer. Li havien de canviar la vàlvula tricúspide del cor perquè ella, des de ben petita, té una malaltia hereditària. Els meus avis i el tiet també tenen aquest problema. Per sort la meva mare i jo no el tenim. Ella sabia que era una operació complicada, perquè tenia un 85% de possibilitats de viure. Després de l’operació, tots ens vam alegrar quan la vam veure arribar a l’habitació de la UCI.

A l’endemà, ja no tot van ser alegries… Van trucar a la meva mare i li van dir que acabava de morir. La meva mare em va explicar que li havia donat un atac de tos, li van saltar els punts recents del cor i va morir. Al principi no ens ho creiem perquè tot havia sortit tan bé que pensàvem que ja estaria salvada.

Després de tot, a tothom li arriba la seva hora. Espero i desitjo no trobar-me, ni viure aquesta situació en molt de temps.

Carles

Hace unos cinco años que no le veo. No me hace reír, no observo su sonrisa perfecta que en cualquier momento te hacía sonreír, tampoco me hace uno de sus regalos tan originales, ni me dibuja esos pollitos tan divertidos en las libretas, que cada vez que los hacía una sonrisa pícara surgía en mi cara.

Mi abuelo, esa persona que tanto quería, sigo queriendo y recuerdo en mi mente. Era un hombre bastante grande, de piel blanca como la harina y un número incontable de pecas en la nariz. Era muy alegre, no aparentaba la edad que tenía y siempre había sido un hombre muy libre. Nunca le había gustado que le dieran las cosas hechas, siempre lo quería hacer él.

Su muerte fue muy inesperada. Mi abuelo estaba en el hospital, ya que el viernes le había dado una embolia. El domingo por la mañana los médicos nos dijeron que se estaba recuperando perfectamente y que esa misma tarde podían trasladarle al hospital de su pueblo. Mi madre estaba allí con él y mi padre, mi hermana y yo, le fuimos a visitar. Unos minutos después de entrar en esa sala blanca y fría, él empezó a tambalearse en la cama, le estaba dando otra embolia. Recuerdo el momento como si fuera ayer. Su cuerpo se desplomó en la cama. Todo había cambiado. Mi abuelo ya no estaba. Lágrimas y lágrimas cayeron de mis ojos.

Siempre le recordaré sentado en su butaca, fumando esa pipa de madera de roble.

Sandra

Els amos em demanen solidaritat i sacrifici: que sigui responsable i conscient de les dificultats que està travessant el país. Com en la cançoneta sarcàstica de l’inoblidable Retaule del flautista, m’aconsellen conformitat, resignació, paciència i humilitat. De nou (com sempre) els portamveus dels poderosos esgrimeixen el deure moral per emmascarar l’explotació.

Sóc un explotat de luxe, prou que ho sé. Però això no em farà confondre de bàndol, no patiu. No crec que protestar quan em trepitgen l’ull de poll sigui cosa d’irresponsables, perquè no estic bramant pel dolor del meu privilegiat ull de poll trepitjat, sinó pel dolor de l’eterna explotació de l’home per l’home… arreu del món.

Però cal anar amb compte amb les paraules, perquè ara, d’aquest peculiar increment del nivell d’explotació se’n diu “austeritat” (no en digueu mai “retallades”, que ha esdevingut un mot lleig!). Com en saben de jugar amb les paraules! Com que el parlar i el pensar van de la maneta han decidit transformar el desastre en virtut i, així, les retallades esdevenen austeritat. On puc denunciar que m’han robat el concepte, que l’han segrestat i assassinat, i que ara no significa el que significava? A mi m’agradava això de l’austeritat, em semblava un valor pel qual valia la pena lluitar, emnig de l’opulència i el descontrol del consum. I ara resulta que els mateixos que han provocat aquest desgavell consumista, de l’explotació en diuen austeritat. Quina paraula hauré d’emprar, ara que aquesta està quedant tan bruta i envilida?

I és que, quan convingui, l’austeritat deixarà de ser valuosa, perquè el sistema no té escrúpols, ni moral, i en nom del benefici arrossega tot el que se li posa al davant, massa sovint amb la complicitat de la nostra ceguesa. Si no fos per això, com els poderosos podrien seguir essent-ho?

Josep Maria

Muchas veces me he preguntado que es eso de la amistad. La verdad, es que desde mi parecer está muy sobrevalorada, la pintan más bonita de lo que es. Pero yo creo que para saber qué es la amistad has de encontrar a una persona que te lo demuestre, a una persona que esté ahí cuando la necesitas. Que cuando caigas y no sepas levantarte, sea ella quien te ayude a levantar, que cuando no te queden sonrisas ni felicidad, esa persona te ceda un poco de la suya…

Dicen que lo más bonito de este mundo es el amor, no les quito la razón, pero yo creo que cuando todo falla lo único que esta ahí para siempre son los amigos. Puede que mucha gente no sepa el significado de la palabra amistad y que te apuñalen cuando no miras, pero estoy segura que antes de que te hagan daño vendrá la persona que sí sepa su significado y hará lo posible para lograr tu felicidad.

Esta reflexión la planteo por el simple hecho de dedicar el escrito a una persona. Una amiga que reúne todo lo comentado anteriormente, con la que he compartido muchos momentos de mi vida, tanto buenos como malos. Momentos que mejor olvidar y otros que recordar. Siempre intenta mi felicidad, ¿Qué, si no, ha de hacer un amigo? Sobre esta pregunta, puede que en esta vida se tengan muchos amigos, pero al final resulta que no son tan amigos como se creía. Por eso dicen que los amigos se cuentan con una mano. A veces, es mejor tener pocos amigos que de verdad quieran tu felicidad y se preocupen por ti, a no tener muchos que pasen de todo.

Hoy en dia es muy difícil encontrase con una persona psicológicamente igual a ti. Una persona que se ponga en tu piel y diga: “me pasa exactamente lo mismo que a ti” o “reaccionaria igual”. Una persona que te anime y te recuerde diariamente lo que vales, y que gracias a ella tu eres quien eres.

Por esto y mucho más te dedico este escrito, Carla. Creo que han sido muchos los momentos buenos que hemos pasado juntas. Nunca me has fallado, y la verdad lo valoro mucho. Espero seguir muchos años aguantando tus rollos amorosos y que tú aguantes los míos.

Laura Alarcón Gazulla

Ya hace cosa de cuatro años que tengo a mi perro, se llama Lobo, y es un Husky Siberiano.

Le conocí en una feria de adopción en Barcelona, yo quería un Husky desde que era pequeño, pero a mi padre no le gustaban los perros, pero mi objetivo era volver a casa con un perro, al llegar ahí ví muchos perros pero no el que me gustaba, yo y mi madre fuimos a buscar en las listas husky jóvenes, pero fue mirar para el pasillo y ver a una mujer, con el husky perfecto, y para dejarlo más claro, ella me preguntó, que si le quería dar la vuelta, y yo encantado, le dí la vuelta, y como no me lo quedé.

Ahora mi perro tiene cinco años, y antes, era raquítico, y ahora está como una bola, se tira el día durmiendo, pero él es muy especial, lo noto, mirando cada ojo, de ese color marrón, él es un obsesivo de la comida, todo lo que se puede comer, él lo quiere, pero es mi perro y todo el mundo le quiere, es un perro fantástico, no sabe hacer trucos, el único truco que sabe hacer es conquistar corazones.

Gerard

Durant el passat Nadal, vaig estar passant uns dies de vacances a França amb la meva familia on vaig quedar meravellat per les dimensions d’aquelles gegantines muntanyes nevades. Sobre el cim nevat d’aquestes, es podia apreciar una fusió de la muntanya amb els espectaculars núvols que les envoltaven, donant així la sensació d’unió entre el color mig gris, mig blanquinós del cel.

En el trajecte cap a un petit poble, es podia observar els arbres plens de flocs de neu i d’una naturalesa blanca, amb d’aigua cristal·litzada als marges de la muntanya.

A mesura que ens dirigíem a l’hotel, en mirar per la finestra del cotxe, es podia apreciar un gran nombre de cases plenes d’ornaments de Nadal amb les teulades de pissarra negra banyats en neu blanquinosa. Al costat d’aquelles cases vaig veure un grandiós riu congelat i al costat d’ell hi havia un nombrós ramat d’ovelles.

Un cop vam arribar destí, vaig sortir del cotxe amb el propòsit d’entrar en aquell hotel però abans de poder arribar a la porta em vaig fixar que tot el terra estava ple de neu verge.

Pol

Hoy en día existen millones de películas de todos los géneros; de comedia, de terror, de ciencia ficción… Entre muchos otros.

Sin embargo, el cine de terror se caracteriza por provocar en el espectador sensaciones de pavor, miedo y preocupación. Generalmente estas películas están basadas en personajes malignos, criminales o en hechos sobrenaturales, ya que provienen de la literatura o de leyendas tradicionales.

De aquí surgen los personajes básicos de las películas de este género; los vampiros, el hombre lobo, zombis, fantasmas y muchos más.

También son característicos los espacios abandonados y oscuros. Y sobretodo una música principal con un poco de suspenso y escalofrío.

Daniela.

Reciclar es un proceso muy simple que nos puede ayudar a resolver muchos de los problemas que creamos por nuestra forma de vivir.

Estos inconvenientes ocurren porque constantemente estamos generando muchos productos para satisfacer nuestras necesidades.

Al aumentar la población, crece la cantidad de residuos, y gran parte de estos desechos se convierten en basura a causa de nuestros malos hábitos y que no hacemos nada para evitar que se mezclen y acumulen.

Hay mucha gente que no es consciente de la magnitud de este problema, por eso deberíamos ayudarlos a entender las consecuencias que conlleva no reciclar.

Si cumpliésemos esta acción podríamos evitar el agotamiento de recursos no renovables, disminuir la contaminación, entre muchos otros problemas.

Solo tenemos que seguir unas cuantas recomendaciones:

– utilizar la mayor cantidad posible de materiales reciclables.
– Separar los residuos, cada uno en su contenedor correspondiente.
– Consumir comida fresca, para evitar las latas.

Solo son tres palabras; reciclar, reducir y reutilizar, con las que podríamos mejorar nuestro planeta y darle un mejor aspecto.

Daniela.

Si al relacionarte con una persona te sientes física y emocionalmente débil puede que estés junto a un vampiro emocional. Los vampiros emocionales van disfrazados como la gente normal, pero su principal intención es aprovecharse de los demás.

La primera impresión que se tiene de ellos es que son buenas personas, encantadoras, amables y brillantes. Realmente no son felices ya que su felicidad depende en muchos casos de la infelicidad de las personas que les rodean. Puedes encontrar vampiros emocionales en muchas partes: en la escuela, el trabajo e incluso en casa…

Muchas veces las personas que actúan como vampiros no son conscientes de ello. Suelen ser celosos i envidiosos.
La víctima, para un vampiro es un alimento emocional ya que absorbe la energía de su presa haciendo que ésta se sienta apagada, triste y deprimida. El vampiro necesita tener su presa totalmente controlada y ganarse su confianza.

Así es como la víctima está totalmente manipulada. Cuando el vampiro ya no puede obtener mayor beneficio de la persona en cuestión, la abandona i va en busca de otra.

Si algún día sientes que estás en las garras de un vampiro emocional, piensa en positivo e intenta romper cualquier tipo de relación y no olvides que tu podrías llegar a ser uno de ellos.

Ainoa

Sempre que mor una persona que no coneixem gaire, sentim tristesa ja que és una desgràcia que no li desitgem a ningú. Sovint sentim, ja sigui perquè ens ho han dit al carrer o perquè ens ho han explicat, que algú conegut ha mort. Però no pensem que potser algun dia molt proper ens tocarà a nosaltres patir la pèrdua d’una persona a la qual hem estimat molt. A mi m’ha passat.

No sé si us recordeu d’un escrit que vaig penjar ja fa temps, el de la meva àvia. Doncs ella ja no hi és. Ha estat una pèrdua molt important a la meva vida ja que era com una segona mare per mi. Sempre em deia, quan parlàvem d’aquests temes, que no plorés quan ella faltés, però no ho he pogut evitar. Crec que encara no m’ho acabo de creure. Potser és perquè han passat pocs dies i encara no ho he assimilat.

A partir d’ara arribarà el diumenge i ja no ens haurem d’aixecar aviat per agafar el cotxe i portar-la a algun lloc perquè es distregui. Ja no em trucarà cada setmana per preguntar-me què vull per dinar aquell dia. No veuré la seva cara d’alegria de quan em portava un regalet perquè havia tret bones notes. Trobaré a faltar molt les seves historietes de quan ella era jove, de quan feien festes al poble i ballaven… I ara ja no em discutiré més amb ella per la roba que porto posada o la música que escolto. Tot això ja no ho viuré més.

Per a mi ha estat molt dur però algun dia ho assumiré i, com sempre deia ella,  tiraré endavant.
Mai t’oblidaré.

Jennifer

Ésa es la fecha en que el Buque de vapor del Correo Real, más conocido como el Titanic chocó contra un iceberg, y a las 2:20 de la mañana del día siguiente se hundió. Este año se cumplen 100 años desde que ocurrió esa desgracia en la que murieron muchísimas personas. Por eso, el 6 de abril de 2012 se reestrena en los cines la película en 3D que se había emitido anteriormente en el año 1997.

Una historia cuyo tema principal es el amor entre los protagonistas Rose, una joven de clase alta y Jack, un joven de clase baja que tiene la suerte de haber ganado en una partida de cartas los pasajes para embarcar en el buque. La película, también mezcla elementos como la desesperación, la tragedia, la venganza y las diferencias entre las clases sociales. Para muchos, el Titanic era el buque de los sueños, un barco insumergible. Pero toda esa alegría y felicidad llega a su fin cuando el 15 de abril se hunde en el océano Atlántico, a las pocas horas de haber zarpado del punto de origen. Esa noche, cuando los tripulantes estaban todavía despiertos, empezó la tragedia. El barco chocó contra una masa de hielo que se encontraba ante él. Murieron 1.517 personas, la mayoría hombres y miembros de la tripulación.

Para mi, esta película es una de las mejores que he visto. Es increíble cómo en tan solo 180 minutos, el director James Cameron, es capaz de exponer todo el suceso que marcó un hecho tan importante en la historia, en el que el mundo entero quedó conmocionado.

Paula

Cada instante de nuestras vidas pasamos por momentos de decisiones, unas más fáciles que otras.

A la hora de decidir hay que tener en cuenta las posibles consecuencias que no se sabe si serán buenas o malas y lo peor es que no se sabrá hasta que ya hayas decidido, entonces no habrá vuelta atrás

Ver cómo se marcha alguien que siempre querrías junto a ti, te coloca a analizar del por qué a mí y no a otra persona, y ahí te das cuenta lo difícil que puede ser.

Te sientes triste pero a la vez piensas en las mejorías que quizás esperas que pasen. Aunque cambie la relación con esa persona, la tendré en mi corazón y será esa luz de amor la que permanecerá encendida y, pase lo que pase, siempre me alumbrará.

Natalia

Avui és Sant Valentí, el dia dels enamorats però no sé què dir sobre aquest dia, així que us explicaré l’operació que em van fer el dilluns passat a la boca.

Primer de tot, amb una agulla em van punxar en el paladar per no notar mal quan em fessin l’ operació. No em van punxar només un cop sinó deu, ni més ni menys. Punxada rere punxada, cada una més dolorosa que l’anterior fins que ja no sentia la boca; un infern.

Cinc minuts després, quan ja la tenia complertament adormida van agafar un bisturí i van anar fent cuidadosament dos forats en el paladar, de manera que s’hi veiessin els ullals.

Mentrestant, despert i conscient que dos homes i una dona estaven “treballant per mi” només podia pensar que aquella operació s’acabés ja i poder-me’n anar a casa.

Quan els tres portaven quasi trenta minuts, vaig començar a olorar a pollastre a l’ast. Jo estranyat vaig pensar: I aquesta olor de què deu ser?

Bé, resulta que el meu amic doctor estava fent servir un bisturí elèctric, el qual es calenta molt, perquè d’aquesta manera al tallar segella automàticament qualsevol vena o capil•lar que hi hagi i no surt sang.

Finalment, vaig sortir de la sala amb dos forats ben grans a la boca i un dolor inimaginable.

Avui, una setmana després encara em fa mal, de vegades un mal insuportable i per ser menys, el dia següent a la operació em van enganxar a la dent (que es veu pel forat) uns ferros i no puc ni parlar. Així mateix si algun dia noteu que pronuncio malament sabreu que és per això i no per que m’hagi tornat boig.

Avui passaré un Sant Valentí una mica dolorós, però ja se’m passarà.

Marc

Porto jugant a bàsquet des dels nou anys en un poble no molt conegut com és Vilassar de Dalt. Aquest esport aproximadament pot ser format entre vuit i tretze jugadors/es, pero a la hora de jugar només el juguen cinc. Amb el temps han vingut i s’han anat membres del grup, pero només algunes s’han mantingut i aquestes són les que formen l’EQUIP. Hem crescut com a tal totes i hem tingut moments més bons o més dolents, moments d’alegries i moments de plors, però totes ens hem ajudat per seguir endavant tant a la pista com a fora.

Nosaltres no ens considerem part d’un club, ens considerem part d’un equip i ens fem dir UBUNTU que és una regla ètica sud-africana enfocada en la lleialtat de les persones i les relacions entre aquestes. La paraula prové de les llengües zulu i xhosa. Ubuntu és vist com un concepte africà tradicional.

Poques persones tenen la sort de formar part d’un equip on et sents bé, on poden ser ells mateixos i que els altres membres mai deixin que t’enfonsis. Per aquesta mateixa raó he decidit escriure sobre elles, pero no com un escrit per la TERTÚLIA DEL QUART PIS, sinó com una oportunitat per agraïr-les tot el que han fet per mi. Totes les vegades que m’han fet somriure, que no han sigut poques que diguem, totes les vegades que en caure m’han ofert la mà per aixecar-me i sobretot tots els dies per fer-me sentir part d’un projecte en el que totes som imprescindibles i úniques.

Irene

Hi ha persones que no saben què és l’efecte Coriolis, doncs bé, per aquelles persones que no ho saben, és l’efecte que s’observa en un sistema de referència en rotació quan un cos es troba en moviment respecte d’aquest sistema de referència. Aquest efecte consisteix en l’existència d’una acceleració relativa del cos en aquest sistema en rotació. Aquesta acceleració és sempre perpendicular a l’eix de rotació del sistema i a la velocitat del cos. Podem comprovar-ho fixant-nos en la direcció en que gira l’aigua quan traiem el tap de la pica. El més curiós és que en el Pol Nord sempre gira cap a la dreta i contràriament al Pol Sud gira cap a l’esquerra. Però què passa a l’equador? Doncs bé senzillament no gira en cap direcció.

L’efecte Coriolis no és important, és més, hi ha persones que s’han mort sense saber-ne res i no els ha passat res durant les seves vides, però a mi m’ha semblat interessant i per això tenia la necessitat de documentar-me i escriure-ho.
Enric

“Desperta Júlia, que són les tres!”

Aquest va ser l’inici d’una setmana molt especial.
Vam aixecar-nos un dimarts a les tres de la matinada, i després de menjar alguna cosa i assegurar-nos de tenir-ho tot, varem agafar el cotxe direcció l’aeroport.

Recordo que, asseguda a l’avió no vaig poder dormir. M’envaïa una sensació molt potent de felicitat i nervis, ja que tenia moltes ganes d’arribar a Helsinki, una ciutat totalment desconeguda per a mi a la que no hauria imaginat d’anar mai.

Era un aeroport molt petit. Recordo perfectament que només hi havia una sortida i que, allà, entre tanta gent estava el meu germà, esperant-nos a ma mare i a mi, després de tres mesos sense veure’ns.

Una abraçada i dos petons. Després d’això sortirem a fora, on per fi vaig veure neu i, on esperant l’autobús, en Dario ens va començar a explicar coses típiques de la ciutat, com li estava anant tot i alguna paraula en finès.

Al cap d’una estona d’autobús, una mica de tren i cinc minuts caminant, varem arribar a l’apartament; un pis força espaiós que compartia amb un noi de Nigèria (Phil), a qui ens vam presentar després d’instal·lar-nos i de preparar els llits.

Després d’això varem sortir a passejar. Tot estava nevat, però ens va fer molt bon temps: el mínim van ser quatre graus sota zero, la qual cosa va ser una sort, ja que la setmana anterior havien estat a vint sota zero.

Vam decidir-nos a comprar bitllets per anar a Tallin en ferri abans de marxar, i així ho vam fer. El viatge no va ser excessivament llarg, però com l’aigua estava glaçada, el vaixell havia d’anar poc a poc trencant els blocs que recobrien el mar.
La ciutat era preciosa: les edificacions, les enormes cases, els parcs, els carrers… Tot tenia el seu encant, sobretot gràcies a una capa de neu blanca i fina que omplia els carrers de manera discreta.

Així que vam passar allà tot un dia, i al tornar, al arribar a Helsinki vaig comprendre una cosa que m’havia sobtat molt: per què alguna gent que venia amb nosaltres no va baixar a visitar la ciutat. La qüestió és que pujaven al ferri per comprar alcohol, que com a Finlàndia és molt car, al vaixell els hi sortia molt bé de preu (gràcies a que no havien de pagar impostos). Tot i això he de dir que quan beuen, tenen un comportament totalment diferent al de la gent que he pogut observar aquí; allà són més tranquils i no causen cap tipus d’enrenou.

En general, aquella setmana a Helsinki vam anar coneixent la vida que porten, i he de dir que em va semblar fascinant. Tot i el fred, la gent continua fent la seva vida, com nosaltres aquí, acostumats de sobres a aquell clima glaçat. Surten a passejar, els nens van a l’escola i es llencen amb trineus pels parcs, els més grans van a treballar, a comprar… I un gran avantatge és que, la majoria de les parades de tren i de metro estan als soterranis dels centres comercials, amb la qual cosa no has de sortir necessàriament al carrer.

Per tot això puc dir que, una de les coses que em va sorprendre més va ser la increïble capacitat d’adaptació que tenim els humans per poder seguir la nostra vida quotidiana, siguin quines siguin les condicions o, en aquest cas, el clima.

Júlia

Ser conscient de cada cosa que fas, apuntar-se cada cosa a la agenda… Tu mateix estàs en joc… Per cada cosa que no fas per tu, significa que no la faràs per ningú…. I si has de sacrificar, sacrifica coses per tu mateix, perquè significarà que una altra persona també es sacrificarà, i que el sacrifici no és res dolent. Tot i poder passar-ho malament, tot el ying té el seu yang, tota cara té la seva creu, i cada sacrifici serà recompensat amb el que hagi de ser, tot i ser una petita recompensa, la satisfacció personal, el saber que un mateix ha fet, i per tant pot tornar a fer, no té cap preu. Potser no és una llarga sensació, però és un petit moment en el que hi ha una gran sensació de benestar. Tot i acabar esgotat i havent hagut de pencar i pencar, aquest petit moment que podria haver estat de malestar en un mateix i que hagués seguit amb un continuat de, no sacrifici, “ganduleria”, s’ha convertit en un petit moment de benestar i de “jo puc”, la qual es converteix en una nova experiència satisfactòria i de la qual et podràs sentir orgullós. I per un mateix l’orgull davant d’una cosa ben feta, és un bon orgull. I no tinguis por de perdre a la gent que et rodeja, per sacrificar-te, perquè moments, en tindràs, i no aniràs amb les mans buides, sense cap experiència, sinó que podràs explicar a la gent, com una persona ha demostrat a través del sacrifici, ser una millor persona. I les persones a les que estimes i que t’estimen, es sentiran orgulloses de ser amics i estaran contents al teu costar, per que hauràs demostrat que et sacrificaries per ells/es.

El sacrifici ha de ser constant, la bona energia circularà per el teu voltant, si et sents orgullós i satisfet amb tu mateix.

Eduard