LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El otro día me puse a pensar en que haría el año que viene. Que si hacer el bachillerato en el mismo instituto o irme a otro instituto a hacer un modulo.

Mis padres quieren que yo haga bachillerato,pero yo no estoy muy segura de hacerlo. Mi idea principal es hacer un modulo de telecomunicaciones,pero aún no lo tengo muy claro,ya que quiero ver otras opciones antes de tomar una decisión.

Pero creo que la salida del miércoles al “Saló de l’ensenyament” todas mis dudas ya están  más claras. Esta salida ha estado muy bien para esos alumnos que aún no tienen muy claro qué van hacer el año que viene como yo. Ya que pudimos informarnos más sobre que hacer el año que viene y en que lugar hacerlo, ya con más seguridad.

Pienso que esta salida fue una gran fuente de información, pero me di cuenta de que había mucha más información sobre las universidades que no de los módulos de formación y eso es algo que no me gustó, ya que creo que todos merecemos el mismo grado de información que los demás.Pero en general la salida fue muy positiva,aunque un poco larga ya que me esperaba otra cosa sobre “el Saló de l’ensenyament”.

Ahora lo que tendré que hacer es pensar en este último  trimestre y esforzarme al máximo para que me den el graduado y así poder pensar en el módulo que quiero hacer y dónde lo haré.

Rosa

Com alguns sabeu, la setmana que ve farà dos mesos que estic amb un noi. Ens estimem molt i sembla que anem per bon camí. És la primera parella estable que tinc i m’hi sento molt a gust. Però és de Barcelona i això, vulguem o no, ens fa tenir alguns inconvenients.

Aquesta setmana santa marxo de viatge. Divendres pujo a un avió direcció l’Alguer, Sardenya, i estic cinc dies fora. Hi vaig amb el cau, i el fet d’anar a l’estranger provoca que a penes pugui parlar amb ell. Per sort, el dimecres d’aquella mateixa setmana passem el dia junts, però dijous a la nit ja torno a marxar cap a Eurodisney amb la família. Em ve molt de gust i serà fantàstic però el trobaré massa a faltar.

Per sort varem tenir una idea. Per poder sentir-lo més a prop vam pensar que em podria emportar una samarreta d’ell totalment impregnada d’olor seva. Va ser una excel·lent idea i això farà alleujar molt més l’enyorança i el podré sentir al meu costat.

Laia.

Todos nosotros necesitamos nuestro momento de relax, es decir desconectar de todo, ya sea para evadirse de una semana llena de exámenes, para olvidar tus problemas o incluso porque te apetece. Yo pienso que no es nada malo evadirse un rato de todo, ya que de esa manera puedes pensar más en ti y no en otros problemas absurdos o no tan importantes.

Y yo esta Semana Santa voy aprovechar para relajarme de tantos días de estrés, asimilar las notas e incluso para divertirme ya que me lo merezco. Esta semana nos va a venir bien a todos para desconectar del instituto, de las clases y de las notas.

Pero lo peor para algunos van a ser las notas, ya que aunque no quieras siempre están ahí, y suele ser un tema de conversación entre padres y hijos al finalizar el trimestre. Pero bueno, lo mejor es disfrutar de esta semana y volver con fuerzas, ya que solo nos queda el último empujón para acabar este curso.

Rosa

Aquest dissabte els meus amics i jo vam anar dormir a la muntanya amb una tenda de acampada. Va ser el primer cop que la fèiem servir, ja que l’havíem comprat la setmana passada entre tots.

Tot i que ens ho vam acabar passant molt bé, s’ha de dir que fins que no vaig arribar a la muntanya va ser un dia d’ allò més estressant, ja que no ho havíem organitzat com calia.
Els meus amics van anar a la muntanya ales 11:30 ja que vam pensar que el ser el primer cop que muntàvem la tenda podíem tenir dificultats. Per mala sort jo no vaig poder assistir aquella hora perquè tenia un partit de bàsquet que m’ocupava tot el matí.
Al acabar al partit vaig fer una dutxa ràpida, vaig agafar les coses i vaig anar a la muntanya. Jo no sabia ben bé on era l’ acampada i vaig haver d’ estar com uns 20 minuts parlant amb un amic per saber on es situava. Al arribar hi havia un ambient molt tranquil i estaven tots aplacats. El primer que vaig fer va ser un bon dinar, ja que havíem comprat de tot : hamburgueses, lloms, botifarres… que les cuinàvem amb un fogonet.
Quan es va fer fosc va baixar en picat la temperatura, però ens ho vam passar igual de bé .
S’ ha de reconèixer que a la nit en alguns moments m’estava “cagant a sobre” com a conseqüència d’ alguns sorolls estranys que se sentien per fora la tenda. El pitjor moment va ser quan havia d’orinar, que sincerament no em feia gràcia en aquelles condicions.

El despertar vam recollir-ho tot i no vam deixar ni rastre.

Ha sigut un bon cap de setmana! S’ haurà de repetir!

Jordi Xivillé

Ja falta menys perquè arribi Setmana Santa i amb ella ens entreguen les notes de la 2ª avaluació. Però avui no parlaré de les notes si no del que tinc planejat fer durant aquestes vacances.

Durant aquesta setmana tinc varies tasques a fer. Per part de l’Institut començaré a llegir un llibre “El Lector” per Socials i estudiaré per algun altre examen. Però també hauré d’anar a entrenar amb el meu equip de bàsquet ja que tenim un torneig a Argentona el cap de setmana vinent. Al torneig assistiran equips de nivell B1 i A2 (que és la lliga on juguem nosaltres). Al torneig bàsicament disputarem partits i alguns concursos. El dissabte farem tres partits i el Diumenge es faran els partits finals per saber com han quedat els equips i també els concursos finals. Al torneig hi hauran tres tipus de concursos: de triples, d’habilitats i de two ball. El concurs de two ball consisteix a fer llançaments amb parelles des de unes posicions marcades a la pista. A mi m’ha tocat participar al concurs d’habilitats, espero que em surti bé. Però també seran unes vacances on em relaxaré perquè aquestes últimes setmanes he fet molts exàmens i voldria desconnectar una mica de l’institut, però no molt.

Fins al pròxim escrit !

Quim

Hoy me veo obligado a escribir, puesto que hace tiempo que no lo hago y tengo ganas de desahogarme un poquito. Lo haré hablando de mí mismo, mejor dicho de la juventud en general, los adolescentes, la edad del pavo… Bajo mi punto de vista, pienso que estoy pasando por la época más mala de la vida de cualquier persona.

Voy a expresarme más concretamente; en mi humilde opinión, creo que los jóvenes somos personas descerebradas (no todos) que nos dejamos influenciar fácilmente por otros que creemos que son superiores a nosotros. Nos creemos más mayores de lo que realmente somos, pensamos que nos vamos a comer el mundo, que somos capaces de todo, pero luego lo que pasa es que las personas que realmente son superiores a nosotros nos manipulan aprovechándose de nuestra inexperiencia. Y posteriormente, vienen una serie de batacazos en forma de fracasos que te pueden dejar medio loco y te abren los ojos de golpe, hacen darte cuenta que siempre tenemos cosas que mejorar y que siempre vamos a tener a alguien encima nuestro del que podemos aprender mucho.

No solamente digo que pueda suceder en la vida en general, creo que puede pasar en situaciones más concretas como cualquier deporte, como a mi me está pasando en el fútbol. Pienso que en este mundillo he tenido una gran cantidad de éxitos y triunfos deportivos, pero creo que los pocos fracasos que he tenido han sido más importantes y decisivos que los éxitos. Esto junto a otros pequeños detalles van a ser causa del final de mi pequeña pero intensa carrera futbolística dentro de pocos años.

Concluyendo mi escrito, voy a decir que haría cualquier cosa por volver a mis cinco añitos, ya que viendo a mis “pequeños” del equipo de fútbol que dirijo, formado por críos de 4 o 5 años, pienso que es la mejor edad, y así volver a empezar de nuevo.

Saúl Lara LópezdeMota

“La vida imita l’art més sovint què l’art imita la vida”, va escriure l’Oscar Wilde. Generalment, estic d’acord amb tot el que deia aquell home, però em pensava, fins a fa uns dies, que això era una excepció. Aquest moment d’assabenteniment em va passar mentrestant escoltava un dels meus podcasts preferits- un programa de radio de NPR als Estats Units. El programa, Radiolab, és una de les meves coses preferides en tot el món. M’encanta. Tracta de ciència i filosofia i experiència humana, però ho fa d’una manera molt interessant i únic, amb entrevistes, musica, efectes sonors i edició molt bona.

Bé, l’episodi de què parlo s’anomenava “The Bad Show”, o “L’episodi dolent”, que, clarament, no refereix a la qualitat del programa, sinò al tema. Es dividia en tres apartats, però és el segon que m’interessa.

Jo no sóc una persona gòtica, ni molt menys, però m’encanta la comèdia fosca i, encara que m’agraden les comèdies, m’agraden encara més les tragèdies. Tenen una puresa de sentiment, un je ne sais quoi, que t’afecta moltíssim i et deixa per dies més tard amb un sentiment intangible de buit.

Hi ha moltes coses tristes a la vida, és clar, però les tragèdies segueixen una estructura perfecta de pujada a la glòria i caiguda tràgica. I els protagonistes no poden caure per motius externs, els herois tràgics sempre tenen un defecte moral en el caràcter, un taló d’Aquil·les, que els traeïx però al mateix temps els guanya la nostra empatia. Això és el que és difícil trobar.

El segon apartat del podcast explicava la vida d’un tal Fritz Haber. Un científic Jueu i Alemany que va viure al final del segle XIX i al principi del segle XX. Han escollit explicar la seva història per il·lustrar les preguntes “A quin punt diem que una persona sigui ‘dolenta’? Valorem les conseqüències de les seves decisions o les pròpies decisions en si? El món seria un lloc millor si no hagés viscut o no?”

Fritz Haber va néixer a Breslau, Alemanya, en 1868, fill d’un comerciant jueu de classe mitjana. Associem Alemanya amb l’Holocaust, però en aquella època els jueus podien  viure amb tota la normalitat. Haber es va poder estudiar química, i va arribar a ser professor de química en una universitat important alemana. Va crear un equip de científics, i la seva primera gran tasca va ser intentar extreure nitrogen de l’aire. El nitrogen funciona com a fertilitzant per les plantes, i, als principis del segle XX, Alemanya passava una gran fam. No podien haver alimentat tota la població si no hagés creat el Procés Haber el 1906, que creava amònia des de hidrògen i nitrogen, i de fet, un 50% de la teva massa corporal és degut a plantes alimentades pel procés Haber. La població mundial simplement no hauria pogut arribar 7 bilions de persones sense el seu treball.

O sigui que el que ha fet el Haber està molt bé, no? Ara, Haber és l’heroi d’Alemanya. Passa el dia amb els més importants de l’imperi, fins i tot coneix l’Emperador Guillem II. Neix el seu fill, amb la seva dona Clara Immerwaher, també un científic important, i una de les dones primeres que entra en el món de la ciència a Alemanya. I segueix fent experiments al seu laboratori químic per millorar les condicions de vida dels alemanys. Guanya un premi Nobel de la Química pel Procés Haber.

Però arriba la guerra. La primera guerra mundial. Haber és un home molt cregut i molt patriòtic, i els seus experiments amb gasos van començar a tenir motius més fosques. Haber va ser el principal promotor de les primeres armes de destrucció massiva; els gasos verinosos. Servirien per fer fora i de matar els soldats aliats en les trinxeres, però sense posar en perill cap soldat alemany. Va mostrar els seus plans als generals de l’exèrcit, però aquests, al principi, pensaven que no era “jugar net”. No obstant això, el 22 d’abril de 1915, a les sis del matí en Ypres, Bèlgica, Haber arriba al front de guerra amb un abric de pell, un cigar cubà, i allibera 150 tones de gas de gas de clor a les tropes aliades.

Els supervivents el van descriure com un mur verd de 4 metres i mig que avançava a un metre per segon. Les plantes que toca tornen marró i moren immediatament. L’herba torna el color de metall. Els ocells cauen del cel. En minuts, el núvol de gas arriba a les trinxeres de l’enemic. Quan respires el clor gasós en aquella quantitat ho notes immediatament. Els soldats començaven a convulsionar i tossir un mucós transparent que formava una escuma groga. Els que encara podien respirar tornaven blaves. El que feia el gas era irritar els pulmons fins que formessin aquella mucosa, i ho feia tan ràpidament que no tenien temps a tossir-lo, i ofegaven en terra ferma.

Aquí tenim l’ascenç a la glòria. L’arrogància de l’èxit, i les equivocacions que comporta. Lear malinterpreta a la Cordèlia.

En l’opinió del Haber, tot ha anat perfecte- millor del que havia esperat. És promogut a Capità, cosa poc comuna en un home que gairebé no ha tingut experiència en l’exèrcit. El 2 de maig de 1915 torna a casa per visitar la seva dona, Clara, i el seu fill Hermann, que té 13 anys. Recordeu la Clara? També era química, amb un doctorat i ha sentit d’allò que acaba de fer el seu marit.

No sabem exactament què va passar aquella nit. Sabem que la Clara està horroritzada en sentir de la destrucció dels gasos, especialment perquè s’adona que el seu marit torna el dia seguent a dirigir més atacs de gas verinós, però quan ho diu això al seu marit, ell l’ignora.

En canvi, Haber fa una festa per tots els seus amics. Per celebrar la seva victòria. Aquella nit, després de la festa, Fritz toma unes pastilles per dormir, i la Clara agafa el revòlver del seu marit, surt al jardí, i es suïcida disparant al pit.
I això no és tot. Hermann, el fill de tretze anys, troba la seva mare- encara viva -i ella mor als seus braços.

El dia seguent, com havia planejat, Haber torna al front, deixant el seu fill amb la seva mare morta. Anys després, després d’haver emigrat als Estats Units, el seu fill Hermann també es suïcida.

Casi no es pot imaginar que passava pel cap del Haber en fer aquesta decisió. Potser fugia? Potser pensava que ell encara tenia raó? No sabem perquè va fer això, solament sabem que ho va fer. És des d’aquest moment que la vida de Haber comença a enfosquir.

Haber va continuar a l’exèrcit fins al final de la guerra. El fet de perdre el trobava molt humiliant, i quan Alemanya s’enfonsa en crisi Haber fa un plan per pagar totes les deutes alemanys; extraurà or d’aigua del mar. L’aigua del mar conté molts minerals dissolts a més de l’or. De fet, només hi ha 1mg d’or en una tona d’aigua, però Haber va passar els anys vint escrivint papers científics, investigant i experimentant sobre aquest tema.

Evidentment, falla, però això va ser una cosa molt dura per a ell. Tots els que el coneixien han dit que era un home molt cregut, i entre perdre la guerra, la pobresa total d’Alemanya, la mort de la seva dona i això, Fritz Haber queda humiliat. Torna al seu laboratori, que és gran i un dels més importants, i ell i els seus ajudants continuen amb projectes més modestos, com per exemple van inventar un gas pesticida molt eficaç.
Però Alemanya era cada vegada més conservadora i en 1933 Hitler arriba al poder. Això volia dir que els jueus ja no poden treballar en càrrecs importants ni en ciència, medicina, etc. Haber, com que havia treballat molt en l’ultima guerra i promogut a capità, encara podia treballar, però un 75% dels seus ajudants en el laboratori eren no podien, i va dir que “ell donava feina als que sabien molt, i no li importava qui eren els seus besavis” i es va negar a seguir investigant per Alemanya.

I marxa del país, dient a un amic en una carta que “em trobava com si hagués perdut la terra mare”. Comença un període de viatges. Acaba en Anglaterra, on famosament un dels científics anglesos més importants de l’època es nega a donar-li la ma. Fritz Haber és bàsicament sense casa. Mentrestant, el seu salut està fallant. En 1934, agafa un tren a Suïssa, però abans d’arribar mor d’un atac de cor.

Amb això ja sembla el final humil de qualsevol heroi tràgic, però no acaba aquí. Quan jo escoltava a aquest podcast casi no m’ho vaig poder creure, que després de la seva mort passaria una cosa tan de novel·la, de ficció. Tan horrible.
Recordeu la pesticida que vaig mencionar que Haber havia fet al laboratori? Es deia Zyklon A, i s’hi havia afegit una olor desagradable perquè les persones no la respiressin sense adonar-se’n, ja que era molt verinós.

Quan els nazis van crear els camps de mort, van haver de trobar un gas verinós per les cambres de gas. Haber era encara reconegut com a químic molt important després de la seva mort a l’exili. Els nazis van buscar la fórmula de Zyklon A i van treure-li l’olor, creant Zyklon B, el gas que van fer servir per assassinar 2568743 jueus, incloent amics de Haber i possiblement membres de la seva família.

No us he explicat tot això per ser morbós, ni per reduir la vida d’aquest home a un conte sensacionalista. És clar que la seva vida serveix per il·lustrar debats de temàtica ètica o filosòfica, però això no m’interessa tant com la creació del Zyklon B.

La paraula “nazi” és sinònim d’antisemitisme, i és reconegut mundialment que pensaven que els jueus no eren gens humans. Això dit, em dona la sensació de que els polítics i militars més importants no creièssin això de veritat. Ha sigut comprovat milers de vegades al llarg de la història que els humans són capaços d’assasinar massivament persones que no necessàriament creuen que siguin biològicament inferiors. Els nazis importants sabien perfectament que Fritz Haber era jueu, i van escollir la seva creació com a l’arma de guerra més terrible de la guerra. No seria la primera vegada tampoc en què els polítics d’un pais convencessin el poble d’una cosa que saben que és falsa. Per això dubto de què el motiu per matar i fer fora els jueus sigui solament per l’odi. Hitler i els seus ajudants van veure que, en un país arruinat, els jueus eren uns que tenien molts diners, i com que eren “estrangers” van pensar (correctament) que seria fàcil convèncer la població. Amb el suport del poble podien robar els seus diners i oficis. Sí això és cert, vol dir que l’Holocaust no va ser res més que un gran negoci.

Natalia

El divendres passat ens van fer un taller de 2 hores sobre l’economia de guerra. El taller el feien desde la comissió Dindori, així que va vindre una noia d’aquesta comissió i també una noia de la organització per la pau en la qual Arcadi Oliveres és el president.

Encara que va durar dues hores, el taller va ser força entretingut. Vam començar a les 9:30 amb la presentació, la primera noia ens va explicar bàsicament la funció de la comissió Dindori i quines activitats oferien, mentre que l’altra noia ens va fer una visita rápida per la web de l’organització i va explicar una mica els projectes que tenien pensat dur a terme. Després ens vàrem aixecar i ens va separar en dos grups per a representar cada un un concepte diferent, al meu grup ens va tocar representar la pau i als altres la no pau.

La següent activitat va ser posar-nos en fila, desordenada, però una fila al centre de la clase, deien una frase i havíem de posicionar-nos a una banda o altra de la clase segons si estavem d’acord o no ho estavem amb el que deien.

En acabar aquesta activitat ens van pasar un capítol del documental Ahisma que tractava temes com l’economia de guerra on hi sortien persones molt importants com el mateix Arcadi Oliveres parlant sobre aquest tema. A part d’això ens van presentar unes dades bastant esgarrifants tenint en compte la pobresa actual i la crisi que patim.

Aquest taller m’ha fet reflexionar sobre tot el que passa arreu del món, qui se’n beneficia i el més important, qui ens diu la veritat i com ens la diu.

David

En aquest escrit he trobat interessant parlar d’un tema que cada dia és més comú entre els joves, les drogues.

La gent quan es parla de drogues troba que és una cosa que queda molt llunyana de la vida quotidiana, però us puc assegurar que un 80% dels joves ha consumit alguna vegada part d’elles, des de l’alcohol, marihuana, hatxís, LSD, etc.

Hi ha drogues legals que en la meva opinió el que fa aquesta legalitat sobre les drogues és que es facin més comunes en la societat com per exemple l’ alcohol i el tabac, la qual cosa fa que la gent no les vegi com a tal, ja que les hem vist consumir el nostre voltant tota la vida, però com totes les drogues tenen efectes secundaris dolents i creen addicció. En canvi les drogues il·legals tenen més mala reputació ja que els efectes secundaris són més grans i ràpids.

També trobo necessari parlar sobre el motiu pel qual comencen la majoria dels joves a consumir-les. La majoria de la gent comença a consumir part d’ aquestes drogues perquè creuen que es un acte de “valentia” i perquè la gent no els digui covards, cosa que trobo absurda.

Així que, en la meva opinió trobo que la majoria dels joves no se’n adonen de que els hi depararà al futur, i té una pinta molt negre…

En conclusió, jo crec que s’haurien se començar a prendre mesures eficaces i dràstiques per evitar cada dia un món pitjor.

Fins el pròxim!

Jordi Xivillé

Mi historia es muy simple. Soy una chica común, normal, de las que siempre ves en la calle. La que pasa por la esquina y mira los carros pasar; estudia cuando quiere, va al cine cuando quiere y de vez en cuando ayuda a un anciano a pasar la calle.

Asisto como todas las mañanas a un colegio cercano de mi casa, así que camino poco, y es el único ejercicio que hago. Ése, y caminar en círculos cuando mi mamá demora en bajar para acompañarla a hacer las compras de la tarde. Y fue ayer, precisamente ayer por la tarde, mientras la esperaba que me puse a hablar con Rubén. Él es vecino mío desde hace dos años, pero apenas ayer lo noté. No sé si fue por su camisa azul o por sus aires de buena persona, el hecho es que me saludó como si me conociese de toda la vida y de uno u otro modo terminamos caminando en círculos esperando que mi mamá bajara los escalones.
Mi mamá llegó desorientada, aturdida y corriendo, ya íbamos tarde y debíamos apurarnos si queríamos alcanzar el cierre de la tarde. Me agarró fuertemente del brazo y me incitaba a apurar el paso. Yo aún sostenía mi conversa con Rubén, que iba desde fútbol hasta maneras fáciles y prácticas de empacar brócoli en una nevera recién lavada. Mi mamá nunca se percató que Rubén nos acompañó todo el tiempo y hasta nos ayudó cargando las bolsas de vuelta al piso. Al llegar le entregó 2 euros a Rubén en forma de propina y lo despidió como cuando uno despide al niño del domicilio.

Natalia Donado

Sincerament, arriba un moment en que ja no sé ni que explicar-vos. Ja que aquests escrits representa que no només es fan per millorar la nostra escriptura, sinó també per explicar alguna cosa referent a la nostra vida. Personalment em costa molt trobar un tema relacionat amb mi. Desprès d’una estona donant-li voltes crec que ja l’he trobat. El tema perfecte. Està bastant relacionat amb mi, amb els meus gustos…

Per començar dir que es tracta d’un grup musical format per dues persones. Dos germans. Van néixer a un municipi de la província de Barcelona.  Les seves composicions pertanyen a tres generes destacats: Rumba catalana, Pop rock i Rock. Podem trobar fins a vuit àlbums d’aquest grup, com per exemple: Al 2001 Destrangis, al 2004 ¿La calle es tuya?, al 2005 Voces de ultrarumba, al 2008 Allenrok… Es dediquen al món de la música des de fa aproximadament tretze anys. Són artistes internacionals, ja que no només són reconeguts a Barcelona i Espanya, sinó que també ho són a països llatinoamericans com Colòmbia, Mèxic, Xile, Cuba, Argentina i Veneçuela. Durant la seva carrera els han atorgat molts premis com per exemple: Dos premis onda (2000 i 2004) un a l’artista revelació i l’altre al millor àlbum.

Suposo que aquestes alçades ja sabeu a quin grup em refereixo. En efecte, Estopa. Si he volgut parlar d’ells es perquè des de ben petita he escoltat la seva musica, ja que els meus pares es pot dir que eren i són fans. A més a cada viatge en cotxe, sigui a prop o lluny on haguem d’anar, sona algun dels seus àlbums. Amb tot això, espero que segueixin com fins ara, triomfant per tot el món i creant nous èxits. Estopa sempre.

Laura Alarcón

– 5, 6, 7 i !!!! …… Repetim!!!! ……. Puc avançar?
– Si…

La primera frase crec que és la que més es repeteix durant la classe de hip-hop. La professora ens ensenya els passos i després amb música fem tota la coreografia. Sempre ho repetim fins que a totes ens queda més o menys clar; seguidament fa la pregunta: “Puc avançar?” I així és com anem aprenent tots els balls.

Sempre m’ha agradat ballar (suposo que en part és perquè la música m’encanta) em fa sentir lliure, m’oblido de la resta de coses i em centro només en memoritzar els nous passos i en gaudir de l’activitat.

A hip-hop practiquem diferents estils de ball com sexy stile o new stile i això m’agrada perquè anem variant i no és tota l’estona el mateix.

Algun dia m’agradaria formar part d’algun grup de competició. És una il·lusió que sempre he tingut per això m’agradaria dedicar més temps al ball. Simplement és magnífic.

Pau

La copa Catalunya de futbol sala és una competició esportiva amb un carácter eliminatori i de classificació, o sigui que es fa un partit on el que guanya es classifica i el que perd s’elimina. Els partits es juguem a casa de l’equip que té un coeficient més alt, és a dir, a casa de qui se suposa que és més dolent.
Nosaltres ja anem per la tercera ronda perquè hem eliminat als altres dos equips contra els que hem jugat, però no ha estat fácil. El primer partit va ser contra el Masnou de la nostra lliga al cual vam guanyar per un sol gol: 3 a 2. El segon partit va ser contra el Premià de Mar, aquest equip ja jugava a primera divisió i encara que eren gairebé tots de primer any ens va costar més aguantar l’enfrontament, però al final vam sortir victoriosos guanyant per 3 gols a 2 com l’anterior partit. Com se suposava que nosaltres erem més dolents, els dos partits els vam jugar a casa, cosa que ens va donar una certa ventaja ja que, a part de que ens coneixiem el camp, a la grada es trobaven els nostres amics que havien vingut a animar-nos.
Ara ens toca contra el Canet que està a divisió d’honor, la máxima categoría i són molt bons, però crec que si ens esforcem i hi posem tota la concentració els aconseguirem guanyar!
David

Amb aquest títol, no em vull referir a alguna cosa personal que m’afecti només a mi, sinó crec que a milions de persones. Aquest tema es sobre un dels millors laterals esquerrans que ha tingut el barça, Éric Abidal.

Aquest jugador, l’any passat, ja va haver d’entrar a quiròfan. En aquesta primera intervenció li van extreure un tros de fetge que tenia malament. Després d’aquesta operació el jugador va tornar al terreny de joc, donant-ho tot, fins que fa un mes, en unes proves mèdiques que passen els jugadors, li van detectar la importància del tumor al fetge. Ell, immediatament, va comunicar a la directiva i als seus companys, però no volia que es fes públic. Fins fa uns dies no es va saber. Abidal serà operat demà, i sobreviurà, però no crec que torni a trepitjar un camp de futbol per fer el que se li donava més bé.

Joan

Hola! En aquest escrit us vull parlar una miqueta sobre aquest home, Louis Braille, l’home que va inventar el conegut codi Braille, que va servir de molt ajut a les persones que pateixen la ceguesa, ja que ell també la va patir.

Louis Braille va néixer el 4 de gener de 1809 a Coupvray, un poblet de la vora de París. Un dia, Louis jugava amb les eines del seu pare, amb la mala sort de ferir-se un ull amb un punxó, després se li va infectar la ferida i, al cap de poc, va quedar cec dels dos ulls.

A partir d’aquell moment, la seva vida va canviar completament. La seva família el va ajudar i el va portar a una escola de l’Institut Nacional per a Nens Cecs de París, on hi havia llibres per a cecs, perquè així els nens cecs els poguéssin llegir gràcies a un sistema de lletres amb relleu a base de filferros retorçats,  Louis va comprovar que no funcionava molt bé i no va parar d’experimentar i provar maneres per millorar-lo

El 1824, va trobar la solució, es tractava d’un codi de dues rengleres de tres punts cada una, i amb això aconseguia 63 combinacions, que li permetien fer totes les lletres, nombres, i altres signes de puntuació. I el 1825 va fer una plantilla forrada que li permetia, amb ajut d’un punxó, escriure en l’alfabet del sistema Braille.

A partir d’aquest any es va començar a traduir a altres idiomes i es va implantar per tot el planeta, i, ara mateix es pot utilitzar en tots els idiomes. Aquest home va ajudar a moltíssima gent que patia i pateix ceguesa, ja que sense aquest codi, no podrien llegir ni desxifrar res en aquesta vida.

Fins el pròxim escrit!

Héctor

De alguna forma la moda influye en nuestras vidas y en nuestra personalidad. Es decir, la moda marca una tendencias que la mayoría solemos seguir i muchas veces excluimos a quien no las sigue. Hay muchos estereotipos sobre la moda, por ejemplo, el ser delgado o no, vestir una ropa de determinada marca, beber esa bebida que nos dará estilo propio, o simplemente vivir determinadas experiencias que nos proponen.

Estas tendencias, terminan provocando que nuestra conciencia acabe teniendo un conflicto, una lucha personal contra la moda, contra todo lo que nos plantean: tenemos que decidir si queremos hacer eso o no, vestirnos de esa manera o no…, porque, muchas veces, en el fondo no nos gusta pero pensamos que si nos “salimos” de estas tendencias seremos de alguna forma aislados del resto del grupo que sí lo hace.

Con todo esto quiero decir que deberíamos aprender a respetarnos a nosotros mismos y así decidir cuál de estas propuestas queremos o no, y cuáles marcarán nuestra personalidad, porque al final lo que importa en realidad es que nos sintamos a gusto con nosotros mismos y con lo que hacemos.

Sandra

El segon treball de recerca d’aquest curs el faré acompanyada de tres persones molt importants per a mi. Al llarg de la primària vam estar juntes tots els dies tant escolars com els caps de setmana, però al arribar a la secundaria ens van posar a classes diferents i això va fer que ens distanciéssim… però ara els estudis ens tornen a unir encara més!! El tema que haurem de treballar serà la radio, la primera part del treball serà més teòrica; buscarem la història de la radio i la manera que té de funcionar. La segona part consistirà en fer un programa de radio on crearem una sèrie de seccions; informativa, teatral i musical.

A diferència de altres companys que no els hi agrada el seu treball, nosaltres quatre estem molt contentes. Sé que tant quan ho estiguem fent com quan ho exposem ens ho passarem molt bé i farem un gran treball de recerca! El 10 és nostre!

Marta

El passat dimecres 21 de març els alumnes de quart d’ESO  vam anar al saló dels ensenyament, on hi havia una gran varietat d’universitats, les quals ens informaven sobre la qualitat del seu ensenyament, les activitats que realitzaven, les beques i els ajuts que proporcionaven i sobretot les diferents branques i matèries que tenien a cada especialitat.

A mi em va agradar molt poder anar, ja que gràcies aquesta excursió tinc del tot clar el que vull ser de gran i a quina universitat m’agradaria estudiar. La Universitat Autònoma de Barcelona és la que més m’ha cridat l’atenció tant per tots els serveis que em proporciona com per la qualitat que té i el més important, les matèries que estudiaré i les pràctiques que realitzaré al llarg dels quatre anys d’universitat.

Tot i que encara em queda acabar quart i començar batxillerat, estic segura que a la UAB  d’aquí uns anys em treure la carrera de psicologia, ja que és al que em vull dedicar. I igual que jo, sé de molts companyes que aquesta visita els ha fet veure les coses més clares i saber al que es volen dedicar.

Marta

Recuerdo perfectamente ese día. Prácticamente toda la familia en esa sala de espera, de paredes blancas pero con un original suelo embaldosado y dos ventanas que daban a una calle secundaria, poco transitada para ser de Barcelona. Especialmente por una de esas dos ventanas entraba un alegre rayo de sol que dejaba desnudos nuestros sentimientos, unos sentimientos que todos intentábamos reprimir para no alterarnos los unos a los otros. Aquél iba a ser uno de los días más esperados por todos, seríamos uno más en la familia.

Particularmente nunca había vivido una experiencia de este tipo, así que no sabía muy bien cómo actuar. La espera se hizo eterna. Desde la sala se podían apreciar llantos de recién nacidos y recuerdo con exactitud cómo mi abuela se levantaba en cada uno con una media sonrisa dibujada en su rostro esperando que uno de ellos fuera el tuyo.

En cuanto vino la enfermera, nos pusimos todos en pie, aliviados y felices escuchamos: “Ya podéis ver al pequeño”.

Mi abuela se adelantó, como en todo, pero yo puedo decirte que fui la segunda en verte.
Tendrías que haber visto la cara de felicidad de tu mamá cuando te tenía en sus brazos…

Una vez estabas limpio y cambiadito te llevaron a una sala ya más grande, con mucha más luz, cosa que no te gustó nada; no te atrevías a abrir los ojos. Te dejaron en manos de la yaya, la cual te prometo que no dejaba de repetir lo precioso que eras.

En escasos minutos decidiste echar una ojeada al mundo que te esperaba con los brazos abiertos pero que era totalmente desconocido para ti. Y fue en ese preciso instante cuando pude ver tus ojitos, indefensos ante la luz que entraba con fuerza por la ventana, y sin pensármelo dos veces te puse la manita en tu frente. Fue entonces cuando pudiste ver con claridad a dos personas que apenas respiraban a fin de no perderse ni un gesto o movimiento tuyo.

Enseguida te tuvimos que devolver con tu mamá, la cual ya estaba algo más descansada y loca por tenerte encima de su pecho y no soltarte nunca más.

Ese día fue el 28 de Marzo de 2008, y como puedes ver, no lo he olvidado ni creo que lo vaya a hacer nunca. Fue un día muy especial que tengo aún muy presente, a pesar de que en seis días me vayas ya a cumplir cuatro añitos, renacuajo.

Lo único que pido es que jamás pierdas esta sonrisita de pillo que te caracteriza o esta mirada tan tierna y llena de felicidad que siempre te acompaña.

Porque con el paso de los años, te darás cuenta que cada vez te costará más guardar estos pequeños tesoros, pero tranquilo, yo te ayudaré a conseguirlo.

Por último, te prometo que me encargaré de que nunca olvides estos versos:

“Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
cómo a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos. (…)

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.”
GOYTISOLO.

Laura Morales Moreno

Seguro que más de una vez os han dicho “eres la/el mejor”, como si fuera un halago. A mi me lo han dicho y yo pienso “mejor que qué/quién?”, me siento comparada y no me gusta.
No se debe comparar a nadie con nadie. Todos somos especiales, cada uno a su manera. Y cada uno en su manera de ser es el mejor. Cada persona es un mundo, unas experiencias, unos hechos, unas circunstancias, etc… Resumiendo, un resultado de todo lo que ha vivido y niguna vida es igual a otra, ni mejor o peor que otra.

Por lo tanto nadie es mejor o peor que nadie y a la vez todos somos iguales pero distintos.

Celia.

Les persones, en general, acostumem a tenir present els errors dels altres i, tanmateix, a treure-li importància als seus encerts. Aquest fet potser és degut a que, d’alguna manera estem acostumats a allò que diem “la feina ben feta”.

Si seguim, per exemple, una rutina i fem bé el que toca fer, ningú ens felicita l’haver actuat adequadament, potser pel simple fet que és el que hem de fer. Però pel contrari, si trenques aquesta rutina i fas alguna cosa malament o que simplement no toca, llavors sí que et criden l’atenció.
Sembla que en alguns casos aquesta conducta es dugui a terme per fer millorar a la persona a la qual estem comentant els errors, per tal que no els torni a repetir o perquè pugui millorar. I tot i que pot semblar que no en tots els casos és aquesta l’explicació, personalment, no crec que la enveja pugui ser una causant d’aquesta conducta (com molta gent pot pensar).

Crec que més que enveja, els humans tenim un hàbit desagradable provenen (com diu el meu pare) de la religió culpabilitzadora de tot el que es feia si no agradava als qui manaven: emperadors, sacerdots, bruixots, déus… I és que, tot i que aquesta culpa ens ha acompanyat durant moltíssims anys, igual que un hàbit ha vingut per un aprenentatge dolent, pot acabar amb un aprenentatge bo.

Júlia Reina

Fa relativament poc que ens coneixem, no portem tota una vida juntes, ni hem crescut l’una al costat de l’altra, i segurament des d’un punt de vista que no sigui el d’ella ni el meu, no semblarà una amistat diferent. Però no tot realment és el que sembla.

Una vegada vaig llegir que cada persona troba a la seva vida quatre persones especials, quatre energies diferents als demés, només quatre, les que més impacten a un mateix. Ella ho és, n’estic segura. No intento fer reflexions profundes ni transcendentals, ni declarar el meu amor, ni tinc la necessitat de demostrar que tinc una amiga estupenda, va molt més enllà de tot això, o potser és molt més simple, ho explicaré.

Un puzzle és una bona comparació. Totes les peces formen part d’un conjunt preciós, totes tenen la seva funció, totes són igual d’importants. Però entre elles hi ha connexions diferents. Si formes part del cap del “Mickey Mouse”, no podràs unir-te amb el peu del “Pato Donald”. Cap peça no és més significativa, però individualment totes formen part d’una connexió imprescindible amb una altra.

Això és al que em refereixo, no som diferents a la resta d’amistats ni a la resta de persones, però entre nosaltres som úniques. Jo sé que en sentir el “tan solo quiero que me expliques cómo vas a ser fiel…” de la cançó de Kase-o, tanca els ulls i un immens plaer la inunda, com si fos el millor instant del dia, com si una sola veu fos capaç d’evadir-la de la realitat. I ho sé perquè jo sento el mateix. Ella no m’ho ha dit mai, però és una persona capaç de transferir-me informació telepàticament.

També sé que en veure l’escena de Shrek on l’ase es veu reflectit al llac i sona de fons la cançó de Halleluja, se li posa la pell de gallina. O que quan veu el vídeo en directe on el Lirico diu: “me da igual a cuántos he vencido, dime a cuántos he convencido…”, sent que està profundament enamorada d’ell. O que se sap de memòria el diàleg de Love Actually, o el de Desayuno con Diamantes… Quan saps que una persona sent el mateix que tu, és com si tinguessis un recolzament moral que et fa sentir una mica més acompanyat en un camí que has de fer sol.

Crec que explicat així queda com si el meu sensor sensible s’hagués activat per redactar aquest escrit, però no. No necessito parlar d’ella amb amor perquè la nostra relació sigui envejable. Jo la considero, a ella i a la relació, un privilegi. Igual que tenir menjar cada dia, i ningú parla amb amor d’un plat de macarrons. Però en el fons, tothom els estima.

Paula

Avui, dia 21 de març del 2012 hem passat el mati al Saló de l’Ensenyament. Jo abans d’anar-hi ja tenia pensat més o menys el que volia fer de gran. Però ara ja ho tinc més clar.

Primer hem donat alguna volta per allà per veure què hi havia. Jo en principi volia fer alguna cosa relacionada amb tecnologia, ja sigui electricitat o semblant, o relacionada amb informàtica. Un cop feta una volta de reconeixement ens hem separat i hem anat dos amics i jo a un estand on hi havia el tema de creació de videojocs, edició de videos amb efectes, creació de personatges, etc… Aquest tema a mi m’agrada molt perquè també està relacionat amb la informàtica. Després de que una noia ens expliqués una mica per sobre les diferents coses que es podien fer i un noi ens ensenyés com editava una part d’una pel·lícula, hem anat a un altre estand. En aquest, que era del tecno-campus, m’he informat d’informàtica en general i de les matèries que hauria de fer a la carrera. Després d’aquestes dues explicacions m’ha quedat ben clar que hem decanto més per informàtica on també hi entra l’edició de videos i la creació de videojocs.

En general ha estat un mati distret i interessant, on m’ha quedat més clar el que vull estudiar encara que quedi temps per la carrera.

Edu.

A vegades em pregunto si es pot estimar allò que no existeix, no em refereixo a res físic ni sexual, ni tampoc a una persona en concret, em refereixo a aquelles coses que no es veuen. Per a mi, les coses que no es veuen són les més vitals. Per posar un exemple, quan tu et despertes un dissabte (És molt important que sigui un dissabte ja que els diumenges són inaguantables) doncs això, quan tu et despertes un dissabte, cap allà a les deu, puges la persiana, obres la finestra i respires, sense cap mínima preocupació i tornes a respirar molt fort, molt molt fort, i l’aire et treu la són i el sol t’escalfa la cara…jo estimo aquest moment. Aquest moment és únic, i dic únic no perquè per a mi sigui molt especial, sinó perquè tot i que tothom el té a l’abast, molts pocs l’aprofiten. Poder començar el dia amb aquesta calma és una sort. No vull que penseu que la desgràcia dels altres em serveix de consol, però saber que jo gaudeixo de les condicions necessàries per poder gaudir d’aquest moment (sense preocupacions, sense problemes, sense malestar…) Em fa sentir privilegiada. Potser sóc una exagerada, però considero que és molt important valorar les petites coses perquè al final acostumen a ser les més especials. El que no es veu, el que només se sent, això és l’essencial. Parlo de riure i de estimar, que al final es el que tothom vol.

Sé que als meus 15 anys no estic en condicions de donar-vos lliçons de la vida, però crec que tots coincidireu amb mi quan us dic que tothom vol riure i estimar. És el millor que podem fer (vull aclarir que quan dic estimar, no només em refereixo a l’amor cap a una persona, sinó que també parlo d’estimar l’aire del matí). Ja se que molts pensareu que és molt fàcil dir que els diners son superflus, si jo haig de plorar també preferiria fer-ho dins d’un Ferrari, com vosaltres. Però creieu-me quan us dic (tenint en compte que continuo amb la meva condició d’adolescent de quinze anys) que els diners i la felicitat són absolutament independents. Suposo que no us vindrà de nou.

Per tant, estimeu quan respireu aire del matí, quan pugueu sentir la vostre cançó preferida a tot volum en una habitació fosca, quan algú que us estima us ho demostri, perquè, des de el meu punt de veure la vida, així és com realment es pot ser feliç.

Laura

Fa poc menys de dos mesos feia fred, i les mínimes capes de roba que portàvem eren tres, però ara, i des de fa unes setmanes el fred ha desaparegut i en les hores puntes fa aquell sol que només fa que recordar-te l’estiu passat i sobre tot l’estiu que està apunt d’arribar.
La veritat és que hi han ganes de que arribin aquells tres mesos de felicitat, en que no fas res i et passes el dia sense preocupacions, voltant per tot arreu tant amb pares o com amb amics, són aquells moments on et dones la bona vida.

Però realment en l’últim mes ja n’estàs una mica farta de tant descans, a més, només estàs amb els teus amics pròxims, però i els altres que et relaciones per l’escola potser no els veus, per això les últimes setmanes, moltes persones ja tenen ganes de tornar a l’escola, perquè per molt que la critiquem és, per dir-ho d’una manera, la nostra rutina, on et passes el dia rient amb els amics sigui a classe o no, sempre es divertit, trobes a faltar aquella sensació que t’agrada tant

Pensant, la veritat és que també tinc ganes de ser gran, ser independent, tenir automòbil amb que poder-me moure, així és com ho veig jo, ser adolescent, ja independents , per mi és fantàstic, però es realment així? Potser quan sigui tal i com penso voldré ser com sóc ara, mes o menys és el mateix que passa amb l’estiu portes tant de temps fen el mateix que tot ho trobes cansat.

Som així, no volem aquella rutina, volem sempre el contrari del que tenim, volem el que ens ve de gust en aquell moment .

Anna

Quan som petits estem constantment controlats pels pares i tot el que fem o deixem de fer depèn d’ells. Des que naixem fins a una certa edat confiem en ells ja que ens protegeixen i, per fer-ho, decideixen per nosaltres. Així, sovint, els problemes que se’ns presenten ens els solucionen ells i no pas nosaltres sols, com quan anàvem a l’escola i ens barallàvem amb algú, o quan havíem fet alguna cosa malament i havien de donar la cara per nosaltres… Per tant, no ens sentim pressionats en cap moment ja que sabem que si ens passa alguna cosa, els pares ens ho solucionaran.

Però com a conseqüència tenim menys llibertat per fer el que nosaltres ens ve de gust. Quan som petits no ens deixen sortir, o com a mínim, no amb tanta freqüència com ara; no podem escollir sobre aspectes de la nostra vida, com el que farem en un futur, o el que hem d’estudiar… Simplement ho decideixen ells, tot pel nostre bé.

Però quan arribem a una certa edat els pares ens deixen més llibertat per a decidir i encaminar la nostra vida. Moltes vegades hem pensat “vull que arribi el dia en què ens deixin decidir”. Però ara penso que potser era millor abans ja que decidien per nosaltres i ens donava la sensació de que els pares no s’equivocaven mai.  Ara per exemple, hem de pensar a què ens volem dedicar i per tant, quina carrera escollir i, com no tens ningú que et digui el que has de fer, no saps molt bé per on tirar. Ara els pares ens poden aconsellar però no poden decidir per nosaltres ja que moltes de les coses que fem a partir d’ara condicionaran el nostre futur.

Amb tot això em refereixo a que, a mesura que ens anirem fent grans, més problemes se’ns presentaran però tindrem més llibertat de decisió per solucionar-los.

Jennifer

Últimament s’ha se dir que a les classes ja no faig el mateix, sento com si ja no m’hi fiques en els estudis, tot i que m’assec davant de tot no aconsegueixo concentrar-me, i acabo no fent res. Això no és només en els estudis, sinó que a casa o en qualsevol cosa, ja no m’esforço tant com abans, però tot això no és perquè no vulgui esforçar-me sinó perquè tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, és com si l’energia per fer les coses se’m anés esgotant per moments

El primer que faig quan estic atabalada és estressar-me i desprès no sé perquè m’enfado amb mi mateixa i m’entristeixo un munt. No m’agrada estar trista perquè el món se’t ve a sobre, tot et sembla malament i llavors no tens ganes de fer res, ja que per molt que facis saps que et sortirà tot malament, i poc a poc la feina se’t va acumulant.

L’única manera de poder-te sortir i oblidar-te una mica de tot és jugar a basquet. Porto jugant amb el mateix equip durant uns set anys, he passat per milions d’entrenadors, i tot i que al començament costa molt entendre’t amb ells al final els hi acabes agafant afecte, doncs sempre que hi vaig t’oblides de tot, perquè només penses en jugar i tot el que et preocupava ho deixes a casa, vas allà per fer el que t’agrada, i això s’agraeix molt

Anna

El proper dia 18 de juny, marxem a Berlín! La veritat és que en tinc moltes ganes, m’he estat informant sobre llocs interessants, menjars, costums típics d’allà,… La veritat és que aquesta ciutat sembla força interessant! M’han semblat molt curiosos alguns menjars, com per exemple, el Curry Wurst, que és una saltxixa amb salsa de curry i te’l serveixen en un plat amb patates.

També m’han parlat sobre com són les persones de Berlin, i són molt silencioses. La majoria de gent, utilitzar la bicicleta per moure’s per la ciutat, potser l’hauríem d’aprendre una mica d’ells…

Alguns dels llocs més macos i rellevants són : la Postdam Platz, on s’hi conserven fragments del mur, i a l’altre costat de la plaça és pot veure un edifici que sembla del futur, el Checkpoint Charlie, el Tiergarten ,… I molts llocs més.

Tinc moltes ganes d’anar a visitar Berlín, ja que és una ciutat on encara no hi he anat i penso que ens ho podem passar molt bé, ja que un viatge de fi de curs només es fa un cop a la vida.

Sara

El 9 de març el meu germà va fer 18 anys. Ja és major d’edat, com passa el temps… encara no em faig a la idea. Ara ja pot fer un munt de coses: Conduir un cotxe, tenir tarjeta de crèdit, anar a la presó, votar, etc… però també, per exemple, moltes pel·lícules on posa que són per majors de 18 anys, ell ja les pot veure, és difícil de creure. Segurament n’estic fent un gra massa però és el que penso, el temps passa molt ràpid i s’ha d’aprofitar bé. Fa quatre dies ell estava a l’ESO i era probable que pensés que encara quedava per els 18 anys però no, ja els té. A partir d’ara ja pot ser independent, encara que ara mateix és improbable.

A casa li vam donar un àlbum fet per ordinador on hi havia un recull de fotos de la seva vida, des del naixement fins ara.

El diumenge passat ho vam celebrar amb la família, li van regalar diners, i entre tots un masatge per començar amb bon peu la majoria d’edat i el regal que el va impactar més… un salt amb paracaigudes!!!, a Empuriabrava. Quan ho va veure es va quedar parat però ell té clar que ho farà perquè coses d’aquestes s’han de fer com a mínim un cop a la vida, tot hi que a ell això ja li agrada força perquè les atraccions grans de Port Aventura ja li queden petites.

Edu.

El tracte que tenen unes persones amb altres depèn de molts factors. De l’edat, de la relació entre elles, del sexe…Però, tot i així, sempre es basa en el mateix. Pots tractar  una persona amablement, amb rudesa, amb superioritat, amb afecte… Jo avui vull parlar de l’egoisme, una altra manera de tractar a algú.

Hi ha persones que únicament pensen en si mateixes. No ens enganyem, tothom ha pensat més d’una vegada en el que li convé abans que en els altres. En realitat és natural, no esta bé, però no ho podem evitar i qui ho nega s’enganya. El problema és quan només es pensa en el millor per a tu, i no en els altres.

“Sé que aquest regal li agradaria, però no li faig per que no m’agrada a mi.” “Ara em necessita, però a mi no em ve de gust ajudar.” “Ho fa millor que jo, però per enveja faré tot perquè li surti malament.” Aquests pensaments són comuns, i no únicament en adolescents, sinó també en adults, a vegades, inclús en nens petits.

Però també hi ha gent que pensa en els altres, que es preocupa per tu i per tothom, persones bones i amables que t’alegren i et fan voler ser com ells pel senzill fet de ser desinteressats en tot.

Marina

Fa un parell de setmanes vaig anar per primer cop a una discoteca. Aquella tarda vaig quedar amb uns amics per preparar-nos per la nit. Vaig anar a casa d’un d’ells i em va deixar roba ja que la que portava no era molt apropiada per sortir de festa. Ens vam vestir i arreglar i vam anar cap a la parada d’autobús. De camí cap allà ens va agafar gana i com que no soparíem fins les 12 quan tornéssim, vam parar a un bar a menjar uns entrepans.

Quan vam arribar a la parada d’autobús ens vam haver d’esperar encara uns 15 minuts. Allà ens vam trobar altra gent de Vilassar que anaven a la mateixa discoteca. A dos quarts de vuit vam agafar l’autobús que després d’unes quantes parades ens va deixar a la porta de la discoteca. Vam haver de fer cua una estona abans d’entrar. Ens van demanar el DNI i 5 € i ens van deixar entrar.

La discoteca en si era una sala totalment insonoritzada de l’exterior amb 3 bars a dintre, un a cada banda de la discoteca menys a l’entrada, i una pista de ball al centre, una mica enfonsada. A un costat de la pista hi havia un DJ que anava posant la música. A la discoteca tothom bevia alcohol però a mi no m’agrada i em vaig demanar un suc de pinya.

Vam estar ballant, i parlant per allà amb gent unes 3 hores. A dos quarts de 12 vam tornar a Vilassar amb el cotxe de la mare d’una amiga, ja que havíem perdut l’autobús amb què havíem de tornar. Un cop a Vilassar vam anar a un restaurant on fan una mena d’entrepà de carn tallada fina que ens agrada molt, ens el vam menjar i ens en vam anar a dormir.

Enric Grau

A principi de curs, vaig fer un escrit que parlava del meu equip de futbol, i ara us explicaré la continuació.

Vam aconseguir que els entrenadors ens posessin a tots els del 96 a l’A i els del 97 al B, perquè al principi ens van separar els de la meva edat en dos equips però vam aconseguir estar junts. Quan ja estavem tots junts jugàvem més contents amb més ganes, vam començar a guanyar després d’empatar el primer partit de lliga. Fins al dia d’avui hem anat guanyant tots els partits per golejades menys tres partits, dels quals n’hem empatat dos i n’hem perdut un. La major golejada va ser contra el Palafolls que vam guanyar 18-0. Ara mateix anem segons a la lliga a tres punts del primer i encara hem de jugar contra ells, és a dir, tenim oportunitat de quedar primers! També hem entrat a la Copa Catalunya, on de moment hem guanyat el primer partit i demà tenim el segon que serà dificil però no impossible. En general tenim un molt bon equip i anem molt bé a la lliga, podem arribar a quedar primers si no ens confiem i seguim lluitant com fins ara.

Edu

Encara recordó aquell 2 de febrer com si hagés passat ahir.

Al matí, en llevar-me, vaig aixacar la persiana i al mirar per la finestra em vaig quedar parada. No m’ho podía creure, estava nevant!

Vaig baixar a baix a arreglar-me i a agafar la càmera de fotogràfies, i ràpidament me’n vaig anar cap a l’institut. Al arribar es veien totes les finestres plenes de gent mirant com nevava. Però el millor moment del dia va ser a l’hora del pati ja que queia amb més intensitat que per el matí i molts alumnes estaven fent-se fotos amb la neu.

A les dotze el cap d’estudis ens va dir que es suspenien les classes de la tarda i que per el mati mirèssim el temps i la web de l’institut per saber si es faríen les classes de l’endemà o no.

A les dues vaig anar cap a casa a dinar i desprès a la muntanya .Hi havíen unes vistes molt maques amb la neu; ja es trobava a faltar un dia d’aquests.

Carla

El planeta corre peligro, por eso, debemos contribuir para que esto no ocurra, reciclando. El reciclaje es muy importante para cuidar el medio ambiente. Si colaboramos todos habrá más bosques y más vegetación. Primero porque hay un gasto innecesario de recursos naturales y también porque hay muchos residuos que hay que limitar, reciclando también habrá menos contaminación a la hora de fabricar ciertos productos.

El reciclaje, como todos sabemos y pocos hacemos, simplemente consiste en echar cada cosa a su contenedor, el verde para las botellas, así ahorramos hacer mas vidrios. El amarillo para el plástico, el azul para los papeles y el cartón, así evitaremos cortar árboles ya que producen oxigeno y son muy importantes, finalmente el contenedor de las pilas. Algunas recomendaciones del reciclaje son:
– Evitar los productos de usar y tirar
-Comprar productos envasados en vidrio antes que en metal o plástico
-Rechazar los productos con exceso de envases

Para terminar, diría que deberíamos reciclar para mejorar el estado del planeta, ya que es de todos y por lo tanto deberíamos cuidarlo y intentar mantenerlo en buen estado, porque está en peligro.

Amal

El centrecampista anglès del Bolton Fabrice Muamba es va desplomar sobtadament, al minut 41 del Tottenham-Bolton, partit de la Copa d’Anglaterra que s’ha suspès per aquest motiu.

Els membres dels serveis d’emergència van intentar reanimar el internacional de la selecció sub-21, que finalment va ser retirat del camp en llitera, després d’intentar reanimar-lo durant 10 minuts sobre el terreny de joc i l’àrbitre de la trobada, va decidir suspendre el partit en què el Tottenham i el Bolton empataven a un gol després de consultar-ho amb els respectius entrenadors, Harry Redknapp i Owen Coyle. Més tard van traslladar-lo a l’hospital de Londres on està ingresat en estat crític a la unitat de cures intensives

Tot això recorda altres casos similars com els de Dani Jarque i Antonio Puerta a Espanya o el del camerunès Marc Vivien-Foé, que també va caure desplomat durant la trobada de Copa Confederacions de l’any 2003.

Adrià D.

A la majoria de pel·lícules, cada tipus d’escena o de situació, acostuma a anar acompanyada d’alguna manera o d’una altra, amb una música que t’ajuda a comprendre i a identificar-te amb les situacions que s’hi produeixen.

Llavors és quan tu et preguntes: ”per què la vida no té banda sonora?” Tothom pot tenir opinions diferents sobre el tema, però en el meu cas, jo penso que no estaria gens malament que cadascuna de les situacions amb les que et pots trobar anessin acompanyades de música, depenent de l’estat d’ànim i d’altres condicionats. Si més no, si és pogués arribar fer, seria divertit i fins i tot útil en segons quins moments. Per exemple, ens podríem imaginar una situació en la qual una persona anés caminant pel carrer, i de sobte la comencessin a perseguir i s’escoltés  una banda sonora. En aquest cas podrien passar dues coses: que et posessis nerviós i no sabessis què fer, o que gràcies a la música entenguessis el que passa i poguessis reaccionar. Un altre exemple podria ser en els minuts finals d’un partit de bàsquet en què els dos equips anessin frec a frec, però amb un dels dos amb uns punts d’avantatge. Posant-t’hi una música de superació per un dels equips, i una de tristesa per l’altre que no li estiguessin sortint les coses bé. I per últim també ens podríem imaginar una quedada d’amics en la qual tothom s’ho estigués passant bé acompanyat per una banda sonora animada, que faria que tots encara es divertissin més.

Totes aquestes situacions millorarien molt amb banda sonora i fins i tot t’ajudaria molt mentalment en els moments complicats. És per això que penso que estaria força bé una vida acompanyada en els bons i els mals moments per una banda sonora.

Nil

Fa unes dues setmanes vaig veure un vídeo/documental que em va marcar. Encara que sembli mentida “ha suposat un abans i un després en la meva vida”, ho fico entre cometes perquè potser es un exageració, però l’important és el fet de que m’ha fet pensar i reflexionar.

Aquest documental parla sobre Joseph Kony, un guerriller, abusador, segrestador de nens i nenes i violador. Dit d’aquesta manera no sembla un vídeo gaire agradable per passar l’estona, però ho es. T’explica la realitat que es viu 12.000km d’aquí, exactament a Uganda. El que més m’agrada del documental és que no és el típic que et deixa sense ganes de fer res, aixafada al sofà pensant: Què puc fer jo per solucionar això? Sinó que et dona solucions: La principal, i bàsicament l’objectiu del vídeo, és fer famós a Joseph Kony. Si el món sencer el coneix serà molt més fàcil atrapar-lo.

Sincerament soc una persona força passiva, em deixo portar i no prenc gaires decisions importants, però gracies al Jason Russell, el creador de la plataforma STOP KONY, m’han entrat ganes de fer coses per intentar canviar el món i m’he adonat de que encara que no tingui diners per poder donar a l’ONG, puc fer altres coses, com per exemple compartit el vídeo per facebook, twitter o qualsevol altra red social. Evidentment si ho faig jo sola, poca cosa aconseguiré, però si això ho fa tothom aconseguirem que els governs ens escoltin i facin tot el que puguin per acabar amb aquesta situació.

Per finalitzar us vull deixar l’enllaç, i espero que us transmeti les mateixes sensacions que a mi.

Núria

El dijous pasat es van celebrar les proves cangur, un examen per avaluar els estudiants de tercer i quart d’ESO i batxillerat.

El primer premi es un ordinador portàtil, pero són força complicades i és molt difícil quedar el primer, jo les vaig fer, i tot i que em van sortir bastant bé, no crec ni que arribi al aprovat. Hi havien tres nivells: un de tres punts, un de quatre i l’altre de cinc, la seva dificultat augmentava amb la puntuació, pero tot i així, tots eren complicats, a més, cada error descomptava puntuació, el que feia més difícil augmentar la nota.

En acabar ens van convidar a un entrepà i un batut, un premi per acabar la prova.

Uriel

Suena el timbre, por fin es viernes. Llega el fin de semana. Después de estos días de exámenes podemos descansar. Todos salimos, algunos corriendo, otros hablando de los planes para mañana por la tarde, otros despistados, otros riendo… y luego estamos nosotras. Como siempre las últimas, esperando a que Ana se ponga el anorak, se coloque bien la mochila, suba la silla encima de la mesa, y se ponga bien el pelo que se le ha enganchado por debajo de la asa de la mochila y eso, es realmente molesto.

Estamos listas, bajamos las escaleras y salimos por la pequeña puerta del piso de abajo. Entonces vemos a una profesora que con una bonita sonrisa nos dice adiós. Vamos por la pequeña subida, pero como siempre la puerta de salida esta cerrada. Durante unos minutos esperamos sentadas a que salga un profesor y nos abra la puerta. Al salir vamos hacia casa de Sandra. Dejamos las mochilas y nos vamos rápidamente camino abajo para comprar la comida. Estamos a principios del mes de marzo, pero hoy hace un día realmente caluroso, y más si vas andando a la una y media del mediodía y no tienes siquiera una sombra para refugiarte de el sol.

Ya lo hemos comprado todo, así que volvemos a casa para preparar la comida. Sandra pone música, y después prepara la carne, mientras Ana y yo ponemos la mesa. Nos sentamos y por fin, empezamos a comer. Justo en el centro de la mesa tenemos una plancha, donde cocinamos la carne que se hace realmente rápida Más tarde, nos sentamos en el sofá y ponemos una película, que aunque nos la sepamos de memoria, nos encanta. Es un musical, las tres estamos en el sofá cantando, divertidas, y sobretodo felices. Y es en ese momento, cuando me doy cuenta de que no cambiaría esos momentos con ellas por nada del mundo.

Paula

Ultimament jugo bastant, per no dir massa, als videojocs. M’agraden i m’ho passo molt bé jugant amb els meus amics “online”, o sigui, mitjançant l’internet del que gaudeix la consola.

Com que jugo tant de temps les meves notes a l’institut han baixat, però sense arribar a suspendre cap assignatura. Això preocupa als meus pares que volen que estudïi més i jugui menys a la XBOX, encara que jo no m’amoïno perquè penso que mentre no suspengui alguna assignatura no haig de jugar menys.

No sé si és per la meva mandra o perquè prefereixo fer altres coses, però quan em trobo davant del llibre per posar-me a estudiar m’avorreixo i em poso a jugar.

Així que si segueixo sense suspendre res, seguiré jugant als videojocs perquè m’ho passo molt bé i sóc molt bo!

David

Fa un temps vaig trobar una carta passejant per Barcelona. Deia així:

Buenas Simó,

Sóc jo una altra vegada… finalment  t’envio aquesta carta perquè el teu silenci comença a pesar-me… NO ENTENC QUE ESTÀ PASSANT!!  T’has enamorat d’ algú altre? He deixat d’importar-te? T’he fet alguna cosa? Mai no he tingut la intenció de fer-te mal, no pensis malament, que et quedi clar: jo no estic sortint amb una altra persona. I el teu menyspreu és una bona hòstia per a mi.

El fet que no siguem ja una “parella” no significa que no puguem donar-nos la mà. Jo no t’he abandonat, només he pres distancia, la necessito, si no m’ofego i em sento en una espècie de gàbia de metall i avorreixo la teva presència, perquè en realitat detesto la meva… simplement noto que hem entrat en un bucle i trencar mecanismes sempre està bé.

Vull veure’t  somriure, tancar-te a casa i viure només de les teves fantasies és purament malaltís. Compartir és necessari per créixer i expandir-se.  En quina mena d’ésser humà et vols convertir, tancat, sense impulsos externs, sense bellesa, sense… merda Simó, és que en aquests moments em sembles una altra persona i poso en dubte qui ets realment… no em fotis!!! Si per tu realment tingués un valor el que hem viscut, sortiries a buscar-me però t’espantes i et fots a la teva cova, com un ós poruc, em  sembla tan covard que m’entren ganes de cridar!

La vida és aquí fora i estimar és compartir, jugar, desitjar, somiar… per escriure has de respirar, i tancat al teu microcosmos acabaràs extingint el teu propi oxigen; prou de bucles. Mira al teu voltant i sisplau, mira’m un altre cop, només la teva mirada em facilita una mica la comprensió d’aquest caos permanent. No puc viure sense tu. Has d’entendre que podem relacionar-nos de mil formes, no siguem obtusos!

Sisplau, deixa de jutjar i escoltem-nos amb el cor.

T’estimo amb tota la meva ànima.

Doux baisers

Béré

No em fa gaire grácia haver interromput una relació amorosa per carta…

Xavi H

En aquest escrit m’agradaria parlar sobre la pressió i la violència en el món de l’esport que reben tant els jugadors com els àrbitres, sobretot en l’àmbit futbolístic. Són moltes les agressions que reben, no només verbals sinó també físiques.

Aquest cap de setmana han sorgit dos fets que corroboren aquestes accions, en el partit de la tretzena jornada de la lliga BBVA que enfrontava al Mallorca contra el Granada un menor va llençar un paraigües al jutge de línia, el linier va acabar sangrant per la galta . El partit es va haver de suspendre i aplaçar, encara que no ha sigut el primer cop que això ha passat.

També, aquest dissabte passat  un àrbitre alemany d’origen iraní es va intentar suïcidar a causa de la pressió del mitjans de comunicació i dels aficionats que l’havien declarat pitjor àrbitre de la Bundesliga (lliga Alemana) i, al ser estranger li dedicaven càntics racistes.
Després de veure aquestes noticies per la televisió, em pregunto si tot això és necessari.

Pol

Mentre et fumes la cigarreta recolzada a la rentadora, perquè prefereixes això a dormir al costat del dels roncs, descobrir que voldries ficar-te en ella. A la insignificant rentadora. Sent conscient que tots els teus veïns són feliços o no tant en els seus somnis, que ves a saber els milers d’històries que succeeixen ara mateix en el teu edifici, el que sembla que s’enfonsarà qualsevol dia. Desitjar obrir la petita porta rodona i blanca, entrar d’un salt, acomodar-te i en posició fetal, tornar a néixer. Tornar a néixer. Tornar a néixer. Tornar a néixer. Començar de nou. De zero. Ficar-te i rentar-te de cap a peus. Marejar-te donant voltes i voltes i voltes i voltes en el mateix sentit amb el mateix ritme durant hores. Marejar-te fins oblidar tot l’anterior. I sortir, regalimada d’aigua, amb el peculiar olor de suavitzant, aquell que diuen que fa miracles a la televisió que t’agradaria tirar pel balcó, després estendre’t cap per avall, pels peus, aprofitant el estar regalimada per plorar en silenci perquè no saps qui ets, ni d’on véns, ni tan sols on vas. Confonent les teves llàgrimes amb l’aigua que notes caure. Però olores bé, i encara que estiguis bruta per dins, fas bona olor, i això és el que importa en aquest precís moment.

Jade

Des de fa molts anys, s’estan fent estudis de la terra, la seva creació, del que hi ha més enllà i que encara desconeixem. Però mai hi ha hagut una resposta que ens confirmi amb certesa i ens pugui resoldre els nostres dubtes.

Tinc molta curiositat per saber que hi ha més enllà del que els nostres estudis ens han permès investigar. Estic segura que hi ha moltes persones que tenen el mateix interès que jo per descobrir-ho.

Hi ha dies que et poses a pensar si hi ha més planetes habitats… o si potser no són com la espècie humana o en el cas de que n’hi haguessin, si ells saben que nosaltres existim… Però mai tens una resposta a les teves preguntes.

Quan penses com es va crear el món hi ha un moment en que el teu cervell ja no pot raonar més, l’espècie humana té la intel·ligència limitada. Hi ha estudis i investigacions que et poden orientar per resoldre algunes preguntes però sempre penses, quina ràbia, no puc saber de veritat com va començar tot.

Qui va crear tot això? Són preguntes una darrere l’altre sense resposta. No crec que mai descobrim l’inici de tot perquè cap humà hi va ser. I per molt que inventem màquines i aparells que ens puguin orientar i ajudar a arribar a llocs inexplorats seguim tenint la mateixa situació d’incertesa.

I com sempre, quan acabes de reflexionar et dones compte de que el nostre planeta terra és molt curiós hi ens crea un mar de dubtes.

Marina.

La setmana passada els estudiants de quart d’eso de tots els instituts i escoles de Catalunya van fer unes proves (competències bàsiques). D’aquesta manera sabrem el nivell educatiu que tenen tots els alumnes .

Hi va haver quatre tipus de proves, català, castellà, matemàtiques i anglès. La majoria dels alumnes pensen que la prova d’anglès va ser més complicada, ja que l’apartat de comprensió oral era molt difícil. La veu parlava amb molta rapidesa i això va dificultar la comprensió oral.

Penso que les altres proves eren d’un nivell prou assequible per poder demostrar el nivell de cada alumne.

Esperem que els resultats siguin bons, no tan sols els del nostre institut, també els de la resta d’escoles de Catalunya.

Guillem

Cada dia m’avorreixo més durant el temps lliure. Normalment jugo bastant a la playstation però m’estic començant  a avorrir. Amb tot el temps lliure que tinc, podria estudiar més però no m’entusiasma gaire, nomes m’agraden les ciències

Vaig pensar en trobar alguna cosa a fer i definitivament la vaig trobar. Des de fa uns mesos, cada dimarts i dijous ajudo al meu pare al basquet. Sóc el segon entrenador d’un grup de nens amb moltes ganes de jugar. Veritablement,  jo no faig gran cosa però ells s’ho passen bé amb mi i jo amb ells perquè els faig riure o em penjo de l’aro, i això a ells els hi agrada. El meu pare és qui fa la feina dura, els renya si no es porten bé o els ensenya  coses que per la seva edat són difícils.

Estic orgullós de fer aquesta mini feina perquè m’ho passo bé ensenyant i la veritat és que és molt satisfactori.

En definitiva, recomano no deixar passar el temps perquè ens n’acabarem penedint, és molt millor aprofitar-lo i passar-s’ho el millor possible .

Xavi

Mi abuela siempre me cuenta cosas fascinantes, pequeños detalles de la vida a los que nadie presta atención. El otro día me contó algo acerca de los sueños:

Suponiendo que dormimos unas ocho horas diarias, nos daremos cuenta de que pasamos durmiendo una tercera parte de nuestra vida, es decir, que a los sesenta años habremos perdido unos veinte sin hacer nada, simplemente tumbados en la cama.

El mundo de los sueños es un mundo misterioso y alucinante donde las reglas de la realidad no se aplican. Tus sueños son únicos. Ninguna otra persona puede tener tus emociones o tus experiencias así que cada sueño se conecta con su propia “realidad”. Por lo tanto, al interpretarlos, es importante ponerlos en el entorno de tus experiencias y vida personal.

Como ya he dicho cada sueño tiene su propia interpretación, por ejemplo ¿sabías que soñar con el sol al amanecer significa el inicio de una creciente felicidad y prosperidad?

Yo no lo supe hasta hace poco y ahora siempre me voy a dormir pensando en el amanecer.

Cristina

Son las cinco de la tarde en Barcelona. La nubes, cansadas de las caras de fastidio de la gente, han decidido dejar salir el sol en lugar de la lluvia, y se apartan tímidamente para que el enorme astro ilumine la ciudad. La gente camina. Unos tararean canciones con los cascos puestos, inmersos en sus pensamientos. Otros, enfrascados en conversaciones banales, utilizan el cambio de tiempo como excusa para iniciar un nuevo tema. Otros ríen, en grupo, de una broma que seguramente solo entienden ellos. Y algunos, simplemente, andan, con o sin destino, rápido, lento, recto o dando tumbos.

De pronto, alguien grita, entre extrañado y entusiasmado, “¡Hay un piano en medio de la calle!”. La simple frase consigue, en cuestión de segundos, que las conversaciones y risas cesen, que la multitud se pare y dirija miradas interrogantes en todas las direcciones. Y es que de verdad hay un piano, un piano de cola lustroso en plena Plaza Cataluña, justo en frente del Fnac.
Unas veinte personas forman un corro alrededor del enorme instrumento y escuchan a un chico tocarlo. Muchísimas más caras se suman al grupo para ver el curioso espectáculo, algunos se ponen de puntillas para vislumbrarlo mejor, mientras otros se apartan para dejar que todos disfruten de la función.

El chico mueve con soltura y delicadeza sus largos dedos sobre las teclas y balancea la cabeza, marcando el compás, inmerso en un estado de paz y tranquilidad que todos podemos apreciar, pero que solo él puede sentir de verdad. El cabello castaño le cae sobre los ojos pero él ni se inmuta, se sabe de memoria la melodía y la toca con toda su alma.

Yo, que minutos antes buscaba, extrañada, como todo el mundo, la procedencia de las notas, ahora me encuentro entre ese círculo de personas y contemplo la escena totalmente maravillada. Es bonito ver cómo un grupo de desconocidos se sonríen y se dejan sitio, unidos, simplemente, por la música. El proyecto artístico “Play Me, I’m Yours” (inscripción que aparece grabada en todos los pianos) ha repartido, junto con los instrumentos, algo totalmente intangible, el compañerismo, la felicidad, la pasión por el arte.

La canción se extiende por toda Barcelona, y, el mundo, expectante, unido, sumergido, escucha.

Ana

[Página oficial de la campaña “Play Me, I’m Yours” – http://www.streetpianos.com/]

Aquest any per segon cop des que jugo a futbol, el meu equip, l’At.Català, participa a la copa Catalunya. En aquesta competició qualsevol equip de segona divisió, primera o divisió d’honor que vulgui s’hi pot apuntar. Altres anys el club havia considerat que no hi havia prou nivell a l’equip per apuntar-nos a la copa però aquest any tenim un bon equip i el club ens hi ha apuntat. En la primera fase de la copa, 2 o 3 primers partits, només juguen els equips de segona, com el nostre, i els de primera. Els equips de divisió d’honor, és a dir el F. C. Barcelona i els altres equips de la màxima lliga, comencen a jugar més tard, quan ja queden
menys equips.

El dimarts 28 a la tarda vaig quedar amb un company d’equip per mirar uns quants vídeos i després anar al partit que era a les 20:30. El primer partit va ser contra el Masnou. Tota la tarda vaig estar molt nerviós. Quan va començar el partit encara ho estava més i això va fer que comencés el partit jugant passivament. Amb el temps vaig anar-me escalfant i jugant millor però em notava encara una mica de febre de la que havia tingut uns dies abans.

Vam començar el partit marcant 2 gols però just començar la segona part  ens vam confiar una mica i ens van empatar. Vam estar empatats molta estona i quan quedava només un minut i més aviat semblava que ens farien un gol i perdríem… Vam robar una pilota, vam sortir al contraatac, un company em va fer una passada llarga, jo estava d’esquena al porter però sabia més o menys on era i com que els defenses venien corrent darrere meu vaig haver de rematar amb un sol toc fent una mitja volta. La pilota va passar per sobre del porter que estava molt a prop meu i va entrar a la porteria. Tota la grada es va posar de peu aplaudint i cridant de felicitat i els tamboriners es van posar a tocar amb moltes ganes. En aquell moment tots els nervis que havia tingut abans del partit se’n van anar, va ser un moment de plena tranquil·litat tot i la multitud de gent cridant i els diversos sorolls de la grada i dels meus companys.

D’aquí un parell de setmanes jugarem la següent eliminatòria contra un equip de primera. Tot i que tenim poques opcions de guanyar intentarem fer el màxim per passar l’eliminatòria.

Enric Grau

Tot va començar com qualsevol altre dissabte, em vaig llevar amb problemes, vaig baixar a esmorzar, em vaig rentar la cara i vaig sortir sobre les 10:00 a buscar el cotxe, cada juguem un partit de lliga i aquest cop ens tocava anar a Vic. Després d’una hora de viatge vam arribar al camp, era un camp molt gran , hi havia moltes grades de diferents colors. A tots sens veia cansats, la veritat és un pal anar fins a Vic a jugar.

El partit va començar amb retràs. Al cap de 10 min d’haver fet una roda d’entrades i escalfat una mica l’àrbitre va donar el xiulet inicial, les tres primeres parts les vam dominar, gairebé tot el temps anàvem per sobre del marcador de l’equip local encara que no estiguéssim jugant molt bé. Però al final l’equip local ens va remuntar i ens va empatar amb un triple, la cosa no pintava gairebé estàvem molt cansats, el partit s’havia acabat però la taula s’havia descomptat amb el temps…

A la pròrroga ens van guanyar, va ser mala sort, però després d’aquell partit vam anar tots a dinar a Vic i ens ho vàrem passar d’allò més bé, jo vaig agafar un barret de palla i m’el vaig possar al cap, la derrota no ens va afectar per res i vam dinar molt bé i al arribar a vilassar vam sortir fins que es va fer de nit.

Gerard