LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El 23 d’abril vam celebrar Sant Jordi a l’institut IES Jaume Almera. Hi havia un espectacle al gimnàs amb lectura, música, dansa, esports… Jo no vaig participar en cap, però molta gent de l’institut sí . Al migdia vaig anar a dinar amb uns amics i més tard vam haver d’anar a vendre llibres i roses a la fira de Cabrils, i com que gairebé no vam vendre res ens en vam anar abans d’hora perquè es va tancar la parada. L’espectacle a l’institut no em va agradar molt, però era millor que fer classe. A casa meva no vam celebrar res, tot i així m’agraden les festes culturals perquè crec que s’han de preservar ja que formen part de la nostra cultura.

Adrià

Aquesta setmana és la Festa Major de Vilassar de Dalt, en aquesta festa s’hi realitzen moltes activitats com ara: L’envelat, balls a la nit, el correfoc i la fira.

El correfoc especialment és una celebració que m’agrada molt, no només veure l’espectacle des de fora sinó també posar-me dins amb els “Diablons”; aquesta activitat és típica dels Països Catalans i Aragó. Consisteix en un joc que es fa pels carrers del poble o ciutat on l’objectiu és evitar la pirotècnia usada pels diables i pels éssers imaginaris.

Hi ha diferents tipus de colles:
-Colles de foc: Són aquelles colles amb una estructura homogènia, on no hi ha rangs entre els seus integrants.
-Colles de diables: Són aquelles colles on tenen com a mínim les figures de Llucifer i Diablessa.
-Colles d’espectacles: Les podem trobar dintre d’algun dels diferents tipus de colles.

En el correfoc la vestimenta més usual dels diables és una capa de cotó o d’algun teixit ignífug negre amb flames vermelles i una caputxa amb dues banyes. També porten un carro que fa de magatzem central del material pirotècnic, que és on duen el material i cada diabló porta una maça la qual consisteix en un bastó llarg amb una pinça a un extrem per lligar els petards.
Espero que l’any següent torni haver-hi correfoc, gràcies Diables de Vilassar.

Pol

Ahir va ser un dia especial, era la diada de Sant Jordi i la tradició és comprar una rosa o un llibre. A l’institut no es va fer cap classe durant el dia. A primera hora del matí van començar les jornades esportives. El meu equip participava a la categoria de vòlei. El primer partit ens va tocar jugar contra un grup de batxillerat i pensàvem que perdríem, però per sorpresa de tots vàrem guanyar i de bastant. En el segon partit ja no vam tenir tanta sort, perquè vam perdre de poc.

Els alumnes de quart havíem muntat unes paradetes a Cabrils i Vilassar on es venien llibres de segona mà i roses per treure diners pel viatge de final de curs. Així que en acabar les jornades esportives a la Cristina, a l’Aida  i a mi ens va tocar anar a la parada de Cabrils fins l’hora de dinar. Però quan feia 15 minuts que estàvem allà va començar a ploure molt, encara que de seguida va sortir el sol. Més tard ens va venir a buscar la Carme i ens va portar al institut. Un cop allà vàrem anar a menjar botifarra amb patates i en acabar vam anar a donar una volta a les paradetes de Vilassar. A un quart de quatre començaven les actuacions al institut i, com que nosaltres ballàvem, havíem de ser-hi d’hora per practicar. Quan vam pujar al escenari, a mi em va fer una mica de vergonya, però el ball va sortir molt bé. Per acabar la festa va tocar un grup de nois de l’institut i aquí es va acabar el dia.

Va ser un dia diferent i divertit, espero que l’any que ve es torni a repetir!

Andrea

Avui fa, exactament una setmana i un dia i potser unes horetes que el meu entrenador em va enviar un missatge que deia: “Fas alguna cosa el dimarts 1 (que és festiu)? si és així, ja la pots anar anul·lant perquè tens un compromís important!” No se m’acudia a què s’estava referint, ni la menor idea, és per això que li vaig contestar al missatge dient-li: “pots ser una mica més precís senyoret? m’estàs deixant a quadros!” Ell es limitava a dir-me que encara no m’ho podia comentar, que m’esperés dos dies… I evidentment, deu minutets més tard vaig aconseguir el meu propòsit, saber el perquè de tanta intriga i com és que m’havia de reservar el dimarts.

El pobre es va rendir enfront la meva persistent insistència i em va enviar una bona parrafada explicant-me més o menys com havia anat tot.

Aquest va ser el moment més màgic sens dubte, no m’ho esperava, i semblarà exagerat però no hi ha dia que no hi pensi. Cada dia falta menys per el famós dimarts 1 i aquest no em deixa pensar en altres coses, estic preocupada i alhora enormement feliç per l’oportunitat que m’ha ofert la Selecció Catalana del Maresme! El meu entrenador em va comentar que ens havien vingut a veure jugar en diversos partits i han decidit convocar-nos a dues companyes meves i a mi per a jugar amb la Selecció en un torneig amistós, i el primer partit ja és aquest dimarts.

Tinc una tensió contínua des de, com us he dit al començament, una setmana i un dia i escasses hores…no és que estigui obsessionada ni res per l’estil, simplement mai m’he trobat amb una situació així i em costa portar-la amb normalitat.

Espero que aquesta tensió, el dia del partit, es torni bona i a favor meu!

Hi ha dies, que de tant pensar i donar-li voltes al mateix tema, acabo arribant a la conclusió que no estaré a l’altura del nivell de joc i que no m’he de presentar. Però hi ha uns altres dies, que són la majoria, que em repeteixo diverses vegades el següent: “ T’han donat l’oportunitat oi? Et podrien no haver escollit Laura, fes el favor i juga com ho saps fer! Lluitaràs per cada pilota fins al final, com sempre!

En definitiva, tinc el cap com un bombo però en realitat és per una cosa molt positiva i que serà enriquidora, tindré el plaer de conèixer grans jugadores i el més essencial de tot: APRENDRÉ, sempre, sempre procuro fixar-me en cada passada, regat, xut, tan és si són encertats o no, la qüestió és fixar-me i per tant, millorar el meu joc.

Així que tinc una cita dintre de tres dies, i no hi penso faltar!

Laura Morales Moreno

Per mi l’amistat és com una caixeta de vidre: petita, transparent, fràgil, on hi guardes tots els teus pensaments, idees, afecte i amor.
Un cristall fi on t’hi reflexes. Material del qual estan fets els teus somnis. Són petites parts de la teva vida. Un amic és més que una persona, una cosa que no és física, una cosa que sempre portes. És això que reculls pel camí i guardes a la teva capseta de vidre. Tot això en el que creus, en el que confies, en el que sents.

Això que més enllà del món trobes. Això que t’abraça quan penses que no pots més. I encara que es trobi assegut al teu costat, tu mai ho veus com la matèria física que és. Un amic sempre sap el que et ve de gust en aquell moment, el que et passa a qualsevol hora i el que pot fer per ajudar-te. Saps que si el necessites estarà allà i al inrevés també.

No obstant això, sempre has d’estar vigilant, no sigui que de cop set caigui la caixeta a terra, perquè podria trencar-se en mil bocins.
Un amic és allò pel que ho donaries tot.

Menys la teva caixeta de vidre …

Cristina

“L’amistat és una relació afectiva entre dues persones. És una de les més comunes relacions interpersonals que la majoria dels éssers humans tenen en la vida.” – (definició d’amistat).

Per mi una amistat és molt important, el poder comptar amb altres persones, el poder riure el poder plorar amb els teus amics, el poder gaudir de cada moment sense preocupar-se de res més són coses úniques que cal aprofitar.

Fa relativament poc que la conec, entre quatre i cinc mesos aproximadament. Des de llavors hem compartit bons moments. Normalment ens veiem dues vegades a la setmana ja que vivim a diferents pobles i anem a diferents escoles. No som íntimes amigues ni parlem cada dia i tampoc no ens expliquem totes les coses que ens passen, però d’alguna manera em transmet felicitat. Sempre que estem tots junts està rient o fent bromes. Només l’he vist una vegada trista, totes les altres sempre contenta, intentant ajudar o escoltant a la gent, sense enfadar-se amb ningú ni criticant (a diferència de la majoria de persones).

Com ja he dit abans, no la conec de tota la vida ni molt menys, però aquestes són les sensacions que tinc fins ara d’ella. Per això li dedico aquest escrit per ser com és, perquè espero que visquem molts més moments juntes i perquè vull que la nostra amistat duri molt temps.

Pau

L’horòscop en el nostre cas no ha encertat gaire. Diu que no ens aguantem una a l’altra però es totalment al contrari. Tímidament la nostra amistat ha anat creixent i sense donar-nos compte hem acabat necessitant una l’aprovació de l’altra en gairebé tot el que fem. Som diferents però la nostra manera de pensar i d’actuar és gairebé la mateixa.

Sabem el que l’altra pensa només mirant-la i els consells que ens donem són molt encertats ja que sabem el que vol i li convé a l’altra. Juntes  podem passar d’una nit de festa sense parar, rient, saltant, embogint, a una tarda tranquil·les, parlant, escoltant-nos i debatint temes. És com tenir una segona germana però millor encara, per què té la meva edat, els mateixos interessos i les mateixes ganes de continuar descobrint món.

Em sento molt afortunada de poder tenir aquesta compenetració amb ella perquè puc ser jo totalment sense reservar-me res, i jo l’accepto a ella igualment amb les seves virtuts i els seus defectes. Espero poder compartir amb ella pensaments molt diferents d’aquí uns anys i sempre poder comptar amb el seu  recolzament.

Alba

Un dia té vint-i-quatre hores. Però ara mateix per mi no és suficient. Últimament, tot i ser festiu, em desperto d’hora per poder fer tot el que el dia anterior he planejat. Però tot i així, no ho acabo complint mai. Els dies de cada dia, vaig molt estressada, sempre pendent de l’hora per no fer tard enlloc. Durant els matins, casa meva és com una pel·lícula de comèdia, tots corrents per acabar-ho tot. Quan un entra a la cuina resulta que els altres també hi han d’anar, quan un ha d’anar a rentar-se les dents els altres també. Sembla que ho facin expressament. Jo crec que quan la Marina.B em ve a buscar als matins per anar a l’institut deu al·lucinar. Però això ja fa anys que dura, així que ja estic acostumada. Durant les tardes no és tan greu.  Faig els deures tranquil·lament, però quan no en tinc molts, entre una cosa i una altra em vaig distraient. Ara em truquen, ara vaig a buscar un got d’aigua… i al final acabo a l’hora de sopar, com sempre. Però també és habitual. I els caps de setmana normalment, si fa bon dia, al matí surto a passejar per la muntanya, o de compres, o vaig a mirar el partit de bàsquet del Gerard…

Però fins que no surto de casa, he fet de tot. No se si és perquè no em sé organitzar o perquè vull fer masses coses a l’hora però sempre vaig corrents i pendent del rellotge. Jo em desespero perquè veig que va passant el temps i no avanço. Començo una cosa però mentre la faig, me’n recordo que me deixat una cosa a dalt i, quan baixo ja no sé el que estava fent abans. És per això que perdo més temps pujant i baixant escales que fent el que realment he de fer. Però és clar, quan definitivament he sortit, sovint em descuido alguna cosa i haig de tornar a pujar totes les escales per agafar-ho i tornar a baixar. I seguidament començar a córrer per no fer tard. Però tot i així, jo no sé com ho faig, però normalment arribo puntual.

Per tant, he arribat a la conclusió que em faltes hores al dia. Però ara que ho penso bé, crec que si això fos possible, encara hauria de fer més coses i tampoc en tindria prou…

Jennifer

Aquest dilluns es va celebrar Sant Jordi a l’institut, com tots els anys. Les dues primeres hores les jornades esportives, després l’espectacle principal, amb música, màgia i dansa. Després alguns alumnes de quart es van ocupar de la butifarrada i altres de la fira a Cabrils i Vilassar. Jo vaig anar a vendre a Cabrils, i tot i que no vam vendre molt, va servir per acumular uns pocs diners més per al viatge. Cal celebrar i recordar festes com la de Sant Jordi per  mantindre les costums i tradicions.

Uriel

Amb l’escrit anterior de la Cristina hem arribat als mil articles publicats a la Tertúlia des que va començar a existir el curs passat. A més dels 1000 articles, la Tertúlia conté en  aquest moment 200 pàgines, 655 categories i 1126 comentaris. Em direu amb raó que les quantitats ni ho són tot ni són el més important, però darrere d’aquestes xifres hi ha escriptors esforçats, i això, al marge de les xifres, és el més valuós. Així que, MOLTES FELICITATS a tots!!!

Josep Maria

¿Quién no ha escuchado nunca eso de “madura ya de una vez”?.
Normalmente la primera pregunta que nos hacemos es: ¿Por qué madurar?, pues se supone que para llevar una buena vida y alcanzar nuestras metas y todo eso de la superación personal, madurar es la base de todo, ¿no?, Puede ser.

Muchos piensan que es sinónimo de volverte aburrido, responsable, ermitaño y todas esas cosas que los adolescentes temen llegar a ser algún día, es inevitable madurar, lo hacemos una y otra y otra vez, sin darnos cuenta, ¿o acaso te has vuelto a tropezar con la piedra con la que te caíste el otro día?, ¿acaso te has vuelto a creer a esa persona que te mintió una vez?, madurar es esencial…

Una de las principales cosas que te permite la madurez es ser respetado, no conozco a nadie al que no le guste que lo respeten, claro, a excepción de algunos energúmenos a los que les faltan años i años de madurez… en fin, ese ya es otro tema. Ser maduro implica cargar con la responsabilidad de que todos siempre esperen  algo bueno de ti, nunca pensarán que puedas hacer algo malo o romper las reglas, ¿verdad que madurar tiene su lado bueno?, aunque otras veces piensas en lo maravilloso que sería ser Peter Pan, y quedarte para siempre atrapado en un niño, sin responsabilidades, ni nada.

No lo tengo muy claro, eso de si…debes madurar o no.

Cristina

Segons el diccionari català, la música és: Art que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme. Però en veritat, és molt més que sons i ritmes , o que un art, la música ens mou, ens fa plorar, ens anima, ens fa sentir-nos malament i plens de ràbia.

Segons el nostre estat d’ànim posem un estil de música, per exemple, si estàs molt content perquè has aprovat un examen, no escoltaràs musica lenta i tranquil·la, escoltaràs una musica animada que et transmeti bon rotllo. Un altre exemple és quan anem a fer esport, la música que ens farà sentir-nos millor i fer més exercici és una música energètica, que ens pugi la moral i ens faci venir més ganes de seguir.

Un clar exemple que succeeix sense adonar-nos, quan anem a un supermercat, la musica que tenen no és una musica energètica, ni molt trista, és una musica tranquil·la i amb bon rotllo, ja que així la gent compra tranquil·lament, sense preses, i així consumeixen més i millor, si no, amb una musica animada la gent entraria, i aniria molt més rapida comprant i consumirien més.

No fa falta anar a un supermercat per escoltar la música i adonar-nos de la seva importància, ens podem adonar al veure que la tribu més aïllada del mon segur que fa d’alguna manera alguna espècie de música, encara que sigui donant cops a un arbre, es considera música a qualsevol ritme.

Per a mi em sembla important, ja que és una cosa que sempre ens acompanya en el mòbil o en un dispositiu MP3, o si no esta a casa per ajudar-nos a passar bons o mals moments.

Víctor

Dissabte passat el F.C.Barcelona va dir adéu al campionat de lliga al perdre 1-2 al Camp Nou contra el Reial Madrid, l’actual líder, en un partit en que per molts va decepcionar.

El partit va començar amb un mosaic gegant amb la frase “som i serem” amb els colors blaugranes i de Catalunya. La cara dels jugadors del Barça abans del partit reflectien la importància de conseguir una victòria i poder acostar-se al Madrid tan sols a un punt i seguir optant a la Lliga. El conjunt local controlava el partit, però en el minut setze a la sortida d’un còrner va marcar el conjunt blanc en un error de Puyol a través de Khedira, en aquesta jugada va haver un fora de joc que l’àrbitre no va veure. La primera part va acabar amb el domini dels blaugranes però no acabaven de finalitzar les jugades i poder marcar. En el minut 70 Alexis va empatar el partit quan només portava un minut al camp. Quan tothom creia amb la remuntada del Barça, Cristiano Ronaldo es va plantar davant el porter i amb un bon xut col·locat va deixar gelats als blaugranes que no van poder fer res més per guanyar el partit. El Barça no va estar del tot fi i va veure com el Madrid s’allunyava a set punts i es feia pràcticament amb el títol.

Ara toca pensar amb el Chelsea, remuntar i plantar-se a la final de la Champions League. Hem d’estar satisfets per tots els títols que ha guanyat aquest conjunt i pensar amb tots els que queden d’aqui en endavant i deixar de banda l’entrebanc.

Pau

Cada persona tenim una forma de pensar i d’actuar molt diferent a les dels demés. Aquestes característiques personals poden agradar o no als altres I reconec que si des que vas néixer has sigut d’una manera, costa molt millorar o canviar la manera de funcionar. I encara més si tu et penses que el que fas esta bé, si tu així ets feliç encara que a la resta de gent molesti.

Però hi ha persones que són realment molestes, per no dir inaguantables. Que quanta més estona portes al seu costat, més augmenta aquest molèstia, aquestes ganes de dir-li: escolta calla una estona i deixa tranquil·la a la gent.  Però això es complica si a sobre aquesta persona és algú a qui aprecies o estimes, perquè llavors vulguis o no l’has d’aguantar, per molt que et costi.

Però crec que si moltes vegades t’han dit no facis això, o comporta’t d’una altra manera serà perquè hi ha un problema, t’has de plantejar si realment és necessari fer el que tu vols sense tenir gens en compte el que pensen els altres, si a tothom molesta. Per què d’aquesta manera el que aconsegueixes és que la gent s’allunya de tu. Crec que cadascú ha d’actuar tal i com vol actuar, i pensar lliurement el que vol, però fins uns límits.

Alba

Normalment, a la nostra habitació tendim a tenir molts calaixos on guardem un munt de coses. La majoria les tenim oblidades i no sabem com han anat a parar allà. Aquests objectes que mantenim i no ens en recordem segurament els acabem tirant amb el pas dels anys.

Si em paro a pensar, em sorprèn el nombre de calaixos que tinc a la meva habitació i que d’aquests n’utilitzi menys de la meitat. Els únics calaixos que realment sé el que tinc són els que guardo la roba, als altres calaixos vaig acumulant coses que no m’atrevia a tirar en el seu moment, però que com he dit abans, les acabaré llançant amb el temps o simplement es perdran.

En resum, no sé com és que guardem tantes coses als calaixos si tard o d’hora ens en desfem de la majoria. Potser perquè cada una d’aquestes coses té una historia i uns records que en guardem i pensem que si aquestes desapareixen els records també ho faran. Per això ara intento buscar el per què guardem tants objectes si després ens resulten totalment innecessaris i ens acabem desfent d’ells.

Sandra

Como se suele decir, la primavera la sangre altera. Sin embargo, yo he empezado la primavera con la sangre poco alterada.

Hace cosa de unos días que noto que no tengo energía. Creo que esto me pasa porque necesito un cambio en mi vida, simplemente algo que pueda devolverme la fuerza que necesito. El problema es que busco y busco y no encuentro nada. ¿Será verdad que cuando buscas una cosa no la encuentras y cuando no buscas nada aparece por sorpresa?

Estos síntomas podrían ser consecuencia de la astenia primaveral. La astenia primaveral es un síntoma caracterizado por una sensación generalizada de cansancio, fatiga, falta de energía, debilidad mental y física… Se origina principalmente en el estrés, aunque puede tener otro origen, por exemplo orgánico. Por lo general aparece al amanecer, es decir, predomina por la mañana y puede ir variando durante el día. Por lo general, suele afectar más a las mujeres que a los hombres. Este síntoma no es ninguna enfermedad, al contrario, es de carácter leve y pasajero.

No hay un tratamiento especial para curar la astenia, pero se puede llevar una vida mas saludable, dormir más, evitar comer alimentos con mucha grasa y sobretodo mantener el cuerpo bien hidratado.

Espero que la primavera vuelva a alterar mi sangre.

Ainoa

La veritat és que les vacances de setmana Santa són molt curtes, suposo que és perquè abans de començar-les ja estem bastant cansats del segon trimestre del curs que és el més llarg i pesat. Tot passa volant.

Per a la meva família aquests dies de descans han sigut diferents, perquè els hem passat sense la presència del meu pare. Ja fa molt anys que tenia pendent un viatge als Estats Units, concretament a Phoenix, Arizona, allà viu el seu millor amic i feia més de quinze anys que no és veien. Ell va decidir que aquest setmana era un bon moment per fer una escapadeta i retrobar-se. Ha sigut un viatge fantàstic perquè ha conegut món i perquè a gaudit d’uns dies de la companyia del seu amic. Però per a nosaltres ha sigut diferent, tot i que hem fet bastants coses. Quan sortíem un dia a fora només érem tres al cotxe, o quan trèiem a passejar a la gossa pensàvem que era estrany perquè normalment qui la passeja és ell. Encara que no ho sembli es nota quan falta un membre de la família, tot i que  estem acostumats a que no hi sigui habitualment, perquè la seva feina és molt lligada i ens ho impedeix, l’hem trobat a faltar, sobretot el vespre que és quan ell arriba de treballar.

Amb tot això vull dir que, quan una persona que viu amb tu i marxa uns dies o un temps sempre l’enyores, encara que sàpigues que només estarà fora uns dies, sempre hi ha algun moment en el que penses en ell, què estarà fent o si ell ens troba a faltar.

Ara ja fa uns dies que va arribar, la veritat es que s’ho va passar molt bé, i nosaltres estem molt contents de que ja estigui per aquí. Però si voleu que us digui la veritat, el que em fa més feliç de tot, és què  ha decidit deixar de fumar. Com què està prohibit fumar a dins l’avió i aeroports, ha hagut de passar moltes hores sense fumar i llavors a pres  la decisió. Per a nosaltres ha sigut fantàstic perquè sempre estàvem discutint-nos perquè deixés aquest vici, i després de molt de temps a reflexionat i s’ha adonat que fumant perjudicava la seva salut, la de les persones del seu voltant i gastava molts diners.

Marina.

Cada agost la meva família i jo anem de vacances a un càmping de Salou, per a mi sempre han sigut les meves vacances de cada estiu i la veritat no les canviaria per res del món. Des de ben petit que hi vaig i cada any tinc ganes de tornar-hi, ja que allà tinc amics de tot el país. Des de Burgos fins a al país Basc.

Aquest càmping està valorat com el millor d’Europa i això es nota per la quantitat de gent que hi ha de tot el món i per la varietat d’activitats que s’hi poden fer, disposa de tres piscines, pistes de tennis, futbol, bàsquet, restaurant, minigolf, supermercats i fins i tot cinema. En definitiva en els meus vint o trenta dies d’estada no surto del càmping per a res.

Amb els meus amics cada dia fem més o menys el mateix, primer anem a una de les piscines, després anem a fer una volta amb bicicleta, al cap d’una estona anem a jugar al que sigui i finalment tornem a dinar. A la tarda repetim les activitats fins que es fa fosc.

La millor part ve a la nit ja que més d’un dia ens preparem un entrepà i anem a l’amfiteatre a gaudir de l’espectacle fins que és mitja nit. Finalment el dia s’acaba i me’n vaig a dormir per recuperar forces per l’endemà.

Gerard

Los suricatos son unos mamíferos carnívoros, de la familia de la mangosta, que habitan en el desierto de Kalahari y también en Namib, África. Tienen un peso de entre 731-720 g, dependiendo si son machos o hembras. Una característica suya que me parece bastante curiosa es su cola, que le mide entre 175-250mm, mientras que su cuerpo mide entre 250 y 350mm. Su pelaje es de un color gris moteado, canela o marrón. Son una especie diurna y de costumbres sociales, también son excavadores.

Supongo que os preguntareis por qué os hablo sobre estos animales. Pues bien, supongo que todos conoceréis a Timón, aquel amigo de Pumba, en la película ‘’el Rey León’’, ellos son los que adoptan a Simba aquel león sucesor del trono, además de empezar una amistad, le enseñan la filosofía de vivir sin preocupaciones con la canción del ‘’Hakuna Matata’’.

Esta película ha sido mi película favorita de mi niñez, me gusta mucho, en concreto me llama mucho la atención este personaje del cual os he hablado antes, Timón, él fue el icono de mi infancia, debido a ello mi madre me compró un Timón de peluche cuando tenía apenas 3 años y aún lo sigo guardando como mi tesoro más preciado, siempre será mi pequeño suricato.

Sara

Els pensaments de la gent varien a mesura que van passant els anys. Per la influència dels amics, les famílies o les experiències del passat acabem amb unes creences o altres. Tant podem creure en la religió cristiana com podem no creure en res. Des del meu punt de vista, totes són valides, i pràcticament totes les religions i creences estan fetes amb objectius bons.

Per la meva part, no em considero d’una religió concreta, crec en el karma, penso que és una cosa que ens fa ser més bons amb nosaltres i amb els altres. A part d’això, crec que passa de veritat, per gent que he vist.

També crec en allò que diem “sort”, penso que a vegades en tenim i a vegades no, però sempre s’acabarà igualant la “sort” amb la “mala sort”, perquè ningú té una mala sort eterna.

Jo avui he plantejat les meves creences, però evidentment cadascú te la seva i penso que totes s’han de respectar, ja que són idees molt importants per a les persones..

Víctor

Una de les coses, que fa més mal, és quan una persona molt estimada per tu et mira amb decepció, és aquesta mirada que t’entristeix, t’enfonsa dins teu i t’enfades amb tu mateixa.

És aquests moments quan et poses a reflexionar què has fet per merèixer el despreci amb el qual t’han mirat; a la vida mai se sap que passarà i molt menys què faràs tu respecte al que passi, però el problema és que mai sabràs si t’en sortiràs dels problemes i podràs cridar victòria! o cauràs i en algun moment et trobaràs la decepció i el despreci.

És això del que tracta la vida: la vida és un camí que no saps el final i això pot fer una mica de por, però a poc a poc, a partir dels errors, construir un camí estable per poder evitar els problemes i, si caus en alguns de nous, poder-te aixecar.

És difícil construir bé des d’un principi, per això estan les experiències per millorar i rectificar. Llavors serà en aquell moment on crides victòria, on la mateixa persona que et mirava amb decepció temps enrere, t’aplaudirà i et mirarà amb honor.

Marina

Aquesta setmana santa ha sigut horrible en general. No hi ha res pitjor que els teus pares et separin dels amics per vacances i que et dugin al mateix poble avorrit de cada setmana santa.

Aquesta no seria diferent de les altres i tot comença amb la impotència i la ràbia en saber la simple noticia que per aquest període de temps no seràs a casa teva per divertir-te. A continuació et lleves d’hora per embarcar-te en un viatge de dotze hores, -comptades de rellotge- amb cinc persones més i un gos que es mareja. Sort que portava la meva pròpia música, si no, no hauria sabut què fer.
Hem arribat! El poble no ha canviat des de l’última vegada que hi vam ser. Què faig ara? M’assec a la butaca i em tapo per no passar fred, engego la televisió i em passo la resta de la tarda mirant-la. El viatge ha sigut esgotador i ningú té ganes de fer res.

Al llarg de la setmana hem fet molts passejos pel camp – l’únic que m’agrada d’allà- hem anat a visitar una fàbrica de suro molt avorrida, hem visitat Portugal i les runes romanes de Mérida i res més gaire important.

Les ganes que tenia per tornar a casa van anar augmentant i la mala baba havia desaparegut en saber que divendres ens van donar una noticia que el meu germà i jo vam rebre amb molt d’entusiasme: tornem a casa abans del previst! Un altre viatge de dotze hores que cal suportar per aconseguir el que més desitjàvem. Per fi som a casa!

Maria

Dissabte 31 de març, el primer dia de vacances, el meu equip va jugar un partit de bàsquet; l’últim que teníem abans de setmana Santa.

El partit, en general, va transcórrer com de costum i sense problemes, però quan només faltaven cinc minuts per acabar, vaig saltar per agafar un rebot, em vaig desequilibrar i, al tornar al terra em vaig torçar el peu i vaig caure.

Va ser una torçada molt forta que per desgràcia es va convertir en un esquinç. Així que vaig haver de passar els deu dies de vacances reposant a casa amb tota la cama enguixada; no vaig poder marxar de viatge, ni anar a voltar, ni sortir amb les amigues…

Passada la setmana em van treure l’embenatge, però com el turmell no estava del tot recuperat (en realitat encara el tenia una mica inflat i amb un hematoma al voltant de tot el peu) em van dir que continués fent repòs, que si havia de sortir ho fes amb crosses i amb una turmellera, per evitar possibles accidents.

Passada una altra setmana, he anat a fer una sessió a la fisioterapeuta, on m’ha estat “preparant” el peu per poder començar a caminar sense cap crossa, només amb un embenatge fet per ella que em deixa el turmell totalment fora de risc.

Dilluns hi tornaré, i si tot ha anat com toca, farem una altre sessió i un altre embenatge que em permetrà poder començar els entrenaments (cosa que desitjo fer des de fa molt de temps).
Sé que encara falta un temps per a la meva completa recuperació, i tot i que començo a fer exercicis, seran amb molta paciència i molt poc a poc, fins a poder tornar a la rutina de sempre.

Júlia Reina

Advierte a menudo que ella no es de fiar y su mentalidad a veces asusta. Podría compararla con algún tipo de animal salvaje, para nada doméstico (dato a tener en cuenta). Su astucia la hace jugar con fuego y eso es precisamente lo que hace de su vida una aventura por la cuál enloquece.

Pero yo sé que aunque su corazón pinche, es tan tierno y delicado como la misma molla de pan recién sacada del horno. Nos queremos mucho y nos entendemos bastante, esto nos puede por encima de cualquier conflicto que podamos tener. Tenemos un concepto borroso de la vida ya que sólo alcanzamos los 15 años y medio todavía…Pero lo que tenemos muy claro es que nadie ni nada va impedirnos hacer lo que tengamos ganas de hacer, aunque implique jugar con fuego y quemarnos. Responsabilidades las justas y muchas ganas de pasarlo bien en todos los sentidos, nos invaden cada vez que pensamos en un futuro juntas.

Somos mejores amigas y no tenemos prisa en ningún aspecto, así que intentaremos disfrutar poquito a poco de las cosas buenas que nos da la vida. Al fin y al cabo sólo tenemos 15 años, demasiado jóvenes para preocuparnos.

Paula

S’acosta la Setmana Santa. Significa que s’ha acabat el segon trimestre, la primavera arriba i que tens uns dies per fer moltes coses. I evidentment, jo ja tinc planejat el que faré. El primer cap de setmana serà normal. De dilluns fins a divendres me’n vaig amb el meu equip de bàsquet a fer una concentració per fer pinya. Seran cinc dies on ens ho passarem molt bé, perquè farem moltes coses: entrenar cada dia, fer altres esports, banyar-nos a la piscina, jugar al pòquer… Tinc moltes ganes d’anar-hi. Dormirem tots junts, els dotze jugadors encara que la primera nit està clar que no dormirem. Però la segona, s’haurà de dormir per força perquè estarem morts. A l’hotel hi ha bufet lliure i això és molt temptador per nois joves com nosaltres. L’únic inconvenient és que dura poc.

Dilluns he d’estar a dos quarts d’onze a l’estació amb tot l’equipatge. Encara que no sé quan em prepararé la maleta. Torno divendres per la tarda, però aquella mateixa tarda tornaré a marxar. Aquesta vegada amb la meva xicota i la seva família. Segurament anirem cap al sud, prop de Tarragona, però no m’importa perquè vaig amb ella.

Ja veieu que tinc els dies molt ocupats i a més he de fer deures i tinc coses per estudiar. Tornaré dilluns al matí i gaudiré d’un dia de Pascua amb els meus padrins de Girona. Per sort venen a casa i podré descansar. Tot i la setmana que passaré el pròxim dia tindré institut i s’haurà acabat el descans.

Carles

Últimamente han empezado los “días de puertas abiertas” de bachiller. Yo siempre he tenido claro que querría hacer algo relacionado con el arte. Estaba decidida, y por eso creí que no habría problema en encontrar el lugar ideal donde cursar el bachillerato artístico. Inocente de mi… ¡Jamás hubiese pensado que escoger el lugar apropiado fuese tan complicado!

Mis problemas en la búsqueda empezaron al descubrir que no tenía puntos en ninguna de las escuelas que me gustaban. El hecho de vivir en un pueblo un poco apartado me ha quitado posibilidades de ir a las instituciones que prefería. Por otra parte los “días de puertas abiertas”estaban, en muchos casos, mal indicados: ni la fecha ni el lugar eran correctos, incluso algunos los hacían el mismo día. ¡Ni que se pusieran de acuerdo! A todo ello hay que añadir el conflicto interno de apostarlo todo por la mejor escuela,pero en la que tengo muy pocas posibilidades de entrar o ir a lo seguro, sin arriesgarme, pero también sin la posibilidad de algo mucho mejor…

Elegir completamente por mí misma, renunciando a cosas, aceptando otras y sin poder quejarme en ningún momento, ya que son mis propias decisiones… Es mucho más complicado de lo que jamás hubiese creído, espero mejorar mi forma de elección con el tiempo, y conseguir siempre lo mejor.

Marina

Moltes vegades ens agradaria borrar el passat, perdre’l de vista o simplement oblidar-lo. I sí que és veritat que tots tenim coses de les quals ens arrepentim o coses que ens persegueixen fins ara, però sense ell no formaríem part d’aquest present. El passat ens ha ajudat a créixer i a formar-nos. Si hem tingut un passat dur, ens ha servit per fer-nos forts i aprendre que hem d’estar preparats per tot el que ens queda en un futur i, en canvi, si hem tingut un bon passat seguirem amb la mateixa energia que hem tingut fins ara per seguir endavant.

Gisela

Me levanté aproximadamente a las once, me duché, desayuné, y a las doce, fuimos a Platja d’ Aro, llegamos a la una más o menos.

Al llegar fuimos a mirar tiendas, buscando camisas, polos, vaqueros, zapatos, etc. Y con el rollo se nos hicieron las dos y media, y tuvimos que buscar un lugar para comer, y después de encontrar varios sitios nos decidimos entrar a una especie de pizzeria, la comida estaba muy buena.

Por la tarde, fuimos a ver el MIC, un trofeo de fútbol base donde van los mejores equipos del mundo, donde participa la selección de Brasil, el Barcelona, el Ajax, el Inter de milán, el Madrid. Yo vi al Banyoles contra un equipo asiático, que acabó ganando el equipo asiático, ya que tocaban muy bien la pelota, el Real Madrid contra un equipo colombiano, los campeones lans, que acabó ganando el Madrid donde jugaba el hijo de Zidane por 0-3, y por último, vi al Inter de Milán, que tenían dos años menos que yo y me sacaban dos palmos, que jugaba contra el Lleida, que ganó el Inter 3-0.

Y al final se nos hicieron las ocho, y tuvimos que volver a casa, fue un día bastante movidito, y llegamos a las nueve, yo ya no me podía mover, y aquí os dejo la página para ver los resultados del torneo.
http://www.micfootball.com/

Gerard

Hace unos años me fui de vacaciones a Ribadesella, un pueblo de Asturias. Después de el viaje fuimos a dar un paseo por un camino que había en la costa. Aún recuerdo la brisa que llegaba de las olas del mar, los viejos barcos blancos que estaban en la arena y esa ermita que se veía encima de una pequeña montaña. Un puente dividía el pequeño pueblo en dos partes, en una había casas y tiendas, y en el otro lado una urbanización con grandes hoteles. Todos eran completamente diferentes, con diversas formas y colores. La casa en la que estábamos alojados estaba en las afueras del pueblo.

Durante la semana que estuvimos allí fuimos a visitar ciudades, como Gijón y Oviedo. Y pueblos tanto de costa como de interior. También fuimos a pasar el día a muchas playas. La marea subía y bajaba, y en ocasiones se alejaba tanto que para darte un baño tenias que caminar muchos metros para llegar al agua.
Pero sin duda, lo que más me gustó de ese viaje fue el día en que fuimos a visitar un pueblo llamado Lastres. Nos dijeron que allí se rodaba una serie de antena 3 llamada Doctor Mateo. Entramos en el pueblo, y había carteles donde ponía: CASA DEL DOCTOR MATEO →. Vimos la casa, la panadería y el bar. Una mujer nos dijo que si queríamos ver a los actores y actrices nos dirigiéramos al colegio, donde estaban grabando una escena. Un hombre nos dejó pasar a mirar cómo filmaban. Nos dijeron que llevaban desde las 4 de la tarde grabando, es decir que tardaron 3 horas en rodar una escena de tan solo 5 minutos. Cuando acabaron nos dejaron hacernos una foto con las actrices. Luego también vimos el famoso faro que sale en la serie. Fue una experiencia nueva y tengo un buen recuerdo.

Paula

Pertenezco a ese grupo de personas que apenas recuerda lo que sucedió el año pasado, pero puedo rememorar, con exactitud, que, a los ocho años, leí una inscripción en una pared en Barcelona: “Los pequeños detalles son los que nos hacen felices y los pequeños actos son los que nos hacen grandes.”

Reconozco que era aún bastante pequeña para entender la frase y profundizar en el significado de sus palabras, pero la memoricé, la apunté en el envoltorio de un caramelo de menta y la guardé en el fondo de mi cajón, junto con mis más preciadas pertenencias. Creo que me llamó tanto la atención porque la propia oración cumplía lo que decía: todo el mundo que reparaba en ella sonreía, feliz. Son ese tipo de nimiedades (leer algo bonito en un muro, oler el aroma de tu plato favorito, sentir una mano que aprieta la tuya…) las que te alegran el día.
Es normal que valoremos más las grandes acciones (como ganar una gran cantidad de dinero o licenciarte en mil y una carreras), ya que estas son las que más se ven, las que más importancia tienen en la sociedad y las que más prestigio dan a la persona. Por ejemplo, cientos de cámaras enfocarían y cientos de fans aplaudirían al actor o a la actriz que ha ganado el Óscar, mientras que la chica que ha puesto un billete de veinte en el sombrero del hombre que toca el acordeón en el metro, pasa totalmente desapercibida.

Por tanto, los pequeños detalles y las pequeñas acciones son, en ocasiones, poco apreciados, pese a que estemos rodeados de ellos. Pienso que no hay demasiadas cosas comparables al placer de oír la lluvia caer mientras estás todavía en la cama, y que no hay nada más satisfactorio que la sonrisa sincera de la señora a la que acabas de ayudar a tirar la basura.

Supongo que lo que realmente deseaba el autor de la frase era demostrar que, a veces, solo necesitas prestar atención y mirar a tu alrededor para sonreír. Si ahora consiguiera recordar la calle donde la vi y pudiera volver a ponerme delante de esa pared, estoy segura de que aplaudiría.

Ana

La crisi d’una manera o altra ens està afectant a tots, ja siguin rics o pobres. Les famílies treballadores que depenien dels seus sous per viure, que ja anaven justes de diners, ara pateixen veritables problemes econòmics; alguns dels rics han deixat de ser-ho i altres segueixen amb un bon estatus de vida, malgrat que a un nivell més baix. Això d’alguna manera ens afecta als fills de les famílies, ja que si abans et donaven cinc euros però anar a fer una volta, ara potser te’n donen tres.

Aquest també pot ser el motiu pel qual els joves deixen els estudis abans dels divuit anys perquè, com que els pares no els donen diners ells decideixen posar-se a treballar, però com que no tenen estudis, si troben una feina serà una feina mal pagada, probablement no superarà els 600 euros al mes, un sou que no és suficient per a molts joves. A més, tot això té els seus inconvenients, com per exemple, que els joves s’acostumin a la feina i al sou que els estan pagant i es conformin amb les condicions.

Des de el meu punt de vista, tota aquesta qüestió és un gran problema, però en realitat, tampoc en sé la solució, perquè penso que és un com un peix que es mossega la cua i que no hi ha una sortida fàcil.

Sara

La generació dels nostres avis o besavis va viure una època molt difícil. Van patir tres guerres molt importants: La primer guerra mundial, la segona i una guerra civil molt dura. Tot i que les guerres mundials no les hem patit en el nostre país és dur saber que hi ha gent lluitant a no gaires kilòmetres i que potser dintre d’uns dies tu estaràs en el mateix lloc.

El meu besavi va lluitar en la guerra civil espanyola, ell vivia a Valentin un poble de Murcia amb la seva dona i una filla, la meva àvia. Ell em va explicar que un dels bàndols els va obligar a allistar-se a la guerra i dies després l’altre bàndol va anar a la mateixa regió i va fer el mateix amb altres persones, això va provocar que a la guerra hi haguessin soldats coneguts. M’ha explicat diferents històries d’aquest fet però em va marcar molt quan em va dir que lluitaven contra gent del mateix poble amb la que havia compartit somriures, llàgrimes i tots aquells moments que mai s’obliden, aquesta va ser una de les moltes raons per la qual la guerra civil va ser cruel.

Aquell període per ell, va ser molt dur tot i que ell no tenia la culpa de que quatre generals volguessin el poder, cap soldat tenia la culpa i eren els que veritablement es sacrificaven i es sacrifiquen en totes i cada una de les guerres.

El que vull dir amb això es que les guerres, apart d’absurdes, són pel benefici propi de dues o tres persones, i per molt difícil que sigui no ens hem de deixar manipular i hem d’unir-nos perquè això no torni a passa.

Xavi

Avui m’han donat ganes de parlar sobre l’amistat ja que no tinc cap altre tema, a mes penso que es un tema que ens afecta a tots en el nostre dia a dia. Per començar posaré una definició sobre l’amistat; L’amistat és un sentiment amb una altra persona, on es busca confiança, consol, amor, diners i respecte. És un vincle molt especial entre dues persones que són amics. NO estic del tot d’acord amb aquesta definició, diners? Perquè volem amics per diners? Ho trobo molt fals, encara que hi ha gent que només busca amics que siguin rics, guapos, populars…

Jo considero que en l’amistat no ha de contribuir ni la bellesa ni la riquesa, sinó que es un sentiment, com es la persona per dintre, per el seu interior, sigui gorda, lletja, amb grans, sense, no importa tot això, per això el significat d’amistat principalment es un SENTIMENT. Per mi, l’amistat es un dels sentiments mes importants, sempre dic que no puc viure sense els meus amics, HO SON TOT, per una part, m’ajuden quan tinc problemes del tipus que et deixen sense ganes de res, però no, ells sempre estan allà intentant treure un somriure i sense que caigui cap llàgrima. Per seguir, trobo necessari que hi hagi una gran diferencia entre amics i coneguts: els amics estan mes a prop, se’ls hi pot explicar tot, mentre que es difícil confiar el cent per cent amb els coneguts, perquè principalment s’ha de tenir confiança. A més a més, l’amistat no és un sentiment que es pot prendre a la lleugera: si tens un amic has de respectar-lo, ser amics no significa tan sols sortir per la nit, sinó que ajudar-se recíprocament. Per una part es difícil buscar amics sincers, per una altre part, l’amistat pot durar tota la vida, encara que aconseguir la confiança d’algú no es fàcil i pots trigar molt de temps, en canvi es perd en tan sols un minut.

Per acabar, l’amistat és, de vegades, una salvació en les dificultats que la vida ens porta i sempre acabo dient que, si jo no hagués tingut amics, no hauria pogut viure així de feliç. Principalment jo no busco amics perfectes sinó que verdaders.

Amal

Para empezar a explicar mi religión y el por qué llevo el pañuelo, os pondré un buen ejemplo; nos ponemos en el caso de un bombón Ferrero rocher, abierto que ha pasado por muchísimas manos, por las cuales uno lo ha abierto, otro lo ha mordido, otro lo ha chupado etc…. Te lo comerías? Esta claro todos dirían: NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!
Por eso la mujer musulmana se tapa porque siempre se prefiere lo cerrado que lo abierto, a todos nos gusta estrenar, a nadie le gusta usar algo o tener algo ya estrenado. Y el Islam no solamente pide a la mujer taparse o mantenerse cerrada sino que también pide al hombre vestirse de una forma no atractiva, bajar su mirada, etc..

Nos encontramos en una sociedad que sin ninguna vergüenza exponen el cuerpo y la intimidad de una mujer públicamente…..donde la desnudez de algún modo simboliza la expresión de la liberación femenina….donde los hombres acaban sus más depravados deseos sin ningún limite…..!!! Cuesta muy poco entender por qué una muchas mujeres musulmanas deciden llevar el hijab….o velo…. sin embargo las generalizaciones sobre el Islam y los que llenan los medios de comunicación y la mente de muchas personas hoy en día estigmatizan injustamente a la mujer musulmana que se cubre con el hijab considerándolas oprimidas o fanáticas y fundamentalistas, estas consideraciones están gravemente erradas.

No solo se malinterpreta el fuerte sentimiento de estas mujeres hacia el velo sino que se desconoce el coraje y la identidad que les brinda dentro de los prejuicios más comunes, se cree que la mujer musulmana que lleva el hijab está forzada a hacerlo….. Nada puede estar más lejos de la verdad, ciertamente la decisión final de llevar el hijab no se alcanza fácilmente y normalmente lleva días de meditación, de temor a consecuencias y reacciones adversas y finalmente un gran coraje al momento de decidir. Llevar el hijab es una decisión independiente que surge de apreciar la sabiduría que subyace la orden de Allah y del deseo sincero de complacerlo. El hijab permite a la mujer identificarse y ser reconocida como musulmana….Hay que entender que el hijab es mucho más que un simple trozo de velo o pañuelo ya que lo que realmente importa es la modestia y el decor interior, el sistema de moral interior le da significado al velo externo. La moral de la mujer musulmana se ve en sus actos, en el modo de vestir, de hablar, etc..

Para muchas mujeres musulmanas el hijab es un recuerdo permanente de que no deben diseñar sus vidas y sus cuerpos para los hombres….como muchas están acostumbradas…veo que eso es frecuente en muchas mujeres cuya felicidad depende de lo que los otros piensen especialmente de lo que pienses los hombres. Además vestirse modestamente y llevar hijab son medidas de precaución para evitar que se corrompa la sociedad….esto no se limita solo a la mujer….Hay un versículo en el qur’an que pone “Y DILES A LOS HOMBRES CREYENTES QUE BAJEN SUS MIRADAS Y QUE GUARDEN SUS PARTES PRIVADAS ESO ES MAS PURO PARA ELLOS ES CIERTO QUE ALLAH SABE PERFECTAMENTE LO QUE HACE”

Y para terminar voy a poner uno de mis casos y buen ejemplo para que quede entendido; Debajo de mi pañuelo, mi pelo siempre impagable, lo cepillo por la mañana, me lo arreglo por la tarde… Me gusta llevarlo hermoso aunque no lo vea nadie, lo disfruta mi familia y con eso ya es bastante. La gente no comprende que oculte mi melena, de miradas indiscretas que no valen la pena……si vienes a visitarme y eres de mi familia…veras que mi melena es una maravilla….que la oculto porque quiero….ya que nadie me obliga…solo un amor a ALLAH que impulsa toda mi vida!!! Esto es todo espero que se haya entendido y os voy a dejar un video para que quede mas claro que es el Islam y que significado tiene el hijab, son cuatro partes estan en youtube a continuación de esta por quien los quiera ver, pero solo pasare uno que lo encuentro mas interesante.

Amal

L’hora del planeta va ser una iniciativa que va començar com una cosa local a Sidney el 2007 i s’ha acabat convertint en un fet mundial; avui 31 de març es farà entre les 20:30-21:30 una apagada de 135 països per conscienciar sobre el canvi climàtic. Tots els monuments importants seran apagats. A la Xina la Muralla, a Londres el Big Ben i el Palau de Buckingham, a Berlín la Academia de les Arts, a Espanya la Alhambra, Palau Reial de Madrid i a Catalunya la Sagrada Família.

Aquest any a Madrid a dos quarts de nou, hi haurà un mosaic gegant humà formant la figura d’un panda, que és el símbol de WWF (World Wide Fund for Nature).

Jo crec que aquestes accions s’haurien de repetir amb més freqüència per donar a saber a tothom que si no utilitzem les energies renovables (netes) les altres s’esgotaràn (acceleren el canvi climàtic. Emprar combustibles fòssils = desprendiment de diòxid de carboni i metà = augment de la temperatura).

Pol

El dia de la pau es un dia dels més importants de l’any. Es celebra el 30 de gener. El aquest dia no ens porten regals, com en el dia de Reis o del Pare Noel. No és un dia en què hagis d’estar trist perquè s’hagi mort algú o un d’aquells dies que tens ganes de que comencin les vacances i estàs ansiosa per saber les notes.

El dia de la pau és un dia molt especial per a la majoria de la població. Per alguna gent la pau són coloms blancs i mans blanques i en tots els llocs posa pau.
Per a mi la pau no és això. És compartir tot i no pegar al del costat, portar-se bé i no fer la vida impossible al company. El dia de la pau per a mi no només és el dia 30 de Gener de cada any, és cada dia de l’any i cada un d’ells: són els 365 dies de l’any. Aquest dia no s’ha de discriminar a tota persona que no sigui de la teva raça, del teu poble, de la teva classe, que en comptes de ser cristià és musulmà. No s’ha d’insultar, tan aquest dia com tots el altres.

La pau té molts significats i per a cada persona és diferent. En la majoria dels col·legis fan una festa i adornen les classes. Fan una cançó especial per a aquest dia. Però aquella obligació per a algunes persones acaba aquí i l’endemà comencen a pegar-se amb l’equip contrari de futbol. Una de les frases que va dir Mathama Gandhi, que trobo força interessant i clara va ser; ” NO HI HA CAMÍ PER A LA PAU. LA PAU ÉS EL CAMÍ.

Amal

Durant tota la meva vida he conegut moltes persones; algunes han estat amistats passatgeres, d’altres s’han convertit en bones amistats i, també he conegut persones, a les quals hagués estat millor no conèixer. Cap d’aquestes persones, però, es poden comparar amb ella.

Ella és una persona excepcional, sempre està rient a la seva manera, original i inconfusible, i sap convertir els dies que es passa al seu costat en dies alegres i divertits. En qualsevol moment es pot comptar amb ella, perquè sempre està al meu costat i, a més, sap fer una cosa que ben poca gent sap fer: reconèixer i rectificar els seus errors.

El seu problema és que sense buscar-ho es troba al mig de problemes, i com a conseqüència, les persones que l’acompanyen també hi acaben embolicats, com per exemple, jo. Sempre que fem alguna cosa juntes, ens passen coses estranyes i desgràcies que podrien acabar molt malament, però per sort, fins ara ens hem sortit de tots els problemes.

A vegades ens enfadem perquè em preocupo per ella i l’aviso de tot el que li pot passar si fa una sèrie de coses i sempre acabo fent el paper de policia dolent, però sempre ens acabem perdonant.
Ella és una de les meves millor amigues i sempre estarem una al costat de l’altra en els bons i en els pitjors moments.

Marina

Messi va superar en el partit de la setmana pasada F.C Barcelona – Granada al mític davanter Cèsar Rodríguez, qui acumulava 232 gols amb el club, amb els seus tres gols davant del equip andalús, va acabar sumant 234 gols. Una xifra sorprenent, i més, als seus 24 anys d’edat.

Leo Messi és un jugador especial, ja que, poden haver jugadors que tinguin gana de gol, jugadors amb sentiment d’equip, i d’altres molt superiors en tècnica. Però aquest jugador, els acumula tots formant el millor jugador, ja sense dubte, del món. Sembla que no tingui límits, i és que, l’única persona capaç de posar sostre a Messi, és el propi Messi

Uriel

Japó executa tres presos i torna el debat sobre la pena de mort a l’ONU.

Després de dos anys sense execucions a Japó, aquesta setmana pasada tres presos van ser condemnats a la pena de mort per haver comès diversos assesinats. Segons el govern, aquestes mesures tan violentes, van ser aprovades pel 85% de la població japonesa. El govern japonès utlilitza aquesta dada com a argument davant l’ONU per defensar la pena de mort al seu país, ja que la població així ho ha volgut. A l’ONU no li ha agradat gens la decisió de tornar a usar l’execució com a càstig pels pitjors criminals, i prendrà mesures per intentar tornar-la a suprimir, com havia passat els últims anys.

Els executats eren tots de nacionalitat japonesa i ja han estat penjats a la forca en centres de detenció a Tokio, Kuoka i Hiroshima. Aquesta información la va trasmetre Toshio Ogawa, ministre japonés de Justícia als mitjans de comunicació del país.

Crec que aquesta llei hauria de desaparèixer ja mateix i utilitzar altres “càstigs” sense haver de matar ningú. Totes les persones mereixen una segona oportunitat, perquè ens podem adonar del gran error que hem comès i rectificar.

Pau

Suposo que la majoria de lectors sabeu qui és aquest tal Benjamin Button, però per si un cas, ho explico: Benjamin Button és el protagonista de la pel·lícula El curioso caso de Benjamin Button. Aquest és interpretat per  Brad Pitt. El film narra la vida d’aquest home, però no és una vida qualsevol. En Benjamín en contes de envellir-se amb el transcurs de temps,com totes les persones, rejoveneix. Això fa que la seva vida sigui molt més complicada, però ara mateix no em vull capficar en els seus problemes.

Paral·lelament, us vull presentar al meu avi. El pare de la meva mare es diu Felipe Ruiz, va néixer l’any 1921 en un poblet anomenat Cervatos de la Cueza (Palència). Majo era el deu pseudònim, ja que en la seva família eren anomenats Majolitos pel fet de ser alts, rossos, amb ulls blaus i molt simpàtics. De ben jove va entrar en l’exèrcit, on va exercir de militar. Més tard va conèixer a la meva avia i van tenir quatre fills, un dels quals és la meva mare.

Per causes de l’edat, ara farà dos mesos van ingressar al meu avi a l’hospital. Ja no podia caminar, ni parlar, i apenes ens reconeixia.  Aquest conjunt de causets em van fer pensar el pitjor, que se’n pogués anar. Però no va ser així.

Com l’inexistent Benjamin Button, poc a poc va rejovenint. Ha tornat a casa, ja torna a caminar i ha tornat a aprendre a dibuixar! El que és una llàstima és que no pugui reconèixer a les persones que l’envolten, simplement les veu i s’emociona pel fet de tenir algú al seu costat. Però només hi ha una sola persona a la que sí que reconeix, a la que encara recorda el seu nom, a la que quan la veu aixeca els braços per donar-li una forta abraçada, a la que petoneja com si demà hagués d’acabar el món. I aquesta afortunada sóc jo.

Andrea Maria Vidal RUIZ

Últimament estant havent-hi moltes manifestacions per retallades vàries de l’estat.

En aquestes manifestacions s’han vist milers de coses. Estudiants, dones i treballadors que han estat aporrejats i agredits d’altres maneres. Per que els que tenen la culpa són els que manen als policies.

La qüestió és, aquestes manifestacions han tingut algun resultat positiu en els sous dels treballadors? Jo crec que no.

Hi ha gent que és partidària de quedar-se a casa dormint aprofitant que tenen temps per fer-ho. Aquesta és de la gent que deu pensar que no serveix de res fer la manifestació. I dins d’aquest grup de persones que no van a la manifestació hi ha la gent que prefereix aprofitar el dia fent alguna feina o aclarir les idees una mica o sortint i no deixar-se emportar per els problemes i treure un somriure per davant de tot el que esta passant en aquesta crisi progressiva.

Eduard

Des de que som petits tothom ens pregunta que volem ser de grans. Durant anys a mida que passa el temps anem canviant d’opinió. Però ara que ja hem de començar a triar assignatures i quin batxillerat hem de fer, ja ens comencem a plantejar més seriosament a què ens volem dedicar al futur.

Sempre dubtes entre una cosa i una altre, però més o menys ja ho tens mig decidit, mires quines sortides tens i vas donant-hi voltes. Puc dir, que en el meu cas, fins ara havia sigut així, però l’altre dia quan vam anar al Saló de l’ensenyament, allà hi havia informació de moltes professions, et donaven informació de carreres o de cursos, on s’estudiaven, quines matèries s’hi donaven i moltes coses més, entre elles la nota per poder accedir a certes universitats, llavors tot ha canviat, ara a part de pensar a què em vull dedicar, haig de pensar com arribar-hi.

Segons quina carrera vull fer, haig de treure una nota molt alta de selectivitat, si no, no puc entrar, així que ara m’haig de dedicar a saber quina carrera haig de fer per poder ser allò que m’agrada, començant potser estudiant una altra cosa per poder convalidar assignatures i finalment poder fer la carrera que jo vull.

Sandra

Se levanta y piensa en una excusa, una excusa para decirle a su madre y poder quedarse en casa. Finge que le duele la cabeza y que no se encuentra bien para ir al colegio. Su madre piensa que es mentira, lleva demasiados días diciendo que se encuentra mal. Le dice que se tome una pastilla y que vaya hacia el colegio enseguida.

Es la hora. Tiene que ir a ese sitio donde nadie le aprecia, todos le insultan y le pegan. Está a punto de pisar el infierno, el infierno de la humillación. Intenta llegar tarde para sufrir lo menos posible. Está harto, piensa que no ha hecho nada para merecer todo lo que esos niños le hacen. Tiene miedo, miedo de decirle a alguien lo que le pasa, no quiere que por eso, por defenderse, le hagan más daño. Se siente tan dolido, tan triste, tan humillado, que incluso piensa que su vida no tiene sentido, piensa que no sirve para nada, que molesta, que no quiere seguir viviendo.

Si te sientes o te has sentido alguna vez así, no lo escondas, díselo a tus padres, a tus profesores, defiéndete. Luchemos contra el bullying.

Sandra

Fa menys d’un segle que es va inventar la televisió, i tot i així ens resulta impossible imaginar-nos la vida sense ella. Avui en dia en la majoria de cases no hi ha només una televisió, sinó, varies en diferents habitacions.

Com tots els avenços tecnològics, no és bo ni dolent, sinó que depèn de l’ús que en fem.
Si fessim una enquesta y preguntéssim a la gent sobre si la TV és bona o polenta, el 90% dels enquestats, optarien per dir que és bona, però no ens adonem fins a quin punt estem influïts per ella.

Gran part de la programación de la TV són els anuncis, en ells sens menteix descaradament sobre el que és bó del producte que s’està anunciant i que ens volen vendre, y quan això t’ho repeteixen tants cops, t’ho acabes creient.

Moltes persones arriben a ser tan dependents de la TV i arriben a creure tant en ella que considera com a veritat tot el que diuen els anuncis, i això pot acabar sent un problema.

Laia

No sé si us heu parat mai a pensar per què les coses que normalment funcionen bé quan les necessites de veritat no funcionen, o potser es un tòpic.

En tot cas és força evident que passa, perquè segur que almenys a tothom li ha succeït alguna vegada, si més no en el meu cas. Per exemple, molts cops, quan estàs fent un treball a l’ordinador o qualsevol cosa semblant, de cop i volta perds la connexió d’internet, o se te’n va la llum, aquest cas és molt típic. D’altres coses que acostumen a passar són situacions semblants, però que en comptes de fallar-te la connexió d’internet o que se te’n vagi el corrent elèctric, s’espatlla la impressora i no pots imprimir la feina que havies fet. I com a últim exemple podem posar-ne un altre de molt corrent: un dia que tu saps que a la televisió fan una pel·lícula que a tu t’agrada molt o que t’agradaria veure, però just aquell dia se’t fa ben impossible veure la tele, o perquè ha començat a ploure i llampegar i no t’arriba el senyal o perquè aquell dia el del canal on mires la pel·lícula decideixen que la seva emissió no funcionarà i per tant que no podràs veure la pel·lícula.

Podria seguir posant molts més exemples, però em sembla que amb aquests ja he parlat d’una situació que a mi em passa sovint, i se’m fa força estrany que sempre em passi quan més m’interessa o més necessito una cosa.

Nil

Una nueva investigación sugiere que los neutrinos, que parecían violar una ley básica de la física al viajar más rápido que la velocidad de la luz, se mantienen dentro del límite de velocidad universal.

Os preguntaréis que tiene que ver Einstein, los neutrinos i la física en mi escrito. La verdad es que tan solo tienen un punto de unión: los errores. En esta noticia se demuestra que nadie, absolutamente nadie es capaz de evitarlos. Ni tan solo personas que han dedicado toda una vida en demostrar algo, que realmente era un error. Con esto me refiero a que todos aquellos investigadores que han defendido que los neutrinos violaban la ley básica de la física, estaban cometiendo un error.

Errores comete todo el mundo, desde aquel que infravalora a alguien por vestir diferente a aquel que maltrata a alguien por simple despecho. Este tipo de error puede ser evitado. En cambio otros errores como el no demostrar a alguien todo tu querer, por ejemplo, no pueden ser evitados a tiempo. Mientras tú tienes ese desinterés, la otra persona no cree que el sentimiento sea mutuo, este hecho puede traer consecuencias no deseables. Por lo tanto este ejemplo también se considera un error.

Por eso creo que queramos o no los errores están ahí, y no son muy deseables para nadie. Algunos imposibles de evitar, otros no tan imposibles pero de todos ellos se aprende. Y que por cada buena idea, detrás hay cien equivocas.

Laura Alarcón

La amistad es difícil explicar lo que es…

No es simplemente el hecho de tener a alguien con quien hablar, con quien contarle tus secretos, con quien ir de fiesta o simplemente con el que ir a tomar algo una tarde. Es mucho más que eso, la verdadera amistad supera todos los límites y fronteras.

A lo largo de nuestra vida conoceremos a muchas personas las cuales consideraremos amigos, pero solo habrá unas pocas personas que a pesar de cruzarse con otras personas y otros caminos seguirán a nuestro lado para siempre.

Hay amigos que se irán por caminos distintos al tuyo, hay quienes conocerán a otras personas y poco a poco se irán distanciando, o simplemente se cansarán de ser amigos tuyos y buscarán otras amistades, también hay esos amigos que van entrando y saliendo de tu vida, però las personas que realmente valen la pena són aquellas que permanecerán a tu lado hasta el final.

Laia

Ja fa temps que sóc entrenadora de básquet, més concretament, segona entrenadora de nenes d’entre nou i deu anys. L’entrenadora principal és la meva mare, per això vaig tenir avantatge a l’hora d’escollir segon entrenador.

La veritat és que al principi la idea no m’agradava gaire, ja que tinc una germana d’onze anys, i si amb prou feines l’aguanto a ella, com podré entrenar deu nenes de la seva mateixa edat? Però tot i així vaig decidir intentar-ho.

Actualment estic molt contenta amb les que ara denomino “les meves nenes”, m’encanta entrenar-les, ensenyar-les coses noves i alegrar-te quan els surten bé, i sobretot ajudar-les amb. el que puc, ja sigui de básquet o del cole, hi ha vegades que fins i tot les he ajudat a estudiar per un examen.

Segurament l’any que ve ja no les portaré , però mentrestant disfrutaré dels moments amb elles, perquè són genials!

Paula

Quantes vegades hem sentit a moltes persones del nostre entorn (familiars, amics…) dient que volen baixar de pes per lluïr un cos perfecte a l’estiu? Això normalment és degut perquè a les revistes o a la televisió, veiem gent amb cossos perfecte, i pensem que voldríem tenir un cos semblant al que veiem. Llavors volem dur a terme la famosa “operación bikini”, que normalment sol començar al Març – Abril quan encara queden uns quants mesos perquè arribi l’estiu i es fa a base de realitzar esport abundantment com anar al gimnàs moltes hores a la setmana i seguir dietes extremes, fins i tot algunes persones poden deixar de menjar perquè s’hi capfiquen massa, la qual cosa pot portar greus problemes a la salut.

Però és realment necessari fer tots aquests sacrificis per poder tenir un cos “perfecte”? Crec que els punts de vista de bellesa i perfecció de la societat ens afecten massa i ens hem d’acceptar tal com som i no deixar-nos influïr pel que la gent vulgui que siguem.

Laia

En qüestió de pocs mesos o un any, s’ha demostrat la importància que poden tenir les xarxes socials, i s’ha demostrat el paper que poden desenvolupar en diferents circumstàncies i en diferents llocs del món.

Sense anar massa lluny, al 2011, hi va haver tot aquell corrent revolucionari al nord d’Àfrica que va provocar la independència o el canvi de poders en els països afectats. Però la característica que m’interessa de totes aquestes revolucions contra la tirania a què estaven sotmesos és que en totes l’eina que va contribuir de manera pacífica, però molt activa, a la causa van ser les xarxes socials com el facebook o el twiter. A partir d’aquestes eines innovadores els revolucionaris d’Egipte, per exemple, van aconseguir guanyar la revolució sense haver de recórrer a les armes, ja que gràcies al facebook i el twiter es van poder convocar totes aquelles manifestacions multitudinàries a la plaça Tahrir. En d’altres casos, com és el de Líbia, no es va poder evitar la guerra civil però també gràcies a les xarxes socials es va aconseguir informar des d’un principi a tot el món del que passava al país.

Es per això que, a parer meu, les xarxes poden ser molt útils per informar i sobretot per denunciar totes les injustícies que es cometen al món, i així poder intentar trobar-ne la solució.

Nil