LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vols que parli d’ell?

Bé… ell és… Ell és la meva cançó preferida.
Però una d’aquelles mítiques,
que saps perfectament que t’agradaran sempre
i mai et podràs cansar d’escoltar-la.

És així, és com un petó de bon mati
amb el que sempre l’acompanya un gran somriure,
com una bona dutxa calenta a ple hivern.
Com una abraçada, però d’aquelles grans, fortes
que necessites sempre.

Com un t’estimo dit fluixet a la orella.
Com aquella cançoneta que tens
al cap tot el dia i no la pots parar de cantar…

Saps què podria dir per deixar-ho tot clar?
Per molt que soni cursi i fins i tot exagerat,
sincerament, ell ho és tot en mi.

Però no tot en el sentit típic de la paraula,
sinó tot de veritat.

Allò que, quan ho has perdut,
penses que la vida ja no serveix
per res més que donar còpies barates, dolentes
i imitacions totalment absurdes
de la millor cançó que hagis escoltat mai.

Paula

Ja s’acosta el final de curs i toca fer un ultim esforç, el mes gran de tots, per aixi aprovar-les totes i no haver-me de passar tot l’estiu estudiant Ara han tret les recuperacions de juny i a mi, normalment sempre em queda alguna per recuperar. Cosa que no agrada els meus pares.

Per això aquest ultim mes m’he d’esforçar molt, i aixi obtindre unes merescudes vacances començant pel viatge de fi de durs. Ja sè, que serà un últim mes etern, tambè per culpa de la pila d’examens d’ultima hora que tindrem. Però, si els aprovo tots, em podrè passar tot l’estiu divertint-me sense fer res: quedant amb els amics i sense haver de preocupar-me per si he de recuperar alguna assignatura el setembre per poder passar de curs o no.

Sergi

Milers de persones han participat aquest diumenge a l’Arc de Triomf de Barcelona en un acte de protesta contra la forta retallada, estimada en més del 50%, que han patit els recursos del Pressupostos Generals de l’Estat destinats a la integració laboral de les persones discapacitades.

L’acte ha comptat amb el suport de gairebé tots els partits polítics catalans i els sindicats, milers de persones han clamat contra les retallades, mentre que els responsables de les entitats advertien sobre les conseqüències que pot comportar per als discapacitats la “dràstica” reducció dels recursos dedicats a la seva integració laboral, i és que no es pot centrar les retallades en camps tan vitals com ho està fent el govern, ja sigui sanitat, educació o integració social.

Uriel

Sólo faltan diez días, diez días que probablemente se le harán eternos, diez días de una larga e interminable espera. El 1 de junio es un día muy especial, por fin cumplirá los dieciséis.

Es una de mis mejores amigas así que me se todos sus gustos, aficiones, miedos… es una persona realmente especial, simpática, enamoradiza, soñadora y divertida. Se ríe por cualquier cosa, por pequeña que sea, y tiene una sonrisa que contagia a todo el que esté cerca. Puede llorar viendo una serie o una película en que muere un personaje principal, cosa en la que nos parecemos bastante. Es una de esas personas que siempre te anima, no se rinde y es una de las cosas que más me gusta de ella.

Lleva toda el día llamándome. Por culpa de la tormenta de hace dos días se le ha roto el ruter y no puede vivir sin Internet. Se pasa el día en el facebook, twenti y cuánto cabrón. Cuando tiene que estudiar, se pone los cascos y escucha música. No se cómo lo hace, yo soy incapaz de estudiar escuchando canciones, todo tiene que estar en completo silencio, en cambio a ella la música le relaja.

Cada día me sorprende más, se sabe de memoria todas las canciones de su móvil y se puede decir que tiene unas cuantas. Las que no son en castellano las canta en inglés macarrónico pero la verdad es que le sale realmente bien. Siempre hacemos la típica broma de que se tendría que estudiar las lecciones de historia cantando.

Es una amiga increíble y aunque lleva todo el año torturándome para que le dedique una redacción, la sigo queriendo.

Paula

Se’m fa difícil escriure si parlo de tu, suposo que d’això tracten els sentiments, sensacions que ens neixen dins i que son bastant indescriptibles. Així que, de bon principi, m’agradaria demanar perdó, per ser incapaç de plasmar en un full tot allò que m’uneix a tu, “I hope you don’t mind that I put down in words” com diria l’Elton John, a una de les teves cançons preferides.

Ets perfecte Papa, a vegades em molesta i tot que ho siguis tant. M’encantaria, de tant en tant, poder dir-te: “PAM! Aquí t’equivoques”, però no puc. De totes maneres, és impossible imaginar-me cap manera de ser equivalent a la teva, no vull ser de cap manera que no sigui com tu, no m’agradaria compartir la meva vida amb algú que no fos com tu. I això no és bo, ho sé. Com també sé que seré molt feliç si algun dia arribo a assemblar-me a tu, encara que només sigui una mica. I ja saps que a mi no m’agraden les “Cursilades”, i a tu tampoc, així que perdó un altre cop.

Per sort o per desgràcia, et trobo sempre en el meu dia a dia de manera omnipresent. Et trobo quan escolto els Queen o al Frank Sinatra en el meu mòbil d’última generació, o quan critico qualsevol intent de dir mentides quan miro anuncis a la televisió, o també quan analitzo fins a l’últim detall, cada vegada que he de prendre una decisió mínimament transcendent. Suposo/espero, que això sigui bo.

Però, aquest cop més per sort que per desgràcia, també et trobo quan vull sortir fins tard, o quan em vull fer un forat més a l’orella, suposo que aquesta és la teva feina.

De totes maneres, sempre has sigut aquell “algú” que impedeix que jo caigui al terra cada vegada que m’equivoco, i per a mi, això és imprescindible per tenir la seguretat que cal a l’hora d’afrontar les coses, tan les bones com les dolentes.

No vull que et pensis que d’aquesta manera intento demostrar-te que soc la millor filla que es pot tenir, ni que et va valdre la pena quedar-te despert dissabte per venir-me a buscar, això no va per aquí. Només vull que sàpigues que la teva filla t’estima molt, i que espera complir molts més aniversaris en els quals tu siguis la persona que li porta el pastís, de la cuina al plat. T’estimo.

Laura

Cada dia després de sopar vaig corrents cap a l’habitació, engego la radio i espero que comenci, a les deu, el meu programa favorit , el bac up de FlaixBac.

Durant dues hores escolto atentament el programa que està ple de dubtes, bromes, inquietuds i anècdotes que comparteix la gent que escolta el programa o envien les seves històries a través de Facebook, mail, xat, fòrums… Algunes vegades llegeixen, també, cartes d’amor que ha enviat la gent per declarar-se a algú o simplement d’amistat, recitades per la seductora i profunda veu del locutor, perfectament acompanyades per una melodia de fons.

Cada dia el tema del bac up és diferent i és molt interessant, perquè es pot conèixer l’opinió de la gent sobre els temes i, bàsicament, està dirigit els adolescents però de tant en tant truca algun pare o envia un missatge donant la seva opinió, ja sigui bona o dolenta.

En Roger Carandell i el becari, que són els que animen el bac up, deixen anar els seus comentaris, posen música, fan les seves brometes i sobretot ens acompanyen fins al moment d’anar a dormir, tot ensenyant-nos noves coses sobre la vida, coses que cap pare ni cap professor s’han atrevit a ensenyar-nos abans.

Marina

Josep Maria

La por és un sentiment estrany que no podem controlar i que afecta de diferent manera a cada persona. Apareix quan menys t’ho esperes, sense avisar, i tot i que es pot arribar a dominar, és difícil fer-ho. I és que quantes coses hem deixat de fer per por? De segur que moltes, per insignificant que fossin o per petit que fos el temor.

Tenir por no és cap problema, al contrari; seria preocupant no témer a res. Però tot i així no podem estancar-nos en les nostres pors: hem de pensar en el que val la pena i en el que no; en el que pot fer-nos sentir millor; en si una vegada finalitzada l’acció, la recompensa contrarrestarà el patiment.
Si sabem que allò ens farà ser feliços, arrisquem-nos i deixem enrere les nostres pors, perquè, al cap i a la fi, què seria de l’existència sense la possibilitat d’assumir un cert risc?

Júlia Reina

Fa un parell de setmanes, el programa Sense Ficció de TV3 va emetre “The Cove” el millor documental de dofins del 2010 premiat amb un Oscar. Amb la paraula “el millor” no em refereixo a les millors imatges i vídeos de dofins nedant per les costes del Pacífic. Sinó als diners que l’embutxaquen molts empresaris fen negoci amb aquests mamífers marins. Reconec que és molt impactant i dur però és necessari veure’l perquè ens mostra el món inhumà que hi ha al darrere del que nosaltres ens pensem que es tan fabulós com el zoo i els espectacles de dofins…

Tot aquest negoci va començar quan es va emetre per primera vegada la sèrie “Flipper”. Richard O’Barry era l’ensinistrador dels dofins que sortien a la sèrie. Però amb el pas del temps aquest home es va adonar que els dofins no eren feliços. Es passaven els dies tancats en piscines on no podien nedar. Tot i que el seu aspecte semblés d’alegria, l’animal s’estava morint de pena per dintre.

Un dia, un dels dofins se li va suïcidar davant seu, va agafar aire molt fort per l’orifici i el va tancar. Llavors va ser quan va decidir posar fi a aquest captiveri de dofins. Però ja era massa tard, el món ja estava ple de parcs aquàtics on feien espectacles de dofins. Molt empresaris van adonar-se que la sèrie “Flipper” donava molts diners i agradava molt a la gent i si feien el mateix però en directe, amb  espectacles era l’excusa perfecte per treure benefici.

Però el que ningú sap és que dintre dels aquaris els dofins no són tan feliços com aparenten. Perquè els veterinaris els inflen de medicaments per curar-se de les úlceres que els surten a l’estomac per culpa de l’estrès i encara més trist, quan és suïciden. Un dofí necessita recorre molts quilòmetres cada dia i dins de les piscines no pot fer-ho, això el desespera.

Però el tema més important del documental és que O’Barry va convertir-se en el defensor dels dofins i va voler demostrar tot el que s’estava fent amb aquests animals. I així rectificar el terrible error que va cometre al donar a conèixer les habilitats i l’intel·ligència que pot demostrar el dofí.

Va viatjar a la badia de Taiji una població costanera del Japó on fan creure a la gent que tenen un parc natural. Però això no és veritat, el que fan allà dintre és la matança de dofins. Acorralen a aquests mamífers davant la platja espantant-los amb un so que els posa nerviosos. Llavors van escollint els més bonics per portar-los als aquaris, i la resta se’ls emporten a una cala secreta on els maten i s’emporten la seva carn per vendre-la als mercats. Això els proporciona uns grans beneficis, sense pensar en el mal que estan causant als pobres animals. Però el més trist és que les autoritats ho permeten i la població ho compra i la majoria de vegades no saben ni de quina carn es tracta. S’ha arribat a calcular que maten 23 mil dofins a l’any.

El documental és espantós, terrorífic, però tot i que sigui molt dur recomano que tothom el miri. Queda més què clar en quin món de criminals vivim i que l’únic que importa són els negocis i els diners que se’n puguin treure.

Si no tenim respecte per el animals que comparteixen el món amb tots nosaltres, com volem pretendre que el planeta funcioni bé?

Marina

Dissabte passat. Dos quarts de deu del matí. Estació de Vilassar de Mar. Era un matí assolellat, m’havia posat faldilla texana i tenia ganes d’anar fresca. Baixava a Barcelona a veure al meu novio que ja feia una setmana que no l’abraçava.

Em vaig haver d’esperar uns minuts al tren. Em vaig trobar una noia de l’institut, un amic de la meva cosina i personatges molt peculiars dins del tren. Bé, sempre que pugem a un tren podem veure gent de tota mena però, és possible que hi hagi persones que arribin a acaparar la plena atenció de qualsevol passatger? Doncs sí.

Aniré al gra; vaig pujar al tren i el meu primer gest va ser seure a la finestra amb vistes a la platja i agafar l’Ipod per aïllar-me de tot el que m’envoltava, però un personatge també va aconseguir atraure la meva mirada. Es tractava d’una dona d’uns trenta anys i escaig, anava ben vestida amb uns pantalons elegants i unes sabates de tacó molt maques pel meu gust.

Arrenca el tren i ella deixa la bossa al seient que ens separava i d’allà comença a sortir una fura, sí, una fura, la seva estimada mascota. La pobra bestiola duia un vestidet de colors pastel i un picarol que el sentia tot i escoltant música a un bon volum.

Premià. Puja al tren una senyora bastant més gran que l’anterior, entra i em mira amb una cara de sorpresa, estranyada de l’escena que tothom (amb mirades discretes o descarades) observava. Faig un somriure comunicant-li que sí, era una situació poc comuna però vaja, que faci el que vulgui la pobra.

Ocata. La noia treu unes galetes i un recipient on abocar-hi una mica d’aigua perquè l’animal pugui esmorzar. Segur que aquell aliment era exclusiu perquè el petit tingués una dieta adequada.

El Masnou. Entro en estat de xoc. PORTA LES UNGLES PINTADES DE VERMELL??? (Sí, m’estic referint a la fura…)

Badalona. L’animaló ja ha acabat l’àpat i la seva mestressa recull els pots i treu un paquet de la bossa d’on treu una tovalloleta humida i comença a netejar-li el morro. Jo ja no responia davant aquesta situació.

Següent parada, Sant Adrià del Besos. La dona recull tot, s’aixeca i marxa.

Després d’això vaig riure molt per dins meu (no fos cas que la gent pensés que jo també estava boja). Suposo que cada vegada que ens posem entre la societat desconeguda, és a dir, quan no es tracta d’estar a casa o a l’escola on ja coneixes les manies de tothom. Llavors penso que és quan has de veure que et pots trobar amb moltes coses que són estranyes però és probable que les puguis veure amb els teus ulls en qualsevol moment inesperat.

Laia

La companyia Audi ha dissenyat una bicicleta eléctrica capaç de conectar-se a Internet anomenada e-bike Wörthersee.

Audi està apostant pel futur i la seva prioritat per ara és desenvolupar la tecnología en els seus vehicles, com el “cotxe pilotat”, que localitza llocs per aparcar i, amb el telèfon móvil, pots donar-li l’ordre d’aparcar; o l’anomenada “recarga inalàmbrica” on el desplaçament del cotxe genera l’electricitat que el permetrà seguir rodant sense haver d’utilitzar gasolina. Aquests tipus de vehicles anirien molt bé per reduir la contaminació.

L’e-bike Wörthersee està inspirada en les motocicletes de competició i és molt lleugera, a causa dels materials de fibra de carboni. Per mi, el més sorprenent de la bicicleta és la connexió a Internet. A través del telèfon móvil pots controlar un gran número de funcions, com la connexió a Internet a través del WI-FI que porta integrat, o usar una sèrie de programes per establir competicions en línia amb gent que tingui la mateixa bici, a través d’una pantalla táctil que porta incorporada, Té tres tipus de pedaleig: amb les pedalades de la persona, la força del motor i, la tercera, exclusivament amb la força del motor.

Aquesta bicicleta l’han presentat aquests dies a una ciutat austríaca, davant el públic i els mitjans de comunicació.

Penso que Audi està fent un molt bon treball; volent incorporar vehicles totalment elèctrics al mercat perquè així es reduira molt la contaminació, però, per l’altra banda, trobo que no fa falta que tingui tants detalls com la connexió a Internet o amb els telèfons mòvils perquè no fa falta. No m’estranyaria en uns quants anys veure molts cotxes elèctrics, sobretot a les ciutats amb molta població i contaminació. Però, perquè això passi haurien de baixar molt els preus d’aquests vehicles perquè en aquests moments amb la crisi econòmica, moltes famílies no es poden gastar tants diners en un cotxe tant car.

Pau

En sociales nos pidieron que preguntáramos a familiares o conocidos si sabían relatos sobre la guerra civil o la posguerra y así poder hacer un escrito, yo le pregunté a mi padre y el me contó un relato que se lo dijo un ex compañero de trabajo hará unos 30 años.

“Con 17 años me llevaron a la guerra (quinta del biberón), para defender nuestros ideales y para defender lo que creíamos mejor para nuestro pueblo y familia, pero para ello nos teníamos que enfrentar al enemigo que era el ejército que se sublevó al mando del General Franco.

Un ejército muy bien armado y con experiencia fue lo que nos encontramos en el frente. Nosotros nos convertimos en soldados ayer para luchar hoy y morir mañana, puesto que la batalla del Ebro en la que yo combatí fue una de las más sangrientas, porque allí fue donde el ejército rojo frenó a los nacionales.

Estando en las trincheras con mis compañeros el día que no había que preocuparse por el enemigo puesto que estaba todo en calma jugábamos a los tres en raya y al cara o cruz, y nos apostatábamos los pocos cigarrillos que nos quedaban. Y cuando ya anochecía íbamos a ver qué quedaba de cena porque alguna vez el camión que traía la comida era asaltado y nos habíamos llegado a quedar hasta cuatro días sin probar bocado. Uno de esos días sin comer se presentó el enemigo por sorpresa, y nos rodearon, empezamos a atacar con mucho nerviosismo y mucho coraje, yo desde la trinchera empecé a tirar granadas sin parar, las tiré hacia todas las direcciones que me era posible, al darme cuenta había gastado todas las cajas que estaban a mi alcance. A la media hora se noto una pequeña calma, había bajado la intensidad del tiroteo hasta que por una loma vi como se alejaban los camiones y los soldados, suspiré aliviado.

Al atardecer pensamos  que tendríamos que pasear los camiones por un sitio elevado para que el enemigo los viera y se pensara que había movimiento, lo que hacíamos era dar la vuelta una y otra vez por el mismo sitio. Y eso dio resultado, el enemigo estuvo unos diez o doce días sin atacar. “

Patricia Wic

Traducció del japonés:

El espectáculo empieza,

invitaré a una doncella

¿Quieres jugar a las cartas?

Dame tu tiempo niña bella…

Las reglas sabes de memoria,

aquí no habrá misericordia.

Si quieres ser también amada,

de mi castigo no escaparás.

No mires más el reloj,

atrás no vamos a volver por más que quieras.

Los naipes ya guardé

¡No hay modo para escapar!

Joker… una doncella lagrimosa,

Joker… un mundo que se desmorona,

Joker… el éxtasi en un segundo,

Joker… dos labios que se rozan mutuos…

Te enseñaré lo que es el mundo,

un bosque oscuro y muy profundo,

donde nadie será testigo

de que sientes aquí conmigo…

Aunque rechaces mi amor

muy dentro de tu corazón vas a desearme.

Los naipes ya no están,

¡Los perdí en la oscuridad!

Joker…

Joker…

Joker… te envuelve una luz de ensueño,

Joker… un sentimiento sin su dueño,

Joker… dos caras en un cuerpo a cuerpo,

Joker… hasta perder todo el aliento…

Joker… una doncella lagrimosa,

Joker… es una muerte misteriosa,

Joker… el éxtasi en un segundo,

Joker… dos labios que se rozan mutuos…

Alguna vegada us heu enfadat amb una persona que estimeu per una bajanada? Bé, doncs fa relativament poc em vaig enfadar amb una persona.

Encara que la conegui des de fa poc, li he agafat confiança, ja que sempre m’ajuda i li puc explicar qualsevol cosa. Tot i així ens vam enfadar, però no va durar molt, el dia següent ja estàvem parlant com sempre, com si no hagués passat res, i és que és millor perdonar, que enfadar-te i perdre el contacte amb aquella persona que algun dia et va fer somriure.

Sandra

El meu besavi té 96 anys i se’n recorda de gairebé tot del que va patir a la guerra, tot i que, hi han moltes coses sobre les quals no vol parlar, lògicament.

Sempre m’explica que ell era d’un poblet de Múrcia, una “pedania” millor dit. Diu que un dia van arribar els homes d’en Franco i van arreplegar tots els homes que van trobar i se’ls va emportar a lluitar al seu bàndol. Es van endur a la majoria dels homes del poble, inclòs el seu germà. Però van quedar els homes que estaven al camp treballant i un altre dia, van arribar els “ rojos “ i es van emportar la resta d’homes, inclòs ell.

En definitiva es van trobar que en la mateixa família, dos germans lluitaven en bàndol diferents, per aquesta raó el meu besavi odiava a la Dolores “ la pasionària “ o com ell li diu: “ la roja esa”, que van ser els últims que es van emportar homes del poble.

El meu avi no era ni comunista ni nacionalista, ell era un pobre home que li agradava treballar al camp i que al final li va tocar anar a lluita per una pàtria que ell no sentia. Ell va lluitar al nord d’Espanya, concretament als voltants de Santander, i un dia a un camí es va trobar a un nadó de dos o tres mesos tirat literalment allà al mig, va decidir agafar-lo i amagar-lo a la seva habitació perquè se’l volia quedar, però el poc menjar que tenien va fer que l’entregués al coronel perquè la seva dona se’n fes càrrec.

Sempre em diu que mai se li oblidarà el somriure d’aquell pobre nen quan el va agafar.

Xavier

El pasado domingo, como ya sabréis, en el teatro “La Massa” se hacía un espectáculo para recaudar fondos con el objetivo de abaratar un poquito el viaje de fin de curso a Berlín.

Yo participaba en la función, de hecho era uno de los presentadores, por lo que me tuve que aprender un guión y ensayar todo lo posible para que saliera bien. Aunque yo no voy de viaje acepté ya que el teatro es algo que no me desagrada, la verdad es que subirme a un escenario delante de un público y decir cuatro cosas mola y todo. Ha sido una pequeña pero bonita y diferente experiencia que aun no había vivido hasta ahora. He tenido la oportunidad de ver una función de teatro por dentro, su funcionamiento y su preparación, en vez de verla sencillamente sentado en una butaca de la platea. Se puede ver el trabajo de las personas que siempre “están detrás”, esas que no se ven pero que son las más importantes, se aprecia también los nervios y la tensión de los “actores” y, por supuesto, de esos “que están atrás”. Aunque yo creo que lo mejor de todo es la alegría del final, cuando se baja el telón y todo ha salido bien dentro de lo que cabe y los conocidos espectadores te dicen que les ha gustado, sin pasar por alto esa sensación de que te quedas con ganas de más.

Por último quiero decir, a esas ciertas personas que me han dado las gracias por haber salido a actuar, que ha sido un pequeño placer para mí haber podido disfrutar de un bonito domingo en el teatro.

(Por cierto, ya me podrían haber devuelto el sombrero de paja, que ya viene el verano y me haría falta, aunque estaba lleno de polvo, todo el año sin usar.)

Saúl Lara López de Mota

Ja fa uns 5 anys que cada estiu vaig de “campus”, unes colònies que organitza la Generalitat a diferents llocs de Catalunya i fins i tot de les illes Balears. Sempre hi vaig amb amics, i aquest any, com no, també. Abans de que s’acabi el curs sempre ens envien una carta amb la destinació que ens toca, i si no recordo malament la d’aquest any és a prop de Tarragona.

Les estades poden variar segons el que vulguis, però nosaltres sempre triem el mateix: o bàsquet o les “multiesportives” (diferents esports). La de Tarragona serà de diferents esports ja que molts companys estan esgotats a causa de la llarga temporada de bàsquet.

Per a tots serà un campus especial ja que és l’últim que podrem fer per culpa de l’edat. Seran uns nou dies de passar-s’ho molt bé i gaudir amb els amics. Però també ho seran per deixar-se estar de pares i de no aguantar totes les ordres que ens donen.

Així que crec que la idea dels campus està molt bé, i espero trobar entitats amb les que poder anar de campus l’any que ve.

Gerard

Ara és quan s’ ha de fer l’últim esforç, però la veritat és que em fa molta mandra. Ja només queden uns 34 dies aproximats de classes, ja que el 18 de Juny ens anem de viatge de fi de curs, a Berlin.
Tinc la sensació que el viatge serà fantàstic i que ens ho passarem d’ allò més bé. El més fomut d’ara és que aquest mes se’m farà etern, perquè com us he dit abans aquest trimestre serà el més dur i que costa més d’estudiar ja que estàs pensant tot el dia en el viatge i l’estiu.

Aquest estiu el penso aprofitar el màxim.
Penso anar cada dia a la platja ja que m’encanta el mar, sobretot la fauna marina. Amb el meu pare de ben petit sempre havíem anat a bussejar. Jo com no sabia nadar anava amb un matalàs transparent on podies recolzar la cara i veure els peixos i el meu pare em portava per tota la costa. També s’ha de dir que vaig aprendre ràpid a nedar i a diferència d’altres nens a mi el fons marítim no em feia gens de por, és a dir no temia deixar de tocar de peus a terra. Encara puc sentir l’olor d’aigua salada de la platja de Blanes on estiuejava els estius de petit…

Esperem que aquets dies passin més ràpids del que espero. Fins un altre!

Jordi

Si lo tuviera que definir con una sola palabra, esa sería “único”. Es una persona seria, un poco borde (como yo), pero al mismo tiempo cuando necesitas un abrazo te lo da sin pensárselo dos veces. No tiene ningún problema en decirte las cosas a la cara, te las dice sin tapujos. Esa persona tan especial es mi padre. Puede que no sea el hombre más amable del mundo, pero yo le quiero, y le quiero por eso, porque es eso lo que le hace ser el mejor padre del mundo.

Tenemos muchas cosas en común y muchas cosas que no nos gustan del otro. Un ejemplo claro es lo mucho que odio la música que él escucha. Es una música oscura, sin ritmo y, sinceramente, parece que estén gritando y no cantando. Lo que probablemente nos una más es nuestra afición a las carreras de motos. Cada domingo nos sentamos los dos en el sofá a verlas. A los dos nos gustan y odiamos los mismos pilotos y por eso estamos totalmente de acuerdo en que Marc Marquez es un grandísimo piloto. Los dos sufrimos también por las caídas de los corredores, y echamos mucho de menos a ese inmejorable piloto que murió hace muy poco, Marco Simoncelli.

Mi padre es genial. Podría estar diciendo cosas buenas de él todo el día, como también podría estar diciendo cosas malas, pero es esa unión de las cosas buenas con las malas lo que le hace tan especial, tan grande y tan buen padre.

Sandra

Como todos ya sabéis, quedan muy pocos días para que se acaben las clases y así poder disfrutar del verano, si los resultados son los esperados. Para que esos resultados sean los esperado hay que esforzarse al máximo aunque ya no podamos más, pero miradlo de otra forma, ¿qué preferís pasar ahora de estudiar o pasar un verano sin preocupaciones de estar estudiando para aprobar los exámenes de setiembre?

Yo lo que voy hacer es esforzarme a máximo, para no tener que pasarme todo el verano estudiando para poder aprobar los exámenes. Además lo que vamos a conseguir es el graduado, que queráis o no es muy importante para nuestro futuro. Hay gente que piensa que el graduado nos lo van a regalar pero eso no es así, ya nos lo han dicho los profesores que hay que esforzarse ya que ellos no nos van aprobar las asignaturas porque si.

En conclusión ya sé que todos estamos muy cansados pero el beneficio es mucho más satisfactorio, pero bueno hay que hacer un último gran esfuerzo para poderlo disfrutar luego. Espero que los resultados de todos sean satisfactorios y así todos podamos disfrutar de un gran verano sin preocupaciones.

Rosa

Él sigue todos mis movimientos desde su estática posición. Yo evito mirarle, evito su piel blanca, su tacto reacio y su olor a nuevo. Él es muy abierto y sincero, no tiene secretos para nadie. Puedo ver todos sus pensamientos, todos sus conocimientos, como si flotaran en el aire, como si fueran tangibles. Él es tan sabio que su sola presencia me hace sentir frustrada.

No se mueve, no habla, ni me grita para que le preste atención, pero su recuerdo me persigue allí donde voy. Cada vez que me alejo de él y de todo lo que representa, cada vez que me lo paso bien, su imagen aparece en mi cabeza. Me siento culpable y poco aplicada, pero es ese instinto de joven estudiante el que provoca que me olvide de él a la mínima, y ambos sabemos que es inevitable.

Supongo que personalizar y temer a algo inanimado dice mucho de mi salud mental, pero es una sensación de pesadez que he tenido siempre y últimamente más. Leo, reviso, memorizo, hasta que mi cabeza empieza a mezclar conceptos y sufro alucinaciones donde las letras de ese maldito libro de texto que observa todo lo que hago desde el escritorio se juntan formando una cara grotesca que me dedica unas palabras burlonas: “Podrías haberme abierto antes.”

Ana

L’ultima etapa del curs ja ha arribat. Amb ella els nervis, l’estrés i una gran quantitat de treballs i exàmens inacabables. Tenim treballs de socials, ètica, català, i el més llarg, EL TREBALL DE RECERCA!!. A tota aquesta pila de treballs se’ls hi sumen molts exàmens, i no pas dels fàcils sinó dels difícils, com química, socials, castellà, català, i un de pensar molt… d’ètica.

Jo ja sabia que l’ultima etapa de cada curs era complicada i estressant però mai m’havia imaginat que tant. Ara mateix estic baldat de preparar-me els exàmens, quedar per fer els treballs etc… només em motiven dues coses: la primera és que l’estiu ja és a la cantonada i la segona és poder assolir un nivell més que adequat per poder fer un bon batxillerat i poder estudiar el que en realitat m’agrada, com la química .

Per aquest mateix motiu us recomano esforçar-vos al màxim en aquest últim tram per poder passar aquest curs. (o els següents) sense cap tipus de problema.

Xavier

Pugem les escales fent l’idiota per alliberar tensió, rient. Li manquen pocs segons per sortir, sé que està molt nerviosa i l’abraço amb força perquè em senti al seu costat. Arriba el moment, s’allunya cada cop més fins que es troba al mig de l’escenari asseguda davant el seu millor amic, el piano.

Miro subtilment la seva expressió darrere el piano, mou les celles mostrant que està nerviosa però tot i així sap que tot li sortirà bé. Intenta amagar la tremolor de les mans i ho fa tan bé que només jo puc apreciar que té un nus al coll i suor freda. A poc a poc es va sentint còmoda i això fa que l’expressió de la seva cara es destensi i que les mans li ballin suaument, produint un so extraordinari. Les tecles es fonen amb l’abraçada dels seus dits, és pràcticament imposible no rendir-se als peus de la seva música. En el moment en què els meus ulls senten una extranya coissor, l’aire que m’entra pel nas és més fred i la boca comença a produir saliva amb més fluidesa que mai. En aquell moment en què els ulls se m’emborronen, és quan cau la primera llàgrima d’emoció. Ella és la causant d’aquesta sensació.

Aquesta nena que avui fa setze anyets, tot i que té la capacitat de produir música esplèndida i tendra, té un carácter dur i les idees molt clares. Espero veure-la bufant espelmes i engreixant-se amb un bon pastís uns quants anys més. Felicitats Laura, t’estimo.

Paula

Hay veces que la gente no mide sus palabras, a lo que me quiero referir es que a veces las personas no pensamos lo que decimos ni la repercusión que puede causar en esa otra persona. Todos alguna vez hemos dicho alguna cosa de la cual nos hemos arrepentido de haber-la dicho, solo por estar en caliente y haberla dicho sin pensar. Todo esto viene a que hay gente que te dice tu no puedes hacer esto, tu no puedes dedicarte a esta otra cosa o tu no deberías hacer esta otra cosa, etc. Sé que hay gente que lo único que pretende es ayudarnos o incluso aconsejarnos, pero en realidad nosotros somos los únicos que podemos decidir si queremos hacer esa cosa o no.

Podemos equivocarnos, pero también podemos acertar con esa elección, si nos hemos equivocado ya encontraremos solución a ese error. A mi me gustaría después de haber hecho esta explicación poner un ejemplo que en este caso es sobre los estudios que uno quiere hacer o no sabe si quiere hacer. Por ejemplo hay personas que no están seguras de hacer bachillerato o no, ya que sus resultados a lo largo de la ESO o sobre cuarto no son los más idóneos. Pero yo creo que esas personas si se esfuerzan, si ponen muchas más horas de estudio y cambian sus métodos de estudio sí que pueden hacer bachillerato, eso sí, a lo mejor no les será tan fácil como a las otras personas que a lo largo de la ESO esos estudios han sido muy buenos. Puede ser que a esos alumnos se les sugiera no hacer el bachillerato y hacer un módulo de lo que más le guste, pero también a esas persona si se les dice es mejor que hagas un módulo a un bachillerato, a esa persona la estás cohibiendo, reprimiendo e incluso la están haciendo que tenga miedo a cambiar esa opinión que a lo mejor antes dudada de escogerla. Sé que todo el mundo quiere lo mejor para nosotros pero como he dicho antes, hay veces que los demás no pensamos cómo le puede afectar a una persona lo que le dices o cómo se lo dices.

Para acabar me gustaría decir que, si uno quiere, puede hacerlo pero eso si con mucho esfuerzo y ganas, porque si uno no tiene ganas de hacerlo por más que lo intente el resultado no será el esperado. También quiero decir que lo que he explicado o expresado se puede aplicar a cualquier otra cosa.

Rosa

Fa menys d’un any que la conec i aquesta persona avui dia es molt important per a mi. En molt poc temps ens hem fet molt amigues i hem compartit molts moments juntes, tant bons com dolents. Com ja he dit la vaig conèixer l´any passat quan ens van posar a la mateixa classe, però fins al tercer trimestre no vaig començar a tenir relació amb ella. Ara la considero una de les meves millors amigues, ja que em demostra que li puc explicar tot, i ella el mateix. També espero que l’any que ve aquesta amistat segueixi, ja que no estarem juntes i amb tants examens no ens podrem veure tant. Aquesta redacció Laura es per tú i espero compartir molts més moments amb tu.

Carla

Hace tiempo que me planteo escribir un libro de aventuras, pero no de caballeros y princesas, ni de hadas y seres mitológicos, mi libro representaría la forma de ver el mundo, desde los ojos de un niño, que está oprimido en una sociedad clasista, donde unos lo tienen todo y la gran mayoría no llegan a fin de mes.

Sería un libro realista, cuyo objetivo sería, cambiar la forma de pensar de las masas, estaría escrito en primera persona, y se acoplaría en las primeras páginas, un horario, para que se viera claramente la monotonía de las personas de la sociedad actual. La historia empezaría con un despertador sonando, y el protagonista se despierta, es lunes, y tiene que madrugar, porque tiene que coger un bus en la parada para llegar a su instituto, donde le esperan las mismas personas de siempre, las asignaturas de siempre, los profesores de siempre, siempre los mismos sentimientos se ponen en marcha, aburrimiento, interés, e incluso le entra sueño en las horas iniciales del día, donde la pereza mata y los sentidos se encuentran escondidos, en un telón el cual se cierra por el peso de sus cortinas, pero tu subconsciente consigue hacer que la función no pare.

El chico solo se centra y se siente a gusto con sus compañeros de fútbol, en el único sitio donde se siente seguro es en el campo, donde en cada partido se recrea una batalla campal donde solo un ejército se convierte en el ganador, y consigue marcar las fronteras con sus contrincantes, mediante la clasificación.

Espero que algún lector se haya identificado con éste personaje, hay una voz en mi interior, que me dice constantemente, que escapar de la monotonía, es ir en contra del destino, cada persona tiene su función dentro de esta sociedad, y por mucho que lo quieras cambiar, el karma te acaba devolviendo a la vida que te pertenece, y mi destino, ha sido contaros un breve resumen de mi futuro libro.

Gerard

Porto amb ella tant de temps que viure sense tindre-la se’m faria realment complicat e insuportable.

Durant tot els anys d’escola i ara d’institut hem estat juntes. Cada matí. Cada tarda. Tots el migdies que podíem i totes les nit també. Jugàvem durant hores a nines, ens inventàvem totes les histories possibles, i quan ja no se’ns acudia res més per jugar les canviem una mica i tot arreglat.

I Ara? Ara, no ens agrada jugar a nines però si ens agraden coses molt semblants, una d’elles és el bàsquet. Portem uns 6 anys jugant a bàsquet juntes! I us diré una cosa: és realment bona.

Som aquelles amigues que ens enfadem.
Que riem.
Que ens barallem.
Que ens paguem.
Que ens discutim.
Que juguem.
Que saltem.
Que somrient juntes, sempre.

Aquest escrit no acabaria mai si li hagués d’agrair totes les coses que ha fet i fa per mi. Així que per acabar us explicaré una gran anècdota nostra:

Era una tarda a casa meva després de l’escola, havíem berenat ja i no sabíem a què jugar… Què vam fer? Omplir la meva banyera de sabó i ficar-nos dintre. Relliscava com mai!! Em van castigar si, però va ser una de les tardes més divertides que he passat, al costat de una de les persones més increïbles que he conegut.

Júlia

Marta

La mort, un tema interessant per tothom, desconegut, trist i fins i tot tabú. Aquest fet natural, és representat en moltes religions de diferents maneres: en algunes, com el cristianisme és el viatge cap al paradís en funció de com us hagueu comportat en l’altre vida, en d’hinduisme desprès de morir et reencarnes, depèn també de com hagueu estat del que en diem bo en la vida anterior, i moltes més visions d’un fet que, quan el trobem ja no en podem escapar.

La meva visió de la mort és molt diferent, jo no crec que, després de morir, tingui una altra vida, jo crec simplement que no hi seré, (no ho puc expressar com vull perquè afortunadament no tinc l’experiència) que em descomposaré com a matèria orgànica que sóc. Potser aquesta visió és una mica pessimista, no us ho nego però en fi, que n’espereu de la mort? Com no sabem el que és, podem inventar-nos móns fantàstics per apaivagar la por que en realitat tenim de perdre la vida. I és que, en els somnis en que reproduïm que ens morim, quan arribem a la part on ja no som vius, ens despertem. “Per què?” Us estareu preguntant, doncs bé molt fàcil, perquè el nostre cervell no ho ha experimentat i no pot reproduir aquesta sensació.

Si li tinc por jo, a la mort? No ho dubteu, és la meva por més profunda… Per què me’n fa de por? No us ho sabria contestar del tot, són molts motius: el desconeixement d’aquest estat dels éssers vius, el veure que ja no podré fer res del que ara hem sembla el més normal del món… Suposo que mentre estem vius no ens hem de preocupar de la mort. Què en penseu vosaltres d’això?

Maria

Sempre he pensat que m’agradaria fer el camí de Sant Jaume amb bicicleta com a repte personal i intentar arribar fins al final, però mai m’ho he plantejat seriosament fins fa un parell de dies, que la idea m’ha tornat al cap.

Jo jugo a bàsquet i aquest estiu, per seguir en un bon estat de forma i no començar malament la
temporada que ve, havia pensat de fer-me un pla d’exercici físic, a part d’anar a jugar a bàsquet pel meu compte. Ha sigut en aquest moment quan se m’ha acudit que durant uns dies, aprofitant el camí de Sant Jaume, podria fer força exercici, però sobretot podria complir el meu repte personal. És per això que he decidit de comentar-li al meu pare de fer el recorregut tots dos junts, ja que a ell li agrada molt anar en bici.

Encara no he mirat exactament el que ens faria falta per fer la ruta, ni tan sols li he preguntat al meu pare si em voldria acompanyar, però si finalment faig viatge, estaré molt satisfet de mi mateix.

Nil

Hola!  Com alguns de vosaltres ja sabeu, durant aquesta setmana em situo a Saragossa, Aragó, disputant el Campionat d’Espanya Junior. Aquesta competició consisteix en concertar entre els dies 13 i 19, els 32 millors equips d’Espanya de la categoria Junior, és a dir, d’entre els anys 1993-1994. El campionat es divideix en dues fases; la primera agrupa els 32 equips en “lliguetes” de 4, dels quals només passen els dos primers. I la segona fase, que podem dir que és més difícil, són vuitens, quarts, semifinals i final.

El meu equip és el Monster Platges de Mataró i,en la primera fase, hem quedat primeres  però no de qualsevol manera sinó guanyant un partit de 20 i els altres dos de 70 punts. Un cop finalitzada aquesta fase les coses comencen a ser molt complicades. De moment demà ens enfrontarem contra amfitrió, el Mann Filter . Si guanyem, passarem a quarts on ens trobarem  Canoe (Madrid) o Rivas (Madrid) i, si perdem quedarem eliminades,Se que us estareu fent un embolic, però tranquils! Us aniré informant !

Espero que tot vagi perfecte pel d’institut i per Vilassar. Ja m’han comentat que l’espectacle va ser molt maco i que no va fallar res, no  m’esperava menys!  M’hagués encantat ser-hi present, sense dubte!

Petons i abraçades

Andrea

PD: Josep Maria, pots llegar el meu escrit a classe ja que no hi seré per posar la típica excusa de “si, si, escrits meus ja n’has llegit quatre o cinc!”. Per cert, us trobo a faltar!!

Fa uns dies, ens va arribar una mala notícia per el futbol català, en Pep Guardiola no renova. Molta gent ha plorat per ell, inclús ma mare. Ella, però m’ha dit que és normal que no segueixi més temporades. Malauradament ma mare ho devia dir per explicar i participar en la conversa que teníem el meu pare i jo tot i que no sap gaire de futbol.

Durant aquestes quatre temporades, hem gaudit del futbol. Ha creat un nou estil de joc, un nou estil de joc capaç de convertir al F.C.B en el millor equip del món i amb diferència.

Els motius que l’han impulsat a deixar-ho no ho sabem, podem intuir però ell tindrà les seves pròpies causes. Crec que una de les raons és la pressió que té, ha guanyat tant, que si ara perd, la gent pensaria que el seu estil de joc no serveix. També podria ser per els seus fills, perquè cada cop són més grans i el més segur és que gran part dels amics que tenen són perquè el seu pare és en Pep. Ell com a bon pare vol el millor pels seus fills i desitja que els amics que tinguin siguin de veritat, i no falsos ja que el seu pare és famós.

L’any que ve per sort tindrem la mà dreta d’ell en aquest temps, en Tito Vilanova.

Desitgem i creiem que ell també ho farà igual de bé que ell.

Carles.

Ja ha arribat la recta final del curs, ha estat dur i llarg, però ja estem aquí, i ja s’acosta al moment d’acomiadar-nos de l’ESO, dels companys i d’anar al viatge de fi de curs a Berlín que s’espera amb moltes ganes i il·lusió.

Berlín és una ciutat estranya, que impacta per la seva història. No hem d’oblidar que el dia 14 d’agost de 1961, quan el govern de l’Alemanya Oriental va alçar el Mur de Berlín per separar la part comunista de la capitalista, va provocar, entre d’altres perjudicis i privacions, que en el creixement de la ciutat s’imposessin diferents estils de vida, arquitectura… Aquest fet converteix la ciutat de Berlín, en una ciutat única.

Durant el viatge visitarem el centre de la ciutat, monuments importants, el museu del Pèrgam , el camp de concentració de Sachenhausen entre d’altres indrets.

El viatge de final de curs no només fa molta il·lusió per poder conèixer la ciutat, sinó perquè serà una gran ocasió per poder estar amb tots els companys de quart ja que molts, desprès d’acabar el curs s’aniran i mai se sap quan els tornaràs a veure. Serà increïble.

Marina

En altres escrits he parlat de l’equip de futbol sala que tinc. Per qui no ho recordi jugo a un equip d’aquí Vilassar que es diu Atlètic Català de futbol sala. El tema d’aquest escrit és que jo i dos amics més que ara mateix juguen amb mi, volem anar a futbol gran al camp del Vilassar. Sembla molt fàcil dir hi vaig jugo i ja està però no només és això. A la meva edat, que a futbol l’any que ve serà juvenil, és difícil entrar perquè estan en un bon nivell i hi han rumors de que faran fora a gent. El meu dubte és que no sé si ens agafaran. Tot depèn de si fan un juvenil “C”. A més a més tinc amics que ara estan a futbol gran i em diuen coses diferents i ja no sé si necessiten més gent o menys. I estic nerviós per si ens agafen, perquè tinc moltes ganes de canviar i jugar amb més amplitud i no haver d’anar sempre amb la pilota tant enganxada.

A veure si tinc sort i la temporada que ve estic jugant a futbol gran.

Eduard

Durant tres dies de la setmana santa, vaig anar a Baén, un poblet pagès de deu cases al Pallars Sobirà. Aquest poblet està rodejat de muntanyes i prats molts amples. És el millor lloc per desconectar de tot i no pensar en res.

Jo cada tarda anava a l’últim prat lluny del poble i allà escoltava música i mirava el paisatge relaxadament. A més a més, al tornar a l’institut teníem exàmens i va anar molt bé quedar-se tres dies. Tot i que et pots relaxar a casa i desconectar, no és el mateix perquè a dalt de tot de la muntanya no hi ha màquines tipo xbox, play, etc… i no hi ha cobertura i hi ha un paisatge impressionant que almenys a mi hem fa quedar-me mirant-lo una bona estona, hem fa quedar “empanat”, com mirar l’aigua del mar i escoltar les ones.

En resum és un poblet petit però molt acollidor i relaxant.

Eduard

48, només queden 48 dies perquè arribin les vacances d’estiu. Després d’aquest llarg i difícil curs per fi tindrem uns mesos de descans. Per començar, l’última setmana marxem de viatge de fi de curs a Berlín, Alemanya. Serà l’última vegada que estarem tots junts, ja que després molts marxaran a mòduls o a treballar. Els altres ens quedarem a l’institut a fer el batxillerat, i encara que en algunes assignatures estarem separats ens seguirem veient en les comunes.

Per començar, el dia 3 de juliol he d’anar a l’aeroport a rebre a la JP que arriba des d’Estats Units. Ja fa casi un any que va marxar i encara que seguim parlant per facebook i ens veiem per l’skype, la trobo moltíssim a faltar. Estarà aquí durant dues setmanes, hem d’anar al cine, a sopar, a Port aventura, a Barcelona… no sé com ho farem amb tan poc temps, però segur que seran catorze dies molt especials.

Entre aquests dies, del 5 al 8 marxo a una casa rural de Cardona. Ja fa set anys que hi vaig. Des de que va morir el meu avi, cada any ens reunim tots els germans de la meva mare, amb les seves famílies. És l’única vegada de l’any en que estem tots junts, veig als meus cosins de les illes Canàries i els d’Alacant. A la Marta i la Marina les veig pràcticament cada dia, ja que viuen aquí, a Vilassar.

Després, a l’agost, vaig dues setmanes a un poble del Pirineu Aragonés, Benasque. Ja fa 6 anys que hi anem cada estiu. Ens allotgem en un apartament del centre, en el casc antic, just al costat del riu. A més, aquest any venen uns dies la meva tieta, els meus cosins, i la dona del gran, des de Cehegín, Múrcia.

Per tot això que faré tinc moltes ganes de que arribi ja l’estiu i acabin aquestes ultimes setmanes estressants d’institut.

Paula

La semana pasada empecé un nuevo libro. No os voy a especificar el titulo ni de qué trata ni nada de eso, ya que dudo mucho que a alguien le interesase. Pero bueno, la cosa es que hubo un pequeño apartado que me llamó mucho la atención:

Sencillamente se basaba en que unos investigadores realizaban un experimento sobre el poder de la actitud, realizado con unas ratas. Querían ver cómo las actitudes de las ratas afectaban a su voluntad de vivir. Empezaron con dos ratas. Pusieron una rata en una bañera grande llena de agua, con los bordes muy altos para que no pudiera salir. Luego pusieron la bañera en un cuarto oscuro. Cronometraron el tiempo que la rata continuó nadando antes de darse por vencida. Aguantó un poco más de tres minutos.
A continuación, los investigadores metieron otra rata en la misma bañera, pero esta vez permitieron que un intenso rayo de luz alumbrara la habitación. La rata nadó más de treinta y seis horas, setecientas veces más que la rata que había permanecido a oscuras.
¿Por qué? La rata que no tenía luz, no tenía esperanzas. Al mirar hacia adelante sólo veía oscuridad. No había ninguna razón para seguir nadando. (…)

Supongo que eso es lo que nos pasa a veces a alguno de nosotros, cuando nos enfrentamos a situaciones realmente difíciles, nos estancamos. No vemos un motivo por el cual guiarnos y continuar y en algunos de los casos, nos permitimos rendirnos.

Al igual que la segunda rata, deberíamos tener la ayuda nosotros también, de la aparición de un foco, aunque sea imaginario. Algo por lo que poder guiarnos, y sobre todo ese “algo” que no nos impida abandonar nuestros propósitos o sueños. Así que la próxima vez que tengáis un mínimo problema o una mínima dificultad, no tiréis la toalla, no os deis por vencidos, poned un poco de imaginación y imaginaros ese foco, ese rayo de luz que de alguna manera todos necesitamos.

Jade

A mesura que avança el curs hem hagut de redactar escrits per l’assignatura d’ètica, però arriba un moment que ja no saps de què parlar.

Sí, és veritat que hi ha una infinitat de temes per escollir, però jo busco el més interessant, el que aporti més interès entre tota la comunitat d’escriptors que som a la Tertúlia del Quart Pis.

En els meus escrits he parlat d’esports, del col·legi i del que faig en el meu temps lliure, entre molts altres temes.

Suposo que el següent escrit que faci ja serà sobre les vacances d’estiu, ja que cada cop hi som més propers. S’acosten els dies assolellats, els dies a la platja i a la piscina, els dies amb els amics… Quines ganes!

Marcos Giménez

Ja està a punt d’acabar-se el curs, ja en tinc ganes, però haig de dir que aquest any m’ha passat molt ràpid.

Al principi pensava que encara quedava molt per el proper estiu, ho veia lluny, i ara no em sembla que hagin passat sis mesos des d’aleshores.

Aquest curs em fa més pena que s’acabi que els altres anys, perquè hi haurà canvis, gent que deixa l’institut, perquè fa un batxillerat que aquí no fan, fan mòduls o deixen els estudis.

Fins ara, més o menys sempre som els mateixos, però aquest any no. Haurem d’aprofitar els dos anys que ens queden, llavors marxarem cada un cap un costat, encara que sempre queden els amics, que tinc sort perquè n’he fet bastants i bons.

Ara no us penseu que no estic esperant les vacances, no, ho estic esperant i força.

Sandra

El meu avi va néixer a Aragó i va venir de molt petit cap a Catalunya amb els seus pares i germans. De més gran va tornar a l’Aragó i va comprar una casa a les afores del seu poble natal. Ara la meva mare i els meus tiets en són copropietaris.

Des de fa molt de temps, cada estiu, setmana Santa o cap de setmana llarg que tenim vacances, anem a passar uns dies a Luesia, que és el poble aragonès on tenim la casa. Aquesta setmana Santa vam anar a Luesia com de costum. Allà des de fa un parell d’anys els meus cosins i jo anem amb uns nois del poble. Abans quan anava a Luesia, com que no coneixia ningú em quedava a casa o sortia amb la família, però fa dos anys els meus cosins que són 1 i 2 anys més grans que jo em van presentar uns nois del poble i ara acostumem a anar amb ells. Els matins normalment dormo i faig coses per casa, però a la tarda casi sempre surto amb aquests nois pel poble i juguem a cartes, tenis o fem altres activitats.

Aquesta setmana santa vam anar per primer cop al ball del poble que fan els dissabtes quan hi alguna festa especial. Va venir un grup a tocar i a cantar cançons. A mi no m’agrada gaire ballar, però els nois del poble, que ja havien estat en altres balls m’hi van animar i al final m’ho vaig passar molt bé.

Espero que a partir d’ara sempre que vagi a Luesia em pugui trobar amb aquests nois, ja que ens ho passem molt bé i no ens veiem gaire en tot l’any.

Enric

Fa pocs dies, quan vaig arribar a casa desprès de l’institut, vaig trobar-me a la meva mare trista. Ella em va explicar que l’acabaven de trucar la família d’un vell amic seu, que es veu que aquell mateix matí havia mort a un accident de cotxe. Però el mes fort d’aquest fet es que dos dies abans l’home havia vingut a visitar-nos a casa. Jo me’n recordava perfectament de la seva cara, vaig estar parlant amb ell.

Això em va fer reflexionar molt. I pensar que aquell va ser el seu últim dia de vida i no en sabia res quan es va llevar pel mati. Aquest fet demostra que hem de viure la vida amb intensitat i aprofitar-la al màxim perquè mai se sap quan ens arribarà l’hora.

Cinta

“Retallem la despesa militar, invertim en despesa social”, aquest és el lema d’una molt interessant campanya de conscienciació de la ciutadania entorn de l’absurd de dedicar milers de milions dels nostres diners (els de tots) al manteniment el complex industrial-militar. Els governants diuen que cal ser austers en la despesa, i això deu significar no gastar-se la pasta en coses supèrflues. El cas és que retallen els serveis socials, i això ja ens diu molt sobre el que els nostres governants consideren superflu. És una opció.

La campanya denuncia, precisament, aquesta opció, adreçant una carta de denúncia al president del govern espanyol. Diu així:

Sr President,
En un context de greu crisi econòmica com l’actual, amb un dèficit públic que sobrepassa el 8% i una previsió de retallades per valor de 36.000 milions d’euros en els pressupostos de 2012, creiem que hauria de ser prioritari per al Govern reduir i aplicar una reducció de la despesa militar, seguint l’exemple d’altres països com Alemanya, Regne Unit, França o Itàlia.
La despesa militar total a Espanya el 2011 segons el criteri de l’OTAN va superar els 16.000 milions d’euros i els deutes acumulats actuals pel Ministeri de Defensa sumen actualment 27.000 milions d’euros per a compres d’armes, i si es mantenen els compromisos d’adquisicions arribaran als 37.000 milions d’euros l’any 2015.
Mentre la població sota el llindar de la pobresa segueix augmentant a Espanya, les retallades en sanitat i educació són molt superiors a les retallades que afecten la despesa militar. Aquest fet no només perjudicarà greument els pilars bàsics de l’Estat de benestar, amb la conseqüent repercussió que això tindrà a nivell social, sinó que a més posarà en dubte la capacitat de gestió d’un Govern que prioritza modernitzar els seus sistemes d’armament sotmetent-se a les pressions del complex militar-industrial abans de protegir el benestar de la seva ciutadania.
Prioritzar unes despeses o altres és qüestió de voluntat política, i per tant està a les seves mans com a representants dels ciutadans decidir en què es gasten els seus recursos.
En l’últim any hem estat testimonis de com la societat civil a nivell internacional exigeix un canvi de paradigma polític i econòmic on es treballi per una veritable seguretat humana fonamentada en la protecció de la salut, el foment de l’educació, un medi ambient saludable, l’accés a un habitatge digne, un treball digne i el respecte pels drets humans. Un nou paradigma on es trenqui amb la inèrcia dominant que ha pervertit el concepte de seguretat, entenent-la en termes militars, i que ha malgastat fons públics en sistemes d’armament i seguretat innecessaris, així com concedit crèdits a empreses d’armament que no suposen sinó una xacra per a la resta de l’economia espanyola.
Per tot això, li demanem que com a responsable polític faci tots els esforços per reduir la despesa militar i així augmentar els pressupostos públics a favor de l’Estat de benestar. Faci que Espanya sigui un referent internacional de justícia i solidaritat.
Atentament

Si vols afegir la teva signatura a aquesta carta de protesta, clica:
Retallem la despesa militar, invertim en despesa social.

Que no es pensin que ja ens està bé!

Josep Maria

Aquest mati he anat a Santa Maria de Palautordera, un poble on el meu tiet té una casa enorme, a jugar amb els meus cosins petits i també a celebrar el dia de la mare. Allà mentre llegia el diari “La Vanguardia” m’ha cridat l’atenció un article sobre un forat negre a 2000 anys llum de la nostra galàxia, que s’havia cruspit literalment una estrella gegant vermella.

La part interessant d’aquest article és que aquest futur serà més o menys el mateix per la nostra estrella acabant així amb tota la vida possible de la terra. Serà el mateix perquè el Sol està format d’Hidrogen però a poc a poc aquest combustiona transformant-se així en heli i fent que el nucli augmenti fins al punt d’ampliar el seu radi milions de kilòmetres. Això em fa pensar molt sobre quan passarà, si sentirem alguna cosa etc…

Són preguntes sense resposta. Preguntes sobre les quals, algun dia, les futures generacions, per mala sort, sabran respondre.

Xavi

Fa mes de vuit anys que jugo a bàsquet i seguiré jugant, ja que es el meu esport preferit i m’ho passo molt bé jugant encara que anem antepenúltims i nomes hem guanyat dos partits però, aquest cap de setmana vam guanyar de 14 punts contra el Sant Adrià.

Va ser un dels partits mes ben jugats d’aquesta temporada, ja que des del primer minut vam començar jugant molt fort i així vam acabar el primer quart amb un 5 a 15 a favor nostre. Cal dir que va ser una primera part molt intensa i molt esgotadora. En el segon quart vam millorar encara més i vam ampliar el nostre avantatge en el marcador i el vam acabar amb un 25 a 8 a favor nostre.

Desprès de la mitja part ens van començar a remuntar perquè ja estàvem cansats de l’esforç físic que havíem fet en els dos primers quarts i jo assegut a la banqueta, de tant mossegar-me les ungles vaig acabar sagnant, pensant en que ens remuntarien i perdríem el partit però, en l’últim quart vam tornar a jugar igual de bé que en les dues primeres parts i vam acabar guanyant amb un marcador de 24 a 48 tots vam sortir molt contents d’aquell partit.

Sergi Rubio

La Danza Tribal Fusión es un estilo de danza que deriva de la danza oriental (danza del vientre). Es una danza muy sensual, que con mucha dedicación, saca lo mejor de la femineidad de nuestro cuerpo, sobretodo en la mujer.
Se trata de cordinar el movimiento de rodillas y pies, brazos y manos, cabeza y mirada trabajando y jugando a la vez con la disociación de pechos, hombros y cadera, adquiriendo así en nuestra figura un flujo parecido al de una serpiente.

Recuerdo que cuando inicié las clases, me veía muy antinatural, pues tenía el cuerpo bloqueado y mis movimientos se veían muy forzados. Poco a poco he ido descubriendo lo maravilloso que es aprender estas técnicas y combinaciones prácticas de las combos, estiramientos y relajaciones de mi musculatura, con las cuales estoy ejercitando y desarrollando muchos músculos antes dormidos, aumentando mi fuerza interior y autoestima, y debo reconocer que también me está presumiendo un poco.

Muchas veces, cuando estoy bailando, curiosamente mi mente relaciona la libertad de mi cuerpo con el movimiento de muchos elementos de la naturaleza, por ejemplo, pienso que como el recorrido de las olas sobre la superfície del mar, es el recorrido de mis dos hemisferios sobre el eje central de mi cuerpo, motor de movimiento y armonía.

http://www.youtube.com/watch?v=9S-RlRP7fbg

Celia.

Generalmente, sus ojos hablan por él. No hace falta que suelte largos discursos para contarte algo, un par de palabras, una mirada y una expresión es suficiente para descifrar lo que está pensando. Supongo que por eso se ha ganado fama de callado y reservado, sobre todo entre las personas que no le conocen profundamente. Yo tengo la suerte de conocerle mejor que nadie y, tengo que confesar que, después de más de una hora oyéndole charlar sobre bacterias horribles que atacan continuamente nuestra salud (algo que a él le fascina y a mí me repugna) añoras al chico callado que suele ser.

Ironías, bromas y comentarios que en boca de otro podrían sonar ofensivos, cuando los dice él resultan graciosos y divertidos. No sé si es el tono de su voz o su dominio del lenguaje, pero sería capaz de llamar inútil (no con estas palabras, claro está) al hombre más importante del mundo y éste se reiría. Es casi imposible enfadarse con él. Nunca he sabido cómo lo hace, pero resulta fascinante.

Cariñoso, sin caer en la pesadez ni en la efusividad. Educado, sin ser extremadamente cortés. Serio, pero con esa capacidad de contagiar sonrisas. Inteligente, sin parecer repelente ni creído. Pacífico, dinámico, intuitivo, paciente, entusiasta (en lo que le interesa) y con un pánico casi ridículo a hablar por teléfono. Amante del saxofón, las camisas de cuadros, la música de Eric Clapton (concretamente, Layla) y fan incondicional del misántropo Doctor Gregory House (algo que también me ha pegado a mí).

Por mucho que pasen los años y por mucho que cambiemos con ellos, sé que le tendré siempre a mi lado, como hermano y como amigo. Al fin y al cabo, es la única persona con la que puedo sentirme realmente bien estando en silencio, sin que éste parezca incómodo, o con la que puedo bromear y mantener conversaciones ridículas (como nuestra madre las llama, diálogos de besugo). No me gustaría sonar demasiado empalagosa, pero es que es verdad, él es lo mejor que tengo.

Te quiero y te querré siempre, so memo.

Ana

Fa uns mesos em vaig fer soci de la piscina municipal de Vilassar de Dalt i la veritat es que està molt bé.

Em vaig apuntar principalment, per fer una mica d’exercici ja que sempre em passava les tardes a casa. Al començament, anava els divendres per provar a veure si m’agradava però passat unes setmanes ja hi anava quasi cada dia.

La natació és des de el meu punt de vista un dels millors esports per practicar, ja que exercites tots, o quasi tots els músculs del cos. També és un esport en el qual t’ho passes bé i no és excessivament cansat. És més, jo diria que és un esport relaxant, ja que mentre nedes pots anar pensant en les teves coses tranquil·lament.

En conclusió la natació és l’esport ideal.

Marcos Giménez

Lo sé, no tengo derecho a quejarme de nada, no tengo derecho a pasarme el día protestando, no tengo derecho a ir con cara de querer matar al primero que pase por delante, no tengo derecho a contestar con sarcasmo asesino a cualquier pregunta o comentario que me parezca ofensivo, y tampoco tengo derecho a ser desagradable las veinticuatro horas del día…

Pero no puedo más. Llevamos ocho meses de clases, ocho meses sabiendo que mi destino está miserablemente escrito en levantarme a la misma hora que llevo levantándote desde que tenía tres años, e ir a sentarme en una silla – no muy cómoda – a escuchar a alguna persona decir cosas relativamente interesantes durante siete horas seguidas, encerrado en un edificio que no desprende muchísima felicidad y volver a casa, a repasar todo lo que te han dicho durante esas siete horas mediante unos ejercicios que alguien increíblemente inteligente decidió llamar “deberes”.

Vale, me estoy volviendo a quejar. Al principio es emocionante, un nuevo curso, un nuevo reto, nuevos profesores, nuevas asignaturas, nuevos compañeros y hasta nueva clase – aunque siempre con ese color naranja butano en las paredes -. Luego, cuando llega el invierno, ya no es precisamente emocionante, pero te conformas. Al menos en el instituto te sociabilizas con seres vivos, y no te limitas a estar tirado en el sofá viendo películas deprimentes típicas para días lluviosos.

Pero ahora, ahora duele profundamente. Ahora el sol de mayo ya no es tímido, ni está protegido por nubes grises. Ahora el sol de mayo ilumina y hace brillar todo lo que nos rodea. Pero si miras este espléndido Sol desde mi silla de madera rota de color verde desgastado situada en la esquina de una deprimida clase de instituto, deja de ser un Sol espléndido para convertirse en algo parecido a un cuchillo clavado en tu pecho. Es como estar en una cárcel con las puertas abiertas. El tiempo pasa muy lento, tu cabeza es físicamente incapaz de concentrarse: “trigonometría, modernismo, Don Quijote, La Guerra Fría…” ¿Qué significa todo esto? No tengo ni idea. Mi cabeza ha decidido oportunamente cogerse vacaciones antes de tiempo, justo en época de exámenes…

Me quedan cincuenta días de espera. No lo digo como un alivio, cincuenta días son muchos. Cincuenta días intentando no volverme loca, esforzándome para mantener mi mente perversa alejada de falsas esperanzas de que el verano está cerca, alejada de los recuerdos dolorosos de esos días en que a las ocho de la mañana hacía poco que me había acostado en vez de estar ya levantada, esos días en que la piel me brillaba con un tono rojizo y no era casi transparente, esos días en que era el calor lo que me asfixiaba, y no los exámenes. Esos días en que la música la escuchaba para bailarla, y no para distraerme durante el efímero trayecto de casa al instituto.

Será duro, pero podré. Y aunque no aseguro ir con una sonrisa en la cara por los pasillos, aseguro esforzarme al máximo durante estos últimos cincuenta días para poder disfrutar aún más de la libertad que mes espera tras esa puerta de hierro mecánica  del instituto que algún herrero, que no quería mucho a los niños, diseñó. Y sé que, después de esto, y de poder substituir las botas de agua Hunter por mis sandalias, pasaré otro verano fugaz, pero que compensará completamente con estos duros nueve meses, y que difícilmente podré olvidar.

Paula

Des de fa tres anys, els dimarts i dijous a la tarda faig hip-hop a Cabrils amb un grup de noies molt simpàtiques i agradables, encara que a vegades discutim però malgrat això estem molt unides.

Durant l’any la professora organitza festivals on mostrem els balls que anem fent durant el curs, perquè les mostres famílies, amics i tothom que vulgui els pugui veure. Sempre que tenim festival, els dies abans em poso molt nerviosa a causa de que tinc por de no en recordar-me dels passos o d’equivocar-me un cop dalt de l’escenari.

D’aquí a pocs dies, més concretament el diumenge sis de maig, fem un festival al mil·lenari de Cabrils per la festa major. No és dels més important però serà molt complicat ja que la Carla, la professora, fa unes setmanes ens va canviar alguns passos i ens els tenim que aprendre en molt poc temps.

Espero que ens surti molt bé perquè totes ens estem esforçant molt, hi estem posant molt d’interès i el dia del festival ho donarem tot!

Andrea

Cuando hace unos años mi familia y yo nos cambiamos de vivienda tenia muchísima ilusión por pintar mi habitación, ya que pude escoger los colores y como la quería. Le dije a mi padre que me la pintara azul y blanca, que dividiera la pared por la mitad y que la parte de arriba la dejara blanca y la de abajo azul, y así lo hizo, estuve unos tres
años más o menos con esos colores.

Pero cuando ya hacia segundo o acababa de empezar tercero de Eso pedí que me cambiaran los muebles i el color de las paredes porque quería algo mas juvenil. Esta vez quería todas las paredes blancas menos una que la quería con un color vivo. Me decidí por un color rojo bastante fuerte, que resaltara con los muebles blancos que me había comprado. Me encantó el resultado, era una habitación mucho mas juvenil i daba gusto estar en ella, pero hace poco ya me estaba cansando y le propuse a mi padre pintar la habitación, me dijo que me esperara a que llegara mejor tiempo para que las paredes se secaran mejor, así que esperé unos dos meses mas para que hiciera mejor tiempo.Esperé hasta semana santa porque así mi padre tenía más tiempo libre, fui a comprar la pintura, me compré un color marrón chocolate.

Cuando ya lo teníamos todo empezamos a pintar, primero pintamos la pared que estaba de color rojo ya que era la misma donde quería poner el chocolate, como no queria todas las predes tan oscuras mezclé la pintura con color blanco para que saliera un color más suave y asi pintar las otras paredes, nos llevó el trabajo de dos días pero al final quedo muy bien.

Patricia W.

El cap de semana passat vaig tenir un dia vermell, tenia pensaments confusos. Aquestes dues històries van ser les causants de la meva desesperació:

La meva família i jo vam anar a comprar un parell de plantes pel nostre estimat jardí, en aquell moment vaig fer una reflexió poc adulta però que em té amoïnada: quins sentiments deuen tenir les flors velles en ser reemplaçades per les noves? És una estupidesa ja que les flors tot i que respirin i s’alimentin, no parlen ni reflexionen; però segur que se n’adonen de quan tenen una nova companya al costat. Estic segura que les margarides s’han adonat que des de fa un parell de dies un nou roser les està envaint i els dificulta l’absorció de sals minerals i energía solar. Al cap i a la fí no és tan estúpid, si les pobres margarides no poden xuclar l’aigua perquè les roses són egocèntriques i no les deixen, no poden manifestar-ho de cap manera perquè jo pugui actuar. Moriràn de manera cruel i freda, tot per culpa de que la meva mare volia un roser de color rosa.

Un cop exposada aquesta teoría sobre les pobres Margarides, em va venir al cap la meva planta preferida, el Gessamí (m’encanta la seva olor!). Fa molt de temps que la tinc i és només meva. Tinc tanta cura d’ella que és poc probable que mori a causa d’una invasió de roses. Tenim una relació amorosa des de fa temps, de vegades ens enfadem mentalment. Potser jo trigo massa temps en baixar a visitar-la i això li molesta, però és que de vegades m’oblido que és una planta i no pot venir a veure’m perquè està limitada. L’aprecio molt perquè fa molt temps que està amb mi i no m’acostumaria a viure sense ella. La trobo a faltar quan no tenim les nostres característiques converses. L’estimo.

Tot i que la meva reflexió sobre els pensaments de les flors és totalment preocupant per a mi, no estic boja ni tinc cap tipus d’obsesió amb les plantes (potser amb algún altre ésser viu, si. Per exemple els esquirols). Tan sols és una personificació d’algú més que és especial per a mi. Espero trobar una sol·lució per a ambdós problemes, perquè vulgui o no, reconèixer que estic lligada a una persona especial és molt dur emocionalment, igual que també ho és estar preocupada pels sentiments d’una planta.

Paula