LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Em sento orgullosa de formar part d’aquesta família. No és una família de sang, de part de mare o de pare, formada per cosins i cosines… És una família que vaig tenir la sort d’escollir ja fa uns set anys i en la que sempre ens hem ajudat mútuament.

Un passe, un bot, una llarga correguda, un rebot… El treball que fa una és perquè millori l’altra, i a la vegada el treball d’una altra és perquè milloris tu.

És veritat que no sempre ens hem portat bé, que hem tingut dies bons i dolents, que el dur esforç no sempre ha esdevingut en felicitat… Però som aquí, no?

Hem arribat molt lluny juntes, sobretot aquest any hem millorat molt, hem fet una molt bona temporada on hem treballat al màxim i on hem demostrat del que som capaces.

Moltes gràcies a totes per estar sempre aquí, per fer-me sentir part d’una cosa molt gran.

Espero poder continuar dient “nosaltres” i sentir-me tan especial durant molt més temps.

Us estimo, UBUNTU.

Júlia Reina

Hace dos años repetí de curso, fue un golpe muy duro, no solo por retrasarme un año más en sacar la ESO, sino porque mis amigos iban a seguir para adelante y yo me alejaría de ellos.

Después de repetir, mi padre me metió en el grupo flexible, donde lo aprobé todo i con buena nota, pero de esa clase me lleve muy buenos recuerdos i compañeros. Al principio fue un poco duro porque no conocía a nadie, pero a medida que fue pasando el curso los compañeros me fueron cayendo mucho mejor.

Al acabar tercero aprobando muy bien, decidieron que fuera a uno de los cuartos normales i otra vez a una clase nueva. Este año he hecho muchísimos amigos, la única que conocía en toda la clase era la Rosa, i gracias a ella este curso ha pasado mucho mejor. Aparte e conocido a muchos más que me han caído muy bien.

Ahora otra vez, me cambio, pero esta vez será muy diferente, me iré a Barcelona y allí tendré que empezar de nuevo. Ahora, entre exámenes, no paro de pensar en cuanto voy a echar de menos a la gente de mi clase.
Rosa, Marina y Sara os quiero!!!!!!!!!!!!

Víctor

I’ll write this in English the best way I can because I want you to improve your English while you’re reading this. We must pass our FCE.

I know sometimes I can be a little insufferable, maybe if you could stop practising tap dance the 24 hours of the day our relationship would be better, I don’t know. But as you know, I’ve got to speculate and that’s what I’m doing.
This year has been so…fun? Weird? Bored? I don’t know how to describe it. I remember our first day before summer; we’ve got a little bit of hangover because the sun, the beach and tan hot boys. However, returning to school seemed to be less tragic because you were in my class.

Since the first day of class until now, that we are almost free, you’ve been remember me how far was summer from us. So let me tell you one thing baby, summer is here again.

I know by now you’re not in your best moment but I can promise you that this summer will be great. Maybe we won’t go to Hawaii, and we’re not going to visit the most beautiful places in the world in a red Ferrari neither. But we don’t need to.

We have each other, and other five crazy girls who are going to make this summer the best summer you can wish. So what else do you want?

I want you to keep happy; those baby blue eyes are too beautiful to be on tears. You know ever since I met you I could beat depression so if you’re not happy, I’m not happy.

I love you.

Laura

T’imagines aixecar-te cada dia, i transformar tot amb només prémer un botó, i que la teva casa passi a ser el teu gimnàs o la teva oficina? Bé, en uns anys més aquest tipus de situacions seran molt comuns en la vida quotidiana de cada persona.

Tot això es va analitzar en el fòrum Emtech Spain, organitzat per l’Institut Tecnològic de Massachusetts, reunint diversos investigadors i experts en diversos camps tecnològics, com són el disseny de ciutats intel·ligents, Internet, els videojocs, la robòtica i la nanotecnologia.

Tots ells van posar el seu punt de vista de com serà el món en algunes dècades i van indicar, per exemple, que les ciutats seran més intel·ligents, on hi haurà vehicles elèctrics de diferents tipus, com cotxes, motocicletes, o bicicletes que cada usuari podrà optar depenent de les circumstàncies.

Internet no es queda enrere en els canvis, i les xarxes socials que coneixem avui dia, es transformaran en alguna cosa més tridimensional, el que permetrà, entre altres coses, l’educació a distància i individualitzada.

Els avions robots també seran molt comuns en les vides de les persones “del futur”. El director executiu de la NASA, Khalid Al-Ali, va assenyalar que “la robòtica està en objectes intel·ligents que volen i aterren en forma automàtica”.

Laura

Platja, ulleres de sol, gelats, piscines, “xiringuitos”, vaixells, càmpings, bars de nit… en resum: estiu.

Cada dia falta menys per aquest esperat estiu. No sé perquè ben bé però l’estiu del 2012 és el que desitjo amb més ganes. Aquestes últimes setmanes se’m fan molt llargues, eternes, sobretot pels exàmens i per la calor que fa a l’institut. Crec que el divendres dia 15 de juny a la 1 del migdia seré la persona més feliç del món. Ja s’hauran acabat els exàmens, haurem fet l’exposició del treball de recerca i faltaran dos dies per anar-nos-en a Berlín, tot serà perfecte.

Estic impacient pel viatge de quart, encara que hi anem amb l’escola, serà el vertader començament d’estiu i serà molt emocionant, en part, perquè hi aniré amb les amigues, cosa que no he fet mai. Viatjar juntes a un país estranger ens fa molta il•lusió a totes i crec que ens quedarà gravat al llarg dels anys.

Quan tornem del viatge serà hora de descansar i de relaxar-nos ja que tindrem dos mesos per endavant d’estiu.

Això si, s’haurà d’aprofitar cada minut, cada hora i cada dia perquè al cap i a la fi sempre es passa volant!

Aquestes vacances m’agradaria anar a Formentera perquè m’encanten les platges d’allà i passar-hi una setmaneta no estaria gens malament, encara que el més segur és que no hi vagi l’esperança és l’últim que es perd. Tot i així estar a la platja de Vilassar de Mar amb els amics i amigues sona d’allò més bé.

Pau

“ Bona nit carinyo, que somiïs en coses molt boniques i molt precioses, que descansis molt, que dormis d’una tirada tota la nit, t’estimo”

Avui us parlaré d’ella

Sempre recordaré aquesta frase, és la més maca que he sentit mai a la vida.

Ningú sap el que aguanta ella. El que ha aguantat, el que aguanta i el que aguantarà.

Ella… no té preu, es gegant.

De qui us parlo, es la meva ‘ídola’, es el meu exemple a seguir, jo de gran, VULL SER COM ELLA. Ella, ha tingut una vida plena d’emocions, i de felicitat, puc assegurar que l’ha tingut complerta, molt complerta.. ha viatjat per gairebé tot el món, ha viscut moltes coses i gairebé totes molt agradables, però últimament ha patit moltes dificultats, ha tingut molts problemes, ha rebut uns cops molt durs que ningú es mereix patir.

L’he vist riure, l’he vist disfrutar, l’he vist somriure, l’he vist amb il·lusions, l’he vist entusiasmada, però també l’he vist plorar. No sabeu la impotència que vaig sentir al veure-la plorar, al veure que d’aquells ulls que mostren 100% sinceritat, que quan et miren, t’ho diuen tot, que son el seu reflex, sempre tant brillants, i foscos com la nit, queien llàgrimes.

Alguna vegada he pensat, m’agradaria desaparèixer ara mateix, deixar de pensar, de respirar, de sentir, d’escoltar, de veure, d’olorar… ho he pensat en moments d’aquells en el que penses que no pot anar pitjor tot, que tot ho fas malament, que no et surt res a dretes. Però hi ha alguna cosa que no em deixa actuar com jo voldria, hi ha alguna cosa que m’impedeix fer el que de cop i volta penso i això es ELLA. No per res, només pel simple fet de pensar que ella té molts més motius i probablement són més vàlids que els meus de voler desaparèixer.

Ella ha estat mes de mitja vida amb una persona que li ha donat el millors moments de la seva vida, una persona que l’ha omplert com mai ningú ho ha fet, una persona a la que mai mai mai de la vida podrà oblidar, per molt temps que passi, per moltes coses que vinguin darrere. Una persona amb la que ha estat des de la Universitat, o inclús abans, però ha estat amb ella ‘oficialment’ des del sis de Setembre de 1986. S’han estimat, sempre s’han demostrat tot l’amor que es tenien, han superat totes les coses, sempre junts, sempre, però un dia, a ella, per molta mala sort l’hi va arribar la hora d’enfrontar-se ella sola, (o gairebé sola) un dia, de cop i volta, s’aixeca i ho ha perdut tot, aquesta persona desapareix, s’esvaeix del tot com una gota d’aigua que s’evapora… només de pensar-hi sem posen els pèls de punta. No vull posar-me en la seva situació.

Aquest si que es un clar motiu per voler desaparèixer, per voler evadir-se de la faç de la terra…

Però sabeu que es el que em sembla mes admirable? Que ELLA, tot hi segurament havent-ho pensat mes d’un cop, tot i haver dit ‘deixem-ho córrer tot’ ha continuat endavant, amb un somriure gegant a la cara, aixecant el cap, lluitant cada dia per el que és seu, auto posant-se reptes, mirant la vida amb uns altres ulls i posant-se al cap que, tot i que ha perdut a, probablement, la persona més important de la seva vida, ha de quedar-se aquí, perquè encara que ella pugui pensar que no, i en algun dels seus ‘baixons’ pensi que ningú la necessita, no es veritat. I li he dit mil cops, i no em cansaré mai de repetir-li, JO la necessito més que res en aquest món. Sense ella no soc res, simplement, sense ella, jo no estaria aquí.

Se que jo en alguns moments tampoc he ajudat gaire, no ho he posat fàcil, jo soc la causant de molts dels seus maldecaps, d’ algunes de les seves penes, ho sé… i em penedeixo d’haver-me adonat tard. Ella es troba en una situació en la que mai fins ara s’havia trobat, ha de fer de ‘bona’ i a l’hora de ‘dolenta’, ha de tirar una família (petita, però família) endavant. Probablement si m’hagués adonat abans de la situació en la que es troba tot hagués sigut diferent. Però en fi, diuen que mes val tard que mai… Tot i així, havent-me comportat malament en molts moments, m’ha seguit i segueix estimant-me igual, o inclús més.

Suposo que aquestes alçades de l’escrit, ja sabeu de qui us parlo.

Em podria passar hores i hores parlant-vos d’ella, però al final es faria ‘cansino’ (no per mi, a mi m’encanta recordar tot el que he viscut amb ella, i espero fer-ho sempre) però no es plan de menjar-vos mes el cap..
En fi, per acabar (encara que no se si veuràs aquest escrit) només vull dir-te que ets admirable mama, que ets la persona més forta i valenta que he conegut i probablement coneixeré mai, que vull que sàpigues que pots contar amb mi per tot, que ets la persona més important per mi, i que sense tu estaria perduda en mi ‘mundo de yupi’ com em dius tu jajaja.

Mama, gràcies per ser com ets, per ser tant forta i intentar malgrat tot treure un somriure en el moment més necessari.

T’estimo molt.

Ariadna M.

Éste es el último escrito en esta tertulia, ya se me acaban las ideas pero aún me queda algo de que hablar. Voy a dedicar este escrito a los 6 tesoros mas preciados de mi vida. Los tesoros más esenciales que puedo necesitar. No estoy hablando de algo material sino de seis personas que son tan importantes para mí que valen su peso en oro.

Sí, este escrito es para vosotras, porque os lo merecéis todo. Sé que voy a recordar para siempre los momentos que hemos pasado (y pasaremos) juntas. Nunca en toda mi vida he visto un grupo de personas tan diferentes que complementen tan bien juntas. Eso es lo bonito de nuestra amistad, nos aceptamos tal i como somos, eso tiene mucho valor.

Gracias por hacer de mi una persona diferente (diferentemente mejor), sé que cada una de vosotras ha aportado un pedacito de su personalidad y que todas juntas han hecho un buen cambio en la mía. Mi escrito sería de 1000 páginas si dijera todo lo que tengo que decir, pero entonces tampoco tendría gracia. A veces con pocas palabras se pueden expresar grandes y profundos sentimientos.

No pretendo deciros nada que no sepáis, no os voy a decir que os quiero muchísiiiiiisimo ni que todas sois especiales porque ya lo sabéis. Mi simple intención es dejar constancia en esta tertulia de que no sois de esas personas que se encuentran a la vuelta de la esquina. Sois un tesoro que cuesta mucho de encontrar y que quien lo encuentra es la persona más afortunada del mundo.

Ainoa

Ella és un persona que estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional, sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista l’ajudo en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa, és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig venir corrent cap a mi des de l’altra punta del carrer i m’abraça, em sento feliç, satisfeta de tenir una persona que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Amb ella sóc feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata”: sempre venen de gust…

Gisela

L’any que ve, si no em queda cap assignatura passaré a batxillerat. Aquest pas és molt important ja que es fa portant-te una mica cap al sector que vols treballar. A l’Ins Jaume Almera et donen a escollir entre dues modalitats diferents per cursar: humanitats i ciències socials i ciències i tecnologies. En altres institus també oferten altres tipus de batxillerats que al Jaime Almera no donen, com per exemple l’artístic.

Jo he decidit triar el batxillerat social i humanístic i anar-me per la branca del social ja que vull estudiar empresarials. El més segur és que trïi les matèries opcionals relacionades amb aquest treball encara que puguin ser més dificils que les altres ja que vull estar preparat per al futur.

He triat el batxillerat per poder fer una carrera universitària que m’agradi, però per a això m’he d’esforçar en treure bones notes perquè, a diferència de l’ESO, les notes de batxillerat si que es tenen en compte a l’hora de intentar entrar a una universitat o altra.

David

La setmana que ve marxem de viatge cap a Berlin, Alemanya, a fer la sortida de final de curs. Hi anem gairebé tots els alumnes de quart d’eso i sé que ens ho pasarem molt bé.

Per tal d’estalviar alguns calers, s’han organitzat una serie de fires, sortejos i fins i tot un espectacle al teatre la Massa de Vilassar de Dalt. Molta gent hi ha participat i hem recaudat més de 8000 euros, restant els 1600 de les despeses ens queden uns 6000 euros que dividit entre els 65 alumnes del viatge toquen a gairebé 100 per persona, un estalvi raonable per l’esforç fet.

Sortirem cap a l’aeroport el dia 18 de juny, pasarem cinc dies allà i tornarem el 22 del mateix mes. Visitarem molts llocs d’interés turístic com el Check Point Charlie o el Neues Museum. També visitarem un camp de concentració nazi a les afores de Berlin.

És una ciutat amb molt d’atractiu turístic ja que va patir molt les conseqüències de la segona guerra mundial i a part, va estar dividida en dos pel mur de Berlin durant l’època de la RDA. Aquest mur separava el bàndol comunista del bàndol capitalista i al caure va esdevenir un símbol de llibertat pel fet de que es reunificava Alemanya. Avui dia només queden unes parts del mur i algunes fins i tot, estan decorades amb graffitis molt significatius en les seves parets.

David

Ja falta poc perquè acabi el curs, i amb ell les notes, les vacances, etc. Però el que amb més ganes espero és el viatge a Berlín.

Durant tot el curs hem estat recaptant diners perquè el viatges no fos tan car. Hem fet paradetes a les diverses fires que han anat sorgint, hem venut ponsèties, números per a un sorteig i samarretes personalitzades. Però el que crec que ens ha donat més beneficis, ha sigut l’espectacle que vam fer a la Massa. A l’espectacle hi va haver diferents actuacions: trucs de màgia, balls, actuacions musicals… L’espectacle, va ser la última manera de guanyar diners.

Ara, ja només queda la última setmana d’exàmens i del treball de recerca i ja s’haurà acabat el curs, espero que aquesta setmana passi molt ràpida.

Quim

Avui dia 8 de Juny comença l’eurocopa 2012 que es disputa a Ucraïna i Polònia i s’allargarà fins al dia 1 de Juliol. Avui han començat a jugar els equips del grup A, els quals eren: Rússia, Grècia, Polònia i la República Txeca. El partit entre Grècia i Polònia ha acabat amb empat 1-1 i Rússia ha guanyant 4-1 contra la República Txeca.

Respecte a la selecció Espanyola, que és la preferida del seu grup (Croàcia, Espanya, Irlanda i Itàlia), sembla que té possibilitats de guanyar la competició ja que compta amb un gran equip que va guanyar el mundial de Sud-àfrica fa dos anys. Tot i que no soc molt seguidor de la selecció espanyola m’agradaria que guanyés perquè hi han molts jugadors del FC Barcelona.

Adrià

Aquestes vacances tindré l’oportunitat de desconnectar només començar les vacances, ja que passaré uns dies a Bèlgica en acabar el curs.

Espero que no em passi com la setmana santa, ja que vaig haver de passar-la tota estirat al llit amb un gran refredat que vaig patir a causa del fort vent i el fred, i no ho vaig passar molt bé. Després d’això, ja podré quedar amb els meus amics per anar a la piscina i a la platja , jugar a la playstation 3,etc…

També desitjo que no em quedi cap assignatura pendent pel Setembre, ja que farà que l’estiu sigui una mica més avorrit.

Ja estic esperant l’estiu amb ganes, ara només queda esperar un parell de setmanes.

Pol

L’any que ve tenim un canvi molt important en la nostra vida. Ja gairebé hem acabat l’ESO i ara hem de decidir què volem fer. Hi ha gent que vol fer mòduls i altra batxillerat, i també hi ha gent que ja deixarà els estudis i anirà directament al món laboral.

Personalment, jo m’inclino cap al batxillerat, per així anar preparat per fer una carrera a la universitat. Triaré el batxillerat científic, ja que és el que m’agrada més i va més amb les meves característiques.

Encara no sé ben bé quina carrera faré després o de què treballaré, però ja en tinc una idea. Aquest any hem començat a fer química i m’està agradant. Segurament, si durant el batxillerat no canvio d’opinió acabaré fent això, tot i que en general totes les ciències m’agraden força.

El pas de l’ESO al batxillerat és molt gran. A partir de l’any que ve, cada nota que tregui, en exàmens i treballs, compta per una nota final que em servirà per entrar a la universitat que vulgui. Per això intentaré posar-m’hi de ple des de principi de curs. No a totes les carreres es necessita una nota molt alta, però sempre és millor anar sobre segur i esforçar-se al màxim per fer-ho tan bé com es pugui.

Aquest salt tan important, fa una mica de por, de respecte, perquè a partir d’ara és quan de veritat comencem a decidir la nostra vida, i això és una gran pressió. Per tant intentaré que tot em vagi tant bé com ara o millor per aconseguir treballar del que vull en un futur pròxim.

Jofre

Aquesta és possiblement, la frase més repetida durant aquests últims dies. La calor ens fa passar moments molt incòmodes, en els quals a vegades ens entren ganes de morir-nos.

Sempre s’agraeix que faci una mica de sol en els dies d’estiu, però durant aquestes últimes tres setmanes ha fet més calor del compte. Sobretot es nota quan estàs tancat a una aula amb trenta persones i no pots pujar les persianes perquè entra el sol.

Des que et lleves fins el moment en que et vas al llit passes calor. L’única manera de combatre-la és quedar-te quiet a la ombra o anar-te’n a la piscina o a la platja a banyar-te.

També he de destacar que aquesta època de l’any comencen a ser freqüents els incendis i les víctimes provocades per la calor i la deshidratació. Així que aneu amb compte.

Marcos

Ahir em va picar el primer mosquit de la temporada; va ser a la tarda, mentre feia repàs de bio. Aquest senyoret era de color negre, dic era perquè després de picar-me el vaig perseguir fins la mort: va acabar ben esclafat entre les meves mans! Vaig fixar-me en aquesta meravellosa escena del crim i vaig veure un tros de matèria orgànica amb les potes a ratlles, al voltant d’una taca vermella de sang.

Quan vaig acabar d’examinar el mosquit mort, vaig rentar-me les mans i vaig mirar-me el lloc on m’havia picat aquell ésser tocapistons; em va picar al turmell i ja m’havia sortit una butllofa del tamany d’una llentia seca. Vaig haver de resistir la temptació de rascar-me; encara que no ho sembli, no rascar-se una picada és una de le coses més difícils  de suportar, en el sentit que has de tenir molta força de voluntat per no fer-ho.

En conclusió, aquest petit animal ha tastat la seva pròpia medecina! A mi encara em provoca picor, però ell ha mort ben esclafadet per pesat. Ja en queda un de menys, però encara n’hi ha moltíssims, d’aquests bitxos, que deuen ser ja un dels éssers vius més odiats del nostre planeta, junt amb les mosques. Així que ja sabeu, a esclafar mosquits s’ha dit, no tingueu pietat!

Hector

Després de tot el curs esperant-lo, de tot un curs d’esforços i treball, per fi arriba l’estiu. Ja només falta una setmana i mitja. El trimestre gairebé ha acabat i ja només ens queden un parell d’exàmens i el treball de recerca.

El treball de recerca ens està costant molt treball, i a més és una cosa totalment nova per a nosaltres. Això implica que hi hem de posar tota la nostra capacitat. El meu grup està fent una bona feina, i estem intentant fer-ho el millor possible. El que més por em fa és l’exposició oral, que encara que sembla fàcil, a mi em costa molt expressar-me en públic sense passar vergonya.

I això ja és l’últim que ens queda per fer. Després venen uns dies a Berlín molt merescuts per part nostra, i finalment les notes, que espero que siguin bones. Un cop passat això i acabat el curs, només ens falta passar un gran estiu molt desitjat per tots els alumnes.

Al setembre, altre cop a la rutina. Tornen a començar les classes i la monotonia de sempre. Estudiar i treballar per intentar treure la millor nota possible i preparar-se per el món laboral que cada vegada és més a prop.

Jofre

“Imagina que vives sin miedo a tomar el riesgo de explorar la vida, no tienes nada que perder, sin miedo a estar viva en el mundo y sin miedo a morir, imagina que te amas a ti misma tal y como eres, que amas a tu cuerpo tal y como es y a tus sentimientos tal y como son, saber que eres perfecta justo como eres.”

¿Por qué no imaginarlo? Siempre mirando qué pensarán los demás y intentando hacer bien las cosas para que nada salga mal, que parezca todo perfecto… ¿Por qué no hacerlo perfecto a nuestra manera? Como más nos guste, como lo veamos mejor, si sería lo más fácil, pero muchas personas no se muestran tal y como son por el simple hecho de tener miedo a ser juzgados. Pero eso no está bien, todo el muerdo tendría que ser tal y como es, sin tapujos y sin mentiras, al fin y al cabo todos somos iguales aunque algunos no lo quieran aceptar.

La confianza en uno mismo es lo más importante para poder confiar en los demás, y para no dejar que nadie nos pisotee, con esto no estoy diciendo que nos tengamos que volver unos bordes e ir de “maduritos” por ahí con tal de que no nos pisoteen, solo digo que nunca nos tenemos que de dejar manipular por terceras personas, si tu tienes una cosa clara, adelante, pero eso si, piensa en las consecuencias. Está claro que no todo el mundo es igual, hay algunos más débiles otros más fuertes etc., pero incluso los más débiles tienen que saber aceptarse y disfrutar de cómo son.

Patricia W.

Molts cops em queixo perquè ve la fira al costat de casa i els sorolls que emet em molesten. Després arribo a Barcelona i dono les gràcies per viure en un poble tranquil. Més tard, miro les notícies i veig tot el dolor i el patiment del món i m’avergonyeixo de queixar-me de la fira.

Dimarts, mentre mirava el paisatge des de la finestra, em vaig adonar del bé que vivim i hem viscut durant molts anys encara que estiguem en crisi. Sé que molta gent s’ha quedat sense treball i que per exemple no tenen diners per arribar a final de mes, però també imagino que hi ha molta gent a altres països que mai han tingut un treball i que penso que per ells no existeix el: “no arribar a final de mes”. I per què penso que no existeix el “final de mes”? Simplement perquè el viure dia si i dia també en un país amb guerra et deu fer preocupar-te d’altres coses, com per exemple, poder seguir viu desprès d’un atac sorpresa d’algun país enemic.

M’avergonyeixo de queixar-me del soroll que emet la fira, però més de la gent que permet que milions de persones hagin de témer cada dia per la seva vida i la de les seves famílies. Tot i que dubto que arribi a tots (o algun) d’aquests països aquest escrit, vull dir que tinc esperances de que tots visquem en un món sense guerres. Però abans d’això hauria de sortir del poder tota la gent que les provoca, i està demostrat que és pràcticament impossible.

Aquest no és només un típic escrit que digui: NO A LA GUERRA I SÍ A LA PAU, sinó que tot el que he escrit ho penso i ho sento. Em fa pena el món en el que algunes “persones” ens fan viure, de veritat.

[Congo: La guerra del Coltan – http://www.youtube.com/watch?v=e3i4OrKT8yc ]

Marta

Hoy es uno de esos días que no entiendo cómo puede ser legal estar encerrado en una clase, escuchando la misma profesora de siempre, oyendo una y otra vez las mismas cosas de siempre, las dice en otras palabras, pero son las mismas cosas que no me importan y que al fin y al cabo aunque me digan que sí, no me van a servir para nada.

Pues como decía, hoy es un día en el que solo brilla el sol, no se ve ni una nube en el cielo, ni una! Todo está brillante y reluciente y además puedes ver el mar ahí a lo lejos, plano, y resplandeciente.
Espero la hora del recreo impaciente para salir huyendo de esa clase y sentarme al sol, una vez conseguido siento esa sensación extraña, mi cuerpo absorbe todo el calor y me siento más morena cada segundo, es una sensación agradable.

Luego no dejo de pensar a qué playa saldría corriendo, quizá a una que estuviera desierta, quizá a mí isla, mi pequeña isla llamada Ibiza (mía por el mero hecho de que nací allí). Total que cada vez mi cabeza está más lejos de la realidad, pero bueno hoy es un gran día, porque hoy, después de salir del trance, me he dado cuenta de que queda poco menos de tres semanas para pensar con tranquilidad dónde quiero ir, sin prisas, sin preocupaciones ni responsabilidades simplemente un lugar en el que estemos el sol, la playa y yo.

Cristina

Quedan solo dos semanas más de trabajo, catorce días ni uno más ni uno menos. Todos estamos nerviosos y con ganas de que acabe ya el instituto, por esa misma razón, estas últimas semanas estamos un poco más alterados. Empiezas a sentir el calor sobre tu piel, te estiras a descansar y en el momento en que no aguantas más te tiras a la piscina o al mar. Todo indica que el verano ya ha llegado, el tiempo libre, las vacaciones y el buen tiempo.

Este verano voy a estar muy poco por Barcelona, cuando acabe el instituto iremos una semana a Berlín como viaje de final de curso, después para iniciar el verano mis amigas y yo nos iremos a Irlanda a pasar una semana. Al volver, me iré a China durante tres semanas con unos amigos de mis padres. Al llegar de oriente estaré un par de semanas en casa para descansar, pero finalmente me iré con mi familia una semana a Cantabria y otra a una casa que tenemos en el norte de Catalunya.

Por una parte tengo ganas de irme y desconectar, pero por otra no quiero desaparecer hasta la vuelta de las vacaciones y no ver a mis amigas, ya que el año que viene cada una ira a un instituto diferente y nos distanciaremos mucho, por esa misma razón queremos irnos de camping justo antes de volver y empezar de nuevo, pero aún no sabemos si se podrá cumplir, espero que sí y de esa manera despedirnos del verano como dios manda.

Irene

Què us sembla que l’ ajuntament de Barcelona vulgui prohibir l’ús de bicicletes per les voreres? Jo crec que com passa amb moltes altres coses s’arriba a la prohibició perquè prèviament no s’ha planificat ni organitzat bé aquest tema a la ciutat.

Si quan es va engegar el projecte del Bicing s’haguessin fet els carrils bicis necessaris o bé unes voreres el suficient amples per compartir vianants i bicicletes ara no estaríem parlant d’ aquest problema. Una altra vegada s’ha començat la casa per la teulada i per manca d’infraestructures sorgeixen els conflictes entre els pobres vianants i els ciclistes, ja que tots reclamen els seus drets.

A més si no fos per una colla d’ incívics que utilitzen la bicicleta per a fer curses i atropellar a qui troben davant, potser no s’hauria arribat a aquest extrem. Escolto els comentaris de les dues bandes i veig que tots tenen raó en les seves queixes. Crec que tot s’arreglaria si es respectessin més, uns als altres i demanessin plegats a l’ajuntament una xarxa sencera de carril bici per poder arribar a qualsevol punt de la ciutat sense necessitat de circular entre els cotxes o haver de pujar a la vorera .

Pau

Ja queda menys d’un mes per acabar l’institut i poder anar de vacances, però encara queden els exàmens finals on et pots jugar la nota de tot un trimestre. A més a més també hem de fer el treball de recerca i se m’ha ajuntat amb els exàmens, ara mateix estic una mica estressat.

Ara, entre la calor i el cansament de tot el curs se’m fa més pesat estudiar, però es l’única manera d’aprovar per poder accedir al batxillerat; he escollit el batxillerat social encara que no tinc massa clar quina carrera triar.

Espero aprobar totes les assignatures per no haver de passar-me tot l’estiu estudiant, ja que vull passar-lo amb els amics.

Pol

Ja s’acosta el viatge de fi de curs i amb ell les vacances d’estiu, però tot i així queden els exàmens finals i és bastant estressant, ja que haig d’estar tots els dies estudiant i repassant el que hem fet a classe. Cada vegada tinc més ganes de que s’acabi el curs, potser també perquè algunes hores es fan insuportables degut a la calor que fa a classe, però es pot aguantar. Per altra banda dintre de poc hi han les exposicions del treball de recerca; el meu grup ja ha acabat el treball escrit, però ens falta preparar el powerpoint i la exposició oral. També cal dir que la setmana que ve no tindrem classe per la tarda i així podrem estudiar, de totes maneres espero aprovar totes les matèries i no deixar-ne cap per al setembre i així poder treure’m la ESO per anar a batxillerat el curs següent.

Adrià

El diumenge 27 de maig vaig veure la Marató per la pobresa que va fer TV3. Tot i que, havia sentit a parlar de la crisi actual que afecta la majoria dels països occidentals i havia escoltat comentaris d’economistes a les tertúlies de la ràdio.

Amb aquest programa em vaig adonar de la proximitat que la tenim, de la gran quantitat de persones, de catalans, que ho estan passant molt malament i ja no els queda més recursos que la solidaritat i l’ajuda d’ entitats com Càritas que els proporcionen menjar i roba per anar sobrevivint i fer que no caiguin en exclusió social.

Alguns casos que van explicar em van posar la pell de gallina, i em van fer adonar que també molts nens, uns més petits i altres més grans que jo,viuen per sota el llindar de la pobresa. Em va fer reflexionar i pensar en l’afortunats que som i el poc que ho agraïm i ho valorem.

Alhora vaig estar content de veure que la societat catalana un cop més s’ ha mobilitzat i s’ ha compromès i jo també vaig voler aportar el meu granet de sorra.

Pau

Jo crec que les il·lusions són com el motor que ens fa aconseguir coses, que ens dona les ganes per lluitar per quelcom, si una cosa no t’il·lusiona difícilment t’esforçaràs per aconseguir-la, en canvi si tens il·lusió segur que t’esforçaràs al màxim per poder aconseguir la teva meta,

El que t’il·lusiona no sempre és material, també pot ser emocional, tornar a veure algú que fa temps que no veus et pot fer mes il·lusió segurament que aconseguir un capritxos que pots pagar amb diners.

A mi ara el que mes il·lusió em fa és fer el viatge de fi de curs per poder estar cinc dies amb els meus companys i que arribin les vacances d’estiu, tot i que quan hagi passat un mes tindre una nova il·lusió: tornar al institut, per retrobar-me amb els companys i començar el nou curs.

Aida

Hola, sentimiento de impotencia. Hola, sentimiento de tristeza. Quizás un poco exagerado para algunas personas por lo que en realidad es. Puede ser, pero al menos para mí dejar ir a esa persona de mi lado supone menos alegría, menos sonrisas, menos enfados que siempre acaban con un gran abrazo.

La gran causante de este delirio es mi amiga Marina. Se va. No para siempre, pero sí por casi siempre. Después de dejar el instituto, ella viajará lejos, muy lejos, a la gran ciudad llamada Barcelona. Allí hay muchas personas, quizás mejores que yo, personas que la hagan reír más, que le hagan olvidar todas esas alegrías que tengo yo guardadas.

Al principio de vivir allí nos vendrá a ver, supongo que aún no le dará tiempo a conocer a otras personas, pero poco a poco irán aumentando los exámenes, las salidas por esa gran y desconocida ciudad sin mí, olvidándose de las grandes alegrías y momentos que habremos vivido anteriormente, y paralelamente mi tristeza irá creciendo a grandes pasos.

Con este pequeño escrito quiero decirle a mi gran amiga que no la dejaré marchar nunca, ni olvidaré esas grandes sonrisas, y aunque estemos separadas de por vida por miles de quilómetros la seguiré queriendo de la misma manera que cuando estaba junto a mi.

Anna

L’altre dia a TV3 van passar un documental titulat els fills de Hitler. En aquest documental sortien nets, fills, nebots i familiars propers dels principals assassins nazis com: Himmler, Frank, Göring, Hess… aquests explicaven la seva vida portant aquets cognoms, una dona amb avantpassats nazis va marxar a viure a Estats Units i un cop allà es va posar el cognom del seu marit, després es van divorciar i ella va preferir quedar-se amb el cognom del seu exmarit, que no amb el cognom de un nazi. Uns altres germans van decidir esterilitzar-se perquè no seguis mes el cognom.

Un altra dona bastant gran explicava que quan era jove, més o menys de la nostra edat, li preguntava a la seva mare sobre la feina del seu pare, ja que ella ja començava a adonar-se’n del que feia el seu pare. La mare no responia les preguntes de la seva filla, perquè no es veia amb cor de explicar-li que el seu pare matava persones, la filla li insistia cada dia fins que al final la mare cada cop que li preguntava sobre la feina del pare la pegava i d’aquesta manera la filla va deixar de preguntar-li sobre la feina del seu pare.

Tots ells es sentien avergonyits del que havien fet els seus avantpassats nazis, i tots ells es preguntaven: com podem viure amb el pes dels crims dels nostres avantpassats?

Aida

Bueno, antes de nada mandarte un saludo enorme estés donde estés.

Empezaré diciéndote lo maravillosa que has llegado a ser, siempre con esa estupenda sonrisa en la cara, que alegraban los días a cualquiera que tuvieras a tu lado. Me encantaba ese sentido del humor que tenias, siempre tenias una broma para cada ocasión, incluso en los momentos más serios o más incómodos las decías bajito para que te escuchara el de al lado y así reíros. ¿Y qué decir de tu humildad? Que con unos churros y un chocolate caliente eras la más feliz del mundo, y como siempre sacabas esa sonrisa de oreja a oreja…

Gracias por todo tieta, has sido muy fuerte con todo esto y has luchado día a día hasta el final, pero qué impotencia más grande se llega a sentir en momentos como éste, no es justo que te fueras tú, tú no, no te tocaba todavía, te quedaba mucho por hacer y deshacer. Pero sabes que sea poco o mucho a todos los que estaban a tu lado los has hecho felices, así que te llevas un buen pedacito de corazón, te lo aseguro. No hay más palabras para describirte… eras y seguirás siendo enorme, gracias infinitamente por todo.

Patricia W.

“Vosaltres ens ensenyeu a comportar-nos bé, a no barallar-nos, a resoldre les coses parlant, a respectar els altres, a netejar el que embrutem (…), llavors perquè vosaltres feu exactament el que ens heu ensenyat a NO fer? (…) El meu pare sempre diu “Tu ets el que fas, no el que dius” Bé, el que vosaltres feu em fa plorar a les nits”

Encara que sembli mentida aquest text és part d’un discurs d’una nena de 13 anys. Va aconseguir poder fer una mini xerrada en un congrés que reunia polítics d’arreu del món. Durant tot el discurs fa una critica directa a tots els polítics que no fan res per canviar la situació mundial.

Aquest discurs és del 1992, tenint en compte com han canviat les coses a pitjor, em fa reflexionar. Si una persona del poble, anònima, arriba a un congrés mundial treu tot el seu valor i diu les coses clares tal i com són en un discurs commovedor i no aconsegueix millorar absolutament res, què més ens queda per fer? Si a ella no li van fer cas, per què ho haurien de fer ara? Ha canviat la forma de pensar dels nostres polítics? Sincerament crec que no.

Ens compren el vot amb promeses que ells mateixos saben que no compliran i després d’arribar al poder gràcies a nosaltres ens tracten com a esclaus. No sé quin futur ens espera a aquesta generació però les coses no pinten gaire bé. Ens hem d’espavilar i treure el mateix coratge que va treure aquesta nena en el seu moment per poder canviar les coses. No és fàcil, ho sé, però tampoc no és impossible.

Núria.

Vivim per recordar el que ens va fer feliços i per oblidar el que ens va fer mal. La vida seria impossible si tot es recordés, el secret està en saber escollir el que has d’oblidar.

Tot i això, hi ha coses que recordem però hauríem d’esborrar de la memòria. El dolor que ens provoquen els records és inútil, no ens fan cap bé. De vegades, estant dolguts, recordem moments feliços que ens provoquen encara més dolor obrint ferides que ja van ser curades en el passat.

Que un record ens provoqui dolor, pot significar sofriment, pot ser que tornis a necessitar allò que vas tenir i que et va fer sentir que eres tu mateix. Ho necessites per tenir una vida plena i gratificant. En aquest cas, el record i la necessitat estan unides. Recordar que ho vas tenir et fa tornar a necessitar-ho i és ara quan te’n adones que no sabies el que tenies fins que ho tornes a necessitar i faries qualsevol cosa per recuperar-ho, però tot hi així, sovint, ho veus impossible. Perquè a la vida, el més trist no és ser desgraciat del tot, sinó que ens falti molt poc per ser feliços i no ho puguem aconseguir.

De vegades sentir dolor ens fa sentir vius, i que algú en senti per culpa nostra ens fa sentir superiors. Però al final no t’acaba important el dolor causat més que el dolor que tu estàs patint. Sovint el camuflem, però explota quan recordem què el va originar, aleshores intentes oblidar i evadir-te de la realitat, deixar de pensar, però és un record i està tancat dins del teu cap, no es pot esborrar tan fàcilment.

Hem de somriure, i igual que hi ha moments perfectes i inoblidables, també hi ha d’altres que no aconseguim treure’ns del cap per culpa del dolor que ens han causat, quan més hi pensem, més dolorós es fa. Hem de recordar els bons moments i oblidar els dolents, perquè arribarà el dia en que acabarem vivint d’ells i seràs feliç només recordant-los.

S’acosta el dia en que els records seran la nostra riquesa.

Alex Giménez

El dia 30 de juny, un dia esperat amb ganes ja. Aquest és el dia que marxo cap a Los Angeles, però no es un viatge qualsevol sinó que m’hi passo un mes amb una família d’allà. Aquest és tant esperat per mi perquè, a part de que m’encanta Estats Units, vull conèixer a gent d’allà i viure moments amb aquests, veure com es la vida quotidiana dels americans (ha veure si és com a les pel·lícules), per aprendre anglès i molts motius més que no pararia d’explicar. Però en tots moments positius i esperats sempre hi ha alguna cosa que et fa pena a l’hora de marxar, que és deixar a les persones que estimes per un temps. No es per molt de temps però el fet de no veure-les t’afecta. Sort que allà només arribar t’acullen amb els braços oberts i fan que cada dia sigui especial i divertit per a tu.

Joan

El cap de setmana passat el meu equip de bàsquet i jo, varem jugar l’últim partit de la temporada. Sabíem que era l’últim i havíem de sortir a mort, perquè així ens quedaria un bon sabor de boca durant tot l’estiu que ens ve per davant.

Aquesta setmana comencem les proves per l’any que ve, són uns determinats entrenaments on l’entrenador de l’any que següent veu el teu nivell i segons això t’agafen o no. Normalment, hi ha molts nervis aquests dies, els jugadors ens deixem la pell per demostrar el que valem, no obstant això el nivell que es demana és molt alt i no totes les persones entren. L’últim dia és crucial, et diuen si la temporada següent estaràs en aquest equip o en un inferior. Jo personalment he viscut aquesta desgraciada situació, va ser un cop molt fort per mi però venia d’una lesió molt greu i ràpidament vaig veure que el meu lloc no era aquell. Ara al final de temporada m’he adonat que haver estat en un equip inferior no ha estat gens malament, perquè m’ha anat molt bé per la meva recuperació del genoll.

Durant les setmanes que em queden m’esforçaré al màxim, i a veure si hi ha sort i la temporada que ve puc estar a un bon equip.

Carles.

Com ja sabreu al llarg del curs hem hagut de fer aquests escrits i penjar-los a la tertúlia del quart pis. Al principi no semblava mala idea però a mida que el curs va anar avançant, s’esgotaven les idees i temes per continuar escrivint; jo vaig començar a escriure quines coses em passaven, en segon lloc vaig fer un escrit dels sentiments i després vaig continuar escrivint temes d’actualitat, culturals, notícies importants, etc.

A la tertúlia del quart pis podem trobar tota mena d’escrits amb temes molt interessants i opinió de la gent, és per això que no només ens llegeixen a Cabrils i Vilassar sinó que també ho fan a altres països; jo penso que és una bona idea fer aquests escrits, però crec que no haurien de ser obligatoris o com a màxim entre quatre i cinc obligatoris en tot el curs, perquè quan ja en portes set o vuit, no tens tantes ganes de fer-ho o simplement ho fem per obligació i els textos perden interès.

Pol

Cada divendres a dos quarts de quatre, la Marina, la Maria, l’Hector i jo anem a fitness. Vaig començar a anar-hi a principis d’aquest curs perquè em van comentar que estava bé i, com a mi m’agrada ballar i fer exercici, la Marina i jo vam decidir apuntar-nos-hi, junt amb l’Hector i la Maria que ja feia temps que hi anaven. Allà ballem i ens ho passem bé perquè la nostra professora és molt simpàtica i flexible, ja que si li diem que volem fer un exercici determinat ens el deixa fer, sempre i quan ho demanem correctament.

Però mentre estem allà comencem a explicar-nos la vida, el que hem fet durant la setmana… Com si no ens veiéssim prou durant el dia. Però és clar, durant la classe no es pot parlar i últimament ja ens deien que estàvem molt xerraires. Per això, ja des de fa un temps, quan acabem la classes comencem a parlar i a parlar mentre tornem cap a casa i va passant el temps i no ens n’adonem. Sempre ens acabem parant al mateix lloc, suposo que per inèrcia.

Primer, com moltes de les coses ja ens les hem explicat durant la classe de fitness, ja no sabem què dir, però no triguem gaire a treure un tema, llavors tots comencem a parlar a l’hora i sempre acabem, o molt enfadats i indignats amb el que ens ha passat, o rient com bojos al mig del carrer, que és el més habitual. Però altres vegades també parlem d’historietes de quan érem petits i, ara que hi penso, m’adono que ens assemblem als avis quan expliquen als seus nets les “batalletes” del passat.

Al principi ens hi podíem estar dues hores parlant sense parar al mig del carrer, per això al final vam acabar per anar a asseure’ns en un banc que hi ha al costat. Però ara ja comença a fer calor i al carrer no ens hi podem estar tantes hores. Així que haurem de fer un pensament pels últims dies que ens queden fins que acabi el curs i trobar un lloc amb una mica d’ombra i que hi passi una mica de vent per fer la nostra tertúlia!

Jennifer

Querida Paula,
Tu carta me ha hecho reflexionar sobre todos esos temas que nos comen la cabeza día a día. Gran parte de nuestros problemas éticos o morales (llámalos como quieras) se debe a este medio-enfado que tenemos con el mundo. Pero tranquila, lo entiendo, últimamente todo nos parece fatal, extremadamente fatal.

Sin embargo, no creo que sea malo indignar-se o frustrar-se por las cosas que no nos gustan de él. ¿Seria ético o emocionante vivir en un mundo perfecto? Quien sabe, puede que si fuera perfecto no tendríamos que ver cómo los señores feudales esclavizan al pueblo para poder comer unas buenas alcachofas. O tal vez, no tendríamos que sufrir el suicidio de esas tortugas diminutas que han decidido tirarse por el balcón (seguro que a ellas el mundo también les parece una…….)

Lo que de verdad creo es que hay gente en este mundo  que necesita unas intensas  clases de ética. No digo que les ayuden a ser más inteligentes o a sacar una media de 7.5 a la ESO, a lo que me refiero, es a que les ayuden a ser personas más correctas. Más correctas significa más educadas, más respetables y sobretodo personas que sepan dar para recibir. Así que Paula, otro objetivo que podemos tener en la vida,  es no ser como esas personas que  nos ponen tan de los nervios.

Por eso, sé que gracias a ese 15% de imaginación no limitada que nos queda, podemos hacer que estos cinco mil setecientos sesenta ocho días sean más increíbles. Espero que poco a poco podamos ir liberando ese 85 % de grandes y brillantes ideas. También sé que nuestro viaje como guardianas de las estrellas solo acaba de empezar y que nos queda una gran evolución como personas y como guardianas. Nadie nos va a quitar esas aventuras espirituales, porqué son especiales. Lo son para ti y para mí.

Sé que todos van a pensar que nos falta un tornillo (puede ser), pero tú y yo sabemos que convertir nuestra cabeza en un globo de aire nos hace estar en ese mundo donde los pinos hablan, los pingüinos sienten y los hombres te preparan zumo porque no te gusta el te. Así que cuando te digo que no ser conformistas es una cosa buena, es que pienso que eso nos hará llegar lejos.

Ya no me queda mucho que decirte, tu carta me ha parecido una de las mejores cartas que he leído en toda mi vida. Aunque no lo parezca, me has hecho evolucionar como persona, y eso es una cosa que no se olvida fácilmente. He aprendido muchas cosas de ti y seguiré aprendiendo de una buena profesora. Hoy para mí mañana para ti.

Aquí tienes la respuesta sin sentido con más sentido.
Besos, tu vecina señora feudal.

Ainoa.

Querida Ainoa;

Hoy es mi cinco mil setecientos sesenta octavo día en la faz de esta planeta y es sólo una sexta parte de lo que en realidad se supone que tengo que vivir. Qué triste, ¿no? Una mosca vive de 15 a 20 días… Te estarás preguntado, ¿a que si refiere con lo de triste, a que ya ha gastado una sexta parte de su vida, o que una mosca viva de 15 a 20 días? Pues te responderé, ninguna de estas dos cosas es triste para mi.

¿Querían hablar de ética? Pues hablaremos de ética. Dime una cosa, querida Ainoa, ¿por qué crees que en la sociedad feudal un hombre sin valores morales se dedicaba a semi-esclavizar a otras personas y utilizarlas para plantar las alcachofas que luego él se comería? ¡Pues porque nunca había hecho clases y exámenes de ética! Claro, eso es todo, si hubiera recibido clases de ética, evidentemente, hubiera repartido toda su fortuna entre la gente que se moría de hambre; hubiera sudado a chorro para plantar sus propias alcachofas y así estar orgulloso de si mismo y, lo mas importante, cada paso que hubiera hecho habría pensado: “Soy feliz porque estoy actuando de una forma éticamente correcta”. Claro que sí, campeona. Eso hubiera sido la solución a todos los problemas de la humanidad, una clase de ética.

Vamos a hablar claro porque sé que mi tono sarcástico es bastante ofensivo. Ainoa, cuando te digo que somos las guardianas de las estrellas te lo digo en serio.  Me arriesgo totalmente a que me encierren en un manicomio al decir esto, pero… en la vida se tiene que arriesgar para ganar. Somos guardianas de las estrellas. Tu y yo sabemos la capacidad imaginativa que tenemos y, aunque el 85% de esta capacidad sea censurada i limitada a unos ámbitos concretos desde que nacemos hasta que morimos, hemos tenido la oportunidad de explorar más allá. Hemos viajado por tierras muy, muy lejanas. Tierras con pinos únicos, tierras llenas de pingüinos, tierras donde para desayunar nunca ponían té…Tierras donde la felicidad existía.

¿Tu crees que nos ha hecho falta saber de ética para viajar a estas tierras? Nunca lo sabremos. Pero yo creo que estas aventuras espirituales son consecuencia de una necesidad de liberación mental. Una persona conformista jamás querrá ver más allá de lo que tiene, más allá de lo que debe tener. Por suerte, tu y yo jamás hemos sido conformistas, jamás hemos tenido suficiente con un 15 % de imaginación libre. Por eso somos guardianas de las estrellas, por esa razón, por muy dura y cruel que sea la realidad humana y por muy éticamente incorrecto que sea mi mundo, siempre seré capaz de convertir mi cabeza en un globo lleno de aire. Aire aparentemente vacío, pero capaz de llenar un globo hasta el punto de explotar.

Si te soy sincera, querida Ainoa, este escrito no tiene ningún significado. El significado somos tu y yo. A principio de curso pensaba que todo lo que escribiera hasta el final de la ESO tenía que tener coherencia y estaba preocupada por el deber de asegurarme que todo lo que hiciera lo hiciera reflexionando, aunque me costara. Ahora busco lo contrario. Ahora intento convertir todo mi sentido común – un sentido común moldeado a gusto de algunos– en algo extremadamente raro, y extremadamente psicópata. Enhorabuena Ainoa, te has convertido en la mejor compañera espiritual que alguien jamás podrá tener. Recuerda que somos los únicos supervivientes del Sol. Y recuerda, también, que espero una respuesta sin sentido a una carta sin sentido. Y espero que sepas que estos dos “sin sentido” posiblemente sean lo que le dan más sentido a mi vida.

Un saludo cordial, tu Señora Feudal.

Paula

Es domingo por la mañana y fuera hace mucho calor.

El Sol reluce en el cielo y persigue con sus rayos cualquier indicio de sombra y fresco que pueda aparecer en la calle. En casa, en cambio, se está bien. El suelo frio, es agradable al tacto, y tanto mis perros como yo, nos tumbamos en él para que nos refresque un poco. Yo me siento, y ellos se estiran tanto como pueden, separando al máximo sus extremidades del cuerpo.

-Tienes que sacar los perros a pasear.

-¿Ahora? ¿Te das cuenta del calor que hace?

-Ahora.

Mi madre debe odiarme, nunca me ha gustado el calor, y hoy, concretamente hace mucho…

Procurando no pensarlo, me visto y salgo a la calle, con los tres animales saltando a mi alrededor. No entiendo cómo pueden, con todo ese pelo encima yo me moriría de calor. A veces me gustaría que fuesen capaces de darme parte de su energía.

Les pongo sus correas, después de pelearme con ellos un buen rato para que estén quietos. No solo no me dan parte de su energía, sino que encima agotan la poca que tengo yo…

Sabía que este verano iba a ser duro en lo que se trata de temperaturas, pero no voy a dejar que me encierre en casa. Tengo muchas cosas que hacer y a lo mejor, si se lo pido, los tres perros me podrán pasar algo de su desbordante energía.

Marina

Ella és un persona a la qual estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista estic al seu costat recolzant-la en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig

venir des de l’altra punta del carrer que ve corrents cap a mi, i m’abraça em sento feliç, satisfeta de tenir una persona al meu costat que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Al seu costat em sento feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata” sempre venen de gust…

Gisela

Un calfred em recorre tot el cos, desfila per la meva esquena i se’m fica al cervell, m’arrissa els cabells i em posa la pell de gallina. Tot per pensar que pots ser d’una altra. Que pots dir-li tot el que m’has dit a mi i fer-li les mateixes promeses. Promeses, que com sempre seran paraules que s’emportarà el vent. I així, una vegada rere una altra.

Sempre la mateixa història; jo espero, tu avances, tornes enrere, tornes a mi. I jo em menjo l’orgull i t’obro la porta, tu passes i em mires, jo et miro i salten espurnes. El cor se’m regira perquè et torno a tenir aquí. Però, per què m’emociono si tan sols serà un instant efímer? Un estel fugaç que només està de passada, que ha caigut i vol que el tornin a penjar al cel. Em vens a cercar, perquè saps que sempre seré allà, però mentrestant em tens abandonada, fent-me a un costat de tot, de la mà del senyor del temps, esperant.

Algú em va dir que t’havies oblidat de mi, que seguies la teva vida com si jo no hagués existit. Mentrestant em preguntava si res havia estat real, si cada t’estimo que m’havies regalat no havia estat més que això, una paraula de la que tu encara no saps el significat. He intentat ensenyar-te’l de totes maneres, te l’he repetida, i l’has vocalitzat molt bé, semblava que l’havies entès, i jo ja ho donava per fet. Lliçó apresa. Me n’adono que no era així, que ho deies per inèrcia, per complaure’m. I ara que ja m’has desgastat de totes les maneres possibles marxes… L’única cosa que no m’has gastat ha estat l’amor. Encara t’estimo. Caiguda rere caiguda, m’aixeco i agafo els trossos que s’han escampat del meu cor. El recomponc, arreglo el mecanisme i el torno a posar en marxa, per un altre cop, estimar-te.

Andrea

En mi habitación, puesto en la esquina del escritorio está mi lámpara de lava, no es muy grande, es de tamaño normal, como cualquier otra. El agua es de color azul y la lava es de color amarillo y cuando la lava se eleva se vuelve de color verde ya que el color del agua la transforma.

En los que necesito pensar, me quedo mirando muy fijamente, como si esperara que fuera a hacer cualquier cosa diferente, y me ayuda muchísimo a pensar en cualquier problema. No siempre la miro para pensar, a veces me quedo empanado mirándola, burbuja arriba burbuja abajo, tiene algo hipnotizador que me absorbe i me relaja.

Normalmente la encendía cuando estudiaba cualquier materia pero para ahorrar energía no la enciendo casi nunca, todo i que me gusta mucho, en ocasiones hay que sacrificar cosas prescindibles para ayudar un poco al planeta, ya que no nos durará eternamente si seguimos así.

Víctor

Toda persona ajena que ve llorar a otra siente tristeza…

Por qué todo el mundo tiene que verlo así? El llanto es un reflejo, nuestro cerebro recibe una información que al circular por todos nuestros conductos neurológicos nos produce una sensación que a veces solo se puede transmitir llorando, ya sea porque la información despierta una gran tristeza, un gran interés, alegría, etc.

No todo llanto tiene que ser por tristeza, una persona puede llorar de alegría o de cansancio, al igual que puede llorar de rabia o de dolor.

El acto de llorar (aunque algunas personas al leer esto puedan creer que estoy diciendo tonterías) es un acto muy bonito a la vez que importante. Sí, es bonito porque no solo tiene parte negativa, como bien he dicho antes, no solo se tiene que llorar de rabia, de dolor o de tristeza, se puede llorar de alegría y me atrevería a decir que casi ninguna de las personas que leerán este texto puede decir que nunca ha llorado de alegría…..

Es una sensación muy bonita y a la vez agradable, te sientes liberado, más tranquilo, más “fresco” y parece que te quites un gran peso de encima… Y digo que es importante porque no solo es una manera de demostrar cómo estás, tu estado de ánimo, sino porque es importante soltar todo lo que llevamos dentro, llorando descargamos toda la tensión que llevamos acumulada, ya sea por estudios como por cualquier otra cosa, llorar es una manera de liberarse, de sentirse bien…

No todo el mundo puede transmitirlo así, hay gente que frente a una situación de tristeza reacciona riendo o lo canaliza diciendo tonterías, sin soltar una lágrima, y gente que frente a una situación de alegría se pone a llorar.

Todo el mundo tiene su propia manera de expresar los sentimientos y todos tenemos que saber respetar la forma de canalizarlos frente a diferentes circunstancias, por mucho que no nos gusten.

Ariadna

Quan era petita pensava que un any era molt llarg. Per a un nen de quatre anys, un any és la quarta part de la seva existència. Suposo, que aquest mateix any a ell li passa més lentament, perquè potser estaria esperant que els Reis Mags li portessin la seva bicicleta, que arribés el Carnestoltes…

Ara que hem començat el 2012, la meva noció d’un d’any es totalment diferent. Es un obrir i tancar d’ulls, un passar de calendari entre un Nadal i un altre, entre un carnestoltes i un altre… Quan una persona te seixanta anys, un any es amb prou feines un fragment curt de la vida, una petitíssima col·lecció de moments.

Observar fotografies de fa uns anyets, i veure que he passat de ser una nena petita sense cabell, a una noia amb uns cabells marrons i bastant llargs, fa que mirar-te al mirall resulti una mica nostàlgic, ja que recordes tots aquells anys anteriors.

Apart de les fotografies en queda el record i quan no miro les fotos o no busco la meva silueta en els miralls, viatjo al passat i em veig des de dins, com la mateixa nena de la primera fotografia.

El temps amb els éssers estimats passa molt ràpid. El de l’espera en llocs poc agradables, impacienta. Una hora en una classe que no t’agrada gens es fa llarga. Tres minuts d’una cançó que t’agrada molt passen volant. Una hora parlant per telèfon amb l’home de la teva vida no és el mateix que un hora amb l’assessor del banc, i és, en temps convencional, la mateixa hora. La mateixa hora d’avió xerrant amb una amiga al teu costat no és res, però al costat d’un turista roncant, sembla una eternitat.

Ara, el temps no és gratis. Ens fa por perdre la vida, però no ens preocupa malgastar-la a poc a poc. Parlem d’un recurs no renovable. Es gasta i se’n va per sempre. Els diners pot comprar-nos temps i el temps, diners. Però sempre podrem comprar més diners amb el nostre temps que temps amb els nostres diners. Podem ser multimilionaris, però ningú viu 200 anys. No encara. Quan perds temps, perds sobretot vida.

Clar, com va dir Oscar Wilde, viure és el més estrany que pot trobar-se al món. La majoria de les persones existeix i res més.

Laura

Tengo un cierto respeto al futuro, pero el paso del tiempo me aterra.

Envejecer, por ahora, es algo incontrolable. Supongo que es por esta razón, que cuando me paro a pensar en lo rápido que pasan los años y con qué facilidad crecemos, maduramos, y al fin y al cabo, envejecemos me entra miedo. Un miedo peculiar. Un miedo que jamás había sentido anteriormente. Quiero dejar claro que no se trata de un miedo a envejecer y por consecuencia a la muerte, no. A la muerte, me atrevería a decir, que no le tengo miedo. Mi miedo es exclusiva y específicamente a un escalofriante paso del tiempo, imparable.

En parte soy consciente que es el bello ciclo de la vida, pero últimamente se me hace difícil asimilarlo. Incluso llegué a escribir un pequeño relato imaginando sobre el hallazgo de un esperanzador camino hacia la inmortalidad, con sus pros y sus contras, claro está. Además, creo haber desarrollado en mi una sensibilidad distinta, ésta me hace sentir hacia la gente mayor una gran admiración y a su misma vez pena. Lástima por no poder ayudarles, por no poder darles una vida eterna y joven.

Podría decir, que la gota que colmó el vaso, lo que acabó de desarrollar ésta pequeña “obsesión”, este peculiar interés, fue un documental que vi en Tve2 relacionado con este tema, y fue entonces cuando supe que era posible, que pensar en una vida eterna y joven no era ninguna locura. Y lo más importante, que existe gente con estudios que piensa y cree lo mismo que yo, que comparte la misma obsesión y que están invirtiendo su tiempo y dedicación en buscar la solución final.

Una solución que aparentemente está ahí, tan sólo necesitamos tiempo y mucha paciencia.
Esta vida es demasiado corta como para poder saborearla en condiciones… busquemos el camino hacia la inmortalidad.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/otros-documentales/camino-inmortalidad/1303764/

Laura Morales Moreno

Miras al cielo y está negro. No se ve el color azul, no se ve el sol, todo está totalmente tapado por una capa horrible de nubes. Parece que va a llover. Ves como cae un gota fría de agua en el tejado del vecino. Piensas que has de cerrar todas las ventanas para que el agua no entre, pero no puedes, la lluvia ya te ha atrapado. Esa cantidad de gotas cayendo sin parar, dejándolo todo mojado, borrando todo rastro del pasado… la lluvia se lo lleva todo, incluso tu mente, te la hace dejar en blanco.

Odio la lluvia, siempre la he odiado. Odio el ruido que provocan las gotas cuando caen en el techo prefabricado de plástico de la vecina a las tantas de la madrugada. Parece que estén cayendo bombas y me pone de los nervios. Odio, también, el ruido de los platos decorativos, que con una mínima ráfaga de viento despiertan a todo el mundo.

Pero al día siguiente, cuando te levantas y el cielo está más bonito que nunca, de un color azul turquesa que te pasarías horas mirando, todo ha dejado de ser horrible. La lluvia se ha transformado en un día fantástico. Lo único que me gusta de la lluvia son las mañanas siguientes, cuando todo está perfecto.

Sandra

Me encanta soñar. Cada mañana, al despertarme, intento recordar ese sueño. Soy una persona que sueña mucho y que normalmente se acuerda de todo ese mundo fantasioso al que te trasporta la noche. Pesadillas tengo pocas, pero las que tengo, las intento olvidar.

Un mundo sin padres o sin normas, un mundo totalmente perfecto, el pasado o el futuro, una realidad, una fantasía, algo sin sentido, algo horrible, algo precioso, una muerte, un nacimiento… tantas cosas son las que he soñado, tantos sueños son los que perduran en mi mente, sueños que se me quedaran grabados para siempre.

Soñar con alguien que ya no está entre nosotros es maravilloso, porque a la mañana siguiente tienes la sensación de que has pasado un día más con esa persona a la que tanto echas de menos.

¿Que sería un mundo sin sueños? Nada.

Sandra

Segur que alguna vegada ens ha passat que ens fem a nosaltres mateixos la pregunta de “per què estudiem? “Doncs bé, des que érem petits segur que els pares i professors ens han dit que si no estudiem no ens podríem guanyar la vida o alguna cosa semblant, és per això que la majoria de vegades tenim l’obligació personal de fer-ho. Però, si ens aturem a pensar, veurem que sovint estudiem coses que no ens agraden o no ens interessen. Matèries que no se’ns donen bé, però que les hem de fer obligatòriament per tal d’aprovar l’examen.

Tot i que molts complim amb les nostres “obligacions” ens seguim preguntant per a què ens serviran alguns d’aquests estudis que considerem moltes vegades innecessaris pel futur; sobretot ara que ja estem acabant 4rt d’ESO i hem de començar a decidir què volem estudiar. Segurament, en aquest últim any i els dos pròxims veurem quins dels coneixements que hem après fins ara ens seran útils pel que volem fer en aquest futur pròxim i quins no tant. Tot hi això, hem de ser conscients que mai és dolent saber més coses del que necessitem.

Sandra

D’aquí més o menys un mes, sense comptar els dies festius, s’acaba el curs. Ara només queda la recta final, la part més difícil. Comença a fer calor i a tothom li fa molta mandra estudiar, per exemple a mi.

Estic molt estressat, perquè tenim molts exàmens i no hi ha temps suficient per poder estudiar-ho tot. Bé evidentment que n’hi ha, però molt és molt difícil. Sort que farem jornada intensiva, perquè si no seria molt complicat fer les classes al cent per cent.

Al setembre és quan vindran les recuperacions. Jo no ho trobo gaire bé, ja que si fossin al juny tindríem els continguts més frescos i ara com que són al setembre els que suspenem, haurem de perdre tot l’estiu per poder passar de curs.

Guillem

En Pep Guardiola va arribar al primer equip del Barça després d’haver entrenat el Barça B. Tothom tenia molts dubtes de si ho faria bé o no, però molt aviat ja es va veure que la cosa funcionava. Cap al mig de la temporada, ja ningú dubtava d’ell i tothom estava encantat amb el joc del Barça. Al final de la temporada el Barça havia guanyat 6 títols, tots els que podien, i tota l’afició confiava plenament en Guardiola.

És que el que ha fet ell no ho ha fet ningú, perquè no només ha aconseguit títols, que ja és molt, sinó que ha fet que el Barça jugui d’una manera característica i que agrada tothom. A més, el que ha fet és aconseguir tot això amb els jugadors de la Masia, que ja estan al Barça des de fa temps, i això també té molt mèrit.

En resum, des que va arribar Guardiola al Barça, aquest ha guanyat tretze títols en només quatre anys i  ha aconseguit que tothom el respecti i l’admiri per com és, i això, no ho pot dir ningú més.

Jofre

Ens creiem molt madures, i seguim plorant per coses de criatures. Com quan erem petites, quan el noi de classe que ens agradava no ens deixava les pintures.

Ens creiem molt grans, i continuem sent unes nenes, ja no plorem per nines, però plorem per “l’action man” de carn i ossos. Ens deixem manipular com nenes; no ens roben el nas, però ens roben el cor. Ens enamorem amb facilitat, ens roben petons, esperances, somnis i de vegades dignitat.

Presumim de maduresa i, no ens enganyem: serem molt madures per algunes coses, però per a altres som principiants, no en tenim ni idea. Però el que em rebenta és que amb 17 anys, no pugui presumir de maduresa, i nenes de 13 diguin que han patit per amor… Qui t’ha deixat, el Pocoyo?

Els problemes creixen quan nosaltres creixem, si ara patim per algú, què passarà si ens deixa el nostre marit? Realment em considero madura, prou madura per tenir 17 anys, però hi ha coses que encara em superen. I és que és així, la fortalesa s’aconsegueix donant-se “hòsties”, i les “hòsties” que ens dóna la vida ara, en uns anys estaran multiplicades per 10, per 15, per 20… I no podem deixar que aquestes coses que ens fan mal ens destrossin avui, perquè, què serà de nosaltres quan realment siguem dones fetes i dretes?

Deixem de presumir de maduresa, perquè no podem fer-ho. Gaudim de la immaduresa durant el temps que ens queda, o acabarem soles i amargades. És el moment de disfrutar, de sentir, i de portar-nos hòsties per totes bandes, per aprendre, per madurar. Perquè madurar consisteix a aprendre, i l’única manera d’aprendre és ficant la pota fins al fons, l’única manera d’aprendre és viure.

Jade