LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

La gran fallada del sistema educatiu

joaodinger | 29 maig 2017

Els ciutadans solen acostumar-se al funcionament dels sistemes que fan la societat moure’s. Moltes vegades, s’accepten els mètodes utilitzats sense ni tan sols reflexionar sobre la seva eficàcia o qualitat. El sistema d’ensenyament és un d’aquests mecanismes que molts cops es dóna per bo sense avaluar-lo objectivament.

La major fallada d’aquest sistema és l’agrupació de forma genèrica dels alumnes i l’assumpció de la seva igualtat. La primera errada és agrupar els alumnes per les seves edats i planejar la seva trajectòria escolar exactament de la mateixa forma per a tots. A partir d’aquest pas, hi ha una sèrie de estructures i procediments que no són del tot correctes. Procedent de la generalització dels alumnes, apareix l’obligació basada en l’autoritat amb l’objectiu de poder controlar de manera fàcil a una massa tan gran de joves. Tot i que és el camí més fàcil, cal recordar que aquest procediment mai ha sigut un factor positiu en cap moment de la història humana. Altres conseqüències són la pressió imposada en l’alumne per seguir el model, per un costat, i per l’altre la motivació a l’oposició  a aquest.

Encara que hi hagi una gran quantitat de mestres que intentin contrariar aquest sistema donant atenció especial a cada tipus d’alumne, acaba sent impossible fer-ho del tot, ja que el programa d’ensenyament està dissenyat per l’escolarització industrial. Tot i això, hi ha protocols d’ensenyament especial que encara debiliten més la seva qualitat, ja que donen per diferent aquell alumne en concret i hi posen uns límits per el que és especial i el que no ho és, sense tenir en compte l’espectre d’alumnes que hi ha, que fins i tot pot arribar a entendre’s en diferents dimensions.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO A, General, Joào Dinger, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Com què “només soroll”?

paugraner | 29 maig 2017

L’altre dia estava mirant vídeos a Youtube de concerts de Metallica, i de cop i volta em vaig trobar amb un vídeo en el que es queixaven d’aquesta classe de música, describint-la com a “només soroll”. Vaig pensar: Com què “només soroll”?

En primer lloc, jo ni tan sols definiria el heavy metal com a una classe de música, el definiria com un estil de vida. Molta gent em pregunta què li trobo a una cançó d’Iron Maiden o d’AC DC, i no sé per on començar. Per a mi, el heavy metal té una forma de transmetre sensacions inigualable. Si la cançó que escolto vol transmetre ràbia, ho aconsegueix a la perfecció; si vol crear un sentiment eufòric, també ho aconsegueix. Aquesta manera de transmetre sensacions és el que fa al heavy metal únic.

Hi ha molts grups de heavy metal que són molt bons, però personalment, hi ha un grup que supera a tota la resta pel que fa a la seva manera de tocar, és un grup que (torno a remarcar, personalment) sap transmetre sentiments millor que molts poetes o pintors. Aquest grup és Metallica. Porto escoltant Metallica des de que tenia tres anys, i mai m’ha cansat. Una de les característiques que m’agrada més d’aquest grup és que les cançons son molt bones en general, però sempre hi ha un troç de la cançó que és brutal. No parlo dels solos de les guitarres o del cantant, parlo de trossos que de vegades duren tres minuts i de vegades duren cinc segons, i que són impressionants. Són fragments que em fan sentir capaç de qualsevol cosa, i potser és una petita variació del bateria o una frase de la guitarra, però la eufòria que m’origina és molt gran.

El món del heavy metal no es limita a l’escena de quatre vells fent saltirons, cridant i tocant la guitarra a dalt d’un escenari; és molt més profund que tot això. Molta gent no ho entèn i mai ho entendrà, però la única manera d’entendre aquest estil de vida és escoltant-lo.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, General, Pau Grané, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Els Records

nutalonso | 29 maig 2017

Els records són objectes, paisatges, imatges,… Que ens recorden alguna cosa del passat, poden ser records bons o dolents però inevitablement sempre que els veiem ho recordem. Hi ha gent que guarda records en video, però avui en dia els records estan sobretot en les fotografies.

Això provoca que en tinguem una gran quantitat, tant de records com d’ imatges. Molta gent les guarda i després les elimina dels seus mòbils però hi ha altra gent, com és en el meu cas, que ens agrada guardar-les tot el temps que puguem o que ens permeti la memòria del mòbil. Som conscients que la nostra memòria és el cap, però tot i això en volem guardar.

Avui en dia les imatges ens ajuden a reviure, els records del passat. Gràcies a elles no oblidem tant fàcilment moments de la vida que ens han marcat com: el primer amor, viatges amb amics, moments de gran felicitat i tristesa…

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO A, General, Nut Alonso, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La pèrdua de la àvia.

polgonzalezrosello | 29 maig 2017

Cristina, era una adolescent molt positiva, sociable i amigable. Un dia , en entrar per la porta de l’institut, es va trobar a la seva amiga Alba. Com veien que arribaven tard a la primera classe , van anar corrents  per arribar abans que la professora.
En arribar, van veure que no havia arribat la professora perquè tots els alumnes estaven aixecats i parlant entre ells. Llavors, Cristina i Alba, es van anar on les seves amigues estaven. Elles van començar ha parlar sobre el què havien fet  durant el cap de setmana, fins que va arribar la professora.
En acabar la classe , les quatre es van dirigir a les taquilles per canviar els llibres i agafar els llibres de la propera classe. La classe començava a les 9:15 i elles van arribar a les 9:17, llavors la professora els va posar un retard a cadascuna. Durant la classe tots els alumnes estaven concentrats i parant esment a la professora mentre ella explicava quan de cop va sonar el megàfon de l’edifici dient que Cristina tènia que vaixar al despatx del director. Ella Estava una nerviosa perquè no sàvia el que hi havia fet.
El director, li va obrir la porta , la cara del director era de pena i tristesa. Una vegada dins, el director li explica a la Cristina el què li va passar a la seva àvia feia una estona, perquè els pares de Cristina li havien dit al director que l’hi comuniqués. Cristina, no s’ho podia creure, era com que el món li havia caigut a sobre.Va tornar a la seva classe a recollir tot. Es va anar amb els seus pares a la seva casa després de que la vinguessin a buscar.
En arribar a casa, la Cristina s’en va anar plorant a la seva habitació, els seus pares van intentar consolar-la però no va haver-hi manera. Ells van trucar als familiars per comunicar-los  la tragèdia, mentre que la Cristina seguia plorant.
Van pasar els dies i la Cristina seguia igual de trista, ara no parlava amb ningú, ni amb les seves amigues i ara no estava alegre i era passiva i insociable. Una tarda, mentre els pares de la Cristina estaven mirant la televisió, van pensar en buscar una solució per al gos de l’avieta, al principi, el pare va suggerir portar-lo a la gossera, però la mare en desacord va buscar una altra solució , llavors se li va ocórrer que el gos s’els podien quedar i regalar l’hi a la Cristina perquè a ella li agradava molt.
Al final, els pares van cridar a la Cristina perquè vingués, ells li van explicar la proposta a la Cristina , i ella es va posar molt contenta en escoltar-la. Des d’aquell dia, el comportament de la Cristina va anar canviant a millor i la família va tornar a ser feliç.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO A, General, Pol González, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

¡No a la matanza de tiburones!

hugomamdy | 29 maig 2017

En el transcurso de la historia de la humanidad muchas historias han sido contadas sobre los tiburones como asesinos marinos, pero realmente ¿asesinan o siguen su cadena alimentaria?

Los ataques de tiburones son de lo más frecuentes hoy en día, con unas 100 muertes de humanos al año. Los tiburones son de los animales más temidos del mundo por sus graves heridas que causan a sus víctimas y la velocidad a la cual pueden atacar a sus presas, eso causa terror a las personas y el hecho de sentir una amenaza hacia su propia especie crea el seguido de assesinato hacia los tiburones.

El biólogo marino Nathan Mickaelson, sigue a estos animales desde hace años, estudiando su comportamiento. Nathan nos comenta: “los tiburones no tienen racionalidad para saber si esta presa se ha de comer o no, lo cual hace que haya esos accidentes, ¿pero la culpa la tiene el hombre o el tiburón? Desde mi punto de vista la tienen los hombres, ya que nosotros tenemos la capacidad de pensar y de poder evitar estos problemas, si se sabe que hay zonas de alto riesgo en playas se ha de evitar bañarse o como mínimo bañarse cerca de la orilla. Todo es cuestión de pensar.”

En definitiva, un tiburón es como cualquier animal, pero se sabe que es peligroso, la aniquilación de esta especie no ayudará a solucionar el problema, sino que lo empeora, quitando el depredador más grande de la cadena alimentaria de los animales marinos y con eso creando un problema medioambiental.

 

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, General, Hugo Mamdy, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Los MEMES

miquellopez | 29 maig 2017

Los memes, la nueva tendencia en las redes sociales y entre los jovenes, tienen dos connotaciones. Una de ellas, la más popular en España, consiste en acompañar una imagen, la cual puede ser una fotografía normal o un fotograma de película o serie, y acompañarla de un texto jocoso y gracioso.

Otra de las connotaciones,  es más popular en países de habla inglesa, consiste en seleccionar un video o una imagen viral y que la comunidad online cree una serie de montajes con música o otros videos, incluso pueden ser trozos de películas, para hacer pequeños gags ingeniosos y cómicos.

La única desventaja de los memes, es que, se han viralizado demasiado, lo que hace que los memes que son muy graciosos y que quedan eclipsados por memes banales y sin gracia, que están hechos solo para que la gente que no tiene mucha idea del tipo de humor que se usa en los memes buenos,  le dé like a las publicaciones poco trabajadas de cuentas que solo quieren popularidad en las redes.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO C, General, Miquel López, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El inglés en nuestro mundo

arnaucarbonell | 26 maig 2017

Aunque parezca un tema de lo más simple u ortodoxo en realidad es un fenómeno que se está produciendo cada día con más fuerza, la universalización del inglés se ha extendido por todas las partes del mundo, hasta el punto de que simplemente sabiendo inglés puedes viajar a cualquier lugar del mundo sin que la comunicación suponga un verdadero problema para el emisor.

Principalmente los países con mejor nivel de inglés (teniendo el inglés como lengua extranjera) son: Suecia, Dinamarca, Finlandia, Noruega y Países bajos. En cambio países tan importantes para el panorama mundial como Francia, Italia, España Rusia tienen un nivel de inglés medio-bajo, es un nivel de inglés bastante mediocre teniendo en cuenta el siglo y el año en el que vivimos.

Sobre todo hay que priorizar el aprendizaje de estas lenguas desde la infancia de los niños en las escuelas, y ya no solo el inglés, sino que el aprendizaje de cualquier lengua te puede ser de gran ayuda a lo largo de tu vida, incluso puedes encontrar trabajo por el simple hecho de hablar varias lenguas.

Para los años venideros puede ser muy positivo el que se formalice globalmente el aprendizaje de una lengua común para que todas las personas del mundo se puedan comunicar con quien quieran con completa facilidad. Este es un tema que actualmente ya se está tratando con relativa rapidez pero tendrían que dar un gran avance para que en unos pocos años la educación global mejore  hasta este punto.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO A, Arnau Carbonell, Educació
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La por

isaacgarcia | 26 maig 2017

Un dia pel matí una noia, que es deia Mar, es dirigia de camí cap a l’institut. Anava sola ja que se sabia perfectament el camí i els seus pares tenien plena confiança en ella, però aquell dia seria diferent i marcaria les vides tant seva com de les persones del seu entorn.

La Mar, mentre caminava, ja bastant lluny de casa seva, va trobar-se amb un home que li va semblar estrany i curiós. Ella, tot decidida, s’hi va acostar i li va preguntar: – Hola, què necessita que l’ajudi en alguna cosa? L’home li va fer que sí amb el cap i tot seguit li va dir: -No puc arrancar el cotxe, que em podria ajudar? La Mar una mica estranyada va acceptar, però quan estava a menys d’un metre del cotxe, va sentir un fort cop al cap i va caure desmaiada.

Unes hores més tard, els pares de la Mar van ser notificats de que la seva filla no havia assistit a les classes  i ells molt estranyats van intentar comunicar-se amb ella sense èxit. Al cap d’unes hores i quan van veure que la seva filla no tornava, van decidir trucar a la policia per notificar que podia tractar-se d’un segrest.

Després de setmanes de plors, nervis i sobretot por, van ser notificats que la seva filla havia estat trobada prop d’un riu aparentment sense lesions greus però en molt mal estat.

Aquesta etapa de la seva vida els va fer reflexionar tan a ells com segurament ens hauria de fer reflexionar a tots nosaltres, de com un dia aparentment normal, en qüestió de segons la vida pot canviar  i fer-nos un tomb de tres-cents seixanta graus. Aquestes situacions només les podem evitar sabent perfectament el que hem de fer en cada moment i intentar així reduir els múltiples casos de segrests que hi ha al món. Que són el clar exemple de com de dolent és el sentiment de la por en situacions tant extremes com poden ser els segrests.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO C, General, Isaac García
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

LA BOLA DE PAPEL

blancaamich | 26 maig 2017

Una vez me dieron una lección que nunca se me va a olvidar. La lección consiste en coger un papel, arrugarlo y una vez arrugado, intentar ponerlo lo más liso posible de nuevo. Entonces a raíz de esto relacionas el papel con la vida cotidiana y las relaciones sociales de la vida.

El papel puede significar la confianza, si alguien confía en ti y tú le fallas o le mientes, por mucho que hagas las cosas bien de ese día en adelante, la otra persona va a tener un poquito de dudas y no confiará del todo en ti, como el papel, por mucho que intentes ponerlo lo más liso posible siempre va a haber alguna arruga.

Eso también ocurre en algunas relaciones de amigos o parejas, lo mismo, a la que algo sale mal, hay discusiones constantes, se remueven los fantasmas del pasado que hemos hecho mal  y ya estamos de vuelta con el papel arrugado que jamás estará liso, ya que una relación dañada no puede volver a ser lo mismo y funcionar correctamente después de haber estado tan “arrugada”. En ese caso tendríamos que cambiar de papel e intentar no arrugarlo, es decir, conocer a nueva gente e intentar no decepcionarlos, y esperar que ellos no te decepcionen a ti.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, Blanca Amich, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Amb la lectura

ainabarril | 26 maig 2017

Li encantava llegir, un cop s’endinsava en un llibre  ja no en podia sortir. Aventures, història, obres teatrals, ciència-ficció, poesia, fantasia… se’n meravellava i s’emocionava. Amb la lectura s’aïllava del món i se n’anava a viure aventures per terres llunyanes o viatjar en el temps. Amb la lectura coneixia personatges lleials, intrèpids, erudits i també en descobria de perillosos i mortífers. Amb la lectura descobria animals de tota mena: pertanyents d’indrets exòtics, extingits o fantàstics. Amb la lectura coneixia reines i reis, prínceps i princeses, mags i bruixes, fades, poetes, gegants, científics, déus i deeses, follets, pirates, capitans i dracs. Amb la lectura gaudia al màxim cada llibre, cada pàgina, cada línia, cada paraula, cada lletra. Amb la lectura podia viure cent-i-una vides diferents. Amb la lectura coneixia altres societats; més difícils, més felices i d’altres inimaginables.

Amb la lectura podia viure cent-i-una vides diferents.

Res l’omplia tant com la lectura fins  que va conèixer l’Olívia…

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Amor, General, Llegir
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Sus estrellas

sandravivern | 26 maig 2017

Ella siempre miraba las estrellas antes de meterse en su cama; todas las noches, sin fallar ni una. Era una rutina imprescindible, necesaria e imposible de olvidar. Llevaba, desde que mantenía consciencia, haciéndolo y nunca dio un motivo por el cual lo hiciera, ni siquiera cuando creció. Nunca explicó  el motivo por el cual se pasara horas de sueño infantil contemplando aquellas brillantes bolas en el cielo, que tanto le asombraban. Ni siquiera respondió un infantil y típico “porque me gusta”.

Lo que sólo su madre conocía, porque la escuchaba a través de las finas paredes, era que cada día repetía el mismo deseo, aquél que jamás contaba por miedo a que ese hecho rompiera su promesa con las brillantes del cielo. Muchos días, llegó a encontrarla fuera de la cama, casi colgando por la ventana  intentando alcanzarlas. Pero por mucho que insistió a la niña, para que le confesara su deseo prohibido, esta siempre se negó, alegando que si un deseo se cuenta antes de que se cumpla  no se realizará.

La noche de su doceavo cumpleaños, una vez más, se sentó al borde de su ventana, con las piernas colgando y balanceándose. Juntó sus pequeñas manos sobre su regazo y miró a la estrella más brillante, de la más brillante constelación. Cogió aire, llenándose de valor y pidió, por la que sería su última vez:

-Por favor, estrellas, por favor… devolvedme a mi papá.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, General, Sandra Vivern
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Libertad

juliaigual | 26 maig 2017

Estaba preso. Se sentía preso. A veces no podía evitar pensar en qué podría haber sido de él si no hubiese tomado las decisiones erróneas, las que, en su momento, parecieron más fáciles.
Pero no lo eran.
Ahora miraba por la pequeña rejilla de ventilación que daba al exterior, atisbando un par de pájaros haciendo un nido en un árbol a lo lejos. Pensó en la libertad, aquella que tanto había costado conseguir, y que había perdido por nada.
Algo más de luz, y nada hubiera pasado.
El pequeño cuarto parecía cada vez más oscuro con el paso del tiempo, desde su llegada ocho meses atrás. Era pequeño, de unos cuatro metros cuadrados. Habían metido una cama y un pequeño orinal de mala manera, pero, a pesar de ello, él se negaba a usarlos.
Pero era su castigo, por desobedecer la ley. Por desobedecer a Dios.
La mayoría de días se escuchaba a presos gritar, algo macabro pero a la misma vez reconfortante, pues así se repetía que no estaba solo. Sin embargo, un día dejaron de escucharse sonidos, de verse a los captivos y a sus agresores.
Él se sintió más solo que nunca, privado de dos de sus sentidos: la vista y la audición, que conformaban la vida de aquel entonces.
Algo en él brotaba. Una ilusión, una última esperanza… Algo por lo que luchar. Algo por lo que vivir.
Una luz iluminó la sala, sintiendo el preso su cuerpo quemar bajo ella. Tardó unos segundos en reconocer que la luz era él, y que ya no volvería a estar nunca más solo.
Salió al exterior sin dificultad alguna gracias a la luz y a la seguridad que había adquirido y miró al Cielo, que parecía sonreír a la luz de las estrellas. Antes de poder decir nada, recordó su nombre, mencionado por una mujer a sus espaldas que recibía el nombre de Luna:
Sol, mi amor. Es hora de convocar el siguiente Eclipse.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, General, Júlia Igual
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Noche en la jungla donde crecimos.

juliavila | 22 maig 2017

 

La jungla y todas sus entrañas habían caído en la oscuridad de la noche. No había nadie capaz de escapar a aquel laberinto natural en una noche sin luna, cuando había demasiadas estrellas como para poder fiarte de alguna. Sin embargo, ellos no tenían la intención de escapar. En algún lugar demasiado remoto como para figurar en ningún mapa, dos caminantes yacían al lado de un fuego mirando esas estrellas. Una hoguera era la manera más fácil de atraer a cualquier posible predador, pero estaban a salvo, no podía ser de otra manera en la jungla donde se habían criado.

Ella miraba los astros, apoyando la cabeza en su jersey de lana rosa, mientras acariciaba el pelaje del enorme lobo blanco estirado a su lado, decidía  cuál de esas estrellas deberían explorar. Esa mañana, cuando la luz del sol iluminaba aún la jungla, ese enorme lobo blanco había aparecido de entre la maleza, y los había mirado con esos también enormes ojos azules que la habían hecho recordar el océano Sur dónde habían estado el año pasado. Y ella no había opuesto ninguna resistencia cuando el lobo los empezó a seguir por el sendero. No sabía cuándo se iba a quedar con ellos, los lobos salvajes eran muy impredecibles, pero le era fácil acostumbrarse a nuevas compañías durante sus viajes, y más  con esos ojos de agua.

Él se sentaba apoyado en su enorme mochila de viaje, mientras afinaba su guitarra. La había pintado de los colores rosa y violeta, porque ella le había dicho que eran sus favoritos, y que le recordaban a los anocheceres que pasaron en el Monte de las Brujas hacía ya demasiado tiempo. Levantó la vista sólo para encontrarse con los ojos de ella que lo miraban hacía rato. Esos ojos verdes suyos, ahora dorados por el reflejo de las llamas, le recordaban a las noches que acamparon en las Montañas rocosas, cuya localización había olvidado. Le parecía que había sido por algún sitio del Norte.

Después de tantos años de aventuras, habían decidido volver a su lugar de inicio, solo para marcharse dos días después. Y ahora, se embarcaban en un nuevo camino, dondequiera que acabase. Antes de dormirse mirando las estrellas, ella pudo ver sus ojos marrones tan oscuros, esos ojos le recordaban a casa, fueran donde fueran, esos ojos marrones siempre serían su hogar, pensó antes de caer dormida.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Júlia Vilà, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Els sentiments.

xeniaalonso | 22 maig 2017

Els sentiments, depèn del moment són fantàstics o totalment al contrari, un desastre. En el moment que són un desastre, t’agradaria poder canviar-los al teu gust, però per desgracia no es pot.

Hi ha diferents tipus de sentiments: la felicitat és una de les que et fa gaudir més, també hi ha la tristesa, que aquesta conjuntament amb l’impotència són pel meu gust els pitjors sentiments de tots.
Per altra banda, hi ha els que són bonics, per exemple: estimar alguna persona… però també si no surt del tot bé, potser és un desastre i en aquell moment t’agradaria canviar els teus sentiments.
Moltes vegades els éssers humans, en general enyorem o volem el que no tenim i a la vegada, quan ho tenim no ho valorem. O també desitgem algún objecte material o inmaterial i quan l’obtenim al cap del temps l’apartem o ja no ens agrada i en volem un altre de ben diferent, perquè mai o quasi mai ens conformem amb el que tenim.

En conclusió, que els sentiments de les persones semblen un galliner, ja que de la felicitat podem passar a la tristesa en un tres i no res i a      l’ inrevès. Vaja, que els éssers humans, en els sentiments, som una caixa de cordills tots ben entortolligats!

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Tertulians 16-17, Xènia Alonso
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

HypePort una reflexió.

davidfernandezsanahuja | 22 maig 2017

Hi havia una vegada una família que vivia als afores de HypePort. Aquesta població era un petit llogaret pesquer situat al nord-est de Noruega. Aquesta petita vila, celebrava una gran festa per commemorar la nit més bella de tots els temps, aquella nit en què una família va tenir una trobada màgica amb un conill. Aquest animaló els donà un favor pel qual assegurava la presència de peixos a la seva costa. Quan els habitants del poble s’assabentaren varen decidir que aquell dia marcaria un abans i un després a la seva història.

Cada any quan se celebrava la festa l’11 de gener sempre lluïa un sol radiant, els nens jugaven per la fira, els pares i mares explicaven contes de fantasia i encenien focs artificials. Dos-cents anys després un 11 de gener va succeir un fet sorprenent:  Aquest cop no fou així, bufaven grans cops de vent, sonaven trons acompanyats de llampecs. La persona més sàvia del poble esmentà que aquella família que es trobà el conill deixà per escrit en una botella què passaria en cas de sobre pescar  la costa, el conillet màgic  retiraria aquella gran ajuda.

Des de feia uns mesos aquell petit poble pesquer patia una forta crisi que els obligà a pescar més del necessari per poder sobreviure i vendre el peix en els mercats propers a la localitat. Això provocà l’incompliment de les condicions que havia posat el conillet i suposava la retirada de la presència dels peixos.

L’endemà de l’11 de gener es  van reunir els membres més importants al poble:  l’alcalde, el savi, el qual fou invitat, i el representant dels pescadors. Van decidir intentar tornar a passar per aquell camí forestal on feia dos-cents anys la família es trobà el conill.

Enviaren una família semblant. Quan es dirigien al camí forestal, un dels membres començà a reflexionar sobre el succeït. Passades dues hores fou capaç d’arribar a una conclusió, la qual va compartir amb la seva família: tots els habitants del poble havien tingut un mal comportament a l’hora de sobre pescar; la manera de fer va ser inapropiada i haurien d’haver intentat trobar una solució alternativa per superar la crisi perquè havien posat en perill l’ecosistema marí del seu entorn.

Sobtadament va aparèixer aquell conill màgic el qual havia escoltat aquella reflexió. Va decidir tornar a donar el privilegi en aquell petit poble si prometien no tornar a posar en perill aquell fràgil i sofisticat espai marí. Passat un més tots els habitants varen jurar que no tornarien a repetir aquelles accions que quasi els arruïnen del tot. I varen tenir peixos per sempre.

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
David Fernández, General, Tertulians, Tertulians 16-17
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

L’expedició Fotogràfica.

mireiarodriguezcorbera | 22 maig 2017

El divendres va ser un dia molt especial per mi, ja que va ser un dia que vaig poder fer el que més m’agrada lliurement. Ens vam allotjar a un càmping a prop d’Olot, allà vam estar cinc dies, però el dia que més em va agradar va ser el divendres.

Em vaig despertar, vaig anar a passejar la Blue, el meu gos, i mentre passejava pels camps plens de flors, la majoria de color groc, vaig tenir la idea de quedar-me al camp a fotografiar-les. Vaig anar a deixar a la Blue i a agafar la càmera. Mentre feia fotografies no convincents pel meu gust, vaig començar a tenir idees de com poder fer sombres, fer reflexes amb l’aigua, fer gotes d’aigua i posar-les a les flors, fins i tot vaig tenir la idea de posar una gota d’aigua a l’objectiu de la càmera.

La primera fotografia que em va quedar molt bé pel meu gust va ser quan vaig preparar una flor, una margarida, li vaig posar gotes d’aigua, així donava la sensació de la rosada del matí. La càmera va fotografiar molt bé els detalls de la flor i de les gotes d’aigua.

Desprès vaig fotografiar les flors més abundants, que eren dents de lleó. Primer vaig fotografiar tot el camp, amb unes enfocades i amb les altres desenfocades, però la imatge no em va convèncer. Més tard les vaig fotografiar per separat, enfocant una o dues flors. Aquestes imatges van quedar molt bé, ja que es podien apreciar tots els detalls dels pètals, de la tija, etc.

La fotografia que més em va impressionar feta per mi, va ser una col·lecció de dents de lleó. Aquestes fotografies estan fetes des de sota de la flor, fotografia la tija i els pètals de sota de la flor, però amb la llum del sol darrera de la flor, així fa una llum natural molt bona. La fotografia va quedar molt bé, ja que es veuen tots els detalls de la tija i de la flor i a part la llum natural del sol fa un contrast molt bo per la fotografia.

IMG-20170414-WA0003

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La Coca-Cola.

eliacunillera | 23 abril 2017

La coca-cola es una bebida refrescante que contiene un gran porcentaje de gas, producida por The Coca-Cola Company. Vendida a nivel mundial en tiendas, máquinas expendedoras, restaurantes…etc.

La coca-cola es el refresco más comprado a nivel mundial y su mayor competencia actualmente, es la Pepsi. En un principio fue creada para ser una bebida medicinal patentada, es decir, protegida de la competencia comercial ya que su método de fabricación se mantenía en secreto. El 8 de mayo de 1886 por el farmacéutico John S. Pemberton la inventó, quería crear un jarabe para los problemas de digestión y que además aportase energía. Y ha acabado siendo una de las bebidas más consumidas del siglo XXI.
El distintivo sabor a cola proviene en su mayoría de la mezcla de azúcar y aceites de naranja, limón y vainilla. En algunos países, como Estados Unidos y Argentina la Coca-Cola es endulzada con jarabe de maíz. En México y Europa Coca-Cola sigue usando azúcar.

Existen distintos variantes de la coca-cola, fabricados por la misma empresa, como por ejemplo: la Coca-Cola Light y la Coca-Cola Diet; otras son la Coca-Cola sin cafeína, Coca-Cola Cereza, Coca-Cola Vainilla, Coca-Cola Zero, entre otras lanzadas especialmente como la de sabor a limón.

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Magic cubes: “Un mundo de vicio.”

polmorenojimenez | 20 març 2017

El cubo de Rubik es un rompecabezas inventado por Erno Rubik en 1974. Originalmente llamado “cubo mágico”, el rompecabezas fue licenciado por Rubik para ser vendido con el nombre de “Rubik’s Cube”.

Un cubo de Rubik clásico, posee seis colores en sus respectivas caras (tradicionalmente blanco, rojo, azul, naranja, verde y amarillo), con un mecanismo que permite girar cada cara 360º o más. El objetivo es, una vez mezclados los colores, volver a unirlos como en el inicio. Para realizar este objetivo, existen miles y miles de patrones, páginas web, vídeos, imágenes, y hasta dispositivos programados.

Una vez introducidos en el tema, hay que saber qué hay detrás de todo eso.

En este mundo tan extenso, siempre ha existido la competitividad para ver quién hace el cubo antes. Gracias a esto, se inició este mundo competitivo donde se realizan competiciones entre los mejores, en torneos internacionales con premios económicos. Y no sólo hay competiciones, también hay una inmensidad de variedad entre todos los cubos.

Hay cubos 3x3x3 (el clásico), 4x4x4, y hasta el más grande creado hasta la fecha: el 22x22x22. También hay gran variedad de colores, formas, modificaciones, etc.

Pero una vez te especializas en el tema, uno no puede parar de comprar más cubos de diferentes colores, formas, mejoras de algunos, ya que al acabar uno quieres otro con la dificultad aumentada para más entretenimiento… Y realmente convertirse en una adicción.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, General, Pol Moreno
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Avis

blancaamich | 20 març 2017

Els meu avis eren persones fantàstiques. Sovint veig parelles que s’estimen però mai n’he vist una com la dels meus avis, allò era una gran descripció de com ha de ser una parella i com s’han de cuidar l’un del altre. Les seves històries que explicaven junts són les millors històries que ningú m’explicarà mai.

Cent mil històries dels estius a Calella de Palafrugell, que si pescaven taurons amb la barca de l’avi, que si marxaven en bicicleta a buscar bolets i trobaven porcs senglars. Sí, el meu Avi era així, un home que no tenia por a res, i que faria el que fos per la seva família, molt tranquil i alegre, diguessim que era l’home de les aventures, si marxaves amb ell a passejar tornaves a casa amb cent històries diferents. Amb l’Àvia passava el mateix, era molt tranquila i amb un somriure sempre a la cara que provocava que el teu ho fos el doble. Jo em sentia molt segura al seu costat.

Si fa uns anys m’aguessin dit que ara no hi serien els hagués disfrutat molt més. Eren tan positius que ara em falta la seva positivitat, haig de dir que sense ells em sento una miqueta més sola. Us trobo a faltar Avis!

Comentaris
Comentaris tancats a Avis
Categories
4 ESO B, Blanca Amich, blancaamich, General

Una mañana especial.

erikruizpujol | 20 març 2017

Era una mañana del domingo, podría ser como todas las demás, con el café mañanero y la luz atravesando la cortina que se entrecorta en pequeñas ráfagas . Pero no, esta mañana era diferente, me desperté sin a penas ver nada, con los ojos entreabiertos, para poder observar algo decidí palpar lo que había a mi alrededor. Noté algo extraño, me pregunté si era mi perro, pero recordé que estaba en su colchón. Me froté los ojos con mis manos húmedas y cálidas, para poder ver mejor miré a mí derecha, no había nada, miré a mí izquierda, sorprendido me encontré un cuerpo somnoliento de una bella y joven mujer semidesnuda. Los rayos de luz que pasaban por la cortina hacían resaltar sus curvas como si de una montaña rusa se tratase. Subí la mirada acompañándola con una dulce caricia que recorría su cuerpo de piel tersa, hasta llegar al rostro, era simplemente hermoso. Sus labios gruesos y perfectos creaban una expresión somnolienta, pero eso no le impedía dejar de ser hermosa. Cuando llegué a mirarla a los ojos, éstos se abrieron de una forma delicada e inocente, mostrando un iris de color azul grisáceo con trazos de negro aclarado que en combinación formaban ese hermoso color, al igual que ella entera. De su boca salieron palabras con una entonación dulce pero dormida aún, sus buenos días entraron en mis oídos y en vez de ir al cerebro , fueron directos al corazón. Le respondí de igual modo, creándose así una pequeña sonrisa que posteriormente dejaría paso a un beso, su forma de besar era inigualable y única, sus labios chocaron contra los míos haciendo que nos evadiésemos de este mundo. Sólo con un beso mágico.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, Erik Ruiz, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El CUENTO DE LOS AMIGOS.

sergimoya | 17 març 2017

Había una vez dos socios adinerados, ellos iban juntos casi siempre, ellos quedaba con sus amigos pero uno de los dos (Pepe) siempre intentaba invitar a la gente, hacerle favores, ayudarla, en cambio el otro, Adolfo,  era un avaro que nunca invitaba a nada,  y favores los mínimos.
Ellos hacían su vida, iban a trabajar, tomaban algo,  se divertían, quedaban para divertirse, se iban a sus casas, etc. Siempre pasaba lo mismo,  que el único que invitaba de los dos era Pepe. Fue pasando el tiempo y la empresa comenzó a ir mal, llegó un momento en que la empresa quebró por completo y los dos se quedaron en la calle y sin dinero.
Después de pasar muchas penalidades, Pepe y Adolfo pidieron un poco de dinero a sus muchos amigos, después de hacer una reflexión le dieron el dinero, pero solo se lo dieron a Pepe y le dijeron a Adolfo que la manera en la que se había comportado no era la adecuada y que no había sido un buen amigo.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, Admiració, Sergi Moya, Temes
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Les noves tecnologies

mardanesricart | 17 març 2017

Les noves tecnologies

Dia rere dia es desenvolupen noves tecnologies i cada vegada hi ha més crítiques sobre aquestes. Però són realment tan dolentes?

Vivim en una societat en què les tecnologies influencien molt a les nostres vides. Cadascú  de nosaltres té un mòbil, un ordinador, i fins i tot videojocs per divertir-se. Però cada vegada més es desenvolupen noves tecnologies que faciliten la feina de les persones o fins i tot poden arribar a substituir-la.

Les màquines poden ajudar-nos amb la feina a casa, com el robot que neteja el terra, el robot de cuina que prepara el menjar o l’aspiradora en comptes de l’escombra. Per una altra banda les màquines estan començant a substituir la feina humana, els conductors de trens s’han substituït, ara quasi no es necessita mà d’obra per les fàbriques, ni els que cobren el peatge a la carretera perquè les màquines els han substituït. El fet de la invenció dels llibres digitals ha fet que les biblioteques estiguin una mica abandonades i així en molts altres més casos.

En conclusió,  les màquines poden ser molt útils per l’ajuda a casa o per l’àmbit social, però tampoc hem d’arribar al punt de substituir la feina de les persones per màquines, ja que sinó en un futur no hi haurà professions destinades a les persones.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO C, Mar Danés, Tecnologia
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Porsmilin

hugomamdy | 17 març 2017

Porsmilin es una playa situada en Bretaña en un pequeño pueblo llamado Locmaria-Plouzané, no es la playa más grande ni la más pequeña, sino que es perfecta para este pueblecito. Por las mañanas se puede sentir el viento fresco de las típicas mañanas de primavera. Hace un poco de calor como para quitarse los zapatos y andar en la arena suave, como estar andando  por las nubes, llegar hasta  el mar, notando un frescor más grande pero que acaba siendo agradable. La playa en sí, es muy curiosa, rodeada de acantilados.  Por encima hay  un bosque donde se puede observar la diferencia entre el  mar como el cielo sin sus nubes y el bosque verde  en el cual se olisquean las hojas húmedas que te hacen pensar en lluvias calmadas sin tormenta. Cuando nos situamos en la playa y miramos hacia el mar se puede distingir una isla muy cercana a la tierra firme. La isla es muy montañosa,  con una tirolina se puede pasar desde la tierra firme hasta la isla. La playa rodeada de piedras,  que por culpa de las mareas nunca son iguales, va cambiando de manera que el mar dibuja su forma en las piedras y los peces, víctimas de la marea, se quedan atascados en huecos de agua poco profunda; y así los niños juegan con ellos y los devuelven al mar  creando una armonía entre la naturaleza y el ser humano. En las piedras se puede ver a unos niños pescando con su abuelo peces para dejarlos en el mar, felices estaban, felices están y los recuerdos se quedarán.

 

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, General, Hugo Mamdy
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Una historia que llegó a su fin.

hugomamdy | 17 març 2017

Un niño llamado Lucien Causeur, vivía en un pequeño pueblo llamado Locmaria-plouzané, con sus 8 hermanos y hermanas, su madre y su padre. Su padre era un campesino, tenía sus propias tierras e iba al mercado a vender todos y cada uno de sus mejores verduras. Su madre tenía una belleza que te cortaba la respiración y una voz que atraía a todos los curiosos.
La vida de campo era muy difícil, el padre de Lucien no podía encargarse de su huerto solo, y le pidió ayuda a su tercer hijo, Lucien, que después de llegar de la escuela tenía que ir al huerto, después ayudar a su madre a preparar la cena, más tarde ayudar a sus hermanos con los deberes, y después de todo esto si aún tenía tiempo podía empezar a estudiar.
Un día, un cura vino a la escuela a para visitar, era alto y con la barriga bien llena, se le podía ver el pelo castaño que se volvía oscuro y pocos  eran grises. El cura se fijó atentamente a un niño sentado en  la esquina del final, no era muy alto por su edad, tenía las manos muy dañadas, de cara tenía un aspecto de un chico mucho más mayor que de su propia edad, tenía unos 13 años. El cura se acercó con tranquilidad hacia el niño y le preguntó.
-¿Cómo te llamas?
El chico lo miró con cara de miedo, pero le respondió con seguridad y amablemente como dijo su madre que tenía que hablar a la gente importante- Lucien, Lucien Causeur.
El cura se quedó reflexionando un rato mirando por la ventana, que daba hacia un campo verde rodeado de árboles que cambiaban de colores según las estaciones.
-¿Me podrías presentar a tu familia?
El chico se quedó atónito, no supo que responder en el instante, no sabía que iba a pasar, si era algo bueno o malo. Lucien movió la cabeza de arriba hacia bajo dos veces. El cura recogió su abrigo que dejó en el perchero, pero antes de irse se giró y me dijo.
-Estaré a fuera esperándote, no te olvides.
Llegó la última hora y el cura acompañó a Lucien a su casa, no era muy grande la casa en la que vivía pero había el espacio suficiente para todos ellos. Al llegar a la puerta la madre vio al cura, entonces hizo una mueca y se acercó y nos abrió la puerta. Al abrir esbozó una gran sonrisa, pero por dentro se preguntaba que había hecho. Empezaron a hablar mientras yo me marchaba para ayudar a su padre en huerto.
Más tarde volví a casa y el cura aún estaba, la hora se acercaba a las ocho, su madre le dijo que se quedaba a cenar que tenía una buena noticia para él. Al fin y al caso si era buena entonces no pasaba nada. Nunca había visto a su madre así tan contenta, no parecía ser la misma los otros días.
Nos sentamos en la mesa y comimos juntos, al acabar el cura se levantó y dijo.

-Muchas gracias por vuestra hospitalidad, y con eso ahora señorito Lucien le diré la noticia, usted ha sido el mejor alumno de la clase con las mejores calificaciones y sabemos los problemas
que tienen vuestros padres, por eso la iglesia de Locmaria-Plouzané le pagará todo y cada uno de sus años de estudio en la escuela de monjes, con alojamiento y todo incluido.
No se lo podía creer, era como un sueño hecho realidad, por fin iba a poder hacer lo que él quería tanto, ser ingeniero nuclear, y con esos estudios podía llegar fácilmente.
Pasaron los años y llegó a sus estudios de ingeniería. Antes de cumplir sus veinte años en un bus vio a la chica más hermosa que nunca había visto, tenía el pelo rizado de color marrón chocolate, una piel que parecía más suave se la seda y unos ojos marrones claros que le daba su carácter de alegría constante. La veía cada día en el bus, el bus iba en dirección del campo de football, era la única chica de todo el club de football, lo que hacía que todos los chicos estuvieran detrás sin parar, pero nunca se fijaba en los otros chicos, no le interesaba, pero un día sin querer se chocó contra Lucien, el golpe fue bastante fuerte, al levantarse la chica le recogió sus gafas y se las dio.
-Perdón- dijo la chica- no te había visto, ¿cómo te llamas?
-Lucien Causeur, y ¿tú?
-Me llama Marie-Claire
Desde este instante no se separaron ni un solo día.
Lucien trabajó en submarinos nucleares y centrales nucleares, lo que hizo que tuvieran que cambiarse de casa.
Marie-Claire tuvo muchos trabajos estando en una época muy machista. Pero ella siempre luchó por sus derechos y por el de todas las demás.
Se casaron cuando Lucien tenía veinticinco años y Marie-Claire veintidós. Tuvieron  tres magníficos hijos que a su vez tuvieron sus hijos.
A los 75 años le diagnosticaron cáncer de cerebro y no se podía hacer nada para curarlo. Un año después todo parecía ir bien, estaba con sus nietos jugando y haciendo windsurf. Pero lo que no sabía era que esta sería su última vez. Dos meses más tarde su cáncer aumentó, y tuvo que ser hospitalizado, estaba sufriendo mucho, y un día entró en coma, por turnos los más cercanos iban entrando poco a poco, pero le faltaban dos personas por escuchar, sus dos nietos de Cabrils. Le enviaron una nota de audio y la madre de los dos nietos se lo hizo escuchar.
Pasaron dos días y el tiempo se paró por un segundo, y la vida siguió adelante, como si no hubiese pasado nada. El viento que sopla por las mañanas, las velas navegando, los pájaros volando, el árbol creciendo, esté donde esté siempre está cerca; una perosna que se ama nunca se olvida, se le da otra forma.

31/12/16

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, General, Hugo Mamdy
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Internet

jessicapereira | 17 març 2017

Hay millones y millones de personas que utilizan Internet a diario, pero hay gente que no se da cuenta de lo que es. Tiene muchas ventajas y también muchos inconvenientes.   Pero definitivamente, ¿qué es Internet ?

Internet es una enorme red que conecta redes y computadoras distribuidas por todo el mundo, permitiéndonos comunicarnos, buscar y transferir información. Su origen  se debe a unas necesidades militares en EEUU,  en 1960.  A lo largo de los años, internet empezó a gustar a las compañías y fue evolucionando hasta el día de hoy. Hoy en día Internet es una gran red social donde la gente se comunica, aprende, busca información sobre la actualidad, etc…

Por una parte, esto puede tener ventajas como por ejemplo: hacer la comunicación mucho más sencilla como también la búsqueda de información, el seguimiento de esta a tiempo real… Es posible compartir muchas cosas personales y conocimientos que a otro le pueden servir .

Por otra parte también tiene desventajas como por ejemplo: es muy adictivo, existen los virus informáticos o spam y también el robo de identidad. Es posible encontrar información incorrecta y desagradable, entre muchos inconvenientes más.

Definitivamente,  Internet es una red enorme, disponible casi en todos los países. Tiene infinidad de usos personales o más bien generales. Por eso tiene tantas ventajas como desventajas.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO C, General, Jéssica Pereira
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La prostitución

aliciasanchez | 17 març 2017

¿Debe eliminarse la prostitución? ¿Afecta al estado de ánimo de la persona que se prostituye?

Muchas personas usan la palabra “prostitución” para ofender e insultar. Muchas de las personas que se prostituyen no lo hacen por el simple hecho de que les guste practicar el sexo, sino para sobrevivir. Alguna de estas personas tienen familia sin dinero que no los ha podido escolarizar, por lo tanto no tienen estudios para poder trabajar en algo mas decente.
Lo que es más grave es la gente que paga para mantener sexo con una persona a la cual no conocen. Prostituirse no es una actividad fácil ya que luego te sientes como un objeto y  que sólo quieren tu cuerpo para complacerse. Muchas veces si tienes pareja es muy difícil que entienda la situación y además la vida privada con tu pareja no es la misma.

La prostitución no debería usarse para criticar, todas las personas se ganan la vida como pueden y no es fácil para el estado de ánimo de la persona.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, Alícia Sánchez, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La música.

josefinamesner | 17 març 2017

Per molts de nosaltres la música pot significar un simple soroll. Quan parlem de la música, podem parlar tant en el fet d’escoltar-la (un cantant, la teva banda preferida, etc.), com el fet de tocar un instrument o cantar.

En canvi, per a la gran majoria de nosaltres, la música ha significat molt més que un simple soroll, ha significat una sortida a tots els nostres problemes, ens ha donat la força per continuar endavant quan més ho necessitàvem. Molts cops una cançó ha sigut capaç d’entendre exactament el que sentíem, tant si fos una cançó trista o una alegre. A vegades la música ens sap entendre molt més que els nostres amics o fins i tot la nostra família; fins i tot, ens pot ajudar a passar per moments realment complicats. De vegades, només tocant un instrument, ens podem, ràpidament, sentir el doble de bé que abans, tenir un sentiment de calma, de seguretat, de pau.

La música significa per a qualsevol persona el que el futbol significa per a un futbolista, és una manera de desconnectar de tot, de sentir-se lliure, per això molts cops, la música pot ser molt més important que qualsevol cosa o persona, afecta a les nostres emocions, gran part del temps en forma positiva. La música forma gran part de la nostra vida, com per exemple en el fet de que moltes persones la necessiten per concentrar-se en la feina, quan l’escolten, es senten més tranquils, més calmats, i amb més capacitat de concentració.

En conclusió, la música és un antidepressiu per molta gent i una manera de concentrar-se en els estudi. No només serveix per escoltar-la, sinó per sentir-la.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO A, General, Josefina Mesner
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La incertesa.

joanrafelsoler | 17 març 2017

Vint-i-tres de desembre de 1989. Ens situem a Rússia on en Borys es passeja pels carrers sense saber on anar. Fa fred i tot està cobert de neu. Tot i això, ell camina per intentar resguardar-se del fred en algun bar de la zona. No en troba cap.

Cinc anys abans.

Una nit freda a Ucraïna, En Borys, un nen de vuit anys, està assegut en una cadira esperant que la seva mare acabi de fer el sopar:

-Què tens gana, Borys?

-Una mica mama. Què falta molt per sopar?

-No, ja quasi el tinc enllestit.

Acte seguit, entra a la casa el Pare, un home de cos corpulent vestit amb una granota blau marí ennegrida i amb cara de cansament.

-Ja soc aquí, Oohh, he tingut un dia molt dur a la mina!

-No et preocupis ara. Amb aquet soparet que he preparat et trobaràs millor, Borys a taula.

-Ja vinc.

Transcorreguts uns minuts del sopar, de cop i volta truquen a la porta .

-Qui és?

(Silenci)

-Qui és? (repeteix el pare amb un to de veu més elevat i neguitós)

Inesperadament, tiren la porta a terra i entren a la casa.

-Corre Borys, CORRE!

Era la Milítsiya (la policia), que ens buscava perquè érem refugiats il·legals des que ens vam haver d’exiliar del nostre país natal degut a la guerra. Vaig sortir corrents per un forat que hi havia en una de les parets de la casa abandonada, mentre veia els meus pares resistint-se a la polícia. Vaig córrer i córrer cap el primer bosc que vaig veure i vaig amagar-m’hi durant un dia. En tornar-hi, la casa estava buida, ja no quedava res. Era un nen sense pares.

Finalment, vaig trobar un bar anomenat “Горячие закуски и водки”( Aperitius calents i Vodka) vaig entrar-hi amb normalitat i em vaig asseure en una taula. El cambrer em va demanar on eren els meus pares, però jo li vaig dir que estaven a casa i m’havien deixat venir a sopar aquí i que en una estona demanaria el que volia menjar. El meu pla era anar al lavabo i quedar-me allà per poder trucar a un tiet meu que vivia a Bielorrusia perquè em vingués a buscar. El bar ja havia tancat. Devien ser les quatre o les cinc de la matinada quan de puntetes vaig anar fins al telèfon que hi havia al costat de la porta d’entrada i vaig marcar el número del meu tiet. Pi, pi, pi……

No me l’agafava, però vaig recordar que podia deixar un missatge de veu. Em vaig preparar i vaig dir: Hola, tiet. Sóc en Borys. Des d’allò dels pares vaig poder arribar a Rússia i porto aquí arrecerant-me del fred uns quants dies. Ara mateix sóc al carrer Raz’yezd Borshchëvo en el número 12 en un restaurant anomenat Горячие закуски и водки. No sé si podré subsistir molt de temps aquí, el teu estimat nebot Borys.

Ara només he d’esperar, suposo.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, Joan Soler, Temes
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Los videojuegos son violentos, o no.

raulsanchez | 17 març 2017

En los últimos 10 años el mercado de los videojuegos ha tomado un nuevo rumbo. Encontramos grandes compañías multinacionales compitiendo entre ellas en una guerra fría y, casi de forma accidentada, dominando el mercado del entretenimiento. A su vez, se han originado diferentes tipos de plataformas para facilitar la creación y distribución de diseñadores de videojuegos independientes, que ha debilitado al monopolio del cual tenían la hegemonía Nintendo, Microsoft y Sony.

Aun así, fuera del círculo de los consumidores con experiencia, esos juegos “indis” (desarrollados por pequeñas empresas) son invisibles para el resto del público casual por culpa de la masiva publicidad de los “Triple A” (desarrollados por grandes multinacionales).

Esta situación tiene una estrecha relación con el contenido violento de los videojuegos. Primero, la mayoría de los juegos violentos son “Triple A” y a su vez se encuentran en el top de ventas. Segundo, los juegos “indis” suelen tener menos potencia técnica lo que provoca que se enfoquen en desarrollar juegos con profundidad en la trama o elementos similares. Y tercero, cualquier juego con contenido violento está vetado a menores de 18 años, por tanto, incluso si un juego es violento, no debería ocasionar ningún problema si se hace una compra inteligente.

En conclusión, el mercado de los videojuegos es variado y la popularidad de un género u otro están determinados por los intereses generales de los compradores, por tanto si los videojuegos son violentos es porque la gente prefiere juegos violentos a juegos profundos o trascendentes.

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO A, General, Raúl Sánchez
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

EL DINERO QUE MUEVE EL DEPORTE.

eduardpaytuvi | 17 març 2017

 

Mucha gente se queja de que los deportistas ganan demasiado dinero. Pero  hay varias razones que justifican las millonadas que cobran.

En primer lugar, se ha de entender que el deporte es un negocio y al deportista le pagan una parte de lo que genera, es decir, si el deportista genera 1 millón de euros sería injusto que cobrara 1.000 simplemente. También muchos deportistas cobran muchísimo por sus contratos publicitarios. En segundo lugar, independientemente de los intereses económicos hay las razones “deportivas” y familiares. Sólo una parte muy pequeña de la población es capaz de llegar a ser realmente bueno en un deporte, una simple minoría llega a lo más alto;  Y muchas veces estar en la élite implica sacrificio, grandes dosis de esfuerzo y dedicación. A veces, los deportistas han de renunciar a proyectos y vivencias que serían impensables para otros. También, los deportistas de elite están en constante presión y no es fácil para el deportista en cuestión salir a comprar el pan y que te pidan 42 fotos y te sigan 10 cámaras.

En conclusión, personalmente creo que los deportistas cobran lo que merecen teniendo en cuenta el dinero y la presión mediática que levantan y que generan las complicaciones que supone llegar y mantenerse en la élite, y la difícil vida diaria que pueden llegar a vivir él y sus familiares.

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
4 ESO B, Eduard Paytuví, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Perdem l’educació.

aitanamunaretti | 15 març 2017

Moltes vegades sentim la típica frase de “els joves ja no respecten res”. Però realment és certa o són tot malinterpretacions? Ara ja puc afirmar amb seguretat que és certa, cada cop més els joves ens estem tornant més irrespectuosos amb els més grans i amb els que no ho són.

L’altre dia passejant per Barcelona vaig veure una colla d’amics rient-se sense parar i cridant com bojos. De sobte vaig veure que estaven molestant i rient-se d’un home acompanyat del seu gos, assegut al terra demanant almoina. Em vaig quedar al.lucinada, però no va acabar aquí. Es van passar una llarga estona incitant amb crits i diferents ofenses a l’home. Una dona que passava per allà va entendre el panorama de seguida i va cridar l’atenció a la colla d’amics, aquests, es van excusar dient “bah! a sobre que li fem una mica de cas” i van continuar rient com ho havien estat fent en els últims 30 minuts.

En definitiva, sota el meu punt de vista cadascú hauríem de plantejar-nos quin tipus de persona volem ser i quins tipus de valors volem tenir abans de portar a terme segons quines accions que poden ferir i ofendre a terceres persones.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Aitana Munaretti, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Kung Fury

miquellopez | 15 març 2017

Este largometraje, escrito, dirigido y protagonizado por David Sandberg, tiene lugar en Miami y sucede en la década de los 80. Este film fue rodado en 2013 y financiada a través de KickStarter, una plataforma donde mediante mecenas se producen proyectos desde estudios independientes.
La trama de esta obra se centra en cómo Adolf Hitler viaja al futuro para matar a Kung Fury, un joven policía, que, después de ser golpeado por un rayo y mordido por una cobra se convierte en el mayor maestro del Kung Fu del universo para adquirir sus poderes.
Para evitar eso, Kung Fury, hackea el pasado gracias a Hackerman, pero hay un error y aparece millones de años atrás , donde tendrá que encontrar a Odín para que le lleve a la Alemania Nazi, donde con la ayuda de sus amigos y Triceracop, un híbrido entre un policía y un triceratops, consiguen acabar con Hitler y arrebatarle la posibilidad de ser el Kung Fhürer, o no…
Para valorar esta película tenemos que tener en cuenta que no se toma en serio a ella misma ni a ninguna de las películas y/o argumentos parodiadas en ella, ya que este metraje es una constante burla del estilo de los grandes films de la década de los 80. En ella el humor es constante a la par que absurdo, los juegos de palabras como Kung Fhürer no son rarezas en la película.
También tenemos que tener en cuenta que es una película realizada por un estudio independiente con muy poco presupuesto, y que, aun así,  los pocos efectos especiales que salen en la película no están mal producidos.
En conclusión,  esta obra cinematográfica creada por David Sandberg es, en su conjunto, una buena película, una de mis favoritas y, probablemente, una de las que más me ha hecho reír en mi vida debido a su absurdo humor y en su inconsistente trama.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Miquel López
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Humor Negro

miquellopez | 15 març 2017

Desde que el humano y la tierra existen, siempre ha habido desgracias, ya sean desastres naturales, enfermedades, guerras, esclavitud, opresión…

Pero en las últimas décadas se ha popularizado el humor negro, cuya finalidad es hacer ocurrencias ingeniosas o bromas sobre desgracias ajenas o propias.

En mi opinión, el humor no tiene límites en cuanto a la crueldad, ya que es el fundamento base del humor  Y no solo del humor negro, ya que, cuando alguien hace un chiste, nos estamos riendo de algo o de alguien, y eso en sí, sí es cruel.

La cuestión es que bajo mi punto de vista la gente debería empezar a entender que el humor nos hace reír. Pero no es así, la gracia del humor es transformar algo cruel, oscuro e incluso mórbido en algo divertido o que nos haga reír. Esto tiene mucho mérito, hay que ser muy ingenioso y avispado para conseguir eso.

Sobre la gente que se siente ofendida porque dicen que se puede herir a alguien con este tipo de comentarios, ya que son temas muy sufridos; la respuesta es clara, nunca se deberían hacer bromas de este calibre  a personas que padezcan desgracias.

De esta situación, que por desgracia se nos presenta más veces de las que nos gustaría, se debe sacar la conclusión que los límites del humor negro no son ni el tiempo ni la crueldad, sino conocer a la gente a la que se puede llegar y conocer a las personas que  puedan sentirse afectadas por ello.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Humor, Miquel López
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El gos

quimcorbera | 15 març 2017

El gos és el millor animal de companyia, es pot dir que es considera un més de la família?

El gos sempre s’adapta  on tu visquis, ja sigui en un espai petit, però l’has de treure al carrer més sovint; o ja sigui en una zona més gran, on ell pugui córrer per on sigui.                                                                                                                     Un gos sempre ajuda a les persones a sentir-se millor, sobretot a una persona gran que l’ajuda a sortir de casa, ja que normalment una persona vella, que està sola, no acostumaria a sortir per la seva pròpia voluntat.

Graciés a ell, ens ajuda quan veu que nosaltres estem tristos, doncs ens dóna ànims amb llepades, saltant bordant , etc..
Sempre tenir un gos et dóna unes obligacions que les has de complir sí o sí, ja que sinó podries arribar a tenir problemes.

Altre punt que és molt important, seria que graciés a un gos es poden salvar moltes vides, com per exemple:un gos policia o un gos buscador, sense ells nosaltres no ens podríem col·locar en alguns llocs molt petits.

Finalment, podem dir que el gos és el millor amic de l’home, ja que sempre està al  teu costat, en les bones i en les dolentes i tu sempre estàs per el que ell necessiti.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Quim Corbera
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Pirateria Informàtica

arnaucarbonell | 14 març 2017

Un pirata informàtic, comunament anomenat hacker, és la persona que s’apropia de les teves dades, drets d’autor, etc, i penja a la xarxa aquesta informació de manera que tothom hi tingui accés.

Aquest és un problema que se subestima en la nostra societat, no només cadascú en el seu recinte personal o des del seu propi dispositiu, sinó que centres escolars també fomenten aquestes activitats. Moltes vegades no es coneixen els límits d’aquestes, és a dir, no aprecíem que moltes de les accions que fem per internet, encara que sigui de manera involuntària, són il·legals o perjudicials per a una altra persona.

Gran part de la població que disposa d’accés a internet pensa que ells no saben com “hackejar” un sistema o perjudicar a altra gent però, certament qualsevol que descarregui una cançó, utilitzi continguts d’una altra persona sense els drets d’autor està cometent il·legalitats; no cal entrar en la base de dades de Google per ser considerat un hacker. El més estrany és que les persones que duen a terme aquestes activitats desconeixen que són il·legals, no només persones normals sinó que educadors de secundària especialitzats en la matèria també desconeixen aquests fets o els ignoren.

És un dels principals problemes de la nostra època i, encara que no ho sembli, juga al límit amb la privacitat de les persones i això podria ser un problema a debatre en generacions futures. Per exemple qualsevol persona es pot descarregar un vídeo de YouTube d’una cançó i utilitzar-lo no només de manera lucrativa sinó també comercialitzar amb ell.

En conclusió, aquests problemes podrien ser evitats si s’alterés públicament sobre el que podria perjudicar a una persona cometre aquests tipus d’accions.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Arnau Carbonell, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Tràgic final

bertaarderiu | 13 març 2017

Clinc, clinc, clinc… S’escolten gotes caient al terra, és una sala fosca, petita i tot ressona… “Clinc, clinc, clinc”.
Sóc la Paula, tinc 15 anys i estic segrestada, no és el primer cop. No tinc família, així que ningú em troba a faltar. Amb mi hi ha el meu entrenador de hoquei, el Sergi, la seva parella, la Maria, i algunes de les meves companyes d’equip; la Carla, una noia baixeta, cabell arrissat i ulleres, l’Ester, també porta ulleres i té el cabell arrissat, però és molt alta, la Laura és la més gran amb 17 anys i és la portera de l’equip, la Mireia és molt tímida i reservada, poc sociable i no acostuma a parlar gaire i la Laia, la Laia és la meva millor amiga, totes dues juguem al mig del camp i ens coneixem des de que vam començar l’escola a P3.
Avui es el segon dia que som aquí dins i de moment no hem vist a ningú més, estem dia i nit soles en aquesta sala fosca i freda, ningú sap què dir.
No sé quina hora és, però sembla tard des de fa estona. Així que anirem tots a dormir, s’escolta el “bona nit amor” del Sergi, el “bona nit” de la Maria i silenci absolut.
Fins l’endemà al matí no s’escolta ni el zumzeig d’una mosca, ningú s’atreveix a parlar, què serà de nosaltres? Ens preguntàvem.
Afortunadament o desgraciadament (depenent de com ho miris) jo ja en sabia la resposta, era la única persona que els podia treure d’allà, no perquè fos més valenta o més forta, sinó perquè, com ja he dit abans, no era el primer cop que em segrestaven. Sempre era el mateix, un home de mitjana estatura amb ulleres, semblava dèbil i innocent, però era fort com una roca i de innocent no en tenia un pèl! Anava sempre amb tres homes rere seu, eren homes com armaris, i aquells sí que feien por de debò! No l’havien atrapat mai, ja que jo escapava pel meu propi peu i ningú no podia seguir-li el rastre.
Elles no en sabien res del que em passava, de que m’havien segrestat anteriorment, dic, i en principi no tenia presa en explica’ls-hi res, tot té el seu moment, i jo no en trobava cap per explicar-ho malgrat el silenci que ens envaïa.
Aquell matí, per sobre del silenci, a pocs metres de nosaltres escoltàvem el soroll d’unes passes, i rere la foscor hi veiem una petita llum que ens impedia veure amb serenitat. Poc a poc aquella llum s’acostava, i el soroll era cada cop més fort. Es podia sentir la por de les meves companyes, que no cridaven perquè s’havien quedat sense alè. De fet, jo també tenia por, com seria aquell cop? Per què elles també estaven segrestades?, per què havia canviat de mètode? Dins del meu cap hi havia mil i una preguntes sense resposta, però el que sí que sabia era com reaccionar a les paraules del segrestador i que tard o d’hora els hauria d’explicar la veritat als que em rodejaven aquells dies tant llargs i lents tancats en aquella caixa fosca i seca.
La llum ja era tant a prop nostre que sentíem respirar a l’home que la duia.
No trigaríem a saber qui ens retenia allà dins, i probablement ens resoldria algunes preguntes que ens fem tots.
Ja era molt a prop, estàvem totes pendents del mateix, juntes el més lluny possible de la porta de la gàbia on dormíem, el més lluny possible d’aquell home misteriós. Ningú no gosava dir res, hiperventilavem i pel nostre rostre hi queia suor freda. De sobte la cara de l’home de la llum es va poder veure amb claredat, un home jove, despentinat, feia una forta olor a deixadesa, seguit de 3 homes grossos i forts, no eren els mateixos de sempre, ni els havia vist mai, i això per a mi no era bona senyal, no sabia el que volien ni em podria escapar amb tanta facilitat.
Els homes ens van fer posar en fila, tots emmanillats i units per una corda, ens van tapar els ulls, així que no veiem res. En aquell moment vaig tenir una visió, un pressentiment, i efectivament no em vaig equivocar, aquell seria l’últim cop que veuria a les meves companyes amb vida, seria l’últim cop que respiraria, que caminaria o escoltaria, aquell dia va ser el final de les nostres vides. Amb un simple tret, i sense la necessitat d’intercanviar cap paraula, ens van anar matant d’un en un.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Berta Arderiu, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

The Witcher

polciercoles | 13 març 2017

The Witcher es tracta de unawitcher_3_cover_art serie de cinc novel·les i tres videojocs basats en un món fantàstic. Els llibres, escrits al voltant de 1999 per el polonès Andrzej Sapkowski, narren les aventures de Geralt de Rivia, un bruixot. En aquest univers medieval fantàstic els bruixots són discriminats ja que són humans que han estat sotmesos a durs entrenaments i mutats per processos alquímics; els bruixots són tractats com monstres. Aquests no tenen sentiments de ningún tipus i la seva principal labor es donar caça a les diferents bèsties que es poden trobar en aquest univers de fantasia, des de Grius fins a homes llops, mitjançant tots els seus coneixements adquirits en les escoles on es crien. Alguns d’aquests coneixements tracten de alquímia, combat, bruixeria apart de saber identificar totes i cada una de les bèsties amb els seus punts forts i debilitats.

En cada un dels jocs, publicats en 2009, 2012 i 2015 respectivament, Geralt parteix des d‘un punt en el que ha de recuperar a algú o alguna cosa, en el primer la seva memòria, en el segon el seu honor i en el tercer la seva filla adoptada. En tots els jocs es troba una narrativa interessant i diàlegs de qualitat si es comparen amb molts altres videojocs.Tot i que, durant el curs dels jocs es poden prendre decisions que afecten al futur del protagonista i això es conserva entre els tres jocs, es a dir, si es realitza una decisió en la segona entrega, pot afectar al desenvolupament de la tercera entrega. En tots els llibres i videojocs es troba una història adulta amb guerra, drama, política i romanços.

Els llibres no van tenir massa èxit internacional fins la publicació del segon videojoc The Witcher 2: Assasinsof Kings, ja que aquest va tenir força popularitat i va donar a conèixer la franquícia a molta gent que avui en dia espera la traducció del últim llibre.

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Pol Ciércoles
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Muerte inesperada

aracelimancilla | 13 març 2017

Por un resfriado leve e insignificante se dejó por completo, hasta que un día no podía respirar se sentía tan mal y decidió avisar a sus padres, quienes vivían a las afueras de la ciudad; los cuales dejando de lado sus responsabilidades fueron inmediatamente. Dos horas más tarde llegaron al hospital, donde fue atendida por el personal de salud con aquella amabilidad, entrega y dedicación profesional que les caracteriza.

Después de muchas pruebas realizadas, llegaron a la conclusión “neumonía”, así fue.  Amanda tenía que seguir las recomendaciones del personal de salud al pie de la letra, pasaron los días y se fue notando la mejoría de Amanda hasta que por fin llegó el gran día en el que le dieron el alta; feliz  rodeada de sus padres, familiares y un amigo, pero le faltaba uno muy especial, su perro Saibor.

Deseando con todas sus fuerzas llegar a casa y olvidarse de todo lo que había pasado, se despidió de los médicos, enfermeros agradecida por la buena atención recibida y en especial de su compañera de habitación con quién hizo muy buenas migas.

Con saltos de alegría salía de la habitación se la veía feliz (cuentan sus padres) de camino a la salida principal del hospital.

En la calle lo esperaba una sorpresa, era su inseparable perro Saibor, quien al ver que Amanda se iba del hospital se volvió loco de felicidad y sin darse cuenta que sobre la avenida  venía un coche a toda velocidad, cruzó la avenida y con un fuerte golpe contra la acera ocasionando una muerte en ese mismo momento.

El llanto se apoderó sobre todos, en especial en  Amanda.

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Araceli Mancilla, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La Felicidad

nelsonpenoff | 13 març 2017

 

La felicidad es un sentimiento o estado de ánimo que todos perseguimos incansablemente, pero quizás no nos damos cuenta de todo lo que tenemos.

La felicidad no está en poseer cosas materiales, sino en disfrutar cada momento de la vida, cada segundo con los amigos, con la familia… Quizás para muchos la felicidad sea algo utópico pero yo no lo creo. En mi opinión todo depende de las fuerzas que tengamos para seguir luchando por lo que realmente queremos.

Es posible que mientras la buscamos no nos damos cuenta de que siempre ha estado con nosotros. Y en el caso de que no nos sintamos felices no nos quedamos de brazos cruzados pensando qué podríamos hacer para encontrarla, luchamos por lo que nos hace feliz por que la sonrisa vale la pena y la felicidad no es algo imposible.

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Nelson Penoff
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Las decisiones

martaortiz | 13 març 2017

Hoy en día muchos de los jóvenes que cursamos cuarto de ESO no tenemos claro a qué nos queremos dedicar en un futuro, y eso que empieza el tiempo de tomar decisiones y cada vez queda menos tiempo para escoger nuestro futuro. A muchos nos angustia tomar decisiones que marcarán nuestro futuro y nos preocupa la idea de escoger nuestro destino.
A mí, personalmente, esta situación me tiene muy preocupada ya que tengo miedo a equivocarme al decidir y luego, al cabo de un tiempo, darme cuenta de que no he escogido bien y que no es la profesión que realmente me llena.
En conclusión, pienso que el sistema educativo debería tener en cuenta que la mayoría de alumnos de cuarto de ESO no tenemos claro a qué nos querremos dedicar en un futuro y así en lugar de tener que cursar un bachillerato especializado poder realizar un bachillerato mixto donde cada uno pueda escoger las asignaturas que le agraden y no las marcadas por la ley. Otra posibilidad sería durante la Enseñanza secundaria obligatoria poderse acercar a las diferentes profesiones, ver cómo se trabaja en un hospital, en un bufete de abogados, en una peluquería, en televisión, en una escuela etc etc etc.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Marta Ortiz
Etiquetes
futur
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Un divorci vengatiu

carlacampins | 13 març 2017

La Núria, una noia de onze anys que va desaparèixer el dia en que la seva mare li va dir al pare que es volia divorciar. Aquella mateixa tarda, la Núria estava a casa del pare, al vespre ell tenia un vol cap a Argentina, on aniria a visitar a la seva família. En principi el pare havia de portar la filla a casa de la mare aquella nit, però el pare no es va presentar i la Núria no va aparèixer. Al cap d’uns dies la mare va rebre una carta procedent d’Argentina, i li va fer pensar que la seva filla estaria allà amb el seu pare. Encara que ara estava més tranquil·la, el pare, d’alguna manera havia segrestat a la nena perquè hauria d’estar amb la mare. A la carta hi deia el següent:

“Mama, si t’escric aquesta carta és per demanar-te ajuda, no tinc gaire temps ja que el pare d’aquí poc tornarà i si em veiés escrivint-te, no vull saber el que podria passar. Així que seré breu. Ell m’ha dit que estarem aquí uns dies de vacances, però estic espantada, ja que no sé si tornaré…Penso que això que ha fet ha estat perquè li retiris el divorci. Des que vam arribar el pare no m’ha donat més que patates i aigua per menjar, em fa servir pel que li sembla, em tracta com una minyona, i sovint, quan no faig una cosa del tot bé em pega amb una mena de bastó que té, tinc blaus per tota l’esquena, les espatlles i els punys. No puc suportar més temps aquí, espero que puguis venir-me a buscar aviat, et trobo a faltar com mai ho he fet, i a vegades quan penso què passaria si ja no et tornés a veure mai més tot se’m remou dins meu. Fa poc més de dos dies, mentre ell estava fent uns encàrrecs vaig intentar escapar-me, ho tenia tot planejat, vaig sortir per la part posterior de la casa, per on ningú em podia veure i vaig anar a un locutori que hi havia per allà a prop per trucar-te; però just quan vaig arribar em vaig recordar que no portava cap moneda, i vaig pensar que si els explicava la meva història, igual et podria trucar, però va resultar que coneixien al pare i llavors el van trucar perquè em vingués a buscar. Quan em vaig adonar de la situació, vaig pensar que el pare em faria algun càstig greu, però no obstant, aquest va ser menys fort del que m’esperava, únicament em va tancar en una habitació de la casa durant un dia sencer, i no vaig menjar. Espero poder tornar a casa amb tota la família i que tot això s’acabi ja, si llegeixes aquesta carta, espero que no hagi d’estar gaire més temps aquí i poder tornar a la meva llar.
Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Carla Campins, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

L’alimentació

laurarubio | 13 març 2017

Els aliments d’avui dia no són igual de sans que els de fa centenars d’anys enrere. Sembla que la gent comença a conscienciar-se que l’alimentació és molt important avui en dia per mantenir una forma de vida equilibrada. Ara mateix les persones comencem a menjar sa .

Una alimentació variada i equilibrada farà que d’aquí uns anys puguem mantenir el mateix ritme de vida. Per mantenir una dieta equilibrada hem de menjar de tot.

En el primer nivell tenim els cereals, el blat, la cibada i tot tipus de pasta(macarrons,arròs,etc), pà, en el segon nivell tenim les verdures i les fruites de les quals hauríem de menjar 5 al dia, en el tercer nivell tenim els làctis en el qual introduirían la llet, els formatges, iogurt, etc… En el següent nivell, el quart tenim tot tipus de carns i peixos i per últim tenim tots els sucres, dels que hauríem de menjar els justos.

Com a mínim hauríem de beure dos litres d’aigua al dia però com més millor.

Per mantenir una dieta equilibrada i sana hem de menjar de tot, però del que més, en funció de la piràmide alimentària.

Avui en dia els aliments porten molts productes perjudicials per al nostre organisme, ja que molts són cancerígens.

Per mantenir una dieta equilibrada hem de menjar productes de qualitat perquè els hi dediquen més temps a la producció i no hi afegeixen tants productes.

Per tant és millor comprar-se  productes de qualitat i gastar-se una mica més de diners per tenir una esperança de vida més alta.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Laura Rubio
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Les girafes

bernattrias | 13 març 2017

Les girafes són mamífers molt coneguts perquè són les més altes de totes les espècies d’animals terrestres actualment. Poden arribar a mesurar de 4,8m a 5,5m d’ alçada i pesar fins a 900kg.

Són animals famosos pel seu coll llarg, d’aproximadament 2m de longitud. Aquest coll, junt amb les potes davanteres, els permet arribar a les fulles més altes i tendres.
Degut a la seva alçada, el cor de les girafes ha de bategar generant molta pressió perquè la sang pugui arribar a totes les parts del cos.
Per comunicar-se, emeten un so que no podem sentir les persones humanes.
Tenen una llengua de color negre, molt llarga, i la utilitzen per netejar-se les orelles.
El seu pelatge és groc, amb taques irregulars de color marro clar o fosc.
S’alimenten de les fulles dels arbres, el seu preferit és l’acàcia, un arbre de la sabana africana.

Viuen en grups d’entre 20 i 30 exemplars, i són animals molt tranquils i pacífics.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Bernat Trias, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

NINTENDO SWITCH

polgonzalezrosello | 13 març 2017

La Nintendo Switch es la nueva consola de Nintendo que saldrá el 3 de Marzo de 2017. Es una consola muy esperada porque es una gran innovación en el mundo de las consolas y los videojuegos.

Nintendo nos ofrece dos colores para la Nintendo Switch, una será la estandard, que es de color negra y con sus joy-con grises, y la otra opción es la Nintendo Switch de color negra con sus joy-con de color azúl neón y rojo neón, las dos costarán lo mismo (no habrá variación de precio). Con la Nintendo Switch podemos jugar de distintas maneras:la primera es poder jugar con la televisión, la segunda es jugar de manera portable, es decir, nos podremos llevar  la consola con nosotros a la calle y jugar; y la última pero no la menos importante es poder jugar con un compañero(multijugador).

Cuando compramos la Nintendo Switch, dentro de la caja no solo hay la Nintendo Switch y los joy-con, sino que también nos darán un mando que sirve para conectar los joy-con y jugar más cómodamente, unas correas protectoras para los joy-con y también tendremos la Nintendo Switch Station, que sirve para conectar la consola a la televisión.

Una de las cosas más importantes son los videojuegos. Cuando la Nintendo Switch salga el 3 de Marzo, el videojuego Zelda breath of teh wild sladrá con ella (se compra por separado). Habrá otros juegos como Just Dance, Skylandres Imaginatirs, Bomberman R…

Más tarde, en Abril saldrá el Mariokart 8 deluxe con Splatoon 2 y en las navidades de 2017 saldrán los juegos de Super Mario Odyseey, Minecraft, Dragonball2…

Para acabar, en Octubre de 2017 Nintendo pondrá el Wifi Online gratis durante una temporada, después se tendrá que pagar 20€ al año.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Pol González
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La importància de la moda

nutalonso | 13 març 2017

Des de que som petits, hem estat conscients de què són les modes. Li demanàvem als avis, pares que ens compressin allò que tenia l’amic, el guay de la classe. Com per exemple: cromos, pegatines, polseres, bambes, etc. Volíem allò que ens agradava, però hi havia vegades que si no tenies els cromos, polseres,… et deien: “Mira que tinc! tu no ho tens!” (amb veueta “burleta”) Però quan ens fem més grans, les modes es fan més importants?

Les modes quan ens fem més grans, quan estem a l’ESO per exemple, el que fan és fer grups de gent. És a dir, la gent que econòmicament és més poderosa és la que pot comprar tot allò que es posa de moda. Tota aquella gent que no va tant a la moda o tenen una altra forma de vestir o molts cops es veuen eclipsats per la gent popular, els seguidors de la moda. Perquè per alguns d’ells si no vas a la moda no ets del seu estatus i et critiquen i et diuen paraules fora de lloc.

Però al cap i a la fi, només tenen objectes materials perquè molts cops les persones que els envolten només hi van per interès. Aquesta opinió òbviament no es pot generalitzar perquè no tota la gent que segueix la moda es així. A tot arreu hi ha excepcions.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General, Nut Alonso
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

L’inici dels videojocs

albertpacheca | 13 març 2017

Els videojocs són un gran entreteniment per les persones, consisteixen a moure a un personatge amb uns controls que poden ser josticks o botons. La història dels videojocs va començar amb un joc anomenat Pong.

Pong va ser el primer joc electrònic que es va comercialitzar. Va ser creat en 1972 per Atari la primera empresa de videojocs del món. El joc consistia a simular el joc de ping pong i era controlat per dues rodes, una per cada jugador, que feia que les barres pugessin o baixessin per poder donar a la pilota.

En veure l’èxit tan gran que va tenir aquest lloc es van crear salons recreatius que ajuntaven una gran quantitat de màquines i videojocs. Durant aquest temps es van crear grans videojocs com per exemple: Space invaders, Frogger, Pac-man, Asteroids, Centipede, Donkey Kong.

En haver-hi tant d’èxit amb els videojocs van sorgir diferents empreses que volien formar part d’aquest negoci per això es va crear grans  rivalitats. Les més importants van ser Microsoft, Nintendo i Sega, però aquestes empreses creaven llocs sense significat i profunditat. Això va fer que alguns programadors independents creessin uns llocs amb millor trama o missatge.

En conclusió, gràcies a videojocs del passat com el joc de Pong,  avui dia tenim molt bons videojocs per poder entretenir-nos i divertir-nos.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Albert Pacheca, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

EL CAPO

martidausa | 13 març 2017

Sherlock, un detective brillante después de, supuestamente, haber resuelto un caso muy importante en Estados Unidos sobre unos narcotraficantes, su vida dio un giro de 180 grados debido a que el capo de los narcotraficantes que él descubrió en Estados Unidos resultaba haber escapado de prisión el mismo día de su encarcelamiento.

Sherlock  junto a su compañera Watson, una mujer muy lista y trabajadora, recibieron una llamada proveniente de Estados Unidos, en la cual les pedían  si podían ir allí para resolver un caso de narcotraficantes muy peligrosos y bien organizados. En ese momento a Sherlock le pareció buena idea ir a Estados Unidos debido a que él era alcohólico, por lo tanto no le gustaba que los narcotraficantes ayudasen a la gente a arruinar sus vidas debido a las drogas, y en eso Watson estaba de acuerdo. El 12/2/2001 Sherlock y Watson marcharon hacia Estados Unidos. Al llegar,  fueron directamente a la comisaría de Washington D.C para empezar a trabajar sobre el caso. Al pasar una semana de la investigación Sherlock y Watson ya habían encarcelado a más del 80% de los narcotraficantes, pero no había rastro ni del capo ni de su hermano. Al día siguiente 20/2/2001, Sherlock y Watson  encontraron al capo y a su hermano en un burdel de Texas y los llevaron a la cárcel de Miami (a petición del presidente de los Estados Unidos), al día siguiente el capo de los narcotraficantes se fugó de la prisión junto a su hermano y nunca más hubo rastro de ellos.

La conclusión que tuvieron Sherlock y Watson fue que hay fuerzas, poderes, potencias que no se pueden parar ni tan solo con el uso de la ley, ¿ sino por qué de repente el presidente de los Estados Unidos pidió su encarcelamiento en Miami? Sherlock cayó en una pequeña depresión porque todo su esfuerzo no sirvió para nada, pero Watson le ayudó a recuperarse y siguieron resolviendo casos, sobre todo de narcotraficantes con la esperanza de algún día poder encontrar al capo de los narcotraficantes de nuevo.

 

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Diners i Somnis.

adriadausa | 13 març 2017

Els diners molts cops ens porten a complir els nostres somnis, per tant a ser feliços. Però ens hauríem de parar a pensar en si de veritat aquesta felicitat, en alguns casos, compensa el que hem hagut de fer per aconseguir-la.

El fet de voler  tenir molts diners és una ambició que molts éssers humans tenim, inclós jo. Però si sapiguessim més o simplement ens interesessim més de cara a com s’aconsegueixen aquests diners, a quins sacrificis s’han dut a terme per obtenir tal quantitat, possiblement aquesta idea no ens resultaria tant atractiva.

Segons Edward Rashford (professor de la Universitat de Kembridge), hi ha moltes maneres d’obtenir una gran quantitat econòmica: sent un gran empresàri, sent futbolista… i totes aquestes encara que no ho sembli,  porten darrera grans sacrificis; com deixar el teu país i la teva família per ser futbolista professional, o estar tant de temps centrat/ada en la feina que no tinguis temps per estar amb la teva família… I tot això molts cops es fa perquè la teva família tingui millor vida o simplement perquè es senti orgullosa de tu. Però realment és molt difícil aconseguir diners, o el teu somni, sense haver de fer grans sacrificis.

Així doncs, a molta gent ens encantaria tenir molts diners, però també, en bastants casos, s’ha hagut de passar per molts sacrificis per poder aconseguir tal quantitat econòmica. Per tant, hem de seguir sent ambiciosos i hem de seguir lluitant pel que realment dessitjem, encara que tots sabem que el camí no serà fàcil.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Los 100

marcmarco | 13 març 2017

Los 100 es una serie de ciencia ficción, consta de 4 temporadas de 13 a 16 episodios cada una. El argumento principal es que a base de una guerra radioactiva en la tierra los supervivientes se ven obligados a abandonarla y subir al espacio a vivir para mantener la especie humana viva.

Tras más de 90 años viviendo en el espacio,  concretamente en una nave llamada “el arca”, un científico descubre que en las instalaciones, al haber muchas más personas de las previstas, el oxígeno se agotaría en poco tiempo. El canciller cree que la única esperanza está en la tierra, así que decide enviar a los que habían infringido las normas en “el arca” para comprobar si la tierra vuelve a ser habitable para poder bajar con todos los supervivientes.

Una vez abajo, ocurren una serie de problemas que conllevan a ciertas rivalidades entre ellos. Pero descubren que no están solos y que será necesario estar unidos para resistir y poder asegurarles a los del arca que la tierra es segura para que bajen todos e intentar volver a empezar una nueva vida en ella. Las cosas se complican y en vez de unirse cada vez se van separando a medida que van descubriendo cómo es la tierra realmente y todos los diferentes grupos que hay.

Esta es una de la series en las que todo puede cambiar de un capítulo a otro ya que suelen haber muchas traiciones inesperadas que cambian completamente el rumbo de la historia.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

L’energia nuclear i el seu ús.

carlescons | 13 març 2017

La energia nuclear és l’energia més pura que existeix ja que s’extreu a partir de la modificació dels nuclis dels àtoms de un element químic en concret que es l’urani.

Encara que sigui l’energia més pura, al mateix temps és la més perillosa per la radiació que provoca l’urani; aquesta radiació és causada per la modificació dels nuclis dels àtoms ja que són inestables. La radiació el que fa és que puguis desenvolupar càncer i altres malalties greus….
També per culpa de l’alt perill que té aquesta energia, s’han produit molts accidents, un dels més importants va ser el de Txernòbil, això va passar el 26 de abril de 1986, va haver un augment de potencia en un reactor,  hi va haver una explosió; això va crear un incendi que va durar 10 dies, a més la radiació que va emetre el cianur va ser tant grossa que encara hi ha radiació en aquella zona. El pitjor mal ús va ser durant la Segona Guerra Mundial, el exèrcit dels Estats Units, que estava en guerra contra el Japó, al veure que els japonesos no es rendien,  van decidir utilitza armes nuclears;  bàsicament dues bombes nuclears, una va caure a Iroshima i l’altre a Nagasaki i van causar la mort de milions de persones ja sigui per l’explosió o per la radiació.

En conclusió,  aquesta font de energia trobo que no s’hauria d’utilitzar de manera militar ja que afecta a una àrea   molt gran i deixa una gran zona de terreny en radiació.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Carles Cons, General
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

« Previous Entries Next Entries »

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

setembre 2025
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox