LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic enrabiada, estic de molt mal geni per una única raó, avui tinc hora a la depiladora. He estat pensant, tement, durant tot el dia una cosa que sabia que passaria aquesta tarda, em quedaria sense pèls. La idea de quedar-me sense pèls m’agrada, és clar, per això em depilo, però és horrible, ja que senzillament, fa mal.

Abans de començar a explicar-vos res, dir-vos, que jo em depilo amb cera perquè si ho fes amb fulles d’afaitar el pèl em creixeria més ràpid, gruixut i punxegut. Normalment intento fer aquesta operació tan dolorosa a casa, però com ja sabeu, hi ha parts del cos delicades de depilar i és millor demanar hora perquè t’ho facin professionals del tema. He trobat convenient explicar-vos la meva experiència amb cada una de les parts del cos que em depilo.

El que m’agrada que em facin primer és el bigoti, ja que sinó al sortir encara se’m nota la marca vermella i sembla que hagi plorat. De fet, ara que ho penso, sí que és veritat que quan em depilen els pèls del bigoti em ploren els ulls degut a l’escalfor que provoca la cera calenta, cremant, bullint! Mirant-ho fredament, sembla que pagui perquè em facin plorar o em facin mal, encara que en realitat, els ho agreixo perquè ho fan molt millor i més ràpid que la meva mare (i que quedi clar que la meva mare ho fa molt bé, eh).

Quan hi vaig, aprofito per fer-me les mitges cames (dels genolls cap a baix). Aquesta part m’agrada molt perquè la manera com t’escampen la cera és molt divertida i agradable. Fan servir una mena de “rodet” de cera que, quan te’l passen per les cames, fa massatge. El problema de les cames no és el mal, sinó que quan acaben de depilar-te, els porus et queden tots molt oberts i es veuen un munt de punts vermells escampats per les cames. També et posen una crema perquè els mateixos porus no s’irritin, però, personalment, la crema m’irrita a mi quan fa que els pantalons se m’enganxin a les cames.

També em faig les aixelles, que les tinc molt peludes. Però aquesta part no em molesta al moment, sinó després. No puc fer servir desodorant d’esprai perquè pica molt, però alhora me’n oblido de comprar-me’n un de rodet. Llavors em faig un embolic i acabo posant-me l’únic desodorant que tinc i les meves pobres aixelles acaben fetes pols.

L’última cosa que em depilo, el plat fort, la més dolorosa de totes, són els engonals. Realment  és el que menys suporto de tot; estar allà, estirada, de cames obertes, sense pantalons, amb un tovalló de paper damunt de les calcetes perquè no s’embrutin, esperant a que la noia m’escampi la cera calenta, cremant, bullint! Com ja sabeu, és una zona molt sensible i quan t’arrenquen els pèls fa mal. A mi, de fet, em surt sang. És una situació molt incòmoda tal com us podeu imaginar. El mal, per això, encara pot durar més quan dues hores després vas al lavabo i, de sobte, descobreixes que un tros de cera se t’ha quedat enganxat entre les calcetes i la pell, i saps, que tard o d’hora hauràs de fer el cor fort per atrevir-te a estirar i treure-te’l.

Conclusió, estic frisant arribar als divuit anys per poder-me depilar amb làsser i oblidar-me’n de tot.

Maria

A mi, des de que era petita m’han dit que quan t’agrada una cosa, per molt difícil que sigui aconseguir-la que la persegueixi fins a obtenir-la. I jo sempre he fet tot el possible perquè allò que vulgui em faigi feliç, però aquest any he començat una cosa que tota la vida he volgut provar però que em veia incapaç, que per mi era impossible: cantar. Encara no sé exactament com ha passat però he intentat i segueixo intentant que la vergonya no em posseeixi, però a vegades és tan complicat que penso que potser no és per mi, que potser només m’agrada molt i ja està. Però tot i així segueixo mirant cap endavant sense pensar què passarà en el futur i el que la gent pensi de mi i sobretot intentar fer-ho el millor possible quan arribi l’hora de la meva primera audició.

Sobretot, no us rendiu mai, jo només espero aconseguir el que em proposo.

Alejandra

Molts cops la meva àvia m’envia cartes, em deu arribar una a la setmana. Em fa molta il·lusió poder llegir una carta que la meva àvia ha escrit tans sols per mi, una cosa confidencial entre nosaltres dues i ningú més. M’agrada llegir-les, sí, però em fa molt de pal escriure-les. A cada carta que m’envia sempre em diu que li encantaria que jo li escrivís al meu torn, peró mai m’hi poso.

L’altre dia em vaig parar a pensar que, si a mi em fa il·lusió rebre una carta d’ella, a la meva àvia també li agradaria que jo li tornés un escrit, així que ho vaig fer, m’hi vaig posar i li vaig escriure una carta.

Avui m’ha arribat la seva carta setmanal i li ha fet molta il·lusió que li escrivís, l’esperava durant molt de temps, perquè en uns tres mesos jo no l’hi havia escrit res (ja sé pot semblar una mica egoïsta de la meva part, però no és el meu fort escriure), i m’ha dit que li agradaria rebre’n més sovint.

Això d’enviar-me cartes amb la meva àvia m’agrada, ja que ara es fa tot per sms o e-mails, i és com tornar una mica al passat, obrir un sobre i veure escrita la seva pròpia lletra a mà, guardarte-la en un racó i llegir-les sempre que vulguis obrint el sobre i sentint la seva olor.

Salomé

Fa dues setmanes em van agafar tremolors a les mans, jo no li vaig donar importància ja que pensava que en un moment es passaria, però no, passaven els dies i jo seguia amb el tremolor. Cada vegada era més fort fins al punt de no poder escriure bé. La meva mare es va espantar i em va portar al metge, allà va començar tot.

Jo li tinc por a moltes coses: als gats, al foc, al silenci, a la foscor, però sobretot li tinc por a les agulles, no puc veure cap sense que m’agafin esgarrifances. Pot sonar absurd, ho sé, però no hi puc fer res.
A l’hora de anar al metge em van fer moltes proves i em van demanar que em fes una anàlisi, la cara que vaig posar ho va dir tot. Li vaig preguntar a molta gent si feia mal, o si et marejaves, tothom em deia que no era res, que era com una picada de mosquit, per molt que m’ho diguessin mil persones seguiria pensant el mateix. A la sala d’espera estava pàl·lida i quan em van cridar em vaig posar a plorar, era la primera vegada que em treien sang i no em podia imaginar aquella sensació sense que m’agafés por. Quan va acabar em vaig posar a riure, no havia fet gens de mal, no entenia com m’havia pogut posar tan nerviosa per allò que no era res.

Ara només falta els resultats espero que només sigui ansietat, perquè no aguantaria tremolar per tota la vida.

Adriana

Mai m’he deixat portar per les modes, qui sap, potser estic massa còmode sent jo mateix, potser és que no em deixo emportar, sigui quina sigui la raó no entenc les modes, i són a tot arreu. Hi són a la roba, la pintura, disseny, tipus de comèdia… i el que realment odio és el que anomenen “música de moda”. Aquest últim terme, en el meu parer, NO existeix, una cosa que t’agrada, que et fa sentir bé, que et reconforta, no pot passar de moda perquè el teu criteri personal no pot passar de moda, perquè tu ets l’únic que el marca.

Cap de nosaltres hauria de renunciar a les coses que ens agraden només perquè ja no estan de moda, mira endarrere en el temps, i fes-te la pregunta: quantes coses he tirat perquè ja no estaven de moda, i quantes d’elles m’agradaven? Cada cop que tiris alguna cosa perquè “no està de moda”, pensa: què significa aquella cosa per tu? Llavors, rodejat del que és realment important per a tu, te’n adonaràs que ets més feliç.

Nil, el vostre ocell preferit.

Menjar un iogurt és una acció habitual en mi, però avui s’ha convertit en la inspiració per escriure aquest text. N’estava tan tranquil assaborint un de maduixa quan he començat a pensar en la gent que està passant gana, que té la nevera buida o, simplement, que no té ni nevera.

Quan era petit i em deixava al plat alguna resta de menjar, o bé em queixava perquè a casa no hi havia alguna cosa que em venia de gust menjar, els meus pares em recordaven que a Àfrica hi havia molts nens que es morien de gana i que amb les meves sobres ells potser tenien per alimentar-se un dia. Jo, no era conscient del problema de la fam al món. És en aquests temps quan m’estic adonant que realment hi ha molta gent que no té diners per comprar menjar i no només a l’Àfrica, sinó a la nostra vora. Cada dia sento notícies que parlen de gent del nostre país que no té treball i que, per tant, ha de demanar ajuda a familiars o amics per sobreviure. Fins i tot hi ha persones que han d’anar als bancs d’aliments per poder portar-se alguna cosa a la boca, encara que passin vergonya perquè mai es pensaven trobar-se en aquesta situació.

Suposo que un adult, encara que ho passi malament si no té per menjar, pot aguantar amb menys quantitat; però el que és molt trist és no tenir res o poc per alimentar el teu fill. Això és el que mostra un anunci de la tele on es veu una mare que només té pa per donar-li a la seva filla. El talla i li diu a la nena que és un entrepà màgic, que és pa amb pa i han d’imaginar el que hi ha a dins. La filla tanca els ulls i s’imagina que és de bacó. La mare l’abraça i plora sense que la nena se’n adoni . Aquesta situació és fictícia, però segur que n’hi ha de molts semblants o pitjors a la realitat.

És trist, no…, millor dit, és molt trist veure que en aquests temps passi això.

Àlex

Es van començar a sentir veus i al cap d’uns cinc minuts es van obrir les portes. Tothom ràpidament va començar a entrar i a buscar el millor lloc mentre alguns pares anaven saludant efusivament els seus fills. Les mans em començaven a suar, i el cor a bategar-me ràpid. La gent no parava d’entrar, i tots com un ramat d’ovelles anaven seguint els passadissos marcats, però hi va haver un pare que es va desviar. Va passar per davant de la nostra fila, i quan va arribar al davant d’una nena amb menys de deu anys li va donar un cop afectuós a l’espatlla i la nena li va somriure nerviosa.

Les portes es van tancar i el silenci va envair tota la sala. Els llums es van anar apagant menys un focus que hi havia al mig de l’escenari que il·luminava el brillant piano de cua de color negre.

La veritat es que estava més nerviosa del que m’esperava. Estàvem tots els de Sant Cugat i Premià de Mar barrejats i asseguts amb l’ordre del programa, el qual encara em neguitejava més. Jo era de les últimes i anava veient que un per un s’anaven aixecant de les butaques i tornant un altre cop amb cara de satisfacció. Els nervis em feien tremolar i tenir fred, però pensant-ho bé, de que tinc por? Jo crec que és por al fracàs, l’únic que podria fer malament seria equivocar-me en alguna nota, i d’això he de tenir por? Però encara que volgués, era impossible controlar-ho. Es van sentir aplaudiments i la nena de deu anys va pujar al escenari sense cap partitura, es va asseure al tamboret de color negre i va començar a tocar. Potser jo era la única que ho pensava, però jo crec que tothom s’esperava que toqués alguna peça senzilla de la seva edat, però no va ser així, va tocar una peça del meu nivell més o menys i ben segura, era al·lucinant. Quan va acabar, va buscar la mirada del seu pare i contenta es va tornar a asseure. Llavors, va arribar el meu torn.

Em vaig aixecar mig tremolant i amb les mans totes suades i vaig començar a tocar. Les tecles blanques eren finíssimes, i les negres tenien un lleu tacte rugós que era molt agradable. La peça anava avançant i avançant, massa ràpid pel meu gust, però hi havia alguna cosa que no em deixava anar més lenta. Al cap de poc, es va acabar.

Va ser el primer cop, de tots els concerts que he fet, que vaig disfrutar tocant. Sempre em deien “passat-ho bé al concert i toca amb ganes” i sempre pensava que això no tenia sentit, però aquell dia el vaig veure.

Anna

Em trobo en un moment en que haig de començar a pensar què vull fer d’aquí a un futur, i no molt llunyà. L’any que ve ja haig de decantar-me per un camí i no tinc res clar, sempre he pensat que sóc més de lletres però d’altra banda hi ha alguna cosa a les ciències que també m’atrau i si encara em poso més a pensar arribo a la conclusió de que també m’agrada dibuixar i fer alguna cosa artística també podria estar bé.

Em diuen que haig de triar el que em faci feliç i el que m’agradi fer. Però i si no m’agrada res? I si no hi ha res que de veritat em cridi l’atenció? Veig tanta que gent que ho té tan clar i que sap a què es vol dedicar que penso que se m’està fent tard, que haig de triar ja el camí que vull seguir perquè sinó arribarà el dia en que hauré d’escollir i simplement no sabré que dir o que fer.

Al llarg de la meva vida he volgut ser moltes coses, com tothom, però quan crec que ja ho tinc del tot clar, hi ha alguna cosa que canvia en la meva manera de pensar que em fa trencar tots els meus esquemes i torno a estar com al principi, sense tenir les coses clares.
Encara que es podria dir que hi ha una cosa que sí que tinc clara del tot. Em vull decantar per el camí que em faci veure que “estudiar”, paraula que ara mateix odio, no és una tortura i que en un futur em servirà de molt.

Núria

L’altre dia, mentre sopava, vaig decidir fer un experiment. El meu pare estava assentat davant meu mirant la televisió, i jo vaig començar a  mirar-lo fixament. El meu experiment va sortir com esperava, ja que al cap d’uns segons, ell va girar el cap mirant cap a mi, com si se’n hagés adonat de la meva mirada clavada sobre ell. Aquest resultat em va demostrar que les mirades tenen molta força, ja que sense cap mena de contacte, te’n adones que tens una mirada clavada al damunt. I és que tots hem tingut alguna vegada la sensació de tenir uns ulls al clatell observant-te. Per això, em pregunto: com pot tenir una mirada tanta força?

Es diu que els ulls son el mirall de l’ànima, que en ells pots veure l’interior d’una persona. Com per exemple, Edgar Allan Poe en el poema “El Corb” diu del malgirbat ocell: “I els seus ulls tenen l’aparença dels d’un dimoni que està somiant”. Tothom té dos ulls, sota el front i amb el nas al mig, però hi ha alguna cosa, una brillantor, una manera de mirar que et fa veure que expressen sentiments diferents, personalitats diferents o maneres de pensar distintes. Les mirades expressen odi, amor, elogi, tristesa, amargor, …  Fins i tot poden arribar a fer por, o et poden arribar a enamorar.

Però tornant a la pregunta que he plantejat abans, com pot ser que te’n adonis si et miren o no sense veure els ulls observadors? Tant de poder té una sola mirada? Amb alguns professors m’ha passat que els he mirat als ulls mentre explicaven i ràpidament m’han retornat la mirada, inconscientment. És estrany… Fins i tot alguna vegada, anant per un carreró de nit, he mirat sense raó aparent cap amunt i he vist uns ulls xafarders observant qui gosava passar per el seu carrer a aquelles hores. Com és que m’he sentit observada davant de tantes finestres i justament hi havia la mirada curiosa d’un anònim? Fascinant, oi? Em pregunto si hi ha alguna investigació científica que ho hagi estudiat.

Encara que haig de dir que segurament moltes vegades som observats i no ens n’adonem, hi ha gent que no té el poder de la mirada, sinó el de la discreció… Realment tot això és molt curiós.

Aina

Un dia a classe el professor d’ètica ens va dir que havíem d’escriure sobre temes que volguéssim per penjar-los en un bloc, anomenat “La tertúlia del quart pis”. Aquesta pàgina està feta pels alumnes de 4rt d’ESO de l’institut Jaume Almera, encara que hi pot entrar qui vulgui a xafardejar.

La tertúlia del quart pis ens dóna l’oportunitat d’expressar el que pensem, sentiments, coses que ens inquieten, comentaris, anècdotes, coses que ens han passat, problemes que ens angoixen… Jo en un principi estava nerviosa, em preguntava si seria capaç d’escriure un article adequat per no quedar malament davant de tothom, de gent desconeguda d’arreu del món. Mica en mica, amb pràctica penso que me’n vaig en sortint.

Ara reconec que és molt bona idea escriure en aquesta pàgina perquè m’agrada molt llegir els escrits dels altres companys, per saber com pensen, les diferents opinions, i també, per conèixer les persones amb què no tinc tanta relació, o que aparenten ser d’una manera i són d’una altra, o inclòs per llegir coses divertides i infinitat de temes variats. Hi ha escrits que m’han sorprès per la sinceritat i les emocions que s’hi han expressat.

Com que veig que la gent escriu el que pensa, em fa tenir més seguretat i dir el que sento o penso, ara ja no tinc la inquietud d’escriure que tenia al principi.

Maria

Dilluns, probablement el pitjor dia de la setmana per a tothom. Cada dilluns quan sona el despertador és com un malson i penses: no pot ser, no em penso aixecar. Finalment t’aixeques i comences el dia sense cap ganes. Vas a l’escola sense ganes, escoltes als professors sense dona’ls-hi importància i gairebé passant d’ells però quan acaba l’institut tot canvia. El meu pensament dona un gir i passa d’estar d’un negatiu insuperable a tenir un somriure sincer, i és que els dilluns tinc aquell moment de desconnexió que tant espero.

A les sis surto de casa per arribar a un quart de set a casa de la Maria Jesús, la meva professora particular de piano. Vaig pujant les escales fins arribar al 2n 1a, on ella viu. Arribo a les escales prèvies i ella ja m’està esperant amb un somriure i donant-me la benvinguda. Em demana com ha anat la setmana i comencem la classe. Ella em pregunta si m’he estudiat les peces que m’havia dit, i jo, sense cap excepció sempre li dic que sí. Ella em toca la peça que sap que més m’agrada i després és el meu torn. Em poso a escoltar com les seves mans acaricien les notes del piano i es va formant la música. Quan és el moment de que jo interpreti la cançó, em deixo portar per allò que tant m’agrada, la música. En aquell moment m’oblido de tot sense cap excepció i només em concentro en veure aquelles diminutes notes escrites en un paper i en tocar-les el millor possible.

La classe té una durada de quaranta-cinc minuts però a mi s’em passen en un tres i no res i quan tot just surto per la porta del piset, torno a estar d’aquell mal humor que em caracteritza de cada dilluns.

Laia

Portava molt de temps esperant aquell moment, des de ben petita sempre havia desitjat tenir un gos com a mascota però el meu pare no era partidari de tenir un altre animal a casa, amb un gat ja en tenia prou. Va arribar la meva mare a casa després d’una llarga compra, les primeres i úniques paraules que va dir abans de que la meva germana i jo féssim un bot i ens aixequéssim del sofà sense pensar-ho dos cops van ser: “anem a buscar un gos”.

Vam anar a la gossera de Cabrils, estava plena de gossos de totes les races i mides però cap d’ells ens va cridar l’atenció. Per tant, sense perdre ni un minut més, vam decidir anar a la gossera de Dosrius on ens van dir que hi havia un cadell de “Pastor Alemany”. Només tenia quatre mesos, era molt gran i guapa. De seguida ens la vam endur a casa perquè formés part de la família. Es diu Ona i ara té dos anys, aviat complirà els tres.

Carla

Hoy es mi cumpleaños y soy consciente de que hay gente que sueña con tener alguno de los regalos que me han hecho pero yo soy muy feliz con solo uno: la felicitación de mi padre.

Desde hace unos meses nuestra relación no es muy buena y apenas cruzamos palabra. Tenía claro que no iba a recibir ningún regalo suyo y temía que ni siquiera se acordara de que hoy es mi cumpleaños porque eso iba a dolerme mucho pero por suerte no solo me ha felicitado, sino que, me ha abrazado y me ha dado un beso.

Eso para mi ha sido lo mejor que me ha pasado en meses y gracias a ello puedo confirmar que el dinero no da la felicidad.

Carla

No fa gaire, vaig veure un programa a la televisió anomenat CATFISH mentides a la xarxa. Ja l’havia vist varies vegades, i cada una era més impactant que l’anterior.

Resulta que són dos homes, en Yaniv i en Max que investiguen relacions amoroses per Internet. Al 2010 van fer un documental on es mostrava això; una persona s’enamora d’una altra per Internet (acostuma a ser a través de Facebook), llavors s’envien missatges i es crea un gran vincle d’“amistat” i “amor”. Ara s’ha convertit en una sèrie on exposen el mateix. En Yaniv i en Max ajuden a la víctima enamorada a descobrir amb qui realment parla ja que mai ha vist la persona a la realitat sinó únicament en fotografies. A la majoria dels casos, quan sol·liciten una trobada amb la suposada persona que la víctima parla, acostuma a ser una persona amb baixa autoestima o una persona que ho ha passat molt malament a la vida i l’única manera de trobar-se millor amb si mateix és creant una perfil fals. És trist veure quina decepció s’emporten les víctimes en veure que aquella no és la persona que han estat parlant i explicant-se coses (que jo no vull saber) durant mesos i fins i tot anys. Alguna vegada, m’he trobat que era la (suposada) millor amiga de la víctima. Però no sempre surt malament. Tots el capítols que he vist, només un (un!) era la persona que deia que era. Quina alegria per la víctima!

El que realment vull explicar en aquest escrit, és que hauríem de vigilar més la nostra privacitat de les xarxes socials, perquè per molt impossible que sembli, qualsevol criminal o persona de mala fe, en podria estar investigant en aquets moments i adquirint coneixements sobre nosaltres. Mentre tinguis un compte a una xarxa social, tu també pots ser víctima (fins i tot jo!). Hem d’anar ben en comte del que publiquem tant fotos com vídeos. Mai podem dir “A mi això no em passarà” quan ho tenim a la porta de casa.

Helena

Quan tenia tres anys, els meus pares em van apuntar a cursets de natació per aprendre les tècniques bàsiques per nedar i no còrrer el risc d’ofegar-me en qualsevol moment. Vaig seguir fent cursets fins els dotze anys, però ho vaig deixar per manca de motivació. Aquest any he tornat a nedar, això sí, pel meu compte, sense un monitor que m’obligui a fer els exercicis.

Durant els nou anys que vaig fer classes vaig aprendre molt: al començament, a nedar mínimament bé i al llarg dels anys, he anat perfeccionant tots els estils i m’he introduït al món del waterpolo i del salvament aquàtic. Aquestes noves tècniques van fer que els cursets fossin més interessants, ja que era el que realment em cridava l’atenció i em fascinava. En canvi, el fet de fer piscines amunt i avall sense un objectiu en concret no m’agradava.

Els cursets tenen sis nivells, del zero al cinc. Quan comences amb tres o quatre anys et posen al nivell zero, i a mesura que vas aprenent i vas superant els exàmens, et pugen de nivell fins assolir el màxim, el cinc. Un cop hi arribes, només fas piscines i més piscines. Això va ser el meu cas, vaig passar-me tots els nivells i un cop arribat al cinquè, vaig continuar les classes un parell d’anys més per fer algun esport, però finalment, ho vaig deixar.

A començament de curs vaig decidir tornar al món de la natació. Cada setmana hi vaig dos dies, i ara que no faig classes, m’estic adonant que és el meu esport preferit, el meu esport. Estic segura que sempre trobaré moments per dedicar-me a practicar-lo i, a la vegada, a ser feliç.

Mireia

La veritat és que no sabia sobre què escriure, tots els temes em semblaven poc interessants. Fins que me mare m’ha preguntat si ja havia fet l’escrit, li he dit que encara no, i ella m’ha contestat que si m’hi poso, puc fer-ho. Així que he decidit escriure sobre aquesta curta frase “si vols pots”.

Al pensar en aquesta expresió, he recordat el diumenge del mundial de Moto GP. Mentre dinàvem, miràvem la cursa a televisió, tot i que no m’agrada massa això de les curses de motos, i no ho miro mai, aquell diumenge era el mundial. En Marc es jugava el títol de campió del món. Tot anava bé, les últimes voltes van ser molt disputades, però finalment ho va aconseguir. Es proclamava campió mundial un noi de només vint anys. En acabar la cursa, li van fer una entrevista, on deia que “res era fàcil” i que l’esforç que va iniciar de ben petit, havia tingut la seva recompensa.

Amb tot això em vull referir que encara que se’t presentin obstacles, no t’has de rendir i has d’esforçar-te al màxim per aconseguir els teus propòsits. Quant més facis avui, més tindràs demà. Jo, tot i que encara no tinc clar què estudiaré ni què faré, sé que per aconseguir qualsevol objectiu, l’esforç i la constància seran imprescindibles.

Res és fàcil, però si vols pots.

Aina

A la vida hi han molts canvis.

Quan som petits no pensem en les conseqüències, simplement gaudim de la nostra infància, però a mida que anem creixent ens adonem que a poc a poc la nostra infància s’esvaeix, a alguns abans que a d’altres. Anem reflexionant que no tothom té la mateixa sort, no tothom pot dir: “he tingut una infància feliç”, alguns nens i nenes han hagut de treballar, passar fred i gana, i mantenir a la seva família. Ells qualsevol detall s’hi fixen, es fixen en tot allò que tenen i en tots aquells que els ajuden a tenir-ho, agraeixen tot. I nosaltres no agraïm el que tenim perquè ja ho veiem normal.

A l’adolescència som nosaltres contra el món, ningú es pot ficar al mig, hem passat de ser dependents a intentar anar a la teva, però no per això som independents perquè pensem en nosaltres i ja està, però en pensar en nosaltres també pensem que els pares ens han de mantenir perquè és la seva obligació i això no és independència.
En aquesta època has de decidir tota la teva vida, has de decidir quin batxillerat fer, la carrera, què vols ser de gran, quina actitud vols tenir davant dels problemes, etc.

I quan ja tens tot clar, ets adult i has de començar un altre món, aquest cop no tindràs als pares al costat i hauràs de fer-ho tu solet. Has de pensar per tu mateix, decidint si això és bo o dolent, si això et convé o no, hauràs de ser independent a la força però amb les teves decisions del passat des de la infància fins que ets adult.

Àfrica

Hi ha vegades que et sents desconcertada quan t’adones que has oblidat una cosa o un fet important. Tens una sensació a la panxa que no té la treu ningú i et quedes pensativa durant un moment. Al cap d’uns segons reacciones. Aleshores, a poc a poc et van arribant imatges al cap del que se t’ha oblidat fer o de quan et trobes en una situació que no t’acostuma a passar mai. Bé, doncs això és el que m’ha passat avui.

M’ha sonat un dels despertadors a les 7:05 del matí. Abans de que pregunteu, sí, tinc dos despertadors perquè sé que amb un no en tinc suficient. En apagar-lo, m’he tornat a adormir sense adonar-me’n. Cinc minuts després, a les 7:10, m’ha sonat l’altre despertador. El tinc posat en mode repetició per si de cas em torno a adormir; doncs avui per algun motiu només ha sonat un cop. Evidentment hi ha hagut conseqüències, m’he adormit un altre cop. A les 7:46 m’han vingut a despertar; ha sigut en aquell moment quan he notat aquella sensació a la panxa tan angoixant. Quan he reaccionat se m’ha passat pel cap totes les accions que havia de fer a continuació, i a la vegada una frase no em parava de donar voltes contïnuament: ”no et dona temps”. En 10 minuts em passaven a buscar per anar a l’institut i encara no m’havia aixecat del llit. M’havia de vestir, pentinar, fer la motxilla, esmorzar….  No havia fet res i seguia quieta! Tots aquests remordiments no han marxat fins que una veu que semblava venir del pis de baix ha dit: Alba, espavila! En aquell moment ja m’he posat les piles. He agafat les primeres peces de roba que he trobat al calaix i m’he vestit en 1 minut. Baixant de dos en dos les escales, m’he anat corrents a l’habitació a fer-me la motxila sense mirar l’horari, només recordant allò que se m’havia quedat d’haver-la fet tantes vegades. En acabar d’esmorzar ha sonat el timbre i, una cosa que m’ha sorprès és que, a la mateixa hora de sempre ja estava preparada. He reduït un temps de 50 minuts, en 10 minuts.

Aquest matí no ha sigut com els altres, tot ha passat de manera diferent. I una de les coses que de vegades no ens adonem és que, només una simple estupidesa o tonteria ens pot fer canviar els plans.  I en el meu cas, el que diferencia aquest matí dels altres és un despertador. Un petit i simple despertador que segurament no ha sonat una altra vegada perquè se li han acabat les piles.

I el que em fa més gràcia de tot és que, les piles que m’he posat per espavilar-me, haurien d’haver sigut pel despertador.

Alba

El dissabte pel matí, com és habitual, he anat a jugar un partit de bàsquet. Hem jugat contra el Barberà del Vallès. Jo anava amb la mentalitat de que el partit estava perdut, com els anteriors, a més que contra les noies que jugàvem es situaven les primeres de la lliga, eren dos anys mes grans i, d’altra banda, nosaltres tan sols erem 6 jugadores, perquè les altres dos estaven malaltes.

Vam començar el partit bastant igualdes, cosa que ens va motivar perquè des de l’aleshores teniem la petita esperança de guanyar el partit. A la mitja part tan sols perdiem de 8 punts.

Els dos següents quarts amb l’esperança de guanyar, moltes ganes i amb la motivació dels entrenadors i de la gent de les grades que ens animava, vam remuntar aquells vuit punts i ens posàrem davant d’elles amb sis punts d’avantatge. Després de l’últim quart, amb molta pressió i tan sols amb 5 jugadores a la zona de joc, ja que vaig ser expulsada, vàrem vèncer a l’equip contrari d’un punt.

Va ser molt emocionant, els entrenadors ens van donar l’enorabona, donàrem les mans a les altres jugadores, que també havien jugat bé. Després totes vam anar al centre del camp exaustes i després d’abraçar-nos, saltar i cridat, vam fer el notre crit com cada partit.

Crec que aquest partit ens ha fet reflexionar de què les coses mai les has de donar per fetes o/i perdudes, ens ha donat molta força com a equip i em demostrat que ens agrada el bàsquet i que si ens hi esforcem, hi posem ganes i seguim millorant podem guanyar a quasi tots els equips contra els que juguem.

Eva

Molta gent es pensa que el patinatge sobre rodes és molt fàcil. Que només cal posar-te dos patins als peus i fer un parell de girs sobre ells però no, no és així. El patinatge és un esport com molts d’altres però jo crec que és diferent. Tu pots haver provat de xutar una pilota dins una porteria o encistellar una pilota de bàsquet a la cistella, o també pots haver provat de fer el pi dins l’aigua o donar-li a una pilota amb un bat de beisbol. Però poca gent té l’oportunitat de posar-se un patins de debò i intentar aguantar-se dret sobre ells. D’acord que pots anar a l’Skating i posar-te’n uns de patinatge sobre gel, però és molt diferent. Els patins que et deixen a allà, a part que no serveixen per patinar, pesen menys que els de patinatge sobre rodes perquè no tenen ni rodes, ni frens… simplement una ganiveta que et permet lliscar sobre el gel.

M’agradaria que la gent tingués l’oportunitat de posar-se un patins per una hora encara que fos. Que tingués l’oportunitat d’intentar saltar, girar… sobretot aquella gent que a vegades passa pel poliesportiu mentre tu estàs entrenant i es riu de tu si et caus, segurament aquesta gent ni sabria com cordar-se uns patins.

La definició sobre el patinatge sobre rodes que posa a la Wikipedia és aquesta: “El patinaje artístico sobre ruedas es una disciplina deportiva de deslizamiento donde los deportistas compiten sobre patines, combinando elementos técnicos con facetas artísticas. Este deporte es difícil, pues requiere a la vez una buena preparación física y una gran capacidad de concentración. Además, el patinador debe tener buen oído para sentir la música y adecuar sus movimientos a ella.” Crec que aquesta definició ho diu tot. Aquest esport necessita moltes hores d’entrenament. Jo, a vegades, he arribat a entrenar sis dies dels set que té la setmana, i no només al meu poble, sinó per Dosrius, Vilassar de Dalt i Cabrils (jo sóc de Premià de Mar). És un esport que necessita molta formació física, habilitat, resistència, flexibilitat, i encara que sembli que no, també es necessita molta valentia, valentia per saltar un salt encara que tinguis por per si et caus o perquè vas molt ràpid.

El patinatge no és tant bonic com sembla a la tele, darrere d’aquelles cares somrients que posen els patinadors professionals hi ha moltes gotes de suor, llàgrimes, dies en que et fa mal tot el cos de tantes vegades que t’has caigut, dies de tenir ganes de deixar-ho tot, bronques de l’entrenador, càstigs perquè no has fet el que havies de fer, èpoques que t’has volgut desapuntar…Com tots els esports té les seves coses bones i les seves coses més dolentes, però que no són dolentes del tot, sinó que, simplement ens ajuden a millorar, a créixer com a persona i a madurar. Perquè el que importa no és no haver-te caigut mai, sinó haver-te sabut aixecar després de cada caiguda.

Anna

Ahir vaig veure la tele, a les noticies sortia la gent que votaria als partits de les pròximes eleccions, i la veritat és que em van deprimir una mica. Cap dels partits m’agrada, però el que crec que no ha de continuar al poder, sens dubte, és Rajoy. Per casualitat, a l’enquesta he vist que hi guanyava ell. Jo no sé en què pensa la població d’Espanya en general, ja que aquest  temps que ha estat al poder ha estat catastròfic, no només per les noves lleis, sinó perquè, en comptes de semblar una democràcia era una DICTADURA. Per exemple el José Ignacio Wert, que va implantar la norma de que el català i el basc passarien de ser una llengua obligatòria a ser una optativa, és clar, als dos dies d’haver-la implantat no es va tardar res en fer una vaga, ja que no només afectava a Catalunya sino tambè a Canarias, al Pais vasc…

En conclusió no entenc res del que passa en aquest pais, i molt menys del que pensa la població.

Pablo Padial

L’altre dia mirant un web d’entreteniment, “Cuanta Razón” vaig veure una noticia que parlava d’un pare que havia denunciat la seva dona per haver-li donat uns fills extremadament lletjos. Primer no m’ho vaig creure, així que vaig buscar-ho a internet, on vaig trobar un article de “el Periódico” on parlava d’aquesta estrafolària noticia.

Em vaig llegir l’article, en ell deia que la dona s’havia sotmès a nombroses operacions d’estètica, per valor de més de 100.000 dòlars. L’home recolzava la denuncia dient que havia estat enganyat per la seva dona, que ell realment no sabia com era ella en realitat. El més curiós és que va guanyar la demanda, i la seva dona li ha de pagar una indemnització de 120.000 dòlars.

A on ha anat a parar la societat, que és capaç de tals atrocitats? Com un pare pot denunciar a la persona que “suposadament” estima perquè els seus fills no són com ell volia? i el més impactant, com un jutge, que suposadament te uns estudis… pot donar-li la raó a una persona com aquesta? En definitiva, encara que no està bé el que va fer la seva dona ocultant-li la seva veritable imatge, no entenc com pots fer-li això a una persona que estimes, i sobretot tractar així als teus propis fills.

Marc

A l’estiu de 2005 vaig anar de vacances dues setmanes a Menorca, el meu germà tenia 5 anys i jo en tenia 7.  El dia abans de marxar pel que recordo estàvem els dos molt inquiets, perquè era la primera vegada que anàvem en avió. Quan els pares ens van dir que aniríem amb avió, nosaltres dos teníem una mica de por, però a la vegada estàvem contents, pel fet de que era una cosa nova, i encara no sabíem què era.

Ens vam aixecar molt aviat per anar a l’aeroport. En arribar ho miràvem tot amb uns ulls ben grans, semblava un somni, tota la gent que hi havia, les maletes, les màquines, i moltes coses més que ens deixaven amb la boca oberta. En pujar a l’avió, ens vam asseure, i tota l’estona miràvem per la finestra, vèiem tot el paisatge, com la gent cada vegada es feia més petita i ens anàvem allunyant  fins que començàvem a veure el núvols, els dos estàvem molt al·lucinats.

Finalment vam arribar a Menorca, ens ho passavem molt bé allà i no puc negar que em va agradar molt , però crec que durant aquelles dues setmanes d’estada el que més esperàvem el meu germà i jo era tornar a agafar l’avió per tornar a Vilassar, i gaudir per segon cop del que tant ens havia agradat d’aquell estiu.

Carla

Cada dia ho veig tot més fosc, més negre, més difícil! Es com si fos a una nau espacial caient en un forat negre espacial, sense poder sortir-ne per la seva força gravitatòria, sense poder escapar d’aquell destí funest.

No cal dir que no m’agrada estudiar, però no solament no m’agrada sinó que a més no ho faig; no ho faig perquè no vull o no em surt fer-ho. Igual em passa amb els deures i treballs. No lluito pel que vull, no tinc voluntat per fer-ho i faig les coses sense pensar-me-les dues vegades, sense pensar detingudament en les conseqüències. Apart, no estic bé amb les relacions, concretament amb la família, i quan dic família és el meu pare. No porto una vida de la qual estigui molt agraït i per rematar ara ho veig pitjor que mai. Moltes vegades he volgut fer un “reset” global a la meva vida, però això no pot ser. L’únic que m’ajuda a seguir endavant són els amics, és el més important per a mi ara mateix. Dins meu porto càrregues de pena i ràbia que tinc por a deixar-les sortir de cop i poder ferir a les persones que estimo.

Tot i així he de dir que tinc una autoestima alta i generalment sóc feliç. Espero que amb el pas del temps i madurant canviï alguns aspectes. Estic molt agraït als meus amics pel simple fet de ser els meus amics.

PD: Aquest escrit és una necessitat d’exposar un mal que residia dins meu, res més.

Marcel

Aquest estiu vaig anar una setmana de vacances a Sardenya, Itàlia. Uns dies abans de marxar, vam anar a comprar al Decathlon, aletes i ulleres de busseig per fer Snorkel. A Sardenya hi ha platges d’aigües cristal·lines amb gran varietat de peixos. Mai havia bussejat, atès que tenia por del mar i els seus éssers inexplorats per mi. Diuen que el desconegut fa por.

El primer cop va ser a una illeta a prop de Sardenya. Hi vam anar amb una llanxa, vam posar l’àncora, i el meu pare i jo vam baixar; mentrestant ma germana es va quedar a la llanxa vigilant-la. Quan ja m’havia posat les aletes i les ulleres, em vaig sentir incapaç de mirar per sota d’aquelles aigües, de la por que tenia. Però el meu pare, em va agafar la mà, perquè tingués confiança, i vam anar nedant pel voltant de l’illa. Tenia els ulls ben obert i estava bocabadada davant de tot aquell món, que per mi era nou.

La velocitat que agafaves amb aquelles aletes, era sorprenent. Però el més impressionant era la sensació: una tranquil·litat sensacional i només estava pendent de la meva respiració. Era com si no m’importés res del que passava a l’exterior. Mai havia sentit aquesta sensació tant plaent, imagino que és com estar al paradís.

Des d’aquell dia, m’ha interessat molt el tema del busseig, sobretot, m’ha ajudat a conèixer més sobre el mar. Crec que és un espai preciós, grandiós i imprevisible; ja que mai saps què et pots trobar.

De vegades cal mirar més enllà de les nostres pors per poder descobrir coses increïbles.

Marta

Quan s’apropa l’aniversari , el Nadal o algun moment especial en que es celebri alguna cosa i s’hagi de fer un regal, normalment ens trobem amb el dilema de què podem regalar.

En primer lloc, saber quant ens volem gastar i partir d’aquí intentar buscar alguna cosa d’aquest preu. Si coneixem molt bé la persona, serà més fàcil saber el que li pot agradar o que li fa falta, no hem de comprar alguna cosa que a nosaltres ens agrada sinó pensar què li agrada a l’altra persona, en definitiva és personalitzar el regal, però això no passa sempre, ja que avegades hem de fer un regal a persones que no són tan properes a nosaltres i no sabem les seves aficions o gustos personals. En aquestes ocasions crec que el més adient és comprar alguna cosa que ens agradi a nosaltres.

Molta gent pensa que un regal agrada més o menys depenent dels diners que s’han gastat, però un regal no simplement es basa en la qualitat o el preu que costa. No cal que sigui molt car, pot ser una cosa feta per un mateix.

Laia

La mort, és un tema que en algun moment hem viscut de prop, però alhora el sentim molt lluny. Tothom pensa que morirà quan sigui gran, hagi tingut fills i conegut els seus nets. Però jo que tinc 15, portant una vida normal, he estat dues vegades a punt de morir.

La primera vegada, l’hem de situar uns anys enrere, si no recordo malament devia tenir uns 9 anys. Estava jugant un partit de bàsquet en un camp exterior de Barcelona, crec que a prop de la Sagrada Família. Ja feia dies que hi havia unes fortes ventades, i aquell dia feia molt de vent. Tot era del més normal quan de sobte, un bloc de vidre (d’aquells que es posen en banys i terrats) de quasi un metre, va caure a la pista de costat. Per sort no hi havia ningú, però la nostra pista va quedar plena de vidres. En aquell moment no en vaig ser gaire conscient de la gravetat, però la diferencia d’uns metres em va salvar la vida.

La segona vegada, va ser aquest estiu, el 5 de juliol, exactament. Amb el grup de joves de l’esplai, ens vam proposar fer el cim del Pedraforca. Però resulta que no és una muntanya fàcil. S’ha de grimpar i en algunes parts fins i tot escalar, i jo no n’estic gaire acostumada. Doncs bé, quan ja portàvem unes hores pujant, de cop, ens vam trobar amb una zona on encara no li havia tocat el sol i estava mullada, a més estava erosionada i era bastant llisa, vaja, que relliscava més que un sabó! Per sort hi havia una corda per ajudar-te a pujar. M’hi vaig agafar amb la mà dreta, vaig col·locar amb seguretat el peu dret a la roca, però quan vaig voler fer el següent pas, el peu esquerre em va relliscar i la mà dreta em va fallar. Tot el meu voltant es va aturar per unes mil·lèsimes de segon. Em van passar moltes coses pel cap; per una part em pensava que queia, que tot s’acabava allà, que em moria, (i no, no vaig veure cap llum blanca ni res d’això). Però sí que és cert que vaig pensar en totes les coses importants a la meva vida, la família, els amics, l’esplai, el futbol, i totes les coses que encara em falten per fer. Suposo, que això em va donar forces per agafar-me amb la mà esquerra a la corda i seguir escalant.

I és que viure no és res més que trobar l’equilibri perfecte entre la vida i la mort. S’ha de saber caminar, però has de tenir en compte que pots caure.

Àurea

Avui m’he aixecat amb ganes d’escriure. Sí, ja sé que no em tocava penjar un escrit avui però mira, crec que tampoc està malament escriure de més. Cada dia penso més en el meu futur. De petit era tot tan bonic, volia ser futbolista però amb el pas dels anys em vaig adonar que era una professió on molt poca gent la podia practicar professionalment i tampoc és que jo fos un noi molt bo jugant a futbol. Ja sé el que vull estudiar, fa anys que ja ho sé (informàtica) però tinc bastants dubtes amb les coses que puc escollir. Batxillerat i universitat? Faig un grau mitjà o què faig? Cada vegada que hi penso em complico més i la veritat és que, ja sé que encara queda, però m’agrada tenir les coses pensades.

Quina és la millor opció? Sempre he volgut anar a la universitat però últimament hi dubto massa. Espero que, esculli el que esculli, sigui l’opció correcta i em vagi bé.

Àlex.

Ara farà uns dies vaig tornar a mirar una pel·lícula titulada “Siete almas”.

Ben Thomas, el protagonista d’aquesta pel·lícula, està deprimit i turmentat per un error del passat on un accident de cotxe va endur-se la vida de 7 persones (inclosa la seva dona) i el va deixar com a únic supervivent. És aquest l’esdeveniment que el porta a voler-se matar, no sense abans decidir a qui donar els seus òrgans. Ben intenta compensar el seu error i es fa passar per un empleat d’hisenda, ajudant així a 7 desconeguts escollits que necessiten ajuda desesperadament, ja sigui financera, mèdica etc. Les set ànimes que ajuda són: el seu germà, donant un lòbul pulmonar; una treballadora de serveis socials, donant part del seu fetge; un entrenador d’hoquei júnior, a qui dóna un ronyó; una dona que esta sent maltractada per la seva parella, que ajuda donant-li una nova llar on viure a ella i als seus fills; un venedor de carn vegetarià que és cec i li dona els ulls i una dona amb una estranya malaltia al cor, de qui s’acaba enamorant.

La veritat és que sempre que veig aquesta pel·lícula se’m posa la pell de gallina, té un argument impactant i un final emotiu al morir ajudant a la dona de la qual s’enamora. La sola idea de pensar que hi ha persones que donen parts del seu cos desinteressadament per tal que altres puguin viure, és fascinant i admirable. Quan vaig acabar de mirar aquesta pel·lícula vaig pensar en la sort que tenia comparat amb totes aquelles persones i en la fortuna que tenim d’estar envoltats d’aquests petits herois que han salvat a tanta gent.

Marta

La meva àvia té ara mateix 81 anys, viu a Vilassar de Dalt amb el meu avi, en un àtic al centre del poble, i ara es dedica a cuidar de tots els que l’envoltem, especialment del meu avi.

Va neixer l’any 1932 d’una familia de pare, mare i nou fills, a Cañete, un poble dels afores de Cuenca. Amb només quatre anys va viure la guerra civil al seu poble, i quan en tenia nou, per causes habituals en la postguerra, va haver d’anarse’n a València, acollida per una familia que la mantenia, i que a canvi de fer algunes feines de casa, li donaven un sou, que ella enviava als seus pares.

Al cap de dos anys va poder tornar a casa seva, i va viure allà fins que amb disset anys va venir cap a Catalunya. Aquí va treballar en varies feines i va coneixer al meu avi, que com ella, havia hagut de deixar el seu poble (en el seu cas Catejón, Saragossa) buscant-se la vida. Amb prou feines van poder llogar una casa, i van tenir quatre fills. Aquests quatre fills li han donat nou nets, i jo en sóc el vuitè.

Com veieu, no ha tingut una vida fàcil, i segurament per això la meva àvia s’ha convertit en una persona molt protectora, vull dir, la seva prioritat és el benestar dels seus, la unió de la família, etc. És algú amb qui sempre hi pots comptar, ens porta cuidant a tots els nets, com una mare, des de fa trenta dos anys que va néixer la meva cosina més gran fins avui. I tota la feina que li poguem donar entre tots, ella l’agraeix, i la fa de bona gana i somrient, només per a tenir-nos aprop, que és quan més feliç és, una felicitat que contàgia.

Tinc molt bona relació amb la meva avia, vaig cada dia a dinar a casa seva, i em fa uns menjars boníssims. Sempre és molt carinyosa i afable, i jo també ho sóc amb ella, l’ajudo sempre que m’ho demana. Gairebé mai s’enfada però sí que em retreu quan miro la tele i no els dono conversa, quan m’estiro al sofà i no m’assec bé, quan no menjo les postres a taula, o quan marxo sense plegar la manta i haver deixat bé els coixins, etc. També em fa de consellera, tot i que no se li dona tan bé, “Vigila amb qui t’ajuntes”, “Com em diguin a mi que t’han vist fumant…”, “Tu no facis mai res que no vulguis eh”. Però també em recorda sovint, ens recorda vaja, lo guapos i bons que som, i lo contenta que està de tenir-nos.

Bé, doncs, resumint: l’avia, ha tngut una vida molt diferent a la nostra, molt més dura, però no pitjor. I d’aquesta vida s’ha fet aquesta persona tan forta, sacrificada pels demés, que sap ser feliç amb ben poc, sap fer-te sentir segur, estimat, etc. I que tant admiro, i estimo. La meva àvia, la meva altra mare.

Lluís

Últimament he estat observant el meu voltant i m’he fixat en que cada vegada hi ha més supermercats. Deveu estar pensant que és un tema una mica estrany per fer un escrit però ara veureu que és molt més proper del que vosaltres us penseu. I és que en aquests últims mesos he observat un augment notable en la quantitat de súpers: que si Mercadona, que si Sorli, que si Dia… No hi ha lloc on no hi hagi un supermercat.

Això em porta a la conclusió de que cada vegada consumim més. La població creix a una velocitat vertiginosa i òbviament cada vegada es necessiten més productes. Aquesta situació està relacionada directament amb l’escalfament global, el canvi climàtic i altres mil històries més que comporta l’elevat consumisme.

Fins fa relativament poc, a Vilassar, per exemple, només hi havia el mercat local amb quatre paradetes i el Condis del centre. En canvi, ara hi ha el nou mercat, el Condis, el Sorli… I poso punts suspensius perquè fa dos dies que van començar les obres d’un altre supermercat. És increïble com en pocs anys pot canviar tot d’aquesta manera.

 En la meva opinió, estic en contra del consumisme massiu, tant a nivell global com personal. A vegades comprem productes que realment no necessitem i això ho hauríem de tenir en compte. Així doncs, la societat dels països desenvolupats s’està acostumant a un ritme de vida basat en el consum i això, de cara el futur, serà un greu problema.

Marina

Em dic Pau Comas i faig 4rt de la ESO, l’any passat, ens van venir a parlar sobre el nostre futur, ens van explicar que a 4rt ja hauríem de prendre decisions sobre el nostre futur. Jo des de ben petit que sé el què vull fer, vull fer INEF.
Sempre he pensat que hauria de passar pel batxillerat científic, no estava molt segur de si ho podria fer, tal i com m’havien explicat, per la seva dificultat. Quan va arribar l’hora de triar l’itinerari no vaig tenir altra opció que triar el científic tal de preparar-me per l’any que ve, però fa unes setmanes em van explicar que hi havia la possibilitat d’accedir a INEF sense haver de fer el batxillerat científic, existeix un mòdul especialitzat, un mòdul perfecte per a mi.

Moltes persones em critiquen pel simple fet de no voler estudiar batxillerat, però si no el faig es perquè penso que aquest mòdul serà el millor per a mi. Tinc ganes d’entrar en aquest mòdul per poder fer el que de veritat m’agrada i m’apassiona, per poder arribar a tenir un bon futur.

Pau

Què hi ha després de la mort? La veritat: no ho sé. Ningú ha sobreviscut per explicar-ho, és obvi, així que cadascú és lliure d’inventar la seva pròpia història.

Molts cops penso que tot el que estic vivint forma part d’un somni del qual despertaré quan la mort hi posi punt i a part. Dic punt i apart perquè després d’aquest llarg somni espero començar el que és la vida de veritat. Penso que tot això només és una mena “d’entrenament” que té com a objectiu preparar-nos pel que ens espera. D’aquesta manera podrem corregir tot allò que ha passat i no ens ha agradat, començar de zero i tenir una segona oportunitat per fer les coses ben fetes.
Sé que tot això és una mica absurd, però com he dit, tothom és lliure d’inventar la seva pròpia història sobre el que ens depararà després d’aquesta vida. És dificil de creure en un més enllà, és massa surrealista. Però us imagineu que existeix? Tinc la inquietut i la impaciència de conèixer moltes respostes sobre aquest tema, però això significaria que primer hauria de passar per la mort -cosa que no em fa gaire gràcia-. Llàstima que no hi hagi ningú per explicar-ho! No m’agraden les preguntes sense resposta…

El que s’ha de fer ara és continuar amb les nostres vides, deixar que el temps passi al seu ritme i esperar la nostra hora. Qui sap, pot acabar passant el que un menys s’espera…

Marta

Crec que parlo en nom de tots quan dic que el viatge de final de curs de 4rt és la cosa més esperada des de que entres a l’institut. És per molts el comiat d’estar amb els amics a l’escola, i per mi serà el comiat de compartir moments màgics amb tots els meus amics.

Els professors ens amenacen amb quedar-nos sense pati, estar una estona més a classe després de que soni el timbre etc. A quart ens amenacen amb quedar-nos sense viatge. Jo crec que no és just que algú es quedi sense viatge. Els professors han de saber que els alumnes canviem dintre una classe i fora, que una persona parli a classe no es motiu pel qual no pugi anar. Si algú es porta horrorosament malament llavors sí, que es quedi sense viatge però si no, no.

Si jo fos professor sabent que algú es pot quedar sense viatge faria lo possible per no posar faltes, però ells no, a la mínima ja en posen. Clar que no parlo en general alguns no en posen gaires, d’altres directament ni ens posen. A mi em recauria a la consciència deixar algú sense viatge per qualsevol tonteria meva, no dic que no tinguin motius per posar faltes però moltes vegades fan tot el possible per posar-ne.

Si ells fossin els alumnes m’agradaria expulsar-los de classe i fer-los callar, seria una mena de venjança. Estaria bé!

Adriana

M’estic adonant, com segurament molts de vosaltres, que a l’adolescència canviem, no només en l’aspecte físic, sinó mentalment també. Ja no som el fills del papa i de la mama (com alguns diuen), prenem les nostres pròpies decisions i no els hi fem tant de cas, nosaltres canviem de personalitat i volem ser diferents als altres.

Us explicaré com he arribat a aquesta reflexió. Primer em vaig fer un segon forat a l’orella, i això em va fer sentir diferent, però després vaig voler uns altre al cartílag i després dos més a l’altre orella. Al cap d’un temps em vaig voler fer el pírcing al nas, encara que els meus pares no estiguessin d’acord me’l van deixar fer per raons personals. A l’estiu em vaig posar metxes blaves, i m’agradava perquè em deia: “Ja no ets com tothom”. M’agrada ser així diferenciar-me, encara que quan els hi dic als meus pares que em vull fer més forats o algun tatuatge no em deixen, els puc entendre perquè encara sóc petita i no volen que me’n penedeixi quan sigui més gran. Però també ens fem més rebels i amb els pares no els hi tenim tant de respecte, i quan jo em volia fer una dilatació a l’orella ells no em van deixar, però jo ara me l’estic fent en contra seva. A vegades no els hi parlo com ho deuria fer i ho sé, però la meva mentalitat ha canviat i no sóc la nena petita d’abans.

Encara que m’estigui fent gran, estic prenent les meves decisions i sóc més rebel que abans, als meus pares no els hi faig tant de cas com abans i no els escolto tant, per sort, encara sé que ells estaran allà per mi i que faci el que faci sempre em donaran bons consells i, no perquè algun dia m’enfadi amb ells i em porti malament, no em deixaran d’estimar.

Salomé

El món dels somnis, és inacabable. No estic aquí per parlar-vos dels meus somnis i desitjos, sinó que dels somnis als que em refereixo són aquells que tenim a la nit, quan dormim. Bé, si estàs dormint i és de dia també pots somiar, que quedi clar, no sempre ha de ser de nit, ho he dit així perquè quedava millor.

Hi ha dos, o potser tres, tipus de somnis: els “bons”, els malsons, i els eròtics (que normalment són bons). Dels “bons” gairebé mai ens en recordem. Els malsons, en canvi, perduren en la nostra ment per sempre (o quasi sempre), fins i tot sé amb la total seguretat que cada un de vosaltres recordarà, com a mínim, un malson que va tenir quan era petit. És lògic, per això, que ens en recordem, ja que al ser petits ens sobtaria molt. Ara, quan tinc malsons, molts cops els intento “modificar” perquè surtin bé, ja que sovint sóc conscient de que estic dormint; si no ho aconsegueixo, em desperto i torno a tancar els ulls amb l’esperança de canviar de somni.

Al despertar-me, de vegades me’n adono que molts dels meus somnis són del tot il·lògics. Això no em sorprèn tan com el fet de que quan ho estava somiant donava absolutament per suposat que allò era el més normal del món mundial. De vegades em passen coses molt estranyes i no sé si a vosaltres també, per això he decidit posar-vos-en un exemple i així sabreu a què em refereixo: No us ha passat mai que de sobte us desperteu com si estiguéssiu caient? I, oi que, després d’obrir els ulls i comprovar que estàs damunt el matalàs, mires a banda i banda per si algú t’ha vist? Oi que et sents ximple? És que a mi em passa. Si mai heu viscut aquesta experiència, no em prengueu per boja, si us plau.

Sabent-me molt de greu deixarem de banda el tema dels somnis eròtics.

Maria

És possible que et preguntis sobre el teu futur i et diguis a tu mateix el que vols fer o vols estudiar, com per exemple; vull tenir un treball d’èxit i que em proporcioni diners o, a vegades veus a gent amb tratjes i diners, i ja creus que allò és èxit. Però això no és èxit, si vols fer el que aquesta gent fa, és només pels diners.

Però hi ha gent que somia amb coses que fer, dedicar-se…però no deixen de posar-se escuses com; és molt difícil arribar, no tinc recursos per fer-ho , no sé el suficient… Però tot això és mentida, el recurs més important està al teu cap. Si vols fer realitat el teu somni, t’esforçaràs cada hora, cada moment per fer-ho possible, però pensa que la competència serà brutal. Mentre tu estiguis dormint, altres estaran treballant per ser millor que tu, mentre tu estiguis menjant seguiran treballant per ser millors que tu. Mai t’acomodis en el teu talent, perquè d’altres seran deu vegades millor que tu si no treballes dur.

Quan tens la teva idea o somni, la gent del teu costat et dirà que siguis realista, fins i tot tu mateix penses que és impossible, però jo em pregunto, per què ser realista? Si quan estàs sent realista, estàs tancant i acceptant que aquell somni de impossibilitat es compleixi.

L’èxit és un u per cent de talent i un noranta-nou per cent de treballar el teu talent per millorar-ho. Això vol dir que si tens un talent en alguna especialitat, no paris de treballar i esforçar-te per millorar l’habilitat en el teu talent. Perquè si no mai arribaràs a ser ningú. El preu de l’èxit és altíssim, però la recompensa també. Si t’arrisques perdràs moltes coses bones, però en guanyaràs d’altres.

I si arribes, tothom que et deia que mai ho faries, vés i digue’ls que ja ho has fet.

Sergio

L’altre dia em vaig parar a mirar a la televisió un partit de la lliga d’Anglaterra. Era un partit molt emocionant en què l’equip que estava per davant en el marcador no feia altra cosa que perdre temps. De cop, dos jugadors es van encarar i un d’ells es va deixar caure al camp. L’àrbitre va xiular falta i va expulsar el jugador que suposadament havia fet caure l’altre.

No entenc per què els jugadors han de fer teatre en el terreny de joc. Exageren de tal manera que sembla com si els hagués passat alguna cosa molt greu. Però, després, a les repeticions que donen per la televisió es veuen tots els detalls de la jugada: si l’ha tocat o no, si s’ha fet mal, si s’ha deixat caure…

Em sembla una mica patètic que jugadors professionals facin servir aquest tipus de tàctica per treure un profit que no és real. Enganyen a altres persones i, principalment, a ells mateixos. A la vida s’ha de jugar net.

Àlex

Vaig parar l’alarma i em vaig aixecar del llit per preparar-me per anar al institut. Però alguna cosa no anava bé, sentia una forta pressió a l’ull dret que no em deixava veure gairebé res. Molt intrigada vaig anar al lavabo per mirar el que m’havia passat. Tenia tot l’ull inflamat i vermellós i un dolor inaguantable no em deixava en pau.

Quan vaig adonar-me de la gravetat de les coses, vaig despertar a la meva mare, em va portar de seguida al metge perquè ens diguessin què tenia i què havia de fer per millorar-ho, però no va servir de gaire ja que no se sabia exactament què m’havia passat, simplement em va receptar una pomada. La meva mare i jo vam suposar que es tractava d’un “mussol”, tot i així no ho vam pensar més i vam anar a la farmàcia per comprar el que m’havia receptat el metge.

Passaven les hores i no hi havia cap tipus de millora, l’ull seguia igual que com em vaig despertar, però amb paciència van anar passant els dies fins que per fi va desaparèixer i vaig recuperar la meva visibilitat i aspecte normal.

Carla

Tots nosaltres hem tingut en algun moment un ídol, algú a qui et vols assemblar el màxim possible, simplement pel fet d’una admiració cega.

Els ídols de la gent comprenen des de artistes fins a filòsofs i inventors, en el meu cas no es gaire diferent, creieu-m’he, Leonardo Da Vinci, Ghandi… Tot i així tinc un ídol que només jo idolatro: el meu pare.

Sempre amb una paraula amable, sempre fidel a la seva ideologia, sempre ensenyant-me que la violència MAI es la solució i que hem d’assimilar i després oblidar els errors del passat per a anar endavant.

No en tinc dubte, el meu pare es la persona que més m’influencia, m’ensenya, de fet, quasi-bé tot el que està relacionat amb la meva ètica ho he aprés d’ell, però mai sense estar obligar a acceptar-ho, mai m’ha dit “has de fer això” en un tema de ideologia, simplement m’ensenya varis camins, els quals jo elegeixo.

Sempre he vist el meu pare com un heroi, treballador, divertit, amable, intel·ligent… totes aquestes coses només fan que em lligui més a ell.

N’estic convençut, el meu pare es el millor home que he conegut, i segurament que coneixeré, només espero que algun dia, jo pugui ser, com a màxim, un quart de humà del que es ell, i espero que ell arribi a ser escoltat.

Nilvi

Tots hem viscut mil moments incòmodes durant la nostra vida. Si no en són mil, n’hi ha molts. I quan no et passen a tu, el fet és que poden arribar a fer gràcia i tot.

L’altre dia, a l’autobús, en vaig presenciar un, un d’aquells que et fan quedar en ridícul.  La cosa va anar més o menys així; una noia va pujar a l’autobús i quan va alçar el cap, va reconèixer algú, va alçar la mà i saludà gairebé eufòricament. La persona que hi havia darrere de la qual realment havia saludat la noia, coneixia bastant bé a la noia pel que va semblar, i també va semblar que estiguessin enfadats, o al menys, la noia amb el noi ja que la noia va passar olímpicament del noi. El noi en qüestió, s’havia aixecat per abraçar-la i la noia va asseure’s, sense quasi ni mirar-lo, al costat del noi del seu davant. El noi va quedar amb un pam de nas i va romandre mig estirat amb cara d’emprenyat durant tot el viatge. Pobre.

Ara feia molt de temps que a mi no em passava res d’això i no me n’havia adonat de l’absència d’aquells moments. Però fa tot just unes setmanes van tornar els moments incòmodes.

El primer moment incòmode que se’m va presentar va ser un dia que anava a entrenar, quan de sobte, va passar un cotxe. Dins del qual hi havia el meu profe d’ètica,  però no me’n vaig assabentar fins que l’automòbil gairebé havia passat. Gràcies cervell d’alta velocitat ! 😀

I el darrer moment incòmode que he viscut va ser el fet de trobar-me amb un amic que havia marxat del institut i feia temps que no parlàvem. El que va ser incòmode no va ser pas trobar-me’l, sinó que me’l vaig trobar a l’autobús que anava de Barcelona a Vilassar. És a dir, una hora asseguts, amb l’autobús a petar i sense cap tema de conversació. Parlo dels silencis incòmodes. Les poques paraules que deixava anar el meu amic amb la seva potent veu, només feien que espantar a tres o quatre del autobús, però no aconseguien treure un tema del qual poder parlar-ne.

Personalment, penso que els silencis incòmodes i aquells moments en que t’aixeques en mig de la classe i notes totes les mirades clavades al teu clatell, són el pitjors de tots. Espero que la meva sort amb aquests moments s’acabi aviat!

Carla

Als 12 anys vaig començar a fer patinatge artístic a Premià de Mar. Abans d’això feia gimnàstica artística però no m’acabava d’agradar ja que no tenia una motivació, només anava allà per fer esport i no per superar-me a mi mateixa que era el que jo volia. Vaig començar en aquell club i vaig veure que les nenes amb les que patinava eren molt petites i per tant vaig decidir espavilar-me per aprovar totes les estrelles en el menor temps possible per poder anar amb nenes de la meva generació.

Al principi em prenia el patinatge com un joc però poc després vaig començar a fer competicions, festivals i exàmens i em vaig adonar que era un esport bastant seriós. Quan vaig arribar a certificat (una categoria abans de la més alta que hi ha) em van pujar a l’equip de competició on patinaven nenes i nens la majoria més grans que jo i les coses van canviar. Vaig començar a fer festivals gairebé tots els caps de setmana i cada cop feia més hores d’entreno. Vaig fer moltes amistats i algunes no eren només amigues de patinatge sinó que es van fer molt importants per mi.

Aquests petits detalls que he anat experimentant al llarg del meu trajecte pel món del patinatge han fet que aquest esport ja no sigui un “joc” com quan vaig començar sinó que s’ha convertit en una manera de viure i de pensar.

Laia

L’altre dia estava a la cuina amb la finestra oberta i em va venir una onada de vent . El primer que vaig dir va ser “fa olor a All !!!”.  La meva família es va acostar i tots vam tancar els ulls i vam somriure. Pensareu que estic parlant de l’All que acostumem a menjar però ja veureu com no es així.

Quan jo era petita anava amb la meva família a All, un petit poblet de la Cerdanya.  La veritat és que no és molt gran. És un poblet discret en el qual no et dona temps de perdre’t. Té uns 150 habitants, una església i unes quantes casetes. Sempre anàvem per a la època de la castanyada perquè teníem una casa llogada amb uns amics.

D’aquesta casa recordo moltes coses com per exemple que era una d’aquelles típiques cases velles a les que vas de vacances,  tota de fusta i amb aquelles escales que sempre grinyolen. Amb els sostres no molt alts i que al final acabes fart de donar-te cops contra ells  i amb no gaires habitacions. Una casa en la que tens fred però que això és el que la fa més acollidora i en la que al encendre la llar de foc voldries quedar-te atrapat allà per sempre.  Amb un menjador gran en el que ens reuníem cada nit per parlar dels anys que feia que no ens vèiem i que sempre tindríem aquella casa com a excusa per veure’ns. Amb un jardí molt gran que donava  a un bosc amb un petit rierol que passava per allà i en el que de petites havíem construït cabanyes.

El que mai oblidaré és aquella olor a vell tant acollidora, una olor a fred, a hivern, a foc, per a mi una olor a felicitat. L’altre dia la vaig olorar i em vam venir tots els records que tinc sobre All i sobre la casa. La veritat és que ja fa molt que no vaig a All per això l’altre dia vaig intentar aprofitar aquell moment que a vosaltres us semblaria insignificant però que a mi em va fer reviure la meva infància.

Cristina

“¿Realmente la quieres perder?”, una pregunta que me hacía mucho últimamente.. al principio era directa i clara la respuesta: me daba igual, pensaba que podría llegar a pasar sin ella, pero ahora..veo que no es así, que por una simple frase mal interpretada no se tiene que ir todo a la mierda. Orgullo: una palabra, un sentimiento, una emoción.. llámalo como quieras.. una palabra que no me gusta, p…ero que no consigo quitármela de la cabeza. El orgullo a veces no es malo, pero si se abusa de él puedes a llegar a perder cosas muy importantes en tu vida. Antes no quería saber nada de ella, me había molestado mucho esa frase.. una frase sin sentido, y pasamos de estar casi todo el día juntas, a distanciarnos, mucho… muchísimo. Le he llegado a desear el mal, y ahora me doy cuenta, que a veces parece que tenga 2 años. A veces te aceleras, no quieres pensar en otra cosa, crees que tienes la razón al 100% y no así, es ahí cuando tienes que parar los pies, pensar, reflexionar, respirar hondo 3 veces, dejar el orgullo a un lado e ir a luchar por lo que quieres, para recuperar o no perder eso tan bonito, una amistad. Una amistad que lleva viva mucho tiempo, momentos únicos e irremplazables. La quiero, aunque a veces me cueste reconocerlo y el orgullo me pueda. Ella es mi mejor amiga, la que siempre ha estado a mi lado cuando más lo he necesitado y sé que lo seguirá haciendo, la que me aguanta y me quiere a pesar de todos y cada uno de mis defectos que se que son muchísimos, la que cuando estoy mal sabe sacarme una sonrisa.. todo esto se lo agradezco. Tal vez sea eso.. veo que es tan buena conmigo que me aprovecho de eso, aun que no lo haga adrede.. no solo me ha pasado con ella.. con mucha más gente, y sobretodo gente que quiero con locura, por las que daría la vida si hiciera falta. Todo el mundo me lo decía: “¡Por culpa de tu puto orgullo vas a perder muchas cosas!”, así ha sido, espero que este a tiempo de no perder a nadie más.. lo siento.

Te quiero Andrea.

Són les 23:06 d’un repetitiu i avorrit diumenge dia 27 d’octubre. Em trobo situat en una posició gairebé paral·lela al terra, davant de l’ordinador, escrivint un text que fa 8 dies que havia d’haver penjat. Segueixo encara amb l’estrafolari pentinat que el coixí m’ha perfilat aquesta nit. I si no recordo malament, demà tinc un examen que gairebé no he estudiat. Sí nois, aquest sóc jo. La veritat, no sé si molts de vosaltres m’heu vist actuar en el meu hàbitat natural, però els que ho han vist i ho saben, us ho poden explicar.

Cada dia em llevo quan gairebé ja són les vuit, m’aixeco ràpid, esquivant els crits i les amenaces de tota la meva família, esmorzo quatre coses que enxampo per allà i pujo ràpid a vestir-me. Quan ja ho tinc tot llest, baixo altre cop camí de la porta, i llavors recordo que m’he deixat alguna cosa, però penso i em dic “bah tampoc no et farà falta”. Faig tot el camí fins a l’institut amb el meu germà al costat dient-me burro i altres “paraules tendres”. Segons ma mare ell expressa així el seu “amor”. Bé, en arribar manicomi, perdó institut, corro fins a la meva classe, i si tinc sort, el profe encara no ha arribat. Entro a classe i en Ricard m’etziba un copet de res, mentre el professor entra a classe i comença  un altre dia a l’institut. Obro la motxilla i descobreixo que m’he deixat un boli, la maquineta, la bossa de gimnàstica i a més el jersei em sobra perquè fa calor. A l’hora del pati, desconnecto i ric una mica amb els meus amics i faig les xorrades que em descriuen tal com sóc. Sona el timbre i cap amunt, i com era d’esperar, a la meva cadira hi falta un cosa. La motxilla. I torna avall.

I després… bé, saps que et dic? Com que no crec que a ningú li interessi la rutina d’un adolescent despistat, millor ho acabem aquí, i si algú vol saber més de mi, que m’ho pregunti, que dona menys feina.

Narcís

Faig bé? La veritat no sabria que dir, una acció que per a tu és bona pot ser perjudicial o fins i tot terrible per a un altre.

El fet és que no es pot saber si el que has fet es irrefutablement bo, per posar un exemple explicaré una història real que va passar en un campament americà situat a l’Irak.

El que va passar és que un soldat americà va ser traslladat a aquest campament. Aquest soldat estava encarregat de vigilar amb el seu rifle tot el que passés al campament. El fet és que aquest soldat mai havia disparat a ningú, i el que feia cada matí era apuntar a un blanc dues-centes vegades i s’anava a cobrir el seu lloc. Van passar dos anys i no havia passat res de nou, el soldat s’estava desesperant perquè no havia fet res important durant dos anys i sabia que la setmana següent tindria que tornar cap a casa seva, perquè en aquella zona ja s’havien acabat els comflictes, i va decidir agafar el seu rifle i en la seva posició disparar a cinc persones a l’atzar. El cas és que les cinc persones a les que va disparar eren cinc persones que havien fet crims que podien ser jutjats amb la cadena perpetua i també amb la pena de mort. El soldat després d’aixó va ser jutjat i va sortir il•lés de qualsevol crim que haguès comés.

Jo, després d’escoltar aquesta història em vaig quedar pensant i vaig arribar a la conclusió de que aquella no era una bona acció, però em podria estar equivocant ja que altres persones poden pensar diferent.
Ara mateix, sempre que hagi de fer res important em faré aquesta pregunta: Faig bé?

Guillem

“El millor dia de la meva vida”, tothom ha pronunciat aquestes paraules algun cop. Un dia especial, divertit, que ens hagi marcat d’alguna manera o d’una altre… hi ha moltes maneres per a definir-lo, però mai sabries com acabar de fer-ho. No hi ha adjectius concrets o específics que expressin tal i com és o com el veiem, però saps que no són unes vint-i-quatre hores qualssevol; acostumen a ser diferents de les dels altres dies, potser perquè s’allunyen de la nostra rutina, no ho sé.

Quan et pares a pensar com el definiries no et surten les paraules, vols dir tant en tan poc temps que acabes quedant-te callat. Saps el que vols dir, però no com expressar-ho, és una sensació molt estranya que, amb els anys i l’experiència espero poder resoldre-la.

M’agradaria imaginar-me’l, però no puc. Tantes coses voldria fer que al final no em donaria temps de fer-ne cap, i es que quan ens va tot bé, el temps passa massa ràpid.

En conclusió: després d’haver-m’ho pensat i repensat m’he plantejat uns série de preguntes: És veritat que hi ha un dia en concret que hagi sigut el millor? Quin va ser? Només n’hi ha un? I la més important: Existeix?

La veritat és que no tinc resposta a tot això però m’agradaria pensar que encara no ha passat, que no hem tingut la oportunitat de viure’l. Perquè si no, quina gràcia tindria haver passat ja el millor dia de les nostres vides?

Marta

Defecte, allò que en una persona no és com ha d’ésser. Virtut, qualitat personal que es considera bona i correcta.

Em dic Santi Tierz i tinc les orelles petites, les dents separades, una taca de naixement al peu esquerre i no puc amagar la veritat perquè al poc temps ja estic vermell. He de ser menys que ningú per ser així? Aquesta qüestió no va dirigida únicament a mi, sinó que va dirigida a tothom que es consideri humà en aquest món, perquè tots tenim els nostres defectes.

Defecte és una paraula que no m’agrada, no seria millor dir-li virtut? Perquè, ens agradi o no, és el que ens diferència dels altres i tampoc hem escollit ser així. L’única persona que té un defecte és aquella que no para d’enriure’s de les virtuts dels altres. Perquè la persona perfecta no és aquella que aparenta tenir menys defectes, sinó la que no s’avergonyeix dels que té.
Hem de ser prou madurs de sortir al carrer i dir: Aquest sóc jo, i si no t’agrado no em miris!

Santi

Primer de tot us ho voldria explicar tot més detalladament. Abans, i per abans vull dir fa quatre dies, el meu ordinador era horrorós i no en el sentit físic, que també, sinó en que era molt lent, per exemple: quan obries un document de word l’ordinador es tornava boig i quasi sempre es reiniciava. Fins que el dimecres passat vam anar a recollir el nou ordinador a la botiga. Estic molt content i, com dimecres i dijous va ser vaga em vaig passar tot el dia enganxat al ordinador. És fantastic poder jugar a videojocs amb total fluidesa, tenir oberts mil programes, etc. A sobre físicament aquest ordinador és molt més bonic, tot el que pot ser un ordinador, però estic molt feliç.

L’únic que no m’acaba de convèncer d’aquest ordinador és el sistema operatiu que és el Windows 8, que no m’agrada. Em costa situar-me: té com dos escritoris, les aplicacions te les has de descarregar del Windows store, però suposo que ma mare te raó quan diu que ja m’acostumaré.

En general estic feliç amb el nou ordinador.

Jesús Valera

Comença a sortir el sol per les muntanyes dels Pirineus, i les vaques s’aixequen amb tota la calma del món per començar el seu dia. Quan tenen gana, mengen; quan tenen set, van al riu i beuen aigua; quan tenen son, dormen… i així de senzill és el seu dia. A l’hivern quan fa fred i se’n va el sol, s’ajunten totes per no tenir-ne tant. Quan plou, van sota els arbres i es refugien de la pluja o simplement es queden quietes  i continuen menjant, al cap i a la fi només és aigua.

Les vaques són molt tossudes, si volen anar a dalt de tot d’un turó hi van sense que ningú els ho impedeixi. De fet, quan vam anar de campaments amb el cau vam anar a acampar a un prat molt gran amb un ramat de vaques, i tota l’estona les teníem darrere amb l’objectiu de fer-nos fora, aquell era el seu territori i punt.

Tenen una vida simple i senzilla, i si la comparem amb la nostre? Tenim un cervell completament diferent d’elles, les vaques dubto que arribin mai a crear electricitat, però tant elles com nosaltres necessitem aigua, menjar, dormir, respirar i defecar per poder viure. De fet, la vida va començar així, vam ser nosaltres qui vam començar a crear i construir coses per afavorir-nos. No estic dient que la vida de la vaca sigui la correcta, i tampoc que ara ens posem a viure tots com elles, però a vegades ens pensem que per poder existir necessitem moltes coses, però si t’ho penses bé hi ha elements que si no els tinguessis no els trobaries a faltar. Sempre estem pensant en consumir i consumir, però de vegades tot el que necessites ja ho tens.

Anna