LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig veure una imatge que explicava que si els polítics es rebaixaven el sou de 5800€ fins al 1000€ al mes, es podria pagar el salari mínim interprofessional a 4 mil·lions de persones. Salari vergonyós de 643€ mensuals, ja que en aquest mon pervers el ser mil·leriusta sembla ser un luxe. I jo em pregunto per què no ho fan. Al cap i a la fi som nosaltres qui els hem votat. Som nosaltres els qui els hem donat el poder. I ells no poden fer res. Ni un petit sacrifici, res. Son tan egoistes que estant el país en crisi, tothom fent sacrificis per arribar a final de mes, i ells res, cap sacrifici. No es suposa que estan en aquest lloc per ajudar, fer servei públic i gestionar bé els centims de tots, doncs no, ells fan tot el contrari. I el més xocant és que de totes les trames de corrupció política quants han acabat a la presó? O millor encara, quants han tornat els diners a l’hisenda pública? Potser aquesta mesura pot semblar demagògica, però aquets petits gestos, és el que necessitem. No necessitem aixecar-nos cada matí amb un nou escàndol. La nostra capacitat de resistencia està al límit. Sistema polític de partits, sí, però nets de corrupció i amb responsabilitat de païs. Altres sistemes polítics sense partits poden ser realment perillossos. I ho diem amb experiència pròpia de 40 anys. Els nostres polítics als qui els agrada tant comparar-se amb Alemanya, amb els minijobs i simil·lars, és clar, no pas amb el seu estat del benestar, deurien prende nota de que els ministres dimiteixen per copiar en la tesi. Aquí veiem amb sòpor com surten cada dia per televisió sense immutar-se aquesta desfilada de polítics descafeinats amb els seus sobres de diners B, jaguars que no saben d’on surten, càrrecs en les elèctriques i empreses similars, etc. Fins i tot un dels sindicats que ha de defensar als treballadors sembla ser que ha ficat la ma a la caixa..sic. Comencem amb el gest de la rebaixa del sou, i potser així ens els podrem començar a creurel´s.

Jesús

Quan ve el Nadal tots estem contents perquè ja han arribat les festes i tindrem molts regals. Però, a més a més d’aquest fet,  jo el que espero amb més impaciència d’aquests dies és la sopa de la iaia.

El dia 25 és el moment desitjat. La família està asseguda a taula. Les nenes crides, la tieta pesada explica les mateixes aventures de cada any, el cosí em fa pessigolles… i , l’àvia va voltant per la casa amb l’olla de caldo.

Per fi, tots estan menjant ja el segon plat, però jo repeteixo del primer. A poc a poc quan només em queda la darrera cullerada, penso: “Sopa, fins l’any vinent”.

Per concloure, aquests dies són especials perquè ens tornem a trobar tots i disfrutem de les petites coses que ens uneixen. Per sort, la felicitat no sempre ha d’anar lligada amb aspectes materials.

Laia

Surto de l’institut i em dirigeixo cap a casa. És un dia plujós i m’estic mullant, així que accelero el pas. Com sempre, passo pel costat del cementiri i baixo per les 250 escales que baixen la muntanya. Al finalitzar-les veig un llibre tirat a la carretera, m’apropo i llegeixo unes lletres grans i vermelles que diuen: “Matar por matar el tiempo” i, a baix a la dreta en el subtítol posa: El temblor de saber que entre nosotros hay hombres que asesinan por placer. Un calfred em recorre el cos, faig un pas enrere, de cop i volta em sento observada, però per més que miro al meu voltant no hi ha ningú.

Passen els dies i el llibre segueix al mateix lloc a diferència que està col·locat sobre l’entrant que fa una paret. Durant els següents dies el llibre s’esfuma i en el seu lloc apareix un “Diccionari de la Llengua espanyola” que després d’un temps torna a ser canviat per un altre que és una novel·la i es titula: “Una dama vidua jove i bella cerca refugi en un amor incert”.

La veritat és que tot plegat és força estrany. Primer de tot, perquè sempre que desapereix un llibre, al mateix lloc n’apàreix un de nou, i després, perquè els estils no tenen cap mena de relació entre ells. Aquí ve quan jo em pregunto, ha estat una coincidència o realment algú pot haver deixat els llibres expressament perquè siguin agafats? I si és així, amb quin propòsit?

Marta

Els assajos del festival de Ballet que duren 5 dies, sempre es fan en el mes de Juny, però aquest any en aquestes mateixes dates tinc el viatge de final de curs. Això fa ràbia perquè has de decidir-te per una de les dues coses quan, en realitat, vols fer-ho tot. Però no pot ser. Aquest any és l’últim festival que faig i, a més a més de ballar, hauria de cantar, però degut a aquest inconvenient no sé si podré.

La solució ideal, malgrat que no es podrà realitzar, seria moure el dia del festival. Potser si les ballarines afectades ens organitzéssim es podria demanar un canvi a l’Ajuntament.

Encara no sé com ho arreglaré, ja que les persones no ens podem partir en dos. Suposo que, al final, com sempre, hauré de triar.

Laia

Quan a la primera classe d’Ètica o taller d’escriptura em van dir que fariem escrits per la web, em vaig alegrar molt. Pensava que podia expresar tot el que em passés. Estava bastant entusiasmat però a mesura que va passant el temps no tinc idees, no sé que escriure i al final acabo no penjant escrits.

Avui a classe el profesor ens ha dit que fem un petit exercici: hem de enregistrar tot el que ens ha passat a les últimes 24 hores, fixar-nos en petits detalls. Crec que pot ser un bon mètode per començar a escriure amb més freqüència i agafar entusiasme per aquesta part de l’assignatura.

Àlex.

Càncer, una paraula que per a mi és horrorosa. El càncer, segons el diccionari és: ”un tipus de malaltia en què un grup de cèl·lules desenvolupen un creixement descontrolat, invasiu i a vegades amb metàstasi que s’estenen a altres punts del cos”. Tinc un familiar amb càncer, és greu, però això no vol dir que no acabi recuperant-se. Personalment crec que aquesta malaltia ja s’ha endut a moltes persones i sé que no és fàcil de  combatre, però jo faré el possible per a què no se l’endugui a ella.

Quan veus algú amb càncer però no és ningú a qui li tens apreci o no és important per a tu, pot fer-te pena, però quan es tracta d’una de les persones que més estimes,no saps com reaccionar. Al principi et cau el món a sobre, després, quan van passant les setmanes, t’adones que per a ella, només per a ella s’ha de ser fort.

Ella és la persona més lluitadora que conec, tot un exemple a seguir, la persona més forta del món, amb ganes de seguir endavant. Sempre ens repeteix:”-ei! no us preocupeu, jo donaré guerra molts anys més!-”. Sé que aquestes situacions són difícils però de veritat que el millor que podeu fer és lluitar, perquè hi ha miracles i val la pena intentar-ho.

Blanca

Ja arriba l’època dels regals, dels reis i en Pare Noel, el nadal ja és aquí!

Recordo que quan era petita, acabava el col·legi i no veia l’hora de què vingués el Pare Noel a portar-me els regals que dies abans li havia demanat. L’altre dia, mirant els objectes i records de quan era innocent, vaig trobar les llargues llistes de coses que li demanava: nines, cotxets, maquillatge i moltes més coses.

Recordo el feliç que era en el moment de trobar-me els regals a l’arbre i despertar als meus pares dient: Ha vingut en Pare Noel!

Ara ja sóc ”gran” i veig a les meves cosines petites adorar als reis, fer la carta, preparar el pessebre, cantar nadales i recitar poemes. El millor és veure-les felices amb la il·lusió que tenen i això em fa feliç. Jo crec que l’esperit nadalenc fa que la meva família se segueixi reunint cada any per a celebrar el nadal.

Blanca

L’altre dia mentre caminava cap a repàs de matemàtiques, tenia al davant dues noies que parlaven d’un tema interessant per mi. Parlaven d’Amsterdam, una d’elles li explicava la seva experiència d’aquell viatge a l’altre. Era un tema el qual a mi em va agradar escoltar ja que és on aniré de viatge de final de curs. Tot el que explicava em semblava interessant i em va agradar també amb l’alegria que ho explicava la noia, semblava que li va encantar aquell viatge, la poca estona que les vaig sentir parlar vaig assabentar-me de coses que no sabia d’aquell petit país que dintre de res hi estaré.

Quan definitivament vam saber on seria el viatge, el primer que vaig fer va ser buscar informació a Internet, per saber les coses mínimes d’allà. La veritat és que tot el que vaig llegir i mirar respecte Amsterdam em va agradar molt, tant com la cultura, com tot el paisatge en general. Tinc moltes ganes d’anar-hi i veure les coses en persona i poder-les disfrutar que segur que m’agradaran molt més que vistes per Internet. Estic segura que serà un viatge que cap dels alumnes de 4 d’Eso oblidarà mai, no només perquè es el de final d’etapa, sinó perquè aquest país en especial, serà diferent.

Carla

La Marató és una gala solidària realitzada anualment per TV3 el diumenge abans de Nadal i impulsada per Televisió de Catalunya i la “Fundació La Marató de TV3”. La primera edició es va fer el 1992 i cada any el tipus de malaltia és diferent. En cada Marató es recapta una mitjana de set milions d’euros.

Aquesta iniciativa serveix per recol·lectar diners i dedicar-los a la recerca de malalties tant conegudes com desconegudes. Per aconseguir diners s’organitzen un miler d’actes arreu dels Països Catalans.

Al 2013 s’han recollit per la investigació de les malalties degeneratives, s’ha aconseguit una recaptació de 9.550.109 euros. Això demostra la solidaritat de les persones a Catalunya. La majoria de gent, encara que sigui poc o molt s’implica a donar una ajuda ja que és important col·laborar per aquelles persones que estan malaltes. Tant de bo amb aquests diners es puguin trobar medicaments per ajudar a curar o a millorar la salut de milers de persones.

Maria

Ja fa uns mesos, hauria d’haver començat a escriure i penjar escrits en aquest bloc. He tingut l’obligació de penjar-ne com a mínim un, ja que la resta dels meus companys i companyes n’han escrit sis fins la data d’avui. No tinc cap tema en ment sobre el qual pugui explicar qualsevol cosa, ni molt menys un text ben escrit, que és el que hauria de ser, com m’haurà repetit el meu professor suposo que unes sis vegades i m’ha ajuda’t a fer una pluja d’idees del que podria parlar.

Només faig que escriure lletres, paraules i en definitiva frases sense sentit, com si anés perdut pel món on hi vivim tots. Crec, i estic ben segur que a tots ens ha passat en algun instant de la nostra vida la sensació d’estar tan perdut, però tant, que no saps ni què fer per retrobar-te.

De moment ho deixaré aquí i mica en mica penjaré més dels meus escrits i aniran millorant, tant en el escrit en si mateix com les meves idees penoses.

Luca

Edison , va somniar amb crear grans invents, avui , aquest somni és la realitat que il.lumina la humanitat .

Rodolfo Neri Vela , va somniar de nen viatjar a l’espai, es va elevar  fins allà on els més somiadors s’atreveixen .

Verne va dir: “Qui serà en un futur no llunyà, el Cristobal descobridor d’algun planeta?

I potser aquest somni pugui veure’s cristal·litzat per algun de nosaltres o dels nostres fills.

Felix Baumgartner va somiar en superar els límits humans i superar-se ha si mateix, demostrar que els humans no tenim límits i que sempre estarem aconseguint èxits. Va executar un salt de 36.600 metres des d’una càpsula suspesa d’un globus estratosfèric inflat amb heli i de parets de tot just 0,02 mm de gruix.

Somiar no és per la gent que no viu la vida, somiar és posar-te reptes per aconseguir o superer els teus límits.

Pau

Si un dia aneu pel carrer i a unes quantes persones els pregunteu si els agrada ballar, estic segura que la gran majoria us dirà que sí. Potser no els agrada un estil en concret ( ja sigui ballet, hip-hop, etc), simplement els agrada per passar-s’ho bé a una festa, una discoteca o amb els amics. Si us hi poseu a pensar, el ball és una cosa quotidiana, que la fas sense adonar-te’n. Sobre tot si estàs content. Simplement amb el moviment del peu quan escoltes musica, ja sé que a això no se li pot dir ballar però estàs marcant un ritme.

Un cop dit això, vull parlar dels ballarins professionals o no tan professionals. Potser per a algunes persones és una tonteria però cada ball significa alguna cosa, cada pas, cada moviment, gest o mirada. Depèn de la cançó el sentiment del ball serà diferent, però això és bastant obvi. Un ballarí podria enamorar-te sense tocar-te o parlar-te. El propi ball et dirà el que necessites saber, no tot, però suficient.

Per aquest motiu crec que el ball no és nomes un moviment, també és un sentiment.

Sara

Mai sé de què fer el meu escrit, ja porto uns quants sense fer per aquest motiu, m’han dit que parli de qualsevol cosa, per exemple, de les matemàtiques, però no m’agrada gaire el tema de les mates. Porto temps pensant de què fer l’escrit, han passat moltes coses, però no per anar-les explicant a tothom. I els temes que potser faria els han fet molta gent i seria massa repetitiu. Podria parlar del que m’agrada o no m’agrada fer, de la rutina del dia a dia, de la música, de dibuixar, de l’amistat, de problemes adolescents… Hi ha molts temes però, a part de què no sé expressar-me, quin tema escollir o si estaria bé són preguntes de les quals resulta difícil trobar una resposta, o almenys a mi.
No és un text gaire llarg però no sé que més escriure.

Àfrica

Vam entrar a la pista i vam començar a escalfar, com a cada partit, mentre les entrenadores planificaven les posicions que ens col·locaríem les jugadores al camp, mentrestant, l’àrbitre amb l’ajuda d’un altre entrenador anaven col·locant els pals i la xarxa al seu lloc.

Una vegada ja estava tot preparat, el partit va començar, va ser un set ràpid, fàcil i senzill. Els nervis de seguida van desaparèixer i això va provocar que totes ens confiéssim. Va tornar a xiular l’àrbitre que donava pas al segon set, no havíem pogut començar millor però a mesura que anava passant el temps les coses empitjoraven fins a provocar la pèrdua del joc. En el tercer set va passar el mateix, ens vam desanimar i ja no teníem ganes ni de jugar. Si realment volíem aconseguir la victòria necessitàvem totes un gran canvi personalment, i així va ser, al quart set, quan ja donàvem el partit per perdut, vam fer una gran remuntada i vam aconseguir guanyar-lo. Però encara no s’havia acabat, faltava l’últim, el definitiu cinquè set. Havíem recuperat totes les forces i les ganes per obtenir la victòria d’aquell difícil partit de voleibol, vam començar amb molt bon peu, però un seguit d’errors nostres va causar tensió i nervis, vam començar a decaure i no vam poder remuntar, deixant així la victòria pel Club Voleibol Molins.

Carla

Aquella nit va ser la més moguda amb molt de temps, i espero, per la meva salut, que no es torni a repetir.

La nit va comencar amb un sopar de geganters, amb els grallers canyats i la colla de geganters de Castellbisbal. Quan ens dirigíem a la sala on dormíem ens vam trobar amb un amic que portava beguda i va venir amb nosaltres. Quan vam arribar al lloc on havíem de dormir, la cosina d’un membre del grup (que s’estava medicant), va començar a beure. Mentre la feiem petar, va començar a sonar l’alarma del local i, amb els nervis, vam trencar un pany d’una porta que s’havia encallat. Semblava que l’alarma havia parat de sonar, però no va ser així. La cosina del nostre segon percussionista va començar a fer-li efecte la barreja d’alcohol i un ibuprofè que s’havia près. Va començar a vomitar i a divagar i, l’alarma va tornar a activar-se. Mentre la pobra noia estava treient el que havia ingerit durant el vespre, semblava que havíem aconseguir desactivar l’alarma, però al cap de 10 minuts ja tornava a sonar. Al final la policia local, cal dir que eren molt simpàtics, ens la van intentar desconectar, però van haver de marxar a buscar una clau a la comissaria per tancar la porta de la sala. La nostra amiga semblava que empitjorava cada cop més i presos pel pànic vam trucar al 112 i vam anar a buscar ajut alla on es feia la festa perquè hi havia una ambulància. Quan el personal mèdic van saber la barreja que havia fet van anar correns a atendre-la. Un cop els nois de la creu roja van fer el diagnòstic, van arribar els policies per desactivar l’alarma, que encara sonava. Mentre esperàvem al SEM (servei d’emergències mèdiques), els policies van haver de dissoldre una cursa de vehicles a la zona industrial i separar un grup de gent que s’estava barallant. Quan va arribar el personal del SEM, vam trucar als pares de la noia, que van trigar una hora en arribar per tornar-la cap a casa.

Bé, això és un petit resum del que va passar a Castellbisbal. Espero no haver de tornar a passar-ho ni haver de fer-li passar un mal estar a una persona que ve amb mi a passar-s’ho bé.

Gerard

“Conjunt de fulls escrits posats en l’ordre en què han d’ésser llegits, especialment reproducció impresa d’una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot.”

He arribat a dubtar què si als adolescents d’avui dia es preocupen més per la lectura o la tecnologia. Malauradament tothom que llegeixi aquest escrit sabrà la resposta. He de dir que estic generalitzant és clar. És trist, sí, però no dic que la tecnologia ens aporti coses del tot dolentes. Totes les coses noves ens poden aportar coses bones. Ara us preguntareu perquè he posat això.

Doncs tot va començar així; No fa gaire, estava esperant el bus per pujar cap a Vilassar, i com sempre triga un quart d’hora en arribar, normalment acostumo a escoltar música, però com aquest cop era de dia, vaig decidir aprofitar que encara feia sol per llegir a la parada. Quan ja feia uns cinc minuts que llegia, va passar una dona amb un nen petit (cosa bastant normal estant al mig del carrer) s’aturà al meu davant i exclamà: “Una noia amb un llibre!” i jo li responc “Cada dia en queden menys!” i tot agafant-me’l em va preguntar què llegia, i jo encantada li vaig explicar la trama. Just després em vaig quedar pensat. Quina cosa més estranya! Que la dona m’hagi comentat això o que jo llegeixi al mig del carrer? Crec que les dues coses. Ara direu; llegir és estrany? No ni molt menys, però quan un fa una cosa que la societat en general no acostuma a fer, és estrany. Per suposat que jo em refereixo a la societat juvenil. Però aquest fet no només és responsabilitat nostra, dels adolescents, sinó de l’evolució. Ara no vull embolicar-ho tot amb l’evolució de la societat i les seves idees. Tampoc puc o vull canviar res amb aquest escrit, però almenys us voldria fer reflexionar. Potser molts direu “el mòbil és més divertit! No m’agrada llegir” o parides d’aquestes. Sincerament no em vull declarar experta en literatura ni molt menys, però per a tots aquells de “No m’agrada llegir!” n’estic del tot segura que encara no han trobat un gran llibre que els pugui interessar d’allò més, i segurament tampoc s’ha esforçat en buscar-lo, però jo els animo perquè ho facin. Així què, no tingueu por de fer “coses estranyes” que a vegades són les que valen més la pena!

Helena

Farà ja dues setmanes, vaig veure un vídeo que tractava d’una noia anomenada Lizzie Velasquez,  que explicava que tenia una malaltia en la que no podia engreixar-se, és a dir, podia menjar tot el que volgués, però mai s’engreixava. Mai havia pesat més de 28 kg. I a part, era cega d’un ull. Explicava que a els seus pares, de petita, l’havien educat com una noia normal, i en el seu primer dia al jardí d’infància és va donar compte de que tothom la tractava com si fos un monstre. Va ser al arribar a casa seva, quan els hi va preguntar als seus pares que per què els altres nens la tractaven diferent, i ells li van explicar que l’únic que tenia de diferent era que era més petita que els demés, i li van explicar la classe de síndrome que tenia.

Ella ho va portar sempre bé, ja que els seus pares li van dir que tot i tenir aquest síndrome, ella havia de mantenir sempre el cap amunt i ser ella mateixa, i que no li importes el que l’altre gent pensava d’ella.  Però quan anava a l’institut, un dia va trobar-se un vídeo al Youtube on la declaraven la noia més lletja del món. Era un vídeo de 8 segons, sense so, i amb una sola fotografia d’ella. Hi havia 4 milions de reproduccions, i centenars de forts comentaris com per exemple: “Lizzie, si us plau, fes-nos un favor a tot el món, posa una pistola al teu cap i suïcida’t.”

Després de veure aquest vídeo, es va plantejar suïcidar-se. Però va pensar en deixar-ho córrer i es va donar compte de que la seva vida estava a les seves mans: podia convertir allò en una cosa bona, o bé podia triar en convertir-ho en alguna cosa dolenta. Podia també ser agraïda, obrir els ulls, i donar-se compte de les coses que tenia i fer-ne d’allò les coses que la definien. Va dir-se: “Deixaré que la gent que em diu monstre em defineixi? Deixaré que la gent que diu “mateu-la amb foc” em defineixi? No. Faré que les meves metes i el meu èxit em defineixin, no la meva aparença exterior.” Va donar-se compte de que tota aquella gent i els seus comentaris li servien per fer-la millor persona i fer-la sentir millor. Va convertir tots aquells comentaris negatius en una escala per enfilar-s’hi i aconseguir totes les seves metes.

Personalment, crec que ningú es mereix això que li va passar a aquesta noia. Va ser afortunada de ser forta i valenta, i va ser capaç d’aguantar tots els comentaris negatius i com la gent la va tractar. És obvi que és físicament diferent a la resta, però això no és raó per riure’s-en o fer-ne bullying, perquè per sobre de tot s’ha de tenir en compte que és humana i té sentiments. Si jo hagués sigut ella, no crec que hagués sigut tan forta, no crec que ho hagués portat tan bé com ella. Jo sóc la classe de persona que es rendeix molt fàcilment, però si estigués en aquella situació, la meva família em recolzaria i això em donaria la força per aconseguir tot el que em proposi.

Els meus punts de vista han canviat després de veure aquest vídeo, ja que m’ha fet pensar en com la gent es preocupa tan per la seva imatge. Sí, pots semblar perfecta exteriorment, però si estàs buit per dins, de què et serveix la bellesa? Aquesta noia, en el moment en el qual va començar a parlar, va demostrar a tothom que tot i ser massa prima, i no gaire agraciada, podia ser cent cops millor que ningú. El primer que vaig pensar en veure aquest vídeo va ser com la gent podia escriure aquell tipus de comentaris i per què ho feien. Perquè si no la coneixien, no podien dir res sobre ella. I haurien de pensar sobre lo malament que es pot sentir una persona amb un simple comentari.

Alba

Avui us vull parlar sobre els videojocs. M’agraden molt ,fins al punt que em puc considerar “gamer”, i estic fart d’aquella gent que critica tant als videojocs. perquè des del meu punt de vista són positius.

Gràcies a ells, i deixant de banda les classes d’aquest idioma, tinc un nivell d’anglès bàsic, ja que la majoria de jocs no estan traduïts al castellà ni al CATALA. Em diverteixo sanament, quan em sento i jugo amb qaulsevol amic riem i ens ho passem bé. He après a valorar la música instrumental, i he après quin tipus de música et posa nerviós o et relaxa. M’allunyo dels vicis dolents de la joventut d’avui en dia, com les drogues, la deliquència, etc. Exercito molt més el cervell que quant veus la televisió ja que la majoria de jocs són de estratègia i has de pensar. He conegut gent extraordinària que si no hagués jugat a videojocs no hagués conegut mai. I també adquireixo habilitats mentals, reflexes, coherència. També aprenc història i altres coses.

Una altra cosa és que també m’han ensenyat valors com: Que sempre hi ha una opció de guanyar (Yu-gi-ho), que has de lluitar pel que vols (Naruto), que l’amistat és la major força de l’univers i que tots units som més grans (Digimon), que si t’esforces arribaràs a ser el millor en lo que et proposis (Pokemon), que has d’arreglar el teus errors siguin lo greus que siguin (Card Captor Sakura), que l’equip és lo més important (Inazuma eleven), i tot i que el camí sigui molt difícil has de continuar endavant i superar les adversitats (One piece).

La tecnologia no és dolenta, l’us que en fem d’aquesta sí. I el temps que li dediquem també. No és bo passar-se hores i hores jugant… sol… a la meva habitació. Com en molts altres aspectes s’ha de fer un us racional. Rauxa i seny català. I no hem de deixar de banda totes les altres opcons d’oci; el cinema, la música, viatjar, xerrades amb companyia de bons amics i amigues, l’esport i el Barça, és clar.

Per tot això els videojocs son una bona base per gaudir de totes les altes opcions d´oci.

Fins i tot s´ha creat a Barcelona una carrera universitària de dissenyador de videojocs.

Vers que les grecs van inventar el cargol i les primeres operacions matemàtiques, nosaltres com a hereus seus hem anat evol.lucionant tecnològicament fins arribar als ordinadors, internet i videojocs. Qui sap fins a on arribaran els nostres hereus? No ho sap ningú, o potser l´unic que ho sap ara es l´Esteve Jobs, sigui on sigui,

Jesús Valera

El passat dia 28 de desembre, els membres del Grup de Joves de l’Esplai de Vilassar de Dalt vam fer una gimkana a la plaça de la Vila per tal d’aconseguir joguines pels nens del nostre poble que ho necessitaven. Aquesta activitat estava pensada per nens d’entre tres i deu anys i consistia en fer unes proves basades en les diverses maneres de celebrar el Nadal a diferents llocs del món, com per exemple Itàlia o Mèxic. L’entrada per poder participar-hi era portar una joguina en bon estat i que no funcionés amb piles.

En els temps en què ens trobem avui dia, molta gent no té els suficients recursos per passar un “bon” Nadal i regalar allò que volen als seus infants i, per aquest motiu, es va fer aquesta recollida. Tothom té dret a tenir un regal per Nadal, sigui quina sigui la seva situació personal.

Es van recollir bastantes joguines de tot tipus, des de jocs de taula fins a bicicletes. Aquesta recol·lecta es va donar a Càrites i, a partir d’aquí, l’organització les va repartir a la gent que més ho necessitava de Vilassar.

Poder ajudar a algunes famílies va ser una bona experiència i, estic segura que, cada Nadal, es tornarà a fer una recollida de joguines perquè tothom pugui disfrutar del Nadal com s’ho mereix.

Mireia

Fa aproximadament una setmana ens van dir a mi i a unes companyes que teníem l’oportunitat d’anar a estudiar 1r de batxillerat al Canadà. El meu primer pensament va ser un “no” sense pensar-ho, però després de parlar-ho amb la Marta i la Núria ja no ho veia tant clar.

Ens van dir que érem unes noies afortunades de tenir aquesta oportunitat i que si ens anéssim viuríem una experiència única. Sincerament tinc por, tinc por de deixar-ho tot; d’estar un any lluny de la meva família, tinc por de no saber adaptar-me bé; de que tot sigui molt diferent, de que els de casa em trobin massa a faltar i ho passin malament. Crec que m’he perdut moltes coses per culpa de la por i la timidesa, i si diuen que aquesta experiència farà tants canvis en mi i serà tant especial no m’agradaria perdre-la.

M’ho he estat pensant molt, i he decidit que faré les proves, només per provar, perquè estic convençuda que no m’agafaran, encara que si m’agafessin podria renunciar si no ho tinc clar.

Un dia em van dir que tenia edat per viure al límit, i si viure al límit significa això, endavant.

Anna

El meu escrit és per parlar-vos de la noció del temps.

Quan som de vacances desconnectem completament de la rutina, no sabem si estem a dimarts o a dijous. Això s’anomena perdre la noció del temps. Es curiós perquè quan comencem les vacances és com si entréssim en un món completament diferent, on no tinguéssim un horari i poguéssim fer el que ens plagui.

Jo personalment, aquestes vacances he desconnectat completament, no sabia a quin dia estàvem i què havia de fer. De fet havia de presentar un escrit, i des de quan vaig començar les vacances fins quan les vaig acabar no em va passar pel cap que havia de fer l’escrit.

En definitiva, quan som de vacances només penem en passar-nos- ho bé, i no pas en continuar fen la mateixa rutina de cada dia.

Pau

Farà ja tres o quatre anys que practico submarinisme amb el meu pare. Penso que és un esport molt dinàmic, divertit, entretingut i en el qual estàs una bona estona desconnectat de tots els problemes de l’exterior. Però a mesura que em vaig fent gran li vaig agafant por a això; són molts els submarinistes, per no dir tots, que algun cop han patit algun ensurt important i em fa enrere només de pensar que algun cop aquest en puc ser jo. De petit no havia tingut mai cap por, em posava l’equipament i em llençava a l’aigua amb el meu pare sense cap problema, però últimament n’estic agafant bastanta por. De fet ja ne patit algun d’ensurt no d’important però si d’aquells que et posen el cor a mil. Encara recordo el dia en que em vaig submergir per observar l’interior d’una roca i quan ja em quedava sense oxigen i em dirigia a pujar veig que el sol desapareix, miro cap amunt i veig una ratlla gegant passant per damunt meu, el cor s’em va disparar mai havia vist un animal tan a prop meu i tan gran alhora, podia mesurar el metre i mig de costat a costat. Increïble! També s’ha de dir que un cop vaig reaccionar del ensurt vaig pujar a la superfície i vaig poder observar com aquell animal seguia la marxa amb un moviment lleuger d’aletes, molt bonic. Aquell dia dubto que me’n oblidi mai. I també he superat moltes pors, coses que mai havia pensat que m’atreviria a fer-ho. Sempre li havia tingut molta por a les meduses, no només per les urticàries que aquestes et podien produir, també pel seu tacte viscós i els seus llargs tentacles. Un dia ens vam trobar el meu pare i jo envoltats per un banc gegant de meduses no sabíem com havien anat a parar a la zona en la que estàvem, potser un moviment d’aigües marines o estàvem damunt d’una taca d’aigua calenta i per això les meduses es dirigien cap a nosaltres. El meu pare em va demanar que treies el cap a la superfície, em volia dir alguna cosa i un cop amunt em va demanar que el seguis. Ens tornem a enfonsar i ja estàvem totalment rodejats, veig al meu pare que amb una mà es tapa el frontal del cap (l’única part del cos que ens queda al descobert) i amb l’altre comença a apartar les meduses, jo el segueixo ben de prop pel pas que anava obrint.

L’any passat les coses no van anar tan bé com la resta d’anys a causa de les lesions que havia patit jugant a futbol, tenia el turmell esquerra adolorit, i vaig estar tota la temporada sense poder ficar-me i per això penso que també es un dels motius per el que li he agafat més por al submarinisme. Vaig poder comprovar que una mínima lesió pot fer que es converteixi en un dia desastrós. Tot va començar a principis de temporada: anava a pescar, serien les set del matí, jo anava pensant que ja estava recuperat de la lesió del peu, perquè no notava cap dolor després de setmanes de recuperació. Un cop dins l’aigua vaig notar que tenia una petita molèstia al mateix peu, però ho vaig ignorar, vaig pensar que tenia el peu fred i que conforme nedés aquest dolor se’n aniria, però no va ser així, vam començar a nadar mar endins i aquest dolor no desapareixia, un cop a dins de tot, quan la costa es veia petita i tot, vaig notar que el dolor anava a més;  li vaig dir al meu pare i em va dir que pugés sobre la boia que portem per senyalitzar a les embarcacions per descansar una estona i que el dolor afluixés, em vaig treure l’aleta del peu que em feia mal i amb l’ajut del meu pare vaig fer-me un massatge, el dolor disminuïa però jo seguia nerviós ja que estava al mig del mar amb el peu força adolorit. El meu pare em va demanar que no perdés els papers, que em posés l’aleta que aniríem cap a la costa sense cap pressa, que quan volgués parar ho podíem fer i així va ser. Poquet a poquet ens vam anar apropant, un cop fora l’aigua vaig notar una tranquil·litat per tot el cos. Un cop ja estava més recuperat el meu pare em renyava per innocent, que amb dolor per petit que sigui no podia anar a pescar, després vam anar a esmorzar com si no hagués passat res i cap a casa. Ara em pregunto si aquest estiu vinent ja podré tornar a fer submarinisme sense dolors i com reaccionaré un cop dins l’aigua.

Ricki

Fa cosa d’un mes, vaig anar a Madrid amb la família uns dies. El nostre principal objectius era visitar es museus més importants com ara el Prado, Reina Sofia etc. He de dir que Madrid és una ciutat preciosa, té un munt de coses per veure i conèixer, però no m’hi quedaria a viure pas. Eren pocs els carrers on tocava el sol per complet. Ja us puc ben dir que els meus peus barcelonins acostumats a la calor, varen quedar ben congelats!

Una de les coses que em feia més il·lusió de veure era el quadre de Guernica pintat per Picasso. N’havíem parlat bastant a classe i era una cosa que es comentava molt a casa meva. Jo sabia que era molt gran, en blanc i negre, i cada personatge tenia el seu significat, però tot això ho oblides quan el veus.

Us puc ben assegurar que quan vaig entrar a l’immensa sala se’m va accelerar el cor. Vaig caminar lentament amb els ulls clavats al quadre tot apartant-me de la tantíssima gent que hi havia concentrada allà. Vaig observar de ben a prop les gruixudes, decidides i tristes pinzellades blanques, negres i grises que fa uns anys enrere el senyor Picasso havia pintat. Com tots sabeu, Guernica és una ciutat del País Basc on fa uns anys els nazis la van bombardejar sense motiu aparent. Res que estigui relacionat en guerres o matar té motiu aparent. La casa en flames, el senyor que crida, el toro desesperat, la dona que manté entre els seus braços el seu fill mort… No va ser fins uns moments després que em vaig posar la mà sobre el cor i em vaig sorprendre de com una cosa tan simple com un tros immens de tela pintat em va poder causar aquella sensació. Crec que no hi ha adjectius per descriure-ho fins que no el veus a la realitat. Una cosa es veure’l en un llibre de plàstica dir les quatre característiques corresponents i l’altre cosa és veure-ho en persona.

Haig d’admetre que escrivint aquest text se’m ha tornat a accelerar el cor. A vegades les coses tan simples com un quadre, una fotografia o una cançó ens poden fer sentir d’una manera o una altra, poden “jugar” amb les nostres emocions. La veritat és que ho agraeixo molt perquè sense tot això la vida seria molt avorrida. Així que ja sabeu, el proper cop abans de comprar-vos roba caríssima o qualsevol altre tonteria, viatgeu. I si un d’aquets viatges resulta que és Madrid, no dubteu en anar al museu de Reina Sofia a veure un dels gran quadres que ha existit mai. El Guernica de Picasso.

Helena

Quan tenia 6 anys els meus pares em van apuntar a l’esplai i em van dir que allà m’ho passaria molt bé, que hi anaven amiguetes meves i que faríem uns jocs divertidíssims. El primer dia hi vaig anar amb vergonya (segons pel que m’han dit) però també amb ganes de saber en que consistia allò tan divertit que feien tots els nens cada dissabte de 4 a 6 de la tarda. Des d’un bon principi vaig quedar encantada en tots els aspectes i a partir d’allà vaig continuar anant-hi fins al grup de grans el qual és l’últim any com a nen quan tens 12 anys.

Durant tots aquests anys i més aviat en els últims anys quan ja anava a l’institut em vaig trobar amb nens i nenes que anaven al cau. Entre aquestes entitats del poble hi ha bastanta rivalitat ja que són bastant similars –encara que tenen diferències– . La típica discussió dels nens dient que el cau o l’esplai és millor perquè ells són més bruts, els seus campaments o colònies són millors, etc. i la veritat és que ho segueixo veient amb nens de la meva edat.

Però el que jo em pregunto és, els nens i nenes quan van començar el cau o l’esplai van decidir ells on anirien? La majoria de nens, per no dir tots, van ser apuntats a una de les dues entitats perquè els pares van voler i, per tant, ells han seguit allà perquè no han provat l’altre i no saben ben bé el que és .

Com a conclusió crec que són entitats que eduquen als nens d’una manera alternativa a través del lleure i, per tant, és gairebé indiferent quina de les dues escollim.

Laia

Jo en els meus quinze anys de vida he perdut moltes coses: bosses, ulleres, mitjons, gomes de cabell, llapis, gomes, maquinetes, ossos de peluix, cartes, diners, partits de futbol,… A on vull arribar és a que sempre que perdem alguna cosa i ens n’adonem, la busquem (a no ser que sigui un partit de futbol, és clar, perquè si vas pel pati buscant un partit de futbol et prenen per boig).

Tot i així he arribat a la conclusió de que per molt que busco una cosa, no la trobo, això sí, de cop i volta, en trobo d’altres que feia mig any que buscava. Molts cops, sabent que sóc una persona despistada, guardo les coses en algun lloc on sé que recordaré exactament on les he deixat, però no funciona, al contrari, al dia següent ja no les trobo.

Quan busques desesperadament alguna cosa pots passar per dues situacions diferents:

La primera succeeix quan el que estàs buscant està just davant dels teus nassos i no te n’havies adonat. Com quan estàs parlant pel mòbil amb la teva mare i li dius que estàs desesperada perquè no trobes el mòbil. O com quan estàs a classe demanant-li per favor al teu company que et torni el llapis que tens a la mà. I moltes altres situacions on realment t’acabes sentint inútil.

L’altra situació en la que us podeu trobar es defineix en una frase: “Mama! On està el meu…?!” Després d’aquest crit poden passar tres coses diferents:

1-La mama sap perfectament on està el que li demanes i t’ho diu.

2-La mama diu que t’apanyis tu soleta que ja ets grandeta. Al cap d’una estona tornes a insistir: Finalment ve per ajudar-te i no cal que faci cap esforç perquè ho troba de seguida i tu quedes fatal.

3-La mama no està a casa i tu no te n’havies assabentat.

Així doncs, l’únic consell que us puc donar és que si perdeu tantes coses com jo procureu no visitar mai cap laberint.

Maria

Fa dos anys el meu somni era anar a los Àngeles. Sempre els deia als meus pares que hi volia anar però ells no hi estaven d’acord.

Una tarda avorrida a l’habitació, vaig veure en una web que feien un concurs per anar de viatge a los Àngeles. Com que no hi perdia res concursant, ho vaig fer. El concurs consistia a dissenyar una peça de vestir a partir de les robes que ells et proporcionaven.

Va transcórrer un temps i una tarda em va venir a la memòria aquell concurs en el qual havia participat, per tant, vaig decidir mirar qui eren els finalistes. Aleshores vaig veure que havia quedat entre els 10 primers i només quedaven tres dies per decidir el guanyador, que s’escollia mitjançant els vots de la gent, així que vaig anar dient a tothom que em votés.

Al cap de tres dies, a la classe, no em vaig poder resistir a mirar qui havia estat finalment el guanyador. Vaig agafar el mòbil, vaig obrir la web i, era la guanyadora! Vaig fer un crit d’alegria i quan vaig arribar a casa ho vaig dir corrents als pares. Però ells no estaven tan contents, perquè tot estava inclòs menys el menjar i ells no ho veien massa clar.

Finalment, vam anar-hi i va ser una gran experiència, un somni fet realitat.

Laia

Fa uns sis anys vaig començar a jugar a bàsquet. No en tenia ni idea, ja que abans feia piscina i son dos esports que no tenen res a veure. Tampoc és que m’encantés aquest esport però m’hi vaig apuntar perquè algunes de les meves amigues també ho van fer i havia de fer algun esport per manternir-me en forma.

Al principi m’agradava molt anar a entrenar i jugar partits, notava que mica en mica anava aprenent a jugar i em divertia. Però a mida que anavan passant els anys, no sé si és per l’edat aquesta que tots els adolescents hem de passar algun dia, em va començar a avorrir anar a entrenar i passava més dels entrenaments, cosa que va comportar que perdés la pràctica del joc i cada cop anava jugant pitjor i per tant no em divertia gens, i a més a més també teníem bastants problemes amb casi tots els entrenadors que no ajudaven gaire. Així que aquest any he decidit deixar-ho. No puc dir que no m’ha fet pena deixar-ho perquè he fet amigues molt grans durant tot aquest temps però no em sentia agust fent una cosa que no m’agrada.

Aquest any he començat a anar a piscina amb la Carla, que també feia bàsquet amb mi. Les dos vam decidir que el bàsquet ja no era lo nostre i voliem canviar. Ens agrada anar a la piscina perquè ens ho passem bé i com anem per lliure fem el que volem, sempre intentant fer tot l’esport possible.

Ara que ha arribat l’hivern i fa fred ens fa una mica de mandra anar a la piscina i la tenim una mica abandonada… però com hem de fer esport i és la nostra obligació seguirem anant cada setmana.

Núria

Aquell núvol gris que veia quan pensava amb el què vull ser de gran es va esvaint a poc a poc. Crec que cada dia veig més clar què vull estudiar i per què ho vull estudiar.

A dia d´avui, m’agradaria estudiar medicina, per algun dia ser capaç d’ajudar les persones. Aquesta és una professió que crec que em pot satisfer moltíssim, ja que m’agrada ajudar a la gent a l’hora que se li presenta un problema i crec que l’esperança i la satisfacció de poder salvar una vida pot ser inexplicable, i en el pitjor dels casos, tenir la consciència tranquil·la de que he fet tot allò que estava al meu abast, és a dir, ser una bona metgessa.

A vegades quan em pregunten què vull estudiar i els hi dic medicina em comencen a retreure que és una carrera molt complicada, que s’ha d’estudiar molts anys, que se’t poden morir persones, etc., però aquests inconvenients no em fan fer un pas enrere i fer-me pensar dues vegades que si estic segura o no.

D’altra banda penso que hauré de fer una sèrie de sacrificis però sé que, al llarg del temps, seran el fruit d’un bon resultat i sé que hauran valgut la pena perquè hauré aconseguit un dels objectius més grans que pots assolir en la vida, que és dedicar-te al que realment t’agrada, ja que ho seràs la resta de la teva vida.

Eva

Tots alguna vegada hem somiat desperts amb aquell desig que tenim ganes de fer realitat, però que quasi sempre està més lluny del que podem arribar a aspirar. Parlo d’aquell somni que tots tenim guardat en un racó del cap per un dia poder-lo fer realitat. Tothom voluntàriament o involuntàriament pensa a fer realitat el seu somni, sigui quin sigui.

Però tots estan molt lluny del nostre present, de la realitat, i però això són somnis. Són inalienables i per molt que ens posem de puntetes, no arribem ni a tocar-los amb les puntes dels dits. Però el que no podem fer, és quedar-nos de mans creuades esperant que la vida passi davant dels nostres ulls i penedir-nos de ni tan sols haver intentat fer-los realitat. A vegades, tot es posa a favor, i per alguna raó, acabes vivint-los. Llavors, deixen de ser somnis per fer-se realitat i passa a formar part del teu present.

Jo personalment tinc molts somnis. Sóc d’aquelles persones que no pot evitar que el cap se me’n vagi sovint als núvols i s’hi quedi una estona. Somio constantment desperta. Entre altres somnis, m’agradaria dedicar-me al que realment m’agrada, que és l’esport i que pogués guanyar-m’hi la vida. Però sé que jugo amb desavantatge perquè són noia i això fa que només sigui un somni. També m’agradaria viure durant un temps en algun lloc remot del món o practicar esports de risc. Però el que realment anhelo, el somni que més desitjo fer realitat és viatjar. Fer la volta al món en vaixell, vorejar les costes dels cinc continents i veure món, tastar menjars, conèixer cultures i viure altres tradicions totalment diferents a les nostres.

Jo personalment, no tinc ni idea de com fer realitat els meus somnis, però per aquest petit detall no penso deixar de somiar.

Àurea

L’altre dia, vaig veure un documental sobre les exportacions de peix a Tanzània. La perca del Nil és una espècie invasora introduïda per algú al llac Victòria. Cada dia, avions arriben a Tanzània amb capses buides per omplir-les de peix i portar-les a Rússia. La gent pobre d’allà, es queden sense poder menjar peix per culpa de les exportacions.

Em va semblar molt injusta la vida dels africans a Tanzània. La gent d’allà, sofreixen abusos sexuals; però, això no és el pitjor. La major part dels habitants, no tenen diners per menjar, ni per refugiar-se. La majoria de nens, són orfes, i s’han d’espavilar per sí mateixos. Les mares o les dones, s’han de prostituir per poder sobreviure; mentre que els pares, són pescadors.

La mortalitat és molt alta, ja que la majoria de morts, és causada per malalties; una d’elles el SIDA. Aquesta malaltia, es provocada per relacions sexuals, que molta gent de Tanzània està infectada.

No em puc creure, com la gent que pot evitar aquesta catàstrofe, es quedi de braços creuats, i que no s’interessin per la vida d’aquestes persones.

Sergi

Per fer el escrits de la tertúlia necessitem observar els petits detalls de la vida i, a partir d’aquí, fer una reflexió per expressar les nostres idees. Jo ho entenc, però és que tinc tan poc temps que no em puc parar per fixar-me en tot allò que m’envolta, és estressant.

Avui en dia, estem massa ocupats fent activitats i anant d’un lloc a un altre. Fins i tot, hem arribat al punt en que no tenim ni uns minuts per aturar-nos a pensar en nosaltres mateixos i reflexionar. Tot ho fem d’una manera mecànica: ens llevem, anem a l’institut, dinem, fem els deures, fem les extraescolars, sopem i anem a dormir. Sé que hi ha algunes excepcions, és a dir, evidentment no tothom té la mateixa rutina, però en la majoria dels casos és així. Els dies ens passen sense adonar-nos i això no pot ser, és molt trist. A més, el nostre horari ens obliga a anar-nos a dormir molt tard i despertar-nos molt d’hora. Aleshores, com a conseqüència d’aquest dia a dia tan atabalador i les poques hores de son, anem cansats a tot arreu.

L’altre dia vaig llegir un article que està molt relacionat amb aquest tema. Deia que mentre dormim el nostre cervell elimina toxines que ha anat generant durant el dia. Llavors, quan una persona no dorm les hores suficients, el cervell no té prou temps per eliminar totes aquestes toxines i és quan s’afavoreix l’aparició d’algunes malalties com ara l’Alzheimer. Després de llegir l’article em vaig quedar molt parada. La veritat és que no m’imaginava que una cosa tan insignificant com dormir set hores enlloc de vuit, a la llarga, pogués tenir aquestes conseqüències.

Després de tot això he arribat a la conclusió de que ens hem d’aturar uns segons a reflexionar sobre el que passa al nostre entorn, deixar estar l’estressant dia a dia per uns moments i pensar en nosaltres mateixos. Perquè a vegades els petits detalls són els que de veritat importen i els que ens marquen un abans i un després. Tant de bo pogués oblidar-me de tot i desconnectar d’aquest món, encara que fos només per uns dies!

Marina

Jo, quan arribo a casa, desprès de menjar haig d’estudiar i fer deures. El problema es que sóc incapaç, no sé per què, però no tinc ànims ni per obrir el llibre ni per escriure. El resultat? Ho faig, però no ho faig amb ganes, és a dir, que no m’ha servit per a res, ja que no he memoritzat res del que he llegit o he fet.

Estic preocupat per com acabarà el curs. Sempre penso, va ara m’hi posaré de veritat, però quan arriba l’hora sóc incapaç i pel que veig el final d’aquest curs serà catastròfic. La veritat és que no sé què pensar, l’únic que m’anima en aquest moments són els amics i la meva mare, però ella a vegades és massa pesada en aquest aspecte, ja que no para de dir-me: va fes això, fes allò altre. I el resultat d’això és enfadar-me amb ella.

En conclusió, com he dit abans, estic preocupat, però no tinc molts ànims per aconseguir la meva meta, espero que al final s’acabi solucionant tot i pugui fer el que m’agrada.

Pablo

Alguna vegada us heu despertat a mitjanit amb la sensació que no t’ha sonat l’alarma i estàs fent tard per anar a l’institut? Per exemple, ahir a la nit em vaig abrigar, em vaig posar al llit i de seguida vaig entrar en calor mentre repassava mentalment els problemes que havia tingut aquell dia i intentar trobar-los una solució, i recordar la sèrie que havia vist mentre sopava, ja que havia estat molt interessant i intensa. Vaig estar un quart d’hora fent voltes pel llit per trobar la posició més còmode. Finalment vaig adormir-me, però al cap d’una estona notava com una veu dintre meu em deia que em despertés perquè potser no havia sonat l’alarma i arribaria tard a l’institut; i així ho vaig fer, vaig agafar el mòbil que estava al terra i vaig mirar l’hora: era la 1:30 del matí. Vaig tornar-me a dormir i al cap d’unes hores em va passar el mateix, i així com dues vegades més, fins que en un moment d’aquests que em vaig aixecar vaig mirar el mòbil i eren les 7:30 del matí. Em vaig despertar a corre cuita, havia de dutxar-me i esmorzar, només tenia mitja hora! Però amb les presses ho vaig aconseguir, i em sentia més desperta que altres dies. No ho sé si és perquè quan em desperto sense alarma em sento millor, o perquè havia anat a dormir aviat. Potser tenia inquietuds que no em deixaven dormir tranquil·la o la alta temperatura del meu llit, per això no vaig dormir plàcidament durant tota la nit. El món dels somnis i les hores que dormim, està inexplorat. Tothom sap quan se’n va a dormir i quan es desperta, però no sabem què passa durant la nit. De vegades te’n recordes del que has somniat, a vegades creus que no has somniat res… però hi ha hores, minuts i segons que queden en l’aire que ningú li dóna importància, i queden a l’oblit, com si no existissin.

Marta

Tinc un germà de nou anys al que li agrada molt ficar-se amb mi i molestar-me. Jo reconec que és petit, però arriba un moment en que pot ser molt pesat. La veritat és que a mi també m’agrada molestar-lo, i fer-lo enfadar em diverteix, tot i que al moment li demano perdó. Tot i així l’estimo molt i no deixaria que mai li passés res dolent. Sense ell no sé què faria. Intenta fer-me riure quan estic trista i es preocupa molt per mi i quan no està el trobo molt a faltar. Em fa riure amb les seves bromes i tonteries i quan comença a ballar a casa és molt divertit i em ric. Haver tingut un germà ha sigut el millor que em podía pasar i ara sense ell no sóc res.

Marta

Estem en una societat en que no donem importància a moltes coses que passen al nostre entorn. Trobo molt injust el sou d’un ofici que no és gaire important com la vida dels demés. Per exemple, un jugador de futbol de l’equip del Barça, a l’any, guanya més que tota una vida d’altres persones. Sóc un aficionat al futbol, però no té res a veure.

Ara comparem el sou del futbol amb un bomber, ja que el bomber, s’ha especialitzat i preparat tant físicament com mentalment, per salvar vides a gent que ho necessita; si hi ha un incendi, hi van els bombers, o si algú s’hi queda atrapat en un edifici, també.

I què fa un jugador de futbol? Consisteix en visitar tots els països per tal de jugar un partit. I això ho provoquem nosaltres, perquè la majoria de la gent li agrada el futbol, ja que es posen davant d’un televisor, i gaudir per una estona. I per què cobren tant? Perquè cada vegada hi ha més audiència sobre aquest esport.

Espero que algun dia, li puguin donar més importància a gent que arrisca la seva vida per tal de salvar-hi altres.

Sergi Sánchez

Quan tenia cinc anys, vaig voler iniciar la meva vida d’esports. El meu primer esport, va ser el bàsquet. Al principi em va començar a agradar molt; però més tard vaig anar perdent l’interès. Un dia, al arribar al meu col·legi (L’olivera; Cabrils), els meus amics parlaven sobre el futbol.

Al parlar amb els meus pares, vaig decidir provar-ho. Era jugador, però el meu cos em deia el contrari; és a dir, ser  porter. El meu entrenador no em va deixar i llavors me’n vaig anar.

Estava confós, i vaig anar provant esports, com el hoquei. Aquell esport va ser el millor que havia provat! Hoquei em va semblar l’esport més adequat per a mí. Vaig estar 3 anys jugant-hi, fins que un estiu, lamentablement, em vaig trencar el braç dret. La sort se’m va acabar quan els metges em van dir que havia d’estar un bon temps fen recuperació.

Dos anys més tard (és a dir que tenia 10 anys), em van donar l’alta. Jo, tot il·lusionat, volia començar el hoquei, però em van dir que no podria jugar fins uns anys. No m’hi vaig precipitar, i vaig voler provar handbol, però no em va agradar; i a més, em seguia fent mal el braç. Vaig estar una temporada sencera sense fer-hi res, només estudiava i estudiava.

Al passar un temps, vaig pensar que ja era hora de tornar a fer quelcom. En aquells temps, m’hi vaig desil·lusionar del hoquei, i vaig apuntar-me al futbol amb els nous amics. Al trobar una diferència brutal en els meus gustos, és a dir, al canviar-me al futbol, per fi vaig trobar el meu esport preferit.

Ara (2014), porto 5 anys en el futbol, i no ho canviaria per res.

Sergi Sánchez Jurado

Teníem la televisió engegada, la meva mare planxava i jo estava sopant. Anaven passant els anuncis i els anàvem comentant, i un d’ells era el de Veri. Quan el vaig veure no li vaig donar gaire importància, l’única cosa que em vaig fixar, va ser en els paisatges i la música que van posar que la vaig trobar molt encertada. Després li vaig preguntar a la meva mare qui era el que sortia a l’anunci, i ella em va dir que era en Kilian Jornet, que corria per la muntanya i havia guanyat uns quants premis. A mi aquestes coses no m’acostumen a cridar l’atenció, pensava que era com els que guanyen premis però amb bicicletes, o qualsevol altre esport, així que no vaig donar-hi dues voltes i vaig continuar menjant.

Al cap de pocs dies després, va sortir anunciat que aquest tal Kilian Jornet sortiria al Convidat de tv3, i (com tots els Convidats) el vam veure, però no sé per què, aquest tenia ganes de que el fessin. Aquell dia va ser quan vaig descobrir exactament el que feia, i em va fascinar bastant, així que vaig començar a fer una recerca, mirant vídeos i buscant informació sobre ell, fins el dia d’avui.

En Kilian Jornet va néixer en un refugi a 2.000 metres d’alçada i des de ben petit que ha estat a la muntanya. No es defineix com un esquiador, ni alpinista, ni corredor… sinó que toca tots els temes, no és vol posar en un nom en concret. Ha fet molts rècords en pujar i baixar una muntanya, ha sigut 4 cops guanyador d’Skyrunning, apart d’haver guanyat moltíssimes altres curses.

Molta gent m’ha preguntat, inclús jo després de que ho fessin, perquè el tinc com a ídol si jo no faig curses de muntanya ni pujo corrents un 4.000. És cert que no em poso a córrer per la muntanya, però sí que m’agrada anar a fer pics, esquiar i passar-hi el dia. Potser el per què el segueixo és pel simple fet de la seva senzillesa, i el punt de vista en que et fa veure el món. La veritat és que li tinc enveja, cada dia penja fotos amb paisatges privilegiats els quals jo no veure ni la meitat, fa cada dia el que li ve de gust i encara n’hi tinc més perquè tot dia està menjant pa amb Nutella sense preocupar-se ja que ho crema tot!

Farà més o menys un mes que vaig anar a una conferència que feia a Barcelona, i l’Albert Om (l’entrevistador) li va dir que havia passat un any molt bo ja que ho havia guanyat tot, i ell li va contestar que sí, que havia estat un any amb sort i de seguida l’Albert Om va afegir que no fos tant modest, que no havia sigut la sort, i ell es va posar a riure. Després li va dir que tenia molts seguidors i el Kilian va respondre que ell creia que eren més importants els mestres, metges… que no pas ell que potser corria una mica més que els altres. Si el Kilian fos el mateix però cregut, ara aquest escrit no l’estaria fent, però jo no trobo que ens vulgui demostrar res, sinó que cada dia s’entrena i es prepara per fer el que li agrada.

Anna

Ja deu fer 2 mesos que la meva família i jo vam anar a Londres per a celebrar que la meva germana feia 18 anys. De camí a l’hotel, el meu pare ens va dir que aniríem a visitar Notting Hill, un barri de Londres conegut perquè va ser la inspiració per a una pel·lícula reconeguda mundialment.

El dissabte vam arribar i vam veure el mercat ambulant que ocupava el barri de dalt a baix i després vam anar a veure la porta blava on representava que hi vivia el protagonista. Al arribar-hi vaig veure moltes de portes blaves, i vermelles, taronges, verdes… no sabia el que pensar perquè jo creia que només hi havia una porta blava, la reconeguda porta blava. Al final la vam diferenciar de les altres per uns números gravats. També vam buscar un parc privat on a la pel·lícula salten una reixa. El parc el vam trobar, però la veritat és que el carrer no tenia res en comú amb el de la pel·lícula.

Al estar a Notting Hill em vaig adonar dels canvis que fan per a filmar una pel·lícula i del treball que hi ha darrere, i crec que només els pots veure estant en un lloc com aquest, veient-ho tot com és a la realitat. Quan vam arribar a casa vam decidir veure la pel·lícula, i la veritat és que per a mi va ser molt diferent ja que no era com abans que veia tot l’encant de el barri sinó que era millor, podia veure com era el barri en veritat i no com el van arribar a transformar.

Cristina

Moltes vegades la gent s’ha plantejat fer alguna cosa per una persona (o vàries persones) però no ho fan pel simple fet de “això no és el meu problema” o “no serviria de res”, això sempre ho he mirat estranyat, veureu, sóc una persona a la qual li agrada molt tenir detalls amb les persones que aprecio i no aconsegueixo entendre com alguna de les excuses anterior pot ser considerada vàlida per algú, frases com “quan tenim la possibilitat d’ajudar algú estem moralment obligats a fer-ho” o “el mal triomfa quan les bones persones no fan res” estan clavades a la meva ment des de petit.

No se per què tinc aquest sentiment o pensament (no se com anomenar-ho) que m’obliga a ajudar als altres, només sé que em fa feliç veure a les persones que em rodegen felices, la seva felicitat em dona la meva, i no em crec que algú pugui ser feliç sense ajudar els altres, o veient que les persones del voltant són infelices, vull ajudar tantes persones com pugui, vull fer feliç a la gent, i en ocasions és sacrificat, però un somriure d’algú a qui aprecies sempre és una bona recompensa. Moltes persones simplement diuen “ell/a no faria el mateix per mi” i aquí només puc dir que estàs ajudant o fent sentir bé a una persona que ho necessita o ho agreix, això és suficient per a mi, i continuo sense descobrir per què hi ha gent que no ho veu o no sent el mateix al ajudar a algú.

Qui sap, potser a l’ésser humà encara trigarà una mica a evolucionar per entendre que la felicitat d’algú altre o la de molts és superior a la personal, però només dic que estic segur que al final ho aconseguirà, perquè som un ésser que sent i que té poder de percepció pel que fa als sentiments dels altres, ara només em cal esperar i intentar descobrir si el meu punt de vista següent és correcte: “l’ésser humà no es un ésser que viu en conjunt i treballa per recompensa individual, l’ésser humà es un ésser que viu i pensa individualment i treballa buscant una recompensa per al conjunt d’éssers. “

Nil, el vostre ocell preferit

Divendres dia 20 de desembre del  2013 va ser un dels dies més decebedors de la meva vida. I això, per què? Doncs perquè he suspès més assignatures de les que jo m’esperava. El passat trimestre ha sigut el trimestre que més matèries he suspès de tota l’escolaritat. Una de les causes d’aquesta catàstrofe ha estat la meva falta d’atenció a classe i la poca dedicació a l’hora de posar-me a estudiar.

Aquest fet, estic segur, em servirà per millorar i posar-me les piles de cara al segon trimestre, que m’hauré d’esforçar molt i hauré de treballar per aconseguir el meu objectiu.

La meva opinió sobre tot això és que més val treballar dia a dia i fer la feina que toca, que no fer res i que després hagi de recuperar totes aquestes matèries que per unes qüestions o altres, podia haver aprovat.

Àlex

Van posar una nova porta resistent, moderna i dura a la nova casa on havien anat a viure. Era una porta marró, de fusta amb algunes zones metàl·liques i alguns detalls de ferro. Quan els convidats arribaven a la casa per primera vegada, sempre parlaven de la bonica porta que tenien a l’entrada, la miraven mentre tot tipus d’afalacs sortien de les seves boques.

Van anar passant els dies i la porta va deixar de ser el centre d’atenció, no tenia cap tipus d’importància ja que tothom la coneixia, a més amb el pas del temps la porta va perdre bellesa i resistència, cada vegada estava més bruta i dèbil. El ferro es va convertir en rovell i la fusta va perdre tot el color. I quan les coses no podien anar pitjor, una forta tempesta va inundar tot el jardí de la casa, l’aigua es va apoderar de tota la fusta fins que la porta va caure a terra.

La família va substituir la porta per una de nova totalment metàl·lica i tres cops més resistent que l’anterior. Sense remordiments de cap mena la van llençar, oblidant-se així de tot el que havia fet i aguantat la porta per cuidar de la casa i de la família.

Carla

Los adolescentes hacemos muchas tonterías, ya que estamos en “la edad del pavo” y en lugar de estudiar tanto como deberíamos y ayudar en casa, nos dedicamos a sufrir adrede y hacer y decir nuestras tonterías diarias. Normalmente no nos solemos dar cuenta de las tonterías hechas y, evidentemente, cada adolescente hace unas tonterías diferentes. Personalmente, me llama mucho la atención las tonterías de algunos, relacionados con el amor.

El otro día, mientras cotilleaba las novedades de “facebook”, vi fotos de distintas parejas adolescentes. Éstas tienen unas mil fotos juntos, solo se hacen fotos y procuran que todo el mundo se entere de “lo mucho que se quieren”. Pero, ¿realmente son felices? O solo se preocupan por salir bien en las fotos para que todos vean lo guapos que son juntos? Quiero aclarar que estoy totalmente a favor de inmortalizar los momentos bonitos, pero no creo que sea necesario tomar fotos de cada minuto, si no, éstos se pierden y pasan a ser fotos de dos individuos juntos y nada más, dejan de vivir situaciones para hacerse  fotos. No olvidemos los comentarios, por supuesto. He visto algunos como: “¡te amaré siempre, eres el amor de mi vida, no puedo vivir sin ti!” en fotos con el siguiente pie de imagen: “¡Dos meses contigo!”. Hay muchísimas parejas que hacen lo mismo, no hablo solo del otro día, puesto que esto lo he visto siempre. Y yo me pregunto: ¿cómo se pueden amar como si no hubiese nada mas en este mundo y decir que darían sus vidas por el otro, cuando solo llevan juntos dos meses? No sé si pensar que eso es falsedad o es otra tontería adolescente más. Lo más sorprendente de todo es que a los tres meses cortan y se odian a muerte y la razón de esa ruptura suele ser alguna tontería del tamaño de una casa. Como por ejemplo: A él no le gustan los ponys rosas y a ella sí.

Parece que hoy en día los adolescentes, si no tenemos pareja y no lo “publicamos a los cuatro vientos”, ya no eres “guay” y por lo tanto estas fuera de este rol social. Lo importante no es “parecer” ser feliz, si no “ser” realmente feliz y no sobre-actuar para que lo parezca.

Carla

Ahir per la nit mirava un programa de tv3 on surtia una nena d’uns 10 anys que deia que només pots aconseguir la felicitat si tens diners.

Aquesta frase em va fer reflexionar bastant. El primer que se’m va passar pel cap va ser que quan una persona té diners pot aconseguir tot el que desitja i sens dubte és feliç, o almenys ho aparenta. Però el principal problema que aquesta gent té és que no sap valorar gens les coses. I d’altra banda, hi ha les persones que no poden obtenir tot allò que volen o que voldrien tenir, i que per aconseguir qualsevol cosa: estudis universitàris, béns materials, etc, s´han d´esforçar per poder obternir-ho. Sincerament crec que són aquestes persones les que realment saben valorar cada persona, somriure, objecte…, que els envolta i que segurament són persones tan o més felices que els que ho tenen tot sense cap mena d´esforç personal.

Penso que els diners són molt importants i que excepte en comptades excepcions, viu millor una persona amb diners que no sense, però que cal alguna cosa més per ser feliç, com sentir-te estimat per les persones que t´envolten.

Eva

Molts pensareu que el que estic a punt de dir són tonteries, i que el moodle facilita molt la feina. Però segur que també hi haurà gent que pensi com jo, gent que cregui que estàvem millor sense el moodle. Entre altres coses serveix per penjar treballs i feines i que el professor les pugui avaluar d’una manera més senzilla. Fins aquí tot bé, els problemes venen quan estàs a casa i has d’enviar un treball, però pel que sigui el magnific moodle decideix que no te’l deixarà enviar. Els primers dies si et passava això no hi havia problema, però ara que se suposa que ja el sabem utilitzar a la “perfecció” ja no hi ha “excusa”.

Un dels altres problemes es que els professors et poden posar deures per dissabte o diumenge (això ens ha passat a la classe d’informàtica), una cosa que abans del moodle era impensable.

De tota manera ens hem d’adaptar a les noves eines i metodologies, en el fons si funciona no està tan malament.

Marc

Jo em pregunto, de què treballaré quan sigui gran?

Aquest any, estic a 4t, i he triat el científic. Estic fent física i química, i no se’m dona gaire bé, per no dir gens.

Fa 3 setmanes, li vaig demanar a la meva tutora que em canviés al social, on s’està fent llatí. En aquests instants, estic decidint que fer, si batxillerat científic, o batxillerat social. Per una part, prefereixo fer el científic, ja que tinc més sortides que el social. Si em pogués treure el científic, faria el curs d’INEF, que és un títol per poder treballar sobre els esports (un d’ells el futbol).

Per altra part, si faig el batxillerat social, és més fàcil per aprovar, ja que no sóc una persona molt treballadora, ni tampoc trec bones notes.

L’única opció que tinc al cap per veure què puc fer, és l’INEF; ja que m’haig de treure el científic clar. Una altra opció, és deixar la física i la química, i anar al llatí. Per tant, el que vull fer és treure’m la ESO i anar a un mòdul d’esports.

Estic dubitatiu, no sé que fer!

Sergi Sánchez Jurado

Tinc un embolic massa gran al cap, moltes coses de les quals preucupar-me, moltes coses en les quals pensar, moltes coses sense importància i alhora masses qüestions sense respondre.

La pregunta que segurament mes sem repeteix seria: el perquè de la meva existència, per què he nascut? per ser algú més? per ser un element més del sistema? per ser una peça més d’un món podrit? de veritat que si el motiu de la meva existència fos un d’aquest últims em deixaria més malament del que ja estic i em causaria greus problemes, ja que no hi ha cosa que em provoqui més rabia en aquest món i és el que em diguin les coses que he de fer.

El únic factor que m’agrada de plantejar-me dia darrera dia aquesta qüestió és pensar que he nascut per ser alguna cosa per dir-ho d’alguna manera important: un gran cuiner o un gran actor o simplement una gran persona. Però després d’això, arriba la realitat, com un cubell d’aigua freda, la qual com sempre em limita i em fa pols i jo ja no sé com sortir- me’n d’aquí. Sento que no tinc res pel que viure.

“No es el mateix voler morir que no tenit cap raó per viure” Marilyn Manson

Guillem

Al conservatori de música de Barcelona, on estudio violí, cada any faig una optativa i al llarg dels 6 anys que duren aquests estudis he de fer fins a 7 optatives. Aquest any he triat Educació Corporal. La veritat és que el primer dia que vaig anar-hi, no sabia molt bé el que m’esperava, però allà estava jo, asseguda a una cadira com la resta de companys tots col·locats en forma de lluna i escoltant aquella amable professora d’uns 60 anys que explicava amb tanta elegància i encant el seu saber, amb una energia tranquil·la que ens transmetia.

Segons ens va explicar, aquesta optativa d’Educació Corporal consistiria en la reeducació del cos, per tal de que a l’hora de tocar l’instrument fóssim conscients del què estàvem fent  i poder tenir un autocontrol del nostre propi cos sense acumular tensions musculars, un autocontrol del cos que quan més hauríem d’utilitzar seria a la vida quotidiana. Es veu que quan som petits, tots sabem col·locar-nos correctament però que amb el pas del temps som influenciats pels que ens envolten i les persones anem adoptant males postures degudes a costums i hàbits que amb els anys poden acabar portant-nos a problemes de lumbàlgia, discos atrofiats o lumbars aixafades i un dia sense adonar-nos, dir la frase: “M’he quedat clavat/ada”.

Per ensenyar-nos a reeducar el nostre cos ens va explicar la Tècnica Alexander i com va ser descoberta. El creador va ser Frederik Mathias Alexander, un actor amb molt bona reputació que quan començava a ser reconegut va començar a sofrir afonia fins que es va quedar totalment sense veu. Després de visitar diversos metges buscant remei i no trobar-ne cap, va adonar-se que el problema succeïa quan parlava en escena i que no era un problema de les cordes vocals sinó de la manera en que col·locava el cos. Al final d’un llarg procés d’auto-observació amb uns miralls, va descobrir que la importància requeia en la relació del cap, el coll i l’esquena i, per tant,  el cap havia d’estar lliure, perquè el cap pogués anar cap endavant i així l’esquena es pogués allargar i eixamplar. Al llarg de totes les classes aquesta ha estat la idea, mitjançant diferents explicacions, de com ens ha ensenyat aquesta anomenada Tècnica Alexander amb la que tantes vegades dono la tabarra als que m’envolten. La veritat és que al entrar per aquella porta no vaig esperar mai que aquella assignatura amb nom d’Educació Corporal m’arribes a interessar tant, inclús penso que almenys una vegada a la vida tothom hauria de fer-la.

Marta

El meu pare és majorista de flor tallada i plantes. Treballa amb el seu pare, la seva mare i els seus tres germans. L’única de la seva família que no s’hi dedica és la seva germana. Treballen en un magatzem, on hi ha una oficina, una càmera, la zona dels camions i el lloc on tenen els carros, les galledes i les taules. Haig de dir que normalment el terra està ple de fulles, pètals i caps de flors. Quan era petita, amb les flors que hi havia per terra feia rams, i després els regalava a la meva mare o els deixava a l’oficina, però com que eren flors fetes malbé, no duraven gens.

A mi m’encanta la feina del meu pare. Per molt que faci moltíssimes hores, que hagi de carregar moltes galledes i que a vegades s’hagi de llevar a les cinc del matí per anar a repartir, crec que té una de les millors feines del món. Quan entres a la càmera, amb tantes i tantes galledes i capses de flors és difícil estar trist o deprimit. La barreja de flors té un aroma característic, que s’aprecia perfectament al mercat de la flor. Més d’un cop per setmana hi van a buscar gènere. Allà xerren amb els pagesos i altres majoristes, ja que tothom es coneix. Carreguen els carros, després els camions i tornem al magatzem. A més treballar amb la família és un luxe, perquè per molt que t’hi discuteixis sempre serà la teva família, i saps que sempre t’ajudaran. I que la mare els porti el berenar cada dia, també és un luxe.

A més a més, importen flors d’allò més exòtiques de països llunyans, i gràcies això coneixem gent de fora. Fins i tot ens han invitat a veure algun cultiu de Colòmbia, Equador, Kenia, Costa Rica, Holanda, etc.  La feina del meu pare et permet conèixer molta gent, tant d’aquí com de fora. Molts cops, quan anem d’excursió, el meus pares es troben gent que coneixen gràcies a la feina. I si entrem a una floristeria de seguida fem relació gràcies al sector.

Jo sempre que puc vaig a ajudar-lo. Intento aprendre’m tots els noms de les flors, fulles i plantes, però n’hi ha tants! Liciantum, limonium, paniculata, gerbera, clavell, clavell mini, clavell poeta, rosa freedom, rosa aqua, eucalipto, longuiflorum, agaphantus, alstromelia, anthurium, dàlia, frèsia, gladiols, liatris,… Per acabar-ho d’arreglar, de cada tipus de flor hi poden haver diferents tipus i diverses mides. No sé com s’ho fa, però el meu pare se sap tots els noms. Encara que sempre n’hi ha de nous.

Les flors noves es fan hibridant-les. Per exemple, per fer un tipus nou de rosa es  col·loquen els pistils d’una rosa a els estams d’una altra i es tapa perquè els borinots no embrutin amb un altre pol·len. Un cop madurades, el calze s’infla i en surten les llavors de la nova rosa. La meva família materna també es dedicava a les flors, concretament a les roses. El meu avi va crear una rosa nova quan jo vaig néixer, i per això la va anomenar Aina.

Per mi és una verdadera sort que el meu pare s’hi dediqui, ja que puc disfrutar d’aquest plaer sempre que vull. Potser m’agrada perquè tota la meva família s’hi ha dedicat, qui sap. Sigui com sigui, la feina del meu pare és una de les millors, sense cap dubte.

Aina