LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El rap és una cosa que porto dins meu, no és una simple música no, és un sentiment, és l’orgull, la tristor, la rabia, la desesperança, la il·lusió, la traïció, el desengany i la meva vida.

Cada cop que escolto cançons de rap sento com que em trec un pes de sobre es com si el rap produís una sensació en mi que em calma em tranquil·litza i fa que pugui veure les coses amb tranquil·litat i calma. El rap es tan important en mi que li puc dedicar més de 2 hores diàries i no cansar-me’n, puc estar més temps i tot escoltant rap i acompanyant les cançons.

Tothom diu que té alguna cosa que l’identifica, ja sigui un esport, un moviment, una religió, un sistema, doncs bé a mi m’identifica al rap tot el que m’ha acompanyat durant aquests ultimis 5 anys, i ell no és com les amistats que a vegades fallen i et deixen fet pols no el rap et compren i t’ajuda a millorar i et fa reflexionar sobre la més insignificant de les coses.

El rap com ja he dit ho és tot per a mi, sense ell crec que estaria més perdut del que ja estic.

“Lo mío es el boli i el ritmo cariño lo sabes desde que era un niño”

Guillem

Fa un parell de setmanes, la meva família i jo vàrem anar a Girona a pasar el cap de setmana. L’últim dia de l’escapada, vam anar a Besalú, un poblet antic i molt rústic, a dinar. Mentre buscàvem un restaurant on seure, passejàvem per un parc.. Allí hi havia nens jugant, gent donant menjar als ànecs, parelles d’avis passejant i dos nois d’aspecte musulmà. Resar, estranya paraula de sentit confús per a qualsevol que no ho practiqui.

Jo sempre he estat ateu, reaci a totes les religions i les seves promeses eternes, però ara les respecto. Puc entendre que són necessàries de vegades, tot i les guerres i misèries que causen, per donar esperança i creure en la possibilitat de coses millors. I és que no és la religió en si la que fa la guerra, sinó la ignorància i l’ànsia de poder de les persones.

Amb aquest text només volia defensar la religió com a tal i no als seus representants, que són humans i com a tals no són perfectes.

Ferran

Sé que queda lluny, però el pla que tinc per aquest estiu, a part d’entrenar, és fer un viatge a Mèxic. Em faria molta il·lusió poder anar a aquest país bàsicament per dos motius. El primer és perquè hi tinc família i, per tant, seria una bona oportunitat per visitar-la. A més a més, mai he trepitjat Amèrica i crec que seria una experiència genial. De fet, aquest escrit no tracta del planning que tinc per a les vacances, sinó dels problemes que han sorgit a l’hora de plantejar la idea del viatge als meus pares.

Tot va començar quan la meva tieta va comentar que cap al juliol marxaria a veure la família a Mèxic. Des de fa dos anys que jo hi vull anar, però és una mica complicat, ja que som quatre persones a casa i el viatge s’encariria massa. Així que, en aquell moment vaig veure l’oportunitat perfecta per fer la gran pregunta: “Papa, puc anar a Mèxic amb la tieta?”. El meu pare em va mirar amb un somriure una mica estrany, feia cara de no creure-s’ho. Jo hi vaig insistir i ell em va donar la mateixa resposta que em dóna sempre quan alguna cosa no li sembla bé: “Ja parlarem”. En aquell moment se me’n van anar totes les esperances que tenia de fer el viatge i ja no hi vam parlar més. Anaven passant els dies i de tant en tant, jo iniciava la conversa per parlar sobre el tema. Cada vegada que hi parlàvem em posava una excusa diferent. Un dia em deia que Mèxic era molt lluny, un altre que què faria si em passava alguna desgràcia, al dia següent em posava l’excusa dels entrenaments que tinc al juliol… Així fins avui, i encara estic esperant una resposta.

Entenc que costi prendre una decisió definitiva perquè Mèxic està molt lluny i tot el rotllo aquest, però quin motiu hi ha per no deixar-m’hi anar? Pensant-ho bé, no té perquè passar res. Arreu del món, cada dia viatgen milions de persones i no acostuma a passar-los cap desgràcia ni accident. Al cap i a la fi aniria amb la meva tieta, així que no entenc per què no podria. Crec que el què no assimilen és que ja m’he fet gran, no sóc una nena petita. Sí, quan ets un nen els pares no et deixen anar a qualsevol lloc, ja que en la majoria dels casos els nens petits ploren i enyoren els seus pares a la nit següent d’estar fora de casa, però jo no! Amb això no vull dir que no enyori els meus pares quan passo molt de temps fora, sinó que, com sóc prou gran em sé controlar.

En fi, aquest estiu encara no sé què faré, si aniré a Mèxic o no, però espero que els meus pares s’apressin a prendre una decisió perquè la meva tieta ha d’anar traient els bitllets d’avió. Tant de bo que la resposta sigui un sí, d’aquesta manera podria visitar la família i viuria tota una experiència en un continent que m’agradaria molt conèixer.

Marina

L’altre dia vaig veure una pel·lícula molt inspiradora. Sincerament jo no la tornaria a veure, perquè és d’aquelles pelis que fa patir. Està basada en fets reals, per això és tant impactant.

Ens trobem a l’any 1985 on dos nois anglesos s’aventuren a pujar una muntanya d’aquelles tant difícils del Perú. No tenen gaire experiència, però com són joves i tossuts la pugen pel cantó més difícil. A la baixada en Joe es trenca una cama i ell mateix explica com li “grinyolava l’os”. En Joe va lligat al Simon, el seu company. Però com en ell està uns 50 metres més avall, en Simon no s’adona que en Joe es queda penjat al no res. No té cap paret on agafar-se. Es queden una estona així, i com en Simon es pensa que en Joe és mort, talla la corda. Això fa que en Joe caigui d’uns 50 metres a dins un forat de gel. En Simon dolgut per el que ha fet, torna al camp base (cremat, deshidratat, ferit…). Mentre, en Joe, amb la cama trencada (cremat, deshidratat, i ferit) aconsegueix sortir d’aquell forat tan horrible. Un cop fora, es dirigeix cap al camp base creient-se cada cop que s’aixeca. Fa un esforç físicament impossible però al final arriba amb els altres que pensaven que era mort. El que em va sorprendre més de tot això, és quan en Joe està a punt d’arribar al camp passa factura de la deshidratació i es pensa que ja és home mort, em va sorprendre molt que l’únic que li ve al cap en aquell moment és “Brown girl in the ring” de Booney M.

Si no m’haguessin dit que aquesta peli-documental està basada en fets reals i els mateixos Joe i Simon no sortissin explicant la seva perillosa experiència, hauria pensat que és una d’aquelles pelis americanes amb final feliç.

Haig de dir que quan en Joe estava a dins la cova pensat què feia i amb l’os absolutament partit i trancat, jo m’hauria quedat allà a morir. M’hauria estirat i hauria pensat en les coses més bones m’han passat a la meva vida. M’hauria rendit. És increïble l’esforç que fa en Joe per reunir-se amb el seu amic, és un esforç sobrenatural, es sobresupera. No he comptat les vegades que quan vaig d’excursió i a mitja pujada penso “si pogués em quedaria aquí assentada i després tornaria enrere”. Crec que el meu esforç hauria d’aprendre de l’esforç d’en Joe ja que quedar-se mig mort i deshidratat i tenir tantes ganes de viure no té res a veure amb el meu esforç per no suspendre.

Helena

Fa més d’un any vaig començar 3r d’ESO molt enfadada, ja que ens havien barrejat a les classes i m’havien separat de quasi totes les meves amigues. Vaig pensar en queixar-me, fins i tot vaig dir-li a la meva mare que parlés amb els professors per veure si podien canviar-me, però al final vaig acabar pensant que no em farien cas i em vaig conformar amb la classe que m’havia tocat.

Cap al segon trimestre em van asseure al costat de l’Anna Xaubet, per mi una desconeguda que simplement coneixia de vista. Semblava molt tímida però a la vegada simpàtica. Va anar passant el temps i cada cop érem més amigues, m’ho passava genial a les classes i vaig descobrir que, quan la coneixes, de tímida no en té ni un pèl. D’altra banda estava l’Helena, que també va congeniar molt bé amb l’Anna, i com jo ja la coneixia del cole, ens vam fer amigues totes tres.

Actualment, segueixo a la mateixa classe, sent igual d’amiga, o més, de l’Anna i l’Helena. A les tres ens agrada dir-nos PTAF perquè un dia l’Helena va trobar un vídeo a Internet de tres noies negres que canten i ballen rap una mica “a lo cutre” i es diuen així. Ens encanta imitar-les i cantar les seves cançons plenes d’insults en anglès sense cap sentit.

Amb aquest escrit els vull agraïr tot el que em fan riure cada dia, i dir que gràcies a aquesta experiència m’he adonat que el què en un principi pot semblar una cosa horrible a vegades resulta ser una de les millors coses que et poden passar.

Núria

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada boca adalt, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor em comencen a accelerar, per més que ho intento les senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. M’intento calmar a mi mateixa i, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquilitzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de manar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i em desempereixo tant com puc.

Marta

“Fotografia que algú es fa a si mateix, normalment amb un smartphone o una webcam, per pujar-la a un fòrum o xarxa social “. Aquesta és la definició oficial de selfie segons l’Oxford English Dictionary, que l’ha escollida com a paraula de l’any 2013.

En poc temps això del selfie s’ha tornat una bogeria, ha faltat poc perquè la tendència de fer-se fotos a un mateix fes la volta al món. Un exemple ben clar és el selfie que es van fer diverses estrelles de Hollywood en plena Gala dels Òscars 2014, en poques hores es va convertir en la foto amb més retwits de la història. Òbviament ja n’han sortit mil i una variant, diferents “estils” i fins i tot diferents noms per acabar dient: autofoto.

A vegades és bo aturar-se un moment i ser conscient de què passa al nostre voltant. Per això, fem un pas enrere, deixem de banda tants smartphones, facebook, twitter, instagram, etc., i centrem-nos en les fotos en si, ja que pràcticament ens en fem cada dia. Fem fotos amb les amigues, dels deures, dels menjars, del paisatge… es pot dir que fem fotos a tot el que trobem al llarg del dia. I és per això que crec que fer (o fer-se) tantes fotos comença a perdre sentit. Abans, fèiem fotos per al cap d’uns anys recordar aquell moment que vam viure, per asseure’t amb la teva família o amics i parlar de totes les anècdotes i detalls. Però amb aquesta “mania” de fer tantes fotos crec que estem perdent una mica el nord. Hem deixat de fer-nos fotos per simplement recordar, ara fem fotos per demostrar a tothom que nosaltres estàvem allà, que hi érem, però realment vivíem aquell moment? Penso, que en aquest sentit, la societat està emmalaltint, quan anem de vacances, de cap de setmana o simplement a veure una pel·lícula al cinema, estem més pendents de fer-nos fotos amb el cartell del cinema i veure la reacció de les nostres “amistats” a les xarxes socials, que no pas de gaudir del moment.

Però tot això té unes conseqüències, d’aquí a uns anys tindrem milions de fotos guardades a les memòries dels mòbils i ordinadors que serem incapaços d’organitzar i simplement obviarem. Abans un foto era el record d’un moment únic i especial, ara és un capítol més en un diari fotogràfic sense sentit.

Àurea

Avui he agafat l’autobús a les quatre, i amb una mica de mandra he anat cap a classe de piano. Com sempre, la classe estava tancada i he hagut d’anar a buscar les claus a consergeria. He aconseguit obrir-la i, mentre esperava que la meva professora baixés, he començat a tocar. Al cap d’una estona, quan finalment ha baixat, hem parlat una mica i li he ensenyat el que li portava per avui. A mitja cançó, el conserge ha picat a la porta. Anava una mica carregat ja que portava un paquet bastant gran, l’ha obert i estava ple de pilotes amb boletes de colors a dins submergides en aigua. Com que aquesta setmana és la “setmana de l’amic”, els alumnes que porten un amic a la classe, els en donen una. La meva professora n’ha agafat tres, dues les ha deixat sobre l’estanteria i l’altra me l’ha donat. M’ha explicat que aquestes pilotes havien d’anar a a botiga del museu Greco, però les havien marcat com a defectuoses perquè tenien una mica d’aire a dins i al final es “moriria”.

He arribat a casa molt contenta i li he ensenyat a tothom el que m’havien donat. Sembla mentida que un simple “regal” ens faci feliç (o per el menys a mi). He agafat la pilota i l’he posat a contrallum. Totes les boletes quedaven il·luminades i agafaven un color ben viu. He estat durant uns minuts absorbida amb la subtil dansa que feien al sacsejar-la, cada una amb una direcció diferent, pujaven i tornaven a baixar lentament. Mentre les boletes anaven fent els seus moviments, la bombolla d’aire, el qual ha marcat la pilota com a defectuosa, s’hi afegia. Cada vegada que canviaves la posició de la mà, la bombolla lògicament, es quedava a dalt. M’ha fet bastanta ràbia que tota l’estona s’hi quedés, i he estat inútilment uns minuts, intentant fer-la baixar.

Com he dit abans, sembla mentida que tots aquests detallets que no tenen cap utilitat ens facin tanta il·lusió. Al començament els dónes molta importància, però a mida que van passant els dies els vas abandonant a un racó fins que els perds o simplement els llences. També trobo molt curiós que una cosa tant senzilla, ens faci entretenir tant. A vegades he pensat el perquè un nen petit li agrada tant mirar i remirar un braçalet, doncs avui, jo he fet el mateix però amb un altre objecte. Després m’he sentit bastant estúpida, però té com un imant que feia que no podia treure-li els ulls de sobre. La veritat és que he perdut bastant el temps distreta observant la pilota, però he trobat un tema per escriure.

Anna

Basquetbol: conegut vulgarment com bàsquet, és un esport entre dos equips de cinc jugadors, que busquen introduir una pilota dins la cistella defensada per l’equip contrari, amb l’objectiu d’aconseguir més punts que l’adversari, tot respectant les regles del joc. Típica definició que et dona qualsevol pàgina web. Però… Realment això és així per tothom?

Doncs veureu, el bàsquet no acaba aquí. Per molts no es només encistellar, anotar un cert rècord de punts, ser l’MVP d’un partit, una estrella coneguda mundialment… Sobretot és un estil de vida, una certa disciplina, tot un compromís. Personalment, a mi el bàsquet m’agrada molt i la gent que em coneix ho sap molt bé. Aquest esport és una cosa que m’omple molt, i que m’ajuda a desconnectar quan aquell dia les coses no m’han anat gens bé, tant al cole com a casa, també m’ajuda a créixer com a persona, em dona nous valors i aprenc noves coses.

Porto des que vaig néixer posada en el món del bàsquet, ja que, cosins, tiets, tietes, el meu germà gran…. tots, han passat pel món del bàsquet, i jo també he volgut seguir els seus passos. Ara ja farà uns sis anys que em vaig apuntar en un equip, concretament al Club Bàsquet Vilassar de Dalt, després d’estar molts anys preguntant-me si jo valia per aquest esport, si m’agradaria, si m’ho passaria bé, però després d’apuntar-m’hi vaig veure que tothom val per qualsevol esport, i que si t’agrada t’ho passes bé. Veritablement no em penedeixo gens de continuar jugant, perquè, gràcies aquest esport, he conegut nova gent, he fet nous amics, he descobert nous equips de bàsquet, he anat a altres pobles i he conegut nous estils de joc. S’ha de dir que el bàsquet omple molt de temps, gairebé tots els caps de setmana tinc partit al matí i a vegades a la tarda, durant la setmana tinc entrenament tot i que faig només quatre hores setmanals, ja que els divendres doblo l’entreno: un cop a la tarda i un altre cop el vespre-nit. La veritat a mi això de doblar hores no m’importa, perquè gràcies aquestes això puc millorar cada dia una mica més. A més a més, m’encanta mirar partits de bàsquet, ja siguin del barça, de la penya o de qualsevol equip, perquè veig noves tècniques que després intento posar en pràctica.

En definitiva el bàsquet és un esport que m’encanta, i que tot i que a vegades es passa una mica de nervis, és un esport que em relaxa molt. Amb tot això també vull dir que crec que cadascú en el fons té un esport que d’una manera o una altra el defineix. Per això, busqueu un esport que us ompli i us agradi, al cap i a la fi segur que tothom porta un esport dintre seu.

Mariona

Ara mateix no estic passant pel millor moment de la meva vida, la situació a casa i a l’escola és complicada per a mi. Les dues coses estan vinculades, si l’escola em va malament a casa tinc problemes, i el mateix a l’inrevés. Però bé, no vull redactar aquest escrit per donar les culpes al demés, sinó per reconèixer els meus errors per poder millorar.

Començaré per l’escola, que és el tema que més em preocupa. Aquesta avaluació no ha sigut gens positiva, i això és degut a la falta d’atenció a classe i d’estudi. Ara tinc un repte, és intentar aprovar totes les assignatures en dos mesos, sé que és complicat, però amb esforç no tinc cap dubte de poder aconseguir el meu objectiu. A casa, el que hauria d’intentar millorar és la situació amb els meus pares i començar a implicar-me en les feines de la casa.

Fins ara no he fet res de les dues coses, suposo que això és el motiu del meu fracàs, però a partir d’aquest moment intentaré millorar.

Pau

El dilluns passat vaig veure a les notícies que un grup de guardies civils havien celebrat una festa en “honor” a Antonio Tejero i al 23-F. Per qui no sàpiga qui és, Tejero, va ser un tinent coronel de la Guàrdia Civil que el 23 de febrer de 1981 va intentar instaurar una dictadura militar a Espanya. Aquest cop d’estat va fracassar.

Es veu que a Espanya no aprenem. De moment no s’han pres represàl·lies vers els assistents d’aquell dinar. Desprès de tot el patiment que han generat les dictadures, i no només a Espanya, sinó arreu de tot el món, nosaltres deixem que aquests fets succeeixin. A part d’això, també s’ha de dir que aquesta gent ha incomplert la Constitució, ja que una de les lleis fonamentals d’aquesta és que cap persona o organisme pot anar contra la democràcia. Per què ho permetem? Crec que ens hem de plantar davant del que podríem considerar un acte de feixisme. M’agradaria que es prenguessin accions legals, però sé que no passarà, ja que vivim en un país on governen els incompetents.

Senyor fiscal general de l’estat, actuï! Defensi aquesta constitució amb la que s’embolcallen vostè i el govern. Tingui la mateixa fermesa contra el feixisme que contra el dret democràtic del poble català a decidir el seu futur, perquè per això si que estan ben atents.

I a més després de les pilotes llençades als immigrants que fugen de la fam a Melilla. S’han d’eliminar de la Guàrdia Civil aquests tics de “salvadors de la pàtria”. En aquests casos ni honor, ni “todo por la patria” ni “benemérita”.

Jesús

Ahir, com ja sabeu va ser “el clàssic” entre el Barça i el Madrid. Eren les 8, i al no tindre El Plus, vaig haver de mirar-ho per Internet; una pàgina anomenada “Rojadirecta”. Vaig entrar a la pàgina i vaig gaudir del partit.

En aquest partit, el Barça havia d’aconseguir els 3 punts si o si; és a dir, la victòria, perquè sinó el Barça ja no podria guanyar el títol de la lliga. El Barça va aconseguir avançar-se en el marcador, però acte seguit, Benzema, el davanter del Madrid va aconseguir marcar dos gols en 5 minuts.  Poc temps després, Messi, el millor jugador del món (opinió personal) aconsegueix marcar un gol. El partit va acabar 2-2 abans de la primera part.  A la segona part, els dos equips feien moltes ocasions de gol, ja que els dos es jugaven el títol. Va acabar el partit amb un 3-4, on el Barça va ser victoriós. Graciés a aquesta victòria, el Barça es troba només a un punt del Madrid i del Athletic de Madrid, amb possibilitats de guanyar la lliga.

Sergi Sánchez Jurado

Aquesta setmana hem començat, com cada any, el treball de síntesi o crèdit.

Aquest treball m’ha aclarit molt els meus dubtes, ja que he passat de no saber què estudiar a tenir-ho claríssim. Agraeixo i molt haver anat al Saló de l’Ensenyament, perquè va ser el que més em va ajudar a l’hora de triar el que vull estudiar. També ha estat molt divertit fer aquest treball amb els meus companys ja que, de certa manera, les nostres aficions en l’àmbit laboral es complementaven o s’assemblaven.

En conclusió, com he dit, agreixo molt haver fet aquest crèdit, perquè ara sí que estic convençut del que vull fer i el que vull dedicar-me en un futur.

Pablo

Cada estiu vaig a algunes colònies i cada any són d’una cosa diferent. He arribat a fer de música, teatre, cinema, d’equitació, anglès i les últimes que vaig fer l’any passat van ser de teatre musical.

Va ser una experiència increïble ja que teníem 10 dies per preparar un musical sencer : CHICAGO. Jo estava emocionada perquè era la primera vegada que preparava un musical i a més en 10 dies només. Al arribar tothom em va semblar molt amable ja que la majoria de gent ja es coneixia però em van acollir molt bé. El mateix dia vam haver de fer un càsting per que els professors ens assignessin un personatge. Jo, si sóc sincera, em veia al fons del escenari cantant de fons i omplint l’escenari. Al dia següent ens van repartir els paper i la veritat que em vaig quedar sorpresa.

El musical CHICAGO té dues protagonistes, la Velma Kelly i la Roxie Heart, per dir-ho d’alguna manera la principal és la Velma Kelly encara que la Roxie Heart també té un paper molt important. Quan van anunciar el paper de Velma Kelly i seguidament van dir el meu nom no m’ho creia, estava segura que em tocaria un paper secundari però mai hauria imaginat que pogués interpretar aquell paper.

La setmana va ser increïble i a la nit de l’estrena estava molt nerviosa però per sort tot va sortir molt bé.

Dilluns van anunciar que les preinscripcions estaven obertes i no vaig tardar un moment  a apuntar-me, el cas es que aquest any farem el musical de Hairspray! Tinc clar que faré el possible per aconseguir un paper important, com l’any passat. No serà fàcil però si l’any passat ho vaig aconseguir per què aquest any no?

Adriana

La majoria de gent que no em coneix però que m’ha vist pels passadissos de l’institut o per qualsevol altre indret creu que sóc una persona antipàtica i fa un temps em preguntava per què tothom quan em coneix em diu que es pensava que no era així de simpàtica.

Doncs aquí ve la resposta. Jo, a la vegada de ser una persona molt activa i amb ganes de fer moltes coses, en els moments en que no estic fent res penso en moltes coses. Els meus ulls, sense cap mena d’intenció, miren a la gent que passa pel meu davant de dalt a baix segons ells amb una mirada vacil·lant i despectiva. La veritat és que això m’ha causat algun problema amb la gent però no sé com arreglar-ho ja que és una cosa totalment involuntària.

Quan ho vaig descobrir vaig estar uns dies intentant evitar-ho fins que vaig veure que no puc, és una cosa que forma part de mi i que no puc deixar de fer. Per aquest motiu, he arribat a la conclusió de que no haig de preocupar-me per aquests petits detalls involuntaris ja que segurament tothom en té algun i crec que també, de part de la gent que m’ha jutjat per això, no s’han de guiar per l’aparença.

Laia

Fa unes setmanes van fer un partit de la lliga anglesa dels que fa goig veure; no solament perquè era un derbi entre Liverpool i Everton, sinó perquè l´ambient i els ànims i cants dels aficionats feien que la emoció del partit traspassés els límits del terreny de joc, per si fós poc era un partit marcat en el meu calendari, ja que sóc aficionat del Liverpool. En definitiva, era un partit que tenia moltes ganes de veure.

Però quan em disposava a veure el partit va aparèixer un inconvenient (com a la majoria de dies) no havia acabat els deures encara i se´m feia incompatible fer les dues coses alhora. Així que malauradament vaig haver de tornar a l’habitació i seguir fent els exercicis de mates amb una mica de ràbia amb mi mateix, perquè vaig pensar que si m´hagués posat a fer els deures abans, en aquell moment podria estar veient l’esperat partit.

Sort que al final tot va acabar bé, vaig resoldre els deures de mates amb concentració, esforç i rapidesa i vaig poder acabar de veure la golejada del Liverpool sobre els seus veïns. Cosa que va fer que em sentís molt orgullós de ser seguidor de aquest equip.

Sergi Almansa

Fa com una setmana vaig veure un vídeo que circulava per Internet titulat “First Kiss”, en el qual la directora Tatia Pilieva reuneix a 20 desconeguts en una habitació, els posa un davant de l’altre i els grava mentre es fan un petó per primer cop. Primer es miren incòmodament, diuen tonteries, riuen nerviosament, miren a la càmera amb timidesa… Però un cop es toquen els seus llavis, el panorama canvia i es converteix en una escena més romàntica, sembla com si s’haguessin enamorat.

Però no tot és el que aparenta. Al cap d’uns dies, vaig veure una notícia que explicava que tot era una farsa, simplement era publicitat per a una marca de roba i els suposats “estranys” són actors experimentats en interpretar escenes d’aquest tipus.

A mi, inclús sense saber que era un muntatge, tampoc em va impactar tant el vídeo. Em va semblar maco, però tampoc esperava una reacció molt diferent de la que vaig veure. Però quan ja sabia la veritat, em va fer reflexionar sobre la publicitat i sobre el que són capaces de fer les empreses per vendre’ns els seus productes. Fan el que faci falta per incitar-nos a consumir, encara que sigui mitjançant mentides, cosa que trobo molt poc ètica però a la vegada intel·ligent, ja que les estratègies que fan servir algunes empreses estan ben pensades i funcionen.

Tot i així, penso que en comptes de camuflar productes dolents amb mentides perquè semblin més bons podrien fer-los bons directament i així s’estalviarien enganyar a les persones.

Núria

A mi m’agrada molt esquiar, des de ben petita espero amb moltes ganes que arribi l’hivern i el fred per anar-hi i poder gaudir del magnífic paisatge que ofereixen les muntanyes cobertes de neu.

Quan arribo a l’estació, em poso les botes, els esquís i el casc i me’n vaig directament al telecadira. Un cop arribo a dalt de les pistes em dirigeixo cap una d’elles i des d’aquest moment m’oblido de tot el que m’envolta i gaudeixo al màxim del descens. És un dia intens, dinàmic, que s’aprofita al màxim i on un no para gairebé quiet.

Al cap d’unes hores, que se’m passen volant, arriba el moment de sortir de les pistes, treure’m els esquís i aquelles malèvoles botes que em destrossen els peus. En tornar cap a casa comentem allò que ens ha fet riure o que ens ha agradat més, com les caigudes, i finalment m’acabo adormint.

Ara farà una setmana vaig anar a esquiar amb les amigues. Va ser una experiència inoblidable, amb les seves caigudes, bogeries, pèrdues d’esquís… Espero tornar-hi l’any que ve i passar-m’ho igual de bé.

Eva

Diumenge vaig anar a l’hospital a veure el pare de la novia del meu pare, que està ingressat des de fa uns dies. Al cap d’una estona d’estar a la seva habitació vaig començar a tenir molta calor. Això no em va estranyar gens, perquè m’havia abrigat molt per anar amb la moto. Així que, sense donar-li més importància vaig treure’m la bufanda i la jaqueta. Però tot seguit vaig començar a veure-ho tot negre; encara que m’havia passat altres vegades, aquesta vegada durava més de l’habitual, i vaig començar a angoixar-me i a posar-me nerviosa. Vaig mantenir els ulls tan oberts com vaig poder per veure si d’aquesta manera aconseguia recuperar la visió i em va semblar recuperar-la però segons després vaig tornar a veure-ho tot negre i vaig caure a terra. Un parell de minuts després vaig despertar-me en una cadira, m’havia desmaiat. Segons el que em deien, jo estava molt pàl·lida i em varen mirar la pressió, que la tenia molt baixa, però em vaig prendre un suc i de mica en mica vaig anar recuperant el meu color.

Això m’ha fet parar-me a pensar que per un moment he sigut invident. La gent normalment no valora la importància de la vista perquè els resulta una cosa completament normal però n’hi ha d’altra que els agradaria poder veure el món en el que viuen, la gent que els envolta, el curiós mecanisme de qualsevol màquina,… 

Carla

Fa uns dies, els mitjans de comunicació ens van fer arribar la noticía de què un avió de Malaysa Airlines havia desaparegut de cop i volta. Això succeí al cap de quaranta minuts d’enlairar-se, després de que es tallessin els sistemes de comunicació i que l’avió canviés bruscament de rumb. Hi havia 239 passatgers a bord, i en aquell moment es trobaven entre Malàsia i Vietnam, però tot i així l’avió pot estar en aquests moments força més lluny, ja que tenia capacitat per volar 7 hores més.

Però com és possible què un objecte d’aquelles dimensions desaparegui per art de màgia? Els que duen les investigacions creuen que la resposta més probable és la d’un segrest o sabotatge. Però llavors on ha anat a parar l’avió per què no el trobin? Hi ha la possibilitat que hagi caigut en una illeta remota i desconeguda amb tanta vegetació que no deixi veure l’aparell. Molta gent assegura que deu haver caigut al mar, però si és així, com s’explica que els telèfons mòbils dels viatgers donessin línia durant cinc dies després de la sobtada desaparició? Molt estrany. Però el més sorprenent de tot és que corre la veu que dos dels passatgers viatjaven amb els passaports robats a dos homes que havien mort en un accident aeri.

A mi sincerament m’ha sorprès molt la notícia. Potser és perquè no li han trobat explicació lògica. Unes explicacions (no molt creïbles) són que allà hi ha una zona de proves de l’exèrcit, hi ha un portal que connecta amb l’univers, hi ha un forat de tal profunditat que ha absorbit l’avió o simplement el director de la sèrie “Lost” ens ha volgut ensenyar que el final de la seva obra no havia de ser tan criticat, ja que pot passar a la realitat. Qui sap…  També podria ser que els que mouen els fils del món (no els polítics, sinó els que estan per sobre seu) o sinó els governs, tenen allà un secret sobrenatural i desconegut per nosaltres on ha anat a parar l’avió. I perquè no ho descobrim ens ho estan amagant i posant proves falses, perquè creiem que ja s’ha trobat l’avió i tot ha estat normal. Per ara hi ha massa interrogants sense resposta. Segurament d’aquí uns dies sabrem el veritable (o suposat) desenllaç.

Aina Ros Alsina.

Per a mi, la música és una manera de viure el dia a dia. És vida, riure, felicitat i, sobretot, records. Per què records? Perquè sempre que em poso a cantar les cançons que escoltava de petit (que em cantaven els pares, que sentia a les pel·lícules o simplement que escoltava perquè volia) em treuen un somriure, per petit que sigui.

En realitat aquesta només és la meva opinió personal i potser no tinc raó, però és el que crec i ningú em pot fer canviar d’opinió, perquè la música és un sentiment que duc molt a dins meu. Porto escoltant música i cantant des de petit, ja fa tant de temps que ho faig, que ja no ho recordo. També , sempre he gaudit de tocar o escoltar un instrument, de fet, en aquest moments practico el violoncel, la guitarra, l’ ukelele i el baix elèctric.

Podria continuar explicant perquè m’agrada tant la música, però crec que la millor manera de gaudir de la música és compartint-la amb algú, perquè quan pots compartir la musica amb els altres la gaudeixes molt més.

En conclusió, sento que la música ha format i formarà sempre part de mi, i no em podria imaginar una vida sense poder escoltar una mica de música.

Guillem.

Jo no sóc una persona molt llançada a l’hora de prendre decisions importants. El cas és, que mai ningú m’havia demanat que prengués cap decisió fins fa una setmana.

Em vaig assabentar que el dia que jo marxava de viatge de final de curs era el mateix dia que actuava al teatre Poliorama. Una persona a la que el teatre no li agrada ho té ben clar, prefereix anar a Amsterdam amb els amics, però jo vaig haver de pensar-ho molt. Per mi actuar al teatre Poliorama és increïble ja que fins ara he actuat a teatres petits i el Poliorama és molt gran. Per altra banda porto molts anys esperant aquest viatge i anar amb tots els meus amics de sempre a Amsterdam durant 5 dies ha de ser una de les millors experiències que em pugui passar mai. A més seria una manera de acomiadar-me d’ells ja que acabat l’institut marxaré a viure a Barcelona.

Ha costat molt decidir-ho però sincerament prefereixo marxar a Amsterdam que no fer una obra de teatre, ja hi haurà noves oportunitats d’actuar allà però el viatge és una experiència irrepetible.

Adriana Carpi

Fa poc temps vaig llegir la novel·la ’’Contagio’’ de Robin Cook.

El llibre tracta sobre la vida d’un oftalmòleg d’Estats Units que perd la feina per culpa de les grans empreses de la sanitat. També perd la seva dona i filles en un accident d’aviació, i això el sumeix en una profunda depressió. Al cap d’uns anys creu que se n’ha sortit però es veu obligat a acceptar una feina de doctor forense a Nova York. Ell no acaba de superar el trauma, però troba una oportunitat per desprestigiar l’empresa que va tancar la seva clínica: un suposat cas de Pesta Negra. No resumiré tot el llibre, però el que volia explicar sobre aquest llibre és la denuncia amagada que hi té darrera.

L’autor del llibre realment és metge i utilitza els noms llatins de les malalties (cosa que pot confondre una mica al principi) i la seva experiència com a metge per relatar la historia amb dades més concretes i interessants. A part d’això, també fa crítica del sistema sanitari als EUA, on resulta que s’ha de pagar per qualsevol tipus de tractament, medecina o ajuda sense els diners per pagar-los. La seguretat social es inexistent i la gent pobra no es pot posar malalta perquè això requereix diners dels que no disposen. Per aquesta raó, molta gent dels Estats Units es veu pagant hipoteques de salut, un tipus de pagament per avançat que els permet operar-se o aconseguir medecines a canvi d’un pagament mensual que no tots es poden permetre.

Si aquí la sanitat està malament, no us podeu ni imaginar la de gent que ni en té, de sanitat.

Ferran

Aquesta setmana hem començat, com cada any, el treball de síntesi o crèdit.

Aquest treball m’ha aclarit molt les meves idees, ja que he passat de no saber què fer a tenir-ho claríssim. Agraeixo, i molt, haver anat al Saló de l’Ensenyament, perquè va ser el que més em va ajudar per decantar-me entre el que volia escollir. També ha estat molt divertit fer-lo amb els meus companys, ja que de certa manera les nostres aficions en l’àmbit laboral es complementaven o eren quasi idèntiques.

En conclusió, com he dit, agreixo molt haver fet aquest crèdit, perquè ara sí que estic convençut del que vull fer i el que vull dedicar-me en un futur.

Pablo

Des de ben petita i segurament una mica per influència dels meus pares, tinc una passió per les motos. Fa uns anys m’agradava allò que els hi agrada als meus pares que són les motos custom però des de fa ja un temps vaig desenvolupar aquesta passió. Vaig anar investigant en el món de les motos i vaig veure que em semblava molt interessant la modalitat del enduro en les motos.

Aquesta modalitat del motociclisme consisteix en realitzar uns recorreguts a l’aire lliure o en un espai tancat, en uns temps establerts. A més a més, cal destacar que enduro ve de l’anglès endurance que vol dir resistència.

Per aquest motiu és un esport generalment per nois ja que es requereix una gran força física i una mentalitat forta i dura. Però independentment d’aquest inconvenient per mi, el meu somni és poder-ho practicar algun dia i això no em farà canviar d’opinió.

Relacionat amb això, fa prop d’un mes vaig anar a veure el mundial de trial i enduro indoor al Palau Sant Jordi i la veritat és que això encara va fer que desitgés més poder arribar a practicar aquest esport i des de llavors estic buscant una moto i alguna persona que em pugui ajudar a complir aquest somni.

Laia

Vull parlar d’un tema que és important per a mi perquè crec que afecta en el meu rendiment acadèmic. Quan a l’institut ens posen exàmens o deures amb bastant temps d’antelació, jo mai ho faig fins a l’últim moment. Arribo de l’institut a casa i el que faig és dinar i estirar-me al sofà; m’entra la mandra i perdo el temps estant hores davant la televisió o jugant amb el mòbil. Jo, en aquell moment, penso per dins meu que he de fer les tasques que m’han demanat a classe, però sóc incapaç. La veritat és que estic cansat després de tantes hores de classe i necessito desconnectar, però potser em desconnecto massa. Així se’m passa la tarda i no ho faig fins a l’últim moment i, per tant,  l’ única cosa que aconsegueixo és anar corrents i amb moltíssimes presses. De vegades m’he de quedar fins tard per acabar tota la feina.

En la meva opinió, crec que hauria de canviar aquest costum que tinc, ja que en algunes ocasions m’he trobat que el que havia de fer pensava que ho enllestiria en un moment i resulta que era complicat o bé es tractava d’exercicis en què s’havia de copiar molt i es trigava bastant. Molt sovint em pregunto: per què em passa això?

Per una altra banda, també haig de dir que he anat millorant en la manera d’estudiar. Durant aquest trimestre he aconseguit posar-me a estudiar per als exàmens uns dies abans, sobretot en les assignatures com Socials o Experimentals.

Sé que a alguns dels meus companys els passa el mateix que a mi i crec que tots hauríem de fer un esforç per aconseguir organitzar-nos millor. No és tan difícil, només és qüestió de voluntat.

Àlex

Aquesta setmana, el nivell de quart d’ESO hem estat treballant en el projecte de recerca. Aquest projecte, titulat Busca’t la vida, ha anat sobre què podríem fer en un futur, és a dir, quina professió podríem tenir. A mi el que més m’agrada és el món de l’esport i en el meu futur laboral m’agradaria treballar de professor d’educació física.

El segon dia del projecte hem visitat el Saló de l’Ensenyament a Barcelona. Els meus companys i jo hem recollit moltíssima informació de les paradetes que ens interessaven relacionades amb el tema sobre el qual ens agradaria estudiar i, més endavant,  treballar. Durant els altres dies del treball, també han vingut diferents grups de persones a fer-nos xerrades sobre els batxillerats, els cicles formatius de grau mitjà i de grau superior, mòduls de futbol, la manera d’actuar en una entrevista de treball i les experiències d’alguns ex-alumnes del Jaume Almera que han pogut assistir.

Personalment, crec que aquest projecte ha resultat bastant interessant i profitós, ja que a alguns dels meus companys del grup i a mi ens ha aportat informació que abans no teníem, ens ha resolt dubtes i, en el meu cas en concret, m’ha servit per acabar d’aclarir-me algunes idees que tenia sobre quin mòdul estudiar l’any vinent. Feia uns mesos que estava dubtós, però ara ja ho tinc clar.

Àlex

Arriba l’hora d’enfrontar-nos a difícils decisions de cara al futur. Hem de triar el camí que creiem millor per nosaltres sense saber si realment és la millor opció. No sabem què ens espera i això ens fa dubtar. Què triem? El que ens agrada o el que se’ns dona bé? Hauríem de trobar un punt mig entre les dues opcions  per extreure el millor possible de la nostra petita experiència.

El problema apareix quan no tenim les idees clares, no sabem descobrir el que realment ens omple i ens fa disfrutar i això ens porta problemes a molts de nosaltres. Però tant els professors com molts ex alumnes, que ja han acabat o estan a punt d’acabar les seves carreres, ens aconsellen fer cas de la nostra intuïció. Si ens equivoquem no passa res, al contrari, equivocar-se és bo per adonar-te del que realment t’agrada. Tot i que també s’ha de dir, si encertes a la primera t’estalvies temps, per tant és el camí més fàcil i senzill.

També és bo viure noves experiències i aprofitar per viatjar a l’estranger, aprendre noves llengües i cultures per poder ampliar la nostra experiència en tots els sentits. Ens ajuda a preparar-nos pel que ens espera en un futur i d’aquesta manera fer-nos créixer com a persones.

Carla

És fàcil resumir el que he fet aquestes 24 hores enrere ja que no he fet gaires coses. Ahir, igual que abans d’ahir, em vaig despertar després que sonés l’alarma per anar al cole; vaig baixar del llit; em vaig posar les sabatilles i vaig anar a la cuina, una mica marejada, per preparar-me l’esmorzar. Em vaig preparar un batut de maduixes i dues torrades i m’ho vaig menjar. Mentre em vestia vaig haver de córrer al lavabo però no vaig arribar a temps i vaig vomitar al terra. Quan la meva mare es va assabentar em va aconsellar que no anés a l’institut i em quedés a casa, perquè el dia abans m’havia passat el mateix. Vaig tornar al llit, convençuda de que no m’adormiria perquè normalment una vegada desperta no puc tornar-me a adormir. Sorprenentment em vaig adormir i vaig despertar-me gairebé a les tres. Per a mi, això va ser el fet estrany i a més a més va ser la prova de que alguna cosa no anava bé.

Carla

Fa tres anys, la Tere, avui exprofessora de l’institut però en aquells moments la meva professora de música de 1r de la ESO, em va dir que se’m donava molt bé la música i que podia dedicar-m’hi.

Se’m donava molt bé tocar la flauta, que era l’instrument que tocàvem a l’institut, però vaig optar pel piano perquè m’agradava el seu so i tenia molta curiositat pel que hi podia haver darrere d’aquelles 52 tecles blanques i 36 tecles negres.

Tot seguit, vaig anar a l’escola de música de Can Rafart per informar-me’n una mica més.  Em van dir que per fer classes de piano també havia de fer classes de llenguatge per aprendre a llegir i analitzar partitures. El llenguatge és com la classe teòrica, i la classe de piano com la classe pràctica.

Recordo que la primera classe de llenguatge va ser facilíssima, però a mesura que passaven els dies la teoria s’anava complicant. Molta gent pensa que el llenguatge és fàcil, però t’hi has d’esforçar bastant perquè de fàcil no ho és gens.

El piano té una cosa que els altres no tenen: les tecles de l’esquerra del piano es toquen amb clau de fa, i les tecles de la dreta amb clau de sol. Aquesta també va ser una de les raons per les quals em va cridar l’atenció aquest instrument. Al principi és molt difícil perquè has d’estar pendent que les dues mans toquin la tecla corresponent. Però ara ja és el tercer any que toco i la veritat és que m’he sorprès amb el que he evolucionat.

Sento que una partitura és com una llengua, ja que igual que les altres es pot llegir, però també es pot tocar a través d’ella. I és que, saber aquest tipus de llengua em fa sentir d’una manera especial perquè hi ha gent que no sap llegir ni col·locar una nota al pentagrama.

Alba

Quan era petita els meus pares em van apuntar a l’escola la Immaculada. Tinc breus records dels primers anys a parvulari però això sí, sé que m’agradava molt jugar a fer cases a les formigues amb el paper d’alumini de l’esmorzar, jugar amb els pneumàtics que ens donaven per fer rodar-los per tot el pati, cantar sobre els bancs amb les amigues, canviar cromos… Era molt feliç, però malauradament vaig créixer i vaig pujar a cicle mitjà. Vaig notar una mica de canvi, ja que ens van posar deures i ens van retallar mitja hora de pati (i això no li agrada a ningú…). Durant el cicle mitjà ens vam anar unint més i érem com una família, coneixíem a tots els professors i a la nostra classe hi havia un molt bon ambient, encara que sempre hi havia alguna baralla però no durava gaire. Els dies anaven passant i ens fèiem més grans, fins que vam arribar al cicle superior. Aquest dos últims cursos els vam aprofitar molt, per la majoria van ser els millors. Era molt difícil pensar que al cap de poc ens hauríem de separar, alguns ja tenien plans per marxar cap a instituts d’altres llocs, altres van repetir… Era estrany, portàvem molts anys junts.
Fins que un dia, la nostre última estada a la Immaculada va arribar. Hi va haver una allau de llàgrimes, però allà es va veure que per molt diferents que fóssim ens estimàvem molt tots.

Hi ha moltes coses que trobo a faltar de la Immaculada, una d’elles era carnaval. El carnaval de l’escola, era molt original. Durant tota una llarga setmana, havíem de preparar-nos la disfressa amb diferents materials que hi havia. Aquells dies eren molt divertits, però fins i tot podien arribar a ser estressants. A vegades, quedava poc per la rua i encara ens faltava bastant per acabar-la. Ens portava molta feina, però ho fèiem a gust i en sortien molt bons resultats.
També trobo a faltar fer panellets. Fèiem uns quatre grups a la classe i cada grup s’organitzava a l’hora de coure’ls, portar ingredients… I al mateix dia que els fèiem, després de dinar, anàvem a fer el “Concurs de Panellets”. Hi havia diversos premis: el panellet més original, més tradicional… i cada grup guanyava en un tema. La veritat és que no ens donaven cap premi i cap grup es quedava sense guanyar, però a tothom li feia molta il·lusió.

Portem ja quatre anys sense anar a la Immaculada, però no us penseu que no ens hem tornat a veure mai més amb els de la classe, sinó que durant l’any, fem com a mínim dos sopars i anem a veure professors. Tots hem canviat molt i ens hem distanciat més, però ens fa molta il·lusió recordar tots els moments que vam passar. Per mi aquests anys, han sigut uns anys molt bons i m’he endut uns grans amics!

Anna

La setmana passada vaig veure un reportatge sobre els Amish, aquests són un grup cultural molt religiós i no utilitzen les noves tecnologies com els automòbils, les televisions, etc.

En aquest reportatge uns joves, s’anaven del camp a viure una setmana a la ciutat, els joves estaven una mica sorpresos pel que veien, perquè era la primera vegada que anaven a la ciutat, el comportament d’aquests era una mica estrany. Els joves van aprendre molt sobre el que existia fora del camp. Es vestien de manera occidental, utilitzaven noves tecnologies, etc. Però hi ha una cosa que l’estaven pensant durant tot el dia “Quan torni a casa, la meva família m’acceptarà?”.

A l’hora d’anar a casa tots van anar vestits amb pantalons i camises. Però quan van arribar, dels quatre joves a cap el van acceptar a se casa.

La família de la primera noia s’havien mudat de casa per tal de que la seva néta no els trobés, la família de la segona, quan va arribar no li van voler obrir la porta i quan va anar a parlar amb les seves amigues, com la noia anava vestida normal, se’n van anar corrent, s’escapaven les amigues que des de petita havia estat amb elles. La família del tercer, el van deixar entrar a casa, però el tractaven diferent, per exemple li feien menjar en una taula apart. I la última noia que havia quedat amb les seves amigues en un bar, quan la van veure també se’n van anar corrent.

En aquesta cultura és deixen influenciar molt, sobre el que diu la gent. Jo no estic gaire d’acord amb la manera de pensar dels amish, però cada persona fa el que vol, i s’ha de respectar

 Zakaria

Segons l’Organització Mundial de la Salut, dia rere dia creix la quantitat de cigarrets que es fumen al món. La conclusió que treu aquest organisme és que la xifra de fumadors puja perquè augmenta la població mundial i, tot i que moltes persones han deixat de consumir tabac, encara no és suficient .

El tabaquisme és un seriós problema social ja que els danys que produeix no són només en les persones que el consumeixen sinó també amb els qui conviuen, als quals se’ls diu fumadors passius.

Encara que per als no fumadors sembla increïble que un petit cigar, pugui pràcticament dominar la vida de milions de persones al món, qualsevol que ha intentat deixar de fumar sap el difícil que és i el molt que costa. A la força de voluntat i la constància del pacient , se sumen ara nous fàrmacs que fan la seva aportació en la lluita contra l’addicció al cigarret , però aquests no poden fer res contra els adolescents que fumen només per pujar la seva autoestima.

Tot i que és legal i està socialment acceptat el seu ús, la nicotina és una droga d’efectes altament perjudicials en l’organisme, que crea dependència o addicció i crea condicions orgàniques que disminueixen la qualitat de vida de qui la utilitza, i dels que l’envolten.

Així mateix, l’ús del tabac és la porta d’entrada a moltes altres addiccions, més costoses i més perilloses, que manegen un important percentatge del comerç mundial.

Aquesta “droga” legal ha arribat a mans d’adolescents que han comenát a fumar a edats que un no s’imaginaria, tot això és culpa dels locals que venen tabac, ja que el venen als menors pensant en l’economia i no en l’àmbit social.

Molts dels adolescents que proben el tabac acaben conduïts fins a altres dorgues molt més greus per la salut i prohibides per l’estat, i així s’acaba amb els estudis, i la salut de molts adolescents.

Pau

Moltes vegades tots hem escoltat a algú (ja sigui a les pel·lícules o a la vida real) mirant directe cap al firmament dir: “quan miro a l’univers em sento molt petit”, bé, aquí és on jo discrepo. Personalment no em sento petit mirant al firmament, al contrari, sento que formo part de la cosa més gran de la que tinc coneixement, i això em fa sentir important, saber que jo, al igual que la resta de persones formem part d’aquest gran mecanisme que és l’univers, em fa veure com d’important és la vida i els planetes. El cosmos és com una infinita màquina, plena d’engranatges i peces que son les galàxies i planetes, no sabem com d’important és la terra, o el sol, o la via lactea pel bon funcionament del univers però hi ha alguna cosa que em diu que hi ha una raó per la que som aquí, tinc la estranya idea que cada forma de vida i cada roca és una cosa important en major o menor mesura.

Mireu-nos, som enormes, no et miris com una cosa comparada a l’univers, tu ets univers, en formes part, ets un planeta, una galàxia en tu mateix i tot i que formem part en l’univers no som capaços de imaginar-nos una cosa infinita, la nostra mesura d’enteniment no arriba a aquests extrems, no ens entenem al 100% com funcionem nosaltres mateixos, potser en algun punt ho entendrem, però per ara més val delectar-nos amb la bellesa que ens oferix el nostre cosmos, la bellesa que ens ofereix la oportunitat de ser aquí i ser vius, no sé que planegeu fer vosaltres, però avui, jo sortiré per la finestra i contemplar el cel, pensant en com d’enormes som.

Nil, el vostre ocell preferit

El que més m’agrada d’estudiar llengües és quan veig que les comprenc, és a dir, quan veig vídeos en altres llengües o faig listenings, i veig que entenc el que diuen. La llengüa que més m’agrada és l’anglès, i farà ja nou anys que vaig a classes d’anglès a una acadèmia d’aquí Vilassar. Ara em queden només tres mesos per treure’m el First Certificate i estic molt nerviosa. La meva professora em diu que jo estic preparada per fer l’examen, però que si no milloro l’speaking, pot ser que no aprovi.

El meu problema és que tinc pànic a parlar en públic, sigui en la llengua que sigui. Per això el que més odio dels treballs és l’exposició oral que s’ha de fer, ja que al sortir davant de tota la classe em poso a tremolar, i per molt que pensi que no importa si ho faig malament o si m’equivoco, tremolo i m’agafa molta calor i em costa parlar. Però l’speaking del First Certificate Exam és diferent, ja que vas amb un company a una sala on hi ha dos examinadors. Allà, segons m’han explicat, al principi et faran preguntes bàsiques com el teu nom, on vius, etc… i després has de comparar imatges i coses així. Jo sé que ho puc fer, perquè en realitat ho veig fàcil, ja que no importa gaire el que diguis, l’important és que els examinadors vegin que saps parlar i pronuncies bé, però hi ha el handicap de que em costa parlar en aquestes situacions i a més en una altra llengua.

Crec que algun dia hauré de superar tot això de la timidesa i el pànic a parlar en públic, però òbviament no ho faig expressament. M’encantaria ser com altra gent que és més oberta i no l’importa gens ni mica el que l’altra gent pensa d’ella, perquè el pitjor és que quan estic amb gent que no conec, no acostumo a parlar i s’emporten una imatge de mi que no és, ja que es pensen que sóc una borde o una antipàtica.

Alba

Si els meus càlculs no són equivocats, que no ho són, només aprovaré 2 assignatures, i això és un complet i total desastre. Si ara em trobés amb al meu jo de fa quatre anys, tot just quan entrava a l’institut i li digués que he suspès més de 8 assignatures no em creuria, diria: “Això és una broma de mal gust, a mi això no em passarà, jo no seré d’aquells inútils que no fan res i tiren el seu futur a la brossa. I vès per on les meves males decisions m’hi han portat.

A mi sempre m’havien dit que no donava ni el 50% de les meves possibilitats, que darrere d’aquest noi tímid s’amagava un gran cervell amb molt que aportar, que tan sol que m’esforcés una mica més tot m’aniria perfecte i podria aconseguir tot el que jo vulgués. Jo estan un complet ignorant com sóc, mai els hi vaig fer cas i aquesta actitud passota m’ha portat on sóc actualment.

Ara que realment m’he adonat que aquesta situació és insostenible penso que és massa tard per ha canviar-ho, ja que dos trimestres amb més de 5 assignatures suspeses no s’arregla tan fàcilment. Vull sortir-men però crec que no puc, somio que corro però sento que no tinc sabates.

Guillem

Les persones de la meva classe i algunes altres sabran del que parlo. Alguns diuen que sóc hiperactiu i altres que estic boig. Encara que els de l’últim grup diguin que no, jo crec que sóc hiperactiu, però de moment no m’he fet cap prova.

Simplement, no puc estar quiet més de 10 segons: em poso a fer coses estranyes i inevitables amb les mans, a fer que em tremoli el cap, a fer cares rares, etc. A alguns els fa riure i a altres els estressa, l’any passat em van arribar a expulsar per fer una cosa que ni em vaig adonar. A la meva mare no li agrada gens, i porta temps dient-me que em portarà al metge a que em diguin què tinc i a que m’ho tractin el més aviat possible.

Encara que em faci una mica de por, necessito saber què em passa, ja que al final, si segueixo així, em tornaré boig de veritat i faré que s’ho tornin els que m’envolten. I si també parlo i ric molt a classe crec que és per el mateix problema, perquè per molt que ho intenti no ho puc evitar.

Santi

Per qui no ho sàpiga, Snapchat és una aplicació de mòbil on un pot enviar una fotografia acompanyada d’un petit text, i el que la rep tindrà un nombre petit de segons per veure-ho, menys de 10. És molt divertit, sobretot perquè s’està convertint en una guerra.

Alguns competim pel nombre de punts. Sempre que envies o reps un snapchat, es suma la teva puntuació. Jo ara mateix tinc 12.238 punts, que en són bastants. El contacte que tinc amb més punts en té 21.000, i la veritat és que per molt que ho intenti no arribaré mai a superar-lo.  Altres contactes, que en tenen menys que jo, intenten superar-me a mi, però de moment no ho aconsegueixen.

Un altre servei que té Snapchat és saber els millors amics que tens en funció del nombre de snapchats que us envieu mútuament. I, per tant, molts competim per estar dins dels tres primers d’alguns contactes.

En els dos últims paràgrafs he explicat els dos tipus de guerra menys freqüents. La guerra més freqüent és la de fer-li una foto a algú, normalment sense que s’adoni, i el resultat ens fa riure. La majoria dels cops la posem a la nostra història (snapchat que els teus contactes el poden veure tots els cops que vulguin en 24 hores). Aquest snapchat enviat, provoca grans ganes de venjança per qui surt a la foto i, aquest últim ens en fa una altre, fins que es converteix en una cadena.

En conclusió, Snapchat és una aplicació molt entretinguda, però hem de fer-ne un bon ús.

Santi

Una de les coses que tinc des de que vaig néixer i que encara em dura és la pell atòpica. El meu pare de petit també en tenia i ara en tinc jo, encara que quan era petita no es notava gens i la gent no s’hi fixava però al passar els anys m’ha anat empitjorant . Quan tens pell atòpica et surten unes taques vermelles a la pell que piquen molt i que és millor no rascar-les ja que cada cop van a pitjor. Hi ha moltes pomades per a que se’t passin  i desapareguin però  en uns dies et tornen a aparèixer al mateix lloc i sembla que no s’acabi mai.

La pitjor època de totes es l’estiu ja que el sol és molt fort i em toca a les parts on tinc les ronxes vermelles, i aquestes es van expandint i a mi em van picant, llavors em poso el Adventan, que és la crema general que utilitzo, però com té cortisona si me la poso en una part en que li toqui el sol les clapes vermelles es tornen blanques i em duren tot l’estiu, cosa que és molt desagradable. Si prenc el sol sense crema, les parts atòpiques s’expandeixen i si em poso crema, m’apareixen taques  blanques.

La veritat és que no em puc queixar perquè hi ha molta gent en el món que ho té molt pitjor i que és gairebé impossible de curar però crec que tot seria més fàcil si no hagués de estar tot el dia pendent de les cremes que m’he de posar.

Cristina

Us heu parat mai a pensar en la importància que té la música en nosaltres?

La música és un company amb el que sempre comptem. Aquesta s’adapta al nostre ritme, a l’actualitat i a la moda. Tothom té les seves cançons preferides, les quals escolta tants cops que almenys jo m’acabo cansant de sentir-les. Moltes d’aquestes no sabem el que diuen, ja que són en anglès o simplement només escoltem l’instrumental, ens agrada el ritme i no li prestem atenció a la lletra.

Crec que en la nostra memòria sempre tenim una cançó que ens fa recordar algun moment concret com ho fan les cançons de la infància, l’antiga tonada de la mare cantant-nos cançons de bressol, la que et fa recordar un viatge, un amic, un estiu, la que et treu un somriure i a la vegada et fa plorar…

Tenim sort de poder gaudir de la música.

Aina

Ahir vaig llegir un article on deia que una nena amb només 18 mesos va començar a recitar paraula per paraula cada conte que li havien explicat, per això els experts la van sotmetre a proves de coeficient i la sorpresa va ser que va treure un 160, la mateixa xifra que Einstein. Actualment la nena de 3 anys i amb el mateix coeficient intel·lectual que Einstein o Stephen Hawking, ha entrat a formar part del club de superdotats Mensa. Els membres d’aquesta organització són tan intel·ligents que són un 2% de la població mundial més talentosa. Ara la nena és la més jove del club.

La gent quan sent la frase “és superdotada!” el primer que se’ls hi passa pel cap és enveja. Pensen que si ells ho fossin, no haurien d’estudiar per fer els exàmens, ni estar atents a les classes per entendre els problemes de matemàtiques, etc. Però si ho pensem bé, sense anar més lluny ja se’ns ha presentat un gran problema, si ho entens i ho saps tot, no estàs atent a classe, hi ha una falta de motivació i d’atenció, per això la majoria d’aquests nens tenen problemes a l’escola. Per aquest motiu van a escoles especialitzades on aprenen segons el seu grau d’intel.ligència i segueixen una classe adequada al seu ritme.

Amb aquesta reflexió vull fer entendre que les coses no són sempre tan fàcils com semblen, senzillament ser intel.ligent per aquests nens els representa un problema social i acadèmic.

Aina

Ahir, vam anar al Saló de l’Ensenyament per orientar-nos una mica més i guiar-nos al nostre futur. Jo desde petit sabia que havia de fer i que volia ser: carrera universitària (passant per batxillerat) d’Enginyeria Informàtica. Però aquest any se m’han trastocat els plans. Les notes no han sigut les desitjades i he perdut les ganes per estudiar. He decidit que no vull fer batxillerat, ja que tinc unes ganes inmenses d’estudiar el que més m’agrada i no fer assignatures complicades que no em serviran de molt.

Allà al Saló hi havia una zona on et feien petites “entrevistes” per orientar-te i va estar genial. Vaig entrar a una sala i hi havia una dona molt maca. Vaig explicar-li que era el que m’agradava i junts vam buscar les opcions que hi havien. Vam buscar a la web de la Generalitat de Catalunya i hi havien un grau mitjà i un grau superior que era exactament el que m`encantava. Les assignatures eren fantàstiques i m’agraden molt. Aleshores vam mirar les escoles on feien aquests cicles formatius i mala sort la meva que només hi ha una escola pública on es fagi, que es a Mataró. La dona era molt simpàtica, agradable, amable… Em va guiar el futur, com si d’una vident es tractès. He de donar-li les gràcies perquè és una persona magnífica i espero veure-la un altre dia. 

Vam anar rondant per allà on hi havien coses increïbles: un robot que feia el cub de rubik, un simulador virtual, entre d’altres. Crec que es una sortida fantàstica on et pots guiar més o menys per una cosa i m’ha servit de molt. Espero que faci el que faci em vagi molt bé i pugui treballar/estudiar el que m’agrada: la informàtica.

Àlex

M’agradaria comentar un tema que moltes vegades passa desapercebut per tots nosaltres: les valoracions o crítiques positives. Quan jo era petit i anava a l’escola, a classe, quan no portava el material, em portava malament o no feia els deures els professors em posaven una nota a l’agenda per informar-ne els meus pares. Això era com un càstig i penso que estava ben fet, perquè la intenció de la nota era que no repetís una altra vegada el mal comportament o que fes la feina o que dugués sempre el material. En canvi, quan m’esforçava i treballava molt i no m’oblidava res, mai m’escrivien una nota de felicitació a l’agenda.

A la nostra vida diària hi ha moltíssim exemples d’aquests tipus. No entenc per què quan una persona fa qualsevol cosa malament se la renya o castiga i quan fa qualsevol cosa bé, molt poques vegades se la felicita.

En la meva opinió, jo crec que s’hauria de mirar de fer un bon gest i intentar que aquella persona sigui feliç. Quan algú felicita a un altre per qualsevol fet, la persona se sent orgullosa i feliç pel que ha fet i així probablement intentarà fer les coses millor per tornar a sentir-se així. D’altra banda, si a una persona se la renya, se sent malament, desanimada i sense ganes de res.

Valorar està molt bé, però hem de ser conscients que existeixen valoracions negatives i també positives i que aquestes últimes són necessàries perquè reconeixen la bona feina o actitud de l’individu.

Àlex

Jo crec que la moda és molt divertida. Segurament al sentir la paraula ‘moda’, directament penseu en roba, models, etc. Les modes no només tracten de roba, també ho són els videojocs, les joguines, complements, un color en especial, algun pentinat, maneres de ser i de pensar, etc. Hi ha moltíssima gent pendent de les coses que es posen de moda, sempre volen estar ‘a la última’ per destacar i ser el centre d’atenció. Personalment, crec que les úniques persones que aconsegueixen el centre d’atenció són aquelles que van al contrari de les modes.

Ara anem al tema principal, les modes són divertides bàsicament perquè es van repetint al llarg del temps. Modes que estaven totalment desfasades tornen a ser ‘guays’. D’alguna manera és com si tornéssim al passat, uns anys enrere, quan els nostres pares eren adolescents com nosaltres.

Per aquest motiu crec que les modes són absurdes i divertides, són quelcom passatger i que pot durar dos o tres dies. La meva conclusió és que no s’haurien de seguir modes i ser tal i com un és en realitat.

Sara

Fa uns mesos a francès la Monica ens va dir que, si volíem, els que fèiem aquesta assignatura podíem fer un intercanvi amb una escola francesa. Jo vaig tenir moltes ganes de fer-lo des del moment en que ens ho va dir, encara que pensava que els meus pares no em deixarien fer-lo.

Aquell dia quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser explicar-li a la meva mare i em va dir el que m’esperava, que no, però jo no em vaig rendir tan fàcilment i em vaig passar tota la tarda intentant convèncer-la i al final ho vaig aconseguir, encara que jo no aniré a França (ara em penedeixo d’haver dit que no).

Fa unes setmanes la Monica, ens va dir el nom del francesos que vindrien a passar els cinc dies a casa nostra, la francesa que vindrà a la casa meva es diu Madissone, ja he parlat amb ella pel mail i també em va escriure una carta descrivint-se. Ja falta molt poc i estic molt nerviosa perquè arribi. Espero aprendre alguna cosa més de francès.

Marta

Tot just fa dos anys vaig començar a fer classes de guitarra amb l’Helena, guitarrista del grup maresmenc “El Veïnat”. Mai havia tocat cap instrument seriosament, i vaig decidir posar-hi totes les meves ganes. A l’inici em costava molt: haver de coordinar la mà esquerra, posant els acords en la seva posició correcta, i la mà dreta, tocant el ritme o puntejat adequat, se’m feia difícil. Ara, ja sé tocar una gran diversitat d’estils musicals, des de ska fins a folk.

Amb el temps vaig anar adquirint pràctica, seguretat i confiança. Aquesta confiança es va traspassar a la relació entre la meva professora i jo. Al començament era una relació simple, però amb el temps ha anat evolucionant i l’Helena s’ha convertit en una persona molt important per a mi.

L’Helena ha tingut molta paciència amb mi a l’hora de tocar i a fora, també. Sempre es preocupa per mi, m’ajuda en els moment difícils, em dóna consells i moltes coses més. L’energia i la bogeria que té me la transmet en cada moment i, per tot això, ha esdevingut una persona molt especial per a mi. A més a més, he pogut conèixer moltes coses relacionades amb la música, com ara la formació dels acords, i persones vinculades a aquest món, des de grups, cançons i membres de grups catalans, com l’Edu, saxofonista del grup Acció.

Des de que faig classes amb ella he après a valorar més les coses i a viure la vida, tal i com ella m’ha ensenyat. Per tot això i més, li vull donar les gràcies. Gràcies Helena!

Mireia

Fa pocs dies vam anar al Saló de l’Ensenyament per aclarir-nos més i resoldre alguns dubtes sobre què estudiar en un futur. Jo sempre he volgut ser psicòloga, ja que m’agrada això d’ajudar a persones que ho necessiten, estudiar cada cas com és, etc. Però mai sabia quin batxillerat s’havia de fer, després què s’havia d’estudiar, i totes aquestes coses.

Quan vam arribar al Saló de l’Ensenyament, vaig anar a llocs relacionats amb Psicologia. Vaig trobar una universitat on una psicòloga ens va començar a explicar tot sobre el tema que vaig preguntar. Ens va explicar que per entrar a aquella universitat i estudiar psicologia, no feia falta triar el batxillerat científic, podies triar el que volguessis, ja que allà és com si et formessin de zero. A mi això em va alegrar, ja que en realitat, m’agrada la psicologia, però biologia, química, i física no se’m donen gaire bé pel fet d’estudiar. Jo sóc més de llengües, encara que no vulgui estudiar res relacionat amb això. Així que el batxillerat humanístic seria millor ja que gràcies a llatí, anglès i francès, considero que per mi seria fàcil aprovar-ho.

El dia següent d’anar al Saló, el Joan Bartra, director de l’institut, ens va fer una xerrada sobre el batxillerat. Vaig preguntar que quin batxillerat s’havia de fer per estudiar psicologia, i em va dir que només podies triar el científic. Això em va xocar, ja que jo sé que si trio el científic, pel simple fet d’estudiar el que m’agrada més endavant, no l’aprovaré i no podré dedicar-me al que sempre he volgut.

Ara mateix, després d’aquest crèdit de síntesi, estic molt perduda. Perquè no sé si triar el batxillerat humanístic i arriscar-me a no poder entrar a la universitat que vull, o triar el batxillerat científic i acabar suspenent perquè no tindré cap tipus de motivació, ja que aquelles matèries no se’m donen bé.

Alba

Últimament a l’institut portem uns dies bastant durs perquè tenim molts exàmens. És bastant difícil compaginar els estudis amb les extraescolars de la tarda.

Recordo que dijous passat em vaig agobiar molt perquè l’endemà tenia un examen de castellà i un altre d’història. Però a part d’això, també tenia deures d’altres assignatures, així que no va ser gens fàcil aquella situació.

En principi, dijous a la tarda tenia classe d’anglès, però finalment me la vaig saltar perquè era impossible fer totes aquelles tasques en tan poques hores. Ja que dies anteriors havia tingut altres exàmens, no vaig poder estudiar gaire per als de divendres, fet que va multiplicar per dos el meu esforç.

Un d’aquests exàmens era d’història, una assignatura que no suporto, ja que no se’m dóna gens bé i tampoc m’agrada. L’hora d’estudiar va ser horrorosa perquè no entenia res i en aquell moment tot em superava, no podia més. Però finalment alguns companys em van donar un cop de mà i em van fer veure la història d’una manera més fàcil.

Però el cas és que, amb la nota d’aquest examen em jugo la nota final de l’avaluació, tot depèn d’aquest maleït examen de cinc exercicis. Sincerament, l’examen no és que m’anés d’allò més bé, així que crec que per primer cop suspendré el segon trimestre d’història, però bé de moment s’ha de ser positiva.

En conclusió, només dir que aquella setmana va ser molt estressant amb tants exàmens i deures, etc., però tot això em va passar perquè em vaig deixar les coses per l’últim moment, com sempre. Espero que a partir d’aquí sigui conscient que les coses s’han de fer amb temps perquè si les deixes per l’última hora poden sortir malament.

Alba

Hi ha moments que només recordes les coses dolentes i no aprecies les bones. Jo per exemple, sóc una d’aquelles persones que només recorda les dolentes i es menja el cap contínuament. Però crec que això no em fa cap bé, perquè aleshores amb les coses bones que passa? No li dono cap importància i això és el que em fa estar malament. Per a aquests moments de confusió estan les meves amigues, les meves “arantxes”.

M’he adonat de que tinc uns amics fantàstics i això és el que em fa seguir endavant, perquè em donen suport i em fan veure les coses d’una altra manera quan les faig malament. En aquests casos sempre em recomanen el que hauria de fer, o simplement em diuen la seva opinió sense cap mena de por.

Amb els amics i amigues es passen moments inoblidables, divertits, tristos…, però aquests moments són els que et fan unir-te més a ells, siguin positius o negatius.

Com a mínim, sempre hi ha una etapa en què la relació tambaleja una mica i no acaba sent la mateixa. Però si acabes plantant-hi cara, entre els dos podeu fer que aquella relació millori, sigui al moment o al cap d’un temps. Jo ho vaig fer i m’alegro molt, així que recomano a tothom que hi planti cara i no tingui por de res.

Em sento molt orgullosa de tenir aquests amics en el meu món, i per això els dono les gràcies per haver estat allà quan els necessitava. Espero que tot segueixi igual.

Alba

Com alguns ja podran saber, el meu avi es va morir farà unes cinc setmanes. El seu nom complert era Ángel Carnicero Hernández, però nosaltres  l’anomenàvem Abuelo. Per si algú es pregunta el perquè dels accents tancats a les A i de dir-li Abuelo en comptes de Avi, es ja que ell no va néixer ni es va criar a Catalunya.

Des del moment en què vaig néixer, ell va estar al meu costat. Fins als 6 anys aproximadament, passava tots els caps de setmana amb ell. Era una persona a qui estimava molt, de fet encara l’estimo i no crec que ho deixi de fer.

Ell era un gran aficionat de l’espanyol i, encara que jo fos del barça, anàvem sovint a veure partits al camp. El primer dia que vam anar, vaig veure un semàfor en verd i sense mirar la carretera em vaig llençar a creuar-lo i, un cotxe que tenia intencions de passar-lo en vermell, casi m’atropella. Ell em va agafar ràpid i em va dir: “Has de mirar sempre abans de creuar una carretera, no importa el color en el que estigui el semàfor ni la prioritat que tinguis en aquell moment, el que realment importa es que no et passi cap desgràcia”. Aquesta va ser una de les milions coses que em va ensenyar.

Ell, també, em va portar de vacances a molts llocs: a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, Begur, Palamós i Palafrugell; a França, concretament a París; a Andorra; a Suïssa… I puc assegurar que han sigut els millors llocs on he pogut anar, no pel turisme, sinó per la companyia.

El dia que el van ingressar a l’hospital, tots ens vam preocupar molt. Ell va patir un atac de cor i el van haver de portar a la UCI on només anaven persones en estat crític. Als dos dies li van haver d’induir un coma, perquè es veu que anava a pitjor. Després de dos setmanes en coma ens van informar de que ja no podien fer res més per ell i que l’endemà una mà l’havia de desconnectar. Suposo que es millor que et facin acceptar la mort del teu avi abans de succeir, dels quals et deixen dir-li unes últimes paraules, que trobar-te-la de cop. Encara que el mal pugui ser el mateix.

M’ha sigut molt difícil acceptar que s’ha mort. La meva família i alguns amics (suposo que aquests són els únics amics de veritat que tinc) m’han ajudat a superar-ho. Em deien que ell em seguia cuidant des del cel, però la veritat es que aquí a la Terra em fa molta falta. Jo diria que ja ho he superat i això no vol dir que l’hagi oblidat, que es l’última cosa que vull, ja que apart que no s’ho mereix, es impossible per a mi oblidar a una persona que m’ha donat tant per recordar.

Santi