LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les prporcions no són sempre equivalents, i la Terra no és com un globus -que com més aigua té, més gran es fa-.
Què passarà dintre d’uns anys amb aquest planeta? La població segueix augmentant i la Terra sembla que es vagi fent cada vegada més petita per culpa de l’escalfament global que desfà el gel de l’Antàrtida.
¿Haurem de començar a menjar insectes per sobreviure? ¿Menjar un tall de carn de vedella serà com tenir un “porche”? ¿S’hauran de començar a construir cases a l’aigua, fer pobles en mig del mar, enmurallats per tal de controlar les marees, on els cotxes seran barques i els carrers, canals?
Ningú sap què passarà, però potser que ens comencem a preocupar pel nostre planeta.

Carla

No sé què punyetes està passant. Cada dia al matí, omplo la motxilla amb els llibres que toquen i al mateix moment miro l’horari i m’hi fixo amb les assignatures que pertoquen al meravellós dia. El dilluns és el pitjor dia perquè tinc assignatures d’allò més avorrides. El dimecres m’agrada més perquè no tinc ni mates ni castellà ni biologia, les meves preferides. I llavors m’hi fixo. Abans d’ahir era dilluns i avui és dimecres. Demà és dijous i demà direm que demà passat ja és dissabte. Enrrabassat però ràpid. Llavors quan intentem gaudir del cap de setmana, ja serà dilluns altre cop. Com s’explica això? Quan és dilluns, de cop és dimecres, i quan és dimecres, de cop és divendres i després diumenge. I així passen les setmanes, els mesos els anys i la vida.

Però per què tan ràpid? Fa quatre dies tenia 5 anys i ara ja en tinc 15. Ara tancaré els ulls i quan els torni a obrir ja en tindré 30. Diuen que el que més ens agrada passa ràpid. No sé si aporto res de nou o interessant en aquest text, però és veritat. Tampoc escric de res en concret, i ara us preguntareu, si no escriu de res en concret, i diu que el temps passa tan ràpid, per què ho està escrivint? Una de les respostes més indicades és que ho escric per no tenir un zero, però crec que, si més no, ho escric perquè us adoneu que la vida són quatre dies. No sé si em faig entendre, però em temo que és veritat. Sé que això de “la vida són quatre dies” sona molt poètic i tot el que vulgueu, però no sé com expressar-ho millor. Aquest curs m’ha passat d’una bufetada. Sembla ahir que vaig entrar per la porta de la classe amb pantalons curts i dient que aquest curs estudiaria molt més.

Ahir vaig néixer, avui sóc adolescent, demà serè adulta i demà passat serè vella. Durant aquets quatre dies podem fer de tot. Des d’adoptar un gos, pintar una obra d’art horrorosa, o enamorar-nos (l’amor no hi pot fallar per suposat, sempre ha d’estar pel mig). Mentre tot això em faci feliç, crec que podem arribar al cinquè dia la mar de contents.

Si som feliços avui, per què no ho podem ser demà? Així que si ha valgut la pena viure un dimecres, un dijous ho valdrà encara més.

Helena

La meva tieta ara deu tenir 53 anys però des dels 18 que es cega. Ella és de Madrid però va venir a Barcelona a operar-se de cataractes. El dia de l’operació li van tocar una part del nervi òptic que la va deixar sense veure res per sempre.

Tot i això, ella fa vida normal. Té un marit i un fill de 23 anys que mai podrà arribar a veure, cosa que a mi em sembla molt injusta ja que ningú es mereix això, però ella segueix sempre feliç, compartint les experiències que ha viscut.

Del que m’he adonat amb l’experiència de la meva tieta és que el nostre món està més adaptat a les persones cegues del que ens pensem. Per exemple, ella té com un comandament que va fent sorolls segons si el semàfor està vermell o  verd,  aquells puntets que hi ha sempre sobre els números de l’ascensor que a ells els serveixen de molt i el móbil, el móbil és el que l’ajuda més. Té moltes aplicacions que li permeten fer tot el que vulgui i el maneja més bé que cap altra persona amb vista. Fins i tot ella pot escriure whatsapps, mirar el correu , escriure pel seu facebook i també  pel twiter sense l’ajuda de ningú.

Encara que això no sigui comparable amb tot el que poden fer les altres persones, la nova tecnologia a ells els serveix de molt i encara que sigui poc, els alegra ja que cada vegada depenen menys de les persones del seu voltant i per tant poden fer més coses ells sols, això els fa ser més lliures i sentir-se millor.

Una de les coses que em passa és que hi ha cops que dubto que no vegi, com tota la resta de la família família, ja que ho fa tot amb tanta normalitat i parla dels llocs que ha anat amb tants detalls que això m’impressiona, però serà que, com no ho pot veure, s’imagina el que li van dient les persones i ho dibuixa dins la memòria com a ella més li agrada.

Cristina

La lliga és un campionat entre diversos equips, que competeixen entre si.  El Barça és un equip que està en la categoria més superior, on també estan altres equips com el Madrid i el Athletic de Madrid. Aquest cap de setmana, a la última jornada de la lliga, es van enfrontar el Barça contra l’Athletic de Madrid, on s’hi jugaven el trofeu. El Barça havia de guanyar sí o sí, perquè es poses a 87 punts, com el Athletic. Però no va ser així, ja que, va acabar el partit amb un empat.

Jo sóc del Barça, però reconec que no es mereixia guanyar el títol, ja que portaven una temporada desastrosa. L’Athletic havia estat lluitant tota la temporada per aconseguir el seu objectiu, i finalment va complir-lo.

Aquest cap de setmana, s’enfronten el Athletic contra el Madrid, on s’hi juguen la Champions. Espero que no sigui el Madrid qui gaudeixi d’aquest premi.

Sergi

Feia temps que volia tenir una moto, i ara que tinc 16 anys ja puc conduir una de 125, per això li he demanat als meus pares que si em podia inscriure a l’autoescola i m’han dit que sí, que seria una bona idea, ja que em vaig fent gran i sóc més autònoma, com diu el meu pare no em farà de “taxi” tota la vida quan vulgui anar a algun lloc.

Així que aquí estic intentant treure’m el carnet de moto. M’agradaria treure-me’l abans de l’estiu, encara que ho veig difícil, ja que ara és època d’examens i d’estudiar molt, i després tenim el viatge de fi de curs.

Però ara m’esforçaré perquè vull treure-me’l com abans millor, per així també disfrutar. Espero tenir temps per totes les coses i treure’m els exàmens de la moto el primer cop. Ara a creuar els dits.

Salomé

Feia molt de temps que no escrivia a la tertúlia, i per fi m’he tornat a incorporar. La veritat és que per una part em fa il·lusió, però l’altre és troba el tema sobre el que tractar. Mai no sé de que parlar, he de trobar idees del que m’ha passat o he vist alguna cosa per la televisió o escrit perquè hem vingui l’inspiració, encara que molt sovint es tracti de temes personals.
Per mi és difícil trobar sobre que parlar perquè quan em toca escriure, o no m’ha passat res o no em vé la inspiració. Però tot i així estic orgullosa de poder tornar a escriure i compartir amb vosaltres els meus escrits, encara que no siguin interessants o no puguin agradar. Però almenys torno a estar entre vosaltres.

Salomé

Avui per primer cop en molts mesos he mirat el facebook d’un dels grups de música ens els que estic: Disbauxa. M’he trobat amb un problema i dilema a la vegada, tenim dos concerts en el dia 14 de juny, un de tarda i un de nit. La qüestió és: podem anar a tocar als dos concerts, o hem de prendre una decisió i excloure’n un de l’agenda? El de tarda és a Sant Martí de Tous, a la comarca de l’Anoia, i el de nit és a Mataró, al barri de l’Havana. Sabem que el concert que està més lluny, el de l’Anoia, no ens han donat horaris per saber l’ordre de les actuacions, tampoc ens han concretat l’hora exacta que tocarem ni tampoc ens han dit si cobraríem alguna coseta. En canvi, a Mataró ens han assegurat cobrar el 10% dels guanys de la barra que posaran pel concert. Segons uns companys del grup tenim temps de fer els dos concerts i segons uns altres és impossible. Jo no les tinc totes de poder-los fer.

En el cas que no poguéssim, per quin concert m’hauria de decantar? Si em decanto pel que, potser, m’aporta més béns materials és el de Mataró, no aniria malament per la meva butxaca perquè la despesa de desplaçament és baixa i em donarien diners físics, a part d’això, també podrien venir més amics a veure’m i m’ho passaria d’allò més bé. Per altra banda, si em decanto pel de Sant Martí de Tous, al ser un festival de música rock-folk, podria estar el recinte ple a vessar, ens veuria molta més gent i a arrel del concert ens en podrien sortir més i cobrant bones xifres.

Potser penseu que penso molt en diners, però a part de ser l’afició que més m’agrada, comporta despeses i el món de la música és car. Del que guanyo n’hi ha d’haver prou per al manteniment dels instruments, pel transport i per els àpats que haguem de fer fora de casa. I com sabreu, a ningú li agrada pagar per fer una feina i ser músic és una feina com totes les demés. Molts cops hem d’estar desperts fins a altes hores dela matinada per fer una actuació i com és d’esperar, volem cobrar.

Gerard

Com ja sabeu m’he perdut tot el segon trimestre i em costa molt tornar a concentrar-me a les classes, fer els deures, estudiar per als controls… Tant de temps sense anar a l’institut es nota, no és que fagi mandra però costa tornar a reprendre el ritme escolar.

Ara m’estan caient un munt d’exàmens al damunt, els que fa tothom més els que jo he de recuperar. Els que he de recuperar jo sola és difícil, perquè no tinc cap explicació, només tinc el llibre, i no es pot dir que sigui la millor manera d’entendre les coses. Sé que puc comptar amb l’ajuda dels professors, però igualment arribo a casa i m’estresso. A sobre si no aprovo repetiré i m’estressa encara més, perquè em fa posar més nerviosa. Sé que em quedaran de pendents, però intento no posar-me molt estressada perquè sinò em concentro menys.

Ara el que he de fer, és fer el que feia abans però pujar una mica les piles per poder aconseguir tot el possible, encara que ara em costa més concentrar-me, encara que no ho sembli quan tens un d’aquests problemes et baixa el nivell de concentració i d’atenció, però ho intentaré, faré tot el meu possible.

Salomé

El dia 16 de juny els alumnes de 4rt d’Eso farem un viatge a Amsterdam. Al principi hi havia 4 llocs diferents on volíem anar i, finalment, mitjançant votacions, va sortir aquesta ciutat.

El viatge dura 5 dies i penso que és una bona oportunitat per conviure i compartir moments amb els companys i professors. Al principi el lloc on volia anar era Praga però ara que ha sortit escollida Amsterdam, estic il·lusionada per conèixer una nova cultura, uns nous costums i, sobretot, menjars típics de la zona.

També m’han comentat que hi ha molt canals i que, fins i tot, hi ha gent que viu en embarcacions. D’altra banda tinc curiositat per visitar la casa on va estar amagada Ana Frank perquè he llegit el seu dirari.

Per tant em fa il·lusió descobrir aquesta ciutat europea en la qual crec que m’ho passaré molt bé i espero emportar-me cap a casa un record espectacular del viatge.

Laia

A vegades em paro a pensar en què, és possible que només siguem els únics que vivim en aquest univers?
Jo no ho crec, en tot l’univers, en les milers de galàxies que existeixen i sistemes, que nosaltres en el nostre sistema solar, com l’anomenen, siguem els únics éssers vius que visquem en l’univers.
Han fet molts reportatges i documentals on es veu a gent que ha vist ovnis o coses estranyes,on es veuen imatges amb objectes no existents a la Terra. Els que no viuen a la Terra, els anomenats extraterrestres, poden existir, poden tenir una civilització més avançada o més endarrerida que nosaltres. Segurament si descobreixen alguna cosa, nosaltres no estarem aquí, però jo hi confio. Potser és molt imaginatiu i us direu que estic boja, però jo no canviaré d’opinió.
Si us pareu a pensar, creieu que som els únics a viure en aquest univers?

Salomé

Avui és diumenge, i com cada final de setmana jo i el meu pare anem al restaurant del poble a comprar una paella per dinar tots junts. És un hàbit incorporat a la nostra rutina familiar dels diumenges i em fa retornar a la infància. Quan tenia 5 anys en menjàvem quasi cada cap de setmana, però ara només ho fem quan estem a casa el meu pare.

Una altra tradició era que els diumenges als matins, com que jo i el meu pare ens despertàvem més d’hora que ma germana i ma mare, anàvem a “jugar al jardí” que volia dir: anar al Daunis a comprar croissants i ensaïmades per esmorzar. Alguna tarda agafàvem el cotxe de la meva mare, un tot terreny, i anànavem per la muntanya; però per llocs molt verticals i a molta velocitat, era pura adrenalina per a mi.

Aquests records em fan veure els diumenges més positius i alegres, ja que normalment són dies foscos perquè s’acaba el cap de setmana i és dia de fer els deures que no has fet de la setmana.

Suposo que seguim fent aquest costum perquè no es perdi el sentiment de família, i tinguem algun record de l’infància als nostres cors.

Marta

Estic cansada i una mica de mal humor, acabo de jugar un partit de futbol i hem perdut, només tinc ganes de seure i descansar. Però elles estan davant meu demanat que les ajudi a muntar un dels seus ‘shows’. Les veig poques vegades a l’any i no els sé dir que no, així que els hi dic que sí i anem totes juntes cap a l’última habitació de casa de l’àvia. Com a cosina gran els dono unes primeres pautes de les quals elles en treuen les més originals i divertides cançons i coreografies. A poc a poc em treuen un somriure i oblido el meu mal humor i sense adonar-me’n em veig immersa en el món de la innocència, de la diversió sense preocupació, de la imaginació i per descomptat de la felicitat.

A vegades només necessitem persones que ens treguin de la rutina i ens recordin que la vida està plena de moments fantàstics.

Gràcies cosinetes!

Àurea

No entenia la seva manera d’actuar, sempre tenia queixes per tot i no trobava res bé. Segons ella les coses no li podien anar pitjor, mai estava satisfeta amb el que feia i només veia les coses de manera negativa. El pitjor, és que la seva ràbia la desprenia amb els altres i no hi havia dia que no ens discutíssim. Sincerament, era una situació horrible que s’havia d’aturar d’alguna forma, i vaig decidir parlar amb ella.

Al principi, quan vaig intentar explicar-li el que pensava, va saltar a la defensiva i no volia acceptar la realitat, pel seu orgull va decidir no escoltar-me durant uns dies ni tampoc dirigir-me la paraula. Suposo que es va sentir ofesa.

Com sé que és una persona molt rancorosa, vaig decidir esperar-me un temps per tornar a intentar aclarir les coses. Per sort, al segon intent, va callar mentre li explicava tot el que pensava al més mínim detall i de la millor manera possible, quan vaig acabar va reconèixer els seus errors i a partir d’aquell moment el seu comportament va millorar moltíssim. Mai es pot tenir una relació d’amistat perfecta, sense discussions ni problemes, però almenys vaig aconseguir reduir-ne el nombre, que ja és molt.

Carla

Si us plau abans de llegir aquest text mireu el vídeo que adjunto, només dura 4 minuts i facilitarà la comprensió del que exposo a continuació:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=32As9i9-CVc[/youtube]

Aquest escrit no el faig per criticar a la religió pròpiament dita, ja que tothom és lliure de creure en el que vulgui. Només intento expressar la meva opinió. Un cop aclarit això prossegueixo amb el text:

El primer que vaig pensar en acabar de veure aquest vídeo va ser: En quina merda de país vivim? Un país en el que es permet enganyar als alumnes amb vídeos promocionals totalment demagogs. Anuncis en els que et venen la Religió com a la solució de tots els problemes i comprensió del món.

A l’inici del vídeo no semblava que estigués parlant de religió, ja que et deia que gràcies aquesta assignatura podies entendre el per què de tot el que ens envolta, ja sigui una poma, dibuixar o la música.

El minut 1:43 es un dels més divertits del vídeo. En aquest moment el professor agafa i diu: podeu no estudiar religió i no servir per a res o podeu estudiar religió i ser útils per la societat (És clar, no ho diu així ho decora amb gracia i simpatia). Em sembla increïble que hi hagi gent capaç de dir aquestes barbaritats! O sigui, jo que mai he estudiat religió, ja no podré contribuir a la societat i no serviré per a res, un zero a l’esquerra.

Més endavant aquest magnífic professor, protagonista de l’anunci, ens explica que si volem que el nostre país tiri cap endavant ha de tenir una població que recolzi fermament la religió, o com diu el professor: “El futur d’un país no són les persones, sinó on posen el cor aquestes persones”. Una frase que amb tots els meus respectes em fa sentir vergonya, que la Conferència Episcopal tingui el valor d’emetre un anunci com aquest tenint com a representants a personatges tant retrògrads i mesquins com Rouco Varela. Com volen tirar un país endavant amb idees i pensaments propis de l’edat mitjana? Ho sento Conferència Episcopal, però deixeu-vos d’estudiar religió i comenceu a aprendre a diferenciar avançar i retrocedir.

Si seguim amb l’anunci, el professor intenta restar credibilitat a la resta de les assignatures (totes molt més ben reputades i amb més importància social i laboral que la religió) dient que sense la religió no sabrem dóna’ls-hi sentit.

L’últim que m’agradaria remarcar és la fantàstica pissarra que es pot veure durant tot el vídeo. Una pissarra en la que posen juntament formules químiques i matemàtiques amb clars missatges pessimistes, com ara “esperanza?”, “FUTURO”, “desempleo”, “50% paro juvenil”… Amb un clar missatge subliminar, les ciències ens portaran a una vida infeliç, una vida de misèria i atur i en canvi la religió ens portarà la veritat, una vida plàcida en la que tots treballarem i serem feliços.

Entrant a una part més personal i deixant de banda l’anàlisi, una de les preguntes que ens podríem fer seria: com es pot permetre un anunci tant demagog i amb un missatge tant clar: ciències no, religió si. La resposta es ben senzilla. Per desgràcia encara vivim en un món controlat per les religions. Si realment volem avançar, volem que el nostre país; el nostre món tiri endavant, hem de deixar de guiar-nos amb llibres que es van escriure fa més de 2000 anys.

La religió no ajuda a avançar, sinó que els preguntin a les víctimes de les guerres religioses, tant als supervivents de la guerra de Bòsnia com als afectats per la guerra en pro de l’islam. Si no volem marxar tant lluny podem mirar a Espanya durant la Santa Inquisició. La història esta plena d’exemples de guerres religioses.

Prou d’intentar adoctrinar a la població amb falses idees de llibertat, fraternitat i pau. Ja no som un poble inculte dominat pel senyors feudals, som un poble amb coneixement i no ens podem permetre seguir tenint aquest llast entre nosaltres.

Marc

Caminava poc a poc amb els peus descalços i bruts, l’esquena corbada endavant. Tenia la mirada perduda i els braços cansats per culpa del nen que portava sobre, envoltat amb una manta blava descolorida i uns mitjons blancs mig trencats. No era gaire alta i estava primeta, tenia el cabell negre mal pentinat i recollit amb una pinça vella.
Al seu costat hi caminava una dona més aviat alta i grassa. Portava unes ulleres de sol fosques i dues caixes de cartó a la mà. Balancejava el cap al ritme de les seves passes, ràpides i curtes, mentre mirava enrere i endavant constantment com si busqués algú. Amb prou feines anava tapada amb una samarreta curta que ensenyava la panxa, i uns pantalons alts i trencats que no li arribaven als genolls. Sense força explicava a la seva companya les experiències que havia viscut aquell dia de treball.

Quan van haver passat de llarg i des dels finestrons de la meva habitació ja no podia veure-les, vaig tancar les cortines depressa i vaig seguir estudiant.

Carla

Ara queda poc més d’un mes i mig de classes, i tot i que estic millorant en algunes assignatures, hi ha d’altres que continuo anant malament. Fa poc em van informar d’un projecte per l’any vinent, es tracta de marxar un any a la Vall d’Aran a fer un mòdul d’esports de muntanya, especialitzat en snowboard. Aquesta és una oportunitat molt bona, ja que les pràctiques són molt més constants i a més a més el nivell és més elevat.

Ara mateix, si en aquestes alçades del curs no tingués dificultats en aprovar, aquest projecte seria força possible de realitzar, però per culpa dels meus suspesos no tinc molt clar si podré fer-ho. Ara em lamento perquè només que m’hagués esforçat una mica més, i hagués estudiat, l’any vinent seria a la Vall d’Aran, fent el que realment m’agrada.

Gràcies això he aprés que tot és important, i s’ha d estar preparat per poder agafar aquelles petites oportunitats que ens dona la vida. Ara mateix tant de bo pogués tornar enrere i posar-me a estudiar de nou.

Pau Comas.

Per què quan mirem les notícies, el que tothom espera o si més no la majoria, és el resultat del Barça de l’altre dia? O, per què a l’hora d’interessar-nos per l’actualitat ens fixem més en les notícies esportives o si més no la majoria? Formularé una altra pregunta: per què, quan mirem les noticies, no fem cas als titulars de polítics corruptes?

Molts dels que esteu llegint aquest text pensareu que ens preocupem per la política que exerceixen els nostres governants, o que no li donem tanta importancia a l’esport ja que és més important saber on van a parar els impostos que paguen les nostres famílies. Aquests impostos són els que fan que pel nostre aniversari no puguem tenir aquell joc de la consola, són els que fan que no puguem canviar una nevera quan se’ns espatlla, són els que fan que a molta gent li tallin la llum, l’aigua o el gas. Estic segur que la majoria de la gent del carrer sap que això és veritat. Si ho sabem, per què no hem fet res? Hem vist que si sortim al carrer ens fan tornar cap a casa a cops de porres o a base de progectils. Hem vist que per molt que els alumnes fem vagues, es continua retallant l’educació. Hem vist com alts càrrecs polítics s’han quedat amb diners del poble i se n’han sortit sense cap penalització. També hem vist com han engarjolat un pobre per robar una trista barra de pa per a poder alimentar els seus fills.

Pensem que vivim a un país on som iguals, però la realitat és que la justícia és corrupta. El clar exemple són els advocats, com més cars són més bons: la gent que roba una barra de pa per alimentar als seus fills no podran permetre’s el luxe de tenir un advocat decent, en canvi, el polític tindrà el millor dels advocats.
Sincerament espero que aquest text hagi servit per fer una reflexió i perquè ens adonem que si no lluitem per les nostres necessitats, i tampoc ens deixen, haurem de buscar altres camins.

Gerard

Cada dia al món moren milers de persones per culpa de malalties, però només se’n fa ressó a la premsa els qui són famosos o tenen molts diners. És injust. Totes les persones que pateixen malalties tenen dret a tenir un reconeixement pel mal moment que estan passant i per aguantar el dolorós tractament en què estan sotmesos. En canvi, la societat en què vivim només homenatgem aquells que tenen un fort poder social.

Aquest fet és indignant: vivim en un món igualitari en què blancs o negres, rics o pobres, rossos o morenos, famosos o “normals”, etc. hauríem de tenir els mateixos drets i reconeixements. Perquè una persona sigui famosa no significa que hagi patit més durant la seva malaltia que un pobre, i que hagi d’optar a més bons metges. Aquest fet, en el moment de fer dedicatòries no es té en compte i només importa la popularitat.

Les persones que tenen més dificultats econòmiques, personals o físiques són les que es mereixen tenir el suport de la resta del món però, malauradament, són les que tenim menys present.

Amb aquest escrit no critico els homenatges populars cap a personatges famosos amb malalties, sinó la poca importància que li donem a les persones amb pocs recursos i que també pateixen malalties greus.

Mireia

Els complexos són trets inconscients que tenen les persones en relació a si mateixes. Són sentiments, idees, emocions i tendències reprimides, associades a experiències passades que afecten a la personalitat.

Tothom tenim un complex que inconscientment ens surt i que, encara que vulguem intentar superar, de tant en tant apareix, ja sigui per inseguretat o per situacions en que et trobes. Tenim uns estereotips que ens reflecteixen la societat del que creiem que ha de ser, tothom hem de ser perfectes o quasi perfectes perquè les persones que ens rodegen ens acceptin. Veiem anuncis a la televisió o publicitat a les revistes i tot està enfocat a la bellesa, “si fas això estaràs així”, “si et compres allò seràs l’enveja de tothom”. Mil anuncis que ens van inculcant coses materials i que influeixen a la nostra vida, al nostre entorn.

És impossible no tenir cap complex, per això hem d’aprendre a controlar-los i ens hem d’acceptar tal com som i actuar amb naturalitat sense pensar el que dirà o pensarà la gent, ja que l’encant de les persones és el ser diferent. Ningú es pot riure de ningú perquè tothom és perfecte a la seva manera.

Maria

De petita em pensava que el món era en blanc i negre fins que vaig néixer jo, segons la meva teoria, quan vaig néixer, va néixer el color. I no és que jo fos el centre del món, però com que totes les fotos anteriors eren en blanc i negre era fàcil pensar-ho.

Quan era petita m’agradava molt tenir “michelins” perquè així m’assemblava al Michelin, aquell ninot dels pneumàtics dels cotxes. Però un dia, no se com, em vaig assabentar de que els “michelins” estaven mal vistos i a partir d’aquell dia vaig tenir complexos amb mi mateixa. Tot plegat una mica trist.

No m’agradava la truita amb ceba. Un dia, quan em vaig quedar a sopar a casa d’una amiga meva, la seva mare va voler comprovar si realment no m’agradava o si simplement mai havia testat aquell tipus de truita. Així doncs, em va posar un bon tros de truita (amb ceba) al plat, només olorar-la vaig intuir que tenia ceba. Finalment li vaig fer fer una truita sense ceba només per a mi. Quina vergonya! Vosaltres ho trobeu normal? Com si jo fos la reina del món!

El meu color preferit era el groc. Els meus amics se’n reien de mi, ja que no sabia pronunciar la gr i en comptes de groc deia roc. Ells intentaven corregir-me, però jo, tossuda com una mula, els deia que en realitat ho deia bé, però que ells no paraven prou l’orella. Un dia, farta de que no em paressin de preguntar el color que m’agradava amb la finalitat de riure-se’n de mi, vaig decidir que havia de trobar una solució. I, efectivament, la vaig trobar, però enlloc d’aprendre a pronunciar bé la gr, que seria la solució normal, vaig decidir canviar de color. Així doncs, quan em van tornar a preguntar “Maria! Quin és el teu color preferit?” jo vaig dir “El taronja”. I problema arreglat! Sí senyor!

Ara sé que el món era de colors abans de que jo naixés. Em torna a agradar tenir “michelins” perquè són molt divertits. Gràcies a la mare d’aquella amiga, em va començar a agradar la truita amb ceba. I sobretot, gràcies als meus amics ara dic groc enlloc de roc, tot i que el meu color preferit segueix sent el taronja. Aquestes anècdotes i moltes més, em fan pensar que nosaltres som com som gràcies a les persones que ens envolten, ja que, tan si els hi fem cas com si no, sempre ens estaran influenciant. I, encara que soni molt cursi ho diré: us dono les gràcies perquè jo no seria qui sóc sense vosaltres.

Maria

En aquest lloc web s’ha parlat molt de somnis, de malsons i de somnis eteris entre d’altres; però què passa amb els malsons eteris i repetitius, jo en tinc un recentment, tenir un malson que es repeteix moltes vegades és dolent, però quan a sobre ets una persona amb somnis molt definits. molt bona memòria per ells i que a més a més saps que signifiquen alguna cosa es tornen unes tortures que et fan tenir, en ocasions, terror a dormir. Jo, com a una d’aquestes persones, explicaré segurament el somni que pitjor m’escau, de fet, no em sento del tot còmode recordant-ho però alguna cosa em diu que pot ser un bon tema.

Tot comença quan estic caminant per un poble on no hi ha portes, els vidres no tenen reflexes, i que tot, absolutament tot és de color blanc, les cases, el carrer, el cel…tot. Caminant per la ciutat em trobo un camí de sorra, aquest sí que te colors, la qual cosa em desorienta i em diu que el segueixi, no sé el que m’espera. Al final del camí em trobo una cova, no sembla una cova natural, ja que l’entrada esta feta per un arc romà, però tot i així no és una edificació, està enganxada a la muntanya. Com que em sento curiós respecte aquest lloc, hi entro, tot normal, és una cova, no hi ha res a dins, però a mesura que més camino m’adono que al fons de la cova hi ha una espècie de pilota negra flotant, i aquí comença la part pertorbadora: de la pilota comença sortir d’ella obscuritat, en forma líquida (si es estrany, però és un somni), com quan se’t cau un got d’aigua al terra, s’enganxa a les parets i al terra i l’estrany líquid comença a apropar-se a mi, com és natural, intento sortir de la cova, corro tant com puc i amb un gran esforç surto de la cova només per adonar-me que tot a l’exterior és molt més fosc, el cel és vermell, i per si no fos poc el líquid (que surt de dins de la cova) ara és molt més semblant a un ésser viu, i va a molta més velocitat. Simplement és córrer durant el camí per adonar-me amb horror que el camí s’acaba, ja no existeix el poble, no hi ha rés més enllà del camí, simplement buit. Atrapat i sense sortida l’obscuritat s’apropa cada cop més. S’ha acabat.

Nil, el vostre ocell preferit (ni idea de com dormiré aquesta nit)

Nil

Em sap greu, però hi estic en contra. Per què a les noies se’ls ha de regalar roses i als nois llibres? Sé que actualment això no es fa tant, tot i així, em sembla molt sexista que encara es tingui present aquest costum. Primer de tot, les roses són més barates que els llibres, ho dic per si algú no se n’havia adonat. I segon, ara ja és més normal que a la noia se li regali un llibre, fins i tot que se li regalin les dues coses, llibre+rosa, però en canvi, a els nois què? No se’ls pot regalar una rosa, també? Per què és estrany que un noi rebi una rosa (o un ram de flors) com a regal?

Sé que em respondreu que simplement és una tradició i que no cal capficar-s’hi tant, però no ho veig així. És cert que és una tradició, evidentment, però el que estic qüestionant no és tant la tradició com els seus orígens. A qui se li va acudir aquest costum? Per què la resta de la gent el va seguir? Per què avui en dia la gent el segueix respectant?

Doncs la veritat és que no sé la resposta i em sap greu no poder oferir-vos-la, però em semblava interessant plantejar-vos el dubte. El pròxim cop que li hagueu de regalar alguna cosa al vostre pare/amic/amant, regaleu-li flors (bé, flors i alguna coseta més, eh), ja veureu que també les sap valorar.

Maria

Tots en tenim de vida, tots els éssers vius, es clar. Però cada ésser en té una visió diferent. Jo crec que una mosca que dura dos dies es pren la vida de diferent manera que una tortuga, la qual pot complir fins a centenars d’anys. Però jo volia parlar, més que res, dels humans.

Tots durem el mateix (si fa no fa), però cadascú té les seves pròpies preocupacions. El que a tu et preocupa a un altre li sembla insignificant comparat amb el que a ell li causa preocupació. Però aquestes preocupacions poden canviar més bruscament que el temps. I si són tan insignificants per uns, i poden variar tan ràpid, perquè ens hem de preocupar per elles? Potser perquè són preocupacions… Quan no ens passen coses importants (les quals estan relacionades, des del meu punt de vista, amb la salut, l’amor i els diners) qualsevol tonteria ja ens causa preocupacions. Però quan alguna de les coses importants ens falla, veiem la sort que teníem abans sense problemes importants. Encara que, realment, aquest tema és força complex, ja que hi han problemes i problemes, de molt importants i de molt poc, que varien segons l’edat de l’individu.

Vull fer referència a la meva tieta, la qual en aquests moments està tenint un fill. Aquest matí la protagonista de la seva vida era ella, però a la nit el protagonisme passarà al seu fill. Ella passarà a ser l’actriu secundària de la pel·lícula de la seva vida. I ho dic així de segura perquè fa cosa de dues setmanes la meva altra tieta també va tenir un fill. Però no només canvia la vida de les mares, sinó també les dels nens, els quals passen de no tenir cap preocupació a haver de procurar que les mares sàpiguen que han de menjar.

La millor solució als problemes és pensar que no ets el que en té més del món, sinó que hi ha gent amb més problemes i de més importància. Per tant, sempre que estigueu preocupats per coses que en realitat no són importants, digueu-vos a vosaltres mateixos: Don’t worry, be happy! 

Aina Ros Alsina

Tito Vilanova va ser un futbolista i  entrenador  del primer equip del Futbol Club Barcelona des del 15 de juny de 2012 fins al 19 de juliol de 2013, quan va ser obligat a retirar-se per poder fer-se un altre tractament en la seva lluita contra el càncer que tenia concretament a la glàndula paròtide. Tito portava lluitant contra aquesta malaltia dos anys, ell sempre havia sigut molt fort per poder superar-la tot i que havia estat obligat a deixar el que realment li agradava, el món del futbol.

Tito sempre ha sigut molt estimat per tots els barcelonistes, per això el passat divendres 25 d’Abril va ser un dia molt dur per tots,Tito va morir a l’hospital on portava una setmana ingressat perquè la seva malaltia anava empitjorant. Poc després de l’anunci de la seva mort les xarxes socials s’han omplert de comentaris de suport a la família i de record al que va ser entrenador del primer equip del Barça. Durant aquets dies després de la seva mort el camp nou ha estat el lloc més visitat de tot Barcelona on s’ha creat un racó amb una foto de Tito perquè tots els aficionats portessin objectes per tenir un bon record.

Malgrat aquesta mala notícia tots els barcelonistes, i aficionats al futbol sempre recordarem a Tito com a un gran exemple a seguir.

Carla Marco

Un dels problemes al que ens enfrontem dia a dia és el famós “què em poso?”.

Segons el meu punt de vista, la manera de vestir transmet molta informació sobre nosaltres, per exemple, la primera impressió sobre una persona desconeguda dependrà de la seva aparença física, és a dir, com vesteix. Per tant, l’aspecte d’una persona és la imatge que aquesta projecta i reflexa part de la personalitat de cadascú.

Tot i això, no hi ha formes de vestir correctes, ja que crec que el més important és que ens sentim còmodes amb nosaltres mateixos. La teva imatge ha d’anar d’acord amb la teva activitat diària, personalitat i per suposat el teu estil.

“Vestir bé” no crec que signifiqui vestir tots iguals o seguir una moda, sinó anar vestit adequadament per cada ocasió. Malgrat tot, no hauríem de preocupar-nos del que opinen els altres sobre com vestim però, ens agradi o no som jutjats per la nostra aparença.

Aina

Hi han dos tipus de persones, els que diuen que els hi agrada llegir i els que no. Jo sempre m’he identificat amb el segon. La meva mare em deia que no és que no m’agradi llegir, sinó que no he trobat el llibre adequat. Jo no m’ho creia, pensava que era millor mirar pel·lícules que no pas llegir un llibre perquè no et porta tan de temps, costa menys esforç i no és tan avorrit ja que la majoria de llibres ni tenen dibuixos.

Fa poc he descobert que m’equivocava per complet. A l’assignatura de socials ens han fet llegir un llibre que es diu “El Lector”, tracta d’una història d’amor entre un jove de quinze anys i una dona de trenta. La trama em va enganxar moltíssim i al final el llibre em va agradar molt perquè no m’esperava gens el final.
Com que em va agradar tant vaig decidir mirar la pel·lícula, vaig pensar que seria inclús millor que el llibre, però no va ser així. No era del tot dolenta però li faltaven un munt de detalls del llibre, que com jo m’havia llegit el llibre ja els sabia però sincerament, si arribo a mirar la pel·lícula sense llegir-me el llibre prèviament no hagués valgut res.

Amb aquest text no vull dir que ara sóc una fanàtica de la lectura ni res per l’estil, però sí que miro la lectura amb uns altres ulls i no tornaré a dir mai més que no m’agrada llegir.

Núria

No vull dir que no m’agrada estudiar, però no m’agrada. Sé que és molt important pel meu futur i tots els tòpics que es diuen, per la veritat a vegades veig els estudis una mica innecessaris a l’hora d’aplicar-los a la vida real. I amb això no vull dir que estudiar sigui una pèrdua de temps, ni molt menys tot el contrari estudiar és el millor que pots fer en aquests moments, però jo ho veig d’aquesta manera.

Podríem dir que en aquesta vida jo he vingut per jugar a futbol, és l’únic que sé fer bé i és el que m’hi he dedicat tota la meva curta vida, només cal que mireu els meus anteriors escrits, tots són sobre futbol. Sé que sona molt surrealista però jo em vull dedicar a jugar a futbol per mi seria injust que el meu destí estigués fora dels terrenys de jocs. Estic convençut que jo he vingut aquest món per fer-ho.

Sergi

Fa uns dies, vaig dir que tenia una entrevista per poder accedir a una escola. Bé, aquest divendres em va arribar una carta dient que m’havien acceptat. Desprès de tota aquesta setmana impacient per veure els resultats i qui era apte o no per entrar a la Monlau.

Quan vaig arribar a casa, ma mare em va obrir la porta corrent dient-me que m’havien acceptat a la Monlau. Es veia que ella era més feliç que jo en aquell moment, va ser un d’aquells moments en els que no saps com reaccionar, així que l’únic que vaig fer va ser llençar-li un somriure a la meva mare, que és la persona que ha fet possible entrar en aquesta escola.

És per això que aquest escrit no es centra tant en l’acceptació de l’escola, sinó en la meva mare ja que li significa una gran inversió, degut a que es una escola bastant privilegiada i no és gens barata. També perquè sempre fa tot el que pot per ajudar-me, encara que ho accepto no sóc el millor fill que es pot tenir.

Pablo

Fa uns quants anys que els telèfons mòbils existeixen, però no en fa tants que estan a l’abast de tothom. Des de que es van inventar fins ara, cada cop més, han estat un dels aparells que més ens ha canviat la manera de fer i sobretot ens ha facilitat la vida a l’hora de comunicar-nos amb la gent sigui d’on sigui i estigui on estigui. L’evolució és tan important que és difícil imaginar-nos la nostra vida sense un telèfon mòbil, arribant a ser, en la meva opinió, totalment imprescindible. El telèfon és tot, l’agenda, la càmera per fer fotos, el diari de la teva vida, on penjar les vivències, la consola on hi ha els jocs de moda, l´alarma per llevar-nos al matí, etc, és gairebé impossible caminar pel carrer més de cinquanta metres sense veure a ningú mirant el mòbil, pendent a l’espera d’un missatge de whatsapp o de qualsevol tipus de notificació. Sobretot la gent jove i cada cop més la gent més gran, des que ens llevem fins que anem a dormir portem el mòbil enganxat, ja sigui a la mà o a la butxaca i a l’hora d’anar a dormir procurem deixar-lo a la tauleta de nit, ben a prop nostre, perquè l’endemà el puguem agafar sense moure’ns del llit. La tecnologia informàtica, i sobretot els telèfons mòbils, com a mitjà a l´abast de tothom, ens han permès més comunicar-nos amb la gent d’una punta a l’altre del mon, contribuint en gran mesura a fer un mon més globalitzat. Tot i els avantatges, que són molts, els telèfons mòbils presenten una sèrie d’inconvenients, com per exemple, ens limita l’atenció per realitzar altres activitats, estem més pendents d’ells quan no toca, com quan hem de dedicar-nos a estudiar o com quan estem en una reunió d’amics o familiar i estem més pendent del mòbil que del que es parla … i sobretot, penso que el pitjor que té, és que fa que la gent a vegades, interpreti situacions de manera molt diferent de la que ho faria si tingués una mateixa conversa amb l’altra persona cara a cara. Evidentment si ara desapareguessin els telèfons mòbils, l’evolució de la societat faria un pas enrere perquè tot i que presenten els seus inconvenients, ens aporten uns avantatges i unes comoditats innegables, però estaria bé de tant en tant apagar-los i dedicar-nos a escoltar en directe el nostre entorn.

Eva

Aquest any per setmana santa, els escoltes vam fer el projecte Kivit. Aquest projecte tracta en pintar les cases de les persones grans voluntàriament. Acostumen a ser molt velles, els hi cau la pintura, tenen forats a la paret, etc.

Vam triar tres cases del poble, però no a totes tenien els mateixos problemes. N’hi havia una que tenia tèrmits a les parets, i estava molt malament, l’altre s’havia d’arreglar la façana, i la que em va tocar a mi, s’havia d’acabar d’arrencar i pintar trossos de pintura que queien.

La propietària de la casa es deia Ana. La veritat es que em va caure genial, a més a més era molt graciós ja que ens dèiem igual i vam néixer al mateix dia. Ens va explicar moltes experiències, xafardejos, curiositats… es veia que li agradava molt que estiguéssim per allà, de fet, per agrair-nos-ho, cada tarda ens preparava un pastís mentre s’assentava per xerrar amb nosaltres.

Jo crec que això va ser el que li vaig donar més importància, ja que la gent gran moltes vegades es troba sola a casa. L’Ana ens deia que li agradava mirar la televisió perquè la distreia molt, però de fet, li agrada més que la vagin a visitar. Així doncs, el primer dia que vam començar a treballar, va trucar al seu fill tota emocionada, dient-li que tenia sis persones treballant a casa seva, i que estava la mar de contenta.

Volia agrair-nos d’alguna manera tot el que estàvem fent i un dia a la tarda ens va cridar per que ens volia ensenyar una cosa. Quan vam arribar a la cuina, on ella estava, vam veure uns cistellets de filferro de mides i colors sobre diferents la taula. Ens va dir que els havia fet el seu germà. Es veu que ell quan anava pel carrer, a vegades es trobava filferros i els agafava, i llavors feia uns cistells, que es veia que hi havia dedicat temps ja que n’hi havia de molt petits i que s’havia de tenir-hi molta paciència. Ens els va donar de tot cor i ens va repetir uns quants cops, que només els donava a la gent que apreciava.

De veritat que això que va dir em va agradar molt. Saber que no només li hem arreglat la casa, sinó que li hem fet molt bona companyia durant uns dies fins al punt que ens regali aquest petit objecte al qual li té tant d’amor.
En veure que li va agradar tant que hi anéssim, li vam dir que la visitaríem algun dia i no sabeu com es va posar de contenta. De fet, ja tenim planejat d’anar-la a veure un dia d’aquests i fer-li una sorpresa.

Anna

Per alguna raó que no puc recordar estic enfilada a una escala horitzontal, miro a terra i el veig ple de punxes esmolades, si caic, ho tinc clar… Segueixo endavant amb totes les meves forces, però els barrots no s’acaben mai. Les mans em comencen a relliscar i cada cop el meu cos pesa més. Vull fer un últim esforç però la mà dreta em falla i l’esquerra em rellisca, caic d’esquena a terra i noto com se’m claven les punxes al cos. El cor em fa una punxada molt forta, com un crit d’ajuda, i les pulsacions cada cop em van més a poc a poc. Sento un compte enrere i sé que és el cor que fa els últims batecs. Deu, nou, vuit, set… Cada cop escolto menys pulsacions… Sis, cinc, quatre… De sobte el cor se m’accelera i comença anar a cent per hora. Abans que s’acabi el compte enrere em desperto. Estic al llit, paralitzada, el cor em batega tan ràpid que no cal que em posi la mà al pit per escoltar-lo. Tot ha sigut un somni. Tanco els ulls i aconsegueixo, al cap d’una estona, adormir-me de nou.

No és la primera vegada que els meus somnis arriben a ser tan reals; de petita ja tenia somnis semblants on, per exemple, queia d’un precipici, però just abans de caure a terra em despertava; ara, em desperto després de caure. Quan creixem, els nostres somnis creixen amb nosaltres? Però el més sorprenent és pensar que tot ho crea el nostre cervell, és curiós i inquietant alhora. Fins a quin punt desconeixem o ignorem el potencial del nostre cervell?

Àurea

Ahir a la nit vaig sopar pizza amb el meu pare mentre vèiem el partit del Barça. Vam patir, i molt, però finalment vam guanyar. Després em vaig estirar a la part llarga del sofà, li vaig agafar els comandaments de la tele al meu pare per veure quins programes emetien o per disfrutar d’alguna gravació, llavors em va dir que ell marxava a dormir.

Vaig decidir-me de mirar una pel·lícula de comèdia. La veritat és que em va agradar bastant, es diu “Niños grandes 2”, per si interessa a algun lector. Entre whatsapps i la pel·lícula vaig acabar al llit a les 4.

Avui m’he despertat a les 12 del migdia, he esmorzat i he anat a fer un tomb amb el meu gos mentre que la meva germana estava al gimnàs i el meu pare prenent un cafè amb la meva mare a La Concòrdia. Quan han tornat tots hem dinat i m’he inspirat en fer aquest escrit.

Luca

Sempre m’ha cridat l’atenció això del món de la música, així que cap als 6 anys els meus pares em van apuntar a classe a l’aula de música de Vilassar de Dalt. En un principi només feia llenguatge musical, però al cap d’un temps vaig haver d’escollir un instrument. Jo vaig triar la guitarra. No sé ben bé el perquè de la meva elecció, simplement era un instrument que em cridava l’atenció. Pot ser que em condicionés el fet que el meu grupet d’amigues també la escollissin, encara que no ho sé exactament. La meva idea era tocar la guitarra elèctrica, però els professors de l’aula em van recomanar que comencés a aprendre amb l’espanyola i que més endavant, ja faria el canvi.

Cap als onze anys em vaig canviar a l’Escola de Música de Premià. Ho vaig fer a la força, ja que, per a mi era una drama deixar totes les meves amigues a l’aula de Vilassar de Dalt. Els meus pares em van dir que a l’escola de Premià em convalidarien la música i que, al acabar els estudis, em donarien un títol. No vaig tenir cap altre remei i els vaig fer cas. En aquell moment va ser quan em vaig adonar de que hi ha moltes maneres diferents d’ensenyar música i que la de Premià m’agradava molt, ja que, en aquesta escola ensenyen d’una manera completament diferent. La classe de guitarra em semblava molt interessant i sincerament, això em va motivar.

Ara fa deu anys que toco la guitarra i la veritat és que no tinc pensat de deixar-ho, ja que, si ho deixés, crec que es crearia un buit en la meva vida. Mai no m’he plantejat el canvi a la guitarra elèctrica. De fet, ara que porto tants anys tocant l’espanyola em sembla més interessant i tot. Suposo que això de tocar l’elèctrica era una mena de capritx de nena de 6 anys. La guitarra s’ha convertit en un instrument molt important per a mi. Quan practico la meva ment es queda en blanc, m’oblido de l’estressant dia a dia i únicament em concentro en les notes que hi ha escrites a la partitura, és una sensació genial. M’agrada tocar tot tipus de cançons, encara que els estudis i les peces antigues se’m fan més pesades. Reconec que alguna vegada m’ha fet mandra agafar la guitarra i posar-me a tocar, sobretot quan torno d’entrenar i estic cansada, però tan sols és mandra perquè al cap d’unes hores altre cop em vénen ganes d’agafar-la i practicar.

Realment em sento privilegiada de saber i poder tocar un instrument, ja que, pel motiu que sigui, hi ha molta gent que no ho pot fer. És una habilitat molt profitosa que et dóna capacitats que altres persones no tenen, com ara el simple fet de saber llegir una partitura. Crec que, almenys una vegada a la vida, tothom hauria de tenir aquesta gran oportunitat.

Marina

M’agradaria parlar del tràfic, el món dels vehicles i de la seguretat de la gent al carrer. El meu pare i jo ens hi fixem molt. Els conductors que van lentament, els joves, els veterans, els de l’autoescola, els creguts, els que van amb música al màxim volum, però sobretot els que posen l’intermitent.

Per això he decidit fer una mena de joc. Ja fa un temps vaig proposar als meus pares aquesta idea i la han acceptat. Aquest petit repte té com a objectiu la seguretat tant nostra, com la de la gent que circula també pel carrer, siguin cotxes o vianants.

És així de simple: tan sols s’han de posar els intermitents sempre que es requereixi. En el cas que no sigui posat s’haurà de ser “castigat”. En el meu cas, he proposat als meus pares que cada cop que s’equivoquin m’han de pagar una multa imaginària de 20 cèntims.

D’aquesta manera tots sortim guanyant, ja que aquest joc no ens ajuda solament a concentrar-nos, sinó que també ajuda a augmentar la nostra seguretat. Podríem dir que els intermitents són la nostra manera de dialogar amb altres cotxes que també circulen, és a dir, avisem que anem a girar, que estem parats…

Luca

Tot va començar l’any passat, va ser llavors quan vaig iniciar les meves sortides nocturnes amb els amics durant l’estiu.  Un dia em van dir de quedar, així que vaig anar a parlar amb els meus pares a veure si aquella mateixa nit podria sortir fins tard i aquí va ser quan es va crear el problema, a partir de quina hora es considerava tard?

Personalment em considero una persona responsable i puntual però no serveix de gaire. Per molt responsable i puntual que pugui arribar a ser, durant l’estiu i només durant l’estiu l’hora de tornada a casa es a les 00, i dic durant l’estiu perquè en tota la resta de l’any es més aviat. Trobo molt injust que l’hora de tornada sigui a les 00 i més sabent que estic a cinc minuts de casa, que no he tingut mai problemes per fer enrenou i que sóc puntual. Quan veig que no tinc res a fer per convènçe’ls per arribar més tard començo a comparar-me amb altres amics que directament o no tenen hora de tornada o bé sí que tenen, però més tard.

Després d’estar com 30 minuts discutint ja entrem a la història familiar, que si me germana a la meva edat no sortia fins tan tard… que ells quan tenien la meva edat a les 22 havien de ser a casa… Sempre el mateix problema i les mateixes respostes és un tema que no avança, i si algun dia trec algun bon motiu per sortir fins més tard comencen les amenaces que no sortiré més o que em faran tornar més aviat. Així que tinc les de perdre i m’acabo rendint i conformant.

Amb aquest text no espero que em deixin sortir fins més tard, simplement vull que tots els pares que llegeixin això reflexionin, que no hi ha res dolent en sortir alguna nit fins tard.

Ricard

Normalment, tots els estudiants de ESO tenim una assignatura que des de que vam començar a l’institut ens ha costat treure una bona nota, aprovar-la o fins i tot haver-la de recuperar al setembre. Aquestes assignatures sovint fan que et baixi la mitja de la nota global bastant i que et quedis a final de curs amb una certa ràbia, perquè creus i penses que t’has esforçat i has dedicat molt de temps d’estudi en aquella matèria per acabar traient com a molt un cinc peladet.
En el meu cas, no he tingut una assignatura que em trontolli tots els cursos, però si que a partir de 3er vaig començar anar fluix a matemàtiques (una matèria que sempre m’ha agrada’t) i sincerament no tinc ni idea de com he passat de treure sisos i sets a 1er i a 2on a treure quatres i algun cinc a 4rt, perquè tot i que lògicament el nivell de dificultat ha anat augmentant, jo actualment dedico més hores de estudi per a les matemàtiques que en cursos anteriors.
Per tant, quan suspenc un examen de matemàtiques, fet que passa sovint aquest any, sento una sensació de impotència perquè veig que per molt que estudiï i faci els deures no aconsegueixo aprovar els trimestres, a no ser que sigui a través d’exàmens de recuperació. El temps d’aquest curs s’esgota i ara em veig obligat a no fallar en cap examen de mates més, perquè una altra mala nota significaria pràcticament el suspens final de la assignatura i que hagués de anar-la a recuperar per setembre.

Sergi

Fa un parell de setmanes vaig veure un vídeo on un noi explicava un fet de la seva vida que a mi em va impactar molt, per això m’agradaria compartir-lo amb vosaltres. Aquest noi es diu Ross Capiccioni i viu a Macomb, Michigan, als Estats Units. Ross tenia un amic al coneixia des de feia deu anys i als dos els agradaven les mateixes coses, sortien junts de festa i parlaven de les seves coses, com ho fan dos amics. Un dia, aquest amic li va dir a en Ross que l’acompanyés a casa del seu cosí a la part est de la ciutat, una de les zones més conflictives de la ciutat. Ross no ho veia clar i no el volia acompanyar i per això li va dir, molt amablement que no hi aniria, que era un lloc perillós. El seu amic va continuar insistint, inclús li va oferir diners, cosa que l’havia d’haver fet sospitar que alguna cosa rara estava passant. Però com era el seu amic i confiava en ell, Ross va acceptar d’acompanyar-ho.

Un dia, en sortir de l’escola on estudiaven van emprendre el viatge fins la casa del cosí en cotxe. Quan va agafar la sortida de la carretera per anar cap allà Ross va tenir la sensació que alguna cosa no anava bé, se sentia estrany. Van seguir amb el cotxe fins que l’amic li va indicar que ja havien arribat, que aquella era casa del cosí. Quan va tombar la cantonada per entrar-hi va veure un cartell que deia “Vigileu, no entreu”, però Ross coneixia el seu amic i encara que no estava molt segur del que feia, va confiar.

Van baixar del cotxe i uns segons més tard, mentre Ross estava mirant pel seu voltant, va sentir un terrabastall, com una explosió: Pam!, era el soroll d’una bala, l’havia sentit molt a prop, es va mirar el cos i va veure el seu braç penjant. De seguida va pensar que el que estava passant no era real fins que va començar a veure sang, a sentir un gran dolor i va caure de genolls a terra.

Va mirar cap amunt i va veure el seu amic amb una pistola, a uns tres metres de distància, apuntant-lo. Ross, amb la mirada incrèdula, li va preguntar si l’havia disparat. L’amic no va dir res i el va tornar a disparar, aquesta vegada al pit. Ross, molt mal ferit , no podia respirar, ni podia veure res. Es va quedar de quatre grapes repenjant-se sobre les seves mans i va notar el fred del metall de la pistola sobre al seu cap. Com va poder, amb l’habilitat que dóna l’instint de supervivència i de la desesperació va retirar una mica el cap i pam! Un altre tret. Sortosament la bala no el va tocar de ple, encara que li va aixecar la pell del cap. L’havien disparat tres vegades i estava molt mal ferit, però encara respirava.

Després d’això, en Ross no es podia moure, era immòbil al terra. No entenia què li havia passat ni per què; però encara era viu. Recorda que ell mirava cap amunt fins que es va trobar la mirada freda del que considerava com amic, aquest li va pegar una puntada de peu a la cara, que li va treure algunes dents. Així, estirat a terra i mig inconscient, va notar com li regiraven les butxaques i li agafaven les claus del seu cotxe. Amb els sentits emboirats i la sang escapant-li per les ferides va aconseguir recolzar-se sobre el seu estómac i per veure com el seu amic s’escapava amb el seu cotxe.

Ross va pensar que tenia dues opcions: o quedar-se a aquell lloc i morir o intentar aixecar-se. Es va decidir per la segona cosa, si és que el cos li responia. Va intentar d’incorporar-se amb el seu braç, però estava fet miques. Ho provà diverses vegades fins que es va rendir, no podia més. Quan ja només esperava morir-se, va notar que uns braços l’ajudaven a aixecar-se. Va mirar al seu voltant i no hi havia ningú. Estava dret recolzat amb algú. Caminava com un borratxo, com una mena de zombi de les pel·lícules. Després va sentir que li donaven un copet a l’esquena per avançar. Va avançar el que li van semblar quilòmetres i va caure al terra, de bocaterrosa. Va tancar els ulls. Sentia que la vida se li escapava. Es va desmaiar.

S’estava morint. Va sentir la veu d’una persona que li deia: Escolta!, desperta, t’estàs morint! La veu d’un home li deia que no tanqués els ulls, que aguantés, que l’ambulància estava de camí. Ell li va dir que el deixés tranquil, que volia dormir, però el seu cap li deia: “estigues despert, si dorms serà per sempre”. Llavors el van recollir els infermers de l’ambulància i el van dur a l’hospital. En arribar-hi, els metges que el van atendre pensaven que no podrien fer gaire cosa. Un d’aquests metges va insistir a reanimar-lo per intentar salvar-lo. Aquest doctor el va dur al quiròfan i el va operar urgentment i, finalment, li va salvar la vida. La ferida al cap era molt aparatosa però no mortal, el braç el podien arreglar, però la ferida al pit podria ser mortal perquè havia afectat als pulmons.

Va estar en coma uns dies i quan va despertar, ho veia tot com en un núvol, va pensar que estava mort. Tenia només 17 anys i era mort… A poc a poc, ho va veure tot més clar. Va veure les cortines, va notar el tub que tenia dins la gola per poder respirar i una infermera que li deia: Vinga noi, desperta, que,estàs viu! En poc dies li van treure la respiració assistida i li van començar a fer unes quantes preguntes: Com et dius? Qui és el president? Quants anys tens?. El noi no sabria res. Li van preguntar si se’n recordava d’algun número de telèfon per poder contactar amb la família i, afortunadament, se’n recordava del número de telèfon del seu pare. Durant tres dies la seva família no sabia res d’ell ni què havia passat.

Al quart dia li van dir que havia d’intentar caminar, que aviat se n’aniria a casa. Ell ho trobava una mica estrany que tenint el cor malament i acabat d’operar se’n pogués anar a casa tant d’hora. De totes maneres, en Ross estava content perquè havia sobreviscut. Al trobar-se millor va començar a recordar el que havia passat i la policia li va prendre declaració. En Ross va explicar a la policia el que havia passat i van detenir el seu suposat amic.

Mesos més tard en Ross va haver d’anar a judici i es va veure obligat a explicar i recordar tot el que havia passat aquell dia. El jutge li va dir al seu antic amic que havia de donar les gràcies a en Ross per sobreviure perquè si no ho hagués fet, en comptes d’estar 35 anys a la presó pel que havia fet, s’hi hauria estat tota la vida.

Durant el judici en Ross va saber que l’havia disparat perquè volia entrar a formar part d’un grup i la seva primera prova era matar algú, i ell va pensar que era l’opció més fàcil. Així doncs, havia estat a punt de morir perquè una persona que era amiga seva pogués entrar en una banda. A partir d’aquell moment va canviar molt la vida de’n Ross. Els quatre primers anys van ser els més difícils. Va haver d’aprendre a parlar, a valer-se per si sol. Però el que més difícil li va resultar és ser positiu i tornar a confiar en la gent.

Ross diu que abans es queixava per tot però que després de la seva experiència, veu la vida d’una altra manera. Està content de seguir viu i en comptes de veure el que no té, com feia abans, ara veu i valora molt més el que té i el que el fa feliç.

Bé doncs aquesta és de la història que em va impactar tant. Això li pot passar a qualsevol. En qüestió de segons, pots passar d’estar viu a estar mort. També m’ha fet reflexionar sobre el que diuen de les bones i males companyies. A vegades els que penses que són els teus amics són els que et poden fer més mal. No puc entendre com algú pot intentar matar a sang freda a un amic, que coneix des de fa 10 anys. Tampoc acabo d’entendre quina mena de prova és aquesta per entrar en un grup et facin matar a una persona. A una persona que a més a més és amiga teva.

Una altra lliçó que he aprés de l’experiència d’en Ross és que les persones hem de tenir esperit de superació i de lluita per enfrontar-nos a totes les dificultats i mirar de superar-les.

Anna

Bip-bip
Ya es tarde, deben ser las cuatro de la mañana. Andrea levanta el brazo buscando torpemente su móvil en la mesita de noche.Tira un par de pulseras y las llaves de casa al suelo hasta alcanzarlo. Se frota los ojos y se incorpora en la cama. Lee mas de cien mensajes de varios grupos del whats app. Tantos mensajes para no decir nada, piensa. Encuentra otro mensaje recibido a las 00.36: “Ya he llegado a casa! No te he podido decir nada porque me he quedado sin batería. Joo, supongo que estabas cansada y te has ido a dormir ya. Hoy has aguantado el ritmo del grupo como una campeona, has hecho sufrir mucho a los chicos porque te querían ganar. Estás fuerte, ¿eh? Se nota que entrenas. Voy a ir a dormir yo también, joo, no voy a dormir bien si no me cantas una nana. Mañana hablamos y recuerda que me debes algo. Duerme bien y descansa, un beso.” Ese mensaje le hace sonreír como una tonta. Los 43km de sufrimiento durante la mañana habían valido la pena solo para verlo y pasar un rato con él. Aun no se ha dado cuenta, pero ese chico le hace sentir bien y poco a poco se empiezan a coger más cariño.

Carla

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada de panxa enlaire, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor es comencen a accelerar, per més que ho intento els senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. Intento calmar-me, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquil·litzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de brollar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i m’espabilo tant com puc.

Marta

Amb els escoltes hem fet un projecte anomenat KIVIT on ajudem a les persones grans. Les persones grans es poden ajudar de moltes maneres, i nosaltres hem escollit l’habitatge digne. Tota persona mereix viure en un habitatge digne, sota un sostre segur. Però és clar, no tothom pot gaudir d’això a la perfecció. Durant quatre dies hem estat pintant i arreglant tres cases.

La meva, la casa de l’Ana, una dona de 83 anys tenia l’habitació i moltes parets destrossades. Com no es podia permetre uns paletes, l’hem ajudat. Els altres grups de cases han fet el mateix, i malgrat tenir alguns problemes ho hem acabat tot exitosament. Aquest projecte no només m’ha aportat aprendre com pintar o tapar forats, també ha enfortit els lligams del grup, i el més important de tot, he ajudat. Sé que es pot ajudar de moltes maneres, i totes bones, però ara noto realment que he fet una cosa bona i a més a més he fet una nova amiga, l’Ana. L’Ana és una dona que xerra pels descosits, i totes les històries que explica són d’allò més divertides. Ens va explicar que deu fer uns setanta o seixanta anys que viu a Vilassar, perquè va emigrar de Múrcia. Una de les coses que em va impactar més d’ella és que quan treballava a la fàbrica portava vint telers!

En resum; recomano molt fer aquest projecte, no aquest concretament, sinó ajudar a persones grans ja que no només les ajudem a elles sinó també a nosaltres perquè a vegades se’ns oblida que són elles les més sàvies i les que ens poden donar millors lliçons.

Helena

Cada cop queda menys perquè acabi el curs. Podríem dir que ja estem al final. Vacances de Setmana Santa, Maig  i el viatge a Amsterdam. A això vull arribar, tothom està pensant en el viatge de fi de curs. Per a molta gent és una experiència que mai tornarà a passar. Hi ha gent que no ha sortit mai d’Espanya o que directament ni ha viatjat en avió i per això crec que estem esperant que arribi el 16 de juny per agafar el vol cap a Amsterdam.

No hem de deixar a part els exàmens ja que és el trimestre on més actius hem d’estar, molta gent s’hi juga el curs i no hem de tirar el treball de dos trimestres per un simple viatge.

Crec que serà una experiència que mai oblidarem com ho va ser per a mi anar a Andorra. Mai havia anat a esquiar i va ser fantàstic. Vaig aprendre amb moltes ganes i amb amics és més divertit. Però ara és anar a un país on no parlen el mateix idioma i crec que podrà estar fins i tot graciós veure com intentem comunicar-nos amb els holandesos.

Fins aquí el meu escrit, us desitjo a tots (i a mi també) molta sort en aquest últim tram de fi de curs i espero que ens ho passem genial a Amsterdam.

Àlex.

Fa un parell de setmanes, la meva família i jo vàrem anar a Girona a pasar el cap de setmana. L’últim dia de l’escapada, vam anar a Besalú, un poblet antic i molt rústic, a dinar. Mentre buscàvem un restaurant on seure, passejàvem per un parc.. Allí hi havia nens jugant, gent donant menjar als ànecs, parelles d’avis passejant i dos nois d’aspecte musulmà que resaven agenollats de cara a la Meca. Resar, estranya paraula de sentit confús per a qualsevol que no ho practiqui.

Jo sempre he estat ateu, reaci a totes les religions i les seves promeses eternes, però ara les respecto. Puc entendre que són necessàries de vegades, tot i les guerres i misèries que causen, per donar esperança i creure en la possibilitat de coses millors. I és que no és la religió en si la que fa la guerra, sinó la ignorància i l’ànsia de poder de les persones.

Amb aquest text només volia defensar la religió com a tal i no als seus representants, que són humans i com a tals no són perfectes.

Ferran

Com ens poden arribar a molestar… Moltes vegades són insuportables i ens barallem amb una passió que sembla que comenci la Tercera Guerra Mundial. A vegades hi ha gent que gosa dir que sense el seu germà viuria una vida més tranquil·la. Però, tots aquells que teniu germans, heu arribat mai a pensar com seria la vostra vida sense ells? Segurament seria terrible. Avorrida, sense ningú amb qui barallar-te, una vida solitària. I és que quan tothom et falla, saps que sempre tindràs el germà al teu costat per ajudar-te. Els germans són aquells amics que no has triat i que saps que per molt que els emprenyis i els insultis sempre t’estimaran igual.  Per exemple, tu pots dir-li al teu germà burro o tonto, però si li diu algú de fora t’emprenyaràs. Els germans són els germans, són de la teva propietat, i tu de la de ells. Sempre et diran la veritat, sempre els pots confiar un secret (ja que com a molt l’explicaran als pares, però a ningú més) i sempre et defensaran, siguin el germà gran o el petit.

Encara que no ho sembli, no hi ha amor més fort que el que hi ha entre dos germans. Acabats de néixer ja s’estimaran inconscientment i sense mesura, i al llarg dels anys aquest amor perdurarà per sempre. I ho dic així de segura perquè jo tinc una germana dos anys i nou mesos més petita que jo, amb la que m’hi acostumo a barallar quasi cada dia, però és la persona que estimo més en aquest món. Des de què va néixer que l’estimo moltíssim, encara que ja llavors ens barallàvem (la veritat que la meva germana em té a ratlla des de que era un bebè, i mira que jo sóc la gran!).

Quan érem petites, els meus pares farts que ens baralléssim com gat i gos, van voler veure quina reacció tindríem si de sobte no els vèiem. Estàvem a un supermercat, a la zona on hi havien exposades les bicicletes, jo a la punta on hi havien les més grans i la Maria (la meva germana) a l’altra, on estaven les petites. Llavors els meus pares es van posar darrere una estanteria des d’on ells ens podien veure però nosaltres a ells no. Al cap d’uns segons ens vam adonar que no hi eren, i jo i la Maria vam anar una cap a l’altra, ens vam agafar de les mans i vam començar a caminar sense dir ni una paraula. No ens calien paraules, nosaltres ja ens enteníem.  Els nostres pares van estar contents de poder veure que ens ajuntéssim per ajudar-nos mútuament, encara que acabéssim de discutir.

Per tant, valoreu els vostres germans, ja que valen més que totes les riqueses d’aquest món. No oblideu mai de recorda’ls-hi com us els estimeu, que no sigui que per una tonteria aquest amor es trenqui. La veritat és que hi ha força germans que no es parlen entre ells per discussions d’allò més tontes, i és una vertadera pena.

Aina Ros Alsina.

Al Projecte de Recerca, a fi d’orientar-nos, se’ns ha demanat que planifiquem el que ens agradaria estudiar en el futur, per averiguar si realment sabem el que estudiarem, o simplement per a fer-nos una idea. Com a estudis a explorar aquest crèdit he escollit la comunicació Audiovisual, ja que al meu grup se li ha assignat com a tema la Tecnologia, i aquesta és l’àrea que més curiositat m’ha despertat. Bé, una de les activitats que més m’ha servit per entendre millor en que consisteix aquesta feina ha sigut l’entrevista.

L’entrevista ha estat una de les activitats més interessants, amb en David Naudín (l’entrevistat) no tenia una relació familiar molt pròxima (tot i que es cosí de la meva mare). Tot i així, no va tenir cap tipus de problema per explicar-me en què consisteix la seva feina, és més, diria que li va entusiasmar la idea de que un jove, bé un adolescent, s’interessés per la seva feina tant com ell mateix ho fa.

Finalment segueixo sense saber si vull estudiar audiovisuals, com ell, ja que, tot i que segueix interessant-me, en aquest crèdit he descobert que tinc altres inquietuds. Aquesta és una de les coses que he après, però el més important que he après en aquesta activitat és que: tenir èxit laboral (que és el que en el fons jo, i tots busquem) , no es només cobrar un gran sou i dirigir unes quantes persones, sinó tenir una feina que t’ompli, que s’adeqüi a tu, i que t’apassioni com a ell. De fet no és cap cosa que no m’haguessin dit mai, però entrevistant a en David he pogut comprovar que és totalment cert. I encara que si em posés a concretar en què consisteix la seva feina molts pensarien que no val la pena, ja que en aspectes econòmics per exemple és molt irregular, o perquè s’ha de viatjar molt, jo puc assegurar a tots aquests que sí que la val, i només cal parlar uns minuts amb ell per adonar-te’n.

M’agradaria tindre una feina que signifiqués per a mi el mateix que significa la feina d’en David per a ell.

Lluís

Aquest és el missatge que m’agradaria transmetre a molta gent que conec que rarament somriu tot i tenir un gran sentit de l’humor. Sembla que han malentès l’art del somriure: no s’ha de somriure només quan et fan un acudit o quan t’ho passes bé, a vegades un somriure significa molt més del que podem assimilar.

Sóc una persona la qual adora somriure i adoro veure somriures, un somriure a la cara d’algú que parla amb tu sense una raó lògica és, de vegades, una de les millors coses que m’han passat. Et dona confiança en aquella persona i et dona lligams més forts , perquè tens la sensació que d’alguna manera la fas més feliç, la qual cosa et fa feliç a tu, i la teva felicitat ajuda a la seva i tot plegat acaba siguen un dels cercles viciosos més dolços i fantàstics que hi ha.

No cal oblidar que un somriure no sempre representa felicitat, de vegades pots veure somriures que expressen que alguna cosa no va del tot bé, altres que expressen vergonya, altres que expressen orgull, i tots són bons, perquè una persona somrient tot i tenir un moment difícil la transforma als teus ulls ( o als meus com a mínim) en una persona realment forta, que somriu per no preocupar-te, perquè li caus bé i, tot i ser evident que passa alguna cosa, tu valores aquest gest perquè ho mereix, perquè ho intenta.

Una persona que somriu molt és una persona que em desperta confiança, amistat, simpatia i força interior, i com més persones tinguem somrient més possibilitats hi ha que tinguem un espai més confortable. Per això vull enviar aquest missatge a les persones que somriuen poc: somriu punyeta! No és tant difícil!

Nil, el vostre ocell (rialler) preferit.

Quan dic que no tinc mòbil, em refereixo als Iphones i als ‘’ordinadors de butxaca’’ en general, perquè sí que en tinc de mòbil.
El telèfon va ser un dels grans invents de la humanitat. Qui no voldria poder comunicar-se amb algú a l’altre punta del món? Amb el telèfon, això es va aconseguir, i va suposar un gran avenç en el camp de les comunicacions. Aleshores un parell de dècades després, el telèfon es va convertir en mòbil, per a major comoditat dels usuaris, i aquest es va incorporar un ordinador que permetia buscar informació, navegar per internet i tenir una petita granja de vaques en una realitat virtual. Aquí és on comença el problema. Totes aquestes aplicacions que s’anuncien tan útils, servicials o divertides no són res més que vampirs que s’alimenten del nostre preuat temps. També hi ha un altre inconvenient: la pèrdua de comunicació. Sé que pot semblar una incongruència, però els mòbils ens allunyen de la gent que tenim més a prop. Deixem de parlar per enviar missatges, deixem de llegir per jugar i deixem de treballar per veure vídeos de gats.

Ferran

Aquest dilluns dia 7 d’abril tinc l’examen de Ballet de la Royal Academy of Dance. Consisteix en ballar els pasos que has practicat durant tot l’any davant d’una dona d’Anglaterra que et va puntuant.
Tinc més nervis que els altres anys perquè aquest cop en comptes de entrar en grup de tres hem d’entrar soles, i si et pares en mig del ball ja et suspenen l’examen. A més, és l’últim curs i ja em trec el títol.
Per altra banda uns dies abans la professora ens va dir que aquest any vindria a examinar-nos un home. No sé si és millor o pitjor, espero que no sigui molt estricte. Desitjo que vagi perfecte!

Laia

Per a mi ha estat una mica decepcionant que el viatge de final de curs sigui a Holanda. Ja que mitja família meva és holandesa i he estat moltes vegades a Amsterdam, sincerament hagués preferit anar a Itàlia. Malgrat això i donat que s’apropa el nostre viatge de final de curs a Amsterdam, us vull animar una mica mitjançant aquest escrit. El dedicaré a un tema molt significatiu a Holanda: l’aigua.

Els holandesos han après a conviure amb aquesta realitat i han fet d’un possible punt feble, el seu punt fort. Podríem dir que tot el país és una autentica obra d’enginyeria. Hi ha una expressió que ells hi diuen: ” Déu va crear el món i Holanda la van crear els holandesos”. També diuen que “els holandesos són com l’aigua, si es queda quieta es fa malbé”, potser per això que trobareu holandesos a qualsevol lloc del planeta. Potser això sembli una mica exagerat però son reconeguts com a grans enginyers i comerciants.

Quan us trobeu a l’avió, aterrant a Schiphol (aeroport a Amsterdam) fixeu-vos i veureu més aigua que terra. Tindreu la sensació que les rodes de l’avió estaran a punt d’aterrar a un terreny pantanós, ple d’aigua i herba. Però no us preocupeu, de seguida notareu que la terra és ferma. Com a curiositat, dir-vos que l’aeroport d’Amsterdam està a 4 metres sota el nivell del Mar del Nord,  igual que passa amb una gran part d’Holanda.

Els molins que trobareu per tot el país, no son un element de decoració sinó un complement indispensable, juntament amb innumerables ponts, dics, dunes , estacions de bombeig, comportes d’aigua, etc… amb un sol objectiu: guanyar la batalla al mar i mantenir el país “en flotació”.

Amsterdam està assentada en desenes d’illes unides per centenars de ponts, i aquesta distribució concèntrica fa que la orientació, dins de la ciutat es pugui fer complicada, si no es disposa d’un plànol.

Dir-vos que, totes las construccions estan aguantades per pilars o estaques de fusta, que s’enfonsen molt endins de la terra ,buscant terra ferma, per a evitar que perdin la seva verticalitat. Actualment, es substitueix la fusta per materials més duradors com el formigó o el ferro.

Els canals d’Amsterdam son una forma de controlar l’aigua, dividint el cabal del riu Amstel però a la vegada són nombroses vies navegables i una excel·lent via de transport. En total, el centre de la ciutat disposa de 160 canals que, en conjunt, sumen un total de més de 1000km. Sobre ells hi han 1.281 ponts.

El cinturó és la zona delimitada pels tres principals canals d’Amsterdam, el dels Cavallers, el de l’Emperador y el del Príncep i es  van construir de forma paral·lela i formant una mitjalluna. Com un exemple més de la integració de l’aigua a la vida dels holandesos, podreu trobar infinitat de vaixells (2400 en total) on hi viuen famílies que han fet d’aquests els seu hàbitat natural.

Si tenim la oportunitat de fer un “tour” en vaixell,  ens explicaran una part de la historia de la ciutat en castellà o sinó en anglès…

Us convido a investigar pel vostre compte alguns elements característics de la ciutat:
-sabeu el que vol dir: Amsterdam?
-sabeu què signifiquen les tres creus que formen part de l’escut de la ciutat?
-sabeu per què les façanes dels edificis està lleugerament inclinades cap endavant?
-sabeu quant mesura la façana més estreta?
-sabeu quants anys va formar part Holanda de la Monarquia Espanyola?
-sabeu el nom d’una noia jueva que va escriure el seu diari amagada a una casa d’Amsterdam, en temps de Hitler?

-i, la més important, sabeu per què hi han gallines daurades com a símbol en els campanars?

Us agraeixo la vostra atenció si heu arribat fins aquí. Per a qualsevol dubte que tingueu, així com si voleu fer-me arribar les vostres respostes a les qüestions que us he plantejat, podeu deixar els vostres comentaris a aquesta pàgina web. Això sí, sempre i quan no tinguin a veure amb les drogues ja que les trobo odioses i n’estic totalment en contra.

Mark

Tots podem escollir el que volem fer i com, perquè som “lliures”. Poden haver-hi conseqüències bones o dolentes segons el que escollim.

A vegades m’agradaria que la vida vingués guiada per unes instruccions i amb un telèfon d’atenció al client… Sovint la millor tria és el vot en blanc, és a dir, no escollir res. Qui no ha pensat algun cop en oblidar-se de les conseqüències, ser com un bebè i seguir totalment la política del Carpe Diem?

A mesura que va passant la vida, les eleccions que hem de fer són més difícils, més importants, més doloroses potser, ja que això implica créixer i madurar com a persona. Em vaig adonant de la por que se sent moltes vegades davant de segons quines decisions. Un clar exemple és el d’escollir el que estudiaré, ja que aquesta elecció és tan sols la primera pedra del castell que és la vida.

Carla.

Aquest divendres 4 d’abril, tinc una entrevista a la Monlau de Barcelona. Aquesta entrevista que haig de fer serveix per qualificar-me i saber si sóc o no apte per entrar en aquella escola.

No us mentiré, la veritat és que estic una mica nerviós, això de l’entrevista no em fa molta gràcia, ja que no és una d’aquelles normals. En aquesta et parlen en anglès, has de muntar y desmuntar motors, intentar muntar una moto sencera, des de “l’esquelet” fins al “cor”, i també posar-li les carcasses.

La meva mare m’ha dit que no em preocupi, que segur que ho aconsegueixo, però la veritat és que és inevitable posar-se de nervós, ja que estàs parlant amb una persona que no coneixes en un altre idioma i a més a més has de fer veure les teves habilitats.

De moment encara estic de nerviós, però jo crec i espero ser apte, ja que a part d’obrir-me moltes portes al futur, és el que de veritat m’apassiona, m’omple, em podria passar hores i hores treballant d’aquesta feina.

Pablo