LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No em preguntis ben bé perquè ho estic fent i perquè he decidit escriure sobre aquest tema, realment m’estic deixant portar per un llapis, perquè si et sóc sincera no sé pas quin destí té aquest escrit. Però aquí estic, intentant explicar els meus sentiments, emocions i sensacions.

Avui en dia la paraula t’estimo, es diu com si fos qüestió d’una paraula sense importància, com el qui diu bon dia. Però el que no sap molta d’aquesta gent és el que realment comporta dir aquesta expressió, el munt de sentiments i emocions que hi pot haver rere aquesta.

Al llarg de la vida vas coneixent a persones, persones que van, vénen, se’n van per sempre o fins i tot per una temporada. Però mai et pares a pensar per què ha sigut precisament aquella persona la que ha hagut d’entrar a la teva vida, i marcar una petita diferència entra la resta.
El cas és que mai pots deixar escapar a una persona o deixar-la marxar sense saber que és el que hagués passat, llevat que tu vulguis. Ja que aquestes persones sempre quedaran en el teu cor, en els teus pensaments o fins i tot, en els teus records. Hi ha detalls que marquen la diferència per petits que siguin, ja sigui simplement amb una mirada, perquè aquesta et pot arribar a demostrar mil sentiments més que un simple objecte o regal.

Ara et preguntaràs a què correspon aquest munt de sentiments que acabo de deixar anar.
Sí, afectivament, és ell.
Va entrar a la meva vida un dia normal, un diumenge a la tarda de ja deu fer un any i mig. El que cada dia fa que tot sigui millor, que amb una simple mirada em tregui un somriure d’orella a orella. Ell, és el que m’ha cuidat com una princesa, m’ha fet riure com ningú, també m’ha arribat a fer plorar, ja sigui d’emoció o de tristesa, també haig de dir que moltes vegades també m’ha tret de les meves caselles, gràcies a totes les nostres petites diferències, m’ha fet cridar, cantar, gaudir i sobretot m’ha ensenyat a estimar.

Però de vegades les coses es giren, canvien de rumb, pot ser que el destí prefereixi que tot això no segueixi endavant, o simplement ens posa a prova per si som capaços de solucionar les diferències junts, seguir endavant agafats de la mà, ja que dues persones unides, fan més força que una de sola. Però les situacions canvien, ja que, el que necessitàvem era una petita empenta per fer el primer pas.

Anna

L’últim dia a Irlanda, maletes fetes, habitacions tancades. Feia tres setmanes que estàvem tots junts, i era l’últim dia, ja tornàvem cap a casa. S’havia acabat estar junts tot el dia.
Estàvem tots molt tristos, alguns amics ja havien marxat, però nosaltres havíem fet un grup molt tancat, veníem tots de Barcelona i ens estimàvem molt. Entre nosaltres vam decidir firmar-nos unes banderes, grans escrits, tots amb molta estima, alguns de més especials per aquells amb els que has estat més. Llegint-los ja vam deixar anar les primeres llàgrimes, llàgrimes d’alegria i tristesa.

Després van començar les fotos, fotos amb llàgrimes als ulls i la cara inflada i vermella. Però fotos amb molt d’amor, abraçades, petons… fotos molt maques, d’aquelles que guardes sempre.

Però el pitjor moment va ser a l’hora de separar-nos, en arribar a l’aeroport de Barcelona. L’última foto, la que van fer els pares, tots rient, encara que per poca estona. Vam començar a abraçar-nos, i a poc a poc ja anaven caient les llàgrimes, cada cop més intenses, fins a acabar sanglotant. Però va arribar l’abraçada, la de la persona que més estimes, la de la millor amiga, amb la que has passat grans estones, han menjat, has estat a les classes i a les sortides. En aquell moment vam començar a plorar molt les dues, no volíem desenganxar-nos, ens estimàvem molt.

Es va acabar, vam anar amb els pares cap a casa. Va ser un dia dur, dir adéu a gent que estimes costa. Però va ser un dia molt bonic, ja que vam demostrar-nos l’estima que ens teníem, que ens tenim.

Marta

A mesura  que van passant els anys anem aprenent dels errors (avui són errors i demà seran experiències). Des de ben petita m’han ensenyat que cometre errors és humà i que la perfecció no existeix. Moltes vegades no ho reconeixem, i quan els cometem pensem que és dolent però, si ho pensem millor, és una de les coses més naturals, tenim tot el dret de equivocar-nos.  Hi ha gent que sempre es creu perfecte i millor que els altres i no és així, tots som iguals.

La felicitat és una de les  sensacions que fan que una persona tingui ganes de sortir endavant i vèncer les seves pors. Jo com a persona tinc moltes inseguretats i sé que per poder aconseguir algunes coses les he de deixar de banda per poder continuar endavant, un cop que falles o et fallen guanyes inseguretat i perds confiança en tu mateix. Moltes vegades intentem ser persones diferents a les que som per agradar els demés, donem massa importància a la societat i ens oblidem de nosaltres mateixos, Cadascun és diferent per naturalesa. Imagina’t com seria el món si tots fóssim iguals, seria massa avorrit oi? doncs la veritat que si.

Cada any és un llibre ple de capítols amb aventures, emocions, tristors, problemes, fracassos… Que sempre el recordaràs vulguis o no, encara que hi hagi moments en què vols oblidar tot i no mirar enrere, sempre has de seguir lluitant no perdis la fe, perquè la vida és una lluita constant. Tots tenim aquells moments en que ens escapem del món quan estem amb els amics i la gent que estimem, perdem la noció del temps. Ara es hora de reflexionar sobre la vida, donar-li el valor que es mereix i sobretot apreciar-la, perquè cada minut que passa es temps que no podrem recuperar mai, viu el moment com si es parés el temps.

Dúnia

Crec que els joves ens trobem en una de les pitjors situacions viscudes des de fa anys, en el que el nostre futur respecta.
Aquest país porta uns quants anys perdent les millors generacions de joves emprenedors, a causa d’un país en crisi i d’un govern ple de promeses incomplertes…

Em sento molt perdut en què el futur ens ofereix als nois i noies joves d’aquest país, ja que des de la meva opinió estudiar avui en dia no va pas lligat a una bona posició laboral en un futur. Recordo els meus avis replicant contínuament sobre que he d’estudiar una bona carrera per què el dia de demà, tingui un bon treball i em pugui guanyar bé la vida. Tots aquests sermons han quedat en l’aire, i sembla que trigaran a retornar, perquè cada dia que passa veig que la situació empitjora, que cada dia més joves marxen a l’estranger a buscar-se la vida perquè en aquí ningú li dona cap oportunitat.

Finalment, que ens queda? Esforçar-nos durant els anys més complicats de la nostra adolescència, estudiant, treballant i somiant, perquè finalment acabem treballant i continuant somiant? Crec que tots els joves tenim un somni que volem arribar a fer realitat algun dia, i sóc conscient del fet que abans, qui no els feia era perquè es rendia, per la situació econòmica, o bé, per què simplement no li agradava estudiar, però ara, simplement no ens deixen arribar a complir-los.

Tinc confiança en què els joves com jo, continuem formant-nos laboralment en el que sumíem i realment ens agrada, que lluitem per arribar aconseguir els nostres somnis sense que ens influeixi gaire el que esta passant al nostre voltant, si no molt em temo que donarem per perdudes moltes joves promeses d’aquest país que es quedaran pel camí.

Per tant finalitzo opinant que després de tot el que hem vist sobre la política del nostre país, he acabat adonant-me compte que qui realment s’ha de preocupar de tot el que individualment ens passa a cadascú, som nosaltres mateixos.

Pol Pérez Canturiense

Aquest estiu, he tingut la sort de poder gaudir duna estada d’aprenentatge a Anglaterra durant quinze dies, acompanyada d’una amiga. Encara que en aquestes dues setmanes no es té gaire temps per adaptar-se a la nova situació, com per exemple el fet viure en una nova família o compartir el temps constantment amb altra gent que tot just acabes de conèixer, costa d’assimilar. Es podria dir que tot és una novetat. La veritat és que va ser una experiència que mai oblidaré, on hi vaig fer moltes bones amistats, fins i tot d’altres països i amb altres cultures, que em van aportar altres maneres de fer, i altres formes de pensar, només per aquest fet ja va valdre la pena.

Els meus pares s’empenyen en què l’any que ve me’n hi vagi tota sola, en un principi m’hi vaig negar rotundament, però després de reflexionar sobre la situació, me’n vaig adonar que seria el millor per a mi. D’aquesta manera aprendria molt més l’idioma, i la immersió lingüística també seria major, de fet, és aquest l’objectiu del viatge. Vaig arribar a la conclusió que el fet de ser una persona poruga no et pot impedir viure vivències que recordaràs tota la vida i que a més t’enriquiran com a persona.

Laia

Per què? Per què a ell? Per què la vida se l’ha hagut d’emportar justament a ell? A qui jo més estimava, amb qui jo compartia tots els moments i totes les emocions. Recordo que només ell era qui feia treure el millor de mi, era l’únic que realment em feia veure les coses tal i com són. Ell deia que la vida no estava feta per tothom, que no tothom tenia un lloc en ella, que hi havia gent que no la disfrutaria tot el que pogués i que simplement es limitaria fer passar el temps. Una d’aquestes persones sóc jo, em vaig convertir en una d’elles quan va morir el meu avi, quan vaig deixar de ser el mateix i em va desaparèixer aquell petit somriure que tenia quan sabia que ell era aquí, amb mi, quan sabia que podia comptar amb ell sempre que volgués.

Ell va ser el que em va ensenyar que els millors somriures són els que ningú entén, el que deia que el dolent de callar el que sentim és el risc de perdre allò que volem. I això va ser exactament el que em va passar a mi, vaig perdre a qui més volia.

La gent acostuma a dir que tothom és castigat amb la mort a causa de alguna cosa dolenta que ha fet, però no, jo ni era ni sóc capaç de veure les coses dolentes que havia fet el meu avi. Simplement en aquests dies que han passat, m’he dedicat a recordar tots i cada un dels seus petits detalls amb mi, de tots els moments viscuts al seu costat, de tots els somriures que ell havia aconseguit treure en mi i de totes les males estones que m’havia fet oblidar amb un sol “tot anirà bé” que sortia de la seva boca.

Quan el meu avi va ser ingressat a l’hospital, jo no parava de preguntar-li si li tenia por a la mort, però ell no feia res més que dir-me que li havíem de témer a la vida, no a la mort, ja que ella és la única que s’emporta a les persones que més estimem i la única que realment ens pot fer patir.
Actualment, ell és la única raó per la qual segueixo endavant, per demostrar-li tot el que puc fer per ell tot i que no estigui aquí.

Però tots aquests anys viscuts sense ell, m’han ensenyat la raó per la qual no li temia a la mort, i és que per nosaltres, els joves, morir es un naufragi y que per als vells és arribar al port.

Dario Salcedo Güell

L’ amistat en aquests dies, es una cosa poc valorada. Molta gent diu que te molts amics, però quins ho son de veritat?

Segons el Dídac la amistat es…

Amistat: L’amistat és el que els amics senten l’un per l’altre. Quan tens amistat amb una persona, tens ganes de parlar-hi i de fer coses amb ella. Persona amb qui es té amistat. Els teus amics i les teves amigues són les teves amistats.

Però que es realment la amistat.

Un amic es una cosa poc apreciada i difícil de trobar, només els bons amics son els que sempre estan al teu costat, si et caus t’aixequen, si els necessites, sense demanar-ho et venen a preguntar si necessites res.

Com a les millors famílies, amb els amics podem discutir, per tonteries de res, però només els amics de debò son els que passada la baralla et demanen perdo.

La amistat es una cosa, que si no es cuida es fa malbé, si dediquéssim un moment a pensar en els amics de debò, sabríem quins amics son els que ens fan riure, els que ens fan plorar, amb qui pots passar una tarda boja, divertir-te a classe,anar a veure un musical… i quins son els que de veritat t’ajudaran a viure mes feliç.

En conclusió, la amistat es: baralles, enfadar-se, personar-se, enamorar-se, fe burrades,veure llames, disgustos, il·lusions, moments durs, moments tendres, moments de relax, moments de estudi… els amics son la família que escollim.

Es per això que ens hauríem de adonar,de quins amics sòn els que ens convenen, perquè com diu la dita: qui te un amic te un tresor.

Gorka Caballero Forcada

Ahir, com cada dia, la meva germana Alícia i jo estàvem sopant a la cuina i veient un programa de la tele que tracta d’un home que ha d’aconseguir reptes consistents en menjar una gran quantitat d’aliments en poquíssim temps en diferents bars i locals coneguts a Nord Amèrica.

Sense pensar en res més, ens entretenim amb les cares que posa l’home…

La meva mare, que no havia vist mai aquest programa abans, se’l va quedar mirant una estona amb cara de fàstic i així com indignada ens va preguntar cóm érem capaces de veure una cosa així sabent la fam que hi ha al món.

La veritat és que ens vam quedar mudes. Cap de les dues vam ser capaces de discutir-li, perquè senzillament té tota la raó del mon.

A partir d’aquesta reflexió ens va entrar angunia de veure aquest home “patint” per la quantitat de menjar que ha d’empassar-se, només per diversió, quan en d’altres llocs del món hi ha tanta gent que passa gana i que amb prou feines poden posar-se un tros de pa a la boca.

Ens va fer pensar que sempre hauríem de reflexionar sobre les nostres accions, costums i comportaments, triar bé i saber rectificar a temps.

Imaginem quanta ajuda es podria oferir als més necessitats o altres causes justes, com ara la investigació de malalties, amb tots els diners que es gasten fent aquests tipus de programes d’entreteniment absurd.

És cert que aquest cas és un molt puntual i res comparat amb la gran quantitat d’injustícies que passen en el nostre món, per desgràcia, però tot compta per intentar ser millors persones i hem d’intentar no ser com ninots que ens empassem tot el que ens posen.

Al final, no només hem apagat la tele, sinó que hem estat parlant del tema tota la família, criticant altres fets similars que han succeït fa poc, com ara aquell mossèn que van fer portar de l’Àfrica, gastant milers i milers d’euros per intentar salvar-lo d’una malaltia que mata a milers i milers de persones. Potser amb aquests diners s’hauria pogut avançar en les investigacions per intentar trobar una cura per aquesta malaltia.

Per sort per uns i per desgràcia per altres, hi ha coses que els diners no poden comprar..

Anna Cuevas Sabat

Fa 8 anys que jugo a bàsquet. Exactament, des de l’any 2006. Fins ara he jugat 8 temporades. 8 temporades d’entrenaments, 5 entrenadors, 6 parells de bambes gastades, un munt de jugades apreses, infinits punts encertats (i també de fallats), partits perduts, partits guanyats. Pero sobretot, 8 anys d’experiències.

Quan em vaig apuntar, va ser com tots els nens petits al principi. Simplement, els pares ens havien apuntat perquè féssim algun esport, per compartir les estones amb els amics, i passar-nos-ho bé. Però a poc a poc, tot anava canviant, sense adonar-me. Anava als entrenaments pensant a passar-m’ho bé, estar amb les amigues, sí. Però, també, anava amb ganes de millorar, amb ganes de donar-ho tot als partits, amb ganes de agafar la pilota i jugar.

Amb el pas dels anys, l’equip ha començat a disminuïr, quedant-se només les persones que realment, vénen cada dia amb ganes de jugar a bàsquet, i millorar. Un jugador de bàsquet, ha d’acceptar les crítiques, saber que molts cops caiem a terra, però hem de saber aixecar-nos, acceptar l’error, però continuar. Suportar empentes, cops, ferides, lesions, crits, injustícies, errors, derrotes. Però, a part d’això, amb esforç, paciència i constància, també s’aconsegueixen les victòries, els punts, la bona defensa, créixer cada dia com a jugador.

Quan jugo a bàsquet, em sento alliberada. És la meva via d’escapament dels estudis, dels problemes, de l’estrès. Quan he tingut un mal dia i vaig a l’entrenament, em sento molt millor. El bàsquet, fa que em relaxi, que només em centri a fer les coses bé, a millorar mentre m’ho passo bé.

També, amb els anys he après moltes coses, i no només de bàsquet, sinó de valors. Quan una jugadora fa un error, l’animem entre totes, perquè pugi el cap ben alt, i segueixi jugant. He après el que és formar part d’un equip, l’esforç que comporta formar-hi part. Entre l’equip, hi ha molta confiança, ens animem molt entre totes, compartim opinions, ens respectem, però sobretot, ens ajudem. I per totes aquestes raons, i moltes més, és que ja fa 8 anys que jugo a CB. Vilassar de Dalt.

Laia Casero

Aquest estiu em van dir si volia anar de monitora al campus de bàsquet del C.B. Vilassar de Dalt. Vaig dir que sí, perquè em va semblar una molt bona experiència.

El primer dia de campus quan vaig arribar al pavelló em va fer molta vergonya, perquè hi havia molts nens i també monitors, fins que vaig veure a la Núria, que havia sigut la meva segona entrenadora la temporada passada. Vaig entrar amb ella i em va explicar com funcionava tot allò. Jo vaig començar per entrenar al grup dels nens més petits, eren trenta nens i cinc entrenadors.

La primera setmana van dividir el grup de trenta nens en dos, els que tenien entre cinc i set anys i els que tenien entre vuit i nou, jo em vaig quedar amb els més grans amb la Núria i el Germán, un altre monitor, els més petits només tenien dos, ja que només eren uns deu nens. La segona setmana va venir l’Andrea Roselló, a fer de monitora amb nosaltres, i em va agradar molt que vingués perquè jo tenia molta vergonya, llavors vaig passar a entrenar als més petits, perquè faltava un monitor. Va ser molt divertit entrenar i ajudar a nens i nenes tan petits, tot i que hi havia d’alguns que no feien gaire cas, preparàvem exercicis per a ells, anàvem a la piscina (i després havíem de pentinar a totes les nenes). I cada divendres anàvem a passar el dia a algun lloc diferent: el primer divendres vam anar al Waterwol, el segon divendres al Tibidabo i el tercer divendres d’acampada.

Tots els nens i nenes eren molt macos, ens explicaven tot el que feien, el que els agradava i el que no… Em va agradar molt fer de monitora del campus, i m’agradaria tornar a fer-ho, però ara faig una cosa semblant, estic fent de segona entrenadora a l’escola del club C.B.V. i m’agrada molt, és una experiència genial, que no oblidaré mai!!

Iria Lorenzo

Des que han començat a desenvolupar-se les xarxes socials, aparentem que les nostres vides són millors, però realment et semblen que ho són?

Normalment solem penjar imatges on se’ns veu feliços mentre fem activitats amb amics, anem a passejar amb el nostre gos o altra mena de coses que solem fer en aquests temps. Així sembla que les nostres vides són meravelloses o que simplement no ens cal preocupar-nos de res, i, creem una preciosa història de princeses on la que tothom dóna “m’agrada” al Facebook, Instagram, etc.

Ens preocupa molt mostrar al món que som feliços i pot ser que afecti la nostra vida el que l’altra gent pugui pensar de nosaltres. Realment ens fa més feliços aparentar una cosa que no veritablement fer-la? Jo crec que no.
Solem amagar defectes i magnifiquen les nostres virtuts i/o valors positius.

En aquests temps, la gent esta sotmesa al “què diran de mi?” i això fa que estiguin capficats en una espècie de “reality” en el que no poden treure’s la seva veritable màscara i on comparteixen informació amb gent que no coneixen.

Això ens fa pensar en què si realment la nostra vida sembla genial però, realment ho és?

Júlia

Aquest any a l’institut hem pogut participar en un intercanvi amb França. Encara me’n recordo com si hagués sigut ahir.
15 de Maig. Era el dia de marxar a França per passar uns dies amb els nostres corresponents. Jo estava molt nerviosa, perquè tenia molts dubtes, com seria la família, quins costums tindrien allà, i mil coses més.
Les 13:00h del migdia. Era l’hora de marxar cap a l’Aeroport del Prat. Sabia que trobaria a faltar a la meva família, però alhora, també sabia que gaudiria molt. Vam estar gairebé una hora fent cua per facturar el nostre equipatge. Més tard, quan ja era l’hora d’agafar l’avió, em vaig posar molt nerviosa. Quan l’avió va aterrar a l’aeroport francès, em va sortir un somriure a la cara i ja poder dir “Ja som aquí!” Vam agafar el bus que ens esperava fora, i quatre hores després, ja estàvem a les nostres noves cases temporals. El primer dia de la nostra estada, vam assistir a classe al seu institut i sobre mig matí, vam anar a la capital de l’Alta Normandia, a Rouen. Una ciutat preciosa. A la tarda, vaig anar a la bolera i després a sopar al Mc Donalds. L’endemà, Dissabte, cadascú estava amb la seva família francesa. A mi, em van estar ensenyant la seva granja, on hi havia gallines, ocells, cabres, porcs, ... I a la tarda, vam organitzar una festa a casa. Dilluns, ja era el nostre penúltim dia allà. Els professors ens van portar a la Costa Normanda, un lloc maquíssim. L’aigua de l’oceà Atlàntic era molt blava i transparent, però també, estava molt freda! Aquella mateixa tarda, vam assistir a una altra festa a l’institut. La festa de comiat. L’endemà era el dia. El dia de tornar cap a casa de nou. A les set del matí vam sortir de Bourg–Achard amb destí a París. Ens van portar a veure la Torre Eiffel, la catedral de Notre Dame, l’Arc de Triomf, el museu de Louvre i el famós pont dels cadenats.
Quan vam pujar a l’avió per tornar cap a Barcelona, va començar a ploure. El meu cos va patir una sensació molt estranya, ja que em va agafar una mica de por, però al final m’ho vaig passar bé.
Va ser un dia de plorar i de moltes emocions.
Lidia

Quan tenia 12 anys, juntament amb la meva família, va ser la primera vegada que vaig anar a manifestar-me a Barcelona per aconseguir un país lliure, independent. Com era el primer cop que hi anava, no era conscient de la gent que hi havia, però realment era moltíssima. Per mi va ser una experiència inolvidable.
L’any següent, vaig participar a la cadena humana. Aquesta va arribar de punta a punta de Catalunya. Reconec que aquell any va ser una mica més aborrit, perquè només teníem que esperar al càmera que pasés amb la moto i gravés sector per sector i un cop acabat tothom marxava cap a casa seva. En un principi creia que la gent que hi havia era poca, perquè no era com l’any anterior que tothom estava concentrat en un mateix punt. Però a l’arribar a casa i veure el resum de la diada va ser quan em vaig adonar que la gent que hi havia omplint els quilòmetres de carretera era molta més del que m’imaginava.

Aquest any, la via catalana també ha estat tot un èxit. Només agafar el tren per anar fins a Barcelona, i veure que els vagons estàven tan atapeïts de gent, tots il·lusionats i units per un mateix fi, era fantàstic, se’t posava la pell de gallina.

Barcelona ja estava plena de gent hores abans de que comencés  l’acte. Jo, juntament amb la meva família i la gran majoria de catalans i catalanes, esperàvem el moment per cridar “Independència”.

Era l’hora, tothom es va posicionar en el seu lloc. De cop els carrers de Barcelona es van omplir de crits de gent reclamant la independència per Catalunya. És increible veure la unió d’un poble que demana el mateix, a més a més, amb una conducta admirable. Em sento orgullós de pertànyer a Catalunya, la meva terra.

Espero que sigui l’últim any que ens haguem de manifestar. Tenim dret a decidir el que volem.

Que el dia 9 de novembre s’omplin les urnes de vots!!!

Pol

El futbol és un esport que és viu amb molt sentiment i entusiasme, tant és així que als camps hi arriben a anar milers i milers de seguidors. Això és la vertadera bellesa d’aquest esport. El futbol és capaç de reunir gent de totes les races: negres, blanques…

En el món del futbol a cada equip se l’identifica amb uns colors, els seus colors. El blau-grana amb el Barcelona, el blanc amb el Madrid i les ratlles blanc i vermelles amb el guanyador de la passada lliga, l’Atlètic de Madrid. Aquesta circumstància provoca que els estadis es converteixin en vertaderes obres d’art. La qualificació d’obra d’art és opinió meva, ja que penso que és molt bonic veure milers i milers de persones vestides amb els mateixos colors. Això si que és passió per l’esport.

Per mi l’esport és emoció i sentiment, la frase “jo sento els colors” vol dir que quan guanya el meu equip ho celebro com si hagués guanyat jo i quan va perdent pateixo com si participés en el partit . Per posar dos exemples clars: el passat 17 de maig jo era l’home més feliç del món quan el meu equip va guanyar la lliga; el cas oposat va ser quan va perdre la final de la copa d’Europa envers el Reial Madrid, amb aquell gol de Sergio Ramos.

Amb aquest text vull fer veure a la gent que el futbol no és xutar i marcar solament, sinó que el futbol és un sentiment més com l’amor o l’odi.

Víctor

Ja havia arribat el mes de Juny i s’acabava l’instiut. Tan sols faltava una setmana per començar l’estiu. La meva passió des de ben petita ha estat el voleibol.

Tot just aquella última setmana anava a anar als campionats de Catalunya de voleibol amb el meu equip. Però em va arribar una notícia que em deia si volia anar amb la selecció espanyola de  volei platja al pre-mundial que se celebrava a Oporto. Clarament vaig afirmar que volia anar-hi, però per contra vaig haver renunciar als campionats de pista.

Els meus nervis i ganes d’anar a Portugal augmentaven cada vegada més ràpid. En arribar a l’aeroport de Portugal, ens esperava una furgoneta per acompanyar-nos al hotel. En arribar-hi no estavem sols, també hi havien totes les parelles femenines i masculines dels altres països.

El que em va agradar més va ser sortir d’aquella nova experiència amb amics d’altres països. Finalment, aquell pre-mundial després de moltissims partits i de quatre dies molt intensos, va acabar amb una onzena posició per a nosaltres, però amb uns records molt bonics i dificils d’oblidar.

Marina

El passat dia 15 va ser l’inici de curs, fou un día molt llarg i esgotador, estava molt nerviosa perquè no sabia amb què em trobaria. Aquest curs de quart d’eso és l’últim que em queda en aquest institut i penso aprofitar-lo al máxim.

És molt dur tornar a la rutina després d’estar tres mesos de vacances, això de llevar-me tan aviat no és gaire agradable, el dia se’m fa etern, però és el que hi ha: els estudis són el passaport per tenir un bon futur. Encara a hores d’ara em costa dormir pel costum de desvetllar-me. En realitat no sabia si tenia ganes d’acabar aquesta etapa i posar-hi fi per siempre o seguir de vacances…

Però bé ja hem começat i amb moltes ganes, espero seguir tenint-les al llarg del curs, i que s’acabi aviat. Ja l’any que vé aniré a fer mòduls d’admistració d’empreses, ja que és una bona sortida. Cada dia falta menys per aconseguir-ho…

Dúnia

Des de ben petit, aproximadament quart de primària, vaig començar a anar a daVinci per fer anglès, però durant de primer d’ESO, com les coses començaren a torçar-se, també em van apuntar a reforç.

A mi no m’agrada gens anar-hi però segons ma mare, gràcies a allò anava millor a l’institut, cosa que a mi no m’ho semblava ja que les classes acostumaven a esvalotar-se bastant, però com a mínim tenia un temps per fer deures que abans no tenia.

Llavors va ser quan em van apuntar a l’estiu per recuperar les assignatures pendents. De sobte, haver de despertar-me a les vuit per passar dues hores tots el dies de dilluns a divendres durant juliol i finals d’agost no va ajudar gaire a millorar el meu estat d’ànim negatiu. El pitjor de tot és que tot segon i tercer va passar el mateix, la història es repetia; per sort aquest curs vaig poder evitar-ho, però la veritat és que si al primer trimestre hagués anat a daVinci podria haver tret millors resultats dels que vaig treure.

Gràcies al reforç, encara que no m’agradés, les meves notes van millorar, però ara, com tots els estius, torno a estar a daVinci per haver fet el vago durant el curs.

Sergi

Quan un va a l’institut pot arribar a percebre les desgràcies de la gent per qualsevol motiu. Motius que potser per a una persona són insignificants però per a d’altres els va la vida. El secret està en l’observació, escoltar i entendre els altres.

Cada petit gest que té una persona pot demostrar com són els seus sentiments, les seves preocupacions, els seus remordiments; quan un és capaç de veure aquestes petites coses, es pot dir que és una persona empàtica. Aquest tipus de persona que és feliç quan els altres ho són, que es pot posar en el lloc dels companys i entendre les actuacions i les preocupacions, també pot tenir un gran problema, que sigui patidora, que estigui trista si els del voltant ho estan i sofreixi pels altres.

Hi ha molts joves que ho estan passant molt malament per malalties, notes, sentiments (personalitats, enamoraments…) a part de l’adolescència que ja té trets especials. Aquestes persones necessiten ajut per part dels companys perquè de ben segur també tenen situacions dolentes i s’han de donar suport; no cal l’adult o l’especialista, cal l’amic, el company que comprèn la situació.

Així doncs, observar els companys, un somriure, una mirada, un gest pot tenir molta importància per evitar enfrontaments, per establir bones relacions i sobretot per ajudar quan és necessari.

Un somriure, una mirada, un gest, coses que la gent no li dóna gaire importància però crec que si les saps apreciar l’alegria que passes en cada moment es multiplica exponencialment. Personalment penso que cada moment que passes amb una persona pot ser especial, pot arribar a ser un moment que mai oblidaràs. Però veure aquestes coses et pot posar trist, quan per exemple detectes un somriure fals, una mirada perduda, un plor es podria interpretar que sents pena per aquesta persona.

Una cosa que no m’agradava era que sempre que anava a l’institut es podia percebre les preocupacions de la gent per això cada cop que es veu un gest sincer trobo que es un moment que s’ha recordar perquè avui en dia molta gent ho esta passant malament a causa de molts motius. Motius que potser per altres persones son insignificants, cada persona te els seus problemes i hi ha molta gent que no hi pensa en els demes.

El que vinc a dir es que molta gent necessita ajuda molta gent necessita que li donin la ma i que si a tu t’han ajudat en alguna cosa per molt insignificant que sigui el que l’altre persona es mereix es que facis el mateix.

Sergi

Per una part a tothom li fa pena deixar de veure els companys amb els que t’has relacionat tot l’any, amb els que has compartit molts moments de la teva vida i amb els que potser no tornaràs a veure mai més. És normal que, ara que comença l’estiu es perdi una mica de relació i que de seguida, quan començi el curs tot sigui con abans.

Per una altra part tenim ganes de començar l’estiu, de passar-nos-ho bé… Jo del que tinc més ganes és de dormir com a minim 24 hores al dia. Però també de sortir amb els amics, de que em sobri el temps lliure i no sàpiga que fer, d’anar de festa i de quedar amb gent que durant el curs no veig mai.

Començen quasi tres mesos de felicitat i tranquil·litat que tothom ha d’aprofitar al màxim.

Anna

Tot esforç té una recompensa, i ara ha arribat la nostra, l’estiu ja ha arribat, i amb ell les vacances. Les vacances són l’època en la qual ens oblidem del continu estrés de l’escola i el treball i podem dedicar temps per a nosaltres mateixos i pels afers que més ens interessen. En el meu cas el que més m’agrada és anar d’excursió amb la meva família i sortir amb els meus amics al cinema, a la platja, entre moltes altres coses molt divertides.

Tot i que l’escola ja ha acabat no podrem gaudir de les vacances fins que ens duguin les nostres qualificacions, ja que els nervis no ens deixen ni tan sols dormir! Estem impacients per saber si la nostra etapa a l’ESO, haurà acabat i que per tant una de nova en començarà: el batxillerat. En aquest nou camí en el que haurem de prendre decisions fonamentals pel nostre futur, ja que decidirem el nostre ofici, entre altres coses i així avançar un pas més per l’arribada a la universitat.

Tot això encara aquesta massa lluny, concretament tres mesos, així que ara toca passar-so bé, gaudir de l’estiu i no pensar en els estudis que ja em estudiat molt tot aquest temps.

Blanca

Des de que sóc petita que anem de vacances a Esterri, és el lloc perfecte per desconnectar. Allà hi tenim un pis petit però a l’hivern es fa molt acollidor. M’agrada molt pujar-hi ja que quan fa fred i neva, és quan de veritat em crec que estem a l’hivern. Per sortir al carrer t’has de carregar de roba, i més quan es fa de nit. Cap al vespre tot és molt bonic, els fanals s’encenen amb una llum càlida, a vegades la neu va caient i la gent que passeja pel Carrer Major, els surten bafarades d’aire.
Quan està tot nevat no es poden fer excursions gaire llargues ja que la neu no ens deixa continuar, però quan comença la primavera, es comença a desfer. Encara que, per molta calor que faci, en els pics més alts sempre hi haurà neu, per tant, ens limitem a no anar gaire amunt.

La primavera és una de les estacions més maques del Pirineu. La neu desapareix de les parts més baixes i ens torna a deixar veure les diferents tonalitats de verd que hi ha a la muntanya.
Una de les típiques excursions que fem i de les que m’agraden més, és anar a Montgarri. És un recorregut curt i bastant pla, de fet està en el Pla de Beret. Durant tot el tros es va veu una vista magnífica, fins que al final hi ha l’església “Mair de Diu”, amb una esplanada dividida per un riu on la nostre tradició, és dinar-hi.

Tot el mes d’Agost també el passem als Pirineus. Durant l’estiu fa molta calor, i es llavors quan et poses dels nervis que el pis sigui petit ja que et topes amb tothom. La millor manera de passar els dies és anar a la piscina o fer excursions. De petites, teníem un pacte amb els nostres pares: un dia tocava piscina, un altre anar d’excursió. Però a mesura que han anat passant els anys, ara prefereixo anar d’excursió. A la piscina al final es fa una mica avorrit, tot és sempre el mateix. En canvi quan es va a fer un pic, tens una meta i quan arribes a dalt i hi ha unes vistes espectaculars. Els dies acostumen a passar ràpid, i no hi ha aquell nervi tant empipador que et diu que has de fer deures, és l’estiu i no hi ha preocupacions.

Però l’estació que mai m’havia agradat i s’està convertint en una de les meves preferides és la tardor. Tots els arbres canvien de color. És la temporada en que cauen les fulles i els boscos agafen una tonalitat càlida, el taronja i el vermell dominen sobre el verd. Normalment hi estem poc durant aquesta època, però això fa que cada cop que ho sigui, sigui més especial!

Moltes vegades em fa mandra pujar, ja que potser em ve més de gust quedar-me per aquí Vilassar, però la veritat és que quan estic allà també em fa mandra tornar. A Esterri sóc més lliure, és un lloc on puc ser més jo i al cap i a la fi, això m’agrada molt!

Anna Xaubet

És l’ultim dia del viatge a Amsterdam, per un costat estic trista perquè en un any he fet unes amistats magnifiques, per altra banda estic contenta per tornar a veure als familiars i amics que s’han quedat a Espanya. En aquest viatge m’ho he passat genial amb tots, des del primer dia fins a l ‘últim, des dels somriures fins els moments en que ens posàvem serios.

Blanca

Ahir vaig tenir una idea. Em va venir de sobte, quan vaig veure un tatuatge amb un ying-yang. I amb tota la simbologia de la llum i la foscor, se’m va passar pel cap la següent ocurrència: i si les ombres fossin blanques? Us ho imagineu?

Que les ombres fossin blanques no comportaria que la llum fos negra, es clar, perquè després d’estar-ho pensant una bona estona vaig arribar a la conclusió que només veuríem zones blanques i zones negres, i com que les zones negres serien completament negres, ja no sabríem què és una obra i què no.

Per tant us ho heu d’imaginar tot tal i com és menys les ombres. En canvi, els reflexos serien negres. Un cop vaig acabar d’imaginar-me tal i com seria el món vaig començar a fer plantejaments diversos i curiosos, com per exemple:

-Les ulleres de sol serien blanques?

-En lloc de fer ombres xineses sobre una pantalla blanca s’haurien de fer sobre una de negra?

-Els objectes blancs, depenent de la posició del sol semblaria que anessin canviant de forma, a la tarda serien més llargs que al matí, no?

-Què passaria quan caminéssim sobre un pas de zebra?

-La nit seria blanca. Potser no ens faria tanta por, però no veuríem ni la lluna ni els estels.

-La lluna sempre semblaria que fos lluna plena.

-Als dibuixos animats, quan algú somrigués, enlloc de posar-li una estrelleta blanca a les dents, li posarien una de negra.

-La màgia negra seria la bona i la blanca la dolenta?

-Etc.

En fi, us animo a mirar el món des d’una altra perspectiva, sigui lògica o il·lògica, sigui del dret o del revés, blanc o negre, sigui com sigui o de qui sigui. De vegades això t’ajuda a entendre el món o, com a mínim, a mirar-te’l amb més atenció.

Maria

Vull parlar-vos de com veig jo la situació. Jo veig el meu institut com el millor que pot haver, no solament pels alumnes, sinó també pels professors, si us ho pregunteu això és per a que m’aprovin (és broma).

Realment estimo als meus companys, són els millors, sempre estan fent broma o estudiant, m’agrada divertir-me amb ells i m’ho passo molt bé amb ells. Estic desitjant que arribi el dilluns per explorar Holanda amb ells. Sense ells estaria tot el dia callat, sol i pensant en altres coses no tan divertides com un acudit.

Els professors, d’altra banda, també crec que són molt bons, ens tenen molta consideració, ens escolten quan tenim un problema, ens fan somriure amb algun acudit o alguna broma. Ensenyen molt bé, encara que jo suspenc algunes coses, jo sé que ells ho fan tot el millor que poden. Sóc jo el que ha de treballar més. Així i tot ells es preocupen d’això, m’adverteixen per a que millori, els hi dec molt.

L’institut en si és molt més organitzat, té més nivell, i d’alguna manera vull dir que és diferent a l’institut de Premià de Mar. Jo allà no hi feia res bo, no m’agradava el meu entorn, els professors eren molt estrictes i no tenien tant nivell com els que tinc ara, els alumnes hi havia alguns que fins i tot em feien por, però el pitjor és que amb tanta gent no hi ha suficient vigilància: he vist a nens de primer amb ampolles de licor i fumant cigarrets i porros. En aquest institut, en canvi, no hi ha tant de caos ni la gent fa por, els professors són molt amables, els alumnes són genials, simpàtics, realment únics.

I per això diré que als que ja no veuré perquè van a un altre institut o a fer mòduls o que repeteixi o alguna cosa d’aquestes, que els trobaré molt a faltar.

Jordi

És l’últim escrit en aquesta tertúlia i ja no em queden masses idees. Tot i això, faré un últim esforç. El que m’agradaria dir és que aquest any m’ha passat volant. Doncs sí, resulta que penso en el primer dia de quart de la ESO i no se’m fica al cap que ja hem acabat el curs. Recordo aquell divendres tretze de setembre, el dia que vam venir per primer cop a l’institut després de tres mesos de vacances per presentar-nos i parlar una mica sobre com seria aquest últim any d’etapa. El recordo perfectament. I ara estem altra vegada tots feliços i emocionats perquè s’ha acabat el curs. Això no vol dir que estigui en contra de les vacances d’estiu. Evidentment que no ho estic, al contrari, em semblen un dels millors moments de l’any, per no dir el millor. Simplement és que aquest darrer any de la ESO se m’ha fet curtíssim. Sí que he anat estressada pels exàmens, deures i totes les obligacions que he tingut durant els tres trimestres, però l’any en sí se m’ha fet curt. Aquestes últimes setmanes he notat que em costava més posar-me a estudiar i complir amb els meus deures -suposo que per la calor i perquè ja pensàvem tots en el viatge- de fet, aquesta mandra és la que m’ha fet veure que estàvem acabant el curs perquè sinó, no m’ho hagués cregut. Analitzo la situació i penso que fa res tenia nou mesos per decidir quin batxillerat faria, plantejar-me més seriosament el meu futur… i ara m’adono que la propera classe que faci ja serà a les aules de batxillerat. És sorprenent i alhora em fa una mica de por. Només espero gaudir al màxim de l’estiu aprofitant cada dia com si fos l’últim i començar el primer trimestre de batxillerat amb bon peu.

Marina

Ja estem a punt d’acabar el curs, però no és un curs qualsevol, sinó que és el curs on acabem el cicle de l’ESO, els estudis obligatoris. Això comporta molts canvis i moltes decisions a prendre.
Companys que has tingut des de l’inici potser ja no els tornaràs a veure, altres que s’han convertit en amics i que no vols perdre se’n van a un altre centre. És com si tot estigués a l’aire, perquè comencem una nova etapa on tot és nou, on les decisions ja les hem de prendre nosaltres i no els nostres pares, decisions importants que marcaran el nostre trajecte per la vida laboral. Ens plantegem que volem fer i apareixen un munt de dubtes perquè no saps mai si estàs escollint bé o si t’estàs equivocant.
El nostre comiat arriba ara amb el viatge de fi de curs, espero que ens ho passem molt bé i que disfrutem dels pocs dies que estarem a Amsterdam. Estic segura que ens emportarem molts bons records d’aquesta etapa en la que hem estat junts i hem compartit moltes coses. A partir d’ara comencem de nou, nova gent, nous professors, nous camins que marcaran el nostre futur…
Fins que d’aquí uns anys algú organitzi un sopar on ens trobem tots junts com ara fan els nostres pares.

Maria

Encara recordo quan era petit i no m’agradava gens anar a l’escola. Veia als alumnes de 4t d’ESO d’aquell any i em moria d’enveja perquè ja estaven a punt d’acabar. Pensava que mai arribaria a ser tan gran com ells. I, sense adonar-me del pas del temps, ja he arribat a 4t d’ESO, a menys d’una setmana de acabar.

Aquesta última setmana està plena d’exàmens, i la majoria són molt importants per passar de curs i seguir endavant amb els estudis. Jo sóc una persona que si m’hi poso m’ho puc treure amb poques dificultats, però el problema està en què no sé posar-m’hi. Mai a la vida havia estudiat i sempre aconseguia aprovar. Però aquest últim any ja no em serveix això, i encara no sé com estudiar. Molts m’expliquen la seva manera, però ami no em serveix. M’està costant molt aquest curs i sé que sóc lo suficientment llest com per treure-me’l, i el problema està en no haver estudiat mai abans. Hi ha qui diu que necessito motivacions per a l’estudi, però quan m’esforço molts professors no ho saben veure i no m’ajuden a seguir endavant. Amb això últim no vull dir que la culpa sigui seva, però en part tampoc és meva, ja que tinc un problema d’atenció que m’impedeix està atent al 100% a les classes.

Queden tres dies de classe i sis per anar a Amsterdam, a gaudir d’un final de curs. És el viatge que porto esperant des de fa bastants anys i, espero que valgui la pena. També em servirà per estar amb persones que l’any que bé ja no estaran a l’Institut i passar-ho bé, possiblement, per últim cop.

Santi

Avui, el dia del meu aniversari, em toca fer l’escrit, què hi farem. Però a més, és el dia abans de marxar a Amsterdam. Com la majoria dels meus companys estic una mica nerviosa. No sé que posar a la maleta, ni a quina maleta posar-ho, ni amb qui seuré a l’avió, … Però en aquests temps que vivim, els joves ens hem d’acostumar a moure’ns pel món, ja que tot està globalitzat. I així ens espavilem una mica sense els pares (als quals, per pesats que puguin arribar a ser, trobarem a faltar).

Jo crec que Holanda és un bon lloc per anar a fer turisme. Un lloc força tranquil, desenvolupat, i on la gent (encara que són europeus com nosaltres) tenen una cultura i una forma de veure les coses una mica diferent. Tenen costums que aquí no acabem d’entendre gaire, com la mania de menjar un entrepà per dinar (qui es menja un entrapà poden menjar un bon entrecot amb patates, un fantàstic  arròs de la iaia o unes sardines a la brasa?). Tot és acostumar-s’hi.

Tota l’estona estic preocupada per si perdo la maleta, els diners, el mòbil, la bossa de mà, o per si em perdo jo mateixa. Dins el meu cap em vaig repetint: “I si….?”. Però al pensar amb l’elevat nombre de persones que viatgen cada dia em tranquil·litzo. A més, sé que m’ho passaré bé, i l’avió en realitat no em fa por, només una mica de respecte, com a tothom. M’agrada la sensació de quan s’enlaira, com en una muntanya russa.

Aquest any podré celebrar el meu setzè aniversari amb els meus companys i amics per Amsterdam. La veritat és que mai he anat a una festa d’aniversari com aquesta. Espero que ens ho passem molt bé i que puguem gaudir d’una ciutat tan meravellosa com és Amsterdam.

Bon viatge!

Aina Ros Alsina.

L’altre dia estava avorrit a casa i vaig decidir mirar una peli. Vaig decidir mirar “Diamantes Negros” que és una pel·lícula espanyola que explica la història de Moussa i Amadou, dos joves de 17 anys que viuen a Mali amb les seves humils famílies i entre totes les dificultats del tercer món. Tots dos tenen el somni de ser jugadors professionals de futbol, i viatjar per triomfar a Europa igual que ho van fer els seus ídols i compatriotes Samuel Eto’o, Didier Drogba, etc. Un dia, jugant en un torneig de barri, un cercatalents espanyol es fixa en els dos nois, i els promet que si deixen que els faci de representant, i venen amb ell a Espanya, els aconseguirà proves per a accedir als millors equips del món, i que amb el seu potencial no els serà difícil arribar lluny i guanyar-se la vida per Europa, tots dos s’il·lusionen molt i fan el possible per aconseguir els diners necessaris per a viatjar a Espanya i pagar al representant. Un cop han arribat a Espanya, el representant els allotja en un pis a la ciutat de Madrid, viuen allà durant un temps, i fan proves per dos equips de barri de molt baixa categoria, i cada cop les coses els hi surten pitjor.

A partir d’aquí no explicaré més sobre la pel·lícula, ja que té més gràcia veure-la sense haver llegit cap resum abans. El que sí que vull explicar és que quan els representants s’adonen que els nois no són prou bons els fan fora i els abandonen, sense diners, sense casa, sense estudis, i sense cap recurs. Aquest fet no és el simple argument d’una pel·lícula sinó que té lloc a Europa dia rere dia, i actualment a Europa hi ha més de 20.000 africans als quals se’ls havia promès un gran futur a Europa.

He buscat informació sobre la pel·lícula, resulta que està inspirada en la vida d’Alassane Diakité, un jove africà, que als 16 anys va venir a Europa de la mà d’un cercatalents que li va omplir el cap de somnis falsos. Actualment l’Alassane es guanya la vida fent algunes feines per a la comunitat, i jugant al primer equip d’un mediocre club de Madrid, el qual l’ha acollit a les seves instal·lacions, i l’ha ajudat a sortir-se’n. L’Alassane explica que la majoria de nens que tenen aquesta experiència no tenen tanta sort com ell, i acaben robant, treballant per màfies i venent droga, etc. Per això ara intenta iniciar una campanya contra el tràfic de menors africans futbolistes.

Lluís

Aquest cap de setmana, el meu entrenador va decidir d’anar-nos tot l’equip a passar el cap de setmana a un càmping d’Amer, Girona.  El passat divendres, vam sortir de Vilassar a les 3 i mitja del migdia per dirigir-nos cap al càmping. En arribar, vam anar a una central hidràulica, però com plovia molt, vam marxar al càmping per preparar-nos tot.

Al dia següent, feia molt de sol, i vam anar a un riu per banyar-nos. A la tarda, el nostre entrenador va preparar unes activitats per fer, tennis, frontó, futbol, etc. A la nit, vam anar a un bar per sopar i per parlar sobre assumptes pendents. Diumenge, com havíem d’estudiar, ens vam aixecar a les 8 i mitja i cadascú va tornar a les seves cases.

Sergi Sánchez Jurado

M’agradaria parlar d’un tema que em preocupa i em diferència de la majoria de les persones.

Des de ben petita he patit no poder menjar qualsevol aliment si no passa pel filtre d’un llista d’ingredients no aptes. Es dir, he sigut al·lèrgica a diferents aliments, els uns ja estan superats, però d’altres els han pres relleu.

A l’any vaig començar amb l’al·lèrgia a la clara d’ou. Malgrat em va impedir prendre truites i ous ferrats no va representar un problema greu, doncs en qüestió de pocs anys es va resoldre. Paral·lelament vaig començar la meva “història” amb els fruits secs, tot i que successivament va anar degradant-se… i finalment només m’ha restat el cacauet i el pinyó.

El que realment m’ha canviat la vida de manera significativa ha estat l’al·lèrgia a les proteïnes de la llet. No es tracta només d’evitar-la, alhora he de prendre força precaucions en qualsevol aliment, que pot contenir-ho dins dels seus components (embotits, olives, galetes, pa, etc…). Això em fa difícil poder gaudir en qualsevol restaurant o dinar a casa d’amics o familiars, és per això que sempre tinc amb mi medicaments que m’ajudarien a suportar una crisis al·lèrgica greu, tot arribant a un centre hospitalari.

Si hagués de demanar un desig, tinc per segur que seria menjar-m’he qualsevol plat entre els meus preferits amb força formatge… i de postres un gelat ben cremós!

Alejandra

Fa dues setmanes, vaig rebre la noticia de que un tiet meu que vivia als Estats Units venia a fer-nos una visita a la família d’aquí i que faríem un sopar amb ell i el seu nòvio.

Al principi no li vaig donar gaire importància, un sopar familiar com qualsevol altre: menjar casolà, una llarga xerrada sobre política, futbol i altres temes d’interès general. Aleshores vaig repassar el que acabava d’escoltar. Un tiet als Estats Units? Qui és aquest tio? A mi ningú m’havia dit mai res sobre cap parent que anés més lluny del Cantàbric, i això ja era molt llunyà.

Em vaig emocionar bastant. Un tiet d’Amèrica! Com seria? Com alguns de vosaltres ja sabreu, m’agraden molt les llengües i ho vaig veure com una gran oportunitat per practicar l’anglès i descobrir un tros de la cultura súper-capitalista típica americana. Però m’intrigava més el nòvio. El meu tiet va emigrar als Estats Units fa sis anys en busca de feina i riquesa, però l’altre sí que era un americà de tota la vida, a més, la mare em va dir que era un empresari d’èxit que portava la secció de recursos humans d’una empresa enorme.

Quan va arribar la nit del sopar em va retornar tot de cop: l’emoció de conèixer gent nova de costums diferents, els nervis i l’intriga. Quan van arribar al sopar, en vaig tenir una primera impressió diferent de la que esperava: un tipus de dos metres amb barret de cowboy (massa tele). Quan realment va aparèixer un home “normal”; alt més o menys com jo, ros, ulls blaus i una parla excel·lent del castellà (amb l’accent texà, és clar). A més a més, amb ells venia una sorpresa: una amiga seva russa que no parlava el castellà.
Vam tenir una conversa molt interessant en anglès que em va fer veure la importància dels idiomes en la comunicació i que realment jo, com a persona “d’idiomes”, podria anar on volgués gràcies al passaport universal que representa aquesta llengua.

Ferran

El divendres vaig anar a França amb la meva mare. Sempre estem soles al cotxe, nosaltres dos xerrant de les nostres coses, de tot i de res, però moltes vegades són coses personals. Ens passem unes sis hores soles i compartint els nostres moments.

Però en aquest viatge la meva mare ha volgut agafar persones per fer més rendible el viatge perquè ens sortís gratis la gasolina i el peatge. Al principi no volia, em feia molta cosa haver de portar persones desconegudes en el meu cotxe. Això ma mare ja ho ha fet molts altres cops, però jo no, i en aquest cas no hi estava d’acord. Però al final m’he adonat que no està malament això, perquè aprens coses que no sabies, passes l’estona xerrant de coses interessants i, fins i tot, et venen atacs de riure. Vam tenir tot el trajecte amb gent, des de Premià fins al nostre destí. Un noi i jo fèiem de secretaris de ma mare, jo dient-li el número de telèfon i ell trucava perquè em feia cosa, també vam tenir un d’origen del Vietnam i en el paper deia que es deia Minh algo (mai ens en recordem) i quan el vam veure, amb una maleta enorme buida, va i es presenta com Joan, això no era possible, però molt graciós. També vam tindre noies molts simpàtiques.

La veritat això de portar persones no m’agradava al principi, però he vist que pot ser divertit i instructiu. No sé per què, però ho tornaria a fer i així tampoc t’avorreixes. L’unica pega que hi ha, és que trigues una mica més i quan vols arribar aviat has de comptar que pots arribar més tard.

Salomé

Bon dia, diumenge passat vaig anar a veure l’espectacle “TRIVIAL no té misteri”. Estava anunciat com una amanida d’estiu, amb ingredients frescos i variats. L’objectiu de l’espectacle era recaptar diners per a finançar una part del viatge dels alumnes de Quart d’ESO, així que no vaig dubtar a l’hora de decidir què faria aquest diumenge.

Si busqueu al diccionari el significat de la paraula “trivial”, possiblement, el que trobareu no us semblarà massa atractiu: “TRIVIAL: Que no té importància, interès o novetat.” Amb aquest títol podia optar per no anar-hi o, justament, comprovar per mi mateix de què anava tot això. Però, ja sabeu què vaig fer, us ho he dit al començament d’aquest escrit: vaig anar-hi i no me’n penedeixo

Em vaig trobar companys i companyes de l’institut i, sincerament, se’m feia estrany veure’ls fóra de l’institut.

No sè quant de temps va durar, les actuacions eren com una desfilada perfectament sincronitzada que s’anaven succeint i aconseguien mantenir l’atenció .

Efectivament, era una autèntica amanida de música, interpretació, màgia, dansa, ombres i llums. Una combinació de imatges i sons. Tot perfecte, potser el millor espectacle escolar que puc recordar. I què bons que eren! Molts d’ells coneguts de classe o amics de companys.

Van aconseguir crear un espectacle màgic, mostrant unes habilitats que desconeixia i col·laborant tots a la financiació d’una part del nostre viatge.

M’ho vaig passar molt bé i vaig descobrir que tenim un grapat d’artistes d’alt nivel entre nosaltres.

A partir d’ara, quan senti la paraula “TRIVIAL”, per a mi tindrà un significant ben diferent del que digui el diccionari: ja que, mai més, serà carent d’importància, interès o novetat. Tot el contrari.

Fins aviat.

Mark

A mi m’encanta anar de viatge… i a qui no?

Suposo que a la majoria de gent li encantaria tenir la sort que a mi m’ha tocat. Però: i si fos una obligació? En el meu cas, aquesta obligació ja dura 15 anys menys 9 mesos.

Normalment els meus amics, quan el hi explico amb mala cara que tinc que anar amb el meu pare cada 15 dies, a Mallorca o a Madrid, no m’entenen. Probablement a mi em passaria el mateix… Però el fet és, que quan t’hi trobes per obligació és molt diferent.

Probablement el que a mi em vindria de gust és poder estar amb ells o a casa descansant

Per una altra banda, ara mateix estic passant per un període de la meva vida en que, ja no és com quan era petita, i ara el cap de setmana m’agrada quedar amb les amigues i amics i no em ve de gust estar tot el cap de setmana viatjant d’un lloc a un altre amb la única companyia del meu pare. I encara que per molta gent viatjar cada 15 dies a llocs com Madrid o Mallorca sigui molt divertit, en realitat per mi pot arribar a ser bastant horrible.

Quan em plantejo deixar d’anar, tot i que tinc ja edat per poder decidir-ho, em pressiona la culpabilitat de no veure a la família del meu pare i em sap greu. Ho considero un preu força alt que he de pagar.

Crec que necessito més temps per poder madurar com explicar-ho i no fer mal als que m’estan esperant cada 15 dies. Potser més endavant podré decidir veure’ls menys però més plena de ganes.

Alejandra

Feia més de trenta anys que hi passava cada dia pel davant, sense mirar-me’l. Segurament, al principi, em va cridar l’atenció, però aviat es convertí un ingredient més del meu paisatge quotidià. Era un garrofer formidable, desmanegat com molts de la seva espècie. Lluny de l’elegància del xiprer veí, o de l’enlairament ufanós dels pins que han anat creixent fent-li companyia, semblava tenir mandra d’aguantar unes branques tan llargues i gruixudes, com si li pesessin massa. Podria dir que hem anat envellint junts, si no fos perquè sempre l’havia vist un arbre molt vell. Ara ja no hi és, i al seu lloc hi ha una buit que m’esforço per omplir cada dia amb el record, potser per compensar tants anys de passar al seu costat sense apreciar ni agrair la seva companyia.

També fou una ventada la que anà esquinçant la mimosa fins a fer-la desaparèixer. Durant molts anys, al gener, el seu groc esclatava a l’entrada de l’institut, i era aleshores que es feia notar, però aquest any ja no hi era. Hi ha presències constants tan discretes i silencioses que ens passen desapercebudes. El nou destaca i crida la nostra atenció, mentre que l’habitual esdevé silenciós i ocult si no fem un esforç molt conscient per notar-lo. La força del costum, cruel generadora d’oblits, ens impedeix de veure i de sentir.

El garrofer i la mimosa ja no hi són, però no era d’arbres que volia escriure -me n’he anat per les seves branques ja inexistents- sinó de la Montse de secretaria. Ha treballat a l’institut des del curs 1979-80 fins al 2012-13. Durant més de trenta anys, la seva presència i el seu treball formidable i discret han fet molt més fàcil i agradable la vida a l’institut de generacions de professors, alumnes, pares i personal d’administració i serveis. No era amant d’estalviar esforços, així que ens tenia molt mal acostumats, i ens semblava que era “natural” que tot anés sobre rodes, encara que no ho era gens de natural; ella tenia l’habilitat de fer que el difícil semblés senzill, simplement perquè sempre ens rebia a secretaria amb un somriure càlid i acollidor. Any rere any, convertia aquell despatx en un espai ple de vida i d’amistat, molt més enllà d’un lloc de treball.

Però aquest setembre la Montse ja no hi era. La causa de la seva absència no ha estat una ventada inevitable sinó la insensata i tossuda decisió de l’administració educativa de castigar la feina ben feta en lloc de premiar-la, i de devaluar l’institut privant-lo d’una persona d’una qualitat professional i personal extraordinàries. Just abans de les vacances d’estiu li van fer saber que al nou curs havia de treballar a l’Escola Pérez Sala de Vilassar de Mar (els ha tocat la loteria!). Tot plegat no té cap mena de justificació i em fa sentir ràbia davant la ceguesa i l’estupidesa inacabables de l’administració educativa (o ho fan expressament?).

A la pancarta penjada a la tanca de l’institut hi deia “prou retallades!”. Finalment, també ella ha estat víctima d’una ventada, com el vell garrofer i la mimosa. Les ventades causen absències, però no en són responsables, perquè el vent ni pensa ni decideix, només bufa. Els que administren a cop de tisores, sense mirar ni què ni com retallen, i decideixen el trasllat de la Montse sense més consideracions ni explicacions, també pretenen que tot és fatalment inevitable. Com el vent. És mentida, no us ho cregueu. A diferència del vent, ells sí que són responsables dels desastres que estan causant.

Montse, es nota, i molt, la teva absència. Perquè l’institut no seria el que és si no fos per tu. Ni serà el que hauria pogut seguir essent.

Gràcies per tot

Josep Maria

Des del 19 d’agost del 2013 estic comptant els dies que em falten per recuperar el meu mòbil. Era un mòbil que m’agradava molt, però per concentrar-me en els estudis els meus pares creien que no anava massa bé, ja que, a mi quan em posen un telèfon o un ordinador davant, tinc el problema de no ficar-me límits, i això m’ha portat a que me’l traguessin.

Durant molts mesos ho he estat passant bastant malament, ja que, passar d’un “smartphone” a un telèfon que no té ni càmera, és un canvi bastant radical. A més, la gent que me’n volta no em comprèn, segons ells sóc una espècie de extraterrestre que viu en un món incomunicada i això em fa sentir diferent. Veure que tothom té mòbils espectaculars i que poden fer de tot, quan jo el màxim que puc fer és enviar un sms és exasperant…

Porto 9 mesos sense poder enviar cap whatsapp ni connectar-me al facebook; i encara que se m’ha fet difícil, al final ho he pogut suportar i ara ja m’he acostumat a no poder parlar ni amb amics, ni amb la família quan estic llunys d’ells. Realment he pogut veure aquest món de noves tecnologies des de un punt de vista molt diferent i en part, ho agraeixo, doncs  l’experiència és enriquidora.

M’adono de les situacions tant absurdes que succeeixen al meu voltant, quan observo des de la meva perspectiva de “no connectada” com tothom està enganxat a les xarxes (sigui internet, xarxes socials, o grups de whatsapp) entre hores de classe i no connectem directament entre nosaltres. Perdem la màgia de la conversa o del conèixen’s  més profundament de forma directa, amb tot el que això representa, des del que dius fins a com ho dius.

En definitiva puc veure, perquè tinc temps de fer-ho i no està endinsada en aquesta bogeria tecnològica. Se’ns han escapat els límits i el pitjor, és que no som conscients del que passa. El més trist és que jo en sóc perquè de manera forçada he pogut adonar-me’n.

Alejandra

T’enyoro tant…

Se’m fa difícil oblidar-te, a tu, que m’has donat tants moments per recordar que no me’ls puc treure del cap. Em passo els dies i les nits senceres, fins i tot en els somnis quan no sóc conscient del que penso, pensant en el teu somriure.

Quan vam començar aquesta relació jo era tan sols una nena que cada cop que et veia les paraules no li sortien de la boca i per aquest simple fet em vaig endinsar en aquest món que vam crear els dos junts. Mica en mica, els dos agafats de la mà, vam anar creixent i aprenent l’un de l’altre vam madurar. Tot era perfecte, quan era amb tu tots els problemes desapareixien i només pensava en que no arribés l’hora de marxar del teu costat.

Durant aquesta relació tots dos vam tenir entrebancs però jo en vaig tenir especialment. La meva mare es va posar molt malalta i, encara no he aconseguit saber com, però quan estava amb tu tot això desapareixia del meu cap, tot eren somriures i petons d’amor.

Ara aquesta relació s’ha acabat segurament per part dels dos amb motius diferents. Però vull que sàpigues i tinguis present que encara que hagis trobat una persona que et tregui aquell somriure preciós que jo al final no aconseguia treure’t, crec que mai ningú t’estimarà com jo ho he fet i ho faré. Et dono les gràcies per haver-me ajudat a créixer tant com a persona i espero haver-ho fet jo també perquè, com sempre t’he dit, jo només desitjo el millor per tu, i si tu ets feliç jo ho sóc el doble.

Espero poder tornar a demostrar-te aquest sentiment que sento per tu sigui quan sigui perquè només vull que sàpigues que el meu cor sempre serà teu i que ho és des d’aquell dia aparentment tan normal en què em vas robar un petó.

T’estimo molt.

Ahir, passejant per Barcelona, vaig anar a parar a un carrer on tot eren botigues de roba vintage. Vaig entrar a la primera que vaig veure, i la veritat és que em va agradar molt. Tot era roba que venia d’Amèrica dels anys 50, 60, 70 i 80 aproximadament. El meu pare, al qual generalment no li agraden les botigues de roba, aquesta li va interessar perquè hi havien peces de roba semblants a les que portava ell quan era jove. Això sí, tota l’estona anava repetint: “Potser qui portava això ja és mort…”. Jo en canvi estava fascinada, i és què que hi ha millor que una peça de roba amb història i que a més sigui més barata fins i tot que una feta avui en dia?

Hi havia camises d’home i de dona, vestits, samarretes, jaquetes de tot tipus, faldilles, pantalons, sabates, … I tot ben diferent. Fins i tot hi havia una jaqueta igual a una que pertanyia a l’Elvis Presley.  I jo mirava aquelles camises i reflexionava sobre la seva història. Potser una havia viscut una guerra, havia vist un assassinat, una havia viscut una vertadera història d’amor i una altra un tràgic desengany amorós. Qui sap… HI havien moltíssimes sabates, i mentre el meu pare comentava que si estaven tan noves potser era perquè havien atropellat l’amo abans que les portés, jo pensava que quines sabates, després de servir fidelment a algú, encara estaven allà resistint al pas del temps, esperant un altre amo que les fes servir encara més.

Però un altre fet curiós de la botiga era que el preu anava per pes. Tenien una balança antiga penjada del sostre (com les de fruiteria de tota la vida) on la dependenta et pesava la roba i t’indicava el preu. Cada peça tenia un preu diferent al quilogram. Això si, les peces que casi no pesen res tenien un preu mínim. Per exemple, una camisa tenia un preu mínim de set euros, i si en compraves dues et sortien més o menys a nou euros.

Va ser divertit anar per Barcelona descobrint tot tipus de botigues diferents al que estem acostumats. La veritat és que recomano endinsar-se en els carrerons de la capital i gaudir d’aquestes estranyes botigues. I si mai busqueu una jaqueta de domador de circ o unes faldilles d’animadora ja sabeu on trobar-ho.

Aina Ros Alsina

Sovint em pregunto per què hi ha gent que es dedica a crear coses inútils. Deuen tenir molt temps lliure o potser es pensen que es faran famosos, encara que sigui per inventar andròmines. Un exemple d’això el podem trobar en les aplicacions per a mòbils. És veritat que existeixen moltes apps pràctiques i interessants, però d’inútils n’hi ha unes quantes! Aquí us deixo uns exemples:

Ghost Detector consisteix en un radar que se suposa ens va mostrant els fantasmes que ens envolten.

Amb Coin Flip pots triar cara o creu, llençar una moneda i deixar una decisió en mans de l’atzar.

Traductor animal  és un traductor per a parlar amb animals.

Dream Buster grava els teus somnis. Bé, enregistra el que dius mentre dorms amb una gravadora que s’activa quan percep un soroll.

Cat Thing et permet, prement un botó, obtenir sons de gats. El més curiós és que aquests sons no els fa un gat, sinó un humà.

Clic Clac ens mostra una pantalla d’un color i hem de prémer els seus costats. Hi ha un comptador que va indicant quantes vegades cliques.

La llista podria ser molt més llarga, però a fi de què? Alguna aplicació inútil he provat a la meva vida, no especialment aquestes, perquè te la descarregues pensant que servirà per alguna cosa i no és així. El que no entenc és l’objectiu que es proposen els inventors d’aquest tipus d’aplicacions.

Àlex

Ja fa un any que estic a la colla de diables de Vilassar de Dalt, i la veritat és que m’agrada molt. El meu pare, diu que aixó passa perque ell és d’Alacant, amb les seves “fogueres”, l’avi diu que com habitants del Mediterrani sempre hem sentit passió per el foc. A mi m’agrada. No sé ben be per què, però el cert és que continuem sentint la mateixa fascinació que els primers homes de les cavernes van sentir en descobrir-lo.

Des que era petit sempre m’ha agradat el foc. A part de cremar, els millors moments són quan ens reunim el dia del correfoc. Rius, parles, fas gresca,etc. Són bons moments. T’ho passes igual de bé que en el correfoc. També s’hi suma que dintre la colla tinc grans amics de l’infància, i desde el primer moment m’he sentit còmode. Recordo el primer correfoc que vaig fer. Estava molt nerviós, però quan vaig encendre la primera carretilla va ser com un descans. Ja porto nou correfocs, però en tots em posso tan nerviós com en el primer, ja que cadascun d’ells es una nova història, tots son totalment diferents.

Fa poc he passat de ser diabló a ser diable, és a dir, ja no sóc de la colla infantil. Aquesta ultima festa major vaig fer el meu “debut” amb la colla de grans i em vaig estrenar a l’akelarre. Els correfocs infantils estan bé, però els dels grans són molt diferents. En el correfoc infantil s’en dona més importancia a l’estètica, fer figures, en conclusió que sigui bonic. En canvi a l’akelarre és més bèstia, l’única intenció és cremar.

Del que tinc més ganes és de fer la màscara que portem. Encara no tinc pensat molt bé de qui me la faré. Però l’únic segur es que vull que sigui diferent, que cap altre diable tingui una semblant, i és que a l’infern cada diable és diferent. Units en el foc, la gresca i la disbauxa, com una pinya, però conservant la nostra individualitat i manera de fer.

A més aquests diables de Vilassar tenen la particularitat de que no viuen a l’infern, estem gairebe al cel.. a l’Estrella. Ús recomano escoltar el “versot” que fan els diables a la festa del poble, i escoltareu el que molts pensen, però pocs s’atreveixen a dir.

En conclusió estic molt content i animo a tota la gent amb ganes de passar-ho bé a apuntar-s’hi.

Jesús

Fa poc vaig acabar la meva obra teatral… no, no em refereixo a “Trivial”, m’estic referint a una obra teatral que estava escrivint des de l’estiu passat: “cruel d’ofici, d’ofici? Trobador” i estic molt content respecte al resultat!

Per primera vegada sé més o menys com se sent un pare, és el meu llibre, jo l’he creat, la història és original, no és la millor obra del món (no està al nivell de Hamlet evidentment) però l’he escrit jo! Encara no em crec que l’hagi acabat!

Bé, la història va de la aventura de l’Aríc, un jove músic que es veu obligat a unir-se a una banda de bandolers per tal de salvar el seu poble, semblava que l’Aríc anava a tenir una vida d’un sanguinari bandoler, però es troba amb en Francesc i l’Alekhem, dos bandolers que li expliquen el seu pla: mentre tots els bandolers saquegen els pobles i cometen assassinats, ells d’amagat salven persones mostrant-los el camí per fugir i que puguin continuar les seves vides. Però no tot surt com esperen.

Personalment, tot i que la història és un pel fluixa, em sento orgullós sobretot dels personatges, dos d’ells basats en mi mateix, la resta en les personalitats de gent que conec, n’hi ha pocs, però això no és dolent! Al contrari, tinc més temps per desenvolupar-los i fer-los millor! Personatges com la Llorença, la Margarida i en Sebastià, tot i estar desenvolupats, no ho estan tant com voldria, cosa que solucionaré, perquè tinc pensat escriure res menys que quatre obres d’aquesta història!

No puc descriure amb paraules com de bé em sento ara mateix! He creat un món! Sóc el progenitor de totes les coses del llibre! I, sobretot, m’he demostrat a mi mateix que quan començo una cosa puc acabar-la fins al final! Estic ple d’idees per les continuacions de l’obra i no puc esperar per començar el següent. Simplement, vull donar gràcies a tots aquells amics i amigues que em van donar una oportunitat amb el llibre en algun moment, mai podré pagar-los la gratitud que sento! Us en dec una!

Nil, el vostre ocell preferit

Científicos de la NASA han publicado recientemente un estudio basado en 40 años de observaciones desde satélites. En este estudio se afirma que el deshielo de los glaciares de la Antártida occidental es imparable e irreversible. Se están derritiendo más rápido de lo previsto y contienen suficiente hielo para elevar el nivel del mar en 1,2 metros.

La desaparición de los glaciares se debe a varios factores: cambios en las velocidades de flujo, la cantidad de cada glaciar que flota en el agua del mar, la pendiente del terreno que fluye y su profundidad bajo el nivel del mar. Las velocidades de flujo son cada vez mayores desde que comenzaron las observaciones de la NASA. Casi todo el deshielo de los glaciares se produce en la parte inferior del glaciar, en la sección flotante de agua de mar. Los glaciares de la Antártida estudiados han adelgazado tanto que ahora están flotando por encima de los lugares donde solían sentarse firmemente en la tierra. A medida que los glaciares retroceden, no pueden escapar del alcance de los océanos y el agua caliente provoca que la fusión sea aún más rápida.

Creo que este es un tema lo suficientemente preocupante como para que los gobiernos de todo el mundo lo trataran y llegaran a acuerdos para frenar el deshielo. En mi opinión, pienso que todo el mundo tendría que hacer un grandísimo esfuerzo para evitar el deshielo, ya que los glaciares han existido siglos y siglos y, ahora, lo estamos destrozando todo.

Alex Ariza

Queden aproximadament tres setmanes de curs i pels passadissos de l’institut comença a fer olor d’estiu. Tinc el pressentiment que aquestes últimes tres setmanes se’m faran eternes, sobretot si hi afegim que, com a mínim, hi ha cinc exàmens en cadascuna. Fins que no arribi el divendres abans de marxar de viatge i soni el timbre de les tres menys quart no estaré tranquil·la. Ja puc imaginar aquell moment: tothom sortint de les classes amb cara de felicitat mentre una sensació d’alliberament i alegria ens envaeix per dins. A banda d’estar feliços per haver acabat el curs, ho estarem perquè s’acosta el viatge a Amsterdam, la revetlla de Sant Joan, les vacances… quin gran moment, de veritat!

Tot això és molt bonic però ara cal pensar en el present. Amb aquests últims exàmens molta gent s’està jugant aprovar o no en algunes matèries. Fins i tot els que ho han aprovat tot s’hi juguen molt, així que cal concentrar-se al màxim aquests darrers dies per tenir una bona recompensa a final de curs. De moment no cal pensar massa en el viatge o el que vindrà després. Almenys a mi em passa que, si penso en les coses bones del futur, el present em sembla encara pitjor. És a dir, que si no ens volem deprimir observant la nostra agenda de les properes setmanes, millor que no pensem en l’estiu i les coses bones que comporta. Pot ser que a algú l’animi mirar més enllà d’aquests dies tan estressants, mirar cap als bons moments que ens esperen, però això ja és cosa de cadascú, és clar.

Marina

Ens falten pocs dies pel viatge a Amsterdam. Com el nostre viatge coincidirà amb el mundial de futbol veurem que tot Amsterdam i Holanda serà vestit de color taronja. Taronja, en holandès: Oranje, és el cognom dels reis holandesos i per això el color favorit del país.

Que més podem esperar?

Al carrer:

Moltes bicicletes, tramvies i pocs cotxes. Una societat multicultural, majoritàriament els estrangers van en tramvia i els holandesos en bici. Podem veure, des del carrer, els interiors de les cases perquè en general els holandesos no tanquen les cortines durant el dia.
Possiblement més d’un de nosaltres se sentirà petit, perquè els holandesos són molt alts.

A L’hora de dinar:
Només el sopar és l’àpat calent, per dinar prenen bocates de pa integral. La llet sempre és llet fresca i el iogurt es compra en litres. Sopar molt aviat, abans de les 19h. Quasi no venen aigua en les botigues perquè l’aigua de l’aixeta està boníssima. Aliments típics: salsitxa bullida, arengada crua, crema de cacauets, bocins de xocolata pel pa, tot tipus de postres lactis.

El temps:
Un cel majoritàriament gris i quan surt el sol la gent es posen molt contents i una mica boixos.
Poden haver-hi grans canvis de temperatura d’un dia per altre

Curiositats:
Els bars i restaurants no tenen televisió. I durant el dia gairebé no s’encén.
Venda d’algunes drogues en coffeeshops (Koffieshop en holandès) que no és per prendre cafè! La compra és legal per als holandesos a partir dels 18 anys.
Prostitutes en vitrines (al barri vermell) que han de declarar a hisenda.
No tornen canvis d’1 o 2 cèntims d’euro. S’arrodoneix el preu.
I si anem en autobús per l’autopista, podem veure vaixells passant a alçades més altes que el mateix autobús.

Mark

Aquest tema és una mica personal (sí, els escrits personals d’en Nil són com les perruqueries de Vilassar, n’hi ha quaranta, però per alguna raó sembla ser bona idea posar-ne alguna més) parlaré dels meus plaers culpables. Per qui no ho sàpiga, un plaer culpable és alguna cosa que t’agrada però que difereix completament dels gustos que t’havies fixat a tu mateix, com quan mires una pel·lícula que saps que és molt dolenta però, per alguna raó que no t’expliques, t’agrada. Deixarè uns quants links de youtube sobre el que parlo en alguns paràgrafs perquè pogueu entendre-ho millor.

Primer plaer culpable: la pel·lícula “sweeney todd: el barber diabòlic”, un musical que entra en el terreny de la sang, on el protagonista degolla a els seus clients simplement perquè pensa que ningú mereix viure, això no m’atrauria gens en un principi, però la música…és genial, com sempre en Tim Burton fa un treball magnífic com a director, l’atmosfera és genial i veient la pel·lícula pots entendre perquè en Sweeney pensa com pensa, i ens ha donat un dels moments més tensos de tota l’historia cinematogràfica en l’escena en que canten la seva versió de “pretty woman”, una molt bona pel·lícula, que no sé com, m’ha agradat.

https://www.youtube.com/watch?v=omD3m-xwBWk

Segon plaer culpable: el music “ Aurelio Voltaire”, aquest em fa molta ràbia, perquè és un dels meus grups preferits i no sé per què, un grup que parla de mort, el diable, critica la religió… però les seves lletres són molt divertides en ocasions i la veu del cantant és boníssima, el ritme és tan tranquil, s’apropa molt al jazz, country i rock clàssic, i quan fa un tema emotiu realment el fan emotiu, la seva cançó “Dunce” és una de les meves preferides perquè m’identifico molt amb ella i… no, res més a dir, un gran grup.

https://www.youtube.com/watch?v=y1yYoRcPflA&feature=kp

Tercer plaer culpable: els acudits verds i l’humor negre, són repugnants en ocasions, són molt irrespectuosos i no hi ha raó per riure i apel·len a un humor massa simple i cavernícola, però per alguna raó quan en tinc algun acudit (rares vegades, jo sóc més de jocs de paraules) no puc contenir-lo, i molts em fan riure molt i em fan odiar-me a mi mateix, però què hi farem?

Quart i últim plaer culpable: No saber dir que “no”. La de problemes que això m’ha causat son incomptables, moltes vegades no em ve de gust fer una cosa i per simple amabilitat he dit que “sí”, però per una altra cara m’encanta veure els somriures de la gent a qui ajudo i m’agrada col·laborar, però continua havent-hi problemes en sempre voler ajudar i tot i així acabo dient que sí!

Aquests són els meus plaers culpables, vosaltres en teniu algun?

https://www.youtube.com/watch?v=o2cvmS4OITE

Nil, el vostre ocell preferit.

Fa aproximadament dos anys veia ma germana que es passava algunes tardes mirant series, xatejant pel mòbil i quedant amb les amigues per veure pel·lícules o sortir a la nit. Jo sempre em preguntava què tenia tot allò de divertit o especial, com li podia agradar fer tot allò? Però a poc a poc estic veient que cada dia m’assemblo més a ella, primer amb el xat que just tenir mòbil no vaig tardar gaire a aficionar-me… No molt més tard també vaig començar a quedar amb els amics i la xicota. I ara tot just fa una setmana que he començat a mirar un parell de sèries per Internet el que em fa pensar que estic seguint si fa i no fa la mateixa rutina que ella, ma germana. Això no sé si és bo o dolent perquè si no m’equivoco el següent que toca és fer la migdiada.

Ricki

Des que vaig entrar a l’institut vàries persones m’han preguntat si em feia alguna cosa que el meu pare treballés al col·le, és a dir, si em molestava o em sentia incòmoda. Jo sempre he dit que no, en absolut. La veritat és que em sento afortunada. No tothom pot veure el seu pare cada matí i quan vulgui!

El meu pare, a part de treballar als matins a l’institut, també treballa a les tardes a una escola a Barcelona. Per tant, només el veig a les nits i arriba molt cansat. M’agrada veure’l pels passadissos i dir-li “papa guapo” encara que porti la camisa que no m’agrada i els pantalons no combinin gens. Sé que a ell li agrada que li digui això, i en part, li alegro el dia. No sé per què el meu pare i jo ens portem tan i tan bé. A vegades la gent se sorprèn i tot, però per mi ja s’ha convertit en una cosa normal.

Evidentment també hi ha desavantatges de tenir el pare a l’institut. A alguns alumnes pot ser que no els caigui bé i el critiquin, o si faig alguna cosa malament o trec una mala nota li diguin.

Com tots els fills dirien del seu pare, el meu pare és el millor del món.

T’estimo papa.

Anna

El Madrid es presentava a la final amb tot de cara. Venia d’aixafar el Barça a les eliminatòries i estava en un moment de forma esplèndid. Semblava que res els podia aturar. D’altra banda i d’una manera més humil, el Maccabi aterrava a la final després d’eliminar al CSKA de Moscou per la mínima. Tot apuntava a una victòria aixafant del conjunt blanc. David contra Goliat.

El Madrid surt a la pista altiu, prepotent i amb aires de superioritat. Goliat crida, fanfarroneja, se sent fort. El Maccabi respon amb treball i energia i manté el partit ajustat, els blancs no s’ho creuen. David segueix esquivant els cops que etziba el gegant. A la mitja part s’arriba amb empat al marcador i l’equip groc pren la iniciativa. Al tercer quart el Maccabi comença a posar-se per sobre al marcador i l’equip blanc ha perdut l’encert. Goliat està cansat, David carrega la seva fona. A l’últim quart domina Maccabi però per un error s’acaba anant a la pròrroga. Són cinc minuts intensos en què el conjunt groc, més fort, més actiu i més valent es col·loca 10 punts per sobre, totalment inabastables pel conjunt de Madrid que grogui, enrabiat i impotent només ha fet faltes en els últims minuts.

Goliat està exhaust, fa hores que li etziba cops a l’aire intentant tocar al petit i esmunyedís David. En un moment de mareig del gegant David puja a una roca i llança una pedrada letal al front del Goliat. Maccabi aixeca la copa de la lliga europea mentre el Madrid marxa capcot i atordit.

Narcís

Aquest escrit esta fet abans de veure la final de la Champions. I voldria dir la meva opinió sobre els dos equips. Per una part tenim el Reial Madrid i per l’altra l’Atlètic de Madrid.
Tots dos són grans equips, un té més poder econòmic que l’altre, però tot i això és una final molt equilibrada i la pot guanyar qualsevol dels dos. Per la part del Reial Madrid ha sigut una competició molt còmode i plàcida, només ha hagut de sofrir en un partit de tota la champions. En canvi l’Atlètic ha sigut un equip bastant sofridor a l’hora de passar de rondes, però tot i així s’han plantat a la final eliminant a tot un Barça.
Com a Madridista que sóc, tinc certs dubtes sobre si es guanyarà la dècima aquest any. I els meus motius són bastant extensos. Un equip que va partit a partit, final a final, minut a minut, és un equip a tenir molt en compte perquè si ens confiem ens la “fotran”. Potser només sóc un madridista pessimista o potser només veig la realitat.

Sergio