LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig anar a l’Fnac de la plaça Catalunya amb el meu pare. Per a nosaltres, és pràcticament una tradició familiar, perquè ens agraden tant els llibres, les pel·lícules i la música que sempre anem allà en busca de nous descobriments. Sempre ens separem i cadascú va per la seva banda, cercant el que més li interessa. Jo acostumo a anar a la zona de llibres juvenils, en busca de novetats dels meus autors preferits. És una situació que he repetit milers de vegades, i que segurament es tornarà a repetir, però quan hi vaig anar la setmana passada va passar un fet que em va commoure ser especial.

Jo ja m’havia dirigit cap al mostrador de novetats dels llibres juvenils, que està al costat de l’apartat del manga dedicat a l’anime, on passen pel·lícules durant tot l’horari d’obertura. També hi ha uns petits tamborets en els que et pots asseure a fullejar els llibres. Però el que em va cridar l’atenció va ser que hi havia un home vestit amb roba vella i carregat amb un carret ple de trastos, un home que possiblement seria un indigent. Estava assegut al terra amb un còmic manga entre les mans que ja casi acabava i que segurament no es podia permetre comprar. Vaig estar una estona voltant per allà, mirant de reüll com l’home estava endinsat dins de la lectura, passant pàgina rere pàgina. Finalment, vaig anar a buscar al meu pare per dir-li que ja havia trobat el que buscava.

Quan vaig tornar a passar per allà, l’home ja no estava i el llibre que havia llegit amb tantes ganes tornava a estar al prestatge que li corresponia. El meu pare i jo vam sortir de l’Fnac plegats cap al fred del carrer, però jo seguia pensant amb l’home indigent. En com, tot i no tenir res, va entrar a la botiga per passar una bona estona.

Blanca

El mejor momento de una relación de pareja es cuando aún no ha comenzado. Mi teoría de los instantes previos, es que siempre es mejor lo que está a punto de ocurrir, que lo que acaba pasando. Por este motivo, lo más emocionante del día de Reyes es levantarte a primera hora de la mañana, y ver todos los regalos amontonados. Desenvolverlos, muchas veces, es decepcionante. Mi teoría de los instantes previos también dice que lo más bueno de una comida es el aperitivo, y que lo mejor de un plato es ver cómo el camarero te lo lleva a la mesa, mientras la boca se te hace agua. Que lo mejor de dormir es el momento justo antes de dormirte, cuando entras en la cama, notas las sábanas frías y piensas en que aún te queda mucho tiempo para descansar. Que lo mejor, es la emoción de aquella ducha antes de salir de fiesta, cuando se apagan las luces en el cine, cuando está punto de empezar el concierto o el partido de tu equipo de fútbol preferido. Para los que creen en la teoría de los instantes previos, como yo, el mejor día de la semana es el viernes; o tal vez el jueves, porque todo está por venir. Por eso, el mejor momento del verano pienso que es la noche de San Juan. El resto, sobre todo agosto, es un domingo por la tarde que se alarga. Y el 31 de diciembre nunca celebramos el año que hemos vivido sino lo que aún tenemos que vivir. Celebramos el año que no hemos tenido tiempo de estropear y que, de momento, está tal y como lo imaginamos. Con todo esto, reconocemos que nos gusta empezar las cosas, pero nunca, terminarlas.

Valentina

El passat dia 8 de novembre, jo, vaig poder conèixer una de les cantants actuals que més m’agrada, ROKO.

A les 4 de la tarda, del passat dissabte dia 8, ja tenia el meu cd “3.2.1.ROKO.” Començava una tarda llarga. La firma començava a les 7, i a les 4 començava a fer cua. Va ser a la cua on em vaig adonar de com és l’ésser humà, quan vol alguna cosa. Per posar exemples clars, una noia que tenia davant va començar a treure demonis per la boca, només perquè la van fer moure’s una persona cap enrere. Per contrapartida, una dona amb problemes d’esquena , i que era una habitual, tot i que ROKO li va oferir entrar abans, va negar-se al tracte dient que volia el mateix tracte que tots els fans. Aquesta dona es va guanyar els meus respectes.

Ja eren les 7 i les portes s’obrien, per a sorpresa, no només firmaria el disc, sinó que també ens cantaria. Al ritme de “luz, la ciudad o nadie com tu” va arribar una sorpresa per a la mateixa ROKO. El seu company, Xuso Jones, del programa “tu cara me suena.”

Va arribar l’hora, les 7:45, era l’hoa de la veritat i un nerviós jo, es trobava cara a cara amb ROKO. Molt amable em donava les gràcies per ser el seu fan. Això va demostrar-me que aquella artista era diferent, havia lluitat per arribar on és, havia lluitat per aconseguir el seu cd. Estava davant d’una artista humil. Jo amb una tremolosa veu, li vaig dir – gràcies a tu per ser com ets. Després d’aquestes paraules, i de fer-me una foto amb ella, tocava dir-li adéu.
Però per sort, topo amb Xuso Jones, amb qui vaig poder fer-me una foto, a més la petita Abril, concursant de “tu cara me suena mini”, que una hora enrere es va veure acorralada per una allau de fans, accedia a fer-se una foto amb mi.

Va ser un dia per a recordar.

Gorka

Quan jo era petita la meva mare em donava menjar, sempre era un plat diferent del del dia anterior. Però no m’agradava quasi res. A mesura que m’he anat fent gran, el gust ha anat canviant i ara m’agrada gairebé tot excepte la fruita.

A part, abans sempre em feia la meva mare el dinar, el sopar, etc. Haig de dir que cuina bastant bé. Però ara ja tinc una certa edat, estic a punt de fer quinze anys i començo a fer-me el menjar jo sola o acompanyada d’algú. És molt entretingut i divertit cuinar amb companyia.

Fa poc vaig convidar el meu company a dinar. Quan va arribar a casa, tot just els meus pares acabaven de marxar amb el meu germà al partit de futbol. Així que ens va tocar cuinar a nosaltres dos. Vam riure molt i a més el dinar ens va sortir boníssim. Jo m’ho vaig passar d’allò més bé fent una cosa que normalment no m’agrada gaire.

Amb tot això només volia dir que amb l’ajuda d’altra gent tot pot sortir millor que si ho fas tu sol. I també deixar clar que a mesura que anem creixent ens agraden i ens deixen d’agradar diferents coses i ara no només parlo del menjar, sinó de tot en general.

Marina Balasch.

Ara ja estem a Novembre, gairebé començarà el mes de Desembre. Això significa que ja ve Nadal. Aquestes festes plenes de llums i colors daurats, vermellencs i platejats. L’olor del menjar de l’àvia, del torró i de les neules.
Ara que ve Nadal, és una de les festes més desitjades per tots els nens. La majoria d’ells fan el tió, el Para Noel, i després d’aquests dos parells de regals, esperen impacients als Reis Mags. Van a la cavalcada a veure’ls passejar pel poble amb aquelles immenses carrosses plenes de regals i després pugen a donar la carta de reis al seu rei mag preferit.

Quan més gaudeixo, és el dia de Nadal. 25 de Desembre, un dels dies més esperats per mi durant tot l’any. Ens reunim tots a casa els avis. Els cosins, tiets, pares, avis… Ens ho passem d’allò més bé. L’àvia ens fa la seva típica sopa de nadal, amb aquells galets immensos que vènen als supermercats que són únicament per aquell dia. Està boníssima. De segon, ens porta la carn d’olla amb la qual ha cuinat el caldo. Després de tot aquest menjar, encara en fa més. Porta un pollastre fet al forn. I per postres, els torrons i les neules.

També m’agrada molt quan l’ajudo a ella i a la meva mare a decorar la casa amb llums de nadal, amb els pessebres que fem nosaltres mateixes…
Aquestes festes, per mi, són les més maques de tot l’any. El Nadal em dóna sensacions de familiaritat, d’unió amb la família, de trobar-te amb els parents que no veus gairebé mai.

Espero impacienta amb moltes ganes aquestes festes tan maques.

Lídia

Tinc vuit gats. Ja sé que són molts, però a la meva família és el més normal. Des que vaig néixer he viscut envoltada de gats i hi estic acostumada.

Ens fem un fart de riure veient-los jugar amb qualsevol cosa o entre ells. Són molt divertits i alhora molt carinyosos, al contrari del que pensa la majoria de gent. Sí que és veritat que, com tots els animals, alguns son més esquerps, però això no vol dir que tots ho siguin. De fet, ara, de vuit gats, només un és una mica antipàtic.

El meu gat preferit és en CC, li tinc un carinyo molt especial, perquè sempre està al meu costat, fent-me companyia. És com el meu osset de peluix, dorm amb mi totes les nits.

Tindria unes tres setmanes que la nostra veterinària se’l va trobar, junt amb el seu germà, a punt d’ofegar-se en una piscina abandonada a Cabrils. Era la mateixa setmana, que un nadador, César Cielo, guanyava el campionat de natació i d’aquí li ve el nom de “CC”. Al seu germà li va posar Fú, perquè era, i és, molt poruc i només fa “fuuuu”.

A part, en CC te un costum molt tendre i és que mama de la seva manteta, un retall de roba peluda amb la que la Sónia, la veterinària, els va abrigar i acaronar quan els va salvar. Com quasi no ha estat amb la seva mare, s’estima aquesta manteta com si fos la seva pròpia mare.

Després d’en CC amb qui tinc aquest lligam especial, perquè sempre està al meu costat, m’encanta en Nikitu, un gat blanc d’Angora, amb el pel llarg i fi, i els ulls blau cel. La peculiaritat d’en Nikitu és que és sord de naixement. La majoria de gats blancs amb ulls blaus ho son. És per motius genètics. Això no fa, però, ni que sigui esquerp, ni que estigui trist, ni res semblant, tot el contrari, és un gat normal i corrent, especialment tranquil, al que cal vigilar de més a prop per evitar que s’escapi al carrer i acabi sota d’un cotxe…

Per desgràcia, hem tingut també moments molt tristos, que ni tant sols vull recordar, però els moments dolços i feliços compensen els amargs.

Anna

Al encender la televisión me he encontrado con esta noticia tan interesante. La primera reacción ha sido de perplejidad y asombro. Al cabo de un rato, después de analizar la noticia he pensado que sería un bombazo que ficharan por el Barcelona. Seria espectacular, histórico, sin precedentes y por encima de todo, rarísimo.

Según la prensa si Laporta ganara las próximas elecciones se traería con él a Mourinho y a Cristiano. Los periodistas han hecho fotos en las que aparece Laporta y Jorge Mendes reunidos. Él es el representante de los dos cracs portugueses. Para añadir más morbo a la noticia, según otro candidato a las elecciones, Laporta seria ahora mismo el más votado por los socios culés.
Pensándolo bien, en la reunión entre Jorge y Laporta no necesariamente tuvieron que hablar de este tema. Mendes representa a muchos jugadores y entrenadores de todo el mundo. Por eso creo que ahora mismo hay muy pocas posibilidades.

Personalmente me gustaría que ocurriera esta situación porque me gustaría ver a Mourinho en el Camp Nou, con el escudo del Barça haciéndole una manita al Real Madrid, con cinco goles del crac portugués. También me gustaría verlo en la sala de prensa blaugrana defendiendo el escudo barcelonista y atacando al madridismo.

El tema de CR7 no me lo creo porque siendo Jose el entrenador no creo que el Barça lo fichara. En el Madrid se rompió su buena relación. Otro factor a tener en cuenta es la edad del jugador, actualmente tiene veintinueve años y cuando se celebren las elecciones superará los treinta. En cambio, el fichaje de Mourinho me lo creo porque él ya estuvo en el Barcelona como traductor.

Sería muy divertido que ficharan por el club al que menospreciaron cuando defendían el escudo merengue. Sería un golpe bajo a Florentino, tan fuerte que él respondería gastándose como ya ha hecho otras veces millones y millones. Este supuesto gasto de millones haría que la liga volviera a ser bipolar, el Atlético no podría competir con tanto millón.

Víctor

Avui fa uns disset dies que ja no està en aquest món. Encara a aquestes altures em costa creure-ho. Era una de les persones que més feliç m’ha fet. Abans que se separessin els meus pares, vivia amb nosaltres. Els quatre érem molt feliços, però no sé en quin moment va canviar tot.

Passen els dies, les setmanes… i no ho crec. Jo sé que a ella no li agradaria veure’m així i justament per aquesta raó intento no estar trista. Després de la separació dels meus pares, va agafar una embòlia i a poc a poc va anat empitjorant fins a no caminar, no menjar, no parlar, no recordar… Ara estarà descansant en pau.

Després de tot, almenys tinc un bon record d’ella i només puc dir coses bones. Encara que no hagi estat amb ella en els seus últims moments, aquest estiu la veig veure i em vaig acomiadar, perquè sabia que estava molt greu, arribant a la fi de la seva vida.

Ara que no estàs aquí els records venen a la meva ment: quan jo tenia cinc anys i em venia a buscar a l’escola i em cuidava sempre, era el seu tresor més valuós.

Ara la seva absència em fa sentir buida perquè ella m’omplia d’alegria i d’amor. Cada dia agafo la seva fotografia i l’abraço amb tantes forces com si l’abracés a ella. Mai l’oblidaré perquè ha sigut una de les persones més importants per mi i l’únic consol que tinc es fer la present en el record.

Estimada àvia, la vida o el destí ens ha volgut unir en un mateix dia, un dia 27. Aquesta data em marcarà per sempre perquè estràs viva dins de mi per tota la vida.

Dunia Akrach

El Nadal és una de les festes més importants. És el moment perfecte per reunir la família i els amics. Per compartir sopars, riures, cançons… Aquesta festa és màgica, els carrers estan plens de llum, la gent està feliç i gairebé tothom està a casa amb els més estimats.

A mi de petita el que més m’agradava del Nadal eren els reis. Em despertava molt aviat i anava al menjador on hi havia molts regals amb el meu nom, xafardejava una mica i despertava tota la família. La meva germana sempre s’enfadava amb mi perquè cridava molt. Els meus pares es despertaven i anaven a comprar croissants i ensaïmades per esmorzar. Jo, mentrestant, anava a l’habitació del meu germà gran i li deia que s’aixequés, però gairebé mai no em feia cas ja que era molt d’hora. Quan els meus pares tornaven, anàvem tots al menjador a obrir els regals. M’encantava aquell moment en família i encara em segueix agradant.

Per als nens és un moment fantàstic, quan veus els més petits obrint un regal es transmet alegria i il·lusió. En realitat, quan no sabies la veritat sobre els reis tot era més bonic, més màgic.

Penso que aquesta tradició dels reis s’hauria de conservar, però a mesura que passen els anys, els nens s’assabenten més aviat que són els pares. Crec que un nen no hauria de saber-ho tan aviat, perquè es una gran etapa de la vida on vertaderament és quan més gaudeixes del Nadal. Hem d’intentar que els nens descobreixin i visquin aquesta màgia que s’amaga darrere el Nadal i que duri el màxim possible.

Maria

La meva vida no és com una vida normal, i quan dic normal em refereixo a haver viscut en 5 ciutats i dos continents diferents.
El primer lloc on vaig viure va ser a Colòmbia, on vaig néixer. Quan tenia 5 anys vaig anar-me’n a viure a Costa Rica. El que més em va agradar de viure allà era que tenia la platja a dos minuts, però no eren platges qualssevol com les d’Espanya, eren les típiques que surten a les postals, amb la sorra blanca i l’aigua cristal·lina. Una altra cosa que m’agradava era la seva fauna, allà podia trobar qualsevol animal de totes les mides, colors etc.
Després de viure 2 anys tornaria a Colòmbia uns mesos per anar-me’n un altre cop al Carib, concretament a Barranquilla.
Finalment la meva família i jo vam venir a viure a Barcelona, a Sant Cugat, on vam estar uns 5 anys. Però la cosa no va quedar aquí, ens tornaríem a mudar a Madrid per després tornar aquí, a Vilassar de Dalt.
La veritat és que no m’ha desagradat viure en tants llocs, perquè gràcies a això conec la forma de viure i la cultura de dos continents diferents.

Fede

L’altre dia, mentre esperava per entrar al vestuari per jugar un partit de futbol amb el meu equip, s’estava jugant un partit entre nens d’uns 10 anys. En una jugada del partit, un nen de l’equip local va caure dins l’àrea rival, però l’àrbitre no va senyalar penal. En la jugada següent, el defensa central de l’equip local va tocar l’esfèric amb les mans i el col·legiat va concedir una pena màxima. Davant d’aquesta última acció, un dels pares de l’equip local va començar a insultar a l’àrbitre. Això em va fer veure més enllà del penal i la jugada que va acabar en gol.

El futbol base, també anomenat futbol formatiu, serveix perquè nens i nenes aprenguin a jugar a futbol, encara que també és una manera de què es diverteixin amb els amics. Els pares, aficionats de l’equip del seu fill, haurien d’animar-los a què s’ho passin bé i donar exemple als seus fills que estan al terreny de joc.

No és gens estrany anar a un camp on s’està disputant un partit entre equips de la categoria aleví, entre 9 i 10 anys, i veure a algun pare cridant a l’àrbitre que s’hauria de posar ulleres perquè no ha vist una falta sobre el seu fill, o cridant a l’entrenador del seu fill perquè no l’ha fet jugar de titular. Això són coses del futbol, però que s’han d’evitar perquè l’esport segueixi com fins ara i no empitjori.

Però amb el pas de les categories, els jugadors que han aconseguit arribar a on no tots poden arribar, els futbolistes es prenen l’esport més seriosament i tots volen guanyar per poder fitxar per un club més gran, el somni de tots és el Barça o el Madrid, o portar al teu club a l’elit del futbol formatiu. Insults durant el partit, provocacions, celebracions cap a l’altre equip són habituals durant els partits, fins a l’extrem del fet que vaig jugar un partit en què va haver de venir la policia treure a l’equip rival del camp.

Per acabar, l’esport formatiu serveix per aprendre la disciplina esportiva, però també per a ensenyar coses quotidianes als més petits i hi ha algunes actituds que no són correctes. Aquestes ja es mostraran més endavant, però sempre s’ha de respectar el rival i saber perdre, però sobretot saber guanyar.

Roger

Fa quasi quatre anys, em van dir que tindria una germana. En aquell moment, la idea no m’acabava de convèncer. Jo ja tenia un germà i sabia tot el que comportava un nadó a casa: plors a mitjanit, canvis de bolquer cada hora, menys atenció per part dels pares… Però ara m’adono que per molts inconvenients que tingui, és increïble i no podria viure sense ella.

És petita, deu fer poc més d’un metre d’alçada. Té la cara rodona i el cap cobert per un munt de rinxols de xocolata. Els seus ulls són petits, d’un color marró clar, i sempre estan pendents del que els envolta. Quan somriu, amb aquell gest entre la trapelleria i la innocència, és capaç de fer-te oblidar tots els mals. No para de parlar, tan sols descansa per respirar; fa reflexions pròpies de nens que li tripliquen l’edat i mai es cansa de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa.

Li agrada anar al parc i pujar als gronxadors; sovint em demana que l’empenyi molt fort, llavors aixeca una mà i intenta agafar la lluna. Li encanta la lluna. Està obsessionada amb les flors, des que va néixer en deu haver collit almenys un centenar. L’apassiona pujar a la terrassa i córrer sota la pluja mentre mira l’arc de sant Martí, amb por que desaparegui massa aviat.

Tot i que a vegades pot arribar a ser bastant pesada (ja se sap com són els nens petits) m’encanta passar estones amb ella. L’estimo moltíssim i és una de les millors coses que m’han passat a la vida.

Paula

L’altre dia vaig jugar un partit de lliga al camp de vall morena aquí a Vilassar. Vam jugar dijous, ja que era un partit ajornat i el havíem de jugar entre setmana. Durant tot el dia només podia pensar en el partit de la tarda, cada classe que passava era una hora menys per jugar.

Va arribar la tarda i l’hora d’anar al camp. Eren les vuit quan vam entrar al vestuari a canviar-nos. Fins que va començar el partit i la veritat vaig començar bastant bé. Jugava de lateral esquerre, una posició que no m’agrada gaire, ja que sempre he jugat aquesta posició i fa un any que jugo d’extrem esquerre, que m’agrada molt més. Van anar passant els minuts i cada vegada el meu extrem em superava cada vegada més fàcil, i l’entrenador em va canviar al cap de 25 minuts de joc.

A la segona part el míster em va treure al minut 60, aquesta vegada d’extrem dret, una posició que m’agrada. A partir d’aquell moment no vaig tocar molta pilota, però sobre el minut 80 un company em va fer una passada boníssima i jo me n’anava tot sol cap a la porteria buida, ja que el porter havia sortit, però desgraciadament vaig fallar aquella ocasió que ens donava la victòria.

Quan va acabar el partit i vaig arribar a casa només vaig poder plorar, havia fet el pitjor partit de la meva vida. Suposo que per alguns és només un esport, però per mi és molt més. No sé com explicar aquest sentiment de ràbia i dolor que vaig sentir quan vaig fallar aquella ocasió, el món em va caure a sobre. I sobretot la sensació d’haver fallat a tots els meus companys d’equip.

Sergio

Moltes vegades em pregunto què de bo té la societat que tenim actualment, si el fet d’haver avançat amb el pas dels anys ha sigut per millorar o per empitjorar.

Crec que hi ha situacions ara mateix que ens envolten que estan creades per la societat tan tòxica que tenim en l’actualitat, com per exemple, el “bullying” tant l’escolar com el laboral, crec que cada any augmenta el nombre de persones que pateixen aquest assetjament.

Per altra banda tenim, la discriminació tant sigui física com psicològica, en aquests dos casos podem destacar la roba i el pentinat que potser són els més comuns, i per altre costat la manera de viure o de prendre decisions. Tot això influeix molt en les persones de caràcters més vulnerables sobretot en edats conflictives com potser l’adolescència, aquest any han sortit moltes notícies de joves que s’han suïcidat per aquest problema en els instituts.

També ens trobem en l’exclusió social segons el nivell econòmic de vida en el que vius, ens trobem diàriament amb casos en què l’aparença física ens denomina socialment, no tenim una altra opció de poder donar-nos a conèixer sense un físic i uns complements que et denominin com una persona adinerada. És molt trist que hàgim de sentir rebuig per les persones que no tenen un lloc on rentar-se, on dormir o no tenen diners per una casa.
Tal com està la situació econòmica actual crec que la mentalitat de la gent hauria de començar a canviar al respecte a l’aparença física i psíquica de la gent, ja que la crisi econòmica que ens envolta ens portarà a un extrem on haurem de viure envoltats de milions de formes de vida, de vestimenta i de pensaments infinitament diferents dels nostres.

Però realment la pregunta que no deixo de fer-me diàriament és, ¿realment l’ésser humà és tan cruel per naturalesa?, ¿de veritat existeix gent de la mateixa espècie que la meva, amb la capacitat de destruir a un altre per no pensar, vestir o viure igual que ell? Si realment això és veritat, i no fem res per intervenir, ¿on arribarem?

Per últim dir que espero que es deixi de donar tanta importància a la política d’un país i comencin a donar importància a la qualitat humana, que realment és el que importa en aquesta vida, la qualitat de com aconseguim viure.

Pol Pérez Canturiense

Perquè s’ha d’acabar una relació on hi ha amor? Jo per mala sort visc amb aquesta pregunta dins del meu cap.
No entenc el perquè de què tot s’hagi d’acabar. Recordes moments on tu ho donaves tot per aquella persona, on et donava igual el que pugués arribar a pensar la gent. Tu no vols que això s’acabi, no vols que ell se’n vagi, tu vols sentir de la seva boca un, -sempre estarem junts-. Vols un principi que no tingui final i és que notes que sense ell no tens ganes de res, tanques els ulls, per no veure la realitat… Perquè no hi ha dia que no pensis en ell…

Mai he volgut sentir a prop meu una persona que no siguis tu, mai he volgut entrar a un altre cor que no fos el teu… Intento pintar-ho tot del teu color, intento entregar-te la meva vida, i si tinc por és només de perdre’t.
Encara que no tu creguis jo vull que només siguis tu el que m’estimi. Abans escoltava el teu cor i el sentia bategar amb força, i és que ara ja no escolto res… Vull sentir-te aquí… Però estàs lluny i cada cop ho estàs més… No saps la sensació que era estar a la meva habitació abraçada al coixí, plorant, fen-me preguntes on tu no em donaves cap resposta… Jo mai he pensat fallar-te en cap moment, ni deixar-te sol, però jo vull que siguis tu el que em diguis això…

Quan estàvem junts era tot tant perfecte… Semblava tot un somni fet realitat. I és que sempre vas ser tu i ningú més…T’ho vaig donar tot i més de mi.. i no puc parar de pensar perquè tot s’acaba? Diguem-ho tu, perquè fas que això s’acabi? Amb lo feliç que em vas arribar a fer… Em vas ensenyar a estimar, a valorar les persones.. Vull que em donguis respostes. De què serveix que jo plori si tu no saps ni el que és… Sincerament em costa creure que tot això sigui veritat, i és que jo sempre he estat al teu costat incondicionalment i tu ni ho has valorat. Tenia por de perdre’t de què em deixessis aquí sola, tu deies que no, però han canviat tant les coses… Diguem, que et faltava estan amb mi? Si tu gràcies a mi vas tornar a somriure…

Em deies que no podries viure sense mi.. i és que em vas jurar tantes coses que eren mentires.. Em fa ràbia que no funciones estimar-te i és que em sento tant poca cosa de creure’t… Em vas prometre un per sempre i em vas tornar a mentir… Si algun dia vols tornar, jo ja no t’estaré esperant.

I per més que vaig lluitar per lo nostre, no vaig aconseguir la teva felicitat i ho sento, només pretenia que fossis meu i que no volguessis altres petons. Saps que t’ho he donat tot i no seria capaç de fer-te mal… Em vas dir que tu erets diferent… Té donat tantes oportunitats durant tot un any…

Espero que algun dia et fiquis a la meva pell i arribis a sentir tot el dolor que m’has fet… I així et donaràs compte del que realment és estimar.

T’acabes adonant de què el físic no és el més important, que el que realment importa és l’interior de les persones.

Marta

I a qui no li agradaria que tornés a ser aquell 19 de juny una altra vegada? Aquell dia en què vam presentar el treball de crèdit que havíem estat treballant durant la setmana, i que tornés a sonar l’últim timbre d’aquell curs, sí aquell timbre que sona en començar les classes i en acabar-les, sona cada hora, però especialment el de l’ultima classe, el que ja pots anar-te’n a dinar, doncs que tornés a sonar aquell. El de les 14:45, que crec que tots l’esperàvem, uns amb més ganes i altres amb menys, però tots. De debò no voldríeu que tornés a ser aquell dia? Perquè jo sí.

Imagineu que torna a ser el 19 de juny i tots esteu amb ganes sortir ja, i per fi sona l’últim timbre, penseu que tindríeu 88 dies de vacances, no voldríeu? Dies sense fer res, entrant a casa, sortint, més ben dit fent el que volguéssiu gairebé. Jo vull tornar-hi, és més si pogués prémer un botó, ho faria. Perquè això de venir a l’institut és cada dia, de dilluns a divendres la mateixa rutina, ens aixequem gairebé a les 7, i des de les 8:15 fins a les 14:45 fent classes, malgrat la mitja hora que tenim per esmorzar. Pensar que falten 154 dies gairebé, fent exàmens i classes, no pinta bé.

Crec que ho em de mirar per un punt de vista positiu, perquè si comencem a posar-li “pegues” a això se’ns farà més pesat encara. Mireu que hi ha dies de festa, pocs però hi ha (Nadal, setmana santa i alguns ponts)

Però, ara és perquè encara han passat poquíssims dies de classe només, però penseu que quan ja s’estigui acabant això, pensareu que no pot ser, no ens n’adonarem i ja estarem amb roba d’estiu una altra vegada. Ja veureu com això passarà volant. 

Maria Celia

Farà uns quatre anys que vaig viatjar al Marroc amb la meva família i amb la meva àvia. Concretament estàvem instal·lats a Fez, una ciutat del nord del Marroc que és l’antiga capital Imperial.

La meva primera sensació en arribar allà va ser una mica sorprenent: per les olors i pel menjar, en la manera en què el preparaven i el servien. En arribar, aquella mateixa tarda vam sortir a fer una volta. Tan sols vaig menjar una barreta de cereals, ja que em feia angúnia la preparació, els meus germans van demanar un entrepà de pita i el cambrer agafava amb els dits bruts els ingredients.

Un dia ens vam moure per la ciutat de Chefchaouen i el que em va deixar parada és que totes les façanes de les cases estaven pintades de color blau. Aquesta ciutat és molt bonica, ja que està molt ben conservada. També vam visitar les muntanyes de l’Atles i vam tenir la sort de poder coincidir amb una colla de monos salvatges. Allà són corrents però per a nosaltres va ser una experiència inesperada.

El que em va impactar més d’aquest viatge va ser descobrir una cultura molt diferent de la nostra i un nivell de vida molt més baix que el que tenim a Europa. Tot i així la gent del Marroc viu i treballa per tirar endavant però aparenten una gran felicitat i alegria.

Blanca Sala

Gairebé s’apropava l’estiu poc abans en acabar l’any de tercer. Després d’acabar les dures recuperacions. Durant l’arribada d’estiu estava nerviosa sense saber les noves sensacions que passaria a l’estiu, i ara ho estic per l’arribada d’un nou curs.

Setembre, arriba la rutina de sempre. Per una part penses el millor, que és poder estar amb els teus companys de classe des de fa anys, ja que seria l’últim any junts, però per altra banda els estudis i l’esforç que s’ha de fer. És molt dur pensar que ja no et pots llevar tard, fer el que vols durant tot el dia amb la família o els amics. Però bé, ens hi haurem d’acostumar.

Ara ja he començat a esforçar-me per poder passar de quart i fer un mòdul d’auxiliar cuidar a nadons a l’hospital, encara que això no ho tingui gaire clar, el que vull dir que les coses es guanyen i jo m’he adonat que, posant-hi moltes ganes, es poden aconseguir les coses que et proposis. Per tant, cada dia m’esforçaré el més que pugui per poder-ho aconseguir.

Patrícia Rigal

Des de ben petita que practico esport. Pot ser que hagi fet deu esports diferents però sempre tots amb moltes ganes. L’esport és una cosa positiva en les nostres vides, tota persona hauria de practicar un esport. A mi em serveix per desestressar-me en èpoques d’exàmens o per desconnectar i passar-m’ho bé quan estic trista, però el que m’agrada molt de l’esport és que coneixes a gent nova i aprens molts valors.

Durant la trajectòria de la meva vida la quantitat d’esports que he practicat és elevada. No sé per què he fet tants canvis, potser m’avorria o em cansava o potser només canviava per conèixer coses noves. Em sembla que no recordo tots els esports que he practicat però us puc dir els que sé: vaig començar amb natació, i seguits de la natació hi ha hagut funky, patinatge, gimnàstica rítmica, bàsquet, voleibol i uns quants més que no recordo.

Farà uns tres anys que vaig començar a jugar a voleibol. El primer any no va ser una cosa gaire seriosa, ja que era el primer any per a la majoria de les nenes però algunes ja en sabíem una mica. A poc a poc he anat pujant de nivell i creixent com a jugadora i com a persona. Aquests tres anys els he passat al costat de companyes i entrenadores diferents, totes persones que no me’n penedeixo d’haver conegut. L’equip d’aquest any és el que més m’agrada perquè a part d’anar amb nenes que ja coneixia he conegut a nenes noves que valen molt com a companyes. Espero que aquesta afició pel voleibol duri molt més temps perquè ara per ara m’encanta jugar-hi i és un esport fantàstic

Elisenda Roca

Al llarg de la nostra vida, hem d’afrontar i acceptar canvis que van apareixent.
Quan som nadons no tenim consciència d’ells però en el moment que ens adonem, és quan per a mi personalment ha sigut un repte… canvis com passar del parvulari a primària o de primària a l’institut i suposo que serà en el moment d’afrontar una vida laboral, ser mare, etc.

Tots aquests petits i grans canvis al llarg de la nostra vida hi ha gent que té una capacitat innata d’afrontar-los, però també hi ha gent com jo que no estem preparats, i això ens suposa un neguit, una prova de superació, i unes pors a les que hem de vèncer abans de donar el gran pas.

Jo només tinc quinze anys i ja he viscut algun episodi d’aquests, de l’únic que em van servir aquelles pors van ser per adonar-me’n que tot es pot superar, tenint força paciència i creient en un mateix, també és molt important tenir la família al costat tot i que en un principi no entendran el que està passant i no sabran què fer per afrontar-ho per això és important tenir l’ajuda d’alguns medis.

L’única lliçó important encara que a vegades no la tenim molt present és: “viu la vida i sigues feliç, que tot en aquesta vida té una solució”. No hem d’obsesionar-nos amb el que passarà o en el que diran, sinó que hem de reflexionar una mica i valorar tot el que tenim, afrontant amb dignitat i força els canvis que a cadascú se li presentin.

Iria

És una paraula definida com l’espai que existeix entre dos punts. En realitat, a ningú li agrada parlar de la distància. Molts diuen que es l’oblit, altres, que fa la força i la unió. Ningú sap el que realment significa aquesta paraula fins que no la viu en la seva pròpia pell, fins que no perds a una persona per culpa d’uns kilòmetres. A ningú li agrada esta lluny de qui estima, i menys, amb por de perdre-la.

Jo, personalment, he sigut una persona que ha viscut molt d’aprop la distància i sé millor que ningú els sentiments que et provoca tenir lluny algú que de veritat és important per tu. És una sensació que no sé realment com explicar-la. És impotència i tristesa a la vegada. Impotència perquè saps que no pots fer res, que no tens més opció que esperar a que arribi el dia en que et puguis veure de nou amb aquella persona, és un voler i no poder. I tristesa perquè sents que necessites veure-la, abraçar-la. T’agradaria sortir de casa, trucar-la i dir-li “ens veiem en cinc minuts en el lloc de sempre”. T’agradaria veure-li la cara, escoltar la seva veu. T’agradaria sentir que la tens al teu costat, que si necessites algú, ella estarà allà per tu, les 24 hores del dia. En aquests moments es quan t’adones realment de les coses. T’adones que les persones venen i van, que res és per sempre i que per més que desitgis amb totes les teves forces tenir a prop a aquella persona, hauràs d’esperar o simplement acceptar que l’has perduda.

Per això, quan la gent pregunta què és la distància i contesten que es l’espai que hi ha entre dos punts, sempre somric. Si realment sabessin el que és la distància, mai contestarien això.

Valentina

L’any passat, amb l’ institut vam fer un intercanvi amb alumnes francesos. Concretament, eren de Normandia, al nord de França. Quan ens ho van dir, tothom va voler participar-hi, estàvem molt impacients per saber qui era el nostre corresponent francès. Primer de tot, ens van fer omplir una fitxa sobre nosaltres: caràcter, menjar, al·lèrgies, mascotes, etc., per saber qui se semblava més a nosaltres, a l’hora de fer les parelles de corresponents. Setmanes més tard, quan les parelles estaven quasi fetes, van dir-nos, de moment, quin era el nom de qui, en teoria, seria el nostre corresponent. El meu era un noi, es deia Enzo.

Més tard, van enllestir les parelles i ens van donar el nom complet del nostre corresponent. Així doncs, tothom va buscar-los pel Facebook per poder contactar amb ells i conèixer-los una mica abans que vinguessin a Espanya. Vaig parlar una mica amb l’Enzo, em va dir que no sabia massa espanyol, així que vam parlar majoritàriament francès. Semblava molt simpàtic, i em va dir que tenia moltes ganes de venir. El dia 13 de març, va ser el dia de l’arribada dels francesos, tots nosaltres els esperàvem amb una pancarta de colors amb el nom de cada corresponent. A poc a poc, van anar baixant del bus i van anar venint cadascú amb el seu corresponent. Estaven molt nerviosos. La primera tarda, vam quedar tots al Sorli Discau, perquè poguessin explicar-se com havien sigut les primeres hores amb nosaltres. Els dies següents, vam fer un munt d’activitats junts; un dia van venir a l’escola a fer algunes classes amb nosaltres, vam anar a la platja tots junts, vam fer un sopar al poliesportiu, i vam fer una gimcana per Barcelona. Quan va arribar el dia del comiat, tothom es va posar molt trist. Vam anar al gimnàs de l’ institut, vam ballar i vam fer un comiat tots junts. Ens havien caigut molt bé tots i tothom va acabar plorant.

Dos mesos després, el 15 de maig, va ser el dia que nosaltres vam anar a França. Vam anar a l’aeroport i vam agafar l’avió cap a França, estàvem impacients per tornar-los a veure. Quan vam arribar a França, vam estar 3 o 4 hores dins l’autobús, ja que ens vam perdre i hi havia tràfic. Els dies a França, van passar molt ràpid. Vam passar-nos-ho molt bé, vam fer una excursió a la costa Normanda, vam fer una festa a casa d’una francesa, vam quedar amb les persones amb les quals més bé ens aveníem, etc. Però, un cop més, va arribar l’hora del comiat, vam fer una festa el dia abans de marxar, a la tarda, ja que l’endemà marxàvem al matí a París. Va ser molt emotiu, L’endemà, vam marxar molt aviat, després d’una estona de plors, petons i abraçades. Tothom estava molt trist. Quan vam arribar a Paris, tothom estava millor, i vam passejar per la ciutat, vam fer moltes fotos als llocs més emblemàtics de la ciutat. Passades unes hores, vam marxar a l’aeroport i vam tornar a Barcelona.

L’ intercanvi, va ser una experiència inoblidable, que repetiria mil vegades més. Vam fer moltíssims amics amb els quals sempre tindrem contacte, i vam aprendre molt.

Laia Casero

Ahir, 31 de novembre, va néixer la meva primera cosina, la Marina. És curiós, però fins ara tots els cosins que tenia a la família eren nois. La il·lusió dels tiets, tietes, pares, mares, avis i àvies va ser immensa, ja que sempre els havia fet anhel que arribés una noia.

Tot va començar fa uns mesos quan la meva tieta Marta ens va sorprendre amb la notícia que tindria una altra criatura. “Ja en porta tres” -vam pensar tots. Al cap de cinc mesos ens va fer arribar el resultat d’una ecografia: efectivament, seria una nena. Aquell dia, amb la parentela, ens vam posar molt contents i a la nit ho celebràrem amb unes pizzes i unes ampolles de cava ben bo i fresc.

I ahir va arribar al món. Si voleu que us digui la veritat, així d’entrada i vestida, jo no li vaig veure cap diferència respecte als meus cosins en néixer. Les coses van canviar quan, a la tarda, li van foradar les orelles per posar-li unes arracades menudes. Això sí que va ser una gran novetat…

Abel Oliva Roselló

Cada dilluns, dimarts i dimecres vaig a Barcelona amb autobús, ja que faig música al Conservatori del Liceu. Baixo a la parada de Ronda Universitat, final del trajecte, després de tres quarts d’hora de camí. Com que l’edifici del conservatori es troba a la Plaça Urquinaona, he de travessar Plaça Catalunya i un tros de carrer. Faig aquest petit viatge sola, així que moltes vegades, per tenir companyia, em poso els auriculars, una bona cançó i camino al ritme de la música.

Des de que a classe ens van encarregar escriure aquest, jo sabia que el meu, d’una manera o altra, acabaria parlant de música. La gent que em coneix, sobretot la més propera a mi, sap com m’encanta la música, com m’emociona una bona harmonia (que és el conjunt d’acords que formen una peça). Ser pianista – el piano és un dels tres instruments que toco- és una paraula que em descriu perquè toco el piano des de molt petita i tocar és la meva forma d’expressar-me. Molts dels meus records estan envoltats de música i espero que també ho estiguin les meves futures vivències. Per això és tan important la música per a mi.

Però també ho és per a moltes altres persones. Per més que no ens n’adonem, la música ens acompanya cada dia. Podem trobar una cançó per a cada sentiment, per a cada estat d’ànim. Moltes vegades, les nostres cançons preferides es converteixen en himnes per nosaltres: ens ajuden a desconnectar i ens fan passar una bona estona, fins i tot en els moments més difícils. Totes aquestes cançons formen la banda sonora de les nostres vides.

Així que, quan vaig caminant per Barcelona amb la motxilla a l’esquena plena de partitures, encenc l’mp3 i busco entre totes aquelles cançons que tant m’agraden i en trio una, una diferent cada dia. Serà la cançó d’aquell record i així, a poc a poc, vaig creant la meva pròpia banda sonora.

Blanca

Ja fa uns anys que no vaig a l’Esplai, només et pots apuntar fins els tretze anys. Per això, alguns monitors van decidir formar un grup de Joves, som uns quants nois i noies que sovint en quedem per sopar, parlar i fer sortides.

L’any passat, els monitors ens van proposar participar en un viatge amb altres esplais i caus, a tothom li va semblar una idea molt bona. Al principi, em feia respecte conviure amb tanta gent que no coneixies de res. Però finalment, vaig decidir anar-hi. Anàvem al País Basc, concretament a Zarautz.

Vam marxar amb autocar a les dotze de la nit, el trajecte era llarg, però al ser a la nit vam dormir una estona. Quan vam arribar a Zarautz, vam descarregar totes les motxilles, estris de cuina, tendes de campanya, menjar… Ens allotjàvem a un càmping, un cop muntat i organitzat tot, vam fer unes activitats per aprendre el noms. Va estar molt bé, ja que tots érem de la mateixa edat. Allà vam anar visitant pobles, platges… La platja que em va agradar mes va ser la de Zarautz, eren molts quilòmetres de platja, i al fons de tot del mar es veien persones fen surf, allà és ideal per practicar-ho.

Un altre dia vam anar a San Sebastià, ens va encantar, era un lloc preciós. Caminant vam anar fins al “Peine de los Vientos”. Personalment, em va agradar molt aquest lloc. Per aprofitar el dia, ens van barrejar diferents esplais i cada grup anava visitar lloc, mercats…

En resum, va ser una experiència molt bona, on vam conèixer molta gent, m’encantaria tornar-hi.

Sara

Fa temps que insisteix-ho a apuntar-me a l’autoescola, els meus pares hi estan d’acord, però faig els anys al desembre, per això durant l’estiu no m’hi he pogut apuntar. Fa unes setmanes vaig anar a informar-me amb una amiga, vam anar a l’autoescola de Vilassar de Dalt i al Racc de Cabrils. Finalment em vaig decantar per l’autoescola de Vilassar de Dalt, i ara que només falten 2 mesos per complir els 15 m’hi he apuntat. Els meus pares em van advertir que primer de tot són els estudis i treure bones notes.

Entre setmana, hauré de combinar-me l’anglès, el voleibol, i l’autoescola. Aquest curs l’únic dia lliure que tinc és el dijous, aquest dia aprofitaré per anar a les classes que donen allà. Pel carnet de ciclomotor no fan intensius, ja que és bastant senzill, però aniré a escoltar les classes que donen per altres permisos. Aquestes classes duren dues hores, allà t’expliquen coses que potser tu sol no entendries. M’agrada que et puguin ajudar, ja que si tens algun dubte, pots preguntar-li al professor que estigui allà i t’ho explica. Tinc dos mesos per poder-me treure la teòrica, i quan hagi fet els 15, faré les pràctiques que necessiti. Amb el permís no es fan pràctiques pel carrer, sinó que les fas a una pista.

Finalment, espero poder-me treure el permís a la primera i d’aquí poc poder tenir la meva pròpia moto. Sense oblidar que primer haig de treure bones notes!

Sara

Quan parlo de la tardor, el primer que em ve al cap són castanyes, el típic fruit d’aquesta època i, tot i que es poden menjar durant tota la temporada, hi ha un dia en què no poden faltar, el dia de Tots Sants.

Les castanyeres surten als carrers amb les seves parades i comencen a torrar les castanyes. Algunes les acompanyen amb moniatos i d’altres no. Qui no recorda a les castanyeres de quan érem petits? Senyores grans, tapades amb un mocador al cap i amb faldilles llargues, que mentre feien les castanyes, aguantant el fred, aprofitaven per escalfar-se les mans.

Aquesta és una festa popular de Catalunya. A diferència dels països estrangers com Canadà, Estats Units, Irlanda i Regne Unit se celebra el “Halloween”, una tradició que ara nosaltres anem adquirint. Es basa en la decoració terrorífica de les cases, l’obtenció de caramels que els nens aconsegueixen de porta en porta i el fet de donar “vida” a les carbasses buidant l’interior i traient parts per personificar-les de manera que semblin cares.

Eren casi les tres del migdia i estava acabant de dinar per anar a casa els tiets del meu pare a menjar castanyes i panellets. Com cada any, en menjo pocs de cada cosa, però aquest any em vaig posar les botes. Estàvem col·locats en una taula allargada. Els petits en una punta i els grans en l’altra part. Al meu cosí no li agrada tan aquest tipus de menjar i, com sempre, m’ajudava a pelar les castanyes que després em menjava.

Mai no he provat els moniatos i em pica la curiositat saber el gust que s’amaga darrere d’aquest aspecte tan estrany. L’any que ve proposaré de comprar-ne, i així, poder acabar amb aquesta intriga.

S’anava acostant l’hora especial i vam començar a treure els panellets i castanyes sobrants, per poder passar a jugar al bingo. M’encanta jugar a aquest joc amb la família. S’ha convertit en el nostre joc. Els silencis acompanyats de nervis quan et falten un o dos números, les emocions de cantar “Bingo!”, el so de les fitxes sobre la taula o el seu suau cop i lliscament quan tapen el número desitjat… Mai no tinc sort. Sempre faig o un bingo o alguna línia, però no acostumo a guanyar molt. En canvi, la meva cosina té una sort… No sé com s’ho fa, però sempre acaba guanyant més de la meitat dels diners que juga. Tot i això, m’encanten aquests moments en família. No els canviaria per res del món!

Andrea

L’estiu és una època de l’any molt esperada per tothom. Després de passar tot l’hivern a l’institut, unes vacances no venen gens malament. És temps de passar-ho bé perquè arriba la calor i anem a la platja o a la piscina. Prenem el sol i ens posem morenos. Quedem amb els amics i disfrutem del bon temps. És l’estació de l’any per aprofitar del temps lliure i oblidar-nos dels estudis: els deures i els exàmens. Per tant, descansar i desconnectar de la rutina de tot l’any. És una bona ocasió per viatjar i conèixer llocs nous i aprendre noves llengües i cultures d’altres països.

Marta Gómez

Què és l’art? Segons el diccionari és això: conjunt de regles i dels coneixements per a fer una cosa. Per a mi és una passió. Des de petita m’ha agradat l’art, sobretot l’art del dibuix. Quan dibuixo sento pau, una cosa inexplicable. Hi ha gent que potser sent això quan juga a futbol, a bàsquet, etc.

Tot va començar quan vaig veure a mon pare que em dibuixava petits dibuixos de còmic. És molt bo. M’encantava visualitzar com agafava el llapis i dibuixava. Vaig decidir-ho un dia jo també i la veritat, no se’m dona gens malament.

Aquest any és decisiu per escollir a què ens volem dedicar dintre d’uns quants anys, i la veritat és que al principi volia ser advocada, després arquitecte, etc. Però sé que és una cosa que no gaudiré quan l’estudiï. He decidit finalment agafar el batxillerat artístic però els meus pares no hi estan gaire d’acord. Ara, ja s’hi estan acostumant a aquesta idea sobre el meu futur i a que els 18 marxaré a estudiar professionalment als EUA. És el meu somni i l’aconseguiré.

Júlia

En el meu grup no som moltes persones, som noies que ens vam conèixer a l’escola de primària on vam compartir els millors moments, jugant alhora de pati o quan anàvem d’excursions.

Quan vam començar l’institut vam conèixer molta gent nova que des del principi ens vam portar molt bé, però també ens vam distanciar. A l’institut coneixes a molta gent, jo penso que els amics de l’ESO són els amics de veritat, seran aquelles persones que marcaran la teva vida. En canvi, els amics de la infància són amics amb els quals has compartit estones que no canviaries, però a mesura que creixes ja no hi parles tant com abans, fins que un dia ni els saludes.

Suposo que és normal que a vegades quan coneixes altres persones saps perfectament quins són els amics i qui són els coneguts.

Quan érem més petits tot ens semblava perfecte i anàvem amb tothom, però quan et fas gran les coses les veus molt diferents, saps que els amics de veritat sempre estaran al teu costat, mentre que els coneguts només voldran passar una bona estona amb tu i després no et tornaran a parlar.

Judit

D’aquí pocs mesos farà just un any que vaig deixar el futbol. Els motius eren simples. Vaig perdre la motivació per jugar a l’esport que milions de persones segueixen i hi juguen. L’equip i els entrenadors que m’han anat tocant no eren els que esperava i finalment em feia mandra anar a entrenar dos dies a la setmana durant una hora i mitja i llevar-me aviat per assistir als partits, els caps de setmana.

Quan era més petit no em perdia cap partit del Barça, i sovint anava al Camp Nou per veure’ls en directe. Però a mesura que han anat passant els anys, he perdut aquestes ganes de mirar-lo, no sé si és perquè estic avorrit d’haver estat tants anys allà davant de la televisió o perquè, des del meu punt de vista, el futbol ja no és el que era. Abans era més ràpid i es marcaven més gols en els partits, era més emocionant, però a mesura que han anat passant els anys, l’he començat a veure més lent.

L’últim any que vaig estar en un equip de futbol, hi havia dies que feia veure que estava lesionat per no anar  als entrenaments ni als partits, fins que li vaig dir a la meva mare que estava tip del futbol, que el volia deixar i més endavant faria qualsevol altre esport, i així ha estat.

Em sabia greu pel meu avi el fet de deixar el futbol perquè sempre em venia a veure als entrenaments i partits (no se’n perdia ni un). Ell va ser qui em va ensenyar a jugar a futbol i m’hi va aficionar. Sempre que jugava el Barça venia a casa i em preguntava si aniria a veure el partit amb ell, per això quan li vaig dir que deixava el futbol es va posar una mica trist.  Ell em va comentar que ja s’esperava que un dia o l’altre ho deixaria perquè moltes vegades quan jugava els partits no hi posava ganes i també havia deixat de mirar els partits per la televisió al seu costat.

He deixat el futbol però no he abandonat l’esport perquè ara vaig a la piscina i al gimnàs on m’entreno pel meu propi compte i em mantinc en forma.

Penso que el més important a l’hora de realitzar un esport és que t’agradi, que hi estiguis a gust i que tinguis una motivació. No hem de fer res per obligació!

Pol

No fa pas gaire temps que jugo a bàsquet, ben just farà un any. Jo mai havia format part de cap equip, quan dic equip, em refereixo fent algun esport perquè treballar conjuntament tots ho hem fet alguna vegada en algun projecte de l’escola. Cadascú de nosaltres hem hagut de suportar aquells petits conflictes que comporten treballar en grup, i és per això que des de ben petits ens intenten ensenyar a fer-ho de la manera més correcte possible. N’hi ha que assoliran aquest aprenentatge de seguida però altres no ho arribaran fer mai.

Tornant al tema principal, el bàsquet és un esport que juga en equip, només per aquest fet ja t’aporta uns valors que et serviran per a la resta de la teva vida, com poden ser la companyonia, solidaritat, esperit de lideratge… En canvi un esport individual no t’aporta tots aquests valors però si t’endureix davant una certa pressió, ja que la responsabilitat recau sobre una sola persona, un exemple pot ser el tenis que és l’esport que jo jugava abans. Quan vaig entrar a l’equip la veritat és que ho vaig fer sense rumiar-ho gaire, no era conscient que les altres jugadores ja feia set anys que practicaven aquest esport i que jo començava des de zero. Però tot i així vaig decidir continuar. Tothom es va sorprendre en veure que me’n sortia prou bé malgrat ser la primera vegada, però la veritat és que totes les jugadores em van ajudar sempre que feia falta sense elles no ho hagués aconseguit, van entendre perfectament que jo era la primera vegada que tocava una pilota de bàsquet. Passats uns mesos, tothom se sorprenia en veure que e repte que m’havia proposat, sense tan sols ni adonar-me’n, l’estava assolint. Jo crec que les meves companyes em van facilitar molt l’esforç que em suposava posar-me en un nivell semblant a elles, no només acceptant-me sinó considerant-me una més a l’equip, això ho valoro molt.

En conclusió, cal pensar abans d’actuar però tampoc ens ha d’impedir deixar de fer el que vulguem fer i que de vegades prendre decisions una mica precipitades ens pot aportar alguna cosa positiva. A més a més, en la societat actual, si vols ser una persona honrada i treballadora saber treballar en equip serà fonamental pel teu futur.

Laia

El otro día, se nos ocurrió ir a visitar la escuela donde íbamos antes, a mirar si alguna cosa había cambiado, si las personas habían cambiado con el tiempo. El tiempo pasa, y cada vez que te haces más mayor, más rápido pasa.

¿Quién no ha escuchado nunca estas palabras salir de la boca de un abuelo o de una abuela “hace dos días erais…” o bien “aún me acuerdo que era ayer cuando…”? Yo ya creo que es una cosa común, podríamos llegar a decir cotidiana. Pero en realidad tienen razón, el tiempo pasa. La vida pasa, y nosotros pasamos con la vida. Cada vez nos hacemos más mayores y poco a poco nos vamos dando cuenta de que los años pasan más rápidamente en un abrir y cerrar de ojos. Aquella visita, fue como viajar al pasado, a cuando aún íbamos a primaria. Era tan fácil aquella vida… Empezábamos a tener nuestras primeras dificultades, las primeras peleas con los padres, empezábamos a estudiar, a tomar decisiones.

Era sexto de primaria, día 20 de junio de 2011. La despedida de los alumnos había empezado. Era el día de llorar, de expresar nuestros sentimientos hacia los demás. Era un día digno para recordar toda la vida. Estábamos todos allí, esperando a que dijeran nuestro nombre para salir a buscar un par de regalos que hicimos nosotros mismos a lo largo de todos los años que estuvimos en parvulario y en primaria. Todos los profesores estaban allí. Nuestros tutores fueron a coger el micrófono y empezaron a decir “Este es el final de una etapa de vuestra vida, y el principio de otra nueva”. Esta frase siempre la voy a recordar. Fue una frase que me marcó mucho, una simple frase marcó un antes y un después.

Fuimos a ver a nuestra ex tutora, i nos comentó: ¿os acordáis el día de la despedida que estabais todos con un miedo encima por empezar el instituto? Y miraos ahora, a punto de acabar otra etapa más… Me dio pena tener que recordar lo mal que lo pasé, porque iba con mucho miedo. Era un reto para mí, pero me doy cuenta que poco a poco lo he superado.

Creo que hice bien en ir otra vez a la escuela en la cual pasé mi infancia, muchos recuerdos estaban allí, en esas aulas de colores y esos profesores.

Eran otros tiempos, éramos simples críos que corríamos dando vueltas por el patio en una vida llena de juegos, colores y alegrías, sin preocupaciones. Ahora ya estamos a punto de acabar la ESO, es la misma vida, pero con distinto punto de vista. Ya tenemos nuestros propios problemas y nuestras preocupaciones, y tenemos que empezar a afrontarlas.

Lidia Calvet

Un dels meus somnis des de petit és ser futbolista, com tot nen petit de 5 anys. Jo veia a Ronaldinho i volia ser com ell, volia fer els seus driblings, les seves carreres, era un jugador que m’apassionava perquè jugava i gaudia del que feia, era feliç fent el que més li agradava, jugar a futbol.

Suposo que com sempre somreia, transmetia aquella sensació de bon rollo. Però el que més m’agradava d’ell eren les bicicletes que feia, jo l’intentava imitar però no em sortien i en aquell moment pensava que mai podria arribar a ser com ell.

Quan vaig anar creixent vaig anar millorant i gràcies a un noi del meu barri vaig aprendre moltíssim sobre aquest esport, en aquell moment era el meu ídol, era un noi molt bo, i quan dic molt bo vol dir que va estar a la masia durant uns anys, però per problemes familiars va haver de deixar-ho. Ell m’ensenyava els driblings que jo de petit veia fer a Ronaldinho, i aprendre a fer-ho va ser com deixar enrere una etapa, i va començar una de nova.

Simplement volia agrair-li tot el que em va ensenyar ell i els seus amics, sense aquells partidets i aquelles “paxangues” no seria el jugador que sóc ara mateix, moltes gràcies “Jowi”.

Sergio

L’Ebola és un virus on va ser identificat per primera vegada a Africa durant una epidèmia. Es pot transmetre a travès del contacte amb un animal infectat viu o mort o pel contacte amb la sang, teixits, secrecions i fluïts corporals de l’infectat. Fa 14 anys que existeix  aquest virus i ningú li havia donat importància, ara que el virus s’expandeix fora d’Africa tothom està preocupat per si l’agafa, en canvi les pobres persones de l’Africa porten 14 anys convivint amb aquest virus i ningú feia res.

Ara que han investigat i han fet una vacuna per aquest virus i diuen que està controlat, no passa res. Teresa Romero, una infectada a Madrid, s’ha salvat i està aïllada en una habitació, i encara li han de fer moltes proves, espero que no hi hagin més infectats ni a Espanya ni a qualsevol lloc. I igual que han investigat en aquest virus, per poder salvar a moltes persones ( encara que hagi sigut una mica tard, perquè han mort moltíssimes persones) investiguin en molts altres casos i que s’adonin de què no ha d’arribar a Espanya o a Anglaterra per poder treure una vacuna.

Andrea

Hace 4 años que conozco a una persona muy especial para mí porque siempre ha estado cuando la he necesitado, me ha ayudado en todo y me ha sacado miles de sonrisas cuando creía que todo se venía abajo.

La amistad trata de confiar en la otra persona y eso exactamente es lo que hacemos tú y yo, confiar en nosotras, y es que no sé que habría hecho muchísimas veces sin tus consejos. Solo hemos pasados momentos buenos, porque los momentos malos siempre se han acabado convirtiendo en momentos buenos.

Ella es la que me conoce al revés y al derecho, la que sabe con tan solo mirarme lo que estoy pensando, con la que he vivido todo tipo de experiencias, con la que no tengo miedo de decir o hacer algo, con la que comparto las locuras mas extremas, puedo pasar días con ella pero siempre tenemos algo de lo que hablar, la que me perdona cada estupidez que hago, la que me cubre en todo, la que me escucha aun que repita todo el tiempo lo mismo y a la cual me gusta ver feliz y hacer sonreír siempre. Es mi mejor amiga, sácale una sola lágrima , y a ti se te caerán todos los dientes.

Sabes que estos últimos meses no he estado muy animada por todo lo que ha pasado, pero gracias a ti me he dado cuenta de muchas cosas que estaba haciendo y no debería haberlas hecho, muchísimas gracias por todo de verdad, que no sé que haría sin ti, gracias por ese 23 que celebramos cada mes y gracias por formar parte de mi vida.

Hi ha una edat en què comencen a aparèixer aquest tipus de preguntes al nostre cap. Jo em vaig començar a preguntar què volia ser de gran als 14 anys o abans. La nostra tutora de quart d‘ ESO ens va dir “ha arribat l’hora de decidir què voldreu ser de grans. Heu de triar quin camí voleu seguir.”

Reconec que ja és hora de decidir què vull ser. M’agraden els números molt més que les lletres i per això he triat er el quart científic. Però encara tinc seriosos dubtes. Tinc amics i amigues que des de ben petits ja saben que voldran ser de grans.

“Què vull ser de gran? Jo què sé… Alguna cosa que em pugui fer guanyar molt bé la vida” aquesta era una de les frases que més es repetia. A mi m’agradaria fer ADE -Administració i direcció d’Empreses-, ja que sóc molt ordenada i guanyaria molta pasta. Guanyar molts diners i imaginar-te un futur amb un cotxe elegant i una casa gran amb piscina, molava. ADE és una cosa que em motiva i que em donaria molts diners. És perfecte.

Però el fet que per treballar d’això de havia de fer el batxillerat social, em va fer dubtar. Ara tinc un bon embolic al cap amb què vull ser de gran.

Però finalment m’he adonat que haig d’escollir allò que em faci feliç els set dies de la setmana i em motivi.

Marina

La puntualidad es una actitud humana considerada como la virtud de coordinarse cronológicamente para cumplir un trabajo o una obligación antes o en un momento determinado en el tiempo. En la sociedad la puntualidad está muy exigida, aunque siempre hay una aceptación de cierto retraso, pero sigue siendo importante. Hay ciertas cosas en que la puntualidad no es muy importante, apenas influye el llegar a la hora o 20 minutos más tarde, pero hay otros casos en los que es sumamente importante.

Lo cierto es que yo la puntualidad no la llevo muy bien, y no soy el único de la familia al que le ocurre. Un simple ejemplo cotidiano es el colegio. Yo suelo llegar tarde, o mejor dicho, normalmente llego tarde. Pero no solo me ocurre con la escuela. Cuando quedo con personas de manera informal, como puede ser con los amigos, ocurre lo mismo. No es que lo haga a propósito, ni mucho menos, pero ya se ha convertido en algo común en mi. Y es que siempre me preguntan la razón por la que no llego a la hora, y yo siempre respondo lo mismo: si es por la mañana, me había despertado tarde; si es por la tarde, no había calculado bien el tiempo o había mucho tráfico; y si es por la noche, me distraje charlando con mi madre después de comentarle que iba a salir. No digo que siempre mienta, pero la mayoría de las veces no es por esas causas. La verdad, no sé cuales son. Hay días que hay que poner gasolina, días que un vecino te interrumpe la marcha, días que el tiempo pasa más rápido por increíble que parezca, o incluso días que no tienes ganas de ir y te da igual llegar tarde o no. Pero siempre hay una razón por la que llego tarde, la cual yo creo, es inevitable.

En mi vida privada, esto no me ha traído problemas. Al igual que hay gente que es desagradable o desagradecida u otras personalidades que todos conocemos, yo no tengo puntualidad. Pero siempre todos me han aceptado como soy, ya que es algo que, a pesar que veces puede fastidiarle a alguien, nunca llega a ser de vida o muerte, ya que en estos casos ya ni me arriesgo. Se sale horas antes y seguro llego pronto. Pero en la escuela esto me ha conllevado problemas. Algunos profesores me juzgan por mi puntualidad, por ejemplo. Yo soy consciente de que es algo incorrecto, pero también me defiendo viéndolo de manera en que todos tenemos defectos. No sé si la razón por la que se toman tan a pecho el que llegue tarde es porque se preocupan por mi para así conseguir superarme más como persona, o porque ven que la puntualidad es algo extremadamente importante. Yo nunca le he dado importancia a cuál de esas dos razones es, porque la verdad, me da igual, pero a los profesores que me han demostrado que es porque es algo importante para ellos, me han entrado, y me siguen entrando cuando los veo, ganas de decirles todos sus defectos uno por uno para hacer que se den cuenta de que no es tan importante lo que me ocurre, a pesar de que toda la sociedad lo vea de manera opuesta a mi. Hay gente que fuma, bebe de manera excesiva, no se cuida físicamente o psicológicamente, o que son gente ruín y parece como que los demás los dejan ir como si de algo normal se tratara, pero sin embargo a mi, se me censura por llegar tarde. Soy un chico educado, con modales y respeto y muchas otras cualidades, y me molesta que por el simple hecho de llegar “x” tiempo después de lo acordado la gente me meta en problemas. Quizás, por ser a mi mismo al que le ocurre lo veo de esta manera. Si fuese alguien que nunca llega tarde a los sitios lo vería de manera contraria, quién sabe.

Con todo esto, lo que quiero decir es que, como bien dicen, las apariencias engañan y no hay que tener tan en cuenta la puntualidad, ya que hay muchísimos otros defectos que de verdad influyen negativamente en el nivel de vida propio o ajeno, pero no la impuntualidad. Cada uno es como es. Por ejemplo, la gente no suele censurar a alguien por ser simplemente “feo”, algo relativo desde mi punto de vista, sino que a pesar de ello se comportan igual ya que él no habrá tenido la culpa de haber sido así. Pues lo mismo deberían pensar conmigo: ha nacido así, impuntual, y no por ello lo vamos a censurar, ya que tiene otras muchas cualidades y esto carece de importancia. Supongo que al ocurrir tantas veces también se vuelve algo molesto, pero aún así defiendo mi idea. Ésta es mi forma de ser y no me arrepiento de cómo soy, y asumo las consecuencias tanto de mis cualidades como de mis defectos. Al fin y al cabo, no dejamos de ser animales envueltos en todo este “mundo” que nosotros hemos inventado, en el cual nada de la mayoría de cosas a las que le damos importancia, la tienen.

Alberto Udina Silvestre

Mis años en el fútbol sala han estado plagados de anécdotas. Haciendo memoria me acuerdo del día de mi debut, por aquel entonces yo debía ir a segundo de primaria. Si no me fallan los recuerdos fue en Alella. Desde entonces ha llovido mucho.

Las anécdotas, los entrenadores y los compañeros han sido diversos durante estos nueve años. Este deporte me ha servido para crecer también como persona ya que al ser un deporte de equipo he aprendido muchos valores de la vida.

Una de las anécdotas más divertidas ha sido un partido en Francia, en marzo del 2014. en septiembre al ver que teníamos un equipo francés, nos pusimos muy contentos ya que este hecho supondría el viaje a un país extranjero. El trayecto lo hicimos en autobús, unas tres horas. Me viene a la mente que el partido se jugaba en una pista cubierta, en la cual los espectadores estaban a dos metros del campo gritando en un francés alto y claro. En ese encuentro nos acabamos imponiendo nosotros por un gol.

En mí pensamiento siempre están las típicas risas de los entrenamientos. A lo largo de mi trayectoria como futbolista he tenido a muchos compañeros con una manera de ser muy diferente. En mi cabeza hay tantos nombres que sería una falta de respeto nombrar a unos y a otros no.

De entrenadores he tenido a muchos, mejores o peores, pero he tenido a muchos. En especial hay dos que resaltan en especial por encima del resto. El primero se llamaba Esteban y fue mi preparador hace un par de años. Era un chaval muy amable y muy simpático. El segundo, pero no menos importante, se llamaba Primitivo, “Primi”, lo tuve la pasada campaña y era segundo entrenador. Llegó para salvar a un equipo que por aquel entonces estaba desanimado y sin motivación, con su manera de ser y su entrega lo consiguió reanimar. Era un hombre con la cualidad de saber escoger el momento adecuado para estar de cachondeo y cuando estar serio.

Resumiendo, durante todo este tiempo he tenido la suerte de poder disfrutar de un deporte tan maravilloso como el fútbol sala.

Víctor

La meva família sempre ha estat de muntanya. De petits sempre jugàvem pels camps i els boscos, embrutant-nos i fent guerres amb pals, o construint cabanyes màgiques al bosc. Sempre hi anàvem a fer alguna de les nostres, fèiem curses, construíem tirolines, ens disfressàvem i fèiem representacions… El bosc de la família es diu “pins de Can Silva”, allà ens passàvem gairebé tot l’estiu. Quan érem petits tots els cosins anàvem a fer excursions. Sempre recollíem pals i pedres, i ho guardàvem com si fossin els nostres tresors. M’encantava estar amb els meus cosins. Un dia passejant amb la nostra tieta, ens va portar fins a un lloc on hi havia una roca molt gran de la qual ens va dir que si ens assèiem a sobre i demanàvem un desig, aquest es compliria. Des d’aquell moment es va convertir en la roca dels desitjos. Cada vegada que hi passàvem per davant ens posàvem tots els cosins a sobre, tancàvem els ulls i demanàvem un desig. Sempre que anàvem a fer alguna excursió, passàvem per aquell camí per arribar a la nostra roca, i ens imaginàvem que dins d’ella vivien follets i fades.

Encara ara vaig per aquell camí. Em recorda les tardes gravant pel·lícules sobre herois i princeses o, simplement, tots els cosins sobre la roca resant perquè el nostre desig es complís el més aviat possible.

M’agrada estar allà. Quan estic trista, estressada o necessito estar sola, hi vaig i reflexiono. M’agrada escoltar el xiuxiueig dels ocells. Fins i tot, a vegades tanco els ulls i demano un desig.

Maria

Actualment, la paraula que tots em sentit anomenar a les notícies és la que sembra el pànic a la ciutat de Madrid, L’Ebola ha penetrat a Espanya, significa això que morirem tots?

El virus es propaga mitjançant la transmissió de persona a persona, per contacte directe: amb òrgans, sang, secrecions, o altres líquids corporals de persones infectades, o per contacte indirecte: amb materials contaminats per aquests líquids.

El primer brot d’aquesta estranya malaltia es va produir el 26 d’agost de 1976 a Yambuku, una ciutat del nord de Zaire, ara conegut com a República del Congo. El primer cas enregistrat va ser a un professor d’escola d’uns 40 anys, que tornava de viatge de Zaire, se li va detectar una alta febre i pensaren que estava infectat de malària, en conseqüència se li va administrar el tractament contra aquesta malaltia, el professor va haver de tornar a l’hospital just 1 setmana després dels fets, va morir el 8 de setembre de 1976 quan ja havia passat 14 dies lluitant per la seva vida

Els primers símptomes d’aquesta malaltia són: vòmits incontrolables, diarrea sagnant, mal de cap, marejos i dificultats respiratòries, seguits de sagnar pel nas, boca i anus, i finalment, morint.

La primera contagiada d’Ebola a Espanya ha sigut una auxiliar d’infermeria, actualment ingressada a l’hospital d’Alcorcón, a Madrid. Encara es desconeix com la treballadora va desenvolupar el virus, tot i que estan treballant per saber com es va poder produir aquest fet. La malalta formava part de l’equip que va tractar a Miguel Pajares i a Manuel García Viejo, morts en l’hospital de Carles III els dies 12 i 25 de setembre.

D’ençà que es coneix la malaltia hi ha hagut 2748 casos detectats i 1776 morts. L’últim brot és, amb diferència, el més catastròfic, doncs ha provocat 1711 casos i 932 morts, aquestes xifres ens fan pensar: som víctimes d’una apocalipsi?

Mariona Vilà

He sigut tan feliç amb tu tots aquests anys, he après tantes coses de tu, i és que encara ara em pregunto molt sovint què hauria passat si no haguéssim passat part de les nostres vides juntes, juntes com hem estat. Com germanes, com el que som. No em puc imaginar una vida sense tu, tothom vol a la seva “alma gemela”; aquella persona que t’ajuda i amb la qual ho comparteixes tot…

Jo sempre t’he tingut a tu, i no saps el feliç que sóc de saber que part de la meva vida ha estat al teu costat, i que no vull que acabi, ja que sense tu no sóc res. M’has ensenyat a sobreviure, m’has aixecat quan més ho he necessitat, tu has sigut jo quan més malament estava, has sabut com fer que jo sigui feliç.

Et dono les gràcies, però no tan sols per això, sinó per tot el que hem passat, els moments, aquests moments que són records i que no canviaria per res del món. Em coneixes, coneixes els meus defectes i les meves virtuts i jo conec els teus, i les dues tenim un defecte que és el que ens separarà si no lluitem. L’orgull. Tot i així quan estimes una persona la necessites al teu costat. I dos no estan de costat si un no vol. Sempre t’he volgut al meu costat i sempre t’hi voldré.

Tenim tantes coses en comú que ni que volgués trobaria algú com tu. Tu ets especial, ets la meva amiga, la meva millor amiga, i saps què és el millor? Que tots els moments les dues juntes ja no ens els treu ningú, ja ningú pot fer-me oblidar tot el que hem passat. Avui és un dia gran, per les dues, ja saps que si tu et fas gran i forta jo ho faig amb tu. Un dia que desitjava que passés, comences a adonar-te del preu de la vida i comences a viure-la de la millor manera.

T’he trobat a faltar més que mai… Tu i jo separades? Quan érem petites ens passàvem el dia parlant de què faríem quan fóssim grans, d’on viuríem, de què treballaríem, de què faríem quan ens separéssim… I sincerament no crec que a aquella edat ens importés massa el que estava per venir, però un cop passa és dur saber que no tornaràs a passar dia a dia amb la persona que més t’importa, pensar que no tornarem a jugar a bàsquet juntes, a estar distretes a mitja classe o que no ens defensarem per sobre de tot quan algú indesitjable ens ataca…

Saps què ens diferència de germanes a amigues? Doncs que les amigues estan aquí perquè t’accepten tal com ets i la família t’ha d’acceptar vulguis o no. Per això vull que tinguis present que, passi el que passi i facis el que facis, ho podrem solucionar i que si ens hem suportat durant anys, podrem suportar-nos durant segles. No em passo una setmana amb una persona sense discutir ni un sol moment, amb tu en viuria més i si en qualsevol cas ens enfadéssim, seguiria estimant, ja que quan t’acostumes a viure amb una persona et deixa una marca tan forta que no és fàcil oblidar-la. No vull perdre’t ni imaginar-me una vida sense tu.

Estic segura que si tu no haguessis ocupat aquest lloc tan important a la meva vida, ara seria diferent, ens hem ensenyat moltes coses mútuament i et dono les gràcies per formar part de la meva vida, vull que els anys se segueixin sumant… En vull més de moments tan especials com tu!

Unides per sempre recordes? Et trobo a faltar, espero que en el dia d’avui siguis molt més feliç perquè t’ho mereixes. I recorda, que jo per tu, donaria la vida.
T’estimo molt.

Laia Solbes

Dilluns al vespre, amb el meu germà petit ens vàrem posar a mirar els àlbums de fotos de quan érem petits. Ens va fer il·lusió mirar-los ja que ara tot aquest món ha canviat totalment i la gent ja no guarda les fotos en àlbums.

Sembla increïble la quantitat d’emocions que es van produir dintre meu al recordar tots aquells moments. D’alguna manera els tornava a viure, tornava a sentir la màgia d’aquells dies de Nadal, dels meus aniversaris, de les festes de fi de curs…milers i milers de records que em feien sentir milers i milers d’emocions.

Aquelles tardes d’hivern en família jugant a jocs de taula, les festes de disfresses amb les amigues, els matins d’estiu amb tots els cosins a casa els avis mentre els pares treballaven…i moltíssims dies més que quedaran per sempre reflectits en aquelles fotografies… Sembla increïble com passa el temps, com canvien tant les coses.

Per una part em fa feliç recordar tots aquells dies especials. Per altra banda me n’adono que tot era fàcil, les meves màximes preocupacions eren les petites baralles amb els meus germans o amb les amigues que al cap de 5 minuts estaven oblidades, però que jo en feia una gran muntanya. Ara tot és diferent, tinc més coses en les que pensar, haig de dedicar més temps a les coses que em toca fer que a  les que m’agraden. Tinc més responsabilitats, menys temps lliure i sóc conscient dels problemes que m’envolten i em preocupo.

També vaig sentir pena i tristesa en veure persones molt importants per mi que ara no m’acompanyen. Però alegria al veure els moments tant feliços que vaig viure al seu costat i saber que en  molts moments els vaig fer riure amb les meves tonteries i disfrutar al màxim de la seva nena petita.

Cal viure el present el millor possible, omplir-lo al màxim de bons moments i bona companyia, per tal que d’aquí a uns anys, quan torni a mirar enrere, em vingui a la memòria un bon grapat de felicitat.

Mariola

Suposo que el nom de Loris no us deu sonar molt, ja que no és un animal molt comú. Per aquí no en veiem quasi mai ja que són d’Indonesia, Índia… I està prohibit agafar-los. El Loris lento és un animal que com a màxim arriba a pesar 12 kg i estàn en perill d’extinció. Viuen entre 15 a 20 anys.

Aquest animal el vaig veure per primer cop en un video, on des d’aquell dia m’he interessat per saber d’on prové i com és aquest animal. Aquí us deixo el link del video que vaig veure.

El que més em va sobtar quan el vaig veure van ser els seus ulls grans, i la seva forma de moure’s. Des d’aquell moment em feia il·lusió poder tenir-lo com a mascota, però va haber una cosa que em va fer canviar d’opinió i treure’m una mica les ganes. I es que l’inconvenient que té és que quan l’animal se sent atacat, treu una espècie de verí.

Al principi em va fer pena pensar que una careta tan mona poguès treure verí, era una cosa que no sem havia passat pel cap, però vist tots el inconvenients sé que no el podrè tenir.

Laia

Era el dia, era el moment, després de tot un any de patir, de treballar, de lluitar, de córrer i de suar, en un partit ens ho jugàvem tot, era el tot pel res.
Era el partit del CE Vilassar – Masnou. En aquest partit ens jugàvem l’ascens a una de les millors categories del futbol formatiu. Recordo els moments previs abans d’aquest partit. La nit anterior no vaig poder dormir, però a mesura que arribava el moment d’anar el camp els nervis augmentaven. Un cop a les instal·lacions del Masnou es notava a la cara dels meus companys i jo diversos sentiments, però sobretot concentració, ganes. Tots estàvem mentalitzats de la importància d’aquest partit. Un cop al vestuari, com era habitual l’entrenador donava l’alineació titular on jo hi era. Prèviament a sortit a escalfar el míster va penjar fotos on ens vèiem en tots els moments que vam haver de passar per arribar aquest moment, després ens intentava motivar amb frases però la que més recordo la va dir per calmar-nos “Si avui no es guanya hauríeu d’estar orgullosos per arribar on heu arribat”. El camp estava ple, a les grades no hi cabia més gent, feia sol, era el dia perfecte per aconseguir la victòria.

El partit va començar amb domini per part nostra, però no arribaven ocasions clares. No va ser fins al minut 35 que vam tenir un xut de falta directa que el seu porter va aturar amb dificultat. Ens n’aniríem el descans amb un marcador de 0-0.
A l’inici de la segona part ens vam avançar amb un gol del nostre capità, que tot l’equip celebraria amb molta ràbia i alegria. Però la cosa no va quedar aquí, a falta de 15 minuts pel final, el Masnou va saber reaccionar i ens van marcar dos gols. El partit va acabar 2-1 on ningú entenia com se’ns va poder escapar aquest partit quan vam dominar pràcticament les dues parts. El moment que més recordo va ser quan el nostre entrenador ens va demanar que féssim una rotllana al mig del camp, on no hi va haver cap jugador, cap persona del cos tècnic que no plorés per la derrota tan injusta.

Una setmana després vam sortir al diari com uns dels millors equips de la lliga, donant una imatge molt bona davant del futbol del Maresme. Després d’aquesta experiència em reafirmo que el futbol no és només un esport.

Fede

El meu aniversari és el 27 de desembre, dels últims dies de l’any. Una de les coses que més odio d’haver nascut tan tard és que a aquestes altures quasi tots els meus amics tenen 16 anys, i poden fer coses que jo, per ser uns mesos més “petita”, no puc. També és dolent perquè jo no tinc tants regals com l’altra gent, tenint en compte que se m’ajunta el pare Noel, l’aniversari i quasi els reis, però d’això tampoc em puc queixar.

La part bona és que cau en una època molt maca, l’època de l’any on la màgia i la família té més protagonisme que tota la resta, el Nadal. Són dies en què deixem de pensar en nosaltres per pensar en els altres. Potser per aquest motiu, quan algú pensa en el Nadal, el primer que li ve al cap són les paraules AMOR, FELICITAT i, sobretot, FAMÍLIA. Les persones estimades tenen molta importància en aquests dies, pels dinars, sopars, regals, o pel simple fet d’estar units.

Tothom diu que el Nadal és màgic, que tots els teus desitjos se’t compleixen, i coses d’aquest estil. Jo, personalment, no hi crec gaire en això, simplement crec que el Nadal està per gaudir-lo i estar amb la gent que estimes, i d’això es tracta la felicitat.

Durant aquesta època les coses es veuen d’una manera diferent: els carrers estan guarnits amb llums de diferents colors, alegres i vistoses i en l’aire es respira una aroma diferent, especial: olor de Nadal.

Alba

Una mañana de invierno mi hermano, mis padres y yo nos fuimos a esquiar a Lleida. Nos levantamos muy pronto aproximadamente a las 7:00h, íbamos con tiempo para que no se hiciera de noche y llegáramos bien. Paramos a comer a un restaurante que había de camino al hotel donde nos íbamos a alojar. Quedaban unas hora para llegar y ya empezaba a hacerse de noche, cosa que preocupaba a mi padre que era el que conducía, ya que decía que era mejor ver las ultimas curvas del camino con claridad, cinco minutos después empezó a nevar y todo empezó a complicarse; las cadenas del coche que mis padres habían puesto se rompieron a causa de la nieve y de algunas piedras que habían por allí. Ya sin cadenas en el coche, casi no podíamos avanzar.

Por esa carretera no pasaba nadie que nos pudiese ayudar, entonces mi madre probo de llamar al los del hotel para que no dijeran qué podíamos hacer, y desgraciadamente en aquellas alturas de la carretera y con ese temporal no había línea telefónica, ya nada podía ir peor, pasamos más de media hora parados dentro del coche hasta que finalmente mi madre consiguió comunicar con las personas del hotel para que nos ayudasen y le cogieron el teléfono, mi madre les explicó el problema que teníamos y ellos rápidamente nos enviaron a unos chicos para que nos vinieran a recoger con una maquina quitanieves. Cuando llegaron los chicos ayudaron a mis padres a dejar el coche un poco apartado de la carreta para que el día siguiente lo pudiéramos ir a buscar ya que en esos momentos era imposible. Mis padres, mi hermano y yo nos subimos en aquella gigante maquina quitanieves que en muy poco tiempo nos dejo en el hotel y finalmente pudimos disfrutar de una relajante semana de esquí.

Carla

Al llarg de la nostra vida ens adonem de qui realment tenim al costat. Durant l’etapa de l’adolescència els nostres amics són persones molt importants, ja que passem molt de temps al seu costat. Podríem dir que es converteixen en una segona família per a nosaltres. I amb alguns en especial acabem explicant-ho tot.

Pot ser que pel camí perdem amistats a causa de baralles, mentides, desconfiança, decepcions… Però també en guanyem, Hi ha amistats que et sorprendran de el que arriben a fer per tu i unes altres que et decepcionaran i et donaran l’esquena. Cadascú és com és però s’ha de saber cultivar una amistat i saber-la cuidar sense que es panseixi. Que estigui plena de vida com una flor. Les amistats van canvian, ja que les persones evolucionem de manera diferent en les etapes de la vida i segons les circumstàncies que se’ns presenten.

Però sempre tindràs aquella persona que saps que estarà al teu costat, passi el que passi, en qualsevol circumstància estarà per ajudar-te, apollar-te… Tothom té una persona així en la seva vida que sap que li donarà el consell més adequat i farà tot el possible perquè estigui bé sense esperar res a canvi. I aquesta és la verdadera definició d’amistat.

Blanca Sala

Com tots sabem la gent creix i ens anem fent grans pas a pas sense adonar-nos. Tant la vida com el temps passen i ja han passat 15 anys de la meva vida. 15 anys plens d’emocions, histories, bons moments i també algun de dolent però sense els moments dolents els bons no significarien res.

I ara, amb 15 anys ja sóc a 4t d’ESO quan només fa 2 dies que vaig començar l’institut… veieu que ràpid passa el temps? Dins dels records de la vida també hi ha records a l’escola com per exemple: les classes sense professors que t’ho passes d’allò més bé amb els companys, els professors que has acabat estimant però que ha arribat el seu final, les noves amistats, les colònies i un munt de coses més. Sempre pensem que l’escola és una cosa avorrida, però mireu quants moments hi ha per recordar.

Al que anava… penso que 4t és un curs important, estem fent l’últim pas de l’ESO i gairebé el primer del batxillerat, dic això perquè ja hem començat a escollir cap a on voldrem anar l’any que ve i suposo que al nostre futur. Amb aquesta edat és normal que tres quarts de la gent no sàpiga el que vol fer però hi ha l’altre quart que ho té bastant clar. Ens van presentar 3 itineraris per escollir: l’humanístic, el de la salut i el tecnològic. Jo vaig decidir escollir l’humanístic, ja que em sembla que és el més correcte pel que vull fer, però encara tenim temps per pensar. És un curs important, un curs que s’ha de prendre en serio per poder continuar endavant. Per molt que sigui dur i costós tots els esforços tenen una recompensa i pot ser que ara no ens n’adonem però quan tot això hagi acabat veurem que haurà valgut la pena.

D’altra banda el que més ens agrada de 4t a tots és el viatge de final de curs. Tot té una recompensa com he dit i suposo que això pot ser una part d’ella. També ens hem d’esforçar per aconseguir això, a casa i a l’escola. Els pares no ho faran tot així que els ajudarem a guanyar diners fen diverses activitats com per exemple: vendre roses i llibres el dia de Sant Jordi, col·laborar en les fires del poble, fer pastissos i xocolata els dies de celebració a l’institut i moltes coses més que ens poden ajudar a tots. A l’escola hem de tenir una bona actitud, demostrar que ja no som nens petits i prendre’ns seriosament tot el que ens demanin perquè tot això és només un bé per nosaltres. En fi que només és un petit pas dels mil que hem fet a la vida i que tot si es vol, es pot.

Elisenda

En els últims anys, cada cop més infants i joves de tot el món tenen una consola de videojocs. En l’actualitat, el més normal per a un nen és tenir una videoconsola, amb algun joc, al que poder-hi jugar sempre que vulgui. Però els videojocs són una addició o un hobby dels més joves?

Els videojocs també són una influència molt gran per a la gent. No és estrany veure a nens de 10 anys o menys molt violents, ja que es passen moltes hores davant d’una pantalla jugant a jocs de guerra i sense ser capaços de parar per ells mateixos, sinó que els han d’obligar els pares a parar.

No és molt normal, que els més petits de la casa es passin hores i hores jugant davant d’una pantalla, i que no vulguin parar; que arribin a casa i abans de fer qualsevol cosa, corrin a encendre la consola i es posin a jugar sense fer cas de qualsevol altra cosa. En aquests casos, es podria dir que estem parlant de persones addictes als videojocs.

Però hi ha gent que gaudeix jugant als videojocs amb els amics. Els videojocs són una manera de conèixer a gent d’altres llocs i, fins i tot, d’altres països. La gent a qui li agraden els videojocs, no es passa tot el dia jugant, sinó juga a estones quan li ve de gust una estona de desconnexió.

Per acabar, crec que els videojocs són una barreja d’ambdues coses. Els qui juguen als videojocs juguen perquè els hi agrada, però els videojocs també són una addicció, ja que comences a jugar i no vols parar i segueixes fins que el teu cos t’obliga a parar.

Roger