LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa aproximadament 7 anys repetia als meus pares sense parar que volia un gos. Em passava el dia donant la tabarra per intentar convence’ls dient-los que ja sabia el nom que li posaria.

Al cap d’un temps d’estar insistint en el tema, els meus pares van marxar sense dir-me on anaven. Jo estava intrigada, no sabia què havien anat a fer. Més tard els vaig veure arribar amb un gos blanc molt petit. Em vaig posar molt contenta. Quan va entrar a casa, el meu gos va estar bastant rato observant el lloc, fins que mentre jo estudiava es va adormir a sobre meu. Me’l vaig mirar i el vaig cridar amb el nom de Drac. Al moment em va mirar i es va posar content.

Ara mentre estic escrivint aquest escrit ell està al meu costat mirant amb curiositat les tecles que teclejo. És un gos, ho sé, però és qui m’anima quan estic trista, qui es queda adormit al meu costat, qui quan arribo a casa em rep a la porta i qui també m’emprenya. És el meu amic i ara per ara no sabria que fer sense ell.

Laia

Era 12 de setembre de 2003, el primer dia de P3. Molts dels meus companys de classe havien anat a una guarderia fins aleshores, i es coneixien una mica, però jo no. Havia viscut a Premià de Mar fins al moment, i no coneixia a ningú. Estava molt nerviosa, com tots els nens petits, no volia separar-me de la mare, no volia anar a l’escola. Tots teníem por, i no sabíem cap on anar, per nosaltres tot allò era nou i molt estrany.

Després d’aquell dia van passar tres anys més, fins que vam acabar parvulari. A finals de P5, vam anar de colònies per primera vegada. Era el primer cop que passàvem unes nits fora sense els pares, i estàvem nerviosos i impacients per saber com aniria tot. Tot va anar molt bé, vam dormir en habitacions molts grans, i per tant, tots estàvem junts a la nit i ens passàvem molta estona parlant i jugant fins que ens adormíem. Vam fer molts jocs i ens ho vam passar molt bé, tot i que trobàvem una mica a faltar els nostres pares.

Quan vam acabar P5, vam canviar-nos d’edifici, fins ara havíem anat a l’escola de Parvulari, i l’any següent passàvem a l’escola de primària. Vam passar 1r, 2n, 3r i 4t allà. A mitjans de curs, després de bastant de temps de construcció, ens vam canviar d’edifici. Vam anar a un edifici nou, molt gran i més modern que l’altre. Però no vam passar-hi massa temps allà, ja que només ens quedaven dos anys i mig per anar a l’institut.
Finalment, va arribar el dia del comiat. Érem els més grans de l’escola, i ens feien un gran comiat pel fet que era l’últim dia d’escola, i l’any vinent aniríem a l’institut.

Aquell dia, vaig posar-me a pensar en tots els anys al Francesc Macià, en tots els companys que havien marxat, tots els professors que havia tingut, les amistats de tota la vida, aquells amics que l’any que vinent marxaven a un altre institut, i que no veuria més. Estava una mica trista en pensar en tot això, però alhora, també estava impacient per saber com era l’institut.

Van donar-nos el barret de graduació, i ens cridaven d’un en un perquè anéssim a recollir un diploma, una carpeta coberta amb dibuixos de nens de tots els cursos que contenia dibuixos i treballs que nosaltres havíem fet des de P3, i un pòster molt gran amb les cares de tots els de la classe. Ens assèiem en unes cadires al davant de tothom (pares, mares, familiars, nens de parvulari, nens de primària, professors…) i molts de nosaltres vàrem acabar plorant.

Ara, ja estem a 4t ESO, a punt d’acabar una etapa més de la nostra vida. L’any que ve, molts companys i amics amb els quals hem anat junts a classe tota la vida, marxaran; uns faran mòduls, uns altres, batxillerat al Jaume Almera, d’altres marxaran a fer batxillerat a un altre institut, etc. És l’últim any que tenim per centrar-nos en el que realment volem ser, en què volem fer en un futur. I a partir de l’any que ve, res tornarà a ser com aquell 12 de setembre de 2003.

Laia Casero

Tothom és diferent. Per això les nostres relacions amb les persones i la manera de viure-les canvia a funció de cadascú i encara més si es tracta de relacions amoroses.

Els éssers humans necessitem a la resta de persones per poder viure feliçment. Hi ha gent a qui no li importa passar la resta de la seva vida amb la mateixa persona i regalar-li tot el seu temps. D’altres pensen que passar-se tota la vida amb la mateixa persona implica renunciar a altres oportunitats. N’hi ha que els agrada enrotllar-se cada cop que surten de festa amb algú diferent perquè així mai se senten lligats… Res és millor ni pitjor, tothom ha de trobar allò que li faci feliç.

Jo penso que tenir parella d’alguna manera és millor. Les persones no estem fetes per estar soles, i si tens parella, saps que sempre hi ha algú que està amb tu incondicionalment. També m’agrada tenir parella en moments determinats. Per exemple, un diumenge d’hivern a la tarda per poder mirar una pel·lícula sota la manta…

Haig de dir que si no estimes mai de veritat a una persona, no voldràs tenir una relació seria. Ja que encara no has sentit mai com se sent algú amb la persona que més estima.

Marina

El tipus de música que més m’agrada és l’electrònica: música contemporània que utilitza noves tecnologies com ara sintetitzadors, “samplers”, caixes de ritmes, seqüenciadors i ordinadors, per tal de crear uns sons específics. El ritme és molt marcat, fort, contundent i amb distorsions i repeticions, sempre dins d’una melodia que es reconeix fàcilment. Els gèneres amb els quals més m’hi identifico són l’”electro” i el “dubstep”. Entre els meus artistes i grups preferits hi ha “DVBBS”, “Dimitri Vegas & Like Mike”, “Knife Party”, “Marsal Ventura” i “Skrillex”. Tots són discjòqueis (DJ’s) i els admiro perquè són creadors que experimenten tecnològicament a cada cançó que composen.

Escolto aquesta música cada dia una estona. Em distreu i em convida a seguir el ritme amb tot el cos. Ara bé, amb cascs, per no molestar a la gent del voltant. De totes maneres el que més m’agradaria seria anar a un concert per gaudir-la en directe i a tot volum, i veure com l’artista improvisa mesclant i masteritzant sons i fins i tot versionant cançons antigues; a més a més, l’ambient va acompanyat d’imatges virtuals, làsers i efectes especials a dojo. És espectacular!

No és, però, l’únic tipus de música que m’agrada. De tant en tant escolto New Age, Hip  Hop, Pop, Heavy… i aprecio molt la música clàssica. Jo mateix l’havia practicat al piano durant sis anys!

Per tant, si a mi m’agraden tots els estils i gèneres musicals, no entenc per què a la majoria de gent adulta no els agrada la música electrònica. Diuen que els perfora les orelles, els posa nerviosos i que no val res. A mi em sembla que el que passa és que no l’entenen. Haurien de saber que aquesta música tan “moderna” recorda la música ancestral i primitiva dels primers instruments de percussió. Si l’escoltessin bé, reconeixerien que no és gens fàcil compondre-la. I que fins i tot hi ha metges que diuen que podria ser “curativa”, si es receptés contra la depressió i els estats d’ànim baixos…

Abel

Ja fa 5 anys que em vaig trencar la cama, concretament Tíbia i Peroné. Jo feia 5è de Primària.

Estava a Vilassar de Mar, ja que la meva germana Júlia, estava fent un examen de nivell d’anglès. Mentrestant vaig anar amb la meva mare a un parc que hi havia just al costat, allà és on me la vaig trencar.

No recordo el moment de relliscar del gronxador i caure a terra, perquè vaig quedar en xoc durant una estona. Recordo notar una estranya sensació per tot el cos, era aigua. Una noia em va deixar caure una ampolla d’aigua per tot el cos per revifar-me. Vaig obrir els ulls, el primer que vaig veure va ser un munt de gent que m’estava rodejant, inclosa la meva mare.
Notava una pressió molt fort una mica més amunt del turmell, en aquest instant vaig baixar la mirada i vaig veure la meva cama molt inflada, amb una ferida i el peu dislocat.

No van passar ni dos minuts que ja era dins una ambulància. Sempre havia desitjat entrar-hi en una, però no en aquelles condicions. En arribar a l’hospital, sentia gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància, senyors comentant la quantitat de pastilles que els havien dit que s’havien de prendre, acompanyants amb un adhesiu “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient, etc. i metges dient pel megàfon “Laura Martínez passa pel box tretze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

Em van entrar a un box, en el mateix instant ja tenia a 4 metges a la meva disposició. Una infermera que em va anestesiar, recordo que em va punxar tres cops, dos just a la ferida i l’altre al braç. Un altre que li explicava als meus pares tot el que em ferien. I finalment el meu metge i l’infermera que l’ajudava. El metge era un noi molt simpàtic, primer de tot em va prometre que cada vegada que em fes mal m’avisaria.

Va arribar el moment més dur, em va dir: -Agafa fort la mà del papa, i bufa el més fort possible fins a despentinar-lo- I així ho vaig fer. CRAAC!, em va col·locar el peu, no havia notat un dolor tan fort en tota la meva vida.

Tot va passar molt lent, vaig estar dos mesos enguixada fins l’ Ingla. Després dos mesos més fins al genoll, i un cop tret el guix, vaig haver de fer quatre mesos de rehabilitació.

Anna

El nadal és l’època de l’any més maca. És temps d’estar amb la família i la gent més propera a tu, compartint moments d’alegria amb les persones que més estimes. Són dies especials en els quals no existeix la tristesa i per un moment ens oblidem de les coses desagradables, que no ens fan feliços o que ens fan patir, i ens ho intentem passar el millor possible sense recordar aquests moments de preocupació. Un dels dies més bonics del nadal és la nit del 24 de desembre, quan tots els nens i nenes esperen impacients l’arribada del Pare Noel perquè els porti els regals que han estat esperant durant tot l’any. Però és encara millor al dia 25 quan els infants es lleven aviat per obrir els seus regals i jugar amb ells. A partir d’aquest moment tot és felicitat i és maco veure les seves cares d’il·lusió i com gaudeixen. Surten al carrer a estrenar les joguines i veure’ls feliços a ells fa que nosaltres ens contagiem d’aquesta alegria i per tant no puguem evitar que ens treguin un somriure quan diuen: “això és el que jo volia”.

Per tant, penso que el nadal és una tradició que no podem deixar de celebrar perquè són dies plens d’emocions per compartir tot allò que ens fa feliços, perquè al cap i a la fi la felicitat ens fa més feliços si la podem compartir amb la gent que ens envolta.

Marta

Continua llegint »

Just començar el curs, el meu pare i jo vam fer un tracte. Ell s’oferia a pagar-me el carnet de moto si jo aprovava totes les assignatures.

A mi em va semblar una bona idea, i vaig començar a estudiar bastant, en veure que els resultats eren bons em vaig relaxar una mica, i les meves notes van empitjorar. No vaig pensar en les conseqüències de no preparar-me un parell d’exàmens. Ara em penedeixo de veritat, perquè per culpa de no voler esforçar-me una mica més, el més probable és que suspengui alguna assignatura, i amb això quedar-me sense moto.
Aquesta experiència m’ha ensenyat que sempre es pot fer una mica més, i que, a vegades, encara que no ens vingui de gust quedar-nos tota una tarda davant d’un llibre, és la millor opció, i si no ho fas, pot tenir conseqüències desagradables, com per exemple quedar-me sense moto.
Ara ja he après el lliçó i faré el possible per poder aprovar totes les assignatures el trimestre vinent, i així arribar al meu objectiu.

Pau

No ens adonem compte però el temps passa molt ràpid. Volem fer moltes coses, volem viure la vida el millor possible, però realment ho fem?

Sempre ens diuen: No deixis per demà el que pots fer avui. Però a vegades no li fem ni el mínim cas a aquesta frase perquè creiem que tot pot esperar i que sempre podrem dir: -Ja ho faré demà-. Però demà? Mai se sap si les coses poden canviar en un dia, no saps si després ja serà massa tard per poder fer allò que havies de fer ahir. Jo penso que no hauríem de fer les coses d’aquesta manera perquè sempre ens acabem arrepentim d’aquets actes.

Jo especialment tinc una experiència que em sembla que a quasi tothom li passa, sempre pensem: -He d’anar a veure els meus avis, però ja hi aniré demà- i així consecutivament. Però realment, jo no se si ells demà encara estaran, jo no se que passarà demà ni tampoc puc parar el temps, llavors això et fa obrir els ulls i et fa pensar que realment has de fer les coses al moment i no deixar-les per un altre dia perquè potser aquest dia que t’hagis decidit per fi a fer allò que volies fer, ja serà massa tard i res serà igual i això a tu interiorment et farà molt de mal perquè ja no podràs tornar el temps enredera i pensaràs:

-Per què? -Per què no ho vaig fer en el seu moment?

No t’hauria agradat poder-te acomiadar d’ells?

Tot en aquesta vida compte i la vida passa més ràpida del que ens creiem i de vida només en tenim una i hem de fer les coses bé i aprofitar el dia com si fos l’últim, fer tot allò que ens agradaria fer sense cap mania ni ganduleria, ja que en un futur val la pena fer les coses ben fetes i esforçar-se.

Marta Morató

Soy de pelo castaño, y no lo odio, es más, por el color es lo único que no me quejo. Odio tenerlo rizado o ondulado, porque eso supone que al despertarme cada día y al mirarme al espejo veo que no está igual que ayer ni que anteayer, nunca está igual. Tengo los ojos marrones oscuros, casi negros. Y podría decir que lo único que me gusta es mi sonrisa. Me considero bajita ya que debo medir sobre 1,65.

Soy muy simpática con casi todo el mundo, aunque no los conozca muchas veces. Muy confiada también, pienso que todo el mundo se merece una oportunidad, aunque con decir una, muchas veces me quedo corta, ya que perdono muchísimo, más de lo que a veces se merece la gente, y a la hora de pedir perdón no dudo en hacerlo aunque la culpa no haya sido mía. Bastante impaciente, muchas veces las cosas las quiero aquí y ahora. Cariñosa y muy desordenada. Y sobre todo, me río muchísimo, por cualquier tontería, y además me puedo pasar rato riéndome por lo mismo.

Odio que me despierten o madrugar, es más, si me despiertan a veces me enfado. Me encanta ir descalza por casa, e ir con el pelo mojado. Adoro el verano, pero no odio el invierno. Me puedo pasar horas sin hacer nada, solo viendo la televisión o estirada en la cama con el móvil, aunque prefiero salir que estar en casa.

Algunos días diría que estoy orgullosa de ser como soy, y otros no, pero no se ha de cambiar por nada ni por nadie.

Celia

Aquest és l’article dos mil de La Tertúlia del Quart Pis. Es tracta d’una xifra com qualsevol altra, però vull aprofitar-la per felicitar tots els tertulians que, des del curs 2010 – 2011, han anat omplint la Tertúlia del Quart Pis amb els seus articles. No cal que us digui que m’omple de satisfacció haver pogut gaudir de cadascun dels dos mil.

Moltes felicitats a totes i a tots!

Josep Maria

Mama, Tu has sigut la que m’has aguantat 9 mesos dintre teu, aguantant-me per veure com un dia em donaries la vida. Davant d’un cop molt fort, la mort de la teva mare, mentre tu eres molt jove, sé que necessitaves a algú especial a la teva vida, per això vas decidir formar una família, et feia especial il·lusió que fos una nena. Quan la doctora Carreres et va comunicar que esperaves una nena no vas dubtar en posar-li Maria, el nom de la iaia. Has sigut tu la que va patir al despertant-te cada nit a donar-me el pit o quan plorava, aguantant quan em posava malalta i t’havies passat nits amb mi al sofà mirant en “Pingu”, quan tenia por de dormir sola i havia de venir a dormir amb tu quan el papa anava al meu llit, mil coses. M’has fet créixer com qualsevol nena voldria, portant-me de visita a tot tipus de llocs, port aventura, skating, al zoo… I hem anat de viatge a llocs Increïbles, Holanda, Bèlgica, París, Menorca, Mallorca…

Ara ha arribat la meva adolescència i hi ha dies de tot, dies en els quals estic de mal humor i quan ho penso no ho hauria de parlar parlant-te malament, però la majoria de dies intento demostrar-te el gran que ets per mi i el molt que sóc capaç de fer quan em necessites.

Fa un any i mig que ho heu deixat amb el papa, els dos teniu parella encara que tu hagis tingut alts i baixos amb això, i per sort entre vosaltres hi ha molt bona relació. Per mi ha estat molt dur aquests dies en els quals arribava a casa i estaves al llit plorant i sense ganes de res, han estat molts els dies en què t’he estat animant i és una de les millors coses que he fet, fer-te treure un somriure. Perquè no hi ha cosa que no em vegi capaç de fer per tu.

Gràcies per tot el que has fet per mi, T’estimo mama!

Cuando era pequeña, siempre me iba a dormir temprano para levantarme con fuerzas, tenia ilusión de ir al colegio con mis amigos. Después, esperaba con muchísimas ganas que fuera la hora de salir, para poder ir al parque y jugar, muchas veces con amigos de mi misma clase, pero otras veces eran niños totalmente desconocidos, pero me ponía a jugar con ellos como si fueran de toda la vida. Os acordáis de los cuadernos de colores y de nuestros padres haciendo el avión a la hora de comer? Hay veces en que quisiera volver a esa época. A la vez que iba creciendo me iba juntando más con mis amigas, con las que pasaba las clases pintando con ellas y en la hora del patio hacía los castillos de arena junto a ellas. Pero de todas ellas siempre estaba más con una, la cual me pasaba las tardes en su casa, y por ella era por la que lloraba si mi madre ese día no me dejaba ir a su casa por cualquier motivo. Fue pasando el tiempo y todo iba cambiando. El colegio ya no me gustaba tanto como años atrás, se acabaron los cuadernos y los colores, todo iba subiendo de nivel ya eran libros con sumas y todo lo demás. También me di cuenta de que existía aquella palabra tan oída por mis padres, el amor. Bueno, el amor de momento seguía siendo a mi manera. Ningún problema podía conmigo, ya que no me daba cuenta de ellos, para mi no existían. Podía pasarme horas y horas jugando a cabañas, o con una simple muñeca. ¿Llorar? En aquella etapa lloraba si perdía un peluche, discutía con mis padres o me peleaba con una amiga por la misma muñeca. Llorar para mi era simplemente para conseguir lo que quería. Pasaron los años y todo se fue complicando, nada era como antes. Ya no era aquella niña que se pasaba las horas jugando o en el parque, aquella que conseguía todo llorando, ni aquella que no entendía nada.

Celia

Molta gent pensa que els diners dónen la felicitat, però el més important per ser feliç és estimar i ser estimat. Tenir una bona família i uns bons amics que t’ajudin en els moments difícils i comparteixin amb tu els moments feliços, no té preu. Una abraçada, un somriure, un simple gest o un “t’estimo”, pot convertir un moment trist en un d’inoblidable que t’alegri el día. Jo quan em llevo al matí i veig als meus pares que lluiten cada día per aconseguir el que volen i per viure contents, em sento molt orgullosa, tot i que a vegades ens barallem o discutim, el més important és no deixar d’estar units. Ja sabem que les coses no sempre són fàcils però si ens rendim es poden convertir en impossibles. Per tant, hem de seguir endavant passi el que passi perquè la vida continua i no tot és de color de rosa. Perquè al cap i a la fi les petites coses són les que t’omplen de felicitat. Hem de valorar tots els moments, encara que no semblin importants, viure al dia a dia amb la màxima felicitat possible i estar amb la familia. Gaudir de les petites coses que ens regala la vida i els detalls. Aprofitar cada instant per disfrutar del que ens aporta i sobretot no deixar de ser mai feliços.

A vegades patim situacions en les quals és inevitable plorar o estar tristos, però tot passa i hem de saber afrontar-ho amb el màxim optimisme possible i mirant sempre la part positiva de les coses, perquè és l’única manera de no patir ni passar-ho malament i de poder sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i els altres.

Marta

La Marató és un projecte impulsat per Televisió de Catalunya que es realitza anualment cada mes de Desembre. Consisteix en recol·lectar un màxim de diners per poder investigar sobre diferents malalties que de moment no tenen cura. Cada any es tracta d’una malaltia diferent i es fan una sèrie d’activitats, repartides per tot Catalunya per poder aportar tots els diners possibles perquè en un futur es pugui trobar una cura per la malaltia. La Marató s’emet durant 15 hores aproximadament i diferents persones afectades amb la malaltia tractada assisteixen al plató per explicar la seva història i  perquè persones com nosaltres sapiguem com viuen el seu dia a dia. Durant aquestes 15 hores, milers de voluntaris distribuïts per Catalunya reben trucades de la gent que vol aportar donacions.

La Marató aquest any tracta sobre les malalties del cor, una de les principals causes de mort al món i també a Catalunya. Les malalties del cor, enteses com els trastorns que afecten l’òrgan principal de l’aparell circulatori, van causar durant el 2011 la mort de 13.000 persones a Catalunya. Per millorar aquesta esperança de vida crec que totes les persones de Catalunya hauríem d’aportar diners, és igual si en son molts o pocs però almenys ajudar amb el nostre granet de sorra per ajudar a gent que veritablement ho necessita. 

Truca. La investigació respon.

Carla

L’amor … Aquest gran amic i alhora enemic, aquest que et pot fer feliç però alhora infeliç, la veritat és que no he arribat a trobar una forma de descriure aquesta paraula, no he arribat a trobar forma ni tan sols de descriure el que se sent …

Uns els hi diuen papallones a l’estómac, altres diuen que és quan algú et deixa sense paraules sense dir-te res, però, potser puc intentar descriure-ho … Per descomptat, el que per mi és l’amor …
Crec que comença amb el típic, una persona sempre en la teva ment, en la qual sempre penses que no vols deixar escapar, aquesta persona que vols estar amb ella, però que alhora no, per por al mal, i comences amb una lluita amb tu mateix sobre què fer, sobre què dir …

Però és una lluita que, igual que totes, només es pot guanyar si es tria bé, i és que per a mi, estar amb la persona que més estimes, és triar bé, ningú t’assegura que acabi bé, ningú t’assegura que no et facin mal, però si t’asseguro, que si hi ha amor, hi ha felicitat … i és que jo sempre dic, que un segon de felicitat, val per un any d’infelicitat, ja que com diuen: “Mas val el dolent conegut, que el bo per conèixer” Si deixes escapar a aquesta persona que et pot fer perdre la son, aquesta persona que és l’última en la teva ment abans d’anar-te’n a dormir, l’única en els teus somnis, i la primera a despertar, és que no la pots deixar escapar, potser és el pitjor càstig que a tu mateix et puguis donar, prohibir al cor el que a crits et demana, estar amb una persona vol dir estar alegre, trist, somrient, plorant … Però sempre amb ella, i crec que això és el realment important, tenir a qui abraçar, a qui besar, a qui dir-li t’estimo i esperar ansiós un “i jo”, amb qui compartir tantes coses, quan arribes a estimar, arribar a punts que ni tu mateix sabies, ser una persona tancada amb tots, però obert amb ella, no cal tractar de preguntar el perquè, només dir que és per amor, com el que jo he arribat a sentir, i com el que, vulgui o no, sentiré …

Maria

Todos piensan que cuando se habla de relaciones nos referimos a una relación amorosa o sexual.

Tener una relación con una persona es bonito y agradable, sobretodo cuando se está enamorado. Estar enamorado es una de las sensaciones donde todo lo ves bonito pero nos sentimos vulnerables. Lo mejor de este sentimiento es ser correspondido. Recibir amor, respeto  y confianza por la persona amada lo es todo en una relación de amor. Casi siempre que tenemos una relación de este tipo nos termina conduciendo a tener una sexual ya que esta se produce por el deseo de estar íntimamente con alguien que nos guste. El deseo también del amor. Pero no todo siempre es así : hay personas que tienen relaciones sexuales solo por deseo y hay otras que mantienen una relación por otros intereses.

Para mi, la relación mas valiosa es la de amistad.

-¿Por qué?

-Pues por el simple hecho de que tener una relación de amistad implica tener un buen amigo/a. Cuando encuentras a un buen amigo, uno de verdad que te entienda, que se preocupe por ti, en quien puedas confiar, alguien que te dirá tus cuatro verdades cuando lo necesites. Pero sobretodo encontrarás a alguien que estará ahí pase lo que pase.

Tal vez muchos piensan que tener una relación amorosa es más difícil que una de amistad. Pero no! No es así.

Una relación amorosa implica muchas cosas y es difícil de mantener. Pero en verdad todo es muy sencillo: normalmente cuando la empiezas todo es color de rosa y cuando ya no os entendéis y “se acaba el amor” se termina todo. Y al cabo de un tiempo vuelves a iniciar otra. En cambio una de amistad es diferente. Cuando estableces una, con un amigo de verdad sabes que lo tendrás para toda la vida.

-¿Por qué es diferente o más difícil?

-Porque encontrar a un amigo de verdad, cuesta, no a todos podemos llamar amigo. Es difícil encontrar a alguien en quien podamos confiar, que nos ayude sinceramente y que nos- nos falle sin pedir nada a cambio, nada más que tu amistad. Por eso cuando lo encuentras se debe de cuidar.

Hay una frase que es muy cierta: “los amigos de verdad se pueden contar con los dedos de la mano”. Cada día que pasa lo voy comprobando.

Nicole

Aquest últim estiu vaig poder gaudir d’una gran experiència, vaig anar a Gàmbia (Àfrica). La meva mare sempre ha sigut una persona amant d’Àfrica, ja que per ella la gent allà té uns valors molt macos de la vida. Vam decidir fer aquest viatge unides, tenia moltes ganes així que vaig decidir informar-me sobre aquell petit país.

No explicaré el que vaig fer durant aquells dies perquè penso que no és el més important, tot i que és un dels millors viatges que he fet mai, prefereixo explicar el que he après d’unes persones meravelloses. Vaig aprendre que qui menys té és qui més comparteix, que allà quan algú et pregunta “Com estàs?” sí que els interessa la resposta. Allà, malgrat tot, sempre van amb un somriure per davant. Compartir, estimar i ser responsable des de ben petit és el que més s’ensenya.

Un cop aquí, he après que no he de comprar per comprar, que la felicitat no depèn del que tenim sinó de com ho valorem. Crec que avui en dia, el que la gent desitja és tenir aquelles magnífiques bambes que tant li agraden, aquell rellotge que està de moda, tot d’una súper marca i poder tenir tot el que vol i més. Per això crec que tothom hauria de tenir l’oportunitat de viatjar a un país del tercer món per poder conèixer personalment les condicions en les que viuen allà.

És més important tenir al teu voltant gent que t’estima i et valora que tenir molts diners i coses materials.

Laia

Actualmente vivo en Vilassar de Dalt, pero a lo largo de mi vida he vivido en diferentes lugares, de los cuales me he llevado recuerdos, tanto malos como buenos.Cambiar con frecuencia de residencia tiene sus pros y sus contras. Lo mejor  que tiene es que conoces siempre gente nueva; haces muchos amigos. Pero a la vez es malo, porque cuando te vas tienes que dejar de verlos, y con algunos incluso pierdes el contacto. Pero los que de verdad marcan tu vida son esos que a pesar de la distancia siguen ahí, de los demás solo queda el recuerdo.Cuando eres pequeño eso de cambiarte de cole, de casa, dejar de ir al parque de siempre, es triste; pero cuando te instalas en tu nueva casa, pierde importancia. Cuando eres más mayor, no solo es triste sino fastidioso. La verdad es que a los adolescentes nos jode mucho cambiar de instituto y de todo porque nos encerramos en nuestro mundo. Nos gustan nuestros amigos, nuestra casa, lo que hacemos cada día, y todas esas cosas que sabemos que cambiaran al mudarnos.A mi personalmente tampoco me ha importado mucho hacerlo, porque gracias a ello he vivido muchas situaciones y experiencias que siempre llevaré conmigo.

Nicole

Los que mejor me conocen, supongo que ya lo saben. Saben cómo soy. Reconozco que hay ocasiones en las que puede que no me llegue a conocer por completo a mi mismo, y es verdad. Aquellos que me conocen saben una de las verdades más interiores que tengo.

Cuando más lo noto, es en el ámbito de la familia. Se supone que hay comunicación entre los padres, hermanos y hermanas. Pero yo no suelo expresar todo lo que siento o pienso. En repetidas ocasiones ya me han dicho que soy demasiado “introvertido”, según ellos yo debería expresarme mejor, o con frecuencia. Ya ha habido veces en las que me han preguntado por qué soy así, por qué soy tan “introvertido”. Normalmente suelo evadir la pregunta o, simplemente ignorarla, pero dependiendo de quien me lo pregunte, puedo llegar a darle alguna respuesta que a la vez intento convencerme de que es verdad, o que sea lo que quiere oír.

Cuando estoy solo, haciendo lo que me gusta: como escuchar música, pasar tiempo en algún juego o mirar alguna serie que me guste, me pongo a pensar… Pienso sobre mi comportamiento en ciertas ocasiones. Sobre como soy normalmente. Pero sobretodo pienso sobre como podría llegar a describirme. En esas ocasiones puedo quedarme perdido, en blanco; sin saber qué hacer. Cuando me quedo así, me invade una tristeza desde dentro. Me siento cansado, agobiado, hecho pedazos. Cuando me siento así, subo el volumen de la música y me pongo a jugar a cualquier otro juego en el que se me pase toda esa clase de preocupaciones. Cuando me pongo a jugar, siento como si formara parte de otro mundo, me siento desconectado del mundo real, me siento libre de todas las presiones y responsabilidades de esta vida que tanto se me llega a complicar o a parecer que es un callejón sin salida. Una vez desconectado, soy otro. Dejo de comportarme como me suelo comportar y eso me gusta. Me gusta poder cambiar mi personalidad de algún modo.

Como resumen general de la reflexión, me parece que son pocas las personas que me conocen completamente, son realmente pocas las que podrían predecir mi reacción delante de alguna situación. Y en cierta parte eso no me molesta, me siento seguro. Esas personas en las que confío sé que nunca me traicionarán cuando las necesite de verdad, y que siempre estarán ahí cuando las necesite, por pocas que sean.

Enric Martínez

Moltes vegades llegim els diaris, mirem les notícies o bé escoltem la ràdio i sovint, dubtem si allò que llegim o escoltem és del tot cert o fins a quin punt pot arribar ser veritat.

Normalment quan obrim un diari i el comencem a llegir, de seguida pots esbrinar del que parlarà i tu mateix decideixes si vols continuar llegint o simplement no t’interessa aquell tema. El mateix passa amb la televisió, ells t’expliquen algunes de les notícies més recents que els ha arribat, però són del tot veritat o poden afegir-hi informacions perquè la notícia sigui més impactant?

En aquest cas hi haurà lectors que s’ho creuran o d’altres que no, sovint les notícies més vistes són aquelles que tracten sobre la violència, crims, robatoris… I poques vegades hi ha noticies que parlin sobre descobriments o simplement bones notícies. Pel meu punt de vista, potser per això tinc l’instint de quan escolto la paraula “noticia” ho relaciona amb fets tristos o coses dolentes. Segurament perquè li he posat aquesta etiqueta i ara és difícil canviar la teva mentalitat.

De fet, sempre ha estat així, hem viscut enganyats sense saber mai quina part de veritat i quina de mentida hi ha a qualsevol notícia. Molt sovint les dades que donen no coincideixen amb altres dades que has vist en un altre mitjà de comunicació. Però realment aquest problema no interessa o potser nosaltres immediatament ens ho creiem sense dubtar-ho?

Anna

Los humanos somos una especie de animal, el homo sapiens sapiens. A simple vista no dejamos de ser lo mismo que otro animal, un ser vivo. El hecho es que a pesar de ser así, nos hemos convertido en algo completamente diferente comparado con los otros animales.

Todas las especies existentes cumplen tres funciones vitales: la reproducción, la relación y la nutrición. Todos los seres vivos tienen como objetivo la supervivencia en este mundo y el reproducirse para así evitar la extinción de la especie. Todos menos los humanos. Los humanos tenemos otros objetivos en la vida. Nuestra vida no es nacer, aprender a cazar, cazar para sobrevivir, reproducirnos y cuidar de nuestra cría hasta la muerte. Nuestra vida está predeterminada, sí, pero de distinta manera. Primero de todo nacemos, somos cuidados y alimentados y enseñados para seguir adelante. Al hacernos mayores estudiamos durante años y años hasta cumplir mínimo los dieciséis (generalmente). Después escogemos entre seguir estudiando o trabajar. Y finalmente, todos acabamos trabajando de alguna manera u otra. A medida que pasa la vida, también hacemos muchísimas otras cosas, de las cuales las demás especies no hacen apenas ni una. Mi pregunta está en porqué hemos montado, los humanos, este “mundo” en el que somos simples marionetas. Por qué tenemos que estudiar cosas que nosotros mismos hemos inventado. Por qué la base de la sociedad es el dinero y nada más que eso. En por qué nos hemos distanciado tanto de la realidad de los otros seres vivos.

Los humanos somos la única especie que tras cientos de años, seguimos aniquilando la tierra. Somos los únicos que vivimos a base de explotar todos los recursos naturales que se nos han proporcionado. Los únicos que matamos de manera descontrolada para satisfacer nuestro apetito sin necesidad o para satisfacer nuestra ira. Los únicos que llevan a cabo guerras sin razón alguna. Los únicos que queremos aspirar alto para mandar por encima de otros. Los únicos que mantenemos una jerarquía sin ninguna base. Somos la única especie en este planeta que en lo único en que se basa la vida es en el dinero, el cual no serviría de nada si no hubiésemos organizado así nuestra forma de vivir. Una jornada laboral actualmente está en las ocho horas. Eso es una tercera parte del día. Sin necesidad de pensar demasiado, una tercera parte de nuestra vida se va trabajando, pero ¿por qué trabajamos? La respuesta es fácil, para ganar dinero. Una tercera parte de nuestra vida, se basa exclusivamente en el dinero. Así hemos montado nuestra sociedad. Vivimos para ganar dinero solamente para comprar cosas que no necesitamos para llevar a cabo una vida que no debemos.

¿Alguna vez han visto a un perro enseñando a separar por sílabas, palabras que ellos mismos han inventado? ¿Alguna vez han visto a un caballo darle dinero a otro para intercambiarlo con un vestido de estampados? ¿Alguna vez han visto que un gato sea político, juez, administrador, profesor, dependiente de una tienda o jefe de una empresa? Todo lo que vemos a nuestro alrededor son verdaderas estupideces que nosotros mismos hemos inventado solamente para hacer una vida extremadamente complicada.

Quizás el destino de la humanidad se predetermina a lo que estamos haciendo con el resto de seres y la Tierra, quién sabe, pero lo cierto es que somos una especie egocéntrica y egoísta, en la que todo lo que hemos tenido a mano, lo hemos devastado.

Alberto Udina Silvestre

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

Només uns quants sabem el que és tenir un germà gran, jo tinc la gran sort de tenir-ne tres. El transcurs de la vida de cada un de nosaltres, ha sigut molt diferent. Jo personalment considero que sóc la que el destí li ha posat més fàcil. Menys entrebancs, menys dificultats menys preocupacions.

Un gran referent per mi és la germana més gran, la que va arribar primer, també possiblement la que el destí li ha posat més proves que superar. Ella és filla del primer matrimoni del meu pare, la seva mare va morir molt jove així que ella i la meva altra germana gran van haver de cuidar els fills de la seva mare, els seus germans, des de molt petites. La meva germana ho dóna tot pels seus germans, pels seus fills, per mi. Mentre he sigut petita la idea de tenir una germana 16 anys més gran que jo no m’agradava, però a poc a poc me’n vaig anar adonant del fet que allò era un avantatge molt gran. Podia fer coses amb ella que les altres no podien fer: podia anar de vacances amb ella en la caravana, podia jugar amb els seus fills que tant m’estimo i milers de coses més. Hi ha vegades que tenim mals dies amb problemes que en realitat són tan estúpids… i només per això ja pensem que la nostra vida és desagradable, que no val la pena. Gràcies a la meva germana que m’ha ajudat a veure més lluny dels petits problemes, m’ha ensenyat que encara que puguem tenir dificultats, les hem de superar amb positivitat i que hem de mirar de portar una vida feliç. Ella, el meu referent, possiblement encara té el pitjor per venir però la veritat, jo no he vist ningú que visqui tan feliç.

En general, sóc afortunada de tenir els meus tres germans, de tenir els seus consells i les seves ajudes. Malgrat les diferències que puguem tenir, com tots els germans, el temps que pugui passar amb cada un ja sigui escàs o extens procuro aprofitar-lo i gaudir-lo al màxim, ja que no ens veiem gaire sovint.

Ivet

El freestyle football, és una pràctica que consisteix en fer malabarismes amb la pilota, on pots utilitzar les cames, el cap, i fins i tot les mans en casos especials.

Aquesta pràctica no és considera un esport, la gent ho veu com futbol normal i corrent, però en realitat no té res a veure. En el futbol es juga per guanyar i marcar gols, però en aquest subesport només cal passar-ho bé i intentar fer els trucs més difícils, i si tens companyia, ja sigui un amic, o fins i tot un desconegut, ho passaràs el doble de bé.

Així doncs fa unes setmanes que m’he enganxat a practicar-ho, i quan estic avorrit o simplement vull alliberar-me una estona, baixo al carrer, i amb una pilota i un lloc pla més suficient per passar l’estona fent tocs a la pilota i inventant noves jugades. Com sempre que vaig estic sol, em gravo a mi mateix fent-ho i jo mateix ho edito i ho penjo al meu canal de Youtube per simple diversió, no m’importen el nombre de visites, només ho penjo perquè ho vegin els meus amics.[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=GbwYcyVrESo[/youtube]

Sergio

Respóndeme, ¿Qué sería de mí sin ti a éstas alturas, después de verte dormir tantas veces en mis brazos, de quererte por las mañanas y por las tardes, de mirarte a los ojos y transmitirte mis sentimientos?

Has pisado demasiado fuerte en mi vida, que sin ti no sé qué sería de mí, lo único que sé con certeza es que te quiero para toda la vida, y no me place estar con otro ser que no seas tú, será porque cumples cada mínima necesidad que se interpone  en mi camino, y te lo agradezco.

No me importa estar un día sin verte, mientras tu voz o un mensaje tuyo sea lo último que escuche antes de caer en un sueño; eres el mejor de todos, y tal vez no pienses lo mismo, pero para mí sí lo eres y lo serás siempre.

Me costaría la vida agradecerte las tantísimas cosas que has hecho por mí, que necesitaría otra para seguir dándote las gracias; espero que nunca te canses de quererme a tu manera y de quererme cuando ni yo lo haga, de sonreír al verme, de abrazarme por sorpresa, de besarme cuando me enfade, de seguir estando en mis malos momentos para darme ánimos, de llamarme diciéndome que me echas de menos, de seguir en mi camino y de ver un futuro a mi lado.

Gracias por convertirte en una persona esencial para mí.

Laia Solbes

L’any 2002 vaig començar P3 a l’escola l’Olivera a Cabrils. Anava a la classe dels Elefants, en aquell moment jo no sabia que una de les persones d’aquella classe, arribaria a ser en el que s’ha convertit fins ara, la meva millor amiga.

Ella és aquella persona amb qui puc comptar sempre, encara que estigui a 1260 km de distància de mi. Això de què estigui tan lluny és perquè al seu pare li van proposar anar-se’n a Alemanya per la feina, així que actualment està vivint a Stuttgart. Però això està més que superat, ja que és el quart any que viu allà. A més a més, cada dos/ tres mesos aproximadament ve a visitar-nos, ja que té festa a l’escola internacional a la qual va.

L’any passat la vaig anar a visitar pel seu aniversari, ja que al poble era la festa Major i tenia uns dies de festa. Van ser pocs, però van estar aprofitats al màxim. A ella li va fer molta il·lusió que l’anés a veure. A Stuttgart vaig conèixer molts amics seus de nacionalitats i cultures totalment diferents. Era el primer cop que celebràvem un aniversari juntes d’ençà que havia marxat, ja que el meu feia tot just un mes que havia passat i vam tenir la sort de coincidir en el seu. A més a més, allà hi havia una fira molt gran, plena d’atraccions per a petits i grans. Ens ho vam passar d’allò més bé.

Sé que és una amistat que durarà per sempre. Ens necessitem l’una a l’altra. Mai ens hem arribat a enfadar. Sabem exactament com som cadascuna. Ens ajudem mútuament amb qualsevol problema que tenim. Ella és una persona molt especial per a mi. Ara penso en algunes circumstàncies en què no hagués estat i no sé què hauria fet sense ella. Me l’estimo moltíssim, més del que ella s’imagina. I no penso deixar que res ni ningú, ens separin o facin que es trenqui aquesta gran i meravellosa amistat.

Blanca

Les festes de Nadal son especials perquè reuneix a les famílies. Nosaltres el 25 de desembre dia de Nadal som 23 persones a dinar. Tenim molta sort de coincidir tota la família de part de la meva mare aquest dia tan especial. Quant no érem tants ens reuníem a casa meva però des de l’any passat anem a casa d’una de les meves tietes perquè té el menjador una mica més gran. És un dia on ens agrada seguir les tradicions. Per suposat l’escudella amb els galets tan típics de les festes, carn d’olla, la pilota i seguidament el pollastre rostit amb prunes, pinyons, panses i orellons. I de postres els torrons i les neules. Després a la sobretaula fer cagar e tió. Ara sóc jo el qui poso els regals a sota la manta mentre els petits s’amaguen per fer temps.

Tant la meva germana com jo, hem estat més de deu anys sent els únics nets i nebots de la família, perquè els meus tiets i tietes fa cinc anys que han començat a tenir fills, per tant som els cosins grans per a tots els meus cosins petits. El més gran té cinc anys i la més petita cinc mesos. Em fa sentir una mica de nostàlgia pensar amb el passat quan érem nosaltres els protagonistes, van ser uns anys molt divertits i emocionants. Ens hem fets grans i ara tenim un altre paper el dia de Nadal. A vegades em poso una mica trist perquè recordo els familiars que ja no hi son. Al ser tants membres a la família ja fa anys que vam optar per fer l’amic invisible amb els adults.

L’endemà, dia de Sant Esteve tothom va a casa dels meus avis materns i mengem els boníssims canelons fets amb les sobres de Nadal i que elaboren la meva àvia i la meva mare el mateix dia al matí.

Després de tants anys fen-ho, m’agradaria que aquesta tradició no es perdés i que per molts anys en poguéssim seguir reunint i divertint en aquest dia tan especial.

Pol

Hoy, día festivo, he paseado por Barcelona, por el centro antiguo de la ciudad, donde he podido observar ríos y ríos de personas recorriendo sus calles repletas de tiendas y comercios abiertos al público, iniciando las compras de estas fechas navideñas. Consumismo. Consumismo puro el que he visto esta tarde que me ha hecho reflexionar sobre si la navidad es familiar, o solamente comercial.

Debo reconocer que pasear por delante de los escaparates es realmente tentador. Hay que hacer un esfuerzo para no hacerse con algún artículo de los que se ofrecen, bien sea para regalar o bien para uno mismo.

Creo que actualmente la navidad ya no es una de esas fechas en la cual la gente aprovecha para estar en familia, sino una de las fechas en que todo el mundo tiene metido en la cabeza el concepto “compras”, sí es verdad que no todas las personas se excusan a si mismos detrás de la navidad para comprar compulsivamente cosas y productos de las cuales podrían prescindir. Y únicamente por el simple hecho de estar en los días que estamos piensan que se lo pueden permitir.

Pero lo que realmente intento decir, es que poco a poco, nosotros mismos vamos dejando atrás esas pequeñas tradiciones en las cuales se busca esa magia y esos momentos que podemos pasar en buena compañía.

Darío

Ja és desembre, l’últim mes de l’any. M’encanta aquesta època on ja comença a fer més fred i tothom comença a abrigar-se amb abrics de pell i guants i bufandes de llana. És en aquesta època de l’any on la gent s’apura a comprar regals, menjars i decoratius nadalencs.

El Nadal és un dels moments de l’any més esperats per a tothom, ja que és un dels dies on ens reunim amb la família i ens atipem de menjar tan torró. En família muntem el pessebre i decorem l’arbre de Nadal amb les figures de cada any que guardem en una caixa i li donem vida envolant-lo amb llums que canvien de color.

De petita sempre celebrava el “caga tió” amb els cosins i la nit de reis anàvem tots junts a entregar-li la carta als reis mags. Però això ja ha canviat. La màgia del Nadal només dura quan ets petit. El fet de dir-ho “màgia” és perquè sempre que arribaven aquestes dates em posava molt contenta, ja que una nit de cada any podia veure els reis i l’endemà em llevava d’hora i veia tot el menjador ple de regals.

Encara m’enrrecordo d’aquests petits detalls de la meva infància. Però a mesura que van passant els dies em vaig adonant de que ja no és el mateix de quan era petita.

Laia

La robòtica és un concepte de domini públic. La major part de la gent té una idea del que és la robòtica, sap les seves aplicacions i el potencial que té, però no coneixen l’origen de la paraula robot, ni tenen idea de l’origen de les aplicacions útils de la robòtica com a ciència.

Un robot és una entitat virtual o mecànica artificial. A la pràctica, això és en general un sistema electromecànic que, per la seva aparença o els seus moviments, ofereix la sensació de tenir un propòsit propi. La independència creada en els seus moviments fa que les seves accions siguin la raó d’un estudi raonable i profund en l’àrea de la ciència i tecnologia.

La robòtica, com avui dia la coneixem, té els seus orígens fa milers d’anys. Des del principi dels temps, l’home ha desitjat crear vida artificial. S’ha entestat a donar vida a éssers artificials que l’acompanyin en el seu domicili, éssers que realitzin les seves tasques repetitives, tasques pesades o difícils de realitzar per un ésser humà.

Japó és actualment el país amb més inversió en investigació i desenvolupament de sistemes robòtics, convertint-se en la primera potència del món en aquest camp, molt per davant dels Estats Units. Dit això, és possible que en el futur la intel•ligència artificial superi a la humana?

Andrea

2 de gener del 2013, d’aquí a un mes farà dos anys que va marxar una de les persones més importants per mi, una persona que va lluitar moltíssim per tirar endavant tota la família, que amb un somriure, una abraçada o un petó et feia la persona més feliç del món, una de les persones més carinyoses que he conegut mai, humil, amable, respectuosa, però a la vegada era una dona amb molt de caràcter i sabies que sempre et diria les coses clares, tal com són, ja siguin bones com dolentes, però sobretot era una dona que es feia estimar molt, persona que s’apropava a la seva vida, ja no volia sortir-hi mai més, ja que quan estaves al seu costat et senties bé, protegit, estimat. Sempre deixava marca per allà on passava i a la vegada tenia un cor enorme on guardava un trosset per a cada un de tots nosaltres. Sempre volia que tota la família fóssim una bona pinya, li agradava que passéssim molts moments tots junts. Cada divendres ens retrobàvem tota la família a casa seva i hi passàvem la tarda. Cadascun de nosaltres desitjàvem que arribes el divendres durant tota la setmana. La meva avia, sempre ha sigut el punt de referència més gran que he tingut, ja que és un exemple a seguir, era una dona de “cap a peus”. Era una de les persones més importants per mi, una de les que més he estimat, estimo i estimaré sempre. Aquests dos anys que no l’he tingut al meu costat he gaudit al màxim cada un dels moments que he passat en honor a ella, perquè es mereix això i molt més. Costa assimilar el fet que marxi una persona tan important, costa anar a casa seva i no veure-la asseguda en la seva butaca, costa no sentir els seus consells, no veure el seu somriure, no tindre els seus petons, no tindre-la al meu costat i poder-la abraçar. És un fet que encara no he assimilat i ja han passat dos anys. Tot i així, no va ser un comiat, va ser un per SEMPRE! “TE QUIERO MUCHO YAYA”.

Anna

Realment penso que l’etapa de l’adolescència és la més difícil de superar de tota la nostra vida. Tenim les hormones molt desenfrenades i veiem la realitat una mica borrosa, simplement tenim unes prioritats molt diferents de les que realment haurem de tenir més endavant quan tinguem obligacions. També crec que fem al canvi a l’institut massa aviat, som uns nens innocents davant d’una nova experiència molt dura del que ens trobarem més endavant a la vida, i una d’elles i la més perillosa són les drogues, entre elles el tabac i l’alcohol les més comunes en aquesta edat. El fet de tenir relació amb nois i noies més grans fa que veiem el prohibit amb molta més dolçor i temptació. Molta gent posa excuses i diu que no tenim suficient informació respecte a les drogues, però no crec que sigui real, crec que sabem perfectament que no són coses bones per nosaltres, i també sabem el que no hem de fer, però la temptació i el que creiem que és divertit és el que ens empeny a consumir. I per últim el factor més important és la societat, el que realment ens empenyi a consumir drogues és ensenyar als amics com de “guays” podem ser i d’aquesta manera fer veure que no hi ha ningú que pugui superar el que acabo de fer i així es comença, però mai sabem com podem acabar realment. Per tant la meva conclusió és la següent: La personalitat, el caràcter i la forma de ser de cadascú és el que hem de procurar no perdre mai.

Pol Pérez Canturiense

Cada persona tiene un sitio donde le gusta estar, donde se siente libre, donde se siente en paz. El mío está muy lejos de donde vivo.

Mucha gente me llamara loco por querer vivir en un pequeño pueblo de montaña, pero mi cabeza nunca piensa en el sitio donde me encuentro sino donde deseo estar. Hay días que sólo puedo pensar en cuántos años me quedan para poder vivir en La Rioja.
Desde pequeño he ido de vacaciones al mismo sitio, a la cuna de la alpargata, hablo de Cervera del Río Alhama.

En un sitio muy especial para mi, tengo familia amigos y conocidos. También hay una señora, en lo alto del monte, que siempre vela por mí. Esa señora sólo la conocen los cerveranos, pero necesitaba mencionarla en mi escrito.

Es por todo lo mencionado y por su clima frío, todo el año, que le hacen mi paraíso. Lo más especial, y que nunca he podido vivir, son las nevadas, cada año nieva y se cubre todo el pueblo de un manto blanco que lo convierte, si se puede, en un lugar mas hermoso todavía.

Es muy difícil para mí conseguir expresar lo que siento por mi pueblo, Cervera del Río Alhama, es tan difícil que creo que me he quedado corto, pero he aquí mi intento.

Gorka

A nadie le gusta hablar de los complejos, ya sea por vergüenza o simplemente porque no suele ser un tema agradable de tratar. Los jóvenes somos los más acomplejados, ya que, por decirlo de alguna manera, somos los que solemos juzgar más a la gente por su aspecto físico.

En la sociedad de hoy en día el físico se ha vuelto más importante que el interior de las personas. Le damos importancia a lo superficial y no nos fijamos en los valores y las cualidades que uno pueda tener. Antes eso no pasaba. Tener un cuerpo o una cara bonita no era algo tan importante, era algo más secundario, pero ahora, es en lo que primero nos fijamos. Si una persona está pasada de peso, se critica, si está delgada, se critica, si tiene un cuerpo que no es de tu agrado, se critica. Esta manera de pensar o de ser, es la que nos ha llevado a ser acomplejados y a tener vergüenza de nuestro físico. Conozco a muchas personas que viven acomplejadas, que tienen vergüenza de ponerse cierta ropa, o de ir a ciertos sitios por miedo al qué dirán.

Dicen que si no te quieres tú, no te va a querer nadie, por eso, pienso que tenemos que dejar de ser tan superficiales y empezar a conocer a las personas, no por lo que aparentan, sino por lo que realmente son, ya que un físico no define a nadie, una personalidad, sí.

Valentina

El passat cap de setmana 30 i 31 de novembre es va celebrar a Catalunya una campanya de recollida d’aliments bàsics per aconseguir que totes les persones necessitades rebessin ajuda alimentària per aquestes dates assenyalades de l’any, i també per donar a conèixer la situació dificultosa que pateix aquest grup de gent cada vegada més nombrós al nostre país per culpa de la crisi econòmica que estem vivint i que segueix creixent.
Es calcula que el 20% de la població catalana viu en situació de pobresa. Aquestes persones mereixen tots els nostres esforços per combatre aquest fenomen que afecta la nostra població i la nostra gent propera. Aquesta campanya la duen a terme els 4 bancs d’aliments principals de Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Catalunya ja fa 6 anys que treballa amb aquesta proposta que genera un immens nombre de quilograms d’aliments i compta amb la participació de més de 20.000 persones voluntàries.

Els bancs d’aliments a Catalunya es basen en quatre principis ètics: la primacia de la gratitud, la seguretat d’una distribució justa, la contribució a la sostenibilitat amb el medi ambient i la promoció de la solidaritat cap a les persones amb necessitats alimentàries.
Catalunya i els bancs d’aliments cerquen la lluita contra la pobresa alimentària i el malbaratament, per a un món més just, participar en la reducció de l’exclusió, contribuir en l’exercici del dret a una alimentació suficient i saludable per tots els éssers humans, promoure la utilització més eficient dels recursos i contribuir en el desenvolupament sostenible per a un món més net.

Aquest any s’han recaptat més de 4.000.000 de quilograms a Catalunya, nombre que ha superat totes les expectatives. Aquests aliments seran repartits durant els pròxims dies a la gent necessitada del nostre país de manera justa. Personalment crec que s’ha de donar gràcies a tota la gent que ha contribuït en aquesta campanya portant aliments i implicant-se en aquest problema que afecta avui el nostre país i que esperem que desaparegui. Gràcies a la generositat dels catalans i catalanes que es preocupen pels altres i sobretot als més de 20.000 voluntaris que han dedicat les seves hores i la seva energia per dur a terme aquesta campanya que ha resultat ser un gran èxit.

Esperem que questa campanya segueixi creixent durant els pròxims anys, alhora que es redueixi al màxim possible el nombre de persones necessitades.

Mariola

L’Alzheimer és una malaltia degenerativa que mata les cèl·lules cerebrals lentament i sense possibilitat de cura. A mesura que avança, apareixen símptomes com la confusió, l’agressivitat, la pèrdua de memòria a llarg termini i fins i tot la pèrdua de sensibilitat. És la demència més comuna i afecta a principalment a les persones majors de 65 anys.

Al principi quasi no se li notava, de tant en tant oblidava el lloc on havia deixat les claus, el nom d’un parent llunyà… Més endavant, van aparèixer els canvis d’humor, la irritabilitat i la impotència de no poder controlar la situació

Quan va començar la segona fase, semblava confosa, espantada. Repetia frases contínuament i moltes les deixava a mitges. Els dies que anàvem a visitar-la, es pensava que era ella la que havia vingut a casa nostra i viceversa. Si la portàvem a passejar pel poble, sovint perdia l’equilibri i l’havíem de subjectar entre tots perquè no caigués.

Ara ja s’ha endinsat de ple en la tercera etapa. La maleïda i temuda tercera etapa. Sembla més una nena petita que no pas una dona de 82 anys. No pot menjar, rentar-se ni moure’s per si sola. Necessita atenció les 24 hores del dia 7 dies a la setmana. No reconeix el seu marit, la seva filla, el seu germà… no reconeix ningú. Falta poc perquè perdi completament la parla i potser una mica més perquè s’oblidi de caminar, de seure i de somriure.

Una vegada diagnosticat, els malalts d’Alzheimer acostumen a viure entre 7 i 9 anys. Ella ja en porta 15 i sincerament, no sé si desitjar que en compleixi més o que pugui descansar en pau d’una vegada.

Paula

Des de molt petita, m’ha encantat viatjar, i ha estat una gran part de la meva vida des de que vaig néixer. La meva família està bastant repartida pel món i és la meva excusa sempre que vaig a algun lloc; vaig a visitar família.

Cada estiu torno a Canadà per visitar a gent i perquè els meus pares tenen feina allà a l’estiu, però a part d’això, en els últims dos anys havia viatjat mínimament i estava inquieta per visitar algun lloc nou. La oportunitat va sorgir quan la Universitat de Glasgow van acceptar a la meva germana. Jo ja tenia excusa per anar-hi; anava a visitar a la Natalia.

Viatjava sola, i era la segona vegada que ho feia, però estava una mica nerviosa. Havia de canviar d’avió a Gatwick. Ja ho havia fet moltes vegades però sempre amb els pares, i això era la cosa que em preocupava. En arribar allà em sentia molt tranquil·la, tenia cinc hores entre avions, i primer de tot em vaig situar, un cop fet vaig anar a donar una volta per les botigues que hi havien. Mentre passejava vaig descobrir que m’agradava molt viatjar sola. La meva família estava a moltíssims quilòmetres i em sentia molt lliure. Podia fer el que volia. No vaig fer res d’extraordinari, però era el simple fet de pensar que ho podria fer si jo volgués.

Danielle

Durant un mes aquest estiu, he viscut en un vaixell “Brigantine“, bàsicament és un barco de pirata, navegant pels grans llacs de Canadà i els Estats Units. Tota la gent abord eren adolescents de 13 a 18 anys, menys el capità que en aquest cas en tenia 29.

Tothom conviu en un vaixell de 23 metres, alguns tot l’estiu, altres només una setmana. Treballem junts, rentant els plats, netejant, ordenant el barco en general, i sobretot naveguem el vaixell. Hi ha diferents classificacions i diferents posicions que la gent pot ocupar.

La classificació més baixa és el dels “Trainees“, o sigui, els que no saben res de navegar o que no s’han pogut presentar al programa d’hivern per convertir-se en una classificació més alta. Després hi ha els “Petty Officers” als quals se’ls-hi assigna un grup de “trainees” per dirigir i ensenyar. Els “Watch Officers” vénen a continuació i cadascun vigila un dels “Petty Officers” i s’encarreguen de tot el que pertany en el grup de situació en els mapes i la direcció del vaixell. El “Executive Officer” vigila tot en general i si veu algun problema informa el Capità.

I finalment, la persona més important del vaixell, es podria dir, és el cuiner. Es desperta a les cinc del matí per preparar el menjar de 20 persones, es baralla amb un obrellaunes horrible, es passa la vida ratllant formatge, fregint ous i tallant verdura per tal d’alimentar la massa de gent “morint-se de gana”.

L’última setmana, vaig ser jo la cuinera, i va ser una experiència interessant però que no la tornaria a repetir. Això de cuinar no es cosa meva, i menys tres àpats al dia per a vint persones.

Tot i això m’ho vaig passar genial i tinc moltes ganes de tornar-hi l’any que ve.

Danielle

Començàreu a parlar a l’atzar un dia. Et complementa i et diu que ets molt bonica i molt maca. Et pregunta sobre les teves relacions passades i tu li preguntes sobre les seves. Quan li dius que t’han fet mal molts cops, et diu que aquells nois són tots uns idiotes i uns estúpids per deixar anar una noia com tu. Després, li expliques algunes més històries sobre el teu passat i ell te n’explica de seves. Ell comença a tontejar amb tu, i tu amb ell. Et demana el teu número i li dones. L’endemà t’envia un missatge dient-te que passis un bon dia. Aviat, parlar amb ell es converteix en una part de la teva rutina diària i cada dia l’esperes perquè et parli. Sempre que reps alguna cosa d’ell, comences a somriure i instantàniament el teu dia millora. Et parla diàriament preguntant-te com t’ha anat el dia. Parles amb ell tota la nit i sempre t’està preguntant si estàs cansada i si vols anar a dormir. Les converses nocturnes que tens amb ell són sempre les millors i les més profundes. Dorms quan ell dorm, i ell dorm quan tu dorms. Ara vol quedar i passar un rato amb tu. Quan us veieu, sents encara més química amb ell i sents papallones a l’estómac cada cop que parles amb ell. Els hi expliques a les teves amigues l’extraordinari que és i que estàs interessada en ell. Aviat et confessa que està interessat en tu i tu li dius que el sentiment és recíproc. Quedes més amb ell i comença a posar-te sobrenoms i a dir-te de forma afectuosa. Sents que ets la noia més feliç del món i que el sentiment entre els dos és molt fort.

Un dia, de sobte deixa de parlar-te ell primer. Quan ara parleu, és només perquè tu li has parlat abans. Les coses han canviat i no entens el que ha passat tan inesperadament. Deixa de posar-hi esforç quan parla amb tu i no demostra que encara vol estar amb tu. Et tornes extremadament “enganxosa”. No pots deixar de preguntar-te que va anar malament. Li preguntes si passa alguna cosa i et diu que tot va bé. Llavors comences a pensar que està molest amb tu per alguna cosa que has fet, però ell t’assegura que necessites relaxar-te i que tot va bé. Et diu que només ha estat ocupat. Així que esperes una mica i res està canviant. Ell segueix “ocupat” tot el temps i ni tan sols intenta parlar amb tu. Ara cada cop que li parles es converteix en un argument. I et fa por que estiguis sent pesada per obrir-lo tu primera sempre, així que deixes de parlar-li. Els mesos passen, i no li parles en absolut. Mai saps el que va passar des del seu punt de vista. Per culpa seva, cada dia i cada nit estàs amb dolor i malestar. No saps el que va anar malament en la relació entre vosaltres dos. Les teves amigues et diuen que l’oblidis i que no es mereix a algú com tu. Però sembla que no pots escoltar-les, ja estàs massa enganxada a ell. Trobes a faltar a la persona que acostumava a ser i no saps ni en què ha canviat. I un dia veus que té una nova noia a la seva vida. L’anomena de forma afectuosa i li diu tot el que acostumava a dir-te a tu. Li diu que pensa que és meravellosa. Li diu tot el que tu ja havies escoltat abans. Sembla que està completament bé sense tu i ara té a algú altre per parlar cada dia i nit. Et negues a creure que ha jugat amb tu, però és cert. Tu encara estàs ferida i ell ja ha passat pàgina. Encara estàs trista i tot el que fas et recorda a ell. No pots parar de pensar en ell i plores cada nit pensant en ell. En secret segueixes esperant que algun dia et comenci a parlar un altre cop i continuareu on ho vau deixar l’últim cop, però també saps que mai passarà. Compares a cada noi que coneixes amb ell. Ell ja t’ha oblidat, però tu encara estàs tenint dificultats per deixar-lo anar. Us sona familiar?

Alba

La societat ens ha acostumat a fer-nos preocupar, ja des de ben petits, sobre el nostre futur. Ni tan sols ens adonem que aproximadament durant els primers quinze anys gran part de les nostres vides gira entorn el temps a venir. Però només són petites coses i molt subtils les que evidencien aquest fet. Per exemple, a tots i cadascun de nosaltres ens han fet la típica pregunta: Què voldràs ser de gran? La qual sempre és un bon tema de conversa.

Els més petits solen donar respostes clares i normalment escullen professions heroiques com per exemple bombers o astronautes. En el meu cas jo sempre havia volgut ser metge. Però realment molt pocs arribaran a complir el seu somni, encara que en aquell moment, degut a que encara no saben actuar amb més maduresa, estan convençuts del que volen arribar a ser a la vida. Els anys passen i, normalment, canviem de parer, ja sigui degut a influències externes com l’opinió dels pares o d’altres però el cas és que sol passar. Jo per exemple a dotze anys vaig pensar que estaria bé començar a rumiar què era el que m’agradava. Escriure sempre ha sigut una feina fàcil per mi per tant vaig decidir que el més apropiat seria dedicar-me al periodisme, encara que aquesta idea només era provisional, ja que no n’estava del tot segura. Però realment arriba un moment que notes que el futur el tens a les teves mans, que ja no són aquelles preguntes innocents sinó que ara realment t toca encaminar-te i prendre decisions difícils que marcaran la teva vida per sempre. Crec que aquest moment encara no m’ha arribat, però no és pas gaire lluny. Finalment, em sembla que he pres una decisió definitiva, m’agradaria estudiar una carrera mixta, dret i empresarials perquè té moltes sortides.

En conclusió, passes per moltes etapes al llarg de la teva vida, i algunes d’elles has de prendre decisions importants però jo crec que no has de ser una persona influenciable, has de decidir el que creguis convenient i no el que vulguin els altres, ja que potser te’n pots acabar penedint.

Laia

A lo mejor os extrañáis y os preguntáis: por qué simple? Una amistad está basada en el cariño, la confianza y la sinceridad. Creo que todo esto no es una cosa muy simple.

Hay veces que te das cuenta de que es una simple amistad porque no sientes a esa persona a tu lado, como lo hacen otras personas, o te das cuenta de que no tiene tiempo para ti. Cuando no pone su granito de arena para que la amistad funcione, o no te apoya ni te valora cuando más lo necesitas. Lo peor de todo es que hace un tiempo, era la persona que llenaba tu vida de alegría, le daba color a tus días grises y que siempre, pero siempre estaba a tu lado para ayudarte tuvieras el problema que tuvieras. Cuando te paras a pensar y ves todo lo que ha cambiado te das cuenta de que estás perdiendo a una persona querida. Que si todo baja y nada sube eso va a ser el final de una historia y no el principio de una que podría ser mejor.

Al final tu corazón se rompe y crees que ya no puedes más. Reflexionas y ves que los amigos de verdad están a tu lado recogiendo los pedacitos de tu corazón para volver a juntarlos y volver a ver esa persona que ellos conocían. Quizás consiguen eso o quizás consiguen a alguien mejor porque tras una caída te levantas y aprendes. Y realmente tener a esa gente a tu lado es lo mejor que te puede pasar.

Elisenda

Helicobacter pylori és un eubacteri gramnegatiu microaeròfil que produeix una inflamació en parts de l’estómac i el duodè. Aquesta és la definició d’un eubacteri que viu dins meu des de fa gairebé un any.

El Setembre de l’any passat, en una de les revisions anuals amb el meu pediatre, vaig comentar-li que tenia dolors a l’estómac cada vegada que menjava qualsevol tipus d’aliment. Ell des d’un bon principi no sabia què podia ser, aleshores va dir als metges especialitzats en l’aparell digestiu que em fessin proves per esbrinar el perquè del meu dolor.

Van començar a fer-me-les el Novembre del 2013, i van acabar el Gener d’aquest any i seguidament al Febrer em van donar els resultats, va sortir que tenia aquest eubacteri “l’Helicobacter Pylori”. El primer que van dir-me els metges és que el bacteri no desapareix ràpidament, que poques persones el tenen i que em donarien un seguit de pastilles per eliminar-lo. Finalment tot i que vaig estar prenent medicacions durant vuit mesos i realitzant-me proves diferents de les anteriors, aquell bacteri no marxava.

Els metges van decidir fer-me una endoscòpia digestiva que consisteix a realitzar un estudi per a visualitzar el tub digestiu amb ajuda d’un endoscopi. Creien que era el millor per saber si  realment hi havia alguna cosa més a part de l’eubacteri que ja feia vuit mesos que tenia. Els metges no tenien descartada l’opció de què pogués ser celíaca, ja que els meus dolors eren símptomes d’aquesta malaltia.

El mes passat em van donar els resultats de l’endoscòpia, i va sortir negativa la celiaquia, però positiu l’augment d’aquest eubacteri, el cas és que fa un any quasi era nul·la la convivència de l’Helycobacter Pylori en el meu estómac, i avui tinc un cultiu d’aquest bacteri dins meu. Estic tractant-me amb diferents pastilles diferents de les que em van receptar als inicis, els metges em diuen que es estrany que duri tant però que no em preocupi perquè no és greu.

Carla

Bé, si que hi ha algú molt important que no sigui de la família en la meva vida. Encara que no hi sigui a prop, sempre hi serà dins el meu cor i en els meus pensaments. Faci el que faci i passi el que passi. No puc evitar que em deixi amb un pensament constant en la ment i amb un sentiment ben fort al cor. de vegades es trist però d’altres, moltes d’altres, és de bona felicitat. No em penedeixo de dir que ella és ben lluny, al contrari.

La distancia i les dificultats entre nosaltres no són poques ni petites, però quan aconsegueixi arribar fins a ella, quan la pugui besar y tenir entre els meus braços, podré dir que he fet tot el possible i més per la meva causa. En aquests moments només hi tinc al cap uns pocs pensaments, de vegades se sobreposen als meus deures com estudiant però no ho puc evitar. És el que té estar enamorat suposo… Ella és ben lluny, més del que m’agradaria, i no només per kilòmetres.

És possible que hi hagi gent, molta gent, que pensi que l’amor i la distancia no fan una bona parella. Jo no sóc així, jo vull fer que la gent que em coneix, la que em coneix de debò, sàpiga que qualsevol persona, si ho vol, pot fer el que es proposi. Fins i tot canviar l’opinió general sobre algun tema públic. Fins i tot fer que la gent es replantegi el que creu i el que es pensa que és impossible per cert tipus de persones, com som els adolescents. En aquest cas si que se’m fa difícil poder arribar allà on jo vull, ja que viatjar no se’m fa possible en aquests moments. Però no és del tot necessari viatjar físicament, l’amor no coneix fronteres si es de debò.

Sóc capaç d’estimar una persona encara que sigui lluny, encara que no ens puguem veure, besar, acariciar, o qualsevol altra acció física… Però ens podem estimar fins tenir l’oportunitat que tant esperem, l’oportunitat de ser feliços tots dos junts. I jo espero aquesta oportunitat. També està el tema de l’edat, que molta gent ho troba mal vist, encara que en aquests temps conec a bastanta gent que no ho veu d’aquesta manera. Hi ha un dit molt conegut sobre l’amor, diu que l’amor es cec. Es por interpretar de moltes maneres aquesta dita, jo l’interpreto com una llibertat per poder estimar a qui et digui el teu cor i no altres persones, pensaments o els mateixos ulls.

Amb aquesta persona he passat el temps suficient com per pensar que podríem ser més que amics, encara que no sé amb seguretat si ella pensa el mateix. Hi ha varies raons per no acceptar l’amor quan es tracta d’una relació a distancia, i una de les raons més comunes és el contacte o la fidelitat. Jo no tinc aquest problema amb ella, hi confio plenament. Un dels inconvenients que hi ha entre nosaltres és l’horari, hi ha 7 hores de diferència a causa de la distància, la maleïda distància. Però això no aturarà el que sento per ella, els sentiments no poden ser retinguts per un temps limitat, i jo ja he retingut un bon temps els meus. Ara em toca deixar-los lliures durant un temps, per ser feliç amb qui estimo i, potser, més tard els posaré algun límit. Quan sigui madur i sàpiga el que pot comportar l’amor.

Enric Martínez

La música és una de les eines fonamentals que utilitzem els éssers humans, i està científicament comprovat que tenen influències directes sobre el teu estat d’ànim i la teva qualitat de vida. Estudis han demostrat que escoltar música influeix directament a les persones, tant de manera positiva com negativa, amb efectes immediats i resultats duradors. Tenint en compte els efectes positius de la música, molts científics sostenen que aconsegueix canvis favorables al cervell de les persones que l’escolten.

Tots percebem la música de manera diferent, i hi ha un estil indicat per cada un de nosaltres, depenent de com et sentis. Fàcilment associem una cançó o un estil musical amb el nostre estat d’ànim, i reconeixem quan una cançó ens sembla alegre o trista. Hi ha vegades que ens identifiquem de tal forma amb una cançó que només escoltar-la immediatament canvia el nostre estat d’ànim… fins i tot semblaria que hi ha cançons que estan escrites per a nosaltres.

Trobar el teu estil musical segons el teu estat d’ànim és una manera d’alliberar-te; ja sigui perquè no ho vas poder expressar en el moment adequat o simplement tens la sensació que no hi ha millor forma d’explicar el que sents que no sigui a través de la música… no sempre calen les paraules!

Alba

Fa unes dues setmanes la Blanca i jo vàrem veure a una agència de viatges: 5 dies a Nova York. Els dies eren per Nadal i feia poc que la Blanca havia somiat que estàvem allà per Nadal caminant al Time Square.

Tot era perfecte, teníem les dues una gran il·lusió, ja que era un preu assequible i tot hi era inclòs. Vàrem parlar amb els nostres pares i semblàvem molt convençuts. Hauríem anat les dues amb els pares de la Blanca, però un dia aquest desig es va apagar.

No queda gaire per Nadal i havíem de comprar els bitllets i acabar de planificar-ho tot. Vaig informar-ho als meus pares però llavors, el meu pare va canviar d’opinió.

Vaig sentir que tot allò, les ganes, el desig per anar a Nova York anava desapareixent. No parlava amb els meus pares, ja que estava enfadada però, l’endemà, el meu pare em va comunicar que aquell viatge es faria per l’estiu del 2015. Finalment, el desig va tornar a aparèixer i aquell somni de la Blanca es complirà algun dia quan siguem més grans.

Júlia

Sóc una persona molt vergonyosa! Això m’ha portat moltes dificultats perquè em fa ser una persona tímida i reservada. Em fa ser tancada amb la gent i perdre’m moltes aventures i molts moments de la vida.

La vergonya és difícil de controlar i difícil d’afrontar, ja que et porta molts problemes, et posa a prova contínuament davant de situacions molt diverses com: parlar davant de tothom, sortir a demanar quelcom,etc… totes aquestes coses em tanquen i em tancaran moltes portes en un futur.

Des de ben petita no m’ha agradat cridar l’atenció, sempre intento passar desapercebuda. Per això quan volia plorar m’aguantava, o si estava trista o enfadada dissimulava perquè no em diguessin res. Això no m’ha aportat res.
M’he adonat que d’ara endavant he d’aconseguir amb el meu caràcter tímid i discret, superar aquesta “barrera” i sobretot deixar a la gent que em coneguin com la persona que en veritat sóc; no la persona tímida i tancada sinó una persona alegre, carinyosa i sociable.

Iria Lorenzo

Algun dia trobaràs algú a la teva mida. Que s’oblidi del teu passat, dels teus fracassos, algú a qui no importi el que vas ser, ni el que vas fer, ni el que algun dia per mals actes potser vas perdre. Algú que t’aixequi, et perdoni, et cuidi, plori i rigui amb tu, algú que t’entengui ni quan tu mateix ho fas. Una persona que en entrar a la teva vida et farà saber perquè no va funcionar res amb ningú mes, com he dit abans, algú a la teva mida.

Diuen que al llarg de la vida es té dos grans amors; un amb el que et cases o vius per sempre, potser el que serà el pare dels teus fills.. Aquella persona amb la qual aconsegueixes la compenetració màxima per estar la resta de la teva vida junts..

Però hi ha un segon amor, una persona que perdràs sempre i deixaràs d’intentar-ho… Et rendiràs i buscaràs a aquella altra persona que acabaràs trobant.

Però t’asseguro, que no passaràs una sola nit sense necessitar un altre petó seu o discutir un altre cop.. Tots saben de què estic parlant, perquè mentre estaves llegint això, se t’ha vingut a la ment, el seu nom al cap.

T’alliberaràs d’ell, deixaràs de sofrir, aconseguiràs trobar la pau, però et prometo que no passarà un dia en què desitgis que estigués aquí per pertorbar-lo. Perquè a vegades, es desprèn més energia discutint amb algú que estimes, que fent l’amor amb algú a qui aprecies.

Mònica

Han arribat els frenètics dies d’exàmens en els quals passem més temps enganxats al bolígraf que al mòbil (com a mínim en el meu cas). Jo, què sóc molt d’estar tot el dia pendent dels “whatsapps” i de les notificacions en les diferents xarxes socials he decidit apagar el mòbil cada dia durant 4 llargues hores (perquè són llarguíssimes) de tal manera que el meu dia queda repartit en: assistir a classes, estudiar i dormir. Per sort aquest fet només es produeix a final de trimestre.

Un dia, mentre estava esperant que el metro arribés a la parada on havia de baixar, vaig posar-me a pensar en el ritme laboral d’una persona adulta i vaig agafar com a referencia els dels meus pares: La meva mare treballa com a secretària a un hospital de Barcelona per a uns neuròlegs i la seva jornada laboral és des de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda, el que suposa 8 hores diàries (dues més que nosaltres, els estudiants d’ESO). El meu pare treballa d’assessor fiscal de 8:30 del matí fins a les 2:30 del migdia i les tardes de dilluns, dimecres i dijous de 4 a 7 de la tarda. Això suposa una mitja de 8 hores diàries aproximadament, altra vegada 2 hores més.

A més a més, molt treball se l’emporten a casa, també per mantenir la casa neta s’han de dedicar unes quantes hores i això els deixa sense gairebé temps per l’oci.

Realment, quan creixem, tindrem temps per viure?

Mariona

Quan anàvem a sisè de primària, va venir a l’escola una nena nova. Va començar escola el divendres de la primera setmana de curs, així que tots els altres companys que ens coneixíem de tota la vida ja havíem tingut l’oportunitat de retrobar-nos. Això feia que encara semblés estar més perduda entre un mar de gent que li era estranya.

Per tal de donar-li la benvinguda, amb tota la meva bona fe, vaig anar a saludar-la. En aquell moment no sabia que no em podia entendre perquè a penes parlava català, ja que venia de Múrcia. Un cop a classe, la nostra tutora d’aquell any, l’Helena, li va dir que es presentés. Ella va dir que es deia Emma, que s’havia mudat a Vilassar des d’un poble de Múrcia però que part de la seva família era valenciana. També ens va dir que li agradava el ballet i que tocava el piano. Mentre fèiem unes activitats que ens havia demanat la profe, jo em vaig acostar a ella i li vaig dir (en castellà perquè em pogués entendre): “Yo también hago ballet, toco el piano y parte de mi familia es valenciana”. En aquell moment va ser com si ja fóssim grans amigues sense saber-ho.

A l’hora del pati d’aquell gran divendres, algunes companyes es van barallar i l’Emma, en el seu primer dia a la nova escola, estava en mig de la baralla. Jo no podia fer res i, a més a més, aquell dia marxava cap a València a la boda de la meva cosina. Això sí, abans de marxar li vaig dir que, si necessitava qualsevol cosa, acudís a mi. Em sabia greu que s’hagués trobat en aquella situació en un lloc desconegut, i ella m’ho va agrair. Mai oblidaré aquell dia.

No ens vam fer amigues immediatament (la nostra tutora d’aquell any ens deia que les vertaderes amistats són les que costen treball), però un dia que jo estava sola al pati vaig començar a asseure’m amb ella i amb la Iria i a vegades amb la Dunia (que aquells dies passava una temporada fòra) i a poc a poc vam anar formant un grup en el que no paràvem de fer bromes. Però abans que s’acabés el curs, els pares de l’Emma van decidir mudar-se a Barcelona a l’agost. Em va fer molta pena perquè l’Emma i jo érem vertaderes amigues: ens enteníem sense la necessitat d’expressar-nos amb paraules i ens coneixíem com ningú més ho feia. L’estiu abans que marxés el vàrem aprofitar intensament, ja que sabíem que probablement seria l’últim que passaríem unides, i així va ser. Juntes, vam descobrir el nostre lloc preferit al món, vam veure moltíssimes pel·lícules inoblidables, vam començar a madurar… Però en acabar l’estiu es va complir la sentència: l’Emma, el seu germà (al qual encara li guardo la bici) es va mudar a un pis del carrer Bruc, a Barcelona.

Amb el temps, els canvis d’horaris, d’amics, de gustos i de forma de ser en general ens van anar separant. Ara ja fa més de dos anys que no ens veiem, les dues grans amigues inseparables s’han separat en contra de tot pronòstic, cosa que em produeix una gran pena perquè abans passar l’estona amb ella era una gran alegria. Encara avui, quan passo per davant casa seva aquí al poble, em cauen llàgrimes pensant que allà es troba el que era el nostre lloc preferit en el món, on compartíem els nostres secrets, i que ja no és nostre. Però darrere de tota la tristesa que m’envaeix cada vegada que penso en aquell estiu, està la felicitat de saber que mai ningú ens podrà robar aquells records, per molt lluny que estiguem.

Blanca