LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hem arribat ja a quart de l’ESO i això vol dir que també ha arribat el moment de decidir a què ens volem dedicar. Jo tinc clar que mai he sigut de lletres, però tampoc de números (malgrat que si només tens aquestes dues opcions, em decantaria per la física i les matemàtiques sens dubte) llavors, de què sóc jo? El meu pare sempre m’ha remarcat que la creativitat és el meu fort i gràcies a ell vaig arribar a la conclusió que m’hauria de dedicar al màrqueting.

Per fer-me entendre, el màrqueting és un procés que engloba la creació d’un producte o servei fins a l’última fase de postvenda, aquest procés pot estar constituït per moltíssimes etapes, tot depèn de la persona. La definició més correcta que he sigut capaç de trobar a internet ha sigut la d’un director de màrqueting, Alex Serrano, aquesta és la seva definició: “El marketing es un proceso donde la propuesta de valor se encuentra en la diferenciacion, que és percibida como un beneficio único para el cliente“.

Jo opino que és una manera de manipular a les persones, sé que sona una mica impactant però és la veritat. Fa un temps vaig veure un vídeo en el qual tots els possibles compradors que entraven a una mateixa botiga feien, pràcticament, el mateix recorregut. Aquestes imatges em van impactar perquè vaig poder comprovar que una col·locació determinada dels objectes és capaç de manipular els nostres moviments i, el que és “pitjor”, nosaltres no ens n’adonem.

També crec que és interessant la publicitat, perquè et pot arribar a transmetre sentiments. El més buscat entre els publicistes és el de necessitat, la necessitat de posseir el producte que ens estan anunciant, perquè al cap i a la fi, el que pretenem amb la publicitat és convèncer a algú de què no hi ha res que sigui millor que el nostre.

Tots tenim objectius i aquest és el meu, ser capaç de treballar del que jo més desitjo: El màrqueting

Mariona Vilà

Éste año en mi instituto han prohibido sacar el móvil entre clase y clase. Pero realmente no le veo el sentido, porque a pesar de las prohibiciones los alumnos siguen usándolo.
Entiendo que mientras estés en clase no puedas usar el móvil, pero no hacerlo en el cambio de clase es una tontería. A mi opinión, parece que los profesores están buscando otro motivo para poner  faltas de disciplina a los alumnos.

Los padres y los profesores suelen culpar al móvil de nuestra falta de interés en los estudios. Pero la verdad es que tampoco tiene tanto que ver cómo piensan, porque si no quieres estudiar siempre buscarás una distracción para no hacerlo. También nos amenazan constantemente con quitárnoslo pero todos sabemos que la única razón por la cual no lo hacen, y si lo hacen nos lo regresan, es porque en realidad el móvil es una herramienta muy útil y necesaria para la vida cotidiana hoy en día.

Nunca entenderé por qué le ponen tantos peros.

Nicole

Fa prop de dos anys, vaig començar a fer-me amb dues persones amb les que abans no havia tingut massa relació. Una, la coneixia des de petites, però no tenia gaire relació, i l’altre, és una de les millors persones que he conegut durant aquests quatre anys a l’institut. Aquestes dues persones especials per mi són l’Anna i la Marta.

A l’Anna la vaig conèixer millor quan anàvem a primària. Recordo que vam començar a parlar-nos a l’hora de menjador, ja que ella es quedava a dinar i jo també. Va ser a sisè quan vam començar a passar moltes més hores juntes. Ara a l’ESO, he coincidit amb ella a classe un o dos anys, no ho sé ben bé, però ara és quan més unides estem junt amb la Marta.

Respecte a la Marta, aaquest darrer any ens vam conèixer i a l’estiu vam estar molt en contacte. No estic segura però, crec que tot va començar quan ens asseiem en el mateix grupet d’amigues a l’hora del pati. La conec des de fa menys temps, però, tinc la mateixa confiança tant amb ella com amb l’Anna.

Aquest estiu, hem passat molts moments juntes, tan anant a la platja o a la piscina, com anant a Mataró o a Barcelona a passar el dia. Ha sigut un dels millors estius al seu costat. Espero passar-ne molts més amb elles perquè ha sigut inoblidable.

Ja tenim un munt de plans fets per tard o d’hora, poder-los fer i passar bones estones juntes. En tan poc temps hem compartit molts bons moments dignes per recordar tota la vida. Quan sigui gran m’agradaria recordar totes les bogeries que vam fer juntes, o que encara hem de fer.

Espero tenir-vos tempre al meu costat, us heu tornat essencials a la meva vida. Formeu part de mi. Us estimo.

Lídia

Això que us diré és obvi, tots ho sabeu. No passa res, són coses que passen, és molt normal no adonar-te d’aspectes que de veritat valen la pena, d’aspectes que s’han de valorar i tenir en compte, encara que després, a vegades, és massa tard. Hauríem de posar-hi ganes i pensar.. “Ostres!…com es desviu per mi i no ho tinc en compte! Inconscientment el que fa la majoria és allunyar aquella persona del seu costat”. Després la part oposada pensa en allò típic de “el temps ho diu tot”, però mentrestant hi ha persones que no es rendeixen, encara que en moments es vegin ofegades, però s’apliquen allò que es diu de  “quien la sigue la consigue”.

Tots tenim un límit, encara que hi ha persones que sembla que la paciència no se’ls hagi d’esgotar mai. Què vull dir amb això? Hi ha tres tipus de persones: les que a la mínima ja tenen ganes de tirar-li una cadira en tot el cap a l’altra, i que se n’adonin d’aquesta manera del que estan perdent o ja han perdut. D’altres que esperen que vingui tal inspiració divina que els hi digui què fer, com actuar, i per últim, aquelles que aguanten i aguanten, que sembla que tinguin una capacitat mental per suportar-ho tot.

Pots pensar en perdre o guanyar. Arribarà un punt on no només sorprendràs als demés, sinó que tu també et sorprendràs. Reaccionaràs d’una manera o d’una altra, tindràs unes conseqüències o unes altres, però parlant clar: un ha de tenir collons per arriscar-se!

Recorda que la satisfacció d’un mateix per les coses ben fetes no te la treu ningú. Desviure’s per allò que t’importa, les vegades que vulguis, en les condicions que sigui, això no té preu.

Valentina

Que bé em sento quan et tinc al meu davant, quan crec que no necessito res més que la possibilitat de creure’t. Quan perdo l’esperança tu estàs allà  tirant amunt, mai cap avall. M’agrada tenir-te allà, mig amagat, perquè sé que quan hagi de superar qualsevol situació difícil, tu sortirás per donar-me una altre imatge  que m’aporti coses bones i deixar passar, o millor dit, que fará que desaparegui el neguitós pensament de què tot sortirà malament.

Ets aquell que m’insisteix a aixecar-me cada cop que ensopego o a riure cada cop que em veig ensopida, aquell que impedeix que caigui en la desesperació o depressió davant les situacions. Quan m’allunyo fas que et pensi, i d’aquesta mateixa manera m’arrossegues per demanar-me que no em separi de tu quan més et necessito. Tu controles el meu orgull i me’l deixes mostrar a dosis petites, perquè aquest sentiment, encara que es consideri valuós, com una satisfacció personal és un sentiment excessiu de valoració d’un mateix per sobre dels altres, una actitud d’aquesta és la l’arrogància, termes negatius propis de la persona, i no s’ha de confondre amb tenir amor propi, dignitat i autoestima, perquè aquests són maneres d’autoconeixement, d’acceptar-te tal i com ets, de sentir-te especial, positiu i segur.

No et parlo d’una persona, et parlo de l’optimisme, allò que et fa veure el got mig ple, allò que et dona una empenta més per continuar endevant.

Valentina

Les amigues són una cosa molt important, són aquelles amb les que pots compartir qualsevol cosa, aquelles que sempre t’ajuden, amb les que pots ser tu mateixa.

Fa dos anys que vaig començar a anar amb dues nenes que en aquell moment no coneixia molt. Però jo estava passant una situació complicada, i elles em van acollir i em van ajudar molt. Al cap de poc ja érem molt amigues, parlàvem, quedàvem, estàvem sempre juntes… però sobretot aquest estiu hem estat molt unides. Vam anar de vacances juntes, quan no estàvem fora, quedàvem cada dia per anar a la platja o a la piscina, sopàvem, dinàvem i dormíem juntes com a germanes. Ara estem planejant diferents activitats futures per fer juntes, a més quedem molts dies per fer deures o estudiar juntes.

En definitiva, són unes de les millors coses que tinc en aquest moment. No les canviaria per res. Anna i Lídia.

Marta

Vilanova de Sau és un municipi de la comarca d’Osona que té 273 habitants, està situat al costat del Pantà de Sau on es practiquen molts esports aquàtics, i això fa que a l’estiu molts turistes hi vagin i visitin el poble. És on viu la meva àvia ara fa exactament onze anys. Abans vivia al Masnou però va decidir canviar d’aires i anar a viure prop de la muntanya, exactament a Vilanova de Sau que era on sempre havia volgut viure, ja que era el poble on sempre anava a estiuejar quan era petita. Està molt contenta d’haver-se mudat. A tota la família ens agrada el seu canvi, perquè és un poble molt bonic, tranquil i s’hi està molt bé.

Quan ella vivia al Masnou, tota la família podíem anar a veure-la sovint. Però des que viu a una hora i mitja de Barcelona no podem fer tot el viatge cada cap de setmana. Per això entre tota la família vam decidir que totes les celebracions de Nadal, aniversaris… les faríem a casa seva perquè així no només la veuríem a ella sinó que ens reuniríem tots plegats i ens ho passaríem millor.

Ja fa onze anys que celebrem tots els aniversaris, el Nadal i més celebracions a casa seva i la veritat és que ella està molt contenta de què anem a visitar-la i nosaltres d’anar-hi.

Carla Marco

Recuerden bien esta fecha: siete de febrero de dos mil quince. Este día se recordará siempre por el 4-0 que le endosó el Atlético al Real Madrid. Algo que no ocurría desde la década de los setenta, algo histórico.

El partido se diputaba en el Vicente Calderón a las 16:00 horas. Decidimos yo y mi padre ir a casa de mis tíos culés a ver el derbi madrileño porque en esta ocasión ambos queríamos que ganará el mismo equipo: el Atlético de Madrid.

Al encender la televisión nos pudimos dar cuenta que el ambiente en el campo era el ideal para disfrutar de una tarde histórica: todos los aficionados cantaban el himno rojiblanco una y otra vez sin parar.

El partido empezó con un dominio claro por parte de los locales. A base de garra y de fe llegó el primer gol, lo anotó Tiago a pase del delantero croata. El Atlético siguió presionando y después de una genialidad de Saúl llegó el segundo. Este salió al campo sustituyendo al lesionado Koke. A continuación, el Madrid empezó a cerrar a los locales en su propio campo, pero los merengues no tuvieron apenas ocasiones de gol. Con este 2-0 se llegó al descanso.

En la segunda mitad, el Madrid saltó al campo con ganas de recortar distancias, pero los colchoneros supieron aguantar las embestidas blancas. Después, Griezmann anotó el tercer gol a pase de Saúl. Justo después el español fue sustituido por Raúl García por una lesión en la rodilla. Cuando quedaba un cuarto de hora para finalizar el encuentro entró al campo Torres en sustitución de Griezmann. El de Fuenlabrada asistió a Mandžukić para hacer el definitivo 4-0.

En conclusión, cerré el sábado de la mejor manera posible. También me di cuenta que si siguen demostrando esta constancia y este compañerismo los del Cholo pueden volver a ser campeones.

Víctor

Hay días en los que me siento hundida, sin ganas de seguir adelante, con una mirada que expresa toda mi tristeza y el miedo de seguir cometiendo los mismos errores. Cuando los días empiezan así, solo deseo que haya una razón que me haga sonreír una vez más y me haga olvidar todas las preocupaciones. Reconozco que le doy demasiadas vueltas a la cosas, no sé por qué, si la mayoría de ellas no me importan, pero aun así siguen debatiéndose en mi mente.

Estas preocupaciones  se suelen tener por culpa del amor, de la incomprensión de los tuyos… es triste saber que la gente que más quieres es la que menos te apoya cuando más los necesitas, que ellos siempre quieran tener la razón de todo y vean las cosas como ellos quieren sin ponerse en tu piel. Llega un momento que te das cuenta del valor de la gente que tienes a tu lado, en los peores momentos es cuando te das cuenta de ello y darías cualquier cosa para sentirte comprendida y apoyada.

Una vez me dijeron que lo mejor que podía  hacer en esos días grises  es dejarme ayudar por los que me quieren, dejar que me saquen una sonrisa con cada tontería. Muchas veces tenemos que derrumbar para reconstruir y eso precisamente es la solución, pero sabemos que no es fácil olvidar las cosas que nos ocurren, al menos deberíamos de intentarlo y sentirnos satisfechos de que podemos luchar por nosotros mismos.

Dunia

L’infantesa és una part molt important de les nostres vides. És aquell moment en què ens formem com a persones, i depenent de com hagi estat influeix el nostre caràcter. És una època essencial, som innocents, no tenim experiència i tot just ens comencem a preparar pel que ens pugui deparar la vida en un futur.

Personalment crec que he tingut una infantesa molt feliç, tots aquells records que, malauradament, només som capaços de recordar vagament. De vegades pot sembla una etapa fins i tot borrosa, ja que els aconteixaments passen molt ràpidament i som massa petits per arribar a entendre-ho. Però els moments més importants són aquells que mai s’obliden. Com per exemple el primer dia d’escola, la majoria de nens no han passat mai una jornada sencera sense els seus pares, i ara els deixen en un lloc completament nou per a ells, on hauran d’aprendre a espavilar-se sols. Aquell és un dels únics matins que no hi ha son, tots contemplen amb els ulls ben oberts totes aquelles aules acolorides que els rodegen. Potser alguns els hi costa més que els altres acostumar-s’hi, però al final aquella escola acabarà sent un lloc molt especial per a tots ells. No n’estic segura de si es podria arribar a dir que en aquell moment l’únic que sentíem eren nervis, ja que realment crec que cap de nosaltres entenia gaire bé el que passava.

En conclusió, els primers anys de les nostres vides són molt importants encara que no recordem gran part d’ells. Diria que són els  més influents en el que serà la nostra personalitat. L’entorn, les amistats, els pares, són factors que ens afecten encara que no ens n’adonem.

Laia

El passat dissabte anava a veure al cine, després de portar gairebé un mes estrenada als Estats Units, l’adaptació cinematogràfica d’un dels millors musicals de Broadway: “Into the woods”. El film barreja els contes dels germans Grimm en un bosc. Explica la història d’un matrimoni de forners que no pot tenir fills a causa d’una maledicció de la seva veïna, una bruixa. Aquesta venjativa bruixa els donarà una oportunitat per desfer la maledicció. Per a això, hauran d’aconseguir quatre objectes: una vaca tan blanca com la llet, una caputxa vermella com la sang, uns flocs de cabell groc com la panotxa de blat de moro i una sabata daurada com l’or pur. Tot això ho trobaran al bosc. Els forners no estaran sols en el bosc: la golafre i petita Caputxeta Vermella creuarà també aquest bosc per anar a casa de la seva àvia. El jove Jack travessarà el bosc amb la seva vaca Blanqueta per aconseguir per ella un mínim de cinc monedes. La Ventafocs, d’altra banda, amb ganes d’assistir al ball, anirà al bosc a parlar amb l’arbre que és a la tomba de la seva mare morta, per demanar-li consell. A més, en una alta torre d’un lloc recòndit entre els arbres hi haurà la princesa Rapunzel, atrapada a l’espera que algú la visiti.

Als moments musicals, els actors brillen i sorprenen amb les seves veus, amb música enganxosa. I cal destacar especialment la fotografia. La suma d’aquests elements empenyerà a l’espectador, que deixarà de banda el món real i s’introduirà per complet en aquest bosc on passen coses diferents de les que passarien si es trobés fora d’ell. Un lloc que de dia sembla inofensiu, però de nit canvia. En aquests paisatges frondosos, verds i clars a l’alba, i foscos, tenebrosos amb un toc màgic al vespre. Els números musicals tots fantàstics. A “Into the woods” la clau serà passar a aquest lloc amb encant, al bosc que a tots deixarà commoguts. Una molt bona adaptació del musical al cinema, que combina a la perfecció els diàlegs amb les cançons. Per a mi, la millor cançó del film és, sense dubtar “the last midnight”, interpretada per a la gran Meryl Streep.

Un repartiment excel•lent: la brillant Meryl Streep que interpreta la malvada bruixa. Treu la seva gran veu, com ja ho va fer a “Mamma Mia”. El seu look de bruixa és realment espectacular. Entre els altres protagonistes es troben Emily Blunt i James Corden, que interpreten al matrimoni de forners, Blunt sorprèn amb una gran veu. Una altra de les protagonistes és Anna Kendrick, que és la Ventafocs. Chris Pine es posa en la pell del príncep, que barreja el toc galant amb el de bufó. Johnny Depp, que fa de la seva escena un dels moments estrella del film ficant-se en la pell del llop, té una aparició breu però intensa. La seva caracterització amb urpes i ullals, és espectacular. La seva parella de conte, Lilla Crawford, fent aquí el seu debut cinematogràfic com la bromista, golafre i amb caràcter Caputxeta Vermella, que acaba desobeint la seva mare i desviant-se del camí. Per completar el repartiment, cal esmentar Daniel Huttlestone, en el paper de Jack i la seva mare Tracey Ullman, a més, de la malvada madrastra de la Ventafocs, Christine Baranski.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=E88rB2bRGVE[/youtube]

Gorka

Un moment, un instant, un petó, un bon dia, un hivern, un adéu, un perdó, una cançó, un viatge, un cap d’any… penso que la vida està formada d’això, de moments, moments que oblidem, als quals no donem importància, moments que no tornen, moments que no valorem.

Cada moment es únic, no es tornarà a repetir, no succeirà mai de la mateixa manera. Cap moment torna, cap, tot és únic i tenim moments especials cada segon de la nostra vida, poden ser moments tristos, moments desagradables, moments bonics, moments màgics. Jo penso que cada un, ens fa reflexionar, ens fa créixer i ens fa trobar la nostra essència.

No hem de deixar-los passar, sinó que hem de gaudir-los i valorar-los, perquè és el nostre moment, amb un d’ells que sigui bo ja ens pot canviar el dia per complet, pot fer d’allò més divertit, allò més trist o d’allò més trist, allò més divertit. Buscant que hi hagin moments bons, els dies són més equilibrats. Penso que la gent no els valora, que no hi pensa, que passa un dia rere l’altre, amb la rutina, i no es para a pensar en el valor d’un somriure, d’una mirada o d’una abraçada i li passen desapercebuts els bons moments que tenen cadascuna de les nostres vides.

Penso que sense els moments, la vida seria una rutina fosca, no hi hauria somriures ni plors, simplement, cada dia seria igual.

S’han de viure els moment de tot tipus i gaudir-los, perquè res és permanent, tot canvia, evoluciona, i s’han de saber valorar sempre en positiu.

Maria

M’agradaria ser entrenadora professional. Sempre m’ha agradat molt fer esport, especialment bàsquet.

Fa molt de temps que jugo a bàsquet, aproximadament nou anys. El bàsquet és un esport que sempre m’ha cridat l’atenció i practicant-lo he après moltíssimes coses.

Quan era petita, vaig practicar molts esports, com per exemple: natació, ball, gimnàstica artística, bàsquet… Encara em recordo de quan vaig trepitjar una pista de bàsquet per primer cop. Estava molt contenta de provar aquell esport, ja que cap dels anteriors m’agradava gaire. Així que vaig decidir apuntar-m’hi.

Els avantatges que té ser entrenador personal és que ajudes les persones a tenir un bon físic i una bona salut (fer esport és molt saludable). També aprofites i et mantens en forma tu mateix.

Un inconvenient que veig és que al final del dia segurament acabes molt cansada.

Ho tinc clar. Tinc moltes ganes de començar el Cicle Formatiu de Grau Mitjà d’Esports.

Laia Solbes

Puede que hoy en día vivamos en un mundo irracional, con muchas desigualdades, injusticias y en el que la mayoría de nosotros nos quedamos de brazos cruzados. Sin darnos cuenta siempre nos quejamos de lo que no tenemos, de lo que tienen las otras personas y tú no, o directamente nos quejamos porque sí, pero no pensamos que en  otra parte del mundo hay gente que no tiene un techo donde dormir, o cosas básicas como comida, luz o agua potable. En la mayoría de esos lugares la vida de una persona no tiene precio, los niños viven rodeados de violencia, violaciones y muchas otras cosas que nosotros no nos podemos imaginar  o vemos muy poco probables que eso nos pueda pasar en algún momento.

Por todas estas cosas, tenemos que valorar todo lo que tenemos y no preocuparnos por lo que nos falta, cuando en realidad la mayoría de veces es innecesario o simplemente lo queremos por puro ocio o para pasar el rato.

Fede

Fa poc vaig veure una pel·lícula que em va agradar molt. De totes les que he vist, va ser la primera que em va fer reflexionar una mica sobre tot el que passa al meu voltant. Es titulava “la decisión de Anne”. Tractava sobre una família  on un dels fills estava malalt de càncer (leucèmia), llavors van tenir el tercer fill -una nena- per fer-li trasplantaments al fill malalt. Quan la nena té els 11 anys, posa una demanda als seus pares perquè no vol donar-li un ronyó a la seva germana: volia tenir la possibilitat de decidir quan voldria sotmetre’s a operacions tan delicades.

Fins aquí anava entenent la pel·lícula i em vaig posar a pensar què faria jo si estigués en aquesta situació; per una banda la nena tenia raó, a mi no m’hauria agradat estar sotmesa a un munt de cirurgies, encara que fos  per salvar-li la vida a la meva germana, sobretot si hi ha conseqüències per al meu cos i la meva vida. Però també vaig pensar que, encara que fos per obligació, m’hauria sotmès a l’operació: no m’agradaria tenir a la meva consciència la mort de la meva germana.

A la pel·lícula t’anaven explicant tots els fets des de el punt de vista de tots els integrants de la família. Al final va passar una cosa que no m’esperava: en realitat la nena no es volia negar a donar-li el ronyó, sinó que ho feia perquè la seva germana li ho va demanar: estava farta d’estar tota la vida a l’hospital. Per primer cop li vaig donar la raó a algú per voler morir-se i vaig pensar dues coses: la primera va ser que l’amor que li  tenia la nena a la seva germana era molt gran i que el que havia fet ho trobava molt bonic. La segona és que si jo hagués nascut amb una malaltia així també hauria volgut morir-me, no suportaria tant de sofriment i cirurgies sabent que em moriria igualment malgrat els esforços.

Avui dia estic molt  feliç de no patir una malaltia com aquesta, i de que ningú familiar o conegut meu la pateixi.

Nicole

Fa quatre anys, quan jo anava a sisè de primària no vam tenir carnaval a l’escola, per això amb les nenes de la classe vam decidir de fer les nostres disfresses i presentar-nos a la rua del poble. Vam estar un temps pensant què fer, de què podíem anar disfressades. Fins que una va proposar anar de menjar, i a totes ens va semblar molt bona idea. Vam decidir que cadascuna en seria un de diferent. Va quedar així: una d’entrepà de pollastre, una altra d’entrepà vegetal, una altra d’hamburguesa, una altra de pizza, i les dues ultimes de pots de quètxup i maionesa. Vam estar un mes sencer preparant les disfresses, amb cartons, paper de diari, cola, pintures… Tot ho fèiem nosaltres des de zero.

Va arribar el dia de carnaval, ens tocava anar a la rua del poble, ens presentàvem al concurs de nens. Vam abrigar-nos, vam posar-nos les disfresses i vam baixar cap a la plaça de l’ajuntament. En arribar allà, tothom es girava, la veritat és que eren les millors disfresses, tot i que només teníem 11 i 12 anys. Vam guanyar el concurs, ens van donar una bossa de llaminadures. Totes estàvem molt contentes, ja que el nostre esforç havia tingut recompensa. Vam decidir que l’any següent també ens hi presentaríem juntes, però amb una disfressa encara millor!

Marta

Eren les sis de la tarda i amb algunes amigues vam decidir anar a Mataró Parc i jugar una partida a la bolera. En arribar ens vam dir que com que érem majors de dotze anys no ens podien posar les balles al costat. La Sara ja començava a posar cares de preocupada perquè pensava que no faria cap punt.

Així doncs, vam començar la partida: la Sara, l’Elisenda i jo. Feia ja bastant temps que les tres no trepitjàvem la bolera. La primera a tirar va ser la Sara i després vaig tirar jo. Les dues boles se’n van anar al costat sense tirar cap bitlle. Tot seguit, va tirar l’Elisenda i va aconseguir tirar-ne un. Com que hi ha una pantalla on et van posant la puntuació que fas, ens vam adonar que cadascuna havia de tirar dues vegades.

Això volia dir que la Sara tenia zero punts i jo un que me l’havia fet l’Elisenda. Vam continuar jugant i al joc estava molt emocionant entre la Sara i jo, ja que portàvem la mateixa puntuació i era l’última ronda.

Finalment, la Sara va fer quaranta-set punts, l’Elisenda en va fer cinquanta-vuit i jo en vaig fer quaranta. Com es notava que feia temps que no hi jugàvem.

Blanca Sala

Dicen que todo lo bueno se acaba como en un cuento, y este cuento de hadas se olvidó por dentro (de las tapas). Que todo se cura según va pasando el tiempo, pero de mis horas muertas hay minutos de silencio. No quiero tu cielo si no puedo volar, si no hay alas, ni ganas de flotar, si no hay nada que celebrar, ni luchas de pijama y almohada, ni las duchas que solo dejan cal. La vida es un tobogán, donde si subes quieren verte caer o bajar, pero nadie disfrutar del placer. Quiero mentiras de jarabe que me sepan mal, que me sienten bien, que me cierren las heridas de ayer. Si el mundo termina que nos pille dormidos, para que soñemos con lo que en la vida tuvimos.

Siento que el corazón del uso me ha dado de sí, desatado y dilatado, de tanto latir por ti. Que te vaya bien, nada más puedo decir. He dejado, pero no de quererte, que te he olvidado, pero no de mi mente, que siempre te tendré presente, desde la hora del primer beso hasta el día de mi muerte. Hablo de los primeros besos que nos dimos, los últimos versos que te escribo.
Dime, que al menos seremos amigos, aunque nunca lo fuimos, pero algo más que meros conocidos que van al cine. Siempre dije ‘no vivas del recuerdo’, que el pasado es un lastre, pero este peso no recuerda ese viaje. Así que deja que yo lleve a cuestas lo nuestro como equipaje, a rastras como un parche, para este sastre. Quise ser sencillo, no sincero. Por eso digo que me quedo con lo bueno. Por eso pido que alguien te haga ver el cielo, pero lejos, porque disfrazamos el ‘adiós’ con un ‘hasta luego’. Si renacemos y nos encontramos en otra vida, dame una torta sin mediar palabra en la mejilla, para que sepa que si duele es porque siento, y si me tratas como un perro fui animal de compañía. Y voy a caer, si te duele a ti, a mí más me va a doler, pero aprenderé a seguir.
Que te vaya bien, nada más puedo decir.

Alba

Fa poc més de 5 anys, la meva família i jo vam decidir comprar-nos un cadellet. Jo sincerament, estava en contra de que vingués aquell cadell a casa meva, em feia una mica de por. La meva germana en canvi, es passava tots els dies insistint. Així que va sortir guanyant ella i ens el vam comprar.

Abans de fer aquest pas, ens vam informar una mica sobre aquest tema ja que no havíem tingut mai un gos. Alguns dies, anàvem a veure a una botiga d’animals els gossets que hi havia i, a la meva germana li va agradar un. Era un cadell de “Cocker Americà” molt bufó. Estava darrere d’aquell enorme vidre mirant el que passava, i quan va veure que l’agafaven a ella es va posar molt contenta. Estava morta de por, no coneixia a ningú.

Estàvem decidits, el dissabte al matí vam anar cap aquella botiga a buscar-lo. No només vam sortir amb un gosset mort de por, sinó que ens van recomanar que compressim joguines, llits, colònia, raspalls… Vam sortit amb ple de coses, estava preparada per poder anar a viure a casa meva. El primer dia mentre ella explorava la casa, nosaltres decidíem quin nom li posàvem, al final per majoria vam decidir posar-li Nuca.

Sara

Ja fa uns dies que va passar però encara recordo aquella nit. Era l’últim dia del 2014 i aquella nit s’havia de celebrar l’entrada del nou any. Pot ser que hi hagi famílies que no ho celebrin però a casa meva és tradició.
Aquella nit sopàvem a casa meva, el meu pare, la meva mare, el meu germà, la meva àvia i jo. Jo i el meu germà vam sopar unes pizzes d’un restaurant i els altres van menjar paté, formatge, torrades, etc. En acabar vam menjar uns torrons de postres i vam esperar que fossin les dotze.

Una estona abans de les dotze vam començar a pelar el raïm i a treure els pinyols. Jo estava una mica nerviosa perquè ja tenia ganes de començar un nou any i també d’anar a la festa que anava després. Va arribar l’hora de menjar el raïm i per variar jo no me’l vaig acabar a temps.

Ja era l’una i va venir la Blanca a casa meva per anar a la festa. Quan vam arribar allà no hi havia gairebé ningú i vam ajudar a acabar de preparar les coses. A poc a poc va anar arribant la gent i van posar música, per ballar. Després de passar una llarga i màgica nit vaig tornar a casa i vaig anar a dormir. Va ser una nit especial per recordar.

Elisenda

És possible que estigui molt equivocat pel que fa a la justícia, però considero que en el país en el qual vivim no hi ha justicia, ni bona ni dolenta. Directament, no n’hi ha. En canvi, comparteixo molt la justícia que té Estats Units, ja que la pena de mort i la cadena perpètua són les conseqüències que has de pagar per haver comès un delicte, com el de matar o el terrorisme. Evidentment que sempre hi ha la possibilitat que paguin justos per pecadors, però això passarà en qualsevol àmbit de condemna, sigui quinze anys de presó o una cadena perpètua. Per això continuo pensant que no pot ser que en aquest país comencem a treure terroristes de la presó perquè no és humà, ¿humà?, humà, ¿el què? Tenir la sang freda de posar una bomba i matar milers de persones, o fer un atemptat contra els treballadors públics, ¿què és el que no és humà? Crec que no podré mai entendre aquestes lleis com lleis de justícia perquè directament no ho són, les agafis per on les agafis no ho són de cap de les maneres. Per tant, de veritat que personalment i només és una simple opinió, crec que el país funcionaria molt millor si acceptessin aquest tipus de condemna pel que delictes greus comporta, així es pensarien molt millor abans de matar persones innocents per aconseguir causes polítiques o béns propis sense pensar en el patiment de les terceres persones. Espero i desitjo no estar equivocat, però sincerament ho penso d’aquesta manera, i serè fidel als meus pensaments. També sóc molt conscient del fet que mes del vuitanta per cent de la gent que llegís aquest escrit es tiraria a sobre meu per dir-me que si m’agradaria que em jutgin injustament i acabés mort pagant una pena que no em correspon, però penso que la vida real és així, sempre paguem un preu per tot el que volem aconseguir i a vegades el preu és molt car.

Pol Pérez Canturiense

Dicen que el tiempo es la cura de las heridas ¿será eso cierto? en cierto modo sí. Bueno, con eso me refiero a que no te puedes olvidar de las cosas que más te afectan aunque en ese momento es lo que más deseas, pero puedes elegir pensar en ello o no.

En la vida muchas veces sufrimos dando demasiada importancia a los problemas y no consiguimos sacarlos de nuestra mente, pensando qué habría pasado si hubiéramos actuado de manera diferente en ese momento. El daño ya está hecho y no podemos retroceder en el tiempo, porque eso es lo único que no se recupera. Así que antes de tomar decisiones, de hablar o de actuar, piensa. Piensa bien lo que vas a decir ya que te puedes arrepentir.

Puede que alguna vez te vengan a la mente  recuerdos de esos momentos con alguna persona que haya sido especial para ti y ahí te des cuenta la importancia que tenía en tu vida y desees volver a estar con él. Ya sabes el dicho: “No sabes lo que tienes hasta que lo pierdes”. Solo tu recuerdas esa conexión que había entre ambos, esas noches en vela que pasabais hablando, y después de tanto tiempo sigues sonriendo cuando escuchas hablar de él y sabes que le echas de menos. Sigues muriéndote de ganas de mantener una conversación con él, saber qué habrá sido de su vida, dónde habrá llegado, si habrá conseguido alguno de sus sueños… Lo único que deseas es haber elegido el camino correcto y, al saber que no lo has hecho, significa que el tuyo y el de él ya se separaron y nunca más se volverán a unir.

Somos humanos pero no perfectos, los errores son buenos porque de ellos se aprende, no te aferres al pasado vive el presente como si no hubiera futuro…

Dunia

Tinc una millor amiga de veritat i és una de les millors coses que es pot tenir. Ella és la persona que sempre estarà al meu costat i que des de tercer de primària que ho està. Per tenir una persona al teu costat durant vuit anys sense cansar-se una de l’altra és que és una persona molt especial. És literalment com la meva germana. A vegades no cal ni que ens diem res, ens mirem i ja ens entenem. Amb ella em sento completament còmode. Li explico tot, confio amb ella completament.

Fa dos anys va venir amb mi a Canadà a l’estiu, va ser increïble. Compartíem totes les tonteries, em despertava a les vuit cada dia i es va obsessionar amb els “Frozen Lemonades“, i insistia en comprar regals per tota la seva família, i en va comprar masses perquè té memòria de peix, i es posava molt pesada i va ser una de les millors experiències de me vida.
No saps quant et trobaré a faltar. T’estimo Mariona.

Danielle

Fa uns anys, em vaig començar a interessar per la música. No toco cap instrument, però des de petita, el meu pare sempre posava música, i molt variada; clàssica, jazz, rock…

Quan em vaig interessar més, escoltava el que escoltava ma germana: David Bowie, Bob Dylan, The Who, The Cure… Després vaig començar a investigar per mi mateixa i em va interessar música més “Hard Rock”, i ara el gènere que m’agrada més és el Punk. He trobat que als grups més famosos de Punk com els “Sex Pistols” moltes de les seves cançons sonen igual.
Ma germana s’interessa molt per la música que escolto, i sap quines cançons m’agradaran i quines no. Aquest Nadal m’ha fet un CD de música. Ha agafat cançons de diferents artistes i grups i els ha ajuntat tots. Puc dir de veritat que és el millor CD que he escoltat en ma vida. Després d’escoltar-lo, estava pensant com de feliç et podien fer sentir uns sorolls que surten d’uns altaveus.

Danielle

Feia anys que desitjava tenir un gos però les circumstàncies eren difícils; ja que vivia a Barcelona i la meva família i jo portàvem un horari on no hi havia temps per passejar-lo i fer-li companyia. Però com ens vàrem mudar a Cabrils i va suposar un gran esforç en canviar-nos d’institut, els nostres pares ens van comprar un gos com a regal. Aquest abril farà dos anys exactes que vam anar a buscar-lo. Vam entrar en aquella cambra on els tenien a tots i jo només pensava: a quin gosset d’aquests li canviaré la vida? Li donaré una casa? Molt més espai per córrer, amor i felicitat? A quin de tots podré treure d’aquestes capses on estan? Vam escollir un “bichón maltès” preciós. Blanquet i no gaire gran de mida, més aviat petitet, amb ulls marrons com els meus i una mirada que em diu molt. Em té bojament enamorada.

Es diu Ric, perquè és ric d’amor, felicitat i alegria. A mi personalment m’aporta un benestar extrem. Quan em veu trista està al meu costat, dorm als meus peus, sortim a passejar junts… Tenim una connexió màgica. Per a mi és un plaer despertar-me cada dia i estigui sobre meu petonejant-me la cara. I en arribar a casa, de l’escola o de qualsevol lloc, sembla que faci anys que no ens veiem, sempre em rep amb moltíssima il·lusió.

Jo recomano a tothom que tingui gos perquè aporta molta pau i tranquil·litat. I alhora com ja he dit abans, un amor enorme.

Per a mi el meu gos significa moltíssim. Només he vist un cop que estigués a punt de morir i poques vegades ho havia passat tan malament. Se’m va escapar al mig del carrer i vaig posar-me a la carretera perquè no l’atropellessin, exposant la meva vida per davant de la seva, ja que considero que li dec la vida sencera. Sé que morirà perquè és el cicle de la vida i perquè tots morim, però no estic gens preparada perquè passi, i mentre gaudiré cada dia, cada minut i cada segon que passi al seu costat. Desitjant que no n’arribi l’últim i entregant-li el màxim de mi.

Mònica Dausà

És la sisena hora. Després de cinc hores de classe, és tota una heroïcitat mantenir l’atenció i entendre el que t’estan explicant. El problema és que et demanen que treballis com si fos la primera hora del matí. Tu ja t’hi esforces (una mica) però s’estan acabant les piles i la capacitat de concentració et caduca després de pocs segons d’haver-te promès a tu mateix que no et tornaries a despistar. L’única forma de no adormir-te és fer-la petar amb el veí.

No ens enganyem: com a molt pots aconseguir fer veure que estàs al cas de què t’estan explicant. A classe les aparences són molt importants així que, cada vegada que el o la profe et mira, cal que et trobi amb un posat d’atenció ben convincent. Es fa així: 1) aguantes la mirada fixa, 2) gires una mica el cap i 3) el mous assentint de forma gairebé imperceptible, però que es noti. Tot ha de semblar molt natural, res d’exageracions. Després de tants anys, això acaba sortint sol. I és que costa ben poc fer feliços els que ens envolten! En realitat no estàs entenent res, perquè no es pot dir amb propietat que estiguis escoltant. Hi ha estones en què ni tan sols estàs sentint. Passa com amb el soroll dels cotxes del carrer: hi estàs habituat i, si no t’hi fixes expressament, acaba convertit en una remor de fons imperceptible. La notes tan sols quan desapareix i es fa el silenci (què passa?, no se sent res!), o quan puja una moto massa estrident, per exemple. Pobre profe: si li diguessis que tot allò que s’ha preparat per explicar-nos ha quedat reduït a una “remor de fons”, es desmaiaria! Val més ser bona persona i que no se n’adoni… pel seu propi bé.

Però el teu company de dues files enrere no té tanta consideració envers la salut i l’equilibri emocional del profe, i ha quedat ben adormit damunt de la seva motxilla-coixí. No deu haver descansat prou aquesta nit?, o ja li ha passat -o encara no li han vingut- les ganes de quedar bé? Potser ha tingut un atac de franquesa i ha decidit no simular? O potser encara no n’ha après? Vés a saber! De moment tots us entreteniu una estoneta observant com, el seu son plàcid, està fent la migdiada d’abans de dinar.

Has aprofitat l’hora per organitzar-te el cap de setmana. No es pot dir seriosament que hagis perdut el temps. Al contrari, l’has invertit provant de resoldre uns quants conflictes d’horari del divendres tarda, dissabte i diumenge. Cada vegada us costa més organitzar-vos: tots teniu un munt d’activitats i, si no es prepara amb cura, el cap de setmana s’us escaparà sense haver fet res de bo! Però ara ja ho tens tot força lligat (només falta algun detall) i, a més, el/la profe segueix mirant-te convençut/da que sóc aquell alumne perfecte que està atent durant tota la classe… fins i tot a darrera hora del matí. Tota una heroïcitat. No com el meu company de dues files enrere, que ha perdut la classe dormint! Sona el timbre i es desperta amb la mateixa cara de son que deu fer de bon matí. Només li falta el pijama.

Per avui ja n’hi ha prou. Demà hi tornaràs.

Josep Maria

Des de tercer de primària he tingut una millor amiga, una amiga molt especial en qui he pogut confiar des del principi fins al final. Amb ella he fet ple de coses, excursions, sortides, viatges… però ara que acabem la ESO marxarà i gairebé no ens veurem.

Quan va arribar de Canadà i va venir a la nostra escola sense saber l’idioma ni com comunicar-se, recordo que insultava als nens en anglès i ells no ho entenien o que un dia va venir amb el cabell lila i que no li agradava sortir a les fotos i sempre feia cares llargues. Al principi no ens portàvem, ni be ni malament, únicament no ens portàvem; fins que un dia vaig convidar-la a venir a jugar a casa meva i li vaig dir amb anglès de nena de tercer: “Want you play my House?”. Sincerament, encara no sé com va entendre’m. Quan estàvem a casa meva jugant a les nines no ens enteníem però ens ho passàvem bé i rèiem molt. Quan va arribar el meu aniversari vaig fer una festa de pijames i la vaig convidar. Crec que totes les que estàvem podem recordar la frase que va dir volent-se referir a que s’escoltava un soroll estrany: L’aigua xuta molt. Quan vam anar a Canadà juntes i vaig descobrir les meravelloses “frozen lemonade” del Tim Hortons.

Coses com aquestes n’hem viscut mil i mai ens em cansat de estar juntes, hem crescut una al costat de l’altre i ens em vist plorar, riure, ens em enfadat, ens em reconciliat… per això és i serà sempre la meva millor amiga.

Danielle vull què sàpigues que mai m’oblidaré de tu (encara què tingui memòria de peix) i que et trobaré moltíssim a faltar. Gràcies per formar aquesta part tant important de la meva vida i ajudar-me tantíssimes vegades. Ets molt especial per mi. T’estimo.

Mariona Vilà

Yo estaba super encaprichada del piercing de la nariz, llevaba como desde los doce años queriéndolo, pero mi madre decía que era muy pequeña para empezar a agujerearme todo el cuerpo. Cuando cumplí los trece años, le volví a insistir a mi madre con hacérmelo si sacaba buenas notas en la preevaluación y ella aceptó.

La prevaluación fue genial, así que mi madre cumplió con su trato. Yo estaba super contenta, y empecé a mirar videos de internet y a leer los comentarios, para ver si dolía mucho y cómo te lo hacían. Por fin llegó el sábado, tenía muchísimos nervios encima, y a la vez muchísimas ganas. Después de comer, fui con mis padres a Mataró, porque había visto una tienda por internet que me llamó la atención. Entramos dentro y había una chica detrás del mostrador, me enseñó piercings para elegir, y yo elegí un brillante turquesa, me dijo que tenía que volver dentro de media hora porque el chico que hacia los piercings estaba tatuando. Después de media hora caminando por Mataró super nerviosa, llegó la hora de hacérmelo, el chico super simpático, me sentó como en una camilla y me empezó a hablar y a tranquilizarme, me echó un espray que era anestesia me dijo que cerrara los ojos y en cuanto cerré los ojos y los volví a abrir ya tenía el piercing puesto, todo fue super rápido , no me enteré de nada.

Desde ese día, creo que tengo una obsesión con los piercings, y aunque haya tenido muchos inconvenientes con el de la nariz, me lo he hecho 3 veces y ninguna me ha ido bien, también me he hecho el del ombligo, y el del cartílago de la oreja, pero solo me ha salido bien el del ombligo y aun así quiero hacerme muchos piercings más, el problema es que mi madre ya no me deja hacerme ninguno, que cuando tenga dieciocho años podré hacerme los piercings que me dé la gana, así que tendré que esperar dos años más.

Andrea

Avui, un dia qualsevol, he estat pensant en la meva besàvia Maria. Era una persona molt important per mi i ara ja fa tres anys que no hi és. Sembla que fos ahir quan la veia asseguda al jardí de casa seva.

Quan la meva besàvia era jove, s’enviaven cartes d’amor amb el seu marit mentre ell estava a la guerra. En morir, la meva àvia em va deixar escollir una d’aquelles cartes. N’hi havia moltíssimes, però una d’elles em va cridar l’atenció. Era del set de novembre del 1937 i no deia res de l’altre món; explicava una mica com es trobava el meu besavi, els plans que tenia… Però el que més em va agradar d’aquella carta és l’amor que es veu entre dues persones, en aquest cas el meu besavi i la meva besàvia, ja que no parava de dir-li que no s’amoïnés per ell, que la trobava a faltar i moltes més coses.

Escric això perquè, a part de la mala situació en la qual estaven, van demostrar que l’amor ho supera tot i la distància no els va separar.

T’estimo iaia

Laia

El Atlético de Madrid ha incorporado a sus filas en este mercado de invierno a Torres. El Cholo Simeone le quería para mejorar el ataque y los dirigentes después de varias reuniones alcanzaron un acuerdo: jugará esta y la próxima temporada enfundado en la elástica rojiblanca. Él fue un ídolo en el Calderón, y su fichaje siete años después ha causado una gran alegría en cada uno de los hinchas rojiblancos. Tanto entusiasmo ha despertado, que en su presentación se llenó el estadio.

Fernando emigró al Liverpool para mejorar su juego y para que mejorara la situación económica del club colchonero. Así ha sido, y ha vuelto a un equipo capaz de ganar el campeonato español y de hacerse un hueco en la élite mundial. “El niño”, después de jugar en el Liverpool, fichó por el Chelsea, club que le cedió el verano pasado al Milán. También ha sido una pieza muy importante en la selección: marcó el gol decisivo en la final de la Eurocopa de 2008 contra Alemania.

Yo como todos los atléticos espero que el de Fuenlabrada disfrute ayudando al equipo a conseguir los objetivos: ganar, ganar y volver a ganar. Eso sí, siempre siendo fieles al “partido a partido” del Cholo Simeone. Se espera mucho de él y creo que no decepcionará a nadie.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=bIhdqUOrxFM[/youtube]

Víctor Aguilar

Aquesta és una de les preguntes que últimament escoltem amb més freqüència.

Jo, encara no ho tinc del tot clar, però m’agradaria estudiar alguna carrera relacionada amb ADE (Administració i Direcció d’Empreses), o bé, allò que relaciona amb un treball social. En part, m’agradaria poder treballar en una empresa i formar part de l’equip directiu. Però també, poder dedicar el meu temps professional a ajudar a la gent necessitada. Poder pensar que gràcies a tu han sobreviscut, seria molt gratificant.

Respecte a l’ADE, seria necessària la matèria d’economia. Sempre m’ha agradat, encara que no és el meu punt fort. Crec que amb una mica d’esforç puc aconseguir treure-m’ho amb bona nota. Si fes aquesta carrera, podria tenir la satisfacció de desenvolupar un projecte propi a la meva empresa. D’altra banda, si escollís un treball social, podria treballar amb nens, ajudar a gent, treballar en el que m’agrada i em fa sentir bé.

Els inconvenients que tindria treballar en una empresa, podrien ser que en certes ocasions, pot arribar a ser un treball estressant i/o aclaparant, són més freqüents els problemes de comunicació entre els treballadors, etc. En canvi, els inconvenients de dedicar-me a ser una treballadora social, és que hi ha cops que veus la gent al carrer sense res que pors fer i tampoc pots aportar-li cap mena d’ajuda, doncs aquesta sensació, et produeix pena.

Encara tinc temps per rumiar-m’ho bé, i no atabalar-me. No puc tardar gaire més a acabar de decidir-me però, la meva elecció ha de ser la correcta per què pugui arribar a tenir el futur que sempre he volgut tenir.

Lidia Calvet

Moltes vegades tenim dubtes a l’hora de fer un regal perquè no hi ha res que ens convenci. La millor opció quan ens passa això és pensar en la persona, el que li agrada, com és, què té d’especial, quina és la meva relació amb ella…i fer-li un regal fet a mida.

Hi ha diferents regals fets a mida que podem fer depenent de la situació o data celebrada. Una bona opció és triar alguna cosa que li agradi i personalitzar-la amb el seu nom , algun número especial, una frase o paraula que la defineixi… Realment es valora molt que la persona que et fa el regal hagi dedicat temps i ganes en pensar què et faria més il·lusió.

Un altra opció es fer-li alguna cosa manual o preparar-li alguna cosa de menjar que sàpigues que li apassiona.  Requereix temps i dedicació però que segur que li farà molta més il·lusió saber que està fet especialment per a ella. Els regals manuals s’acostumen a guardar tota la vida, és una bona manera per fer que aquesta persona et recordi com a algú especial.

Una carta o postal sempre pot ser un acompanyant perfecte pel nostre present. Li podem explicar els motius i els pensaments que ens han portat a escollir una cosa concreta i especial.

Així doncs, a l’hora de fer un regal, podem ser originals i anar més enllà sorprenent  amb un obsequi que segur que no li hauran fet abans: Un regal fet a mida.

Mariola

Aquestes vacances de Nadal he estat molt activa amb la família i amb l’esport que més m’agrada i he decidit compartir el meu Nadal amb tothom que llegeixi aquest text.
Primer de tot, el dia 24 a la nit era “Nochebuena” i vam anar tota la família a casa l’àvia com cada any. Aquesta festa normalment només ho celebren a Espanya, concretament a Castella, i com la meva àvia és de Saragossa ho celebrem perquè és la seva tradició. Seguidament el dia 25 va venir el Pare Noel a portar-nos uns quants regals. I l’endemà al migdia, jo agafava l’autocar amb tot l’equip de voleibol cap a Guadalajara per competir per la Copa d’Espanya. El 29 ja estàvem de tornada, quedant dinovenes de trenta i pocs equips que hi havia al campionat.

Vaig celebrar el cap d’any a casa, i el dia 2 al matí tenia un entrenament de seleccions provincials on escollirien les dotze millors jugadores per anar el dissabte següent al campionat provincial que se celebrava a Olot. Jo vaig ésser una d’aquelles dotze noies. Va ser una experiència molt bona i divertida. A part de l’experiència personal al campionat. També haig de dir que vaig conèixer a moltes noies molt divertides.

Marina Balasch

El 7 de gener del 2015 ha sigut una data que quedarà en el record de molts francesos per sempre. Aquest dimecres després del dia de Reis, va haver-hi una sèrie d’atemptats terroristes a la capital de França, París, el primer contra la redacció d’una revista francesa, el Charlie Hebdo; i el segon, a un supermercat jueu del nord de París.

El Charlie Hebdo, és una revista satírica que publica paròdies del que passa al món. Han publicat caricatures de molts personatges famosos, tant francesos com reconeguts mundialment, i fa uns anys van publicar unes caricatures del profeta Mahoma en les quals el deixaven en ridícul. Això que per a molta gent només era sentit de l’humor, per als musulmans més extremistes va ser considerat com una ofensa a Mahoma i a l’Islam. Segons els jihadistes que van dur a terme l’atemptat, estaven venjant al profeta a qui havien tret l’honor, i van acabar matant a 12 persones (el director, dibuixants, treballadors i policies) i en van ferir a 11 més.

Aquest atemptat és, per a molta gent, a part d’una tragèdia, un atac a la llibertat d’expressió. Hi ha qui defensa que si per haver publicat un dibuix han matat a gent innocent, si dius alguna cosa que no agrada a la gent, qualsevol pot acabar mort. L’atemptat ha estat condemnat per molts col·lectius, tant musulmans com no musulmans, però hi ha hagut dues organitzacions terroristes que consideren, als assaltants de la redacció, com a herois, i que s’han atribuït l’ordre de l’assalt.

Finalment, els sospitosos es van atrinxerar en una impremta a un petit poble del nord de París. La policia els va localitzar i amb forces especials van aconseguir abatre els jihadistes, amb el qual van donar per acabats els atemptats, encara que a França hi haurà l’alerta per atemptats terroristes durant uns dies.

Roger

Som una família molt nombrosa, així és que tinc un munt de cosines. Entre totes ens portem com a màxim cinc anys de diferència, hem crescut juntes i hem compartit bons moments des de ben petites. Especialment amb una de les meves cosines, la Sandra, em porto poc menys de mig any, sempre ens ho hem passat molt bé juntes i ens estimem molt l’una a l’altra. Aquest any hem tingut un disgust amb ella…

El cas és que des de ben petita sempre ha estat una nena força golafre i grassoneta, però ella es sentia feliç tal i com era. Cada any pel meu aniversari, al novembre, ve tota la família a casa per celebrar-ho, però aquest any els meus tiets van trucar per dir que no podrien venir i que ja parlaríem…

Uns dies després van venir a visitar-nos. Des d’abans de l’estiu que no ens vèiem i quan vaig veure a la Sandra entrar per la porta, se’m va caure la ànima a terra. Físicament semblava una altra. En poc més de tres mesos havia perdut uns 30kg! El meu tiet li va dir a la meva mare que estaven molt preocupats perquè tenien un problema molt greu amb la Sandra, ja que li havien diagnosticat anorèxia nerviosa, un trastorn alimentari de tipus mental, i que estava seguint un tractament molt dur. Que havia hagut de deixar l’institut per anar diàriament a un centre de tractament de malalts amb trastorns alimentaris, ja que la seva salut i integritat física corrien perill.

Aquests centres son com una presó, els malalts, la gran majoria noies adolescents, han d’estar vigilades dia i nit. No poden estar soles en cap moment, ni tant sols per anar al lavabo. Prenen medicaments molt forts per tranquil·litzar-les, ja que sovint pateixen crisis d’ansietat i si es queden soles es poden auto mutilar i prendre molt de mal. Aquestes persones tenen un greu problema de baixa autoestima i estan sempre deprimides.

Com tothom, aquestes festes nadalenques les passem en família, però aquest ha estat un Nadal diferent, per ella i per tots.

Ja fa uns mesos que està en tractament i al centre els han donat unes pautes de disciplina alimentària que cal seguir amb rugositat. Per exemple, ha de menjar cada 3 hores vulgui o no vulgui, hi hagi el que hi hagi, li agradi o no. No es poden tenir converses sobre el menjar i a taula no s’ha de comentar si el menjar està bo o dolent, si t’agrada o si no.

Aquest any doncs, els meus tiets ens han demanat a tota la família que seguíssim aquestes recomanacions, per intentar evitar que patís alguna crisi d’ansietat, ja que tot el relacionat amb els àpats la fa posar molt nerviosa, per ser el menjar la clau de seu trastorn. Quan estàvem tots a taula la veiem molt trista, sempre amb el cap baix i extremadament seriosa, res a veure amb la nena feliç que solia ser i el que s’esperaria d’una noia de 14 anys sana. Intentàvem dissimular i parlar de qualsevol cosa menys del menjar, però sempre hi havia algú que ficava involuntàriament la pota… i tots ens creuàvem mirades que ho deien tot, sense dir res..

Jo, això d’evitar parlar del menjar a tota costa, no ho acabo d’entendre del tot, ja que el menjar és imprescindible per la nostra vida, però penso que això és normal en condicions normals i el problema amb la meva cosina és que no està normal, està malalta, i hem d’intentar no fer ni dir res que pugui provocar que se senti malament. Hi ha hagut àpats d’aquests nadalencs en els que s’ha sentit tan aclaparada veient tant de menjar, que me l’he endut a la meva habituació o a algun altre lloc de la casa on fóssim, per distreure-la i que es relaxés, parlant de qualsevol cosa menys del seu problema, sentint música…

Espero que la Sandra superi aquesta malaltia aviat i que pugui recuperar la seva vida. Seguir la seva formació i viure de forma normal com la resta de noies de la seva edat. El meu desig per al 2015 és que sigui un millor any per a tots i especialment per totes les persones que pateixen directa o indirectament una malaltia física o mental.

Anna Cuevas Sabaté

Hoy le volví a ver, sentí una sensación extraña pero bonita, sentí que se me caía el mundo encima a pedazos. Sabía que iba a pasar así que ya lo tenía medio asumido . Me acerqué a él le saludé con una sonrisa y nos miramos a los ojos fijamente. Mis ojos expresaban el miedo que tenía en esos momentos.  Al cabo de unos instantes me despedí y me fui. Él estaba con sus amigos, acababa de de salir de una  tienda y yo estaba esperando a mi madre delante del escaparate.

Hacía mucho tiempo que no le veía, había pasado mucho tiempo desde aquel entonces y los sentimientos hacia él ya no eran los mismos, pero tampoco le había olvidado , ya sabes ese dicho:”Donde hubo fuego, cenizas quedan”.

Esa misma noche me habló por Facebook, creí que se había equivocado de conversación, pero al leer su mensaje me di cuenta que ese mensaje era para mí. Así que decidimos encontrarnos una vez más para aclarar todo. Estuve dando vueltas a  la pregunta que me hizo :- ¿Crees en las segundas oportunidades? no sabía qué responder, pero insistió en que le dijera lo que pensaba y le dije que no, que si en la primera  no funciona menos funcionará en la segunda. Ahora sé que no todas las historias tienen un final feliz.

(Historia inventada)

Dunia

Canviar d’escola pot resultar un fet fins i tot traumàtic, en els casos més extrems. L’entorn en el que sempre has viscut i en el que estàs acostumat desapareix de cop i volta i el reemplaçar un altre que sol ser totalment diferent i en el que t’hauràs d’adaptar.

En el meu cas no només vaig canviar d’escola sinó que també em vaig traslladar a Vilassar, tot era nou per a mi, però la veritat és que no em va costar gaire acostumar-m’hi. En el moment en que em van dir que m’havia de canviar d’escola m’hi vaig negar rotundament, era normal, tota la meva vida era allà. Al principi se’m feia una muntanya, però encara que costi de creure vaig ser jo qui va decidir donar aquest pas de deixar el meu antic col·legi. Durant gairebé dos anys anava des de Vilassar fins a Barcelona i tornava, el tràfic era el pitjor i arribà un moment que ja en vaig tenir prou, encara que també vaig pensar que com més aviat ho fes, millor seria per a mi. De mica en mica em vaig anar familiaritzat amb el poble i també vaig anar coneixent a gent de la meva edat, però a la vegada, sense adonar-me’n, també anava oblidant aquells bons amics que coneixia des de feia molt de temps. Això és el que em sap més greu de tot, és un fet inevitable, els amics passen per la teva vida però n’hi haurà molt pocs que es quedaran per sempre.

En la meva opinió mai pots classificar els canvis com a bons o dolents. La majoria d’ells són resultat d’una decisió nostra, a no ser que ens veiem forçats a canviar. Hi ha persones a les quals anomenem flexibles, però no amb un termini físic sinó de caràcter. Aquestes persones solen tenir una gran facilitat per adaptar-se als canvis. Malauradament no tothom té aquesta qualitat, però això no vol dir que no en podem ser capaços. Jo crec que el més importat és l’actitud que adoptem davant d’aquesta mena de situacions, encara que també influeix la d’altres persones.

Laia

Els videojocs són jocs que utilitzen sobretot el suport d’una consola o d’un ordinador per a utilitzar-los. Per jugar-hi s’han de fer servir accessoris com els comandaments, el ratolí i el teclat, entre d’altres.

Tot i ser un gran entreteniment modern, els primers videojocs van aparèixer el 1948 (increïble!). El primer s’anomenava “Tennis for Two” del qual després se’n va fer una versió més actualitzada anomenada “Pong”; els meus avis encara el tenen i jo encara m’hi he pogut entretenir i comprovar l’evolució que han patit els jocs fins avui; era molt senzill: en blanc i negre, dos jugadors en forma de línia, una pilota quadrada i una ratlla discontínua central que marcava la xarxa.

Avui hi ha una gran varietat de videojocs tecnològicament molt sofisticats: els “shoot’em all” (l’objectiu és disparar els enemics), les aventures gràfiques (amb una història que evoluciona mentre s’avança en el joc), d’estratègia (resoldre la missió i derrotar el contrincant), els jocs de rol (es crea un personatge propi que condueix l’aventura), de simulació (jocs que simulen virtualment la realitat), de plataformes (en les quals vas passant diferents nivells), d’automobilisme (curses de vehicles), de lluita (entre dos personatges), els de “survival” (jocs de supervivència en un ambient de terror) i els d’esports (per competir esportivament). A tots els videojocs s’hi pot jugar individualment contra la màquina o bé “online” compartint el joc amb altres persones. Hi poden participar tant homes com dones i estan preparats per a totes les edats.

Molts experts opinen, sobretot darrerament, que els videojocs causen addicció i tenen efectes negatius en els ulls, poden afectar el comportament perquè molts tenen continguts violents i agressius i que tot plegat va en detriment del rendiment escolar. D’altres pensen que, a part del factor d’oci, hi ha videojocs educatius la pràctica dels quals pot millorar la concentració, la capacitat visual i espacial, la memòria, la creativitat i la sociabilitat.
Jo sóc jugador habitual de videojocs. M’agrada practicar-los i fins i tot he anat a alguna trobada a escala internacional on competeixen els professionals de la matèria. Sóc conscient que jugar-hi massa estona no és adequat i que costa mesurar el temps. Tampoc m’entusiasma el contingut d’alguns jocs com ara els de guerra, l’ús d’armes, assassinats i drogues… sobretot quan els gràfics són molt realistes. Potser per això ara em decanto més per jocs d’estratègia on, en tot cas, els combats es fan entre personatges imaginaris League Of Legends; en aquests tipus de jocs cal prendre decisions en la resolució de problemes i convé tenir memòria i agilitat. Per tant, opino sobre aquest tema que, com en moltes d’altres coses, cal saber triar, sospesar, racionar i, evidentment, divertir-se.

Abel

L’estiu del 2008 va ser el primer cop que me n’anava sola fora de casa. Em feia molta il·lusió poder anar a un campament per poder viure una experiència nova en la meva vida. Em sentia una mica espantada de passar dues setmanes sola, sense els meus pares, però per altra banda estava il·lusionada de poder fer nous amics i aprendre l’anglès, ja que és una llengua que m’agradaria saber-la parlar perfectament.

Així que vaig arribar allà i vaig veure que hi havia molts nens igual que jo, que anaven sols, sense cap amic. Això em va calmar. Més tard vaig conèixer a les nenes amb qui compartiria habitació durant el campament. Ens vam avenir molt bé, pràcticament al cap de dos dies era com si et coneguessis de tota la vida. Feies grans amistats en tan poc temps. Cada habitació tenia una monitora que s’encarregava de nosaltres i havíem de fer-li cas en tot moment, és a dir, era com la nostra “segona mare”.

Aquesta experiència em va ajudar a adaptar-me, saber conviure amb altra gent i a deixar la timidesa a part. Aquells tres estius que vaig passar allà, em van fer créixer com a persona. En haver de conviure amb tanta gent, aprenies uns valors.

Ara ha passat un temps i recordo els moments al campament. Ho recordo com si fos ahir, ho tindré sempre present en la meva vida perquè van ser molt especials per a mi. Desitjo no oblidar-me mai de les persones que vaig conèixer allà. També penso que vaig poder aprofitar bastant l’anglès, ja que fèiem quatre hores cada dia de la setmana. M’agradaria d’aquí a un temps poder anar a Anglaterra i parlar amb anglès fluidament.

A part de l’anglès, també fèiem diferents tipus d’esports com per exemple: bàsquet, futbol, joquei, voleibol… Ens feien diferents grups de totes les edats i compatíem entre nosaltres. Aprenies a saber perdre, guanyar i ajudar als teus companys.

Vaig passar dos estius més allà on encara que fes coses molt semblants, aprenies nous valors com per exemple: l’amistat, l’empatia, la responsabilitat, la generositat…

Blanca Sala

En totes les cultures s’han portat polseres: com a complement, fetes amb tot tipus de metalls i robes, com regals d’amor, d’avantpassats o d’esclaus. Jo les porto com a records.

La primera polsera que vaig tenir, la vaig comprar en un viatge a Eivissa, en un mercat de hippies. El noi que les feia em va demanar el meu nom i, seguidament, es va oferir a fer-me-la. Aquest viatge és el primer record que tinc d’agafar un avió.

La segona que vaig tenir, la vaig trobar a l’aigua d’una platja de Calella, estava nedant i vaig veure una cosa que brillava, em vaig enfonsar i vaig agafar aquella polsera, me la vaig posar, i no me l’he tornat a treure.

La història de la tercera, m’encanta, estàvem de viatge a Formentera i vam anar amb un vaixell del millor amic del meu pare. Al matí, mentre tots estàvem dormint, vaig sentir uns cops a la finestra de la meva habitació, vaig sortir a fora tota adormida i em vaig trobar amb quatre nens en una llanxa, em van treure unes polseres fetes per ells i me les van oferir. Eren molt boniques, estaven fetes de petxines, així que vaig despertar a la meva mare perquè em donés un euro, i els la vaig comprar.

La quarta me la va regalar la meva àvia, és senzilla, té un sol penjant, ja que ella sempre em deia solet quan era petita.

Quasi totes les coses materials que tinc tenen una història, i aquestes són les que aprecio més.

Maria

Avui és 24 de Desembre. És un dia especial, ple de màgia i il·lusió. Els més petits esperen impacients la visita del Pare Noel i els regals de Tió. Durant el dia, alimenten el Tió perquè a la nit, els portin molts regals. Ahir, passejava per Mataró i vaig passar per davant d’un escenari on hi havia un Pare Noel assegut en una cadira, rodejat de nens petits, que el miraven amb il·lusió. I és que, això és el bàsic del Nadal, la il·lusió. El Nadal, és una època de festes que se celebren en família, prop de la llar de foc. Dinars, família, nadales, llums de Nadal, Tió, Pare Noel, Reis i regals; en resum, això és en el que consisteix el Nadal.

Recordo quan era petita, la Nit de Nadal era el meu dia preferit de l’any. De fet, ho eren totes les festes de Nadal. M’encantava, sobretot, el moment en què aixecàvem la manta vermella del Tió i veia la gran pila de regals amb el meu nom. Era un moment màgic. A més a més, d’ençà que era molt petita, en festes de Nadal, sempre he anat a casa dels avis, i els ajudo a preparar el pessebre, decorar l’arbre de Nadal, preparar els canapès, i el dinar. Crec, que el que més m’agrada de tot, és això. Passar més temps amb la família, compartir experiències i riure una estona, menjar tots junts, i estar fins altes hores de la nit jugant a cartes o xerrant.

Però el Nadal, també és una època on normalment es troben a faltar els familiars, amics o coneguts que ja no hi són. En veritat, sempre es troben a faltar, però especialment en aquells dies, és on més es nota la seva absència. Quan t’asseus a la taula, i veus aquella cadira que abans havia estat ocupada, i ara és buida; els típics comentaris que ell sempre feia a taula, i que ara ningú fa. Però, aquells són dies que passes amb tota la família reunida, i entre uns i els altres et recolzen, i no se’t fa tan dur pensar en els que no hi són.

Laia Casero

La tradició dels Reis Mags és una de les més boniques que hi ha al llarg de les festes nadalenques i és estimada per tothom, especialment pels nens i nenes, que porten mesos esperant el matí del dia 6, que és un dels dies que més matinen de tot l’any.

Els carrers de tots els barris, pobles i ciutats s’omplen de famílies per veure passar les cavalcades amb les carrosses reials. Carrosses amb diferents decoracions avisen que els Reis Mags estan a punt de passar i tots els nens van recollint els caramels que es llencen des de qualsevol dels vehicles que passen.

Els Patges Reials passen i recullen les cartes que els infants, plens d’il·lusió, han escrit per als Reis Mags: una llista immensa de regals, joguines i desitjos.

Un cop acabada la cavalcada és l’hora d’anar cap a casa i preparar-ho tot per l’arribada dels Reis. És tradició deixar en el balcó, pati o finestra una sabata de cada membre de la família. A dins, o al costat, es deixa una mica de menjar pel Reis i Patges, i també una mica d’aigua per als camells (penseu en la feinada que tenen aquesta nit. Si a cada casa hi troben un petit mos, la feina se’ls farà més fàcil).

I arriba el moment de posar-se a dormir… si els nervis ho permeten!

Des del moments que els més petits obren els ulls són conscients que aquesta nit han passat els reis i que el menjador deu estar ple de regals. A totes les cases passa el mateix: crits, emoció, corregudes amunt i avall, nervis… quan es descobreixen tots els regals.

Paquets i paquets de regals, amb els noms dels destinataris i carbó per a aquells que no han estat del tot bons o que han fet alguna entremaliadura durant l’any.

Andrea

Moltes vegades ens han preguntat quina ens agradaria que fos la nostra professió. No és una pregunta simple de contestar perquè has de fer el que a tu t’agradi de veritat. Quan era petita i m’ho preguntaven jo sempre deia que volia ser perruquera perquè sempre pentinava a les nines i m’ho passava d’allò més bé, o veterinària perquè m’encantaven els animals.

La vida ha anat passant i els meus pensaments són molt diferents. A aquesta edat hi ha gent que encara no sap que li agradaria ser però jo tinc la sort de saber-ho. M’agradaria molt ser professora d’educació infantil. Per mi és una cosa especial, ja que tinc un cert afecte per als nens petits.

Alguns del avantatges que té ser professora és que treballes amb nens, jugues amb ells, es diverteixen, però sobretot aprenen i això és el que m’il·lusiona a mi, poder ensenyar moltes coses. Realment no només aprenen els nens sinó que els professors també aprenen valors i aprenen a estar amb gent de tot tipus.

Alguns dels inconvenients de ser professora de nens petits és que t’has de fer cura d’ells i si estan malalts i vomiten ho has de netejar, si es fan pipi o caca els has de canviar o si es porten malament, els has de cridar l’atenció i pot ser que et sigui una cosa difícil perquè et pots sentir malament per haver-lo cridat.

Realment tampoc sé si en un futur canviaré d’opinió i la meva vida anirà cap a un altre camí però encara tinc temps per pensar cap a quins estudis em decantaré i la feina que trobaré.

Elisenda

Una de les coses que més m’agrada la sobretaula. S’aprenen moltes coses, es parla de política, de la gent, la família, diferents opinions i diferents històries.
La meva família és molt nombrosa, hi ha diverses edats, d’1 any a 90 anys així que ja podeu imaginar la quantitat d’històries per explicar i coses a ensenyar que hi ha. Fa poc que m’he unit a la sobretaula, perquè abans dinava a la taula dels petits però sempre m’apropava per veure del que parlaven.

Com anava dient s’aprenen moltes coses, per exemple l’altre dia, el dinar de Nadal, vaig començar a pensar en com vivien els meus avis a la seva època, en les guerres que han viscut, que feien quan vivien en la dictadura… I li vaig preguntar a la meva àvia tot això, em va explicar moltes coses que jo no sabia, ja que mai m’han parlat sobre aquestes coses perquè els meus pares eren molt petits encara per saber el que passava.

La meva mare sempre ha fet sobretaula a casa, és un dels moments que tenim per nosaltres, ens expliquem què hem fet durant el dia i així tots sabem de tots.
El que vull dir és que m’agrada molt fer la sobretaula amb la família, o fins i tot amb les amigues. És una de les coses que més m’agrada dels dinars familiars.

Iria

Para muchas personas, el día 31 de Diciembre, es un día muy importante, porque dejas atrás un año lleno de emociones, experiencias, errores, baches que has superado, risas, gente nueva que has conocido, las amistades que están contigo día a día y comienzas un año nuevo, que no sabes lo que te puede pasar, y esperas que todo te vaya bien, nunca se sabe cómo te puede ir un año. A mí me especialmente es el día que más me gusta de todas las vacaciones de Navidad, porque después de estar días sin ver a tus amigas o amigos, llega ese día y por fin los vas a poder ver y celebrar con ellos el comienzo de otro año.

El año pasado me acuerdo que era el primer año que me dejaban salir con mis amigos después de las uvas, Judit y yo deseábamos que tocaran las 12 campanadas, para poder irnos a celebrar con nuestros amigos el fin de año. Espero que este año se vuelva a repetir y sea mejor.

Andrea

Desde que era pequeñita me ha gustado bailar, cuando tenía 6 años mi madre me apuntó al típico casal que duraba 2 semanas y recuerdo que por la tarde siempre venia una profesora y nos enseñaba algunos pasos de baile, a mí me llamó la atención y le dije a mi madre que quería hacer baile y al principio me gustó mucho pero al final de 2 meses o menos me cansé de ir cada tarde a bailar.

Cuando me desapunté de baile, me empezó a gustar el teatro, así que me apunté, pero tampoco estuve mucho tiempo. Un día vino una amiga mía y me dijo de apuntarnos a flamenco, a mí la idea no me disgustó pero, eso de ir con un vestido, una peineta en la cabeza y sentir la música flamenca… No. Así que no lo hice y estuve tiempo sin hacer nada.

Cuando tenía 11 años, mi madre me llevó a una escuela de baile, entonces fue cuando me empezó a gustar el baile, iba cada tarde con muchas ganas y decidida a mejorar los pasos de baile para que saliera todo perfecto en el festival que hacían cada verano. Pero pasó algo malo, y es que, mis padres decidieron mudarse a Barcelona, entonces tuve que dejar el baile y todo, me costó muchísimo irme de allí y volver a Barcelona, donde ya había vivido. Al principio me acuerdo que me enfadé bastante con mis padres.

Estuve desde los 12 años hasta los 14 sin hacer nada, porque no quería apuntarme a baile, aunque me encantaba, pero no quería que me hicieran otra vez lo mismo. Una amiga mía, me insistió en apuntarnos a funky juvenil, fuimos a probar y cuando probé aquella clase, después de haber estado años sin bailar, fue algo muy raro, volví a sentir la ilusión que tenía a los 11 años.

A día de hoy sigo bailando y he probado diferentes tipos de baile: funky juvenil, hip hop, batuka, salsa, bachata, reggaeton…, etc. Si estoy triste o me preocupa algo, lo único que me alegra es pensar que tengo baile, ahí se me olvida todo lo malo, solo pienso en la coreografía y en sentir la música. Por eso puedo decir que para mí, el baile es más que un deporte.

Andrea

El viaje de final de curso es una ilusión y una aventura para mí porque nunca he viajado en avión y tampoco lo he hecho al extranjero. Por estos dos motivos he decidido ir y disfrutar de una experiencia irrepetible: viajar a Italia. Tengo tantas ganas que solo hago que contar los días que quedan. En definitiva, sueño con que llegue junio y que mis ilusiones se hagan realidad.

Como cada año, para recaudar dinero, los alumnos estamos organizando paradas en todas las fiestas del pueblo. En ellas se venden bizcochos, plantas, tómbola… Hasta el momento yo solo he participado en Santa Llúcia. Fue una experiencia muy bonita porque nunca me había imaginado que me gustaría tanto estar de cara al público. También, cada viernes vendemos bizcocho en el Francesc Macià y en la Immaculada, donde ganamos mucho dinero por semana.

Como siempre, todo tiene algo negativo y en este caso es que solo vamos diez chicos: Roger, Óscar, Abel, Fede, Pol, Gorka, Edgar, Alex, Eloi y yo. Aunque seamos pocos creo que nos lo pasaremos muy bien. Entre todos tenemos una buena amistad y eso facilitará que todos podamos disfrutar al máximo del viaje. En conclusión, me alegro mucho de formar parte de esta generación de cuarto y de tener a estos estupendos compañeros. También me alegro de poder viajar a uno de los lugares más bonitos de nuestro planeta Tierra, la bellísima Venecia.

Víctor

Tinc una germana petita que es diu Alícia, té nou anys i va a quart de primària. És molt entremaliada i juganera, però tot i així, és la germana més divertida, graciosa, dolça i carinyosa que hi pot haver.

Ens barallem molt sovint i discutim per qualsevol cosa, em fa molta ràbia, sigui pel que sigui sempre vol tenir la raó. Em treu de polleguera, a vegades em posa tant nerviosa que em vénen ganes de tirar-la per un precipici, però com a germana gran que sóc, he de saber controlar-la.

Una vegada vaig tenir un mal son molt desagradable, vaig somiar que em despertava a casa i anava a la habitació de l’Alícia, i enlloc d’ella hi havia un nen petit amb el cabell rinxolat i ros, jo només repetia
– Tu no ets l’Alicia, on està? Qui ets?- i el nen em deia-
– Anna, què dius? Sóc el teu germà petit, l’Òscar!-

Aleshores jo anava molt amoïnada i confosa a la habitació dels meus pares preguntant sense parar per l’Alícia. Ells em miraven com si estigués boja i em deien que aquí no hi havia cap Alícia i que el meu únic germà era l’Òscar. Jo no parava d’insistir.
-L’Alícia, la meva germana petita, la vostra filla!
I ells seguien mirant-me malament i dient-me que no digués bestieses. Finalment sortia de casa corrent i plorant, buscant-la.

Quan em vaig despertar del malson, tenia els ulls vidriosos, era un somni molt real, vaig baixar a l’ habitació de l’Alícia a fer-li petons i a abraçar-la. Em vaig adonar que encara que tinguem les nostres discussions, me l’estimo més que a ningú en aquest món i que no sé què faría sense ella.

Anna

Aquest estiu jo i l’Andrea hem pensat de treballar per tenir una experiència de treball, ja que ens ajudarà en un futur. Al principi teníem algunes idees al cap però cap ens cridava més l’atenció. No teníem pressa per aconseguir treball, ja que encara quedaven molts mesos.
Un dia en una reunió de corresponsals ens van passar un paper on posava que els joves podien treballar de voluntaris per ajudar la gent i tenir una experiència. Les dues ens ho vam pensar i vam arribar a la conclusió que treballaríem de voluntàries perquè nosaltres no buscàvem diners sinó treballar i gaudir de l’oportunitat.
La meva opinió sobre el treball de voluntària és que la gent necessita ajuda i si entre tots podem millorar alguna cosa, fent hores de voluntariat ens sentirem millor amb nosaltres mateixos.

Judith

L’altre dia mentre mirava el facebook vaig veure un vídeo que em va commoure molt.

Aquest vídeo tractava sobre un noi que anava passejant pel carrer fins que veia a una persona menjar algo. Aleshores ell anava on estava la persona i li demanava si li podia compartir un tros del seu aliment ja que tenia molta gana, però tots deien que no, ja que era el seu menjar i l’havien pagat amb els seus diners. Fins que va veure a un sense sostre. El noi, li va demanar un tros de la seva pizza i l’home sense cap problema, igualment que li costés molt d’esforç aconseguir menjar li va donar.

Això demostra que en aquest món, la gent més generosa és la que menys té.

Laia