LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Bullying, bullying, bullying, bullying…
Segur que tots hem escoltat i llegit aquesta paraula moltes vegades; a la televisió, dels amics, a Internet…i a la majoria li sonarà el cas de l’Amanda Todd, una canadenca de 15 anys que va ser víctima d’assetjament, ciberassetjament i extorsió. Aquesta història va passar fa dos anys, el 10 d’Octubre del 2012, però tot i així la vull recordar per a la gent que no la sap.

Un mes abans de suïcidar-se, va penjar un vídeo al Youtube en el qual explicava els seus anys sent víctima del bullying. En el vídeo no es deixa veure la seva cara. Només mostra unes targetes amb missatges escrits. Al llarg de casi 9 minuts de la gravació, confessa que estant a sèptim grau (1r d’Eso) va començar a fer servir la càmera web per comunicar-se amb alguns amics virtuals i en una d’aquestes converses va enviar una foto seva en la que estava en topless.

Un any després, aquell amic virtual el qual li va enviar la foto l’Amanda, la qual la seva identitat real desconeixia, la va contactar per Facebook amb la finalitat de extorsionar-la. Li va demanar que es tornés a treure la roba o del contrari publicaria la foto que ell tenia d’ella.
Al cap d’un temps, la foto va ser enviada a tots els contactes de l’Amanda. Però això no era tot. Passat un any, la situació la situació va empitjorar. L’acusador va crear una pàgina en el Facebook a la qual va convidar a tots els amics d’ella; una foto seva, sense roba, era la foto de perfil.

Ella estava frustrada i tenia por de la situació, llavors es va canviar d’escola. Tot i així l’acusador va continuar. En el penúltim institut en el que va estar, els seus companys van iniciar un nou assetjament que va incloure agressions físiques i psicològiques, i que amb el pas dels dies es va traslladar a Internet.

Una fotografia i l’assetjament dels seus companys van ser la causa del seu suïcidi.
Amb aquest text, vull que penseu i reflexioneu dues vegades abans d’accedir a mostrar-vos o enviar fotos a la web, i més si són sense roba. Un cop ho fas, és difícil tornar enrere.

Andrea

De fet, quan em vaig posar a pensar en el tema del meu primer escrit en aquest blog, de seguida em va venir al cap la idea de si la felicitat era la base de la innocència, la veritat és que encara no sé ben bé perquè. Però me’n vaig adonar que era un tema molt extens i difícil de tractar, així que vaig decidir començar per idees més senzilles.

Però, deu fer cosa d’una setmana, recordo que no havia tingut gaire bon dia, a més a més, només pensava que en arribar a casa havia de dinar d’una revolada i posar-me a estudiar, ja que els extraescolars m’ocupen la major part del temps. Jo preferia una tarda més tranquil·la, però era el que tocava. Caminava amb el cap cot quan vaig passar per davant d’una llar d’infants, alguns reien mentre es perseguien els uns als altres, però també n’hi havia que jugaven amb la sorra o es balancejaven en els gronxadors. Aquesta escena em va fer recordar aquella època sense obligacions ni problemes. Però, realment són feliços? A simple vista tothom tindria un sí de resposta, a més a més, en arribar a l’edat adulta, tothom posa com a excusa que la innocència dels nens fa que sempre siguin feliços, no tenen mal de caps ni obligacions i tampoc estan gaire assabentats del que passa al seu voltant, ni guerres, ni crisis econòmiques…

Realment, si no ens adonessim de tot el que passa contínuament al nostre voltant, seríem més feliços? Probablement, però suposo que a mesura que madurem, la felicitat també ho fa amb nosaltres. Al principi es basa en aspectes tan senzills com passar una bona estona jugant al parc, però ens fem grans i cada vegada som més conscients de la realitat, i la felicitat ja no és tan fàcil d’aconseguir, sinó que és més difícil de trobar.

Laia

Blau i grana, aquests són uns colors que molta gent adora. Uns colors que identifiquen a un conjunt de persones molt valorades positivament. Aquests que els porten són l’equip del Barça. Sóc culé des de petita igual que tota la meva família i no me’n penedeixo.

Des que era una nena de quatre anys que seguia tots els partits de futbol que jugava aquest equip. Per molt que no m’apassionés gaire aquell esport, m’encantava veure’ls jugar i gaudir. En Pep Guardiola va ser una de les persones que més em va marcar d’aquella gran pinya que formaven tots, per això quan va marxar vaig deixar de seguir el fil futbolista que havia estat seguint des de feia uns anys. A vegades veia un tros de partit però molt de tant en tant.

Ahir mateix jugava un partit molt important i vam decidir conjuntament amb dues amigues d’anar-lo a veure. Al principi no va ser gaire interessant, ja que el marcador anava igualat a zero i no teníem la passió i els nervis d’un joc més puntuat. Tot va començar a posar-se interessant quan el Barça va marcar el primer gol, ja que a partir d’aquell moment li vam posar més atenció al que passava al camp. En cada un dels tres gols que van marcar vam tornar a sentir la passió que havíem sentit anys enrere i vam gaudir celebrant-ho.

No em penedeixo gens de la nit viscuda ahir perquè vaig gaudir molt i m’ho vaig passar d’allò més bé.

Elisenda

Aquests últims dies a casa només fa que sortir el tema dels meus estudis, jo tinc molt clar el que vull fer en un futur per això ens hem de posar en marxa a buscar on poder realitzar aquests estudis.

La meva passió és l’esport, ja fa 9 anys que jugo a bàsquet en el Vilassar de dalt i faig curses de muntanya entre 18 i 22 km, per això des del primer moment, vaig decidir que em volia dedicar a això. M’agradaria poder fer un grau mitjà i seguidament el grau superior d’activitat física i l’esport a la natura.

Estem ben implicats a buscar diferents centres per què jo pugui realitzar els estudis que vull, perquè per sobre de tot vull estudiar el que m’agrada i dedicar-me a un ofici que estigui a gust.

És complicat buscar aquests centres, ja que hi ha centres en què el grau només se centri en un esport específic i jo vull fer un grau de l’activitat física i l’esport en general, també convindria que sigues públic, ja que no tenim un pressupost molt alt a la nostra família.

Sabent que aquests estudis són els que m’agraden faré el possible i més per poder treure la major nota per poder continuar els meus estudis i poder anar a la universitat.

M’agradaria fer la carrera de INEFC mentres m’ho compagino amb una petita feina per poder-me pagar els meus estudis.

El més important és poder estar feliç, acompanyat i amb bona salut.

Maria

Penso que en els bons equips hi ha d’haver per sobre de tot confiança, ganes de millorar, esforç, ànim i sobretot estar unit.

El nostre equip de basquet cada vegada cada una posa el seu granet de sorra per què estiguem poc a poc més unides.
A cada entrenament 2 jugadores de l’equip som les encarregades d’animar, tot i que fallem i ens equivoquem en exercicis, estem allà, per animar i fer veure en el fet que ens equivoquem i a donar ganes de seguir-ho intentant corregir en el fet que ens hem equivocat. 

El dissabte dia 14, a les 12.00 del matí hem jugat contra el CB BOET, era un equip que de tots els partits jugats aquesta temporada no havien perdut cap partit, fins avui, el nostre equip, totes unides li hem plantat cara al camp del Vilassar de Dalt, ha estat un partit molt ajustat i amb molta emoció, però hem acabat amb un resultat de 44 – 40.

El nostre  entrenador estava molt orgullós del nostre treball, i nosaltres totes emocionades, ha estat un dels millors moments d’aquesta temporada.

Molt bon partit Noies!

Maria

Quan ets petit ets innocent i per sort no ets conscient de moltes de les desgràcies que t’envolten. Vius en un món de rialles, colors, il.lusions i fantasies (parlo del meu cas), on els teus pitjors problemes son què et renyin per no acabar-te el plat de verdura.

Aquest mes d’abril ha estat especialment tràgic. La catàstrofe aèria als Alps de l’avió de la Companyia German Wings procedent de Barcelona, on van morir molts estudiants alemanys d’intercanvi, entre d’altres, em va impactar moltíssim perquè fa cosa d’un any, vaig fer un intercanvi semblant amb alumnes de Normandia i em sento totalment identificada amb les families de les víctimes. També em fa molta ràbia la manera com va succeir, ja que tot indica que va ser un fet intencionat pel pilot.

Per si no fos poc, fa cosa d’una setmana, ens va conmocionar l’assassinat d’un professor d’un institut de Barcelona a mans d’un alumne de 13 anys. No voldria ser a la pell dels alumes i professors que ho han viscut…, és molt fort! I ha de ser molt dur veure com un dels teus companys agredeix i mata als teus companys i professors, per no parlar de les seves families… No sé què farán amb aquest nen, però està clar que un fet així no es pot deixar passar…

Quan encara no ens havíem recuperat de tot això, es difon la notícia del terrible naufragi d’un vaixell en aigües del canal de Sicília, on van morir al voltant de 700 immigrants que fugien del seu país en guerra en busca d’una vida millor. Aquest naufragi ha estat citat com el més greu de la història recent del mar Mediterrani. No hi ha mes de l’any que no tinguem notícies d’immigrants ofegats. A veure si les autoritats prenen consciència i fan alguna cosa per intentar evitar-ho.

Per acabar (espero…), un fort terratrèmol ha sacsejat el Nepal i han mort més de 3.700 persones i al voltant de 3 milions de nens necessiten ajuda humanitària urgent.

Com més gran em faig més ganes tinc de tornar a ser petita. Com això no passarà i les desgràcies, per desgràcia, no cessaran, penso que hem d’intentar gaudir de cada moment de la nostra vida i dels nostres èssers estimats, amb una mentalitat optimista, per nosaltres mateixos i per respecte a les persones que han sofert aquests drames.

Anna Cuevas

Els meus dos pobles estan situats en el mig de la comarca dels ports de Beceite, molt a prop d’un poble fortalesa que es diu Morella, situat a la província de Castelló de la plana, que està a mil metres d’alçada.

Els pobles on vaig estan a 10 kilòmetres, aproximadament, de Morella. Un és el del meu avi, que és diu Todolella i l’altre, el de la meva àvia, que és diu Xiva. Em trobo molt a gust en aquests dos pobles, l’aire és fresc i sec.

A Xiva, només tenen casa els meus pares, ja que la resta de la família la tenen a Todolella. Xiva és un poble petit, on a l’hivern no hi viu ningú i, a l’estiu, hi ha estiuejants d’arreu del país. No hi ha cobertura, per tant, la gent passa el temps lliure fent excursions a la muntanya. A l’entrada del bar hi ha molts nens enganxats amb el mòbil, ja que allà hi ha WI-FI. A mi, no m’agrada estar al bar perquè és on es concentra la gent. Jo sempre vaig a un lloc de la muntanya per trobar cobertura i, així, poder parlar amb els meus amics.

El poble del meu avi és on sempre vull acabar anant, i sempre em quedo allà gairebé tot l’estiu, bàsicament, perquè hi ha més gent i més festa. Todolella té alguna cosa especial. Quan hi ha festes, t’ho passes d’allò més bé. Allà, hi tinc tots els meus cosins i tota la meva família, a part d’amics. Cada estiu, quan haig de tornar a Vilassar penso en tots els bons moments que he viscut i en com trobaré a faltar aquells dos petits pobles.

Maria

La nit del dissabte passat es va disputar un combat de boxa entre Floyd Mayweather i Manny Pacquiao, dos boxejadors professionals, en la que per a molts era la baralla del segle. La baralla estava programada per a fa cinc anys, però unes desigualtats a l’hora dels guanys econòmics, van obligar als organitzadors a aplaçar-la fins aquest cap de setmana.

Per posar-nos en situació, Floyd Mayweather és un boxejador nord-americà de 38 anys amb un registre de victòries de 47 victòries, cap empat i cap derrota, abans del combat amb Pacquiao. D’altra banda, Pacquiao, és un boxejador filipí, que també es dedica a la política, de 36 anys, amb un registre de 57 victòries, 2 empats i 6 derrotes. Per a molts era l’única oportunitat de que l’americà perdés un combat, però no va passar.

Però, una dada ressalta per sobre de la resta, i és que entre els dos boxejadors, van superar els 300 milions de dòlars en guanys. El nord-americà va guanyar una xifra al voltant dels 180 milions, és a dir, 15 milions per round del combat i 83 mil dòlars per segon que durava sobre el ring. Aquestes xifres són estratosfèriques, superant, entre els dos, el salari de Leo Messi i Cristiano Ronaldo junts en tres o quatre anys. Comparant amb el que guanya un treballador de mitjana a l’estat espanyol; uns 2000€ al mes que passant a dòlars, són uns 2200 dòlars; Floyd Mayweather va cobrar 81818 mensualitats d’un treballador espanyol.

Tot això representa la diferència que hi ha a l’hora d’afavorir el treballador o el famós, que ja tenia la vida pagada abans de cobrar el que ha cobrat pel combat. Encara que també s’ha de dir que la meitat dels guanys de Pacquiao anaven destinats directament a la caritat i als ajuts humanitaris a les Filipines.

Tot i això, el combat es va disputar la matinada del 2 de maig a Las Vegas, i el guanyador va ser Floyd Mayweather, per decisió unànime del jutges, que li van donar un resultat favorable amb una diferència de sis punts, cosa que va aconseguir que Mayweather unifiqués els tres títols del pes wèlter i es coronés com un dels millors boxejadors de la història, amb l’objectiu d’igualar un rècord de Rocky Marciano de 49 victòries sense cap empat ni cap derrota.

Roger

La música és una de les coses que més m’agrada, des de ben petita que tinc aquesta afició.
Toco el violí des de fa vuit anys i el piano des de fa un, a més la meva mare m’ha ensenyat una mica de guitarra. El piano m’està resultant més fàcil ara que tinc més coneixements en la música, però el violí em va costar bastant, ja que mai havia tocat un instrument ni llegit una partitura. Ara per això, em va molt bé i m’agrada molt.
Aquest any, l’escola de música de Vilassar, on aprenc violí, m’ha seleccionat a una amiga que toca el piano i a mi, amb el violí, perquè la representem en una trobada d’estudiants de diferents escoles. Aquesta trobada es diu Moments Musicals, i hi participen escoles de diferents llocs. Se celebra a diferents dates i llocs, però la primera és aquest divendres dia 8, aquí a Vilassar. La següent on jo també tocaré, és a Sant Vicenç el dia 28 de Maig.
Tinc moltes ganes de poder tocar, ja que vaig començar a preparar les peces que toco al Setembre. Espero que em surti molt bé.

Marta

Hace unas semanas fui a Barcelona con una de las primas de mi madre, pasé una tarde divertida. Nos quedamos hasta la noche, me invitó a cenar. Después de comer fuimos a dar una vuelta por Plaza Catalunya, vimos a unos indigentes durmiendo encima de cajas de cartón, en ese momento me pregunté: ¿Cómo es que han llegado hasta aquí?¿Qué historia tendrán? mientras que estaba pensando en eso la prima de mi madre me preguntó que si me imaginaba en esa situación, le dije que me sentía muy afortunada de tener un techo y comida y de vez en cuando poder permitirme algún capricho.

Hace unos años pensé que lo mejor que podría hacer era dedicarme a ayudar a los más necesitados cooperando en alguna ONG, pero con el paso del tiempo esa idea ya no era la que tenía en cuenta. Al ver ese panorama de gente muriéndose de frío y hambre, comiendo de la basura y durmiendo sobre cajas de cartón, me pregunté por qué las organizaciones que ayudan a la gente con necesidades no les ayuda y siempre es el mismo motivo, la crisis.

Ésta es la principal preocupación de los ciudadanos, aunque los principales partidos políticos aseguraron que la situación económica del país iba a mejorar, pero aun así es lo que más nos preocupa a todos.

Dunia

El destí és el seguit d’esdeveniments futurs que no es poden alterar, ja que està fixat a través de forces i/o poders sobrenaturals inevitables i ineludibles. Aquest, segons es creu i escapant del control humà, guien la vida humana i la de qualsevol ésser viu cap a un fi no escollit de tal manera que la conducta no és lliure sinó predestinada.
Molts creuran en aquesta definició, en el destí, i totes aquestes coses místiques, tot i que jo no. Bé, jo sóc d’aquelles persones indecises sobre aquests temes de creure en una idea efímera. Que creuen que els actes del passat i del present influeixen en el teu futur i per tant tot allò que fem modificarà el nostre destí i per tant els nostres actes prescriuen el nostre futur. Però a la vegada, i contradient la meva primera idea, penso que no naixem amb una història ja escrita i un destí on arribarem tot contradient també, la primera definició sobre el destí.
En resum no crec que existeix el destí tal com es defineix sinó que els nostres actes ens porten a ser qui som i a escriure la nostra història que, sense cap problema, la podem anar modificant.

Ivet

Tengo un hermano pequeño que se llama Santiago. Tiene 8 años, es moreno, alto, y tiene los ojos verdes. Es muy inquieto, esta todo el día moviéndose, saltando, corriendo y nunca se cansa. Tiene mucho carácter lo que hace que a veces nos enfademos pero al cabo de poco tiempo viene y me pide perdón.  Le encanta la televisión, sobretodo unos dibujos nuevos que creo que se llaman “hora de aventuras”. También le gusta muchísimo jugar a la consola, últimamente juega demasiado a los juegos de lucha libre, lo que le encanta y hace que luego vaya por casa con máscaras de luchadores famosos o haciendo llaves y esas cosas que suelen hacer.

Le encanta el deporte, sobretodo el fútbol que lo practica en el colegio. Su equipo preferido es el Barça, y su jugador favorito es Messi aunque a veces diga que es Neymar solo porque le gusta su peinado. Le gustan mucho los animales, en especial los leones y los tigres africanos.

También es aficionado a  leer libros de aventura, de ciencia ficción y comics. Su preferido es el de Geronimo Stilton porque dice que sus aventuras son muy entretenidas y siempre acaban con un final feliz.

Fede

No em considero una gran viatgera, però mirant al passat, me’n adono que he viatjat bastant.
He visitat gairebé per tota Espanya incluides les illes Canàries, França, Portugal, Brasil, Malta, Andorra i pròximament Itàlia aquest estiu amb l’institut.
Tots els meus viatges han sigut purament de vacances, excepte l’últim a Malta el passat estiu que va ser per aprendre anglès tot i que també va tenir un caràcter de vacances i és un dels viatges que més m’agradaria repetir.
Si pogués escollir un lloc on anar a passar-hi un mes, aquest és Natal, Brasil, d’aquesta manera a part d’aprendre una altra llengua, podria conèixer i viure en una cultura diferent. Personalment em vaig enamorar d’aquell país tant diferent, la cultura de la platja, el sol el menjar i la beguda fresca; els paratges naturals i aquell clima tant perfecte, almenys pel meu gust.
Un altre viatge que m’ha marcat més com a experiència de la vida, i que és sense dubte inoblidable és el que vaig fer a Malta on el meu millor company era un desconegut, que a poc a poc ha anat esdevenint amic. El que em va agradar més va ser la llibertat de viatjar sola.
Un altre tipus de viatges molt diferents són els que faig amb el meu esplai, són d’aquells que et marquen. Recentment aquest cap de setmana n’hem fet un amb altres companys d’esplais diferents del Maresme. Hem visitat Carcassona, una ciutat medieval amb molt d’encant tot i que em va agradar molt més el de l’any passat al País Basc, ja podria ser pel fet que el temps no ens ha acompanyat o bé perquè el lloc on estava situat el càmping de Carcassona no estava en tan bon lloc.

En un futur m’agradaria viatjar a molts destins diferents i conèixer tots els llocs que estiguin al meu abast perquè això de viatjar és una de les coses que més m’agrada fer.

Ivet

La muerte es uno de los asuntos centrales del ser humano. Nadie puede dejar de pensar en ella, y siempre hay una opinión diferente al respecto. De algo podemos estar seguros, y es que nadie se puede librar de ella. Es ley de vida, nacemos para después morir. A mí, personalmente, es algo que me da mucho miedo. Me da miedo morir o que muera alguien cercano a mí. Es una de las peores sensaciones que se pueden sentir, y lo peor es que una vez ocurre, no hay marcha atrás.

Creo que no somos conscientes de que día a día “estamos en peligro” y que aunque pensemos que estamos protegidos, no es así. Un ejemplo es lo que acaba de ocurrir hace pocos días en Barcelona. Un niño de 13 años agredió a varias personas de su colegio y acabó con la vida de un profesor. Seguramente esas personas se levantaron pensando que ese día iba a ser como cualquier otro, que irían a trabajar o a estudiar, y que después regresarían a su casa, pero como decía, nunca sabes si todo puede cambiar de un momento a otro.  El profesor, no decidió si vivir o morir, simplemente le tocó a él.

La muerte es algo que no podemos escoger, que llega sin avisar, y que por desgracia, tenemos que aceptarla.

Valentina

Recordo aquell sis de gener de 2007 quan vaig pujar a ca l’àvia per celebrar el dia de Reis. Va ser la millor sorpresa que em vaig endur. Era un regal petit, inofensiu, però que tenia vida.

Estàvem el meu germà, el meu cosí i jo al menjador, quan de cop i volta van trucar a la porta. Com sempre, el meu avi va anar a obrir i de sobte va entrar un gosset, petit i molt alegre que venia cap a nosaltres. Va venir corrents i jo em vaig espantar molt. En un principi em feia por, ja que mai havia tingut un gos, però a poc a poc vaig agafar-li una estima immensa. Aquell mateix dia, cap dels tres volíem deixar anar de les nostres mans aquell gosset. Va acabar baldat. Amb la seva innocència i la seva bondat, va guanyar-se el cor de tots nosaltres.

La meva àvia va decidir que li posaria Black, ja que quan era jove va tenir un altre gos que també es deia Black. El primer Black va morir, i va deixar un buit enorme en el seu cor. A causa d’aquesta pèrdua, al cap de dos anys, va comprar un segon gos. Era un chow-chow, d’aquells amb la llengua blava, que li va posar Coqui. Com que era un gos gros i jo era petita, em portava sobre la seva esquena. M’ho passava tan bé… Quan jo tenia cinc o sis anys, el van haver de sacrificar. I després, va venir el segon Black, l’únic amb el qual recordo els moments que he passat. Me’n recordo perfectament que poc després de comprar-lo, pensàvem que era mut, ja que era un gos molt silenciós. Fins que un dia, va sonar l’alarma d’un despertador i es va posar a bordar. Ens va sobtar molt que bordés, ja que crèiem que era mut!

El Black és poruc, alegre, tranquil però a vegades molt actiu, i sobretot molt afectuós. És el millor gos que podria haver desitjat.

Lidia

Avui mateix, queden exactament dos mesos per acabar el curs. Seran dos mesos molt intensos, ja que d’aquí a poc és la festa major del poble i la setmana següent estarem carregats d’exàmens i recuperacions (per tant tots anirem molt estressats) i, finalment, el viatge a Venècia.

Tinc moltes ganes de què arribi aquell 15 de juny tan esperat, d’arribar a l’escola trobar-me als meus companys i per fi marxar a l’aeroport direcció Bolonya. Serà un viatge especial, per recordar, ja que l’any que ve molts marxem del centre i probablement amb alguns perdrem el contacte. És un viatge que haurem de gaudir molt, ja que serà un record per a tota la vida.

El que més em preocupa ara és saber si m’agafaran al centre que vull anar l’any que ve, és el que tinc més a prop i penso que és una molt bona escola. Tinc ganes de canviar d’aires, d’escola i de gent però a la vegada em fa pena. Em fa pena deixar de veure cada dia a tota aquella gent que porto veient des de primer de l’ESO, alguns des de l’Educació Infantil o fins i tot des de l’Escola Bressol.

En dos mesos tanquem una etapa de la nostra vida per donar lloc a una altra, estaré estudiant el que realment m’agrada, amb gent nova, escola nova, etc. Però mai deixaré de recordar a tota aquella gent que ha format part de la meva vida des que vaig entrar a l’escola.

Laia Solbes

Està asseguda a la sorra. Concentrada, la remou per afegir noves peces a la seva col·lecció. Es mira cada petxina, cada pedra, cada trosset de platja per més petit que sigui.
La humitat del mar li eriça la pell. El vent de Garbí li desendreça els cabells i ella, curosament, es col·loca els rinxols darrere l’orella. Es gira i ens busca amb la mirada. Té una expressió estranya, incòmoda, nerviosa. De cop i volta s’aixeca d’una revolada i comença a córrer cap a mi. Quan arriba s’asseu davant meu i obra la mà emocionada. Li brillen els ulls.
– Mira Paula, mira que maco! És mar.
– Mar? Això és vidre que s’ha arrodonit amb l’erosió de l’aigua.
– No, són trossets de mar, trossets d’aigua dura.
– I com ho saps?- li pregunto aguantant el riure.
– Perquè estaven dins l’aigua i són blaus com les onades.
– Tens raó, potser sí que són trossets de mar.

Somric, és impossible no fer-ho. Em fascina la manera que tenen els nens petits de veure el món, la capacitat de transformar el més vulgar en una cosa extraordinària, gairebé màgica.

Comença a fer vent. No deu faltar gaire perquè la meva mare ens obligui a marxar. La Judith es posarà trista i intentarà, per tots els mitjans possibles, allargar uns minuts més l’estada a la platja; perquè en el fons sap que aquest moment no es tornarà a repetir i que, potser, el pròxim dia que s’assegui a la sorra no trobarà cap trosset de mar.

Paula

Sempre he tingut molt mala presentació a l’hora d’entregar treballs o deures. Tinc mala lletra, no deixo marges, no utilitzo regle per subratllar el títol…

Sé que podria millorar la presentació sense masses problemes, però sempre he trobat que donar-li tanta importància a l’aparença de les coses i no al contingut és una cosa bastant trista que passa molt sovint en la nostra societat.

Prefereixo mil vegades conèixer una persona intel·ligent amb idees interessants i opinions significatius que una persona guapa. Penso lo mateix amb els treballs; prefereixo passar-me el temps fent els exercicis i pensant, que no passant les coses a net amb lletra perfecta. Segurament els meus professors argumentarien que és només que sóc vaga, i admeto que això forma una petita part, però sincerament crec que donar-li tanta importància a una cosa tan superficial és una cosa veritablement dolenta.

No penso canviar la meva presentació. Es podria dir que és una mena de protesta, però per mi és important, i sacrifico uns punts de les meves notes per aquesta protesta.

Danielle

Cuando yo era pequeña mi abuela siempre me contaba una terrible historia que pasó donde ella vive Galicia. Ella aprovechaba la hora del baño para contarme la historia del Prestige.
El Prestige fue un barco que en el año 2002 durante un temporal en la costa gallega chocó contra unos arrecifes en la costa da morte (costa de la muerte). Este barco llevaba una carga de muchas toneladas de petróleo, con lo cual al chocar con el arrecife todo el petróleo se expandió por el mar llegando incluso a pocos metros de las casas de los vecinos. El desastre llegó ha provocar grandes perdidas ecológicas, se extendió desde la costa de Portugal hasta la costa Francesa. Galicia fue la más perjudicada ya que después del desastre no pudieron volver a pescar hasta pasados dos años.

Los marineros gallegos al ver que el gobierno no hacía nada para evitar la catástrofe y que la riqueza del mar de la que ellos vivían se estaba muriendo cogieron sus barcos de pesca y con sus propias manos y solo aparejos de pesca empezaron la limpieza del mar y de la costa, a ellos se les unió el resto de España, mucha gente fue a ayudar a limpiar las costas.
La perdida ecológica fue tan grande que todos los medios de comunicación a nivel mundial dieron la noticia durante mucho tiempo, fue una de las catástrofes ecológicas más grandes del país.

Gracias a mi abuela y su forma divertida de narrarme esta historia consiguió que me pusiera en la piel de los muchos voluntarios que fueron a ayudar en esta catástrofe. A través del cuento de mi abuela consiguió que me trasladara al momento de los hechos: “La espuma de mi bañera era el petróleo del Prestige, en el que estaban atrapados los peces y muchas aves. Mi tarea era rescatar esos animales con la ayuda de mi esponja”.

Iria

Fa dues setmanes va arribar un nou membre a la família, una gosseta de raça dàlmata de dos mesos. Va arribar des de Cadiz perquè no vàrem trobar-ne per la zona. No estàvem segurs del que fèiem, però vam decidir arriscar-nos. Feia temps que en buscàvem una d’aquesta raça en concret perquè sempre ens havia semblat especial i no en volíem cap altra. El nom ja el teníem decidit feia temps, es diria Bimba.

Vaig arribar de l’institut molt il·lusionada i la Bimba ja m’esperava, tremolosa i molt cansada del viatge tan llarg de la nit anterior. Era més petita del que ens havíem pensat que seria i ens va semblar una preciositat. Era molt grassoneta, i la feien molt especial les taques que li envoltaven els ulls. De seguida va agafar confiança i a partir de llavors no ha parat de jugar i córrer pel jardí de casa.

De seguida que va arribar vàrem comprovar que era sorda. Tampoc va ser una gran sorpresa perquè ja ens havíem informat sobre la raça i ja sabíem que tenia un percentatge elevat de ser-ho. Al principi ens va semblar que ens seria molt difícil ensenyar-la però ha estat tot el contrari, ha après molt ràpid amb els signes tot i ser tan petita.

Amb només dues setmanes de tenir-la ens sembla que ha crescut una barbaritat i ja s’ha convertit en un membre imprescindible de la nostra família.

Mariola

He comès molts errors. He plorat per qui no es mereixia ni una llàgrima meva i he rigut amb falses amistats en les quals confiava. He ensopegat més de tres vegades amb la mateixa pedra i quan pensava que ja no ho faria més, vaig caure a la quarta. He perdonat molt, massa. He callat ”t’estimos” que per inseguretat i por mai van arribar a ser dits, m’he enamorat de qui no em mereixia i he lluitat per qui no em valorava. Hi ha dies que m’he despertat amb ganes de menjar-me el món i altres que semblava que el món em menges a mi. He cridat amb totes les meves forces per treure tota la meva ràbia, m’he barallat amb qui no devia i he lluitat per aconseguir els meus reptes. He callat veritats per no fer mal. He sortit sense ganes de festa i he tornat amb els peus morts i afònica de tant ballar i cantar. Hi ha dies que dormia només per poder veure en els meus somnis la persona que desitjava i dies en què no podia dormir pensant que l’endemà la tindria al meu costat. He passat per fases, bones i dolentes. He estat una nena immadura i insensible i he madurat a base de pals. He cregut en l’impossible fins que em van destrossar els meus objectius. He abraçat i he valorat persones que vaig pensar que mai em farien mal i he acabat adonant-me que no es mereixien ni el tacte de la meva pell. He cantat a la dutxa fins que el meu coll no podia més. Hi ha hagut dies que em sentia preciosa i altres que no volia ni mirar-me al mirall i només tenia ganes de trencar-lo a base de cops. He gaudit de petits detalls … I he après a poc a poc en què consisteix la vida. No em penso penedir de res i intento afrontar-ho tot amb un somriure, ningú es mereix veure les meves llàgrimes.

Imagina que per un moment ho tens tot… Quina sensació més bonica veritat? Això seria massa fàcil, has de lluitar pel que vols, pensa en les persones que et recolzen i demostra a tothom que tu pots amb tot, qualsevol somni es pot fer realitat, no hi ha res impossible. Les coses més maques i que més ens agraden de la vida són les úniques que s’acaben, per això no perdis més el temps i gaudeix al màxim, que la vida són dos dies i el primer ja l’hem viscut.

Marta Morató

Actualment, vivim en un món on ens guiem per les modes. Quan dic això em refereixo a què si unes sabates es posen de moda, tens la necessitat de comprar-te-les i no pares d’insistir fins que no les aconsegueixes. No només amb les sabates sinó amb qualsevol tipus de roba, objectes, mòbils… Jo no crec que sigui una cosa dolenta guiar-se per modes, però sovint ens fem influenciables i com que tots els teus amics ho tenen tu no pots ser diferent. I la majoria de les vegades un cop ho has aconseguit et deixa d’agradar o simplement busques un altre objectiu per aconseguir.

El món hi ha moltes maneres de dividir-lo, crec que una d’elles és aquella gent que viu per comprar-se el més nou i segueix totes les modes, i l’altre és aquella que es conforma amb el que té i que no es deixa influenciar per la societat. Això no vol dir que si surten unes sabates, una jaqueta o qualsevol altra cosa no se la compri.

Jo no dic que una cosa estigui bé i l’altra malament, cadascú té la seva opinió però crec que cada vegada més la societat es deixa influenciar per les tendències que hi ha. I molta gent pensarà tot el contrari, però per sort hi ha diferents opinions, si no tots seríem iguals!

Sara

Últimament, he començat a dibuixar més, i m’he fixat que no sóc una persona gaire creativa respecte als dibuixos que faig. M’agrada molt fer dibuixos realistes, però no considero que sigui art. Per mi l’art és una manera d’expressar algun sentiment o alguna crítica, encara que tothom ho interpreta diferent. Amb els meus dibuixos no s’expressa cap cosa. És una còpia de la realitat, i no diu res. Fa uns anys, vaig deixar de dibuixar, perquè sentia com si els meus dibuixos no eren vàlids, perquè no eren creatius. La meva germana és molt creativa en els seus dibuixos i expressa moltes coses, i jo em comparava contínuament al seu art. Fins i tot vaig intentar canviar el meu estil de dibuix per expressar alguna cosa que pensava que era important, però sempre tenia la sensació d’haver mentit o d’haver fet una imitació d’art que ja existeix.

Vaig estar pensant en això durant un temps i vaig trobar que si considerava els meus dibuixos com una cosa completament diferent de “l’art”, i ho considerava només una cosa que faig perquè m’agrada fer-ho, em sentia molt millor.

Danielle

Era sábado por la tarde y mis padres estaban en la cocina hablando sobre un perro, yo como no sabía de quien estaban hablando les pregunté y mi padre me dijo que habían cogido a un cachorro mestizo de Pastor Alemán con otra raza. Al principio, no lo veía muy claro porque la Kira es muy celosa y no se lleva muy bien con otros perros pero, todo era cuestión de probar.

El sábado por la noche mientras estábamos cenando, mi hermano, que en teoría es el dueño del cachorro, tenía que pensar un nombre y no sabía cuál ponerle, a mí y a mi padre nos gustaba yle pero a mi hermano y a mi madre no. Entonces, buscamos por internet y salió el nombre de Noa.

El domingo por la mañana, fuimos a buscarla. Tenía 1 mes recién cumplido y aun así era más grande que Kira, la cogí en brazos y se quedó dormida en el trayecto de la tienda a casa. Cuando llegamos, yo creía que la Kira le iba a empezar a ladrar e incluso que podría morderle pero fue todo lo contrario, se acercó a ella, empezó a olerla y a darle con la pata para jugar.

Noa lleva 1 semana en casa y no para de morder todo lo que pilla en el suelo y aunque le compremos juguetes o mordedores ella prefiere destrozar la mesa del comedor o, si no, los zapatos. Como todavía es muy pequeñita no puede salir a la calle hasta los 3 meses, creo que se nos harán muy largos estos meses como siga mordiéndolo todo.

Andrea Aranda Ramírez

Les meves vacances de setmana santa d’aquest 2015 han estat un no parar d’entrenar. El dia 28 de març van començar els dies de festa, però per a mi la diferència és que no havia d’anar a l’institut i no s’havia d’estudiar, perquè gairebé no he tingut temps de descansar.

El diumenge vaig jugar un partit de lliga de volei pista contra Esplugues que van les primeres i nosaltres anem segones en la classificació; vam perdre per poquíssim. Seguidament, d’aquell diumenge fins al divendres dia 3 no parava d’estudiar i llegir el llibre titulat “Don Quijote de la Mancha” escrit per Miguel de Cervantes. Quan va arribar el divendres havia d’anar a entrenar volei platja de les onze del matí fins a les dotze i mitja amb la meva nova parella de joc i així ho vaig fer. A la tarda vam tornar a entrenar a ple sol i, personalment, m’he endut una molt bona sensació d’aquells entrenaments amb ella. L’endemà ens tocava anar a un torneig disputat a Arenys de Mar, ja que anteriorment ens havíem apuntat. Després d’aquell torneig tan intens contra perdones molt més grans que jo i que la meva parella, estava derrotada i vaig anar cap a casa per estar a punt pel torneig de l’endemà. El diumenge vam tornar a jugar, cada cop ens enteníem més entre nosaltres, llavors m’agradava més jugar i competir.

Tots aquests dies entrenant i competint han estat per preparar-nos per a les fases del campionat de Catalunya que es disputaran d’aquí molt poc.

Marina

La Edad Media fue uno de los períodos más oscuros en la historia de la humanidad caracterizado por la violencia, la irracionalidad y el deterioro. El Hombre creía que su breve existencia debía ser dedicada a Dios y especialmente a la institución de la iglesia, lo cual significó enormes desigualdades, sangrientas conquistas y todo lo que ya bien sabemos. Por este motivo se desarrollaron diferentes maneras de torturar a la gente para descubrir la verdad. Estas fueron algunas de las más violentas y dolorosas:
El toro de Falaris fue uno de los dispositivos de tortura más populares. El aterrador constaba en un enorme toro de bronce puro, dentro del cual cabía una persona. El toro tenía una entrada que sólo podía abrirse desde afuera y unos orificios en la nariz y otros en los ojos. Dentro se colocaba a la víctima y debajo del toro se hacía una inmensa fogata que quemaba viva a la víctima.
El potro es otro invento bastante conocido y, en aquel tiempo, bastante utilizado, desafortunadamente. En este la víctima se tumbaba en una camilla de madera y sus extremidades eran atadas con unas cuerdas. Se triaba tan fuerte de estas cuerdas hasta dislocar romper o arrancar los brazos y piernas.
Uno que es también muy clásico es la doncella de hierro es posiblemente la máquina de tortura más popular que existió y también una de las más aterradoras. Este consistía en una especie de sarcófago de hierro en el que, al cerrar la puerta, se introducían una gran cantidad de púas punzantes clavándose, así, por todo el cuerpo. Y por si el terrible castigo de tener en tu cuerpo clavadas decenas de púas fuera poco, los biólogos de aquella época estudiaron los sitios estratégicos donde debían clavarse para que todas las victimas murieran desangradas, poco a poco y dolorosamente.
El Garrote vil fue un método que consistía en un punzón de hierro penetraba y rompía las vértebras cervicales al mismo tiempo que empujaba todo el cuello hacia delante aplastando la tráquea contra el collar fijo, matando así por asfixia o por lenta destrucción de la médula espinal. Este fue usado hasta principios del siglo XX en Cataluña y en algunos países latinoamericanos.
La gota china era un método de tortura psicológica que consistía en inmovilizar a la víctima en forma horizontal boca arriba dejándole caer cada 5 segundos sobre su frente una gota de agua fría. Este acto le provocaba daño físico en la frente pero lo que era más molesto era no poder beber agua ni dormir. La victima acababa muriendo por un paro cardíaco a causa del sufrimiento.

Mariona.

Fa poc més de dues setmanes vaig anar a veure una obra de teatre on el seu objectiu era transmetre als espectadors totes les situacions quotidianes on es veia reflectit el feminisme. Jo no sabia de què ens parlarien, ni com estaria enfocada.

En començar, es van presentar un grup de noies anomenades “Les invisibles” una obra pròpia de A Cavall de Forques. Aquelles noies van representar situacions quotidianes on es veu reflectit el feminisme i que alguna vegada hem viscut. Va ser interessant veure totes aquelles petites representacions i que en conjunt feien veure el món d’una altra manera.
Independentment de si em va agradar o no, crec que va ser una oportunitat per parlar de temes que normalment no tens l’oportunitat de tractar. El que em va agradar més va ser quan vam marxar del teatre, un grup de nois vam parlar sobre que ens havia semblat. La majoria érem noies, i totes estaven molt d’acord amb aquella obra. Però va ser interessant veure com els nois que hi havia, deien que s’havien sentit atacats. Ells deien que no tots els homes actuen d’aquella manera, i també tenen raó.

En conclusió, va ser una nit on a part de passar-m’ho bé vam poder parlar de molts temes que normalment no tens el costum de parlar.

Sara

Formo part d’un agrupament escolta i aquesta setmana santa vam organitzar una sortida des de Vigo fins a Santiago.
Era un viatge dur, ens havíem de despertar a les 6 de la matinada i caminar 4 o 5 hores diàries, evidentment jo preferia quedar-me a Vilassar. Però un cop allà tot va canviar, estic molt content d’haver-hi anat, he tingut temps per pensar i reflexionar sobre els meus problemes personals i he pogut gaudir d’un paisatge veritablement bonic.
El fet de preocupar-se únicament per poder arribar al següent alberg és fantàstic, t’oblides de la resta de problemes, només t’has de preocupar en arribar i gaudir de la muntanya. Ha sigut una experiència preciosa i que sense cap dubte tornaré a repetir, recomano a tothom fer el Camino, per poder trobar-se a un mateix.
El que us volia fer entendre, és simplement que no hem de jutjar les coses abans de saber com són, perquè a vegades ens poden sorprendre.

Pau

Este año hemos decidido ir a Aguadulce a pasar la semana santa. Allí viven mi abuela, mi tía y mi primo. Hacía un año y medio que no los veía. Por esta razón esta visita es muy especial para mí. El viaje de Barcelona-Aguadulce dura unas ocho horas en coche. Es un viaje largo en el cual pasas por cuatro comunidades autónomas: Cataluña, Valencia, Murcia y Andalucía. Nosotros hemos parado para descansar cuarenta minutos en la zona de Albacete. Allí almorcé un donut con un zumo de piña. Mi padre un bocadillo de tortilla y mi hermano un bocadillo de salchichón. Aunque el viaje sea largo merece la pena la recompensa.

Aguadulce es una localidad española de la provincia de Almería. Este pueblo se encuentra a escasos metros del mar, por este motivo en verano se puede llegar a multiplicar por tres su población. El origen de su topónimo se lo debe Aguadulce a los manantiales de agua dulce que brotaban hasta 2010 cerca de la orilla del mar en una zona cercana al actual puerto deportivo. Estos manantiales desaparecieron debido a las construcciones de la zona. Uno de los aspectos que me ha llamado más la atención es el calor sofocante que hace. Sin exagerar tenemos una temperatura unos diez grados más alta que en Vilassar de Dalt. Otro factor que me gusta mucho es la gastronomía. En Almería es típico ir de tapas, yo en los dos días que llevo aquí ya he ido y me he comido una tapa de morcilla picante muy buena.

En conclusión, invito a todo el mundo a venir a Aguadulce a pasar las vacaciones porque es un lugar muy tranquilo, cerca del mar y con una gastronomía muy buena y exquisita. También espero disfrutar de los días que me quedan de vacaciones antes de volver a la rutina diaria.

Víctor

L’altre dia vaig obrir la caixa dels records, és a dir, vaig fer memòria dels viatges d’estiu que havia fet al costat de la meva família. Aquells viatges on anàvem el pare, la mare, el meu germà i jo, o quan ens emportàvem al gos. També vaig pensar en aquells viatges realitzats juntament amb els meus tiets i els meus cosins, amb els quals tinc molt bona relació.

Un dels viatges que em va marcar i vaig voler recordar profundament, va ser un viatge en el qual només vam anar els pares, el meu germà i jo. L’estiu del 2007 vam decidir fer un creuer per les Illes Gregues, no totes és clar! Abans d’agafar el creuer per començar la ruta, vam agafar un avió a Barcelona que ens va portar fins a Atenes. Era el primer cop que pujava en un i, encara que sigui un dels transports més segurs, estava una mica espantada. Tot va passar molt ràpid i de sobte ja em trobava davant d’aquell vaixell tan gran que m’esperava, a mi i a uns quants passatgers més.

Per conèixer bé les illes a les quals paràvem, vam decidir anar-hi amb uns guies que proporcionava el vaixell. Cada dia al matí, t’enganxaven un adhesiu per si et perdies i per diferenciar les persones del teu grup. El meu germà i jo com sempre ens queixàvem que estàvem cansats i no volíem caminar més però no podíem perdre el ritme perquè anàvem amb una gran colla de gent. De fet no em penedeixo gens d’haver anat en grup i haver realitzat totes aquelles excursions perquè vaig visitar llocs impressionants dels quals ara en puc treure molt bons records. Unes de les illes que més em van agradar van ser Santorí, Míkonos i per últim, Venècia que pròximament espero gaudir al màxim amb els companys de classe al viatge de final de curs.

Elisenda

Temps enrere, no tenia gens clar el que m’agradaria estudiar per al meu futur. Per a mi, anar al Saló de l’ensenyament no em va servir molt però després de camí a casa sí, és a dir, a l’autobús em va sortir la idea.

Vaig estar donant voltes i voltes al dossier que havia agafat com a guia i en un tres i no res em va venir al cap la professió de ser infermera de pediatria. Aquest tema tracta sobre cuidar diàriament als nadons i a mi m’encanten els nens petits. A més a més de tenir una germana de dos anys i mig, sempre m’han agradat. Em vaig informar bastant sobre el tema i pot ser difícil d’estudiar però si és una professió que t’agrada molt tractar, fas el que sigui per aconseguir-ho.

El projecte de recerca estava organitzat de manera que treballàvem en grups formats per alumnes que més o menys volíem estudiar la mateixa professió, i fèiem activitats relacionades amb el que havíem triat, així que m’ha servit d’ajuda.

Patricia

Mai no hauria arribat a pensar que seria germana gran. Els meus pares em van dir la gran notícia inesperada, que tindria un germanet o una germaneta, encara no se sabia el que podria ser. Em vaig emocionar moltíssim, era el millor regal que hagués tingut en la meva vida.

Ja havia arribat l’hora que tothom volia saber. Passats els cinc mesos ja se sabia si era nen o nena, i va arribar nena. El 29 de Juliol a les nou del matí ja érem a l’Hospital de Barcelona, concretament al Remei. Tot just a les dotze ja era aquí. Va sortir en Lluís amb la Carla als braços i la meva reacció va ser ficar-me a plorar i no pensar en res més del món que no fos el que passés en aquell moment.

Vam passar uns dies a l’hospital, ja que tan sols tenia dies de vida. Tot havia anat força bé, així doncs, l’ú d’Agost ja podíem marxar a casa. Els dies anaven passant i me l’observava dia a dia com anava creixent a poc a poc, tot i que, encara era massa petita per poder gaudir-la. En un tres i no res tot va passar tan ràpid que va arribar el dia del seu aniversari. Me l’observava tant, amb els seus rissos d’un marró xocolata, els ulls tan rodons, la seva fesomia, el seu cos tan menudet que i pensar que nosaltres érem així…

I per fi van arribar els dos anyets de vida. Finalment, tot havia canviat inclús amb la família, feia les coses amb la seva dependència i, a més a més, s’asseia a taula a dinar amb tots quatre. Me l’estimo moltíssim i no sé què faria sense ella. T’estimo germana.

Patricia

Cultura
El dilluns dia 9 de març sortia una notícia que m’impactava molt, l’iva cultural baixava a un 10%. Això hem va fer pensar.

Actualment l’iva cultural esta al 21%, és a dir elevadíssim si comparem amb la nostra veïna Portugal (que té un iva del 13%) es a dir 8 punts menys, fa que ens plantegem moltes coses. Com per exemple que la pornografia només tingui un 5% d’iva. És a dir que el govern està fomentant la pornografia al aplicar-hi un iva tan baix i la cultura només hi poden accedir uns quants. Una entada de teatre, per a un musical de certa qualitat, costa uns 60 euros amunt. Una entrada de teatre de 20 euros amunt, és això el que volem deixar als nostres descendents?? Un país on la pornografia surt més a compte que no la cultura?

Per posar exemples clars, no fa gaire temps una companyia de teatre llançava una campanya amb aquest nom “revistes porno 4%, Calderón 21%.” La companyia primas de riesgo va posar a la venda, mitjançant la seva pagina web, 300 revistes pornogràfiques amb la qual es rebia una invitació per assistir a la representació de «El Mágico prodigioso» de Calderón de la Barca. No és la primera vegada que una companyia de teatre ven un altre producte per regalar entrades amb ell i denunciar així l’elevat gravamen de l’IVA cultural. El 2012, a la província de Girona, el teatre Bescanó va posar en marxa una iniciativa semblant: venia pastanagues a 15 euros i regalava amb elles una entrada per a l’estrena de l’obra suïcidis. Amb aquesta iniciativa, el teatre gironí va voler protestar també contra la pujada de l’IVA cultural i reivindicar que “la cultura no és un luxe”.

Personalment crec que això s’ha de fer mirar i reflexionar sobre com el nostre país a fet que la cultura sigui un luxe.

Gorka

La meva àvia es diu Pili, bé així és com l’anomenem nosaltres. És una persona que sempre pensa en els altres abans que en ella. Crec que és el pilar d’aquesta família, no sé què faríem sense ella, de veritat. És feliç amb el que té i afectuosa amb les persones que l’envolten.

Es podria dir que és l’única àvia que he conegut realment, ja que els meus dos avis van morir abans que jo nasqués. La meva àvia de part de mare va patir una malaltia, anomenada Alzheimer, consistent en que durant els anys vas perdent la memòria, per tant tot el que saps o has après a fer, no sabràs fer-ho en un futur. Li van detectar un o dos anys després que jo nasqués, així que vaig poder passar uns anys amb ella fins que el 2012 ens va deixar. Penso que tant la meva mare, com els meus tiets ho van passar malament. Quan era petita no m’adonava del que era que la teva pròpia mare no recordés el teu nom o qui eres. Però quan ja vaig ser més gran i de tant en tant l’anàvem a veure, vaig poder saber quina era aquesta sensació, quan no et contestava o simplement tartamudejava coses sense sentit.

En arribar de l’esquiada de segon d’ESO, els meus pares em van explicar que en pocs dies es moriria. Estava greu. Jo no vaig saber com reaccionar, l’únic que podia aportar era ànims a la meva família. Escric això amb nus a la gola, perquè en aquell moment vaig saber que hauria d’haver aprofitat molt més els moments amb ella per poder recordar alguna sensació. Ara m’adono que l’única cosa que em transmetia era la força de la seva mà dreta quan li agafava, no me la deixava anar. Mai.

Per això, la Pili és l’àvia que he pogut conèixer millor. Com a persona, és fantàstica. Me l’estimo moltíssim i m’agrada passar temps al seu costat. Ella ha sabut fer la tasca tant d’avi com d’àvia, té una energia que te la transmet a cada moment. Espero passar més temps amb ella i aprofitar-lo al màxim, perquè és l’única que he tingut l’oportunitat de créixer al seu costat. Dia a dia, donant-me consells i valors que altres no han pogut aportar-me. Per mi, és com una segona mare que no em renya. Espero no deixar mai d’escoltar el seu riure, ple d’alegria.

Blanca

Els amics de tota la vida són MOLT diferents de la resta d’amics que puguis anar trobant a la vida. Aquestes cinc coses són les diferències que hi ha entre els amics de tota la vida i la resta:

– Una persona que tingui la qualitat de fer-te riure sense parar.

– Una persona que tingui la qualitat de fer-te veure el món d’una manera encara millor.

– Una persona que tingui la qualitat que quan tinguis un dia dolent la vegis i pensis que encara tens coses positives a la vida.

– Una persona que tingui la qualitat d’animar-te sempre a fer les coses que desitges.

Si és un/a amic/amiga de veritat, us entendreu amb una sola mirada; recordareu junts anècdotes passades; tenir vergonya entre vosaltres serà una cosa que vau perdre fa molt de temps i quan miris enrere sabràs que passi el que passi el tindràs tota la teva vida al teu costat.

Marina

Fa un mes o així vaig fer un escrit sobre el freestyle football, on explicava que havia començat a practicar-ho quan estava avorrit o quan no tenia res millor a fer. La veritat és que ha passat gairebé més d’un mes, posem que dos, i he millorat fins a tal punt que ni jo m’imaginava que podria fer certs trucs.
Per fer aquest trucs només cal practicar cada dia i el més important no rendir-te mai, perquè si ho fas al dia següent ja et serà impossible realitzar cert truc. I gràcies a aquest exemple puc dir-vos que si voleu alguna cosa intenteu-la amb tot el vostre empeny, perquè al final tant a la vida com en el meu cas en el futbol, t’acabes en sortint.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CgBoxHQ3HHo[/youtube]

Sergio

Cuando tenía seis años, en casa teníamos un perro que era de todos, pero yo quería tener uno que solo fuera mío, así que mi tío me consiguió traer un cachorro de Yorkshire que acababa de nacer. Me acuerdo perfectamente la primera vez que la vi, era Semana Santa y llovía,  llamaron a la puerta y mi madre fue a abrir, mi prima entró  al comedor con un cachorro de color negro  y en ese momento supe que era el cachorro que yo quería.

Cada noche mi madre se levantaba para darle el biberón, porque todavía no podía comer sólidos, también le daba un jarabe que creo que no le gustaba mucho porque lo escupía. Cuando empezó a abrir los ojos y a andar, mi madre me dijo que tendría que ponerle un nombre para que se fuera acostumbrando a él, así que yo no me lo pensé mucho la verdad porque ya lo tenía clarísimo. El nombre que le puse fue “Kira” ahora no me acuerdo mucho por qué se lo puse. pero creo que fue por una película que me gustaba de pequeña.

Kira a día de hoy tiene 10 años casi 11 y puedo decir que tener a un perro es como tener a una amiga  porque, cuando te ve mal siempre estará a tu lado intentando quitarte la tristeza o por ejemplo cuando te vas varios días de casa y nada más volver, ella está ahí esperando en la escalera a que abras la puerta para recibirte. Eso yo creo que no lo haría cualquier persona y pienso que quien tiene a un perro, tiene un tesoro.

Andrea Aranda Ramírez

Devien ser les cinc de la tarda, feia un dia gris, trist, humit, semblava que tingués ganes de ploure però no s’acabava de decidir. A mitjans de març aquest dia era del més normal. Tothom es prepara per dies més calorosos però al temps sempre li ha agradat jugar amb nosaltres, sobretot en aquests mesos de traspàs entre estacions. Però això no era un problema, ja que l’únic que ens importava era l’arribada dels nostres corresponents francesos.

En aquell moment, el nerviosisme fins i tot es podia palpar, les mans tremoloses agafaven amb força els cartells de benvinguda, esperant el moment idoni per enlairar-los. M’era impossible no poder parar de repassar mentalment si la casa estava ben ordenada, per donar bona impressió, o com resultarien els pròxims cinc dies, això provocava que les converses entre nosaltres fossin monotemàtiques i de poques paraules. Cada vegada que es podia percebre el soroll d’un motor en funcionament ens posàvem en alerta, però ens decebia veure que tan sols era un Volkswagen vermell amb els vidres tintats que passava per allà. Finalment va arribar el moment més esperat, un autocar va girar la cantonada i va començar a pujar la forta pendent per arribar a la porta de l’institut, anava tan atapeït de gent que semblava que les rodes no li responien però va aconseguir aparcar davant nostre. Es va aturar i en obrir-se la porta van començar a desfilar tot de nois i noies de la mateixa edat. En aquell instant intentàvem reconèixer les cares que haviem vist per internet, però és clar, tot és diferent vist a través d’una freda pantalla. Ens vam presentar, l’idioma era un problema, però era d’això del que es tractava. Les paraules no ens sortien de la boca, de què parlar? què dir? Ni tan sols sabíem si tindríem gustos en comú però a poc a poc ho aniríem descobrint.

En aquest text us podria haver explicat tot el que vam fer durant aquells dies que al final van resultar tenir gust de poc. Però he preferit centrar-me en aquest moment en concret.

Laia

A mi m’agradaria ser metgessa quan tenia tres anys vaig dir que volia ser metgessa i fins ara la meva idea s’ha mantingut. De petita tenia un estoig de joguina en el qual hi havia coses de metge com unes tisores, esparadrap, termòmetre…

Dintre de la medicina hi ha diferents camins un dels que més m’agrada es el de cirurgiana, però no descarto mai que pugui ser una altra cosa com infermera, o farmacéutica.  Els motius perquè vull ser alguna cosa relacionada amb la salut es perquè la idea de poder ajudar a la gent o poder-la salvar em satisfà moltíssim. Però després hi ha els desavantatges quan alguna persona ve amb una malaltia que no es pot salvar i tu no hi pots fer res, crec que aquest sentiment és el pitjor ja que li estàs dient a una persona que no pot viure o que viurà amb una malaltia la resta de la seva vida.

El que tinc molt clar de moment és que vull continuar per aquest camí que és la medicina més endavant quan sigui el moment decidiré quina branca.

Judit

Tener hermanos es una de las mejores cosas que puede tener uno en la vida. Un hermano, es la persona con la que más te vas a parecer tanto físicamente como psíquicamente. Eso hace que sea algo magnífico. La gente que los tiene, se habrá dado cuenta de que es un tipo de relación única e indescriptible; jamás encontrarás a nadie con el que te entiendas mejor o con el que conectes mejor.

Soy de los que piensan que tener un solo hijo es un error ya que siempre debería estar acompañado de alguien, y cuantos más, mejor. Seas el pequeño, seas el mediano, o seas el mayor, aprendes lecciones que jamás aprenderías de otras formas. Psicológicamente, hacen un papel muy importante: si eres el mayor, cuidar de los pequeños te hace madurar como persona y te obliga a darte cuenta de que estás rodeado de personas, y por tanto evitas los celos y la egocentricidad. Por otro lado, si eres el pequeño aprendes de los errores que han cometido y aprendes valores desde muy jovencito. Lo mejor es cuando más se asemejan las edades, ya que comparten la mayoría de momentos juntos y su diversión no depende de los padres o de personas externas. Siempre tendrás a alguien con quien hablar sobre cualquier tema, alguien con quien pelearte y desahogarte, alguien que te aconseje y te ayude a defenderte ante cualquier situación. Siempre tendrás a ese gran amigo al lado para todo.

Las únicas personas que de verdad te van a acompañar por este sendero van a ser ellos, al igual que los que te van a apoyar siempre que puedan, y es por eso que doy gracias por tener a mi lado a unas de las personas que más quiero en el mundo, mis hermanos.

Alberto

En aquests moments de l’any el temps és boig. Un dia fa sol com a ple juliol i l’altre fred com si fóssim a desembre. Personalment no m’agrada aquesta època de l’any, perquè espero ansiós que arribi estiu i, de tantes ganes, em penso que ja hi som.
Per exemple l’altre dia vaig anar amb tirants a classe i lògicament vaig acabar passant fred.
Em moro de ganes de poder arribar a casa d’un dia calorós de juny i deixar-me caure sobre l’aigua ben freda de la meva piscina. L’estiu, des del meu punt de vista, és una època màgica, no hem d’anar a l’institut, no ens hem de preocupar per l’hora, el dia aguanta fins tard, tot és perfecte.
L’estiu passat va ser el millor de la meva vida, ara espero treure’m bé el tercer trimestre i gaudir d’un estiu magnífic, tant com amb la meva família, com amb els amics.

Pau

Todos hemos sido víctimas de la pregunta “¿Qué quieres ser de mayor?”. Desde bien pequeños, nos incitan a elegir una profesión entre la multitud que hay, y nos inculcan que debemos esforzarnos para llegar a ejercerla. Lógicamente, un niño chico todavía no sabe lo que será de mayor, pero lo cierto es que un adolescente tampoco. Nos infunden el miedo de que hay que estudiar para ser alguien de provecho en la vida, y de que siempre hay que luchar y competir para llegar a lo más alto. Personalmente, opino que es un gran error.

Hemos convertido la vida en algo increíble. Se pueden hacer una cantidad inimaginable de cosas. Sin embargo, ya desde pequeños parece que se nos exige elegir una sola. Nunca he entendido la razón de que una persona deba escoger una profesión y trabajar de eso, al igual que nunca he entendido eso de que siempre hay una profesión para cada persona. En vez de presionarnos durante toda nuestra infancia y adolescencia sobre los estudios, el futuro, el dinero y el esfuerzo, creo que deberían presionarnos por el presente. Qué es lo que hoy quieres hacer, y sobretodo, qué es lo que hoy te gusta. A veces, la gente llega a ser muy contradictoria. Te dicen que pienses sobre el futuro, pero te dicen también que vivas el presente y disfrutes de la vida. ¿Cómo vas a vivir el presente, si por cada cosa que haces te recuerdan las consecuencias del futuro?.

Volviendo al tema laboral, no me parece correcto que una persona ejerza de una sola profesión. La vida se hace monótona, repetitiva. Siempre se debería poder hacer de todo, o al menos intentarlo, pero nunca decantarse por una sola función. Hay que saber de todo un poco: anatomía, astrología, física, química, psicología, historia, geografía,… pero no; si quieres ser abogado, pásate años estudiando derecho, pero que ni se te ocurra pensar en por qué los objetos caen. La mayoría de personas tienen mucho conocimiento de una sola cosa en vez de un poco de conocimiento sobre muchas, que en lo que a mí respecta, es más importante. Eso es lo que más me sorprende

De la vida se pueden sacar muchas conclusiones, y hay todavía muchas cosas que no sabemos, pero nadie te incita a averiguarlas. Sólo te incitan a estudiar una profesión y a vivir de eso. Principalmente, esa es mi queja.

Les decisions són uns fets de la nostra vida molt importants que defineixen el nostre camí, és a dir, el que farem, el que estudiarem… a mida que ens anem fent grans són més importants. En el nostre camí hi ha molts obstacles, un d’ells és saber prendre les decisions adequades per a cada moment.
Una de les decisions més importants que he tingut que prendre fins ara ha sigut el que vull estudiar, perquè encara no sé ben bé el que vull fer, a què em vull dedicar. En el meu cas necessito molta informació per acabar de decidir-me, com la que ens donen a l’escola el crèdit de síntesi, el saló de l’ensenyament, tutories durant tot el curs per finalment optar i estar segura d’allò que realment m’agrada.

Iria

Desde que era pequeño mi animal favorito siempre ha sido el perro. Es el único animal que me aporta cosas similares a lo que una persona te puede dar, como por ejemplo afecto, cariño mutuo y diversión.

Todos conocemos el típico refrán de “El perro es el mejor amigo del hombre” pues bien, yo estoy de acuerdo. Muchas veces cuando no estoy de ánimo, enfadado o triste, mi perro viene e intenta jugar conmigo, con esto no digo que no pueda ser casualidad, que quizás ese día le apetece jugar u otros motivos pero yo pienso que es porque él lo nota e intenta distraerme.

Desde siempre en mi familia hemos tenido perros como mascotas, porque lo consideramos un animal imprescindible por temas aparte de afectivos de vigilancia y protección para el hogar.

Sin duda me reafirmo con que el perro es y será mi animal favorito, un verdadero amigo fiel.

Fede

Per fi tenim un gosset. Es diu Duki i és molt bufó. Quan la meva mare el va anar a buscar ella tenia pensat regalar-nos una femella però en quant el va veure es va enamorar d’ell i al final ens el va portar.
Era l’aniversari del meu germà, estàvem els dos a la nostra habitació quan van picar al timbre, era la meva tieta. La meva mare ens havia dit que dobleguèssim la roba i que no baixèssim fins a acabar. Quan la meva tieta va arribar, la meva mare va insistir molt en que baixeisim i jo en aquell moment vaig començar a sospitar. Efectivament quan vam anar al menjador hi havia una caixeta amb un cadellet tot blanc i amb el cap marró estava mort de por i era molt petitó.
Ara ja té cinc mesos i ha crescut molt, sempre té ganes de jugar i com li estan creixent les dents no para de mossegar tot el que agafa. Gracies aquest gos li hem agafat molt més de carinyo als animals ja que quan erem petits ens feien molta por. Així que aquest regal ha sigut el millor que ens podrien haver fet.

Iria

És innegable el benefici que han comportat les xarxes socials, en l’aspecte de l’enorme facilitat que aporten per a la comunicació intercontinental i el trasllat en temps real de la informació. Però en els últims anys han portat desordres i fins riscos per als usuaris i per als qui els envolten.

Per principi, les noves generacions, cada vegada més obeses, no aconsegueixen desenganxar-se del seient davant del monitor del seu ordinador, altres no s’enlairen els seus dits dels seus mòbils i blackberrys, perdent no sol temps d’interacció real amb humans tangibles, especialment els seus familiars, sinó també postergant les seves tasques i estudis per preferir seguir obsessivament la menor tonteria que aparegui en alguna d’aquestes xarxes socials, arribant en la majoria dels casos a caure en la compulsió i obsessió, llavors es parla ja d’addicció a les xarxes socials. Aquesta malaltia augmenta enormement, i milers de persones perden no solament matèries escolars, algunes l’any escolar per complet i fins i tot el treball, quan desatenen en la seva totalitat els seus deures per atendre qualsevol novetat en les xarxes, encara que sigui una cosa totalment absurda.

D’altra banda, també augmenten els casos de joves agredits per altres usuaris, els qui els assetgen i pugen fotos o vídeos humiliants dels seus incautes víctimes, que les més de les vegades, donen informació privada a qualsevol que vulgui interactuar amb elles, sense pensar abans, i només s’assabenten del vídeo o foto, quan un altre conegut els envia la informació. És llavors que s’adonen del seu error, però massa tard: la seva imatge està danyada i és gairebé impossible d’esborrar l’Internet. Per això és millor fer servir les xarxes socials, només per al que van ser fetes, però cuidant no caure en l’addicció ni descuidar els estudis. Poden ser molt entretingudes, però al final, hi ha el món real, i per sobreviure en ell es necessiten coneixements reals, fora de la realitat virtual.

Andrea

El meu germà petit es diu Santiago, té 8 i anys i sense cap dubte és una de les persones més importants a la meva vida.

Quan me mare ens va donar la notícia de que estava embarassada no m’ho vaig prendre gaire bé. Jo no volia tenir un altre germà, ja que a casa ja érem tres i pensava que sent quatre tot seria molt caòtic. Però m’equivocava totalment, ja que, com he dit abans, es una peça clau en la meva vida.

Com tots els germans, ens barallem constantment, ens cridem, ens molestem i molts cops no ens suportem. Però ell, encara que sigui petit, és el primer que em fa una abraçada quan em veu trista, és el primer que es preocupa per mi i m’intenta fer riure a totes hores. Té un cor enorme, quasi mai s’enfada i es comporta com si ja fos tot un adolescent. Si que es veritat que molts cops és fa pesat perquè mai es queda quiet, sempre s’ha d’estar movent, o ha d’estar jugant, saltant, cridant… Però en el fons m’encanta veure com és feliç, m’encanta veure com va creixent i aprenent cada dia, però sobretot m’encanta saber que tant els meus germans com jo, som les persones en les quals es fixa i intenta d’alguna manera “ser com nosaltres”.

En resum puc dir que, qui té un germà, té un tresor.

Valentina

El passat 8 de març, es va celebrar el Dia Internacional de la Dona. Un dia en homenatge a les dones lluitadores que durant anys i anys han lluitat pels seus drets, per la igualtat, i per la llibertat. Aquest dia se celebra el 8 de març, ja que fa molts anys, va morir un total de 140 dones en una fàbrica de Nova York.

Al llarg de la història, el paper de la dona s’ha limitat a fer feines de casa i cuidar dels nens, o bé treballar en condicions precàries per guanyar la meitat de sou de què l’home guanya. Amb el pas del temps, les dones s’han manifestat, han lluitat amb totes les seves forces per canviar la situació. Fa molts anys, ni tan sols es permetia que les dones votessin, fins que després de moltes revoltes, manifestacions i anys de dura batalla, es va aprovar el dret que la dona també pogués votar. I aquest és només un dels exemples de la valentia de les dones al llarg de la història.
Avui dia, les dones juguen un paper important en la societat, tenen els mateixos treballs que els homes, se les considera igual de poderoses i capaces que als homes. Sembla mentida, però, que encara i així, encara es visquin certes desigualtats entre homes i dones. La societat actual, segueix sent una mica desigual, a pesar de les millores en els drets de les dones al llarg de la historia. Clars exemples de la desigualtat que es viu encara són, el fet que la dona ocupi llocs de menys responsabilitat laboral, que cobri menys que els homes, que un tant per cent més alt de dones, deixi el treball per cuidar dels fills, que la societat tingui l’estereotip que les dones són qui s’ocupen de la casa i dels fills, i molts més.
Inclús, a hores d’ara, a alguns països, hi ha lleis més aviat masclistes, que prenen drets a les dones, i creen una gran desigualtat entre homes i dones. En llocs com aquells, a més a més, la societat infravalora la capacitat de les dones, i se les tracta com a un ser inferior a l’home. Allà especialment, és on s’ha de lluitar encara més per aconseguir la igualtat i la llibertat.

Dies com aquest, demostren que les dones som capaces de tot, hem de seguir l’exemple de milers i milers de dones que durant segles s’han manifestat i han lluitat per la igualtat i els drets.

Laia Casero

Es una de las mejores personas que conozco, y además la quiero muchísimo. Lo sabe todo sobre mi, y yo sobre ella, nos lo contamos absolutamente todo. Me apoya en la situación que sea.
Hay veces que hago cosas que no le gustan, o le digo cosas que le pueden sentar mal, pero no le importa, me entiende y me ayuda si hace falta.
Hace casi tres años que la conozco, y la verdad me encantó conocerla. Si ahora me faltara, me faltaría el apoyo de ella, y me sentiría muy rara. Muchas veces tenemos nuestras discusiones y nuestros baches, pero apenas tardamos en hablarnos y solucionarlo.
Muchas veces ella me dice que no confíe en alguien, y si lo hago, al final acaba siendo como ella me dijo, o que incluso yo le diga que pondría la mano en el fuego por alguien que sé que no me fallará, y ella me dice que no, finalmente sale como ella dijo y me acabo quemando. Me dejo llevar por las cosas que me dice la gente y me fío muy fácilmente.
Por ella sí que pondría la mano en el fuego, sé que no me fallará para nada y que siempre estará ahí.
Ella me conoce si estoy bien o estoy mal por mucho que quiera ocultarlo delante de mucha gente, ya que no me apetece que lo sepa todo el mundo, pero ella me lo nota.
Es como una más de la familia, y yo una más de la suya.

Celia