Aparcar a la plaça dels discapacitats
Xavier Bosch a El Periódico, divendres, 20 de agost del 2010
Tenen sempre el millor lloc. En pàrquings, en centres comercials i al carrer, se’ls reserva la plaça més àmplia per aparcar i per entrar o sortir del cotxe. Els discapacitats, després d’anys i panys de lluita, havien aconseguit guanyar la batalla del sentit comú. Una fita doblement meritòria en un país com Espanya on, aquesta setmana d’agost del segle XXI, hem sabut que la meitat dels edificis públics encara no estan adaptats per a les persones que van en cadira de rodes. Finalment, després de signatures, paperassa i de trucar a moltes portes, a les persones amb dificultats diverses se’ls facilitava una mica més la vida, si més no, a l’hora d’aparcar.
Però aleshores van arribar els més llestos de la colla, els penques de sempre, els que van per la vida amb la màxima del que rigui la gent i vagi jo calent, i aparcaven, per sistema, a la plaça del discapitat, sense pensar, en cap moment, el perjudici que això podia comportar al conductor handicapat. De fet, encara que s’adonessin que podien perjudicar algú, se’ls en fotia. I si, molt de tant en tant, els multaven, tampoc no pensaven pagar. Per això, després de més signatures, més paperassa i trucades a diferents portes el col·lectiu de discapacitats va aconseguir que els que aparquessin a les seves zones reservades se’ls retirés punts del carnet de conduir. Aquesta sí que va ser –m’asseguren els afectats– una mesura efectiva.
De cop i volta, però, aquest hivern, el Govern de Zapatero es va treure una reforma de la llei de trànsit segons la qual només es retirarien punts del carnet per conductes que posessin en perill la conducció. Així, des de l’1 de gener, els barruts de sempre no han desaprofitat l’ocasió per tornar a aparcar on els rota, sense perdre cap punt. Per cert, aquesta reforma de la llei de trànsit arrossegava un eslògan de campanya amb pretensions. Deia: Canviem per a millorar. Per a un col·lectiu molt gran de persones està clar que no. En comptes de millorar han anat, injustament, molt enrere. Publicitat enganyosa i una llei feta amb els peus. Els peus dels que caminen, és clar.
