LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Salvador Giner a El Periódico, 31 d’agost de 2010

La dèria reglamentària és pròpia de països cívicament immadurs. Un país cívicament madur és clar i, si cal, dràstic, en les necessàries lleis que sovint són inevitables perquè la vida quotidiana rutlli amb normalitat. Prohibit prohibir és un ideal estèticament atractiu, però en alguns casos, nociu per a la salut i la pau públiques.

El cas del tabac a Espanya és ben típic. No només a Anglaterra i als Estats Units sinó també a França i fins i tot a la mateixa Itàlia senzillament no és pot fumar als llocs públics. La protecció al fumador passiu ho aconsella. (L’altre ja s’ho farà, sobretot si col·labora en el manteniment econòmic de la sanitat.) A Espanya en canvi, amb una casuística jesuítica digna del segle XVII, les condicions per les quals un restaurant o un cafè pot i no pot permetre fumar als seus clients ha derivat en una situació barroca i absurda, que ara el Govern comença a pensar que caldrà esmenar per entrar del tot en la civilització moderna europea, això sí, amb el retard hispànic crònic molt típic.

Eufemisme

Ara volen revisar el decret de l’any 2002 per endurir les normes dels establiments on s’exerceixen «activitats de naturalesa sexual», segons l’eufemisme que descriu els bordells. Els nostres bordells milloraran les condicions higièniques, gaudiran de vigilants addicionals (¿karatekes?) i no sé ben bé si les madames que els regeixen hauran de tenir a partir d’ara estudis de FP o d’economia avançada, o si als empresaris se’ls apujaran els impostos. Aquest mateix diari denunciava valentment ahir les trampes, els pretextos i les simulacions que havien de fer certs establiments per disfressar-se de bars quan en realitat eren after hours on la xerinola podia continuar durant l’endemà de la nit passada a la discoteca.

Qui governa des d’una perspectiva civilitzada -i avui, naturalment, progressista- no ha de tenir cap por que alguns confonguin les seves conviccions sobre els drets dels ciutadans i la necessària permissivitat i tolerància amb la mà ferma que cal tenir en certes situacions. No s’entén, per exemple, la prostitució que tothom veu a les carreteres, cada dia. No s’entenen els anuncis de senyoretes exòtiques o casolanes tot just arribades als 18 anys, és a dir, sovint reclutades amb violència abans, quan encara eren menors. (¿O és que els anunciants prenen les nostres autoritats per imbècils?) I aquestes coses no les entendrem mai fins que els responsables polítics i els legisladors que hem elegit no actuïn amb la fermesa democràtica que n’esperem.

Insult a la intel·ligència

L’eliminació de situacions ambigües és l’única solució a aquells costums que no permeten els reglaments casuístics que fomenten els estratagemes per tal de violar la llei. Si perseguim la droga de la manera que ho estem fent actualment fomentem no només la drogoaddicció sinó també el gangsterisme internacional i el tràfic més indecent. Si ens pensem que reglem a mitges la prostitució, en realitat no la reglem, sinó que la fomentem. Si permetem els after hours, que diuen que no són afters però que sí que són afters, no solament insultem la nostra més mínima intel·ligència, sinó també la de milers i milers de joves -que suposo que estan a l’atur, perquè aquells que van a l’after ni estudien (no poden) ni treballen (¡tampoc poden!).

Senyors legisladors. No és tan difícil. No pateixin que no els confondrem amb el governador d’Arizona ni tampoc amb altres enemics de la decència pública. Els recolzarem. Però tinguin, sisplau, el coratge d’evitar la tèrbola tendència a crear una teranyina d’excepcions, qualificacions i condicionants que fins i tot el més ximple sabrà torejar. Parlant de toros. Això, encara sort, ho heu fet bé. Ànim, doncs, representants del poble.