Les ètnies, un mal que no s’atura
Salvador Giner a El Periódico, 28 d’agost de 2014
«En el fons, tot conflicte és de classes», solien afirmar els progressistes. Tal com estan també les conviccions dels ingenus que encara ens confessem partidaris del progrés -la pau, la solidaritat, la distribució de recursos-, convindria que es reexaminés aquest supòsit. És massa còmode per ser veritat. Quan era una creença compartida per l’esquerra, s’elaborava un argument més o menys recargolat per anar a parar a aquell «en el fons» que és la part dubtosa de l’expressió. No tot conflicte és, en el fons, de classe.
Les mortíferes guerres tribals recents a l’Àfrica central potser van ser també, en el fons, filles del vell colonialisme europeu. O potser també el gihad islàmic, que des de la destrucció d’Atocha i les Torres Bessones fins avui mateix no fa sinó causar morts i dolor. (A propòsit: ¿què se n’ha fet de les nenes raptades en massa a Mali?, ¿on són?) Apaivagar l’anomenat gihad, apagar-lo o extirpar-lo no s’aconsegueix llepant-se les ferides d’abans, reals o imaginàries. Així, la idea que la milícia de Boko Haram, a l’Àfrica, té d’Occident i dels seus mals és més demencial encara que la que els antics carlistes basconavarresos tenien del liberalisme hispà. O la que l’extrema dreta francesa o britànica té avui dia de la humanitat en general.
Les lluites entre creences i mites que es neguen els uns als altres no responen a imaginàries lluites de classe. Hi ha algunes coincidències entre classe i creença, però no sempre. Però ja és hora que entenguem amb claredat que allò que es diu, el seu valor a primera vista, també és la causa del dany. Als cristians perseguits al Pròxim Orient en aquest artificial constructe semiestatal que es diu Iraq se’ls fustiga i escarneix només perquè són cristians. El mateix els passa als yazidites -dels quals ningú semblava haver sentit parlar- a la mateixa zona, mentre que als kurds, a cavall de diversos estats, se’ls nega el dret a existir com a poble encara que siguin milions. Els combats, el terror, l’exili massiu i la guerra exacerben encara més l’etnicitat. La religió, que gairebé sempre hi va unida, no fa sinó atiar el foc de l’odi. A l’infidel se li fa literalment la vida impossible.
Es persegueix cristians al Pakis-tan o xinesos a Indonèsia, i se’ls ataca amb una ferocitat comparable a la que va enfrontar catòlics i protestants a l’Europa d’ahir. Per no parlar dels criminals enfrontaments entre sectes i castes al subcontinent indi. Els atacs dels xinesos de l’ètnia dominant, l’han, als musulmans de Shengxian o als budistes del Tibet ocupen menys espai mediàtic del que els correspondria. S’ha de tenir el coratge d’una vegada de denunciar les arrels religioses del mal i la justificació de l’odi. I que en tinguin els que presumeixen de fe sense proves fefaents que sigui aquesta la que ens fa menys inhumans, menys cruels amb el proïsme.
No HAURIA d’importar si «en el fons» o on sigui hi ha causes ocultes i misterioses de les desgràcies que nosaltres mateixos ens fabriquem. Hamàs deu tenir les seves bestials raons per cosir amb míssils el territori israelià i matar aquesta cinquantena de soldats i alguns civils, fins i tot nens. També n’hi ha per esquinçar-se les vestidures amb un Egipte que ha aïllat Gaza sense pietat encara que ara s’ofereixi per mediar entre el Govern palestí i l’israelià. Ja era hora.
La intervenció pacificadora, sota l’ONU, de les potències mundials concertades en zones com les assenyalades és una opció massa assenyada perquè ningú se la prengui seriosament. Uns diran que Rússia, embrancada a recuperar la Ucraïna de l’Est, no està en condicions. Altres, que tampoc ho estan els Estats Units perquè el seu president vol acabar en pau (per a ell, és clar) el seu últim mandat. I la nostra Europa no ha pogut encara consolidar un exèrcit comú d’intervenció humanitària. Quan arribi serà massa tard.
La pau no arribarà mai si seguim embardissats en fes ultraterrenals irracionals, plenes d’odis incompatibles entre si, i només sabem elevar murs entre la gent. La Xina no va aturar mai una invasió bàrbara. La muralla romana a Escòcia, tampoc. Les tanques de Ceuta i Melilla no serveixen de gaire. Tampoc serviran els discursos encesos per posar fi definitiva al patiment de Gaza. Els que donen aire a Hamàs -entre els quals hi ha algun príncep medieval àrab, com el que des de Qatar finança el Barça- també fustiguen Israel. Però que ningú esperi que Israel deixi de defensar-se amb les armes si els seus enemics llancen míssils al seu territori. Algú els en subministra. Mentrestant, segueixen les guerres de l’infidel contra l’infidel. Que no ens enganyi la treva (diuen que indefinida) a la torturada Gaza. Mentre uns adorin uns déus i els altres uns altres, hi haurà homes disposats a matar-se en nom seu.
