Un euro
Diari Avui, 08/08/10 02:00 Ramon Solsona
He pagat un euro per visitar l’església de Son del Pi. De fet, ha estat l’única església que he trobat oberta en diversos pobles del Pallars Sobirà. Deu ser un atavisme entrar en un poble i arribar, indefectiblement, fins a la porta de l’església. I entrar-hi si la porta és oberta. Sense cap objectiu, per la inèrcia del costum. A dins sents el pas del temps de les pedres velles, encara que les parets traspuïn humitat, estiguin escrostonades o pintades amb mal gust (sovint tot alhora).
L’església de Son no és una de tantes. Té un bon campanar romànic, un retaule gòtic interessant i altres peces d’interès. Vaig pagar de gust un euro a la noia que hi havia a l’entrada. Un euro és un preu simbòlic que et diu: això té valor, s’hi han fet unes restauracions que no es poden malmetre, algú ha pagat els tríptics i els panells informatius que estan a la teva disposició, tot plegat costa de mantenir, necessita una persona que atengui els visitants i que vigili…
Hi ha una reflexió de fons que supera el límits d’aquest comentari, que és el valor del patrimoni, tant el cultural com el natural. En alguns punts del Pallars he vist plafons dels Espais de Memòria i he pogut visitar indrets significatius de la Guerra Civil i dels Camins de la Llibertat, per on s’evadien els perseguits pels nazis. Són avenços potser massa modestos, però sense l’abundància i la persistència de les accions petites no s’aconsegueix la tradició de respecte pel passat i pel present que tenen els països civilitzats.
Tornem a l’euro. Un preu simbòlic que caldria fer pagar en alguns serveis, com a l’ensenyament o la sanitat, per dir el mateix: això és important, és de tothom i val diners. Preu simbòlic no és el mateix que copagament. Aquesta paraula és un eufemisme que es basa en una premissa perversa, segons la qual els serveis públics no poden ser gratuïts. No, perdonin, jo pago els serveis amb els meus impostos. Un euro per visitar l’església de Son és donatiu quasi insignificant, pagar per accedir a la sanitat pot arribar a ser un peatge. O un atracament, com a les autopistes que els catalans copaguem més que ningú.
