Calor d’havent dinat
Diari Avui, 05/09/10 – Manuel Cuyàs
Divendres de la setmana passada, quan sortia de dinar a quarts de quatre de la tarda amb uns companys de la redacció, em vaig topar de cara amb la calor que l’endemà seria notícia als diaris. Abans de parlar de la calor, em permetran que digui que acabar de dinar a quarts de quatre de la tarda un dia feiner, que és l’hora en què la majoria dels europeus ja comencen a pensar en el sopar, és una cosa que no es veu enlloc més ni hauria de poder ser. Vam sortir a quarts de quatre no perquè haguéssim allargat el cafè ni perquè celebréssim alguna cosa que hagués acabat amb discursos, sinó perquè ens havíem posat a taula cap allà a les tres, quan havíem donat per enllestida la jornada laboral del matí. Encara ens quedava tota la tarda. Cada dia dinem més tard.
De vegades, llegint diaris antics, he observat que, els diumenges i dies festius, la majoria dels actes culturals, esportius o d’esbarjo començaven en aquest país a les tres de la tarda. Vol dir que la gent es devia posar a dinar a la una. Considerant que aquí i pertot els dinars de diumenge sempre es programen més tard que els altres dies, en els temps de què parlo la gent, en feiners, devia dinar a les dotze, quarts d’una. El costum s’ha mantingut en gairebé tots els països del món, però per unes raons que ignoro aquí hem anat empenyent l’hora de l’àpat principal del dia. Vostès em diran que pel que fa al cas és igual dinar aviat que tard i que tothom i tots els països es munten com volen els horaris, i potser tenen raó. Només que tota l’estona parlem d’un món cada cop més globalitzat, que vol dir amb els països més connectats entre si, i aviat ens passarà que trucarem a França havent dinat i serà com si truquéssim al Japó, perquè ens diran que la persona que busquem en aquell moment s’està posant el pijama per ficar-se al llit. Jo, si governés, passaria a la història només per haver proposat una revolució horària, ni que em muntessin el motín de Esquilache. El dinar, a la una; el sopar a les vuit i a dormir passades les onze, com arreu.
Deia que era divendres de la setmana passada i a mi i als companys que sortíem de dinar ens va caure a sobre tota la calor. Com que el restaurant i el lloc de treball el tenim al barri del Raval de Barcelona i va ser precisament la temperatura enregistrada en aquesta part de la ciutat la que va servir perquè l’endemà els diaris parlessin de rècord calorífic, s’entendrà que érem al centre mateix del forn. No era la calor humida que sempre fa a Barcelona, aquesta calor que s’enganxa i fa suar i deixa el cap en doina, sinó una calor eixuta que per un moment em va traslladar al centre de Luxor, que és el lloc d’Egipte on potser he passat més calor en tota la meva vida. Els lacrimals se’ns van assecar i els llavis ens van quedar blancs i encarcarats com li queden a Peter O’Toole després d’haver travessat l’Enclusa del Sol a Lawrence d’Aràbia.
Rambla del Raval avall, que és el camí que havíem de fer per anar del restaurant al centre laboral, hi havia tot de gent a les voreres. Els dependents i els clients de les botigues, els veïns dels pisos i els cambrers dels bars havien sortit a fora perquè es pensaven que a l’exterior circularia més aire que a dins de les cases. Alguns no se sabien avenir del fenomen extraordinari i volien trobar al cel algun senyal que l’expliqués. Semblaven personatges de les primeres pàgines de L’estel misteriós, l’àlbum de Tintín on un meteorit altera la temperatura de la Terra. Com que els veïns del Raval són en gran part de pell fosca i les cases de menjar i queviures treuen al carrer síndries migpartides i aquella carn que fa voles sobre un eix vertical, l’evocació de Luxor per part meva va ser plenament justificada.
Vam entrar a la feina a revenir-nos, vam declarar l’inventor de l’aire condicionat premi Nobel de la pau i de medicina, i al cap de dues hores, de nou al carrer, vaig poder notar que les coses havien tornat al seu lloc. L’endemà els diaris dirien que en poca estona la temperatura havia baixat onze graus i que la humitat s’havia ensenyorit de nou de l’aire i de la pell i entumia els cervells.
Els orientals dels bars i les botigues havien ocupat de nou els taulells i somreien per sota el bigoti com fan sempre. Cap meteorit. Tot en ordre en aquesta part del món. El noi que atén una fruiteria del carrer Nou i que ja em saluda de tant passar-hi pel davant em va dir: “Sort que s’ha acabat”. Ho va pronunciar amb la boca seca i amb ulls suplicants, i llavors aquell que assegura que tothom al món dina a la una del migdia i que faria una revolució horària va recordar que ens trobem al ramadà, mes sencer de dejuni que mig Raval observa. Aquí es dina i es beu quan cau el sol. Vaig entendre que, quan a l’hora del cop de calor caminàvem del restaurant a la feina, aquells homes del carrer ens havien mirat com qui pensa “paios; ben pascuts i ben beguts, ja podeu”.
