Vida i mort de les claus
Penso en les grans claus antigues de les cases de pagès, grans i pesants, a vegades rovellades. Eren un símbol molt concret, molt tangible de la propietat. El contracte de compravenda es materialitzava en el lliurament de la clau. Històricament, les claus han tingut sovint un gran protagonisme. Velázquez ho va reflectir en el seu famós quadre La rendición de Breda. Donar les claus de la ciutat era el fet que certificava la derrota. Curiosament, les claus de la ciutat també podien oferir-se a una alta personalitat per fer-li honor. Era un senyal d’amistat i de reconeixement. Aquesta ambivalència potser encaixa amb el fet que una clau tant serveix per obrir com per tancar.
La literatura i el cinema també han sabut utilitzar les claus voluminoses. El dring de les claus de l’abadessa del convent, el guardià de la presó que porta un manyoc de claus. No només Hitchcock, molts directors de cinema han triat un primer pla per estimular la sensació de por dels espectadors, mostrant com un pom de porta girava –a poc a poc– perquè a l’altra banda de la porta hi havia algú que l’estava obrint. Suspens.
«La clau i el duro»… A casa van trigar bastant a donar-me tant el duro com la clau. Perquè de jove, quan anava a estudiar de nit amb l’amic Ramon Folch i tornava a casa havia de picar de mans perquè em sentís el vigilant del barri i vingués a obrir-me el portal del carrer.
He de decidir-me a llençar les dues claus que porto al damunt i que no he fet servir des de fa anys. Són claus mortes, que ja no m’obren el pany de cap record.
El que no oblidaré mai és aquell petit nucli despoblat que vaig trobar en un viatge a peu. La porta d’una casa estava oberta i hi vaig entrar. Hi havia vestits de dona penjats en un armari, una capsa amb papers, fotografies familiars a les parets. Una casa abandonada però com si encara hi visqués algú.
No hi havia clau. Quan en vaig sortir vaig intentar ajustar una mica la porta. La porta s’hi va resistir amb un grinyol que em va fer encongir l’ànima.
