Quan els cognoms parlen
Josep Maria Espinàs, a El Perriódico del 29 d’octubre del 2010
En un poble, sobretot si és petit, la gent pot ser identificada socialment amb una referència que no consta en cap paper. «En Josep de l’estanc», per exemple. Suposo que aquest costum va de baixa, però en altres temps havia estat molt estès, i responia a una necessitat. Si hi havia tres Joan, en un poble, era comprensible, per no confondre’s, precisar que es parlava d’en Joan del Molí, del Joan Ferrer o del Joan de la Rossenda. Arribava un moment que el molí ja no existia, que aquell Joan no era ferrer com el seu pare, i que la Rossenda ja s’havia mort però la seva popularitat perdurava.
Així van néixer els cognoms. A partir de l’ofici d’un avantpassat, d’un lloc on s’havia viscut, d’una característica personal. O sigui, Fuster o Forner, Bosc o Plana, Ros o Prim.
Fa molts anys, a la Segarra, conversant amb uns homes en una plaça, em van explicar que en aquell poble la gent es coneixia sobretot pels noms de les cases. «El de cal Baster, diguem. I cal Fum. I que em matin si recordo com es diuen els de cal Fum». Un altre home s’hi afegí: «Tenim noms estranys, al poble. Com cal Cagamutxu. I no hi ha qui els esborri, aquests noms. Mireu, l’altre dia en Serafí Moncunill, de ca l’Espartero, va haver de fer la declaració i va posar-hi Serafín Espartero. ¡Ni se’n va recordar, que es deia Moncunill.
El primer cognom del senyor Josep Puig i Agustí ens indica que algun avantpassat llunyà vivia en una discreta elevació de terreny. Com en el cas de Pujol, Pujal, Puigcerver, Puigverd, Puigcercós… Els cognoms parlen.
