Pastís de la Sagrada Família
Josep Maria Espinàs, a El Periódico del 26 d’ocubre de 2010
No sé qui va tenir la idea d’oferir al Papa, quan sigui a Barcelona, un pastís a l’estil mona de Pasqua. En qualsevol cas, diuen que és una iniciativa nascuda a l’arquebisbat, que l’ha traspassat al gremi de pastissers. La mona ha d’estar inspirada, naturalment, en el temple de la Sagrada Família. Ves per on, i que se’m permeti la broma, alguns detractors de la construcció del temple no anaven del tot equivocats quan deien, despectivament, que la Sagrada Família seria com una mona de Pasqua.
Jo no sé, naturalment, quin model de mona es triarà, si serà per adjudicació directa a un pastisser o un encàrrec col·lectiu a la responsabilitat de tot el gremi. Però segons la meva opinió, modestíssima i desinteressada, s’hauria d’impedir que la mona fos una Sagrada Família en miniatura.
No puc imaginar-me una reproducció de la Sagrada Família d’un pam. El resultat seria patèticament lleig.
Una de les característiques identitàries d’aquest famós temple és la grandiositat de les dimensions i l’altura de les torres. Ja tenim l’experiència de la torre Eiffel –souvenir– reproduïda a diverses mides i diversos preus, que ha perdut la finor aèria que té l’original. O el cas de l’impressionant Colosseu de Roma, convertit en un lamentable cendrer.
Cap monument és comprimible sense que faci angúnia. Una torre de Pisa curta com un dit. Imaginem-nos el monument a Colom convertit en una espelma. La Sagrada Família de les botigues de records pot semblar un cactus. Reduir l’escala d’un monument és una traïció.
A més a més, en arquitectura el material de la construcció és decisiu. Sobretot en la façana. En el cas de la Sagrada Família seria bastant grotesc que la pedra fos substituïda per la consistència de la pasta de brioix. Perquè el temple ha de ser comestible. D’altra banda, no sé si és gaire seriós que un Papa hagi de mossegar, ni que sigui simbòlicament, un trosset d’una església.
Però segurament els meus escrúpols són ridículs. Espero que s’aprovi un senzill pastís que representi, per exemple, un petit fragment de ceràmica del temple. I serà oportú que la matèria del pastís tingui alguna referència religiosa: cabell d’àngel, crema de sant Josep… La forma pot ser qualsevol. Menys la d’un braç de gitano, s’assembla massa a un túnel.
