La mort d’una vella pipa
Josep Maria Espinàs a El Periódico de divendres, 16 de juliol del 2010

Per això, quan fa ja molts anys, caminant pel Berguedà, se’m va trencar una pipa, li vaig demanar a en Sebastià, que m’acompanyava, que l’enterrés al camp de la seva casa de Sagàs. Havíem conviscut molt de temps, la pipa i jo, i no podia llençar-la en un contenidor de brossa.
La meva impressió visual és que ja no són gaires els fumadors de pipa. Passejant per un poble andalús, tres nens que jugaven en una cantonada se’m van quedar mirant, i un d’ells em va preguntar si allò era una pipa. Sí. «¿I no se’t crema?». «No, el que es crema és el tabac». Em miraven amb curiositat. Al poble, em van dir, ningú fumava amb pipa. El nen més petit va dir: «Els pirates, sí». Vaig somriure: «No sóc un pirata. No porto cap ull tapat». Pregunta: «¿I per què no te’l tapes?».
O sigui que hi ha imatges tòpiques de la pipa. Sovint ha anat unida a pintures, fotografies i gravats antics. La pipa del pirata, sí, però també la pipa del vell mariner i també la del distingit senyor anglès assegut en un saló. Al seu costat, una llar de foc encesa, una tauleta amb una copa de porto, un gos ajagut als seus peus. I una pipa a la boca. Tot encaixa.
Pau Casals, Pompeu Fabra, Martí de Riquer, Rusiñol, molts escriptors catalans –i també europeus– han fumat amb pipa. Mentre tocava el violoncel, el fum de la pipa de Pau Casals es posava com un nuvolet a sobre del seu cap. Jo he tractat fumadors de pipa, com el pintor i gravador Jaume Pla, el novel·lista Ramon Folch i Camarasa, el meu cunyat, l’escriptor Nèstor Luján.
Però em sembla que la pipa va de baixa. No només per la lluita contra el tabac, sinó perquè les noves generacions, en general, ho deuen trobar antiquat. A més, comparat amb les facilitats que dóna un cigarret, encendre una pipa demana una mica de paciència. I potser no en tenim prou.
En francès hi ha una expressió, casser la pipe, que vol dir morir. Una de les meves pipes s’ha trencat. ¿Un mal presagi? En tinc d’altres…