Els peus no mereixen la violència
Josep Maria Espinàs, dimarts, 21 de setembre del 2010
Quan faltava un minut perquè s’acabés el partit de diumenge, un jugador de l’Atlètic de Madrid va fer al jugador Messi, del Barça, el que se’n diu una «dura entrada». El va deixar lesionat, inutilitzat. La majoria de lectors d’aquest diari ja deuen estar al corrent del fet. Fins i tot alguns que no s’interessen especialment pel futbol. Messi s’ha convertit en una figura molt popular, per la seva capacitat de fer gols, és clar, però també -i potser sobretot- perquè una fama universal no li ha espatllat la senzillesa personal. És un noi molt hàbil, que juga net. Potser massa jove i massa bo per no despertar enveges. I, lamentablement, ràbia per part dels qui no poden competir-hi amb èxit.
Potser hi havia tots aquests sentiments amagats -i vull creure que inconscients- en el rival que li va clavar aquella puntada de peu quan ja veia el partit perdut. Més amunt he escrit «dura entrada», així, entre cometes, perquè és una expressió habitual. A vegades es diu «duríssima entrada». Ja em perdonaran, però entrada és una manera de dissimular la realitat: se n’hauria de dir agressió.
El jugador que l’altre dia va exercir una violència inexcusable potser ho va fer espontàniament, o qui sap si inspirat pels suggeriments d’un periodista que, fa mesos, va aconsellar al Madrid que aturés el joc de Messi «por lo civil o por lo criminal». No sé si pretenia ser graciós, però la frase és imperdonable. De jutjat de guàrdia, que diria un comentarista popular.
El futbol ha anat progressant en habilitat -hi ha jugades combinatòries que són un espectacle, un ballet velocíssim i precís- i també ha anat progressant en duresa. Això és explicable, penso, perquè al futbol s’hi juga amb els peus. És una característica que el diferencia del bàsquet, del tennis, del handbol, dels esports que es juguen amb les mans. Fins i tot el rugbi, que es basa en contactes físics, es juga amb els braços.
Recordem que en els temps del franquisme espanyolitzador, del futbol se’n va dir balompié. I que puntada de peu és una expressió que inclou la idea de violència. Potser seria divertit dir que, com que els peus són la part del cos més allunyada del cervell, és lògic que siguin dominats per la irracionalitat. Però no seré tan desagraït. Jo dec als meus peus inoblidables hores de camí, i molts llibres de viatges. Els peus són pacífics. L’únic perill és que els incitem a barallar-se per una pilota.