Els bons escriptors periodistes
Josep Maria Espinàs a El Periódico del 12 de novembre del 2010
No és la primera vegada que ho dic, em sembla. En qualsevol cas, continuo pensant-ho: tinc una gran admiració pels diaris. La confecció d’un diari -sempre pendent d’una informació que acaba d’arribar, que pot obligar a muntar de nou una pàgina, o la portada- és un exercici de precisió, d’equilibri. Penso en els diaris d’informació general, que aspiren a arribar a un públic divers.
Les revistes que han escollit dirigir-se sobretot a un tipus de lector, o tractar uns determinats temes, tenen un plantejament més còmode: han renunciat a ser un instrument d’informació general. La seva atenció es concentra fonamentalment en un aspecte de la vida: la societat famosa, l’esport, la cultura, les arts, el motor, l’economia. No vull dir que l’especialització no plantegi problemes. Però aquestes publicacions no pateixen tant -com passa amb els diaris- la dificultat de la distribució dels espais temàtics, que a la premsa diària són molts, per no dir tots. I el replantejament dels espais s’ha de fer cada dia, i sovint amb urgència.
Ni tècnicament ni narrativament aquesta adaptació forçosa a un espai disponible no és una operació fàcil. Cal tenir molt d’ofici, que naturalment es pot aprendre. Substituir una frase de dotze paraules per una de només sis sense que es deformi la idea que es vol expressar és un exercici que demana posseir dues qualitats: agudesa mental i domini de la llengua.
Per això quan un periodista de taula de redacció -no un corresponsal o un articulista- escriu un llibre, el seu llibre acostuma a estar ben escrit. Les frases són clares, les idees concretes, el ritme narratiu és segur. No és estrany que els llibres de John Carlin (sobre Mandela), de Daniel Glattauer (una relació amorosa per e-mail) o el més recent de Gellert Tamas (història real d’un assassí amb làser) siguin escrits per magnífics periodistes. He tingut l’ocasió de coneixe’ls abans que es publiquessin i he comprovat que el llenguatge era precís i el relat, còmodament llegible.
No vull dir que aquestes qualitats siguin exclusives dels periodistes. Hi ha escriptors d’una gran eficàcia narrativa que no han treballat mai en la redacció d’un diari. Tenen un do natural per construir perfectament una història. Només intento valorar els redactors dels diaris, sovint anònims, que han après l’ofici d’escriure clar i d’aclarir textos que no són seus. Jo em permeto agrair-los aquesta feina que fan, en benefici dels lectors.