El valor de la imperfecció
Josep Maria Espinàs a El Periódico de Diumenge, 5 de setembre del 2010
La notícia és bastant significativa: un disc enregistrat l’any 1955, als Estats Units, ha rebut tota mena d’elogis. Deixant de banda l’interès de les cançons, el que ha seduït és el primitivisme de la gravació. Era l’època en què només es feia servir un micròfon, no hi havia mescles ni altres recursos tècnics, ni era possible corregir els defectes en una fase de postproducció.
Em diuen que aquells discos de vinil ara són molt valorats, quan de fet jo ara em mirava els que tinc amb un sentiment de llàstima. I són valorats, precisament, per les seves imperfeccions. Sembla que hi ha aficionats a la música que avui troben en aquells vells elapès unes qualitats molt especials gràcies -aparent paradoxa- als seus defectes. No és tan estrany com pugui semblar: en aquells discos hi havia -hi ha- una atmosfera que en els moderns no existeix. I aquesta seducció de la impuresa no l’exerceixen només els discos.
Si admiren el volum arrodonit i impecable d’una col·lecció de càntirs, sovint el que ens commou és el càntir que té una petita protuberància enmig de la llisa i polida superfície. A vegades la imperfecció d’un objecte, d’un so, d’una lletra és conseqüència d’un error tècnic, però a vegades és el resultat de la voluntat humana. Pensem, per exemple, en la força expressiva que té en el jazz l’anomenada nota blue, que en diuen, la que no és rigorosament precisa, afinada. En aquesta nota blue s’expressa el sentiment. A través de la perfecció es pot arribar a la fredor, a una construcció mecànica. Aquest és el risc d’un excessiu refinament formal.
¿Què passa quan escoltem un discurs? Perquè allò que ens diuen tingui crèdit, és molt convenient que hi aparegui alguna vacil·lació, una pausa que potser no seria necessària des del punt de vista de la correcta oratòria, però que dóna vida a aquelles idees que se’ns transmeten.
Vivim una època en què s’exigeix la perfecció -o bé s’aspira a arribar-hi-. Potser és la conseqüència de la civilització industrial, que destaca pels seus motlles i patrons impecables. És innegable que hi ha mecanismes que han de funcionar de forma impecable; els aparells no poden ser defectuosos. Segurament per contrast, valorem allò que és primitiu o deficient. En una col·lecció, els segells més cars són els que tenen un petit defecte d’impressió.
La Venus de Milo, ¿ens resultaria tan atractiva si tingués braços?